La xicoira (Cichorium intybus) és una planta de la família de les Asteraceae. Arreu dels Països Catalans se la coneix com a cama-roja, mastegueres, xicòria, xicòria amarga, xicòria de cafè, camarotja, xicoia, xicoina, escarola borda, màstec bord o màsterecs.
La paraula xicoira prové del grec "kikhorion" i el seu nom en llatí significa "planta del gener" o "amanida d'hivern".
La xicoira és una planta herbàcia perenne, robusta, més o menys pubescent, que pot assolir un metre d'altura. És glabra o amb pèls més o menys rígids. L'arrel principal és llarga, gruixuda i napiforme. Les tiges, de 30 a 120 cm, són erectes, molt ramificades i divaricades, amb branques ascendents rígides.
Mostra nombroses ramificacions. Les fulles basals, de 7-30 per 1-12 cm, es disposen en una roseta. Són ordinàriament runcinato-pinnatipartides i curtament peciolades, és a dir, amb pecíol. Les ubicades a la part superior de la tija es troben reduïdes a bràctees. Les caulinars són més petites, poc dentades o enteres, sèssils i amplexicaules. Tenen el raquis molt pelut.
El fruit és un aqueni de 2 a 3 mm, obovoide, més o menys angular i truncat a l'àpex. Té un papus format per esquames curtes i de color bru pàl·lid.
La floració, entre juliol i setembre, dóna lloc a inflorescències de capítols formats per flors de color blau. La flor té la particularitat de no obrir-se més que a ple sol, i continuar la trajectòria d'aquest. Les flors es disposen en capítols solitaris, tant axil·lars com terminals. A la base de cada capítol es forma un involucre d'11-14 per 4-10 mm format per dues files de bràctees. Les 8 bràctees externes són amplament lanceolades i patents a l'àpex. Les 5 internes són lanceolades i més curtes.
Les flors són pentàmeres, hermafrodites, ligulades i de color blau brillant. Es disposen sobre un receptacle pla i sense esquames. El calze està transformat en un papus. La corol·la és gamopètala i acabada en una lígula tres cops més llarga que l'involucre dividida en 5 dents. L'androceu consta de 5 estams amb les anteres introrses soldades en un tub, per on passa el llarg estil. El gineceu és ínfer i està format per dos carpels soldats en un ovari unilocular, amb un primordi seminal i de placentació basal.
La xicoira creix de forma silvestre al costat de camins i camps i als terrenys secs i calcaris de les zones temperades, també es poden trobar, tot i que és més rar, en fissures de les roques.
És una planta comuna en la zona submediterrànea present tant a Europa com Amèrica, tot i que es cultiva especialment al nord de França, Bèlgica, Alemanya i Estat Espanyol. Quant a la distribució als Països Catalans, la trobem a les tres Illes, de dalt a baix del País Valencià i a les quatre províncies catalanes, especialment a Girona, Barcelona i Lleida.
D'una banda s'aprofiten les poblacions silvestres que apareixen en llocs calcigats i és molt comuna. El conreu[1] es fa sembrant a principi de tardor i collint l'arrel abans que floreixi a l'estiu.
A Itàlia es cultiva la xicoira espàrrec que s'anomena puntarelle o cicoria Catalogna malgrat que a Catalunya aquest tipus de xicoira és desconegut.
És una planta rica en els següents components químics:
L'arrel conté inulina un polisacàrid molt utilitzat, ja que és tolerat pels diabètics. Es fa servir per endolcir el cafè.[4] En amanides, consumir-la constantment al natural és ideal per a mantenir sa el fetge i el sistema nerviós equilibrat. En infusió es pot prendre abans de les menjades per tal d'obrir l'apetit i després com a remei digestiu.
No haurien de consumir aquesta planta aquelles persones que presentin tendència a produir pedres al ronyó, atès que l'arrel és rica en oxalats, ni aquelles persones que tinguin la pressió arterial molt baixa o amb tendència a sofrir anèmies, ni en casos d'úlcera gastro-duodenal.
La xicoira (Cichorium intybus) és una planta de la qual encara ara es poden trobar al febrer, sota la neu, exemplars salvatges, just brotats, als Països Catalans[4] i que servia tradicionalment per a fer amanides. Encara avui es poden utilitzar per a fer amanides.[4] Com a vegetal d'amanida el seu ús es remunta al segle XIX però després a poc a poc va perdre popularitat, ja que el marcat sabor amarg de la intibina que conté, fa que les fulles madures no siguin aptes pel consum. Actualment s'ha domesticat i redissenyat per processos de conreu i de blanqueig que la fan més comestible, com el radicchio[5] i les amanides n'han rehabilitat les fulles tendres crues.[4]
Amb les fulles de xicoira també es poden preparar plats calents, com el llom fregit amb xicoires.[6] L'amargor es redueix molt després de bullir les fulles i vessar l'aigua. A Itàlia es fan plats de pasta amb xicoira bullida i després saltada amb all.[7]
La xicoira silvestre guisada és apreciada per preparar plats calents a Puglia, com el puré de faves amb xicoira silvestre[8] i també a la gastronomia de Turquia.[9]
Un altre ús tradicional d'aquesta planta era la infusió. Des del segle XVII la infusió de la seva arrel torrada s'utilitza com a succedani del cafè o com a adulterant d'aquest últim. Per elaborar aquest succedani usat en temps de guerres i penúries es recol·lecta l'arrel, es deixa assecar i posteriorment es torra i es redueix en pols,[4] obtenint així el producte d'aroma suau i amb l'avantatge que no conté cafeïna. La xicoira es pot prendre en forma d'infusió i altres preparacions per ús intern elaborades amb la rel dessecada i triturada. Per a una infusió de xicoira cal se n'utilitzen uns trenta grams per litre d'aigua.
A Catalunya, el seu preu aproximat per unitat, l'any 2010 és d'uns cinc euros.[4]
La part utilitzada, és a dir, la droga, són les arrels i les fulles.
Els principis amargs salins li confereixen propietats aperitives:
Dins dels diversos usos medicinals populars trobem:
La xicoira (Cichorium intybus) és una planta de la família de les Asteraceae. Arreu dels Països Catalans se la coneix com a cama-roja, mastegueres, xicòria, xicòria amarga, xicòria de cafè, camarotja, xicoia, xicoina, escarola borda, màstec bord o màsterecs.