El ginseng (Panax ginseng) és una petita planta herbàcia de la família de les araliàcies, l'arrel de la qual s'utilitza tradicionalment en la medicina xinesa amb moltes funcions diferents. Creix en zones temperades d'Àsia com la Xina, Corea del Nord i l'est de Rússia tot i que actualment els exemplars silvestres que es poden trobar són quasi inexistents i tota la producció de ginseng es fa per cultiu.
Panax ginseng deriva del grec panakos (panacea) que vol dir "remei per totes les malalties". A més, se li va posar aquest nom en honor a la mítica filla d'Esculapi, capaç de curar tots els mals. El terme ginseng deriva del xinès: jin (home) i chen (tríada) significa la tríada de l'home (l'home, el cel i el ginseng) fent referència a la forma antropomòrfica que té l'arrel d'aquesta planta.
El ginseng és originari de la Xina, Indoxina, Corea, Vietnam i Japó. Creix en llocs ombrívols i muntanyosos, ja que no suporta bé estar en llocs on li toqui la llum solar directa, i en boscos abundants de coníferes. Actualment gairebé es pot dir que no en creixen exemplars silvestres sinó que tot prové de cultius de Corea, Xina, Japó, Bulgària i Rússia Oriental.
Les regions amb millors característiques pel cultiu es troben en la zona temperada entre els paral·lels 36 i 38; concretament és la zona de Corea del Nord en la qual es diu que el ginseng és de la màxima qualitat degut a les seves favorables condicions de creixement.
És una planta herbàcia i perenne que fa entre 30 i 70 cm d'alçada, de creixement lent amb una tija de secció cilíndrica, esponjosa i verda.
L'arrel és fusiforme, axonomorfa, grossa i carnosa, de 2 cm de diàmetre per 20 ó 30 de profunditat, de color blanquinós, estriada transversalment i acabada amb arrels secundàries molt fines i fibroses.
Les fulles tenen pecíol, són compostes, pinnaticompostes i imparipinnades formades per 5 folíols dels quals n'hi ha 3 de terminals molt més grans que els altres 2 laterals. Els folíols són el·líptics o lleugerament ovats d'entre 4-15 cm. de llarg i 2-7 d'ample, amb nervadura pinnada, verticil·lats, amb l'àpex acuminat i el marge serrat o finament bidentat.
Les flors són nombroses i petites de color groc verdós, l'ovari és ínfer i es disposen en inflorescències racemoses de 15 a 30 flors en forma d'umbel·la simple suportada per un peduncle que emergeix de l'extrem de les ramificacions de la tija. El calze està format per 5 sèpals i la corol·la també té 5 pètals ovals.
Els fruits són baies de forma arronyonada, de color escarlata intens envoltades 5 bràctees lanceolades i tancades a l'interior de les quals s'hi troben entre 1 i 3 llavors semicirculars.
L'única part que s'utilitza d'aquesta planta és l'arrel. Aquesta no es considera madura fins que té 20 anys. No obstant això, es recull quan té entre 4 i 6 anys de vida depenent del seu desenvolupament.
Un cop recollida l'arrel s'ha de deixar assecar i depenent dels tractaments posteriors que se li facin en podem obtenir dues varietats diferents: el ginseng vermell i el ginseng blanc. Tant l'un com l'altre s'utilitzen medicinalment però el ginseng blanc només es ven en oficines de farmàcia a Europa i el vermell al Japó i altres països d'Àsia.
Una monografia de l'arrel dessecada del ginseng de Corea figura en la Farmacopea Europea (4a edició, 2002). També es troba inscrita en la llista de l'annex de la Note explicative de 1998 de l'antiga Agència del Medicament. L'arrel de ginseng també consta com a complement alimentari.
A Alemanya, la Comissió E té una monografia dedicada al ginseng on precisa que aquesta arrel augmenta la resistència dels animals de laboratori en diferents models d'estrès.[3]
Tot i que se n'ha fet un estudi amb 500 persones al Japó que prenien quantitats abundants de ginseng diàriament i no s'han demostrat efectes tòxics rellevants, se n'han descrit alguns de més o menys freqüents.
Si es pren ginseng de forma moderada s'ha demostrat que es pot tolerar bé i que no produeix efectes tòxics. No obstant això, s'ha descrit una síndrome produïda per l'abús de ginseng: el GAS (Ginseng Abuse Syndrome) el qual dóna hipertensió arterial, estat d'agitació i insomni,[4] erupcions cutànies i diarrea matinal. En menor proporció també pot donar amenorrea, depressió, disminució de la gana, hipotensió arterial i edemes. A més, aquests símptomes es poden agreujar amb el consum simultani de cafeïna i s'alleugen quan es deixa de prendre.
També s'han donat trastorns digestius com diarrea, dispèpsia, nàusees i vòmits.[5] Rarament alguns trastorns cardiovasculars com taquicàrdia; hematològics com epistaxis i neurològics com nerviosisme i molt rarament cefalea.
El ginseng és desaconsellable durant el curs de malalties agudes, trombosi coronària, malalties cardíaques greus, hipertensió arterial i hemorràgies. Tampoc es prescriu a pacients amb hipersensibilitat nerviosa, esquizofrènia, histèria o mania. Degut a les seves saponines, no està indiciat per persones amb casos d'antecedents d'úlcera gastroduodenal, gastritis, malaltia diverticular i quadres disentèrics. Els efectes del ginseng durant l'embaràs i la lactància no estan suficientment estudiats però es creu que degut als possibles efectes estrogènics podria induir a avorts espontanis en alguns casos.
El Consell d'Europa ha inclòs el ginseng a la llista de fonts naturals de condiments alimentaris en la categoria N2. Aquesta categoria estableix que es poden afegir petites quantitats de ginseng als aliments amb la possible limitació d'un principi actiu (no especificat) en el producte final.
Plantes del gènere Panax:
A més, existeixen altres espècies que sovint són anomenades ginseng pels efectes semblants que tenen, però que no són del gènere Panax:
El ginseng (Panax ginseng) és una petita planta herbàcia de la família de les araliàcies, l'arrel de la qual s'utilitza tradicionalment en la medicina xinesa amb moltes funcions diferents. Creix en zones temperades d'Àsia com la Xina, Corea del Nord i l'est de Rússia tot i que actualment els exemplars silvestres que es poden trobar són quasi inexistents i tota la producció de ginseng es fa per cultiu.
