Ramaria botrytis, comúnmente conocida como coliflor rosa, crespilla rosa, manecicas, patitas d'aguarón, cogorda de corrolada,[3] pechuga o escobea,[4] ye una especie d'fungu agárico de la familia Gomphaceae.[5] El so robustu cuerpu fructificante —o basidiocarpu— puede crecer hasta 15 cm de diámetru y 20 cm d'altor, y aseméyase a un coral marín. Les sos cañes trupes, que s'anicien a partir d'una base masivo y trabao, dilatar nes puntes y estrémase en delles ramines pequeñes. Primeramente, estes cañes son blanques, pero cola edá camuden a pardu o morenura, con puntes arrosaes a acolorataes. La carne ye gruesa y blanca. Les espores, amarellentaes na esporada, son elipsoidales, disponen d'estríes llonxitudinales, y miden aprosimao 13.8 x 4.7 µm.
Esti fungu ye la especie tipo del xéneru Ramaria, y foi descrita per primer vegada en 1797, pol micólogu Christiaan Hendrik Persoon. Trátase d'una especie con amplia distribución xeográfica, partida en América del Norte, Norte d'África, Europa Central y Oriental, Australia y Asia. L'fungu ye micorrizo con árboles de fueya ancha y frutes esvalixaes nel suelu nes zones montiegues. Esisten delles especies de fungos con forma de coral que tienen similar apariencia a R. botrytis, y, anque ye frecuente la comparanza d'hábitat o carauterístiques como'l color o la morfoloxía de ramificación pa la so identificación, n'ocasiones ríquese l'usu de microscopiu pa estremar cada unu. Los basidiocarpus de R. botritis son comestibles, y los exemplares nuevos tienen un sabor afrutado nidiu; pero dalgunos autores alverten efeutos laxantes n'individuos susceptibles. L'fungu contién dellos compuestos químicos con actividá biolóxica in vitro, y los basidiocarpus tienen actividá antimicrobiana frente a delles especies y cepes de bacteries resistentes a les melecines que causen enfermedaes nos seres humanos.
Los cuerpos fructificantes —o basidiocarpus— producíos pol fungu miden de 7-15 cm d'anchu y de 6-20 cm d'altu.[6] Estes son mases carnoses similares a coliflores con un estipe central gruesu que s'estrema nunes cuantes cañes primaries inferiores antes de ramificase densamente enriba. L'estipe ye curtiu y gruesu, mide 1.5-6 cm de diámetru, y estrechar escontra baxo. Primeramente blancos, el estipe y les cañes vuélvense ablancazaos cola edá,[7] o camuden a pardu o morenura.[8] Los basidiocarpus vieyos camuden a un color casi blancu poco primero de desintegrarse o a un ocre doráu cuando cayen les espores.[9] El patrón de ramificación ye irregular, con cañes primaries escases y grueses —de normal de 2-3 cm— y cañes finales delgaes (de 2-3 mm),[8] estes terminen en cinco a siete ramita.[10] Les puntes d'estes ramines son de color rosa a colloráu púrpura. La carne ye sólida y blancu,[8] y describióse con un golor poco definíu[11] o prestosu.[12] Una gota de reactivu de Melzer aplicada al texíu del tarmu revela una débil reacción amiloide a la tinción, que frecuentemente rique más de 30 minutos pa desenvolvese. Esta reacción puede utilizase p'ayudar a estremar R. botrytis d'otros fungos similares.[10]
Les espores son producíes por basidios na superficie esterior de les cañes. Vistes en esporada, son de color mariellu maciu. Microscópicamente, tienen estríes fines llonxitudinales o oblicues, estes pueden fundise nuna rede asemeyada a los capilares sanguíneos. Varien d'una forma más o menos cilíndrica a una sigmoidea —curvadas como la lletra «S»—, y les sos dimensiones son 12-16 x 4-5 µm.[13][14] Los basidios tienen cuatro espores —dacuando dos espores—, y miden 59-82 x 8-11 µm. Los esterigmes —proyeiciones delgaes de los basidios que se conecten a les espores— tienen 4-8 µm de llargor. El himenio y subhimenio —la capa de texíu darréu embaxo del himenio— combinaos miden alredor de 80 µm d'espesura. Les hifes qu'entienden el subhimenio tán entretejidas, miden 2.5 x 4.5 µm de diámetru, tienen parés fines y suxetaes ente sigo.[10]
La variedá aurantiiramosa estremar del grupu taxonómicu más común pol tonu anaranxáu de les cañes cimeres.[15] Ente que la variedá compactospora tiende a esibir un color coloráu vinu más marcáu, púrpura, o un tonu acoloratáu nes puntes de les cañes, y tien espores más pequeñes que miden 9.02-12.08 x 4-5.4 µm.[16]
La especie foi descrita como Clavaria botrytis en 1797 por Christiaan Hendrik Persoon.[17] En 1821, Elias Magnus Fries sancionó[n. 1] el nome del xéneru Clavaria, y trató a Ramaria como una seición de Clavaria.[18] La so nomenclatura actual foi dada en 1918 por Adalbert Ricken.[19] Los sinónimus históricos (agora obsoletos) inclúin Corallium botrytis (de Gotthold Hahn, 1883)[1][n. 2] y la variedá Clavaria botrytis var. alba (de A. A. Pearson, 1946),[20] yá que agora nun ye reconocida como taxón independiente.[2] Currie Marr y Daniel Stuntz describieron la variedá R. botrytis var. aurantiiramosa nuna monografía de 1973 sobre Ramaria nel oeste de Washington;[10] coles mesmes, en 1998, Edwin Schild y G. Ricci describieron la variedá compactospora[n. 3] n'Italia.[16] En 1950, Y. J. H. Corner trató a Clavaria holorubella (descrita orixinalmente por George F. Atkinson, 1908) como R. botrytis var. holorubella,[6] pero esti taxón ye conocíu agora como Ramaria holorubella, una especie independiente.[21][22][n. 4]
L'epítetu específicu botrytis deriva del vocablu griegu βότρυς (botrus) que significa «recímanu d'uves».[23] Nos países onde s'atopa, la especie conozse comúnmente como «coliflor coral»,[24] «fungu coral con puntes rosadas»,[8] o «coral rosso».[9] Na rexón del Arca de Perote (en Veracruz d'Ignacio de la Llave), R. botrytis ye conocíu como escobea, diminutivu d'escoba, o pechuga.[4]
En 1933, Ramaria botrytis foi designada la especie tipo del xéneru Ramaria por Marinus Anton Donk.[25] L'analís molecular modernu indica que Ramaria ye un conxuntu polifilético d'especies con basidiocarpus clavarioides.[26][27][n. 5] Acordies con l'esquema de clasificación infragenérico propuestu por Marr y Stuntz, R. botrytis ta nel subxéneru Ramaria, qu'inclúi especies con espores acanalaes, hifes entretejidas y basidiocarpus con una apariencia d'abondoses ramificaciones como la coliflor.[10] L'analís filoxenéticu de la subunidad nuclear 28S nel ADN ribosómico (ADNr 28S) suxure que R. botrytis ta estrechamente rellacionada con R. rubripermanens y R. rubrievanescens, y que estes especies formen un clado, que ye'l taxón hermanu (que comparten un antepasáu común recién) del xéneru de viñes falses Gautieria, hasta agora'l grupu más deriváu nos taxones estudiaos.[26]
Les carauterístiques distintives de R. botrytis inclúin el so gran tamañu, les ramines anaranxaes, acolorataes o violáceas, espores estriaes con dimensiones promedio de 13.8 x 4.7 µm, y una reacción débil amiloide a la tinción del texíu del estipe.[n. 6][10] R. rubripermanens tien terminaciones acolorataes nes cañes, una forma robusta y espores estriaes, pero puede estremase de R. Botrytis poles sos espores muncho más curties.[10] Otres especies coles que R. botrytis pueden confundise inclúin: R. formosa, que tien cañes d'un color más rosado que R. botritis, y mariellu nes puntes; R. caulifloriformis, que s'atopa na rexón de los Grandes Llagos de los Estaos Xuníos, que les sos puntes de les cañes escurecer cola edá; R. strasseri, que tien puntes marielles o marrones nes cañes; R. rubrievanescens, que tien cañes nes qu'el color rosado esmorezse dempués que los basidiocarpus son collechaos o maurecen; y R. botrytoides, que s'estrema meyor de R. botrytis poles sos espores llises.[24] La especie europea R. rielii, que munches vegaes confundir con R. botrytis y que tamién se consideró como sinónimos, estremar por aciu les carauterístiques microscópiques: R. reilii escarez de les hifes entretejidas de R. botrytis, les sos espores son más llargues y anches, y tienen verrugas en llugar d'estríes.[28] Anque superficialmente similar a R. botrytis, la especie norteamericana R. araiospora tien delles carauterístiques distintives: solo crez so los falsos abetos; tien cañes de color coloráu a magenta con puntes anaranxaes a amarellentaes; escarez de cualquier golor perceptible; tien espores verrugoses y daqué cilíndriques con un tamañu promediu de 9.9 x 3.7 µm; y tien texíu non amiloide nel estipe.[29] R. subbotrytis tien una coloración uniforme de rosa brillosu a colloráu y espores que miden 7-9 x 3-3.5 µm.[30]
La cogorda ye ectomicorrícica, ye dicir que puede formar asociaciones mutualistes con otres especies; na naturaleza reparóse n'asociaciones con árboles de fueya anchasobremanera les fayes. Una investigación pa determinar la eficiencia de delles cogordes ectomicorrícicas comestibles na crecedera y acumuladura de nutrientes en Eucalyptus scias, R. botritis llogró'l meyor resultáu con un aumentu de la colonización de raigaños y mayor absorción de macronutrientes.[31] Los rexistros d'asociaciones coles coníferas probablemente representen especies similares.[9] Los basidiocarpus crecen nel suelu individualmente, esvalixaos, o en pequeños grupos ente les fueyes de la madera.[13] Tamién pueden crecer nos aniellos de faes.[32] Ramaria botrytis ye un fungu bancu de nieve», lo que significa de que ye común que fructifique cerca del cantu de montículos de nieve dilío na primavera.[33] Na península de Corea ye frecuente atopalo nos sitios onde tamién se produza la ensundiosa especie comestible Tricholoma matsutake.[34]
Ramaria botrytis atópase n'África (Tunicia),[35] Australia,[36] Asia (incluyendo los Himalayes orientales de la India,[37] Nepal,[38] Xapón,[39] Corea,[34] Paquistán,[40] China,[38] el Estremu Oriente rusu,[41] y Turquía[42]) y Europa (incluyendo los Países Baxos,[43] Francia,[44] Portugal,[45] Italia,[46] Bulgaria,[38] España[47] y Suiza[48]). Tamién ta presente en Méxicu y en Guatemala.[38] Llargamente distribuyíu n'América del Norte,[24] ye más común nel sudeste según a lo llargo de les mariñes del Pacíficu.[32] La variedá R. botrytis var. aurantiiramosa, con una distribución xeográfica llindada al condáu de Lewis, acomuñar col abetu de Douglas (Pseudotsuga menziesii) y la tsuga del Pacíficu (Tsuga heterophylla).[15] La variedá compactospora conocer en Cerdeña, onde s'afayó que crez en suelos arenosos de los montes entendíos por yérbadu (Arbutus unedo), uzes arbóreos (Erica arborea) y encinas (Quercus ilex).[16]
Ramaria botrytis ye una cogorda comestible, y dalgunos la considerían como recomendable.[8][49] El so sabor foi descritu como «llixeru», o «afrutado»,[11] y foi comparáu con chucrut, cacagüeses verdes —maníes frescos que nun fueron deshidratados—, o les vainas d'arbeyos.[7] Los basidiocarpus maduros desenvuelven un sabor acedo.[32] Vender en mercaos d'alimentos xaponeses como ホウキタケ (nedzumi-take),[39] y colléchase nel so estáu montés en munchos países, como Corea del Sur y Nepal.[50] La base gruesa y les cañes principales riquen más tiempu de cocción que les ramines más pequeñes.[32] Na rexón de Garfagnana, del centru d'Italia, el fungu ye guisáu o encurtido n'aceite.[46][51] Los basidiocarpus pueden ser calteníos al cortalos finamente y desecados.[52] Una guía de campu clasificó la comestibilidad como «cuestionable», alvirtiendo del posible peligru de confundilo con especímenes de la venenosa Ramaria formosa.[24][n. 7] Otru autores alverten que delles persones pueden esperimentar efeutos laxantes al consumir el fungu.[8][54] Aconséyase tener precuru al recoyer cuerpos frutales cerca d'árees contaminaes, una y bones esta especie ye conocida pola bioacumulación d'arsénicu tóxicu.[55]
L'analís químicu amuesa que R. botrytis tien un valor nutricional enerxéticu de 154 kJ por cada 100 g de basidiocarpu frescu,[56] que ye comparable al rangu de 120-150 kJ reportáu n'fungos comestibles cultivaos comercialmente. Nel so porcentaxe de materia seco, los basidiocarpus contienen proteínes crudes (39.0 %), lípidos (1.4 %), carbohidratos (50.8 %), y cenices (8.8 %). La mayor parte del conteníu de los lípidos entiende los ácidu grasu oleico (43.9 %), linoleico (38.3 %), y palmítico (9.9 %).[57]
Magar ye comercializáu nos mercaos europeos, ta catalogáu como «vulnerable» na llista colorada de Suiza.[48] En Francia ye consideráu vulnerable nel Francu Condáu[58] y en peligru críticu en Lorena.[59]
Demostróse que los estractos de basidiocarpus inflúin favorablemente na crecedera y desenvolvimientu de célules HeLa nel cultivu de texíos.[60] L'fungu contién nicotianamina, un inhibidor de la ECA (enzima convertidora de angiotensina).[61] La nicotianamina ye un compuestu metálicu-quelante esencial nel metabolismu y usu del fierro nes plantes.[62] Aislláronse dellos esteroles de los cuerpos frutales, como 5α,6α-epoxi-3β-hidroxi-(22Y)-ergosta-8(14),22-dien-7-ono, peróxidu de ergosterol, cerevisterol, y 9α-hidroxicerevisterol, según a una ceramida primeramente desconocida (2S,2'R,3R,4Y,8Y)-N-2'-hidroxioctadecanoil-2-amino-9-metil-4,8-heptado-cadieno-1,3-diol.[39]
Pruebes de llaboratoriu (como l'ensayu d'antibióticos Kirby-Bauer) amosaron que los basidiocarpus caltienen actividá antimicrobiana contra delles cepes de bacteries resistentes a les melecines, que son patóxenas n'humanos. Los estractos inhiben la crecedera de les bacteries Gram-negatives Enterococcus faecalis y Listeria monocytogenes, y maten a les especies Gram-positives Pasteurella multocida, Streptococcus agalactiae y S. pyogenes.[63] Un estudiu independiente reveló una inhibición na crecedera de Proteus vulgaris.[64]
Un estudiu de 2009 realizáu en 16 especies de fungos monteses comestibles de Portugal señaló que R. botritis tenía la mayor concentración d'acedos fenólicos (356.7 mg por kg de basidiocarpu frescu), compuesta en gran parte d'ácidu protocatéquico; tamién tuvo la mayor capacidá antiosidante. Los compuestos fenólicos —comunes nes frutes y verdures— tán siendo investigaos polos científicos por cuenta de los sos potenciales beneficios pa la salú, acomuñaos con un menor riesgu d'enfermedaes cróniques y dexeneratives.[45]
Ramaria botrytis, comúnmente conocida como coliflor rosa, crespilla rosa, manecicas, patitas d'aguarón, cogorda de corrolada, pechuga o escobea, ye una especie d'fungu agárico de la familia Gomphaceae. El so robustu cuerpu fructificante —o basidiocarpu— puede crecer hasta 15 cm de diámetru y 20 cm d'altor, y aseméyase a un coral marín. Les sos cañes trupes, que s'anicien a partir d'una base masivo y trabao, dilatar nes puntes y estrémase en delles ramines pequeñes. Primeramente, estes cañes son blanques, pero cola edá camuden a pardu o morenura, con puntes arrosaes a acolorataes. La carne ye gruesa y blanca. Les espores, amarellentaes na esporada, son elipsoidales, disponen d'estríes llonxitudinales, y miden aprosimao 13.8 x 4.7 µm.
Esti fungu ye la especie tipo del xéneru Ramaria, y foi descrita per primer vegada en 1797, pol micólogu Christiaan Hendrik Persoon. Trátase d'una especie con amplia distribución xeográfica, partida en América del Norte, Norte d'África, Europa Central y Oriental, Australia y Asia. L'fungu ye micorrizo con árboles de fueya ancha y frutes esvalixaes nel suelu nes zones montiegues. Esisten delles especies de fungos con forma de coral que tienen similar apariencia a R. botrytis, y, anque ye frecuente la comparanza d'hábitat o carauterístiques como'l color o la morfoloxía de ramificación pa la so identificación, n'ocasiones ríquese l'usu de microscopiu pa estremar cada unu. Los basidiocarpus de R. botritis son comestibles, y los exemplares nuevos tienen un sabor afrutado nidiu; pero dalgunos autores alverten efeutos laxantes n'individuos susceptibles. L'fungu contién dellos compuestos químicos con actividá biolóxica in vitro, y los basidiocarpus tienen actividá antimicrobiana frente a delles especies y cepes de bacteries resistentes a les melecines que causen enfermedaes nos seres humanos.
El peu de rata coliflor o manetes de coliflor[1] (Ramaria botrytis, del llatí ramus: branca; del grec botrîtys: nom d'una pedra preciosa en forma de raïm) és un bolet de la classe dels basidiomicets i comestible.
És un bolet molt ramificat en forma de corall, que pot fer entre 7 i 15 cm d'alçària i uns 20 cm d'amplada. La carn és blanca, compacta, però fàcilment trencadissa, de color rosat a les puntes de les ramificacions.
Viuen a boscos caducifolis amb pins a la tardor.
És comestible, sempre que sigui jove i eliminant les ramificacions. Tampoc pot estar podrida ni plena d'aigua. Aquestes recomanacions es poden estendre a la resta de ramàries (o clavàries) comestibles com el peu de rata groc (Ramaria aurea) o el peu de rata blanc (Ramaria flava).
Té, però, el problema que és difícil de diferenciar d'altres espècies molt semblants com el peu de rata bord (Ramaria formosa), que és tòxica i pot originar greus diarrees.
El peu de rata coliflor o manetes de coliflor (Ramaria botrytis, del llatí ramus: branca; del grec botrîtys: nom d'una pedra preciosa en forma de raïm) és un bolet de la classe dels basidiomicets i comestible.
Kuřátka květáková /jarmuzová/ (Ramaria botrytis) je jedlá, avšak nechutná[1], houba patřící do čeledi stročkovcovité. Vyskytuje se v listnatých, řídčeji jehličnatých lesích.[2] Starší publikace uvádějí houbu jako hojnou[1] (1976), v novějších zdrojích se však píše o vzácném[3] výskytu (2012).
Plodnice masité, kulovité,[1] 80-150 mm vysoké, 80-200 mm široké, keříčkovitě rozvětvené.[3]
Třeň bledě pleťově okrový, později hnědavě skvrnatějící.[3] Krátký a silný, rozvětvující se větší počet silnějších větví, které se dále nepravidelně větví v menší větvičky. Konečky větévek jsou tupé, v mládí vínově až masově červeně zabarvené, které s postupem času blednou.[2] V období zralosti houby jsou konce větévek okrově žluté od výtrusného prachu.[1]
Dužnina křehká, bílá až nažloutlá.[2] V koncích větévek narůžovělá.[2] Vůně houby je příjemná, chuť mírná, ve staří však lehce nakyslá až nahořklá.[2]
Výtrusy 11-17 x 4-6 µm.[3] Válcovitého tvaru, světle žluté barvy.[4]
Roste v převážně v listnatých lesích, kde tvoří mykorhizu s kořeny dubu, buku a habru. Občasně se vyskytuje v jehličnatých lesích. Upřednostňuje vápenaté půdy.[3] Fruktifikuje v létě a na podzim (srpen až listopad). Stává se čím dál vzácnější.[2][4]
Kuřátka květáková se vykytují v mírném pásu severní polokoule.[2]
S největší podobností se setkáme v porovnání s druhem Kuřátka načervenalá (Ramaria rubripermanens (Marr & D.E.) Stuntz 1974), která se však vyskytují spíše v jehličnatých lesích.[5]
Další možnost záměny představují druhy:
Kuřátka květáková /jarmuzová/ (Ramaria botrytis) je jedlá, avšak nechutná, houba patřící do čeledi stročkovcovité. Vyskytuje se v listnatých, řídčeji jehličnatých lesích. Starší publikace uvádějí houbu jako hojnou (1976), v novějších zdrojích se však píše o vzácném výskytu (2012).
Die Hahnenkamm-Koralle (Ramaria botrytis), auch Rötliche Koralle oder oft bloß Hahnenkamm oder Bärentatze genannt, ist eine Pilzart aus der Familie der Schweinsohrverwandten.
Der Fruchtkörper ist 3–20 cm hoch und breit. Er besitzt einen kurzen, weißen Strunk, der eine fast knollige Form besitzt. Er verzweigt sich in mehrere starke, schmutzig weiße Äste, die nach oben verlaufen, aber meist etwas gebogen sind. Die oberen Ästchen sind weinrot gefärbt oder verblasst; im Alter sind sie braungelblich getönt. Das saftige Fleisch ist sehr brüchig und weißlich bis gelblich sowie in den Astspitzen rötlich gefärbt.
Die Hahnenkammkoralle ist durch ihre rotbraunen Astspitzen gut gekennzeichnet. Im älteren ausgeblasstem Zustand kann sie jedoch mit anderen Arten der Gattung Ramaria, die teilweise ungenießbar oder leicht giftig sind, wie der Bauchwehkoralle verwechselt werden. Letztere besitzt im Alter längsrunzelige Äste.[1]
Die Hahnenkammkoralle wächst besonders in wärmeren Buchenwäldern, manchmal auch unter Eichen oder an den Rändern verschiedener Laubwälder. Sie kommt auf mäßig frischen bis frischen, basenreichen aber nährstoffarmen Böden vor. Häufiger ist der Pilz auf Kalk, Kalksand oder Kalkmergel zu finden, seltener auf Silikat, Schotter oder Kies. in Laub- und Mischwäldern, besonders unter Buchen, von August bis November und ist ziemlich selten. Die Fruchtkörper erscheinen von August bis Oktober, vereinzelt auch schon im Juli.
Die Hahnenkammkoralle ist temperat bis boreal verbreitet. Außer in Europa wurde sie in den USA in Oregon gefunden. In Europa ist der Pilz von Schweden bis Italien sowie von Frankreich und Großbritannien bis Polen verbreitet. In Deutschland ist er bis auf Sachsen, wo der Pilz offenbar nicht nachgewiesen ist, weit verbreitet, geht jedoch überall stark zurück.
Die Hahnenkammkoralle ist selten und im Rückgang begriffen. Sie ist als RL 2 eingestuft. Gerhardt vermutet aufgrund der zahlreichen Volksnamen eine größere Beliebtheit aufgrund eines häufigeren Vorkommens in früheren Zeiten.[2]
Die Hahnenkammkoralle ist essbar, aber nicht von besonderer Qualität. Die Astspitzen schmecken im Alter leicht bitter.
Die Hahnenkamm-Koralle (Ramaria botrytis), auch Rötliche Koralle oder oft bloß Hahnenkamm oder Bärentatze genannt, ist eine Pilzart aus der Familie der Schweinsohrverwandten.
Ramaria botrytis, commonly known as the clustered coral, the pink-tipped coral mushroom, or the cauliflower coral, is an edible species of coral fungus in the family Gomphaceae. Its robust fruit body can grow up to 15 cm (6 in) in diameter and 20 cm (8 in) tall, and resembles some marine coral. Its dense branches, which originate from a stout, massive base, are swollen at the tips and divided into several small branchlets. The branches are initially whitish but age to buff or tan, with tips that are pink to reddish. The flesh is thick and white. The spores, yellowish in deposit, are ellipsoid, feature longitudinal striations, and measure about 13.8 by 4.7 micrometers.
The type species of the genus Ramaria, R. botrytis was first described scientifically in 1797 by mycologist Christiaan Hendrik Persoon. A widely distributed species, it is found in North America, North Africa, central and eastern Europe, Australia, and Asia. The fungus is mycorrhizal with broadleaf trees, and fruits on the ground in wooded areas. There are several species of coral fungi that are superficially similar in appearance to R. botrytis, and although comparison of habitat or characteristics like color or branching morphology is often sufficient for identification, sometimes microscopy is required to definitively distinguish between them. Fruit bodies of Ramaria botrytis are edible, and young specimens have a mild, fruity taste. Some authors warn of laxative effects in susceptible individuals. The fungus contains several chemical compounds with in vitro biological activity, and fruit bodies have antimicrobial activity against several species and strains of drug-resistant bacteria that cause disease in humans.
The species was first named as Clavaria botrytis in 1797 by Christian Hendrik Persoon.[2] In 1821, Elias Magnus Fries sanctioned the genus name Clavaria, and treated Ramaria as a section of Clavaria.[3] It was given its current name in 1918 by Adalbert Ricken.[4] Obsolete historical synonyms include Gotthold Hahn's 1883 Corallium botrytis[5] and Arthur Anselm Pearson's variety Clavaria botrytis var. alba,[6] which is no longer recognized as an independent taxon.[1] Currie Marr and Daniel Stuntz described the variety R. botrytis var. aurantiiramosa in their 1973 monograph of western Washington Ramaria;[7] Edwin Schild and G. Ricci described variety compactospora from Italy in 1998.[8] In 1950, E.J.H. Corner published George F. Atkinson's 1908 Clavaria holorubella as R. botrytis var. holorubella,[9] but this taxon is now known as the independent species Ramaria holorubella.[10]
The specific epithet botrytis is derived from the Greek word βότρυς (botrus) meaning "bunch of grapes".[11] The species is commonly known as the "cauliflower coral",[12] the "pink-tipped coral mushroom",[13] or the "rosso coral".[14] In the Cofre de Perote region of Veracruz, Mexico, R. botrytis is known by the local names escobea, meaning "little broom", or pechuga, meaning "breast meat of chicken".[15]
Ramaria botrytis was designated the type species of Ramaria in 1933 by Marinus Anton Donk.[16] Modern molecular analysis indicates that Ramaria is a polyphyletic assemblage of species with clavarioid fruit bodies.[17][18] According to the infrageneric classification scheme proposed by Marr and Stuntz, R. botrytis is included in the subgenus Ramaria, which includes species that have grooved spores, clamps present in the hyphae, and fruit bodies with a large, profusely branched cauliflower-like appearance.[7] Phylogenetic analysis of nuclear large subunit ribosomal DNA suggests that R. botrytis is closely related to R. rubripermanens and R. rubrievanescens, and that these species form a clade that is sister (sharing a recent common ancestor) to the false truffle genus Gautieria, the most derived group within the studied taxa.[17]
The fruit bodies produced by the fungus are 6 to 20 cm (2.4 to 7.9 in) tall and 6 to 30 cm (2.4 to 11.8 in) wide.[9][19] They are fleshy cauliflower-like masses with a stout central stem that splits into a few lower primary branches before branching densely above. The stem is short and thick—between 1.5 and 6 cm (0.6 and 2.4 in) in diameter—and tapers downward. Initially white, in age both the stem and branches turn pale yellow to buff to tan.[13] Old fruit bodies can fade to become almost white,[20] or may be ochre due to fallen spores.[14] The branching pattern is irregular, with the primary branches few and thick—typically 2–3 cm (0.8–1.2 in)—and the final branches slender (2–3 mm),[13] and usually terminated with five to seven branchlets.[7] The branchlet tips are pink to purplish-red. The flesh is solid and white,[13] and has an odor described variously as indistinct[21] or pleasant.[22] A drop of Melzer's reagent applied to the stem tissue reveals a weak amyloid staining reaction that often requires more than 30 minutes to develop. This reaction can be used to help distinguish R. botrytis from other similar fungi.[7]
Spores are produced by basidia on the outer surface of the branches. Viewed in deposit, the spores are pale yellow. Microscopically, they have fine longitudinal or oblique striations that often fuse together in a vein-like network. They range in shape from roughly cylindrical to sigmoid (curved like the letter "S"), and their dimensions are 12–16 by 4–5 µm.[23][24] Basidia are four-spored (occasionally two-spored), and measure 59–82 by 8–11 µm. The sterigmata (slender projections of the basidia that attach to the spores) are 4–8 µm long. The hymenium and subhymenium (the tissue layer immediately under the hymenium) combined are about 80 µm thick. Hyphae comprising the subhymenium are interwoven, 2.5–4.5 µm in diameter, thin-walled, and clamped.[7]
The variety R. botrytis var. aurantiiramosa is distinguished from the more common variety by the orange color of the upper branches.[25] Variety compactospora tends to show a more pronounced wine-red, purple, or reddish color in the branch tips, and has smaller spores measuring 9.2–12.8 by 4–5.4 µm.[8]
Distinctive features of Ramaria botrytis include its large size, the orange, reddish, or purplish branchlets, striate spores with dimensions averaging 13.8 by 4.7 µm, and a weak amyloid staining reaction of the stem tissue.[7] R. rubripermanens has reddish terminal branches, a stout form, and striate spores, but may be distinguished from R. botrytis by its much shorter spores.[7] Other species with which R. botrytis may be confused include: R. formosa, which has branches that are pinker than R. botrytis, and yellow-tipped; R. caulifloriformis, found in the Great Lakes region of the United States, whose branch tips darken with age; R. strasseri, which has yellow to brown branch tips; R. rubrievanescens, which has branches in which the pink color fades after picking or in mature fruit bodies; and R. botrytoides, which is most reliably distinguished from R. botrytis by its smooth spores.[12] The European species R. rielii, often confused with R. botrytis and sometimes considered synonymous, can be distinguished by microscopic characteristics: R. reilii lacks the clamped hyphae of R. botrytis, its spores are longer and wider, and they have warts instead of striations.[26] The North American species R. araiospora, though superficially similar to R. botrytis, has several distinguishing characteristics: it grows under hemlock; it has reddish to magenta branches with orange to yellowish tips; it lacks any discernible odor; it has warted, somewhat cylindrical spores averaging 9.9 by 3.7 µm; and it has non-amyloid stem tissue.[27] Uniformly colored bright pink to reddish, R. subbotrytis has spores measuring 7–9 by 3–3.5 µm.[28]
An ectomycorrhizal species, Ramaria botrytis forms mutualistic associations with broadleaf trees, particularly beech. In a study to determine the effectiveness of several edible ectomycorrhizal fungi in promoting growth and nutrient accumulation of large-fruited red mahogany (Eucalyptus pellita), R. botrytis was the best at improving root colonization and macronutrient uptake.[29] Records of associations with conifers probably represent similar species.[14] Fruit bodies grow on the ground singly, scattered, or in small groups among leaves in woods.[23] They can also grow in fairy rings.[30] Ramaria botrytis is a "snowbank fungus", meaning it commonly fruits near the edges of melting snowbanks in the spring.[31] In Korea, it is prevalent at sites that also produce the choice edible species Tricholoma matsutake.[32]
Ramaria botrytis is found in Africa (Tunisia),[33] Australia,[34] Chile, Asia (including the eastern Himalayas of India,[35] Nepal,[36] Japan,[37] Korea,[32] Pakistan,[38] China,[36] the Far East of Russia,[39] and Turkey[40]) and Europe (including the Netherlands,[41] France,[42] Portugal,[43] Italy,[44] Bulgaria,[36] and Spain[45]). It is also present in Mexico and in Guatemala.[36] Widely distributed in North America,[12] it is most common in the southeast and along the Pacific Coast.[30] The variety R. botrytis var. aurantiiramosa, limited in distribution to Lewis County, Washington, associates with Douglas fir (Pseudotsuga menziesii) and western hemlock (Tsuga heterophylla).[25] Variety compactospora is known from Sardinia, Italy, where it has been found growing in sandy soil in forests comprising strawberry tree (Arbutus unedo), tree heath (Erica arborea), and holm oak (Quercus ilex).[8]
Ramaria botrytis is an edible species, and some rate it as choice.[13][46] Its taste is "slight", or "fruity",[21] and has been likened to sauerkraut, green peanuts (fresh harvested peanuts that have not been dehydrated), or pea pods.[20] Older fruit bodies develop an acidic flavor.[30] It is sold in food markets in Japan as Nedzumi-take,[37] and harvested from the wild in Korea and Nepal.[47] The thick base and main branches require longer cooking than the smaller branchlets.[30] In the Garfagnana region of central Italy, the mushroom is stewed, or pickled in oil.[44][48] Fruit bodies can be preserved by slicing thinly and drying.[49] One field guide rates the edibility as "questionable", warning of the possible danger of confusing specimens with the poisonous Ramaria formosa.[12] Other authors warn that some individuals may experience laxative effects from consuming the mushroom.[13][50] Caution is advised when collecting fruit bodies near polluted areas, as the species is known to bioaccumulate toxic arsenic.[51]
Chemical analysis shows R. botrytis to have a food energy value of 154 kilojoules per 100 grams of fresh fruit bodies,[52] which is comparable to the 120–150 kJ range reported for commercially grown edible mushrooms. As a percentage of dry matter, the fruit bodies contain 39.0% crude protein, 1.4% lipids, 50.8% carbohydrates, and 8.8% ash. The majority of the lipid content comprises oleic (43.9%), linoleic (38.3%), and palmitic (9.9%) fatty acids.[53]
Extracts of the fruit body of Ramaria botrytis have been shown to favorably influence the growth and development of HeLa cells grown in tissue culture.[54] The mushroom contains nicotianamine, an ACE inhibitor (angiotensin-converting enzyme).[55] Nicotianamine is a metal-chelating compound essential in iron metabolism and utilization in plants.[56] Several sterols have been isolated from the fruit bodies, 5α,6α-epoxy-3β-hydroxy-(22E)-ergosta-8(14),22-dien-7-one, ergosterol peroxide, cerevisterol, and 9α-hydroxycerevisterol, in addition to the previously unknown ceramide (2S,2'R,3R,4E,8E)-N-2'-hydroxyoctadecanoyl-2-amino-9-methyl-4,8-heptade-cadiene-1,3-diol.[37]
Laboratory tests show that fruit bodies have antimicrobial activity against several strains of drug-resistant bacteria that are pathogenic in humans. Extracts inhibit the growth of the Gram-positive bacteria Enterococcus faecalis and Listeria monocytogenes, and kill the Gram-positive species Pasteurella multocida, Streptococcus agalactiae and S. pyogenes.[57]
In a 2009 study of 16 Portuguese edible wild mushroom species, R. botrytis was shown to have the highest concentration of phenolic acids (356.7 mg per kg of fresh fruit body), made up largely of protocatechuic acid; it also had the highest antioxidant capacity. Phenolic compounds—common in fruits and vegetables—are being scientifically investigated for their potential health benefits associated with reduced risk of chronic and degenerative diseases.[43]
Ramaria botrytis, commonly known as the clustered coral, the pink-tipped coral mushroom, or the cauliflower coral, is an edible species of coral fungus in the family Gomphaceae. Its robust fruit body can grow up to 15 cm (6 in) in diameter and 20 cm (8 in) tall, and resembles some marine coral. Its dense branches, which originate from a stout, massive base, are swollen at the tips and divided into several small branchlets. The branches are initially whitish but age to buff or tan, with tips that are pink to reddish. The flesh is thick and white. The spores, yellowish in deposit, are ellipsoid, feature longitudinal striations, and measure about 13.8 by 4.7 micrometers.
The type species of the genus Ramaria, R. botrytis was first described scientifically in 1797 by mycologist Christiaan Hendrik Persoon. A widely distributed species, it is found in North America, North Africa, central and eastern Europe, Australia, and Asia. The fungus is mycorrhizal with broadleaf trees, and fruits on the ground in wooded areas. There are several species of coral fungi that are superficially similar in appearance to R. botrytis, and although comparison of habitat or characteristics like color or branching morphology is often sufficient for identification, sometimes microscopy is required to definitively distinguish between them. Fruit bodies of Ramaria botrytis are edible, and young specimens have a mild, fruity taste. Some authors warn of laxative effects in susceptible individuals. The fungus contains several chemical compounds with in vitro biological activity, and fruit bodies have antimicrobial activity against several species and strains of drug-resistant bacteria that cause disease in humans.
Ramaria botrytis, comúnmente conocida como coliflor rosa, crespilla rosa, manecicas, patitas de rata, seta de corral,[3] pechuga o escobea,[4] es una especie de hongo agárico de la familia Gomphaceae.[5] Su robusto cuerpo fructificante —o basidiocarpo— puede crecer hasta 15 cm de diámetro y 20 cm de altura, y se asemeja a un coral marino. Sus ramas densas, que se originan a partir de una base masiva y corpulenta, se dilatan en las puntas y se divide en varias ramitas pequeñas. Inicialmente, estas ramas son blancas, pero con la edad cambian a pardo o bronceado, con puntas rosáceas a rojizas. La carne es gruesa y blanca. Las esporas, amarillentas en la esporada, son elipsoidales, disponen de estrías longitudinales, y miden aproximadamente 13.8 x 4.7 µm.
Este hongo es la especie tipo del género Ramaria, y fue descrita por primera vez en 1797, por el micólogo Christiaan Hendrik Persoon. Se trata de una especie con amplia distribución geográfica, repartida en América del Norte y del sur, Norte de África, Europa Central y Oriental, Australia y Asia. El hongo es micorrizo con árboles de hoja ancha y frutas dispersas en el suelo en las zonas boscosas. Existen varias especies de hongos con forma de coral que tienen similar apariencia a R. botrytis, y, aunque es frecuente la comparación de hábitat o características como el color o la morfología de ramificación para su identificación, en ocasiones se requiere el uso de microscopio para distinguir cada uno. Los basidiocarpos de R. botritis son comestibles, y los ejemplares jóvenes tienen un sabor afrutado suave; pero algunos autores advierten efectos laxantes en individuos susceptibles. El hongo contiene varios compuestos químicos con actividad biológica in vitro, y los basidiocarpos tienen actividad antimicrobiana frente a varias especies y cepas de bacterias resistentes a los medicamentos que causan enfermedades en los seres humanos.
Los cuerpos fructificantes —o basidiocarpos— producidos por el hongo miden de 7-15 cm de ancho y de 6-20 cm de alto.[6] Estas son masas carnosas similares a coliflores con un estipe central grueso que se divide en unas cuantas ramas primarias inferiores antes de ramificarse densamente encima. El estipe es corto y grueso, mide 1.5-6 cm de diámetro, y se estrecha hacia abajo. Inicialmente blancos, el estipe y las ramas se vuelven blanquecinos con la edad,[7] o cambian a pardo o bronceado.[8] Los basidiocarpos viejos cambian a un color casi blanco poco antes de desintegrarse o a un ocre dorado cuando caen las esporas.[9] El patrón de ramificación es irregular, con ramas primarias escasas y gruesas —normalmente de 2-3 cm— y ramas finales delgadas (de 2-3 mm),[8] estas terminan en cinco a siete ramitas.[10] Las puntas de estas ramitas son de color rosa a rojo púrpura. La carne es sólida y blanco,[8] y se ha descrito con un olor poco definido[11] o agradable.[12] Una gota de reactivo de Melzer aplicada al tejido del tallo revela una débil reacción amiloide a la tinción, que frecuentemente requiere más de 30 minutos para desarrollarse. Esta reacción puede utilizarse para ayudar a distinguir R. botrytis de otros hongos similares.[10]
Las esporas son producidas por basidios en la superficie exterior de las ramas. Vistas en esporada, son de color amarillo pálido. Microscópicamente, tienen estrías finas longitudinales u oblicuas, estas pueden fusionarse en una red parecida a los capilares sanguíneos. Varían de una forma más o menos cilíndrica a una sigmoidea —curvadas como la letra «S»—, y sus dimensiones son 12-16 x 4-5 µm.[13][14] Los basidios tienen cuatro esporas —ocasionalmente dos esporas—, y miden 59-82 x 8-11 µm. Los esterigmas —proyecciones delgadas de los basidios que se conectan a las esporas— tienen 4-8 µm de longitud. El himenio y subhimenio —la capa de tejido inmediatamente abajo del himenio— combinados miden alrededor de 80 µm de espesor. Las hifas que comprenden el subhimenio están entretejidas, miden 2.5 x 4.5 µm de diámetro, poseen paredes finas y sujetadas entre sí.[10]
La variedad aurantiiramosa se distingue del grupo taxonómico más común por el tono anaranjado de las ramas superiores.[15] Mientras que la variedad compactospora tiende a exhibir un color rojo vino más marcado, púrpura, o un tono rojizo en las puntas de las ramas, y tiene esporas más pequeñas que miden 9.02-12.08 x 4-5.4 µm.[16]
La especie fue descrita como Clavaria botrytis en 1797 por Christiaan Hendrik Persoon.[17] En 1821, Elias Magnus Fries sancionó[n. 1] el nombre del género Clavaria, y trató a Ramaria como una sección de Clavaria.[18] Su nomenclatura actual fue otorgada en 1918 por Adalbert Ricken.[19] Los sinónimos históricos (ahora obsoletos) incluyen Corallium botrytis (de Gotthold Hahn, 1883)[1][n. 2] y la variedad Clavaria botrytis var. alba (de A. A. Pearson, 1946),[20] ya que ahora no es reconocida como taxón independiente.[2] Currie Marr y Daniel Stuntz describieron la variedad R. botrytis var. aurantiiramosa en una monografía de 1973 sobre Ramaria en el oeste de Washington;[10] asimismo, en 1998, Edwin Schild y G. Ricci describieron la variedad compactospora[n. 3] en Italia.[16] En 1950, E. J. H. Corner trató a Clavaria holorubella (descrita originalmente por George F. Atkinson, 1908) como R. botrytis var. holorubella,[6] pero este taxón es conocido ahora como Ramaria holorubella, una especie independiente.[21][22][n. 4]
El epíteto específico botrytis deriva del vocablo griego βότρυς (botrus) que significa «racimo de uvas».[23] En los países donde se encuentra, la especie se conoce comúnmente como «coliflor coral»,[24] «hongo coral con puntas rosadas»,[8] o «coral rosso».[9] En la región del Cofre de Perote (en Veracruz de Ignacio de la Llave), R. botrytis es conocido como escobea, diminutivo de escoba, o pechuga.[4]
En 1933, Ramaria botrytis fue designada la especie tipo del género Ramaria por Marinus Anton Donk.[25] El análisis molecular moderno indica que Ramaria es un conjunto polifilético de especies con basidiocarpos clavarioides.[26][27][n. 5] De acuerdo con el esquema de clasificación infragenérico propuesto por Marr y Stuntz, R. botrytis está en el subgénero Ramaria, que incluye especies con esporas acanaladas, hifas entretejidas y basidiocarpos con una apariencia de abundantes ramificaciones como la coliflor.[10] El análisis filogenético de la subunidad nuclear 28S en el ADN ribosómico (ADNr 28S) sugiere que R. botrytis está estrechamente relacionada con R. rubripermanens y R. rubrievanescens, y que estas especies forman un clado, el cual es el taxón hermano (que comparten un antepasado común reciente) del género de trufas falsas Gautieria, hasta ahora el grupo más derivado en los taxones estudiados.[26]
Las características distintivas de R. botrytis incluyen su gran tamaño, las ramitas anaranjadas, rojizas o violáceas, esporas estriadas con dimensiones promedio de 13.8 x 4.7 µm, y una reacción débil amiloide a la tinción del tejido del estipe.[n. 6][10] R. rubripermanens tiene terminaciones rojizas en las ramas, una forma robusta y esporas estriadas, pero se puede distinguir de R. Botrytis por sus esporas mucho más cortas.[10] Otras especies con las que R. botrytis pueden confundirse incluyen: R. formosa, que tiene ramas de un color más rosado que R. botritis, y amarillo en las puntas; R. caulifloriformis, que se encuentra en la región de los Grandes Lagos de los Estados Unidos, cuyas puntas de las ramas se oscurecen con la edad; R. strasseri, que tiene puntas amarillas o marrones en las ramas; R. rubrievanescens, que tiene ramas en las que el color rosado se desvanece después que los basidiocarpos son cosechados o maduran; y R. botrytoides, que se distingue mejor de R. botrytis por sus esporas lisas.[24] La especie europea R. rielii, que muchas veces se confunde con R. botrytis y que también se consideró como sinónimos, se distingue mediante las características microscópicas: R. reilii carece de las hifas entretejidas de R. botrytis, sus esporas son más largas y anchas, y tienen verrugas en lugar de estrías.[28] Aunque superficialmente similar a R. botrytis, la especie norteamericana R. araiospora tiene varias características distintivas: solo crece bajo los falsos abetos; tiene ramas de color rojo a magenta con puntas anaranjadas a amarillentas; carece de cualquier olor perceptible; tiene esporas verrugosas y algo cilíndricas con un tamaño promedio de 9.9 x 3.7 µm; y tiene tejido no amiloide en el estipe.[29] R. subbotrytis tiene una coloración uniforme de rosa brillante a rojo y esporas que miden 7-9 x 3-3.5 µm.[30]
La seta es ectomicorrícica, es decir que puede formar asociaciones mutualistas con otras especies; en la naturaleza se ha observado en asociaciones con árboles de hoja ancha, en particular las hayas. Una investigación para determinar la eficiencia de varias setas ectomicorrícicas comestibles en el crecimiento y acumulación de nutrientes en Eucalyptus scias, R. botritis obtuvo el mejor resultado con un aumento de la colonización de raíces y mayor absorción de macronutrientes.[31] Los registros de asociaciones con las coníferas probablemente representen especies similares.[9] Los basidiocarpos crecen en el suelo individualmente, dispersos, o en pequeños grupos entre las hojas de la madera.[13] También pueden crecer en los anillos de hadas.[32] Ramaria botrytis es un «hongo banco de nieve», lo que significa de que es común que fructifique cerca del borde de montículos de nieve derretida en la primavera.[33] En la península de Corea es frecuente encontrarlo en los sitios donde también se produzca la suculenta especie comestible Tricholoma matsutake.[34]
Ramaria botrytis se encuentra en África (Túnez),[35] Australia,[36] Asia (incluyendo los Himalayas orientales de la India,[37] Nepal,[38] Japón,[39] Corea,[34] Pakistán,[40] China,[38] el Extremo Oriente ruso,[41] y Turquía[42]) y Europa (incluyendo los Países Bajos,[43] Francia,[44] Portugal,[45] Italia,[46] Bulgaria,[38] España[47] y Suiza[48]). También está presente en México, Uruguay, y Guatemala.[38] Ampliamente distribuido en América del Norte,[24] es más común en el sudeste así como a lo largo de las costas del Pacífico.[32] La variedad R. botrytis var. aurantiiramosa, con una distribución geográfica limitada al condado de Lewis, se asocia con el abeto de Douglas (Pseudotsuga menziesii) y la tsuga del Pacífico (Tsuga heterophylla).[15] La variedad compactospora se conoce en Cerdeña, en donde se ha descubierto que crece en suelos arenosos de los bosques comprendidos por madroños (Arbutus unedo), brezos arbóreos (Erica arborea) y encinas (Quercus ilex).[16]
Ramaria botrytis es una seta comestible, y algunos la considerían como recomendable.[8][49] Su sabor ha sido descrito como «ligero», o «afrutado»,[11] y ha sido comparado con chucrut, cacahuetes verdes —maníes frescos que no han sido deshidratados—, o las vainas de guisantes.[7] Los basidiocarpos maduros desarrollan un sabor ácido.[32] Se vende en mercados de alimentos japoneses como ホウキタケ (nedzumi-take),[39] y se cosecha en su estado silvestre en muchos países, como Corea del Sur y Nepal.[50] La base gruesa y las ramas principales requieren más tiempo de cocción que las ramitas más pequeñas.[32] En la región de Garfagnana, del centro de Italia, el hongo es guisado o encurtido en aceite.[46][51] Los basidiocarpos pueden ser preservados al cortarlos finamente y desecados.[52] Una guía de campo ha clasificado la comestibilidad como «cuestionable», advirtiendo del posible peligro de confundirlo con especímenes de la venenosa Ramaria formosa.[24][n. 7] Otros autores advierten que algunas personas pueden experimentar efectos laxantes al consumir el hongo.[8][54] Se aconseja tener precaución al recoger cuerpos frutales cerca de áreas contaminadas, ya que esta especie es conocida por la bioacumulación de arsénico tóxico.[55]
El análisis químico muestra que R. botrytis tiene un valor nutricional energético de 154 kJ por cada 100 g de basidiocarpo fresco,[56] que es comparable al rango de 120-150 kJ reportado en hongos comestibles cultivados comercialmente. En su porcentaje de materia seca, los basidiocarpos contienen proteínas crudas (39.0 %), lípidos (1.4 %), carbohidratos (50.8 %), y cenizas (8.8 %). La mayor parte del contenido de los lípidos comprende los ácido graso oleico (43.9 %), linoleico (38.3 %), y palmítico (9.9 %).[57]
Si bien es comercializado en los mercados europeos, está catalogado como «vulnerable» en la lista roja de Suiza.[48] En Francia es considerado vulnerable en el Franco Condado[58] y en peligro crítico en Lorena.[59]
Se ha demostrado que los extractos de basidiocarpos influyen favorablemente en el crecimiento y desarrollo de células HeLa en el cultivo de tejidos.[60] El hongo contiene nicotianamina, un inhibidor de la ECA (enzima convertidora de angiotensina).[61] La nicotianamina es un compuesto metálico-quelante esencial en el metabolismo y utilización del hierro en las plantas.[62] Se han aislado varios esteroles de los cuerpos frutales, como 5α,6α-epoxi-3β-hidroxi-(22E)-ergosta-8(14),22-dien-7-ono, peróxido de ergosterol, cerevisterol, y 9α-hidroxicerevisterol, así como a una ceramida previamente desconocida (2S,2'R,3R,4E,8E)-N-2'-hidroxioctadecanoil-2-amino-9-metil-4,8-heptado-cadieno-1,3-diol.[39]
Pruebas de laboratorio (como el ensayo de antibióticos Kirby-Bauer) mostraron que los basidiocarpos mantienen actividad antimicrobiana contra varias cepas de bacterias resistentes a los medicamentos, que son patógenas en humanos. Los extractos inhiben el crecimiento de las bacterias Gram-negativas Enterococcus faecalis y Listeria monocytogenes, y matan a las especies Gram-positivas Pasteurella multocida, Streptococcus agalactiae y S. pyogenes.[63] Un estudio independiente reveló una inhibición en el crecimiento de Proteus vulgaris.[64]
Un estudio de 2009 realizado en 16 especies de hongos silvestres comestibles de Portugal señaló que R. botritis tenía la mayor concentración de ácidos fenólicos (356.7 mg por kg de basidiocarpo fresco), compuesta en gran parte de ácido protocatéquico; también tuvo la mayor capacidad antioxidante. Los compuestos fenólicos —comunes en las frutas y verduras— están siendo investigados por los científicos debido a sus potenciales beneficios para la salud, asociados con un menor riesgo de enfermedades crónicas y degenerativas.[45]
|día=
(ayuda) |número-editores=
(ayuda)
Ramaria botrytis, comúnmente conocida como coliflor rosa, crespilla rosa, manecicas, patitas de rata, seta de corral, pechuga o escobea, es una especie de hongo agárico de la familia Gomphaceae. Su robusto cuerpo fructificante —o basidiocarpo— puede crecer hasta 15 cm de diámetro y 20 cm de altura, y se asemeja a un coral marino. Sus ramas densas, que se originan a partir de una base masiva y corpulenta, se dilatan en las puntas y se divide en varias ramitas pequeñas. Inicialmente, estas ramas son blancas, pero con la edad cambian a pardo o bronceado, con puntas rosáceas a rojizas. La carne es gruesa y blanca. Las esporas, amarillentas en la esporada, son elipsoidales, disponen de estrías longitudinales, y miden aproximadamente 13.8 x 4.7 µm.
Este hongo es la especie tipo del género Ramaria, y fue descrita por primera vez en 1797, por el micólogo Christiaan Hendrik Persoon. Se trata de una especie con amplia distribución geográfica, repartida en América del Norte y del sur, Norte de África, Europa Central y Oriental, Australia y Asia. El hongo es micorrizo con árboles de hoja ancha y frutas dispersas en el suelo en las zonas boscosas. Existen varias especies de hongos con forma de coral que tienen similar apariencia a R. botrytis, y, aunque es frecuente la comparación de hábitat o características como el color o la morfología de ramificación para su identificación, en ocasiones se requiere el uso de microscopio para distinguir cada uno. Los basidiocarpos de R. botritis son comestibles, y los ejemplares jóvenes tienen un sabor afrutado suave; pero algunos autores advierten efectos laxantes en individuos susceptibles. El hongo contiene varios compuestos químicos con actividad biológica in vitro, y los basidiocarpos tienen actividad antimicrobiana frente a varias especies y cepas de bacterias resistentes a los medicamentos que causan enfermedades en los seres humanos.
Punalatvahaarakas (Ramaria botrytis) on haarakkaiden sukuun kuuluva laji. Se on syötäväksi kelpaava sieni.
Itiöemä on hyvin haaroittunut, mutta kuitenkin muodoltaan pyöreä. Nuorena se muistuttaa kukkakaalia. Haarat ovat väriltään lähes valkoisia, paitsi kärjet, jotka ovat roosan tai purppuran värisiä. Itiöpöly on väriltään kellertävää.
Punalatvahaarakasta esiintyy lehti- ja sekametsissä.[1]
Punalatvahaarakas (Ramaria botrytis) on haarakkaiden sukuun kuuluva laji. Se on syötäväksi kelpaava sieni.
Clavaire chou-fleur, Ramaire chou-fleur, Clavaire à pointes roses
Ramaria botrytis, la Clavaire chou-fleur, est une espèce de champignons comestibles de la famille des Gomphaceae. C'est l'espèce type du genre Ramaria. La partie aérienne, pouvant mesurer 15 cm de diamètre et 20 cm de hauteur, ressemble à du corail. Son pied massif porte des branches denses, divisées au sommet en plusieurs petits rameaux, d'abord blanchâtres, mais devenant chamois ou bruns en vieillissant, avec des pointes roses à rougeâtres. La chair est épaisse et blanche. Les spores, jaunâtres, montrent des stries longitudinales caractéristiques. De forme elliptique, elles mesurent environ 13,8 sur 4,7 micromètres.
L'espèce a été décrite pour la première fois en 1797 par le mycologue Christiaan Hendrik Persoon sous le nom Clavaria botrytis. Son nom actuel lui a été donné par Adalbert Ricken en 1918.
La Ramaire chou-fleur est cosmopolite, puisqu'elle est présente en Amérique du Nord, en Afrique du Nord, en Europe centrale et orientale, en Australie et en Asie. Elle vit en symbiose mycorhizienne avec des arbres feuillus. Deux variétés montrent une répartition restreinte et une écologie différente.
Il existe plusieurs espèces de champignons coralloïdes similaires. La comparaison de l'habitat ou des caractéristiques comme la couleur ou la forme des ramules est souvent suffisante pour l'identification. Parfois la microscopie est nécessaire pour les distinguer avec certitude.
Ramaria botrytis est une espèce comestible, les jeunes spécimens ont même un léger goût fruité. Certains auteurs mettent en garde les individus sensibles contre des effets laxatifs. Ce champignon contient plusieurs composés chimiques ayant une activité biologique in vitro. Il présente également une activité antimicrobienne contre plusieurs espèces et souches de bactéries pathogènes, résistantes aux médicaments.
Christiaan Hendrik Persoon est le premier mycologue ayant donné à cette espèce un nom, Clavaria botrytis[1]. En 1821, Elias Magnus Fries étudie le genre Clavaria et considère Ramaria comme une section du genre Clavaria[2]. En 1883, Gotthold Hahn propose le genre Corallium et parmi les six espèces, Corallium botrytis[3]. Mais Corallium est un nom illégitime[4],[n 1]. En 1918, Adalbert Ricken divise les Clavariaceae en isolant les Clavaria aux sporophores simples et cylindriques des autres champignons en forme de corail, parmi lesquels les Ramaria aux branches arrondies, éventuellement élargies et comprimées. Ce faisant, il donne à la Clavaire chou-fleur son nom scientifique actuel[5]. Parmi les synonymes figurent également la variété Clavaria botrytis var. alba définie par Arthur Anselm Pearson[6], mais aujourd'hui regroupée à l'espèce. Currie Marr et Daniel Stuntz ont décrit la variété Ramaria botrytis var. aurantiiramosa en 1973 dans l'État de Washington[7] ; Edwin Schild et Gabriele Ricci sont les auteurs de la variété Ramaria botrytis var. compactospora[n 2] en Italie en 1998[8]. La variété Ramaria botrytis var. holorubella proposée par Edred John Henry Corner en 1950[9] est aujourd'hui de nouveau élevé au rang d'espèce Ramaria holorubella[10],[n 3],[11].
Ramaria botrytis est l'espèce type du genre Ramaria désignée en 1933 par Marinus Anton Donk[12]. Des études de phylogénie moléculaire montrent que Ramaria est un assemblage polyphylétique d'espèces ayant un sporophore clavaroïde[13],[14]. Selon la classification infragénérique proposée par Marr et Stuntz, ce champignon est inclus dans le sous-genre Ramaria, qui comprend toutes les espèces ayant des spores rainurées, des hyphes septées, c'est-à-dire cloisonnées, et des sporophores en forme de chou-fleur[7]. L'analyse phylogénétique montre que l’espèce Ramaria botrytis est étroitement apparentée aux Ramaria rubripermanens et Ramaria rubrievanescens et qu'elles forment ensemble le groupe frère du genre Gautieria[13].
Le nom générique ramaria vient du latin rāmus signifiant rameau, branche[15]. L'épithète spécifique botrytis est dérivée du grec ancien βότρυς (botrus), grappe de raisin[16].
Ses noms vernaculaires sont la Ramaire chou-fleur[n 4], la Clavaire chou-fleur et la Clavaire à pointes roses[17].
Le sporophore mesure 7 à 15 cm de large et 6 à 20 cm de haut[9]. Il est constitué d'un pied central solide, se divisant en quelques ramules se divisant elles-mêmes densément en ramuscules, le tout ressemblant à un chou-fleur. Le pied est court et épais, entre 1,5 et 6 cm de diamètre et il se rétrécit vers le bas. Initialement blancs, le pied et les ramules passent du jaune pâle au chamois puis au fauve[18]. En vieillissant, ils deviennent presque blancs[19] ou ocre à la suite de la libération des spores[20]. La ramification est irrégulière, avec quelques ramules primaires épaisses de 2 à 3 cm et des terminales minces 2 à 3 mm[18] portant de cinq à sept ramuscules[7], de couleur rose à rouge vineux. La chair est ferme et blanche et possède une odeur décrite diversement comme légèrement fruitée[17] ou indistincte[21]. Une goutte de réactif de Melzer appliquée sur la chair du pied révèle une coloration amyloïde faible exigeant souvent plus de 30 minutes pour se développer. Cette réaction peut être utilisée pour aider à distinguer Ramaria botrytis d'autres champignons similaires[7].
Les spores sont produites par des basides sur la surface extérieure des ramules. La sporée est jaune pâle. Au microscope, les spores montrent des stries longitudinales ou obliques fines qui fusionnent souvent pour former un réseau. Leur forme est sensiblement cylindrique ou courbe comme la lettre « S » et leurs dimensions sont 12 à 16 µm par 4 à 5 µm[22],[23]. Les basides possèdent quatre spores (parfois deux) et mesurent 59 à 82 µm par 8 à 11 µm. Les stérigmates (pointes au sommet de la baside portant chacune une spore) sont longues de 4 à 8 µm. L'hyménium et le subhyménium (la couche de tissu immédiatement sous l'hyménium) ont ensemble une épaisseur d'environ 80 µm. Les hyphes entrelacées formant le subhyménium, de 2,5 à 4,5 µm de diamètre, possèdent une paroi mince et sont septées, c'est-à-dire cloisonnées[7].
La variété aurantiiramosa se différencie de la variété principale par la couleur orange des ramuscules[24]. La variété compactospora possède quant à elle des ramuscules d'un rouge plus soutenu et des spores plus petites mesurant 9,2 à 12,8 µm par 4 à 5,4 µm[8].
Plusieurs espèces ressemblent à Ramaria botrytis. L'excellente[25] Ramaria rubripermanens diffère par ses spores plus petites[7]. Ramaria formosa, souvent notée comme toxique, possède des ramules plus roses et des ramuscules jaunes. Celles de Ramaria caulifloriformis, comestible[25], découverte dans la région des Grands Lacs (Amérique du Nord), deviennent plus sombres en vieillissant. Ramaria strasseri porte des ramules de couleur jaune à brun. La couleur rose de Ramaria rubrievanescens, excellent champignon[26], disparaît après la cueillette ou sur les vieux sporophores. Ramaria botrytoides possède des spores lisses[27]. L'espèce européenne Ramaria rielii, souvent confondue avec Ramaria botrytis au point d'être parfois considérée comme synonyme, s'en distingue par ses hyphes non septées et ses spores verruqueuses, plus longues et plus larges[28]. L'espèce nord-américaine comestible[26] Ramaria araiospora, qui pousse sous les Tsugas, possède des ramules rougeâtres à magenta et des ramuscules orange à jaunâtres ; elle est dépourvue d'odeur ; ses spores verruqueuses sont plus ou moins cylindriques et mesurent en moyenne 9,9 × 3,7 µm ; enfin le pied ne présente pas de tissus amyloïdes[7]. De couleur rose brillant à rougeâtre, Ramaria subbotrytis possède des spores mesurant 7 à 9 µm par 3 à 3,5 µm[29].
Ramaria botrytis forme des symbioses ectomycorhiziennes avec des feuillus, particulièrement les hêtres. Il est aussi très compétitif pour coloniser les racines d'Eucalyptus pellita et absorber les macronutriments[30]. Les données indiquant la présence de Ramaria botrytis sous des conifères sont probablement liées à la confusion avec des espèces proches[20]. Ce champignon pousse parmi les feuilles sur le sol, individuellement de manière dispersée, en petits groupes[22] ou en rond de sorcières[31]. Il apparaît au printemps à proximité des bancs de neige résiduels[18]. En Corée, il est répandu dans les sites où pousse également l'excellent Matsutake (Tricholoma matsutake)[32].
La Ramaire chou-fleur est présente en Afrique du Nord[33], en Australie[34], en Asie (Inde[35], Japon[36], Corée[32], Pakistan[37], Russie[38], Chine, Népal[39] et Turquie[40]), en Europe (Pays-Bas[41], Belgique[42], France[43], Bulgarie[39], Portugal[44], Grèce[45], Italie[46], Espagne[47] et Suisse[48]) et en Amérique centrale (Guatemala et Mexique[39]). Largement distribuée en Amérique du Nord[27], elle est plus fréquente dans le Sud-Est et le long de la côte de l'océan Pacifique[31]. La variété aurantiiramosa, dont la distribution est limitée au comté de Lewis (Washington), est associée à Pseudotsuga menziesii et à Tsuga heterophylla[24]. La variété compactospora est connue en Sardaigne, où elle pousse sur les sols sableux des forêts à Arbousier (Arbutus unedo), Bruyère arborescente (Erica arborea) et Chêne vert (Quercus ilex)[8].
Tout en étant commercialisable, la Ramaire chou-fleur est inscrite comme vulnérable sur la liste rouge suisse[48]. En France, elle est également vulnérable en Franche-Comté[49] et en danger critique d'extinction en Lorraine[50].
Ramaria botrytis est un champignon comestible considéré par certains comme un aliment de choix[18],[51]. Son goût, léger ou fruité[21], a été comparé à de la choucroute, des arachides vertes (arachides récoltées fraîches non déshydratées) ou à des cosses de petits pois[19]. Les fructifications plus âgées développent une saveur acidulée[31]. Elle est vendue sur les marchés au Japon comme ホウキタケ (Nedzumi-take)[36] et récoltée à l'état sauvage dans de nombreux pays[39]. La base épaisse et les ramules principales nécessitent une cuisson plus longue que les plus fines ramuscules[31]. Dans le Garfagnana, région de l'Italie centrale, le champignon est cuit à l'étouffée ou mariné dans l'huile[46],[52]. Les sporophores peuvent être conservés après tranchage fin et séchage[53]. Il faut prêter attention à ne pas le confondre avec le toxique Ramaria formosa[n 5],[54]. Des effets laxatifs sont possibles[18]. La prudence est recommandée lors de la collecte des champignons près de zones polluées, car l'espèce est connue pour sa bioaccumulation de toxiques comme l'arsenic[55].
La valeur énergétique de Ramaria botrytis est de 154 kilojoules par 100 grammes de champignon frais[56], ce qui est comparable aux 150 kJ des champignons de culture commercialisés. Les protéines, les lipides et les glucides représentent respectivement 39 %, 1,4 % et 50,8 % de la matière sèche. Les lipides se répartissent en acide oléique (43,9 %), acide linoléique (38,3 %) et acide palmitique (9,9 %)[57].
Des extraits du sporophore de Ramaria botrytis agissent favorablement sur le maintien de la forme et du développement de cultures in vitro de la lignée cellulaire HeLa[58], indiquant ainsi une absence d'effet cytotoxique apparent. Ce champignon contient de la nicotianamine, un inhibiteur de l'enzyme de conversion de l'angiotensine (ECA, ou ACE en anglais)[59]. Il pourrait donc être utile dans les maladies cardiovasculaires[60]. La nicotianamine est un chélateur, un composé essentiel dans le métabolisme du fer et son utilisation par les plantes[61]. Plusieurs stérols ont été isolés des sporophores[36]. Des études en laboratoire montrent également que le sporophore possède une activité antimicrobienne contre différentes bactéries pathogènes antibiorésistantes[62],[63]. Parmi seize champignons portugais comestibles, Ramaria botrytis possède la plus forte concentration en acide phénolique ; il possède l'activité la plus antioxydante. Les composés phénoliques qu'il contient permettraient de réduire le risque de maladies chroniques et dégénératives[44].
Des extraits alcooliques présentent des propriétés hépatoprotectrices[60].
Clavaire chou-fleur, Ramaire chou-fleur, Clavaire à pointes roses
Ramaria botrytis, la Clavaire chou-fleur, est une espèce de champignons comestibles de la famille des Gomphaceae. C'est l'espèce type du genre Ramaria. La partie aérienne, pouvant mesurer 15 cm de diamètre et 20 cm de hauteur, ressemble à du corail. Son pied massif porte des branches denses, divisées au sommet en plusieurs petits rameaux, d'abord blanchâtres, mais devenant chamois ou bruns en vieillissant, avec des pointes roses à rougeâtres. La chair est épaisse et blanche. Les spores, jaunâtres, montrent des stries longitudinales caractéristiques. De forme elliptique, elles mesurent environ 13,8 sur 4,7 micromètres.
L'espèce a été décrite pour la première fois en 1797 par le mycologue Christiaan Hendrik Persoon sous le nom Clavaria botrytis. Son nom actuel lui a été donné par Adalbert Ricken en 1918.
La Ramaire chou-fleur est cosmopolite, puisqu'elle est présente en Amérique du Nord, en Afrique du Nord, en Europe centrale et orientale, en Australie et en Asie. Elle vit en symbiose mycorhizienne avec des arbres feuillus. Deux variétés montrent une répartition restreinte et une écologie différente.
Il existe plusieurs espèces de champignons coralloïdes similaires. La comparaison de l'habitat ou des caractéristiques comme la couleur ou la forme des ramules est souvent suffisante pour l'identification. Parfois la microscopie est nécessaire pour les distinguer avec certitude.
Ramaria botrytis est une espèce comestible, les jeunes spécimens ont même un léger goût fruité. Certains auteurs mettent en garde les individus sensibles contre des effets laxatifs. Ce champignon contient plusieurs composés chimiques ayant une activité biologique in vitro. Il présente également une activité antimicrobienne contre plusieurs espèces et souches de bactéries pathogènes, résistantes aux médicaments.
Kekinis šakočius (lot. Ramaria botrytis) – kuokinių šeimai priklausantis valgomas grybas, turintis geras savybes. Dar vadinamas naktižiebiu, kekiniu žagarūnu. Lietuvoje retas. Rastas Pakruojo ir Vilniaus rajonuose. Dažnesnis yra Žaliųjų ežerų apylinkėse.
Vaisiakūnis 6-15 cm aukščio, 5 –20 cm skersmens, bemaž apvalus, kurį sudaro daugybė tamprių mėsingų, korališkai išsišakojusių šakelių, kurios išauga iš labai trumpo, kone gumbiškai storo, į apačią smailėjančio kelmo. Stambesnės šakos nešvariai balsvos arba šviesiai geltonos. Smulkesnės rožinio atspalvio, viršūnės bukos, rausvai rožinės, senesni vaisiakūniai išblunka ir būna beveik balti. Kotas trumpas, storas, balsvas arba rausvas. Trama balsva, trapi, malonaus silpno vaisių kvapo, skonis švelnus, vėliau kartokas. Sporos šviesiai gelsvos, smulkiai karpotos, 8-12x4-5 μm.
Spalvos kaita: stambesnės šakos iš pradžių balkšvos, vėliau įgauna ochros geltonumo atspalvį. Stambių šakų galuose esančios smailios šakelės būna vyno raudonumo arba ryškiai rausvos spalvos. Kelmas gali būti balto arba gelsvo atspalvio.
Šis grybas dažniausiai aptinkamas lapuočių miškuose, ypač mišriuose po ąžuolais. Jis yra retas grybas, todėl saugotinas.
Panašios rūšys: Ramaria pallida, kuris sukelia vėmimą ir viduriavimą.
Įspėjimas ! Valgomi tik jauni; šakų galiukus reikia pašalinti, nes jie būna kartūs, ypač senų grybų. Kad būtumėte tikri, jog grybas nebekartus, visuomet gerai pavirinkite.
Kekinis šakočius (lot. Ramaria botrytis) – kuokinių šeimai priklausantis valgomas grybas, turintis geras savybes. Dar vadinamas naktižiebiu, kekiniu žagarūnu. Lietuvoje retas. Rastas Pakruojo ir Vilniaus rajonuose. Dažnesnis yra Žaliųjų ežerų apylinkėse.
De bloemkoolzwam (Ramaria botrytis) is een zwam die voorkomt in loofbossen op lichte, warmere plekken. De soort staat op de Nederlandse Rode lijst. De zwam smaakt erg bitter en heeft een laxerende werking.[1] De bloemkoolzwam kan 4-20 centimeter hoog en breed worden.
Bronnen, noten en/of referentiesAut fin a 15 cm., con rame spësse, bianch crema, reusa vinos a la sima.
A chërs sota latifeuje.
A venta mai mangé un bolè trovà se un a l'é nen un bon conossidor dij bolè!
A ven dàit për comestìbil.
Aut fin a 15 cm., con rame spësse, bianch crema, reusa vinos a la sima.
AmbientA chërs sota latifeuje.
Comestibilità A venta mai mangé un bolè trovà se un a l'é nen un bon conossidor dij bolè!
A ven dàit për comestìbil.
Ramaria botrytis (Christian Hendrik Persoon ex Ricken, 1918), sin. Clavaria botrytis Christian Hendrik Persoon, 1797),[1][2] din încrengătura Basidiomycota în familia Gomphaceae și de genul Ramaria, denumită în popor între altele rămurea, opintici, burete creț sau creasta cocoșului,[3] este o ciupercă comestibilă care coabitează, fiind un simbiont micoriza (formează micorize pe rădăcinile arborilor), având și însușiri ale încrengăturii Ascomycota. În România, Basarabia și Bucovina de Nord, se dezvoltă preferat în regiuni montane pe soluri grase, dar de asemenea pe acele calcaroase, pe nisip calcaros sau marnă, crescând izolată sau în cercuri de vrăjitoare în jurul arborilor, în păduri de foioase și mixte, acolo mai ales sub mesteceni și fagi, din (iunie) iulie până în octombrie. [4][5]
Se recomandă strict numai consumul de ciuperci tinere, fiindcă:[6]
Rămurelele pot fi ușor confundate cu specii aceluiași gen, cum sunt:
Opinticii sunt cel mai gustos soi din genul Ramaria. Se recomandă de a folosii mereu ciuperci tinere. Buretele se potrivește ca adăugare la mâncăruri de ciuperci cu zbârciogi și crețuște sau cu praz[23] respectiv creier de porc sau vițel.[24] Împreună cu alte ciuperci el se folosește și pentru sosuri de vânat,[25] mai departe poate fi uscat și făcut praf,[6] conservat sub formă de murătură, (atât în combinație cu legume cât și ca atare) sau ca toți bureții în ulei sau oțet.[26]
Ramaria botrytis (Christian Hendrik Persoon ex Ricken, 1918), sin. Clavaria botrytis Christian Hendrik Persoon, 1797), din încrengătura Basidiomycota în familia Gomphaceae și de genul Ramaria, denumită în popor între altele rămurea, opintici, burete creț sau creasta cocoșului, este o ciupercă comestibilă care coabitează, fiind un simbiont micoriza (formează micorize pe rădăcinile arborilor), având și însușiri ale încrengăturii Ascomycota. În România, Basarabia și Bucovina de Nord, se dezvoltă preferat în regiuni montane pe soluri grase, dar de asemenea pe acele calcaroase, pe nisip calcaros sau marnă, crescând izolată sau în cercuri de vrăjitoare în jurul arborilor, în păduri de foioase și mixte, acolo mai ales sub mesteceni și fagi, din (iunie) iulie până în octombrie.
Clavaria botrytis Pers.
Clavaria botrytis var. alba A. Pearson
Corallium botrytis (Pers.) Hahn
Rdeča griva (znanstveno ime Ramaria botrytis) je gliva z užitno gobo iz družine žilolistark.
Rdeča griva zraste do 12 cm v višino in prav toliko v širino[2]. Plodišče je sestavljeno iz debelega proti dnišču koničasto zoženega štora bele ali bledo rumene barve. Iz štore se navzven razraščajo mesnate veje z roglji rdečkaste barve. Meso je bledo in mehko, grenkastega okusa. Vonj je neizrazit. Trosovnica se nahaja na površini zgornjih vej.
Rdeča griva najpogosteje raste v listnatih in mešanih gozdovih. Najbolj ji ugaja rastišče pod bukvami. V Sloveniji je dokaj redka.
Rdeča griva (znanstveno ime Ramaria botrytis) je gliva z užitno gobo iz družine žilolistark.
Den mykologiska karaktären hos druvfingersvamp:
hymenium:
slät
skivtyp:
ingen
ätlighet:
delikat
fot:
bar
sporavtryck:
gul
ekologi:
mykorrhiza
Druvfingersvamp (Ramaria botrytis) är en fingersvamp som kan bli cirka 15 centimeter hög. Svampen har en kraftig vit fot som bildar ett buskigt grenverk som i toppen bildar rödvioletta klasar, liknande små druvor. Svampen är ätlig som ung och kan med fördel stekas och friteras. Topparna kan dock ha lite besk smak. Åldrande exemplar får en mer gulaktig färg och blir beska. Svampen växer gärna i bokskog men kan även dyka upp i blandskog. En förväxlingssvamp som är svagt giftig och ger magbesvär vid förtäring heter blek fingersvamp. Som namnet antyder saknar den druvfingersvampens rödaktiga/violetta färg.
Druvfingersvamp (Ramaria botrytis) är en fingersvamp som kan bli cirka 15 centimeter hög. Svampen har en kraftig vit fot som bildar ett buskigt grenverk som i toppen bildar rödvioletta klasar, liknande små druvor. Svampen är ätlig som ung och kan med fördel stekas och friteras. Topparna kan dock ha lite besk smak. Åldrande exemplar får en mer gulaktig färg och blir beska. Svampen växer gärna i bokskog men kan även dyka upp i blandskog. En förväxlingssvamp som är svagt giftig och ger magbesvär vid förtäring heter blek fingersvamp. Som namnet antyder saknar den druvfingersvampens rödaktiga/violetta färg.
Ramaria inquinata je grzib[1], co go ôpisoł Schild 1992. Ramaria inquinata nŏleży do zorty Ramaria i familije Gomphaceae.[2][3] Żŏdne podgatōnki niy sōm wymianowane we Catalogue of Life.[2]
Ramaria inquinata je grzib, co go ôpisoł Schild 1992. Ramaria inquinata nŏleży do zorty Ramaria i familije Gomphaceae. Żŏdne podgatōnki niy sōm wymianowane we Catalogue of Life.
Рамарія гроновидна (Ramaria botrytis) — вид їстівних грибів родини Гомфові (Gomphaceae).
Рамарія гроновидна утворює плодові тіла діаметром до 20 см, висотою до 15 см. Тіло у вигляді кущика, його оригінальні численні, короткі, сильногалузисті гілочки здаються м'ясистими, білого кольору — у молодих грибочків, у дорослих — охристі, у старих — рожево–пурпурні. Гілочки на кінці ніби зубчасті, до того видаються червоними, у деяких плодових тіл — пурпурні. Ніжка заввишки до 4 см, завширшки до 6 см, у молодих грибочків — біла, у зрілих — жовтувата. Спори 12 - 20 х 4 - 6 мкм, шорсткі, світло-вохристо-жовті.
Зустрічається ромарія гроновидна у чорно–вільхових лісах, які займають притерасні частини річкових заплав та по вододільних зниженнях. Також поряд з буками, рідше в хвойних лісах. Плодові тіла утворює з липня по жовтень.
Рамарія гроновидна — їстівний гриб низької якості, який полюбляють збирати і вживати у свіжому вигляді грибники–гурмани. Для споживання використовують лише молоді плодові тіла. Подібних ознак з отруйними грибами немає.
Рамарія гроновидна (Ramaria botrytis) — вид їстівних грибів родини Гомфові (Gomphaceae).
ホウキタケ(Ramaria botrytis)は、ラッパタケ科ホウキタケ属のキノコの一種。地方によりカブタケ、ネズミタケと呼称される場合がある。
秋頃に雑木林などの地上に発生する。 高さ15cm、径15cmに達する事もあるキノコで、色は全体的に白っぽく、丈夫な円柱状の柄から枝を分け、先端部は多数の小枝の集合体となる。 歯切れが良く、美味なキノコである。
싸리버섯(Ramaria botrytis)은 싸리버섯과에 속하는 버섯으로 한국·동아시아·유럽 등 세계적으로 분포하는 식용버섯이다. 높이와 나비는 15 cm. 싸리버섯의 형태는 보통 버섯의 형태와는 달리 전체가 싸리비나 산호 모양을 하고 있다. 지름 3-5cm되는 굵고 흰 줄기에서부터 차츰 위쪽으로 가지를 치고, 선단부는 수많은 작은 가지가 밀집해 있다. 위에서 본 형태는 꽃양배추 모양이고, 가지 끝은 담자색 또는 담홍색이다. 포자는 긴 타원형이고, 표면에는 세로로 늘어선 주름모양의 희미한 줄무늬가 있다. 포자무늬는 황토색이다. 균사는 활엽수의 뿌리에 붙어 공생하고, 늦여름부터 가을에 걸쳐 자실체가 땅 위로 솟는다. 이와 비슷한 붉은싸리버섯과 노란싸리버섯은 독버섯이므로 조심해야 한다.
싸리버섯(Ramaria botrytis)은 싸리버섯과에 속하는 버섯으로 한국·동아시아·유럽 등 세계적으로 분포하는 식용버섯이다. 높이와 나비는 15 cm. 싸리버섯의 형태는 보통 버섯의 형태와는 달리 전체가 싸리비나 산호 모양을 하고 있다. 지름 3-5cm되는 굵고 흰 줄기에서부터 차츰 위쪽으로 가지를 치고, 선단부는 수많은 작은 가지가 밀집해 있다. 위에서 본 형태는 꽃양배추 모양이고, 가지 끝은 담자색 또는 담홍색이다. 포자는 긴 타원형이고, 표면에는 세로로 늘어선 주름모양의 희미한 줄무늬가 있다. 포자무늬는 황토색이다. 균사는 활엽수의 뿌리에 붙어 공생하고, 늦여름부터 가을에 걸쳐 자실체가 땅 위로 솟는다. 이와 비슷한 붉은싸리버섯과 노란싸리버섯은 독버섯이므로 조심해야 한다.