El marduix, (al)moraduix, amàrac o majorana (Origanum majorana) és un arbust de la família de les lamiàcies originària de l'Orient Mitjà (Xipre i Turquia). Actualment prolifera arreu del món, incloent-hi tots els Països Catalans.
És un arbust perenne de base llenyosa, molt aromàtic, que pot arribar a 50 cm d'alçada. La rel és axonomorfa i adventícia, puix que té un eix principal més desenvolupat que els laterals. Les tiges són llenyoses i fortes, així com alçades i de secció quadrada; acostumen a estar força ramificades i recobertes d'una gran quantitat de vellositats, cosa que els aporta un color blanquinós. Les fulles són oposades amb un pecíol curt, de forma oval-lanceolada, no dentades i amb pèls de color gris. Com en el cas de les tiges, també estan recobertes de pilositat que els confereix un cert to blanquinós; no mesuren més de 2 cm de llargària. Hi ha una gran quantitat de pilositat, formada per pèls curts molt densos i blancs. El fruit és un tetraqueni molt petit, ovat, de forma lleugerament irregular i de color marronós. Les flors són de color blanc violaci i molt boniques.
Es cultiva en molts països, tant en grans extensions (per a aprofitaments industrials) com en jardins (per a consum propi). Els principals països on es cultiva el marduix són Alemanya, França, Hongria, els Estats Units, Egipte, Grècia, Mèxic i Turquia. Encara que el marduix sigui una planta perenne, es conrea com a planta anual, sobretot en zones on els hiverns són rigorosos. Segons l'orografia, creix en zones amb un interval de temperatures entre 6- 29 °C, amb una precipitació anual de 500 a 2700 mm i un pH del sòl de 4.9 fins a 8.7. Creix bé en terrenys assolellats i fèrtils, rics en nutrients. És una planta molt sensible al fred, de manera que només sobreviu com a perenne en zones de clima molt suau. Com és habitual de plantar-la en horts, jardins i prop dels sembrats, apareix també de forma subespontània.
Les fulles seques de marduix s'utilitzen en la indústria farmacèutica, perfumera, alimentària i licorera. La majorana és apreciada com a herba aromàtica. Per aquest motiu s'utilitza com a condiment o bé per a fer tisanes. És una herba molt apreciada a la cuina francesa, integrada en el bouquet garni per aromatitzat els estofats.
La tija i les fulles contenen, a més de tanins i principis amargs, pentosans i diverses substàncies minerals. Però si el que volem és concretar la composició de la majorana hem de mirar element per element. L'oli essencial, o essència de majorana, es troba en la planta entre un 0.3 i un 0,7%. Però a més a més de contenir oli essencial, conté monoterpens com poden ser sabinè (40-50%), el qual genera alfa i beta terpinè (2-12%), terpinen-4-ol (15-40%), limonè, geraniol, terpinol. Uns altres components són els flavonoides: orientina, vitexina, heteròsids de diosmentia, apigenina, luteolina i timonina. També conté alguns àcids fenòlics, com els derivats de l'àcid cinàmic, l'àcid rosmarínic (2%) i el clorogènic. Els fenols són un altre dels continguts del moraduix; es tracta de fenols senzills, concretament heteròsids hidroquinònics, com l'arbutina (0.15-0,45%). Finalment, cal destacar la presència de triterpens medicinals representats per l'àcid ursòlic (0,5%) i l'oleanòlic (0,2%).
Els principis actius de la majorana resideixen en la seva essència. Aquesta essència posseeix les següents propietats:
El marduix s'utilitza per a dispèpsies hiposecretores, meteorismes, espasmes gastrointestinals, gastritis, úlceres gastroduodenals, ansietat, hipertensió arterial, insomni, mals de cap, asma, bronquitis. En ús tòpic: inflamacions osteoarticulars, miàlgies, coriza, sinusitis, herpes i ferides.
L'ús continuat del marduix (més de dues setmanes) pot provocar cefalees i somnolència. L'oli essencial, en dosis altes, pot ser estupefaent i provocar cefalees i espasmes musculars. Pot produir irritació de les mucoses i reaccions al·lèrgiques (espasmes bronquials). S'ha de tenir en compte el contingut alcohòlic de l'extracte fluid i de la tintura. S'ha d'evitar l'essència per via oral durant l'embaràs, la lactància i en nens menors de 6 anys, en general, en dosis elevades, car prendre-la en períodes prolongats pot ser bastant greu. Es recomana de no prendre-la més d'una setmana seguida, a causa de la seva toxicitat moderada.
L'establiment del cultiu es pot fer sembrant les llavors directament a terra. Tanmateix, a causa de la petitesa de les llavors, hom recomana de fer la plantació amb planter de viver. La bona preparació del terreny abans d'establir el cultiu és un factor clau a l'hora de garantir una bona producció, sobretot si se sembren les llavors directament al camp. A la tardor convé llaurar i, si cal, adobar amb fems ben compostats. A la primavera (març o abril) es fa la sembra o la plantació. Just abans de plantar cal fer una o dues passades de cultivador. La sembra es fa de forma superficial (a 0,5 - 1 cm de profunditat), amb una sembradora de cereals adaptada i a una dosi de 2-3 kg de llavor/ha. Si el conreu s'estableix a partir de planter, la tardor anterior a la plantació cal sembrar les llavors en safates i mantenir-les en un hivernacle fins al moment de la plantació. El marc de plantació, tant si es fa sembra com si es fa plantació, és de 0.5 m entre files per 0.4 m dins la fila. Això suposa una densitat de plantació de 50.000 plantes/hectàrea.
Per al control de les males herbes es poden fer servir herbicides de pre i post-emergència, com ara la napropamida o el tebutame, que sembla que no deixen residus en les fulles. Tanmateix, el control químic sovint no és suficient, de manera que cal fer entre 3 i 5 passades de cultivador i una passada final a mà per controlar les males herbes.
La collita es fa a l'inici de la floració, que és quan el nivell d'oli essencial és màxim. Es poden fer dues o tres collites cada any, en funció de les condicions meteorològiques i la zona de cultiu. Normalment, en la primera collita el marduix està florit mentre que en els següents dalls només es cullen tiges i fulles. La collita es pot fer a mà (en petites produccions) o a màquina. Es cull tota la part aèria, deixant uns 5 cm de planta sense collir, per permetre la formació de nous brots.
Per la seva similitud amb Origanum vulgare a la majorana se la va anomenar, històricament, orenga indígena. Els antics egipcis ja la utilitzaven com a condiment i com a remei casolà. En el Dioscòrides Pedaci apareix un text que fa referència a la majorana amb el nom de sampsuc. Concretament, en el llibre I, capítol 44, es parla de les propietats antireumàtiques i d'alleujar els dolors corporals; també s'hi diu que s'ha de fer servir moderadament o almenys de forma atenuada (com per exemple amb mel) per no patir cap conseqüència negativa.
El marduix, (al)moraduix, amàrac o majorana (Origanum majorana) és un arbust de la família de les lamiàcies originària de l'Orient Mitjà (Xipre i Turquia). Actualment prolifera arreu del món, incloent-hi tots els Països Catalans.
