Diagnosis of an infestation is normally by a report by the victim or clinical observation of the symptoms. Doctors may perform a microscopic examination of the lice and nits for confirmation of the diagnosis.
Treatments for infestation of P. pubis include taking a shower and then applying a 1% gamma benzene hexachloride ointment or lotion. This is normally left on for 12 hours. Eyelash infestations are treated with white petrolatum ointment for 10 days. Clothing and bedding can be laundered in boiling water or dry cleaned and items inconvenient to clean should be stored away from other bedding and clothing for a month. Without blood, the lice will soon die.
Presumably, lice can tell when they have hit a blood vessel when beginning to feed by sensing chemicals released at the site of the wound. Also, lice have short antennae with chemoreceptors and tactile hairs, and some, such as P. pubis, have simple eyes. No information is available on how these lice communicate with one another.
Perception Channels: visual ; tactile ; chemical
All lice exhibit hemimetabolous development, consisting of three life stages: egg, nymph, and adult. The eggs of P. pubis hatch in six to eight days and the young lice then pass through three nymphal stages, lasting a total of 23 days, before becoming adults.
Development - Life Cycle: metamorphosis
Smaller than Pediculus humanus (head and body lice), gray "crab" lice are 1.25 to 2 mm long. Pthirus pubis has an oval body shape and is wider than it is long and these lice are given the nickname "crabs" from their shape and chelate tarsi. These lice also have small heads relative to their body size, simple eyes, and short antennae. The lice have six legs, each of which terminate with a tarsal claw. The claws on the 2nd and 3rd pairs of legs are huge compared to those on the pair of legs closest to the head, which are smaller and thinner. Pthirus pubis also has another modification of the claw region, which is actually an extension of the tibia, called the thumb of the tibia which allows it to grasp the flattened hairs of the pubic region of humans. Another distinguishing feature is the four pairs of tubercles, which stick out on each side of the animal's abdomen. Lice breathe through spiracles at the ends of these para-tergal sclerites leading to the tracheal system.
Range length: 1.25 to 2 mm.
Other Physical Features: ectothermic ; heterothermic ; bilateral symmetry
Sexual Dimorphism: sexes alike
These lice normally live for a little less than a month, dying soon after reproducing. However, when separated from a host, they live less than 24 hours.
Average lifespan
Status: wild: 1 months.
Pthirus pubis lays its eggs on coarse body hair, especially in hair associated with the pubic regions, but also in the anal region, armpits, thighs, abdomen and will even infect eyelashes and beards. These regions have flattened hairs, which the claws of P. pubis are highly modified to grasp. These lice are mostly found in unsanitary or overcrowded conditions of human hosts.
Habitat Regions: temperate ; tropical ; polar ; terrestrial
Other Habitat Features: urban ; suburban ; agricultural
Pthirus pubis is a host specific louse found throughout the world on humans.
Biogeographic Regions: nearctic ; palearctic ; oriental ; ethiopian ; neotropical ; australian ; oceanic islands
Other Geographic Terms: cosmopolitan
Pubic lice feed on human blood and will die within 24 hours without having a human blood meal. Species in the order Anoplura, to which P. pubis belongs, have a highly modified feeding mechanism. They lack mandibles like all other types of lice and they have a fascicle made of four stylets which they use to feed on the blood of their hosts. The haustellum derived from the labrum supports the fascicle. Two of the stylets derived from the maxillae lock together to form a food channel. A single hollow stylet derived from the hypopharynx connects with the salivary duct and conveys salivary materials into the wound. And a large flattened stylet derived form the labium cuts into tissue with a serrated tip and serves as a guide for the other stylets. The cibarium and pharynx in the head serve as a two-chambered pump, sucking material in through the mouth and passing it on to the esophagus.
Animal Foods: blood
Primary Diet: carnivore (Sanguivore )
Pthirus pubis is an obligate ectoparasite of humans.
Ecosystem Impact: parasite
Species Used as Host:
There is often a strong correlation between the infection of Pthirus pubis in the eyelashes and individuals having other sexually transmitted diseases. Therefore, Pthirus pubis can sometimes be used as an indicator of more serious problems.
Infestation of P. pubis is a sexually transmitted condition causing serious itching to its victims. Irritation is increased in the area with host scratching and the area can often become scabby with oozing lesions. Asymptomatic individuals may discover nits or lice on pubic hair, or black specks on underpants. Characteristic small blue-gray macules known as maculae caeruleae may appear at bitten sites. Complications including excoriations, secondary bacterial infections, and eczematization may ensue.
Pthirus pubis thrives in unsanitary, overcrowded living conditions and historically has been common in military, refugee, and concentration camps, prisons, and overcrowded city dwellings. Overcrowding favors P. pubis because it can migrate between hosts easily and is not always contracted through sexual contact.
Unlike body lice (Pediculus humanus), pubic lice are not known to spread typhus.
Negative Impacts: injures humans (bites or stings)
No information is available on the mating system of these lice.
These lice reach sexual maturity about 23 days after hatching from eggs. Reproduction is sexual, with the male P. pubis inserting his aedeagus (male reproductive intromittant organ) into the female genital opening and deposting sperm. Females lay approximately 30 eggs in a lifetime and when cemented to hairs, these are called nits.
Breeding season: These lice breed year-round.
Range gestation period: 6 to 8 days.
Average age at sexual or reproductive maturity (female): 23 days.
Average age at sexual or reproductive maturity (male): 23 days.
Key Reproductive Features: iteroparous ; year-round breeding ; gonochoric/gonochoristic/dioecious (sexes separate); sexual ; fertilization (Internal ); oviparous
Female lice provide nutrients to their eggs before laying them and then abandon them.
Parental Investment: pre-fertilization (Provisioning, Protecting: Female)
The Pubic (or Crab) Louse (Pthirus pubis, often incorrectly spelled Phthirus pubis) is an insect in the Order Psocodea (parasitic lice, formerly Order Phthiraptera, plus bark lice, formerly Order Psocoptera). Pubic Lice are ectoparasites with humans as the only host.They are found throughout the world.
Pubic lice have three stages: egg, nymph and adult. Eggs (nits) are laid on a hair shaft. Females will lay approximately 30 eggs during their 3-4 week life span. Eggs hatch after about a week and become nymphs, which look like smaller versions of the adults. The nymphs undergo three molts before becoming adults. Adults are 1.5-2.0 mm long and flattened. They are much broader in comparison to head and body lice. Adults are found only on the human host and require human blood to survive. If adults are forced off the host, they will die within 24-48 hours without a blood feeding. Pubic lice are transmitted from person to person most commonly via sexual contact, although fomites (bedding, clothing) may play a minor role in their transmission.
Al laou-pafalek, pe laou-faraon (Phtirus pubis), zo laou a gemer o aez e blev-gaol an dud, pe etre o divfeskenn, hag a sun o gwad. En isurzhiad an anoplura emaint, ha kiriek int d'ar ftiriaz.
Disheñvel eo o neuz, evel o annez, diouzh re al laou all, laou-penn pe laou-korf. Bihanik int, dezho 2 pe 3 mm hed, ha heñvel int ouzh kranked. Kreñvoc'h eo o meudoù eget re al laou-penn.
Tapet e vezont gant an dud e-kerzh oberoù an embarañ. Gallout a reont kavout bod e blev an divhar pe an divvrec'h, hag en ambrantoù ha blev ar penn zoken.
Gant al laou-faraon e teu glas ar c'hroc'hen. Kaoz zo bet e c'hallfe ar virus VIH dont gante met n'eo ket bet prouet.
Ur marvnad d'al laou-pafalek zo er ganaouenn c'hallek De profundis morpionibus, kanet gwechall gant ar studierien medisinerezh dreist-holl.
Abalamour d'an touzañ gaol ez afe ar ouenn da get: [1] [2]
Fig.1 Laou-pafalek e traoñ ar c'hof
Fig.2 Laou-pafalek er malgudennoù
Al laou-pafalek, pe laou-faraon (Phtirus pubis), zo laou a gemer o aez e blev-gaol an dud, pe etre o divfeskenn, hag a sun o gwad. En isurzhiad an anoplura emaint, ha kiriek int d'ar ftiriaz.
Disheñvel eo o neuz, evel o annez, diouzh re al laou all, laou-penn pe laou-korf. Bihanik int, dezho 2 pe 3 mm hed, ha heñvel int ouzh kranked. Kreñvoc'h eo o meudoù eget re al laou-penn.
Tapet e vezont gant an dud e-kerzh oberoù an embarañ. Gallout a reont kavout bod e blev an divhar pe an divvrec'h, hag en ambrantoù ha blev ar penn zoken.
La cabra, lladella, morpió o poll del pubis (Pthirus pubis) és una espècie d'insecte ftiràpter de la família Pthiridae, ectoparàsit dels éssers humans i és molt comú al món. S'estima que afecta del 2% al 10% de la població mundial.[1] Fa d'1 a 3 mm de llargada. Es transmet amb molta facilitat, sobretot mitjançant el contacte de persona a persona o amb tovalloles, llençols o mantes infestats. Normalment parasita la zona genital, preferentment entre el pèl púbic, però també pot afectar altres parts del cos amb pèls i fins a les parpelles.[2]
Tenen tres fases: la llémena (l'ou), la nimfa (insecte en fase jove), i la lladella adulta.
Les cabres, com les xinxes, polls i puces, tendeixen a desaparèixer durant temps de pau i abundància. Tornen a aparèixer, però, en els temps difícils de guerres i crisis a causa principalment de l'augment de la pobresa i d'una reducció en els nivells d'higiene.[3]
La transmissió es realitza sovint per contacte sexual, encara que també pot succeir a través de peces de roba, tovalloles, etc. que han estat en contacte amb algun portador. A més de la regió púbica (on la infecció s'anomena pediculosis pubis), també poden situar-se als cabells, a les aixelles i al borrissol corporal (de l'abdomen, de les cames i els braços, per exemple), i també a les celles i les pestanyes (en aquest últim cas s'anomena pediculosis ciliaris). Els seus ous (les llémenes) poden veure's en forma de petits punts blancs enganxats al pèl a prop de la pell. El període d'incubació dels ous és de sis a vuit dies. En altres idiomes se sol denominar literalment "poll del pubis". A diferència del poll del cap, són molt lentes movent-se, avançant cada dia aproximadament un centímetre.
S'estima que hi ha més d'1 milió de casos cada any. No obstant això, les persones que tenen més companys de relacions sexuals corren un risc més alt de contreure lladelles.
Les lladelles s'alimenten de sang com a mínim dues vegades al dia, cosa que ocasiona una pruïja molt molesta que pot fer que l'infectat es grati provocant irritació i infecció de la pell. Cada cinc dies aproximadament, la femella posa entre deu i quinze ous blancs (llémenes), que triguen una setmana a incubar. Cada dia es poden moure aproximadament un centímetre. A la roba interior solen aparèixer unes taques de color marró/vermellós a causa de les petites gotes de sang de les picades.
En alguns individus, la infestació és asimptomàtica o es manifesta de forma subtil, pel que poden transmetre el paràsit sense saber que el tenen.
Es comercialitzen cremes, xampús i locions que contenen hexaclorur de benzè gamma o permetrina i que són igualment eficaços mentre es facin servir correctament. Tot i que el paràsit viu poc temps separat del cos, és convenient canviar qualsevol llençol, tovallola o roba emprades, per tal d'evitar la reinfestació.
Als subjectes diagnosticats de lladelles, se'ls recomana comentar la seva infestació amb les seves parelles sexuals per tal de frenar epidèmies.
La reinfestació és possible, ja que una vegada que les lladelles han estat separades del cos, poden sobreviure fins a 24 hores, mentre que els ous (les llémenes) fins a sis dies, per això una vegada curat s'ha de repetir el tractament de 7 a 10 dies després per eliminar els ous que hagin quedat, ja que en 7 a 10 dies es converteixen en nimfes (fase jove de la lladella), per això s'ha de desinfectar una setmana després de la primera neteja.
Els preservatius no detenen el contagi de polls púbics, la forma de prevenció és assegurar que el company de relacions sexuals no tingui lladelles. El paràsit és capaç de viure unes 24 hores sense contacte amb el cos humà, però els ous triguen una setmana a desenvolupar-se i néixer. Per evitar el contagi, és convenient no utilitzar roba, tovalloles o llençols sense netejar d'altres persones.
Un recent estudi genètic postula que la lladella es relaciona amb el poll endèmic del goril·la, Pthirus gorillae, i que va poder haver passat als homínids primerencs des dels ancestres dels goril·les, fa milions d'anys. Fins ara es pensava que havien divergit en el mateix humà.[4]
La cabra, lladella, morpió o poll del pubis (Pthirus pubis) és una espècie d'insecte ftiràpter de la família Pthiridae, ectoparàsit dels éssers humans i és molt comú al món. S'estima que afecta del 2% al 10% de la població mundial. Fa d'1 a 3 mm de llargada. Es transmet amb molta facilitat, sobretot mitjançant el contacte de persona a persona o amb tovalloles, llençols o mantes infestats. Normalment parasita la zona genital, preferentment entre el pèl púbic, però també pot afectar altres parts del cos amb pèls i fins a les parpelles.
Tenen tres fases: la llémena (l'ou), la nimfa (insecte en fase jove), i la lladella adulta.
Les cabres, com les xinxes, polls i puces, tendeixen a desaparèixer durant temps de pau i abundància. Tornen a aparèixer, però, en els temps difícils de guerres i crisis a causa principalment de l'augment de la pobresa i d'una reducció en els nivells d'higiene.
Veš muňka (Pthirus pubis, lidově filcka) je bezkřídlý druh hmyzu. Žije v ochlupení, genitální a řitní oblasti, podpaží, vousech, ale i někdy v obočí. Přenáší se zejména pohlavním stykem, sdílením prádla atd. Má oválné, krátké široké tělo a malou hlavu. Samičky žijí asi 3 až 4 týdny, přitom snesou okolo 30 vajíček, ze kterých se za týden vylíhnou larvy. Za další dva týdny se z larev stanou dospělci.
Přenáší nemoc zvanou pediculosis pubis. Mezi její symptomy patří krev ve spodním prádle, hnis, strupy, ekzémy. V posledních letech dochází v euroamerické oblasti k snižování výskytu tohoto druhu vši, což je spojováno s rostoucí oblibou vyholování stydké oblasti a podpaží.[1]
Veš muňka (Pthirus pubis, lidově filcka) je bezkřídlý druh hmyzu. Žije v ochlupení, genitální a řitní oblasti, podpaží, vousech, ale i někdy v obočí. Přenáší se zejména pohlavním stykem, sdílením prádla atd. Má oválné, krátké široké tělo a malou hlavu. Samičky žijí asi 3 až 4 týdny, přitom snesou okolo 30 vajíček, ze kterých se za týden vylíhnou larvy. Za další dva týdny se z larev stanou dospělci.
Přenáší nemoc zvanou pediculosis pubis. Mezi její symptomy patří krev ve spodním prádle, hnis, strupy, ekzémy. V posledních letech dochází v euroamerické oblasti k snižování výskytu tohoto druhu vši, což je spojováno s rostoucí oblibou vyholování stydké oblasti a podpaží.
Die Filz- oder Schamlaus (Pthirus pubis, Synonym: Phthirus pubis;[1] vulgär Sackratte, Sacklaus) ist eine am Menschen parasitierende Tierlausart und einer der Erreger der Pedikulose. Sie ist mit bloßem Auge noch erkennbar und wird über Kleidungsstücke, Bett- und Handtücher oder bei engem körperlichen Kontakt übertragen. Einmal vom Körper entfernt, können Filzläuse bis zu 24 Stunden überleben, deren Eier noch länger.
Die Filzlaus wird etwa 1 bis 1,5 Millimeter lang und ist von kurzer, aber breiter Gestalt mit einem grauen Körper. Der Körper trägt sechs paarige, zapfenartige Auswüchse. An den Enden ihrer sechs Beine befinden sich kräftige Halteklauen, mit denen sie sich an den Haaren des Menschen festhält. An den Haaren befestigt sie auch ihre Eier, die Nissen.
In Abhängigkeit von der beim Menschen unterschiedlich ausgeprägten sensorischen Sensibilität und allergischen Sensitivität verursacht der Stich der Filzlaus in die Haut oft starken Juckreiz und eine blaue Verfärbung der Hautpartie.[2]
Filzläuse kommen vor allem in der Schambehaarung (Leistengegend, je nach Befallintensität auch an den Innenseiten der Oberschenkel) vor, seltener in den Achsel- und Barthaaren, sehr selten in den Augenwimpern (Cilien) der Ober- und Unterlider (Phthiriasis palpebrarum) und noch seltener in den Augenbrauen.[3][4] Der Befall der Augenhaare wird meist durch die hygienisch schlechten Bedingungen in Krisen- und Kriegsgebieten ausgelöst. Tritt ein Befall der Augenlider oder Augenbrauen bei Kindern auf, so kann er auch durch einen sexuellen Missbrauch verursacht worden sein, was abzuklären wäre.[5][6]
Filzläuse befallen nicht die Kopfhaare. Die Filzlaus ist extrem stark auf den Menschen spezialisiert und stirbt spätestens nach 24 Stunden, wenn sie vom Körper entfernt wird. Filzlausbefall wird in der Medizin als Phthiriasis bezeichnet.
Der Ausdruck „Filzlaus“ (mittelhochdeutsch vilzlūs) wurde bereits im Mittelalter gebraucht.[7]
Seit Beginn des 21. Jahrhunderts ist die Verbreitung der Filzlaus in westlichen Ländern stark zurückgegangen. So findet sich in einer britischen Studie ein signifikanter Rückgang zwischen den Jahren 1997 und 2003. Diese Entwicklung wird größtenteils auf die seit dieser Zeit zunehmend verbreitete Achsel- und Schamhaarentfernung zurückgeführt.[8][9] Gynäkologen und Urologen im australischen Sydney berichteten, dass sie seit 2008 bei Frauen keinen Filzlausbefall mehr beobachtet hätten, bei Männern betrage der Rückgang 80 Prozent.[10]
Lindan (in Deutschland nicht mehr zugelassen) und Malathion (in Deutschland und der Schweiz vom Markt genommen) werden in der medikamentösen Behandlung eines Filzlausbefalls eingesetzt. Pyrethrumpräparate sind Mittel der zweiten Wahl. Medizinisches Shampoo gegen Kopf- und Filzläuse ist in jeder Apotheke vorrätig und rezeptfrei erhältlich. Diese Mittel wirken insektizid. Bei Befall der Augenbrauen oder Wimpern dürfen diese aber nicht angewendet werden. Hier eignet sich neben einer vollständigen Entfernung aller Augenwimpern einschließlich der Läuse und ihrer Eier (Nissen)[11] auch die Anwendung verschiedener Wirkstoffe beziehungsweise Präparate wie beispielsweise Fluorescein 20 %, Physostigmin 0,25 %, Vaseline, gelbe Quecksilberoxidsalbe 1 % und Pilocarpin 4 %.[12]
Eine alternative bzw. ergänzende Therapie besteht darin, die Scham- und Achselbehaarung, aber auch das Barthaar wegzurasieren. Außerdem sollten die Kleidung und die Bettbezüge bei mindestens 60 Grad gewaschen und – falls möglich – heiß getrocknet werden. Kleidung, die nicht so heiß gewaschen werden kann, sollte in einer fest verschnürten Plastiktüte oder einem luftdichten Sack 14 Tage separat aufbewahrt werden. Dadurch werden die Filzläuse und aus den Nissen geschlüpfte Nachkommen ausgehungert und sterben. Anschließend kann die Kleidung auch bei geringeren Temperaturen gewaschen werden. In den ersten drei bis vier Tagen sollte im Schambereich hauteng getragene Kleidung wie Unterwäsche und Schlafanzug täglich gewechselt und wie oben beschrieben separat behandelt werden. Um eine Neuansteckung durch einen Ping-Pong-Effekt zu verhindern, sollte in der Behandlungsphase auf sexuelle Kontakte mit anderen sowie auf gemeinsame Benutzung von Handtüchern verzichtet werden.
Anders als die Kopf- und Kleiderlaus, die gelegentlich in Not- und Krisenzeiten als Überträger von gefährlichen Krankheitserregern auffallen, spielt die Filzlaus diesbezüglich in Mitteleuropa keine Rolle mehr.
Die Art wurde von Carl von Linné 1758 formal als Pediculus pubis erstbeschrieben, nachdem sie schon jahrhundertelang bekannt gewesen war. Im Jahr 1815 stellte der englische Zoologe William Elford Leach für die Art eine neue Gattung auf. Durch einen Schreibfehler in der Beschreibung erhielt sie, anstelle der beabsichtigtem und etymologisch korrekten Form Phthirus den Namen Pthirus. Leach versuchte, den Fehler zwei Jahre später zu korrigieren, wodurch viele Jahrzehnte, teilweise bis heute, zwei Gattungsnamen in Gebrauch kamen. Zusätzlich führte Leach in derselben Arbeit außerdem noch für die Filzlaus den Ersatznamen Phthirus inguinalis ein, der synonym zu Pthirus pubis ist. Die International Commission on Zoological Nomenclature erklärte den zuerst publizierten Gattungsnamen Pthirus im Jahr 1928 für „verfügbar“ (Opinion 104). Dadurch ist dies heute der gültige Name der Gattung. Phthirus Leach, 1817 gilt als ungerechtfertigte Emendation davon.
Die Gattung Pthirus umfasst, neben der Filzlaus, eine weitere Art, Pthirus gorillae Ewing, 1927. Die Gattung Pthirus ist die einzige Gattung der Familie Pthiridae, die damit nur diese beiden Arten enthält. Schwestergruppe der Pthiridae ist die Familie der Pediculidae oder Menschenläuse, deren drei Arten an Menschen, Schimpansen (Gattung Pan) und an verschiedenen Neuweltaffen parasitieren. Ein Forscherteam um David Reed von der University of Florida in Gainesville (Florida) verglich mit molekularbiologischen Untersuchungen (Erbgut-Analysen) Läuse von Gorillas (Pthirus gorillae) und Filzläuse von Menschen (Pthirus pubis) und fand dabei heraus, dass beide Läusearten gemeinsame Vorfahren hatten und sich anschließend unabhängig voneinander weiterentwickelten. Nach Ansicht der Wissenschaftler kamen die Vormenschen damals durch die Gorillajagd, das Verzehren toter Gorillas oder das Nächtigen in den Nestern der Menschenaffen mit den Ahnen der Filzläuse in Kontakt.[13] Die Filzlaus des Menschen stammt also höchstwahrscheinlich von einem Parasiten einer anderen Primatenart ab, während die Kopf- und Kleiderläuse der Gattung Pediculus bereits bei den homininen Vorfahren des Menschen auftraten.[14] Der genetische Split zwischen Pthirus pubis und ihrer Schwesterart Pthirus gorillae wird nach der Methode der molekularen Uhr auf etwa drei Millionen Jahre abgeschätzt.[15]
Die Filz- oder Schamlaus (Pthirus pubis, Synonym: Phthirus pubis; vulgär Sackratte, Sacklaus) ist eine am Menschen parasitierende Tierlausart und einer der Erreger der Pedikulose. Sie ist mit bloßem Auge noch erkennbar und wird über Kleidungsstücke, Bett- und Handtücher oder bei engem körperlichen Kontakt übertragen. Einmal vom Körper entfernt, können Filzläuse bis zu 24 Stunden überleben, deren Eier noch länger.
Phaka usa (Pthirus pubis) nisqaqa runap phaka suphunpi kawsaq, yawar chunqaq usam. Ñawra yanakunawan yuquspa wachuq runakunam ñataq-ñataq chay usawan usachakunku.
Wikispecies nisqaqa qillqasqa p'anqayuqmi kay hawa: Phaka usa
Phaka usa (Pthirus pubis) nisqaqa runap phaka suphunpi kawsaq, yawar chunqaq usam. Ñawra yanakunawan yuquspa wachuq runakunam ñataq-ñataq chay usawan usachakunku.
Pthirius pubis, (morri i turpit) është insekt i rendit Anoplura. Ky insekt jeton në qimet rreth organeve seksuale, por gjendet edhe në pjesët tjera të trupit. Është shumë i rezikshëm e bartës i sëmundjeve ngjitëse.
O morpión u murpión (Pthirus pubis (L. 1758)) ye un insecto ectoparasito (parasito externo) exclusivo d'o ser humán que se saba, despecializato en agospar-se en o pel pubico, anque gosa poder parasitar tamién as cellas, pestanyas, aixellas, barba y qualsiquier altro puesto con pel en o cuerpo.
O morpión d'os humans (P. pubis) ye la sola especie conoixita en o chenero Pthirus. Os morpions perteneixen y a más dan lo nombre a la orden Phthiraptera, son tecnicament un tipo de pegollo.
Os morpions se pasan per contacto sexual, anque tamién se son documentatos causos que s'han trepasato per l'emplego de prendas qu'heban estato en contacto con o cuerpo de presonas portaderas.
Fotomicrografía (microscopio optico)
Pel infectato
Pediculosis per morpions en as pestanyas.
Ang crab louse (Ingles, literal na "kutong [kahawig ng] alimango", pinapaikling "crabs") ay mga parasitong kulisap na kilala sa larangan ng biyolohiya bilang Pthirus pubis. Isa sa mga sakit na nakukuha sa pakikipagtalik ang pagkakaroon ng mga kuto ng bulbol. Mayroon ang mga ito ng maliliit na sukat na mga 3 milimetro lamang, kaya mahirap makita. Nabubuhay ito ng may 24 na oras sa labas ng katawan ng tao. Sa buong buhay nila, naninirahan ang mga kutong alimango sa mga buhok ng tao, katulad ng mga bulbol sa may aring pangkasarian. Dugo lamang ang kinakain ng mga kutong ito, at nalalamang sa katawan ng tao lamang sila naninirahan. Subalit bukod pa sa mga kuto sa buhok na ito, maaari ring pamahayan ang katawan ng tao ng iba pang mga kuto, katulad ng mga kuto sa katawan (Pediculus humanus humanus, Ingles: body louse) at kuto sa ulo (Pediculus humanus capitis, Ingles: head louse).
Hindi kayang ipagsanggalang sa pamamagitan ng kondom ang paglipat ng mga kuto mula sa katawan ng isang tao patungo sa iba. Nangyayari ang pagsalin ng kuto sa pamamagitan ng paghihiraman ng mga personal na gamit katulad ng tuwalyang pampaligo at pamunas, ng brip, at ng panti.
Kabilang sa mga sintomas ng pagkakaroon ng kuto sa bulbol ang malubhang pangangati ng titi at kiki, partikular na kung gabi; paglitaw ng mga maliliit na sugat sa labas ng titi at kiki; pagkakaroon ng mga mapuputing itlog ng mga kuto sa ari; at paglabas ng mga tulduk-tulduking mga mantsang dugo sa panti at brip.
Kalimitang mapapansin ang mga kuto sa mga may amoy mabalahibo at mamasamasang bahagi ng katawan ng tao, subalit maaari ring mamugad sa mga kilay, pilik-mata, buhok ng kili-kili, bigote at balbas.
Maaaring pasukan ng mga impeskyon ang mga sugat sa katawan ng tao. Maaari ring kakitaan ng iritasyon, insomnia, depresyon, at sinat ang isang taong kinukuto.
Ang crab louse (Ingles, literal na "kutong [kahawig ng] alimango", pinapaikling "crabs") ay mga parasitong kulisap na kilala sa larangan ng biyolohiya bilang Pthirus pubis. Isa sa mga sakit na nakukuha sa pakikipagtalik ang pagkakaroon ng mga kuto ng bulbol. Mayroon ang mga ito ng maliliit na sukat na mga 3 milimetro lamang, kaya mahirap makita. Nabubuhay ito ng may 24 na oras sa labas ng katawan ng tao. Sa buong buhay nila, naninirahan ang mga kutong alimango sa mga buhok ng tao, katulad ng mga bulbol sa may aring pangkasarian. Dugo lamang ang kinakain ng mga kutong ito, at nalalamang sa katawan ng tao lamang sila naninirahan. Subalit bukod pa sa mga kuto sa buhok na ito, maaari ring pamahayan ang katawan ng tao ng iba pang mga kuto, katulad ng mga kuto sa katawan (Pediculus humanus humanus, Ingles: body louse) at kuto sa ulo (Pediculus humanus capitis, Ingles: head louse).
De Schamluus (Pthirus pubis, Syn.: Phthirus pubis) is en Deertluus, de as Parasit an’n Minschen leven deit. Se is mit bloten Oog to sehn. Overdragen warrt se dör Kledaasch, Betttüüch un Drögeldöker. Man bi engen Körperkontakt könnt se ok vun Lief to Lief roverkrabbeln. Wenn se vun’n Minschen afnahmen weert, gaht se binnen 24 Stunnen doot, man de Eier overleevt langer.
De Schaamluus warrt bi 1 bit 1,5 Millimeters lang. Ehr kort, grau Lief is vun breede Gestalt. An’t Lief sitt sess Paar tappenhaftige Utrecksels. Se hefft sess Been, an de ehre Ennen dannige Klauen sitt, wo se sik mit an den Minschen siene Haare fasthoolt. An de Haare backt se ok ehre Eier an, de weert „Neten“ nömmt.
Wenn de Schaamluus steken deit, fangt dat normolerwiese an, duchtig to jöken, un de Huud warrt an düsse Steed blau. Man dat hangt dor vun af, wie veel de dore Minsch af kann, un ob he allergisch oder sensibel is.[1]
Schaamlüse sitt sunnerlich in dat Schaamhaar (an de Liesten; wenn duchtigen Befall is, ok an de Binnensieden vun de Böverschenkels), roorer sünd se in’t Achselhaar un in’n Baart, bannig roor is dat, datt se in Ooghaare (Cilien) an de Böver- un Unnerle’e vun’e Ogen sitten doot, un noch roorer sünd se in’e Oogbroen to finnen.[2][3] De Haare um de Ogen umto weert meist bloß befallen, wenn dat in Krisen- un Kriegstied mit de Hygiene sunnerlich slecht steiht. Schaamlüse gaht nich in dat Kopphaar. Wenn en Minsch mit Schaamlüse befallen is, denn so nömmt de Medizin dat Phthiriasis.
Wohrschienlich hefft den hüdigen Minschen siene Vörwesers al vör um un bi 3,3 Millionen Johre Probleme mit Schaamlüse kregen. To düsse Tied hett de Parasit dat schafft, un is vun annere Aarden mank de Apen up de Minchen ehre Vörwesers overgahn. En Forscherteam um David Reed vun de University of Florida in Gainesville (Florida) hett mit Hölp vun de Molekularbiologie dat Arfgood vun Schaamlüse (Phthirus pubis) un Gorilla-Lüse (Phthirus gorillae) vergleken un rutfunnen, datt düsse beiden Aarden vör 3,3 Millionen Johre gemeensame Vörwesers harrt hefft. Vun dor af an hefft se sik unafhängig wieter entwickelt. Na Meenung vun de Forschers sünd de Vörminschen dormals dör de Jagd up Gorillas, dör dat Eten vun dode Gorillas un dör dat Slapen in de Minschenapen ehre Nester mit de Vörwesers vun de Schaamlüse tosamenkamen.[4] In de lesten Johre is dat Vörkamen vun Schaamlüse in westliche Länner bannig achterut lopen. In en brittsche Studie is to sehn, datt sunnerlich in de Johre 1997 bit 2003 en bannigen Achterutgang fasttostellen weer. Dat warrt annahmen, dat hangt dor mit tosamen, datt in leste Tied jummers mehr Achsel- un Schaamhaare wegmaakt weert.[5][6] Gynäkologen un Urologen ut Sydney in Australien hefft bekanntmaakt, datt se bi Froenslüde siet 2008 keen Befall mit Schaamlüse mehr funnen harrn, bi Mannslüde lä de Achterutgang bi 80 Perzent.[7]
Lindan (in Düütschland nich mehr tolaten) un Malathion (in Düütschland un de Swiez vun‘n Markt nahmen) weert as Medikamente gegen Schaamlüse insett. Wenn dat nich geiht, könnt ok Pyrethrumpräparate bruukt weern. Ohn Rezept kann een Medizinsch Schampoo gegen Kopp- un Schaamlüse in de Afteeken kriegen. Wenn de Oogbroen oder Ooghaare befallen sünd, dröövt düsse Middels avers nich insett weern. Dor mütt denn all Ooghaare mit de Lüse un de Nissen afsneden weern[8] un verscheden Präparate könnt bruukt weern, as u. a. Fluorescein 20 %, Physostigmin 0,25 %, Vaseline, geele Quicksülveroxidsmeer 1 % un Pilocarpin 4 %.[9]
Wieterhen kann dat Baart-, Achsel- un Schaamhaar afraseert weern. Bovenhen schollen Betttüüch un Kledaasch bi tominnst 60 ° wuschen weern, un wenn dat mööglich is, heet dröögt weern. Kledaasch, de nich so heet wuschen weern kann, scholl in en afsnörten Plastikbüdel 14 Dage lang for sik beholen weern. In düsse Tied gaht de Lüse an Hunger dood un ok de Deerter, de eerst later ut de Neten utkrapen sünd, starvt. Achternah kann düsse Kledaasch ok bi ringere Temperatur wuschen weern. Vunwegen, datt een sik nich glieks wedder ansteken will, wenn he de Lüse loswurrn is, schall he in de Tied vun de Behanneln keen sexuelle Kuntakte plegen un keen Handdöker gemeensam bruken.
Anners, as de Kopp- un Klederluus, speelt de Schaamluus in Middeleuropa keen Rull as Vekter vun Krankheiten.
. Mehr Biller, Videos oder Audiodateien to’t Thema gifft dat bi Wikimedia Commons. De Schamluus (Pthirus pubis, Syn.: Phthirus pubis) is en Deertluus, de as Parasit an’n Minschen leven deit. Se is mit bloten Oog to sehn. Overdragen warrt se dör Kledaasch, Betttüüch un Drögeldöker. Man bi engen Körperkontakt könnt se ok vun Lief to Lief roverkrabbeln. Wenn se vun’n Minschen afnahmen weert, gaht se binnen 24 Stunnen doot, man de Eier overleevt langer.
Tongo (Pthirus pubis) nyaéta kutu/serangga parasit anu dipikaceuceub ku sabab matuh dina kanjut baga manusa, tapi kungsi ogé kapanggih dina bulu panon, anu hirupna tina nyeuseup getih. Nepi ka kiwari, ieu kutu ukur kapanggih nyayang dina kanjut manusa, najan aya ogé dulur deukeutna (Pthirus gorillae) anu nyayang di Gorila.
Dina dunya médis, dicoco tongo disebutna 'phthiriasis pubis', anapon mun dicocona dina kongkolak panon disebut phthiriasis palpebrarum.[1]
Gejala utama dicoco tongo nyaéta ateul, utamana dina lebah anu katutupan baok, balukar tina hipersénsitivitas kana ciduh tongo, anu bakal leuwih parna sanggeus leuwih ti dua minggu ti saprak munggaran dicoco. Tapak nyocona kadang katémbong biru-kulawu (maculae caeruleae) anu bisa awét nepi ka sababaraha poé.
Ilaharna, tongo pindah jalma ku cara tepung awak, utamana sapatemon. Di nu saimah, tépana bisa ngaliwatan anduk anu dipaké bareng, pakéan, kasur, atawa klosét.
Tongo bisa ditatambaan ku krim 1% Permethrin jeung pyrethrin. Sanggeus kitu, hadéna mah baokna diparas jeung disisir pikeun ngaleungitkeun tongo jeung lisana nu geus paraéh. Lian ti éta, sakur sepré kudu diganti. Pikeun maéhan tongo nu bisa jadi aya dina sepré, éta sepré kudu dipalastikan sing pageuh ngarah euweuh hawa, sarta disimpen heula salila lima welas poé, terus diseuseuh.
Tongo (Pthirus pubis) nyaéta kutu/serangga parasit anu dipikaceuceub ku sabab matuh dina kanjut baga manusa, tapi kungsi ogé kapanggih dina bulu panon, anu hirupna tina nyeuseup getih. Nepi ka kiwari, ieu kutu ukur kapanggih nyayang dina kanjut manusa, najan aya ogé dulur deukeutna (Pthirus gorillae) anu nyayang di Gorila.
जमजुई (pubic louse या crab louse या Pthirus pubis) जूँ जैसा वाह्य परजीवी कीट है जो मानव के गुप्तांग के बालों (झाँट) में तथा भौंहों आदि में छिपकर रक्त चूसकर पोषण पाता है।
The crab louse or pubic louse (Pthirus pubis) is an insect that is an obligate ectoparasite of humans, feeding exclusively on blood.[1] The crab louse usually is found in the person's pubic hair. Although the louse cannot jump, it can also live in other areas of the body that are covered with coarse hair, such as the perianal area, the entire body (in men), and the eyelashes (in children).[2][3]
Humans are the only known hosts of the crab louse, although a closely related species, Pthirus gorillae, infects gorillas. The human parasite is thought to have diverged from Pthirus gorillae approximately 3.3 million years ago.[4] It is more distantly related to the genus Pediculus, which contains the human head and body lice and lice that affect chimpanzees and bonobos.
An adult crab louse is about 1.3–2 mm long (slightly smaller than the body louse and head louse), and can be distinguished from those other species by its almost round body. Another distinguishing feature is that the second and third pairs of legs of a crab louse are much thicker than the front legs and have large claws.[5]
The eggs of the crab louse are laid usually on the coarse hairs of the genital and perianal regions of the human body. The female lays about three eggs a day. The eggs take 6–8 days to hatch, and there are three nymphal stages which together take 10–17 days before the adult develops, making a total life cycle from egg to adult of 16–25 days. Adults live for up to 30 days.[5] Crab lice feed exclusively on blood, and take a blood meal 4–5 times daily. Outside the host they can survive for 24–48 hours. Crab lice are transmitted from person to person most commonly via sexual contact, although fomites (bedding, clothing) may play a minor role in their transmission.[6]
Infestation of the eyelashes is referred to as pediculosis ciliaris or phthiriasis palpebrarum.[7]
The main symptom of infestation with crab lice is itching, usually in the pubic-hair area, resulting from hypersensitivity to louse saliva, which can become stronger over two or more weeks following initial infestation. In some infestations, a characteristic grey-blue or slate coloration appears (maculae caeruleae) at the feeding site, which may last for several days.
Current worldwide prevalence has been estimated at 2% of the human population, but accurate numbers are difficult to gauge because crab louse infestations are not considered a reportable condition by many health authorities, and many cases are self-treated or treated discreetly by physicians.[8]
It has been suggested that an increasing percentage of humans removing their pubic hair, especially in women, has led to reduced crab louse populations in some parts of the world.[9][10]
Crab lice are not known to transmit disease. In infested individuals an average of a dozen lice can be found. Although they are typically found attached to hair in the pubic area, sometimes they are also found on coarse hair elsewhere on the body (for example, eyebrows, eyelashes, beard, moustache, chest, armpits, etc.). They do not generally occur on the finer hair of the scalp.[5][11] Crab lice attach to pubic hair that is thicker than other body hair because their claws are adapted to the specific diameter of pubic hair and other thick hairs of the body.[12] Crab louse infestations (pthiriasis) are usually spread through sexual contact and are most common in adults.[12][2][3] The crab louse can travel up to 25 cm (10 in) on the body. Crab louse infestation is found worldwide and occurs in all races and ethnic groups and in all socio-economic levels. Occasionally they may be also transmitted by close personal contact or contact with articles such as clothing, bed linen, and towels that have been used by an infested person.[6][13]
Crab lice found on the head or eyelashes of children may be an indication of sexual exposure or abuse.[14] Symptoms of crab louse infestation in the pubic area include itching, redness and inflammation. Crab lice are not known to transmit disease; however, secondary bacterial infection can occur from scratching of the skin.
Crab louse infestation can be diagnosed by identifying the presence of active stages of the louse, as well as of eggs (nits) on the pubic hair and other hairs of the body. When infestation is diagnosed, other family members and contact persons should also be examined. A magnifying glass or dermoscope could be used for better identification.[12]
This article incorporates text from this source, which is in the public domain. This article incorporates text from this source, which is in the public domain. This article incorporates text from this source, which is in the public domain. This article incorporates text from this source, which is in the public domain. The crab louse or pubic louse (Pthirus pubis) is an insect that is an obligate ectoparasite of humans, feeding exclusively on blood. The crab louse usually is found in the person's pubic hair. Although the louse cannot jump, it can also live in other areas of the body that are covered with coarse hair, such as the perianal area, the entire body (in men), and the eyelashes (in children).
Humans are the only known hosts of the crab louse, although a closely related species, Pthirus gorillae, infects gorillas. The human parasite is thought to have diverged from Pthirus gorillae approximately 3.3 million years ago. It is more distantly related to the genus Pediculus, which contains the human head and body lice and lice that affect chimpanzees and bonobos.
La ladilla (Pthirus pubis) es un insecto anopluro ectoparásito de los seres humanos, de entre 1-3 mm de longitud, casi redondo, achatado y de color amarillento. La infestación por ladillas se denomina ftiriasis.
La transmisión se realiza en la mayoría de los casos por contacto sexual, aunque también en ocasiones puede suceder al usar prendas que han estado en contacto con algún portador. Además de la región púbica, también pueden situarse en el cabello, las cejas, las pestañas y el vello axilar y corporal (del pecho o de piernas y brazos, por ejemplo). Sus huevos pueden verse en forma de pequeños puntos blancos pegados al pelo cerca de la piel. El período de incubación de los huevos es de seis a ocho días. En otros idiomas suele denominarse literalmente 'piojo del pubis' o 'piojo púbico'. A diferencia del piojo de la cabeza, son lentas moviéndose, avanzando cada día aproximadamente de uno a diez centímetros.
Se estima que hay más de 1 millón de casos cada año. Las personas que tienen más relaciones sexuales con diferentes personas corren un riesgo más alto de contraer piojos púbicos[cita requerida].
Las ladillas se alimentan de sangre por lo menos cincuenta veces al día, lo que ocasiona un prurito muy molesto que puede hacer que el infectado se rasque provocando irritación e infección de la piel. Cada cinco días aproximadamente, la hembra pone entre diez y quince huevos blancos (las liendres), que tardan una semana en incubar. Cada día se pueden mover aproximadamente un centímetro. En la ropa interior suelen aparecer unas manchas de color marrón/rojizo debido a las pequeñas gotas de sangre de las picaduras.
En algunos individuos, la infestación es asintomática o se manifiesta de forma sutil, por lo que pueden transmitir el parásito al no saber que lo poseen.
Existen cremas, champús y lociones que contienen gamma-hexachlorociclohexano o permetrina y que son igualmente eficaces mientras se usen correctamente. Aunque el parásito vive poco tiempo separado del cuerpo, es conveniente cambiar sábanas, toallas y ropas para evitar la reinfestación. Es recomendable encerrar en bolsas aisladas toda la ropa y sábanas recién usadas antes de aplicar el tratamiento para que los liendres no sobrevivan. A los sujetos diagnosticados de ladillas, se les recomienda comentar su infestación con sus parejas sexuales con objeto de frenar epidemias. La reinfestación puede suscitarse, ya que una vez que las ladillas han sido separadas del cuerpo, pueden sobrevivir hasta 24 horas, mientras que los huevos o liendres hasta seis días, por lo que una vez curado se debe repetir el tratamiento de 7 a 10 días después para eliminar los huevos que hayan quedado, ya que en 7 a 10 días se convierten en ladillas. Por esta razón se debe desinfectar una semana después de la primera limpieza.
Los preservativos no detienen el contagio de piojos púbicos; la forma de prevención es asegurar que la pareja de relaciones sexuales no tenga ladillas. El parásito es capaz de vivir poco tiempo sin contacto con el cuerpo humano. Sin embargo, es conveniente no usar ropa o sábanas de otras personas.
El estudio genético más reciente indica que la ladilla se relaciona con el piojo endémico del gorila, Pthirus gorillae, y que pudo haber pasado a los homínidos tempranos desde los ancestros de los gorilas, hace varios millones de años. Hasta ahora se pensaba que habían divergido en el propio humano.[1]
La ladilla (Pthirus pubis) es un insecto anopluro ectoparásito de los seres humanos, de entre 1-3 mm de longitud, casi redondo, achatado y de color amarillento. La infestación por ladillas se denomina ftiriasis.
Kubemetäi (Pthirus pubis) on täiliste alamseltsi kuuluv putukaliik, mis elab inimeste karvades, eriti kubemekarvades.
Kubemetäi on 1,5–2 millimeetri pikkune.
Kubemetäid kanduvad inimeselt inimesele kehalise kontakti, seksuaalkontakti ja riiete kaudu.
Emane kubemetäi muneb keskmiselt kolm muna päevas. Munad hauduvad 6–8 päeva.
Kubemetäi (Pthirus pubis) on täiliste alamseltsi kuuluv putukaliik, mis elab inimeste karvades, eriti kubemekarvades.
Kubemetäi on 1,5–2 millimeetri pikkune.
Kubemetäid kanduvad inimeselt inimesele kehalise kontakti, seksuaalkontakti ja riiete kaudu.
Emane kubemetäi muneb keskmiselt kolm muna päevas. Munad hauduvad 6–8 päeva.
Pubis-zorria edo potro-zorria (Pthirus pubis) Pthiridae familiako zorri-azpiespeziea da[1]. Bizkarroi hau gizakien organo genitaletan bizi ohi badira ere, ilean (baita betiletan ere) ere bizi daiteke.
Artikulu hau biologiari buruzko zirriborroa da. Wikipedia lagun dezakezu edukia osatuz. Pubis-zorria edo potro-zorria (Pthirus pubis) Pthiridae familiako zorri-azpiespeziea da. Bizkarroi hau gizakien organo genitaletan bizi ohi badira ere, ilean (baita betiletan ere) ere bizi daiteke.
Satiainen (Pthirus pubis) on ihmisen karvoissa, etenkin häpykarvoituksessa tavattava 1,5–2 millimetriä pitkä täi. Alue, jossa on satiaisia, kutiaa kovasti, ja ihossa voi näkyä sinisiä täpliä ja raapimajälkiä. Satiaiset siirtyvät ihmisestä toiseen ihokosketuksessa, seksuaalisessa kanssakäymisessä tai vaatteiden välityksellä. Satiaisia voi olla myös kulmakarvoissa tai jopa silmäripsissä. Satiaiset munivat ruumiin karvoihin ja imevät verta. Satiaista esiintyy Suomessa melko yleisesti.[1]
Satiainen (Pthirus pubis) on ihmisen karvoissa, etenkin häpykarvoituksessa tavattava 1,5–2 millimetriä pitkä täi. Alue, jossa on satiaisia, kutiaa kovasti, ja ihossa voi näkyä sinisiä täpliä ja raapimajälkiä. Satiaiset siirtyvät ihmisestä toiseen ihokosketuksessa, seksuaalisessa kanssakäymisessä tai vaatteiden välityksellä. Satiaisia voi olla myös kulmakarvoissa tai jopa silmäripsissä. Satiaiset munivat ruumiin karvoihin ja imevät verta. Satiaista esiintyy Suomessa melko yleisesti.
Phtirus pubis
Le pou du pubis (Phtirus pubis ou Phtirius inguinalis), communément appelé morpion, est un pou suceur (sous-ordre des Anoplura). Chez l'homme, il est la cause de la phtiriase.
Il diffère des poux standards (Pediculus humanus capitis ou « pou de tête » et Pediculus humanus ou « pou de corps ») par sa morphologie et sa résidence.
Le morpion est un petit insecte trapu, long de 3 mm ressemblant à un crabe : il possède un thorax très large portant des pattes puissantes à pseudo-pinces énormes (plus fortes que celles du pou de tête) et un abdomen court et étroit.
Il se rencontre dans les régions pubienne et périanale. Ce pou se transmet en général par contact sexuel, mais aussi de barbe à barbe ou par contact plus ou moins prolongé avec du linge infesté (serviette de toilette, literie).
Le pou du pubis se trouve dans les poils pubiens et parfois dans les aisselles. On peut rarement en observer au niveau des sourcils, de la barbe, ou même au niveau du torse pour les personnes pileuses à cet endroit. En effet, comme tous les Anoploures, les poux du pubis ne s'accrochent qu'à un type de poil déterminé en fonction du diamètre.
Les piqûres du morpion, dont les pièces buccales restent presque en permanence insérées dans la peau de son hôte, provoquent de petites lésions bleuâtres et un prurit exacerbé la nuit mais aussi parfois des réactions allergiques sévères. Certaines personnes ne ressentent rien. De plus, le morpion se fond dans la couleur de la peau.
Comme le pou de tête, la femelle pose des lentes sur la base des poils. Les adultes ne peuvent pas survivre plus de 24 heures hors contact avec l'homme, et les lentes pas plus de huit jours.
Phthirus pubis est une espèce présente dans le monde entier. L'incidence mondiale des infestations humaines est estimée entre 1,3 % et 4,6 %, avec une incidence moyenne de 2 %[1]. Face à l'engouement occidental pour la peau glabre[2] (aux États-Unis et en Australie, 70 % à 80 % des adultes enlèvent partiellement ou totalement leurs poils pubiens[3]), le biotope du Pou du pubis disparaît peu à peu. En effet, l'augmentation de l'épilation peut conduire à des modèles atypiques d'infestations voire à son éradication complète[4].
Le pou du pubis cause chez l'homme une infection de la peau, maladie gênante mais bénigne.
Aucune action par antibiotique n'est possible, sauf pour les personnes ayant eu un traitement à l'isotrétinoïne (Roaccutane) dans l'année, donnant toute impossibilité de vie à l'insecte[réf. nécessaire]. Il est efficacement éliminé par un traitement local sous forme de vaporisateur, commercialisé en France sous le nom de Spraypax[5] (ce produit n'est plus distribué dans les pharmacies en France). Le meilleur traitement consiste à éliminer tous les poils. Laver également les draps housse de couette, vêtement, etc., ceci afin de détruire tous les œufs qui pourraient s'y trouver.
La légende voudrait que les poux se retrouvent plus fréquemment sur des personnes ayant une hygiène douteuse, ce qui est faux : les poux ne font aucune distinction selon la propreté du corps.[réf. souhaitée]
En argot, le pou du pubis est appelé « morpion » ou « morbac » (aussi orthographié « morbaque »)
Le morpion fait l'objet d'une chanson paillarde, De profundis morpionibus.
Il est cité dans le quatrième couplet de la chanson de Georges Brassens, Les Trompettes de la renommée :
Une femme du monde, et qui souvent me laisse
Faire mes quatre voluptés dans ses quartiers de noblesse
M'a sournoisement passé, sur son divan de soie
Des parasites du plus bas étage qui soit...
Sous prétexte de bruit, sous couleur de réclame
Ai-je le droit de ternir l'honneur de cette dame
En chantant sur les toits, et sur l'air des lampions :
"Madame la marquise m'a foutu des morpions !" ?
Phtirus pubis
Le pou du pubis (Phtirus pubis ou Phtirius inguinalis), communément appelé morpion, est un pou suceur (sous-ordre des Anoplura). Chez l'homme, il est la cause de la phtiriase.
O piollo pato[2] ou piollo púbico (Pthirus pubis[3][4][5], ás veces escrito Phthirus pubis[1]) é un insecto da orde Phthiraptera (ou Psocodea), piollos, que é un ectoparasito obrigado dos humanos, alimentándose de sangue.[6] Xeralmente vive entre os pelos da zona pubiana humana. Aínda que o piollo non pode brincar, pode tamén desprazarse e vivir noutras partes do corpo que estean cubertas de pelos duros, como as pestanas. Os humanos son os únicos hóspedes desta especie, mais outras especies relacionadas, como Pthirus gorillae, infectan os gorilas. Crese que o parasito humano diverxeu de Pthirus gorillae hai aproximadamente 3,3 millóns de anos.[7]
Un piollo pato adulto ten unha lonxitude entre 1,3 e 2 mm (lixeiramente menor que o Pediculus humanus), e pode distinguirse dos outros piollos humanos polo seu corpo case redondo. Outra característica distintiva é que os seus dous pares de patas traseiras son moito máis grosas que o par de patas dianteiras, e as traseiras teñen grandes ganchos.[8]
Os ovos do piollo pato deposítanse xeralmente sobre pelos duros das rexións xenital e perianal do corpo humano. O piollo pato pode tamén encontrarse noutras áreas do corpo que teñan pelos duros e un recubrimento de pelos relativamente disperso, como a barba, bigote, pestanas, axilas. Xeralmente non aparecen en pelos mais finos e delicados como os cabelos da cabeza.[8][9]
As femias poñen uns tres ovos ao día. Os ovos tardan de 6 a 8 días en eclosionar, e hai tres estados de ninfa que en conxunto duran de 10 a 17 días, despois dos cales desenvólvense en adultos, o que fai que a duración total do ciclo vital de ovo a adulto sexa de 16 a 25 días. Os adultos viven ata 30 días.[8] O piollo pato aliméntase exclusivamente de sangue, e aliméntase unhas 4 ou 5 veces ao día, segundo algunhas estimacións.
As infestacións polo piollo pato orixina un tipo de pediculose coñecida como ftiríase, ou (en latín) pediculosis pubis ou phthiriasis pubis (a cal se escribe con ph, a diferenza do nome xenérico válido actual do piollo, Pthirus pubis). A infestación nas pestanas denomínase pediculosis ciliaris ou phthiriasis palpebrarum.[10]
Os principais síntomas da infestación é o proído, xeralmente na área de pilosidade pubiana, que é o resultado da hipersensibilidade á saliva do piollo, que pode facerse máis forte ás dúas semanas ou máis de iniciada a infestación. Nalgunhas infestacións, aparece unha característica coloración gris azulada ou cor lousa (maculae caeruleae) nos lugares onde se alimenta, que pode durar días.
A actual prevalencia no mundo estímase no 2% da poboación humana, pero a cifra exacta é difícil de determinar porque as infestacións por este piollo non son consideradas na maior parte dos países unha condición da que se debe informar aos gobernos, e moitos casos son auto-tratados ou tratados discretamente polos médicos de medicina xeral.[11]
O piollo pato xeralmente infesta un novo hóspede por estreito contacto entre individuos, xeralmente durante as relacións sexuais. Os adultos están máis frecuentemente infestados que os nenos. As transmisións non sexuais poden ocorrer ente a familia e compañeiros de habitación ao compartiren toallas, roupa, camas ou armarios. Só poden sobrevivir un breve tempo lonxe da calor e humidade do corpo humano.
Suxeriuse recentemente que a moda de depilarse o corpo que segue un crecente número de persoas no mundo está reducindo as poboacións deste piollo nalgunhas partes do mundo, pero non hai datos oficiais para demostrar esta suposición.[12][13]
O piollo pato ou piollo púbico (Pthirus pubis, ás veces escrito Phthirus pubis) é un insecto da orde Phthiraptera (ou Psocodea), piollos, que é un ectoparasito obrigado dos humanos, alimentándose de sangue. Xeralmente vive entre os pelos da zona pubiana humana. Aínda que o piollo non pode brincar, pode tamén desprazarse e vivir noutras partes do corpo que estean cubertas de pelos duros, como as pestanas. Os humanos son os únicos hóspedes desta especie, mais outras especies relacionadas, como Pthirus gorillae, infectan os gorilas. Crese que o parasito humano diverxeu de Pthirus gorillae hai aproximadamente 3,3 millóns de anos.
Lo stesso argomento in dettaglio: Pediculosi del pube. Il pidocchio del pube (Pthirus pubis Linnaeus, 1758), volgarmente noto anche come piattola per la sua forma schiacciata, è un insetto parassita dell'uomo.
Gli esemplari adulti sono grandi 2-3 mm. La forma del corpo è arrotondata, con sei zampe uncinate, testa ovaloide con due grandi antenne laterali e corpo munito di escrescenze pelose. Il colore è biancastro, quasi vetrificato. Sono state notate varianti cromatiche di "adattamento" alle varie etnie della specie umana (per esempio di colore marrone in Africa).
Dopo l'accoppiamento le femmine depongono giornalmente da 4 a 10 uova, dette lèndini, di forma allungata e colore biancastro. Le lendini sono attaccate ai peli dalla genitrice mediante la saliva che contiene composti cheratinici, pertanto la lendine è resistente sia all'acqua sia alle spazzole, ma non all'acido acetico diluito e caldo. Dalle lendini si formano, dopo tre cicli evolutivi della durata di una o due settimane, i parassiti adulti.
Questi insetti si trasmettono per contatto diretto (in letti poco puliti, spogliatoi pubblici o durante rapporti sessuali) e colonizzano principalmente la zona genitale. In parassitosi intense si possono localizzare anche nei peli delle gambe, del petto e nel cavo ascellare.
L'unico sintomo riscontrabile dall'essere umano è il prurito, dovuto alla saliva anticoagulante iniettata durante il pasto e a piccole infezioni localizzate.
Inoltre, si possono osservare le feci del pidocchio come masserelle puntiformi color ruggine sulla cute o sugli indumenti intimi e talvolta anche piccolissime macchie di sangue color rosso scuro.
Raramente compaiono macchie o chiazze bluastre (macule cerulee) sull'addome o sul tronco, dovute all'azione del secreto salivare del parassita sul sangue dell'ospite.
Pthirus pubis attraversa tre stadi vitali:
Il rimedio più efficace è costituito da farmaci a base di permetrina e malathion, efficaci sia contro i parassiti adulti sia contro le lendini. Il trattamento va ripetuto ogni 7-10 giorni fino alla completa disinfestazione delle zone colpite, avendo cura di lavare ad alta temperatura (almeno 60 °C) tutti gli indumenti venuti a contatto con le zone colpite. Solitamente rasare le zone colpite e quelle limitrofe favorisce la cura farmacologica, poiché diminuisce la possibilità dei pidocchi di spostarsi verso zone non trattate.
Il pidocchio del pube (Pthirus pubis Linnaeus, 1758), volgarmente noto anche come piattola per la sua forma schiacciata, è un insetto parassita dell'uomo.
Kirkšninė utėlė (Pthirus pubis) – utėlių (Anoplura) būrio vabzdys ektoparazitas. Kūnas trumpas, platus, pilkos spalvos, šonuose su giliais įlinkimais. Patinas apie 1 mm, patelė – 1,5 mm ilgio. Pilvelis nuo krūtinės kiek atskirtas. Gyvena 17-26 dienas. Per tą laiką suaugusi utėlė padeda apie 50 kiaušinių, kuriuos pritvirtina prie plaukų.
Gyvena plaukuotose kūno vietose: kirkšnyse, antakiuose, pažastyse. Galvos plaukuotoje dalyje negyvena. Neperneša ir infekcinių ligų sukėlėjų. Vikiteka
Kirkšninė utėlė (Pthirus pubis) – utėlių (Anoplura) būrio vabzdys ektoparazitas. Kūnas trumpas, platus, pilkos spalvos, šonuose su giliais įlinkimais. Patinas apie 1 mm, patelė – 1,5 mm ilgio. Pilvelis nuo krūtinės kiek atskirtas. Gyvena 17-26 dienas. Per tą laiką suaugusi utėlė padeda apie 50 kiaušinių, kuriuos pritvirtina prie plaukų.
Gyvena plaukuotose kūno vietose: kirkšnyse, antakiuose, pažastyse. Galvos plaukuotoje dalyje negyvena. Neperneša ir infekcinių ligų sukėlėjų. Vikiteka
Kutu keketam (Pthirus pubis, juga kutu pubik) ialah serangga parasit obligat manusia (parasit yang pada keseluruhannya bergantung kepada perumahnya), makan hanya darah.[1] Kutu keketam biasanya dijumpai pada bulu ari-ari manusia. Walaupun ia tidak dapat melompat, ia juga dapat hidup di kawasan lain badan yang terdapat bulu kasar seperti bulu mata. Manusia satu-satunya perumah yang diketahui untuk kutu keketam, walaupun spesies rapat, Pthirus gorillae, menjangkiti populasi gorila . Parasit manusia terpisah daripada Pthirus gorillae kira-kira 3.3 juta tahun dulu[2] dan lebih bersaudara jauh dengan genus Pediculus yang mengandungi kutu kepala dan kutu badan.
Kutu keketam dewasa adalah kira-kira 1.3–2 mm panjang (kecil sedikit daripada kutu kepala dan kutu badan), dan dapat dibezakan daripada spesies lain dengan badannya yang hampir bulat. Ciri lain yang berbeza ialah dua pasang kaki belakang kutu keketam adalah lebih tebal daripada kaki depan dan mempunyai kuku yang besar.[3]
. PMID 19232074.
Kutu keketam (Pthirus pubis, juga kutu pubik) ialah serangga parasit obligat manusia (parasit yang pada keseluruhannya bergantung kepada perumahnya), makan hanya darah. Kutu keketam biasanya dijumpai pada bulu ari-ari manusia. Walaupun ia tidak dapat melompat, ia juga dapat hidup di kawasan lain badan yang terdapat bulu kasar seperti bulu mata. Manusia satu-satunya perumah yang diketahui untuk kutu keketam, walaupun spesies rapat, Pthirus gorillae, menjangkiti populasi gorila . Parasit manusia terpisah daripada Pthirus gorillae kira-kira 3.3 juta tahun dulu dan lebih bersaudara jauh dengan genus Pediculus yang mengandungi kutu kepala dan kutu badan.
De schaamluis (Pthirus pubis) is een ongevleugeld, zeer klein insect uit de familie Pthiridae en is vooral bekend door de parasiterende levenswijze op de mens. Een andere naam voor schaamluis is platje. De medische term voor de door deze luis veroorzaakte aandoening is pediculosis pubis.
Omdat de schaamluis zich vooral verspreidt door lichamelijk contact, wordt besmetting met deze luis als een seksueel overdraagbare aandoening (Pediculosis pubis) gezien. Naast seksueel contact zijn er echter meer oorzaken tot besmetting, dus dat hij uitsluitend als een geslachtsziekte gezien moet worden is achterhaald. Een andere benaming voor schaamluizen in deze betekenis is ook wel platjes. Er zijn nog wel meer luizen die op de mens leven, deze behoren tot het geslacht Pediculus, voorbeelden zijn de kleerluis (Pediculus humanus corporis) en de bekendere hoofdluis (Pediculus humanus capitis).
De schaamluis is een zuigende luis die over de hele wereld voorkomt en leeft van menselijk bloed. De ontlasting van de luis is daarom bruin en het duidelijkste teken dat men is besmet. De luis zelf is namelijk zeer klein; 1 tot 3 millimeter, en is zeer moeilijk te zien omdat de luis naar de basis van de haren kruipt en zich daar met de tang-achtige poten goed vastklampt.
De schaamluis leeft ongeveer anderhalve week, waarin het dier een aantal malen vervelt. De luis overleeft buiten het lichaam echter maar enkele dagen. Net zoals de meeste insecten die een onvolledige gedaanteverwisseling doormaken, kent deze soort drie stadia;
De schaamluis leeft met name op warme, vochtige plaatsen, zoals schaamhaar, maar ook okselhaar en in de baard. Ook wimpers en wenkbrauwen zijn geschikte plaatsen voor de schaamluis. Luizen in het hoofdhaar zijn altijd hoofdluizen. De poten van de schaamluis zijn namelijk gebouwd om wat dikkere haren vast te houden.
Een besmetting met schaamluis heeft zeker niet altijd geslachtsgemeenschap als oorzaak. In tegenstelling tot hoofdluis kan de schaamluis bijvoorbeeld ook via besmette kleding, beddengoed, handdoeken en zelfs autostoelen worden overgebracht. Dit kan niet als er tussen gebruikers enige uren na het eerste gebruik zijn verstreken.
De schaamluis is net zoals de hoofdluis niet gevaarlijk en kan geen ziektes verspreiden, in tegenstelling tot de kleerluis. Het enige symptoom is jeuk, die echter tot ontstekingen kan leiden als men te veel krabt; de luis zelf veroorzaakt geen infecties. Wel veroorzaken de beten kleine geïrriteerde plekjes, de een is echter gevoeliger dan de ander. Krabben is overigens sterk af te raden.
De bestrijding van de schaamluis is gelijk aan die van de hoofdluis; uitkammen met een fijne kam, of wassen met een speciale anti-luizen shampoo. Hierin zit meestal de stof permethrine, die ook wel gebruikt wordt om kippen en andere dieren te ontluizen. Het probleem bij de bestrijding zijn de eitjes, ook wel neten genoemd, die zeer klein zijn, en eveneens zeer bestendig tegen allerlei invloeden. Een snelle en rigoureuze methode is kaalscheren, waardoor de luis letterlijk dakloos wordt en zich niet of moeilijk meer kan vastklampen, maar deze methode biedt geen bescherming tegen eventuele besmetting.
De schaamluis is al sinds mensenheugenis een plaag; al in de middeleeuwen werd het insect bestreden. In de scheepvaart was het lange tijd gebruikelijk de matrozen allemaal maar een behandeling te geven tegen platjes om te voorkomen dat binnen korte tijd het hele schip ermee besmet raakte. Hiervoor werden vroeger poeders gebruikt, en ook insmeren met bepaalde oliesoorten schijnt de luis te doden.
In de westerse wereld komt schaamluis steeds minder voor door betere hygiënische omstandigheden en verzorging. Begin 2013 wordt een verband gesuggereerd tussen de dalende populatie en het feit dat meer mensen hun schaamhaar scheren, maar dit voorkomt geen besmetting. Het Natuurhistorisch Museum Rotterdam stelt de luis sinds 2007 tentoon als bedreigde diersoort en slaagde er bijzonder moeilijk in exemplaren te verzamelen. Het museum gaf zelf aan dat dit niet bewijst dat de soort bijna uitgestorven zou zijn.
De schaamluis (Pthirus pubis) is een ongevleugeld, zeer klein insect uit de familie Pthiridae en is vooral bekend door de parasiterende levenswijze op de mens. Een andere naam voor schaamluis is platje. De medische term voor de door deze luis veroorzaakte aandoening is pediculosis pubis.
Menneskets flatlus (Pthirus pubis) er en hudparasitt som lever på mennesker der det er kroppshår, utenom på hodet, i hodehår. Den kan finnes i øyebryn, skjegg o.l. Den får næring ved å suge blod. Menneskets flatlus overføres som regel ved seksuell kontakt. Den kan ikke hoppe.
Pedikulosis er den medisinske benevnelsen når et menneske har lus.
Den lever på huden hvor det er hår, som ved kjønnsorganer og endetarmsåpningen, armhuler, skjegg, øyebryn, øyevipper og bryst. Flatlus lever ikke i hodebunnen (i vanlig hodehår). Flatlusa er forholdsvis bred og ser ut som en liten «krabbe», men den er vanskelig å få øye på, ettersom den er svært liten, lysbrun og går i ett med hud og hår. En livssyklus tar flere uker.
Beina er generelt korte og tykke og har en kraftig klo ytterst på foten. Det midterste og det bakerste beinparet er kraftigere enn de fremste. Hodet er tydelig smalere enn kroppen. Bakkroppen er mer rund, butt og ikke så spiss bakover. Hodelus er mer avlang, med en ganske smal kropp i forhold til flatlus.
Eggene «limes» fast på håret, nede ved hårroten, til verten. Limet er vannfast.
Lus har ufullstendig forvandling, det vil si at utviklingen fra egg til voksen skjer gradvis gjennom flere hudskift. De har ikke et puppestadium (metamorfose).
Data fra museer og helsestasjoner tyder på at flatlusa er blitt svært mye sjeldnere i de senere årene, og dersom man skal bruke de vanlige kriteriene for vurdering av truethet burde den sannsynligvis vært regnet for en truet art. En mulig årsak til dette er at det er blitt ganske vanlig å barbere bort kjønnshår mellom unge, seksuelt aktive mennesker. Lusa har dermed mistet sitt naturlige habitat.
Flatlus overføres helst ved direkte kontakt mellom mennesker, særlig ved tett kroppskontakt som sex. Sjeldnere gjennom klær eller sengetøy.
Flatlus synes ikke å være bærer av noen sykdommer.
Bitt fra flatlus gir etterhvert en kraftig kløe, som kommer av en allergisk reaksjon i huden. Bittmerkene etter menneskets flatlus er noe blålige på farge.
Flatlus kan lett fjernes med krem eller sjampo som kan kjøpes reseptfritt på apoteket. Resten av husstanden bør også undersøkes og kanskje behandles. Partneren er sannsynligvis smittet og bør behandles.
En undersøkelse går ut på å se etter lus eller egg. Bruk forstørrelsesglass eller en luse-kam. Hår kan kammes med en finkam (lusekam), som tar med seg lus. Kam håret grundig hver dag den første uken. Deretter sjeldnere. Håret må være vått under kamming, da sitter lusen fast på kammen på grunn av fuktigheten. Dersom håret er tørt, kan lusene hoppe tilbake fra kammen til håret. Vask kammen godt etter bruk. Behandlingen bør gjentas noen ganger, med en ukes mellomrom, da eventuelle egg som kan ha overlevd første behandling, nå er klekt.
Klær og sengetøy vaskes på vanlig måte. Støvsug det som ikke kan vaskes. Eventuelle flatlus i klesskap, på møbler, gulv eller vegger i et rom representerer ikke noen stor fare, da den ikke klarer seg uten blod i mer enn omtrent ett døgn, maksimalt 2-3 døgn.
Hodelus kan finnes på mennesker, men denne finnes bare i hodebunnen. Den har en smal avlang kropp i forhold til flatlus.
Lus fra pattedyr som hund og katt går ikke over på mennesker, uten ved rent uhell. Mens lopper fra fugler (fuglereder) kan være svært irriterende. Lopper biter og det blir røde merker på huden. Merkene etter menneskets flatlus er mer blålige.
Systematikken følger Ottesen, 1993.
Menneskets flatlus (Pthirus pubis) er en hudparasitt som lever på mennesker der det er kroppshår, utenom på hodet, i hodehår. Den kan finnes i øyebryn, skjegg o.l. Den får næring ved å suge blod. Menneskets flatlus overføres som regel ved seksuell kontakt. Den kan ikke hoppe.
Pedikulosis er den medisinske benevnelsen når et menneske har lus.
Multimedia w Wikimedia Commons Wesz łonowa, mendoweszka[1], menda[1] (Pthirus pubis) – gatunek wszy należący do rodziny Pthiridae, pasożytujący na człowieku i powodujący chorobę wszawicę.
Samiec długości 1,3 mm, samica 1,5 mm. Szerokość od 0,8 mm do 1,0 mm. Są silnie spłaszczone grzbietowo-brzusznie. Samica składa około 50 jaj zwanych gnidami, które są mocowane specjalnym "cementem" u nasady włosa. Rozwój osobniczy trwa 13–16 dni. Pasożytuje na skórze owłosionej, głównie w okolicy łonowej, także w pachwinach, pachach, na nogach, brzuchu, na klatce piersiowej, obserwowane są również na brwiach i rzęsach.
Badania ewolucyjne wszy łonowej i innych gatunków pasożytów są wykorzystywane do rekonstrukcji historii ewolucyjnej człowieka. Przy użyciu metody zwanej zegarem molekularnym szacuje się, że wesz łonowa wyewoluowała ok. 3,3 mln lat temu, a więc już kilka milionów lat po rozdzieleniu się linii ewolucyjnych gospodarzy jej przodków prowadzących do współczesnych goryli i ludzi. Przodkowie ludzi mieli już w tym czasie inny gatunek wszy, więc pojawienie się dwóch gatunków zajmujących podobną niszę ekologiczną zapewne wiąże się z utratą futra[2].
Wesz łonowa, mendoweszka, menda (Pthirus pubis) – gatunek wszy należący do rodziny Pthiridae, pasożytujący na człowieku i powodujący chorobę wszawicę.
Samiec długości 1,3 mm, samica 1,5 mm. Szerokość od 0,8 mm do 1,0 mm. Są silnie spłaszczone grzbietowo-brzusznie. Samica składa około 50 jaj zwanych gnidami, które są mocowane specjalnym "cementem" u nasady włosa. Rozwój osobniczy trwa 13–16 dni. Pasożytuje na skórze owłosionej, głównie w okolicy łonowej, także w pachwinach, pachach, na nogach, brzuchu, na klatce piersiowej, obserwowane są również na brwiach i rzęsach.
Badania ewolucyjne wszy łonowej i innych gatunków pasożytów są wykorzystywane do rekonstrukcji historii ewolucyjnej człowieka. Przy użyciu metody zwanej zegarem molekularnym szacuje się, że wesz łonowa wyewoluowała ok. 3,3 mln lat temu, a więc już kilka milionów lat po rozdzieleniu się linii ewolucyjnych gospodarzy jej przodków prowadzących do współczesnych goryli i ludzi. Przodkowie ludzi mieli już w tym czasie inny gatunek wszy, więc pojawienie się dwóch gatunków zajmujących podobną niszę ekologiczną zapewne wiąże się z utratą futra.
O piolho-da-púbis (Phthirus pubis), também conhecido como chato, piolho-caranguejo, carango e piolho-ladro, é um insecto parasita responsável pela pediculose pubiana. O parasita passa toda sua vida infestando pêlos humanos alimentando-se exclusivamente de sangue. Os humanos são os únicos hospedeiros deste parasita, podendo também, serem infestados por piolhos-do-corpo (Pediculus humanus humanus), piolhos-da-cabeça (Pediculus humanus capitis).
O corpo dorsoventralmente achatado do piolho-caranguejo é dividido em cabeça, tórax e abdómen. Um par de olhos e um par de antenas são claramente visíveis na cabeça. Suas peças bucais são adaptadas para perfurar a pele e sugar o sangue. O segundo e terceiro pares de patas possuem garras terminais adaptadas a fixar o inseto nos fios de cabelo enquanto o primeiro par de patas fixa-o à pele durante a sucção do sangue. Protuberâncias abdominais nos lados do corpo são características dessa espécie. Os machos são sutilmente menores que as fêmeas e os ovos possuem forma oval medindo cerca de 0,8 mm de comprimento. Imediatamente após a postura dos ovos, eles são brilhantes, redondos e transparentes. Os piolhos-púbicos possuem um tamanho que varia de 1 a 2 milímetros, dependendo do seu estágio de desenvolvimento. Eles geralmente possuem uma coloração branco-acinzentada e por algum tempo tornam-se marrom-avermelhados após a ingestão de sangue.
Os piolhos-caranguejo são insectos parasitas que passam toda a vida nos pelos do hospedeiro alimentando-se exclusivamente de sangue de quatro a cinco vezes por dia. O ciclo de vida do ovo ao adulto varia de 22 a 27 dias. Os ovos eclodem, produzindo seu primeiro estágio ninfal que após três mudas evolui para ninfa 1, ninfa 2 e subseqüentemente para fêmea ou macho adultos. O período de incubação do ovo varia de sete a oito dias, enquanto o resto do ciclo é finalizado com o desenvolvimento dos estágios ninfais. A vida média de uma fêmea adulta é de 17 dias, e a de um macho adulto, de 22 dias.
Recentes descobertas no campo da genética indicam que o piolho-da-púbis está relacionado com os piolhos endémicos dos gorilas, Phthirus gorillae. Estes terão sido disseminados através de ancestrais dos gorilas para os primeiros hominídeos há cerca de 2 milhões de anos.
Os piolhos-caranguejo geralmente infestam um novo hospedeiro somente com o contacto próximo entre os indivíduos. O contacto sexual entre adultos e as interacções pais-filhos são vias mais comuns de infestação do que a partilha de toalhas, roupas, camas ou armários. Os adultos são infestados mais frequentemente do que as crianças.
A infestação por chatos geralmente é identificada pelo exame minucioso dos pelos púbicos a procura de lêndeas, ninfas e adultos. Piolhos e lêndeas podem ser removidos com o auxílio de uma pinça ou com a ajuda de uma tesoura para cortar o pelo infestado (com exceção da área do olho) ou remédios específicos. Uma lupa ou estereoscópio podem ser utilizados para uma identificação precisa. Por serem de fácil transmissão, se os piolhos-púbicos forem detectados em um membro da família, toda a família precisa ser verificada na teoria. A prática representa que todos os co-habitantes de um mesmo lar em que haja infestação do inseto devem ser examinados e tratados.
Embora qualquer parte do corpo possa ser infestada, os piolhos-púbicos preferem os pelos da genitália e da região perianal. Especialmente em pacientes masculinos, os chatos e ovos também podem ser encontrados nos pelos do abdômen, nas axilas, na barba e no bigode, enquanto nas crianças são geralmente encontrados nos cílios. A infestação por piolhos-caranguejo é denominada ftiríase ou pediculose pubiana, e quando atinge a região dos cílios recebe o nome de ftiríase palpebral. O principal sintoma é o prurido (coceira), geralmente na região pubiana, que resulta de uma hipersensibilidade à saliva do parasita e se torna intenso o suficiente em duas ou mais semanas após a infestação inicial. Na maioria das infestações uma mancha azul-acincentada (maculae caeruleae) surge no local da picada, essa mancha permanece por cerca de dois dias, o que também é uma característica da infestação. Os chatos são primariamente disseminados através do suor e contato corporal bem como através do contato sexual. Por isso, todos os parceiros com os quais o paciente teve contato sexual dentre os 30 dias anteriores ao diagnóstico, devem ser verificados e tratados, e o contato sexual deve ser evitado até que todos os parceiros tenham completado o tratamento com sucesso e estejam em processo de cura. Devido a forte associação entre a presença de piolhos-púbicos e outras doenças sexualmente transmissíveis, pacientes nos quais o parasita foi diagnosticado, devem submeter-se a exames para identificar outras DSTs. A infecção de crianças e adolescentes pode indicar abuso sexual.
Loções de limpeza com Permethrin a 1% e piretrinas (substâncias pesticidas) podem ser utilizadas no tratamento da ftiríase e não devem ser utilizadas em mulheres infectadas que estejam grávidas ou amamentando. Tais agentes devem ser aplicados sobre a área afetada e enxaguados após 10 minutos. A resistência dos chatos a piretróides é algo raro. Um segundo tratamento após 10 dias é recomendado. É essencial mudar os lençóis da cama depois do primeiro tratamento. Os lençóis sujos devem ser fechados em sacos de plástico, sem ar e bem amarrados, e deixados durante 15 dias. Deste modo evita-se a reprodução de piolhos e ovos que poderão ter ficado nos lençóis e possibilitar uma re-infestação.
Piolhos-caranguejos nos cílios podem ser tratados com uma fórmula à base de piretrina aplicando a solução sobre os pelos infestados com auxílio do aplicador. É perigoso tentar remover piolhos ou ovos dos cílios com pinças ou tesouras.
O champô Lindane (1%), um pediculicida aprovado pela FDA (Food and Drug Administration, agência governamental americana que regula e fiscaliza a fabricação de comestíveis, drogas e cosméticos), é um produto seguro e eficaz quando utilizado como uma segunda via de tratamento das infestações. Efeitos colaterais sérios tendem a ser raros e geralmente resultam de um uso incorrecto da medicação, como a aplicação excessiva do produto ou a ingestão oral da solução. Para minimizar tais riscos, os medicamentos da Lindane são vendidos em pequenos recipientes de uso individual. O CDC, Centro de Controle de Doenças (organização nos Estados Unidos que pesquisa doenças contagiosas) desaconselha o uso do Lindane imediatamente após o banho, ou por pessoas que apresentem problemas extensivos de dermatites, mulheres grávidas e lactantes com crianças até os dois anos de idade. Já o FDA, similarmente, desaconselha o uso de tais medicações em pacientes com um histórico de ataques epilépticos descontrolados e em bebés prematuros, bem como recomenda o uso cauteloso em bebés, crianças, idosos, pacientes que apresentem outros problemas de pele (a exemplo de dermatites atópicas e psoríase) e naqueles que possuam peso inferior aos 50 kg.
O piolho-da-púbis (Phthirus pubis), também conhecido como chato, piolho-caranguejo, carango e piolho-ladro, é um insecto parasita responsável pela pediculose pubiana. O parasita passa toda sua vida infestando pêlos humanos alimentando-se exclusivamente de sangue. Os humanos são os únicos hospedeiros deste parasita, podendo também, serem infestados por piolhos-do-corpo (Pediculus humanus humanus), piolhos-da-cabeça (Pediculus humanus capitis).
Flatlus (Pthirus pubis) folkligt även kallade bagg, är en art i insektsordningen djurlöss.
Flatlusen har en platt, kort kropp, 1 till 2 millimeter lång. Den saknar vingar. Precis som huvudlusen har flatlusen gripklor anpassade för att hålla fast i hårstrån. Benen hos flatlusen sitter dock glesare på grund av den större grovleken hos de hårstrår den lever bland.
Den lever som ektoparasit i områden med grov hårväxt hos människan, främst i pubesregionen men även i armhålor, skägg eller, speciellt hos barn, i ögonbryn och ögonfransar. I tunnare hårstrån, exempelvis på människans huvud, förekommer den inte.
Flatlusen suger blod med hjälp av ett spetsigt rör, försett med hullingar. Bettet orsakar klåda. Flatlusens saliv innehåller dessutom ett enzym som bryter ned blodets hemoglobin, varför det kan uppstå en blåaktig missfärgning runt bettstället.
Flatlusen har ofullständig förvandling. Larven genomgår inget puppstadium, utan ser ut som en mindre kopia av den vuxna lusen. Äggen klistras fast vid basen av de hårstrån lusen lever ibland.
Flatlöss överförs normalt genom sexuell kontakt, men kan sällsynt även överföras via handdukar eller sängkläder. Överföring sker ej via husdjur, andra djur eller toalettstolar. En flatlus kan normalt endast överleva 1-2 dygn utanför människokroppen.
Wikimedia Commons har media som rör Flatlus.
Flatlus (Pthirus pubis) folkligt även kallade bagg, är en art i insektsordningen djurlöss.
Rận mu hay còn gọi là rận lông mu, rận cua, chấy cua, rận bẹn (danh pháp khoa học: Pthirus pubis) là một loài rận thuộc côn trùng hút máu không có cánh sống và sinh sản ở vùng lông mu của con người như vùng da lông mu, vùng sinh dục nhất là ở nam giới.[1] Khi ký sinh trên cơ thể con người, rận mu là tác nhân gây ra bệnh rận mu hay rận lông mu gây ra triệu chứng ngứa ngáy ở vùng sinh dục.[2]
Rận mu là những sinh vật ký sinh sống ở lỗ chân lông vùng sinh dục có hình thù giống con cua, nó là loài côn trùng có nhiều chân bám rất chắc vào da và lông của con người,[2] chúng bám vào lông ở phần mu.[3] Rận mu không có cánh, thân trắng, màu giống với màu da của con người và rận này có khả năng đổi màu.[2]
Rận mu còn được gọi là rận bẹn do người ta thấy chúng hút máu ở vùng bẹn, hay là rận cua vì chúng có hình hài giống với con cua.[1] Rận mu hút máu người nơi chúng cư trú như ở chân lông mu (chúng dễ thích nghi với lông ở nam giới cứng và khô), dương vật, bìu, bẹn, bao quy đầu đối với những người đàn ông không cắt bao quy đầu. Rận mu ngoài cư trú và sinh sản bằng hình thức đẻ trứng ở lông vùng sinh dục, chúng có thể trú ở cả ở lông mi, lông mày hoặc có thể thấy ở cả tóc[1] Ngoài ra rận có thể trú trong áo quần, giường chiếu mùng mền, khăn bông nhiễm mầm bệnh.[2]
Nơi chúng hút máu thường xuất hiện nốt mẩn đỏ, chấm đỏ và gây ngứa rất khó chịu. Nhưng cũng có trường hợp xuất hiện thấy các nốt đỏ, mẩn đỏ nhưng không ngứa. Ngoài ra, có thể thấy hạch vùng bẹn sưng, đau.[1] Nói chung, Rận mu là ký sinh trùng gây ngứa ngáy rất khó chịu và là bệnh lây qua quan hệ tình dục.
Rận mu thường gặp ở lứa tuổi từ 15 đến 40 tuổi, nó có thể lây từ người này sang người khác do tiếp xúc trực tiếp như trong quan hệ tình dục, mặc chung quần lót, áo lót của người có rận mu, dùng chung chăn, màn, khăn tắm.[1] Khi bị bệnh, cần làm sạch nơi ở để loại bỏ rận, dùng thuốc DEP để diệt rận. Có thể diệt rận mu bằng cách dùng bông gòn, thấm dầu hoả (dầu hôi) chà lên toàn bộ khu vực có rận mu và để 30 phút sau, rận mu sẽ bị tiêu diệt.[3] Ngoài ra có thể dùng thuốc trừ sâu hữu cơ Cypermethyl hoặc Pyrethrin (cúc trừ trùng) trong các bình xịt muỗi. Bên cạnh đó cần sinh hoạt tình dục an toàn và lành mạnh để tránh lây nhiễm.[2] Để phòng bệnh rận mu thì có khuyến cáo cho rằng không nên mặc chung quần áo, không dùng chung chăn, chiếu và khăn tắm, không quan hệ tình dục bừa bãi, không mặc quần lót chật nhất là vào mùa nắng nóng.[1]
Từ lâu trong lịch sử, rận mu đã hoành hành xã hội loài người. Con người bị nhiễm rận mu từ cách đây khoảng 3 triệu năm. Ở phương Tây, rận mu được coi là hung thần của loài người, đặc biệt đối với người Tây Dương qua hàng ngàn năm. Tuy nhiên những năm gần đây loài rận mu đang đối mặt với nguy cơ tuyệt chủng do môi trường sống của chúng bị hủy diệt theo hướng ngày càng tăng đẩy sinh vật bé nhỏ này đến bờ vực diệt vong.[4][5][6]
Trong những năm gần đây, trào lưu tẩy lông (wax) tất cả mọi nơi trên cơ thể, ở cả nam lẫn nữ diễn ra ngày càng tăng. Năm 2011, tại Mỹ có đến 80% thanh niên ở nước trong độ tuổi đại học đi theo xu hướng tẩy lông cơ thể và đây vốn đang là mốt thời thượng tại nhiều nơi. Trào lưu tẩy lông, đặc biệt vùng mặc bikini đã bùng nổ mạnh mẽ và điều này dẫn đến hệ quả là số lượng loài ký sinh này đang giảm đột biến. Một phòng khám chuyên về sức khỏe giới tính tại Sydney nước Úc cho biết chưa nhận ca nhiễm rận mu nào ở nữ giới từ năm 2008, trong khi các trường hợp ở nam giới giảm đến 80% trong thập niên qua.[4]
Loài người là vật chủ duy nhất cho rận mu ký sinh, mặc dù loài Pthirus gorillae bà con gần với chúng lại sinh sống trên vật chủ khỉ đột.[7]
Rận mu hay còn gọi là rận lông mu, rận cua, chấy cua, rận bẹn (danh pháp khoa học: Pthirus pubis) là một loài rận thuộc côn trùng hút máu không có cánh sống và sinh sản ở vùng lông mu của con người như vùng da lông mu, vùng sinh dục nhất là ở nam giới. Khi ký sinh trên cơ thể con người, rận mu là tác nhân gây ra bệnh rận mu hay rận lông mu gây ra triệu chứng ngứa ngáy ở vùng sinh dục.
Phthirus pubis (Linnaeus, 1758)
Синонимы
Лобковая вошь[1], или площи́ца[1] (лат. Phthirus pubis, др.-греч. φθείρ — вошь; с 1958 г.[2] в отношении вида активно используется появившаяся в работе Линнея в 1815 г. (исправленная им же в 1817 г.) опечатка (потеряна "h" в "ph"): Pthirus pubis), — эктопаразитическое насекомое из подотряда вшей (лат. Anoplura), живущее на теле человека преимущественно в лобковой зоне, на половых органах, вокруг заднего прохода, реже в других покрытых волосами областях: в подмышечных впадинах, на груди и в зоне живота. В отличие от вши человеческой, никогда не обитает на волосистой части головы. Это связано с тем, что конечности лобковой вши приспособлены только для удерживания и перемещения по волосам треугольного сечения, в отличие от волосяного покрова головы, имеющего круглое сечение волоса. Питается исключительно кровью своего хозяина. Без пищи умирает в течение 24 часов. Заболевание, вызываемое поражением этим насекомым, называется лобковый педикулёз или фтириаз.
Размеры лобковой вши достигают примерно 1—3 мм. Самки крупнее самцов в 1,5 раза.
Некоторые исследователи предполагают, что увеличение процента людей, удаляющих лобковые волосы, привело популяцию лобковых вшей у населения в некоторых частях мира на грань вымирания[3][4].
Лобковая вошь, или площи́ца (лат. Phthirus pubis, др.-греч. φθείρ — вошь; с 1958 г. в отношении вида активно используется появившаяся в работе Линнея в 1815 г. (исправленная им же в 1817 г.) опечатка (потеряна "h" в "ph"): Pthirus pubis), — эктопаразитическое насекомое из подотряда вшей (лат. Anoplura), живущее на теле человека преимущественно в лобковой зоне, на половых органах, вокруг заднего прохода, реже в других покрытых волосами областях: в подмышечных впадинах, на груди и в зоне живота. В отличие от вши человеческой, никогда не обитает на волосистой части головы. Это связано с тем, что конечности лобковой вши приспособлены только для удерживания и перемещения по волосам треугольного сечения, в отличие от волосяного покрова головы, имеющего круглое сечение волоса. Питается исключительно кровью своего хозяина. Без пищи умирает в течение 24 часов. Заболевание, вызываемое поражением этим насекомым, называется лобковый педикулёз или фтириаз.
Размеры лобковой вши достигают примерно 1—3 мм. Самки крупнее самцов в 1,5 раза.
Некоторые исследователи предполагают, что увеличение процента людей, удаляющих лобковые волосы, привело популяцию лобковых вшей у населения в некоторых частях мира на грань вымирания.
陰蝨（Pthirus pubis）是一種寄生於人體毛髮的寄生虫，長約1至3毫米，無翼。因常見於阴部，故稱陰蝨。另外，由於陰蝨身體扁平，远看如同皮屑，细看则如同小螃蟹，故在英語中又稱蟹蝨 （Crab louse）。
雖然最常見於陰部，但陰蝨在絕大部份人類毛髮上均可生存。它的身體較頭蝨寬闊，腳部較寬廣，使它可於疏落的毛髮間攀爬。除了陰毛外，阴虱也可在头发、睫毛、鬍鬚和腋毛处寄生。
和其他蝨子一樣，陰蝨以人類的血液為食物，因此陰蝨棲息的患處會不時感到痕癢。另外，陰蝨亦可能帶有其他病菌，使患者產生感染。
陰蝨的傳播途徑主要是性交，因此陰蝨感染被認為是性传播疾病的一種。衣物和床鋪也是陰蝨的重要傳播途徑。廁所則不會傳染陰蝨，因為廁所的平面光滑，缺乏可讓蝨子停留的條件。如廁前不久如患有陰蝨患者剛使用過,亦有被傳染之可能。
阴虱为不完全变态发育，其生活史分为：卵、若虫和成虫三个阶段。
一般陰蝨的壽命是30天，但所有脫離人體的陰蝨均會在2天內死亡。
被阴虱寄生后，通常会出现如下症状：
陰蝨（Pthirus pubis）是一種寄生於人體毛髮的寄生虫，長約1至3毫米，無翼。因常見於阴部，故稱陰蝨。另外，由於陰蝨身體扁平，远看如同皮屑，细看则如同小螃蟹，故在英語中又稱蟹蝨 （Crab louse）。
ケジラミ Pthirus pubis (Linnaeus, 1758) は、ヒトに寄生するシラミの1種。ほぼ陰部にのみ生息する。形は左右に幅広く、カニにも似ている。
シラミ類は寄生する動物の主や寄生部位によって種が異なる例がよくある。ヒトに寄生するシラミは3つあり、アタマジラミとコロモジラミで、これは頭髪と衣類を生息場所とする。これらはヒトジラミという種内の亜種とされてきた。もう1種が本種で、陰部を生息域とする。前記2種とは科まで異にし、外形も遙かに横幅が広く、左右に張った歩脚に爪がよく発達しており、カニに似て見える。英名も Crab louse と言うが、他にPubic louse（陰部のシラミ）も使われる[1]。
寄生部位は陰毛の生えている部分にほぼ限定され、発達した爪で陰毛をしっかり掴んであまり移動はしない。他者への感染は、性行為の際に行われる。吸血性であり、噛まれると大変に痒い。ただし病原体を運ぶといった、これ以上の害を及ぼすことは知られていない。
体長は1.5-2mmまで、全体に淡褐色で半透明[2]。これはヒトジラミより一回り小さい。体型としては胸部で幅広く、また歩脚を左右に張り出しているので横幅が広くなっている。
頭部は小さくて先端は丸くなっており、成虫では触角は5節、その基部後方に1対の眼がある。胸部は前・中・後の3節が融合しており、中央部でもっとも幅広い。3対の歩脚のうち中・後脚が太く大きく発達する。3脚とも先端の附節の先端が尖って腹部側に大きく曲がり、鎌状になっている。特に中・後脚ではこれと向かい合う位置で脛節の基部に突起を生じ、この間に毛を挟み込むことで強力に把握することが出来るようになっている。腹部前方の第1節から第4節までは互いに癒合し、この部分は胸部とも癒合している。後半部の5-8節では、縁から円錐形の突起が出て、その上に数本の毛がある[3]。
卵長楕円形では陰毛に透明な膠状物質で貼り付けられるが、先端部に蓋があり、ここに気孔突起が10-16個ある。この部分はヒトジラミのそれより大きくて突出している。
雌成虫・毛を把持している様子
雄成虫
卵
幼生
幼虫から成虫まで、全て陰部で生活する。中・後脚の爪で強固に陰毛を掴み、あまり移動せず、口器を皮膚に付けて吸血する。運動は緩慢で、移動はごくゆっくりと行われる。卵も陰毛の、特に付け根付近にくっつけて産卵される。他者への感染は性行為の際に行われる[4]。
感染部位については陰毛以外に臑毛、胸毛、眉毛、睫毛、時に頭髪から発見された例も知られている[5]。なお、女性では頭髪などに発生することが比較的多い。これについて、ケジラミが陰毛を住処とするのがアポクリン腺があるからとの説があったが、これを否定するものである。また、女性の髪に発生が見られるのが比較的最近に多いとのことから、性行為の方法が変化したためではないかとの観測がある[6]。
成虫は体温付近では9-14時間の絶食に耐え、15℃では24-44時間ほど耐えられる[7]。移動能力としては1日で最大10cmという記録があり、また絶食に関してもヒトジラミよりかなり弱く、人から離れるとより早く餓死する[8]。
卵の期間は約7日、1齢幼虫は5日、2齢が4日、3齢が5日、その後成虫になる。雌成虫は1日に数個を産卵し、生涯では40個ほどを産卵する。成虫の寿命は20日ほどで、世代期間はヒトジラミより短い[9]。
世界中から知られる[8]。
上記のように、人には他に2種のシラミがあるが、本種は外見的にはっきりと異なり、卵でも区別は簡単である。
吸血されると強い痒みを生じる。特にあまり移動せずに同じ場所から繰り返し吸血するため、その痒みが強烈に感じられる。痒みのために掻いて傷を付け、そこから二次感染症を起こす例はあるが、病原体を運ぶ、いわゆるベクターとして働くことは知られていない[9]。ただし、ケジラミを移されるような人は淋病など他の性感染症に感染することも多いとの声もある[8]。
医学的にはケジラミの寄生とそれによる症状を指してケジラミ症と呼び、性感染症の一つと認める[10]。ただしこれが性感染症であるとの認識は普及しておらず、その分野の教科書等でも取り上げられることは少ない。これはその症例が主要な性感染症に比べて少なく、また、その予後が悪くないことが原因であろうとの声がある[11]。詳しくは該当の記事を参照のこと。
本種の被害については精確な調査は行われていない。ただし、数は少ないものの現在でも発生が知られ、わずかながら増加しているともいう[9]。
寄生箇所が陰部であるため、その被害が明らかにされることが少ない。ただ、1971年頃より増加に転じ、1978年からは増加が早くなったとの報告がある。成人男女間で発生し、家庭内感染もあるとのこと[8]。
具体的な数として、オーストラリアでは性感染症の1-2%を占めるという[11]。また、例えば東京女子医科大学の皮膚科において、1983年の報告では過去10年間の初診患者50000人、そのうち性感染症患者は400人で、このうちケジラミ症は7件あったという[10]。
フェノトリン0.4%粉剤、シャンプー剤を患部に数回使うことで駆除する[9]。また、日本家屋害虫学会編(1995)ではまず『家庭内及び「交際範囲」』のどこで発生しているかを調べるべきとしている[8]。
北杜夫はその著作『どくとるマンボウ昆虫記』に「変ちくりんな虫」という章を設け、その真打ちとして本種について触れている。この虫を「世の古き人には周知のことだが、世のいとけなき人は仰天してしまうムシ」と記し、文語調で若い頃にこれに感染したこと、その姿が「微細なる蟹に似し」「すさまじげなる気配漂ひ」と述べ、感染が主として「いかがはしきまじはり」によると文献にあることに触れて「世に例外なき法則」はないと述べている[12]。
_Female,_from_a_human_host.jpg)
_Female,_from_a_human_host.jpg)
_Male_adult_and_eggs,_from_a_human_host.jpg)
_Larva_and_egg,_from_a_human_host.jpg)
