Spinus magellanica és un ocell de la família dels fringíl·lids (Fringillidae) que en diverses llengües rep el nom de "lluer encaputxat" (Anglès: Hooded Siskin. Espanyol: Jilguero Encapuchado).
Habita sabanes, matolls de muntanya, ciutats i conreus del sud-est de Veneçuela, Guyana i adjacent nord de Brasil, Andes des del sud-oest i est de Colòmbia, cap al sud, a través d'Equador i Perú, fins al nord de Xile i terrenys menys alts de Bolívia, centre i est de Brasil, Paraguai, Uruguai i nord i centre de l'Argentina.
Spinus magellanica és un ocell de la família dels fringíl·lids (Fringillidae) que en diverses llengües rep el nom de "lluer encaputxat" (Anglès: Hooded Siskin. Espanyol: Jilguero Encapuchado).
Aderyn a rhywogaeth o adar yw Pila cycyllog (sy'n enw gwrywaidd; enw lluosog: pilaon cycyllog) a adnabyddir hefyd gyda'i enw gwyddonol Carduelis magellanica; yr enw Saesneg arno yw Hooded siskin. Mae'n perthyn i deulu'r Pincod (Lladin: Fringillidae) sydd yn urdd y Passeriformes.[1]
Talfyrir yr enw Lladin yn aml yn C. magellanica, sef enw'r rhywogaeth.[2] Mae'r rhywogaeth hon i'w chanfod yn Ne America.
Mae'r pila cycyllog yn perthyn i deulu'r Pincod (Lladin: Fringillidae). Dyma rai o aelodau eraill y teulu:
Rhestr Wicidata:
rhywogaeth enw tacson delwedd Acepa Loxops coccineus Aderyn pigbraff Maui Pseudonestor xanthophrys Mêl-gropiwr Kauai Oreomystis bairdi Mêl-gropiwr Molokai Paroreomyza flammea Mêl-gropiwr Oahu Paroreomyza maculata Palîla Loxioides bailleui Pinc Laysan Telespiza cantans Pinc Nihoa Telespiza ultimaAderyn a rhywogaeth o adar yw Pila cycyllog (sy'n enw gwrywaidd; enw lluosog: pilaon cycyllog) a adnabyddir hefyd gyda'i enw gwyddonol Carduelis magellanica; yr enw Saesneg arno yw Hooded siskin. Mae'n perthyn i deulu'r Pincod (Lladin: Fringillidae) sydd yn urdd y Passeriformes.
Talfyrir yr enw Lladin yn aml yn C. magellanica, sef enw'r rhywogaeth. Mae'r rhywogaeth hon i'w chanfod yn Ne America.
Der Magellanzeisig (Spinus magellanicus, Syn.: Carduelis magellanicus) ist eine Art aus der Unterfamilie der Stieglitzartigen. Er kommt ausschließlich in Südamerika vor.
Der Magellanzeisig erreicht eine Körperlänge von elf bis zwölf Zentimetern.[1] Es besteht ein auffälliger Geschlechtsdimorphismus.
Die Männchen der Magellanzeisige haben einen schwarzen Kopf, Nacken und Kehle. Die übrige Körperoberseite ist gelb mit einem olivgrünen Anflug. Die großen Flügeldecken sowie die Schwingen und die Schwanzfedern sind schwärzlich. Die Körperunterseite ist rein gelb, die Brust ist bei einzelnen Individuen bräunlich überlaufen. Der Schnabel ist ebenso wie die Füße schwarz-gräulich.
Die Weibchen sind deutlich weniger kontrastreich gefärbt. Ihre Körperoberseite ist ebenso wie der Kopf grünlich grau. Die Körperunterseite ist gräulich gelb und wird zum Körperende hin heller. Schnabel und Füße sind etwas blasser als beim Männchen.
Das Verbreitungsgebiet des Magellanzeisigs erstreckt sich vom Süden Argentiniens und Chiles bis in den Süden von Kolumbien und Venezuela. Der Lebensraum sind Ebenen und hügeliges Land. Er kommt in Galeriewäldern, an Waldrändern, auf Plantagen, an bebuschten Ufern und Wegrändern sowie in Gärten und Parks vor. Wie für Zeisige charakteristisch, lebt er überwiegend von Sämereien. Sein Nahrungsspektrum umfasst aber auch Insekten.
Das Nest wird überwiegend vom Weibchen errichtet. Das Gelege besteht in der Regel aus drei bis vier Eiern. Es brütet allein das Weibchen. Die Brutzeit beträgt zwölf bis dreizehn Tage. Die Jungvögel werden mit etwa 18 Tagen flügge. Nach weiteren 10 bis 14 Tagen sind sie selbständig.
Der Magellanzeisig (Spinus magellanicus, Syn.: Carduelis magellanicus) ist eine Art aus der Unterfamilie der Stieglitzartigen. Er kommt ausschließlich in Südamerika vor.
Ch'ayña (Carduelis magellanica) nisqaqa huk takiq pisqum.
The hooded siskin (Spinus magellanicus) is a small passerine bird in the finch family (Fringillidae), native to South America. It belongs to the putative clade of neotropical siskins in the genus Spinus sensu lato.
There are 11 subspecies, including the Santa Cruz hooded siskin (S. m. santaecrucis) of central and eastern Bolivia. This subspecies is sometimes considered to be a separate species.
Hooded siskins are 10 to 14 cm in length. The male is largely green above and yellow below with a black head. It has a narrow yellow collar and a yellow rump. The tail is black with yellow sides to the base and the wings are black with a broad yellow band. Females are duller with a green-brown head, yellow-green breast and sides and a whitish belly.
The twittering song may be uttered from a perch or in flight. It is varied and fast, and may contain imitations of other birds.
It inhabits woodland, savannas, scrubland, farmland, parks and gardens. It occurs from sea-level up to 5000 m. In eastern South America, it is found from central Argentina north to central Brazil. In the Andean region, it occurs from northwestern Argentina and northern Chile north to central Colombia. There is an isolated population in southeastern Venezuela, Guyana and the Brazilian state of Roraima.
It is commonly found in flocks, feeding in trees or bushes or on the ground. The diet consists mainly of seeds together with buds, leaves and some insects. Geophagy has been observed in this species.[2]
The hooded siskin is part of a recent and rapid adaptive radiation of Spinus finches in South America.[3]
Antonio Arnaiz-Villena et al. originally placed this species as a sister taxon to the yellow-faced siskin (S. yarrellii) using genetic material sourced from birds in the Argentine lowlands, in the southeastern portion of the bird's range.[4] Subsequent work by Elizabeth Beckman and Christopher Witt demonstrated that birds from the Andes in the northwestern portion of the range were more closely related to the thick-billed siskin (S. crassirostris) and that hooded siskin is therefore polyphyletic and includes at least two species.[3]
The hooded siskin (Spinus magellanicus) is a small passerine bird in the finch family (Fringillidae), native to South America. It belongs to the putative clade of neotropical siskins in the genus Spinus sensu lato.
There are 11 subspecies, including the Santa Cruz hooded siskin (S. m. santaecrucis) of central and eastern Bolivia. This subspecies is sometimes considered to be a separate species.
La Kapuĉa kardelo (Spinus magellanicus, iam Carduelis magellanica) estas malgranda paserina birdo, membro de la familio de Fringedoj. Ĝi estas indiĝena de Sudameriko kaj tre komuna en multaj regionoj. Ĝi apartenas al la putativa klado de novtropikaj kardeloj de la genro Spinus.
Estas 11 subspecioj inklude la Sanktakruca kardelo S. m. santaecrucis de centra kaj orienta Bolivio. Tiu estas foje konsiderata separata specio.
La Kapuĉa kardelo estas 10 al 14 cm longa. La masklo estas tre verda supre kaj tre flava sube kun nigra kapo. Ĝi havas mallarĝan flavan kolumon kaj flavan pugon. La vosto estas nigra kun flavaj flankoj ĉebaze kaj la flugiloj estas nigraj kun larĝaj flavaj strioj kiuj montras formon de T ripoze. La beko estas tre larĝa ĉebaze kaj tre akrapinta por malfermi semojn. Inoj estas pli senkoloraj kun brunverdeca kapo, flavverdeca brusto kaj flankoj kaj blankeca ventro.
La kanto estas pepado elsendita el ripozejo aŭ dumfluge. Ĝi estas varia kaj rapida kaj foje enhavas imitojn de aliaj birdoj.
Ili loĝas en arbaroj, savanoj, arbustaroj, farmoj, parkoj kaj ĝardenoj. Ili loĝas el marnivelo ĝis 5000 m. En orienta Sudameriko ĝi troviĝas el centra Argentino norden al centra Brazilio. Ĉe Anda regiono ili loĝas el nordokcidenta Argentino kaj norda Ĉilio norden al centra Kolombio. Estas izolata populacio en sudorienta Venezuelo, Gujano kaj la Brazila ŝtato de Roraima.
Ĝi komune troviĝas en aroj, manĝanta en arboj aŭ arbustoj aŭ surgrunde. Ties dieto konsistas ĉefe el semoj kun burĝonoj, folioj kaj kelkaj insektoj. Geofagio estis observata en tiu specio[1].
Estas agnoskataj la jenaj subspecioj:
Ĉiuj subspecioj loĝas en diferencaj partoj de Sudameriko, sed kelkaj koincidas en limaj regionoj.
Estas specio kiu oftas en kaptiveco ĉefe en Nordameriko kaj Eŭropo. Oni devas atenti ne miksi la diversajn subspeciojn en kaptiveco.
La Kapuĉa kardelo (Spinus magellanicus, iam Carduelis magellanica) estas malgranda paserina birdo, membro de la familio de Fringedoj. Ĝi estas indiĝena de Sudameriko kaj tre komuna en multaj regionoj. Ĝi apartenas al la putativa klado de novtropikaj kardeloj de la genro Spinus.
Estas 11 subspecioj inklude la Sanktakruca kardelo S. m. santaecrucis de centra kaj orienta Bolivio. Tiu estas foje konsiderata separata specio.
El cabecita negra, cabecitanegra común, jilguero encapuchado o jilguero peruano (Spinus magellanicus)[2][3] es una especie de ave paseriforme de la familia Fringillidae propia de América del Sur.
Mide entre los 10 a 14 cm. El macho generalmente es verdoso por encima y amarillo por debajo, tiene en la cabeza una capucha negra característica, nuca y cuello amarillo verdosos, rabadilla amarilla, las alas y cola son negras con franjas amarillas muy llamativas en vuelo. La hembra no tiene capucha, su cabeza es grisácea, tiene el dorso más pálido y por debajo más verdosa que amarilla. Los juveniles son parecidos a la hembra.
Existen once subespecies catalogadas, pero que en el campo son muy difíciles de distinguir a veces:
Muy variado, está adaptado a muchos biotopos y altitudes, desde el nivel del mar hasta los 5000 msnm en Chile. En jardines y parques de las ciudades. Prefiere las zonas montañosas ricas en bosques y matorrales.
Se alimenta de todo tipo de granos, pero en época de cría busca pequeños insectos como los pulgones (familia afiidae) para alimentar sus crías. Fuera de la época reproductiva, en las ciudades se agrupa en grandes bandadas para comer las semillas del Fraxinus pensylvannica. Buscan los campos con flores de Bidens pilosa, Vernonia sp. y Gynerium argenteum para alimentarse de sus semillas inmaduras. En los bosques de Sapipuras (Bowdichia virgillioides) y las Araucarias (Araucaria sp.)
Entre los meses de octubre a marzo el macho y hembra se separan de la bandada para buscar un territorio de cría. El macho persigue a la hembra cantando y mostrando su garganta negra. El apareamiento tiene lugar a los 7 días antes de empezar a construir el nido. La hembra sin ayuda del macho lo construye en 7 o 9 días. Utiliza fibras vegetales, tallos y palitos finos para darle una estructura e interiormente lo recubre con lana y pelos. Lo sitúa en el extremo de una rama de árbol como el eucalipto o en una conífera, a bastante altura (3-4 metros). La puesta se compone normalmente de 3-4 huevos blanco azulados con manchitas marrones y negras, longitud 16,5 mm, anchura 12,4 mm, peso 1,5 gramos. La incubación y el cuidado inicial de las crías lo hace la hembra y pasados los días el macho colabora.
Se compone de trinos agudos y otras notas emitidas muy rápido. Llegan a cantar más de dos minutos ininterrumpidamente, variando los sonidos y cambiando de tono para embellecer y quebrar la monotonía de la frase. Cuando un macho canta contagia al resto formándose varios grupos de coros en el mismo árbol. Tiene sus momentos de canto que suele ser por las mañanas o por las tardes cuando refresca. Cuando va en bandadas mantienen el contacto permanente con sus incesantes silbidos.
El cabecita negra, cabecitanegra común, jilguero encapuchado o jilguero peruano (Spinus magellanicus) es una especie de ave paseriforme de la familia Fringillidae propia de América del Sur.
Carduelis magellanica Carduelis generoko animalia da. Hegaztien barruko Fringillidae familian sailkatua dago.
Carduelis magellanica Carduelis generoko animalia da. Hegaztien barruko Fringillidae familian sailkatua dago.
Eteläamerikantikli (Spinus magellanicus)[2] on peippojen heimoon kuuluva varpuslintu.
Eteläamerikantikliä tavataan Argentiinassa, Boliviassa, Brasiliassa, Chilessä, Ecuadorissa, Guayanassa, Kolumbiassa, Paraguayssa, Perussa, Uruguayssa ja Venezuelassa. Lajia on kuvattu yleiseksi, ja sen kanta on vakaa. Se on luokiteltu elinvoimaiseksi.[1]
Eteläamerikantikli (Spinus magellanicus) on peippojen heimoon kuuluva varpuslintu.
Spinus magellanicus
Le Chardonneret de Magellan (Spinus magellanicus, anciennement Carduelis magellanica), encore appelée Tarin de Magellan ou Tarin à tête noire est une espèce de passereaux appartenant à la famille des Fringillidae.
Le mâle présente une tête noire, le dessus plus ou moins verdâtre avec une barre ailaire jaune, coloration également répartie sur la poitrine et le ventre. Plus terne, la femelle se différencie par une tête grisâtre. Ce plumage et les barres ailaires jaunes rappellent les juvéniles de Chardonneret élégant.
Le chardonneret de Magellan consomme principalement des graines, dont celles de chardons, ainsi que des bourgeons et parfois des insectes. Il se nourrit sur le sol, dans les buissons et parfois dans les arbres, de diverses graines (y compris de séneçon), de baies, de fruits, de feuilles (y compris celles des laitues). D’autres plantes ont été répertoriées, photos à l’appui, par Ottaviani (2011) : des fruits de ravenelle Raphanus raphanistrum, brassicacée ; des graines de sauge élégante Salvia elegans, lamiacée ; des étamines de pâquerette Bellis perennis, astéracée ; des inflorescences de Ledenbergia seguierioides, phytolaccacée et des fruits de fuchsias fuchsia de Magellan, onagracée.
Le chardonneret de Magellan maintient le fruit contre une tige, le plus souvent, avec une seule patte contrairement au Tarin des aulnes qui utilise couramment les deux pattes. Comparé également au Tarin des aulnes, on le voit rarement la tête en bas, accroché à un rameau.
Sur le site Internet Aves Pampa, on peut entendre un chant composé d’un babil aigre et aigu à débit saccadé, contenant des piaillements de type moineau et des notes plus mélodieuses. Le site Internet Xeno-canto propose pas moins de 17 enregistrements des émissions vocales avec reproduction des sonagrammes. Ces séquences, enregistrées en Bolivie, au Pérou, au Brésil, en Uruguay et en Équateur par différents bio-acousticiens, soulignent les sonorités acides, métalliques, grinçantes et aiguës sur un débit précipité rappelant beaucoup le chant et les cris du tarin des aulnes.
Van den Elzen & Sternheim (1992) ont mené une étude détaillée sur la parade nuptiale et les différentes postures associées en captivité. Elles ont montré qu’il existe trois degrés d’intensité dans la parade d’intimidation. La forme la moins agressive et plutôt défensive consiste à garder le corps à l’horizontale, à entrouvrir les ailes et à les relever au niveau du dos tout en tendant le cou et en pointant le bec vers le congénère.
Dans la posture d’apaisement, l’oiseau gonfle son plumage en ébouriffant plus particulièrement les plumes de la poitrine et des flancs pour masquer les couleurs contrastées des ailes et en resserrant les rectrices pour atténuer aussi les dessins de la queue. Les parades de nourrissage et d’invitation à l’accouplement sont les postures d’apaisement les plus importantes chez la femelle.
La parade nuptiale fait appel à la fois aux postures et aux ornements colorés. Dans un premier temps, le mâle se contente d’écarter et d’abaisser légèrement les ailes pour exhiber son croupion plus clair et exposer le dessin jaune de sa queue tout en affinant son plumage pour révéler la brillance des couleurs. Au paroxysme de la parade, il redresse la tête et le corps, s’allonge sur ses pattes puis abaisse et ouvre les rémiges primaires pour exhiber les dessins noirs et jaunes de ses ailes. Ainsi paré, il débite son chant complet face à la femelle.
La parade de nourrissage est souvent initiée par la femelle. Elle écrase son corps, gonfle le plumage et fait frémir ses ailes tout en émettant de légers appels quémandant de la nourriture. Le mâle approche, le bec entrouvert et lui régurgite de la nourriture.
Les données de Fjeldså & Krabbe (1990) (construction du nid observée en octobre, novembre et janvier sur la côte sud-ouest du Pérou, œufs découverts en juin à Cajamarca et en mars à Tacna, oisillons à l’envol en juillet à Tacna et en février à Tucuman) suggèrent une nidification échelonnée, probablement selon l’altitude et la latitude de ces différentes localités des Andes.
Le chardonnet de Magellan occupe une aire considérable en Amérique du Sud où il a développé de nombreuses sous-espèces. La distribution se présente sous forme de trois zones différentes : l’une au nord (Venezuela, ouest du Guyana, extrême nord du Brésil), la deuxième typiquement andine (du sud de la Colombie au nord du Chili) et la troisième, la plus vaste, couvant une grande partie de l’est de l’Amérique du Sud.
Il présente une grande plasticité écologique en s’adaptant à de nombreux biotopes sous des climats également variés. Pour l’ensemble de l’Amérique du Sud, son habitat recouvre les savanes arborées, les régions boisées, les palmeraies, les bois marécageux, les zones recouvertes de buissons, les côtes maritimes mais aussi les champs, les cultures, les plantations, les parcs, les cours de fermes, les vergers, les squares, les jardins des villes et des villages en régions tempérée, subtropicale et tropicale. Dans les Andes, son habitat se présente comme un ensemble de bosquets à la fois humides et semi-arides, de zones agricoles, de jardins et de lisières de forêt en plaine et jusqu’à 5 000 m d’altitude. Pour le Brésil, l’habitat se compose de forêts ouvertes et secondaires, de bosquets d’araucarias, de plantations d’arbres fruitiers et de caféiers répartis dans les régions montagneuses du sud-est du pays.
L'espèce Spinus magellanicus a été décrite par ornithologue français Louis Jean Pierre Vieillot en 1805, sous le nom initial de Fringilla magellanica.
D'après le Congrès ornithologique international, cette espèce est constituée des douze sous-espèces suivantes (ordre phylogénique) :
Spinus magellanicus
Le Chardonneret de Magellan (Spinus magellanicus, anciennement Carduelis magellanica), encore appelée Tarin de Magellan ou Tarin à tête noire est une espèce de passereaux appartenant à la famille des Fringillidae.
Il lucherino monaco o lucherino testanera (Spinus magellanicus (Vieillot, 1805)) è un uccello passeriforme della famiglia dei Fringillidi[2].
Il nome scientifico della specie, magellanicus, si riferisce allo Stretto di Magellano e più in generale alla Terra del Fuoco, dalla quale provenivano i primi esemplari osservati: il nome comune, invece, è un chiaro riferimento alla livrea di questi uccelli.
Misura 10–12 cm di lunghezza, per un peso di 11-15,5 g[3].
Si tratta di uccelletti dall'aspetto robusto, muniti di testa arrotondata, becco conico forte ma appuntito, ali anch'esse di forma appuntita e coda dalla punta lievemente forcuta.
Il piumaggio presenta dicromatismo sessuale: nei maschi è presente l'inconfondibile cappuccio nero che frutta il nome comune alla specie e che copre tutta la testa e la gola, così come nere sono ali e coda (sebbene le prime presentino specchi gialli su remiganti e copritrici), mentre il dorso e le scapole sono di color verde oliva e petto, ventre, codione e fianchi sono di colore giallo oro, che sul sottocoda tende a schiarirsi divenendo giallo limone. Le femmine, invece, mancano della pigmentazione nera cefalica (mentre persiste quella di ali e coda) e difettano quasi completamente anche del lipocromo giallo, presente sempre sulle ali oltre che sul codione e (sebbene sotto forma di sfumature più o meno decise) sull'area ventrale, col resto della livrea di colore grigio-olivastro, tendente a scurirsi nell'area cefalica.
In ambedue i sessi gli occhi sono di colore bruno scuro, le zampe sono di color carnicino-nerastro ed il becco è anch'esso dello stesso colore, con tendenza a scurirsi in punta.
Il lucherino monaco è un uccelletto vispo e vivace, il quale all'infuori della stagione degli amori si riunisce in stormi anche numericamente consistenti: questi uccelli mostrano abitudini essenzialmente diurne, e tendono a passare la maggior parte della giornata alla ricerca di cibo. Nel farlo, essi si disperdono fra alberi e cespugli, fra l'erba alta o direttamente al suolo, spesso appendendosi a testa in giù fra i rami per meglio ricercare il cibo, alla caratteristica maniera dei lucherini: per non perdersi di vista, i vari membri di uno stormo si tengono in contatto fra loro mediante cinguettii e richiami pigolanti.
Al calar della sera, gli stormi si spostano, convergendo verso alberi o posatoi comuni dove trovano riparo per la notte.
Si tratta di uccelli dalla dieta in massima parte granivora, la quale risulta composta perlopiù di piccoli semi di graminacee, cardi e lattuga, ma che può comprendere a seconda della disponibilità stagionale anche semi di piante cespugliose o arboree, pinoli, bacche, frutta matura, germogli e foglioline tenere, nonché (sebbene sporadicamente ed in particolar modo durante il periodo riproduttivo, quando il fabbisogno energetico risulta molto accresciuto per via dell'allevamento della prole) insetti ed altri piccoli invertebrati.
Il periodo riproduttivo sembrerebbe molto esteso (da ottobre a luglio), facendo supporre che questa specie possa riprodursi durante tutto l'arco dell'anno privilegiando per farlo i periodi di abbondanza di cibo[3].
I lucherini testanera sono uccelli rigidamente monogami. I maschi competono fra loro per trovare una compagna cantando da posatoi in evidenza: il canto di questi uccelli è molto rapido e vario, e può talvolta includere pezzi di melodie di altre specie[3]. Una volta individuata una potenziale compagna, il maschio comincia a seguirla con insistenza, cantando e tenendo la coda ritta e spiegata, per meglio mostrare il giallo del codione: se la femmina cede alle sue lusinghe ha luogo l'accoppiamento.
Il nido è a forma di coppa: esso viene costruito dalla sola femmina (col maschio che la segue durante gli spostamenti alla ricerca del materiale da costruzione e talvolta gliene fornisce una piccola parte, ma che non prende mai parte attivamente alla costruzione vera e propria) fra i rami di un albero, utilizzando fibre vegetali e rametti per la parte esterna e foderando l'interno con lanugine e piumino. All'interno del nido la femmina depone 3-6 uova biancastre con rade maculature brune ai poli, che provvede a covare da sola (il maschio staziona nei pressi del nido, cantando e tenendo d'occhio i dintorni, oltre ad occuparsi di reperire il cibo per sé e per la compagna) per circa due settimane.
I pulli sono ciechi ed implumi alla schiusa: essi vengono accuditi ed imbeccati abbondantemente da ambedue i genitori, che per farlo rigurgitano all'interno dei loro ventrigli semi verdi ed insetti. In tal modo, i nidiacei sono quasi completamente piumati e pronti per l'involo attorno alle due settimane dalla schiusa: è tuttavia molto difficile che i giovani lascino il nido in maniera definitiva prima del mese o del mese e mezzo di vita, continuando a stazionare nei pressi di esso e chiedendo, sebbene sempre più sporadicamente, l'imbeccata ai genitori (i quali non di rado stanno apprestandosi, se la disponibilità di cibo lo consente, a portare avanti nuna nuova covata), prima di allontanarsene definitivamente e disperdersi.
Il lucherino monaco occupa un areale piuttosto vasto, che comprende gran parte dell'America meridionale, estendendosi lungo la cordigliera andina dalla Colombia sud-occidentale all'estremo nord del Cile, da qui a sud-est fino al Rio Negro e all'area di Brasilia, con una popolazione disgiunta presente anche sul massiccio della Guiana.
L'habitat di questi uccelli è rappresentato dalle aree boscose di pianura, collina o pedemontane: questi uccelletti si dimostrano tuttavia molto versatili, colonizzando anche le aree sparsamente alberate, i campi da taglio, la savana, le aree cespugliose, le piantagioni ed i centri urbani con presenza di parchi o giardini alberati.
Se ne riconoscono dodici sottospecie[2]:
La sistematica della specie risulta piuttosto complessa e lungi dall'essere chiarita, essendo molto verosimilmente frutto di parafilia[4]: se ne individuano infatti due gruppi differenti (un primo "montano" capeggiato dalla sottospecie capitalis e comprendente anche paulus, peruanus, urubambensis, santaecrucis, hoyi e tucumanus, ed uno "di pianura", capeggiato dalla sottospecie nominale e comprendente le rimanenti), con la sottospecie alleni molto vicina al lucherino ventregiallo (col quale forma un taxon fratello) e le sottospecie peruviane molto vicine al lucherino della Cordigliera, mentre la sottospecie santaecrucis si dimostra piuttosto lontana dalle altre (al punto che alcuni studiosi ne proporrebbero l'elevazione al rango di specie a sé stante, col nome di Spinus santaecrucis, come successo col lucherino olivaceo, in passato anch'esso considerato una sottospecie del lucherino testanera) e la sottospecie bolivianus probabilmente frutto di processi di ibridazione, peraltro non infrequenti fra le varie popolazioni di questi uccelli[3].
Il lucherino monaco o lucherino testanera (Spinus magellanicus (Vieillot, 1805)) è un uccello passeriforme della famiglia dei Fringillidi.
De kapsijs (Spinus magellanicus; synoniem: Carduelis magellanica) is een zangvogel uit de familie Fringillidae (vinkachtigen).
Deze soort telt 12 ondersoorten:
De kapsijs (Spinus magellanicus; synoniem: Carduelis magellanica) is een zangvogel uit de familie Fringillidae (vinkachtigen).
O pintassilgo-de-cabeça-preta (Spinus magellanicus)[1] é uma espécie de ave da família Fringillidae.
O pintassilgo de cabeça preta tem um comprimento de 10 a 14 cm, dependendo da subespécie. O macho apresenta um capuz negro e o peito, o ventre e uma banda em redor do pescoço amarelos. O dorso é verde-amarelado, as asas são pretas com uma banda amarela e a cauda é também preta com penas amarelas. As patas são escuras e o bico é claro, ambos acinzentados. As fêmeas e os juvenis são parecidos com os machos mas com cores mais baças, com mais verde-oliva e sem o capuz negro.[2]
Distribui-se por quase toda a América do Sul. Está presente em 12 países, não se encontrando apenas na Guiana Francesa e no Surinam.[3]
Nome original Fringilla magellanica, descoberto por Vieillot, em 1805, no extremo sul da América, nas vizinhanças do Estreito de Magalhães e daí o nome. Recentemente esteve incluido no género spinus e foi proposto incluí-lo no sporagra. É parente próximo do Pintassilgo-verde (Spinus olivaceus), com o qual se cruza no nordeste do Peru. Hibridiza também com o Pintassilgo-de-uropígio-amarelo (Spinus uropygialis). A subespécie S. m. boliviana é provavelmente um híbrido.[4] As subespécies diferenciam-se pelo tamanho, entre 10 e 14 cm, pelas asas mais ou menos marcadas, pela amplitude do capuz e pela cor verde amarelado, com mais verde ou mais amarelo.[2]
Consideram-se 12 subespécies:[4][1]
Com uma zona de distribuição tão extensa e diversificada, o habitat é também muito variável, compreendendo regiões de montanha, regiões tropicais, subtropicais e temperadas. É frequente ver os pintassilgos-de-cabeça-preta em bandos de 20, 50 ou mais pássaros nos bosques de coníferas, mas também os encontramos em campos abertos, campos cultivados, orlas de matas.[3] Fazem também parte do seu habitat bosques pantanosos, bosques de araucárias, bosques e prados de montanha, plantações de café, pomares, jardins de áreas habitacionais, quintas, matagais, costas marítimas.
O pintassilgo de cabeça preta alimenta-se principalmente de sementes em especial as de cardo .[2] Alimenta-se no solo, em arbustos ou nas árvores, consumindo sementes, bagas, frutos, rebentos e folhas (como a alface, lactuca sativa). Gosta também das sementes verdes de picão (Bidens pilosa) e de Assa-peixe (Vernonia polysphera).[3] Segundo fotos de Ottaviani (2011), também se alimenta de frutos de rábano silvestre (Raphanus raphanistrum), uma brassicácea; de sementes de salvia elegante (Salvia elegans), uma lamiaceae; de estames de margarida (Bellis perennis), uma asterácea; de flores de Ledenbergia (Ledenbergia seguieroides), uma Phytolaccaceae ; e de frutos de fuchsia (Fuchsia magellanica ), uma Onagraceae .
O ninho, em forma de taça, é construído apenas pela fêmea, num ramo alto, com fibras vegetais, caules, raminhos e forrado com pêlos e lã. A fêmea põe 2 ou 3 ovos brancos, com ou sem pintas castanhas, que incuba durante 12 a 13 dias. Depois de eclodirem as crias são alimentadas pela mãe nos primeiros dias, mas logo de seguida o macho também colabora. Os juvenis deixam o ninho ao fim de 2 semanas, mas ficam com os pais mais alguns dias.[2]
Foi obtida por Antonio Arnaiz-Villena et al..[5][6]
|coautor=
(ajuda) |coautor=
(ajuda) O pintassilgo-de-cabeça-preta (Spinus magellanicus) é uma espécie de ave da família Fringillidae.
Kapuschongsiska[2] (Spinus magellanicus) är en sydamerikansk fågel i familjen finkar inom ordningen tättingar.[3]
Kapuschongsiska delas upp i elva underarter med följande utbredning:[3]
Ofta urskiljs även underarten hoyi med utbredning i centrala Anderna i nordvästra Argentina.[4]
Kapuschongsiskan placerades tidigare i det stora släktet Carduelis, men genetiska studier visar att det är kraftigt parafyletiskt och att typarten steglitsen snarare är närmare släkt med vissa arter i Serinus.[5] Numera bryts därför kapuschongsiskan liksom övriga amerikanska siskor samt den europeiska och asiatiska grönsiskan ut ur Carduelis och placeras tillsammans med den asiatiska himalayasiskan (tidigare i Serinus) istället till släktet Spinus
IUCN kategoriserar arten som livskraftig.[1]
Kapuschongsiska (Spinus magellanicus) är en sydamerikansk fågel i familjen finkar inom ordningen tättingar.
Kukuletalı iskete (Carduelis magellanica), ispinozgiller (Fringillidae) familyasından anavatanı Güney Amerika olan ötücü bir kuş türü.
Erkeğin kafa, kanatlar ve kuyruğu siyah, kanatların ortasında ve kuyruğun orta kısmı parlak sarı, sırtı zeytin yeşili ve diğer bütün vücutta yeşilimsi sarı, gaga siyah, birkaç alt türünde göğüs siyah, diğeri parlak sarı, dişi gri, mat sarı veya yeşilimsi, kafasında siyahlık yoktur. Alt türlerine göre değişmekle birlikte uzunluğu 10–14 cm'dir.
Tek çalılık, ağaçlık açık bölgelerinde 4000 m yüksekliğe kadar yaşar, bahçelerde çok görülür.
C.m .magellanica, Uruguay ve Doğu Arjantin
C.m. icterica, Brezilya ve Doğu ve Güney Paraguay
C.m. longirostris, Güney doğu Venezuela, Guyana ve Kuzey batı Brezilya
C.m. alleni, Güney doğu Bolivya, Paraguay ve Kuzey doğu Arjantin
C.m. sanctaecrucis, Doğu ve Orta Bolivya
C.m. tucumana, Kuzey batı Arjantin
C.m. boliviana, Orta ve Güney Bolivya
C.m. urubambensis, Güney Peru ve Kuzey Şili
C.m. peruana, Orta Peru
C.m. paula, Güney Ekvador ve Güney Peru
C.m. capitalis, Orta ve Güney Kolumbiya, Ekvador ve Kuzey batı Peru
Kukuletalı iskete (Carduelis magellanica), ispinozgiller (Fringillidae) familyasından anavatanı Güney Amerika olan ötücü bir kuş türü.
Spinus magellanicus[2][3][4] là một loài chim trong họ Fringillidae.[5]
Spinus magellanicus là một loài chim trong họ Fringillidae.
Гнездо строит преимущественно самка. В кладке от 3-х до 4-х яиц. Высиживает только самка. Период гнездования составляет от 12 до 13 дней. Молодые птицы способны летать в возрасте примерно 18 дней. Через 10—14 дней они становятся самостоятельными.
Гнездо строит преимущественно самка. В кладке от 3-х до 4-х яиц. Высиживает только самка. Период гнездования составляет от 12 до 13 дней. Молодые птицы способны летать в возрасте примерно 18 дней. Через 10—14 дней они становятся самостоятельными.