dcsimg

Comprehensive Description ( Inglês )

fornecido por Smithsonian Contributions to Zoology
Spinus magellanicus (Vieillot)

This species of siskin was previously known (Friedmann, 1929:113) as a victim of the shiny cowbird solely on its having been so reported by Gibson, in the Cape San Antonio region in the province of Buenos Aires, eastern Argentina. We are now informed by Dr. J. R. King that he saw a recently fledged young shiny cowbird attended by a hooded siskin in Tucumán, northwestern Argentina, 30 November 1969. The siskin in Tucumán is of the subspecies C. magellanicus tucumanus, which is an addition to the known hosts of the parasite. The Cape San Antonio record, previously considered as referring to C. magellanicus ictericus, is now relegated to the nominate race of the hooded siskin.

SAFFRON FINCH
licença
cc-by-nc-sa-3.0
citação bibliográfica
Friedmann, Herbert, Kiff, Lloyd F., and Rothstein, Stephen I. 1977. "A further contribution of knowledge of the host relations of the parasitic cowbirds." Smithsonian Contributions to Zoology. 1-75. https://doi.org/10.5479/si.00810282.235

Spinus magellanica ( Catalão; Valenciano )

fornecido por wikipedia CA

Spinus magellanica és un ocell de la família dels fringíl·lids (Fringillidae) que en diverses llengües rep el nom de "lluer encaputxat" (Anglès: Hooded Siskin. Espanyol: Jilguero Encapuchado).

 src=
Femella

Descripció

  • Fa uns 14 cm de llarg.
  • Mascle amb color general groc o groc verdós. Cap negre. Ales negres amb una banda groga. Cua negra amb groc a la base.
  • Femella amb cap groc i menys notable el groc de la base de la cua i les bandes alars.

Hàbitat i distribució

Habita sabanes, matolls de muntanya, ciutats i conreus del sud-est de Veneçuela, Guyana i adjacent nord de Brasil, Andes des del sud-oest i est de Colòmbia, cap al sud, a través d'Equador i Perú, fins al nord de Xile i terrenys menys alts de Bolívia, centre i est de Brasil, Paraguai, Uruguai i nord i centre de l'Argentina.

Subespècies

  • S. m. alleni (Ridgway, 1899). Sud-est de Bolívia, oest de Paraguai i nord-est de l'Argentina.
  • S. m. boliviana (Sharpe, 1888). Sud de Bolívia.
  • S. m. capitalis (Cabanis, 1866). Des del centre de Colòmbia cap al sud, a través d'Equador fins al nord-oest de Perú.
  • S. m. hoyi (König C, 1981). Andes centrals del nord-oest de l'Argentina.
  • S. m. icterica (Lichtenstein 1823). Est i sud de Paraguai i sud-est de Brasil.
  • S. m. longirostris (Sharpe, 1888). Sud de Veneçuela, oest de Guyana i nord de Brasil.
  • S. m. magellanica (Vieillot, 1805). Uruguai i est de l'Argentina.
  • S. m. paula (Todd, 1926). Des del sud d'Equador fins al sud-oest de Perú.
  • S. m. peruana (Berlepsch et Stolzmann, 1896). Perú central.
  • S. m. santaecrucis (Todd, 1926). Bolívia central.
  • S. m. tucumana (Todd, 1926). Andes occidentals del nord-oest de l'Argentina.
  • S. m. urubambensis (Todd, 1926). Sud de Perú i nord de Xile.

Referències

 src= A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Spinus magellanica Modifica l'enllaç a Wikidata


licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autors i editors de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia CA

Spinus magellanica: Brief Summary ( Catalão; Valenciano )

fornecido por wikipedia CA

Spinus magellanica és un ocell de la família dels fringíl·lids (Fringillidae) que en diverses llengües rep el nom de "lluer encaputxat" (Anglès: Hooded Siskin. Espanyol: Jilguero Encapuchado).

 src= Femella
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autors i editors de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia CA

Pila cycyllog ( Galês )

fornecido por wikipedia CY

Aderyn a rhywogaeth o adar yw Pila cycyllog (sy'n enw gwrywaidd; enw lluosog: pilaon cycyllog) a adnabyddir hefyd gyda'i enw gwyddonol Carduelis magellanica; yr enw Saesneg arno yw Hooded siskin. Mae'n perthyn i deulu'r Pincod (Lladin: Fringillidae) sydd yn urdd y Passeriformes.[1]

Talfyrir yr enw Lladin yn aml yn C. magellanica, sef enw'r rhywogaeth.[2] Mae'r rhywogaeth hon i'w chanfod yn Ne America.

Teulu

Mae'r pila cycyllog yn perthyn i deulu'r Pincod (Lladin: Fringillidae). Dyma rai o aelodau eraill y teulu:

Rhestr Wicidata:

rhywogaeth enw tacson delwedd Acepa Loxops coccineus Aderyn pigbraff Maui Pseudonestor xanthophrys
Pseudonestor xanthophrys.jpg
Mêl-gropiwr Kauai Oreomystis bairdi
Oreomystis bairdi.jpg
Mêl-gropiwr Molokai Paroreomyza flammea
Paroreomyza.flammea.jpg
Mêl-gropiwr Oahu Paroreomyza maculata
Paroreomyza maculata.jpg
Palîla Loxioides bailleui
LoxioidesBailleuiKeulemans.jpg
Pinc Laysan Telespiza cantans
Laysanfinchr.jpg
Pinc Nihoa Telespiza ultima
NihoaFinch.jpg
Diwedd y rhestr a gynhyrchwyd yn otomatig o Wicidata.

Gweler hefyd

Cyfeiriadau

  1. Gwefan Cymdeithas Edward Llwyd; adalwyd 30 Medi 2016.
  2. Gwefan Avibase; adalwyd 3 Hydref 2016.
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Awduron a golygyddion Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia CY

Pila cycyllog: Brief Summary ( Galês )

fornecido por wikipedia CY

Aderyn a rhywogaeth o adar yw Pila cycyllog (sy'n enw gwrywaidd; enw lluosog: pilaon cycyllog) a adnabyddir hefyd gyda'i enw gwyddonol Carduelis magellanica; yr enw Saesneg arno yw Hooded siskin. Mae'n perthyn i deulu'r Pincod (Lladin: Fringillidae) sydd yn urdd y Passeriformes.

Talfyrir yr enw Lladin yn aml yn C. magellanica, sef enw'r rhywogaeth. Mae'r rhywogaeth hon i'w chanfod yn Ne America.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Awduron a golygyddion Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia CY

Magellanzeisig ( Alemão )

fornecido por wikipedia DE

Der Magellanzeisig (Spinus magellanicus, Syn.: Carduelis magellanicus) ist eine Art aus der Unterfamilie der Stieglitzartigen. Er kommt ausschließlich in Südamerika vor.

Erscheinungsbild

Der Magellanzeisig erreicht eine Körperlänge von elf bis zwölf Zentimetern.[1] Es besteht ein auffälliger Geschlechtsdimorphismus.

Die Männchen der Magellanzeisige haben einen schwarzen Kopf, Nacken und Kehle. Die übrige Körperoberseite ist gelb mit einem olivgrünen Anflug. Die großen Flügeldecken sowie die Schwingen und die Schwanzfedern sind schwärzlich. Die Körperunterseite ist rein gelb, die Brust ist bei einzelnen Individuen bräunlich überlaufen. Der Schnabel ist ebenso wie die Füße schwarz-gräulich.

Die Weibchen sind deutlich weniger kontrastreich gefärbt. Ihre Körperoberseite ist ebenso wie der Kopf grünlich grau. Die Körperunterseite ist gräulich gelb und wird zum Körperende hin heller. Schnabel und Füße sind etwas blasser als beim Männchen.

Verbreitungsgebiet und Lebensweise

Das Verbreitungsgebiet des Magellanzeisigs erstreckt sich vom Süden Argentiniens und Chiles bis in den Süden von Kolumbien und Venezuela. Der Lebensraum sind Ebenen und hügeliges Land. Er kommt in Galeriewäldern, an Waldrändern, auf Plantagen, an bebuschten Ufern und Wegrändern sowie in Gärten und Parks vor. Wie für Zeisige charakteristisch, lebt er überwiegend von Sämereien. Sein Nahrungsspektrum umfasst aber auch Insekten.

 src=
Spinus magellanicus

Das Nest wird überwiegend vom Weibchen errichtet. Das Gelege besteht in der Regel aus drei bis vier Eiern. Es brütet allein das Weibchen. Die Brutzeit beträgt zwölf bis dreizehn Tage. Die Jungvögel werden mit etwa 18 Tagen flügge. Nach weiteren 10 bis 14 Tagen sind sie selbständig.

Belege

Einzelnachweise

  1. Bielfeld, S. 93

Literatur

Weblinks

 src=
– Sammlung von Bildern, Videos und Audiodateien
 title=
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autoren und Herausgeber von Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia DE

Magellanzeisig: Brief Summary ( Alemão )

fornecido por wikipedia DE

Der Magellanzeisig (Spinus magellanicus, Syn.: Carduelis magellanicus) ist eine Art aus der Unterfamilie der Stieglitzartigen. Er kommt ausschließlich in Südamerika vor.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autoren und Herausgeber von Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia DE

Ch'ayña ( Quíchua )

fornecido por wikipedia emerging languages

Ch'ayña (Carduelis magellanica) nisqaqa huk takiq pisqum.

 src=
Carduelis atrata, Punu suyu, Piruw
 src=
Carduelis magellanica

Hawa t'inkikuna

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia authors and editors
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia emerging languages

Ch'ayña: Brief Summary ( Quíchua )

fornecido por wikipedia emerging languages

Ch'ayña (Carduelis magellanica) nisqaqa huk takiq pisqum.

 src= Carduelis atrata, Punu suyu, Piruw  src= Carduelis magellanica
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia authors and editors
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia emerging languages

Hooded siskin ( Inglês )

fornecido por wikipedia EN

The hooded siskin (Spinus magellanicus) is a small passerine bird in the finch family (Fringillidae), native to South America. It belongs to the putative clade of neotropical siskins in the genus Spinus sensu lato.

There are 11 subspecies, including the Santa Cruz hooded siskin (S. m. santaecrucis) of central and eastern Bolivia. This subspecies is sometimes considered to be a separate species.

Female in Brazil
Carduelis magellanica eggs MHNT

Description

Hooded siskins are 10 to 14 cm in length. The male is largely green above and yellow below with a black head. It has a narrow yellow collar and a yellow rump. The tail is black with yellow sides to the base and the wings are black with a broad yellow band. Females are duller with a green-brown head, yellow-green breast and sides and a whitish belly.

The twittering song may be uttered from a perch or in flight. It is varied and fast, and may contain imitations of other birds.

Distribution and ecology

It inhabits woodland, savannas, scrubland, farmland, parks and gardens. It occurs from sea-level up to 5000 m. In eastern South America, it is found from central Argentina north to central Brazil. In the Andean region, it occurs from northwestern Argentina and northern Chile north to central Colombia. There is an isolated population in southeastern Venezuela, Guyana and the Brazilian state of Roraima.

It is commonly found in flocks, feeding in trees or bushes or on the ground. The diet consists mainly of seeds together with buds, leaves and some insects. Geophagy has been observed in this species.[2]

Phylogeny

The hooded siskin is part of a recent and rapid adaptive radiation of Spinus finches in South America.[3]

Antonio Arnaiz-Villena et al. originally placed this species as a sister taxon to the yellow-faced siskin (S. yarrellii) using genetic material sourced from birds in the Argentine lowlands, in the southeastern portion of the bird's range.[4] Subsequent work by Elizabeth Beckman and Christopher Witt demonstrated that birds from the Andes in the northwestern portion of the range were more closely related to the thick-billed siskin (S. crassirostris) and that hooded siskin is therefore polyphyletic and includes at least two species.[3]

References

  1. ^ BirdLife International (2016). "Spinus magellanicus". IUCN Red List of Threatened Species. 2016: e.T22720383A94667451. doi:10.2305/IUCN.UK.2016-3.RLTS.T22720383A94667451.en. Retrieved 12 November 2021.
  2. ^ Delgado-V. (2006)
  3. ^ a b Beckman, Elizabeth J.; Witt, Christopher C. (2015-06-01). "Phylogeny and biogeography of the New World siskins and goldfinches: Rapid, recent diversification in the Central Andes". Molecular Phylogenetics and Evolution. 87: 28–45. doi:10.1016/j.ympev.2015.03.005. ISSN 1055-7903. PMID 25796324.
  4. ^ Arnaiz-Villena, A.; Álvarez-Tejado, M.; Ruíz-del-Valle, V.; García-de-la-Torre, C.; Varela, P.; Recio, M. J.; Ferre, S.; Martínez-Laso, J. (September 1998). "Phylogeny and rapid Northern and Southern Hemisphere speciation of goldfinches during the Miocene and Pliocene Epochs". Cellular and Molecular Life Sciences. 54 (9): 1031–1041. doi:10.1007/s000180050230. ISSN 1420-682X. PMID 9791543. S2CID 10654775.
Wikimedia Commons has media related to Carduelis magellanica.
  • Clement, Peter; Harris, Alan & Davis, John (1993): Finches and Sparrows: an identification guide. Christopher Helm, London. ISBN 0-7136-8017-2
  • Delgado-V., Carlos A. (2006): Observación de geofagia por el Jiguero Aliblanco Carduelis psaltria (Fringillidae). ["Report of geophagy in the Lesser Goldfinch C. psaltria (Fringillidae)"]. Boletín de la Sociedad Antioqueña de Ornitología 16(2): 31–34. [Spanish with English abstract] PDF fulltext
  • Jaramillo, Alvaro; Burke, Peter & Beadle, David (2003): Field Guide to the Birds of Chile, Christopher Helm, London. ISBN 0-7136-4688-8
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia authors and editors
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia EN

Hooded siskin: Brief Summary ( Inglês )

fornecido por wikipedia EN

The hooded siskin (Spinus magellanicus) is a small passerine bird in the finch family (Fringillidae), native to South America. It belongs to the putative clade of neotropical siskins in the genus Spinus sensu lato.

There are 11 subspecies, including the Santa Cruz hooded siskin (S. m. santaecrucis) of central and eastern Bolivia. This subspecies is sometimes considered to be a separate species.

Female in Brazil Carduelis magellanica eggs MHNT
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia authors and editors
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia EN

Kapuĉa kardelo ( Esperanto )

fornecido por wikipedia EO

La Kapuĉa kardelo (Spinus magellanicus, iam Carduelis magellanica) estas malgranda paserina birdo, membro de la familio de Fringedoj. Ĝi estas indiĝena de Sudameriko kaj tre komuna en multaj regionoj. Ĝi apartenas al la putativa klado de novtropikaj kardeloj de la genro Spinus.

Estas 11 subspecioj inklude la Sanktakruca kardelo S. m. santaecrucis de centra kaj orienta Bolivio. Tiu estas foje konsiderata separata specio.

 src=
Ino en Brazilo
 src=
Spinus magellanicus

Aspekto

La Kapuĉa kardelo estas 10 al 14 cm longa. La masklo estas tre verda supre kaj tre flava sube kun nigra kapo. Ĝi havas mallarĝan flavan kolumon kaj flavan pugon. La vosto estas nigra kun flavaj flankoj ĉebaze kaj la flugiloj estas nigraj kun larĝaj flavaj strioj kiuj montras formon de T ripoze. La beko estas tre larĝa ĉebaze kaj tre akrapinta por malfermi semojn. Inoj estas pli senkoloraj kun brunverdeca kapo, flavverdeca brusto kaj flankoj kaj blankeca ventro.

La kanto estas pepado elsendita el ripozejo aŭ dumfluge. Ĝi estas varia kaj rapida kaj foje enhavas imitojn de aliaj birdoj.

Distribuado kaj ekologio

Ili loĝas en arbaroj, savanoj, arbustaroj, farmoj, parkoj kaj ĝardenoj. Ili loĝas el marnivelo ĝis 5000 m. En orienta Sudameriko ĝi troviĝas el centra Argentino norden al centra Brazilio. Ĉe Anda regiono ili loĝas el nordokcidenta Argentino kaj norda Ĉilio norden al centra Kolombio. Estas izolata populacio en sudorienta Venezuelo, Gujano kaj la Brazila ŝtato de Roraima.

Ĝi komune troviĝas en aroj, manĝanta en arboj aŭ arbustoj aŭ surgrunde. Ties dieto konsistas ĉefe el semoj kun burĝonoj, folioj kaj kelkaj insektoj. Geofagio estis observata en tiu specio[1].

Subspecioj

Estas agnoskataj la jenaj subspecioj:

  • Spinus magellanicus alleni - sudorienta Bolivio, orienta Paragvajo, nordorienta Argentino, centra Brazilo,
  • Spinus magellanicus bolivianus - suda Bolivio (Cochabamba),
  • Spinus magellanicus capitalis – suda Kolombio, Ekvadoro, nordokcidenta Peruo,
  • Spinus magellanicus ictericus - nordorienta Brazilo, suden al Rio
  • Spinus magellanicus longirostris - sudorienta Venezuelo, Gujano, norda Brazilo,
  • Spinus magellanicus magellanicus – Urugvajo, orienta Argentino,
  • Spinus magellanicus paulus - suda Ekvadoro, okcidenta Peruo,
  • Spinus magellanicus peruanus - centra Peruo,
  • Spinus magellanicus santecrucis – orienta kaj suda Bolivio. La nigraj flugiloj klare videblas, same kiel ĉe S.m.alleni, la evidenta diferenco estas la blanka ventro. Tiuj birdoj ne ŝajnas tiom malhelaj supre kiel S.m.alleni kaj estas grava kvanto de griza en flankoj, dum la grando ŝajnas sama.
  • Spinus magellanicus tacumanus - nordokcidenta Argentino
  • Spinus magellanicus urubambesnsis - suda Peruo, norda Ĉilio.

Ĉiuj subspecioj loĝas en diferencaj partoj de Sudameriko, sed kelkaj koincidas en limaj regionoj.

Estas specio kiu oftas en kaptiveco ĉefe en Nordameriko kaj Eŭropo. Oni devas atenti ne miksi la diversajn subspeciojn en kaptiveco.

Notoj

  1. Delgado-V. (2006)

Referencoj

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Vikipedio aŭtoroj kaj redaktantoj
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia EO

Kapuĉa kardelo: Brief Summary ( Esperanto )

fornecido por wikipedia EO

La Kapuĉa kardelo (Spinus magellanicus, iam Carduelis magellanica) estas malgranda paserina birdo, membro de la familio de Fringedoj. Ĝi estas indiĝena de Sudameriko kaj tre komuna en multaj regionoj. Ĝi apartenas al la putativa klado de novtropikaj kardeloj de la genro Spinus.

Estas 11 subspecioj inklude la Sanktakruca kardelo S. m. santaecrucis de centra kaj orienta Bolivio. Tiu estas foje konsiderata separata specio.

 src= Ino en Brazilo  src= Spinus magellanicus
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Vikipedio aŭtoroj kaj redaktantoj
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia EO

Spinus magellanicus ( Espanhol; Castelhano )

fornecido por wikipedia ES

El cabecita negra, cabecitanegra común, jilguero encapuchado o jilguero peruano (Spinus magellanicus)[2][3]​ es una especie de ave paseriforme de la familia Fringillidae propia de América del Sur.

Descripción

Mide entre los 10 a 14 cm. El macho generalmente es verdoso por encima y amarillo por debajo, tiene en la cabeza una capucha negra característica, nuca y cuello amarillo verdosos, rabadilla amarilla, las alas y cola son negras con franjas amarillas muy llamativas en vuelo. La hembra no tiene capucha, su cabeza es grisácea, tiene el dorso más pálido y por debajo más verdosa que amarilla. Los juveniles son parecidos a la hembra.

Subespecies

Existen once subespecies catalogadas, pero que en el campo son muy difíciles de distinguir a veces:

  • C. m. magellanica (forma nominal) que se encuentra en el Sureste de Argentina y Uruguay, conocido como porteñito por los cazadores. Capucha grande, con negro en la garganta que se extiende hacia el pecho, de ahí el nombre de corbatudo. Mide de 11 a 12 cm de longitud.[4]
  • C. m. capitalis (Cabanis, 1866): Centro y Sur de Colombia, Ecuador y Noroeste de Perú. Capucha corta solo hasta la garganta, vientre de color amarillo dorado, el obispillo de color amarillo uniforme con la espalda, aunque ésta muestra pequeñas listas. Las plumas terciarias moteadas de blanco en el extremo y ancha franja alar amarilla. La hembra tiene la espalda amarilla, desde la garganta hasta el pecho de color amarillo y luego el vientre gris pálido.
  • C. m. paula (Todd, 1926): Sur de Ecuador, Oeste de Perú. Parecido al capitalis pero la espalda clara sin listas, el obispillo amarillo y el amarillo de las alas y la cola menos llamativo. El vientre amarillo verdoso. La hembra tiene la espalda gris, el obispillo amarillo y el vientre amarillo verdoso.
  • C. m. peruana (Berlepsch & Stolzmann, 1896): Centro de Perú. Espalda verde, obispillo amarillo poco llamativo. La hembra con la espalda más verde oliva que gris.
  • C. m. urubambensis (Todd, 1926): Desde el Sur de Perú hasta el Norte de Chile. La más grande, 14 cm. Muy parecido a la raza peruana pero el vientre es gris pálido o verdoso con blanco en la región anal.
  • C. m. boliviana (Sharpe, 1888): Oeste del Mato Grosso y Bolivia. El macho tiene el pecho negro hasta el pecho y extendido a los lados del cuerpo. La espalda muy estriada de negro, las coberteras subcaudales negras y con amarillo muy llamativo en los lados de las plumas de la cola. La hembra en la cabeza una "sombra" de máscara negra del macho.
  • C. m. allenii (Ridgway, 1899): Sureste de Bolivia y Noreste de Argentina. Más pequeño que el ictérica y con el abdomen de color más amarillento. Capucha cortita, mucho más contraste en negro y amarillo en las plumas de las alas y de la cola.
     src=
    Macho subespecie ictérica.
    .
  • C. m. icterica (Lichtenstein, 1823): Sureste, Centro de Brasil hasta la provincia del Río Negro en Argentina, Este y Sur de Paraguay. Más verdoso y un poco más pequeño que el nominal.
  • C. m. longirostris (Sharpe, 1888): Guyana, Norte de Brasil y Sureste de Venezuela. 13 cm. Pico de 11 mm de longitud, el más largo de la especie.
  • C. m. tucumana (Todd, 1926): Norte y Centro de Argentina. 14 cm. Robusto, espalda verdosa y rayada de marrón, verdoso por debajo, capucha muy corta por detrás y justo hasta la garganta.
  • C. m. hoyi (Koenig, 1981): Noroeste de Argentina.
  • C. m. santaecrucis (Todd, 1926): Este y Centro de Bolivia. Muy parecido a la forma nominal pero de vientre blanco.

Hábitat

Muy variado, está adaptado a muchos biotopos y altitudes, desde el nivel del mar hasta los 5000 msnm en Chile. En jardines y parques de las ciudades. Prefiere las zonas montañosas ricas en bosques y matorrales.

Alimentación

Se alimenta de todo tipo de granos, pero en época de cría busca pequeños insectos como los pulgones (familia afiidae) para alimentar sus crías. Fuera de la época reproductiva, en las ciudades se agrupa en grandes bandadas para comer las semillas del Fraxinus pensylvannica. Buscan los campos con flores de Bidens pilosa, Vernonia sp. y Gynerium argenteum para alimentarse de sus semillas inmaduras. En los bosques de Sapipuras (Bowdichia virgillioides) y las Araucarias (Araucaria sp.)

Reproducción

Entre los meses de octubre a marzo el macho y hembra se separan de la bandada para buscar un territorio de cría. El macho persigue a la hembra cantando y mostrando su garganta negra. El apareamiento tiene lugar a los 7 días antes de empezar a construir el nido. La hembra sin ayuda del macho lo construye en 7 o 9 días. Utiliza fibras vegetales, tallos y palitos finos para darle una estructura e interiormente lo recubre con lana y pelos. Lo sitúa en el extremo de una rama de árbol como el eucalipto o en una conífera, a bastante altura (3-4 metros). La puesta se compone normalmente de 3-4 huevos blanco azulados con manchitas marrones y negras, longitud 16,5 mm, anchura 12,4 mm, peso 1,5 gramos. La incubación y el cuidado inicial de las crías lo hace la hembra y pasados los días el macho colabora.

Canto

Se compone de trinos agudos y otras notas emitidas muy rápido. Llegan a cantar más de dos minutos ininterrumpidamente, variando los sonidos y cambiando de tono para embellecer y quebrar la monotonía de la frase. Cuando un macho canta contagia al resto formándose varios grupos de coros en el mismo árbol. Tiene sus momentos de canto que suele ser por las mañanas o por las tardes cuando refresca. Cuando va en bandadas mantienen el contacto permanente con sus incesantes silbidos.

Referencias

  1. BirdLife International (2012). «Spinus magellanicus». Lista Roja de especies amenazadas de la UICN 2015.4 (en inglés). ISSN 2307-8235. Consultado el 4 de junio de 2016.
  2. De Juana, E; Del Hoyo, J; Fernández-Cruz, M; Ferrer, X; Sáez-Royuela, R; Sargatal, J (2010). «Nombres en castellano de las aves del mundo recomendados por la Sociedad Española de Ornitología (Decimoquinta parte: Orden Passeriformes, Familias Ploceidae a Parulidae)». Ardeola. Handbook of the Birds of the World (Madrid: SEO/BirdLife) 57 (2): 449-456. ISSN 0570-7358. Consultado el 2 de abril de 2019.
  3. Ficha en Avibase.
  4. Cabecitanegra

 title=
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autores y editores de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia ES

Spinus magellanicus: Brief Summary ( Espanhol; Castelhano )

fornecido por wikipedia ES

El cabecita negra, cabecitanegra común, jilguero encapuchado o jilguero peruano (Spinus magellanicus)​​ es una especie de ave paseriforme de la familia Fringillidae propia de América del Sur.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autores y editores de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia ES

Carduelis magellanica ( Basco )

fornecido por wikipedia EU
 src=
Carduelis magellanica

Carduelis magellanica Carduelis generoko animalia da. Hegaztien barruko Fringillidae familian sailkatua dago.

Erreferentziak

  1. (Ingelesez)BirdLife International (2012) Species factsheet. www.birdlife.org webgunetitik jaitsia 2012/05/07an
  2. (Ingelesez) IOC Master List

Ikus, gainera

(RLQ=window.RLQ||[]).push(function(){mw.log.warn("Gadget "ErrefAurrebista" was not loaded. Please migrate it to use ResourceLoader. See u003Chttps://eu.wikipedia.org/wiki/Berezi:Gadgetaku003E.");});
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipediako egileak eta editoreak
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia EU

Carduelis magellanica: Brief Summary ( Basco )

fornecido por wikipedia EU
 src= Carduelis magellanica

Carduelis magellanica Carduelis generoko animalia da. Hegaztien barruko Fringillidae familian sailkatua dago.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipediako egileak eta editoreak
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia EU

Eteläamerikantikli ( Finlandês )

fornecido por wikipedia FI

Eteläamerikantikli (Spinus magellanicus)[2] on peippojen heimoon kuuluva varpuslintu.

Levinneisyys

Eteläamerikantikliä tavataan Argentiinassa, Boliviassa, Brasiliassa, Chilessä, Ecuadorissa, Guayanassa, Kolumbiassa, Paraguayssa, Perussa, Uruguayssa ja Venezuelassa. Lajia on kuvattu yleiseksi, ja sen kanta on vakaa. Se on luokiteltu elinvoimaiseksi.[1]

Lähteet

  1. a b c Spinus magellanicus IUCN Red List of Threatened Species. International Union for Conservation of Nature, IUCN, Iucnredlist.org. (englanniksi)
  2. Maailman lintujen suomenkieliset nimet BirdLife Suomi. Viitattu 12.3.2018.
Tämä eläimiin liittyvä artikkeli on tynkä. Voit auttaa Wikipediaa laajentamalla artikkelia.
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedian tekijät ja toimittajat
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia FI

Eteläamerikantikli: Brief Summary ( Finlandês )

fornecido por wikipedia FI

Eteläamerikantikli (Spinus magellanicus) on peippojen heimoon kuuluva varpuslintu.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedian tekijät ja toimittajat
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia FI

Chardonneret de Magellan ( Francês )

fornecido por wikipedia FR

Spinus magellanicus

Le Chardonneret de Magellan (Spinus magellanicus, anciennement Carduelis magellanica), encore appelée Tarin de Magellan ou Tarin à tête noire est une espèce de passereaux appartenant à la famille des Fringillidae.

Morphologie

Le mâle présente une tête noire, le dessus plus ou moins verdâtre avec une barre ailaire jaune, coloration également répartie sur la poitrine et le ventre. Plus terne, la femelle se différencie par une tête grisâtre. Ce plumage et les barres ailaires jaunes rappellent les juvéniles de Chardonneret élégant.

Comportement

Comportement alimentaire

Le chardonneret de Magellan consomme principalement des graines, dont celles de chardons, ainsi que des bourgeons et parfois des insectes. Il se nourrit sur le sol, dans les buissons et parfois dans les arbres, de diverses graines (y compris de séneçon), de baies, de fruits, de feuilles (y compris celles des laitues). D’autres plantes ont été répertoriées, photos à l’appui, par Ottaviani (2011) : des fruits de ravenelle Raphanus raphanistrum, brassicacée ; des graines de sauge élégante Salvia elegans, lamiacée ; des étamines de pâquerette Bellis perennis, astéracée ; des inflorescences de Ledenbergia seguierioides, phytolaccacée et des fruits de fuchsias fuchsia de Magellan, onagracée.

Le chardonneret de Magellan maintient le fruit contre une tige, le plus souvent, avec une seule patte contrairement au Tarin des aulnes qui utilise couramment les deux pattes. Comparé également au Tarin des aulnes, on le voit rarement la tête en bas, accroché à un rameau.

Voix

Sur le site Internet Aves Pampa, on peut entendre un chant composé d’un babil aigre et aigu à débit saccadé, contenant des piaillements de type moineau et des notes plus mélodieuses. Le site Internet Xeno-canto propose pas moins de 17 enregistrements des émissions vocales avec reproduction des sonagrammes. Ces séquences, enregistrées en Bolivie, au Pérou, au Brésil, en Uruguay et en Équateur par différents bio-acousticiens, soulignent les sonorités acides, métalliques, grinçantes et aiguës sur un débit précipité rappelant beaucoup le chant et les cris du tarin des aulnes.

Parade nuptiale

Van den Elzen & Sternheim (1992) ont mené une étude détaillée sur la parade nuptiale et les différentes postures associées en captivité. Elles ont montré qu’il existe trois degrés d’intensité dans la parade d’intimidation. La forme la moins agressive et plutôt défensive consiste à garder le corps à l’horizontale, à entrouvrir les ailes et à les relever au niveau du dos tout en tendant le cou et en pointant le bec vers le congénère.

Dans la posture d’apaisement, l’oiseau gonfle son plumage en ébouriffant plus particulièrement les plumes de la poitrine et des flancs pour masquer les couleurs contrastées des ailes et en resserrant les rectrices pour atténuer aussi les dessins de la queue. Les parades de nourrissage et d’invitation à l’accouplement sont les postures d’apaisement les plus importantes chez la femelle.

La parade nuptiale fait appel à la fois aux postures et aux ornements colorés. Dans un premier temps, le mâle se contente d’écarter et d’abaisser légèrement les ailes pour exhiber son croupion plus clair et exposer le dessin jaune de sa queue tout en affinant son plumage pour révéler la brillance des couleurs. Au paroxysme de la parade, il redresse la tête et le corps, s’allonge sur ses pattes puis abaisse et ouvre les rémiges primaires pour exhiber les dessins noirs et jaunes de ses ailes. Ainsi paré, il débite son chant complet face à la femelle.

La parade de nourrissage est souvent initiée par la femelle. Elle écrase son corps, gonfle le plumage et fait frémir ses ailes tout en émettant de légers appels quémandant de la nourriture. Le mâle approche, le bec entrouvert et lui régurgite de la nourriture.

Reproduction

 src=
Œufs de Chardonneret de Magellan Muséum de Toulouse
Nidification

Les données de Fjeldså & Krabbe (1990) (construction du nid observée en octobre, novembre et janvier sur la côte sud-ouest du Pérou, œufs découverts en juin à Cajamarca et en mars à Tacna, oisillons à l’envol en juillet à Tacna et en février à Tucuman) suggèrent une nidification échelonnée, probablement selon l’altitude et la latitude de ces différentes localités des Andes.

Répartition et habitat

Répartition

Le chardonnet de Magellan occupe une aire considérable en Amérique du Sud où il a développé de nombreuses sous-espèces. La distribution se présente sous forme de trois zones différentes : l’une au nord (Venezuela, ouest du Guyana, extrême nord du Brésil), la deuxième typiquement andine (du sud de la Colombie au nord du Chili) et la troisième, la plus vaste, couvant une grande partie de l’est de l’Amérique du Sud.

Habitat

Il présente une grande plasticité écologique en s’adaptant à de nombreux biotopes sous des climats également variés. Pour l’ensemble de l’Amérique du Sud, son habitat recouvre les savanes arborées, les régions boisées, les palmeraies, les bois marécageux, les zones recouvertes de buissons, les côtes maritimes mais aussi les champs, les cultures, les plantations, les parcs, les cours de fermes, les vergers, les squares, les jardins des villes et des villages en régions tempérée, subtropicale et tropicale. Dans les Andes, son habitat se présente comme un ensemble de bosquets à la fois humides et semi-arides, de zones agricoles, de jardins et de lisières de forêt en plaine et jusqu’à 5 000 m d’altitude. Pour le Brésil, l’habitat se compose de forêts ouvertes et secondaires, de bosquets d’araucarias, de plantations d’arbres fruitiers et de caféiers répartis dans les régions montagneuses du sud-est du pays.

Systématique

L'espèce Spinus magellanicus a été décrite par ornithologue français Louis Jean Pierre Vieillot en 1805, sous le nom initial de Fringilla magellanica.

Synonyme

  • Fringilla magellanica Vieillot, 1805 (protonyme)

Sous-espèces

D'après le Congrès ornithologique international, cette espèce est constituée des douze sous-espèces suivantes (ordre phylogénique) :

  • S. m. capitalis (Cabanis, 1866) : sud-ouest de la Colombie, ouest de l’Équateur et ouest du nord du Pérou.
  • S. m. paulus Todd, 1926 : Équateur et ouest du Pérou jusqu’à la province d’Arequipa.
  • S. m. peruanus Berlepsch & Stolzmann, 1896 : centre-ouest du Pérou.
  • S. m. urubambensis Todd, 1926 : sud-ouest du Pérou et nord du Chili.
  • S. m. santaecrucis Todd, 1926 : centre et est de la Bolivie. On prête parfois un statut d’espèce propre à cette forme mais le South American Classification Committee en 2008 la maintient comme sous-espèce de C. magellanicus.
  • S. m. bolivianus (Sharpe, 1888) : centre et sud-est de la Bolivie.
  • S. m. hoyi (Koenig, 1981) : Andes centrales et nord-ouest de l'Argentine.
  • S. m. tucumanus Todd, 1926 : nord-ouest de l’Argentine (Jujuy, Salta, Tacamarca, La Rioja, Mendoza).
  • S. m. alleni Ridgway, 1899 : sud-est de la Bolivie, Paraguay, nord-est de l’Argentine.
  • S. m. ictericus (Liechtenstein, 1823) : Brésil (Para, Maranhao, Piaui, Bahia, Gerais), est et sud du Paraguay.
  • S. m. magellanicus (Vieillot, 1805) : Uruguay et est de l’Argentine (au sud, jusqu’à la province de Rio Negro).
  • S. m. longirostris (Sharpe, 1888) : centre-sud du Venezuela (Apure, Bolivar), extrême ouest du Guyana (monts Pakaraima), extrême nord du Brésil (Roraima).

Notes et références

Annexes

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Auteurs et éditeurs de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia FR

Chardonneret de Magellan: Brief Summary ( Francês )

fornecido por wikipedia FR

Spinus magellanicus

Le Chardonneret de Magellan (Spinus magellanicus, anciennement Carduelis magellanica), encore appelée Tarin de Magellan ou Tarin à tête noire est une espèce de passereaux appartenant à la famille des Fringillidae.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Auteurs et éditeurs de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia FR

Spinus magellanicus ( Italiano )

fornecido por wikipedia IT

Il lucherino monaco o lucherino testanera (Spinus magellanicus (Vieillot, 1805)) è un uccello passeriforme della famiglia dei Fringillidi[2].

Etimologia

Il nome scientifico della specie, magellanicus, si riferisce allo Stretto di Magellano e più in generale alla Terra del Fuoco, dalla quale provenivano i primi esemplari osservati: il nome comune, invece, è un chiaro riferimento alla livrea di questi uccelli.

Descrizione

 src=
Maschio in Brasile.
 src=
Femmina in natura.

Dimensioni

Misura 10–12 cm di lunghezza, per un peso di 11-15,5 g[3].

Aspetto

Si tratta di uccelletti dall'aspetto robusto, muniti di testa arrotondata, becco conico forte ma appuntito, ali anch'esse di forma appuntita e coda dalla punta lievemente forcuta.

Il piumaggio presenta dicromatismo sessuale: nei maschi è presente l'inconfondibile cappuccio nero che frutta il nome comune alla specie e che copre tutta la testa e la gola, così come nere sono ali e coda (sebbene le prime presentino specchi gialli su remiganti e copritrici), mentre il dorso e le scapole sono di color verde oliva e petto, ventre, codione e fianchi sono di colore giallo oro, che sul sottocoda tende a schiarirsi divenendo giallo limone. Le femmine, invece, mancano della pigmentazione nera cefalica (mentre persiste quella di ali e coda) e difettano quasi completamente anche del lipocromo giallo, presente sempre sulle ali oltre che sul codione e (sebbene sotto forma di sfumature più o meno decise) sull'area ventrale, col resto della livrea di colore grigio-olivastro, tendente a scurirsi nell'area cefalica.
In ambedue i sessi gli occhi sono di colore bruno scuro, le zampe sono di color carnicino-nerastro ed il becco è anch'esso dello stesso colore, con tendenza a scurirsi in punta.

Biologia

 src=
Due femmine a Piraju.
 src=
Maschio cerca il cibo al suolo.

Il lucherino monaco è un uccelletto vispo e vivace, il quale all'infuori della stagione degli amori si riunisce in stormi anche numericamente consistenti: questi uccelli mostrano abitudini essenzialmente diurne, e tendono a passare la maggior parte della giornata alla ricerca di cibo. Nel farlo, essi si disperdono fra alberi e cespugli, fra l'erba alta o direttamente al suolo, spesso appendendosi a testa in giù fra i rami per meglio ricercare il cibo, alla caratteristica maniera dei lucherini: per non perdersi di vista, i vari membri di uno stormo si tengono in contatto fra loro mediante cinguettii e richiami pigolanti.
Al calar della sera, gli stormi si spostano, convergendo verso alberi o posatoi comuni dove trovano riparo per la notte.

Alimentazione

 src=
Maschio si nutre di tarassaco.
 src=
femmina mangia un germoglio.

Si tratta di uccelli dalla dieta in massima parte granivora, la quale risulta composta perlopiù di piccoli semi di graminacee, cardi e lattuga, ma che può comprendere a seconda della disponibilità stagionale anche semi di piante cespugliose o arboree, pinoli, bacche, frutta matura, germogli e foglioline tenere, nonché (sebbene sporadicamente ed in particolar modo durante il periodo riproduttivo, quando il fabbisogno energetico risulta molto accresciuto per via dell'allevamento della prole) insetti ed altri piccoli invertebrati.

Riproduzione

Il periodo riproduttivo sembrerebbe molto esteso (da ottobre a luglio), facendo supporre che questa specie possa riprodursi durante tutto l'arco dell'anno privilegiando per farlo i periodi di abbondanza di cibo[3].

 src=
Femmina con pulli in cattività.

I lucherini testanera sono uccelli rigidamente monogami. I maschi competono fra loro per trovare una compagna cantando da posatoi in evidenza: il canto di questi uccelli è molto rapido e vario, e può talvolta includere pezzi di melodie di altre specie[3]. Una volta individuata una potenziale compagna, il maschio comincia a seguirla con insistenza, cantando e tenendo la coda ritta e spiegata, per meglio mostrare il giallo del codione: se la femmina cede alle sue lusinghe ha luogo l'accoppiamento.

 src=
Due giovani chiedono l'imbeccata al padre in Brasile.

Il nido è a forma di coppa: esso viene costruito dalla sola femmina (col maschio che la segue durante gli spostamenti alla ricerca del materiale da costruzione e talvolta gliene fornisce una piccola parte, ma che non prende mai parte attivamente alla costruzione vera e propria) fra i rami di un albero, utilizzando fibre vegetali e rametti per la parte esterna e foderando l'interno con lanugine e piumino. All'interno del nido la femmina depone 3-6 uova biancastre con rade maculature brune ai poli, che provvede a covare da sola (il maschio staziona nei pressi del nido, cantando e tenendo d'occhio i dintorni, oltre ad occuparsi di reperire il cibo per sé e per la compagna) per circa due settimane.

 src=
Giovane allevato in cattività.

I pulli sono ciechi ed implumi alla schiusa: essi vengono accuditi ed imbeccati abbondantemente da ambedue i genitori, che per farlo rigurgitano all'interno dei loro ventrigli semi verdi ed insetti. In tal modo, i nidiacei sono quasi completamente piumati e pronti per l'involo attorno alle due settimane dalla schiusa: è tuttavia molto difficile che i giovani lascino il nido in maniera definitiva prima del mese o del mese e mezzo di vita, continuando a stazionare nei pressi di esso e chiedendo, sebbene sempre più sporadicamente, l'imbeccata ai genitori (i quali non di rado stanno apprestandosi, se la disponibilità di cibo lo consente, a portare avanti nuna nuova covata), prima di allontanarsene definitivamente e disperdersi.

Distribuzione e habitat

 src=
Maschio a Piraju.
 src=
Maschio in Argentina.

Il lucherino monaco occupa un areale piuttosto vasto, che comprende gran parte dell'America meridionale, estendendosi lungo la cordigliera andina dalla Colombia sud-occidentale all'estremo nord del Cile, da qui a sud-est fino al Rio Negro e all'area di Brasilia, con una popolazione disgiunta presente anche sul massiccio della Guiana.

L'habitat di questi uccelli è rappresentato dalle aree boscose di pianura, collina o pedemontane: questi uccelletti si dimostrano tuttavia molto versatili, colonizzando anche le aree sparsamente alberate, i campi da taglio, la savana, le aree cespugliose, le piantagioni ed i centri urbani con presenza di parchi o giardini alberati.

Tassonomia

 src=
Femmina della sottospecie nominale nei pressi di Buenos Aires.
 src=
Maschio della sottospecie ictericus in Brasile.

Se ne riconoscono dodici sottospecie[2]:

La sistematica della specie risulta piuttosto complessa e lungi dall'essere chiarita, essendo molto verosimilmente frutto di parafilia[4]: se ne individuano infatti due gruppi differenti (un primo "montano" capeggiato dalla sottospecie capitalis e comprendente anche paulus, peruanus, urubambensis, santaecrucis, hoyi e tucumanus, ed uno "di pianura", capeggiato dalla sottospecie nominale e comprendente le rimanenti), con la sottospecie alleni molto vicina al lucherino ventregiallo (col quale forma un taxon fratello) e le sottospecie peruviane molto vicine al lucherino della Cordigliera, mentre la sottospecie santaecrucis si dimostra piuttosto lontana dalle altre (al punto che alcuni studiosi ne proporrebbero l'elevazione al rango di specie a sé stante, col nome di Spinus santaecrucis, come successo col lucherino olivaceo, in passato anch'esso considerato una sottospecie del lucherino testanera) e la sottospecie bolivianus probabilmente frutto di processi di ibridazione, peraltro non infrequenti fra le varie popolazioni di questi uccelli[3].

Note

  1. ^ (EN) BirdLife International 2012, Spinus magellanicus, su IUCN Red List of Threatened Species, Versione 2020.2, IUCN, 2020.
  2. ^ a b (EN) Gill F. and Donsker D. (eds), Family Fringillidae, in IOC World Bird Names (ver 9.2), International Ornithologists’ Union, 2019. URL consultato il 23 maggio 2017.
  3. ^ a b c d (EN) Hooded Siskin (Spinus magellanicus), su Handbook of the Birds of the World. URL consultato il 22 settembre 2017.
  4. ^ Beckman, E.J. & Witt, C.C., Phylogeny and biogeography of the New World siskins and goldfinches: rapid, recent diversification in the Central Andes, in Mol. Phylogenet. Evol., vol. 87, 2015, p. 28–45.

 title=
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autori e redattori di Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia IT

Spinus magellanicus: Brief Summary ( Italiano )

fornecido por wikipedia IT

Il lucherino monaco o lucherino testanera (Spinus magellanicus (Vieillot, 1805)) è un uccello passeriforme della famiglia dei Fringillidi.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autori e redattori di Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia IT

Kapsijs ( Neerlandês; Flamengo )

fornecido por wikipedia NL

Vogels

De kapsijs (Spinus magellanicus; synoniem: Carduelis magellanica) is een zangvogel uit de familie Fringillidae (vinkachtigen).

Verspreiding en leefgebied

Deze soort telt 12 ondersoorten:

  • S. m. capitalis: van centraal Colombia tot centraal Ecuador en noordwestelijk Peru.
  • S. m. paula: van zuidelijk Ecuador tot zuidwestelijk Peru.
  • S. m. peruana: centraal Peru.
  • S. m. urubambensis: zuidelijk Peru en noordelijk Chili.
  • S. m. santaecrucis: centraal Bolivia.
  • S. m. boliviana: zuidelijk Bolivia.
  • S. m. hoyi: van de centrale Andes van noordwestelijk Argentinië.
  • S. m. tucumana: van de westelijke Andes van noordwestelijk Argentinië.
  • S. m. alleni: zuidoostelijk Bolivia, westelijk Paraguay en noordoostelijk Argentinië.
  • S. m. icterica: oostelijk en zuidelijk Paraguay en zuidoostelijk Brazilië.
  • S. m. magellanica: Uruguay en oostelijk Argentinië.
  • S. m. longirostris: zuidelijk Venezuela, westelijk Guyana en noordelijk Brazilië.

Externe link

Bronnen, noten en/of referenties
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia-auteurs en -editors
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia NL

Kapsijs: Brief Summary ( Neerlandês; Flamengo )

fornecido por wikipedia NL

De kapsijs (Spinus magellanicus; synoniem: Carduelis magellanica) is een zangvogel uit de familie Fringillidae (vinkachtigen).

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia-auteurs en -editors
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia NL

Pintassilgo-de-cabeça-preta ( Português )

fornecido por wikipedia PT

O pintassilgo-de-cabeça-preta (Spinus magellanicus)[1] é uma espécie de ave da família Fringillidae.

Descrição

O pintassilgo de cabeça preta tem um comprimento de 10 a 14 cm, dependendo da subespécie. O macho apresenta um capuz negro e o peito, o ventre e uma banda em redor do pescoço amarelos. O dorso é verde-amarelado, as asas são pretas com uma banda amarela e a cauda é também preta com penas amarelas. As patas são escuras e o bico é claro, ambos acinzentados. As fêmeas e os juvenis são parecidos com os machos mas com cores mais baças, com mais verde-oliva e sem o capuz negro.[2]

Distribuição

Distribui-se por quase toda a América do Sul. Está presente em 12 países, não se encontrando apenas na Guiana Francesa e no Surinam.[3]

Taxonomia

Nome original Fringilla magellanica, descoberto por Vieillot, em 1805, no extremo sul da América, nas vizinhanças do Estreito de Magalhães e daí o nome. Recentemente esteve incluido no género spinus e foi proposto incluí-lo no sporagra. É parente próximo do Pintassilgo-verde (Spinus olivaceus), com o qual se cruza no nordeste do Peru. Hibridiza também com o Pintassilgo-de-uropígio-amarelo (Spinus uropygialis). A subespécie S. m. boliviana é provavelmente um híbrido.[4] As subespécies diferenciam-se pelo tamanho, entre 10 e 14 cm, pelas asas mais ou menos marcadas, pela amplitude do capuz e pela cor verde amarelado, com mais verde ou mais amarelo.[2]

 src=
Fêmea, Brasil

Subespécies e sua distribuição

Consideram-se 12 subespécies:[4][1]

Habitat

Com uma zona de distribuição tão extensa e diversificada, o habitat é também muito variável, compreendendo regiões de montanha, regiões tropicais, subtropicais e temperadas. É frequente ver os pintassilgos-de-cabeça-preta em bandos de 20, 50 ou mais pássaros nos bosques de coníferas, mas também os encontramos em campos abertos, campos cultivados, orlas de matas.[3] Fazem também parte do seu habitat bosques pantanosos, bosques de araucárias, bosques e prados de montanha, plantações de café, pomares, jardins de áreas habitacionais, quintas, matagais, costas marítimas.

Alimentação

O pintassilgo de cabeça preta alimenta-se principalmente de sementes em especial as de cardo .[2] Alimenta-se no solo, em arbustos ou nas árvores, consumindo sementes, bagas, frutos, rebentos e folhas (como a alface, lactuca sativa). Gosta também das sementes verdes de picão (Bidens pilosa) e de Assa-peixe (Vernonia polysphera).[3] Segundo fotos de Ottaviani (2011), também se alimenta de frutos de rábano silvestre (Raphanus raphanistrum), uma brassicácea; de sementes de salvia elegante (Salvia elegans), uma lamiaceae; de estames de margarida (Bellis perennis), uma asterácea; de flores de Ledenbergia (Ledenbergia seguieroides), uma Phytolaccaceae ; e de frutos de fuchsia (Fuchsia magellanica ), uma Onagraceae .

Nidificação

 src=
Carduelis magellanica MHNT

O ninho, em forma de taça, é construído apenas pela fêmea, num ramo alto, com fibras vegetais, caules, raminhos e forrado com pêlos e lã. A fêmea põe 2 ou 3 ovos brancos, com ou sem pintas castanhas, que incuba durante 12 a 13 dias. Depois de eclodirem as crias são alimentadas pela mãe nos primeiros dias, mas logo de seguida o macho também colabora. Os juvenis deixam o ninho ao fim de 2 semanas, mas ficam com os pais mais alguns dias.[2]

Filogenia

Foi obtida por Antonio Arnaiz-Villena et al..[5][6]

Referências

  1. a b Frank Gill & David Donsker (Eds) (8 de janeiro de 2017). «Finches, euphonias» (em inglês). Consultado em 15 de fevereiro de 2017 !CS1 manut: Usa parâmetro autores (link)
  2. a b c d Cabecitanegra. Oiseaux d’Argentine. Consultado em 26 de Setembro de 2012.
  3. a b c Pintassilgo-de-cabeça-preta. Conteudoanimal. Consultado em 26 de Setembro de 2012.
  4. a b Hooded-siskin. The Internet Bird Collection. Consultado em 26 de Setembro de 2012.
  5. Arnaiz-Villena, Antonio; Alvarez-Tejado M., Ruiz-del-Valle V., García-de-la-Torre C., Varela P, Recio M. J., Ferre S., Martinez-Laso J. (1998). «Phylogeny and rapid Northern and Southern Hemisphere speciation of goldfinches during the Miocene and Pliocene Epochs» (PDF). Cell. Mol. Life. Sci. 54 (9): 1031–41 A referência emprega parâmetros obsoletos |coautor= (ajuda)
  6. Zamora, J; Moscoso J, Ruiz-del-Valle V, Ernesto L, Serrano-Vela JI, Ira-Cachafeiro J, Arnaiz-Villena A (2006). «Conjoint mitochondrial phylogenetic trees for canaries Serinus spp. and goldfinches Carduelis spp. show several specific polytomies» (PDF). Ardeola. 53: 1–17 A referência emprega parâmetros obsoletos |coautor= (ajuda)

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autores e editores de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia PT

Pintassilgo-de-cabeça-preta: Brief Summary ( Português )

fornecido por wikipedia PT

O pintassilgo-de-cabeça-preta (Spinus magellanicus) é uma espécie de ave da família Fringillidae.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autores e editores de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia PT

Kapuschongsiska ( Sueco )

fornecido por wikipedia SV

Kapuschongsiska[2] (Spinus magellanicus) är en sydamerikansk fågel i familjen finkar inom ordningen tättingar.[3]

Utbredning och systematik

Kapuschongsiska delas upp i elva underarter med följande utbredning:[3]

  • S. m. capitalis – förekommer i bergstrakter från sydligaste Colombia till Ecuador och nordvästra Peru
  • S. m. longirostris – förekommer från sydöstra Venezuela till Guyana och norra Brasilien
  • S. m. paulus – förekommer i tropiska och subtropiska södra Ecuador och västra Peru (söderut till Arequipa)
  • S. m. peruanus – förekommer i tropiska och subtropiska centrala Peru (från Huánuco till Ayacucho och Cuzco)
  • S. m. urubambensis – förekommer i tempererade områden från södra Peru (Cuzco) till norra Chile (Tarapacá)
  • S. m. bolivianus – förekommer i tempererade områden i centrala och södra Bolivia
  • S. m. tucumanus – förekommer i nordvästra Argentina (från Jujuy, Santiago och Santa Fe till Mendoza)
  • S. m. santaecrucis – förekommer i östra förberg till Anderna i Bolivia (Santa Cruz)
  • S. m. alleni – förekommer från sydöstra Bolivia till Paraguay, nordöstra Argentina och södra Brasilien
  • S. m. ictericus – förekommer från sydöstra Brasilien (Minas Gerais) till Paraguay och nordostligate Argentina
  • S. m. magellanicus – förekommer i Uruguay och östra Argentina (från södra Corrientes till Río Negro)

Ofta urskiljs även underarten hoyi med utbredning i centrala Anderna i nordvästra Argentina.[4]

Släktestillhörighet

Kapuschongsiskan placerades tidigare i det stora släktet Carduelis, men genetiska studier visar att det är kraftigt parafyletiskt och att typarten steglitsen snarare är närmare släkt med vissa arter i Serinus.[5] Numera bryts därför kapuschongsiskan liksom övriga amerikanska siskor samt den europeiska och asiatiska grönsiskan ut ur Carduelis och placeras tillsammans med den asiatiska himalayasiskan (tidigare i Serinus) istället till släktet Spinus

Status

IUCN kategoriserar arten som livskraftig.[1]

Referenser

  1. ^ [a b] Birdlife International 2016 Spinus magellanicus Från: IUCN 2016. IUCN Red List of Threatened Species. Version 2016.3 www.iucnredlist.org. Läst 2016-12-11.
  2. ^ Sveriges ornitologiska förening (2018) Officiella listan över svenska namn på världens fågelarter, läst 2018-02-14
  3. ^ [a b] Clements, J. F., T. S. Schulenberg, M. J. Iliff, D. Roberson, T. A. Fredericks, B. L. Sullivan, and C. L. Wood (2014) The eBird/Clements checklist of birds of the world: Version 6.9 http://www.birds.cornell.edu/clementschecklist/download, läst 2015-02-01
  4. ^ Gill, F & D Donsker (Eds). 2018. IOC World Bird List (v 8.2). doi : 10.14344/IOC.ML.8.2.
  5. ^ Zuccon, D., Prys-Jones, R., P.C. Rasmussen, and P.G.P. Ericson (2012), The phylogenetic relationships and generic limits of finches (Fringillidae), Mol. Phylogenet. Evol. 62, 581-596.

Externa länkar

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia författare och redaktörer
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia SV

Kapuschongsiska: Brief Summary ( Sueco )

fornecido por wikipedia SV

Kapuschongsiska (Spinus magellanicus) är en sydamerikansk fågel i familjen finkar inom ordningen tättingar.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia författare och redaktörer
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia SV

Kukuletalı iskete ( Turco )

fornecido por wikipedia TR

Kukuletalı iskete (Carduelis magellanica), ispinozgiller (Fringillidae) familyasından anavatanı Güney Amerika olan ötücü bir kuş türü.

Özellikler

Erkeğin kafa, kanatlar ve kuyruğu siyah, kanatların ortasında ve kuyruğun orta kısmı parlak sarı, sırtı zeytin yeşili ve diğer bütün vücutta yeşilimsi sarı, gaga siyah, birkaç alt türünde göğüs siyah, diğeri parlak sarı, dişi gri, mat sarı veya yeşilimsi, kafasında siyahlık yoktur. Alt türlerine göre değişmekle birlikte uzunluğu 10–14 cm'dir.

Yaşam alanları

Tek çalılık, ağaçlık açık bölgelerinde 4000 m yüksekliğe kadar yaşar, bahçelerde çok görülür.

Alt türleri ve dağılımı

C.m .magellanica, Uruguay ve Doğu Arjantin
C.m. icterica, Brezilya ve Doğu ve Güney Paraguay
C.m. longirostris, Güney doğu Venezuela, Guyana ve Kuzey batı Brezilya
C.m. alleni, Güney doğu Bolivya, Paraguay ve Kuzey doğu Arjantin
C.m. sanctaecrucis, Doğu ve Orta Bolivya
C.m. tucumana, Kuzey batı Arjantin
C.m. boliviana, Orta ve Güney Bolivya
C.m. urubambensis, Güney Peru ve Kuzey Şili
C.m. peruana, Orta Peru
C.m. paula, Güney Ekvador ve Güney Peru
C.m. capitalis, Orta ve Güney Kolumbiya, Ekvador ve Kuzey batı Peru

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia yazarları ve editörleri
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia TR

Kukuletalı iskete: Brief Summary ( Turco )

fornecido por wikipedia TR

Kukuletalı iskete (Carduelis magellanica), ispinozgiller (Fringillidae) familyasından anavatanı Güney Amerika olan ötücü bir kuş türü.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia yazarları ve editörleri
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia TR

Spinus magellanicus ( Vietnamita )

fornecido por wikipedia VI

Spinus magellanicus[2][3][4] là một loài chim trong họ Fringillidae.[5]

Phân loài

  • S. m. alleni
  • S. m. boliviana
  • S. m. capitalis
  • S. m. hoyi
  • S. m. icterica
  • S. m. magellanica
  • S. m. paula
  • S. m. peruana
  • S. m. santaecrucis
  • S. m. tucumana
  • S. m. urubambensis

Chú thích

  1. ^ BirdLife International (2012). Carduelis magellanica. Sách Đỏ IUCN các loài bị đe dọa. Phiên bản 2013.2. Liên minh Bảo tồn Thiên nhiên Quốc tế. Truy cập ngày 26 tháng 11 năm 2013.
  2. ^ Gill, Frank, and Minturn Wright (2006), Birds of the World: Recommended English Names
  3. ^ (2007), website, Gill & Wright (2006) corrigenda/updates - 21-Sep-2007
  4. ^ (2007), website, Zoonomen - Zoological Nomenclature Resource, 2007.09.23
  5. ^ Clements, J. F., T. S. Schulenberg, M. J. Iliff, B.L. Sullivan, C. L. Wood, and D. Roberson (2012). “The eBird/Clements checklist of birds of the world: Version 6.7.”. Truy cập ngày 19 tháng 12 năm 2012.

Tham khảo

 src=
Trứng chim Carduelis magellanica
 src= Wikimedia Commons có thêm hình ảnh và phương tiện truyền tải về Spinus magellanicus
  • Clement, Peter; Harris, Alan & Davis, John (1993): Finches and Sparrows: an identification guide. Christopher Helm, London. ISBN 0-7136-8017-2
  • Delgado-V., Carlos A. (2006): Observación de geofagia por el Jiguero Aliblanco Carduelis psaltria (Fringillidae). ["Report of geophagy in the Lesser Goldfinch C. psaltria (Fringillidae)"]. Boletín de la Sociedad Antioqueña de Ornitología 16(2): 31-34. [Spanish with English abstract] PDF fulltext
  • Jaramillo, Alvaro; Burke, Peter & Beadle, David (2003): Field Guide to the Birds of Chile, Christopher Helm, London. ISBN 0-7136-4688-8


Hình tượng sơ khai Bài viết liên quan đến họ Sẻ thông này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn.
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia tác giả và biên tập viên
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia VI

Spinus magellanicus: Brief Summary ( Vietnamita )

fornecido por wikipedia VI

Spinus magellanicus là một loài chim trong họ Fringillidae.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia tác giả và biên tập viên
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia VI

Черноголовый чиж ( Russo )

fornecido por wikipedia русскую Википедию
 src=
Carduelis magellanica

Гнездо строит преимущественно самка. В кладке от 3-х до 4-х яиц. Высиживает только самка. Период гнездования составляет от 12 до 13 дней. Молодые птицы способны летать в возрасте примерно 18 дней. Через 10—14 дней они становятся самостоятельными.

Примечания

  1. Бёме Р. Л., Флинт В. Е. Пятиязычный словарь названий животных. Птицы. Латинский, русский, английский, немецкий, французский / Под общ. ред. акад. В. Е. Соколова. — М.: Рус. яз., «РУССО», 1994. — С. 439. — 2030 экз.ISBN 5-200-00643-0.
  2. Bielfeld, S. 93
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Авторы и редакторы Википедии

Черноголовый чиж: Brief Summary ( Russo )

fornecido por wikipedia русскую Википедию
 src= Carduelis magellanica

Гнездо строит преимущественно самка. В кладке от 3-х до 4-х яиц. Высиживает только самка. Период гнездования составляет от 12 до 13 дней. Молодые птицы способны летать в возрасте примерно 18 дней. Через 10—14 дней они становятся самостоятельными.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Авторы и редакторы Википедии