الأسماء في صفحات التنقل
Siqi (lat. Coregonus) — Sümüklü balıq növüdür.
Coregonus és un gènere de peixos de la família dels salmònids i de l'ordre dels salmoniformes.[3]
Coregonus és un gènere de peixos de la família dels salmònids i de l'ordre dels salmoniformes.
Síh (Coregonus) je rodové jméno lososovitých ryb, známých také pod označením bílá ryba.
Obrázky, zvuky či videa k tématu síh ve Wikimedia Commons
Síh (Coregonus) je rodové jméno lososovitých ryb, známých také pod označením bílá ryba.
Coregonus ist eine Gattung von Fischarten aus der Ordnung der Lachsartigen (Salmoniformes). Deutsche Trivialnamen sind u. a. Maränen, Rheinanken (auch in der Schreibweise Reinanken), Renken, Felchen (oder in der Schreibweise Felche), Coregonen und Schnäpel (auch in der Schreibweise Schnepel). Dabei kann ein deutscher Name für verschiedene Arten stehen; viele Arten haben mehrere Trivialnamen je nach Region.
Die Gattung Coregonus ist innerhalb der Ordnung der Lachsartigen die artenreichste. Von ihrer äußeren Erscheinungsform lassen sich die einzelnen Arten nur schwer unterscheiden; zur Artbestimmung dienen die Kiemenreusendornen, die in Anzahl, Form und Anordnung von Art zu Art variieren.
Die Coregonen leben meist in tieferen Seen (ab ca. 50 m), zum Beispiel dem Bodensee, dem Chiemsee und anderen Voralpenseen,[1] etwa im Walchensee, in der Seenkette um den Bielersee, dem Neuenburgersee und dem Genfersee, den Salzkammergutseen, den Salzburger Seen, den Kärntner Seen, den oberitalienischen Seen und etlichen anderen rand- und inneralpinen Seen, sowie in norddeutschen Seen wie dem Arendsee, Breiten Luzin, Müritz, Plöner See, Ratzeburger See, Schaalsee, Schweriner See, Selenter See, Stechlinsee, Werbellinsee und anderen. Mancherorts wurden geflutete Tagebaurestlöcher mit Coregonus-Arten besetzt. Einige Arten kamen oder kommen auch im Salzwasser vor, zum Beispiel in der Ostsee und Nordsee.
Die Coregonen ernähren sich – je nach Art – von Plankton oder größeren Tieren. Nahe verwandte Arten haben häufig unterschiedliche ökologische Nischen besetzt. Sie unterscheiden sich beispielsweise darin, ob sie ihre Nahrung primär als Schwebrenken im freien Wasser oder als sogenannte Bodenrenken am Boden aufnehmen. Um das Plankton zu sammeln, haben manche Arten noch deutliche schleimproduzierende Epibranchialorgane im Pharynx.
Die Systematik ist durch viele Umbenennungen unübersichtlich. Noch verwirrender sind die deutschen Artnamen, da sie von Region zu Region wechseln (siehe oben). Die einzigen überregionalen Namen sind das bildungssprachliche „Coregonen“ für die ganze Gattung und „Schnäpel“ bzw. „Schnepel“.[2][3][4] ,Coregonus‘ (griech.) bedeutet „Winkelpupille“ – weil das Sehloch nicht kreisrund ist, sondern einen Ausschnitt hat in die Richtung, aus der vorwiegend Nahrung sichtbar wird (das gilt aber nicht nur für Renken, sondern für die meisten Fische).
Insbesondere die Populationen in den nach der Eiszeit entstandenen Gletscherseen können als Beispiel für die geografische Isolation gesehen werden, die zur Artbildung führen kann (siehe Evolutionstheorie). Daraus resultiert auch die Vielzahl lokaler Formen, die nur teilweise verschiedene echte Arten darstellen, meist jedoch Rassen/Unterarten, die sich mehr im Aussehen als in den Genen unterscheiden.
Die Gattung Coregonus bildet innerhalb der Lachsfische zusammen mit Stenodus und Prosopium die Unterfamilie Coregoninae.
Die Coregonen sind wohlschmeckende Speisefische, die gebraten, geräuchert, (selten) gekocht und gedünstet werden.
Da insbesondere die als Speisefisch begehrten Schwebrenken (Blaufelchen, Edelmaräne) sich von Plankton ernähren, kann man sie nicht mit einer herkömmlichen Angel fangen, sodass ihnen traditionell mit dem Stellnetz oder großen Reusen nachgestellt wird. Dieser Fang ist zudem auf die Paarungszeit im Juni und Juli beschränkt, da sich die Fische in den anderen Monaten an tieferen Stellen aufhalten. Der Angler kann Maränen mit Hilfe von Hegenen fangen. Das sind Mehrfach-Hakensysteme („Paternoster“) mit als Mückenlarven getarnten Angelhaken, sogenannten Nymphen.
Viele Coregonen und Maränen gehören zu den gefährdeten Fischarten. Sowohl in Nordamerika als auch in Europa wurden die Bestände im 19. und 20. Jahrhundert stark überfischt. Darüber hinaus brachen aufgrund der Konkurrenz mit faunenfremden Fischarten die Bestände zusammen. Heute gilt vor allem die Gewässerverschmutzung als größte Gefährdung. Eine weitere Ursache für die Seltenheit dieser Fische sind die stark eingeschränkten Verbreitungsgebiete, die zum Teil nur ein bestimmtes Seengebiet umfassen. Zwölf Taxa gelten als ausgestorben oder mutmaßlich ausgestorben: Coregonus alpenae, Coregonus johannae, Coregonus reighardi (offiziell als vom Aussterben bedroht gelistet, aber seit den 1980er-Jahren nicht mehr nachgewiesen), Coregonus gutturosus, Coregonus bezola, Coregonus restrictus, Coregonus fera, Coregonus nigripinnis, Coregonus hiemalis, Coregonus hoferi (offiziell als vom Aussterben bedroht gelistet, aber seit den 1940er-Jahren nicht mehr nachgewiesen), Coregonus oxyrhynchus und Coregonus kiyi orientalis. Weitere 19 Taxa, darunter Coregonus arenicolus, Coregonus bavaricus, Coregonus kiyi, Coregonus candidus und Coregonus confusus, gelten als gefährdet, stark gefährdet oder vom Aussterben bedroht.
Coregonus ist eine Gattung von Fischarten aus der Ordnung der Lachsartigen (Salmoniformes). Deutsche Trivialnamen sind u. a. Maränen, Rheinanken (auch in der Schreibweise Reinanken), Renken, Felchen (oder in der Schreibweise Felche), Coregonen und Schnäpel (auch in der Schreibweise Schnepel). Dabei kann ein deutscher Name für verschiedene Arten stehen; viele Arten haben mehrere Trivialnamen je nach Region.
Felche (Coregonus sp.; alemannischi Näme) isch e Fischgattig, wo zo de Famili vo de Salmfisch (Salmonidae) ghört. Si isch zimli aarteriich, i de Alpe gits rund 30 endemischi Aarte, devo alai i de Schwiiz mee as 20. Allerdings sind no nöd all Felchenarte erforscht und wüsseschaftlich bischribe. Meriri Arte sind i de letschte hundert Joor uusgstorbe.
Felche wered je noch Art bis zo 70 cm lang, selte aber grösser as e Meter. Si esset chliinie Tier, wie Würmer, Schnegge oder Planktonchrepsli. Si lebet i chalte subere Seeje und reagieret recht empfindli uf Wasserverschmutzig. Groosi Waaserbauwerch vo Menschehand hend zomene Zämebruch vo Felchepopulatione gfüert, so im Walesee nochem Bau vom Linthkanal und i de Juraseeje, noch de Juragwässerkorektion.
D Felchenarte chömed i Seeje i de Alpe, uf de Britische Insle, z Skandinavie, z Poole, im Baltikum, z Russland und im nördliche Nordamerika vor. S werd agnoo, as noch de Iisziit d Felchenarte sich i chälteri Regione zruggzoge hend, so as d Felchenarte i de Alpe isoliert worde sind, wa d Artevillfalt guet erchlärt.
Felche hend vili lokaali Arte entwicklet, wo mengisch nu i grad aim See vorchömed. D Erforschig vo dene Arte isch no nöd abgschlosse und d Zueornnig i de Wösseschaft bis hüt no zom Tail umstritte. Drum isch au e Dörenand bi de wösseschaftliche Näme. Generell wered ahand vo de Lebeswiis meriri Gruppe underschide, wo aber nünt öber di genetischi Verwandtschaft uuseget:
I de Seeje am nördliche Alperand zwösched Savoye und Bayere chömed öppe driissg Felchenarte vor, e paar devoo sind aber uusgstorbe. Imene See chöned bi sechs verschidnige Arte sii. D Underschaidig und d Binenig vo de ainzelne Arte isch nöd immer klar und zom Tail umstritte.
Die Seeje lönd sich zo Gruppe bilde, wo äänlichi oder gliichigi Arte lebet:
Uf de Alpesüüdsiite hend uusprüngli kai Felche glebt, doch sind i noiere Zitt Felche in Langesee und anderi norditalienischi Seeje uusgsetzt wore.
Felche (Coregonus sp.; alemannischi Näme) isch e Fischgattig, wo zo de Famili vo de Salmfisch (Salmonidae) ghört. Si isch zimli aarteriich, i de Alpe gits rund 30 endemischi Aarte, devo alai i de Schwiiz mee as 20. Allerdings sind no nöd all Felchenarte erforscht und wüsseschaftlich bischribe. Meriri Arte sind i de letschte hundert Joor uusgstorbe.
Майаҕастар (лат. Coregonus, нууч. род Сиги) — майаҕастыҥыларга киирэр бөлөх.
Саха сиригэр 7 көрүҥэ баар: уомул, майаҕас, чорбоҕор, муҥур, быраҥаатта, күндүөбэй, ньоҕор, сыа балык.
Пресноводные рыбы, земноводные и пресмыкающиеся Якутии: Справочник-опеределитель. Б.И. Сидоров, М.М. Тяптиргянов. - Якутск: Бичик, 2004. - 64 с., ил. ISBN 5-7696-1590-7
Coregonus is a diverse genus of fish in the salmon family (Salmonidae). The Coregonus species are known as whitefishes. The genus contains at least 68 described extant taxa, but the true number of species is a matter of debate. The type species of the genus is Coregonus lavaretus.
Most Coregonus species inhabit lakes and rivers, and several species, including the Arctic cisco (C. autumnalis), the Bering cisco (C. laurettae), and the least cisco (C. sardinella) are anadromous, moving between salt water and fresh water.
Many whitefish species or ecotypes, especially from the Great Lakes and the Alpine lakes of Europe, have gone extinct over the past century or are endangered. Among 12 freshwater fish considered extinct in Europe, 6 are Coregonus.[1] All Coregonus species are protected under appendix III of the Bern Convention.
Phylogenetic evidence indicates that the most basal member of the genus is the highly endangered Atlantic whitefish (C. huntsmani), which is endemic to a single river basin in Nova Scotia, Canada. The Atlantic whitefish is thought to have diverged from the rest of the genus during the mid-Miocene, about 15 million years ago.[2][3]
The genus was previously subdivided into two subgenera Coregonus ("true whitefishes") and Leucichthys ("ciscoes"), Coregonus comprising taxa with sub-terminal mouth and usually a benthic feeding habit, Leucichthys those with terminal or supra-terminal mouth and usually a pelagic plankton-feeding habit. This classification is not natural however: based on molecular data, ciscoes comprise two distinct lineages within the genus. Moreover, the genus Stenodus is not phylogenetically distinct from Coregonus; although Stenodus occupies a basal position within the genus, phylogenetic evidence indicates that C. huntsmani is even more basal than it.[3][4]
There is much uncertainty and confusion in the classification of the many of species of this genus. Particularly, one extreme view of diversity recognises just two main species in Northern and Central Europe, the common whitefish C. lavaretus and the vendace C. albula, whereas others would divide these into numerous, often narrowly distributed species. A drastic increase in number of recognized species occurred in 2007, when a review advocated that more than 50 local European populations should be considered as distinct based on morphological differences.[5] It has been estimated that several of them are very young, having separated from each other less than 15,000 years ago.[6] Many of these were primarily defined based on number of gill rakers. Although this largely is hereditary, the number is highly variable (even within single populations and species), can change relatively fast in response to changes and genetic studies have shown that they often are of limited use in predicting relationships among populations (a large difference in gill raker number does not necessarily equal a distant relationship).[7][8][9] Genetic differences between several of the recently proposed species, even ones that are relatively distinct morphologically, are very limited and sometimes they are not monophyletic.[7][8] Various Coregonus, whether regarded as separate species or not, readily interbreed with each other.[10] A review of whitefish in the United Kingdom found that the identification key provided in 2007 did not match most individuals and that solid evidence for more than one species in that region is lacking.[11]
Many European lakes have more than one Coregonus morph differing in ecology and morphology (especially gill rakers).[12] Such morphs are sometimes partially reproductively isolated from each other, leading to suggestions of recognizing them as separate but clinal species.[6] The morphs or clinal species may rapidly disappear (in 15 years or less, equalling three Coregonus generations) by merging into a single in response to changes in the habitat.[12] A similar pattern can be seen in North America where the ciscoes of the Coregonus artedi complex in the Great Lakes and elsewhere comprise several, often co-occurring morphs or ecotypes, whose taxonomic status remains controversial.[13][14][15][16]
In 2017, FishBase listed 78 species, including the more than 50 proposed for Europe in 2007.[17] Some of these are recently extinct (marked with a dagger, "†") and C. reighardi is likely extinct.[5][15]
Coregonus is a diverse genus of fish in the salmon family (Salmonidae). The Coregonus species are known as whitefishes. The genus contains at least 68 described extant taxa, but the true number of species is a matter of debate. The type species of the genus is Coregonus lavaretus.
Most Coregonus species inhabit lakes and rivers, and several species, including the Arctic cisco (C. autumnalis), the Bering cisco (C. laurettae), and the least cisco (C. sardinella) are anadromous, moving between salt water and fresh water.
Many whitefish species or ecotypes, especially from the Great Lakes and the Alpine lakes of Europe, have gone extinct over the past century or are endangered. Among 12 freshwater fish considered extinct in Europe, 6 are Coregonus. All Coregonus species are protected under appendix III of the Bern Convention.
La genro Koregono formas kune kun la genroj Stenodus kaj Prosopium la subfamilion de la Koregonedoj. Tiuj estas salmecaj fiŝoj kiuj apartenas al la ordo de la Salmoformaj. Pri la taksonomia statuso de la koregonedoj kiel subfamilio ne ekzistas konsento. Kottelat & Freyhof (2007) konsideras la koregonedojn kiel aparta familio, formita el la tri nomitaj genroj.[1]
La genro Koregono havas inter la familio de la Salmonedoj la plej multajn speciojn. Tiuj specioj estas tre malfacile distingeblaj. La formo, ordigo kaj la nombro da brank-ark-alpendaĵoj formas la plej gravajn karekterizojn. Multaj specioj ekestis post la lasta glaciepoko en lagoj kiujn la glaĉeroj postlasis.
Koregono La genro Koregono formas kune kun la genroj Stenodus kaj Prosopium la subfamilion de la Koregonedoj. Tiuj estas salmecaj fiŝoj kiuj apartenas al la ordo de la Salmoformaj. Pri la taksonomia statuso de la koregonedoj kiel subfamilio ne ekzistas konsento. Kottelat & Freyhof (2007) konsideras la koregonedojn kiel aparta familio, formita el la tri nomitaj genroj.
Los corégonos (Coregonus) es un género de peces de la familia salmónidos. Son peces teleósteos de agua dulce que habitan en las zonas norteñas de América, Asia y Europa.
Se considera que la especie tipo de este género es el Coregonus lavaretus (Coregonus lavaretus Linnaeus, 1758), es decir, el corégono lavareto, también llamado simplemente lavareto o farra.
En los últimos años, se ha registrado una tendencia científica a identificar y distinguir como especies diferentes varias poblaciones de Coregonus que anteriormente se consideraban como miembros de una misma especie dentro del género.
De manera general, las diferentes especies y poblaciones del género Coregonus viven en ríos y lagos, y varias especies son eurihalinas y en algunos casos anádromas, de modo que se desplazan entre aguas salinas y aguas dulces.
Los adultos se alimentan principalmente de larvas acuáticas de insectos, moluscos y anfípodos pero también de otros peces y de sus huevas, incluidas las suyas propias. Los alevines se alimentan de copépodos y cladóceros.
Las especies de este género tienen forma parecida a la del salmón, escamas grandes y una aleta adiposa detrás de la dorsal; presentan un color plateado, con el lomo más oscuro (entre marrón verdoso y marrón oscuro).
Existe algo de duda y confusión acerca de la clasificación de las especies de este género.
En los últimos años, se han registrado dos tendencias científicas divergentes sobre la clasificación de muchas de las poblaciones del género Coregonus; como resultado, hay dos enfoques enfrentados:
La polémica persiste, ya que los oponentes de esta última tesis aducen que hay otros datos con valor científico más significativo que las diferencias morfológicas.
En la interpretación más amplia se consideran como especies válidas las que se incluyen en la siguiente lista. Algunas de ellas se han extinguido en fechas muy recientes (lo cual se indica con el signo †) y otras parecen encontrarse a punto de extinguirse:[2]
Especies Incertae sedis:
Los corégonos (Coregonus) es un género de peces de la familia salmónidos. Son peces teleósteos de agua dulce que habitan en las zonas norteñas de América, Asia y Europa.
Se considera que la especie tipo de este género es el Coregonus lavaretus (Coregonus lavaretus Linnaeus, 1758), es decir, el corégono lavareto, también llamado simplemente lavareto o farra.
En los últimos años, se ha registrado una tendencia científica a identificar y distinguir como especies diferentes varias poblaciones de Coregonus que anteriormente se consideraban como miembros de una misma especie dentro del género.
Siig (Coregonus) on lõhelaste sugukonda kuuluv perekond kalu. Perekonna tüüpliik on merisiig (C. lavaretus). Eestis kutsutakse sageli ka merisiiga lihtsalt siiaks.
Üle maailma kuulub siia perekonda arvukalt liike, kuid nende klassifitseerimine, eriti liigisiseselt, on segane.
Eestis elavatest kaladest kuuluvad siia perekonda
Siia perekonnast on anadroomsed kalad
Coregonus Salmonidae familiako arrain generoa da. 70 espezie inguru ditu.
Coregonus Salmonidae familiako arrain generoa da. 70 espezie inguru ditu.
Coregonus on lohikaloihin kuuluva siikojen suku. Suvun lajeja esiintyy laajalti halki pohjoisen pallonpuoliskon pohjoisosien viileissä järvivesissä. Jotkin lajit elävät myös meressä ja jokisuissa ja nousevat sisävesiin kutemaan. Suomessa katsotaan yleensä tavattavan kaksi luonnonvaraista Coregonus-lajia: siika (Coregonus lavaretus) ja muikku (Coregonus albula). Näiden lisäksi istutettuna esiintyy peledsiika (Coregonus peled).[1]
Siikojen suvussa evoluutio on usein ollut hyvin nopeaa. Erilaisia morfologisesti, ekologisesti ja lisääntymiskäyttäytymiseltään erottuvia kantoja on kehittynyt jääkauden jälkeenkin, eri järvissä ja toisaalta saman järven sisällä. Samanlaisia muotoja on myös usein syntynyt itsenäisesti eri järvissä (konvergentti evoluutio). Tämän takia siikojen luokittelu on kauan ollut vaikeaa ja kiistanalaista. Käsitykset lajien lukumäärästä vaihtelevat suuresti. Nykykirjallisuus erottelee joskus noin 70 lajia.[2][3] Suomessa vallitsevan luokittelutavan mukaan lajeja on kuitenkin vain kymmenkunta.
Karkeammalla tasolla Coregonus-lajit on ryhmitelty kahteen alasukuun, Coregonus ("siiat") ja Leucichthys ("muikut"). Molekyylibiologiset tutkimukset ovat viitanneet siihen, ettei alasuku Leucichthys kuitenkaan edusta luonnollista, monofyleettistä ryhmää. Toisaalta nyt omaan sukuunsa Stenodus luettava nelma kuuluisi näillä perusteilla Coregonus-sukuun.
Monet suvun ns. lajeista ovat uhanalaisia tai kuolleet sukupuuttoon. Merkittäviä hävinneiden populaatioiden asuttamia alueita ovat olleet muiden muassa Yhdysvaltojen ja Kanadan alueiden Suuret järvet sekä Euroopan Alppien vuoristossa sijaitsevat järvet. Kaikki siikakalat ovat Bernin sopimuksen III liitteen perusteella suojeltuja.
Coregonus on lohikaloihin kuuluva siikojen suku. Suvun lajeja esiintyy laajalti halki pohjoisen pallonpuoliskon pohjoisosien viileissä järvivesissä. Jotkin lajit elävät myös meressä ja jokisuissa ja nousevat sisävesiin kutemaan. Suomessa katsotaan yleensä tavattavan kaksi luonnonvaraista Coregonus-lajia: siika (Coregonus lavaretus) ja muikku (Coregonus albula). Näiden lisäksi istutettuna esiintyy peledsiika (Coregonus peled).
Coregonus est un genre de poissons voisins des saumons (de la famille des salmonidés). L'espèce type en est le corégone lavaret (C. lavaretus). Les corégones sont réputés d'un point de vue culinaire parmi les poissons à chair blanche et se consomment grillés, rissolés au four ou fumés.
Le nom scientifique donné à ce genre de poissons vient du grec «koré» (pupille) et «gonia» (angle) car sa pupille forme un angle. Ils partagent toutefois cette caractéristique avec un grand nombre d'autres poissons. Dans la famille des salmonidés, le genre des corégones est celui qui compte le plus d'espèces, dont au moins 78 ont été décrites, mais leur nombre exact est encore débattu. Elles sont difficiles à distinguer sur la base de leur seule apparence; leur différenciation se fait à partir de leurs branchiospines dont le nombre, la forme et l'agencement varient suivant les espèces et qui ont une influence sur leur comportement alimentaire.
Les corégones se trouvent au Canada, en Russie et dans le nord de l'Europe. Ils vivent le plus souvent dans des lacs profonds (env. 50 m), notamment dans le nord des Alpes. Certaines espèces sont adaptées à l'eau salée, par exemple en mer du Nord et dans la Baltique, ou migrent entre les eaux salées et douces. Ils ont également souvent été introduits dans des lacs artificiels ou plus difficiles d'accès.
Selon les espèces, les corégones se nourrissent de plancton ou d'animaux de plus grande taille. Les espèces apparentées occupent souvent des niches écologiques différentes. Elles se distinguent par exemple par la façon d'absorber leur nourriture, dans les eaux libres ou dans le sol. Certaines espèces ont aussi des organes produisant du mucus dans le pharynx pour faciliter la collecte du plancton.
Les populations qui ont colonisé les lacs d'origine glaciaire il y a près de 15 000 ans et qui ont depuis lors vécu en isolation peuvent être considérées comme des exemples de l'évolution qui mènent à la formation de nouvelles espèces lorsqu'elles s'adaptent aux conditions de vie spécifiques à chaque partie du lac. Elles peuvent évoluer en parallèle dans différents lacs, donnant des formes et des comportements similaires sans être apparentées. Il en résulte une multitude de formes locales qui ne sont pas toujours des espèces réellement différentes, mais plutôt des races ou des sous-espèces qui se distinguent plus par leur apparence que par leurs gènes et qui sont exposées à l'hybridation[1].
Les corégones sont des poissons au corps allongé possédant une nageoire adipeuse comme tous les salmonidés. Le ventre est blanc, les flancs argentés et le dos bleuté. Leur bouche est petite et ils possèdent une ligne latérale bien marquée. Ils se déplacent en bandes à des profondeurs variant en fonction de la répartition du zooplancton dont ils se nourrissent, de préférence des crustacés et des larves d’insectes, mais occasionnellement aussi des mollusques et des poissons ou leurs œufs. Ils vivent dans des eaux froides bien oxygénées et l’incubation se fait en hiver entre 3 et 6 °C[1].
Beaucoup d'espèces du genre Coregonus ont été ou sont en voie de régression ou à la limite de l'extinction, et à ce titre protégées par l'appendice III de la Convention de Berne. Que ce soit en Amérique du Nord ou en Europe, elles ont souffert de la surpêche au XIXe et au XXe siècle. Elles ont également souffert de la concurrence due à l'introduction d'espèces apparentées puis de l'eutrophisation des lacs dans la deuxième moitié du XXe siècle[1]. L'étroitesse de leur aire de répartition, souvent limitée à une partie d'un seul lac, est un autre problème pour leur survie. Au total, neuf espèces sont éteintes et trois n'ont plus été observées depuis des décennies. Dix-neuf sont considérées comme menacées.
Cette liste présente de nombreuses espèces européennes comme étant distinctes sur la base du travail de Kottelat et Freyhof publié en 2007. D'autres spécialistes considèrent qu'il n'y existe que deux espèces principales, C. albula et C. lavaretus, ce dernier étant très polymorphe.
Coregonus est un genre de poissons voisins des saumons (de la famille des salmonidés). L'espèce type en est le corégone lavaret (C. lavaretus). Les corégones sont réputés d'un point de vue culinaire parmi les poissons à chair blanche et se consomment grillés, rissolés au four ou fumés.
Coregonus é un xénero de peixes osteíctios da orde dos salmoniformes, familia dos salmónidos, que é o tipo da subfamilia dos coregoninos.
Comprende numerosas especies denominadas corégonos, moitas delas moi apreciadas na pesca deportiva.
Describíronse até 68 taxa, pero o número efectivo de especies é, como en case todos os xéneros de salmónidos, un tema suxeito a debate.
Sexan as que for, todas as especies do xénero teñen poboacións en vías de regresión, e algunhas están ao bordo da extinción.
De feito, moitas, especialmente dos Grandes Lagos norteamericanos e dos lagos alpinos de Europa, xa se extinguiron no século pasado.
Por iso todas as especies de Coregonus están hoxe protexidas ao abeiro do Convención de Berna.
O corpo dos corégonos ten a forma típica dos salmónidos. De menor tamaño que o salmón, e con escamas máis grandes; teñen sempre menos de 110 escamas ao longo da liña lateral, que é claramente visíbel.[2]
A aleta dorsal ten polo menos por 16 raios; as aletas pelvianas están en posición anterior e a aleta caudal é gallada ou sensibelmente fendida.[2]
De cor basicamente prateada, aínda que algúns individuos que viven en lagos de Norteamérica teñen o lombo de cor parda verdosa ou parda máis ou menos escura, pero sempre cos flancos prateados e o ventre abrancazado.
Son peixes fundamentalmente de auga doce que habitan nas zonas norteñas de América e Eurasia, en lagos e grandes ríos.
Porén, varias especies, entre elas Coreoinus autumnalis), C. laurettae e C. sardinella, son anádromas, movéndose entre augas salgadas e doces.
Os adultos aliméntanse principalmente de larvas acuáticas de insectos, moluscos e crustáceos anfípodos, pero tamén doutros peixes e dos seus ovos, incluídos os seus propios. As crías aliméntanse de copépodos e cladóceros.
O xénero foi descrito en 1758 por Linneo na 10ª edición do seu Systema Naturae.[1] O nome formouno co termo do grego antigo κόρη korē "pupila do ollo" e o elemento do latín cientifico -gonus (derivado do grego γωνία gōnía "ángulo").[3]
Ao longo do tempo foi coñecido polos sinónimos Goregonus (incorrecto), Leucichthys e Tripteronotus.[1]
O xénero foi antigamente subdividido en dous subxéneros, Coregonus (os corégonos propiamente ditos) e Leucichthys. O primeiro comprendería as especies con boca subterminal e xeralmente de hábitos alimentarios bentónicos, mentres que a segunda comprendería aquelas coa boca terminal ou supraterminal, e que se alimentaban de plancto peláxico. Porén, esta clasificación non é natural: segundo datos de análises moleculares de ADN mitocondrial, as supostas especies do subxénero Leucichthys comprenden dúas liñaxes distintas dentro do xénero. Ademais, o xénero Stenodus (da mesma subfamilia) non é filoxeneticamemte distinto de Coregonus.[4]
Hai moita incerteza e confusión na clasificación de moitas especies deste xénero. Actualmente FishBase recoñece 79 especies vivas e recentemente extintas:[5]
Pola súa parte o World Register of Marine Species só admite 25 especies:[1]
Nota: Para outras clasificacións véxanse as bases de datos indicadas nas ligazóns externas.
Coregonus é un xénero de peixes osteíctios da orde dos salmoniformes, familia dos salmónidos, que é o tipo da subfamilia dos coregoninos.
Comprende numerosas especies denominadas corégonos, moitas delas moi apreciadas na pesca deportiva.
Describíronse até 68 taxa, pero o número efectivo de especies é, como en case todos os xéneros de salmónidos, un tema suxeito a debate.
Sexan as que for, todas as especies do xénero teñen poboacións en vías de regresión, e algunhas están ao bordo da extinción.
De feito, moitas, especialmente dos Grandes Lagos norteamericanos e dos lagos alpinos de Europa, xa se extinguiron no século pasado.
Por iso todas as especies de Coregonus están hoxe protexidas ao abeiro do Convención de Berna.
Il genere Coregonus Linnaeus, 1758 comprende 74 specie di pesci ossei d'acqua dolce e salmastra comunemente conosciuti come coregoni, appartenenti alla famiglia dei Salmonidae.
Questi pesci sono presenti solo nell'emisfero boreale, soprattutto nelle regioni fredde. In Europa sono presenti nelle zone centrali e settentrionali, molto comuni in Scandinavia e nelle Isole Britanniche. In Italia sono presenti due specie, entrambe introdotte: C.lavaretus o "lavarello" e C.macrophthalmus o "bondella".
La maggior parte delle specie fa vita pelagica nei laghi freddi e poveri di sostanze nutritive (oligotrofici). Alcune specie delle zone più settentrionali sono tuttavia anadrome e vivono in mare.
I coregoni presentano un corpo fusiforme, piuttosto compresso ai fianchi. Diverse specie hanno una vistosa "gobba" dietro la testa. Le scaglie sono piccole ma più grandi rispetto alle trote. I denti sono molto piccoli o mancano del tutto. Le pinne dorsali sono due, la prima abbastanza grande e trapezoidale, la seconda è una pinna adiposa. Le pinne pettorali sono inserite in basso, le ventrali sono poste abbastanza indietro. La pinna caudale è in genere forcuta.
La colorazione, in tutte le specie, è uniformemente argentea, con ventre bianco.
Le dimensioni variano dai 12 cm di Coregonus fontanae ai 130 cm di Coregonus maraena.
Generalmente è invernale. Durante la fregola entrambi i sessi sviluppano tubercoli nuziali.
Si nutrono in genere di crostacei planctonici, soprattutto copepodi e cladoceri. Gli esemplari più grandi catturano anche pesciolini.
Le carni di questi pesci sono tra le migliori fra i pesci d'acqua dolce europei e per questo sono insidiate dai pescatori di mestiere con vari tipi di reti. I pescatori sportivi li insidiano con le tecniche della pesca a mosca, della traina e dello spinning ma essi non sono in genere molto propensi ad abboccare. Alcune specie sono importantissime per la piscicoltura. È uno dei pesci tradizionalmente atti alla preparazione dello Steckerlfisch bavarese.
Molte specie sono endemiche di un singolo lago, questo, unito al grande valore delle carni, ha fatto sì che alcune specie si siano estinte e molte altre siano a rischio. Inoltre, visto il largo utilizzo in piscicoltura, molte specie sono state traslocate in laghi diversi da quelli di origine causando fenomeni molto estesi di ibridazione tra specie diverse con conseguenze gravi di inquinamento genetico e di estinzione di specie endemiche.
La tassonomia dei pesci di questo genere è estremamente complessa e mal conosciuta anche dagli specialisti[1]. Alcune specie sono state riconosciute specie estinte.
Le specie del genere sono attualmente 74[2].
Il genere Coregonus Linnaeus, 1758 comprende 74 specie di pesci ossei d'acqua dolce e salmastra comunemente conosciuti come coregoni, appartenenti alla famiglia dei Salmonidae.
Het geslacht Coregonus vormt samen met de geslachten Stenodus en Prosopium de onderfamilie van de houtingen. Dit zijn zalmachtige vissen die behoren tot de orde van de Salmoniformes. Over de taxonomische status van de houtingen als onderfamilie bestaat geen consensus. Kottelat & Freyhof (2007) beschouwen de houtingen als aparte familie, gevormd door de drie genoemde geslachten.[1]
In het gebied rond het Bodenmeer heet een houting een Felchen. In Beieren en Oostenrijk is de naam Renke en in Noord-Duitsland heten houtingen Maränen (marenen in het Nederlands). In het Engels heten ze whitefish[2] of cisco en in het Noors en het Zweeds heet een houting een sik. De naam is afgeleid van de Griekse woorden Kora (oogpupil) en gonia (hoek).[3]
Het geslacht Coregonus heeft binnen de familie van de zalmachtigen de meeste soorten. Deze soorten zijn op uiterlijke kenmerken bijzonder lastig van elkaar te onderscheiden. De vorm, rangschikking en het aantal kieuwboogaanhangels vormen de belangrijkste kenmerken. Veel soorten zijn ontstaan na de laatste IJstijd in meren die de gletsjers achter lieten.
Houtingen leven meestal in diepe meren (meer dan 50 m), bijvoorbeeld in de Alpenmeren zoals het Bodenmeer, Meer van Neuchâtel en Meer van Genève, de Italiaanse meren en ook de Noord-Duitse meren zoals de Schaalsee bij Ratzeburg, Schweriner See en het meer van Plön. Maar ook in de Grote Meren in Noord-Amerika en het Baikalmeer leven houtingsoorten. Sommige soorten leven of leefden als anadrome vissen in de Oostzee en de Noordzee. Houtingen eten - afhankelijk van het type - plankton of macrofauna. Nauw verwante soorten hebben vaak verschillende ecologische niche. Sommige soorten foerageren vooral in het open water, andere zijn meer gericht op benthisch voedsel (van de meerbodem).
Houtingen zijn als consumptievis zeer gewild, vooral gebraden of gerookt. Speciaal de houting uit het Bodenmeer (Coregonus wartmanni, ook wel beschouwd als ondersoort van de grote marene) is zeer populair. Op deze vis bestaat reeds lang een beroepsvisserij en verder is de vis bij sportvissers zeer geliefd. Hetzelfde geldt voor een houtingsoort uit het Baikalmeer, de omoel.
Veel houtingen behoren tot de meest bedreigde vissoorten. Zowel in Noord-Amerika als in Europa zijn de populaties gedurende de 19de en 20ste eeuw overbevist of werden ze weggeconcurreerd door de uitzetting van verwante vissoorten uit totaal andere gebieden. Negen soorten worden als uitgestorven beschouwd: Coregonus alpenae, Coregonus bezola, Coregonus fera, Coregonus gutturosus, Coregonus hiemalis, Coregonus johannae, Coregonus nigripinnis, Coregonus oxyrinchus en Coregonus restrictus. Verder zijn er drie soorten ernstig bedreigd, vijf bedreigd en 14 soorten kwetsbaar.[4]
Het geslacht Coregonus vormt samen met de geslachten Stenodus en Prosopium de onderfamilie van de houtingen. Dit zijn zalmachtige vissen die behoren tot de orde van de Salmoniformes. Over de taxonomische status van de houtingen als onderfamilie bestaat geen consensus. Kottelat & Freyhof (2007) beschouwen de houtingen als aparte familie, gevormd door de drie genoemde geslachten.
In het gebied rond het Bodenmeer heet een houting een Felchen. In Beieren en Oostenrijk is de naam Renke en in Noord-Duitsland heten houtingen Maränen (marenen in het Nederlands). In het Engels heten ze whitefish of cisco en in het Noors en het Zweeds heet een houting een sik. De naam is afgeleid van de Griekse woorden Kora (oogpupil) en gonia (hoek).
Multimedia w Wikimedia Commons Coregonus – rodzaj ryb z rodziny łososiowatych (Salmonidae).
Takson został opisany w 1758 przez Karola Linneusza w Systema Naturae jako podrodzaj w obrębie rodzaju Salmo.
Systematycy wyróżniają wiele gatunków, podgatunków i lokalnych form geograficznych. Relacje pokrewieństwa pomiędzy nimi są trudne do ustalenia z powodu szerokiego zasięgu ich występowania, dużych zdolności przystosowawczych, hybrydyzacji i introgresji.
Gatunki zaliczane do tego rodzaju[2]:
Gatunkiem typowym jest Salmo lavaretus (C. lavaretus).
W powyższym wykazie uwzględniono również gatunki wymarłe ujęte w Czerwonej księdze gatunków zagrożonych:
Coregonus – rodzaj ryb z rodziny łososiowatych (Salmonidae).
Coregonus é um gênero diversificado de peixes da família do salmão (Salmonidae). As espécies de Coregonus são conhecidas como peixes brancos. O gênero contém pelo menos 68 táxons existentes descritos, mas o verdadeiro número de espécies é uma questão de debate. A espécie típica do gênero é Coregonus lavaretus. A maioria das espécies de Coregonus habita lagos e rios, e várias espécies, incluindo o cisco ártico (C. autumnalis), o cisco de Bering (C. laurettae), e o menos cisco (C. sardinela) são anádromas, movendo-se entre a água salgada e a água doce.
O gênero foi previamente subdividido em dois subgêneros Coregonus ("verdadeiros peixes brancos") e Leucichthys (" ciscoes "), Coregonus compreendendo táxons com boca sub-terminal e geralmente um hábito alimentar bentônico, Leucichthys aqueles com boca terminal ou supratinal e geralmente um hábito alimentar de plâncton pelágico. No entanto, essa classificação não é natural: com base em dados moleculares, os ciscoes compreendem duas linhagens distintas dentro do gênero. Além disso, o gênero Stenodus não é filogeneticamente distinto de Coregonus.[1]
Muitas espécies ou ecótipos de peixe branco, especialmente dos Grandes Lagos e dos lagos alpinos da Europa, foram extintos no século passado ou estão ameaçados de extinção. Entre 12 peixes de água doce considerados extintos na Europa, 6 são Coregonus.[2] Todas as espécies de Coregonus são protegidas pelo apêndice III da Convenção de Berna.
Há muita incerteza e confusão na classificação das muitas espécies deste gênero. Particularmente, uma visão extrema da diversidade reconhece apenas duas espécies principais na Europa do Norte e Central, o peixe branco comum C. lavaretus e o vendace C. albula, enquanto outros os dividem em numerosas espécies, muitas vezes estreitamente distribuídas. Um aumento drástico no número de espécies reconhecidas ocorreu em 2007, quando uma revisão defendeu que mais de 50 populações europeias locais deveriam ser consideradas distintas com base nas diferenças morfológicas.[3] Estima-se que vários deles são muito jovens, tendo-se separado uns dos outros há menos de 15.000 anos.[4] Muitos deles foram definidos principalmente com base no número de rakers brânquia. Embora isso seja em grande parte hereditário, o número é altamente variável (mesmo dentro de populações e espécies únicas), pode mudar relativamente rápido em resposta às mudanças e estudos genéticos têm mostrado que muitas vezes são de uso limitado na previsão de relações entre as populações (uma grande diferença em gill raker number não significa necessariamente uma relação distante).[5][6][7] As diferenças genéticas entre várias das espécies recentemente propostas, mesmo aquelas que são relativamente distintas morfologicamente, são muito limitadas e às vezes não são monofiléticas.[5][6] Vários Coregonus, sejam considerados espécies separadas ou não, cruzam-se prontamente entre si.[8] Uma revisão do peixe branco no Reino Unido descobriu que a chave de identificação fornecida em 2007 não correspondia à maioria dos indivíduos e que faltam evidências sólidas para mais de uma espécie naquela região.[9] Muitos lagos europeus têm mais de um morfo Coregonus que difere em ecologia e morfologia (especialmente rakers branquiais).[10] Tais morfos às vezes são parcialmente isolados reprodutivamente uns dos outros, levando a sugestões de reconhecê-los como espécies separadas, mas clinais.[4] Os morfos ou espécies clinais podem desaparecer rapidamente (em 15 anos ou menos, igualando três gerações de Coregonus ), fundindo-se em um único em resposta a mudanças no habitat.[10] Um padrão semelhante pode ser visto na América do Norte, onde as ciscoes do complexo Coregonus artedi nos Grandes Lagos e em outros lugares compreendem vários morfos ou ecótipos co-ocorrentes, cujo status taxonômico permanece controverso.[11][12][13][14]
Em 2017, FishBase listou 78 espécies, incluindo as mais de 50 propostas para a Europa em 2007. Alguns deles foram extintos recentemente (marcados com uma cruz, "†") e C. reighardi está provavelmente extinto.[3][13]
Coregonus é um gênero diversificado de peixes da família do salmão (Salmonidae). As espécies de Coregonus são conhecidas como peixes brancos. O gênero contém pelo menos 68 táxons existentes descritos, mas o verdadeiro número de espécies é uma questão de debate. A espécie típica do gênero é Coregonus lavaretus. A maioria das espécies de Coregonus habita lagos e rios, e várias espécies, incluindo o cisco ártico (C. autumnalis), o cisco de Bering (C. laurettae), e o menos cisco (C. sardinela) são anádromas, movendo-se entre a água salgada e a água doce.
O gênero foi previamente subdividido em dois subgêneros Coregonus ("verdadeiros peixes brancos") e Leucichthys (" ciscoes "), Coregonus compreendendo táxons com boca sub-terminal e geralmente um hábito alimentar bentônico, Leucichthys aqueles com boca terminal ou supratinal e geralmente um hábito alimentar de plâncton pelágico. No entanto, essa classificação não é natural: com base em dados moleculares, os ciscoes compreendem duas linhagens distintas dentro do gênero. Além disso, o gênero Stenodus não é filogeneticamente distinto de Coregonus.
Muitas espécies ou ecótipos de peixe branco, especialmente dos Grandes Lagos e dos lagos alpinos da Europa, foram extintos no século passado ou estão ameaçados de extinção. Entre 12 peixes de água doce considerados extintos na Europa, 6 são Coregonus. Todas as espécies de Coregonus são protegidas pelo apêndice III da Convenção de Berna.
Coregonus este un gen de pești cu numeroase specii din apele reci ale Europei nordice, Siberiei, Americii de Nord și în Alpi, din familia salmonide (Salmonidae). Unele specii sunt migratoare anadrome, altele dulcicole (mai ales lacustre).
Au corp fusiform în secțiune oval, comprimat lateral. Solzii cicloizi relativ mari, cel mult 111 în linia laterală. Au o înotătoare adipoasă. Flancurile corpului sunt unicolore, argintii, fără pete negre.
Dinți rudimentari sau absenți. Fălcile fără dinți sau cu dinți mărunți pe oasele intermaxilare și pe limbă. Gura este mică, terminală sau inferioară. Falca inferioară inserată la nivelul marginii posterioare a ochilor sau puțin înainte. Schelet cranian cu oasele parietalele care se ating pe linia mediană a capului. Oasele postorbitarie în contact cu preopercularul. Mezetmoidul prezent. Bazisfenoidul prezent sau absent. Osul suplimentar în falca inferioară absent.
Intestinul prevăzut cu numeroase apendice pilorice (în jur de 100). Branhiospinii în general mulți, ascuțiți și lungi.
În România și Republica Moldova au fost introduse 3 specii de coregon:
Genul cuprinde aproximativ șaptezeci de specii, 56 în apele europene. Speciile formează un număr mare de rase geografice. Sistematica genului e destul de dificilă; speciile și îndeosebi subspeciile și rasele geografice se pot deosebi doar în urma unor studii aprofundate; în sistematică joacă un mare rol numărul spinilor branhiali și diversele caractere plastice.
Coregonus este un gen de pești cu numeroase specii din apele reci ale Europei nordice, Siberiei, Americii de Nord și în Alpi, din familia salmonide (Salmonidae). Unele specii sunt migratoare anadrome, altele dulcicole (mai ales lacustre).
Au corp fusiform în secțiune oval, comprimat lateral. Solzii cicloizi relativ mari, cel mult 111 în linia laterală. Au o înotătoare adipoasă. Flancurile corpului sunt unicolore, argintii, fără pete negre.
Dinți rudimentari sau absenți. Fălcile fără dinți sau cu dinți mărunți pe oasele intermaxilare și pe limbă. Gura este mică, terminală sau inferioară. Falca inferioară inserată la nivelul marginii posterioare a ochilor sau puțin înainte. Schelet cranian cu oasele parietalele care se ating pe linia mediană a capului. Oasele postorbitarie în contact cu preopercularul. Mezetmoidul prezent. Bazisfenoidul prezent sau absent. Osul suplimentar în falca inferioară absent.
Intestinul prevăzut cu numeroase apendice pilorice (în jur de 100). Branhiospinii în general mulți, ascuțiți și lungi.
Sikar (Coregonus) är ett släkte i familjen laxfiskar.
Deras kropp är hoptryckt och täckt med medelstora, tunna fjäll. Munöppningen är liten. Benen i övre käken är höga och korta och räcker inte bakom ögonens bakre kanter. Till skillnad från släktet Salmon är tänderna rudimentära och sitter endast på tungan eller ibland på mellankäken, underkäken och gombenen. Stjärtfenan är djupt kluven och äggen är små. Yttre könsskillnader saknas eller är obetydlig utpräglad.
Liksom laxarna parar sig sikarna i sött vatten, där de flesta arterna stannar ständigt. Några grupper vandrar periodisk till havet. Parningen sker i hösten.
Sikar lever i de nordliga och tempererade delarna av Europa, Asien och Amerika. Deras föda består av ryggradslösa djur, men ibland även av småfisk och rom. Av arten siklöja säljs den saltade rommen som kaviar under namnet löjrom.
Sikarna har välsmakande kött och är ekonomiskt värdefulla. I Sverige fiskas de framför allt i Norrland. Av rommens bereds, liksom av siklöjans, en grovkornig kaviar.[1]
Under senaste istiden kom sikbeståndet att isoleras under avsevärd tid, och en rad former hann utvecklas. När isen drog sig tillbaka, möttes dessa åter och korsade sig delvis med varandra, så att mellanformer uppstod. Eftersom sikarna dessutom varierar starkt med miljön, är deras systematiska uppdelning besvärlig. Efter antalet gälräfsränder brukar man särskilja fem arter i Sverige: storsik med ca 20, älvsik 24-29, vanlig sik eller blåsik 31-35, planktonsik 37-40 och aspsik 50 eller fler.[1]
Den här artikeln är helt eller delvis baserad på material från Nordisk familjebok, 1904–1926.Sikar (Coregonus) är ett släkte i familjen laxfiskar.
Deras kropp är hoptryckt och täckt med medelstora, tunna fjäll. Munöppningen är liten. Benen i övre käken är höga och korta och räcker inte bakom ögonens bakre kanter. Till skillnad från släktet Salmon är tänderna rudimentära och sitter endast på tungan eller ibland på mellankäken, underkäken och gombenen. Stjärtfenan är djupt kluven och äggen är små. Yttre könsskillnader saknas eller är obetydlig utpräglad.
Liksom laxarna parar sig sikarna i sött vatten, där de flesta arterna stannar ständigt. Några grupper vandrar periodisk till havet. Parningen sker i hösten.
Sikar lever i de nordliga och tempererade delarna av Europa, Asien och Amerika. Deras föda består av ryggradslösa djur, men ibland även av småfisk och rom. Av arten siklöja säljs den saltade rommen som kaviar under namnet löjrom.
Sikarna har välsmakande kött och är ekonomiskt värdefulla. I Sverige fiskas de framför allt i Norrland. Av rommens bereds, liksom av siklöjans, en grovkornig kaviar.
Wikimedia Commons'ta Coregonus ile ilgili çoklu ortam belgeleri bulunur. 
Wikispecies'te Coregonus ile ilgili detaylı taksonomi bilgileri bulunur. Coregonus, Avrasya ve Kuzey Amerika'da tatlısularda yaşayan bir balık türüdür. 68 türü bulunur. İki alt cinsi (Coregonus ve Leucichthys) vardır. Bazı türleri (C. autumnalis, C. laurettae, C. sardinella) göçmen balıklardır (anadrom) ve tuzlu sudan tatlı suya geçerler.
Coregonus, Avrasya ve Kuzey Amerika'da tatlısularda yaşayan bir balık türüdür. 68 türü bulunur. İki alt cinsi (Coregonus ve Leucichthys) vardır. Bazı türleri (C. autumnalis, C. laurettae, C. sardinella) göçmen balıklardır (anadrom) ve tuzlu sudan tatlı suya geçerler.
Chi Cá hồi trắng (danh pháp khoa học: Coregonus), là một chi cá trong họ Cá hồi (Salmonidae). Loài điển hình là cá hồi trắng (C. lavaretus). Tên gọi chung và phổ biến của các loài trong chi Coregonus là cá hồi trắng.
Cá hồi trắng Bắc Cực (C. autumnalis), cá hồi trắng Bering (C. laurettae) và cá hồi mòi trắng (C. sardinella) là các loài ngược từ biển vào sông để đẻ, chúng di chuyển giữa các vùng nước mặn và nước ngọt.
Các loài cá hồi trắng nước sâu (C. johannae) và cá hồi trắng hàm dài (C. alpenae) đã bị tuyệt chủng vào nửa cuối của thế kỷ 20. Cá hồi trắng vây đen (C. nigripinnis) cũng được coi là bị tuyệt diệt trong phần lớn các khu vực sinh sống cũ của chúng, và hiện nay chỉ còn tìm thấy ở hồ Nipigon. Cá hồi trắng mũi ngắn (C. reighardi) cũng có thể đã tuyệt chủng và nó được Cục cá và động vật hoang dã Hoa Kỳ coi là như vậy, mặc dù IUCN hiện chỉ phân loại nó là cực kỳ nguy cấp. IUCN cũng coi một vài loài cá hồi trắng khác là dễ thương tổn. Tất cả các loài trong chi Coregonus được bảo vệ theo phụ lục III của Công ước Bern về bảo tồn động vật hoang dã châu Âu và các môi trường sống tự nhiên năm 1979.
Hiện nay phân loại trong chi này còn khá lộn xộn và gây nhầm lẫn giữa nhiều loài. Khoảng 79 loài liệt kê dưới đây là theo FishBase:
Chi Cá hồi trắng (danh pháp khoa học: Coregonus), là một chi cá trong họ Cá hồi (Salmonidae). Loài điển hình là cá hồi trắng (C. lavaretus). Tên gọi chung và phổ biến của các loài trong chi Coregonus là cá hồi trắng.
Cá hồi trắng Bắc Cực (C. autumnalis), cá hồi trắng Bering (C. laurettae) và cá hồi mòi trắng (C. sardinella) là các loài ngược từ biển vào sông để đẻ, chúng di chuyển giữa các vùng nước mặn và nước ngọt.
Các loài cá hồi trắng nước sâu (C. johannae) và cá hồi trắng hàm dài (C. alpenae) đã bị tuyệt chủng vào nửa cuối của thế kỷ 20. Cá hồi trắng vây đen (C. nigripinnis) cũng được coi là bị tuyệt diệt trong phần lớn các khu vực sinh sống cũ của chúng, và hiện nay chỉ còn tìm thấy ở hồ Nipigon. Cá hồi trắng mũi ngắn (C. reighardi) cũng có thể đã tuyệt chủng và nó được Cục cá và động vật hoang dã Hoa Kỳ coi là như vậy, mặc dù IUCN hiện chỉ phân loại nó là cực kỳ nguy cấp. IUCN cũng coi một vài loài cá hồi trắng khác là dễ thương tổn. Tất cả các loài trong chi Coregonus được bảo vệ theo phụ lục III của Công ước Bern về bảo tồn động vật hoang dã châu Âu và các môi trường sống tự nhiên năm 1979.
Coregonus Linnaeus, 1758
Сиги́ (лат. Coregonus) — род промысловых лучепёрых рыб семейства лососёвых. Распространены в реках и озёрах Европы, Северной Азии и Америки.
Родовое название Coregonus — от др.-греч. κόρη «зрачок» и γωνία «угол», из-за того, что у некоторых видов сигов зрачок спереди угловатый.
Род содержит около 68 видов, но настоящее количество видов является предметом обсуждения.
Большинство видов Coregonus обитают в озерах и реках, но несколько видов, включая омуля (C. autumnalis), берингийского омуля[en] (C. laurettae) и сибирскую ряпушку (C. sardinella), являются анадромными, то есть мигрирующими между солеными водами и пресными.
Этот род ранее подразделялся на два подрода Coregonus («настоящие белые рыбы») и Leucichthys («сиги»).
Подрод Coregonus был выделен на основе субтерминального расположения рта и питания бентосом, а подрод Leucichthys за счет терминального расположения рта и питания пелагическим планктоном.
Многие виды или экотипы сигов, особенно из Великих озер и альпийских озер Европы, вымерли в прошлом веке или находятся под угрозой исчезновения. Среди 12 видов пресноводных рыб, считающихся вымершими в Европе, 6 видов - рода Coregonus.
В классификации многих видов этого рода существует большая неопределенность и путаница. В частности, некоторые признают только два основных вида в Северной и Центральной Европе: обычный сиг C. lavaretus и ряпушка C. albula, тогда как другие будут разделять их на многочисленные виды.
Резкое увеличение числа признанных видов произошло в 2007 году, когда в одном из европейский справочников было высказано мнение о том, что более 50 местных европейских популяций следует рассматривать как отдельные виды,по наличию отличительных морфологических признаков . Было подсчитано, что некоторые из них достаточно новые, отделены друг от друга менее 15 000 лет назад . Многие из них были в основном определены на основе количества жаберных рейкеров. Генетические различия между некоторыми из недавно предложенных видов, даже те, которые относительно отчетливо различаются морфологически, достаточно ограничены и лишь иногда они считаются не монофилетичными .
Различные виды Coregonus, независимо от того, считаются ли они отдельными видами или нет, легко скрещиваются друг с другом . В обзоре сигов в Великобритании было обнаружено, что идентификационный ключ, предоставленный в 2007 году, не соответствует большинству представителей и что он не подходит для более чем одного вида в этом регионе. Во многих европейских озерах имеется по несколько морфов Coregonus, отличающихся по экологии и морфологии (особенно жаберными ракерами) . Такие морфы иногда частично репродуктивно изолированы друг от друга, что приводит к предложениям о признании их отдельными видами. Такие морфы могут быстро (в течение 15 лет или менее, равными трем поколениям Coregonus) исчезать, сливаясь в один вид, в ответ на изменения среды обитания .
Всего более 60 видов[1].
Сиги́ (лат. Coregonus) — род промысловых лучепёрых рыб семейства лососёвых. Распространены в реках и озёрах Европы, Северной Азии и Америки.
Родовое название Coregonus — от др.-греч. κόρη «зрачок» и γωνία «угол», из-за того, что у некоторых видов сигов зрачок спереди угловатый.
Род содержит около 68 видов, но настоящее количество видов является предметом обсуждения.
Большинство видов Coregonus обитают в озерах и реках, но несколько видов, включая омуля (C. autumnalis), берингийского омуля[en] (C. laurettae) и сибирскую ряпушку (C. sardinella), являются анадромными, то есть мигрирующими между солеными водами и пресными.
Этот род ранее подразделялся на два подрода Coregonus («настоящие белые рыбы») и Leucichthys («сиги»).
Подрод Coregonus был выделен на основе субтерминального расположения рта и питания бентосом, а подрод Leucichthys за счет терминального расположения рта и питания пелагическим планктоном.
Многие виды или экотипы сигов, особенно из Великих озер и альпийских озер Европы, вымерли в прошлом веке или находятся под угрозой исчезновения. Среди 12 видов пресноводных рыб, считающихся вымершими в Европе, 6 видов - рода Coregonus.
.jpg)
.jpg)
.jpg){kind=small}
.svg){kind=small}
_Kopf_Fig_117_(Matschie_et_al._1909).svg)
