الأسماء في صفحات التنقل
L'escurçana violeta.[1] (Pteroplatytrygon violacea) és una espècie de rajada de la família dels dasiàtids, que pertany al gènere monotípic Pteroplatytrygon.
Pteroplatytrygon violacea
L'escurçana violeta va ser descrita per primera vegada pel naturalista francès Charles Lucien Bonaparte el 1832 en el tercer volum de l'obra Iconografia della fauna italica per le quattro classi degli animali vertebrati. La va anomenar Trygon violacea, que prové de la paraula llatina viola ("porpra"), i va designar dos espècimens obtinguts a Itàlia com a sintipus de l'espècie.[3][4] El gènere Trygon ha estat considerat d'aleshores ençà sinònim de Dasyatis. El 1910, el zoòleg americà Henry Weed Fowler va situar l'escurçana violeta dins del nou subgènere Pteroplatytrygon, del grec pteron ("aleta"), platus ("ample"), i trygon ("rajada").[5] Posteriors autors van elevar el subgènere Pterplatytrygon al rang de gènere, encara que alguns taxonomistes discuteixen si aquesta espècie és prou diferent com per justificar la seva separació del gènere Dasyatis.[4][2]
Unes anàlisis filogenètiques fetes per Lisa Rosenberger el 2001, basades en la morfologia, van mostrar que l'escurçana violeta és un del membres més basals de la seva família, sent un tàxon germà d'un clade que conté les espècies dels gèneres Pastinachus, Dasyatis e Himantura.[2][6]
La distribució de l'escurçana violeta s'estén gairebé arreu de les aigües pelàgiques càlides de la zona tropical, entre les latituds 52°N i 50°S. A l'oest de l'Atlàntic, ha estat vista des dels Grans bancs de Terranova fins a Carolina del Nord, el nord del golf de Mèxic, i les Petites Antilles, Brasil i Uruguai. A l'est de l'Atlàntic, ha estat registrada des del mar del Nord fins a Madeira, inclosa la mar Mediterrània, així com els voltants de Cap Verd, al Golf de Guinea i Sud-àfrica. Al Pacífic, és coneguda des del Japó fins a Austràlia i Nova Zelanda a l'est, i des de la Colúmbia Britànica fins a Xile a l'oest, i als voltants de moltes illes oceàniques com Hawaii, les illes Galàpagos, i l'illa de Pasqua. No hi ha registres d'aquesta espècie a l'oceà Índic, encara que se sap que és comuna a la part sud-oest i els voltants d'Indonèsia.[7][8][9][10]
Única entre les rajades vivint en aigües obertes en lloc del fons marí, l'escurçana violeta es troba generalment entre la superfície i els 100 metres de fondària,[7] encara que yambé ha estat capturar entre 330 i 381 metres de fondària a l'Arc Mariana-Izu-Bonin, el qual indica que com a mínim ocasionalment s'apropa al fons.[11] Prefereixen aigües amb temperatures per sobre dels 19 °C. Per sota dels 15 °C moririen.[8]
L'escurçana violeta fa migracions estacionals seguint els fluxos d'aigua càlida.[4] Al nord-oest de l'Atlàntic, es troba al Corrent del Golf o a prop entre els mesos de desembre i abril, i es desplaça cap al nord del corrent per romandre prop de la plataforma continental entre juliol i setembre. Sembla que una migració similar té lloc al Mediterrani, encara que se'n desconeixen els detalls. Al Pacífic, passa aparentment l'hivern en aigües oceàniques prop de l'equador i es desplaça cap a les costes de latituds més elevades cap a la primavera.[8] Es coneixen dues poblacions al Pacífic: una migra des de prop de l'Amèrica Central fins a Califòrnia, i l'altre des de prop del centre del Pacífic fins a llocs tan llunyans com el Japó i la Colúmbia Britànica.[4] Les escurçanes violetes del sud-oest del Brasil, es desplacen cap a la costa, degut a l'aparició d'aigua freda provinent del fons cap a finals de la primavera i l'estiu. Alguns anys poden fins i tot veure's empeses cap a aigües costaneres de menys de 45 metres de fondària.[12]
L'escurçana violeta té un cos molt gruixut en forma de falca, un terç més ample que llarg, amb uns extrems àmpliament corbats, en lloc d'angulats. El musell és curt i el seu extrem arrodonit. Els ulls són molt petits, i a diferència dels d'altres rajades no sobresurten del cos, i tenen els espiracles immediatament al darrere. Hi ha cortina de pell curta però àmplia entre les narius, amb un marge posterior lleugerament ondulat. La boca és petita i lleugerament arquejada, i té profundes arrugues a les cantonades, i una petita projecció al centre de la mandíbula superior, que encaixa en una osca a la mandíbula inferior.[13][14][15] Té entre 0 i 15 papil·les bífides (estructures semblants a un mugró), que formen una filera distribuïda arreu del fons de la boca. Té entre 25 i 34 files de dents superior i entre 25 i 31 files de dents inferiors, les quals són, en ambdós sexes, punxegudes, tot i que les dels mascles adults són més llargues i esmolades que les de les femelles.[4][13][16] Els marges de les aletes pèlviques són gairebé rectes al davant i arrodonits als extrems i el darrere.[14]
La cua amb forma de fuet mesura fins a dues vegades la mida del cos, és gruixuda a la base i s'estreny significativament fins al fibló serrat i extremadament llarg, situat aproximadament entre un terç i la meitat de la seva longitud. Pot tenir dos fiblons si en creix un de substitució abans que l'original caigui. Posterior a l'inici del fibló, hi ha una aleta ventral inferior que no arriba fins a l'extrem. Els individus joves tenen la pell completament llisa, que amb l'edat es va cobrint d'unes petites espines al mig de l'esquena, així com una filera de petites espines que va des d'entremig dels ulls fins a l'inici del fibló.[14] La seva pell té una coloració que va del porpra fosc al blau verdós per sobre i que s'estén fins al plec de la cua, i un color lleugerament més clar a la part inferior. Quan és capturada i manipulada, la pell emana una mucositat negra espessa que cobreix tot el seu cos.[4] L'escurçana violeta creix generalment fins a 1,3 metres (inclosa la cua) de llarg i 59 centímetres d'ample.[17] Els individus més grans registrats pertanyien a experiment amb cries captives dut a terme entre 1995 i el 2000, en el qual un mascle va assolir 68 centímetres d'ample i 12 quilograms de pes, i una femella va arribar als 94 centímetres d'ample i 49 quilograms de pes.[18]
Havent adoptat un estil de vida en aigües de mitjana fondària, l'escurçana violeta disposa de diverses característiques diferents a les dels seus parents pròxims que viuen en el fons marí. Mentre que les majoria de rajades es propulsen ondulant els extrems del seu cos, aquesta espècie neda fent oscil·lar (aletejant) les seves aletes pectorals d'una manera similar al "vol sota l'aigua" empleat pels miliobàtids. Els moviments oscil·latoris de les aletes provoquen una elevació, el qual millora el desplaçament endavant en aigües obertes, en detriment de la maniobrabilitat.[19] L'escurçana violeta és experta nedant cap enrere, el qual compensa el baix control de moviments que ofereix la seva forma de nedar.[20]
Sembla que la visió és més important alhora de trobar aliment en l'escurçana violeta que en altres rajades. Comparada amb altres membres de la seva família, aquesta espècie té menys d'un terç de les ampolles de Lorenzini electro-receptores en el seu ventre. Aquestes ampolles també cobreixen una àrea més petita, encara que no tant petita com la dels miliobàtids, i es troben més aviat distribuïdes entre les zones ventral i dorsal. Aquesta espècie de rajada pot detectar un camp elèctric molt inferior a 1 nV/cm a una distància de fins a 30 centímetres, i pot ser capaç de recollir els camps elèctrics de fa minuts, produïts pels corrents de l'aigua. La línia lateral de l'escurçana violeta, un complex sistema de mecanoreceptors que detecta moviments propers i corrents oceànics, segueix sent similar al d'altres rajades, cobrint una superfície més gran a la zona ventral que en la dorsal. No obstant això, aquesta espècie és menys sensible als estímuls mecànics que als visuals.[20][21][22]
Les escurçanes violetes mascles viuen generalment en aigües més profundes que les femelles.[23][24] Els exemplars en captivitat sovint actuen amb molta agressivitat amb el peix lluna (Mola mola), mossegant-lo i assetjant-lo, especialment si tenen fam.[4] Aquesta espècie és presa de taurons de mans llargues (Carcharhinus longimanus), taurons blancs (Carcharodon carcharias), odontocets, i altres grans carnívors oceànics.[4][15] La seva coloració fosca serveix probablement per camuflar-lo dels perills del seu hàbitat.[25] El verí de l'espina és també força potent, el qual provoca que sigui evitada per altres peixos.[15] Alguns dels paràsits d'aquesta espècie inclouen cestodes: Acanthobothrium benedeni, A. crassicolle, A. filicolle, Rhinebothrium baeri, R. palombii,[26][27] i Tetragonocephalum uarnak,[28] i monogenis: Entobdella diadema.[29]
L'escurçana violeta és caçador actiu que fa servir les aletes pectorals per capturar i portar-se el menjar a la boca. És l'única espècie de rajada en la qual els dos sexes tenen dents punxegudes, per agafar i espedaçar les preses relliscoses.[4][23] La seva dieta està formada per una gran varietat d'organisme: crustacis (amfípodes, krill, i larves de crancs), mol·luscs (calamars, pops i pteròpodes), peixos ossis (arengs, verats, cavalls marins i monacàntids), ctenòfors, meduses i poliquets.[4][23][25] Les escurçanes violetes de Califòrnia cacen entre novembre i abril, en grans bancs de calamars durant la fresa d'aquesta espècie.[11] Els individus del Brasil segueixen bancs de sabre cuafí (Trichiurus lepturus) cap a la costa entre gener i febrer, cercant totes dues espècies bancs de peixos petits.[12] Els individus joves consumeixen diàriament entre un 6 i un 7% del pes del seu cos, el qual disminueix fins als voltants de l'1% en els adults.[4]
Com altres rajades, la seva reproducció és ovovivípara, el que vol dir que l'embrió s'alimenta inicialment del rovell de l'ou i posteriorment de llet uterina, que conté proteïnes, lípids i mucositat. La mare proporcionar aquesta llet mitjançant nombroses extensions de l'epiteli de l'úter anomenades "trophonemata". Les femelles tenen un únic ovari funcional. Després d'un curt període de gestació que té una durada d'entre 2 i 4 mesos, el qual podria ser el més breu de les rajades, les femelles donen a llum dues ventrades formades per entre 4 i 13 cries per any, amb una mitjana de 6 individus.[11][25] L'aparellament es produeix entre març i juny a l'Atlàntic nord-occidental, i al final de la primavera a l'Atlàntic sud-occidental.[25][30] Les femelles són capaces d'emmagatzemar internament l'esperma durant més d'un any, permeten esperar que les condicions de l'entorn siguin favorables per la gestació.[4][25]
El naixement té lloc generalment en aigües càlides properes a l'equador, amb l'excepció de la mar Mediterrània, amb un temps que varia en funció de la regió. Al Pacífic, les femelles donen a llum a l'hivern entre novembre i març en una zona de cria prop d'Amèrica Central, abans de migrar cap al nord. De manera similar, al nord-oest de l'Atlàntic, el naixement sembla que té lloc a l'hivern, quan les femelles es troben en aigües meridionals càlides, possiblement fora del Carib. No obstant això, també hi ha registres de dos femelles possiblement anòmales que estaven embarassades molt abans i van donar a llum a l'agost o setembre, abans de la seva migració cap al sud. Al sud-oest de l'Atlàntic, el naixement té lloc a l'estiu als voltants del mes de gener, també en aigües càlides prop de l'equador. A contrari que en altres regions, les femelles que viuen a la mar Mediterrània donen a llum a l'estiu, abans de migrar cap a aigües més càlides.[8] Els nou-nascuts mesuren entre 15 i 25 centímetre d'ample.[7][31] Els individus en captivitat, amb abundància d'aliment, creixen una mitjana anual de 8,1 centímetre d'amplada del cos, mentre que en llibertat, la mitjana és tan sols d'1,6 centímetres. La ingesta d'aliment i el creixement dels adults és més elevat entre gener i febrer i entre juliol i agost, i més baix entre març i abril i entre octubre i novembre.[18] Els mascles assoleixen la maduresa sexual entre 37 i 50 centímetres d'amplada del cos als 2 anys d'edat, mentre que les femelles ho fan entre 39 i 50 centímetres als 3 anys d'edat.[7] L'esperança de vida d'aquesta espècie es troba entre el 10 i 12 anys. Aquesta espècie és una de les més prolífiques de les rajades, amb un creixement anual de la seva població de fins al 31%.[32]
L'escurçana violeta no és un animal agressiu i rarament és vist, amb l'excepció dels pescadors, encara que cal manipular-lo amb molta cura, ja que el llarg fibló de la seva cua pot infligir una ferida greu, i fins i tot mortal. Ha estat responsable de dos morts conegudes: un pescador de palangre de tonyina que va ser travessat per un individu capturat, i un altre pescador, que va morir de tètanus dies després de ser picat.[4] Aquesta espècie ha viscut en aquaris públics des de fa gairebé un segle.[18]
De vegades, la seva carn i els seus cartílags són utilitzats, com per exemple a Indonèsia, encara que gairebé sempre es considera de poc valor i es rebutja quan es captura. Susceptibles a la pesca de palangre i d'arrossegament, i a les xarxes d'emmallament i de cèrcol, sovint és capturada accidentalment en grans quantitats arreu de la seva àrea de distribució. Els individus capturats en els palangres pateixen una alta mortalitat, atès que els pescadors temen ser picats i els treuen de les xarxes colpejant-los contra els costats de l'embarcació, fet que els provoca danys greus a la boca i les mandíbules. L'abast d'aquestes captures accidentals encara no ha estat quantificat.[7][6] De tota manera, les investigacions fetes al Pacífic indiquen que el nombre d'escurçanes violetes s'ha incrementat des de la dècada de 1950, possiblement a causa l'esgotament de depredadors dominants en l'ecosistema, com els taurons i la tonyina, provocat per la pesca comercial.[33] Aquest fet, juntament amb la distribució global de l'espècie i la seva vida prolífica, ha conduït a la UICN a catalogar-la com a espècie en risc mínim.[7][32] Les investigacions recents han portat a reduir el nombre de captures accidentals de la pesca de palangre, per mitjà de la substitució dels hams per uns de més grans i/o amb forma de "C".[34]
L'escurçana violeta. (Pteroplatytrygon violacea) és una espècie de rajada de la família dels dasiàtids, que pertany al gènere monotípic Pteroplatytrygon.
Der Pelagische Stechrochen (Pteroplatytrygon violacea) ist ein wenig bekannter Rochen der wahrscheinlich weit verbreitet in fast allen tropischen und subtropischen Meeren vorkommt. Sichtungen bzw. Fänge gibt es unter anderem von der Küste des südlichen Mittelmeers, von Sizilien, von Kap Verde im östlichen Atlantik, aus dem tropischen Westatlantik und aus dem Ostpazifik von Vancouver, der Küste Kaliforniens, Niederkalifornien und den Galapagosinseln.
Der Pelagische Stechrochen wird maximal 1,60 Meter lang, bei einem Körperscheibendurchmesser von 59 cm. Für gewöhnlich bleibt er bei einer Länge von 1,10 Meter. Die Körperscheibe ist dick und hat die Form einer vorn abgerundeten Raute. Sie ist auf der Ober- und der Unterseite einfarbig violett, purpur oder dunkel blaugrün gefärbt, ohne irgendwelche Muster, und trägt keine Dornen. Die Augen stehen nicht hervor. Der lange Schwanz ist kürzer als die doppelte Körperscheibenlänge und trägt eine niedrige Schwanzflosse, die weit vor der Schwanzspitze endet. Der Schwanz trägt normalerweise einen sehr langen Giftstachel.
Über die Lebensweise des Pelagischen Stechrochens ist wenig bekannt. Er lebt im offenen Ozean in Wassertiefen von einem bis maximal 380 Metern, normalerweise bis in 100 Metern Tiefe. Wahrscheinlich ist er der einzige vollständig pelagisch lebende Vertreter der Stechrochen. Er ernährt sich von Quallen, Rippenquallen, Kopffüßern, pelagischen Krebstieren und Fischen. Wie alle Stechrochen ist der Pelagische Stechrochen ovovivipar.
Der Pelagische Stechrochen (Pteroplatytrygon violacea) ist ein wenig bekannter Rochen der wahrscheinlich weit verbreitet in fast allen tropischen und subtropischen Meeren vorkommt. Sichtungen bzw. Fänge gibt es unter anderem von der Küste des südlichen Mittelmeers, von Sizilien, von Kap Verde im östlichen Atlantik, aus dem tropischen Westatlantik und aus dem Ostpazifik von Vancouver, der Küste Kaliforniens, Niederkalifornien und den Galapagosinseln.
The pelagic stingray (Pteroplatytrygon violacea) is a species of stingray in the family Dasyatidae, and the sole member of its genus. It is characterized by the wedge-like shape of its pectoral fin disc, which is much wider than long, as well as by the pointed teeth in both sexes, whip-like tail with extremely long tail spine, and uniform violet to blue-green coloration. It generally reaches 59 cm (23 in) in width. The pelagic stingray has a worldwide distribution in waters warmer than 19 °C (66 °F), and migrates seasonally to spend the summer closer to the continental shelf and at higher latitudes. The only stingray that almost exclusively inhabits the open ocean, this species is typically found in surface waters down to a depth of 100 m (330 ft). As a consequence of its midwater habits, its swimming style has evolved to feature more of a flapping motion of the pectoral fins, as opposed to the disc margin undulations used by other, bottom-dwelling stingrays.
The diet of the pelagic stingray consists of free-swimming invertebrates and bony fishes. It is an active hunter, using its pectoral fins to trap and move food to its mouth, and has been known to take advantage of seasonal feeding opportunities such as spawning squid. Like other stingrays, it is aplacental viviparous, meaning that the embryos are sustained initially by yolk and later by histotroph ("uterine milk"). With a short gestation period of 2–4 months, females may bear two litters of 4–13 pups per year. Birthing generally occurs in warm water near the equator, with the exception of the Mediterranean, with the timing varying between regions. Rarely encountered except by fishery workers, the pelagic stingray can inflict a severe, even fatal wound with its tail spine. This species is caught as bycatch throughout its range; it is of little economic value and usually discarded, often with high mortality. However, there is evidence that its numbers are increasing, perhaps owing to the heavy fishing of its natural predators and competitors (e.g., sharks). Along with the pelagic stingray's global distribution and prolific life history, this has led the International Union for Conservation of Nature (IUCN) to assess it as of Least Concern.
The pelagic stingray was originally described by French naturalist Charles Lucien Bonaparte in the 1832 third volume of Iconografia della fauna italica per le quattro classi degli animali vertebrati. He named it Trygon violacea, from the Latin viola ("purple"), and designated two specimens collected off Italy as the species syntypes.[2][3] The genus Trygon has since been synonymized with Dasyatis. In 1910, American zoologist Henry Weed Fowler placed the pelagic stingray in the newly created subgenus Pteroplatytrygon, from the Greek pteron ("fin"), platus ("broad"), and trygon ("stingray").[4] Later authors elevated Pteroplatytrygon to the rank of full genus, though some taxonomists dispute whether this species is distinct enough to warrant separation from Dasyatis.[3][5]
Pteroplatytrygon violacea
Dasyatis + Indo-Pacific Himantura
Phylogenetic tree of Dasyatidae.[5] Taxon names have been updated.Lisa Rosenberger's 2001 phylogenetic analysis, based on morphology, found that the pelagic stingray is one of the more basal members of its family, being the sister taxon to a clade that contains Pastinachus, Dasyatis, and Indo-Pacific Himantura species.[5] Other common names for the pelagic stingray include the blue stingray and the violet stingray.[6]
The distribution of the pelagic stingray extends nearly worldwide in tropical to warm-temperate pelagic waters, between the latitudes of 52°N and 50°S. In the western Atlantic, it has been reported from the Grand Banks of Newfoundland to North Carolina, the northern Gulf of Mexico, and the Lesser Antilles, Brazil and Uruguay. In the eastern Atlantic, this species has been recorded from the North Sea to Madeira, including the Mediterranean, as well as around Cape Verde, in the Gulf of Guinea and off South Africa. In the Pacific, it is known from Japan to Australia and New Zealand in the west, British Columbia to Chile in the east, and around many oceanic islands including Hawaii, the Galápagos, and Easter Island. There have been no reports of this species from much of the Indian Ocean, but it is known to be common in the southwestern portion and around Indonesia.[1][7][8][9]
Unique amongst stingrays in inhabiting the open ocean rather than the sea floor, the pelagic stingray is generally found from the surface to a depth of 100 m (330 ft) over deep water.[1] It has also been caught at a depth of 330–381 m (1,083–1,250 ft) over the Kyushu–Palau Ridge, indicating that it at least occasionally approaches the bottom.[10] This species prefers water temperatures above 19 °C (66 °F), and will die if the temperature drops to 15 °C (59 °F).[7]
The pelagic stingray performs seasonal migrations following warm water masses.[3] In the northwestern Atlantic, it is found in or near the Gulf Stream from December to April, and moves north of the Stream to gather near the continental shelf from July to September. A similar migration seems to occur in the Mediterranean, though the specifics are unknown. In the Pacific, this species apparently spends the winter in oceanic waters near the equator and move into higher latitudes and towards the coast in spring.[7] Two Pacific populations are known: one migrates from near Central America to California, and the other from the central Pacific to as far as Japan and British Columbia.[3] Off southeastern Brazil, pelagic stingrays are displaced towards the coast by upwellings of cold water in late spring and summer; in some years they may even be pushed into inshore waters less than 45 m (148 ft) deep.[11]
The pelagic stingray has a very thick, distinctively wedge-shaped pectoral fin disc one-third wider than long, with broadly curved leading margins, rather angular outer corners, and nearly straight trailing margins. The snout is short with a rounded tip. The eyes are minute and, unlike in other stingrays, do not protrude above the body; the spiracles (paired respiratory openings) follow immediate behind. There is a short but broad curtain of skin between the nostrils, with a weakly fringed rear margin. The mouth is small and gently arched, with deep furrows at the corners and a tiny projection at the center of the upper jaw that fits into an indentation on the lower jaw.[12][13][14] There are anywhere from 0 to 15 forked papillae (nipple-like structures) in a row across the floor of the mouth. There are 25–34 upper tooth rows and 25–31 lower tooth rows; the teeth of both sexes have single, pointed cusps, but those of adult males are longer and sharper than those of adult females.[3][12][15] The margins of the pelvic fins are nearly straight in front and become rounded at the tips and in back.[13]
The whip-like tail measures up to twice as long as the disc; it is thick at the base and tapers significantly to the extremely long, serrated spine placed approximately one-third to halfway along its length. Two spines may be present if a replacement grows in before the original drops off. Posterior to the spine origin, there is a low ventral fin fold that does not reach to the spine tip. Young rays are completely smooth-skinned; with age small prickles appear over the center of the back, as well as a row of small thorns along the midline from between the eyes to the origin of the spine.[13] This species is a plain dark purple to blue-green above, extending onto the tail fold, and a slightly lighter shade below. When captured and handled, it exudes a thick black mucus that covers its body.[3] The pelagic stingray typically grows to 1.3 m (4.3 ft) long and 59 cm (23 in) across.[16] The largest individuals on record are from a captive rearing experiment conducted from 1995 to 2000, in which a male reached 68 cm (27 in) across and 12 kg (26 lb), and a female 94 cm (37 in) across and 49 kg (108 lb).[17]
In adopting a midwater lifestyle, the pelagic stingray exhibits several characteristics different from those of its bottom-dwelling relatives. While most stingrays propel themselves by undulating their disc margins, this species swims by oscillating (flapping) its pectoral fins in a manner approaching the "underwater flying" employed by eagle rays. Oscillatory fin motions generate lift, thus improving cruising efficiency in open water at a cost to maneuverability.[18] The pelagic stingray is adept at swimming backwards, which may compensate for the lower fine control offered by its swimming mode.[19]
Vision seems to be more important to the pelagic ray in finding food than in other stingrays. Compared to other members of its family, this species has less than one-third the density of electroreceptive ampullae of Lorenzini on its underside. The ampullae also cover a smaller area, though not as small as in eagle rays, and are more evenly distributed between the ventral and dorsal surfaces. This ray can detect an electric field of well under 1 nV/cm at a distance of up to 30 cm (12 in), and may be able to pick up the minute electric fields produced by moving sea water. The lateral line of the pelagic stingray, a complex system of mechanoreceptors that detect nearby movement and ocean currents, remains similar to other stingrays in covering a greater area on the ventral than the dorsal surface. However, this species is less responsive to mechanical than to visual stimuli.[19][20][21]
Pelagic stingrays may segregate by sex, vertically in that males are found in deeper water than females, and perhaps horizontally as well.[22][23] Captive individuals often act highly aggressively towards ocean sunfish (Mola mola), biting and harassing them, particularly if they are hungry.[3] This species is preyed upon by oceanic whitetip sharks (Carcharhinus longimanus), great white sharks (Carcharodon carcharias), toothed whales, and other large, ocean-going carnivores.[3][14] Its all-around dark coloration likely serves to camouflage it against its featureless habitat.[24] The venom on its tail spine is also quite potent, causing it to be avoided by other fishes.[14] Known parasites of this species include the tapeworms Acanthobothrium benedeni, A. crassicolle, and A. filicolle, Rhinebothrium baeri and R. palombii,[25][26] and Tetragonocephalum uarnak,[27] and the monogenean Entobdella diadema.[28]
The pelagic stingray is an active predator that captures prey by wrapping its pectoral fins around it, before manipulating it to the mouth. It is the only stingray in which both sexes have pointed teeth, for grasping and cutting into slippery prey.[3][22] A wide variety of organisms are represented in its diet: crustaceans including amphipods, krill, and larval crabs, molluscs including squid, octopus, and pteropods, bony fishes including herring, mackerel, sea horses and filefish, comb jellies and medusae, and polychaete worms.[3][22][24] Off California, pelagic stingrays hunt large mating aggregations of squid that form from November to April.[10] Off Brazil, this species follows groups of Atlantic cutlassfish (Trichiurus lepturus) towards the coast in January and February, with both predators seeking small schooling fishes.[11] Juvenile rays consume 6–7% of their body weight in food per day, which declines to just above 1% in adults.[3]
Like other stingrays, the pelagic stingray is aplacental viviparous: the developing embryos are at first nourished by yolk, which is later supplanted by histotroph ("uterine milk", containing proteins, lipids, and mucus); the mother delivers the histotroph through numerous thread-like extensions of the uterine epithelium called "trophonemata", which feed into the enlarged spiracles of the embryo. Females have only one functional ovary and uterus, on the left, and may produce two litters per year.[10][24] Mating occurs from March to June in the northwestern Atlantic, and in late spring in the southwestern Atlantic.[24][29] Females are capable of storing sperm internally for more than a year, allowing them to wait for favorable environmental conditions in which to gestate their young.[3] When first passed into the uterus, a batch of fertilized eggs are contained in a single membraneous capsule tapered at both ends. Shortly after, the capsule ruptures to release the eggs, and is expelled from the uterus.[24] The gestation period may be the shortest of any shark or ray, lasting only 2–4 months, during which time the embryos increase a hundredfold in mass.[3][10]
In the Pacific, females give birth in winter from November to March in a nursery area near Central America, prior to their northward migration. Similarly, in the northwestern Atlantic, birthing seems to occur in winter when the females are in warm southerly waters, possibly off the West Indies. However, records also exist of two possibly anomalous females that were pregnant much earlier in the year and would have given birth in August or September, before their southward migration. In the southwestern Atlantic, birthing occurs in summer around January, again in warmer water towards the equator. As opposed to other regions, in the Mediterranean females give birth in summer before moving to warmer waters.[7] The litter size ranges from 4 to 13 (average six), and does not increase with the size of the female. Newborns measure 15–25 cm (5.9–9.8 in) across.[1][30] Rays in captivity, with ample food, grow at an average annual rate of 8.1 cm (3.2 in) (disc width), while rays in the wild grow at an average annual rate of only 1.6 cm (0.63 in). The food intake and growth rate of adults are highest in January–February and July–August, and lowest in March–April and October–November.[17] Males reach sexual maturity at 37–50 cm (15–20 in) across and two years of age, and females at 39–50 cm (15–20 in) and three years of age.[1] This species may live up to 10–12 years. One of the most prolific rays, its intrinsic population growth rate is up to 31% a year.[31]
The pelagic stingray is not aggressive and rarely encountered because of its habitat preferences, but its very long tail spine demands extreme caution be exercised in handling it. It has been responsible for two known fatalities: a worker on a tuna longliner who was impaled by a captured ray, and another fishery worker who succumbed to tetanus days after being stung.[3] This species has been kept in public aquariums for almost a century.[17]
Caught as bycatch in drifting longliners for tunas, billfishes and pelagic sharks, it is usually discarded due to its low commercial value.[32] Rays incidentally caught on longlines suffer high mortality, as fishers are wary of being stung and remove the rays from the hooks by smashing them against the side of the boat, causing severe damage to the mouth and jaws. The extent of this bycatch has yet to be quantified.[1][6] Surveys in the Pacific suggest that pelagic stingray numbers have increased since the 1950s, possibly due to commercial fisheries depleting the dominant predators in the ecosystem, such as sharks and tuna.[33] The lack of population declines, coupled with its wide distribution and high reproductive rate, has led the International Union for Conservation of Nature (IUCN) to list this species under Least Concern.[1][31] In June 2018 the New Zealand Department of Conservation classified the pelagic stingray as "Not Threatened" with the qualifier "Secure Overseas" under the New Zealand Threat Classification System.[34]
Recent research has been conducted into reducing pelagic stingray bycatch on longlines by switching to larger and/or "C"-shaped hooks.[35]
The pelagic stingray (Pteroplatytrygon violacea) is a species of stingray in the family Dasyatidae, and the sole member of its genus. It is characterized by the wedge-like shape of its pectoral fin disc, which is much wider than long, as well as by the pointed teeth in both sexes, whip-like tail with extremely long tail spine, and uniform violet to blue-green coloration. It generally reaches 59 cm (23 in) in width. The pelagic stingray has a worldwide distribution in waters warmer than 19 °C (66 °F), and migrates seasonally to spend the summer closer to the continental shelf and at higher latitudes. The only stingray that almost exclusively inhabits the open ocean, this species is typically found in surface waters down to a depth of 100 m (330 ft). As a consequence of its midwater habits, its swimming style has evolved to feature more of a flapping motion of the pectoral fins, as opposed to the disc margin undulations used by other, bottom-dwelling stingrays.
The diet of the pelagic stingray consists of free-swimming invertebrates and bony fishes. It is an active hunter, using its pectoral fins to trap and move food to its mouth, and has been known to take advantage of seasonal feeding opportunities such as spawning squid. Like other stingrays, it is aplacental viviparous, meaning that the embryos are sustained initially by yolk and later by histotroph ("uterine milk"). With a short gestation period of 2–4 months, females may bear two litters of 4–13 pups per year. Birthing generally occurs in warm water near the equator, with the exception of the Mediterranean, with the timing varying between regions. Rarely encountered except by fishery workers, the pelagic stingray can inflict a severe, even fatal wound with its tail spine. This species is caught as bycatch throughout its range; it is of little economic value and usually discarded, often with high mortality. However, there is evidence that its numbers are increasing, perhaps owing to the heavy fishing of its natural predators and competitors (e.g., sharks). Along with the pelagic stingray's global distribution and prolific life history, this has led the International Union for Conservation of Nature (IUCN) to assess it as of Least Concern.
La raya pelágica (Pteroplatytrygon violacea) es una especie de rayas látigo de la familia Dasyatidae. Se caracteriza por sus anchas aletas pectorales que rodea todo su cuerpo, la cola es corta, pero con uno o más aguijones venenosos. Su coloración es violeta-azul con el vientre blanco. La raya pelágica habita casi en todo el mundo, es una de las especies migratorias. La raya pelágica pasan toda su vida cerca de la superficie, en mar abierto.[1]
El alimento favorito de la raya pelágica consiste principalmente en invertebrados y peces óseos. La raya pelágica es ovovivípara, con camadas de 13 crías al año, a las que alimenta con leche uterina.[2] Esta leche, que contiene lípidos y proteínas, es proporcionada por la madre mediante numerosas extensiones del epitelio uterino llamadas "trophonemata". Las hembras tienen un único ovario funcional.
Datos: Q1815013
Multimedia:
Especies: Pteroplatytrygon violacea
La raya pelágica (Pteroplatytrygon violacea) es una especie de rayas látigo de la familia Dasyatidae. Se caracteriza por sus anchas aletas pectorales que rodea todo su cuerpo, la cola es corta, pero con uno o más aguijones venenosos. Su coloración es violeta-azul con el vientre blanco. La raya pelágica habita casi en todo el mundo, es una de las especies migratorias. La raya pelágica pasan toda su vida cerca de la superficie, en mar abierto.
El alimento favorito de la raya pelágica consiste principalmente en invertebrados y peces óseos. La raya pelágica es ovovivípara, con camadas de 13 crías al año, a las que alimenta con leche uterina. Esta leche, que contiene lípidos y proteínas, es proporcionada por la madre mediante numerosas extensiones del epitelio uterino llamadas "trophonemata". Las hembras tienen un único ovario funcional.
Pteroplatytrygon violacea Pteroplatytrygon generoko animalia da. Arrainen barruko Dasyatidae familian sailkatzen da.
Pteroplatytrygon violacea Pteroplatytrygon generoko animalia da. Arrainen barruko Dasyatidae familian sailkatzen da.
Pteroplatytrygon violacea, la Pastenague violette[2], est une espèce de raies appartenant à la famille des Dasyatidae. C'est la seule espèce de son genre Pteroplatytrygon (monotypique).
Pteroplatytrygon violacea, la Pastenague violette, est une espèce de raies appartenant à la famille des Dasyatidae. C'est la seule espèce de son genre Pteroplatytrygon (monotypique).
Il trigone viola[2] (Pteroplatytrygon violacea (Bonaparte, 1832)), conosciuto anche come pastinaca viola o violacea o pastinaca pelagica, è un pesce della famiglia Dasyatidae, unica specie del genere Pteroplatytrygon.[3]
Gli esemplari adulti possono raggiungere i 160 cm di lunghezza (coda compresa) e gli 80 cm di larghezza. È caratterizzata da un corpo di forma discoidale molto affusolato, con delle larghe pinne pettorali. Gli occhi, a differenza delle altre pastinache, non sono sporgenti. La bocca, situata in posizione ventrale, è dotata di 25-34 file di denti sulla mandibola superiore e 25-31 file sulla mandibola inferiore. I denti sono formati da una cuspide appuntita e sono adatti per il taglio (contrariamente a quelli delle altre razze, adatti a schiacciare). La coda, lunga e simile ad una frusta, è dotata di uno o due aculei veleniferi. La colorazione dorsale varia dal grigio-violetto all'azzurro-verdastro. La pastinaca violacea è agilissima nel nuoto e si nutre di piccoli pesci, calamari, meduse e crostacei pelagici, che spinge verso la bocca servendosi delle pinne pettorali.
È una specie ovovivipara. Per uno stile di vita pelagico la pastinaca pelagica presenta diverse caratteristiche diverse da quelle dei suoi parenti. Mentre la maggior parte delle razze si spingono ondulando i margini del disco, questa specie nuota oscillando (sbattendo) le sue pinne pettorali in un modo che si avvicina al "volo sottomarino" impiegato dai raggi d'aquila . I movimenti oscillatori delle pinne generano portanza, migliorando così l'efficienza di crociera in mare aperto a costo della manovrabilità. La pastinaca pelagica è esperta nel nuoto all'indietro, il che può compensare il controllo fine inferiore offerto dalla sua modalità di nuoto. Questa specie individua le prede grazie alla visione. . La linea laterale della pastinaca pelagica, un complesso sistema di meccanorecettori che rilevano il movimento vicino alle correnti oceaniche , rimane simile ad altre razze nel coprire una superficie maggiore sul ventrale rispetto alla superficie dorsale. Tuttavia, questa specie è meno sensibile agli stimoli meccanici che a quelli visivi.
I maschi si trovano in acque più profonde rispetto alle femmine . Gli individui in cattività spesso agiscono in modo molto aggressivo nei confronti dei pesci , mordendoli e molestandoli, in particolare se hanno fame. Questa specie è predata dallo squalo longimano, grandi squali bianchi, balene e altri grandi carnivori oceanici . La sua colorazione scura a tutto tondo probabilmente serve a mimetizzalo nel suo habitat. Il veleno sulla sua spina dorsale è anche abbastanza potente.
I piccoli pesci sono uno delle sue tipiche prede.La pastinaca pelagica è un predatore attivo che cattura la preda avvolgendoci attorno le pinne pettorali, prima di manipolarla alla bocca. È l'unica pastinaca in cui entrambi i sessi hanno i denti aguzzi, per afferrare e tagliare in prede scivolose. Nella sua dieta è rappresentata un'ampia varietà di organismi : crostacei tra cui anfipodi , krill e granchi larvali , molluschi tra cui calamari , polpi, pesci ossei tra cui aringhe, sgombri ,cavallucci marini, meduse e policheti . Al largo della California, le pastinache pelagiche cacciano grandi aggregazioni di calamari che si formano da novembre ad aprile.
Distribuito nelle acque temperate e subtropicali di tutto il mondo. Predilige un habitat pelagico, esclusivamente al largo della piattaforma continentale e lontano dal fondo marino.
Questa specie venne classificata da Bonaparte nel 1832 come Trygon violacea. Il nome specifico violacea deriva dal latino viola e sta ad indicare il colore dorsale, che varia dall'azzurro al violaceo. Altri nomi comuni sono "pastinaca blu" e "pastinaca viola".
Sebbene venga talvolta catturata dai pescherecci d'alto mare, non sembra minacciata dalle attività umane.
Il trigone viola (Pteroplatytrygon violacea (Bonaparte, 1832)), conosciuto anche come pastinaca viola o violacea o pastinaca pelagica, è un pesce della famiglia Dasyatidae, unica specie del genere Pteroplatytrygon.
De violette pijlstaartrog of de pelagische pijlstaartrog (Pteroplatytrygon violacea) is de enige soort van het geslacht Pteroplatytrygon van de familie Dasyatidae. Deze pijlstaartrog komt overal in de wereldzeeën voor in gematigde en (sub)tropische wateren over de hele wereld (zie verspreidingskaartje). Deze pijlstaartrog is geen bodemvis, maar een rog die net als de adelaarsroggen een pelagische leefwijze heeft.
De volwassen exemplaren kunnen 160 cm (inclusief staart) lang worden en 80 cm breed. De violette pijlstaartrog is volwassen bij een lengte tussen de 40 en 50 cm, de gemiddelde lengte is 110 cm. Opvallend aan de violette pijlstaartrog is de kleur: egaal grijs tot blauw-paars-groen over het hele lichaam en verder de grote, wigvormige borstvinnen die een grotere breedte dan lengte hebben. De ogen, in tegenstelling tot andere pijlstaartroggen, zijn niet zo prominent aanwezig. In de bek (gelegen aan de buikzijde) zitten 25-34 rijen tanden in de bovenkaak en in de onderkaak 25-31. De tanden zijn scherp en puntig en zijn meer geschikt voor het afbijten dan voor het vermalen en kneuzen van prooien (zoals bij de bodembewonende soorten pijlstaartroggen). De staart is lang en zweepvormig met een of twee giftige stekels.
De violette pijlstaartrog is een wendbare zwemmer die zich voedt met kleine vissen, inktvis, kwallen en pelagisch levende kreeftachtigen. Hij leidt de prooi naar de bek met behulp van de borstvinnen. Deze pijlstaartrog komt voor in diep water en zwemt op een diepte tussen de 1 en 100 m. Er zijn ook exemplaren op grotere diepte gevangen, tot 380 meter onder het wateroppervlak. De soort is eierlevendbarend en trekt naar warmere wateren om jongen te werpen.
De violette pijlstaartrog werd eerst beschreven door de Franse natuurkenner Charles Lucien Bonaparte als Trygon violacea. Het geslacht Trygon ging later op in het grote geslacht Dasyatis. In 1910 plaatste de Amerikaanse zoöloog Henry Weed Fowler de violette pijlstaartrog in een speciaal geslacht Pteroplatytrygon. Dit woord is afgeleid van het Oudgreekse pteron (vleugel), platy (breed) en trygon (pijlstaartrog).
De violette pijlstaartrog wordt als bijvangst gevangen bij de langelijnvisserij op onder andere tonijn. Deze pijlstaartroggen worden meestal over boord gegooid, maar omdat ze uit vrees voor de giftige stekel op weinig zachtzinnige wijze van de haak worden gehaald, hebben deze roggen een lage overlevingskans. Desondanks heeft de beroepsvisserij geen negatieve invloed op de populatiegrootte en daarom staat de violette pijlstaartrog als niet bedreigd op de internationale rode lijst.[1]
Bronnen, noten en/of referentiesDe violette pijlstaartrog of de pelagische pijlstaartrog (Pteroplatytrygon violacea) is de enige soort van het geslacht Pteroplatytrygon van de familie Dasyatidae. Deze pijlstaartrog komt overal in de wereldzeeën voor in gematigde en (sub)tropische wateren over de hele wereld (zie verspreidingskaartje). Deze pijlstaartrog is geen bodemvis, maar een rog die net als de adelaarsroggen een pelagische leefwijze heeft.
Тіло завдовжки до 100—130 см завдовжки, діаметром 60-90 см. Зареєстрована вага — 15-50 кг. Тіло темно-фіолетового забарвлення з синьо-зеленим відтінком на спині. Черево світле. На хвості розміщується отруйна колючка, що можу сякати до третини розмірів хвоста. При попадання у полон, скат виділяє густий чорний слиз, що покриває все тіло.
Космополіт, що мешкає у тропічних і субтропічних морях. Зустрічається у Східній Атлантиці, біля південно-східних берегів Середземного моря та навколо Сицилії. Зафіксований біля Кабо-Верде. У східній частині Тихого океану зареєстрований біля берегів Каліфорнії (США), півострова Каліфорнія (Мексика) і Галапагоських островів. Мабуть поширений від Ванкувера до Чилі. Зафіксований у Західній Атлантиці. Є 4 записи з південної частини Африки.
Мешкає у відкритих, тропічних і помірно теплих водах, як правило, на глибині до 100 м. Це повністю пелагічний вид. Живиться кишковопорожнинними (включаючи медузами), кальмарами, десятиногими ракоподібними і рибою. Яйцеживородний вид. Має отруйний шип на хвості.
Pteroplatytrygon violacea là một loài cá đuối thuộc về họ Dasyatidae và là thành viên duy nhất của chi Pteroplatytrygon. Nó thường đặt chiều rộng 59 cm (23 in). Nó có đuôi giống roi với gai độc dài, loài này có màu từ tím tới xanh và có răng nhọn ở cả hai giới. Pteroplatytrygon violacea phân bố toàn cầu ở các vùng nước ấm hơn 19 °C (66 °F), và di cư theo mùa. Pteroplatytrygon violacea hầu như chỉ sống ở các đại dương mở, loài này thường được tìm thấy từ tầng mặt nước tới độ sâu 100 m (330 ft). Đây cũng là loài cá đuối gai độc sống ở biển, đây là sinh vật năng động nhất trong họ nhà cá đuối gai độc. Chúng sống lang thang trong các vùng biển nhiệt đới và cận nhiệt đới.
Chế độ ăn uống của loài này bao gồm các động vật không xương sống phù du và cá xương. Nó săn mồi tích cực, dùng vây ngực lớn để bẫy và đưa thức ăn vào miệng. Nó được biết có thể tận dụng cơ hội kiếm ăn theo mùa như mùa mực đẻ trứng. Như các loài cá đuối khác, nó đẻ noãn thai sinh, phôi của nó ban đầu được nuôi bởi noãn hoàng và sau đó là histotroph ("sữa tử cung").
Pteroplatytrygon violacea có giai đoạn mang thai ngắn từ 2-4 tháng, cá đuối cái đó thể đẻ hai lứa, mổi lứa 4-13 cá đuối con mỗi năm. Việc sinh đẻ thường xảy ra ở vùng xích đạo, với ngoại lệ là biển Địa Trung Hải, vào thời gian khác nhau giữa các vùng. Chúng hiếm khi bị bắt gặp, trừ trong ngư nghiệp, Pteroplatytrygon violacea có thể tạo nên một vết thương rất xấu, hay thậm chí chí tử. Nó có ít giá trị kinh tế và thường bị vất đi.
Pteroplatytrygon violacea ban đầu được mô tả bởi nhà tự nhiên học người Pháp Charles Lucien Bonaparte ở chương ba của Iconografia della fauna italica per le quattro classi degli animali vertebrati vào năm 1832. Ông đặt tên cho nó là Trygon violacea, từ tiếng Latin viola ("tím"), và mô tả hai cá thể được thu thập ở Ý.[2][3] Chi Trygon từng bị cho là từ đồng nghĩa với chi Dasyatis. Năm 1910, nhà động vật học người Mỹ Henry Weed Fowler đưa loài này vào phân chi mới được tạo ra là Pteroplatytrygon, từ tiếng Hy Lạp pteron ("vây"), platus ("rộng"), và trygon ("cá đuôi").[4] Sau đó nhiều tác giả nâng Pterplatytrygon lên thành cấp chi, mặc dù một vài nhà phân loại học cho rằng Pteroplatytrygon không đủ khác biệt để tách ra từ Dasyatis.[3][5]
Pteroplatytrygon violacea
Dasyatis + Himantura tại Ấn Độ Dương-Thái Bình Dương
Theo giải thích phát sinh loài năm 2001 của Lisa Rosenberger, dựa trên hình thái học, cho thấy Pteroplatytrygon violacea là một trong những loài cơ sở trong họ Dasyatidae, là nhóm chị em trong nhánh gồm các chi Pastinachus, Dasyatis, và Himantura.[5]
Nó có vây ngực rất dày, rộng hơn dài. Mõm ngắn với đầu tròn. Đôi mắt nhỏ và, không như các loài cá đuối khác, mắt không nhô lên trên cơ thể, lỗ thở ngay sau mắt. Miệng nhỏ và hơi cong, có một cấu trúc nhỏ ở hàm trên vừa với một lỗ hõm hàm dưới. Có thể có đến 15 xếp thành một hàng ở hàm dưới. Hàm trên có 25–34 dãy răng, hàm dưới có 25–31 dãy răng; răng ở hai giới đầu có đỉnh nhọn, nhưng răng con đực dài và sắc hơn.[3][6][7] Đuôi của nó dài gấp đôi thân mình, dày ở gốc đuôi và thuôn nhọn dần, gai độc rất dài. Khi bị bắt, nó tiết ra một chất nhầy phủ trên cơ thể.[3] Pteroplatytrygon violacea thông thường dài 1,3 m (4,3 ft) và rộng 59 cm (23 in).[8] Các cá thể lớn nhất được ghi nhận trong một cuộc thí nghiệm xảy ra trong điều kiện nuôi nhốt từ năm 1995 tới 2000, con đực rộng tới 68 cm (27 in) và nặng 12 kg (26 lb), con cái rộng 94 cm (37 in) và nặng 49 kg (108 lb).[9]
Pteroplatytrygon violacea không thích tấn công người và ít khi bị bắt gặp, nhưng nó có gai đuôi độc rất dài. Nó đã gây ra hai vụ tử vong cho con người: một người câu cá ngừ bị và một ngư dân khác bị mắc uốn ván sau khi bị đâm.[3] Loài này đã được nuôi trong hồ cá công cộng khoảng một thế kỷ nay.
Thịt và sụn của Pteroplatytrygon violacea đôi khi được sử dụng, ví dụ như ở Indonesia, nhưng hầu hết các phần của loài này không có giá trị và bị loại bỏ. Nó dễ bị mắc vào lưới rê, lưới vây kéo, và lưới kéo đáy, khiến nó vô tình bị bắt. Mức độ đánh bắt loài này vẫn chưa được xác định.[1][10] Một nghiên cứu ở Thái Bình Dương cho rằng số lượng của Pteroplatytrygon violacea đang tăng lên từ thập niên 1950, có lẽ do săn bắt cá thương mại đã làm giảm đi số lượng các động vật ăn thịt bật cao, như cá mập và cá ngừ.[11] Do thiếu thiên địch, cộng với phạm vi phân bố rộng và sinh sản nhanh, Liên minh Bảo tồn Thiên nhiên Quốc tế (IUCN) xếp loài này là loài ít quan tâm.[1][12]
Pteroplatytrygon violacea là một loài cá đuối thuộc về họ Dasyatidae và là thành viên duy nhất của chi Pteroplatytrygon. Nó thường đặt chiều rộng 59 cm (23 in). Nó có đuôi giống roi với gai độc dài, loài này có màu từ tím tới xanh và có răng nhọn ở cả hai giới. Pteroplatytrygon violacea phân bố toàn cầu ở các vùng nước ấm hơn 19 °C (66 °F), và di cư theo mùa. Pteroplatytrygon violacea hầu như chỉ sống ở các đại dương mở, loài này thường được tìm thấy từ tầng mặt nước tới độ sâu 100 m (330 ft). Đây cũng là loài cá đuối gai độc sống ở biển, đây là sinh vật năng động nhất trong họ nhà cá đuối gai độc. Chúng sống lang thang trong các vùng biển nhiệt đới và cận nhiệt đới.
Chế độ ăn uống của loài này bao gồm các động vật không xương sống phù du và cá xương. Nó săn mồi tích cực, dùng vây ngực lớn để bẫy và đưa thức ăn vào miệng. Nó được biết có thể tận dụng cơ hội kiếm ăn theo mùa như mùa mực đẻ trứng. Như các loài cá đuối khác, nó đẻ noãn thai sinh, phôi của nó ban đầu được nuôi bởi noãn hoàng và sau đó là histotroph ("sữa tử cung").
Pteroplatytrygon violacea có giai đoạn mang thai ngắn từ 2-4 tháng, cá đuối cái đó thể đẻ hai lứa, mổi lứa 4-13 cá đuối con mỗi năm. Việc sinh đẻ thường xảy ra ở vùng xích đạo, với ngoại lệ là biển Địa Trung Hải, vào thời gian khác nhau giữa các vùng. Chúng hiếm khi bị bắt gặp, trừ trong ngư nghiệp, Pteroplatytrygon violacea có thể tạo nên một vết thương rất xấu, hay thậm chí chí tử. Nó có ít giá trị kinh tế và thường bị vất đi.
Кнутовидный, сильно утончающийся к кончику хвост в 2,1—2,7 раза превышает ширину диска. На дорсальной поверхности хвостового стебля на расстоянии от 1/3 до середины хвоста расположен очень длинный зазубренный шип, соединённый протоком с ядовитой железой. Иногда у скатов бывает 2 шипа. Периодически шип обламывается и на его месте вырастает новый. Позади шипа расположена низкая вентральная кожная складка, которая не доходит до кончика хвоста. Кожа молодых скатов совершенно гладкая. С возрастом в центре диска появляются шипы, а от области между глаз до основания шипа вдоль позвоночника формируется ряд небольших колючек[16]. Окраска дорсальной поверхности диска ровного тёмно-фиолетового или сине-зелёного цвета. При поимке кожа скатов выделяет толстый слой чёрной слизи, обволакивающей тело[5]. В среднем ширина диска составляет 59 см, а общая длина 1,3 м[19]. В ходе экспериментального отлова, проведённого с 1995 по 2000 год, были установлены максимальные зарегистрированные ширина диска и вес. У самцов эти показатели составили 68 см и 12 кг, а у самок 94 см и 49 кг соответственно[20].
Синие хвостоколы приспособились к жизни в толще водного столба и отличаются от своих донных сородичей. Большинство хвостоколов плавает, совершая волнообразные движения краями диска, тогда как этот вид взмахивает грудными плавниками как крыльями, подобно орляковым скатам. Такие колебательные движения создают подъёмную силу, которая улучшает эффективность плавания в открытом водном пространстве, ухудшая манёвренность[21]. Впрочем, снижение манёвренности может быть компенсировано способностью синих хвостоколов плавать задом наперёд[22].
Пелагические хвостоколы ищут добычу с помощью зрения. По сравнению с прочими членами семейства хвостоколовых плотность ампул Лоренцини, расположенных на вентральной поверхности диска, у них составляет не более трети. Кроме того, ампулы покрывают лишь ограниченную площадь, хотя и не такую маленькую, как у орляковых скатов, и равномернее распределены по вентральной и дорсальной поверхностям. Синие хвостоколы способны обнаружить электрическое поле напряжённостью не более 5 нВ/см на расстоянии до 30 см и улавливают слабейшие электрические поля, создаваемые движением морской воды. Их боковая линия, как и у прочих хвостоколов, смещена в основном на вентральную сторону диска. Однако этот вид более чувствителен к зрительным, чем к механическим раздражителям[22][23][24].
Иногда у синих хвостоколов наблюдается сегрегация по полу — как по вертикали, когда самцы держатся глубже, отдельно от самок, так и по горизонтали[25][26]. В неволе при совместном содержании с рыбой-луной эти скаты, особенно когда они голодны, могут вести себя агрессивно, кусать и преследовать её[5]. На синих хвостоколов охотятся длиннокрылые и белые акулы, зубатые киты и прочие крупные океанические хищники[5][17]. Тёмная окраска служит этим скатам хорошей маскировкой в открытом море, где нет укрытий[27]. Сильный яд, содержащийся в шипе синих хвостоколов, отпугивает других рыб[17]. На этих скатах паразитируют ленточные черви Acanthobothrium benedeni, A. crassicolle и A. filicolle, Rhinebothrium baeri и R. palombii[28][29], и Tetragonocephalum uarnak[30] и моногенеи Entobdella diadema[31].
Синие скаты — активные хищники, они захватывают добычу грудными плавниками и отправляют её в рот. Это единственный вид хвостоколов, у которого зубы заострены у обоих полов, что позволяет им схватить и удержать скользкую добычу[5][25]. Их рацион очень разнообразен: ракообразные, включая бокоплавов, криль и личинок крабов, моллюски (такие, как кальмары и осьминоги), костистые рыбы (сельди, скумбрии и единороговые), гребневики, медузы и многощетинковые черви[5][25][27]. У берегов Калифорнии пелагические хвостоколы охотятся на кальмаров, которые собираются для спаривания и образуют большие скопления с ноября по апрель[13]. В водах Бразилии эти скаты следуют за группами обыкновенных рыб-сабель, направляющихся к берегу в январе—феврале; оба хищника ищут небольших стайных рыб[14]. Вес пищи, которую молодые синие хвостоколы потребляют в день, составляет 6—7 % их веса, в то время как у взрослых представителей вида этот показатель снижается до 1 %[5].
Подобно прочим хвостоколообразным, синий хвостокол относится к яйцеживородящим рыбам. Эмбрионы развиваются в утробе матери, питаясь желтком и гистотрофом. У взрослых самок, которые способны приносить потомство 2 раза в год, имеется 1 функциональный яичник и матка, расположенные слева[13][27]. В северо-западной Атлантике спаривание происходит с марта по июнь, а в юго-западной — поздней весной[27][32]. Самки способны сохранять сперму внутри организма более года, определяя наиболее благоприятное время для развития зародышей[5]. Беременность длится 2—4 месяца; за этот короткий срок масса эмбрионов возрастает во сто крат[5][13].
В Тихом океане потомство появляется на свет зимой с ноября по март до начала северной миграции синих хвостоколов. Природные питомники расположены у побережья Центральной Америки. Как и в северо-западной части Атлантического океана, роды здесь происходят зимой, когда самки находятся в южных тёплых водах — возможно, у берегов Вест-Индии. Однако известен случай поимки двух самок, которые были беременны задолго до этого срока и должны были родить в августе или сентябре, перед началом южной миграции. В юго-западной Атлантике роды происходят летом, примерно в январе, в тёплых водах вблизи экватора. В отличие от других мест, в Средиземном море самки приносят потомство летом до начала миграции к югу[10].
В помёте 4—13 новорождённых (в среднем 6) с диском шириной 15—25 см. Численность потомства не зависит от размера самки[3][33]. В неволе при обилии пищи ширина диска синих хвостоколов ежегодно увеличивается на 8,1 см, тогда как в естественных условиях прирост составляет лишь 1,6 см. Наиболее активно скаты питаются и растут в январе — феврале и июле — августе, а меньше всего в марте — апреле и октябре — ноябре[20]. Самцы и самки достигают половой зрелости при ширине диска 37—50 и 39—50 см, что соответствует возрасту 2 и 3 года соответственно[3]. Продолжительность жизни скатов этого вида оценивается в 10—12 лет. Это одни из самых плодовитых хвостоколов, темп прироста численности локальной популяции у них составляет до 31 % в год[34].
Синие хвостоколы не агрессивны, они обитают в открытом море, где у человека мало шансов их встретить. Однако обращаться с ними (например, при поимке) из-за наличия у них очень длинного ядовитого шипа следует с соблюдением осторожности. Известно два несчастных случая, связанных с этими скатами, которые для людей закончились летально: одного рыбака при ярусном лове тунцов синий хвостокол проткнул, а другой рыболов скончался через два дня после ранения от столбняка[5]. История содержания скатов данного вида в публичных аквариумах насчитывает почти 100 лет[20].
Синие хвостоколы не являются объектом целевого лова. В Индонезии их мясо и хрящи употребляют в пищу, но в остальной части ареала они не используются, и пойманных рыб выбрасывают за борт, как правило, нанося им смертельные повреждения. Пелагические хвостоколы попадаются в качестве прилова при коммерческом промысле с помощью ярусов, жаберных сетей, неводов и донных тралов[3]. Несмотря на это, численность этих скатов в тихоокеанском регионе с 1950-х годов возросла — вероятно, из-за интенсивного промысла акул и тунцов, которые на них охотились[35]. Международный союз охраны природы присвоил этому виду охранный статус «Вызывающий наименьшие опасения»[3].
Кнутовидный, сильно утончающийся к кончику хвост в 2,1—2,7 раза превышает ширину диска. На дорсальной поверхности хвостового стебля на расстоянии от 1/3 до середины хвоста расположен очень длинный зазубренный шип, соединённый протоком с ядовитой железой. Иногда у скатов бывает 2 шипа. Периодически шип обламывается и на его месте вырастает новый. Позади шипа расположена низкая вентральная кожная складка, которая не доходит до кончика хвоста. Кожа молодых скатов совершенно гладкая. С возрастом в центре диска появляются шипы, а от области между глаз до основания шипа вдоль позвоночника формируется ряд небольших колючек. Окраска дорсальной поверхности диска ровного тёмно-фиолетового или сине-зелёного цвета. При поимке кожа скатов выделяет толстый слой чёрной слизи, обволакивающей тело. В среднем ширина диска составляет 59 см, а общая длина 1,3 м. В ходе экспериментального отлова, проведённого с 1995 по 2000 год, были установлены максимальные зарегистрированные ширина диска и вес. У самцов эти показатели составили 68 см и 12 кг, а у самок 94 см и 49 кг соответственно.
紫魟（学名：Pteroplatytrygon violacea），又名土魟，为土魟科翼魟属下的一个种。
|access-date=中的日期值 (帮助) 
这是一篇與动物相關的小作品。你可以通过编辑或修订扩充其内容。 
分類 界 : 動物界 Animalia 門 : 脊索動物門 Chordata 綱 : 軟骨魚綱 Chondrichthyes 目 : トビエイ目 Myliobatiformes 科 : アカエイ科 Dasyatidae 属 : カラスエイ属 PteroplatytrygonDasyatis atratus Ishiyama & Okada, 1955
Dasyatis guileri Last, 1979
Trygon purpurea Müller & Henle, 1841
Trygon violacea Bonaparte, 1832
カラスエイ(烏鱏、学名Pteroplatytrygon violacea)はアカエイ科に属するエイの一種である。カラスエイ属は単型。体盤は横長でくさび型。鋭い歯と鞭のような尾、長い毒針を持つ。体色は紫から青緑。体盤幅59cm程度まで成長する。水温19°C以上の外洋域に生息し、季節回遊する。外洋に生息する唯一のアカエイ類で、通常は100m以浅で見られる。底生のアカエイ類と異なり、羽ばたくように泳ぐ。
餌は遊泳性の無脊椎動物や小魚。活発な捕食者で、胸鰭で獲物を包み込む。産卵期のイカのような季節性の餌も利用する。無胎盤性胎生で妊娠期間は短く、年間2回・4-13匹の仔魚を生む。出産は赤道付近で、時期は場所によって異なる。漁業者を除いて遭遇することは少ないが、尾の棘は危険である。経済価値はあまりなく、混獲されても捨てられる。捕食者の減少により個体数は増えている。 多産な汎存種のため、IUCNは保全状況を軽度懸念としている。
1832年、フランスの博物学者Charles Lucien BonaparteによってIconografia della fauna italica per le quattro classi degli animali vertebratiの3巻に記載された。ラテン語で"紫のアカエイ"を意味するTrygon violaceaと命名され、イタリア沖で採集された2個体の標本がシンタイプに指定された[3][4]。Trygon属はDasyatis属のシノニムとされていた。1910年、米国の動物学者Henry Weed Fowlerは、ギリシア語のpteron("鰭")、platus("広い")、trygon("アカエイ")に由来するPteroplatytrygon亜属を提唱し、カラスエイを置いた[5]。その後様々な論争があったが、最終的にPteroplatytrygonは属に昇格された。[4][6]。
2001年の形態系統解析では、カラスエイはアカエイ科の基底クレードの一つとなり、Pastinachus・Dasyatis・インド太平洋のHimantura属を含むクレードの姉妹群として位置づけられている[6]。
だが、分子系統解析では、本種はアカエイ属の内部に含まれ、Dasyatis brevicaudata の姉妹群であるという結果が得られている[7]。
ほぼ世界中の熱帯から暖帯、緯度52°N-50°Sの外洋域に生息している。西部大西洋ではグランドバンクからノースカロライナ・メキシコ湾・小アンティル諸島・ブラジル・ウルグアイ、東部大西洋では北海からマデイラ諸島・地中海・カーボベルデ周辺・ギニア湾・南アフリカ沖、西部太平洋では日本からオーストラリア・ニュージーランド、東部太平洋ではブリティッシュコロンビアからチリ、また、ハワイ・ガラパゴス・イースター島からも報告されている。インド洋からはあまり報告がないが、インドネシア南西部では一般的である[1][8][9][10]。
海底より外洋に生息するのが特徴で、通常100m以浅で見られる[1]。海底に近づくこともあり、九州パラオ海嶺の330-381mの深度でも捕獲されている。[11]。水温19°C以上を好み、15°Cを下回ると死滅する[8]。
暖水塊を追って季節回遊を行う[4]。北西大西洋では、12-4月はメキシコ湾流の近くで、6-9月は北方の大陸棚で見られる。地中海でも同じような回遊を行うと考えられているが詳細は分かっていない。太平洋では冬季を赤道の近くで過ごし、春になるとより高緯度の沿岸部に移動する[8]。太平洋には2つの個体群が存在し、1つは中米からカリフォルニア、もう1つは中央太平洋から日本・ブリティッシュコロンビアまで回遊する[4]。南東ブラジルのカボ・フリオ沖では晩春から夏に冷たい湧昇流が見られるため、深度45mより上の暖水塊が存在する領域に閉じ込められる[12]。
体盤は厚くくさび型で、長さは幅の約3/4。前縁は弧を描き、後縁はほぼ真っ直ぐに尾に続いている。吻は短く先端は丸い。眼は小さく、他のアカエイ類と違い突き出さず、すぐ後方に噴水孔がある。鼻孔間に短くて広い鼻褶があり、口は小さく少し曲がる。口角に深い溝があり、下顎の凹みに合わせて上顎の中央が少し突出する。[13][14][15]口底を横切って、0-15に分岐した乳頭突起の列がある。上顎には25-34、下顎には25-31の歯列がある。雌雄共に鋭く尖った歯を持つが、雄の方が長く鋭い[4][13][16]。腹鰭の縁はほぼ真っ直ぐで両端は少し丸くなっている[14]。
鞭のような尾は体盤の2倍の長さになる。根元は太いが、急激に細くなり非常に長い。前方から約1/3の場所に、鋸歯状の棘が尾に沿って生えている。先の棘が抜ける前に次の棘が生えることがあり、この場合は2本存在する。低い皮褶が棘の基部から尾の先端の手前まで伸びる。若魚の皮膚は完全に滑らかだが、年と共に背面中央に小さな棘が現れ、眼の間から棘の基部にかけてを覆う[14]。背面は暗紫色から青緑色、腹側はそれより少し明るい色である。捕まえたり触ったりすると、濃い黒の粘液が滲み出し体を覆う[4]。体長1.3m・体幅59cm程度[17]。1995-2000年にかけて行われた飼育実験での最大個体は、雄は体幅68cm・体重12kg、雌は体幅94cm・体重49kgであった[18]。
遊泳性であるため、底生の近縁種とは様々な点で異なっている。ほとんどのアカエイ類は体盤をうねらせることで推進するが、この種はトビエイと同じように胸鰭を羽ばたかせることで泳ぐ。この泳ぎ方は小回りが効かないが、揚力が発生し推進効率が高い[19]。後ろ向きに泳ぐこともでき、小回りの効かなさを補っている[20]。
獲物を視覚に頼って見つけると考えられている。他のアカエイ類と比べロレンチーニ器官の密度が1/3以下であり、覆っている面積も少ない。だが、背面・腹面共に同数程度存在し、トビエイ類よりは多い。30cmまでの距離で1nV/cm以下の電場を感知でき、海水の動きによって発生する電場を捉えられる可能性もある。機械受容器である側線は、他のアカエイ類に似て背面・腹面の広範囲を覆っている。だが機械刺激より視覚刺激の方に敏感である[20][21][22]。
雄は雌よりも深い場所に生息し、おそらく水平方向にも棲み分けていると考えられる[23][24]。捕獲個体は空腹時にマンボウを攻撃することが観察されている[4]。ヨゴレ・ホホジロザメ・ハクジラなどの大型捕食者の獲物となる[4][15]。体色は特徴のない背景の中で保護色となる[25]。尾の毒針は潜在的に他魚を遠ざけている[15]。Acanthobothrium benedeni ・A. crassicolle ・A. filicolle ・Rhinebothrium baeri ・R. palombii[26][27] ・Tetragonocephalum uarnak[28]などの条虫、Entobdella diadema[29]などの単生類の宿主となる。
活発な捕食者であり、獲物を胸鰭で包み込んでから口に運ぶ。滑らかな獲物を捉えて切断するため、アカエイ類には珍しく鋭く尖った歯を持つ[4][23]。餌の種類は多様であり、端脚類・オキアミ・カニの幼生などの甲殻類、イカ・タコ・翼足類などの軟体動物、ニシン・サバ・タツノオトシゴ・カワハギなどの魚類、クシクラゲ、クラゲ、多毛類などを食べる[4][23][25]。11-4月のカリフォルニア沖では、繁殖のために集まった大量のイカを捕食する[11]。1-2月のブラジル沖では、小魚に引き寄せられて沿岸に集まったタチウオの群れを捕食する[12]。幼体は1日に体重の6-7%の餌を消費するが、成体では1%程度になる[4]。
他のアカエイ類のように、無胎盤性の胎生である。胚は卵黄栄養で育ち、その後組織栄養(タンパク質・脂質・粘液で構成された"子宮乳")に移行する。子宮乳は妊娠子宮絨毛糸(trophonemata)と呼ばれる、多数の糸状に伸長した子宮上皮から分泌され、胎児の広がった噴水孔から給餌される。卵巣・子宮は左側のみが機能し、年2回繁殖可能である[11][25]。繁殖行動は、北西大西洋では3-6月、南西大西洋では晩春に見られる[25][30]。雌は1年以上精子を蓄えることができ、適切な環境を選んで妊娠することができる[4]。受精卵の塊は両端が先細りになった被膜に包まれているが、皮膜はすぐに破れ卵を子宮内に放出する[25]。妊娠期間はエイの中で最も短い2-4か月であり、その間に胚の重量は100倍にもなる[4][11]。
太平洋では、雌は北方へ移動する前の11-3月(冬季)に中米付近で出産する。北西大西洋でも同じように、冬季に西インド諸島沖などの暖水域で出産すると考えられる。だが、南方に移動する前、8-9月に出産したと考えられる例も2例記録されている。南西大西洋では夏季である1月近辺、赤道付近へ戻る前に出産する。地中海では他の地域と異なり、暖水域に移動する前の夏季に出産する[8]。産仔数は4-13(平均6)で母体の大きさに影響されない。仔魚の体幅は15-25cm[1][31]。捕獲個体に十分な給餌をした場合、1年で平均8.1cm(体幅)の成長が見られたが、自然条件下では1.6cmにすぎない。成体の摂餌量と成長率は、1-2,6-8月で高く、3-4,10-11月で低い[18]。雄は2歳・体幅37-50cmで、雌は3歳・体幅39-50cmで性成熟する[1]。寿命は10-12年。最も多産なエイの一つであり、年間個体数増加率は31%にも達する[32]。
人が遭遇することは少なく、攻撃的ではないが、扱う際には尾の棘に注意しなければならない。死亡例が2例あり、マグロ延縄漁従事者が捕獲個体に刺された例、別の漁業者が刺されて数日後に破傷風で死亡した例がある[4]。水族館では長い間飼育されてきた[18]。
インドネシアなどでは肉や軟骨を利用することもあるが、ほとんどの場合はその場で投棄される。延縄・刺し網・巻き網・底引き網などで大量に混獲されていると考えられている。延縄で混獲された場合、漁業者は棘を警戒し、舷側に叩きつけることで釣り針を外す。このことで口や顎に深刻なダメージを受け死ぬ個体が多い。この混獲量に関しては未だデータがない[1][2]。だが、太平洋での調査では1950年代から個体数は増え続けている。これは商業漁業によってサメやマグロのような高次捕食者が減少したためだと考えられている[33]。減少傾向が見られないこと、広範な分布と強い繁殖力を持つことからIUCNはこの種の保全状況を軽度懸念としている[1][32]。延縄での混獲を減らすため、大きなC字型の釣り針が研究されている[34]。
カラスエイ(烏鱏、学名Pteroplatytrygon violacea)はアカエイ科に属するエイの一種である。カラスエイ属は単型。体盤は横長でくさび型。鋭い歯と鞭のような尾、長い毒針を持つ。体色は紫から青緑。体盤幅59cm程度まで成長する。水温19°C以上の外洋域に生息し、季節回遊する。外洋に生息する唯一のアカエイ類で、通常は100m以浅で見られる。底生のアカエイ類と異なり、羽ばたくように泳ぐ。
餌は遊泳性の無脊椎動物や小魚。活発な捕食者で、胸鰭で獲物を包み込む。産卵期のイカのような季節性の餌も利用する。無胎盤性胎生で妊娠期間は短く、年間2回・4-13匹の仔魚を生む。出産は赤道付近で、時期は場所によって異なる。漁業者を除いて遭遇することは少ないが、尾の棘は危険である。経済価値はあまりなく、混獲されても捨てられる。捕食者の減少により個体数は増えている。 多産な汎存種のため、IUCNは保全状況を軽度懸念としている。
