Columba trocaz Heineken 1829

Columba trocaz (lat. Columba trocaz) - göyərçin cinsinə aid quş növü.

Mənbə

Xarici keçidlər

Columba trocaz

El colom de Madeira^[1] o tudó canari^[2] (Columba trocaz) és un ocell de la família dels colúmbids endèmic de la laurisilva de Madeira. Majorment grisa i de pit rogenc, el seu coll platejat i la manca de marques blanques a les ales el distingeixen del seu parent més proper i possible avantpassat, el tudó. El seu cant és un amanyac característic de sis notes, més dèbil i de tons més baixos que el del tudó. Malgrat la seva aparença voluminosa i la seva llarga coa, el colom de Madeira té un vol ràpid i directe.

Cria als boscs de laurisilva on habita, on pon un ou blanc en un niu feble fet de branquillons. La població de coloms de Madeira caigué en picat després de la colonització humana de l'arxipèlag de Madeira, fins al punt de desaparèixer completament de l'illa de Porto Santo. La principal causa d'aquest declivi fou la destrucció de l'hàbitat, encara que la caça i la introducció de rates depredadores també foren factors contributius. La protecció dels boscs de lauràcies i la prohibició de caçar-los han permès als seus números créixer de nou, de tal manera que l'espècie ja no està amenaçada.

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Colom de Madeira

Aderyn a rhywogaeth o adar yw Colomen Trocaz (sy'n enw benywaidd; enw lluosog: colomennod Trocaz) a adnabyddir hefyd gyda'i enw gwyddonol Columba trocaz; yr enw Saesneg arno yw Trocaz pigeon. Mae'n perthyn i deulu'r Colomennod (Lladin: Columbidae) sydd yn urdd y Columbiformes.^[1]

Talfyrir yr enw Lladin yn aml yn C. trocaz, sef enw'r rhywogaeth.^[2]

Teulu

Mae'r colomen Trocaz yn perthyn i deulu'r Colomennod (Lladin: Columbidae). Dyma rai o aelodau eraill y teulu:

Rhestr Wicidata:

rhywogaeth enw tacson delwedd Colomen war-efydd Columba iriditorques Colomen werdd Affrica Treron calvus Colomen werdd benfrown Treron fulvicollis Colomen werdd bigbraff Treron curvirostra Colomen werdd fawr Treron capellei Colomen werdd fochlwyd Treron griseicauda Colomen werdd fronoren Treron bicinctus Colomen werdd gynffonletem Treron sphenurus Colomen werdd lostfain Treron apicauda Colomen werdd lostfain dinfelen Treron seimundi Colomen werdd lostfain Swmatra Treron oxyurus Colomen werdd Pompadour Treron pompadora Colomen werdd Taiwan Treron formosae Colomen werdd Timor Treron psittaceus Colomen werdd warbinc Treron vernans

Gweler hefyd

• Rhestr Goch yr IUCN

Cyfeiriadau

Die Silberhalstaube (Columba trocaz), manchmal auch Madeirataube genannt, ist eine auf Madeira endemische Taubenart. Sie ähnelt der Lorbeertaube und Bolles Lorbeertaube, die in den Lorbeerwäldern der Kanarischen Inseln endemisch sind. Der Bestand beträgt etwa 7.000 Tiere, wobei der Schutz der Lorbeerwälder auf Madeira dem Bestand sehr förderlich war. Zu den größten Bedrohungen der Art zählen die Ratten, die überall auf Madeira verbreitet sind.^[1]

Die Silberhalstaube wird von der EU in Anhang I der geschützten Vogelarten geführt.^[2]

Äußere Merkmale

Die Silberhalstaube wird bis 42 Zentimeter lang. Die Männchen wiegen etwa 500 Gramm, die Weibchen dagegen nur 400 Gramm. Die Silberhalstaube ist damit etwas größer und plumper als eine Ringeltaube.^[3]

Die Silberhalstaube ist überwiegend dunkel gefärbt, ähnelt aber insgesamt der Ringeltaube sehr. Ihr fehlt allerdings das Weiß an den Schwingen. Die Brust hat einen purpurroten Schimmer. Am Hals hat sie silbrige Flecken und über den Schwanz zieht sich ein helles Querband. Der Schnabel ist beim erwachsenen Vogel orangerot, Jungvögeln braunrot, die Iris des Auges ist hellgelb, und die Beine sind karminrot.

Lebensraum und Verhalten

Die Silberhalstaube bewohnt die Lorbeerwälder in den Bergen im Norden Madeiras. Sie kommt allerdings auch in den Anbaugebieten auf Madeira vor und kann dort einigen Schaden anrichten. Die Brut ist nicht an eine Jahreszeit gebunden. Allerdings sind die meisten Gelege im Zeitraum März bis Mai zu finden. Es können bis zu vier Bruten im Jahr erfolgen. Das Gelege umfasst allerdings immer nur ein Ei.^[4] Das Nest findet sich in Bäumen, Gebüschen aber auch auf Felsenvorsprüngen.

Die Silberhalstaube ernährt sich von Früchten, vor allem von denen des Azoren-Lorbeers. Darüber hinaus frisst sie Sämereien, Gräser und Insekten.

Haltung in menschlicher Obhut

Der Berliner Zoo hielt Silberhalstauben ab 1914 und konnte ab 1915 mit diesen Vögeln erfolgreich züchten. Die Zucht wurde erst 1945 beendet. Ansonsten gelingen Zuchten der Silberhalstaube nur sehr selten – vor dem langjährigen Erfolg des Berliner Zoos war die Zucht nur einmalig in 1908 gelungen.^[5]

Belege

Einzelnachweise

1. ↑ Rösler, S. 88
2. ↑ Rösler, S. 88
3. ↑ Rösler, S. 87
4. ↑ Rösler, S. 88
5. ↑ Rösler, S. 88

Literatur

• Gerhard Rösler: Die Wildtauben der Erde – Freileben, Haltung und Zucht, Verlag M. & H. Schaper, Alfeld-Hannover 1996, ISBN 3-7944-0184-0.
• Martin, A. u. J. A. Lorenzo[2001]: Aves del Archipielago Canario. Francisco Lemus Verlag, La Laguna - Tenerife, 787 S.

Weblinks

• Columba trocaz in der Roten Liste gefährdeter Arten der IUCN 2017. Eingestellt von: BirdLife International, 2017. Abgerufen am 11. September 2021.
• Videos, Fotos und Tonaufnahmen zu Columba trocaz in der Internet Bird Collection

The trocaz pigeon, Madeira laurel pigeon or long-toed pigeon (Columba trocaz) is a pigeon which is endemic to the island of Madeira, Portugal. It is a mainly grey bird with a pinkish breast; its silvery neck patch and lack of white wing markings distinguish it from its close relative and probable ancestor, the common wood pigeon. Its call is a characteristic six-note cooing, weaker and lower-pitched than that of the wood pigeon. Despite its bulky, long-tailed appearance, this pigeon has a fast, direct flight.

A scarce resident breeder in laurisilva forests, the trocaz pigeon lays one white egg in a flimsy twig nest. Its numbers fell sharply after human colonisation of the Madeira archipelago, and it vanished altogether from Porto Santo Island. The major cause of its population decline was habitat loss from forest clearance, but hunting and nest predation by introduced rats were also contributory factors. Protection of the laurel forests and a ban on hunting have enabled numbers to increase, so that the species is no longer endangered.

Description

The trocaz pigeon is a rather plain, dark grey bird 40–45 cm (15.7–17.7 in) long with a 68–74 cm (26.8–29.1 in) wingspan.^[5] The upper back has a violet sheen, becoming green on the back of the neck, and the neck sides are patterned with silver-white. The tail is blackish with a wide, pale grey band, and the flight feathers are mainly black. The upper breast is pinkish, the eye is yellow, the bill has a yellow tip and a reddish-purple base, and the legs are red. The sexes are similar in appearance, but the juvenile has generally browner plumage, with limited or no development of the silvery neck patch. Its closed wings have a scaly appearance due to pale buff feather edges.^[6] The trocaz pigeon's voice is weaker and deeper than that of common wood pigeon, typically consisting of six syllables with the middle pair of notes extended and stressed: uh-uh hrooh-hrooh ho-ho.^[5] When flying, it appears heavy and large-tailed, although its flight is rapid and direct.^[6]

The common wood pigeon had a poorly defined Madeiran subspecies, Columba palumbus maderensis. This was paler than the trocaz pigeon and had white wing patches and a more extensive green iridescence on the nape,^[6] but it became extinct before 1924.^[7] Bolle's pigeon is more similar in appearance to the trocaz pigeon, although it lacks the whitish neck patch and has a more extensively pink breast. However, that species is endemic to the Canary Islands, so there is no range overlap.^[5] The only other pigeon currently present on Madeira is the feral pigeon; this is slimmer, has more pointed wings and a much smaller tail. It often has dark wing markings, and a lighter flight.^[6]

Taxonomy

The genus Columba is the largest within the pigeon family, and has the widest distribution. Its members are typically pale grey or brown, often with white head or neck markings or iridescent green or purple patches on the neck and breast. The neck feathers may be stiffened and aligned to form grooves. One of several subgroups within Columba consists of the widespread Eurasian common wood pigeon, Bolle's pigeon, the trocaz pigeon, and the African Afep pigeon. The two Macaronesian endemic pigeons, Bolle's and trocaz, are thought to be derived from isolated island populations of C. palumbus.^[8]

The Atlantic archipelagos of the Canaries, Azores, and Madeira have a volcanic origin and they have never been part of a continent. The formation of Madeira started in the Miocene and the island was substantially complete by 700,000 years ago.^[9] At various times in the past, the major islands of these archipelagos were all colonised by ancestral wood pigeons, which evolved on their respective islands in isolation from the mainland populations. Mitochondrial and nuclear DNA sequences suggest that the ancestor of Bolle's pigeon may have arrived in the Canaries about 5 mya, but an older lineage that gave rise to another Canarian endemic, the laurel pigeon, C. junoniae, may date from 20 mya.^[10] The most recent wood pigeon arrival on Madeira was that which gave rise to the subspecies C. palumbus maderensis.^[7]

The trocaz pigeon was formally described in 1829 by Karl Heineken, a German medical doctor and ornithologist who was living on Madeira at the time. He recognised it as different from the now-extinct local form of the common wood pigeon, which he called the "Palumbus", and noted that the two pigeons never interbred or habitually associated together. He suggested designating the new species by its local name, "trocaz".^[11] Trocaz is a variant of Portuguese torcaz, the common wood pigeon; both words are ultimately derived from the Latin torquis, a collar, and refer to the bird's coloured neck patches.^[12] This is a monotypic species, although in the past Bolle's pigeon was sometimes regarded as a subspecies of the trocaz pigeon.^[13]

Distribution and habitat

The trocaz pigeon is endemic to the mountainous subtropical Atlantic main island of Madeira, although it formerly also bred on the neighbouring Porto Santo Island. It mainly occurs on the northern slopes of the mountains, but smaller numbers are found in the south where suitable patches of laurel forest remain.^[14]

The natural habitat is tall laurisilva forest or dense tree heaths which are cloud-covered for much of the year.^[15] The forests consist mainly of laurel, Ocotea foetens,^[16] Madeira mahogany, Canary laurel, faya, lily-of-the-valley-tree and Picconia excelsa. The trocaz pigeon prefers primary forests, but secondary growth is used for feeding, and agricultural land is also visited, especially at times of fruit shortage.^[6] Most of the pigeons are found below 1,000 m (3,300 ft), and their prime environment appears to be steep ravine-indented slopes along artificial watercourses, with the occasional large dead laurel tree and much tree heath.^[15] This species is highly mobile between different areas at different times of year.^[14]

Behaviour

Breeding

Pigeons can breed from their first year, and nesting occurs throughout the year, although mainly from February to June. The displays are similar to those of the common wood pigeon; the male climbs quickly in flight, gives a loud wing-clap, and then glides down with his wings and tail spread. The display may be repeated two or three times before the bird returns to a perch. On the ground the male performs a bowing display with his neck inflated to show off the iridescent neck patches; meanwhile, the tail is raised, fanned, then closed again. This display is usually accompanied by calling. The nest is a typical pigeon construction, a flimsy structure of twigs and grasses usually placed high in a tree in thick forest. One, rarely two, smooth white eggs are laid,^[6] although no nest with two chicks has ever been found.^[17] The eggs, 3.0–5.0 cm (1.2–2.0 in) in size,^[18] are incubated for 19–20 days; the young are able to fly in 28 days, and are independent within eight weeks.^[6]

Feeding

The trocaz pigeon is exclusively herbivorous. Nearly 60% of its diet is fruit, with most of the rest being leaves, and just 1% is flowers. The fruits of Til, Azores Laurel and Persea indica, and the fruits and leaves of small-leaved holly are the most frequently detected food items. Most seeds pass through the digestive system intact, apart from those of Azores Laurel, which are usually damaged. Fruit is the main component of the diet when it is readily available in autumn and winter, and leaves are consumed in spring and summer when fruits are scarce. In one study, 27% of the leaves consumed came from native trees, especially Small-leaved Holly, 61% from herbs and shrubs, and nearly 10% from introduced trees, mainly apples and peaches.^[19] This pigeon will feed in agricultural areas, where cabbage is the most commonly taken crop plant. Pigeon faeces from agricultural areas contain few native plants, and samples from forests have few crop species, so some individual birds may concentrate on crops. Feeding in cultivated land is commonest in winter, when fruit is readily available, so it appears not to be a shortage of natural foods that causes them to leave the forest,^[20] but is mostly opportunistic, resulting from the birds' movements through nearby forest.^[21] However, when the fruit crop of Til and Azores Laurel is poor, large numbers of pigeons may leave the forest to feed on cabbage, flowering cherries and vine shoots.^[6] Competition for food with rats can be significant in parts of the island.^[17]

Status

The trocaz pigeon formerly bred on both the main island of Madeira and nearby Porto Santo Island. It was very abundant when the islands were first colonised by humans, but was extirpated on Porto Santo, and by 1986 had declined to about 2,700 birds. Hunting was banned in that year, and there are now between 7,500 and 10,000 individuals in approximately 160 square kilometres (62 sq mi) of suitable habitat. The losses on the two islands, the only inhabited ones in the archipelago, were largely the result of deforestation for wood and to create agricultural and grazing land.^[14]

The exclusion of livestock from the native forest allows the forest to regenerate and create more suitable habitat. Some illegal hunting and poisoning continues because of the damage this pigeon can do to crops, and the government allowed a cull in 2004. Perhaps the main limiting factor on the rate at which the pigeon increases its numbers is predation by introduced black rats on its eggs and young. The Madeira Nature Park has a management plan for the trocaz pigeon, and it is hoped that an education campaign and the promotion of bird scarers may reduce persecution. Its increasing population means that it is now classed as Least Concern on the IUCN Red List, an improvement on its Threatened status in 1988.^[22] This species is protected under the European Union Birds Directive, and the laurel forests under the Habitats Directive.^[17]

References

La Madejra kolombo (Columba trocaz) estas membro de la familio de birdoj Kolombedoj ( aŭ kolomboj) kiu estas endemika en insularo Madejro.

Ĝi estas rarega loĝanto kiu reproduktiĝas en kavoj kaj montoj de la arbaroj de laŭroj, kie restas ĉirkaŭ 10,000 birdoj. Pro koincido de medio tiu ĉi specio estas parenca de la kolomboj de la insularo Kanarioj, nome Turkiskolombo, Columba bollii kaj Laŭrkolombo, Columba junoniae.

Temas pri granda kolombo 42 ĝis 45 cm longa, kaj aspektas kiel granda Palumbo. Ĝi estas ĝenerale griza birdo kun rozkolora brusto. Sed ĝi malhavas ian blankan markon, kio kun arĝenteca kolmakulo diferencigas ĝin el la aliaj specioj de la genro Columba.

La Madejra kolombo reproduktiĝas en kavoj, kie la ino demetas unu blankan ovon en nesto surkorniza. La flugo estas rapida, per regulaj frapadoj, kun eventuala subita flugilvipo, karaktera de ĉiu kolombo. Ĝi ekflugas per laŭta flugilfrapado.

La voĉo estas karaktera kverado du-doh, kiel Palumbo.

Referencoj

• BirdLife International (2004). Columba trocaz. Internacia Ruĝa Listo de Endanĝeritaj Specioj, eldono de 2006. IUCN 2006. Elŝutita 11 May 2006. Preskaŭ minacata subspecio

La paloma de Madeira^[2]​ (Columba trocaz) es una especie de ave columbiforme de la familia Columbidae. Es un endemismo de la isla de Madeira,^[1]​ donde se le conoce como pombo torcaz; sólo habita en los bosques de laurisilva; está, por tanto, estrechamente emparentada con las palomas canarias (paloma turqué y paloma rabiche). Esta no debe ser confundida con la paloma torcaz (Columba palumbus).

Referencias

Trokaz pagauso (Columba trocaz) Columba generoko animalia da. Hegaztien barruko Columbidae familian sailkatua dago. Madeirako espezie endemikoa da.

Erreferentziak

• World Bird Names

Ikus, gainera

• Columba
• Columbidae

Madeirankyyhky (Columba trocaz) on Madeiran saarella kotoperäisenä esiintyvä kyyhkylintu, jonka holotyypin Karl Heineken kuvaili saarelta vuonna 1829.^[2]

Lähteet

Columba trocaz

Le Pigeon trocaz (Columba trocaz) est une espèce d'oiseaux de la famille des Columbidae et endémique de l'île de Madère. C'est un oiseau gris avec une gorge rosée, une marque argentée sur la nuque, et qui se distingue du Pigeon ramier (C. palumbus), fortement apparenté, par l'absence de marques blanches sur ses ailes. Son cri est un gazouillis caractéristique de quatre notes, un peu plus faible que celui du Pigeon ramier. Malgré son aspect volumineux et sa longue queue, il a un vol rapide et direct.

Le Pigeon trocaz se reproduit dans la laurisylve. Il pond un œuf blanc dans un fragile nid de brindilles. Ses effectifs ont chuté après la colonisation de l'archipel par les hommes, et l'espèce a été complètement éradiquée de l'île de Porto Santo. La principale cause de ce déclin est la destruction de son habitat par la déforestation, mais la chasse et la prédation des nichées par des espèces introduites, comme les rats, ont aussi contribué à cette baisse de la population. La protection des forêts de Lauraceae et l'interdiction de la chasse ont permis aux effectifs d'augmenter à nouveau récemment, mais cette espèce est toujours menacée.

Description

Morphologie

Le Pigeon trocaz est un oiseau gris foncé mesurant 40 à 45 cm de long pour une envergure de 68 à 74 cm^[2]. Le haut de son dos a une coloration violette, et prend une teinte verte en bas de la nuque. Les côtés de la nuque sont blanc argenté. Le reste du manteau, les scapulaires, les couvertures alaires, le dos et le croupion sont uniformément gris ardoise foncé^[3]. La queue est noirâtre avec une large bande gris pâle, et les rémiges sont principalement noires, bordées de blanc. Le haut de la poitrine est rosâtre, se fondant progressivement dans le gris du corps. L'iris est jaune. Le bec a une pointe jaune et une base rouge violacé, et une cire saupoudrée de blanc^[3]. Les pattes et les doigts sont rouges. Mâles et femelles sont d'apparence similaire, mais les jeunes ont généralement un plumage plus marron, et les marques argentées au niveau du cou ne sont pas encore visibles ; ils sont toutefois plus gris que le jeune Pigeon ramier^[3]. Les plumes alaires et les scapulaires ont le bord chamoisé, donnant une apparence écaillée aux ailes des immatures^[4].

Espèces similaires

Le Pigeon ramier possédait une sous-espèce assez mal définie et aujourd'hui éteinte qui vivait à Madère, Columba palumbus maderensis (en). Cette sous-espèce est plus pâle que le Pigeon trocaz et a des marques blanches sur les ailes et une iridescence verte plus étendue sur la nuque^[4], mais a disparu avant 1924^[5]. Le Pigeon de Bolle (C. bollii) est plus semblable en apparence au Pigeon trocaz, mais il n'a pas les marques blanchâtres sur le cou et il possède une poitrine avec plus de rose. Cependant, cette espèce est endémique aux îles Canaries, et son aire de répartition ne chevauche pas celle du Pigeon trocaz^[2]. Les seuls autres pigeons présents à Madère sont les représentants féraux du Pigeon biset (C. livia). Ce dernier est plus mince, a des ailes plus pointues et une queue beaucoup plus petite. Il a souvent des marques alaires sombres, et son vol est plus léger^[4].

Comportement

Le Pigeon trocaz est une espèce timide qui passe le plus clair de son temps abrité dans la laurisylve, où il se nourrit en petits groupes dans les arbres ou au sol. Ils forment occasionnellement des groupes plus importants quand la nourriture est abondante. Il est moins timide lorsque les ressources se font rares, et sort alors de la laurisylve pour gagner les terres agricoles où il peut atteindre des concentrations inhabituelles. Lorsqu'il est effrayé, il s'envole plus calmement que le Pigeon ramier et peut voler sur de longues distances pour s'éloigner^[3]. Le cri du Pigeon trocaz est semblable à celui du Pigeon ramier, bien que plus calme, et peut être transcrit comme un cou cou cou couk^[3].

Alimentation

Le Pigeon trocaz est exclusivement herbivore. Près de 60 % de son régime alimentaire est composé de fruits, le reste étant des feuilles, et 1 % de fleurs. Les fruits d'Ocotea foetens, Laurus azorica et Persea indica, les fruits et les feuilles d'Ilex canariensis et les fleurs et les feuilles des espèces du genre Sonchus ou d'Apium nodiflorum sont les aliments les plus appréciés de cet oiseau^[6],[7]. La plupart des graines ressortent du système digestif comme intactes, à l'exception de celles de Laurus azorica, qui sont endommagées lors de la digestion. Les fruits sont le principal composant de l'alimentation du pigeon quand ils sont disponibles en grande quantité en automne et en hiver, tandis qu'au printemps et en été, lorsqu'ils se font plus rares, le pigeon consomme principalement des feuilles. Une étude a révélé que 27 % des feuilles consommées provenaient d'arbres indigènes, en particulier d'Ilex canariensis, 61 % provenaient d'herbes et d'arbustes, et près de 10 % d'espèces d'arbres introduites, principalement des pommiers et des pêchers^[8]. Ce pigeon est mal vu des agriculteurs car il lui arrive de s'attaquer aux récoltes, notamment celles de choux. Les matières fécales des pigeons vivant dans des zones agricoles contiennent peu de plantes sauvages, tandis qu'a contrario les échantillons provenant de forêts contiennent peu d'espèces cultivées. On pense donc que seuls certains oiseaux vont dans les cultures. C'est en hiver qu'il est le plus fréquent de voir le pigeon s'alimenter dans les terres agricoles, alors que les fruits sont disponibles en grandes quantités dans les forêts. Ce n'est donc pas la pénurie de nourriture qui le pousse à visiter les terres cultivées^[9], mais plutôt son côté opportuniste^[10]. Cependant, lorsque la récolte des fruits de lauriers est pauvre, un grand nombre de pigeons peuvent quitter la forêt pour se nourrir de choux, de cerises en fleurs et de sarments^[4]. Le rat peut être un concurrent pour la nourriture à certains endroits de l'île^[11].

Reproduction

Les jeunes pigeons peuvent se reproduire dès leur première année, et la nidification a lieu tout au long de l'année, mais surtout de février à juin. Le comportement en période de reproduction est similaire à celui du Pigeon ramier : le mâle s'envole, claque des ailes, puis redescend avec la queue et les ailes bien déployées. Cette parade nuptiale peut être répétée deux ou trois fois avant que l'oiseau ne retourne à son perchoir. Au sol, le mâle salue ensuite sa compagne avec son cou gonflé pour bien montrer ses taches irisées. Pendant ce temps, la queue est relevée, déployée, puis refermée. Il accompagne sa cour par des cris. Le nid est typique des pigeons : une structure fragile faite de brindilles et d'herbes généralement placée en haut d'un arbre dans la forêt, et plus rarement au sol ou dans les anfractuosités d'une falaise^[12]. La femelle pond un œuf lisse et blanc, parfois deux^[4], mais aucun nid avec deux poussins n'a jamais été retrouvé^[11]. Les œufs, de 5 cm de long^[13], sont couvés pendant 19 à 20 jours^[12]. Les jeunes sont capables de voler dans les 28 jours, et sont indépendants dans les huit semaines suivant leur éclosion^[4].4

Répartition et habitat

Le Pigeon trocaz est endémique de l'île montagneuse principale de l'archipel de Madère, même s'il se reproduisait également autrefois sur l'île voisine de Porto Santo. On le rencontre principalement sur le versant nord de la montagne, mais aussi dans le sud où la forêt de lauriers, son habitat privilégié, existe encore^[14]. Son habitat naturel est la grande laurisylve ou les denses peuplements de Bruyère arborescente, qui sont couverts de nuages pendant la majeure partie de l'année^[15]. Ces forêts sont principalement constituées de Laurus azorica, Ocotea foetens^[16], Persea indica, Apollonias barbujana, Myrica faya, Clethra arborea et Picconia excelsa. Le Pigeon trocaz préfère les forêts primaires, mais visite également les forêts exploitées et les terres agricoles à la recherche de nourriture, surtout lorsqu'il y a pénurie de fruits^[4]. La plupart des individus vivent en dessous de 1 000 m, et leur environnement préférentiel est constitué de fortes pentes et de ravins le long de cours d'eau artificiels, avec occasionnellement un grand laurier mort et d'autres en meilleure santé^[15]. Cette espèce est très mobile entre les différentes zones à différents moments de l'année^[14]. On la rencontre à proximité de la côte, là où les activités humaines n'ont pas modifié l'habitat d'origine^[17].

Taxinomie et systématique

Le genre Columba compte les plus grands représentants de la famille des colombidés, et possède la plus large distribution. Les membres le composant sont généralement gris pâle ou bruns, souvent avec la tête blanche ou des marques sur le cou et des taches caractéristiques vertes ou mauves irisées sur le cou et la poitrine. Les plumes du cou peuvent être alignées et donner un aspect cannelé. L'un des sous-groupes au sein du genre Columba est constitué du Pigeon ramier (C. palumbus), espèce eurasienne très répandue, du Pigeon de Bolle (C. bollii), du Pigeon trocaz, et du Pigeon gris (C. unicincta), africain. Les deux pigeons endémiques de Macaronésie, le Pigeon de Bolle et le Pigeon trocaz, semblent provenir de populations ancestrales insulaires isolées de Pigeon ramier (C. palumbus)^[18].

Les archipels des Canaries, des Açores, et de Madère dans l'océan Atlantique ont une origine volcanique et n'ont jamais fait partie d'un continent. La formation de Madère a commencé au Miocène et l'île était pratiquement apparue il y a 700 000 ans^[19]. À plusieurs reprises par le passé, les principales îles de ces archipels ont été colonisées par des Pigeons ramiers, qui ont évolué sur ces îles, indépendamment des populations continentales. L'étude de séquences d'ADN mitochondrial et nucléaire suggèrent que l'ancêtre du Pigeon de Bolle est peut-être arrivé aux Canaries il y a environ 5 millions d'années, mais une autre lignée, qui a dérivé en une autre espèce endémique des Canaries, le Pigeon des lauriers (C. junoniae), est arrivée il y a peut-être 20 millions d'années^[20]. L'arrivée la plus récente de Pigeons ramiers sur Madère a dérivé en la sous-espèce C. palumbus maderensis^[5].

Le Pigeon trocaz est décrit pour la première fois en 1829 par Karl Heineken, un médecin et ornithologue allemand qui vit à Madère à l'époque. Il le reconnaît comme différent de la forme locale du Pigeon ramier, actuellement en voie d'extinction, qu'il appelait Palumbus, et note que les deux pigeons ne se reproduisaient jamais entre eux et qu'ils étaient même très rarement associés. Ne trouvant nulle correspondance entre son espèce et celles déjà décrites, il propose de donner comme dénomination spécifique à la nouvelle espèce son appellation locale, « trocaz »^[21]. Ce mot est une variante du portugais torcaz, désignant le Pigeon ramier^[22]. Ces deux mots dérivent en fait du latin torquis, « collier », et font allusion aux marques de couleurs de l'oiseau autour du cou. Il s'agit d'une espèce monotypique, bien que le Pigeon de Bolle ait été parfois considéré comme une sous-espèce du Pigeon trocaz^[23].

Menaces et protection

Menaces

Le Pigeon trocaz vivait autrefois sur l'île principale de Madère et sur celle de Porto Santo située à proximité^[24]. Il était très abondant avant que les îles soient colonisées par les hommes, mais il a par la suite disparu de Porto Santo, et en 1986, ses effectifs totaux étaient tombés à 2 700 oiseaux. Ces chutes d'effectifs sur les deux îles, les seules habitées de l'archipel, étaient en grande partie dues à la déforestation pour le bois et pour la mise en culture de terres agricoles et de pâturages^[14]. En effet, la laurisylve couvrait l'intégralité de ces îles avant que l'Homme n'arrive dans l'archipel en 1419, alors qu'elle ne représente aujourd'hui plus que 15 % de la surface de l'île de Madère^[17]. La chasse de ses oiseaux, à la fois pour le sport mais également en réponse aux dégâts qu'ils causent aux cultures, a également contribué à ce déclin, tout comme les empoisonnements dont ils font l'objet^[17]. Ainsi, à la suite des dégâts que l'espèce a faits aux cultures en 1985, une saison de chasse particulière a été décrétée, et 300 oiseaux ont été tirés et 150 à 200 ont été empoisonnés^[6].

Plan de sauvegarde

Depuis les années 1980, on prête plus attention à cet oiseau et diverses mesures de sauvegardes ont été prises. Ainsi, sa chasse a été interdite en 1989 par le Portugal^[25]. Quelques cas de chasse illégale et d'intoxication ont toujours lieu en raison des dommages que ce pigeon peut faire aux cultures, et le gouvernement a autorisé des tirs de destruction en 2004. Mais c'est surtout la création du parc naturel de Madère en 1982 qui a permis de faire augmenter les effectifs de pigeons. En effet, le parc permet de préserver la forêt de laurier, habitat essentiel pour le Pigeon trocaz, notamment en excluant le cheptel bovin de la forêt indigène, ce qui a permis à cette dernière de se régénérer et de redevenir un habitat approprié pour le pigeon^[17]. Le parc a par ailleurs mis en place un plan de gestion pour le Pigeon trocaz. En 1988, le Conseil international pour la préservation des oiseaux ( CIPO) a étudié les préférences en termes d'habitat de cette espèce, sa distribution et les densités de populations^[7]. Des essais ont été menés en parallèle pour limiter l'impact de cet oiseau pour les cultures par l'installation d'épouvantails, de fils en nylon au-dessus des cultures et, plus récemment, de canons^[17]. Un programme de sauvegarde spécifique à l'espèce, financé par L'instrument financier pour l'environnement (LIFE), a par ailleurs été mené entre 1994 et 1996, pour mettre les bases d'une préservation de l'espèce à long terme en protégeant son habitat, luttant contre le rat et sensibilisant la population^[17].

Le principal facteur limitant la vitesse à laquelle le pigeon voit ses effectifs augmenter est peut-être la prédation des jeunes par le Rat noir (Rattus rattus). Le ministère de l'agriculture portugais met d'ailleurs en place des campagnes d'éradication, pour protéger l'oiseau mais également pour des questions de santé publique^[17]. Une campagne de promotion des canons pour effrayer les oiseaux dans les terres cultivées est menée pour limiter les dégâts dans les récoltes et les persécutions qui en découlent. Il y a maintenant entre 8 500 et 10 000 oiseaux sur environ 160 km² d'habitat convenable^[25].

Statut

Sa population croissante lui permet d'être désormais classé comme « quasi-menacé » sur la liste rouge de l'UICN, alors qu'il avait été classé espèce menacée en 1988^[25]. Cette espèce est protégée en vertu de la directive oiseaux de l'Union européenne depuis 1986, et les forêts de lauriers au titre de la directive habitats^[11]. L'île de Madère comprend sept zones importantes pour la conservation des oiseaux (ZICO) dont cinq abritant ce pigeon, et sont classées comme zones de protection spéciales. Il est également cité dans l'annexe III de la convention de Berne, parmi les espèces protégées^[17]. Au niveau national, il est considéré comme vulnérable dans le livre rouge des espèces^[26].

Annexes

Références taxinomiques

• (en) Référence Congrès ornithologique international : (consulté le 30 mai 2015)
• (en) Référence Zoonomen Nomenclature Resource (Alan P. Peterson) : Columba trocaz dans Columbiformes (consulté le 16 février 2013)
• (en) Référence Animal Diversity Web : Columba trocaz (consulté le 16 février 2013)
• (en) Référence Catalogue of Life : Columba trocaz Heineken, 1829 (consulté le 18 décembre 2020)
• (en) Référence Fauna Europaea : Columba trocaz (consulté le 16 février 2013)
• (fr+en) Référence ITIS : Columba trocaz Heineken, 1829 (consulté le 16 février 2013)
• (en) Référence Tree of Life Web Project : Columba trocaz (consulté le 16 février 2013)

Vogels

De trocazduif (Columba trocaz) is een vogel uit de familie van duiven (Columbidae).

Verspreiding en leefgebied

De duif is endemisch op het eiland Madeira.

Bronnen, noten en/of referenties

---

Externe links

• Kaarten met waarnemingen op waarneming.nl:

• België
• Nederland
• wereldwijd

Multimedia w Wikimedia Commons

Gołąb maderski (Columba trocaz) – gatunek średniej wielkości ptaka z rodziny gołębiowatych. Występuje endemicznie na Maderze. Niezagrożony wyginięciem.

Taksonomia

Gatunek opisał po raz pierwszy Karl Heineken, niemiecki medyk i ornitolog zamieszkały na Maderze. Opis ukazał się w nowej serii Edinburgh journal of science w 1829. Autor nie nadał nazwy Columba trocaz wprost, napisał jednak, że proponuje lokalną nazwę tego ptaka, „Trocaz”, jako epitet gatunkowy^[3]. Nazwa naukowa Columba trocaz, jest obecnie (2014) zaakceptowana przez IOC^[4]. Columba laurivora jest nieużywanym synonimem stworzonym z powodu słowa trocaz, nie będącego wyrazem łacińskim. Blisko spokrewniony z gołębiem kanaryjskim (C. bollii). Prócz tego spokrewniony z grzywaczem (C. palumbus), gołębiem kongijskim (C. unicincta)^[5]. Monotypowy^[4][5].

Morfologia

Długość ciała w przedziale 460–473 mm u samców, samic 380–462 mm. Średnia długość skrzydła u samca 247 mm, u samicy 243 mm. Długość ogona blisko 150 mm, dzioba 23 mm, skoku 46 mm, środkowego palca 50–51 mm^[6]. W upierzeniu dorosłych osobników przeważa barwa ciemnoszara. Czoło, wierzch głowy i górna część grzbietu ciemniejsze, łupkowoszare. Po bokach szyi dostrzec można srebrzystobiałe pole tuż obok zielono opalizujących piór z tyłu szyi. W górnej części grzbietu pióra nieco zielono i metalicznie połyskują. Reszta wierzchu ciała, pióra w części skrzydła przyległej do grzbietu (scapulars), pokrywy skrzydłowe, kuper i pokrywy nadogonowe ciemne, łupkowoszare. Sterówki czarniawoszare, w połowie bliższej końca szeroki jasnoszary pasek. Na chorągiewkach zewnętrznych lotek I rzędu występują szerokie, białe krawędzie. Lotki II rzędu szarzeją w kierunku grzbietu. Broda i gardło łupkowoszare, na piersi pióra wpadają w pastelowy odcień kasztanowego, by następnie przejść w kolor jasnoszary na pokrywach podogonowych^[6]. Tęczówka jasna, zółtobiała^[6], według autora pierwszego opisu jasnosłomiana^[3]. Dziób u nasady czerwonopurpurowy, na końcu biały. Woskówka biała. Nogi i stopy czerwone^[6]. Osobniki młodociane wyróżnia bardziej brązowy odcień upierzenia, płowe krawędzie pokryw skrzydłowych i brak u nich opalizacji^[6].

Zasięg występowania

Administracyjnie gołąb maderski to jeden z pięciu endemicznych ptaków Portugalii^[7], zasiedlający niecałą Maderę. Pierwotny zasięg na tej wyspie został przez Heinekena opisany następująco (1829): Występujący w najbardziej zalesionych i nieuczęszczanych [przez człowieka] miejscach wyspy, jest taki płochliwy i trudny do zaobserwowania, że mogę poznać naprawdę niewiele z jego zachowań^[3]. Wiadome jest, że gołębia maderskiego dawniej można było napotkać na pobliskiej wyspie Porto Santo. Obecnie (2014) C. trocaz zasiedla głównie północne stoki wyspy i kilka odizolowanych lasów laurowych na południu^[8]. Lasy, w których żyją te gołębie tworzą głównie rośliny z gatunków Laurus azorica, Ocotea foetens, Persea gindica, Appoloniac barbujana, Myrica faya, Clethla arborea i Piconea excelsia. Niekiedy odwiedza tereny rolnicze. Według BirdLife International występuje na obszarze blisko 160 km²^[6]

Zachowanie

Płochliwy, skryty ptak, przeważnie żeruje grupami pośród drzew^[6]. Głównie owocożerny, ale zjada także liście i ziarno^[5]. Zbiera się w większe grupy w razie dostatku pożywienia, szczególnie kiedy owocują Laurus azorica i Ocotea foetens, które są ulubionymi drzewami tego ptaka (także pod kątem środowiska). Kiedy owoce nie obrodzą, gołąb maderski udaje się na tereny rolnicze, szczególnie lubując się w uprawach kapusty, kwitnących wiśniach i w winoroślach. Wtedy może zebrać się w niezwykle wielkie grupy. Uchodzi za szkodnika; w styczniu i lutym 1985 przez pięć dni zabito 300 ptaków, a dalsze 200 zatruto, jednak następnego roku obficie wyrosły jagody i gołębie nie opuściły lasu. Spłoszony C. trocaz oddala się ciszej, niż gołąb grzywacz, przelatuje długi dystans^[6]. Ogólnie ptak osiadły, ale – szczególnie jesienią – może przenieść się z klifów na niziny celem zdobycia pokarmu^[5].

Lęgi

Gniazduje cały rok, jednak lęgi najczęściej mają miejsce od lutego do czerwca^[5][6]. Gniazduje w szczelinie czy też zagłębieniu w skale^[5], także na drzewach w gęstym lesie^[6] i na ziemi we wrzosach^[5]. Buduje typowe dla gołębi luźne gniazdo z ułożonych na kształt platformy gałęzi i traw. W zniesieniu jedno białe jajo o gładkiej skorupce, niekiedy dwa. Inkubacja trwa 19–20 dni. Młode po blisko 28 dniach są zdolne do lotu, w wieku 8 tygodni stają się samodzielne^[6].

Status zagrożenia

Według IUCN jest to gatunek najmniejszej troski (LC, Least Concern). W 1988 został sklasyfikowany jako zagrożony, od 1994 do 2000 włącznie jako niższego ryzyka/zależnie od ochrony, w latach 2004 i 2008 jako bliski zagrożenia (NT, Near Threatened), a od 2011 utrzymuje rangę LC^[8]. Ogilvie–Grant napisał w tekście opublikowanym w 1890, że w północnej części wyspy jest to dość pospolity ptak^[9]. W pierwszych latach kolonizacji Madery był to pospolity ptak, potem populacja zaczęła się zmniejszać, by w 1986 osiągnąć rozmiar blisko 2700 osobników. W 1986 populacja zaczęła wzrastać wskutek wprowadzenia zakazu polowań. Według BirdLife (2014) ma trend wzrostowy^[8].

Populacja szacowana jest na 8,5 do 10 tys. osobników. Do wymarcia na Porto Santo i spadku liczebności na Maderze przyczyniły się polowania, rozwój osadnictwa, rolnictwa i wycinka lasów. Gołąb maderski występuje na dwóch obszarach uznanych za ostoje ptaków IBA^[8].

Przypisy

Pombo-da-madeira ou pombo-trocaz (nome científico: Columba trocaz) é uma espécie de ave pertencente à família Columbidae, endêmica da ilha da Madeira.

Taxonomia

O gênero Columba é o maior da família dos pombos (Columbidae), e tem a maior distribuição. Seus membros são tipicamente de cor cinza pálido ou marrom, geralmente com manchas brancas na cabeça ou no pescoço, ou manchas verdes ou roxas iridescentes no pescoço e no peito. As penas do pescoço podem ser enrijecidas e alinhadas para formar sulcos. Um dos vários subgrupos dentro dos Columba consiste no pombo-torcaz, no pombo-de-bolle, no pombo-da-madeira e no pombo-congolês. Pensa-se que os dois pombos endêmicos da Macaronésia, Bolle e Trocaz, são derivados de populações isoladas de C. palumbus.^[5]

Os arquipélagos atlânticos das Canárias, Açores e Madeira têm origem vulcânica e nunca fizeram parte de um continente. A formação da Madeira começou no Mioceno e a ilha estava substancialmente completa há 700 mil anos atrás.^[6] Em vários momentos no passado, as principais ilhas desses arquipélagos foram todas colonizadas por pombos ancestrais, que evoluíram em suas respectivas ilhas isoladamente das populações do continente. Sequências de DNA mitocondrial e nuclear sugerem que o ancestral do pombo-de-bolle pode ter chegado às Canárias por cerca de 5 milhões de anos, mas uma linhagem mais antiga que deu origem a outra endêmica das Canárias, Columba junoniae, pode ser de 20 milhões.^[7] A chegada mais recente de pombos na Madeira foi a que deu origem à subespécie C. palumbus maderensis.^[8]

O pombo-da-madeira foi formalmente descrito em 1829 por Karl Heineken, médico e ornitólogo alemão que morava na Madeira na época. Ele o reconheceu como diferente da forma local agora extinta do pombo-torcaz, que ele denominou "Palumbus", e observou que os dois pombos nunca se reproduziam nem se associavam habitualmente. Sugeriu a designação da nova espécie pelo nome local, "trocaz".^[9] Trocaz é uma variante de torcaz, como é chamado popularmente o Columba palumbus (pombo-torcaz). Trocaz e torcaz derivam, em última análise, do latim torquis, que significa colar,^[10] uma referência às manchas coloridas no pescoço dessas aves. O pombo-da-madeira é uma espécie monotípica, embora no passado o pombo-de-bolle fosse às vezes classificado como uma subespécie.^[11]

Descrição

O pombo-da-madeira é uma ave de cor cinza-claro uniforme, com 40 a 45 cm de comprimento e 68 a 74 cm de envergadura.^[12] A parte superior do dorso tem um brilho violeta, ficando verde na parte posterior do pescoço, e os lados do pescoço são estampados em branco prateado. A cauda é enegrecida com uma larga faixa cinza pálido, e as penas de voo são predominantemente pretas. A parte superior do peito é rosada, o olho é amarelo, o bico tem a ponta amarela e a base roxo-avermelhada, e as pernas são vermelhas. Os sexos têm aparência semelhante, mas os jovens normalmente possuem uma plumagem mais marrom, com desenvolvimento limitado ou inexistente da faixa prateada no pescoço. Suas asas fechadas têm uma aparência escamosa devido às bordas pálidas das penas.^[13] A vocalização do pombo-da-madeira é mais fraca e mais profunda do que a do pombo-torcaz comum, geralmente composta de seis sílabas com o par de notas do meio estendido e destacado: uh-uh hrooh-hrooh ho-ho.^[12] Ao voar, parece pesado e de cauda grande, embora seu voo seja rápido e direto.^[13]

O pombo-torcaz comum tinha uma subespécie madeirense mal definida, Columba palumbus maderensis. Era mais pálida do que o pombo-da-madeira e tinha manchas nas asas brancas e uma iridescência verde mais extensa na nuca,^[13] mas foi extinto antes de 1924.^[8] O pombo-de-Bolle é mais parecido com o pombo-trocaz, embora não possua a mancha esbranquiçada e um peito mais extensamente rosa. No entanto, essa espécie é endêmica das Ilhas Canárias, portanto não há sobreposição de área de ocorrência.^[12] O único outro pombo atualmente presente na Madeira é o pombo-doméstico; ele é mais esbelto, tem asas mais pontudas e uma cauda muito menor. Muitas vezes tem marcas de asas escuras e um voo mais leve.^[13]

Distribuição e habitat

O pombo-da-madeira é endêmico da principal ilha montanhosa do Atlântico subtropical, a ilha da Madeira, embora antes também se reproduzia na ilha vizinha de Porto Santo. Ocorre principalmente nas encostas norte das montanhas, mas também são encontrados, em menor número, no sul, onde restam fragmentos preservados da vegetação nativa.^[14]

O habitat natural é a floresta alta laurissilva ou áreas arbustivas densas de urze-molar que ficam cobertas por nuvens durante grande parte do ano.^[15] As florestas são compostas principalmente de louros-dos-açores, tis,^[16] vinháticos-das-ilhas, barbusanos, samoucos, folhadeiros e branqueiros. O pombo-da-madeira prefere florestas primárias, mas as de crescimento secundário são usadas para alimentação e as terras agrícolas também são visitadas, especialmente em épocas de escassez de frutos.^[13] A maioria dos pombos é encontrada abaixo de 1 000 metros de altitude, e seu ambiente preferido parece ser de encostas íngremes com ravinas ao longo de cursos de água artificiais, com alguns grandes louros-dos-açores mortos e muita urze-molar.^[15] Esta espécie é altamente móvel entre diferentes áreas em diferentes épocas do ano.

Comportamento

Reprodução

Os pombos podem procriar desde o seu primeiro ano de vida. A construção do ninho ocorre ao longo do ano, embora principalmente de fevereiro a junho. A parada nupcial é semelhante à do Columba palumbus; o macho sobe rapidamente em voo, dá uma forte batida de asas e depois desliza para baixo com as asas e a cauda abertas. A exibição pode ser repetida duas ou três vezes antes que a ave retorne ao poleiro. No chão, o macho realiza uma exibição de reverência com o pescoço inflado para mostrar as manchas iridescentes do pescoço; enquanto isso, a cauda é levantada, abanada e depois fechada novamente. Esse cortejo geralmente é acompanhado de vocalizações. O ninho é uma construção típica de pombo, uma estrutura frágil de galhos e gramíneas, geralmente colocada no alto de uma árvore na floresta densa. Um ou raramente dois ovos brancos lisos são postos,^[13] embora nenhum ninho com dois filhotes tenha sido encontrado. Os ovos, com tamanho de 3 a 5 cm,^[17] são incubados por 19 a 20 dias; os jovens são capazes de voar em 28 dias e ficam independentes dentro de oito semanas.^[13]

Dieta

O pombo-trocaz é exclusivamente herbívoro. Quase 60% de sua dieta é composta de frutas, com o restante sendo folhas e apenas 1% de flores. Os frutos de Til, Azores Laurel e Persea indica, e os frutos e folhas de Holly de folhas pequenas são os alimentos mais frequentemente detectados. A maioria das sementes passa pelo sistema digestivo intacta, além das do Açores Laurel, que geralmente são danificadas. A fruta é o principal componente da dieta, quando está prontamente disponível no outono e inverno, e as folhas são consumidas na primavera e no verão, quando as frutas são escassas. Em um estudo, 27% das folhas consumidas vieram de árvores nativas, especialmente Holly de folhas pequenas, 61% de ervas e arbustos e quase 10% de árvores introduzidas, principalmente maçãs e pêssegos.^[18] Este pombo se alimentará em áreas agrícolas, onde o repolho é a planta de colheita mais comum. As fezes de pombos de áreas agrícolas contêm poucas plantas nativas e as amostras das florestas têm poucas espécies de culturas, portanto, algumas aves individuais podem se concentrar nas culturas. A alimentação em terras cultivadas é mais comum no inverno, quando as frutas estão prontamente disponíveis, por isso parece não ser uma escassez de alimentos naturais que os leva a deixar a floresta,^[19] mas é principalmente oportunista, resultante dos movimentos das aves nas proximidades da floresta.^[20] No entanto, quando a colheita de frutas do Til e dos Açores Laurel é baixa, um grande número de pombos pode deixar a floresta para se alimentar de repolho, cerejas e brotos de videira.^[13] A competição por comida com ratos pode ser significativa em partes da ilha.^[21]

Conservação

O pombo-da-madeira se reproduzia tanto na ilha principal da Madeira como na ilha vizinha do Porto Santo.^[22] Era muito abundante quando as ilhas foram colonizadas pela primeira vez por seres humanos, mas foi extirpada no Porto Santo, e em 1986 sua população havia sido reduzida para cerca de 2 700 aves. A caça foi proibida naquele ano e agora existem entre 7 500 e 10 000 indivíduos em aproximadamente 160 quilômetros quadrados de habitat adequado. As perdas nas duas ilhas, as únicas habitadas no arquipélago, foram em grande parte resultado da retirada de madeira, e da conversão da vegetação em terras agrícolas e de pastagem.^[23]

A retirada do gado de área de floresta nativa permite que a vegetação se regenere e crie um habitat mais propício à ave. Algumas caçadas e envenenamentos ilegais continuam por causa dos danos que esse pombo pode causar às lavouras, e o governo permitiu o abate em 2004. Talvez o principal fator limitante para seu aumento populacional seja a predação pela introdução de ratos-pretos em seus ovos e fihotes. O Parque Natural da Madeira possui um plano de manejo para o pombo-da-madeira, e espera-se que uma campanha de educação e promoção de afugentadores de aves reduza a perseguição. Sua população crescente resultou na atual classificação como "espécie pouco preocupante" na Lista Vermelha da União Internacional para a Conservação da Natureza e dos Recursos Naturais, uma melhoria em relação ao seu status de "espécie ameaçada" em 1988.^[23] Esta espécie é protegida pela Diretiva Aves da União Europeia e pela Diretiva Habitats das florestas laurissilvas.

Referências

Bibliografia

• Gibbs, D; Barnes, E; Cox, J (2000). Pigeons and Doves: A Guide to the Pigeons and Doves of the World (em inglês). Robertsbridge, Sussex: Pica Press. ISBN 9781873403600 A referência emprega parâmetros obsoletos |coautores= (ajuda)
• Mullarney, K; Svensson, L; Zetterstrom, D; Grant, P (1999). Collins Bird Guide (em inglês). [S.l.]: London: Collins. ISBN 978-0-00-219728-1 A referência emprega parâmetros obsoletos |coautores= (ajuda)
• Snow, D (1998). Perrins, CM, ed. The Birds of the Western Palearctic concise edition (2 volumes) (em inglês). Oxford: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-854099-1

Madeiraduva^[5] (Columba trocaz) är en duva endemisk för ön Madeira.^[6] Den är huvudsakligen jämngrå med rosalilaskimrande bröst. Dess skimrande silvergrå halsfläck, avsaknaden av vita tvärband på vingovansidan och annorlunda stjärtteckning skiljer den från ringduvan, som är dess närmsta släkting. Dess lockläte är ett karaktäristiskt sexstavigt "hoande", som är svagare och i en lägre ton än ringduvans. I flykten upplevs den som tung och storstjärtad och den flyger snabbt och rakt.

Madeiraduvan är en sällsynt stannfågel som häckar i Madeiras laurisilvaskog, som är en typ av bergsskogar med åretruntgröna lagerträd. Den bygger ett bo av grenar, som ser slarvigt hoprafsat ut, och lägger vanligtvis ett vitt ägg per häckningssäsong. Populationen minskade kraftigt efter människans kolonisering av ögruppen, och arten försvann helt ifrån ön Porto Santo. Största orsaken till minskningen var habitatförstörelse på grund av skogsavverkning. Andra orsaker var jakt och introducerade predatorer som råttor. Numera är häckningsbiotopen med lagerskog skyddad och jakt av duvan är förbjuden vilket gjort att populationen återhämtat sig och 2011 kategoriserades arten som livskraftig (LC, "least concern") av IUCN efter att ha varit rödlistad under lång tid.^[7]

Utseende

Den är lik ringduva men är större och proportionerligt mer kortvingad. Den adulta madeiraduvan mäter 40–45 cm och har ett vingspann på 68–74 cm.^[8] Den är till största delen grå. På sidan av halsen har den ett silvergrått skimrande parti och bröstet är lilarosaskimrande med grönskimrande halsring. Stjärten är svart med ett ljusgrått brett tvärband, och ving- och handpennor är svarta. Dess iris är gul, näbben röd med gul spets, och den har röda ben. Könen är lika till utseendet men juvenilen har generellt en något brunare ton i fjäderdräkten, saknar det röda på näbben och har bara lite, eller saknar helt det silverskimrande halspartiet. När den juvenila fågeln sitter med hopslagen vinge ger den ett fjälligt utseende på grund av vingpennornas tunna sandfärgade bräm.^[9]

Madeiraduvans lockläte är svagare och har en lägre ton än ringduvans, och består oftast av sex stavelser där den mellersta delen är mer utdragen och markerad: uh-uh hrooh-hrooh ho-ho.^[8] I flykten upplevs den som tung och storstjärtad och den flyger snabbt och rakt.^[9]

Förväxlingsmöjligheter

På Madeira fanns en dåligt beskriven underart av ringduva, Columba palumbus maderensis, som dog ut före 1924. Denna underart var ljusare än madeiraduvan och hade, som övriga taxon av ringduva, vita tvärband på vingovansidan och mer iriserande grönt på nacken.^[9][10] Kanarieduvan (Columba bollii) är mer lik madeiraduvan till utseendet, men saknar de vita halspartierna och har ett större rosa parti på bröstet. För övrigt är kanarieduvan endemisk för Kanarieöarna så det finns inget överlappande utbredningsområde.^[8] Den enda duvart som idag förekommer på Madeira är tamduva, som är smalare, har spetsigare vingar och mycket mindre stjärt. Den har oftast mörk vingteckning och en lättare flykt.^[9]

Systematik

Madeiraduvan beskrevs taxonomiskt första gången 1829 av Karl Heineken under sitt nuvarande vetenskaplig namn Columba trocaz. Heineken var en tysk läkare och ornitolog som bodde på Madeira under denna period. Han identifierade dess morfologiska skillnader i förhållande till den idag utdöda lokala underarten av ringduva och noterade även att de båda duvorna aldrig samhäckade eller nyttjade samma habitat.^[11] Dess artepitet Trocaz härstammar ifrån dåtidens lokala namn för ringduva vilket är en variant av portugisiskans "torcaz". Båda orden härstamma ursprungligen från latinets torquis, vilket betyder "krage", och refererar till fågelns halsfläck.^[12]

Arten tillhör släktet Columba, som är det största inom familjen duvor (Columbidae), och också har den största utbredningen. Arterna inom släktet är ljusgrå eller bruna, och har ofta vita partier på huvud eller hals, eller iriserande gröna eller lilarosa partier på nacke och bröst. Arterna har möjlighet att spänna och räta upp halsfjädrarna så att det bildas fåror halsen. Släktet delas upp i ett antal undergrupper varav madeiraduvan placeras i en grupp tillsammans med den vitt spridda ringduvan, Kanarieduvan och afrikansk ringduva (Columba unicincta). De två Makaronesiska endemerna, kanarie- och madeiraduva, anses härstamma ifrån isolerade öpopulationer av ringduva.^[13] Madeiraduvan är en monotypisk art, men tidigare har kanarieduvan ibland kategoriserats som en underart till madeiraduvan.^[14]

Den atlantiska ögruppen som omfattar Kanarieöarna, Azorerna och Madeira är bildats genom vulkanisk aktivitet, och har aldrig haft kontakt med någon av kontinenterna. Madeira började bildas under miocen och fick sitt ungefärliga nuvarande utseende för ungefär 700 000 år sedan.^[15] Under olika perioder av historien har huvudöarna i ögruppen varit koloniserad med anfäder av ringduva, som utvecklades isolerade på respektive ö, eller med mycket litet genetiskt utbyte med fastlandsbeståndet. Studier av Mitokondriell- och nukleärt DNA indikerar att kanarieduvan anlände till Kanarieöarna för ungefär 5 miljoner år sedan. En ännu äldre utvecklingslinje av duva som också gett upphov till en endem på kanarieöarna är lagerduvan (C. junoniae), vars ursprung på öarna kan gå tillbaka 20 miljoner år.^[16] Den senaste koloniseringen av ringduvor på Madeira gav upphov till den idag utdöda underarten C. p. maderensis.^[10]

Utbredning

Madeiraduvan är en stannfågel som häckar endemiskt på den bergiga subtropiska huvudön i ögruppen Madeira i Atlanten. Den har tidigare även häckat på grannön Porto Santo. Den förekommer främst på bergssluttningar på nordsidan av ön men det finns också mindre isolerade populationer på sydsidan där det fortfarande finns små fickor av lagerskog.^[1] Under olika perioder under året förflyttar den sig över stora områden men kategoriseras trots detta som stannfågel.^[1]

Ekologi

Biotop

Madeiraduvan är främst knuten till laurisilvaskog eller tätvuxen trädljung, som är molntäckt stora delar av året.^[17] Laurisilvaskog består främst av olika lagerväxter som atlantlager, Tilo (Ocotea foetens), Persea indica, Apollonias barbujana, atlantisk pors (Myrica faya), Clethra arborea och Picconia excelsa. Madeiraduvan föredrar urskog, men den födosöker även i skog som befinner sig i sekundär tillväxt, och den besöker även odlingsmark, speciellt vid brist på lagerbär i dess vanliga biotoper.^[9] Merparten av beståndet återfinns under 1000 meter, och dess favoritbiotop verkar utgörs av branta sluttningar med raviner utmed vattendrag, med enstaka stora döda lagerträd och gott om tät trädljung.^[17]

Häckning

Madeiraduvan kan häcka redan under det första levnadsåret och häckning kan förekomma under hela året, men främst från februari till juni. Leken påminner om ringduvans. Hanen flyger brant uppåt, ger ifrån sig ljudliga vingklappar genom att vingarna slår ihop med varandra, och glidflyger sedan ned med vingar och stjärten utspärrade. Denna spelflykt upprepas två eller tre gånger innan fågel återvänder för att sätta sig på en trädgren. På marken genomför hanen en sorts bugande uppvisning med uppblåst hals för att visa upp de iriserande halsfläckarna. Under tiden håller den ömsom stjärten utspärrad som en solfjäder, ömsom hopslagen. Denna lek åtföljs ofta av läten.

Boet placeras vanligtvis högt upp i ett träd i tät skog, men ibland även direkt på marken eller i skrevor i berget. Boet byggs av pinnar och gräs och ser slarvigt ut vilket är typiskt för duvor. Den lägger ett ägg, eller i sällsynta fall två men bon med två ungar har aldrig observerats.^[9][18] Äggen mäter 3.0–5.0 cm^[19] och ruvas av båda föräldrarna i cirka 19–20 dygn.^[20] Ungarna blir flygga efter cirka 28 dagar och är självständiga inom åtta veckor.^[9]

Föda

Madeiraduvan är en utpräglad växtätare. Nästan 60 % av dess föda utgörs av frukt, där övrig diet främst består av löv och enbart 1 % utgörs av blommor. lagerbär av Tilo (Ocotea foetens), atlantlager och Persea indica, och bär och löv av kanarisk järnek (Ilex canariensis) är den föda som främst finns dokumenterad. Merparten av bärens frön passerar hela genom matsmältningssystemet, förutom atlantlagerns, som oftast skadas. Bär är huvudfödan under höst och vinter då de är lättillgängliga, och löv konsumeras främst under vår och sommar när det är dåligt med bär. I en studie kom 27 % av de konsumerade löven ifrån inhemska träd, speciellt kanarisk järnek, 61 % från örter och buskar, och nästan 10 % från introducerade träd, främst äpple och persika.^[21] Den födosöker i odlingsbyggd där den främst tar kål. Avföring från duvor som födosöker i odlingsbyggd innehåller få inhemska plantor, och avföringsprov ifrån duvor tagna i skogen innehåller få odlade grödor. Födosök i odlingsbyggd är vanligast under vintern då bär i dess naturliga biotop är lättillgänglig, så att de lämnar skogen är förmodligen inte orsakat av brist på dess naturliga föda,^[22] men detta beteende är opportunistiskt och sker när flockar ändå passerar skogsområden i anslutning till odlingar.^[23] När tillgången på bär av azorlager och Ocotea foetens är dåligt lämnar stora skaror av duvor skogen för att istället äta kål, japanskt körsbär och skott på vinplantor.^[9] Råttor kan utgöra en stor konkurrent av dess föda i vissa områden.^[18]

Status och hot

Madeiraduvan häckade tidigare både på Madeiras huvudön och på den närliggande ön Porto Santo. Arten var vanlig när öarna först koloniserades av människan, men utrotades på Porto Santo, och 1986, det år som jakt av duvan förbjöds, bestod populationen av ungefär 2 700 individer. Artminskningen berodde främst på skogsavverkning för timmer och för att skapa betes- och odlingsmark. År 1998 kategoriserade den som en utrotningshotad art av IUCN.^[7]

Förbudet mot boskap i artens skogsbiotop har gjort att lämpliga habitat har ökat. Det förekommer fortfarande viss illegal jakt och förgiftning av duvan på grund av att den äter av skördar och 2004 tillät parlamentet en skattning av beståndet genom avskjutning. En begränsande faktor för populationstillväxten är att ägg och ungar tas av den introducerade svartråttan. I Nationalparken Parque Natural da Madeira har arten ett starkt skydd och det finns förhoppningar att deras utbildningskampanjer och kampanjer för att använda fågelskrämmor ska minska förföljelsen.

År 2011 uppskattades populationen till mellan 8 500 – 10 000 individer och området av passande biotop uppgår till ungefär 160 km².^[7] Populationstrenden bedöms numera som ökande vilket resulterade i att arten 2011 uppgraderades från kategorin nära hotad (NT, "near threatened") till livskraftig (LC) av IUCN.^[7] Madeiraduvan är skyddad under EU:s fågeldirektiv, och lagerskogar är skyddade under habitatdirektivet.^[18]

Referenser

Artikeln bygger på en översättning av engelskspråkiga wikipedias artikel Trocaz Pigeon, läst 10 januari 2011

Noter

1. ^ [a b c] BirdLife International 2012 Columba trocaz Från: IUCN 2013. IUCN Red List of Threatened Species. Version 2013.1 www.iucnredlist.org. Läst 6 januari 2014.
2. ^ Voisin 2005, s. 839–866
3. ^ Shelley 1883, s. 258–331
4. ^ Godman 1872, s. 209–224
5. ^ Sveriges ornitologiska förening (2017) Officiella listan över svenska namn på världens fågelarter, läst 2017-08-14
6. ^ Clements, J. F., T. S. Schulenberg, M. J. Iliff, D. Roberson, T. A. Fredericks, B. L. Sullivan, and C. L. Wood (2016) The eBird/Clements checklist of birds of the world: Version 2016 http://www.birds.cornell.edu/clementschecklist/download, läst 2016-08-11
7. ^ [a b c d] BirdLife International 2012
8. ^ [a b c] Svensson et al. 1999, s. 216
9. ^ [a b c d e f g h] Gibbs 2000, s. 188–189
10. ^ [a b] Prins
11. ^ Heineken 1829, s. 230
12. ^ Weiszflog 1998
13. ^ Gibbs 2000, s. 175
14. ^ Martin 1985, s. 137–140
15. ^ Global Volcanism Program
16. ^ Gonzalez 2009, s. 357–367
17. ^ [a b] Snow 1998, s. 848
18. ^ [a b c] Oliveira & Heredia 1995
19. ^ Dresser 1903, s. 645
20. ^ Larsson 2001
21. ^ Oliveira, Marrero & Nogales 2002, s. 811–822
22. ^ Marrero, Oliveira & Nogales 2004, s. 165–172
23. ^ Oliveira et al. 2006, s. 538–548

Källor

• BirdLife International 2009 Columba trocaz Från: IUCN 2010. IUCN Red List of Threatened Species. Version 2010.4. <www.iucnredlist.org>. Läst 10 januari 2011.
• BirdLife International (2012). ”Species factsheet: Columba trocaz”. BirdLife International. http://www.birdlife.org/datazone/speciesfactsheet.php?id=2453&m=1. Läst 29 mars 2012.
• Gibbs, David; Barnes, Eustace; Cox, John (2000). Pigeons and Doves: A Guide to the Pigeons and Doves of the World. Robertsbridge, Sussex: Pica Press. ISBN 1873403607
• Dresser, Henry Eeles (1903). Manual of Palearctic Birds. "2". London: self-published. sid. 645
• Global Volcanism Program. ”Madeira”. Smithsonian Institution. http://www.volcano.si.edu/world/volcano.cfm?vnum=1802-12-. Läst 20 juli 2010.
• Godman, F du Cane (27 april 1872). ”Notes on the Resident and Migratory Birds of Madeira and the Canaries”. Ibis "14" (3): ss. 209–224. doi:10.1111/j.1474-919X.1872.tb08403.x. http://www.archive.org/stream/ibis23brit#page/214/mode/1up/.
• Gonzalez, Javier (27 april 2009). ”Use of mitochondrial and nuclear genes to infer the origin of two endemic pigeons from the Canary Islands”. Journal of Ornithology "150" (2): ss. 357–367. doi:10.1007/s10336-008-0360-4.
• Heineken, Karl (27 april 1829). ”Notice of some of the Birds of Madeira”. Edinburgh Journal of Science "1" (2): s. 230. http://www.archive.org/stream/edinburghjourna06edingoog#page/n238/mode/1up.
• Lars Larsson (2001) Birds of the World, CD-rom
• Marrero, Patricia (27 april 2004). ”Diet of the endemic Madeira Laurel Pigeon Columba trocaz in agricultural and forest areas: implications for conservation” (PDF). Bird Conservation International "14": ss. 165–172. doi:10.1017/S0959270904000218. http://digital.csic.es/bitstream/10261/22933/1/BCI-2004-14-165.pdf.
• Martin, A (27 april 1985). ”Première observation du pigeon Trocaz (Columba trocaz bollii) à l'Ile de Hierro (Iles Canaries)” (på French). Alauda "53" (2): ss. 137–140.
• Oliveira, Paulo; Heredia, Borja (1995). Action plan for the Madeira Laurel Pigeon (Columba trocaz). Funchal: Parque Natural da Madeira. http://ec.europa.eu/environment/nature/conservation/wildbirds/action_plans/docs/columba_trocaz.pdf
• Oliveira, Paulo (27 april 2002). ”Diet of the endemic Madeira Laurel Pigeon and fruit resource availability: a study using microhistological analyses” (PDF). The Condor "104": ss. 811–822. http://digital.csic.es/bitstream/10261/22475/1/CND-2002-104-811.pdf.
• Oliveira, Paulo (27 april 2006). ”The influence of fruit abundance on the use of forest and cultivated field habitats by the endemic Madeira laurel pigeon Columba trocaz: Implications for conservation” (PDF). Biological Conservation "130" (4): ss. 538–548. doi:10.1016/j.biocon.2006.01.016. Arkiverad från originalet den 24 september 2010. https://web.archive.org/web/20100924103658/http://www.ipna.csic.es/departamentos/agro/eei/images/M_images/Publicaciones_pdf/2006/BLC-130-538_2006.pdf.
• Prins, G. ”Columba palumbus maderensis”. Type specimens in 3-D. Zoological Museum, Amsterdam. Arkiverad från originalet den 17 juli 2011. https://web.archive.org/web/20110717025326/http://ip30.eti.uva.nl/zma3d/detail.php?id=192&sort=taxon&type=family. Läst 9 augusti 2010.
• Shelley, G. E. (27 april 1883). ”On the Columbidae of the Ethiopian Region”. Ibis "25" (3): ss. 258–331. doi:10.1111/j.1474-919X.1883.tb07172.x. http://www.archive.org/stream/ibis511883brit#page/286/mode/1up/.
• Snow, David; Perrins, Christopher M (editors) (1998). The Birds of the Western Palearctic concise edition (2 volyme). Oxford: Oxford University Press. ISBN 019854099X
• Svensson, Lars; Peter J. Grant, Killian Mullarney, Dan Zetterström (2009). Fågelguiden: Europas och Medelhavsområdets fåglar i fält (andra upplagan). Stockholm: Bonnier Fakta. sid. 216-217. ISBN 978-91-7424-039-9
• Voisin, C. (27 april 2005). ”Liste des types d'oiseaux des collections du Muséum national d'Histoire naturelle de Paris, 14: Pigeons (Columbidae), deuxième partie” (på French). Zoosystema "27" (4): ss. 839–866. Arkiverad från originalet den 12 juni 2011. https://web.archive.org/web/20110612063726/http://www.mnhn.fr/museum/front/medias/publication/6896_z05n4a7.pdf.
• Weiszflog, Walter (1998) (på Portuguese). Michaelis Moderno Dicionario Da Lingua Portuguesa. São Paulo: Editora Melhoramentos Ltda. ISBN 8506027594. http://michaelis.uol.com.br/moderno/portugues/index.php?lingua=portugues-portugues&palavra=torcaz

Externa länkar

• Madeira Birds: Trocaz Pigeon

Columba trocaz (tiếng Anh: Trocaz pigeon - bồ câu Trocaz) là một chim trong Họ Bồ câu (Columbidae) đặc hữu của đảo Madeira. Nó là một loài chim chủ yếu có màu xám với ngực hơi hồng, cổ có mảng màu bạc và sự thiếu mảng màu ở cánh trắng giúp phân biệt nó với những loài có quan hệ gần gũi và tổ tiên của nó, bồ câu gỗ thông thường. Tiếng kêu của nó là tiếng cúc cu sáu nốt, yếu hơn và âm vực thấp hơn của loài bồ câu gỗ. Mặc dù có bề ngoài cồng kềnh, đuôi dài, chim bồ câu này lại có cú cất cánh bay thẳng và nhanh.

Là một loài định cư sinh sản ở trong các rừng laurisilva, chim bồ câu Trocaz đẻ một quả trứng màu trắng trong một tổ làm bằng cành lá mỏng manh. Số lượng cá thể giảm mạnh sau khi con người tràn vào quần đảo Madeira, và nó biến mất hoàn toàn từ đảo Porto Santo. Nguyên nhân chính của sự suy giảm dân số của nó là mất môi trường sống từ phá rừng, săn bắn và loài chuột săn tổ chim được du nhập cũng là yếu tố đóng góp cho sự suy giảm số lượng chim. Bảo vệ rừng nguyệt quế và cấm săn bắn đã cho phép các con số tăng lên, do đó loài không còn nguy cơ tuyệt chủng. Nó dài khoảng 40–45 cm (15,7–17,7 in) với sải cánh 68–74 cm (26,8–29,1 in).^[5]

Tham khảo

Царство: Животные

Подцарство: Эуметазои

Без ранга: Двусторонне-симметричные

Без ранга: Вторичноротые

Тип: Хордовые

Подтип: Позвоночные

Инфратип: Челюстноротые

Надкласс: Четвероногие

Класс: Птицы

Подкласс: Настоящие птицы

Инфракласс: Новонёбные

Отряд: Голубеобразные

Семейство: Голубиные

Подсемейство: Настоящие голуби

Род: Голуби

Вид: Мадейрский голубь

Вызывающие наименьшие опасения
IUCN 3.1 Least Concern: 22690112