The western scrub jay (Aphelocoma californica) is one of six species of scrub jay, all native to western North America. A medium-sized bird, approximately 27–31cm (11–12in) in length, it ranges from southern Washington to central Texas and central Mexico, inhabiting areas of low scrub including pinon-juniper forests, oak woods, edges of mixed evergreen forests, and mesquite bosques. Scrub jays are often confused as "blue jays" (Cyanocitta cristata), which are smaller and crested corvids, resident of eastern North America.Western scrub jays are very common west of the Rocky Mountains, usually living in pairs or small groups. In recent years, the California scrub jay has expanded its range north into the Puget Sound region of Washington (Cornell Lab of Ornithology ND; Wikipedia 2015).
The western scrub jay is nonmigratory and can be found in urban areas, where it can become tame and will come to bird feeders. They are omnivorous, eating insects, eggs of other birds, small reptiles and amphibians, as well as seeds, nuts, fruits.They have been shown to cache and store food for future needs, and are thought to have good special memory and observational skills (which the use to pilfer the caches of other individuals), remembering the location of 200 or more different storage locations (Correia et al 2007; Dally et al 2006).
Aphelocoma californica comprises three subspecies groups, which show distinct morphological and behavioral differences: the California scrub jay (coastal), Woodhouse's scrub jay (interior US and northern Mexico), and Sumichrast's scrub jay (interior southern Mexico).In molecular phylogenetic reconstructions, these three groups do not make up a monophyletic lineage with respect to the island scrub jay (A. insularis) and the Florida scrub jay (A. coerulescens); Delaney et al. (2008) suggest that A. californica species be reconsidered as two or three separate species.
Aphelocoma californica[2][3] ye una especie d'ave paseriforme de la familia Corvidae nativa del oeste d'América del Norte. Estiéndese dende'l sur de Washington hasta'l centru de Texas y el centru de Méxicu. Ye una especie non migratoria y puede atopase nes zones urbanes. Dacuando son llamaos "glayos azules", anque'l glayu azul ye una especie d'ave dafechu distinta. Nos últimos años amplió la so gama escontra'l norte na rexón de Puget Sound, Washington.
Reconócense les siguientes subespecies:[4]
Aphelocoma californica ye una especie d'ave paseriforme de la familia Corvidae nativa del oeste d'América del Norte. Estiéndese dende'l sur de Washington hasta'l centru de Texas y el centru de Méxicu. Ye una especie non migratoria y puede atopase nes zones urbanes. Dacuando son llamaos "glayos azules", anque'l glayu azul ye una especie d'ave dafechu distinta. Nos últimos años amplió la so gama escontra'l norte na rexón de Puget Sound, Washington.
Aphelocoma californica a zo ur spesad golvaneged eus ar c'herentiad Corvidae.
Al labous a vev an eizh isspesad anezhañ e kornôg Norzhamerika ha Mec'hiko ivez[1] :
a vo kavet e Wikimedia Commons.
Aphelocoma californica a zo ur spesad golvaneged eus ar c'herentiad Corvidae.
El gaig de bardissa californià (Aphelocoma californica), [A] és una espècie de gaig nadiu a l'oest d'Amèrica del Nord. S'estén des del sud de l'estat de Washington fins al centre de l'estat de Texas i al centre de Mèxic. Es compon de tres grups de subespècies diferents, tots ells poden ser espècies separades. Es tracta del gaig de bardissa californià (costaner), el gaig de bardissa Woodhouse (interior dels EUA i el nord de Mèxic), i el gaig de bardissa Sumichrast (interior de Mèxic meridional). El gaig de bardissa californià s'agrupava amb Aphelocoma insularis i la garsa blava de bardissa de Florida, el tàxon es deia llavors, simplement, el gaig de bardissa.[1] El gaig de bardissa californià no és migratori i es pot trobar en àrees urbanes, on es poden tornar dòcils i arribar a menjar de les menjadores de les aus. Mentre que molts es refereixen a aquest tipus de gaig com a "gaigs blaus", el gaig blau és una espècie totalment diferent d'ocell. En aquests darrers anys, el gaig californià ha ampliat la seva àrea cap al nord a la regió de l'Estret de Puget d'Estat de Washington.
Aquest tipus de gaig és un ocell mida mitjana, aproximadament 27-31 cm de longitud (incloent-hi la seva cua), amb un 39 cm d'envergadura, i al voltant de 80 g en pes. El color de les aus costaneres del Pacífic tendeixen a tenir un color més brillant que les de l'interior, però tots segueixen el model en blau, blanc i gris, encara que cap tan uniforme en el color com la relacionada amb la garsa mexicana. En general, aquesta espècie té un cap blau, ales i cua, llom gris-marró, i les parts inferiors grisenques. El coll és blanquinós amb un collaret blau. La crida es va descriure com "cridaners i irritants".
Fidel al seu nom, el gaig de bardissa californià habita en zones de matollar baix, i prefereix a boscos de pi (arbre) i ginebre, rouredes boscos de roure, a la vora de boscos perennes variats i a vegades boscos de mesquite. La població costanera també habita en els jardins suburbans. Són molt comuns a l'oest de les Muntanyes Rocoses, i es pot trobar en matolls i arbustos, boscos boreals, boscos temperats, regions costaneres i àrees suburbanes.
Normalment aquests tipus de gaigs cerquen menjar per parelles, grups familiars o petits grups no familiars, fora de l'època reproductiva. S'alimenten de petits animals, com granotes i sargantanes, ous i cries d'altres aus, insectes i (especialment a l'hivern), grans, nous i baies. Poden ser agressius amb altres ocells, per exemple, han estat coneguts per robar glans dels arbres atresorats del graner Acorn Woodpecker. També mengen fruites i verdures que creixen en patis del darrere.
Els gaigs de bardissa californians, com molts altres còrvids, exploten excedents efímers mitjançant l'emmagatzematge dels aliments en amagatalls dispersos dins dels seus territoris. Es basen en records molt precisos i complexos per recuperar els amagatalls ocults, sovint després de períodes llargs de temps.[2] En el procés de recol·lecció i emmagatzematge d'aquest aliment, que han demostrat la seva capacitat de planificar el futur en l'elecció dels llocs d'amagatall per proporcionar volum alimentari adequat i varietat per al futur.[3] Els gaigs de bardissa californians també són capaços de confiar en les seves observacions precises en la memòria espacial per robar el menjar d'amagatalls fets pels seus congèneres. Per protegir els seus amagatalls de potencials "lladregots", els ocells que emmagatzemen menjar apliquen una sèrie d'estratègies per reduir el risc de robatori.[4][5]
Els gaigs de bardissa californians són entremaliats, però no són lladres. S'han trobat robar glans d'amagatalls del picot dels glans i robar llavors i cons de pins del trencanous americà. Fins i tot semblen conscients de la seva culpabilitat: alguns gaigs de bardissa roben glans que han mirat uns altres gaigs amagar. Quan aquests ocells se'n van per amagar les seves pròpies glans, comproven primer que cap altre gaig no està mirant. Podria veure gaigs de bardissa californians estant drets al darrere d'un cérvol mul. Estan agafant i mengen paparres i uns altres paràsits. Els cérvols semblen que apreciïn l'ajuda, sovint quedant-se quiets i sostenint les seves orelles per donar l'accés als gaigs. Fins i tot el gaig californià menjarà cacauets d'una mà humana.
Investigacions recents han suggerit que els gaigs de bardissa californians, juntament amb diversos altres còrvids, es troben entre els animals més intel·ligents. La relació de la massa cerebral i el cos d'adult rivals del gènere Aphelocoma, dels ximpanzés i els cetacis, i només queda eclipsada per la dels éssers humans. Els gaigs també són l'únic no-primat demostrat de planificar amb anticipació per al futur, el que es pensava com un tret exclusivament humà.[6] Altres estudis han demostrat que poden recordar la ubicació de més de 200 amagatalls d'aliments, així com recordar l'amagatall del menjar de cada element i la seva taxa de descomposició.[7]
Els gaigs de berdissa californians també convoquen a altres de la seva espècie a cridar sobre el cos d'un gaig mort, segons una nova investigació de la Universitat de Califòrnia, Davis. Les aus cacofònic "funerals" pot durar fins a mitja hora. [8]
Els nius es construeixen sota els arbres o arbustos, 1-10 m per sobre del terra, principalment per la femella, mentre que el mascle fa esforços per vigilar-lo. Els nius són robustos, amb un diàmetre exterior de 33-58 cm, construïts sobre una plataforma de branquillons amb molsa i herbes seques plenes d'arrels fines i pèls. De quatre a sis ous es posen des de març fins a juliol, amb algunes variacions regionals. Hi ha dues variacions comuns del color de la closca: verd pàl·lid, amb irregulars, taques de color oliva o marques, i de color blanc grisenc pàl·lid a verd amb taques de color marró vermellós. La femella incuba els ous durant uns 16 dies. Els joves abandonen el niu uns 18 dies després de l'eclosió.
La vida silvestre dels gaigs de bardissa californians (Aphelocoma californica) és aproximadament de 9 anys. El gaig conegut més vell tenia 15,75 anys d'edat.
Les poblacions es veuen afectades negativament pel Virus del Nil occidental, especialment a la Vall Central de Califòrnia.
El gaig de bardissa californià, el gaig de bardissa de Santa Cruz, i el gaig de bardissa de Florida es consideraven subespècies d'una única espècie de "gaig de bardissa". Ara es creu que és diferent (Emslie 1996,.[9] Curry et al. 2002,[1] Rice et al. 2003).[10] Més enllà de l'estreta relació del gaig de bardissa californià i els gaigs de bardissa de Santa Cruz, la resolució històrica de la seva evolució ha resultat ser molt difícil.
A jutjar per les dades de l'ADN mitocondrial l'NADH deshidrogenasa subunitat seqüència 2, apareix que hi ha dues clades, és a dir, una a l'oest del Pacífic i una altra a l'est de les Muntanyes Rocalloses; les relacions de les poblacions d'aquests últims no es poden resoldre a satisfacció.[10][11] Així, és bastant probable que el gaig de bardissa de californià és de fet dues espècies diferents, una que pertany al Pacífic i una altra al llinatge oriental; pel que sembla, els avantpassats d'aquest últim, també va donar lloc al gaig de bardissa de Florida. La Paleogeografia de l'àrea de les Rocky Mountains recolza aquesta hipòtesi. En les aus terrestres el (gaig de bardissa de Woodhouse, grup woodhouseii i el gaig de berdissa de Sumichrast, grup sumichrasti) difereixen en plomatge (blau més pàl·lid per sobre, amb una banda de pit confusa i en general incompleta) de les aus costaneres (gaig de berdissa californià, grup californica), que són de color blau més fosc definit amunt - però no necessàriament completa - banda de pit blau. Els tres grups també difereixen en ecologia i el comportament. Els becs de la Califòrnia i dels grups Sumichrast són forts i ganxuts a la punta, ja que s'alimenten de glans, mentre que el grup Woodhouse s'alimenten de pinyons, té un bec més llarg, més esvelt i més recte amb poc o cap ganxo.[1][12]
Cada grup conté una sèrie de subespècies. "El gaig de bardissa de Sumichrast" es distingeix dels altres en el seu comportament reproductiu altruista. Les seves races que queden són en general no és tan clar, però tenen colors descolorits amb les vores marcades indistintament. Certament, algun flux gènic entre aquestes poblacions es produeix, però mentre que la zona híbrida entre els grups californica i woodhouseii, és molt limitada.[1][10][11][12]
Una subespècie de grans dimensions. Una mica més apagat i de color més clar que californica causa del flux genètic de poblacions de l'interior. Blau del cap i el coll morat menys que en woodhouseii grup. Tornar solen ser bastant marró, part inferior del pit i sobretot bastant blanquinós, undertail abrics generalment tenyida de blau clar o gris en els homes. Bill forta, ales i cua relativament curta.
Igual que californica, però el cap i l'esquena amb major intensitat de color, amb tint violaci brillant al blau del cap. Color semblant a designar, per tant més fosc que Immanis i més oocleptica. En relació a nominar californica, zones blaves més porpra i brillant, pit més fosc que la resta de la part inferior.
Molt variable segons el grau de flux genètic entre aquest taxó i nevadae. Generalment similar a californica però més gran, el color del cap i el coll varia en lleugeresa i la quantitat de to porpra. Tornar grisenc; coberteras undertail generalment de color blanc. Bill solen ser pesats, però variable segons el tipus d'hàbitat (menys pesat en les aus dels boscos de pinyó).
Blau del cap en general fortament tenyides de porpra. Tornar blau-gris terrós, més blau cap a la gropa. Incomplete blau-violeta banda de mama. Underside blanc grisenc, més fosc al pit. Undertail coberteras tenyida de blanc amb blau. Cuixes gris. timoneres i remeres blau fosc, les plomes més grans més apagat. Bill pesat, punta fermament enganxat.
Més petit, més lleuger i més gris que californica. Bill no és tan pesat. Pel que sembla, un aïllat d'origen híbrid entre A. c. obscura i nevadae del woodhouseii grup.
El gaig de bardissa californià (Aphelocoma californica), és una espècie de gaig nadiu a l'oest d'Amèrica del Nord. S'estén des del sud de l'estat de Washington fins al centre de l'estat de Texas i al centre de Mèxic. Es compon de tres grups de subespècies diferents, tots ells poden ser espècies separades. Es tracta del gaig de bardissa californià (costaner), el gaig de bardissa Woodhouse (interior dels EUA i el nord de Mèxic), i el gaig de bardissa Sumichrast (interior de Mèxic meridional). El gaig de bardissa californià s'agrupava amb Aphelocoma insularis i la garsa blava de bardissa de Florida, el tàxon es deia llavors, simplement, el gaig de bardissa. El gaig de bardissa californià no és migratori i es pot trobar en àrees urbanes, on es poden tornar dòcils i arribar a menjar de les menjadores de les aus. Mentre que molts es refereixen a aquest tipus de gaig com a "gaigs blaus", el gaig blau és una espècie totalment diferent d'ocell. En aquests darrers anys, el gaig californià ha ampliat la seva àrea cap al nord a la regió de l'Estret de Puget d'Estat de Washington.
The California scrub jay (Aphelocoma californica) is a species of scrub jay native to western North America. It ranges from southern British Columbia throughout California and western Nevada near Reno to west of the Sierra Nevada. The California scrub jay was once lumped with Woodhouse's scrub jay and collectively called the western scrub jay. The group was also lumped with the island scrub jay and the Florida scrub jay; the taxon was then called simply scrub jay.[2] The California scrub jay is nonmigratory and can be found in urban areas, where it can become tame and will come to bird feeders. While many refer to scrub jays as "blue jays", the blue jay is a different species of bird entirely.
The generic name, Aphelocoma, derives from Latinized Ancient Greek apheles- (from ἀφελής-) "simple" + Latin coma (from Greek kome κόμη) "hair", in reference to the lack of striped or banded feathers in this genus, compared to other jays. The species name, californica, is Latin for "from California".
The California scrub jay is a medium-sized bird, approximately 27–31 cm (11–12 in) in length (including its tail), with a 39 cm (15 in) wingspan, and about 80 g (2.8 oz) in weight. In general, this species has a blue head, wings, and tail; a gray-brown back; grayish underparts; and white eyebrows. The throat is whitish with a blue necklace. The call or "screech" is described as "harsh and scratchy".
True to its name, the California scrub jay inhabits areas of low scrub, preferring pinon-juniper forests, oak woods, and edges of mixed evergreen forests. It also inhabits suburban gardens.
California scrub jays usually forage in pairs, family groups, or small non-kin groups, outside of the breeding season. They feed on small animals, such as frogs and lizards, eggs and young of other birds, insects, and (particularly in winter) grains, nuts, and berries. They will also eat fruit and vegetables growing in backyards.
California scrub jays, like many other corvids, exploit ephemeral surpluses by storing food in scattered caches within their territories. They rely on highly accurate and complex memories to recover the hidden caches, often after long periods of time.[3] In the process of collecting and storing this food, they have shown an ability to plan ahead in choosing cache sites to provide adequate food volume and variety for the future.[4] Western scrub jays are also able to rely on their accurate observational spatial memories to steal food from caches made by conspecifics. Food-storing birds implement a number of strategies to protect their caches from potential 'pilferers.'[5][6]
Anecdotally, scrub jays – and corvids more generally – are known for an attraction to, and thievery of, brightly colored objects. Recent research debunks, or at least casts doubt, on this idea.[7][8][9] Corvids do, however, have a mischievous streak, and scrub jays are not above outright theft. They have been observed stealing acorns from acorn woodpecker caches. Some scrub jays snatch acorns from the hiding places of other jays. When these birds go to hide their own acorns, they check first that no other jays are watching. Other protection methods include moving the cache in the presence of an observer, storing inedible decoys like small stones instead of food, and hiding the cache once a scavenging bird is no longer watching;[10] these behaviors are thought to vary based on the presence or absence of potential pilferers (like other corvids) as well as what kind of animal might pilfer the cache, implying strategic and socially complex motives behind different kinds of caching behavior. [10][11]
Recent research has suggested that western scrub jays, along with several other corvids, are among the most intelligent of animals. The brain-to-body mass ratio of adult scrub jays rivals that of chimpanzees and cetaceans, and is dwarfed only by that of humans. Scrub jays are also the only non-primate or non-dolphin shown to plan ahead for the future (known as metacognition), which was previously thought of as a uniquely human trait.[12] Other studies have shown that they can remember locations of over 200 food caches, as well as the food item in each cache and its rate of decay.[13] To protect their caches from pilfering conspecifics, scrub jays will choose locations out of sight of their competitors, or re-cache caches once they are alone, suggesting that they can take into account the perspective of others.[5]
Jays are able to mimic raptors like red-tailed and red-shouldered hawks with such accuracy that is can be difficult to distinguish between species using calls alone; possible explanations for this behavior include warning other jays about the presence of a predator or trying to deter birds (like cache-pilfering corvids) from a given area.[14] However, jays have been observed employing raptor-mimicking calls without the presence of other birds, making the precise adaptive reason for this behavior unknown, though it may be two-fold.[15] California scrub jays also summon others to screech over the body of a dead jay, according to research from the University of California, Davis. The birds' cacophonous "funerals" can last for up to half an hour.[16][17]
The chicks start off fully gray. The older they get, the more they turn blue. On their heads, chicks tend to have a red crest that resembles a comb. The chick will lose its crest at day seven, just like the way the baby chickens lose their egg tooth at 5–7 days. Nests are built low in trees or bushes, 1–10 m (3.3–32.8 ft) above the ground, primarily by the female, while the male guards her efforts. The nests are sturdy, with an outside diameter of 33–58 cm (13–23 in), constructed on a platform of twigs with moss and dry grasses lined with fine roots and hair. Four to six eggs are laid from March through July, with some regional variations. There are two common shell color variations: pale green with irregular, olive-colored spots or markings; and pale grayish-white to green with reddish-brown spots. The female incubates the eggs for about 16 days. The young leave the nest about 18 days after hatching.
The life span of wild California scrub jays is approximately 9 years. The oldest known western scrub jay was found in Castaic, California, in 1991 and raised in captivity. "Aaron" lived to be 19 years, and 8 months old.
Populations are being adversely affected by the West Nile virus, particularly in California's Central Valley.
Woodhouse's, California, Island, and Florida scrub jay were once considered subspecies of a single "scrub jay" species. They are now believed to be distinct.[2][18][19] Beyond the close relationship of the "California" and island scrub jays, resolution of their evolutionary history has proven very difficult.
Woodhouse's scrub jay differ in plumage (paler blue above, with an indistinct and usually incomplete breast band) from California scrub jay which is darker blue above with a strongly defined – but not necessarily complete – blue breast band.
The following subspecies are recognized:[2]
The California scrub jay (Aphelocoma californica) is a species of scrub jay native to western North America. It ranges from southern British Columbia throughout California and western Nevada near Reno to west of the Sierra Nevada. The California scrub jay was once lumped with Woodhouse's scrub jay and collectively called the western scrub jay. The group was also lumped with the island scrub jay and the Florida scrub jay; the taxon was then called simply scrub jay. The California scrub jay is nonmigratory and can be found in urban areas, where it can become tame and will come to bird feeders. While many refer to scrub jays as "blue jays", the blue jay is a different species of bird entirely.
La okcidenta makisgarolo (Aphelocoma californica [1]), konata ankaŭ kiel Kalifornia makisgarolo aŭ kiel Longvosta makisgarolo (kaj vidu sube), estas specio de makisgarolo indiĝena de okcidenta Nordameriko, kun teritorio el suda Vaŝingtonio al centra Teksaso kaj centra Meksiko. Ĝi ĵus etendis sian teritorion al la regiono Puget Sound de Vaŝingtonio. La Insula makisgarolo (Aphelocoma insularis), troviĝanta nur en la Insulo Santa Cruz kaj la Florida makisgarolo (Aphelocoma coerulescens), endemismo de Florido, estas ĝiaj plej proksimaj parencoj.[2] La Okcidenta makisgarolo estas nemigranta kaj povas troviĝi en urbaj areoj, kie ĝi povas iĝi maltimida kaj venas manĝi al birdomanĝejoj.
La Okcidenta makisgarolo estas granda kantobirdo, ĉirkaŭ 27-31 cm longa (inklude la voston), kun enverguro de 39 cm kaj ĉirkaŭ 80 g peza. La birdoj de la pacifika marbordo kutime estas pli brilaj en koloro ol tiuj de la interno, sed ĉiuj el ili estas bluaj, blankaj kaj grizaj, kvankam neniu estas unukolora kiel la rilata Meksika makisgarolo. Ĝenerale tiu nearktisa specio havas bluajn kapon, flugilojn kaj voston, grizbrunan dorson kaj grizecajn subajn partojn. La gorĝo estas blankeca kun blua kolumo. La alvoko estas priskribita kiel "akra kaj raspa".
Kiel sia nomo sugestas, la Okcidenta makisgarolo loĝas areojn de makiso, prefere arbarojn de pinsema pino kaj junipero, kverko kaj foje prozopo. Ili loĝas ankaŭ ĉeurbaj ĝardenoj.
La Okcidentaj makisgaroloj kutime manĝas en paroj, familigrupoj aŭ etaj nefamiliaj grupoj, for de la reprodukta sezono. Ili manĝas etajn animalojn, kiel ranoj aŭ lacertoj, ovojn kaj idojn de aliaj birdoj, insektoj, kaj (ĉefe vintre) grenon, nuksojn kaj berojn.
Okcidentaj makisgaroloj, kiel multaj aliaj korvedoj, ekspluatas efemerajn abundojn de manĝodisponeblo per stokado de manĝaĵoj en kaŝejoj en siaj teritorioj. En la proceso de kolektado kaj stokado Okcidentaj makisgaroloj montris lertecon por plani la elekton de la kaŝejoj por havi taŭgan manĝokvanton kaj varion por la estonteco.[3] Okcidentaj makisgaroloj kapablas ankaŭ uzi observan spacomemoron por rabi kaŝaĵojn faritajn de siaj samspeciuloj. Por protekti siajn kaŝaĵojn el eventualaj 'rabistoj', manĝostokistoj aranĝas kelkajn strategiojn por redukti la riskon de rabado. Oni scias ankaŭ ke la Okcidentaj makisgaroloj stokas kaj enterigas brilkolorajn objektojn.
Nestoj estas konstruitaj malalte en arboj aŭ arbustoj, 1m al 10m super la grundo, ĉefe de la ino, dum la masklo kontrolas ŝiajn klopodojn. La nestoj estas fortikaj, kun ekstera diametro de 33 cm al 58 cm, konstruita sur platformo de bastonetoj el musko kaj sekaj herberoj kovritaj el maldikaj radikoj kaj haro. La ino demetas 4 al 6 ovojn el marto al julio kun kelkaj regionaj variaĵoj. Estas du komunaj ŝelkoloraj varioj: palverda fono kun malregulaj, olivkoloraj punktoj aŭ markoj, kaj palgrizeca-blanka al verda fono kun ruĝecbrunaj punktoj. La ino kovas la ovojn dum ĉirkaŭ 16 tagoj. La elnestiĝo okazas post ĉirkaŭ 18 tagoj.
La Okcidenta makisgarolo estas unu el la specioj kies populacioj estas danĝere afektitaj de la Okcidentnila viruso, ĉefe en la Kalifornia Centra Valo.
La Okcidenta, Insula kaj Florida makisgaroloj estis iam konsiderataj kiel subspecioj de unusola specio nome la "Makisgarolo". Tamen ili estas nune konsiderataj kiel tre distingaj (Emslie 1996,[4]Curry et al. 2002,[2] Rice et al. 2003[5]). Krom la proksima rilataro inter la Kalifornia kaj la Insula makisgaroloj la solvo de ilia evolua historio aperis tre malfacila.
Laŭ analizoj de DNA ŝajne aperas ke se estas 2 kladoj, nome unu okcidenta en Pacifiko kaj alia orienta de la Rokmontaro, la rilato de la populacioj ne estas ankoraŭ sufiĉe konata (Rice et al. 2003[5]). Tiele estas kvazaŭ ke la Okcidenta makisgarolo estas fakte du distingaj specioj, unu apartenanta al la Pacifiko kaj alia al la orienta stirpo, kies prauloj estus forminte la Floridan makisagarolon. Paleogeografio de la teritorio de la Rokmontaro subtenas tiun bildon.
Internaj birdoj (Makisgarolo de Woodhouse, grupo woodhouseii) diferenciĝas en plumaro (pli palblua supre, kaj kun nedistinga kaj kutime nekompleta brustostrio) el la marbordaj birdoj (Kalifornia makisgarolo, grupo californica; pli malhelblua supre, kaj kun tre markita - sed ne nepre kompleta - blua brustostrio). Ili diferenciĝas ankaŭ laŭ ekologio kaj kutimaro; la bekoj de la grupo de Pacifiko estas kutime fortikaj kaj hokoformaj pinte ĉar ili manĝas glanojn, dum la interna grupo kiu manĝas pinsemojn havas pli longan, sveltan kaj rektan bekon kun malmulte aŭ nenioma hoko (Curry et al. 2002[2]).
Ĉiu grupo enhavas nombron da subspecioj. En la grupo woodhouseii, la tre palaj sed distinge bilditaj plej sudaj subspecioj sumichrasti kaj remota ("Sumikrasta makisgarolo") restas aparte; ties restantaj rasoj estas ĝenerale ne tiom palaj sed ili havas eluzitajn kolorojn kun nedistinge markitaj bordoj. Kvankam oni konsideras, ke tiuj konstituas tre markitajn grupojn, la molekulaj datumoj de Rice et al. (2003)[5] malkapablas distingi woodhouseii kaj sumichrasti. Tiele, tiuj diferencoj ŝajne respegulas bildojn sendependajn de filogenio kiel adaptiĝoj al lokaj kondiĉoj aŭ eble karakterŝanĝo kun la Meksika makisgarolo kiu estas pli simila al la nordaj internaj ol al la plej sudaj taksonoj; ties teritorio koincidas kun tiu de la laste menciita sed ne kun la alia. Certe iom da genetika fluo inter tiuj populacioj okazis, sed dum la hibrida zono inter la grupoj californica kaj la woodhouseii estas tre limigita, la geografie izolitaj sudaj populacioj ŝajnas genetike tre distinga (Curry et al. 2002,[2] Rice et al. 2003[5]).
Laŭ Curry et al. (2002),[2] la subspecioj estas la jenaj:
La okcidenta makisgarolo (Aphelocoma californica ), konata ankaŭ kiel Kalifornia makisgarolo aŭ kiel Longvosta makisgarolo (kaj vidu sube), estas specio de makisgarolo indiĝena de okcidenta Nordameriko, kun teritorio el suda Vaŝingtonio al centra Teksaso kaj centra Meksiko. Ĝi ĵus etendis sian teritorion al la regiono Puget Sound de Vaŝingtonio. La Insula makisgarolo (Aphelocoma insularis), troviĝanta nur en la Insulo Santa Cruz kaj la Florida makisgarolo (Aphelocoma coerulescens), endemismo de Florido, estas ĝiaj plej proksimaj parencoj. La Okcidenta makisgarolo estas nemigranta kaj povas troviĝi en urbaj areoj, kie ĝi povas iĝi maltimida kaj venas manĝi al birdomanĝejoj.
La chara californiana (Aphelocoma californica)[2][3] es una especie de ave paseriforme de la familia Corvidae nativa del oeste de América del Norte. Se extiende desde el sur de Washington hasta el centro de Texas y el centro de México. Es una especie no migratoria y se puede encontrar en las zonas urbanas se reconoce varias subespecies. A veces son llamados "arrendajos azules", aunque el arrendajo azul es una especie de ave completamente diferente. En los últimos años ha ampliado su gama hacia el norte en la región de Puget Sound, Washington.
Se reconocen las siguientes subespecies:[4]
La chara californiana (Aphelocoma californica) es una especie de ave paseriforme de la familia Corvidae nativa del oeste de América del Norte. Se extiende desde el sur de Washington hasta el centro de Texas y el centro de México. Es una especie no migratoria y se puede encontrar en las zonas urbanas se reconoce varias subespecies. A veces son llamados "arrendajos azules", aunque el arrendajo azul es una especie de ave completamente diferente. En los últimos años ha ampliado su gama hacia el norte en la región de Puget Sound, Washington.
Aphelocoma californica Aphelocoma generoko animalia da. Hegaztien barruko Corvidae familian sailkatua dago.
Aphelocoma californica Aphelocoma generoko animalia da. Hegaztien barruko Corvidae familian sailkatua dago.
Kalifornianpensasnärhi (Aphelocoma californica) on Pohjois-Amerikassa tavattava varisten heimoon kuuluva varpuslintu, joka katsottiin aiemmin kuuluvan samaan lajiin kahden muun pensasnärhen kanssa. Se on kooltaan 27–31 cm, ja sitä tavataan tammimetsistä, pensaikoista ja pensaikkomailta. Laji käyttää ravinnokseen kesäisin hyönteisiä ja hedelmiä ja talvisin tammenterhoja, pähkinöitä ja heinien siemeniä, ja sille on tavanomaista varastoida ruokaansa.
Aikaisemmin kalifornianpensasnärhen floridanpensasnärhen (Aphelocoma coerulescens) ja isopensasnärhen (Aphelocoma insularis) katsottiin olevan samaa lajia. Nykyisin näiden katsotaan jokaisen kuitenkin olevan oma lajinsa. Kalifornianpensasnärhellä on lähteestä riippuen neljästätoista kuuteentoista alalajia[2]. Ne voidaan jakaa kolmeen ryhmään, jotka ovat:
Kooltaan kalifornianpensasnärhi on 27–31 cm. Päästään, siivistään ja pyrstöstään laji on väritykseltään sininen. Selkä on harmaa, ja siipien kupeissa on ruskeaa väriä. Päässä kalifornianpensasnärhellä on valkoinen silmäkulmajuova. Lajin kurkku, rinta ja vatsa ovat väritykseltään harmaat. Sukupuolet eivät eroa toisistaan värityksensä perusteella. Kalifornianpensasnärhen koko ja sinisen sävyt vaihtelevat hieman alalajeittain.[3][4][5]
Kalifornianpensasnärheä tavataan Yhdysvaltain länsirannikolta etelään Meksikoon. Linnun elinympäristöä ovat tammimetsät ja tammea, mäntyä ja katajaa kasvavien metsien pensaikot ja kuivat pensaikkomaat. Lajia tavataan myös kaupunkialueiden puistoista, puutarhoista ja golfkentiltä.[3][4][5]
Kalifornianpensasnärhet syövät kesäaikaan pääasiassa hyönteisiä ja hedelmiä, ja talvella niiden ravinto koostuu tammenterhoista, pähkinöistä, heinien siemenistä. Laji käy myös lintujen ruokintapaikoilla. Kalifornianpensasnärhille on tyypillistä kätkeä ruokaa varastoon. Linnut muistavat, missä kätköt sijaitsevat ja myös sen onko kätkössä huonommin säilyvää hyönteisravintoa vai pähkinöitä ja siemeniä, jotka säilyvät kauemmin. Linnut voivat ryövätä toistensa kätköjä, minkä vuoksi ne siirtävät kätköjään paikasta toiseen.[4][6]
Kalifornianpensasnärhen pesä sijaitsee tammessa, männyssä tai pensaikossa. Pesä on kuppimainen, ja heinistä, risuista ja eläinten karvoista rakennettu. Sekä koiras- että naaraskalifornianpensasnärhet osallistuvat pesän rakentamiseen. Naaras munii yhdestä viiteen vaalean vihreää tai harmaata ruskeapilkullista munaa. Munia haudotaan vajaat kolme viikkoa.[4]
Kalifornianpensasnärhi (Aphelocoma californica) on Pohjois-Amerikassa tavattava varisten heimoon kuuluva varpuslintu, joka katsottiin aiemmin kuuluvan samaan lajiin kahden muun pensasnärhen kanssa. Se on kooltaan 27–31 cm, ja sitä tavataan tammimetsistä, pensaikoista ja pensaikkomailta. Laji käyttää ravinnokseen kesäisin hyönteisiä ja hedelmiä ja talvisin tammenterhoja, pähkinöitä ja heinien siemeniä, ja sille on tavanomaista varastoida ruokaansa.
Aphelocoma californica
Le Geai buissonnier (Aphelocoma californica) (en anglais, western Scrub-jay) est une espèce de passereau de la famille des Corvidae. C'est un oiseau un peu plus petit que la Pie bavarde.
On trouve ce corvidé dans les régions montagneuses d'Amérique du Nord.
D'après Alan P. Peterson, il existe 8 sous-espèces :
Peterson considère cette sous-espèce comme une espèce à part entière :
et cette sous-espèce comme sa sous-espèce :
Mais ce n'est pas le cas des autres autorités taxinomiques (COI, HBW, Clements).
Cette sous-espèce n'est désormais plus reconnue que par Howard et Moore (3e édition, 8e révision) :
La sous-espèce Aphelocoma californica woodhouseii est désormais considérée comme une espèce à part entière (Aphelocoma woodhouseii - Geai de Woodhouse). Ses sous-espèces étaient autrefois considérées comme des sous-espèces de Aphelocoma californica : Aphelocoma woodhouseii cyanotis, A. w. grisea, A. w. nevadae, A. w. texana et A. w. woodhouseii.
Aphelocoma californica
Le Geai buissonnier (Aphelocoma californica) (en anglais, western Scrub-jay) est une espèce de passereau de la famille des Corvidae. C'est un oiseau un peu plus petit que la Pie bavarde.
On trouve ce corvidé dans les régions montagneuses d'Amérique du Nord.
La ghiandaia occidentale (Aphelocoma californica (Vigors, 1839)) è un uccello passeriforme appartenente alla famiglia Corvidae[2].
Il nome scientifico della specie, californica, rappresenta un chiaro riferimento all'areale di diffusione di questi uccelli, così come il loro nome comune.
Misura 28–30 cm di lunghezza, per 70-100 g di peso[3].
Si tratta di uccelli dall'aspetto massiccio, muniti di grossa testa squadrata e appiattita, becco conico e massiccio dalla punta lievemente adunca, ali arrotondate e digitate, forti zampe e lunga coda (quasi la metà del totale) dall'estremità squadrata: nel complesso, questi uccelli somigliano molto all'affine ghiandaia di Woodhouse, rispetto alla quale presentano colorazione dorsale più scura e banda pettorale maggiormente definita.
Il piumaggio si presenta di colore blu su fronte, vertice, nuca, spalle e lati del collo, così come sul codione, sulle ali e sulla coda (con le penne di quest'ultima che, come anche le remiganti, sono di un blu più scuro ed intenso), mentre il dorso è invece di color grigio-topo con sfumature azzurre.
L'area fra i lati del becco e le orecchie, così come le guance, sono di color carbone, a formare una maschera facciale sormontata superiormente da una sopracciglio bianco: la gola è di colore bianco, orlato inferiormente da una collana nero-bluastra, e di colore bianco sono anche il petto, il ventre (anche se con sfumature di color grigio-cenere), il sottocoda ed i fianchi.
Il becco e le zampe sono di colore nero: gli occhi sono invece di colore bruno scuro.
Le ghiandaie occidentali sono uccelli dalle abitudini di vita essenzialmente diurne e gregarie, che vivono in gruppetti a base familiare o in piccoli stormi che possono arrivare a contare una ventina di individui: all'interno dei gruppi vige una gerarchia piuttosto fluida, coi maschi che dominano sulle femmine e a loro volta presentano dominanza per l'accesso alle fonti di cibo[4].
Si tratta di animali molto, vocali, che si tengono in contatto fra loro mediante almeno una quindicina di richiami[3], che vanno dagli aspri gracchi d'avvertimento emessi in caso del sopraggiungere di un intruso a versi ronzanti di contatto, passando attraverso un verso pigolante utilizzato per richiamate il partner.
La ghiandaia occidentale, in presenza di conspecifici morti, comincia inoltre ad emettere continuativamente per circa mezz'ora alti richiami (simili a quelli emessi per tenere a bada gli intrusi), volando frattanto di albero in albero ed alzando il tono del richiamo ad ogni emissione, attirando in tal modo i conspecifici presenti nella zona, che a loro volta si associano alle vocalizzazioni[5]: questi uccelli sembrano presentare una forma di lutto, diminuendo la quantità di cibo ingerito dopo aver visto un conspecifico privo di vita[5].
Come quasi tutti i corvidi, anche la ghiandaia occidentale è un uccello molto intelligente; questi uccelli presentano rapporto fra massa cerebrale e corporea paragonabile a quello delle scimmie antropomorfe (uomo escluso) e dei delfini, presentando metacognizione (processo che nel regno animale si riteneva presente unicamente nell'uomo) e cognizione sociale[6].
La ghiandaia occidentale è un uccello onnivoro ed opportunista, la cui dieta si compone di una grande varietà di materiale sia di origine animale che vegetale, con le proporzioni delle due componenti che variano a seconda del periodo dell'anno.
Durante l'autunno e l'inverno (da ottobre a febbraio), la dieta di questi uccelli si basa in maniera preponderante sulle ghiande e pinoli, mentre da maggio a luglio essi consumano principalmente frutta (in special modo ciliegie e prugne), bacche e granaglie: durante il mese di aprile, invece, anche a causa dell'aumentato fabbisogno energetico legato alla riproduzione la maggior parte della loro dieta si compone di materiale di origine animale (insetti come cavallette, coleotteri e falene, piccoli uccelli ed uova ottenute depredando i nidi, anfibi come la salamandra verme californiana[4], piccoli rettili come la lucertola delle palizzate occidentale[4]).
Questi uccelli presentano polimorfismo nella forma del becco: le popolazioni della foresta decidua temperata, infatti, presentano becco robusto e dalla punta maggiormente incurvata per meglio rompere la frutta a guscio, mentre le popolazioni della foresta di conifere presentano becco più sottile e appuntito, ottimo per divaricare le scaglie delle pigne[7]. Inoltre, alla base della mandibola è presente un ispessimento del margine del becco, per meglio trattenere le prede serpentiformi al suolo[7][8].
Similmente a molte specie di corvidi, la ghiandaia occidentale è solita conservare il cibo in surplus raccolto durante il periodo caldo in buchi appositamente scavati nel terreno, dimostrando una memoria a lungo termine molto sviluppata nel reperire con grande accuratezza il cibo accumulato anche mesi prima in aree anche rese piuttosto differenti dal manto nevoso[9]: questi uccelli possono nascondere inoltre il cibo sotto dei sassi o in cima ai lampioni, avendo cura di coprirlo con foglie e sassolini. Possono inoltre essere conservati allo stesso modo del cibo anche oggetti molto colorati o luccicanti, dai quali questi animali sono attratti, in maniera simile alle gazze.
Questi uccelli hanno una grande cura nel sincerarsi di non essere osservati da conspecifici mentre nascondono il cibo: le ghiandaie occidentali, infatti, sono solite rubarsi a vicenda il cibo accumulato per l'inverno, e a rubarlo ad altre specie che sono solite accumularne delle scorte (come il picchio delle ghiande)[6]. Non di rado, questo animale nasconde il cibo nel suolo, salvo poi tornare in un secondo momento per rimuoverlo e nasconderlo altrove[10].
La ghiandaia occidentale è un uccello monogamo, le cui coppie rimangono insieme per la vita, rafforzando il loro legame tramite il grooming.
La stagione riproduttiva comincia verso la fine di febbraio e si estende fino a maggio inoltrato[3]: durante questo periodo, le coppie diventano territoriali[11], coi maschi che cercano di attrarre potenziali partner mediante vocalizzazioni caratteristiche[12]. Una volta formatasi la coppia, i due partner cercano all'interno del proprio territorio un sito adatto alla costruzione del nido, che viene edificato di norma su un albero o un arbusto a 1–10 m d'altezza.
Il nido, a forma di coppa con ampia piattaforma circostante, ha un diametro di 33–58 cm e viene costruito da ambedue i sessi intrecciando rametti e fibre vegetali, foderandone l'interno con materiale più soffice, come radichette, muschio e pelame. Al suo interno la femmina depone 3-6 uova, che possono essere biancastre o verdine con screziatura irregolare bruna o olivastra, che essa provvede a covare per 16-18 giorni (col maschio che rimane di guardia nei pressi del nido e si occupa inoltre di reperire il cibo per sé e per la compagna intenta a covare).
Al termine della cova schiudono pulli ciechi ed implumi, che pesano 5,6-7,5 g[4]: durante i primi giorni di vita, essi vengono accuditi dalla sola femmina (la quale viene a sua volta imbeccata dal maschio, che si occupa inoltre di rimuovere le feci dal nido) per la prima settimana di vita, dopodiché al loro allevamento si alternano la madre ed il padre.
I nidiacei, alla schiusa, presentano una piccola cresta carnosa, che scompare entro la prima settimana di vita[4]: essi sono pronti per l'involo fra i 16 ed i 26 giorni di vita, tuttavia non lasciano il nido in maniera definitiva prima del mese e mezzo di vita, continuando a seguire i genitori nei loro spostamenti ancora per molto tempo.
Sebbene la maturità sessuale venga raggiunta attorno all'anno, specialmente i maschi difficilmente arrivano a riprodursi nei primi anni di vita, in quanto per poterlo fare devono prima dimostrarsi in grado di difendere un proprio territorio riproduttivo dove attrarre potenziali compagne.
La speranza di vita di questi uccelli in cattività è di 19 anni e 8 mesi, ma anche in cattività essi raggiungono non di rado i 15 anni e 9 mesi[13].
Come intuibile dal nome comune, la ghiandaia occidentale è diffusa nella West Coast nordamericana, occupando un areale che va dal sud-ovest dello stato di Washington alla punta meridionale della penisola di Bassa California, attraverso Oregon, California, Nevada occidentale e Baja California: l'areale di questa specie sembrerebbe in espansione in direttrice nord-ovest, con una popolazione che si è stabilita nell'estremo sud-ovest della Columbia Britannica (area di Delta), in Canada.
La ghiandaia occidentale è generalmente residente all'interno del proprio areale: durante la stagione fredda, le coppie delle aree montane possono scendere di quota per reperire il cibo nascosto durante i mesi estivi.
L'habitat di questi uccelli è rappresentato dalle aree di foresta temperata, sia primaria che soprattutto secondaria, sia a predominanza di latifoglie (principalmente querce) che di conifere (ginepri e pini): essi sono presente sia nelle aree costiere che in quelle collinari e montane, fino a 3700 m di quota (sebbene questi uccelli siano maggiormente comuni nelle aree alberate al di sotto dei 2000 m)[3], purché siano presenti aree boschive alternate con altre erbose e cespugliose.
La ghiandaia occidentale non risente particolarmente della presenza umana, colonizzando senza problemi le aree antropizzate ed essendo osservabile con relativa facilità anche nelle aree alberate cittadine, diventando un assiduo frequentatore delle mangiatoie poste nei cortili delle case[14].
Se ne riconoscono 7 sottospecie[2]:
Alcuni autori riconoscerebbero anche una sottospecie cactophila della Baja California centrale, sinonimizzata con hypoleuca[2][3], mentre altri riterrebbero la sottospecie cana un meticcio fra esemplari della popolazione nominale e di obscura[3].
In passato, anche la ghiandaia di Santa Cruz e la ghiandaia di Woodhouse (con relative sottospecie) venivano accorpate a questa specie[3], tuttavia attualmente si tende a considerarle come specie a sé stante[2].
La ghiandaia occidentale (Aphelocoma californica (Vigors, 1839)) è un uccello passeriforme appartenente alla famiglia Corvidae.
Krūmu sīlis jeb rietumu krūmu sīlis, arī Kalifornijas krūmu sīlis (Aphelocoma californica) ir vārnu dzimtas (Corvidae) putns, kas pieder krūmu sīļu ģintij (Aphelocoma). Izdala 7 pasugas.[1] Krūmu sīļa izplatības areāls aptver Ziemeļamerikas rietumu pusi, sākot ar Vašingtonas štata dienvidiem un beidzot ar Teksasas un Meksikas centrālo daļu.
Krūmu sīlis ir vidēji liels putns, tā ķermeņa garums, ieskaitot asti, ir 27—31 cm, spārnu plētums 39 cm, svars 80 g. Apspalvojums ķermenim ir zils ar pelēku. Tā galva, kakla mugurpuse, spārni un aste ir zili, bet mugura ir brūnganpelēka vai pelēka, pavēdere un rīkles daļa pelēka vai balta.
Atbilstoši savam nosaukumam rietumu krūmu sīlis, izvēloties dzīves vietu, priekšroku dod zemiem krūmiem un kadiķiem, bet tas dzīvo arī priežu un ozolu mežos un mūžzaļo mežu malās. Krūmu sīlis ir bieži sastopams arī apdzīvoto vietu dārzos un parkos. Attiecībā pret citām putnu sugām rietumu krūmu sīlis ir diezgan agresīvs un nesaticīgs.
Pēdējo gadu pētījumi ir pierādījuši, ka rietumu krūmu sīlis ir viens no inteliģentākajiem vārnu dzimtas putniem. Tā smadzeņu īpatsvars, salīdzinot ar ķermeņa masu, ir vienāds ar šimpanzēm un vaļiem. Tas ir vienīgais dzīvnieks ārpus primātu kārtas, kas plāno uz priekšu nākotni.[2] Tas spēj atcerēties vairāk kā 200 barības slēptuves, kā arī to, kāda barība kurā slēptuvē ir noglabāta un cik daudz barības slēptuvē glabājas.
Krūmu sīlis barojoties turas kopā pa pāriem vai nelielās ģimenes grupās. Tas ir visēdājs un barojas ar maziem dzīvniekiem, kā vardēm, ķirzakām, olām, putnēniem, kukaiņiem, graudiem, riekstiem, zīlēm, ogām un augļiem. Reizēm rietumu krūmu sīli var novērot uz melnastes brieža (Odocoileus hemionus) muguras, kur tas pārmeklē brieža spalvu un izlasa ērces un citus parazītus. Briedis ir apmierināts ar kažoka pārmeklēšanu, ļaujot pārmeklēt arī ausis. Krūmu sīlis viegli pierod ēst barību, piemēram, zemesriekstus no cilvēku rokām.
Tāpat kā daudzi citi vārnu dzimtas putni krūmu sīlis veido barības krātuves. Sīlis ļoti labi atceras savas krātuves un spēj lielāko daļu no tām atrast arī pēc ilgāka laika.[3] Vācot un slēpjot barību, rietumu krūmu sīlis demonstrē izcilas spējas plānošanā un slēptuves apjoma analīzē, kā arī spējā kombinēt dažāda veida barības slēptuves.[4] Tas ne tikai veido slēptuves un tās atceras, bet arī izspiego kaimiņus un atceras to izveidotās slēptuves. Vēlāk pie pirmās izdevības barība tiek nozagta. Barība tiek zagta ne tikai no sugas brāļiem, rietumu krūmu sīlis izmanto arī zīļu dzeņa (Melanerpes formicivorus) un Klarka riekstroža (Nucifraga columbiana) krātuves. Lai aizsargātu savas slēptuves no iespējamiem "zagļiem", krūmu sīlis izmanto dažādas viltības, pirms tas noslēpj savu guvumu, sīlis pārbauda, vai neviens viņam neseko un viņu nenovēro.[5]
Krūmu sīlis ligzdas ierīko krūmos vai kokos. Tās ir novietotas salīdzinošiu zemu, 1—10 metrus no zemes. Kamēr mātīte būvē ligzdu, tēviņš to apsargā. Ligzda ir rūpīgi vīta un stingra. Tās diametrs ir 33—58 cm. Ligzdu rietumu krūmu sīlis būvē no zariem, sūnām, sausiem zāļu stiebriem, bet iešpuse izklāta ar saknīšu un vilnas pinumu. Dējumā ir 4—6 olas. Olu krāsa var būt divējāda: gaiši zaļas ar olīvzaļiem raibumiņiem un gaiši pelēkas ar sarkanbrūniem raibumiņiem. Olas perē tikai mātīte. Inkubācijas periods ilgst 16 dienas, bet jaunie putni izlido no ligzdas pēc 18 dienām. Krūmu sīlis dzīvo apmēram 9 gadus. Garākais zināmais rietumu krūmu sīļa mūžs ir bijis 15,75 gadus.
Krūmu sīlim ir 7 pasugas:[1]
Krūmu sīlis jeb rietumu krūmu sīlis, arī Kalifornijas krūmu sīlis (Aphelocoma californica) ir vārnu dzimtas (Corvidae) putns, kas pieder krūmu sīļu ģintij (Aphelocoma). Izdala 7 pasugas. Krūmu sīļa izplatības areāls aptver Ziemeļamerikas rietumu pusi, sākot ar Vašingtonas štata dienvidiem un beidzot ar Teksasas un Meksikas centrālo daļu.
De westelijke struikgaai (Aphelocoma californica) is een zangvogel uit de familie Corvidae (kraaien).
Deze soort telt 8 ondersoorten:
De westelijke struikgaai (Aphelocoma californica) is een zangvogel uit de familie Corvidae (kraaien).
Modrowronka kalifornijska (Aphelocoma californica) – gatunek średniego ptaka z rodziny krukowatych (Corvidae). Występuje w Stanach Zjednoczonych i Meksyku.
Takson ten po raz pierwszy opisał Nicholas Aylward Vigors w 1839 pod nazwą Garrulus californicus. Osobnik, na podstawie którego dokonano opisu pochodził z hrabstwa Monterey. W niewoli ten gatunek może tworzyć hybrydy z modrowronką zaroślową (Aphelocoma coerulescens), możliwe, że na wolności krzyżuje się z modrosójką czarnogłową (Cyanocitta stelleri). Podgatunki dzielą się na 2 grupy: grupa „nominatywna” (prócz podgatunku nominatywnego immanis, caurina, oocleptica, obscura, cana i hypoleuca) oraz grupa, do której należą A. c. sumichrasti i A. c. remota. Możliwe, że ptaki podgatunku cana to hybrydy podgatunku nominatywnego i obscura. Niekiedy podgatunki immanis, caurina i oocleptica włączane są do nominatywnego. Proponowany podgatunek cactophila (centralna Kalifornia Dolna i północno-zachodni Meksyk) został włączony do hypoleuca[3].
Wyróżniono następujące podgatunki A. californica[4][5]:
Całkowity zasięg występowania szacowany jest na 2 320 000 km²[6]. Modrowronka kalifornijska zasiedla głównie zachodnie Stany Zjednoczone, od zachodniego Waszyngtonu po Kalifornię Dolną, a także sąsiadujący z nią stan Sonora[7]; także od południowego Idaho i Wyoming na południowy wschód do Oaxaca (Meksyk)[8]. Na rok 1998 dwukrotnie odnotowano obecność tego gatunku w Kanadzie – raz w Langley (Kolumbia Brytyjska), gdzie 8 listopada 1981 pojedynczy osobnik został zaobserwowany i sfotografowany, a drugi raz 28 lipca 1993 w Musqueam Park. Między 1980 a 1991 zgłoszono 3 obserwacje, jednak nie były poparte nagraniami lub zdjęciami; wiadomo, że jeden z tych osobników uciekł z niewoli[9].
Aphelocoma californica spotykana jest na wysokości 1158-2377 m n.p.m.[8]. W stanie Nevada, w większości zasiedla lasy jałowcowo-sosnowe, roślinność przy rzece lub strumieniu oraz górskie zarośla. Występuje także w terenach porośniętych bylicami[10]. Są ptakami osiadłymi. Często można je spotkać w ogrodach[11].
Długość ciała wynosi 27-31 cm, masa 75-80 g[12]. Rozpiętość skrzydeł to około 38 cm (15 cali)[11]. U ptaka opisanego po raz pierwszy u Vigorsa długość stępu (łac. tarsus) wynosiła około 4,13 cm, dzioba (rostrum) ok. 3,2 cm (1,25 cali), a ogona 12,7 cm (5 cali)[13].
Podgatunki różnią się wielkością, odcieniem barwy niebieskiej i wzorami na upierzeniu[12]. U podgatunku nominatywnego głowa niebieska, zazwyczaj fioletowo zabarwiona. Wierzch ciała niebiesko-brązowo-szarawy, im bliżej kupra, tym bardziej niebieski. Spód ciała brudnobiały. Na piersi niekompletny, granatowofioletowy pas (nie łączy się na środku). Pokrywy podogonowe biało-niebieskie. Sterówki i lotki ciemnoniebieskie. Dziób na końcu lekko zagięty.
Podgatunek obscura mniejszy niż nominatywny, ciemniejszy. Osobniki z Parku Narodowego Joshua Tree, A. c. cana mniejsze, jaśniejsze i bardziej szarawe, niż podgatunek nominatywny. Osobniki podgatunku hypoleuca są mniejsze, jaśniejsze, a ich głowa nie ma fioletowego odcienia, dziób nieco dłuższy. A. c. oocleptica cechują białe pokrywy podogonowe, większe rozmiary i bardziej fioletowa szyja.
Gatunki podobne do modrowronki kalifornijskiej to modrosójka błękitna (Cyanocitta cristata), modrosójka czarnogłowa (Cyanocitta stelleri), modrowroniec (Gymnorhinus cyanocephalus), modrowronka zaroślowa (Aphelocoma coerulescens), błękitnik meksykański (Sialia mexicana), łuszczyk lazurowy (Passerina amoena) oraz modrowronka dębowa (Aphelocoma wollweberi)[14].
Modrowronka kalifornijska jest gatunkiem osiadłym. Ptaki tworzące parę przybywają razem w ciągu roku. Obserwacje prowadzone w lecie w Kalifornii wykazały, że większość aktywnego czasu A. californica poświęca na szukanie pożywienia (27-48%). 38-61% czasu zajmuje im przesiadywanie na gałęziach[15]. Mimo tego tolerują obecność mniejszych od siebie ptaków w trakcie żerowania[11].
Podobnie jak inne gatunki z rodziny krukowatych, modrowronki kalifornijskie chowają swoje pożywienie i przez krótki okres pamiętają miejsce jego ukrycia. Porównując do bardziej wyspecjalizowanej orzechówki popielatej (Nucifraga columbiana), hipokamp (odpowiedzialny głównie za pamięć) modrowronek jest mniejszy. Jednak ich mózg jest podobnej wielkości co u euroazjatyckich krukowatych; wiadomo też, że posiadają pamięć epizodyczną i zdolność projekcji. Zapamiętują nie tylko sam fakt ukrycia pożywienia, ale i wygląd tego miejsca i czas, w którym to zrobiły[16].
Według badań naukowców z University of California ptaki te reagują na odnalezienie martwego osobnika swojego gatunku. By to zbadać, obserwowano reakcje modrowronek na wypchaną sowę, kawałek drewna pomalowany na niebiesko, z kreskami dookoła mającymi imitować pióra, wypchanego osobnika swojego gatunku w pozycji stojącej oraz martwego ptaka swojego gatunku. W przypadku sowy, ptaki zaczynały nawoływaniem ostrzegać inne osobniki. Na pomalowaną deskę nie zwracały uwagi. Wypchanego osobnika swojego gatunku usiłowały przepędzić, gdyż są to ptaki agresywne i terytorialne. Gdy zobaczyły martwą modrowronkę, wlatywały na drzewo i zaczynały głośno i piskliwie nawoływać, by zwrócić uwagę innych osobników. One również siadały na drzewie lub koło martwego ptaka. Czas nawoływań waha się od kilku sekund do pół godziny. Prawdopodobnie nie ma to związku z odczuciami ptaków, a z ostrzeganiem innych osobników przed zagrożeniem; jednak nie jest jasne, czemu zlatują się one w to miejsce, zamiast go unikać jako potencjalnie niebezpiecznego[17].
Żołędzie, nasiona słonecznika, orzechy, małe jaszczurki, owady, owoce[11], a także ptasie jaja i pisklęta[18].
Modrowonka kalifornijska wydają z siebie, głównie w locie, charakterystyczny odgłos, będący krótkim, ostrym, stosunkowo wysokim łip łip łip łip. Odzywa się w ten sposób, gdy goni innego osobnika celem przepędzenia go, nawołuje, obwieszcza terytorium lub zlatuje w ukrycie, uciekając przed drapieżnikiem[19].
Są to ptaki monogamiczne. Okres lęgowy rozpoczyna się wczesnym marcem i trwa do późnego czerwca. Wielkość terytorium wynosi około trzech hektarów. Gniazdo mieści się na dębie, sośnie lub jałowcu, zwykle dobrze ukryte na wysokości od 0,9 do 9 m[18]. Zewnętrzna warstwa zbudowana jest z gałązek, korzeni, trawy, mchu i łodyg; wyściółkę stanowią drobne korzonki i włosie. Nie zaobserwowano wyprowadzenia więcej niż jednego lęgu w ciągu sezonu. Zazwyczaj w lęgu jest 3-7 jaj, mają one wymiary ok. 27,6 na 20,5 mm. Mają kształt owalny i barwę zielonkawą, pokrywają je brązowe plamki. Inkubacja trwa 15 do 17 dni, wysiaduje jedynie samica, karmiona przez samca. Pisklęta opuszczają gniazdo po ok. 18 dniach[20]. Z zaobrączkowanych ptaków najstarszy dożył 15 lat i 9 miesięcy[21][22].
Modrowronka kalifornijska (Aphelocoma californica) – gatunek średniego ptaka z rodziny krukowatych (Corvidae). Występuje w Stanach Zjednoczonych i Meksyku.
A Aphelocoma californica é uma espécie de pássaro que, de acordo com estudos da Universidade de Cambridge, é capaz de planejar o futuro.[1]
A Aphelocoma californica é uma espécie de pássaro que, de acordo com estudos da Universidade de Cambridge, é capaz de planejar o futuro.
Västlig snårskrika[2] (Aphelocoma californica) är en fågel i familjen kråkfåglar inom ordningen tättingar.[3] Den har i experiment visat sig kapabel att planera för framtiden, en förmåga som länge troddes vara unikt mänsklig.[4]
Västlig snårskrika delas in i åtta underarter med följande utbredning:[3]
Fram tills nyligen behandlades inlandssnårskrika (A. woodhousei) och västlig snårskrika som samma art. Vissa gör det fortfarande, bland andra IUCN som även inkluderar santacruzsnårskrika (A. insularis), varför artens hotkategorisering gäller alla tre båda populationer sammantaget.
Västlig snårskrika (Aphelocoma californica) är en fågel i familjen kråkfåglar inom ordningen tättingar. Den har i experiment visat sig kapabel att planera för framtiden, en förmåga som länge troddes vara unikt mänsklig.
Västlig snårskrika delas in i åtta underarter med följande utbredning:
A. c. inmanis – sydvästligaste Washington till västra Oregon (Willamette Valley) A. c. caurina – kustnära sydvästra Oregon till centrala Kalifornien (Trinity, Lake och Napa County) A. c. oocleptica – södra och centrala Oregon till San Francisco Bay och västra Nevada A. c. californica – kustområden i centrala Kalifornien (södra San Mateo till sydvästra Ventura County) A. c. cana – arida södra Kalifornein (området kring Eagle Mountain i Riverside County) A. c. obscura – sydvästra Kalifornien och norra Baja California (i söder till Todos Santos Bay) A. c. cactophila – centrala Baja California (latitud 29º 30' till Bahía Magdalena) A. c. hypoleuca – Cape District i Baja CaliforniaFram tills nyligen behandlades inlandssnårskrika (A. woodhousei) och västlig snårskrika som samma art. Vissa gör det fortfarande, bland andra IUCN som även inkluderar santacruzsnårskrika (A. insularis), varför artens hotkategorisering gäller alla tre båda populationer sammantaget.
Aphelocoma californica là một loài chim trong họ Corvidae.[2]
西丛鸦(学名:Aphelocoma californica),是鸦科丛鸦属的一种,分布于墨西哥、加拿大和美国。全球活动范围约为2,320,000平方千米。该物种的保护状况被评为无危。
西丛鸦的平均体重约为81.3克。栖息地包括亚热带或热带的(低地)干燥疏灌丛、亚热带或热带的红树林、乡村花园、亚热带或热带的湿润山地林和地中海型疏灌丛。
アメリカカケス (亜米利加鵥、学名:Aphelocoma californica)は、スズメ目カラス科に分類される鳥類の一種。
体長27-30cm。体の上面は青く、下面は白色。顔の周囲は濃い灰色で、背から胸にかけて灰色の帯がある。
低山帯の森林などに生息する。郊外の民家の庭に現れることもある。
雑食性で、小型の爬虫類や両生類、昆虫類のほか、植物の果実や種子を食べる。小型の鳥類や卵を食べることもある。
主に雌が、樹木の上に木の枝や草の茎などを使って椀型の巣を作る。巣の中には植物の根や繊維、動物の毛などを敷く。1腹2-6個の卵を産む。抱卵は雌が行い、抱卵日数は14-16日である。雛は孵化後、約18日で巣立ちする。