الأسماء في صفحات التنقل
Los castores (Castor) son un xéneru de royedores semiacuáticos nativos d'América del Norte y Eurasia que se caractericen poles sos amplies y escamoses coles. Esti xéneru, de tolos que pertenecen a la familia Castoridae, ye l'únicu non estinguíu na so totalidá, y engloba trés especies: el castor americanu (Castor canadensis), el castor européu (Castor fiber) y el castor de Kellog (Castor californicus), esti postreru escastáu dende'l Pleistocenu. Toes elles habiten puramente nel Hemisferiu Norte, sacante dellos castores americanos que llegaron a la rexón suramericana de Tierra del Fueu al ser ellí introducíos. Tamién s'introducieron individuos d'esta especie en ciertes rexones d'Europa. Con estes esceiciones, Castor canadensis habita namái en Norteamérica, y Castor fiber en rexones d'Europa y Asia. Castor californicus estender polo qu'anguaño ye l'oeste de los Estaos Xuníos. Anque son bien similares ente sigo, les investigaciones xenétiques demostraron que les poblaciones europees y norteamericanes de castores son d'especies distintes; la principal diferencia anicia en que tienen distintu númberu de cromosomes.
Estos animales son conocíos pola so habilidá natural pa construyir diques en ríos y regueros, y los sos llares llamaos castoreras— nos estanques que se crean pola mor del bloquéu del dique na corriente d'agua. Pa la edificación d'estes estructures, utilicen principalmente los tueros de los árboles que balten colos sos poderosos incisivos. A pesar de la gran cantidá d'árboles que balten, los castores nun suelen perxudicar el ecosistema nel que viven; otra manera, caltener saludable, pos los sos diques aproven una gran cantidá de beneficios. Ente otres coses, estes barreres favorecen la creación de güelgues, ayuden a controlar inundación y esanicien contaminantes de la corriente. Sicasí, n'ecosistemes estraños pa ellos, estos cambeos al ambiente pueden ser perxudiciales, como asocedió, por casu, colos castores introducíos en Tierra del Fueu.
Dende fai cientos d'años, los castores formen parte de la cultura popular y en dellos casos tuvieron una gran influencia nel desenvolvimientu de les sociedaes humanes. Un exemplu d'esto ye la so importancia na colonización europea d'América, pos la busca de les sos pieles foi unu de los factores qu'impulsaron la esploración y el posterior desenvolvimientu económicu de Norteamérica. Esto foi debíu al valor comercial de les sos pieles y d'otros productos llograos d'ellos, como'l castóreo. Tamién ye un elementu bien representativu de la cultura de Canadá, a tal grau que ye l'animal nacional d'aquel país. Poro, la influencia de los castores nun se llenda al sector económico y comercial; tamién toma campos tan variaos como la lliteratura, la relixón y el deporte.
Los castores tán emparentaos colos esguiles (familia Sciuridae), yá que cunten con ciertes carauterístiques estructurales asemeyaes nel craniu y nel quexal inferior. Tamién tán estrechamente rellacionaos con un royedor suramericanu llamáu coipo. Los castores son los segundos royedores más grandes del mundu dempués del capibara, y los más grandes del Hemisferiu Norte.[1][2]
Estos animales siguen creciendo mientres tola so vida. El pesu mediu de los adultos ye de 16 kg, y anque los especímenes de más de 25 kg nun son comunes atopáronse exemplares qu'algamaron los 40 kg.[3] Les femes apuerten a tan grandes o inclusive más que los machos de la so mesma edá, lo que ye inusual ente los mamíferos. Xeneralmente miden unos 30 cm d'altu por 75 cm de llargu, ensin cuntar la cola, que mide unos 25 cm de llargor por 15 cm d'anchu;[2][3][4] toos estos valores, sicasí, varien según diversos factores, incluyendo la edá y especie del individuu.
La cola ye de forma ovalada y esplanada, y atópase conformada por pequeñes escames de forma hexagonal y de color negru.[2] Les mesmes atópense yustapuestes y non inxeríes, esto ye, non se superponen unos sobre otres.[2] El so cuerpu ta cubiertu con una trupa pelame al que-y deben el so enorme valor comercial; ésti estrémase en dos tipos: unu sedosu y de color abuxáu, y otru muncho más aspru y llargu, y de un tonu marrón. Amás de ser impermeable, la capa de pelo actúa como abrigu.[1]
Cunten con cuatro incisivos bien fuertes y afilaos[5] —los cualos son de color naranxa por cuenta de que tienen un esmalte que los endurecer—[2][5] y que los sirven pa rucar la madera cola que s'alimenten y constrúin les sos estructures. Un castor adultu puede cortar un cachu de madera de 30 cm de grosez nunos 15 minutos col so poderosu dentame.[6] Una y bones estos dientes nunca dexen de crecer, ye de vital importancia que los utilicen costantemente, o d'otra forma los incisivos de la parte cimera travesaríen-yos la quexal inferior.[5]
Los castores tienen les pates traseres palmotiaes, ente que les delantreres, cubiertes d'un pelo más negru, son asemeyaos a manes, caúna con cinco deos bien desenvueltos.[1][2] Los deos de les sos estremidaes traseres, sicasí, atópense xuníos por una membrana.[2][7] Los castores nun tienen bona vista, anque pueden ver so l'agua gracies a una membrana nictitante, un tercer párpagu, llateral y tresparente, que cubre los sos pequeños güeyos. Amás cunten con bonos sentíos del oyíu, olfatu y tactu. Mientres tán somorguiaos ciérrense los sos furos nasales y los sos pabellones auditivos pa torgar la entrada d'agua. Gracies a el so sistema respiratoriu, un castor puede permanecer so l'agua hasta quince minutos ensin tener que salir a tomar aire.[1]
Los castores son lisencefálicos, esto ye, tienen el celebru llisu. Sicasí, cunten con una corteza cerebral que los fai especiales ente los royedores. Esta trupa corteza cerebral ye lo que fixo que s'asitie a los castores percima de tolos demás royedores tocantes a intelixencia refierse.[1]
El xéneru Castor ye unu de los más de trenta géneros clasificaos dientro de la familia Castoridae. Puesto que hai más de 2.200 especies de royedores, les especies d'esti xéneru representen aproximao'l 0,13% del total d'especies que conformen l'orde Rodentia. Los castores atópense clasificaos dientro del reinu de los animales por cuenta de que son organismos eucariotes, pluricelulares y heterótrofos, con desenvolvimientu embrionariu y capacidá de locomoción; nel filu de los cordaos, yá que cunten con una notocorda, que ye'l principal sosten del so cuerpu, y nel so casu trátase de la columna vertebral; dientro de la clase de los mamíferos, pos son seres vertebraos, amniotas, de sangre caliente, con glándules mamaries y pelo; nel orde de los royedores, el más numberosu de los mamíferos, yá que cunten con dos incisivos nos sos quexales cimeru ya inferior, que s'atopen en constante crecedera; y dientro de la familia de los castóridos, que inclúi a los castores modernos y los sos parientes primitivos, toos ellos caracterizaos por ser semiacuáticos, tener pates traseres palmotiaes y grandes coles esplanaes y escamoses.
El xéneru Castor inclúi tres especies: Castor fiber, Castor canadensis y Castor californicus.
El castor européu (Castor fiber) habita nes rexones fríes d'Eurasia, principalmente en Rusia. Ye un pocu más pequeñu qu'el so pariente americanu.[8] Dende l'antigüedá fueron cazaos, comprometiendo la so supervivencia. En dellos países onde antes vivíen, como España y el Reinu Xuníu, fueron erradicados por cuenta de esta cacería desatamañada, y anque na era moderna la especie atópase llixeramente amenazada,[9] cada vez son más los esfuercios realizaos pa restablecer les sos poblaciones en tol continente, polo que la población d'esta especie va n'aumentu.[9] Calcúlase qu'el so númberu ronda los 600.000 individuos.[10] Pa collaborar nesti proyeutu de repoblación, dellos organismos, como la Xunión Europea (XE), y alcuerdos internacionales, como'l Conveniu sobre'l Comerciu Internacional d'Especies de Fauna y Flora Selvaxe Amenaciaes (CITES), alministráu pol Programa de les Naciones Xuníes pal Mediu Ambiente (PNUMA), encargar de protexer a esti royedor.[11]
El castor americanu (Castor canadensis), tamién llamáu a cencielles "castor" en Norteamérica, ye'l mayor royedor del Hemisferiu Norte y cuenta con 25 subespecies. Habita nes rexones predominantemente fríes y montiegues de Canadá, Estaos Xuníos y, en menor midida, Méxicu. Sicasí, tamién s'introdució la especie n'otres rexones, destacar Tierra del Fueu y la Península Escandinava. En Finlandia convivieron direutamente con castores europeos, ya inclusive se llegaron a cruciar dellos exemplares de dambes especies.[1]
Esti animal con frecuencia ye cazáu pola so piel. A principios del sieglu XIX, la caza acabó con ellos nuna bona parte de la so área de distribución orixinal. Los pobladores nativos y primeros colonos amás comíen la so carne. Gran parte de la esploración inicial d'América del Norte foi impulsada precisamente pola busca de la piel del castor americanu.
Esta especie ye más abondosa que la europea y la so población envalorar ente los 10 y 15 millones d'exemplares, anque orixinalmente pudo haber diez veces esa cantidá de castores en Norteamérica, antes de los díes del comerciu de pieles. A pesar d'esti cayente, nun se considera a la especie en peligru d'estinción.[12]
El castor de Kellogg (Castor californicus, tamién llamáu Castor accessor) vivió ente'l Miocenu y el Pleistocenu nel oeste d'América del Norte.[13] Yera bien similar al castor americanu, pos tamién yera semiacuáticu, anque de mayor tamañu. Atopáronse fósiles d'esta especie n'Estaos Xuníos, principalmente nel estáu de California, y en Méxicu.
A pesar de que'l castor européu y l'americanu son bien paecíos ente sigo —tantu que dalgunos los consideraron variedaes d'una mesma especie—,[4] los dos especies estremar en dellos aspeutos. Dalgunes d'estes carauterístiques son morfolóxiques, ente qu'otres tán rellacionaes col so comportamientu. La principal diferencia morfolóxica ente elles atópase nes sos güesos nasales.[4] Otra carauterística que marca la diferencia ye'l distintu númberu de cromosomes de cada especie.[14] Esti fechu torga que miembros de distintes especies de castores puedan cruciase ente sigo.[14] Na siguiente tabla compárense les traces distintives más sobresalientes:
Carauterística !Castorfiber
Castor canadensis Tamañu del craniu Menor Mayor Fuexu nasal nel craniu Triangular Cuadráu Dimensiones de la cola Más estrecha Más amplia Tamañu corporal Llixeramente más pequeños Llixeramente más grandes Tamañu promediu de la camada 2-3 críes 3-4 críes Construcción de diques Menos desenvuelta Más sofisticada Posición de la lluriga Cerca de les veres Llueñe de les veres Marques de golor Más pequeñu Más grandes Competitividá Menos competitivu Más competitivu Cromosomes 2n = 48 2n = 40 Fonte: Biology @ Davidson[15]Los castores son esencialmente acuáticos nes sos actividaes, y nunca viaxen per tierra nun siendo que seya necesariu. Son animales sociables, llegando a formar grupos o colonies d'hasta dolce individuos, compuestes por una pareya y les sos críes.[16] Les families pequeñes pueden vivir nuna sola lluriga, pero les más grandes pueden precisar abelugos adicionales.[16] Cuanto mayores sían l'aislamientu del llugar onde viven y la bayura d'alimentos, más grande va ser la población de castores.[4]
Viven en corrientes onde, con cuenta de consiguir agua con abonda fondura, constrúin diques con fango y colos tueros y cañes de los árboles que balten colos sos poderosos caltriantes. Xeneralmente escueyen corrientes que la so fondura seya de más d'un metro pa empecipiar los sos llabores. Nel estanque creáu constrúin les sos llurigues. Mientres la construcción, la folla o fango ye asitiáu coles pates delanteres y non, como se suel creer, cola cola, que ye emplegada namái como timón cuando naden y pa caltenese de pies cuando se sofiten nes sos pates traseres.[4] Pa la construcción de los diques, que cuasi siempres faen pela nueche, los castores tresporten la folla y les piedres coles sos estremidaes delanteres y la madera ente los sos dientes. Al nadar, impulsar coles sos estremidaes posteriores, que siempres permanecen somorguiaes, asomando fuera de l'agua namái la so cabeza, pa poder alendar y ver la redolada.[17] A pesar de que son muncho más arteros nadando que moviéndose per tierra, nun suelen algamar grandes velocidaes; polo xeneral nun superen los 10 km/h.[17]
Pa la construcción, estos animales tresporten la folla y les piedres coles sos estremidaes delanteres y la madera ente los sos dientes. Cuasi siempres trabayen mientres la nueche. Mientres la primavera y el branu encargar d'axuntar les reserves de madera que los van sirvir p'alimentase mientres el so reposu ivernizu. Siguen recoyendo alimentos hasta'l final del seronda. Mientres esti ralu tamién s'encarguen de reparar los daños que puedan tener la lluriga o los diques, anque polo xeneral nun empiecen a faer esto hasta qu'empecipien les xelaes. Ye tamién mientres esta dómina cuando se reproducen; apariar nos meses primaverales, o un pocu antes, y les críes nacen mientres el branu. Amás, a la fin de cada seronda cubren les sos cabanes con folla fresco, que conxélase cuando mengua la temperatura nel iviernu y vuélvese tan duru como la piedra, de tala forma que los depredadores nun pueden alteriar el so reposu. Cola llegada del iviernu, abelugar na so lluriga y subsisten de la reserva que s'encargaron d'axuntar mientres tol añu. Cuando'l xelu ruémpese en primavera, dexen los sos xoriles y empiecen el ciclu de nuevu.
Una y bones el territoriu nel qu'habiten ye por demás importante pa los castores, cuantimás por tol tiempu qu'inverten construyendo nél, suelen defendelo ante les amenaces esternes. Si un desconocíu entra nel territoriu d'una colonia de castores, lo más seguro ye que terminen lluchando contra él, n'ocasiones hasta la muerte. La forma en que detecten la presencia d'estraños ye al traviés del olfatu; si perciben un golor que nun-yos ye familiar, buscar la fonte del mesmu vuélvese prioritariu, inclusive más importante qu'axuntar alimentos, y nun fuelguen hasta topala.[18] Sicasí, sábese que los castores pueden reconocer los golores específicos d'otres families coles que tán emparentaos, y nesi casu tolerar dientro del so territoriu y nun-yos faen dañu; lo mesmo asocede con otres especies que nun los perxudiquen y que los sos golores, col pasu del tiempu, vuélvense familiares pa ellos.[18]
P'alvertir a los posibles invasores, principalmente a otros castores, marquen el so territoriu con unes señales de golor feches con un amiestu de folla y castóreo— para asina delimitar les sos tierres y tratar de prevenir enfrentamientos.[18] Asitien les marques de golor nes llendes del so territoriu, y mientres más d'elles asitien, menos probable va ser qu'ésti seya invadíu, yá que más marques equivalen a una colonia más poderosa.[18] La cantidá de marques qu'asitien depende en parte de la dómina y de la densidá de población del llugar. Mientres los meses de cría, que son xineru y febreru, y mientres la dómina en que los castores nuevos abandonen los sos grupos y esvalíxense, que ye per agostu, el marcáu de territoriu amóntase.[18] De la mesma forma, nuna zona onde hai delles colonies de castores, ye común que'l númberu de marques seya eleváu.[18] El marcáu de territoriu, según la defensa del mesmu y l'arreglu de diques y llurigues, ye realizada por machos y femes per igual.[19]
La dieta de los castores ye puramente herbívora. Alimentar de la corteza, ramillas y fueyes de los árboles que balten y de los raigaños de plantes acuátiques.[20] Anque pueden inxerir cuasi cualesquier vexetal comestible qu'atopen na vera d'un ríu o llagu, prefieren ciertos alimentos sobre otros. Reparóse que los castores europeos prefieren la corteza y fueyes d'árboles como sauces, abedurios y avellano, ente que los castores americanos inclinar por árboles como sauces, abedurios, álamos, zrezales, pládanos y omeros, ente otros.[21] A pesar de les sos preferencies, la dieta d'un castor suel basase na disponibilidad d'alimentos, polo que nun refuguen un alimentu anque nun seya de los sos favoritos.
Pa subsistir nel iviernu axunten una reserva de comida, que caltienen somorguiada no fondero del estanque onde viven, mui cerca d'una de les entraes a la lluriga. Acostumen asitiar les cañes más grandes na parte cimera y les más pequeñes na parte inferior de la pila pa torgar qu'éstes últimes sían abasnaes pola corriente.[21] Mientres más fríu sía'l clima nel que vivan, más importante vuélvese la recueya d'esta reserva de comida, pos suelen pasar práuticamente tol iviernu dientro de les sos llurigues. Amás de sirvi-yos como fonte d'alimentu, esta reserva de madera tien otra función. Una y bones la superficie del estanque conxelar mientres l'iviernu, los castores dexen que delles cañes llexen na agua, torgando qu'ésta se solidifique nesa zona.[22] D'esta forma pueden salir al esterior en casu de dalguna emerxencia por casu, si escosa la reserva de comida.
Los castores son capaces d'apariase en cuasi cualquier etapa de la so vida, y son monógamos[4][23] —anque si la so pareya muerre, pueden consiguir otra—.[19] La so monogamia débese principalmente a que, pal correctu cuidu de les críes, ye necesariu que dambos padres collaboren, yá que unu solo nun sería capaz de curiales. Poro, tienen de permanecer xuníos tol tiempu por que la reproducción tenga ésitu.
La dómina de apareamiento empieza cuando se derrite el xelu ivernizu, lo qu'asocede aproximao por febreru.[1] Cada pareya tien solamente una camada per añu. El apareamiento suel realizase so l'agua, anque tamién puede llevase a cabu na vera del ríu o estanque onde viva la pareya.[1] Dempués del periodu de xestación, que dura aproximao unos trés meses y mediu (100 díes),[17] la fema da a lluz de 2 a 4 críes[24] (anque en casos estremos pueden ser hasta 9),[17] les cualos nacen yá colos güeyos abiertu y cubrir de pelo. Estes son daes de mamar mientres les primeres selmanes de vida, nes cualos permanecen dientro de la lluriga xuntu cola madre y les críes de la temporada anterior, que tienen alredor d'un añu d'edá. Los castores de dos años, si siguen viviendo cola familia, ayuden a la madre a alimentar y protexer a los naciellos.[16] El padre mentanto sale y permanez nes cercaníes, curiando'l territoriu.[19] En cuanto dexen de ser daes de mamar, la madre empieza a alimentar a les sos críes con fueyes tienres.[1] Cuando son bien pequeñes, les críes comuníquense costantemente y faen enforma ruiu, y mientres van creciendo vuélvense menos ruidoses, al empezar a comunicase con golores o ciertes actitúes específiques.[1] A la temporada, polo xeneral al mes d'edá, los mozos empiecen a movese pel esterior de la lluriga, anque siguen siendo bastante dependientes de los sos padres, yá que son ellos quien los siguen alministrando alimentu y proteición per cerca d'un añu.[19] Mientres esti periodu, aprienden delles pervalibles habilidaes al copiar el comportamientu de los castores adultos, anque entá nun tomen parte nos llabores de construcción y otres actividaes.[19] Cuando los mozos algamen el maduror sexual, lo que suel soceder a partir de los dos años d'edá, pueden dixebrase de la colonia y formar la suya propia.[25] Sicasí, si ye una dómina d'escasez d'alimentos, seca o hai una alta densidá de población, pueden retardar la so partida, una y bones estos factores amenorguen les sos posibilidaes d'establecer exitosamente una colonia.[16] Cuando finalmente deciden dixebrase, nun suelen establecese nun puntu bien alloñáu al so llugar de nacencia.[16]
Puesto que pasen la mayor parte del tiempu na agua o na seguridá de les sos llurigues, los castores tienen pocu depredadores. Los sos principales enemigos son los llobos y los seres humanos, siguíos polos osos y llobos cervales.[26] Pa protexese d'ellos, los castores dependen de los sos sofisticaos sentíos del oyíu y olfatu, según del avisu de los sos compañeros. D'esta forma, cuando un castor que s'atopa na agua asústase, ésti somórguiase rápido al impulsase enérxicamente cola so cola.[4] Esto produz una sonora palmetada, oyible sobre y debaxo de l'agua, que ye tan fuerte que puede ser percibida por un humanu nun radio de 100 metros.[26] Esta señal sirve como alvertencia pa los demás castores na área.[5] Una vegada qu'un castor efeutuó esta señal d'alerta, tolos castores nes cercaníes somórguiense y nun vuelven salir por un ratu. Tamién pueden efeutuar esta señal ante la presencia de ruios o golores desconocíos.[26] Ye más probable qu'un castor respuenda ante les señales efeutuaes por castores mayores qu'a les efeutuaes por castores nuevos, por cuenta de que estos postreros entá nun aprendieron cuándo tienen d'efeutuar la señal y cuándo non, amás de que producen un soníu daqué distintu al tener coles más pequeñes.[26]
Cada especie de castor habita nel continente al que fai referencia'l so nome. El castor européu (Castor fiber), como'l so nome indicar, vive n'Europa, anque tamién se-y puede atópase en delles rexones d'Asia. Ente los países con mayores poblaciones d'esta especie destaquen Rusia, Polonia, Ucraína, Bielorrusia, Kazakstán y los países escandinavos, anque s'estienden hasta naciones tan distantes como Francia y Mongolia. Nel pasáu llegaron a habitar en cuasi toa Eurasia, tomando tol territoriu ente les Islles Britániques y Rusia.[11] Dende la era prehistórica y hasta a lo menos el sieglu VI, a esta especie podía atopáse-y nos ríos del norte de la Península Ibérica, principalmente'l Duero y el Ebro.[27] Sicasí, yá que les sos pieles y el castóreo yeren artículos bien acobiciaos, foi cazáu en tol continente, poniendo en serio riesgu la so supervivencia; en Gran Bretaña, por casu, estos animales escastar nel sieglu XVI. Más palantre, nel sieglu XIX, yá solo podíase-yos atópase en delles rexones pantanoses d'Alemaña, Bielorrusia, Noruega, Rusia y Mongolia.[11] Sicasí, anguaño ta siendo reintroducíu en munches partes del continente.
Pela so parte, el castor americanu (Castor canadensis) habita en práuticamente toa Norteamérica, dende Alaska hasta'l norte de Méxicu. En Canadá puede atopáse-yos en toles provincies y territorios, sicasí, nun habiten nes rexones más septentrionales, cercanes al Océanu Árticu. Tamién tán presentes en práuticamente tol territoriu de los Estaos Xuníos, sacante nes rexones desérticas del sudoeste y na Península de la Florida. Nel territoriu mexicanu, per otru llau, son escasos, yá que solo viven nes zones cercanes a los ríos Bravo (nos estaos de Chihuahua, Coahuila y Tamaulipas) y Coloriáu (en Sonora).[7]
Del castor de Kellog (Castor californicus) atopáronse fósiles nos estaos estauxunidense de Washington, Oregón, Idaho, Nebraska, Kansas y California, y nel estáu mexicanu de Sonora.[28]
Con cuenta de alzar el so númberu, lliberáronse especímenes de Castor fiber a lo llargo de toa Europa, cuantimás en países onde antes solíen habitar o siguen habitando pero les sos poblaciones menguaron. Por casu, n'ochobre de 2005, seis castores europeos fueron lliberaos nel condáu de Gloucestershire en Gran Bretaña, y entámense más reintroducciones n'Escocia y Gales.[29] N'España, por cuenta que'l so reintroducción llevar a cabu de forma clandestina y ensin planificación, nun foi recibida con total presto por dalgunos, incluyíu'l Ministeriu de Mediu Ambiente d'aquella nación. La so lliberación n'otros países, sicasí, tuvo ésitu; un exemplu d'ello son les sos introducciones n'Alemaña —específicamente en Baviera—, los Países Baxos y Serbia. Tamién tornaron a los bancos del ríu Morava, n'Eslovaquia y la República Checa.
Delles pareyes de Castor canadensis fueron lliberaes na rexón arxentina y chilena de Tierra del Fueu en 1946,[3] siendo esta introducción posiblemente la de mayor trescendencia de toes, debíu al fuerte impautu que tuvieron nel ecosistema fueguino. Esta mesma especie foi introducida en Finlandia en 1937 como parte d'un programa pa reintroducir al estinguíu castor européu.[14] Dempués d'estendese por tol territoriu d'aquel país, llegaron a la rexón rusa de Carelia.[14] En Polonia introducióse-yos na década de 1930.[14]
Introducíos nuna área onde nun habiten el so depredadores naturales, como lo ye Tierra del Fueu, los castores modificaron miles d'hectárees de terrén y son consideraos como una plaga imparable pola población llocal. Tou surdió en 1946, cuando'l Ministeriu de Marina d'Arxentina lliberó a 25 pareyes de castores norteamericanos nel nordeste del llagu Fagnano y nes veres del ríu Claru, alcontraos na Islla Grande de Tierra del Fueu.[30][31] Cola introducción de la especie entamábase caltener una población controlada pa fomentar la industria pellitero na rexón, yá que na mesma nun había especies que pudieren utilizase pa tales fines.[3][31] Tamién se diz que fueron llevaos a la zona pola marina arxentina por que fueren cazaos y con el so pieles fixeren gorros pa'l oficiales de la mesma marina.[31] Sicasí, el so intentu por caltener a la población controlada fracasó, pos dalgunos de los animales esvalixáronse siguiendo los cursos d'agua y colonizaron la rexón.[30] Alredor de 1964 llegaron a tierres chilenes.[31] Inclusive cruciaron el Canal Beagle, como lo prueba la so presencia na Islla Navarino, y hai evidencies de que cruciaron el Estrechu de Magallanes, pos se toparon exemplares na Península de Brunswick, llegando polo tanto a territoriu continental.[31]
Desconozse'l númberu esactu de castores qu'habiten nesta rexón. La mayoría de les fontes envaloren la so población ente los 70.000 y 100.000 exemplares,[32][33] anque dalgunos calcularon que podríen ser hasta 200.000.[34] Piénsase que tan solo na Islla Navarino hai aproximao 20.000 individuos.[23] Independientemente del so númberu, los castores causaron graves alteraciones nos ecosistemes de la zona, principalmente en Chile, onde'l problema volvióse tan estremu que se dexó la caza de 10.000 exemplares per añu p'amenorgar la so población, amás de dexar la vienta de les sos pieles y carne.[32] Como resultancia, ente 2004 y 2007 cazar en Tierra del Fueu cerca de 11.700 castores.[31] N'Arxentina, la Llexislatura de la provincia de Tierra del Fueu calificó al castor como "especie dañible y perxudicial".[33] De primeres nun cuntaben con depredadores na zona, lo qu'influyó notoriamente na so rápida espansión, pero col pasu del tiempu, el foín culpeo y el puma convertir nos sos enemigos, collaborando col so erradicación.[31] A pesar de tolos esfuercios por detenelos, los castores siguen espandiéndose, polo xeneral escontra'l norte, y calcúlase qu'avancen a un ritmu d'ente seis y ocho kilómetros per añu.[31][34] Dende 2001, los dos países arreyaos empezaron a cooperar en planes empobinaos al control de la población de castores, col propósitu final de erradicarlos definitivamente pal añu 2015.[35]
Una diferencia notable ente Tierra del Fueu y la mayor parte d'América del Norte ye que nos árboles del sur del continente nun crecer renuevos, daqué que sí asocede con dellos árboles norteamericanos como sauces y álamos. Gracies a los renuevos, los montes norteamericanos son capaces de refaese más rápido que los fueguinos. Por esta razón, el castor acóplase perfectamente colos montes de la so zona nativa, ente que na rexón suramericana tiende a desequilibrar los ecosistemes. La especie vexetal que más se vio afeutada pola actividá de los castores en Tierra del Fueu ye la lenga.[3][23]
L'historiador romanu Apiano fálanos de la so bayura nel ríu Betis (Guadalquivir); esistió en tolos ríos importantes” del norte d'Iberia, ya inclusive esisten restos óseos vos en Atapuerca y xacimientos arqueolóxicos del sieglu VI. El naturalista suizu Konrad von Gesner cita la especie n'España inclusive nel añu 1583, datu difícil de refutar, ante lo inconfundible de la especie. Poro, el castor européu ye una especie propia de la nuesa fauna, la caza y presión humana llevó a esta especie a la estinción local na península Ibérica nel Sieglu XVIII y a cuasi la so estinción total n'Europa. Dellos espertos coinciden en que la estinción n'España tuvo de producise na década de 1850 na cuenca del Douru.[36]
A partir de 2005 empezar a topar una serie de nicios que suxuríen la presencia d'una población de castores nel norte d'España, más específicamente en Navarra y en La Rioxa; tales pruebes incluyíen árboles valtaos, buelgues, restos de forrajeo, escrementos y marques de castóreo, ente otres.[27] El castor yá habitara enantes n'España,[37] pero sumió de la zona dende a lo menos el sieglu XVII debíu al surdimientu de les armes de fueu, coles que se-y cazaba pa llograr la so carne y la so grasa.[38] A la temporada de que s'empezaren a topar aquellos nicios, afayaríase qu'un grupu ecoloxista lliberara na primavera de 2003 a 18 castores europeos provenientes de Baviera nos ríos Ebro, Aragón y Cidacos.[37][39][40] Alegóse que los castores apaecíos nel Ebro yeren procedentes de Rusia y que éstos podríen ser híbridos de castor européu y americanu.[41] Sicasí, los dos especies son incompatibles pa la reproducción y nunca se describieron híbridos.
La reintroducción de los royedores desamarró un intensu alderique alrodiu de les ventayes y desventaxes del regresu d'estos animales a la península Ibérica. Per un sitiu, argumentábase que la reintroducción nun se realizara naturalmente, y según el Ministeriu de Mediu Ambiente d'España, ésta habíase lleváu a cabu de forma clandestina ya illegal.[39] Tamién s'alegaba que la llegada de los castores podría perxudicar a delles especies protexíes na zona, como'l visón européu y la llondra.[37] En contraparte, el defensores de los castores, ente los que s'atopaba un grupu ecoloxista belga llamáu Pays des castors (País de los castores),[41] aseguraben qu'estos animales traeríen beneficios pa la zona y la biodiversidá de la mesma, incluyendo al visón européu. En realidá dambes especies habiten xuntes en delles partes del norte d'Europa,[37] sicasí, la so forma d'interactuar posiblemente sería distinta na Península Ibérica, pos los ecosistemes de tipu mediterraneu presentes n'España son bien distintos a los de tipu taiga qu'hai nel norte del continente y que son muncho más montiegos.[37] L'argumentu de que la presencia de los castores podría ser benéfica pa la biodiversidá viose debilitáu más palantre, pos esti royedores estropiaren principalmente los montes de sauces y chopos, que yeren precisamente l'hábitat del visón européu.[37]
Estos montes atópense güei alteradísimos pol home polo que la interacción del castor sería inapreciable, en comparanza colos millones d'euros que se destinen en tola cuenca del Ebro a canalizaciones, enriamientos y repoblaciones de chopos híbridos o clones.[ensin referencies]
Como les alministraciones navarru y rioxanu consideraron que la especie llegó de forma clandestina al país, los gobiernos d'estes entidaes presentaron el casu en xunu de 2007 ante'l Comité de Flora y Fauna d'España, mesmu que consultó a la Comisión Europea, una y bones el castor ye una especie protexida pola Xunión Europea.[38] Finalmente, la Comisión consideró que la especie atopábase fora de la so distribución natural,[37] polo que nun s'opunxo al so erradicación nes zones mentaes.
Dende 1950 el castor foi reintroducíu y traslocado en toa Francia[42] dende la cuenca del baxu Ródano, en diversos calces de la cuenca atlántica.[43] Igualmente realizáronse esfuercios de traslocación en Bélxica, Suecia, Finlandia y Alemaña.[44] Bien apocayá restablecióse n'Escocia, onde ye un recursu turísticu de primer orde.[45] Namái ta ausente de Portugal ya Italia y en tolos países europeos tán realizándose esfuercios pol so caltenimientu y restablecimiento,[46] sacante n'España, onde s'intenta erradicar.[47]
Tal como indica la obra Wildlife comeback in Europe: The recovery of selected mammal and bird species,[47] anguaño los espertos coinciden en qu'esta especie supón una gran oportunidá pa promover los efeutos ecolóxicos positivos del castor como inxeniería ecolóxica, incluyendo l'aumentu de la biodiversidá como resultáu de cambeos inducíos pol castor n'hábitat, y este foi'l focu de más recién investigación. Al traviés de la creación d'estanques, el castor aumenta la cantidá de nutrientes disponibles, que conduz a les algues y la crecedera de les plantes. Como resultancia, amóntase la riqueza d'especies d'invertebraos[48] y la biomasa son más altos nes corrientes fluviales con castor poles sos influencia direutes y les escamplaes que crea la especie.
En Baviera, rexistráronse 38 especies de libélula nos sitios de castor, con 11 beneficiarios direutos de la presencia de la especie del castor. Sicasí, los vertebraos especies tamién se beneficien: amontar al doble les especies de pexes[49] n'hábitat del castor d'influencia, con densidaes d'hasta 80 vegaes mayores que nos sitios ensin castor.[50]
Un mayor númberu d'especies d'anfibios apaecieron nos sitios de castor na rexón de Eifel y Baviera, onde la metá de los 12 especies beneficióse direutamente d'actividá de los castores. Nun estudiu de Rusia sobre anfibios, la productividá foi mayor en comparanza con sitios con castor a sitios ensin castor.[51] Amás d'esti aumentu na diversidá de pexes y l'efeutu beneficiosu de la presa sobre los anfibios, los hábitats del castor apurre una mayor variedá d'aves, con más de 50 especies rares rexistraes en Baviera, o una medría, por casu, de la cigüeña negra (Ciconia nigra) n'Europa Central.
Hai tamién evidencies de qu'otros mamíferos como la llondra, que puede utilizar los tueros cortaos pol castor como árees de reposu, amás d'aprovechar esti aumentu de la disponibilidad d'alimentos.
Más apocayá, estudios demostraron un efeutu positivu de la escamplaes creaes pol castor pa los esperteyos insectívoros, apurriendo nuevos sitios de caza y alimentación pa especies como Pipistrellus spp.[52]
En términos más xenerales, el castor puede sofitar la necesaria restauración de los cursos d'agua lleváu a cabu en respuesta al cambéu climáticu y apangar los sos efeutos, como l'aumentu de los llenes con un costu desaxeradamente baxu.
Dempués d'una llarga ausencia d'una gran parte de la so área de distribución, el castor euroasiático, agora adulces, reclama'l so papel como inxenieru ecolóxicu y especie clave nes agües duces d'Europa y los sos ecosistemes. Ensin dulda, la especie van amontase más en númberu y distribución nes próxima décades en toa Europa Occidental, sobremanera en cuenques onde nun esista un confinamientu de tramos fluviales por cuenta de fuertes barreres artificiales que torguen esvalixase a la especia. Esti taxón tien de xestionase a escala de cuenca.
Los beneficios acomuñaos a la restauración fluvial y el potencial pal turismu,[53] son obviamente mayores qu'el costo de los daños rellacionaos col castor. Esiste un estudiu de la Universidá d'Oxford onde se destacar el beneficiu económicu de restablecer la especie.[54] Debe, dexase la coesistencia pacífica y el mutuu beneficiu del castor y l'home na Península Ibérica. Vease DEINET, S., et al. (2013).[47]
Nel pasáu, aproximao a mediaos del sieglu XX, cuando les poblaciones de castores europeos menguaren drásticamente por cuenta de la cacería, empezar a caltener dellos especímenes de castores en cautiverio por que se reproduxeren y más tarde fueren lliberaos na naturaleza, con cuenta de restablecer les sos colonies.[10] Estos caltenimientos en cautiverio realizar en dellos países europeos, por casu, en Suiza.[10] Al dise recuperando les poblaciones, les lliberaciones fuéronse volviendo menos necesaries, polo qu'agora solo se caltienen castores en cautiverio pal so estudiu y exhibición, como asocede nos zoolóxicos.
Al tar en cautiverio, los castores siguen teniendo la necesidá de vivir en grupos. Precisen una cortil que tenga una parte de tierra y otra d'agua, caúna d'estensión considerable (non menos de 50 m²),[10] y l'agua tien de tener abonda fondura. Permanecen tol añu al campu, anque, en sustitución de les sos llurigues, tienen de cuntar con xoriles nes que puedan abelugase nel iviernu.[10]
Ye común que tengan una vida más llarga en cautiverio que na naturaleza. N'estáu selvaxe, tienen una esperanza de vida d'unos 10 a 12 años, anque n'ocasiones viven hasta 15, ente qu'en cautividá pueden vivir hasta unos 20 años.[4][55]
Los castores habiten nes zones riberanes,[56] y predominantemente en rexones fríes.[57] El costume d'estos animales mientres cientos de miles d'años nel so hábitat natural foi caltener saludables y en bon estáu a los ecosistemes acuáticos nos que viven, anque pa un observador humanu, viendo tolos árboles valtaos, n'ocasiones puede paecer que tán faciendo xustu lo contrario. En realidá'l castor ye una especie que trabaya como piedra angular nel so ecosistema al crear güelgaes que son útiles pa munches otres especies. Dempués de los humanos, nengún otru animal modifica tantu'l redolada que la arrodia como'l castor.[10][11]
Los diques son construyíos polos castores pa protexese de los depredadores, tales como coyotes, llobos y osos, y pa poder aportar fácilmente y con seguridá a la comida mientres l'iviernu.[56] Sicasí, la función primordial d'esta barrera ye detener el fluxu de la corriente, con cuenta de crear un estanque con agües seles onde los castores puedan construyir ensin dificultaes les sos llurigues.[56] Con frecuencia, los castores constrúin un dique más pequeñu ríu arriba pa menguar la fuercia de la corriente y asina amenorgar la presión qu'exerz ésta sobre la lluriga.[58] Suelen dar caltenimientu a toles estructures, colo qu'adulces van aumentando de tamañu. Los castores pueden reconstruyir los sos diques principales nel intre d'una nueche, anque pueden nun defender los diques secundarios tan puxantemente. Los castores son famosos por haber construyíu diques bien llargos.[59] El más llargu que se conoz foi afayáu cerca de Three Forks, Montana, y midía unos 652 m de llargu, 4 m d'altor y 7 m de grosez na base.[60] Tamién ye sobresaliente qu'estos llargos diques suelen ser obra de tan solo unes poques families de castores emparentaes, y cada familia nun suel degolar los diez miembros. Sicasí, los diques polo xeneral nun miden más de 1,5 m d'altor y unos 3 m d'anchu na base, faciéndose más estrechos escontra la parte cimera.[58] La llongura del dique xeneralmente depende de la llongura de la corriente mesma. Amás de llongures, suelen ser bien resistentes, pos pueden soportar el pesu d'una persona.[32]
El dique difier en forma d'alcuerdu a la naturaleza de la corriente na que s'atopa. Onde l'agua tien poca fuercia, ye práuticamente rectu; onde la corriente ye considerable, ye curvu, col so convexidá de cara a la corriente. Nun se reparó un procesu particular pa la edificación, sacante que'l trabayu ye realizáu costantemente y que toles partes tán construyíes cola mesma solidez.
Piénsase que ye principalmente'l soníu de l'agua corriendo lo qu'aguiya a los castores a construyir.[58] Sicasí, estudios realizaos p'analizar les actividaes habituales de los castores indicaron qu'éstos pueden responder a una variedá d'estímulos, non solo'l soníu d'agua en movimientu. En dos esperimentos demostróse que, anque los castores apilaran material cerca d'un altavoz emitiendo soníos d'agua corriendo, solo facer dempués d'un considerable periodu. N'unu d'esos esperimentos, reparóse que los castores soterraben los altavoces que producíen el soníu hasta que nun podíen oyelo más.[61] Adicionalmente, los castores, al ser enfrentaos con un tubu que dexaba'l pasu de l'agua al traviés del so dique, encargar de detener el fluxu d'agua tapando'l tubu con folla y banielles. Reparóse que los castores faíen esto inclusive cuando'l tubu nun producía'l soníu d'agua en movimientu. Los castores suelen reparar los daños que tenga'l dique y construyilo más altu mientres el soníu siga. Sicasí, nes dómines onde los ríos vuélvense bien caudalosos, xeneralmente dexen que fluyan con llibertá pequeñes corrientes al traviés del dique.
Los diques de castores pueden ser perxudiciales; l'hinchente que provoquen puede causar un ampliu dañu a propiedaes, y cuando l'hinchente asocede al pie de unes víes de ferrocarril, puede causar escarrilamientos. Amás, si un dique llega a rompese, esto resulta nuna instantánea descarga d'agua que tamién puede causar daños dependiendo de la fuercia cola que sala despidida. Esta interferencia nun se llenda a la xeografía humana; los castores pueden destruyir hábitats de anidación pa especies en peligru, y con frecuencia balten árboles maduros ensin da-y nengún usu a los tueros.
Per otra parte, la construcción de diques ye por demás benéfica pa la restauración de güelgues. Otros beneficios inclúin el control de corrientes, la biodiversidá (al aprovir hábitats pa munches especies), la purificación de l'agua de toxines como los pesticides y la retención de trolla. A lo llargo d'eones, esta recueya de trolla produció'l fértil suelu tan buscáu polos llabradores. Los diques tamién amenorguen la erosión y mengüen la turbidez de l'agua, que ye un factor determinante pa la vida acuática. Anque los castores pueden causar daños, parte del problema ye de perceición. Tales daños son bien visibles pocu dempués del entamu de l'actividá del castor na área, ente que los beneficios danse al llargu plazu y nun s'estremen con facilidá, sacante por daquién que tea monitoreando atentamente la zona.
Un dique de castor tien una cierta elevación sobre'l nivel de l'agua. Cuando se presenten fuertes agues, el nivel del regueru álzase y el dique gradualmente llibera l'agua extra almacenada. Polo xeneral esto ye tou lo que se precisa p'amenorgar l'altor de la fola d'hinchente moviéndose ríu abajo, y torga parcial o totalmente el dañu potencial a les construcciones humanes que s'atopen más palantre. D'esta forma, el dique ayuda a exercer un ciertu control sobre los llenes. Los ríos con diques de castores nes sos corrientes principales tienen menores niveles máximos d'agua y mayores niveles mínimos, esto ye, niveles d'agua más constante.
Cuando asoceden inundación perxudiciales causaes polos diques, pueden instalase aparatos modernos de control del nivel de l'agua pa solucionar el problema. El dañu ensin deseyar a los árboles puede prevenise endolcando malla d'alambre o llámines de metal alredor de les bases d'estos.[62]
Si un estanque creáu por un castor vuélvese bien pocu fondu por cuenta de la sedimentación qu'asocede nél, o si la fonte d'árboles escósase, los castores abandonen el sitiu. Al nun recibir caltenimientu, tarde o aína el dique ruémpese y l'agua esmuzse. La rica y gruesa capa de trolla, cañes y fueyes seques que se topa detrás del antiguu dique ye l'hábitat ideal pa les especies de güelgaes. Dalgunes de les que se beneficien cola creación d'estes zones pantanoses son les llondres, ciertes aves acuátiques y munchos tipos de peces. Gran parte d'elles yá habitaríen enantes nel cantu del estanque. Les güelgues tienen importantes beneficios ambientales, yá que amás de sirvir como abelugu a un gran númberu d'especies, munches tamién los usen p'alimentase y reproducise.[63] Pa los salmones, por casu, les güelgues y los estanques creaos polos castores son bien útiles, pos nellos los exemplares más nuevos pueden despintase de los sos depredadores y alimentase tranquilamente. Los humanos igualmente vense beneficiaos, pos les güelgues aproven una pervalible fonte d'agua pa cualquier usu, dende domésticu a industrial y agrícola.[63] Nes güelgues más grandes, puede utilizase l'agua pa la producción d'enerxía en centrales hidroeléctriques.[63] Amás, por cuenta de la gran cantidá de peces qu'habiten nes sos agües, son bien pervalibles pa les actividaes pesqueres. Les güelgues fondes pueden ser d'utilidá pal tresporte fluvial, y dalgunos son curiosos turísticos por cuenta de la diversidá de paisaxes y especies que pueden columbrase nellos.[63]
Al anubrise y ensugase una güelga, les especies de pastura, como les gramínees, colonizar y ésti conviértese nuna fértil pradería afecha pa pastiar.[58] N'árees onde nun hai namás que monte, esto aprove un pervalible sitiu pa munchos animales —por casu, los alces— que d'otra forma nun podríen alimentase. Estos pacionales son conocíos como vegues, y son zones de tierra llanes, húmedes y abondo fértiles,[64] pelos sos suelos qu'almacenen agua mientres tol añu.[65] Tamién reciben el nome de barraqueres,[65] esto debíu al altu conteníu de trolla que presenten.
Finalmente'l prau ye colonizáu por árboles riberanos, por casu, álamos temblonos, sauces y aquelles especies que son les favorites de los castores. Asocediendo esto, ye posible que los castores recolonicen la área, y el ciclu empiece de nuevu.
La eliminación de nutrientes na corriente, que se realiza nos estanques creaos polos castores, ye un bien pervalible procesu. Nuna corriente d'agua, la presencia de fosfatos y nitratos ye daqué normal, pos formen parte del procesu d'eutrofización, mesmu qu'ayuda a la crecedera d'algues y plantes acuátiques[66] Sicasí, l'agricultura realizada cerca de los ríos con frecuencia amonta les cargues d'éstos y otros nutrientes na corriente, causando problemes ríu abajo cuando l'agua ye bebida. Amás de la trolla, los diques de castores recueyen fueyes, cañes y varilla producto de les actividaes de los castores, especialmente na seronda. El principal componente d'esti material ye la celulosa. Munches bacteries producen celulosa, que puede dixebrase de la glucosa y utilizase como fonte enerxética. Según les algues llogren la so enerxía de la lluz del sol, estes bacteries llograr de la celulosa. Sicasí, esta fonte d'enerxía —la celulosa— nun-yos basta pa la so crecedera. Estes poblaciones bacterianes enfrenten una seria escasez de compuestos nitrosos y fosforosos, polo qu'absuerben estos nutrientes cuando s'atopen con ellos na corriente d'agua. D'esta forma, éstos y otros nutrientes son afitaos nel estanque poles bacteries y esaniciaos de la corriente.
L'agricultura tamién introduz yerbicides y pesticides a les corrientes. Les bacteries son un grupu desaxeradamente variable y dalgunes d'estes sustances son metabolizadas y descompuestes polos microorganismos que viven no fondero ricu en celulosa alcontráu detrás del dique d'un castor.
Dellos científicos creen que la cascada de nitratos, esto ye, la producción d'una cantidá enforma mayor de nitróxenu fitu, que nos ciclos naturales puede convertise en nitróxenu gaseosu, pue ser tan problemática pa la ecoloxía como la producción de dióxidu de carbonu. Ye probable, anque nun se demostró, que los diques de castores nuna corriente pueden contribuyir a la desnitrificación, que ye la conversión de nitratos (NON3−) en nitróxenu gaseosu (N2) y que solo se consigue en condiciones anóxicas (ensin osíxenu).[67]
Nes plantes de tratamientu d'agües residuales, la desnitrificación llógrase pasando l'agua al traviés de capes socesives d'organismos aeróbicos y anaeróbicos. Debaxo del dique d'un castor asocede un procesu similar. Al tar nel estanque creáu pol dique, l'agua penerar a la tierra, y ende l'osíxenu disuelto nella ye consumíu pola fauna que vive na rica capa orgánica. En ciertu puntu tol osíxenu foi consumíu y la tierra vuélvese anaeróbica. Esti pasu ye fundamental pos la presencia d'osíxenu suprime'l sistema enzimáticu que se riquir pal desenvolvimientu de la desnitrificación.[67] Esti ciclu aeróbico-anaeróbico puede presentase delles vegaes a lo llargo de la corriente, y n'ocasiones la desnitrificación resulta d'él. Mientres la desnitrificación, de primeres el nitratu convertir en nitrito (NON3− → NON2−), más tarde en óxidu nítrico (NON), depués en óxidu nitroso (N2O) y finalmente en nitróxenu gaseosu (N2). Dempués de too el procesu, l'agua torna a la superficie. Dellos xéneros de bacteries que pueden participar nesti procesu son: Achromobacter, Alcaligenes, Bacillus, Flavobacterium, Lactobacillus, Micrococcus, Proteus y Pseudomonas, por mentar dalgunos.[67]
Los diques bien calteníos bloquien la corriente d'agua, creando d'esta forma un fondu estanque qu'ayuda a aisllar el llar de los castores: el so lluriga, conocida tamién como cabana,[4][22] una estructura de forma cónica onde la familia de castores vive, y que ye construyida tamién con cañes y fango, amás de mofu y yerba entretejida.[4] Les entraes de la lluriga atopar so l'agua pa evitar que queden bloquiaes cuando la superficie del estanque conxélese y pa faer cuasi imposible l'ingresu d'otros animales (anque s'atoparon aguarones almizcleros viviendo dientro de llurigues xuntu colos castores que les construyeron).
La lluriga en sí consiste nuna cámara principal, d'hasta un metro d'altor, que'l so suelu ta al nivel de l'agua y a onde lleguen les entraes dende l'esterior, que polo xeneral son dos: la primera, recta ya inclinada, ye usada pa llevar madera al interior, y la segunda, que baxa a l'agua de forma más direuta, ye utilizada solo pa entrar y salir. Xusto fuera de la primer entrada, los castores caltienen almacenada la so reserva de comida pal iviernu. En realidá la lluriga suel tener el pisu a dos niveles distintos como midida de proteición en casu de que s'alce'l nivel de l'agua mientres el destemple de primavera.[68] A pesar de que l'aire penerar al traviés de les parés, tamién ye común qu'haya una seición más delgada nel techu que sirva pa ventilar l'interior y facilitar la entrada del aire.[68]
Los castores son bien axilosos y relativamente rápidos cuando tán na agua. Per otru llau, al movese per tierra son muncho más cabileños y lentos. Esto enzánca-yos la xera de llevar los materiales qu'utilicen pa la construcción de los sos diques y llurigues, especialmente tueros y cañes, hasta l'estanque onde viven. Por ello, ye común que los castores construyan canales d'agua que conecten la llaguna cola fonte de recursos qu'utilicen, por casu, un grupu d'árboles. Gracies a les canales, pueden llegar nadando hasta'l puntu deseyáu, y tornar al estanque colos materiales de la mesma. D'esta forma, amenorguen significativamente les distancies que tienen de percorrer per tierra, y polo tanto entaínen el so llabor. Estes canales miden aproximao 1 m d'anchu por 1 m d'altor, y pueden llegar a midir hasta 100 m de llargor.[58]
Les pieles de castor yeren intercambiaes en trueques polos nativos americanos nel sieglu XVII pa consiguir bienes europeos. Dempués yeren unviaes a Gran Bretaña y Francia, onde yeren convertíes en prendes. La estensa cacería y captura de castores punxo en peligru la so supervivencia. Sicasí, llegó un momentu nel que'l comerciu de pieles decayó por cuenta de la so demanda decreciente n'Europa y al usu de los terrenes de caza pa sofitar al sector agrícola en puxanza. Darréu daríase un pequeñu resurdimientu na cacería de castores en delles árees onde había sobrepoblación d'estos animales; anque polo xeneral la captura solo realízase cuando la piel ye pervalible, de normal el restu del animal tamién s'utiliza como alimentu pa otros animales. La única piel en América del Norte que superaba a la del castor en valor comercial yera la del foín colloráu, que dicíase que yera cuarenta veces más pervalible.[69]
Tanto los testículos de castor como'l castóreo, una secreción oleoso y amargoso con un golor llixeramente fediento contenida nos folículos vaxinales (femes) o prepuciales (machos) de los castores, fueron artículos utilizaos na medicina tradicional. Na medicina yupik (esquima) usábense testículos secos de castor pa solliviar el dolor. Los testículos de castor yeren esportaos dende'l Llevante (una rexón onde anguaño s'atopen países como Israel y Siria) ente los sieglos X y XIX.[70] Claudio Eliano, un autor romanu, describió que los castores arrincar a taragañaes los testículos, los sos órganos más pervalibles, por qu'el cazadores nun s'interesaren en matalos. Los castores europeos fueron cazaos llevándolos en cantu de la estinción, en parte pal llogru del castóreo, que yera usáu como analxésicu, antiinflamatoriu, antitusigeno y antipirético. Los romanos inclusive-y atribuyíen propiedaes albortives a la sustanza.[31] Tamién se describió qu'el castóreo puede usase contra la dismenorrea y condiciones histériques —referentes al úteru—, yá que alza la presión sanguínea y amonta el ritmu cardiacu. Los efeutos que produz el castóreo fueron acreditaos a l'acumuladura de salicina que los castores reciben de los sauces que componen la so dieta, sustanza que se tresforma en acedu salicílico y actúa de forma bien similar a l'aspirina.[71] Na naturaleza, los castores utilicen el castóreo pa marcar el so territoriu,[31] anque tamién pueden usar pa engrasar la so pelame con cuenta de protexese de los ataques y agresiones esternes.[72] El castóreo tamién se llegó a usar na fabricación de chicles,[31] y sigue siendo utilizáu na fabricación d'arumes; dizse que foi Nostradamus quien afayó qu'esta sustanza actuaba como fijador de golores, propiedá que s'aprovechó pa faer a los arumes más perdurables.[72] Sicasí, anguaño l'usu d'esti tipu de sustances ta bien controlada, pos se tien en cuenta la supervivencia de les especies.
La cultura popular occidental suel representar a estos animales de forma positiva, como personaxes bondosos y trabayadores.
Los castores (Castor) son un xéneru de royedores semiacuáticos nativos d'América del Norte y Eurasia que se caractericen poles sos amplies y escamoses coles. Esti xéneru, de tolos que pertenecen a la familia Castoridae, ye l'únicu non estinguíu na so totalidá, y engloba trés especies: el castor americanu (Castor canadensis), el castor européu (Castor fiber) y el castor de Kellog (Castor californicus), esti postreru escastáu dende'l Pleistocenu. Toes elles habiten puramente nel Hemisferiu Norte, sacante dellos castores americanos que llegaron a la rexón suramericana de Tierra del Fueu al ser ellí introducíos. Tamién s'introducieron individuos d'esta especie en ciertes rexones d'Europa. Con estes esceiciones, Castor canadensis habita namái en Norteamérica, y Castor fiber en rexones d'Europa y Asia. Castor californicus estender polo qu'anguaño ye l'oeste de los Estaos Xuníos. Anque son bien similares ente sigo, les investigaciones xenétiques demostraron que les poblaciones europees y norteamericanes de castores son d'especies distintes; la principal diferencia anicia en que tienen distintu númberu de cromosomes.
Estos animales son conocíos pola so habilidá natural pa construyir diques en ríos y regueros, y los sos llares llamaos castoreras— nos estanques que se crean pola mor del bloquéu del dique na corriente d'agua. Pa la edificación d'estes estructures, utilicen principalmente los tueros de los árboles que balten colos sos poderosos incisivos. A pesar de la gran cantidá d'árboles que balten, los castores nun suelen perxudicar el ecosistema nel que viven; otra manera, caltener saludable, pos los sos diques aproven una gran cantidá de beneficios. Ente otres coses, estes barreres favorecen la creación de güelgues, ayuden a controlar inundación y esanicien contaminantes de la corriente. Sicasí, n'ecosistemes estraños pa ellos, estos cambeos al ambiente pueden ser perxudiciales, como asocedió, por casu, colos castores introducíos en Tierra del Fueu.
Dende fai cientos d'años, los castores formen parte de la cultura popular y en dellos casos tuvieron una gran influencia nel desenvolvimientu de les sociedaes humanes. Un exemplu d'esto ye la so importancia na colonización europea d'América, pos la busca de les sos pieles foi unu de los factores qu'impulsaron la esploración y el posterior desenvolvimientu económicu de Norteamérica. Esto foi debíu al valor comercial de les sos pieles y d'otros productos llograos d'ellos, como'l castóreo. Tamién ye un elementu bien representativu de la cultura de Canadá, a tal grau que ye l'animal nacional d'aquel país. Poro, la influencia de los castores nun se llenda al sector económico y comercial; tamién toma campos tan variaos como la lliteratura, la relixón y el deporte.
An avanked a zo bronneged krignerien a ya d'ober ar genad Castor. Anavezet int evit o savadurioù war ar stêrioù pe al lennoù.
2 spesad avanked a zo:
Loened all a vez graet avanked anezho, daoust n'emaint ket er genad Castor, evel an avank-Spagn pe an avank-menez da skouer.
An avanked a zo bronneged krignerien a ya d'ober ar genad Castor. Anavezet int evit o savadurioù war ar stêrioù pe al lennoù.
Els castors (Castor), antigament bebre,[1] bevre o vebre,[1][2] són un gènere de rosegadors semi-aquàtics nadius d'Euràsia i de Nord-amèrica que es caracteritzen per la seva cua ampla i escatada. És l'únic gènere no extint de la família dels castòrids i engloba tres espècies: el castor americà (C. canadensis), el castor europeu (C. fiber) i el castor de Kellogg (C. californicus), que s'extingí al Plistocè. La distribució territorial d'aquestes espècies es limita a l'hemisferi nord, exceptuant alguns castors americans que foren introduïts a la Terra del Foc, una regió sud-americana. També s'introduïren alguns individus d'aquesta espècie a Europa. Deixant de banda aquestes excepcions, el castor americà viu tan sols a Nord-amèrica i el castor europeu només a Euràsia. El castor de Kellogg s'estenia pel que avui en dia és l'oest dels Estats Units. Encara que són molt semblants entre ells, la investigació genètica ha demostrat que els castors americans i els europeus són espècies diferents i que la hibridació és improbable, ja que tenen un nombre diferent de cromosomes.
Aquests animals són coneguts per la seva habilitat natural a l'hora de construir preses als rius i rierols, i les seves llars (caus) als estanys que es formen darrere les preses. Aquesta barrera els proporciona protecció i crea un espai ideal per viure-hi. Per la construcció d'aquestes estructures utilitzen principalment troncs dels arbres que tallen i fan caure rosegant amb les potents dents incisives que tenen. Tot i la gran quantitat d'arbres que tallen, l'alteració a la qual sotmeten l'ecosistema també té beneficis; així les preses creades serveixen d'aiguamolls, que ajuden a controlar les inundacions i eliminen contaminants del corrent. Tot i això, en ecosistemes estranys per ells, aquestes modificacions a l'ambient poden ser perjudicials, tal com ha passat, per exemple, a la Terra del Foc, Navarra i La Rioja.
Des de fa segles, els castors formen part de la cultura popular i en alguns casos han tingut una gran influència en el desenvolupament de les societats humanes. Un exemple d'això és la seva importància a la colonització europea d'Amèrica, ja que la cerca de la seva pell fou un dels factors que impulsà l'exploració i posterior desenvolupament econòmic de Nord-amèrica. Això fou a causa del valor comercial de la seva pell i d'altres productes que se n'obtenen, com ara el castori, una substància de secreció glandular que servia per fer perfums. El castor també és un element força representatiu a la cultura del Canadà, fins a tal punt que és l'animal nacional del país. Així doncs, la influència dels castors no es limita al sector econòmic i comercial, sinó que també arriba a la literatura, la religió i l'esport.
Els castors són parents dels esquirols (pertanyen a la família dels esciúrids), i per això tenen certes característiques estructurals similars al crani i al maxil·lar inferior. També estan estretament relacionats amb un petit rosegador sud-americà, el coipú. El castor és el segon rosegador més gros del món, després del capibara, i el més gran de l'hemisferi nord.[3][4]
Aquests animals continuen creixent tota la vida. El pes mitjà dels adults és de 16 kg i, encara que els individus de més de 25 kg no són comuns, se n'han trobat exemplars que arriben als 40 kg.[5] Les femelles, que són el sexe dominant, són tant o més grans que els mascles de la mateixa edat, fet poc habitual entre els mamífers. Generalment, mesuren uns 30 cm d'alçada per 75 cm de longitud, sense comptar la cua, que mesura uns 25 cm de llargada per 15 cm d'amplada;[4][5][6] s'ha de tenir en compte que tots aquests valors varien segons diversos factors com l'edat i l'espècie de l'individu.
La cua té una forma ovalada i aplatada, i està formada de petites escates de forma hexagonal i de color negre.[4] Les escates són contigües i no se superposen les unes a les altres.[4] El seu cos està cobert amb un espès pelatge al qual deuen el seu enorme valor comercial. Es divideix en dos tipus: un de sedós i grisenc, i un altre molt més aspre i llarg de color marró. A més de ser impermeable, la capa de pèl fa d'abric.[3]
Estan dotats de quatre dents incisives molt fortes i afilades[7] que són de color taronja a causa del fet que tenen un esmalt que les endureix[4][7] i que els serveix per rosegar la fusta de la qual s'alimenten i amb la qual construeixen les seves estructures. Un castor adult pot tallar un tros de fusta d'uns 30 cm de gruix en uns quinze minuts amb la seva potent dentadura.[8] Com que aquestes dents mai no deixen de créixer, és de vital importància que les utilitzin constantment, o altrament les incisives de la part superior els travessarien la mandíbula inferior.[7]
Els castors tenen les potes posteriors palmípedes, mentre que les anteriors, cobertes d'un pelatge més fosc, són semblants a mans, cadascuna amb cinc dits ben desenvolupats.[3][4] Els dits de les extremitats posteriors, en canvi, es troben units per una membrana.[4][9] Els castors no tenen bona vista, tot i que poden veure-hi sota l'aigua gràcies a una membrana nictitant, una tercera parpella lateral i transparent que cobreix els seus petits ulls. A més tenen bons sentits de l'oïda, olfacte i tacte. Mentre estan submergits tanquen els orificis nasals i els pavellons auditius per impedir l'entrada d'aigua. Gràcies al seu sistema respiratori, un castor pot mantenir-se sota l'aigua fins a quinze minuts sense haver de sortir per agafar aire.[3]
Com a rosegadors que són, els castors tenen un cervell lissencèfal, és a dir, la seva escorça cerebral presenta poques deformacions i és bàsicament llisa. Tot i això, aquesta espessa escorça el fa especial entre els rosegadors: en intel·ligència se l'ha situat per sobre de la resta de rosegadors.[3]
El castor, com tots els mamífers, és un animal endoterm. A terra ferma manté la temperatura corporal a entre 37 i 38 °C, depenent de la seva activitat. Sota l'aigua, en canvi, la seva temperatura pot descendir per sota dels 34 °C. Aquest descens es produeix més ràpidament en el cas d'exemplars joves. Cal tenir en compte, però, que aquests valors poden variar sensiblement en cada individu a causa de múltiples factors com ara l'edat, el gènere, l'estat de creixement, l'època de l'any, el cicle menstrual o la febre.[10]
El gènere Castor és un dels més de trenta gèneres classificats dins de la família dels castòrids. Com que hi ha més de 2.200 espècies de rosegadors, les espècies d'aquest gènere representen aproximadament el 0,13% del total d'espècies que conformen l'ordre dels rosegadors. Els castors es troben classificats dins del regne dels animals a causa del fet que són organismes eucariotes, pluricel·lulars i heteròtrofs, amb desenvolupament embrionari i capacitat de locomoció; en el fílum dels cordats, ja que tenen un notocordi, que és el principal suport del seu cos, i que en el seu cas es tracta de la columna vertebral; dins de la classe dels mamífers, ja que són éssers vertebrats, amniotes, de sang calenta, amb glàndules mamàries i pèl; dins de l'ordre dels rosegadors, el més nombrós dels mamífers, ja que tenen dues dents incisives de constant creixement a la mandíbula superior i dues més a la inferior i dins de la família dels castòrids que inclou els castors moderns i els seus parents primitius, tots ells caracteritzats per ser semiaquàtics, tenir les potes posteriors palmejades i grans cues aplanades i escatades.
El gènere Castor inclou tres espècies: el castor europeu, el castor americà i el castor de Kellogg.
El castor europeu, també anomenat eurasiàtic, (C. fiber) habita les regions fredes d'Euràsia, principalment Rússia. És una mica més petit que el seu parent americà.[11] Des de l'antiguitat foren caçats, comprometent-ne la supervivència. En alguns països on vivien abans, com Espanya i el Regne Unit, foren erradicats a causa de la caça desmesurada, i avui en dia l'espècie encara està lleugerament amenaçada;[12] cada vegada són més els esforços realitzats per restablir les poblacions arreu del continent i per això la població d'aquesta espècie va en augment.[12] Es calcula que el seu nombre ronda els 600.000 individus.[13] Per col·laborar en aquest projecte de repoblació, alguns organismes, com la Unió Europea (UE), i acords internacionals, com el Conveni sobre el Comerç Internacional d'Espècies de Fauna i Flora Salvatge Amaneçades (CITES), administrat pel Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (PNUMA), s'encarreguen de protegir aquest rosegador.[14]
El castor americà (C. canadensis), també anomenat simplement «castor» a Nord-amèrica, és el rosegador més gran de l'hemisferi nord i està dividit en vint-i-cinc subespècies. Habita les regions predominantment fredes i boscoses del Canadà, Estats Units i, en menor mesura, Mèxic. També s'ha introduït l'espècie en altres regions, entre les quals es pot destacar la Terra del Foc i la península Escandinava.
Sovint era caçat per la pell. A principis del segle xix, la caça el va fer desaparèixer a bona part de l'àrea de distribució original. Els pobladors nadius i primers colons en menjaven, a més, la carn. Gran part de l'exploració inicial de Nord-amèrica fou impulsada precisament per la recerca de la pell del castor americà.
Aquesta espècie és més abundant que l'europea, amb una població estimada d'entre deu i quinze milions d'exemplars. Tanmateix, abans de l'època del comerç de pells, a Nord-amèrica n'hi podria haver hagut deu vegades més. Tot i el declivi, l'espècie no es considera en perill d'extinció.[15]
El castor de Kellogg (C. californicus, també anomenat C. accessor) visqué entre el Miocè i el Plistocè a l'oest de Nord-amèrica.[16] Era molt similar al castor americà, ja que també era semiaquàtic, però més gran. Se n'han trobat fòssils als Estats Units, principalment a l'estat de Califòrnia, i a Mèxic.
Encara que el castor europeu i l'americà són molt semblants entre si —tant que hi ha gent que els ha considerat varietats d'una mateixa espècie—[6] les dues espècies es diferencien en certs aspectes. Algunes d'aquestes característiques són morfològiques, mentre que d'altres estan relacionades amb el seu comportament. La principal diferència morfològica entre elles es troba en els seus ossos nasals.[6] Una altra característica que marca la diferència és el nombre de cromosomes de cada espècie.[17] Aquest fet impedeix que membres de diferents espècies de castors es puguin creuar entre si.[17] A la següent taula es comparen els atributs distintius més destacats:
Característica Castor europeu Castor americà Mida del crani Menor Major Forat nasal en el crani Triangular Quadrat Dimensions de la cua Més estreta Més ampla Dimensions corporals Lleugerament més petits Lleugerament més grans Mida mitjana de la ventrada 2-3 cries 3-4 cries Construcció de preses Menys desenvolupada Més sofisticada Posició del cau A prop de la riba Lluny de la riba Marques d'olor Més petites Més grans Competitivitat Menys competitiu Més competitiu Cromosomes 2n=48 2n=40 Font: Biology @ Davidson[18]Els castors són essencialment aquàtics en les seves activitats, i mai no viatgen per terra si no els és necessari. Són animals sociables, arribant a formar grups o colònies de fins a dotze individus, composts d'una parella i les seves cries.[19] Les famílies petites poden viure en un sol cau, però les més grans solen necessitar refugis addicionals.[19] Com més gran sigui l'aïllament del lloc on viuen i l'abundància d'aliments, més gran serà la població de castors.[6]
Viuen en rius on, per tal d'aconseguir aigua amb suficient profunditat, construeixen preses amb fang i amb els troncs i branques dels arbres que tallen amb les potents dents incisives que posseeixen. Generalment escullen trams de riu de més d'un metre de profunditat per començar amb la seva feina. Construeixen els caus en l'estany creat d'aquesta manera. Durant la construcció, el fang és col·locat amb les potes del davant i no, com s'acostuma a creure, amb la cua, ja que aquesta només és emprada com a timó quan neden o per aguantar-se dempeus quan s'aixequen sobre les potes del darrere.[6] Per la construcció de les preses, que gairebé sempre fan de nit, els castors transporten el fang i les pedres amb les seves extremitats davanteres i la fusta entre les dents. Quan neden, s'impulsen amb les extremitats posteriors, que sempre romanen submergides, i només treuen el cap per sobre l'aigua, per poder respirar i veure l'entorn.[20] Tot i que són molt més hàbils nedant que desplaçant-se per terra, no acostumen a assolir grans velocitats; generalment no superen els 10 km/h.[20]
Durant la primavera i l'estiu s'encarreguen de reunir les reserves de fusta que els serviran per alimentar-se durant el repòs hivernal. Continuen recol·lectant aliments fins al final de la tardor. Durant aquest temps també s'encarreguen de reparar els danys que puguin tenir el cau o les preses, encara que generalment no ho acostumen a fer fins que comencen les gelades. És també durant aquesta època que es reprodueixen; s'aparellen en els mesos primaverals, o una mica abans, i les cries neixen durant l'estiu. A més, al final de cada tardor cobreixen l'entrada del seu cau amb fang fresc que es congela quan disminueix la temperatura a l'hivern i es torna tan dur com la pedra, de manera que els depredadors no poden pertorbar el seu repòs. Amb l'arribada de l'hivern, es refugien al cau i subsisteixen de la reserva que s'han encarregat de reunir durant tot l'any. Quan el gel es trenca a la primavera, deixen els caus i comencen el cicle de nou.
Com que el territori que habiten és extremament important pels castors, en particular per tot el temps que inverteixen construint-lo, acostumen a defensar-lo davant les amenaces externes. Si un desconegut entra en el territori d'una colònia de castors, el més segur és que acabin lluitant contra ell, a vegades fins a la mort. La forma en què detecten la presència d'estranys és a través de l'olfacte; si perceben una olor que no els és familiar, buscar-ne la font es converteix en una prioritat, fins i tot més important que la recerca d'aliments, i no descansen fins a haver-la trobat.[21] Malgrat això, se sap que els castors poden reconèixer les olors específiques d'altres famílies amb les quals estan emparentats i, llavors, les toleren dins del territori i no els fan mal; el mateix passa amb altres espècies que no els perjudiquen, i acaben familiaritzant-se amb aquestes olors.[21]
Per advertir els possibles invasors, principalment altres castors, marquen el seu territori amb uns senyals d'olor –fets amb una barreja de fang i castori– per així delimitar les seves terres i tractar d'evitar enfrontaments.[21] Col·loquen les marques d'olor als límits del seu territori i, com més en col·loquin, menys probable serà que siguin envaïts, ja que més marques impliquen una colònia més poderosa.[21] La quantitat de marques que col·loquen depèn en part de l'època i de la densitat de població del lloc. Durant els mesos de cria, que són el gener i el febrer, i durant l'època en què els castors joves abandonen els grups i es dispersen, que és a l'agost, el territori marcat s'incrementa.[21] De la mateixa manera, en una zona on hi ha diverses colònies de castors, és habitual que el nombre de marques sigui elevat.[21] La feina de marcar el territori, així com la seva defensa i la reparació de preses i caus, és realitzada indiferentment per mascles i femelles.[22]
La dieta dels castors és estrictament herbívora. S'alimenten d'escorça, branquetes i fulles dels arbres que tallen, i de les arrels de plantes aquàtiques.[23] Encara que poden ingerir qualsevol vegetal comestible que trobin a la riba d'un riu o llac, prefereixen certs aliments abans que uns altres. S'ha observat que els castors europeus prefereixen l'escorça i les fulles d'arbres com els salzes, els bedolls i els avellaners, mentre que els americans prefereixen arbres com els salzes, els bedolls, els àlbers, els cirerers o arbres dels gèneres Acer o Alnus, entre d'altres.[24] Tot i les seves preferències, la dieta d'un castor se sol basar en la disponibilitat d'aliments, de manera que no rebutgen un aliment encara que no sigui dels seus preferits.
Per subsistir a l'hivern, reuneixen una reserva de menjar que mantenen submergida al fons de l'estany on viuen, molt a prop d'una de les entrades al cau. Acostumen a col·locar les branques més grans a la part superior i les més petites a la part inferior del piló per impedir que aquestes últimes siguin arrossegades pel corrent.[24] Com més fred sigui el lloc on viuen, més important es torna la recol·lecció d'aquesta reserva d'aliments, ja que es passen pràcticament tot l'hivern dins els caus. Com que la superfície de l'estany es congela durant l'hivern, els castors deixen que algunes branques es quedin flotant a l'aigua, impedint que es geli en aquesta zona.[25] D'aquesta manera, poden sortir a l'exterior en cas d'emergència, com per exemple si se'ls acaba el menjar.
Els castors són capaços d'aparellar-se en gairebé qualsevol etapa de la vida, i són monògams[6][26] —encara que si se'ls mor la parella, poden trobar-ne una altra—.[22] La monogàmia es deu principalment al fet que, per cuidar correctament a les cries, és necessària la col·laboració dels dos pares, ja que un de sol no seria capaç de cuidar-les. Per tant, han de mantenir-se sempre units perquè la reproducció tingui èxit.
L'època d'aparellament comença quan es desfà el gel hivernal, cosa que passa aproximadament al febrer.[3] Cada parella té una única ventrada a l'any. L'aparellament acostuma a realitzar-se sota l'aigua, encara que també es pot dur a terme a la riba del riu o estany on viu la parella.[3] Després del període de gestació, que dura aproximadament uns tres mesos i mig (cent dies),[20] la femella sol donar a llum entre dues i quatre cries[27] (encara que en casos extrems poden ser fins a nou).[20] Neixen ja amb els ulls oberts i coberts de pèl. Les cries són alletades durant les primeres setmanes de vida; durant aquest temps, es mantenen al cau amb la mare i les cries de l'any anterior, que tenen aproximadament un any. Els castors de dos anys, si continuen vivint amb la família, ajuden la mare a alimentar i protegir els nounats.[19] Mentrestant, el pare surt i es manté als voltants, cuidant el territori.[22] Quan deixen de ser alletades, la mare comença a alimentar les cries amb fulles tendres.[3] Quan són molt petites, les cries es comuniquen constantment i fan molt soroll, i en créixer es van fent menys sorolloses, ja que es comencen a comunicar amb olors o actituds específiques.[3] Al cap d'uns dies, generalment a l'edat d'un mes, els joves es comencen a moure per fora el cau, encara que continuen sent bastant dependents dels seus pares, ja que són ells qui els segueixen brindant protecció i aliments.[22] Durant aquest període aprenen algunes valuoses habilitats imitant el comportament dels castors adults, encara que no prenen part en les seves feines de construcció i altres activitats.[22] Quan els joves arriben a la maduresa sexual, cosa que sol passar a partir dels dos anys, poden separar-se de la colònia on han nascut i formar la seva pròpia.[28]
Els castors tenen pocs depredadors pel fet que passen la major part del temps dins l'aigua o els caus. Els seus principals enemics són els llops i els éssers humans, seguits pels ossos i els linxs.[29] Per protegir-se'n, els castors depenen dels seus sofisticats sentits de l'oïda i de l'olfacte, així com de l'avís dels seus companys. D'aquesta forma, quan un castor que està a l'aigua s'espanta, se submergeix ràpidament en impulsar-se enèrgicament amb la cua.[6] Això produeix una sonora palmellada, audible fora i dins l'aigua, que és tan forta que pot ser percebuda per un humà en un radi de 100 metres.[29] Aquest senyal serveix com a advertència per la resta de castors de l'àrea.[7] Una vegada efectuat aquest senyal d'alerta, tots els castors del voltant se submergeixen i no tornen a sortir fins al cap d'una estona. També poden efectuar aquest senyal davant la presència d'olors o sorolls desconeguts.[29] És més probable que un castor respongui davant el senyal emès per un castor adult que davant l'efectuat per un de jove, ja que els joves encara no han après quan han d'efectuar el senyal i quan no; a més, produeixen un so una mica diferent, en tenir cues més petites.[29]
Cada espècie de castor viu al continent que indica el seu nom. Així doncs, el castor europeu (C. fiber) viu a Europa, encara que també se'l pot trobar a certes regions d'Àsia. Entre els estats amb major població d'aquesta espècie destaquen Rússia, Polònia, Ucraïna, Bielorússia, el Kazakhstan, Noruega, Suècia i Dinamarca, encara que s'estenen fins a estats tan allunyats com França i Mongòlia. En el passat arribaren a habitar a gairebé tot Euràsia, estenent-se per tot el territori entre el Regne Unit i Rússia.[14] Des de la prehistòria i com a mínim fins al segle vi, aquesta espècie es podia trobar als rius dels Països Catalans, principalment a la conca de l'Ebre.[30] Com que la seva pell i el castori eren productes molt valorats, fou caçat a tot el continent, posant en gran risc la seva supervivència; al Regne Unit, per exemple, s'extingiren al segle xvi. Més endavant, al segle xix, només se'ls podia trobar en algunes zones pantanoses d'Alemanya, Bielorússia, Noruega, Rússia i Mongòlia.[14] No obstant això, actualment s'està reintroduint aquest animal a moltes parts del continent.
D'altra banda, el castor americà (C. canadensis) habita pràcticament a tot Nord-amèrica, des d'Alaska fins al nord de Mèxic. Al Canadà viu a totes les províncies, però no a les terres més septentrionals, properes a l'oceà Àrtic. També són presents a gairebé tot el territori dels Estats Units, excepte a les regions desèrtiques del sud-oest i a la península de Florida. Dins del territori mexicà, són escassos, ja que només viuen a les zones properes als rius Bravo (als estats de Chihuahua, Coahuila i Tamaulipas) i Colorado (a Sonora).[9]
S'han trobat fòssils del castor de Kellogg (C. californicus) als estats nord-americans de Washington, Oregon, Idaho, Nebraska, Kansas i Califòrnia, i a l'estat mexicà de Sonora.[31]
Amb l'objectiu d'augmentar-ne la població, s'han alliberat individus de castor europeu arreu d'Europa, especialment als països on s'extingiren o en els que la seva població ha disminuït. Per exemple, a l'octubre del 2005, sis castors europeus foren alliberats al comtat de Gloucestershire (Regne Unit), i es plantegen més reintroduccions a Escòcia i Gal·les.[32] A Navarra i La Rioja, com que la reintroducció es dugué a terme de forma clandestina i sense planejar-ho, no fou gaire ben rebuda pel govern ni per part de la població. Tot i això, la reintroducció en altres països ha tingut èxit; en són un exemple les reintroduccions a Alemanya —específicament a Baviera—, Països Baixos i Sèrbia. També s'han reintroduït al riu Morava, a Eslovàquia i la República Txeca.
Algunes parelles de castor americà foren alliberades a la regió argentina i xilena de la Terra del Foc el 1946,[5] sent aquesta reintroducció possiblement la més transcendent de totes, a causa del fort impacte que han tingut a l'ecosistema. Aquesta mateixa espècie fou introduïda a Finlàndia el 1937 com a part d'un programa per substituir l'extingit castor europeu.[17] Després d'estendre's per tot el territori del país arribaren a Rússia per Carèlia.[17] A Polònia se'ls introduí a la dècada del 1930.[17]
Introduïts en una àrea on no habiten els seus depredadors naturals, com és la Terra del Foc, els castors han modificat milers d'hectàrees de terreny i són considerats una plaga per la població local. Tot començà el 1946, quan el Ministeri de Marina de l'Argentina alliberà vint-i-cinc parelles de castors americans al nord-oest del llac Fagnano i a les ribes del riu Claro, que es troben a l'illa de Xàtiva.[33][34] Amb la introducció de l'espècie es plantejava mantenir una població controlada per fomentar la indústria pelletera de la regió, ja que fins llavors no hi havia espècies que poguessin utilitzar-se amb aquest objectiu.[5][34] També es diu que foren portats a la zona per ser caçats i amb la seva pell poder fer les gorres dels oficials de la marina argentina.[34] Tanmateix, l'intent per mantenir la població controlada fracassà. Els castors es dispersaren seguint els cursos d'aigua i colonitzaren la regió.[33] Cap a l'any 1964 arribaren a terres xilenes.[34] Fins i tot han creuat el canal de Beagle, com ho prova la seva presència a l'Illa de Navarino, i hi ha proves que han creuat l'estret de Magallanes, ja que se n'han trobat exemplars a la península de Brunswick, demostrant que han arribat al territori continental.[34]
Es desconeix el nombre exacte de castors que hi ha actualment a la regió. La majoria de les fonts estimen una població d'entre 70.000 i 100.000 exemplars,[35][36] encara que alguns han calculat que podrien ser fins a 200.000.[37] Es pensa que tan sols a l'illa Navarino hi ha aproximadament 20.000 individus.[26] Independentment de la seva quantitat, els castors han causat greus alteracions als ecosistemes de la zona, principalment a Xile, on el problema esdevingué tan extrem que s'ha permès la caça de 10.000 exemplars per any per reduir la població, a més de permetre la venda de la seva pell i carn.[35] Com a resultat, entre el 2004 i el 2007 es caçaren a la Terra del Foc prop d'11.700 castors.[34] A Argentina, la Legislatura de la Província de la Terra del Foc qualificà el castor com a «espècie perjudicial».[36] Al principi no hi havia depredadors a la zona, cosa que influí significativament a la ràpida expansió, però amb el pas del temps la guineu i el puma es convertiren en els seus enemics i contribuïren a la seva erradicació.[34][37] Des del 2001, els dos països involucrats han començat a cooperar en projectes pel control de la població de castors, amb el propòsit d'erradicar-los definitivament abans de l'any 2015.[38]
Una diferència notable entre la Terra del Foc i la major part de Nord-amèrica és que als arbres del sud del continent no hi creixen brots un cop tallats; en canvi, això sí que passa amb els salzes i els pollancres nord-americans. Gràcies a aquests brots, els boscos són capaços de regenerar-se més ràpidament. Per aquesta raó, el castor conviu perfectament amb els boscos de la seva zona nadiua, mentre que a la Terra del Foc tendeix a desequilibrar els ecosistemes. L'espècie vegetal més afectada pels castors a la Terra del Foc ha sigut Nothofagus pumilio.[5][26]
A partir del 2005 es començaren a trobar una sèrie d'indicis que suggerien la presència d'una població de castors a Navarra i La Rioja; aquestes proves incloïen arbres tallats, petjades, restes de farratge, excrements i marques de castori, entre d'altres.[30] El castor ja havia habitat anteriorment aquesta zona,[39] però en desaparegué al segle xvii o abans per culpa de l'aparició de les armes de foc, que en feren augmentar la caça per obtenir-ne carn i greix.[40] Un temps després de l'aparició d'aquests indicis, es descobrí que un grup ecologista havia alliberat a la primavera del 2003 divuit castors europeus procedents de Baviera als rius Ebre, Aragó i Cidacos.[39][41][42]
La reintroducció dels rosegadors provocà un intens debat sobre els avantatges i desavantatges del retorn d'aquests animals a la península Ibèrica. D'una banda, s'argumentava que la introducció no s'havia realitzat de forma natural i, segons el Ministeri de Medi Ambient espanyol, s'havia fet de forma clandestina i il·legal.[41] També s'al·legava que l'arribada de castors podia perjudicar algunes espècies protegides de la zona, com el visó europeu i la llúdria.[39] En canvi, els defensors dels castors, com el grup ecologista belga Pays des castors, asseguraven que això portaria beneficis i biodiversitat a la zona, fins i tot pel visó europeu. De fet, ambdues espècies habiten juntes en algunes parts del nord d'Europa.[39] Tot i això, la seva forma d'interaccionar segurament seria diferent a la península Ibèrica, ja que els ecosistemes de clima mediterrani de la zona són molt diferents als del tipus taigà que hi ha al nord del continent, i són molt més boscosos.[39] L'argument que la presència de castors podia ser beneficiosa per la biodiversitat es veié debilitat més endavant, ja que havien danyat principalment els boscos de salzes i pollancres, justament l'hàbitat del visó europeu.[39]
Com que les administracions navarreses i riojanes consideraven que l'espècie havia arribat de forma clandestina al país, els governs d'aquestes entitats presentaren el cas el juny del 2007 davant el Comitè de Flora i Fauna d'Espanya, que ho consultà a la Comissió Europea, ja que el castor és una espècie protegida per la Unió Europea.[40] Finalment, la Comissió considerà que l'espècie es trobava fora del seu àmbit de distribució natural,[39] i per això no s'oposà a la seva erradicació a les zones esmentades.
En el passat, aproximadament a mitjans del segle xx, quan les poblacions de castors europeus havien disminuït dràsticament per culpa de la caça, es començaren a conservar alguns exemplars de castors en captivitat perquè es reproduïssin i més tard fossin alliberats a la natura per tal de restablir les colònies.[13] Aquestes conservacions en captivitat foren realitzades per diferents països europeus, com ara Suïssa.[13] A mesura que s'anaven recuperant les poblacions, els alliberaments s'anaren tornant menys necessaris. Ara ja només es conserven castors en captivitat pel seu estudi i exhibició, tal com passa als zoològics.
En captivitat, els castors segueixen tenint la necessitat de viure en grups. Necessiten una parcel·la que tingui una part de terra i una altra d'aigua, cadascuna d'extensió considerable (no menys de 50 m²),[13] i l'aigua ha de tenir suficient profunditat. Es mantenen tot l'any a l'aire lliure, encara que, per substituir els caus, necessiten unes petites casetes on es puguin refugiar a l'hivern.[13]
És habitual que tinguin una vida més llarga en captivitat que a la naturalesa. En estat salvatge, tenen una esperança de vida d'entre deu i dotze anys, mentre que en captivitat poden viure fins a uns vint anys.[6][43]
Els castors viuen a les zones fluvials,[44] i predominantment a les regions fredes.[45] Durant centenars de milers d'anys, aquests animals han mantingut saludables els ecosistemes aquàtics de l'hàbitat natural on viuen, encara que a un observador humà, veient tots els arbres tallats, li pugui semblar que fan tot el contrari. De fet, el castor, és un dels pilars del seu ecosistema perquè amb la creació d'aiguamolls és útil per altres espècies. A part dels humans, cap animal modifica tant el seu entorn com el castor.[13][14]
Les preses són construïdes pels castors per protegir-se dels depredadors com els coiots, els llops i els óssos, i per poder accedir fàcilment i amb seguretat als aliments durant l'hivern.[44] No obstant això, la funció primordial de la barrera és aturar el flux de corrent, creant un estany d'aigües tranquil·les on els castors puguin construir sense dificultats els seus caus.[44] Normalment els castors construeixen una presa més petita riu amunt per disminuir la força del corrent i així reduir la pressió que l'aigua exerceix sobre el cau.[46] Solen anar mantenint totes les estructures i així van creixent a poc a poc. Els castors poden reconstruir les seves preses principals en una sola nit, encara que les preses secundàries no les mantenen tan vigorosament. Els castors són famosos per haver construït preses molt llargues.[47] La més llarga que es coneix fou descoberta prop de Three Forks, Montana, i mesurava uns 652 m de llargada, 4 m d'altura i 7 m d'amplada a la base.[48] També és destacable que aquestes llargues preses són obra únicament d'algunes famílies de castors emparentades, i cada família no acostuma a tenir més de deu membres. Les preses, però, no mesuren en general més d'1,5 m d'altura i uns 3 m d'ample a la base, tendint a fer-se més estretes a la part superior.[46] La llargada de la presa depèn bàsicament de l'amplada del corrent mateix. A més de llargues, acostumen a ser molt resistents i per això suporten el pes d'una persona.[35]
La presa pot adquirir formes diverses segons la naturalesa del corrent on estigui ubicada. Allà on l'aigua té poca força, és pràcticament recta; en canvi, allà on hi ha un corrent elevat, és corbada, amb la convexitat de cara al corrent. No s'ha observat cap procés particular per l'edificació, excepte que la feina és realitzada constantment i que totes les parts estan construïdes amb la mateixa solidesa.
Es creu que els castors construeixen les preses principalment a causa del so de l'aigua corrent que els estimula a fer-ho.[46] Malgrat tot, estudis analítics de les activitats habituals dels castors han indicat que poden respondre a una gran quantitat d'estímuls, no tan sols al so de l'aigua en moviment. En dos experiments es demostrà que, encara que els castors apilessin material a prop d'un altaveu que estava emetent el so de l'aigua, només ho feien després d'un considerable període. En un d'aquests experiments, s'observà que els castors enterraven els altaveus que produïen el so fins que ja no se sentia més.[49] Addicionalment, els castors, en enfrontar-se amb un tub que permetia la fuga d'aigua a través de la seva presa, s'encarregaren de parar el flux d'aigua tapant el tub amb fang i branquetes. S'observà que els castors ho feien fins i tot quan el tub no produïa el so d'aigua en moviment. Els castors segueixen reparant les possibles destrosses de la presa i construint-la més alta fins que el so no cessa. No obstant això, durant les èpoques en què els rius es tornen més cabalosos, poden permetre que passi una petita quantitat de corrent a través de la presa.
Les preses dels castors poden ser perjudicials; la inundació que provoquen pot causar grans destrosses als terrenys contigus, i quan la inundació es produeix tocant a unes vies de ferrocarrils, pot ocasionar descarrilaments. A més, si una presa es trenqués, es produiria una instantània descàrrega d'aigua que també podria causar destrosses depenent de la força amb la qual vagi. Aquesta interferència no es limita a la geografia humana; els castors poden destruir hàbitats de nidificació per espècies en perill, i amb freqüència tallen arbres madurs i després no n'utilitzen els troncs.
D'altra banda, la construcció de preses és molt beneficiosa per la restauració d'aiguamolls. Altres beneficis són el control dels corrents, la biodiversitat (creació d'un hàbitat on proliferen moltes espècies), la purificació de l'aigua de toxines com els plaguicides i la retenció de llot. Al llarg dels temps, aquesta recol·lecció de llot ha produït el sòl fèrtil tan buscat pels agricultors. Les preses també redueixen l'erosió i fan disminuir la terbolesa de l'aigua, factor que és determinant per la vida aquàtica. Encara que els castors poden causar fortes destrosses, part del problema és de percepció. Les destrosses són molt visibles poc després de l'inici de l'activitat del castor a l'àrea, mentre que els beneficis són a llarg termini i no es distingeixen amb facilitat, excepte per algú que observi atentament la zona.
Una presa de castors té una certa elevació sobre el nivell de l'aigua. Quan es presenten fortes pluges, el nivell del riu s'eleva i la presa allibera l'aigua sobrant emmagatzemada gradualment. En general, això és tot el que es necessita per reduir l'altura de l'onada d'inundació movent-se riu avall, i impedeix parcialment o total les potencials destrosses a les construccions humanes que es troben més avall. D'aquesta manera, la presa ajuda a exercir un cert control sobre les inundacions. Els rius amb preses de castors als seus afluents principals tenen nivells màxims d'aigua més baixos i nivells mínims més alts, és a dir, nivells d'aigua més constants.
Quan es preveuen inundacions perjudicials a causa de les preses, es poden instal·lar aparells moderns de control del nivell d'aigua per solucionar el problema. Els danys no desitjats als arbres poden prevenir-se enrotllant una malla de filferro o làmines de metall al voltant de la base dels troncs.[50]
Si l'estany d'un castor perd molta profunditat a causa de la sedimentació o si la reserva d'arbres s'esgota, els castors abandonen l'indret. Si no rep manteniment, tard o d'hora la presa es trenca i l'aigua s'escorre. La frondosa i grossa capa de llot, branques i fulles seques que es troba darrere de la presa caiguda és l'hàbitat ideal per les espècies d'aiguamolls. Es beneficien d'aquestes zones pantanoses, entre d'altres, les llúdries, certes aus aquàtiques i molts tipus de peixos. Molts d'aquests animals ja hauran habitat anteriorment la riba de l'estany. Els aiguamolls tenen importants beneficis ambientals, ja que a part de servir de refugi per un nombre gran d'espècies, moltes també els aprofiten per alimentar-se i reproduir-se.[51] Per exemple, els aiguamolls i estanys creats pels castors són molt útils pels salmons, ja que és on els exemplars joves es poden amagar fàcilment i menjar a cobert dels depredadors. Els humans en són beneficiats igualment, ja que els aiguamolls són una valuosa font d'aigua per qualsevol ús, des del domèstic fins a l'industrial o agrícola.[51] Als aiguamolls més grans, es pot utilitzar l'energia hidràulica de l'aigua en centrals hidroelèctriques per obtenir-ne energia elèctrica.[51] A més a més, a causa de la gran quantitat de peixos que hi viuen, són molt valuosos per la pesca. Els aiguamolls profunds poden servir per al transport fluvial, i alguns d'ells són atractius turístics a causa de la diversitat paisatgística i el nombre d'espècies que s'hi poden trobar.[51]
Quan un aiguamoll s'inunda i s'asseca, hi ha plantes com les poàcies que el colonitzen i així es converteix en un prat fèrtil adequat per pasturar.[46] A les àrees únicament boscoses això ofereix un espai valuós per molts animals —per exemple, els ants— que d'altra manera no podrien alimentar-se. Aquests prats són plans, humits i força fèrtils,[52] gràcies a la terra que emmagatzema aigua durant tot l'any.[53] També és destacable la gran presència de llot en aquests llocs.
Finalment, el prat és colonitzat per arbres riberencs, com els salzes, els pollancres i les espècies que més agraden als castors. Un cop ha passat això, és possible que l'àrea sigui recolonitzada pels castors i el cicle comenci de nou.
L'eliminació de nutrients de l'aigua, que es duu a terme als estanys creats pels castors, és un procés de gran importància. En un corrent d'aigua, la presència de fosfats i nitrats és normal, ja que formen part del procés d'eutrofització, que contribueix al creixement de les algues i plantes aquàtiques.[54] Altrament, l'agricultura propera als rius amb freqüència incrementa la seva càrrega i d'altres nutrients a l'aigua, causant problemes riu avall on aquesta s'utilitza per al consum. A part del llot, les preses dels castors recullen fulles i branques, producte de les activitats dels castors, especialment a la tardor. Gran part d'aquest material és cel·lulosa. Molts bacteris produeixen cel·lulosa que es pot utilitzar com a font energètica separant-la de la glucosa. Tal com les algues obtenen energia de la llum solar, aquestes bacteries l'obtenen de la cel·lulosa. No obstant això, aquesta font d'energia no els és suficient per al creixement. Aquestes poblacions bacterianes afronten l'escassetat de compostos nitrosos i fosforosos i, per això, absorbeixen aquests nutrients quan se'ls troben a l'aigua. D'aquesta manera, aquests i d'altres nutrients són fixats a l'estany pels bacteris i eliminats del corrent.
L'agricultura també introdueix herbicides i plaguicides als rius. Els bacteris són un grup extremament variable i algunes d'aquestes substàncies són metabolitzades i descompostes pels microorganismes que viuen a l'àrea rica en cel·lulosa situada darrere la presa de castors.
Alguns científics creuen que la cascada de nitrats, és a dir, la producció d'una quantitat excessiva de nitrogen fixat, que als cicles naturals pot convertir-se en nitrogen gasós, pot ser tan problemàtica per la història natural com la producció de diòxid de carboni. És probable, encara que no s'ha demostrat, que les preses de castors puguin contribuir a la desnitrificació, que és la conversió de nitrats (NO3-) en nitrogen gasós (N2) i que només s'aconsegueix en absència d'oxigen.[55]
A les plantes de depuració de l'aigua, la desnitrificació s'aconsegueix passant l'aigua a través de capes successives d'organismes aeròbics i anaeròbics. Sota la presa de castors hi té lloc un procés similar. L'aigua que està estancada es filtra al fons, i llavors és quan l'oxigen dissolt al sòl és consumit per la fauna que viu a la rica capa orgànica. En un cert moment tot l'oxigen ha sigut consumit i la terra esdevé anaeròbica. Aquest pas és fonamental, car la presència d'oxigen neutralitza el sistema enzimàtic necessari per al desenvolupament de la desnitrificació.[55] Aquest cicle aeròbic/anaeròbic pot aparèixer diverses vegades a tot el riu, i la desnitrificació en pot ser el resultat. Durant la desnitrificació, en primer lloc el nitrat es converteix en nitrit (NO3− → NO2−), més tard, en monòxid de nitrogen (NO), després en òxid nitrós (N2O) i finalment en nitrogen gasós (N2). Al final del procés, l'aigua torna a la superfície.
Les preses ben conservades bloquegen el corrent d'aigua, creant d'aquesta manera un profund estany que ajuda a aïllar la casa dels castors: el cau, que és una estructura de forma cònica on viu la família de castors, i que és construït també amb branques i fang, a més d'herba i molsa.[6] Les entrades al cau es troben per sota l'aigua per evitar que quedin bloquejades quan la superfície de l'estany es geli i per fer pràcticament impossible l'entrada d'altres animals al cau (encara que s'han trobat rates mesqueres vivint dins de caus amb els castors que els construïren).
El cau en si consisteix en un compartiment principal, de fins a un metre d'altura, que té el terra a nivell de l'aigua i on arriben les entrades exteriors, que generalment són dues: la primera, recta i inclinada, s'utilitza per portar fusta a l'interior, i la segona, que baixa a l'aigua de manera més directa, és utilitzada només per entrar i sortir. Just a fora de la primera entrada, els castors guarden la reserva alimentària per l'hivern. De fet el cau acostuma a tenir dues altures diferents com a mesura de protecció en cas que pugi el nivell de l'aigua durant el desgel primaveral.[56] Tot i que l'aire es filtra a través de les parets, també és habitual que hi hagi una secció més prima al sostre que serveixi per ventilar l'interior i facilitar l'entrada d'aire.[56]
Els castors són molt àgils i relativament veloços quan estan a l'aigua. D'altra banda, són molt més maldestres i lents per desplaçar-se per terra. Això els dificulta la feina de portar els materials que utilitzen per a la construcció de preses i caus, especialment troncs i branques, fins a l'estany on viuen. Per això, els castors sovint construeixen canals d'aigua que connecten la llacuna amb la font de recursos que utilitzen, per exemple, un grup d'arbres. Gràcies a aquests canals poden arribar nedant fins al punt desitjat, i tornar a l'estany de la mateixa manera. Així redueixen significativament les distàncies que han de recórrer per terra i, per tant, agilitzen la feina. Aquests canals mesuren aproximadament 1 m d'amplada per 1 m d'alçada i poden arribar als 100 m de llargada.[46]
Al segle xvii, la pell de castor era intercanviada pels natius americans per aconseguir béns manufacturats europeus; després, la pell era enviada a Gran Bretanya i França on es convertia en roba. La caça i captura descontrolada de castors posà en perill la seva supervivència; però arribà un moment en què el comerç de pell decaigué a causa de la demanda decreixent a Europa i a la utilització dels terrenys de caça per ajudar el sector agrícola en auge. Posteriorment, de manera puntual, ressorgiria la caça de castors en algunes àrees on n'hi havia superpoblació; encara que normalment la captura només es realitza quan la pell és valuosa, la resta de l'animal també es pot utilitzar com a aliment per altres animals. L'única pell a Nord-amèrica que superava la del castor en valor comercial era la de la guineu, que es deia que era quaranta vegades més valuosa.[57]
Tant els testicles de castor com el castori, una secreció oliosa i amarga d'olor lleugerament fètida continguda als fol·licles vaginals (femelles) o prepucials (mascles) dels castors, han estat utilitzats per la medicina tradicional. A la medicina yupik (esquimal) s'utilitzaven els testicles de castor com a calmant del dolor. Entre els segles x i xix, els testicles de castor eren exportats des del llevant mediterrani, una gran zona on actualment es troben països com Israel i Síria.[58]Claudi Elià, un autor romà, descrigué que els castors s'arrancaven a mossegades els testicles (els seus òrgans més valuosos) perquè els caçadors no s'interessessin a matar-los. Els castors europeus foren caçats fins a la vora de l'extinció, en part per l'obtenció del castori, que era usat com a analgèsic, antiinflamatori i antipirètic. Els romans li atribuïen fins i tot propietats abortives.[34] El castori també s'ha utilitzat contra la dismenorrea i la histèria femenina, ja que eleva la pressió sanguínia i incrementa el ritme cardíac.
Els efectes produïts pel castori han estat acreditats a l'acumulació de salicina que els castors reben dels salzes que formen part de la seva dieta, substància que es transforma en àcid acetilsalicílic i actua com l'aspirina.[59] A la natura, els castors utilitzen el castori per marcar el territori,[34] encara que també l'utilitzen per engreixar el seu pelatge i protegir-se així dels atacs i agressions externes.[60] El castori també s'arribà a utilitzar per a la fabricació de xiclets,[34] i continua utilitzant-se per elaborar perfums; es diu que Nostradamus descobrí que aquesta substància actuava com a fixador d'olors, propietat que s'aprofità per augmentar el temps de conservació dels perfums.[60] De totes maneres, la utilització d'aquest tipus de substàncies està actualment molt controlada, ja que es té en compte la supervivència de les espècies.
La cultura popular occidental acostuma a representar els castors de manera positiva, com a personatges bondadosos i treballadors.
Els castors (Castor), antigament bebre, bevre o vebre, són un gènere de rosegadors semi-aquàtics nadius d'Euràsia i de Nord-amèrica que es caracteritzen per la seva cua ampla i escatada. És l'únic gènere no extint de la família dels castòrids i engloba tres espècies: el castor americà (C. canadensis), el castor europeu (C. fiber) i el castor de Kellogg (C. californicus), que s'extingí al Plistocè. La distribució territorial d'aquestes espècies es limita a l'hemisferi nord, exceptuant alguns castors americans que foren introduïts a la Terra del Foc, una regió sud-americana. També s'introduïren alguns individus d'aquesta espècie a Europa. Deixant de banda aquestes excepcions, el castor americà viu tan sols a Nord-amèrica i el castor europeu només a Euràsia. El castor de Kellogg s'estenia pel que avui en dia és l'oest dels Estats Units. Encara que són molt semblants entre ells, la investigació genètica ha demostrat que els castors americans i els europeus són espècies diferents i que la hibridació és improbable, ja que tenen un nombre diferent de cromosomes.
Aquests animals són coneguts per la seva habilitat natural a l'hora de construir preses als rius i rierols, i les seves llars (caus) als estanys que es formen darrere les preses. Aquesta barrera els proporciona protecció i crea un espai ideal per viure-hi. Per la construcció d'aquestes estructures utilitzen principalment troncs dels arbres que tallen i fan caure rosegant amb les potents dents incisives que tenen. Tot i la gran quantitat d'arbres que tallen, l'alteració a la qual sotmeten l'ecosistema també té beneficis; així les preses creades serveixen d'aiguamolls, que ajuden a controlar les inundacions i eliminen contaminants del corrent. Tot i això, en ecosistemes estranys per ells, aquestes modificacions a l'ambient poden ser perjudicials, tal com ha passat, per exemple, a la Terra del Foc, Navarra i La Rioja.
Des de fa segles, els castors formen part de la cultura popular i en alguns casos han tingut una gran influència en el desenvolupament de les societats humanes. Un exemple d'això és la seva importància a la colonització europea d'Amèrica, ja que la cerca de la seva pell fou un dels factors que impulsà l'exploració i posterior desenvolupament econòmic de Nord-amèrica. Això fou a causa del valor comercial de la seva pell i d'altres productes que se n'obtenen, com ara el castori, una substància de secreció glandular que servia per fer perfums. El castor també és un element força representatiu a la cultura del Canadà, fins a tal punt que és l'animal nacional del país. Així doncs, la influència dels castors no es limita al sector econòmic i comercial, sinó que també arriba a la literatura, la religió i l'esport.
Mamal sy'n byw ger afonydd yw afanc. Ceir dwy rywogaeth o afanc heddiw: yr afanc Ewropeaidd a'r afanc Americanaidd.
Enw gwyddonol yr afanc yw Castor fiber. Ei hen enw oedd “llostlydan” ac yng Nghyfraith Hywel rhoid gwerth uchel i'w groen - 120 ceiniog o'i gymharu â 24 ceiniog am groen bele goed, blaidd a llwynog - oedd efallai yn dynodi ei brinder. Dywed Gerallt Gymro yn 1188 mai Afon Teifi oedd ei gynefin olaf ym Mhrydain. Tebyg iddo ddarfod yng Nghymru yn y 13g. Yr Afanc oedd enw'r anghenfil dŵr chwedlonol dynnwyd o Lyn yr Afanc yn Afon Lledr, Betws-y-coed gan yr Ychain Banog a'i lusgo hyd at Lyn y Ffynnon Las.
Darllen bore ddoe (18 Mehefin 2010) yn ein papur dyddiol, fod y llostlydan a fu bron â diflannu oddi allan i ran afon Rhône wedi croesi i afon Loire a bellach wedi cyrraedd ei haber yng nghyffiniau Nantes.[1]
Mamal sy'n byw ger afonydd yw afanc. Ceir dwy rywogaeth o afanc heddiw: yr afanc Ewropeaidd a'r afanc Americanaidd.
Enw gwyddonol yr afanc yw Castor fiber. Ei hen enw oedd “llostlydan” ac yng Nghyfraith Hywel rhoid gwerth uchel i'w groen - 120 ceiniog o'i gymharu â 24 ceiniog am groen bele goed, blaidd a llwynog - oedd efallai yn dynodi ei brinder. Dywed Gerallt Gymro yn 1188 mai Afon Teifi oedd ei gynefin olaf ym Mhrydain. Tebyg iddo ddarfod yng Nghymru yn y 13g. Yr Afanc oedd enw'r anghenfil dŵr chwedlonol dynnwyd o Lyn yr Afanc yn Afon Lledr, Betws-y-coed gan yr Ychain Banog a'i lusgo hyd at Lyn y Ffynnon Las.
Bobři (rod Castor) jsou vodní hlodavci, poslední žijící zástupci čeledi bobrovitých. Vyskytují se v Severní Americe, Evropě a Asii.[1]
Žijí v blízkosti vod, kde si z pokácených stromů, větví a hlíny budují hráze a bobří hrady, ve kterých mají své hnízdo. Po kapybaře jsou to největší hlodavci vážící běžně až 25 kg.
Mají zavalité tělo, které měří 600–800 mm.[1] Nápadný je plochý z větší části lysý ocas, který měří 250–450 mm do délky a 100–130 mm do šířky. Je pokrytý zrohovatělými šupinami.[2] Při plavání slouží jako veslo a kormidlo, ale bobr jím také umí vydat daleko slyšitelný varovný signál, když jim plácne do vody. Dospělí jedinci váží běžně 12–25 kg, ale byla zaznamenána i zvířata s 40 kg. Samci a samice jsou obvykle stejně velcí.
Srst se skládá z jemné podsady kryté hrubšími pesíky. Její zbarvení je leskle hnědé, někdy se žlutým nádechem, na břiše až žlutohnědé. Impregnuje si ji mastnými výměšky velkých řitních žláz.[2] Ocas a nohy jsou černé. Na každé noze mají pět prstů opatřených drápy.
Při pobytu pod vodou umí zcela uzavřít své ušní otvory i nozdry. Zvláštností oproti naprosté většině vyšších savců je, že jejich trávicí a pohlavně-vylučovací ústrojí ústí do společné kloaky.[1]
Bobr má malé oči, které jsou kryty mžurkou, a mohutnou čelist. V tlamě má celkem 20 zubů.[1] Jeho zubní vzorec je
Bobři preferují menší řeky a malá jezírka nebo tůně, na kterých si staví svá díla – tzv. bobří hrady, které mohou mít až 10 m v průměru a mohou vystupovat až 2 m nad hladinu. Mají většinou alespoň 2 vchody, které jsou pod vodou. Ve středu je jediná komora, která slouží k odpočinku i jako hnízdo. Bývá 2 m dlouhá a 0,6 m vysoká.[1] Její podlaha je vždy nad vodní hladinou a je vystlaná jemnou vegetací. Bobři své stavby průběžně opravují a vylepšují. Obvykle vydrží několik generací.
Pokud si bobři najdou dostatečně hluboké a velké jezírko nebo tůň, nebudují si další stavby. Většinou však staví hráze, kterými zahrazují vodní toky. Byly zaznamenány i hráze delší než 600 m, i když jejich průměrná délka dosahuje je jen málo přes 20 m.[1] Některé kolonie mohou budovat systém několika hrází, aby zaručily dostatečnou a stabilní hladinu vody u svého hnízda.
Bobři kácí stromy dolními řezáky; horní při tom slouží jako páka. Jsou schopni porazit strom o průměru 1 m, i když běžně kácí stromy mnohem menší. Bylo pozorováno, jak dva bobři společně pokáceli osiku o průměru čtvrt metru za 4 hodiny.[1] Jeden bobr je schopen porazit stromek s kmenem tlustým 12 cm do půl hodiny.
Pod vodou vydrží obvykle 4–5 minut (maximálně 15 minut).[1] Bobři jsou převážně noční zvířata, ale někdy začínají svou práci už odpoledne.[1] Jsou aktivní v průběhu celého roku, ale populace žijící na severním okraji teritoria omezují v zimě svou činnost jen na dopravu připravené potravy z jezera do své nory. Stejně jako většina hlodavců neupadají do zimního spánku.
Bobří populace jsou rozděleny do kolonií, čítajících 4–8 příbuzných jedinců, obvykle rodičovský pár a nedospělá mláďata.[1]
Živí se kůrou a lýkem listnatých stromů a keřů, jejich větvemi a kořeny.[1] Vyhledává především vrby, olše, břízy a osiky. Na jaře a v létě konzumují i některé byliny.[3] Na zimu si mohou shromáždit až 80 m³ dřeva. Uschovávají si jej pod vodou blízko svého hnízda.
Bobři jsou monogamní zvířata. Páří se v lednu nebo únoru a mláďata se rodí od dubna do června.[1] V jednom vrhu jich bývá od 2 do 4 (znamenáno bylo maximum 8 mláďat). Při narození jsou ochlupená a mají již otevřené oči. Jsou kojena průměrně 3 měsíce, i když již ve stáří několika týdnů jim rodiče přinášejí jemné větvičky k okusování.
Pohlavně dospívají ve věku 1,5 – 2 roky; v tom věku jsou rodiči vyhnáni z hnízda. Informace o maximálním doloženém věku se různí – někteří autoři udávají 35–50 let, jiní jen 24.[1]
Pro většinu severoamerických indiánů byl oblíbenou lovnou zvěří, ale například Apačové a Šajeni bobry z náboženských důvodů neloví. Bobří kožešiny indiáni používali ve směnném obchodu s bělochy, jejich výkup od indiánů i bílých traperů již od 17. století organizovala Společnost Hudsonova zálivu.
Bobr evropský
Běloruská známka s bobrem
Bobří zuby
Bobří hráz
Kácení stromu
Obrázky, zvuky či videa k tématu bobr ve Wikimedia Commons
Bobři (rod Castor) jsou vodní hlodavci, poslední žijící zástupci čeledi bobrovitých. Vyskytují se v Severní Americe, Evropě a Asii.
Žijí v blízkosti vod, kde si z pokácených stromů, větví a hlíny budují hráze a bobří hrady, ve kterých mají své hnízdo. Po kapybaře jsou to největší hlodavci vážící běžně až 25 kg.
Bævere (Castoridae) er en familie af gnavere. Familien omfatter to nulevende arter og derudover en mængde uddøde arter, der er kendt ud fra fossiler.
De to nulevende arter i slægten Castor i familien Castoridae:
Bævere (Castoridae) er en familie af gnavere. Familien omfatter to nulevende arter og derudover en mængde uddøde arter, der er kendt ud fra fossiler.
Biber[1] (Castoridae) sind eine Familie in der Ordnung der Nagetiere (Rodentia). Sie sind – nach den Capybaras – die zweitgrößten lebenden Nagetiere der Erde.[2] Die Familie besteht heute aus einer einzigen Gattung, Castor, der zwei Arten angehören: der Europäische Biber (Castor fiber), auch Eurasischer Biber genannt, und der Kanadische Biber (Castor canadensis). Manche Zoologen betrachten den Kanadischen Biber als eine Unterart des Europäischen Bibers; dieser Auffassung steht die unterschiedliche Chromosomenzahl (48 beim Europäischen, 40 beim Kanadischen) entgegen. Nach Heidecke (1986) werden acht Unterarten unterschieden.
Der Europäische Biber ist in Europa durch die FFH-Richtlinie (Anhänge II und IV) besonders geschützt.[3] Er unterliegt in Deutschland nicht dem Jagdrecht nach dem Bundesjagdgesetz. Die Jagd auf den Kanadischen Biber ist in Kanada und den verschiedenen Bundesstaaten der USA unterschiedlich geregelt. Teilweise dürfen dort Biber gejagt oder gefangen werden.
Der Nordamerikanische Biber erreicht bei einer Gesamtlänge (einschließlich des Schwanzes) von 90 bis 120 Zentimeter eine typische Körpermasse von 17 bis 32 Kilogramm (in Ausnahmefällen bis 45 Kilogramm) und wird 10 bis 12 Jahre alt; Tiere in Gefangenschaft erreichten schon ein Alter von 19 Jahren.[4] Der Europäische Biber hingegen ist etwas kleiner und weist im Mittel eine Körpermasse von rund 18 Kilogramm (das schwerste gemessene Exemplar wog 31,7 Kilogramm) auf.[5]
Eurasische und Kanadische Biber sind äußerlich nur schwer zu unterscheiden. Auch die Geschlechter unterscheiden sich äußerlich kaum. Nur säugende Weibchen sind an den größeren Zitzen als Weibchen zu erkennen; ansonsten muss die Kloake nach einem Penisknochen abgetastet werden.[6] Das meist braune Fell des Bibers ist mit 230 Haaren pro Quadratmillimeter (Mensch: bis zu 6) sehr dicht und schützt vor Nässe und Auskühlung. Der Pelz wird regelmäßig gereinigt und mit einem fetthaltigen Sekret, dem Bibergeil (Castoreum), gepflegt.
Mit seinem spindelförmigen Körper, einem breiten, abgeplatteten, mit lederartiger Haut bedeckten und unbehaarten Schwanz, Kelle genannt, und den Schwimmhäuten zwischen den Zehen ist das Tier an das Leben im Wasser angepasst. Die Kelle dient als Steuer beim Abtauchen sowie zur Temperaturregulation und als Fettdepot. Beim Tauchen werden Nase und Ohren verschlossen; so können Biber bis zu 20 Minuten[7] tauchen.
Der Europäische Biber war ursprünglich in Europa und weiten Teilen Asiens heimisch, ist dann aber durch Bejagung (dichtes Fell, essbares Fleisch) in weiten Teilen Europas ausgerottet worden. Durch konsequenten Schutz und Auswilderungen im 20. Jahrhundert haben sich die Bestände des Europäischen Bibers in den letzten Jahrzehnten wieder erholt. Für Details zur Verbreitung siehe: Europäischer Biber.
Der Kanadische Biber ist noch weit in Nordamerika verbreitet. Trotz intensiver Nutzung wurde dort die Population nicht nachhaltig zerstört. Teilweise erlauben die Bestände wieder die Jagd auf Biber (Fallenstellen). Durch Auswilderung wurde in Finnland eine Population von Kanadischen Bibern geschaffen. Auch in Österreich wurden einige Kanadische Biber freigelassen, später aber wieder abgefangen.
Der Biber ist ein semiaquatisches Säugetier, das heißt sein Lebensraum sind fließende und stehende Gewässer und deren Uferbereiche. An Land bewegt er sich aufgrund seines plumpen Körperbaus nur langsam. Sein Körperbau ist dem Leben im und am Wasser ausgezeichnet angepasst (Kelle als Steuer und Antriebsruder, Schwimmhäute an den Hinterfüßen, bis zu 230 Haare pro Quadratmillimeter Körperoberfläche und 120 Haare pro Quadratmillimeter am Rücken, Möglichkeit das Fell einzufetten, Geschlechtsorgane im Körperinneren, effiziente Ausnutzung des Sauerstoffs, wodurch er bis zu 20 Minuten lang tauchen kann). Der Biber besiedelt Fließgewässer in allen Größenkategorien, vom Fluss erster Ordnung bis hin zum Entwässerungsgraben. Ebenso kann er alle Formen von Stillgewässern annehmen, vom Weiher oder Altwasser bis hin zum See. Stehen ihm nur mangelhafte Lebensräume zur Verfügung, zeigt sich der Biber mitunter sehr anpassungsfähig und siedelt sich auch an außergewöhnlichen Plätzen an, beispielsweise inmitten von Ortschaften oder direkt an Autobahnen, wo dann Gehölzpflanzungen nicht selten die wichtigste Nahrungsquelle darstellen.
Biber leben monogam. Das Revier einer Biberfamilie, die aus dem Elternpaar und zwei Generationen von Jungtieren besteht, umfasst je nach der Qualität des Biotops 1 bis 3 Kilometer Fließgewässerstrecke. Die Reviergrenzen werden mit Bibergeil, einem öligen Sekret aus einer Drüse im Afterbereich, markiert und gegen Eindringlinge verteidigt.
In der Biberburg leben die Altbiber mit bis zu vier Jungen, oft noch mit Jungtieren aus dem Vorjahr. Im Mai wird der behaarte und von Geburt an sehende Nachwuchs geboren, davor müssen die vorjährigen Jungen den Bau verlassen haben. Die jungen Biber sind anfangs wasserscheu, werden aber von der Mutter einfach ins Wasser geworfen und so an das Leben im Wasser gewöhnt. Sie werden in der Regel zwei Monate lang von der Mutter gesäugt und erlangen nach etwa drei Jahren die Geschlechtsreife. Dann werden sie von den Eltern aus dem Revier vertrieben, um sich einen Partner zu suchen und selbst ein Revier zu gründen. Sie wandern dafür im Mittel etwa 25 Kilometer, zum Teil auch mehr als 100 Kilometer weit.
Der Biber ist ein reiner Pflanzenfresser. Er bevorzugt Kräuter, Sträucher, Wasserpflanzen und Laubbäume, wie Espen, Erlen und Pappeln. Er verzehrt Zweige, Astrinde und Blätter der von ihm gefällten Bäume. Als pflanzlicher Allesfresser ernährt er sich auch von Gräsern und Schilf.
Der Biber ist dämmerungs- und nachtaktiv. Beim Abholzen benagt er den Stamm rundum in der sogenannten Sanduhrtechnik, wodurch sich dieser auf mittlerer Nagehöhe so stark verjüngt, dass der Baum fällt. Je nach Härte des Holzes kann ein Biber in einer Nacht einen bis zu 50 Zentimeter dicken Baum fällen.
Biber halten keinen Winterschlaf. Sie sind auch im Winter im Wasser und an Land aktiv und auf Nahrungssuche.[8] Als zusätzlichen Nahrungsvorrat lagern die Biber im Herbst direkt vor dem Eingang der Burg Zweige und Äste. Wenn die Wasseroberfläche mit dickem Eis bedeckt ist und die Biber gezwungen sind, in der Burg zu bleiben, können sie die gelagerten Äste tauchend erreichen und sich von der Rinde ernähren. Im Januar bis Februar findet die Paarung statt.[8]
Die Biberbauten bestehen aus Wohnbauten und Biberdamm, teils ins ufernahe Erdreich gegraben, teils aus herbeigeschlepptem Baumaterial errichtet: lose (abgenagte) Äste, Zweige, Steine, Schlamm und durch den Biber gefällte Bäume bis zu einem Stammdurchmesser von 80 Zentimeter.
Im Biberrevier befinden sich in der Regel zwei bis vier (manchmal bis zu zehn) Wohnbaue unterschiedlichster Form. Der Eingang zum Wohnkessel ist immer unter dem Wasserspiegel, der Wohnkessel selbst liegt über Wasser. Der Wohnraum im Inneren kann einen Durchmesser bis zu 120 Zentimeter und eine Höhe bis zu 60 Zentimeter erreichen. Ist die Uferböschung steil genug, gräbt sich der Biber eine Höhle hinein und vernetzt sie mit Biberröhren. Das können Fressröhren, Fluchtröhren und Spielröhren sein. Befindet sich im Biberdamm oder in einem inselartigen, vollständig von Wasser umgebenen Bauwerk aus geeignetem Baumaterial ein Wohnbau, spricht man von Biberburg. Fällt der Wohnbau trocken, wird er verlassen, da dann Feinde erleichterten Zugang haben.
Biber sind für ihre Dammbauten bekannt, mit denen sie Bäche aufstauen und sogar künstliche Teiche anlegen. Der Damm trägt primär dazu bei, einen Wasserstand über dem Eingang zum Wohnbau von möglichst 60 Zentimeter und einen sichernden Wasserbereich um die Burg herum zu gewährleisten. Biberdämme in fließenden Gewässern sind bei starken Regenfällen bedroht, fortgerissen zu werden. Biber können ihren Damm öffnen, um Hochwasser rascher ablaufen zu lassen und ihren Damm so zu schützen. Damit regulieren sie den Wasserstand ihres Gewässerbereiches und ermöglichen so, dass auch empfindlichere Wasserpflanzen im Teich gedeihen, welche dem Biber als Nahrung dienen können. Biberdämme bedürfen insbesondere in Fließgewässern ständiger Aufwendungen.
Der vermutlich größte Biberdamm im Wood-Buffalo-Nationalpark in Alberta in Nordwestkanada ist 850 Meter lang. Entsprechend den Forschungen von Jean Thie haben wohl viele Generationen in Jahrzehnten an diesem Damm gebaut.[9][10]
Braunbär, Eurasischer Luchs, Puma und Wolf zählten früher zu den wichtigsten natürlichen Feinden des Bibers. Gefahr geht derzeit am ehesten von wildernden Hunden aus.
Wegen ihres Bäumefällens sind Biber insbesondere in der Forstwirtschaft unbeliebt. Obwohl sie meist jüngere Bäume nutzen, werden teilweise auch ausgewachsene Bäume angenagt oder gefällt. Handelt es sich um forstwirtschaftlich bedeutende Baumarten, kann der Schaden beträchtlich sein. Einzelne Bäume können mit einer Manschette aus Maschendraht geschützt werden. Im Sommerhalbjahr nutzt der Biber auch Feldfrüchte (Zuckerrübe, Mais) in Gewässernähe. Fraßschäden auf Feldern wurden mehrfach berichtet.
Durch das Aufstauen von Gewässern kommt es zu Überschwemmungen an Gewässerrandbereichen. Fichten reagieren empfindlich auf Staunässe und können absterben. Dammbauten von Bibern in Straßennähe oder an Unterführungen können zu Unterspülungen führen. Manchmal werden Wohnhöhlen im Hochwasserschutz angelegt. Diese führen im Hochwasserfall zu instabilen Deichen und im schlimmsten Fall zum Deichbruch.
Die Populationen von Schweden, Finnland, Polen und im Baltikum ausgenommen ist der Europäische Biber in der Europäischen Union eine streng zu schützende Art[11]. Die wachsende Population etwa in Mecklenburg-Vorpommern stellt Landwirtschaft und Gewässerschutz zunehmend vor Probleme, so dass es Bemühungen gab, den europäischen Schutzstatus des Bibers einzuschränken.[12]
In Deutschland ist die Art streng geschützt, so daß auch für Erzeugnisse aus Exemplaren dieser Art (wie Mützen) ein Vermarktungs- und Besitzverbote sowie für ihre Fortpflanzungs- und Ruhestätten (wie ihre Burg) Zugriffsverbote bestehen[13].
Um den Konflikt zwischen Artenschutz und menschlichen Interessen zu entschärfen, setzen einige Länder auf ein gezieltes Bibermanagement.
Nagespuren an einer Eiche bei Berlin
Umgenagte Bäume
Angenagte Bäume
Die Biber bilden eine Familie innerhalb der Ordnung der Nagetiere. Es ist mit Castor nur eine Gattung in der nördlichen Hemisphäre verbreitet. Der Ursprung der Biber reicht bis in das ausgehende Eozän zurück. Im Laufe der Stammesgeschichte bildeten sich zahlreiche Formen aus, die rund 30 Gattungen entsprachen. Die ursprünglichste Gruppe bildet die Unterfamilie der Agnotocastorinae, deren Mitglieder noch zahlreiche Merkmale mit ihren Vorgängern teilen, die in den hauptsächlich in Nordamerika nachgewiesenen Eutypomyidae zu suchen sind. Die weiteren Bibervertreter können prinzipiell in zwei Gruppen aufgeteilt werden: eine semi-aquatisch lebende und eine an Offenlandschaften angepasste, terrestrisch grabende Gruppe. Die erste umfasst die Unterfamilien der Castorinae, zu der auch Castor gehört, und der Castoroidinae, die unter anderem die bekannteren Gattungen Castoroides (Riesenbiber) und Trogontherium (Altbiber) einschließen. Sie stellen auch ein stammesgeschichtlich jüngeres Glied innerhalb der Entwicklung der Biber dar. Die zweite Gruppe besteht aus den Unterfamilien der Palaeocastorinae und der Migmacastorinae, welche auf das Oligozän und das Miozän beschränkt sind. Sie entstand aufgrund der sich abkühlenden Klimaverhältnisse im Verlauf des Oligozän und der damit verbundenen Ausbreitung der Gräser. Allerdings starb sie im Miozän vermutlich durch Konkurrenz zu anderen ähnlich angepassten Säugetieren wieder aus. Zu den bedeutendsten Vertretern gehören Palaeocastor und Migmacastor. Laut phylogenetischen Untersuchungen bilden sowohl die semi-aquatisch angepasste als auch die terrestrisch-unterirdisch lebende Gruppe jeweils eine monophyletische Einheit. Bei heutigen Bibern ist aber ebenfalls eine teilweise grabende Tätigkeit bekannt, ebenso wie einige ausgestorbene, primär semi-aquatische Formen, etwa Steneofiber oder Nothodipoides,[15][16] in ihren Skelettmerkmalen Anpassungen an das Graben zeigen. Dadurch kann angenommen werden, dass der gemeinsame Vorfahre der beiden Gruppen bereits über diese Merkmale verfügte. Das von den heutigen Bibern bekannte charakteristische Benagen von Bäumen stellt allerdings ein abgeleitetes Merkmal der semi-aquatischen Gruppe dar. Es entwickelte sich innerhalb dieser lediglich bei Castor und bei Dipoides.[17][14][18][19] Letztere Form steht in einer engeren Verwandtschaft zum Alt- und Riesenbiber und nutzte Isotopenanalysen zufolge diese Befähigung nicht zum Dammbau, sondern primär zur Nahrungsaufnahme.[20] Molekulargenetischen Analysen zufolge existiert die semi-aquatisch lebende Linie der Biber bereits seit dem Unteren Miozän. Die Castorinae und die Castoroidinae trennten sich demnach vor rund 19,7 Millionen Jahren auf.[21]
Rezent werden zwei Arten der Gattung Castor unterschieden, der Europäische und der Kanadische Biber. Der Kanadische Biber lässt sich vom Europäischen Biber eindeutig durch seine geringere Chromosomenzahl (40 C. canadensis, 48 C. fiber) unterscheiden. Beide Arten bilden laut genetischen Untersuchungen seit dem Oberen Miozän vor etwa 7,7 Millionen Jahren eigenständige Linien.[21] Die Beschreibung verschiedener Unterarten beim Europäischen Biber ist nach Meinung einiger Experten eine Folge der Verinselung, nachdem diese Art im 19./20. Jahrhundert schon stark dezimiert war.
Zu den bedeutendsten und mit am häufigsten aufgefundenen frühen Biberformen gehört Palaeocastor, der im Oberen Oligozän und im Unteren Miozän vor etwa 30 bis 20 Millionen Jahren die offenen Steppenlandschaften des westlichen Nordamerika bewohnte. Er ist die Typusgattung der Palaeocastorinae und war ein kleiner Vertreter mit einem Körpergewicht von maximal 4 Kilogramm. Sein Skelett wies zahlreiche Merkmale für eine grabende Lebensweise auf, wobei die Bibergattung vor allem ihre Schneidezähne einsetzte. Palaeocastor hinterließ komplexe Grabgänge, die vor allem in der Harrison-Formation in Nebraska und Wyoming überliefert sind und die durch einen schraubig gewundenen, in den Untergrund führenden Gang charakterisiert werden. Aufgrund dieser auffälligen Form sind die Grabgänge unter der Bezeichnung Daimonelix („Teufels-Korkenzieher“) bekannt.[22]
Zwei bedeutende Bibervertreter des Pleistozän gehören der Gruppe der Castoroidinae an. In Nordamerika lebte in den letzten zwei Millionen Jahren der Riesenbiber (Castoroides ohioensis), der bis zu 250 Zentimeter groß wurde. Jüngste Funde sind etwa 10.000 Jahre alt, sodass Menschen diesem Biber begegnet sein können. Vorfahren des Riesenbibers sind Arten der Gattung Dipoides (etwa 5 Millionen Jahre alt) und Procastoroides (etwas jünger). Die in Eurasien heimisch gewesene Gattung Trogontherium gehört wahrscheinlich ebenfalls dieser Abstammungslinie an. Diese Biberart, auch Altbiber genannt, war länger als der rezente Europäische Biber, aber deutlich schlanker und mit einem kräftigeren Unterkiefer. Die unteren Extremitätenabschnitte waren länger, die oberen dafür kürzer, was ihm eine agilere Lebensweise ermöglichte mit wohl besser ausgeprägten Schwimmfähigkeiten.[23] Trogontherium trat bereits im Oberen Miozän auf[24] und ist im Oberen Pliozän von Fundstellen wie Tegelen (Niederlande) und Mosbach (im Stadtgebiet von Wiesbaden, Hessen) bekannt. Im jüngeren Mittelpleistozän starb diese Biberart aus. Zu den jüngsten Funden gehören jene aus Bilzingsleben (Thüringen) und Schöningen (Niedersachsen). An letzterem Fundort wurde 2003 ein relativ vollständiges Skelett geborgen.[25]
Der Ursprung der heutigen Biber liegt möglicherweise bereits im Miozän. In dieser Zeit tritt Sinocastor in China und der Mongolei auf, der aufgrund der Schädelgestaltung sehr nahe mit Castor verwandt ist. Möglicherweise könnte das für eine asiatische Herkunft der Biber sprechen.[19] Der früheste Nachweis eines modernen Bibers in Nordamerika datiert ebenfalls in das späte Miozän vor rund 7 Millionen Jahren, umfasst aber nur einige Backenzähne.[26] Fossil sind die modernen Biber recht häufig nachgewiesen. In Europa kommt der Europäische Biber unter anderem an den bedeutenden Fundstellen von Bilzingsleben und Schöningen sympatrisch zusammen mit dem Altbiber vor.[23][27]
Biber (Castoridae) sind eine Familie in der Ordnung der Nagetiere (Rodentia). Sie sind – nach den Capybaras – die zweitgrößten lebenden Nagetiere der Erde. Die Familie besteht heute aus einer einzigen Gattung, Castor, der zwei Arten angehören: der Europäische Biber (Castor fiber), auch Eurasischer Biber genannt, und der Kanadische Biber (Castor canadensis). Manche Zoologen betrachten den Kanadischen Biber als eine Unterart des Europäischen Bibers; dieser Auffassung steht die unterschiedliche Chromosomenzahl (48 beim Europäischen, 40 beim Kanadischen) entgegen. Nach werden acht Unterarten unterschieden.
Der Europäische Biber ist in Europa durch die FFH-Richtlinie (Anhänge II und IV) besonders geschützt. Er unterliegt in Deutschland nicht dem Jagdrecht nach dem Bundesjagdgesetz. Die Jagd auf den Kanadischen Biber ist in Kanada und den verschiedenen Bundesstaaten der USA unterschiedlich geregelt. Teilweise dürfen dort Biber gejagt oder gefangen werden.
Amekdad (Assaɣ ussnan: Castor) d aɣersiw amseɣẓaẓ yeṭṭafaren tawacult n tmekdadin, Yettidir deg yenga id ixeddem s yesɣaṛen i gezzem s tuɣmas-is imesden (qeṭṭiɛen).
Tettarw-d tawtemt n umekdad gar n 2 ar 3 n yeknaz deg tadist yettawin azal n 60 n wussan, Tesseṭuṭ-iten i 3 n wayyuren.
Amekdad (Assaɣ ussnan: Castor) d aɣersiw amseɣẓaẓ yeṭṭafaren tawacult n tmekdadin, Yettidir deg yenga id ixeddem s yesɣaṛen i gezzem s tuɣmas-is imesden (qeṭṭiɛen).
A beaver (genus: Castor) is a muckle rodent that bides in watter. Thare is twa kynds o beavers; Castor canadensis, fund in North Americae, an Castor fiber, fund in Eurasie. Thay are kent maist as ainimals that bigs thair ludges as timmer dams in burns.
A kynd o Shetland sheep wis kent as a beaver acause o its fine fur awfu lik doun that growed aneath lang, coorse hair.
De bevers (wittenskiplike namme: Castor) foarmje in skaai fan 'e klasse fan 'e sûchdieren (Mammalia), it skift fan 'e kjifdieren (Rodentia), de famylje fan 'e bevereftigen (Castoridae) en de lyknammige ûnderfamylje fan 'e bevereftigen (Castorinae). Ta dit skaai hearre allebeide noch libbene soarten bevers. Dat binne grutte, semy-akwatyske, herbivoare kjifdieren dy't yn groepen libje en yn it wetter flugger en liniger binne as op it lân. Se hawwe in ôfplatte sturt dy't har helpt by it swimmen, en se lizze dammen oan om har boarch te befeiligjen. De âldste fossilen dy't fan bevers fûn binne, komme út Dútslân en datearje fan 10 oant 12 miljoen jier lyn. Njonken twa libbene soarten omfettet dit skaai ek trije ûtstoarne soarten.
De bevers (wittenskiplike namme: Castor) foarmje in skaai fan 'e klasse fan 'e sûchdieren (Mammalia), it skift fan 'e kjifdieren (Rodentia), de famylje fan 'e bevereftigen (Castoridae) en de lyknammige ûnderfamylje fan 'e bevereftigen (Castorinae). Ta dit skaai hearre allebeide noch libbene soarten bevers. Dat binne grutte, semy-akwatyske, herbivoare kjifdieren dy't yn groepen libje en yn it wetter flugger en liniger binne as op it lân. Se hawwe in ôfplatte sturt dy't har helpt by it swimmen, en se lizze dammen oan om har boarch te befeiligjen. De âldste fossilen dy't fan bevers fûn binne, komme út Dútslân en datearje fan 10 oant 12 miljoen jier lyn. Njonken twa libbene soarten omfettet dit skaai ek trije ûtstoarne soarten.
Tekst üüb Öömrang Biibern (Castoridae) san en famile faan tetjdiarten (Mammalia) an hiar tu a gnaudiarten (Rodentia).
At jaft man tau slacher, eder uun det skööl Castor.
Biibern (Castoridae) san en famile faan tetjdiarten (Mammalia) an hiar tu a gnaudiarten (Rodentia).
Biva (kutoka Kiing.: beaver, Kisayansi: Castor) ni wanyama wagugunaji wa Amerika ya Kaskazini, Ulaya na Asia.
Biva wa Ulaya
Lambo la biva
Makala hii kuhusu mnyama fulani bado ni mbegu. 
Makala hii kuhusu "Biva" inatumia neno (au maneno) ambalo si kawaida na matumizi yake ni jaribio la kutafsiri neno (au maneno) la asili beaver kutoka lugha ya Kiingereza. Neno (au maneno) la jaribio ni biva. Kamusi za Kiswahili ama zinatofautiana kuhusu matumizi ya neno hili au hazieleweki au hazina neno kwa jambo linalojadiliwa.
Biva (kutoka Kiing.: beaver, Kisayansi: Castor) ni wanyama wagugunaji wa Amerika ya Kaskazini, Ulaya na Asia.
Li bive ou castôr, c’ est ene biesse ås tetes ki vike dins les payis nén trop tchôds nén trop froeds.
No d' l' indje e sincieus latén : Castor fiber (bive d' Urope)
Mins gn a eto li des ôtes sôres di bive.
Li frumele si lome bivresse.
Li cawe do bive sovint l tere. Mins i l' rilevèt po n' pont leyî d' passêye.
Dints di dvant , foirt awiyants, et di brune coleur.
Nén åjhey di vey li seke, ca i n' ont k' on clowake, come les biesses.
cråne di bive sol costé
padvant (bruns awiyants dints)
padrî (hanete)
Divinltins, end aveut totavå l’ Beldjike. Mins il avént disparexhou.
Ont stî ramoennés el Walonreye dins les anêyes 1990 (al Croes Schaye). Asteure, i serént 250 familes.
rawiaedje d' èn åbe
Astantche
Vicnut tot do long des aiwes.
I côpèt des åbes avou leus dints di dvant. I les ramoennèt etire, pu les coschetlèt po fé come des léts.
I fwaiynut des astantches so les corantès aiwes ou les laetches.
Al tchôde e moes d' djanvî, dins ene aiwe toprès di 0° C.
S' acoplèt vinte disconte vinte.
Durêye di plinnisté : 100 djoûs. Adon, i djonnlèt e moes d' may et djun.
Li bivresse djonnlêye so s' cawe, riployeye pa padvant.
Les djonnes sont ni-fuyants.
Pout esse riwaitî come ene evayixhante indje di biesse, pa les damadjes k’ i fwait ås plantisses. Mins il est veyou voltî pa les rafiyants d’ nateure, come sôre di biesse disparexhowe, et k’ a come « raviké ».
On eployive li cråxhe di castôr po medicamint.
Joseph Lahaye, Li bive, Li Rantoele
Li bive ou castôr, c’ est ene biesse ås tetes ki vike dins les payis nén trop tchôds nén trop froeds.
No d' l' indje e sincieus latén : Castor fiber (bive d' Urope)
Mins gn a eto li des ôtes sôres di bive.
Za nastawki ze samskim titelom glědaj bok Bobr (wěcejwóznamowosć). Bobr jo zwěrje, kótarež słuša do wjelikeje kupki gryzarjow. Bobry su w Europje a Pódpołnocnej Americe žywe. Nejwěcej su znate swójich nasypow dla, kótarež na rěkach twarje. Luźe łoju bobry jich kóžucha a jich bobriny dla. Bobrina jo substanca, kótaruž jich seksualne załzy producěruju a kótaruž wužywaju luźe za parfimy. Z togo casa, až su šćitane, zasedluju se bobry znowa w stronach, źož su ze srjejźowěka sem wutupjone.
Swójźba z jadnučkego roda (Castor) z dwěma družynoma wobstoj.
kanadiski bobr
kanadiski bobr
wót bobrow pušćone bomy
wot bobrow nagryzany bom
bobrowy nasyp
bobrowy nasyp
bobrowy nop
bobrišćo
Bobr jo zwěrje, kótarež słuša do wjelikeje kupki gryzarjow. Bobry su w Europje a Pódpołnocnej Americe žywe. Nejwěcej su znate swójich nasypow dla, kótarež na rěkach twarje. Luźe łoju bobry jich kóžucha a jich bobriny dla. Bobrina jo substanca, kótaruž jich seksualne załzy producěruju a kótaruž wužywaju luźe za parfimy. Z togo casa, až su šćitane, zasedluju se bobry znowa w stronach, źož su ze srjejźowěka sem wutupjone.
Bobrlar (Castor), suv qunduzlari — bobrsimonlar oilasining yagona urugʻi. Uz. 100 (baʼzan 130) sm, ogʻirligi 30 kg gacha. Suvda yashashga moslashgan. Burun teshigi suvda bekiladi. Oyoqlari kalta, besh barmoqli; barmoqlari orasida parda boʻladi. Orqa oyoqlari kuchli rivojlangan. Keyingi oyoqlari ikkinchi barmogʻining tirnoqlari ikkiga ajralgan boʻlib, yungini tarash uchun xizmat qiladi. Juni uzun, qalin va yumshoq, och qoʻngʻirdan qoramtir qoʻngʻirgacha tusda boʻladi. Momiq junlari yaxshi rivojlangan. Belkurakka oʻxshash dumi yungsiz (uz. 30 sm gacha, kengligi 10—13 sm). 2 turi bor. Kanada B. (S. canadensis) — Shim. Amerikaning Alyaskadan Meksikagacha boʻlgan hududlarida tarqalgan.
Finlyandiyada va Rossiyaning turli viloyatlarida iqlimlashtirilgan. Yevropa, yaʼni dare B. (S. fi ber) — Yevrosiyoning oʻrmon zonasida, suv toshadigan oʻrmon va choʻl mintaqalarida tarqalgan. Rossiyada 20-asr boshlarida qimmatbaho terisi uchun koʻplab ovlaiganidan koʻp joylarda qirilib ketgan edi. Ovlash taqiqlanishi va qoʻriqxonalar tashkil qilinishi bilan soni koʻpayib, 60- yillardan boshlab yana ovlana boshlangan. B. kechasi va shomda faol hayot kechiradi, qishda faolligi kamayadi. Suv havzalari qirgʻogʻida in qaziydi yoki shoxshabbalar va tuproqdan uya quradi, kichik soylar va daryolarning suvini shoxshabbalar bilan toʻsib, toʻgʻon quradi. Yiliga bir marta 1 dan 6 tagacha koʻzi ochiq va tanasi yung bilan krplangan bola tugʻadi. Daraxt poʻstlogʻi va keng bargli daraxtlarning shoxshabbalari bilan oziklanadi. Qishga oziqgʻamlaydi. 35— 40 yil yashaydi. Qimmatbaho moʻynasi uchun ovlanadi, maxsus fermalarda koʻpaytiriladi.
Bobrlar (Castor), suv qunduzlari — bobrsimonlar oilasining yagona urugʻi. Uz. 100 (baʼzan 130) sm, ogʻirligi 30 kg gacha. Suvda yashashga moslashgan. Burun teshigi suvda bekiladi. Oyoqlari kalta, besh barmoqli; barmoqlari orasida parda boʻladi. Orqa oyoqlari kuchli rivojlangan. Keyingi oyoqlari ikkinchi barmogʻining tirnoqlari ikkiga ajralgan boʻlib, yungini tarash uchun xizmat qiladi. Juni uzun, qalin va yumshoq, och qoʻngʻirdan qoramtir qoʻngʻirgacha tusda boʻladi. Momiq junlari yaxshi rivojlangan. Belkurakka oʻxshash dumi yungsiz (uz. 30 sm gacha, kengligi 10—13 sm). 2 turi bor. Kanada B. (S. canadensis) — Shim. Amerikaning Alyaskadan Meksikagacha boʻlgan hududlarida tarqalgan.
Finlyandiyada va Rossiyaning turli viloyatlarida iqlimlashtirilgan. Yevropa, yaʼni dare B. (S. fi ber) — Yevrosiyoning oʻrmon zonasida, suv toshadigan oʻrmon va choʻl mintaqalarida tarqalgan. Rossiyada 20-asr boshlarida qimmatbaho terisi uchun koʻplab ovlaiganidan koʻp joylarda qirilib ketgan edi. Ovlash taqiqlanishi va qoʻriqxonalar tashkil qilinishi bilan soni koʻpayib, 60- yillardan boshlab yana ovlana boshlangan. B. kechasi va shomda faol hayot kechiradi, qishda faolligi kamayadi. Suv havzalari qirgʻogʻida in qaziydi yoki shoxshabbalar va tuproqdan uya quradi, kichik soylar va daryolarning suvini shoxshabbalar bilan toʻsib, toʻgʻon quradi. Yiliga bir marta 1 dan 6 tagacha koʻzi ochiq va tanasi yung bilan krplangan bola tugʻadi. Daraxt poʻstlogʻi va keng bargli daraxtlarning shoxshabbalari bilan oziklanadi. Qishga oziqgʻamlaydi. 35— 40 yil yashaydi. Qimmatbaho moʻynasi uchun ovlanadi, maxsus fermalarda koʻpaytiriladi.
Bævur (frøðiheiti Castor) er súgdjór av gnagdýraætt. Bævrar eru náttúrunnar timburmenn. Teir byggja sær vandaligar bústaðir av móru og greinum, og inngongdin er undir vatni. Teir byggja fleiri byrgingar nær tilhaldinum, so at vatnið stendur altíð líka høgt, og er góður svimjihylur. Bævrar verða ofta hildnir at vera skaðadýr, tí teir gera stórar byrgingar í áum og áarstreymum. Bævurin dregur greinar saman við sterka kjaftinum. Tvey sløg eru av bævrum, annað í Evrásia, hitt í Norðuramerika. Amerikanski bævurin (frøðiheiti Castor canadensis) livir í øllum USA (uttan Florida, Nevada og Suðurkalifornia) og í Kanada. Evropeiski bævurin (frøðiheiti Castor fiber) livir í Evrásia í t.d. Skandinavia, Russlandi og Póllandi. Bæði sløgini eru gnagdýr. Gnagdýr eru súgdýr. Bævrar hava hvassar og langar framtenn; tær bíta væl á viðarbulum og greinum. Framtenninar bíta eisini lættliga á børki og viði. Viðurin verður etin ella brúktur til byrgingar. Meginpartin av tíðini eru teir í vatni ella nærindis vatni, men føðina finna teir uppi á turrum. Teir svimja ógvuliga væl, duga at kava og kunnu verða undir kavi í nógvar minuttir. Á afturlabbunum eru fitjur. Halin er flusutur og flatur, bævurin stýrir við honum. Tá ið bævurin letur við halanum upp og niður í vatninum, er hann sum tvíblaðað ár, og bævurin svimur skjótari. Bævrar ávara hvør annan um vanda og sláa tá halan harðliga niður í vatnskorpuna. Ullferðin er trøtt og mjúk, skinnini eru dýr. Í 19. og 20. øld vóru so nógvir bævrar veiddir, at teir mundu verið avoyddir. Men nú verður veitt flestustaðni undir eftirliti, og bævrarnir menna seg aftur.
Bævrar eru dugnaligir smiðir og gera byrgingar og smáttur í vøtnum ella í áum. Bævrasmáttur kunnu vera hægri enn 3 metrar. Bævrar flyta smáar steinar og greinar við framlabbunum. Áir verða byrgdar av við greinum, gróti og flag. Í vatninum oman fyri byrgingina gera bævrar smáttur. Tá eingi trø eru eftir, har bævrarnir eru, mugu teir longri burtur eftir tilfari. Teir grava veitir, so greinar og bular kunnu floytast heim til byrgingina. Bævurin leggur um várið. Ungarnir eru lodnir og síggja beinanvegin. Fáar dagar gamlir duga teir at svimja. Bævrahúskið býr í holu, nevnd bævrasmátta. Hon er gjørd úr flag og greinum. Inni í smáttuni gera bævrar eitt kamar yvir vatnskorpuni. Tað er lurt, og her sova og hvíla teir. Um heystið klína bævrar móru á smáttuna uttan. Móran frystir um veturin og verjir fyri ránsdýrum. Ikki slepst í bævrasmáttuna uttan undir vatni. Hetta forðar ránsdýrum at koma inn í smáttuna. Úlvar kunnu heldur ikki grava seg gjøgnum tjúkku veggirnar ella svimja inn í smáttuna.
Bævrar eta plantur. Um heystið og veturin eta teir bleytan við og børk, mest bævraøsp og píl. Føðina goyma teir í goymslu undir kavi. Ísur á vatninum forðar teimum ikki at koma til goymsluna, tí teir hava inngongdir undir kavi. Um várið og summarið eta bævrar gras, bløð og vatnplantur.
La castor es un rodente grande, noturna, e partal acual. La jenera inclui du spesies vivente: la castor canadian, nativa en america norde, e la castor eurasian. Castores es bon conoseda como construores de pararios, canales, e casas de bastetas. Los es la rodente du la plu grande, pos la capibara.
La colonias de castores crea un o plu pararios per furni se con acua calma e profunda per proteje se de predores, e per flota comeda e materia per construi. La cuantia de castores canadian ia es plu ca 60 milion en la pasada, ma en 1988, la cuantia ia es entre 6 e 12 milion. La redui en cuantia ia es la resulta de multe xasa per sua pelo e glandes (usada per medisin e parfum), e car los disturba otra usas de la tera e la rios.
Dabar je vodena i kopnena životinjska vrsta i najveći glodar sjeverne hemisfere. Masivne i zdepaste je građe, izvrstan plivač i ronilac što mu omogućava građa tijela. Dužina tijela dosegne do 1 metar, visina u hrptu je do 30 cm, a rep je širok i plosnat dužine do 30 cm. Težina odrasle jedinke je 20 – 30 kg. Boja dlake je tamnokestenjasta do sivkasta, na trbuhu je svjetlija dlaka.
Dabar je tipični monogam. Spolna zrelost nastupa sa 2,5 godine starosti kada se mladi dabrovi odvajaju od roditelja i zasnivaju novu obitelj. Pari se od januara do marta, a parenje se odvija se u vodi. Gravidnost traje prosječno 105 dana, a mladi dolaze na svijet od aprila do juna. Ima jednu generaciju godišnje. Ženka okoti 1 – 5 mladih.
Dabar živi na vodotocima i vodenim površinama obraslim bogatom močvarnom vegetacijom zeljastih i drvenastih vrsta. Osnovni stanišni uslov za dabra je stalna i dovoljno duboka voda (min. 30 cm). Ukoliko nastanjuje manji vodotok koji ponekad postaje previše plitak, na njemu izgradi branu kako bi osigurao dovoljnu razinu vode i zaštitio ulaz u nastambu. Dabar je isključivi biljojed, ljeti se hrani sočnim zeljastim biljem koje nalazi u vodi ili neposredno na obali. Koristi za hranu preko 300 zeljastih i drvenastih biljnih vrsta.
Evropski dabar nekada je nastanjivao sve prikladne vodotokove i vodene površine od sjevera do juga evropskog kopna, no početkom 20. vijeka ostao je i opstao samo na četiri odvojena lokaliteta, u južnoj Norveškoj, na rijeci Labi u Njemačkoj i Poljskoj, na donjem toku rijeke Rone u Francuskoj i u Rusiji.
Zahvaljujući akcijama povratka dabra na nekadašnja staništa širom Evrope početkom novog milenijuma dabar je ponovno rasprostranjen na širem prostoru i u relativno dobrom brojnom stanju. Prema podacima za 2000. godinu u populacija evropskog dabra kreće se od 600 – 650 hiljada dabrova.
Danas u Bosni i Hercegovini dabrovi su nastanjeni u dolini rijeke Semešnice u Donjem Vakufu, a odnedavno su nastanili i srednji tok rijeke Une u podrucju Otoke.
Hái-lông[1] sī Castor sio̍k ê tōng-bu̍t. In sī tōa-chiah chú-iàu kiâⁿ iā-hêng-sèng ê pòaⁿ-chúi-seng (semiaquatic) giat-khí-lūi.
Hái-lông sī Castor sio̍k ê tōng-bu̍t. In sī tōa-chiah chú-iàu kiâⁿ iā-hêng-sèng ê pòaⁿ-chúi-seng (semiaquatic) giat-khí-lūi.
Ang mga kastor (Ingles: beaver) ay dalawang pangunahing mga pang-gabi, at halos makatubigan o akwatikong daga, isang katutubo sa Hilagang Amerika at isa sa Europa. Kilala sila sa paggawa ng mga dike o prinsa, mga kanal, at mga tahanang yari sa kahoy. Sila ang pangalawang pinakamalaking mga daga sa muna (pagkaraan ng kapibara). Lumilikha ang kanilang mga kolonya ng isa o maraming mga dike upang makapagbigay ng panatag o hindi tumitinag at malalim na katubigan upang mapananggalang laban sa mga maninila, at upang makapagpalutang ng pagkain at pambuong mga materyales. Nasa 60 hanggang 400 mga milyon ang bilang ng populasyon sa Hilagang Amerika, ngunit noong 1988, 6 hanggang 12 milyon na lamang, dahil sa panghuhuli para sa kanilang balat na may balahibo, para sa kanilang mga glandulang ginagamit sa medisina at pabango, at dahil sa kanilang pagaani ng mga puno at pagbaha sa daanan ng mga tubig na makakagambala sa iba pang paggamit ng lupain.[1]
Ang lathalaing ito na tungkol sa Mamalya ay isang usbong. Makatutulong ka sa Wikipedia sa nito.
Ang mga kastor (Ingles: beaver) ay dalawang pangunahing mga pang-gabi, at halos makatubigan o akwatikong daga, isang katutubo sa Hilagang Amerika at isa sa Europa. Kilala sila sa paggawa ng mga dike o prinsa, mga kanal, at mga tahanang yari sa kahoy. Sila ang pangalawang pinakamalaking mga daga sa muna (pagkaraan ng kapibara). Lumilikha ang kanilang mga kolonya ng isa o maraming mga dike upang makapagbigay ng panatag o hindi tumitinag at malalim na katubigan upang mapananggalang laban sa mga maninila, at upang makapagpalutang ng pagkain at pambuong mga materyales. Nasa 60 hanggang 400 mga milyon ang bilang ng populasyon sa Hilagang Amerika, ngunit noong 1988, 6 hanggang 12 milyon na lamang, dahil sa panghuhuli para sa kanilang balat na may balahibo, para sa kanilang mga glandulang ginagamit sa medisina at pabango, at dahil sa kanilang pagaani ng mga puno at pagbaha sa daanan ng mga tubig na makakagambala sa iba pang paggamit ng lupain.
Kastoro esas mi-aquala rodero qua vivas en nord-Amerika e Europa (to havas 8 plus kromosomi).
Kastoro, til 1 m longa e 20-25 kg, esas duesma granda roduro (pos kapibaro).
Kun squamo-kaudo, palma dopa gambi, ne-permeebla (kun substanco produktita en glandi apud anuzo) furo e klozebla noz-trui kastoro esas adaptita ad vivar en aquo. Kun maxim pova denti kastoro tranchas mola arboro (note birko) til 1 m en diametro.
Digo esas kreita amba kom protekto kontre predati (urso) e facila aceso ad nutrivo dum vintro. To esas la bruiso di aquo qua stimulas, do se tubo esas placita infra digo per drenar la kastoro facas nulo.
Kastoro esas mi-aquala rodero qua vivas en nord-Amerika e Europa (to havas 8 plus kromosomi).
Kastoro, til 1 m longa e 20-25 kg, esas duesma granda roduro (pos kapibaro).
Kun squamo-kaudo, palma dopa gambi, ne-permeebla (kun substanco produktita en glandi apud anuzo) furo e klozebla noz-trui kastoro esas adaptita ad vivar en aquo. Kun maxim pova denti kastoro tranchas mola arboro (note birko) til 1 m en diametro.
'S e mamal a tha ann an los-leathann (Beurla beaver; "beubhair"/"biobhair").
Mhair an t-ainm “los-leathann” ann an Lochabar gu deireadh an 18mh no toiseach an 19mh Linn, rud a tha a’ toirt oirnn creidsinn gun robh na biastan sin dùchasach ann an Albainn suas dhan àm sin. Chan eil am facal los bitheanta ann an Gàidhlig an latha an-diugh, ach a-mhàin san t-seagh “torradh, sliochd, beachd”, ach is e “llost” am facal àbhaisteach air ‘earball’ anns a’ Chuimris.
Majagad (latin.: Castor) om pol'vezižiden živatoiden heim Nühtajad-heimkundaspäi. Majaganvuiččed-sugukundan üks'jäine jänu elegil heim, kogoneb kahtes levitadud erikospäi: Järgeline (Evrazijalaine) majag (Castor fiber, 8 alaerikod) i Kanadine majag (Castor canadensis, eile alaerikoid, om introduciruidud Skandinavijan maihe).
Heim erigoiči toižišpäi läz 31 mln vozid tagaz. Latinine nimituz om kal'k amuižgrekan κάστωρ-sanaspäi «majag», mitte libub amuižgrek.: κάστον kaston-sanaspäi «pumaterial».
Majagad sötlesoiš puiden korel i noril barboil, sen tagut sortas puid nühtten alust. Elänzoittas hilliden mecjogiden, ojiden i järviden randoid. Elädas uruiš i hatoiš.
Živatad tehtas kanalid i saudas padoseinid sortud puišpäi i muga sätas učulmoid lendamha hatoid. Hatad oma ujujad peitsijad-sared ragoišpäi nälömanke kümnehe metrhasai diametral i 1..3 m kortte, vedenalaiženke tulendanke. Majagad ödudas hatoiš, kaitas varoid tal'veks niiš i kaičesoiš lihansöjid vaste.
Edel 20. voz'sadan kesked majagan karv oli populärine Evropas, Venälaižes Federacijas i Pohjoižamerikas, ka tehtihe mectusid karvha näht, i majagan populäcii oli polenenu lujas.
Majagad (latin.: Castor) om pol'vezižiden živatoiden heim Nühtajad-heimkundaspäi. Majaganvuiččed-sugukundan üks'jäine jänu elegil heim, kogoneb kahtes levitadud erikospäi: Järgeline (Evrazijalaine) majag (Castor fiber, 8 alaerikod) i Kanadine majag (Castor canadensis, eile alaerikoid, om introduciruidud Skandinavijan maihe).
Los vibres o castòrs (genre Castor) son un grop de rosegaires semiaquatics nadius d'America del Nòrd e Eurasia que se caracterizan per las siás coas largas, planas e escatosas. Aqueste genre, de totes los qu'apertenon a la familha Castoridae, es l'unic pas atudat en totalitat, e engloba tres espècias: lo vibre american (Castor canadensis), lo vibre europèu (Castor fiber) e lo vibre de Kellog (Castor californicus), aqueste darrièr atudat dempuèi lo Pleistocèn. Totes abitan exclusivament dins l'emisfèri nòrd, levat qualques vibres americans que foguèron introduïts dins la region sudamericana de Tèrra del Fuòc. S'introdusiguèron tanben d'individus d'aquesta espècia dins d'unas regions d'Euròpa. Amb aquestas excepcions, Castor canadensis abita unicament en Nòrdamerica, e Castor fiber dins de regions d'Euròpa e Asia. Castor californicus se trovava per çò qu'es uèi lo jorn l'oèst dels Estats Units. E mai se son fòrça similars entre se, las investigacions geneticas an demostrat que las populacions europèas e nòrd-americanas de vibres son d'espècias distinctas; la principala diferéncia essent que tenon un nombre desparièr de cromosòmas.
Aquestes animals son coneguts per la siá abiletat naturala per bastir de paissièras sus de rius e de rivets e a sas broas —cridats tutas— en los estanhs que se forman pr'amor del blocatge de la paissièra pel corrent d'aiga. Per l'edificacion d'aquestas estructuras, utilizan principalament los troncs dels arbres que derriban amb sas poderosas incisivas. Malgrat la granda quantitat d'arbres que tomban, los vibres pòrtan pas perjudici a l'ecosistèma que i vivon, al contrari, o mantenon sanitós, las sieunas levadas provesisson una granda quantitat de beneficis; entre d'autras causas, aquestas barrièras favorizan la creacion de paluns, ajudan a contraròtlar los aigats e eliminan la pollucion del corrent. Pasmens, dins d'ecosistèmas que i son estrangièrs, aquestas modificacions a l'environament pòdon èsser perjudicialas, coma per exemple, amb los vibres introdusits en Tèrra del Fuòc e dins las comunitats espanhòlas de Navarra e La Rioja.
Dempuèi un centenat d'ans, los vibres fan partit de la cultura populara e dins qualques cass an agut una granda influéncia sul desvolopament de las societats umanas. Un exemple d'aquò es la siá importància dins la colonizacion europèa d'America, que la recèrca de las siás pèls i foguèt un dels factors de l'exploracion e del desvolopament economic de l'America del Nòrd. Aquò degut a la valor comerciala de las siás pèls e d'autres produches obtenguts d'eles, coma lo castorèu. Es tanben un element fòrça representatiu de la cultura de Canadà, a tal gra qu'es l'animal nacional d'aquel país. Pasmens, l'influéncia dels vibres se limita pas al sector economic e comercial, tòca tanben de domenis tan variats coma la literatura, la religion e l'espòrt.
Ο κάστορας είναι μεγάλο νυκτόβιο τρωκτικό που ζει κυρίως στο νερό. Περιλαμβάνει δύο είδη, τον Βόρειο-Αμερικανικό κάστορα (Castor canadensis) και τον Ευρασιατικό κάστορα (Castor fiber). Οι κάστορες είναι γνωστοί για την κατασκευή φραγμάτων, καναλιών και των φωλιών τους. Είναι το δεύτερο μεγαλύτερο τρωκτικό μετά το capybara. Ο πληθυσμός του Βορειοαμερικανικού κάστορα κυμαινόταν στα 60 εκατομμύρια αλλά από το 1988 κυμαίνεται στα 6-12 εκατομμύρια. Αυτή η μείωση του πληθυσμού οφείλεται στο εκτεταμένο κυνήγι τους για την γούνα του, το καστορέλαιο και γιατί η συνήθειά τους να κόβουν δέντρα θα δυσκόλευε άλλες εργασίες στα δάση. Ανήκει στην οικογένεια Καστορίδες.
Η λέξη Κάστορας (λατιν. Castor) είναι ελληνική. Είναι γνωστό ότι ένας από τους δύο αδελφούς της ωραίας Ελένης λεγόταν Κάστορας. Μαζί με τον αδελφό του Πολυδεύκη, οι θεοί τους έκαναν αστέρια που στολίζουν τον νυχτερινό ουρανό του βορείου ημισφαιρίου.
Δύο είδη κάστορα επιβιώνουν μέχρι σήμερα: ο Αμερικανικός κάστορας (Castor canadensis) και ο Ευρασιατικός κάστορας (Castor fiber). Το άλλο είδος, ο Κάστορας της Καλιφόρνιας (Castor californicus) είναι εξαφανισμένο είδος.
Οι κάστορες έχουν δυνατούς κοπτήρες, με τους οποίους κόβουν κλαδιά και κορμούς δέντρων και τα χρησιμοποιούν για να φτιάχνουν τη φωλιά τους. Φτιάχνουν ακόμα και φράγματα σε ποταμούς, για να δημιουργήσουν μικρές τεχνητές λίμνες, στις οποίες χτίζουν τη φωλιά τους. Ένας ενήλικος κάστορας έχει μήκος πάνω από 40 εκ. και ζυγίζει περίπου 25 κιλά. Η μέση διάρκεια ζωής τους είναι τα 20-24 χρόνια.
Λόγω της γούνας τους, το οποίο χρησιμοποιείται για γούνες, ο πληθυσμός τους μειώνεται παγκοσμίως.
Ο κάστορας είναι μεγάλο νυκτόβιο τρωκτικό που ζει κυρίως στο νερό. Περιλαμβάνει δύο είδη, τον Βόρειο-Αμερικανικό κάστορα (Castor canadensis) και τον Ευρασιατικό κάστορα (Castor fiber). Οι κάστορες είναι γνωστοί για την κατασκευή φραγμάτων, καναλιών και των φωλιών τους. Είναι το δεύτερο μεγαλύτερο τρωκτικό μετά το capybara. Ο πληθυσμός του Βορειοαμερικανικού κάστορα κυμαινόταν στα 60 εκατομμύρια αλλά από το 1988 κυμαίνεται στα 6-12 εκατομμύρια. Αυτή η μείωση του πληθυσμού οφείλεται στο εκτεταμένο κυνήγι τους για την γούνα του, το καστορέλαιο και γιατί η συνήθειά τους να κόβουν δέντρα θα δυσκόλευε άλλες εργασίες στα δάση. Ανήκει στην οικογένεια Καστορίδες.
Куну (лат. Castor, L. 1758) — сүт эмүүчүлөрдүн кемирүүчүлөр түркүмүндөгү түрү. Сууда, кургакта жашайт. Денесинин Узундугу 1 м, куйругу 30 см, салмагы 30 кгга жетет. Куйругу жалпак, жүнсүз мүйүз сымал калканчалар менен капталган. Арткы буттарынын манжалары сүзгүч жаргакчалар аркылуу туташкан. Түсү кара-күрөң, саргыч-боз, кээде кара. Европа, Азия, Түндүк Америкада сакталган. Жай аккан, жээги бак-дарактуу токойлуу сууларда жашайт. Жоон дарактарды жыгып, бутактарын «кыйып», сууларга тосмо жасайт. Моногам, ургаачысы 3—4 бала тууйт. 35 жылга чейин жашайт. Териси кооз, жылуу, бышык болгондуктан баалуу.
Куну (лат. Castor, L. 1758) — сүт эмүүчүлөрдүн кемирүүчүлөр түркүмүндөгү түрү. Сууда, кургакта жашайт. Денесинин Узундугу 1 м, куйругу 30 см, салмагы 30 кгга жетет. Куйругу жалпак, жүнсүз мүйүз сымал калканчалар менен капталган. Арткы буттарынын манжалары сүзгүч жаргакчалар аркылуу туташкан. Түсү кара-күрөң, саргыч-боз, кээде кара. Европа, Азия, Түндүк Америкада сакталган. Жай аккан, жээги бак-дарактуу токойлуу сууларда жашайт. Жоон дарактарды жыгып, бутактарын «кыйып», сууларга тосмо жасайт. Моногам, ургаачысы 3—4 бала тууйт. 35 жылга чейин жашайт. Териси кооз, жылуу, бышык болгондуктан баалуу.
Минж (Төрөл Castor) нь шөнийн амьдралтай, томхон биет, хагас усны мэрэгч юм. Энэ төрөлд өдгөө амьдарч буй 2 зүйл болох Хойд Америкийн минж, Евразийн минж орно. Минж нь далан хаалт барин, суваг шуудуу малтан үүр нүхээ хийж өөрийн амьдрах орчноо бүрдүүлдэг. Тэд хамгийн том мэрэгч болох капибарагийн дараа 2-т орно.
Хойд Америкийн минж урьд 60 сая хүрч байсан ч, 1988 оны байдлаар 6-12 сая байна. Тоо толгойн хорогдол нь арьс үсийг нь авах, үнэрт булчирхайгаас ялгарах шингэнийг нь эм, сүрчиг хийхэд хэрэглэхээр алж хороосноос шалтгаалж байна.
Биеийн урт 74-130 см, сүүл нь 22-30 см, 30 кг жинтэй байна. Гадаад төрхөөр нь эр, эмийг ялгахад хэцүү. Зүйлээс шалтгаалан цайвар бор, шаргал, улаан хүрэн, бор хүрэн, харавтар гэх мэт өнгийн арьс үстэй байдаг.
Минж нь том, хүчирхэг үүдэн шүдээрээ мод, ургамлыг мэрж тасдан хоол хүнс болон далан, үүр барих материал бэлддэг. 15 см голчтой модыг 10 минутад унагадаг байна.
Үргэж цочин аюулын дохио авмагц түргэн гэгч нь усанд шумбахдаа өргөн хавтгай сүүлээрээ чанга ус алгадаж бусаддаа дохио өгдөг аж. Энэ чимээ нь усан дээр, доор сайн дуулдах бөгөөд ойр орчмын минж бүгд шумбан зайлах ба зарим үед дахин гарч ирэхгүй.
Минж нь хуурай газар удаан хөдөлгөөнтэй ч маш сайн сэлэгчид юм. Тэд 15 минут хүртэл усанд байж чадна. Өвөл ичдэггүй ба өөрсдийн далан хаалт хийж байгуулсан цөөрөмдөө мөчир, гуалинг нөөцлөөд холтос зэргийг иднэ
Хөхтөн амьтдын дотор цөөн тохиолдох нэг эр нь нэг эмтэй амьдрах бөгөөд үр зулзагатайгаа гэр бүлээр амьдардаг. Жилд нэг удаа 1-6 зулзага гаргана. Зулзага нь 10 хоноод сэлж сурдаг ба зулзагатай болсон ч эцэг эхтэйгээ амьдарсаар байдаг. Дараагийн зулзага нь гарахаас өмнө буюу 2 нас хүрээд бие даан тусгаарладаг.
Минж нь өдөрт 2 кг орчим модны навч, холтос, өвс зэргээр хооллодог. 50 см урттай мөчрийг 3 минутанд цагаан голыг нь гартал идэж орхидог.
Минжний гавлын яс.
Мэрсэн мод.
Барьсан далан хаалт нь.
Минжний үүр.
Минж (Төрөл Castor) нь шөнийн амьдралтай, томхон биет, хагас усны мэрэгч юм. Энэ төрөлд өдгөө амьдарч буй 2 зүйл болох Хойд Америкийн минж, Евразийн минж орно. Минж нь далан хаалт барин, суваг шуудуу малтан үүр нүхээ хийж өөрийн амьдрах орчноо бүрдүүлдэг. Тэд хамгийн том мэрэгч болох капибарагийн дараа 2-т орно.
Хойд Америкийн минж урьд 60 сая хүрч байсан ч, 1988 оны байдлаар 6-12 сая байна. Тоо толгойн хорогдол нь арьс үсийг нь авах, үнэрт булчирхайгаас ялгарах шингэнийг нь эм, сүрчиг хийхэд хэрэглэхээр алж хороосноос шалтгаалж байна.
Умдыр (лат. Castor ) – Евразийын да Америкын умдыр-влак (Castoridae) йамагатын гыч кугу янлык урлык. Чылаже 2 еш куэ уло.
Умдыр (лат. Castor ) – Евразийын да Америкын умдыр-влак (Castoridae) йамагатын гыч кугу янлык урлык. Чылаже 2 еш куэ уло.
நீரெலி என்பது ஒரு அரை-நீர்வாழ் (semi-aquatic) கொறியுயிர் (rodents) ஆகும். இது தென் அமெரிக்காவையும் ஐரோப்பாவையும் இயற்கை வசிப்பிடமாக கொண்டது.
பீவர்கள் ஆற்றில் அணைகட்டி குளம்போல அமைத்து அங்கு சிறு தடிகள் தாவரங்கள் போன்றவற்றை கொண்டு தங்களது வீடுகள் அமைத்து வாழும். இச்செயல்பாட்டில் அவை ஈடுபடும் நேர்த்தி, சுறுசுறுப்பு பீவர்கள் பலரை கவர காரணமாய் அமைந்துள்ளது.
உலகில் இரண்டாவது பெரிய கொறியுயிர் இதுவேயாகும். பீவர்கள் தங்கள் வாழ்க்கைக்காலம் முழுதும் வளர்கின்றன. முதிர்ந்த பீவர்கள் சுமார் 25 கிலோ வரை எடையுள்ளவை. பெண் பீவர்கள் ஆண்கள் அளவுக்கோ அல்லது அவற்றிலும் பெரிதாகவோ வளர்கின்றன. இது பொதுவாக வேறு பாலூட்டிகளில் காணப்படாத ஒரு தன்மையாகும்.
ஐரோப்பிய பீவர்கள் ஒரு நிலையில் அவற்றின் உரோமத்துக்காகவும், ஒருவகை வாசனைத்த் திரவியத்துக்காகவும், வேட்டையாடப்பட்டு அழியும் நிலையிலிருந்தன. எனினும் பின்னர் மீண்டும் ஐரோப்பா முழுவதும் கொண்டுவரப்பட்டுள்ளன. தற்பொழுது, எல்பே (Elbe), ரோன் (Rhone) ஆகிய இடங்களிலும், ஸ்கண்டினேவியாவின் பகுதிகளிலும், பீவர்கள் ஆயிரக்கணக்கில் வாழ்கின்றன. பவேரியா, நெதர்லாந்து ஆகிய இடங்களுக்கும் இவை புதிதாகக் கொண்டுவரப்பட்டுள்ளதுடன், அவை புதிய இடங்களுக்கும் பரவி வருகின்றன. ஐக்கிய இராச்சியத்தில், பீவர்கள், 17 ஆம் நூற்றாண்டளவில் அழிந்துவிட்டன.
அமெரிக்க பீவர், கனடாவின் தேசிய விலங்காகும். இது கனடாவின் ஐந்து சத நாணயத்தில் இடம் பெற்றுள்ளதுடன், அந் நாட்டின் முதலாவது தபால்தலையிலும் இடம் பெற்றிருந்தது. எனினும் நாட்டின் பல பகுதிகளில் இது தொல்லை கொடுக்கும் பிராணியாகக் கருதப்படுகின்றது.
நீரெலி என்பது ஒரு அரை-நீர்வாழ் (semi-aquatic) கொறியுயிர் (rodents) ஆகும். இது தென் அமெரிக்காவையும் ஐரோப்பாவையும் இயற்கை வசிப்பிடமாக கொண்டது.
பீவர்கள் ஆற்றில் அணைகட்டி குளம்போல அமைத்து அங்கு சிறு தடிகள் தாவரங்கள் போன்றவற்றை கொண்டு தங்களது வீடுகள் அமைத்து வாழும். இச்செயல்பாட்டில் அவை ஈடுபடும் நேர்த்தி, சுறுசுறுப்பு பீவர்கள் பலரை கவர காரணமாய் அமைந்துள்ளது.
உலகில் இரண்டாவது பெரிய கொறியுயிர் இதுவேயாகும். பீவர்கள் தங்கள் வாழ்க்கைக்காலம் முழுதும் வளர்கின்றன. முதிர்ந்த பீவர்கள் சுமார் 25 கிலோ வரை எடையுள்ளவை. பெண் பீவர்கள் ஆண்கள் அளவுக்கோ அல்லது அவற்றிலும் பெரிதாகவோ வளர்கின்றன. இது பொதுவாக வேறு பாலூட்டிகளில் காணப்படாத ஒரு தன்மையாகும்.
河狸属（学名：Castor）是啮齿目河狸科个一属，也是河狸科存活至今个唯一一属，是世界第二大个啮齿动物（仅次于水豚）。本属现存两种河狸，分别为美洲河狸（Castor canadensis）搭欧亚河狸（Castor fiber）。
Castoro, de sa familia Castoridi, mamiferu rotzigadore: corpu massisu, conca manna, dentes denanti po rotzigare e segare truncos; sos pes desegus prammados po nadare e sos pes denanti cun ungias robustas. Su corpu cobertu de pedde pilosa, prejada. Coa longa e larga (a spatola). Vivet in s'abba e si fraigada tanas o coile cun rattos de arvures e ludu. Nadat bene, ma no caminat bene subra su terrinu. Fraigada digas cun truncos, subra sos rios, inue b'est sa domitta sua. Benit catzadu po sa pedde.
Répartition géographique
/ habitat actuel de C. canadensis
/ habitat actuel de C. fiber
/ emplacements de fossiles de C. californicus †
Kastɔró ezalí nyama ya máyi mpé ya nzelá ya mái.
Répartition géographique
/ habitat actuel de C. canadensis
/ habitat actuel de C. fiber
/ emplacements de fossiles de C. californicus †
Kastɔró ezalí nyama ya máyi mpé ya nzelá ya mái.
Bronnvil a wra bewa a-dro dhe avonyow yw lostledan. Yma dew eghen a lostledan yn few hedhyw, an lostledan Eurasiek (Castor fiber) ha'n lostledan Amerikanek (Castor canadensis). Ymons i an knivil nessa moy y'n bys, wosa an kapybara.
Bronnvil a wra bewa a-dro dhe avonyow yw lostledan. Yma dew eghen a lostledan yn few hedhyw, an lostledan Eurasiek (Castor fiber) ha'n lostledan Amerikanek (Castor canadensis). Ymons i an knivil nessa moy y'n bys, wosa an kapybara.
Beavers (genus Castor) are large, semiaquatic rodents of the Northern Hemisphere. There are two existing species: the North American beaver (Castor canadensis) and the Eurasian beaver (C. fiber). Beavers are the second-largest living rodents, after capybaras, weighing up to 50 kg (110 lb). They have stout bodies with large heads, long chisel-like incisors, brown or gray fur, hand-like front feet, webbed back feet, and tails that are flat and scaly. The two species differ in skull and tail shape and fur color. Beavers can be found in a number of freshwater habitats, such as rivers, streams, lakes and ponds. They are herbivorous, consuming tree bark, aquatic plants, grasses and sedges.
Beavers build dams and lodges using tree branches, vegetation, rocks and mud; they chew down trees for building material. Dams restrict water flow, and lodges serve as shelters. Their infrastructure creates wetlands used by many other species, and because of their effect on other organisms in the ecosystem, beavers are considered a keystone species. Adult males and females live in monogamous pairs with their offspring. After their first year, the young help their parents repair dams and lodges; older siblings may also help raise newly-born offspring. Beavers hold territories and mark them using scent mounds made of mud, debris, and castoreum—a liquid substance excreted through the beaver's urethra-based castor sacs. Beavers can also recognize their kin by their anal gland secretions and are more likely to tolerate them as neighbors.
Historically, beavers have been hunted for their fur, meat, and castoreum. Castoreum has been used in medicine, perfume, and food flavoring; beaver pelts have been a major driver of the fur trade. Before protections began in the 19th and early 20th centuries, overhunting had nearly exterminated both species. Their populations have since rebounded, and they are listed as species of least concern by the IUCN Red List of mammals. In human culture, the beaver symbolizes industriousness, especially in connection with construction; it is the national animal of Canada.
The English word beaver comes from the Old English word beofor or befor and is connected to the German word biber and the Dutch word bever. The ultimate origin of the word is an Indo-European root for 'brown'.[2] The genus name Castor has its origin in the Greek kastor and translates as 'beaver'.[3] The name beaver is the source for several names of places in Europe including Beverley, Bièvres, Biberbach, Biebrich, Bibra, Bibern, Bibrka, Bobr, Bjurbäcker, Bjurfors, Bober, Bóbrka and Bjurlund.[4]
There are two extant species: the North American beaver (Castor canadensis) and the Eurasian beaver (C. fiber). The Eurasian beaver is slightly longer and has a more lengthened skull, triangular nasal cavities (as opposed to the square ones of the North American species), a lighter fur color, and a narrower tail.[5]
Carl Linnaeus coined the genus Castor in 1758;[6] he also coined the specific (species) epithet fiber.[7] German zoologist Heinrich Kuhl coined C. canadensis in 1820.[8] However, they were not confirmed to be separate species until the 1970s, when chromosomal evidence became available. (The Eurasian has 48 chromosomes, while the North American has 40.) Prior to that, many considered them the same species.[9][10] The difference in chromosome numbers prevents them from interbreeding.[11] Twenty-five subspecies have been classified for C. canadensis, and nine have been classified for C. fiber.[7][8]
Agnotocastor coloradensis
Agnotocastor praetereadens
Anchitheriomys sp. 
Castorinae (modern beavers) _b_068_white_background.jpg){kind=small}
Agnotocastor sp.
Palaeocastorinae 
Heteromyidae (kangaroo rats and allies) .jpg){kind=small}
Geomyidae (gophers) 
Beavers belong to the rodent suborder Castorimorpha, along with Heteromyidae (kangaroo rats and kangaroo mice), and the gophers. Modern beavers are the only extant members of the family Castoridae. They originated in North America in the late Eocene and colonized Eurasia via the Bering Land Bridge in the early Oligocene, coinciding with the Grande Coupure, a time of significant changes in animal species around 33 million years ago (myr).[14][15]
The more basal castorids had several unique features: more complex occlusion between cheek teeth, parallel rows of upper teeth, premolars that were only slightly smaller than molars, the presence of a third set of premolars (P3), a hole in the stapes of the inner ear, a smooth palatine bone (with the palatine opening closer to the rear end of the bone), and a longer snout. More derived castorids have less complex occlusion, upper tooth rows that create a V-shape towards the back, larger second premolars compared to molars, absence of a third premolar set and stapes hole, a more grooved palatine (with the opening shifted towards the front), and reduced incisive foramen. Members of the subfamily Palaeocastorinae appeared in late-Oligocene North America. This group consisted primarily of smaller animals with relatively large front legs, a flattened skull, and a reduced tail—all features of a fossorial (burrowing) lifestyle.[15]
In the early Miocene (about 24 mya), castorids evolved a semiaquatic lifestyle. Members of the subfamily Castoroidinae are considered to be a sister group to modern beavers, and included giants like Castoroides of North America and Trogontherium of Eurasia.[13][15] Castoroides is estimated to have had a length of 1.9–2.2 m (6.2–7.2 ft) and a weight of 90–125 kg (198–276 lb).[16] Fossils of one genus in Castoroidinae, Dipoides, have been found near piles of chewed wood,[13] though Dipoides appears to have been an inferior woodcutter compared to Castor. Researchers suggest that modern beavers and Castoroidinae shared a bark-eating common ancestor. Dam and lodge-building likely developed from bark-eating, and allowed beavers to survive in the harsh winters of the subarctic. There is no conclusive evidence for this behavior occurring in non-Castor species.[17]
The genus Castor likely originated in Eurasia.[18] The earliest fossil remains appear to be C. neglectus, found in Germany and dated 12–10 mya.[19] Mitochondrial DNA studies place the common ancestor of the two living species at around 8 mya. The ancestors of the North American beaver would have crossed the Bering Land Bridge around 7.5 mya.[18] Castor may have competed with members of Castoroidinae, which led to niche differentiation.[20] The fossil species C. praefiber was likely an ancestor of the Eurasian beaver.[21] C. californicus from the Early Pleistocene of North America was similar to but larger than the extant North American beaver.[22]
Beavers are the second-largest living rodents, after capybaras. They have a head–body length of 80–120 cm (31–47 in), with a 25–50 cm (9.8–19.7 in) tail, a shoulder height of 30–60 cm (12–24 in), and generally weigh 11–30 kg (24–66 lb),[10] but can be as heavy as 50 kg (110 lb). Males and females are almost identical externally.[23] Their bodies are streamlined like marine mammals and their robust build allows them to pull heavy loads.[24][25] A beaver coat has 12,000–23,000 hairs/cm2 (77,000–148,000 hairs/in2) and functions to keep the animal warm, to help it float in water, and to protect it against predators. Guard hairs are 5–6 cm (2.0–2.4 in) long and typically reddish brown, but can range from yellowish brown to nearly black. The underfur is 2–3 cm (0.79–1.18 in) long and dark gray. Beavers molt every summer.[10][26]
Beavers have large skulls with powerful chewing muscles. They have four chisel-shaped incisors that continue to grow throughout their lives. The incisors are covered in a thick enamel that is colored orange or reddish-brown by iron compounds.[27][28] The lower incisors have roots that are almost as long as the entire lower jaw. Beavers have one premolar and three molars on all four sides of the jaws, adding up to 20 teeth. The molars have meandering ridges for grinding woody material.[29] The eyes, ears and nostrils are arranged so that they can remain above water while the rest of the body is submerged. The nostrils and ears have valves that close underwater, while nictitating membranes cover the eyes. To protect the larynx and trachea from water flow, the epiglottis is contained within the nasal cavity instead of the throat. In addition, the back of the tongue can rise and create a waterproof seal. A beaver's lips can close behind the incisors, preventing water from entering their mouths as they cut and bite onto things while submerged.[30][31]
The beaver's front feet are dexterous, allowing them to grasp and manipulate objects and food, as well as dig. The hind feet are larger and have webbing between the toes, and the second innermost toe has a "double nail" used for grooming.[31][32] Beavers can swim at 8 km/h (5.0 mph);[25] only their webbed hind feet are used to swim, while the front feet fold under the chest.[31] On the surface, the hind limbs thrust one after the other; while underwater, they move at the same time.[33] Beavers are awkward on land but can move quickly when they feel threatened. They can carry objects while walking on their hind legs.[24][31]
The beaver's distinctive tail has a conical, muscular, hairy base; the remaining two-thirds of the appendage is flat and scaly. The tail has multiple functions: it provides support for the animal when it is upright (such as when chewing down a tree), acts as a rudder when it is swimming, and stores fat for winter. It also has a countercurrent blood vessel system which allows the animal to lose heat in warm temperatures and retain heat in cold temperatures.[34]
The beaver's sex organs are inside the body, and the male's penis has a cartilaginous baculum. They have only one opening, a cloaca, which is used for reproduction, scent-marking, defecation, and urination. The cloaca evolved secondarily, as most mammals have lost this feature, and may reduce the area vulnerable to infection in dirty water. The beaver's intestine is six times longer than its body, and the caecum is double the volume of its stomach.[35] Microorganisms in the caecum allow them to process around 30 percent of the cellulose they eat.[24] A beaver defecates in the water, leaving behind balls of sawdust. Female beavers have four mammary glands; these produce milk with 19 percent fat, a higher fat content than other rodents. Beavers have two pairs of glands: castor sacs, which are part of the urethra, and anal glands. The castor sacs secrete castoreum, a liquid substance used mainly for marking territory. Anal glands produce an oily substance which the beaver uses as a waterproof ointment for its coat. The substance plays a role in individual and family recognition. Anal secretions are darker in females than males among Eurasian beavers, while the reverse is true for the North American species.[36]
Compared to many other rodents, a beaver's brain has a hypothalamus that is much smaller than the cerebrum; this indicates a relatively advanced brain with higher intelligence. The cerebellum is large, allowing the animal to move within a three-dimensional space (such as underwater) similar to tree-climbing squirrels. The neocortex is devoted mainly to touch and hearing. Touch is more advanced in the lips and hands than the whiskers and tail. Vision in the beaver is relatively poor; the beaver eye cannot see as well underwater as an otter. Beavers have a good sense of smell, which they use for detecting land predators and for inspecting scent marks, food, and other individuals.[37]
Beavers can hold their breath for as long as 15 minutes but typically remain underwater for no more than five or six minutes.[38] Dives typically last less than 30 seconds and are usually no more than 1 m (3 ft 3 in) deep.[39] When diving, their heart rate decreases to 60 beats per minute, half its normal pace, and blood flow is directed more towards the brain. A beaver's body also has a high tolerance for carbon dioxide. When surfacing, the animal can replace 75 percent of the air in its lungs in one breath, compared to 15 percent for a human.[31][38]
.jpg)
The IUCN Red List of mammals lists both beaver species as least concern.[40][41] The North American beaver is widespread throughout most of the United States and Canada and can be found in northern Mexico. The species was introduced to Finland in 1937 (and then spread to northwestern Russia) and to Tierra del Fuego, Patagonia, in 1946.[40] As of 2019, the introduced population of North American beavers in Finland has been moving closer to the habitat of the Eurasian beaver.[42] Historically, the North American beaver was trapped and nearly extirpated because its fur was highly sought after. Protections have allowed the beaver population on the continent to rebound to an estimated 6–12 million by the late 20th century; still far lower than the originally estimated 60–400 million North American beavers before the fur trade.[43] The introduced population in Tierra del Fuego is estimated at 35,000–50,000 individuals as of 2016.[40]
The Eurasian beaver's range historically included much of Eurasia, but was decimated by hunting by the early 20th century. In Europe, beavers were reduced to fragmented populations, with combined population numbers being estimated at 1,200 individuals for the Rhône of France, the Elbe in Germany, southern Norway, the Neman river and Dnieper Basin in Belarus, and the Voronezh river in Russia. The beaver has since recolonized parts of its former range, aided by conservation policies and reintroductions. Beaver populations now range across western, central, and eastern Europe, and western Russia and the Scandinavian Peninsula.[41] Beginning in 2009, beavers have been successfully reintroduced to parts of Great Britain.[44] In 2020, the total Eurasian beaver population in Europe was estimated at over one million.[45] Small native populations are also present in Mongolia and northwestern China; their numbers were estimated at 150 and 700, respectively, as of 2016.[41] Under New Zealand's Hazardous Substances and New Organisms Act 1996, beavers are classed as a "prohibited new organism" preventing them from being introduced into the country.[46]
Beavers live in freshwater ecosystems such as rivers, streams, lakes and ponds. Water is the most important part of beaver habitat; they swim and dive in it, and it provides them a refuge from land predators, restricts access to their homes and allows them to move building objects more easily. Beavers prefer slower moving streams, typically with a gradient (steepness) of one percent, though they have been recorded using streams with gradients as high as 15 percent. Beavers are found in wider streams more often than in narrower ones. They also prefer areas with no regular flooding and may abandon a location for years after a significant flood.[47]
Beavers typically select flat landscapes with diverse vegetation close to the water. North American beavers prefer trees being 60 m (200 ft) or less from the water, but will roam several hundred meters to find more. Beavers have also been recorded in mountainous areas. Dispersing beavers will use certain habitats temporarily before finding their ideal home. These include small streams, temporary swamps, ditches, and backyards. These sites lack important resources, so the animals do not stay there permanently. Beavers have increasingly settled at or near human-made environments, including agricultural areas, suburbs, golf courses, and shopping malls.[48]
Beavers have an herbivorous and a generalist diet. During the spring and summer, they mainly feed on herbaceous plant material such as leaves, roots, herbs, ferns, grasses, sedges, water lilies, water shields, rushes, and cattails. During the fall and winter, they eat more bark and cambium of woody plants; tree and shrub species consumed include aspen, birch, oak, dogwood, willow and alder.[10][49][50][24] There is some disagreement about why beavers select specific woody plants; some research has shown that beavers more frequently select species which are more easily digested,[51] while others suggest beavers principally forage based on stem size.[52] Beavers may cache their food for the winter, piling wood in the deepest part of their pond where it cannot be reached by other browsers. This cache is known as a "raft"; when the top becomes frozen, it creates a "cap".[24][10] The beaver accesses the raft by swimming under the ice. Many populations of Eurasian beaver do not make rafts, but forage on land during winter.[10]
Beavers usually live up to 10 years. Felids, canids, and bears may prey upon them. Beavers are protected from predators when in their lodges, and prefer to stay near water. Parasites of the beaver include the bacteria Francisella tularensis, which causes tularemia; the protozoan Giardia duodenalis, which causes giardiasis (beaver fever); and the beaver beetle and mites of the genus Schizocarpus.[53][54] They have also been recorded to be infected with the rabies virus.[55]
Beavers need trees and shrubs to use as building material for dams, which restrict flowing water to create a pond for them to live in, and for lodges, which act as shelters and refuges from predators and the elements. Without such material, beavers dig burrows into a bank to live. Dam construction begins in late summer or early fall, and they repair them whenever needed. Beavers can cut down trees up to 15 cm (5.9 in) wide in less than 50 minutes. Thicker trees, at 25 cm (9.8 in) wide or more, may not fall for hours.[56] When chewing down a tree, beavers switch between biting with the left and right side of the mouth. Tree branches are then cut and carried to their destination with the powerful jaw and neck muscles. Other building materials, like mud and rocks, are held by the forelimbs and tucked between the chin and chest.[57]
Beaver start building dams when they hear running water, and the sound of a leak in a dam triggers them to repair it.[58] To build a dam, beavers stack up relatively long and thick logs between banks and in opposite directions. Heavy rocks keep them stable, and grass is packed between them. Beavers continue to pile on more material until the dam slopes in a direction facing upstream. Dams can range in height from 20 cm (7.9 in) to 3 m (9.8 ft) and can stretch from 0.3 m (1 ft 0 in) to several hundred meters long. Beaver dams are more effective in trapping and slowly leaking water than man-made concrete dams. Lake-dwelling beavers do not need to build dams.[59]
Beavers make two types of lodges: bank lodges and open-water lodges. Bank lodges are burrows dug along the shore and covered in sticks. The more complex freestanding, open-water lodges are built over a platform of piled-up sticks. The lodge is mostly sealed with mud, except for a hole at the top which acts as an air vent. Both types are accessed by underwater entrances.[24][60] The above-water space inside the lodge is known as the "living chamber", and a "dining area" may exist close to the water entrance.[10] Families routinely clean out old plant material and bring in new material.[61]
North American beavers build more open-water lodges than Eurasian beavers. Beaver lodges built by new settlers are typically small and sloppy. More experienced families can build structures with a height of 2 m (6 ft 7 in) and an above-water diameter of 6 m (20 ft). A lodge sturdy enough to withstand the coming winter can be finished in just two nights. Both lodge types can be present at a beaver site. During the summer, beavers tend to use bank lodges to keep cool. They use open-water lodges during the winter. The air vent provides ventilation, and newly-added carbon dioxide can be cleared in an hour. The lodge remains consistent in oxygen and carbon dioxide levels from season to season.[62]
Beavers in some areas will dig canals connected to their ponds. The canals fill with groundwater and give beavers access and easier transport of resources, as well as allow them to escape predators. These canals can stretch up to 1 m (3 ft 3 in) wide, 0.5 m (1 ft 8 in) deep, and over 0.5 km (0.31 mi) long. It has been hypothesized that beavers' canals are not only transportation routes but an extension of their "central place" around the lodge and/or food cache.[50][63] As they drag wood across the land, beavers leave behind trails or "slides", which they reuse when moving new material.[24]
The beaver works as an ecosystem engineer and keystone species, as its activities can have a great impact on the landscape and biodiversity of an area. Aside from humans, few other extant animals appear to do more to shape their environment.[64] When building dams, beavers alter the paths of streams and rivers, allowing for the creation of extensive wetland habitats.[65] In one study, beavers were associated with large increases in open-water areas. When beavers returned to an area, 160% more open water was available during droughts than in previous years, when they were absent.[66] Beaver dams also lead to higher water tables, in mineral soil environments and in wetlands such as peatlands. In peatlands particularly, their dams stabilize the constantly changing water levels, leading to greater carbon storage.[67]
Beaver ponds, and the wetlands that succeed them, remove sediments and pollutants from waterways, and can stop the loss of important soils.[68][69] These ponds can increase the productivity of freshwater ecosystems by accumulating nitrogen in sediments.[64] Beaver activity can affect the temperature of the water; in northern latitudes, ice thaws earlier in the warmer beaver-dammed waters.[70] Beavers may contribute to climate change. In Arctic areas, the floods they create can cause permafrost to thaw, releasing methane into the atmosphere.[71][72]
As wetlands are formed and riparian habitats are enlarged, aquatic plants colonize the newly-available watery habitat.[64] One study in the Adirondacks found that beaver engineering lead to an increase of more than 33 percent in herbaceous plant diversity along the water's edge.[73] Another study in semiarid eastern Oregon found that the width of riparian vegetation on stream banks increased several-fold as beaver dams watered previously dry terraces adjacent to the stream.[74] Riparian ecosystems in arid areas appear to sustain more plant life when beaver dams are present.[75] Beaver ponds act as a refuge for riverbank plants during wildfires, and provide them with enough moisture to resist such fires.[76] Introduced beavers at Tierra del Fuego have been responsible for destroying the indigenous forest. Unlike trees in North America, many trees in South America cannot grow back after being cut down.[77][78]
Beaver activity impacts communities of aquatic invertebrates. Damming typically leads to an increase of slow or motionless water species, like dragonflies, oligochaetes, snails, and mussels. This is to the detriment of rapid water species like black flies, stoneflies, and net-spinning caddisflies.[64][79][80] Beaver floodings create more dead trees, providing more habitat for terrestrial invertebrates like Drosophila flies and bark beetles, which live and breed in dead wood.[64][81][82] The presence of beavers can increase wild salmon and trout populations, and the average size of these fishes. These species use beaver habitats for spawning, overwintering, feeding, and as havens from changes in water flow. The positive effects of beaver dams on fish appear to outweigh the negative effects, such as blocking of migration.[83] Beaver ponds have been shown to be beneficial to frog populations by protecting areas for larvae to mature in warm water.[84] The stable waters of beaver ponds also provide ideal habitat for freshwater turtles.[85]
Beavers help waterfowl by creating increased areas of water. The widening of the riparian zone associated with beaver dams has been shown to increase the abundance and diversity of birds favoring the water's edge, an impact that may be especially important in semi-arid climates.[86] Fish-eating birds use beaver ponds for foraging, and in some areas, certain species appear more frequently at sites where beavers were active than at sites with no beaver activity.[64][87][88] In a study of Wyoming streams and rivers, watercourses with beavers had 75 times as many ducks as those without.[89] As trees are drowned by rising beaver impoundments, they become an ideal habitat for woodpeckers, which carve cavities that may be later used by other bird species.[64][87] Beaver-caused ice thawing in northern latitudes allows Canada geese to nest earlier.[70]
Other semi-aquatic mammals, such as water voles, muskrats, minks, and otters, will shelter in beaver lodges.[64] Beaver modifications to streams in Poland create habitats favorable to bat species that forage at the water surface and "prefer moderate vegetation clutter".[90] Large herbivores, such as some deer species, benefit from beaver activity as they can access vegetation from fallen trees and ponds.[64]
Beavers are mainly nocturnal and crepuscular, and spend the daytime in their shelters. In northern latitudes, beaver activity is decoupled from the 24-hour cycle during the winter, and may last as long as 29 hours. They do not hibernate during winter, and spend much of their time in their lodges.[10][24][91]
The core of beaver social organization is the family, which is composed of an adult male and an adult female in a monogamous pair and their offspring.[10][31] Beaver families can have as many as ten members; groups about this size require multiple lodges.[92] Mutual grooming and play fighting maintain bonds between family members, and aggression between them is uncommon.[31]
Adult beavers mate with their partners, though partner replacement appears to be common. A beaver that loses its partner will wait for another one to come by. Estrus cycles begin in late December and peak in mid-January. Females may have two to four estrus cycles per season, each lasting 12–24 hours. The pair typically mate in the water and to a lesser extent in the lodge, for half a minute to three minutes.[93]
Up to four young, or kits, are born in spring and summer, after a three or four-month gestation.[31][94] Newborn beavers are precocial with a full fur coat, and can open their eyes within days of birth.[24][31] Their mother is the primary caretaker, while their father maintains the territory.[10] Older siblings from a previous litter also play a role.[95]
After they are born, the kits spend their first one to two months in the lodge. Kits suckle for as long as three months, but can eat solid food within their second week and rely on their parents and older siblings to bring it to them. Eventually, beaver kits explore outside the lodge and forage on their own, but may follow an older relative and hold onto their backs.[31] After their first year, young beavers help their families with construction.[10] Beavers sexually mature around 1.5–3 years.[24] They become independent at two years old, but remain with their parents for an extra year or more during times of food shortage, high population density, or drought.[96][97]
Beavers typically disperse from their parental colonies during the spring or when the winter snow melts. They often travel less than 5 km (3.1 mi), but long-distance dispersals are not uncommon when previous colonizers have already exploited local resources. Beavers are able to travel greater distances when free-flowing water is available. Individuals may meet their mates during the dispersal stage, and the pair travel together. It may take them weeks or months to reach their final destination; longer distances may require several years.[98][99] Beavers establish and defend territories along the banks of their ponds, which may be 1–7 km (0.62–4.35 mi) in length.[100]
Beavers mark their territories by constructing scent mounds made of mud and vegetation, scented with castoreum.[101] Those with many territorial neighbors create more scent mounds. Scent marking increases in spring, during the dispersal of yearlings, to deter interlopers.[102] Beavers are generally intolerant of intruders and fights may result in deep bites to the sides, rump, and tail.[31] They exhibit a behavior known as the "dear enemy effect"; a territory-holder will investigate and become familiar with the scents of its neighbors and react more aggressively to the scents of strangers passing by.[103] Beavers are also more tolerant of individuals that are their kin. They recognize them by using their keen sense of smell to detect differences in the composition of anal gland secretions. Anal gland secretion profiles are more similar among relatives than unrelated individuals.[104][105]
Beavers within a family greet each other with whines. Kits will attract the attention of adults with mews, squeaks, and cries. Defensive beavers produce a hissing growl and gnash their teeth.[31] Tail slaps, which involve an animal hitting the water surface with its tail, serve as alarm signals warning other beavers of a potential threat. An adult's tail slap is more successful in alerting others, who will escape into the lodge or deeper water. Juveniles have not yet learned the proper use of a tail slap, and hence are normally ignored.[106][107] Eurasian beavers have been recorded using a territorial "stick display", which involves individuals holding up a stick and bouncing in shallow water.[108]
Beavers sometimes come into conflict with humans over land use; individual beavers may be labeled as "nuisance beavers". Beavers can damage crops, timber stocks, roads, ditches, gardens, and pastures via gnawing, eating, digging, and flooding.[24] They occasionally attack humans and domestic pets, particularly when infected with rabies, in defense of their territory, or when they feel threatened.[109] Some of these attacks have been fatal, including at least one human death.[110][111][112] Beavers can spread giardiasis by infecting surface waters,[54] though outbreaks are more commonly caused by human activity.[113]
Flow devices, like beaver pipes, are used to manage beaver flooding, while fencing and hardware cloth protect trees and shrubs from beaver damage. If necessary, hand tools, heavy equipment, or explosives are used to remove dams.[114][115] Hunting, trapping, and relocation may be permitted as forms of population control and for removal of individuals.[24] The governments of Argentina and Chile have authorized the trapping of invasive beavers in hopes of eliminating them.[77] The ecological importance of beavers has led to cities like Seattle designing their parks and green spaces to accommodate the animals.[116] The Martinez beavers became famous in the mid-2000s for their role in improving the ecosystem of Alhambra Creek in Martinez, California.[117]
Zoos have displayed beavers since at least the 19th century, though not commonly. In captivity, beavers have been used for entertainment, fur harvesting, and for reintroduction into the wild. Captive beavers require access to water, substrate for digging, and artificial shelters.[118] Archibald Stansfeld "Grey Owl" Belaney pioneered beaver conservation in the early 20th century. Belaney wrote several books, and was first to professionally film beavers in their environment. In 1931, he moved to a log cabin in Prince Albert National Park, where he was the "caretaker of park animals" and raised a beaver pair and their four offspring.[119]
.jpg)
Beavers have been hunted, trapped, and exploited for their fur, meat, and castoreum. Since the animals typically stayed in one place, trappers could easily find them and could kill entire families in a lodge.[120] Many pre-modern people mistakenly thought that castoreum was produced by the testicles or that the castor sacs of the beaver were its testicles, and females were hermaphrodites. Aesop's Fables describes beavers chewing off their testicles to preserve themselves from hunters, which is impossible because a beaver's testicles are internal. This myth persisted for centuries, and was corrected by French physician Guillaume Rondelet in the 1500s.[121][122] Beavers have historically been hunted and captured using deadfalls, snares, nets, bows and arrows, spears, clubs, firearms, and leg-hold traps. Castoreum was used to lure the animals.[123][124]
Castoreum was used for a variety of medical purposes; Pliny the Elder promoted it as a treatment for stomach problems, flatulence, seizures, sciatica, vertigo, and epilepsy. He stated it could stop hiccups when mixed with vinegar, toothaches if mixed with oil (by administering into the ear opening on the same side as the tooth), and could be used as an antivenom. The substance has traditionally been prescribed to treat hysteria in women, which was believed to have been caused by a "toxic" womb.[125] Castoreum's properties have been credited to the accumulation of salicylic acid from willow and aspen trees in the beaver's diet, and has a physiological effect comparable to aspirin.[10][126] Today, the medical use of castoreum has declined and is limited mainly to homeopathy.[10] The substance has also been used as an ingredient in perfumes and tinctures.[10][127]
Various Native American groups have historically hunted beavers for food.[123] Beaver meat was advantageous, being more calorie-rich and fattened than other red meats, and the animals remained plump in winter, when they were most hunted. The bones were used to make tools.[128][123] In medieval Europe, the Catholic Church considered the beaver to be part mammal and part fish, and allowed followers to eat the scaly, fishlike tail on meatless Fridays during Lent. Beaver tails were thus highly-prized in Europe; they were described by French naturalist Pierre Belon as tasting like a "nicely dressed eel".[129]
Beaver pelts were used to make hats; felters would remove the guard hairs. The number of pelts needed depended on the type of hat, with Cavalier and Puritan hats requiring more fur than top hats.[130] In the late 16th century, Europeans began to deal in North American furs due to the lack of taxes or tariffs on the continent and the decline of fur-bearers at home. Beaver pelts caused or contributed to the Beaver Wars, King William's War, and the French and Indian War; the trade made John Jacob Astor and the owners of the North West Company very wealthy. For Europeans in North America, the fur trade was a driver of the exploration and westward exploration on the continent and contact with native peoples, who traded with them.[131][132][133] The fur trade peaked between 1860 and 1870, when over 150,000 beaver pelts were purchased annually by the Hudson's Bay Company and fur companies in the United States.[134] The contemporary global fur trade is not as profitable due to conservation, anti-fur and animal rights campaigns.[10][124]
The beaver has been used to represent productivity, trade, tradition, masculinity, and respectability. References to the beaver's skills are reflected in everyday language. The English verb "to beaver" means working with great effort and being "as busy as a beaver"; a "beaver intellect" refers to a way of thinking that is slow and honest. The word "beaver" can also be used as a sexual term for the human vulva.[135][136]
Native American myths emphasize the beaver's skill and industriousness. In the mythology of the Haida, beavers are descended from the Beaver-Woman, who built a dam on a stream next to their cabin while her husband was out hunting and gave birth to the first beavers. In a Cree story, the Great Beaver and its dam caused a world flood. Other tales involve beavers using their tree chewing skills against an enemy.[137] Beavers have been featured as companions in some stories, including a Lakota tale where a young woman flees from her evil husband with the aid of her pet beaver.[138]
Europeans have traditionally thought of beavers as fantastical animals due to their amphibious nature. They depicted them with exaggerated tusk-like teeth, dog- or pig-like bodies, fish tails, and visible testicles. French cartographer Nicolas de Fer illustrated beavers building a dam at Niagara Falls, fantastically depicting them like human builders. Beavers have also appeared in literature such as Dante Alighieri's Divine Comedy and the writings of Athanasius Kircher, who wrote that on Noah's Ark the beavers were housed near a water-filled tub that was also used by mermaids and otters.[139]
The beaver has long been associated with Canada, appearing on the first pictorial postage stamp issued in the Canadian colonies in 1851 as the so-called "Three-Penny Beaver". It was declared the national animal in 1975. The five-cent coin, the coat of arms of the Hudson's Bay Company, and the logos for Parks Canada and Roots Canada use its image. Frank and Gordon are two fictional beavers that appeared in Bell Canada's advertisements between 2005 and 2008. However, the beaver's status as a rodent has made it controversial, and it was not chosen to be on the Arms of Canada in 1921.[140][141] The beaver has commonly been used to represent Canada in political cartoons, typically to signify it as a friendly but relatively weak nation.[136] In the United States, the beaver is the state animal of New York and Oregon.[142] It is also featured on the coat of arms of the London School of Economics.[143]
Beavers (genus Castor) are large, semiaquatic rodents of the Northern Hemisphere. There are two existing species: the North American beaver (Castor canadensis) and the Eurasian beaver (C. fiber). Beavers are the second-largest living rodents, after capybaras, weighing up to 50 kg (110 lb). They have stout bodies with large heads, long chisel-like incisors, brown or gray fur, hand-like front feet, webbed back feet, and tails that are flat and scaly. The two species differ in skull and tail shape and fur color. Beavers can be found in a number of freshwater habitats, such as rivers, streams, lakes and ponds. They are herbivorous, consuming tree bark, aquatic plants, grasses and sedges.
Beavers build dams and lodges using tree branches, vegetation, rocks and mud; they chew down trees for building material. Dams restrict water flow, and lodges serve as shelters. Their infrastructure creates wetlands used by many other species, and because of their effect on other organisms in the ecosystem, beavers are considered a keystone species. Adult males and females live in monogamous pairs with their offspring. After their first year, the young help their parents repair dams and lodges; older siblings may also help raise newly-born offspring. Beavers hold territories and mark them using scent mounds made of mud, debris, and castoreum—a liquid substance excreted through the beaver's urethra-based castor sacs. Beavers can also recognize their kin by their anal gland secretions and are more likely to tolerate them as neighbors.
Historically, beavers have been hunted for their fur, meat, and castoreum. Castoreum has been used in medicine, perfume, and food flavoring; beaver pelts have been a major driver of the fur trade. Before protections began in the 19th and early 20th centuries, overhunting had nearly exterminated both species. Their populations have since rebounded, and they are listed as species of least concern by the IUCN Red List of mammals. In human culture, the beaver symbolizes industriousness, especially in connection with construction; it is the national animal of Canada.
La kastoro el la ordo de ronĝuloj kaj familio de kastoredoj troveblas en la norda parto de Eŭrazio kaj Nordameriko. Ĝi havas dikan korpon, kun mallongaj kruroj kaj plata vosto remilforma 22-30 centimetrojn longa kaj 10-13 centimetrojn larĝa. Kun korpolongo de 74-130 centimetroj kaj meznombra korpopezo de 10 kilogramoj ĝi apartenas al grandaj ronĝuloj. La plej granda korpopezo de kastoro atingas 22 kilogramojn.
La kastoroj povas konstrui en rivero aŭ lago digon kaj loĝejon; pro tio ili estas rigardataj kiel inĝenieroj en la animala mondo. Ili ŝatas loĝi ĉe akvorando kaj konstruas la elirejon de sia loĝejo sub akvo malfacile troveblan. Se la medio ne estas ideala, ili konstruas digon por bari akvon. La digoj estas konstruataj per koto, ŝtonetoj, lignostumpoj kaj branĉoj, kaj longas meznombre pli ol 20 metrojn, iuj eĉ pli ol 600 metrojn. Kastoroj ofte riparas la digojn. Same kiel digoj, iliaj loĝejoj en arkoformo estas konstruitaj per branĉoj kaj koto. La dormejo estas ordinare super la akvonivelo kaj havas unu aŭ plurajn elirejojn kondukantajn sub akvon. Kastoroj loĝas grupe, kun familio kiel unuo. Ili vivas harmonie kaj laboras kune en konstruado de digoj.
Tiuj holarktisaj ronĝuloj pariĝas en januaro kaj februaro kaj naskas en aprilo kaj majo, ĉiufoje 2-4 idojn. La kastoroj estas lertaj en naĝado. Ambaŭflanke de ilia anuso estas po unu glando, kiu povas sekrecii aromaĵon. Ili, per siaj grandaj kaj akraj dentoj, povas mordofaligi arbon. Ili manĝas ĉefe arboŝelojn, ŝosojn, arbajn foliojn kaj radikojn kaj diversajn akvajn plantojn. Por konservi nutraĵojn por vintro ili morde faligas junajn arbojn, pecigas ilin en kelkajn partojn kaj kolektas ilin ĉe la akvorando. Tial oni povas trovi abundajn tiajn manĝaĵojn eĉ en iliaj loĝejoj. La kastoroj bredataj povas vivi 15-20 jarojn.
(N.B.† signas genro aŭ specio mortinta)
La kastoro el la ordo de ronĝuloj kaj familio de kastoredoj troveblas en la norda parto de Eŭrazio kaj Nordameriko. Ĝi havas dikan korpon, kun mallongaj kruroj kaj plata vosto remilforma 22-30 centimetrojn longa kaj 10-13 centimetrojn larĝa. Kun korpolongo de 74-130 centimetroj kaj meznombra korpopezo de 10 kilogramoj ĝi apartenas al grandaj ronĝuloj. La plej granda korpopezo de kastoro atingas 22 kilogramojn.
La kastoroj povas konstrui en rivero aŭ lago digon kaj loĝejon; pro tio ili estas rigardataj kiel inĝenieroj en la animala mondo. Ili ŝatas loĝi ĉe akvorando kaj konstruas la elirejon de sia loĝejo sub akvo malfacile troveblan. Se la medio ne estas ideala, ili konstruas digon por bari akvon. La digoj estas konstruataj per koto, ŝtonetoj, lignostumpoj kaj branĉoj, kaj longas meznombre pli ol 20 metrojn, iuj eĉ pli ol 600 metrojn. Kastoroj ofte riparas la digojn. Same kiel digoj, iliaj loĝejoj en arkoformo estas konstruitaj per branĉoj kaj koto. La dormejo estas ordinare super la akvonivelo kaj havas unu aŭ plurajn elirejojn kondukantajn sub akvon. Kastoroj loĝas grupe, kun familio kiel unuo. Ili vivas harmonie kaj laboras kune en konstruado de digoj.
Tiuj holarktisaj ronĝuloj pariĝas en januaro kaj februaro kaj naskas en aprilo kaj majo, ĉiufoje 2-4 idojn. La kastoroj estas lertaj en naĝado. Ambaŭflanke de ilia anuso estas po unu glando, kiu povas sekrecii aromaĵon. Ili, per siaj grandaj kaj akraj dentoj, povas mordofaligi arbon. Ili manĝas ĉefe arboŝelojn, ŝosojn, arbajn foliojn kaj radikojn kaj diversajn akvajn plantojn. Por konservi nutraĵojn por vintro ili morde faligas junajn arbojn, pecigas ilin en kelkajn partojn kaj kolektas ilin ĉe la akvorando. Tial oni povas trovi abundajn tiajn manĝaĵojn eĉ en iliaj loĝejoj. La kastoroj bredataj povas vivi 15-20 jarojn.
Los castores (Castor) son un género de roedores semiacuáticos nativos de América del Norte y Eurasia que se caracterizan por sus amplias y escamosas colas. Este género, de todos los que pertenecen a la familia Castoridae, es el único no extinto en su totalidad, y engloba tres especies: el castor americano (Castor canadensis), el castor europeo (Castor fiber) y el castor de Kellog (Castor californicus), este último extinto desde el Pleistoceno. Todas ellas habitan exclusivamente en el hemisferio norte, excepto algunos castores americanos que llegaron a la región argentina y chilena de Tierra del Fuego al ser allí introducidos. También se introdujeron ejemplares de esta especie en ciertas regiones de Europa. Con estas excepciones, Castor canadensis habita únicamente en Norteamérica, y Castor fiber en regiones de Europa y Asia. Castor californicus se extendía por lo que hoy en día es el oeste de los Estados Unidos. Aunque son muy similares entre sí, las investigaciones genéticas han demostrado que las poblaciones europeas y norteamericanas de castores son de especies distintas; la principal diferencia radica en que tienen diferente número de cromosomas.
Estos animales son conocidos por su habilidad natural para construir diques en ríos y arroyos, y sus hogares —llamados castoreras— en los estanques que se crean a causa del bloqueo del dique en la corriente de agua. Para la edificación de estas estructuras, utilizan principalmente los troncos de los árboles que derriban con sus poderosos incisivos. A pesar de la gran cantidad de árboles que talan, los castores no suelen perjudicar el ecosistema en el que viven; por el contrario, lo mantienen saludable, pues sus diques proveen una gran cantidad de beneficios. Entre otras cosas, estas barreras propician la creación de humedales, ayudan a controlar inundaciones y eliminan contaminantes de la corriente. No obstante, en ecosistemas extraños para ellos, estas modificaciones al ambiente pueden ser perjudiciales, como ha sucedido, por ejemplo, con los castores introducidos en la isla de Tierra del Fuego en Argentina y Chile.
Desde hace cientos de años, los castores forman parte de la cultura popular y en algunos casos han tenido una gran influencia en el desarrollo de las sociedades humanas. Un ejemplo de esto es su importancia en la colonización europea de América, pues la búsqueda de sus pieles fue uno de los factores que impulsaron la exploración y el posterior desarrollo económico de Norteamérica. Esto fue debido al valor comercial de sus pieles y de otros productos obtenidos de ellos, como el castóreo. También es un elemento muy representativo de la cultura de Canadá, a tal grado que es el animal nacional de aquel país. Por tanto, la influencia de los castores no se limita al sector económico y comercial; también abarca campos tan variados como la literatura, la religión y el deporte.
Los castores están emparentados con las ardillas (familia Sciuridae), ya que cuentan con ciertas características estructurales semejantes en el cráneo y en la mandíbula inferior. También están estrechamente relacionados con un roedor sudamericano llamado coipo. Los castores son los segundos roedores más grandes del mundo después del capibara, y los más grandes del hemisferio norte.[1][2]
Estos animales continúan creciendo durante toda su vida. El peso medio de los adultos es de 16 kg (kilogramos), y, aunque los especímenes de más de 25 kg no son comunes, se han encontrado ejemplares que han alcanzado los 40 kg.[3] Las hembras llegan a ser tan grandes o incluso más que los machos de su misma edad, lo que es inusual entre los mamíferos. Generalmente miden unos 30 cm (centímetros) de alto por 75 cm de largo, sin contar la cola, que mide unos 25 cm de longitud por 15 cm de ancho;[2][3][4] todos estos valores, no obstante, varían según diversos factores, incluyendo la edad y especie del individuo.
La cola es de forma ovalada y aplanada, y se encuentra conformada por pequeñas escamas de forma hexagonal y de color negro.[2] Las mismas se encuentran yuxtapuestas y no imbricadas, es decir, no se superponen unas sobre otras.[2] Su cuerpo está cubierto con un espeso pelaje al que le deben su enorme valor comercial; este se divide en dos tipos: uno sedoso y de color grisáceo, y otro mucho más áspero y largo, y de un tono marrón. Además de ser impermeable, la capa de pelo actúa como abrigo.[1]
Cuentan con cuatro incisivos muy fuertes y afilados[5] —los cuales son de color naranja debido a que tienen un esmalte que los endurece—[2][5] y que les sirven para roer la madera con la que se alimentan y construyen sus estructuras. Un castor adulto puede cortar un trozo de madera de 30 cm de grosor en unos 15 minutos con su poderosa dentadura.[6] Ya que estos dientes nunca dejan de crecer, es de vital importancia que los utilicen constantemente, o de otra forma los incisivos de la parte superior les atravesarían la mandíbula inferior.[5]
Los castores tienen las patas traseras palmeadas, mientras que las delanteras, cubiertas de un pelo más negro, son semejantes a manos, cada una con cinco dedos bien desarrollados.[1][2] Los dedos de sus extremidades traseras, en cambio, se encuentran unidos por una membrana.[2][7] Los castores no tienen buena vista, aunque pueden ver bajo el agua gracias a una membrana nictitante, un tercer párpado, lateral y transparente, que cubre sus pequeños ojos. Además cuentan con buenos sentidos del oído, olfato y tacto. Mientras están sumergidos se cierran sus orificios nasales y sus pabellones auditivos para impedir la entrada de agua. Gracias a su sistema respiratorio, un castor puede permanecer bajo el agua hasta quince minutos sin tener que salir a tomar aire.[1]
Los castores son lisencefálicos, es decir, tienen el cerebro liso. No obstante, cuentan con una corteza cerebral que los hace especiales entre los roedores. Esta espesa corteza cerebral es lo que ha hecho que se sitúe a los castores por encima de todos los demás roedores en cuanto a inteligencia se refiere.[1]
El género Castor es uno de los más de treinta géneros clasificados dentro de la familia Castoridae. Dado que hay más de 2200 especies de roedores, las especies de este género representan aproximadamente el 0,13% del total de especies que conforman el orden Rodentia. Los castores se encuentran clasificados dentro del reino de los animales debido a que son organismos eucariotas, pluricelulares y heterótrofos, con desarrollo embrionario y capacidad de locomoción; en el filo de los cordados, ya que cuentan con una notocorda, que es el principal sostén de su cuerpo, y en su caso se trata de la columna vertebral; dentro de la clase de los mamíferos, pues son seres vertebrados, amniotas, de sangre caliente, con glándulas mamarias y pelo; en el orden de los roedores, el más numeroso de los mamíferos, ya que cuentan con dos incisivos en sus mandíbulas superior e inferior, que se encuentran en constante crecimiento; y dentro de la familia de los castóridos, la cual incluye a los castores modernos y sus parientes primitivos, todos ellos caracterizados por ser semiacuáticos, tener patas traseras palmeadas y grandes colas aplanadas y escamosas.
El género Castor incluye tres especies: Castor fiber, Castor canadensis y Castor californicus.
El castor europeo (Castor fiber) habita en las regiones frías de Eurasia, principalmente en Rusia. Es un poco más pequeño que su pariente americano.[8] Desde la antigüedad fueron cazados, comprometiendo su supervivencia. En algunos países donde antes vivían, como España y el Reino Unido, fueron erradicados debido a esta cacería desmedida, y aunque en la era moderna la especie se encuentra ligeramente amenazada,[9] cada vez son más los esfuerzos realizados para restablecer sus poblaciones en todo el continente, por lo que la población de esta especie va en aumento.[9] Se calcula que su número ronda los 600.000 individuos.[10] Para colaborar en este proyecto de repoblación, algunos organismos, como la Unión Europea (UE), y acuerdos internacionales, como el Convenio sobre el Comercio Internacional de Especies de Fauna y Flora Salvaje Amenazadas (CITES), administrado por el Programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente (PNUMA), se encargan de proteger a este roedor.[11]
El castor americano (Castor canadensis), también llamado simplemente "castor" en Norteamérica, es el mayor roedor del Hemisferio Norte y cuenta con 25 subespecies. Habita en las regiones predominantemente frías y boscosas de Canadá, Estados Unidos y México. No obstante, también se ha introducido la especie en otras regiones, destacándose Tierra del Fuego y la península escandinava. En Finlandia han convivido directamente con castores europeos.[1]
Este animal con frecuencia es cazado por su piel. A principios del siglo XIX, la caza acabó con ellos en una buena parte de su área de distribución original. Los pobladores nativos y primeros colonos además comían su carne. Gran parte de la exploración inicial de América del Norte fue impulsada precisamente por la búsqueda de la piel del castor americano.
Esta especie es más abundante que la europea y su población se estima entre los 10 y 15 millones de ejemplares, aunque originalmente pudo haber habido diez veces esa cantidad de castores en Norteamérica, antes de los días del comercio de pieles. A pesar de este declive, no se considera a la especie en peligro de extinción.[12]
El castor de Kellogg (Castor californicus, también llamado Castor accessor) vivió entre el Mioceno y el Pleistoceno en el oeste de América del Norte.[13] Era muy similar al castor americano, pues también era semiacuático, aunque de mayor tamaño. Se han encontrado fósiles de esta especie en Estados Unidos, principalmente en el estado de California, y en México.
A pesar de que el castor europeo y el americano son muy parecidos entre sí —tanto que algunos los han considerado variedades de una misma especie—,[4] las dos especies se diferencian en algunos aspectos. Algunas de estas características son morfológicas, mientras que otras están relacionadas con su comportamiento. La principal diferencia morfológica entre ellas se encuentra en sus huesos nasales.[4] Otra característica que marca la diferencia es el diferente número de cromosomas de cada especie.[14] Este hecho impide que miembros de diferentes especies de castores puedan cruzarse entre sí.[14] En la siguiente tabla se comparan los rasgos distintivos más sobresalientes:
Los castores son esencialmente acuáticos en sus actividades, y nunca viajan por tierra a menos que sea necesario. Son animales sociables, llegando a formar grupos o colonias de hasta doce individuos, compuestas por una pareja y sus crías.[16] Las familias pequeñas pueden vivir en una sola madriguera, pero las más grandes pueden necesitar refugios adicionales.[16] Cuanto mayores sean el aislamiento del lugar donde viven y la abundancia de alimentos, más grande será la población de castores.[4]
Viven en corrientes donde, a fin de conseguir agua con suficiente profundidad, construyen diques con fango y con los troncos y ramas de los árboles que derriban con sus poderosos incisivos. Generalmente eligen corrientes cuya profundidad sea de más de un metro para iniciar sus labores. En el estanque creado construyen sus madrigueras. Durante la construcción, el lodo o fango es colocado con las patas delanteras y no, como se suele creer, con la cola, la cual es empleada únicamente como timón cuando nadan y para mantenerse en pie cuando se apoyan en sus patas traseras.[4] Para la construcción de los diques, que casi siempre hacen por la noche, los castores transportan el lodo y las piedras con sus extremidades delanteras y la madera entre sus dientes. Al nadar, se impulsan con sus extremidades posteriores, que siempre permanecen sumergidas, asomando fuera del agua únicamente su cabeza, para poder respirar y ver el entorno.[17] A pesar de que son mucho más hábiles nadando que desplazándose por tierra, no suelen alcanzar grandes velocidades; por lo general no superan los 10 km/h (kilómetros por hora).[17]
Para la construcción, estos animales transportan el lodo y las piedras con sus extremidades delanteras y la madera entre sus dientes. Casi siempre trabajan durante la noche. Durante la primavera y el verano, se encargan de reunir las reservas de madera que les servirán para alimentarse durante su reposo invernal. Continúan recolectando alimentos hasta el final del otoño. Durante este lapso también se encargan de reparar los daños que puedan tener la madriguera o los diques, aunque por lo general no comienzan a hacer esto hasta que inician las heladas. Es también durante esta época cuando se reproducen; se aparean en los meses primaverales, o un poco antes, y las crías nacen durante el verano. Además, al final de cada otoño cubren sus cabañas con lodo fresco, el cual se congela cuando disminuye la temperatura en el invierno y se vuelve tan duro como la piedra, de tal forma que los depredadores no pueden perturbar su reposo. Con la llegada del invierno, se refugian en su madriguera y subsisten de la reserva que se encargaron de reunir durante todo el año. Cuando el hielo se rompe en primavera, dejan sus guaridas y comienzan el ciclo de nuevo.
Ya que el territorio en el que habitan es sumamente importante para los castores, en especial por todo el tiempo que invierten construyendo en él, suelen defenderlo ante las amenazas externas. Si un desconocido entra en el territorio de una colonia de castores, lo más seguro es que terminen luchando contra él, en ocasiones hasta la muerte. La forma en que detectan la presencia de extraños es a través del olfato; si perciben un olor que no les es familiar, buscar la fuente del mismo se vuelve prioritario, incluso más importante que reunir alimentos, y no descansan hasta haberla hallado.[18] No obstante, se sabe que los castores pueden reconocer los olores específicos de otras familias con las que están emparentados, en cuyo caso los toleran dentro de su territorio y no les hacen daño; lo mismo sucede con otras especies que no los perjudican y cuyos olores, con el paso del tiempo, se vuelven familiares para ellos.[18]
Para advertir a los posibles invasores, principalmente a otros castores, marcan su territorio con unas señales de olor —hechas con una mezcla de lodo y castóreo— para así delimitar sus tierras y tratar de prevenir enfrentamientos.[18] Colocan las marcas de olor en los límites de su territorio, y mientras más de ellas coloquen, menos probable será que este sea invadido, ya que más marcas equivalen a una colonia más poderosa.[18] La cantidad de marcas que colocan depende en parte de la época y de la densidad de población del lugar. Durante los meses de cría, que son enero y febrero, y durante la época en que los castores jóvenes abandonan sus grupos y se dispersan, que es por agosto, el marcado de territorio se incrementa.[18] De la misma forma, en una zona donde hay varias colonias de castores, es común que el número de marcas sea elevado.[18] El marcado de territorio, así como la defensa del mismo y la reparación de diques y madrigueras, es realizada por machos y hembras por igual.[19]
La dieta de los castores es estrictamente herbívora. Se alimentan de la corteza, ramillas y hojas de los árboles que talan y de las raíces de plantas acuáticas.[20] Aunque pueden ingerir casi cualquier vegetal comestible que encuentren en la orilla de un río o lago, prefieren ciertos alimentos sobre otros. Se ha observado que los castores europeos prefieren la corteza y hojas de árboles como sauces, abedules y avellanos, mientras que los castores americanos se inclinan por árboles como sauces, abedules, álamos, cerezos, arces y alisos, entre otros.[21] A pesar de sus preferencias, la dieta de un castor suele basarse en la disponibilidad de alimentos, por lo que no rechazan un alimento aunque no sea de sus favoritos.
Para subsistir en el invierno reúnen una reserva de comida, la cual mantienen sumergida en el fondo del estanque donde viven, muy cerca de una de las entradas a la madriguera. Acostumbran colocar las ramas más grandes en la parte superior y las más pequeñas en la parte inferior de la pila para impedir que estas últimas sean arrastradas por la corriente.[21] Mientras más frío sea el clima en el que vivan, más importante se vuelve la recolección de esta reserva de comida, pues suelen pasar prácticamente todo el invierno dentro de sus madrigueras. Además de servirles como fuente de alimento, esta reserva de madera tiene otra función. Ya que la superficie del estanque se congela durante el invierno, los castores permiten que algunas ramas floten en el agua, impidiendo que ésta se solidifique en esa zona.[22] De esta forma pueden salir al exterior en caso de alguna emergencia por ejemplo, si se agota la reserva de comida.
Los castores son capaces de aparearse en casi cualquier etapa de su vida, y son monógamos[4][23] —aunque si su pareja muere, pueden conseguir otra—.[19] Su monogamia se debe principalmente a que, para el correcto cuidado de las crías, es necesario que ambos padres colaboren, ya que uno solo no sería capaz de cuidarlas. Por lo tanto, deben permanecer unidos todo el tiempo para que la reproducción tenga éxito.
La época de apareamiento comienza cuando se derrite el hielo invernal, lo que sucede aproximadamente por febrero.[1] Cada pareja tiene solamente una camada por año. El apareamiento suele realizarse bajo el agua, aunque también puede llevarse a cabo en la orilla del río o estanque donde viva la pareja.[1] Después del periodo de gestación, que dura aproximadamente unos tres meses y medio (100 días),[17] la hembra da a luz de 2 a 4 crías[24] (aunque en casos extremos pueden ser hasta 9),[17] las cuales nacen ya con los ojos abiertos y cubiertas de pelo. Estas son amamantadas durante las primeras semanas de vida, en las cuales permanecen dentro de la madriguera junto con la madre y las crías de la temporada anterior, que tienen alrededor de un año de edad. Los castores de dos años, si siguen viviendo con la familia, ayudan a la madre a alimentar y proteger a los recién nacidos.[16] El padre mientras tanto sale y permanece en las cercanías, cuidando el territorio.[19] En cuanto dejan de ser amamantadas, la madre empieza a alimentar a sus crías con hojas tiernas.[1] Cuando son muy pequeñas, las crías se comunican constantemente y hacen mucho ruido, y mientras van creciendo se vuelven menos ruidosas, al comenzar a comunicarse con olores o ciertas actitudes específicas.[1] Un tiempo después, por lo general al mes de edad, los jóvenes empiezan a moverse por el exterior de la madriguera, aunque siguen siendo bastante dependientes de sus padres, ya que son ellos quienes les siguen administrando alimento y protección por cerca de un año.[19] Durante este periodo, aprenden algunas valiosas habilidades al copiar el comportamiento de los castores adultos, aunque aún no toman parte en las labores de construcción y otras actividades.[19] Cuando los jóvenes alcanzan la madurez sexual, lo que suele acontecer a partir de los dos años de edad, pueden separarse de la colonia y formar la suya propia.[25] No obstante, si es una época de escasez de alimentos, sequía o hay una alta densidad de población, pueden posponer su partida, ya que estos factores reducen sus posibilidades de establecer exitosamente una colonia.[16] Cuando finalmente deciden separarse, no suelen establecerse en un punto muy lejano a su lugar de nacimiento.[16]
Dado que pasan la mayor parte del tiempo en el agua o en la seguridad de sus madrigueras, los castores tienen pocos depredadores. Sus principales enemigos son los lobos y los seres humanos, seguidos por los osos y linces.[26] Para protegerse de ellos, los castores dependen de sus sofisticados sentidos del oído y olfato, así como del aviso de sus compañeros. De esta forma, cuando un castor que se encuentra en el agua se asusta, este se sumerge rápidamente al impulsarse enérgicamente con su cola.[4] Esto produce una sonora palmada, audible sobre y debajo del agua, la cual es tan fuerte que puede ser percibida por un humano en un radio de 100 metros.[26] Esta señal sirve como advertencia para los demás castores en el área.[5] Una vez que un castor ha efectuado esta señal de alerta, todos los castores en las cercanías se sumergen y no vuelven a salir por un rato. También pueden efectuar esta señal ante la presencia de ruidos u olores desconocidos.[26] Es más probable que un castor responda ante las señales efectuadas por castores mayores que a las efectuadas por castores jóvenes, debido a que estos últimos aún no han aprendido cuándo deben efectuar la señal y cuándo no, además de que producen un sonido algo diferente al tener colas más pequeñas.[26]
Cada especie de castor habita en el continente al que hace referencia su nombre. El castor europeo (Castor fiber), como su nombre lo indica, vive en Europa, aunque también se le puede encontrar en algunas regiones de Asia. Entre los países con mayores poblaciones de esta especie destacan Rusia, Polonia, Ucrania, Bielorrusia, Kazajistán y los países escandinavos, aunque se extienden hasta naciones tan distantes como Francia y Mongolia. En el pasado llegaron a habitar en casi toda Eurasia, abarcando todo el territorio entre las Islas Británicas y Rusia.[11] Desde la era prehistórica y hasta por lo menos el siglo VI, a esta especie se le podía encontrar en los ríos del norte de la península ibérica, principalmente el Duero y el Ebro.[27] Sin embargo, ya que sus pieles y el castóreo eran artículos muy codiciados, fue cazado en todo el continente, poniendo en serio riesgo su supervivencia; en Gran Bretaña, por ejemplo, estos animales se extinguieron en el siglo XVI. Más adelante, en el siglo XIX, ya solo se les podía encontrar en algunas regiones pantanosas de Alemania, Bielorrusia, Noruega, Rusia y Mongolia.[11] No obstante, actualmente está siendo reintroducido en muchas partes del continente.
Por su parte, el castor americano (Castor canadensis) habita en prácticamente toda Norteamérica, desde Alaska hasta el norte de México. En Canadá se les puede encontrar en todas las provincias y territorios, no obstante, no habitan en las regiones más septentrionales, cercanas al Océano Ártico. También están presentes en prácticamente todo el territorio de los Estados Unidos, excepto en las regiones desérticas del sudoeste y en la península de la Florida. En el territorio mexicano, por otro lado, son escasos, ya que solo viven en las zonas cercanas a los ríos Bravo (en los estados de Chihuahua, Coahuila, Nuevo León[28] y Tamaulipas) y Colorado (en Sonora).[7]
Del castor de Kellog (Castor californicus) se han encontrado fósiles en los estados estadounidense de Washington, Oregón, Idaho, Nebraska, Kansas y California, y en el estado mexicano de Sonora.[29]
A fin de elevar su número, se han liberado especímenes de Castor fiber a lo largo de toda Europa, en especial en países donde antes solían habitar o siguen habitando pero sus poblaciones han disminuido. Por ejemplo, en octubre de 2005, seis castores europeos fueron liberados en el condado de Gloucestershire en Gran Bretaña, y se planean más reintroducciones en Escocia y Gales.[30] En España, debido a que su reintroducción se llevó a cabo de forma clandestina y sin planificación, no fue recibida con total agrado por algunos, incluido el Ministerio de Medio Ambiente de aquella nación. Su liberación en otros países, no obstante, ha tenido éxito; un ejemplo de ello son sus introducciones en Alemania —específicamente en Baviera—, los Países Bajos y Serbia. También han regresado a los bancos del río Morava, en Eslovaquia y la República Checa.
Algunas parejas de Castor canadensis fueron liberadas en la región argentina y chilena de Tierra del Fuego en 1946,[3] siendo esta introducción posiblemente la de mayor trascendencia de todas, debido al fuerte impacto que han tenido en el ecosistema fueguino. Esta misma especie fue introducida en Finlandia en 1937 como parte de un programa para reintroducir al extinto castor europeo.[14] Después de extenderse por todo el territorio de aquel país, llegaron a la región rusa de Carelia.[14] En Polonia se les introdujo en la década de 1930.[14]
Introducidos en un área donde no habitan sus depredadores naturales, como lo es Tierra del Fuego, los castores han modificado miles de hectáreas de terreno y son considerados como una plaga imparable por la población local. Todo surgió en 1946, cuando el Ministerio de Marina de Argentina liberó a veinticinco parejas de castores norteamericanos en el noreste del lago Fagnano y en las orillas del río Claro, localizados en la Isla Grande de Tierra del Fuego.[31][32] Con la introducción de la especie se planeaba mantener una población controlada para fomentar la industria peletera en la región, ya que en la misma no había especies que pudieran utilizarse para tales fines.[3][32] También se dice que fueron llevados a la zona por la marina argentina para que fueran cazados y con sus pieles se hicieran gorros para los oficiales de la propia marina.[32] Sin embargo, su intento por mantener a la población controlada fracasó, pues algunos de los animales se dispersaron siguiendo los cursos de agua y colonizaron la región.[31] Alrededor de 1964, llegaron a tierras chilenas.[32] Incluso han cruzado el Canal Beagle, como lo prueba su presencia en la Isla Navarino, y hay evidencias de que cruzaron el Estrecho de Magallanes, pues se han hallado ejemplares en la península de Brunswick, llegando por lo tanto a territorio continental.[32]
Se desconoce el número exacto de castores que habitan en esta región. La mayoría de las fuentes estiman su población entre los setenta mil y cien mil ejemplares,[33][34] aunque algunos han calculado que podrían ser hasta doscientos mil.[35] Se piensa que tan solo en la Isla Navarino hay aproximadamente veinte mil individuos.[23] Independientemente de su número, los castores han causado graves alteraciones en los ecosistemas de la zona, principalmente en Chile, donde el problema se volvió tan extremo que se ha permitido la caza de diez mil ejemplares por año para reducir su población, además de permitir la venta de sus pieles y carne.[33] Como resultado, entre 2004 y 2007 se cazaron en Tierra del Fuego cerca de 11 700 castores.[32] En Argentina, la Legislatura de la provincia de Tierra del Fuego calificó al castor como "especie dañina y perjudicial".[34] Al principio no contaban con depredadores en la zona, lo que influyó notoriamente en su rápida expansión, pero con el paso del tiempo, el zorro culpeo y el puma se convirtieron en sus enemigos, colaborando con su erradicación.[32] A pesar de todos los esfuerzos por detenerlos, los castores continúan expandiéndose, por lo general hacia el norte, y se calcula que avanzan a un ritmo de entre seis y ocho kilómetros por año.[32][35] Desde 2001, los dos países involucrados han comenzado a cooperar en planes orientados al control de la población de castores, con el propósito final de erradicarlos definitivamente para el año 2015.[36]
Una diferencia notable entre Tierra del Fuego y la mayor parte de América del Norte es que en los árboles del sur del continente no crecen vástagos, algo que sí sucede con algunos árboles norteamericanos como sauces y álamos. Gracias a los vástagos, los bosques norteamericanos son capaces de regenerarse más rápidamente que los fueguinos. Por esta razón, el castor se acopla perfectamente con los bosques de su zona nativa, mientras que en la región sudamericana tiende a desequilibrar los ecosistemas. La especie vegetal que más se ha visto afectada por la actividad de los castores en Tierra del Fuego es la lenga.[3][23]
El historiador romano Apiano nos habla de su abundancia en el río Betis (Guadalquivir); existió en todos los ríos “importantes” del norte de Iberia, e incluso existen restos óseos en Atapuerca y yacimientos arqueológicos del siglo VI. El naturalista suizo Konrad von Gesner cita la especie en España incluso en el año 1583, dato difícil de refutar, ante lo inconfundible de la especie. Por lo tanto, el castor europeo es una especie propia de nuestra fauna, la caza y presión humana llevó a esta especie a la extinción local en la península ibérica en el Siglo XVIII y a casi su extinción total en Europa. Varios expertos coinciden en que la extinción en España debió producirse en la década de 1850 en la cuenca del Duero.[37]
A partir de 2005, se comenzaron a hallar una serie de indicios que sugerían la presencia de una población de castores en el norte de España, más específicamente en Navarra y en La Rioja; tales pruebas incluían árboles talados, huellas, restos de forrajeo, excrementos y marcas de castóreo, entre otras.[27] El castor ya había habitado anteriormente en España,[38] pero desapareció de la zona desde por lo menos el siglo XVII debido al surgimiento de las armas de fuego, con las que se le cazaba para obtener su carne y su grasa.[39] Un tiempo después de que se comenzaran a hallar aquellos indicios, se descubriría que un grupo ecologista había liberado en la primavera de 2003 a 18 castores europeos provenientes de Baviera en los ríos Ebro, Aragón y Cidacos.[38][40][41] Se ha alegado que los castores aparecidos en el Ebro eran procedentes de Rusia y que estos podrían haber sido híbridos de castor europeo y americano.[42] Sin embargo, las dos especies son incompatibles para la reproducción y nunca se han descrito híbridos.
La reintroducción de los roedores desató un intenso debate acerca de las ventajas y desventajas del regreso de estos animales a la península ibérica. Por un lado, se argumentaba que la reintroducción no se había realizado naturalmente, y según el Ministerio de Medio Ambiente de España, ésta se había llevado a cabo de forma clandestina e ilegal.[40] También se alegaba que la llegada de los castores podría perjudicar a algunas especies protegidas en la zona, como el visón europeo y la nutria.[38] En contraparte, los defensores de los castores, entre los que se encontraba un grupo ecologista belga llamado Pays des castors (País de los castores),[42] aseguraban que estos animales traerían beneficios para la zona y la biodiversidad de la misma, incluyendo al visón europeo. En realidad ambas especies habitan juntas en algunas partes del norte de Europa,[38] no obstante, su forma de interactuar posiblemente sería diferente en la península ibérica, pues los ecosistemas de tipo mediterráneo presentes en España son muy diferentes a los de tipo taiga que hay en el norte del continente y que son mucho más boscosos.[38] El argumento de que la presencia de los castores podría ser benéfica para la biodiversidad se vio debilitado más adelante, pues estos roedores habían dañado principalmente los bosques de sauces y chopos, los cuales eran precisamente el hábitat del visón europeo.[38]
Estos bosques se encuentran hoy alteradísimos por el hombre por lo que la interacción del castor sería inapreciable, en comparación con los millones de euros que se destinan en toda la cuenca del Ebro a canalizaciones, encauzamientos y repoblaciones de chopos híbridos o clones.[cita requerida]
Como las administraciones navarras y riojanas consideraron que la especie llegó de forma clandestina al país, los gobiernos de estas entidades presentaron el caso en junio de 2007 ante el Comité de Flora y Fauna de España, mismo que consultó a la Comisión Europea, ya que el castor es una especie protegida por la Unión Europea.[39] Finalmente, la Comisión consideró que la especie se encontraba fuera de su distribución natural,[38] por lo que no se opuso a su erradicación en las zonas mencionadas.
Desde 1950 el castor ha sido reintroducido y traslocado en toda Francia[43] desde la cuenca del Bajo Ródano, en diversos cauces de la cuenca atlántica.[44] Igualmente se han realizado esfuerzos de traslocación en Bélgica, Suecia, Finlandia y Alemania.[45] Muy recientemente se ha restablecido en Escocia, donde es un recurso turístico de primer orden.[46] Únicamente está ausente de Portugal e Italia y en todos los países europeos se están realizando esfuerzos por su conservación y restablecimiento,[47] excepto en España, donde se intenta erradicar.[48]
Tal como indica la obra Wildlife comeback in Europe: The recovery of selected mammal and bird species,[48] actualmente los expertos coinciden en que esta especie supone una gran oportunidad para promover los efectos ecológicos positivos del castor como ingeniería ecológica, incluyendo el aumento de la biodiversidad como resultado de cambios inducidos por el castor en hábitat, y este ha sido el foco de más reciente investigación. A través de la creación de estanques, el castor aumenta la cantidad de nutrientes disponibles, que conduce a las algas y el crecimiento de las plantas. Como resultado, se incrementa la riqueza de especies de invertebrados[49] y la biomasa son más altos en las corrientes fluviales con castor por sus influencias directas y los claros que crea la especie.
En Baviera, se registraron 38 especies de libélula en los sitios de castor, con 11 beneficiarios directos de la presencia de la especie del castor. Sin embargo, los vertebrados especies también se benefician: se incrementa al doble las especies de peces[50] en hábitat del castor de influencia, con densidades de hasta 80 veces mayores que en los sitios sin castor.[51]
Un mayor número de especies de anfibios aparecieron en los sitios de castor en la región de Eifel y Baviera, donde la mitad de los 12 especies se benefició directamente de actividad de los castores. En un estudio de Rusia sobre anfibios, la productividad fue mayor en comparación con sitios con castor a sitios sin castor.[52] Además de este aumento en la diversidad de peces y el efecto beneficioso de la presa sobre los anfibios, los hábitats del castor aporta una mayor variedad de aves, con más de 50 especies raras registradas en Baviera, o un incremento, por ejemplo, de la cigüeña negra (Ciconia nigra) en Europa Central.
Hay también evidencias de que otros mamíferos como la nutria, que puede utilizar los troncos cortados por el castor como áreas de reposo, además de aprovechar este aumento de la disponibilidad de alimentos.
Más recientemente, estudios han demostrado un efecto positivo del claros creados por el castor para los murciélagos insectívoros, proporcionando nuevos sitios de caza y alimentación para especies como Pipistrellus spp.[53]
En términos más generales, el castor puede apoyar la necesaria restauración de los cursos de agua llevadas a cabo en respuesta al cambio climático y mitigar sus efectos, como el aumento de las inundaciones con un coste extremadamente bajo.
Después de una larga ausencia de una gran parte de su área de distribución, el castor euroasiático, ahora poco a poco, reclama su papel como ingeniero ecológico y especie clave en las aguas dulces de Europa y sus ecosistemas. Sin duda, la especie se incrementarán más en número y distribución en las próxima décadas en toda Europa Occidental, sobre todo en cuencas donde no exista un confinamiento de tramos fluviales debido a fuertes barreras artificiales que impidan dispersarse a la especia. Este taxón debe gestionarse a escala de cuenca.
Los beneficios asociados a la restauración fluvial y el potencial para el turismo,[54] son obviamente mayores que el costo de los daños relacionados con el castor. Existe un estudio de la Universidad de Oxford donde se destaca el beneficio económico de restablecer la especie.[55] Debe, permitirse la coexistencia pacífica y el mutuo beneficio del castor y el hombre en la península ibérica. Véase DEINET, S., et al. (2013).[48]
En el pasado, aproximadamente a mediados del siglo XX, cuando las poblaciones de castores europeos habían disminuido drásticamente debido a la cacería, se comenzaron a conservar algunos especímenes de castores en cautiverio para que se reprodujeran y más tarde fueran liberados en la naturaleza, a fin de restablecer sus colonias.[10] Estas conservaciones en cautiverio se realizaron en varios países europeos, por ejemplo, en Suiza.[10] Al irse recuperando las poblaciones, las liberaciones se fueron volviendo menos necesarias, por lo que ahora solo se conservan castores en cautiverio para su estudio y exhibición, como sucede en los zoológicos.
Al estar en cautiverio, los castores siguen teniendo la necesidad de vivir en grupos. Necesitan un recinto que tenga una parte de tierra y otra de agua, cada una de extensión considerable (no menos de 50 m²),[10] y el agua debe tener suficiente profundidad. Permanecen todo el año al aire libre, aunque, en sustitución de sus madrigueras, deben contar con guaridas en las que puedan refugiarse en el invierno.[10]
Es común que tengan una vida más larga en cautiverio que en la naturaleza. En estado salvaje, tienen una esperanza de vida de unos diez a doce años, aunque en ocasiones viven hasta quince, mientras que en cautividad pueden vivir hasta unos veinte años.[4][56]
Los castores habitan en las zonas ribereñas,[57] y predominantemente en regiones frías.[58] La costumbre de estos animales durante cientos de miles de años en su hábitat natural ha sido mantener saludables y en buen estado a los ecosistemas acuáticos en los que viven, aunque para un observador humano, viendo todos los árboles talados, en ocasiones puede parecer que están haciendo justo lo contrario. En realidad el castor es una especie que trabaja como piedra angular en su ecosistema al crear humedales que son útiles para muchas otras especies. Después de los humanos, ningún otro animal modifica tanto el entorno que lo rodea como el castor.[10][11]
Los diques son construidos por los castores para protegerse de los depredadores, tales como coyotes, lobos y osos, y para poder acceder fácilmente y con seguridad a la comida durante el invierno.[57] No obstante, la función primordial de esta barrera es detener el flujo de la corriente, a fin de crear un estanque con aguas tranquilas donde los castores puedan construir sin dificultades sus madrigueras.[57] Con frecuencia, los castores construyen un dique más pequeño río arriba para disminuir la fuerza de la corriente y así reducir la presión que ejerce ésta sobre la madriguera.[59] Suelen dar mantenimiento a todas las estructuras, con lo que poco a poco van aumentando de tamaño. Los castores pueden reconstruir sus diques principales en el transcurso de una noche, aunque pueden no defender los diques secundarios tan vigorosamente. Los castores son famosos por haber construido diques muy largos.[60] El más largo que se conoce fue descubierto cerca de Three Forks, Montana, y medía unos 652 m de largo, 4 m de altura y 7 m de grosor en la base.[61] También es sobresaliente que estos largos diques suelen ser obra de tan solo unas pocas familias de castores emparentadas, y cada familia no suele rebasar los diez miembros. No obstante, los diques por lo general no miden más de 1,5 m de altura y unos 3 m de ancho en la base, haciéndose más estrechos hacia la parte superior.[59] El largo del dique generalmente depende del largo de la corriente misma. Además de largos, suelen ser muy resistentes, pues pueden soportar el peso de una persona.[33]
El dique difiere en forma de acuerdo a la naturaleza de la corriente en la que se encuentra. Donde el agua tiene poca fuerza, es prácticamente recto; donde la corriente es considerable, es curvo, con su convexidad de cara a la corriente. No se ha observado un proceso particular para la edificación, excepto que el trabajo es realizado constantemente y que todas las partes están construidas con la misma solidez.
Se piensa que es principalmente el sonido del agua corriendo lo que estimula a los castores a construir.[59] Sin embargo, estudios realizados para analizar las actividades habituales de los castores han indicado que estos pueden responder a una variedad de estímulos, no solo el sonido de agua en movimiento. En dos experimentos se demostró que, aunque los castores apilaran material cerca de un altavoz emitiendo sonidos de agua corriendo, solo lo hacen después de un considerable período. En uno de esos experimentos, se observó que los castores enterraban los altavoces que producían el sonido hasta que no podían oírlo más.[62] Adicionalmente, los castores, al ser enfrentados con un tubo que permitía el paso del agua a través de su dique, se encargaron de detener el flujo de agua tapando el tubo con lodo y varillas. Se observó que los castores hacían esto incluso cuando el tubo no producía el sonido de agua en movimiento. Los castores suelen reparar los daños que tenga el dique y construirlo más alto mientras el sonido continúe. No obstante, en las épocas donde los ríos se vuelven muy caudalosos, generalmente permiten que fluyan con libertad pequeñas corrientes a través del dique.
Los diques de castores pueden ser perjudiciales; la inundación que provocan puede causar un amplio daño a propiedades, y cuando la inundación ocurre junto a unas vías de ferrocarril, puede ocasionar descarrilamientos. Además, si un dique llega a romperse, esto resulta en una instantánea descarga de agua que también puede causar daños dependiendo de la fuerza con la que salga despedida. Esta interferencia no se limita a la geografía humana; los castores pueden destruir hábitats de anidación para especies en peligro, y con frecuencia derriban árboles maduros sin darle ningún uso a los troncos.
Por otra parte, la construcción de diques es sumamente benéfica para la restauración de humedales. Otros beneficios incluyen el control de corrientes, la biodiversidad (al proveer hábitats para muchas especies), la purificación del agua de toxinas como los pesticidas y la retención de cieno. A lo largo de eones, esta recolección de cieno ha producido el fértil suelo tan buscado por los agricultores. Los diques también reducen la erosión y disminuyen la turbidez del agua, el cual es un factor determinante para la vida acuática. Aunque los castores pueden causar daños, parte del problema es de percepción. Tales daños son muy visibles poco después del inicio de la actividad del castor en el área, mientras que los beneficios se dan a largo plazo y no se distinguen con facilidad, excepto por alguien que esté monitoreando atentamente la zona.
Un dique de castor tiene una cierta elevación sobre el nivel del agua. Cuando se presentan fuertes lluvias, el nivel del arroyo se eleva y el dique gradualmente libera el agua extra almacenada. Por lo general esto es todo lo que se necesita para reducir la altura de la ola de inundación moviéndose río abajo, e impide parcial o totalmente el daño potencial a las construcciones humanas que se encuentran más adelante. De esta forma, el dique ayuda a ejercer un cierto control sobre las inundaciones. Los ríos con diques de castores en sus corrientes principales tienen menores niveles máximos de agua y mayores niveles mínimos, es decir, niveles de agua más constantes.
Cuando ocurren inundaciones perjudiciales ocasionadas por los diques, se pueden instalar aparatos modernos de control del nivel del agua para solucionar el problema. El daño no deseado a los árboles puede prevenirse enrollando malla de alambre o láminas de metal alrededor de las bases de estos.[63]
Si un estanque creado por un castor se vuelve muy poco profundo debido a la sedimentación que ocurre en él, o si la fuente de árboles se agota, los castores abandonan el sitio. Al no recibir mantenimiento, tarde o temprano el dique se rompe y el agua se escurre. La rica y gruesa capa de cieno, ramas y hojas secas que se halla detrás del antiguo dique es el hábitat ideal para las especies de humedales. Algunas de las que se benefician con la creación de estas zonas pantanosas son las nutrias, ciertas aves acuáticas y muchos tipos de peces. Gran parte de ellas ya habrán habitado anteriormente en el borde del estanque. Los humedales tienen importantes beneficios ambientales, ya que además de servir como refugio a un gran número de especies, muchas también los usan para alimentarse y reproducirse.[64] Para los salmones, por ejemplo, los humedales y los estanques creados por los castores son muy útiles, pues en ellos los ejemplares más jóvenes pueden ocultarse de sus depredadores y alimentarse tranquilamente. Los humanos igualmente se ven beneficiados, pues los humedales proveen una valiosa fuente de agua para cualquier uso, desde doméstico a industrial y agrícola.[64] En los humedales más grandes, se puede utilizar el agua para la producción de energía en centrales hidroeléctricas.[64] Además, debido a la gran cantidad de peces que habitan en sus aguas, son muy valiosos para las actividades pesqueras. Los humedales profundos pueden ser de utilidad para el transporte fluvial, y algunos son atractivos turísticos debido a la diversidad de paisajes y especies que pueden avistarse en ellos.[64]
Al inundarse y secarse un humedal, las especies de pastura, como las gramíneas, lo colonizan y este se convierte en una fértil pradera adecuada para pastar.[59] En áreas donde no hay nada más que bosque, esto provee un valioso sitio para muchos animales —por ejemplo, los alces— que de otra forma no podrían alimentarse. Estos pastizales son conocidos como vegas, y son zonas de tierra llanas, húmedas y bastante fértiles,[65] por sus suelos que almacenan agua durante todo el año.[66] También reciben el nombre de ciénagas,[66] esto debido al alto contenido de cieno que presentan.
Finalmente el prado es colonizado por árboles ribereños, por ejemplo, álamos temblones, sauces y aquellas especies que son las favoritas de los castores. Habiendo sucedido esto, es posible que los castores recolonicen el área, y el ciclo comience de nuevo.
La eliminación de nutrientes en la corriente, que se realiza en los estanques creados por los castores, es un muy valioso proceso. En una corriente de agua, la presencia de fosfatos y nitratos es algo normal, pues forman parte del proceso de eutrofización, mismo que ayuda al crecimiento de algas y plantas acuáticas[67] Sin embargo, la agricultura realizada cerca de los ríos con frecuencia incrementa las cargas de estos y otros nutrientes en la corriente, causando problemas río abajo cuando el agua es bebida. Además del cieno, los diques de castores recolectan hojas, ramas y varillas producto de las actividades de los castores, especialmente en el otoño. El principal componente de este material es la celulosa. Muchas bacterias producen celulosa, la cual puede separarse de la glucosa y utilizarse como fuente energética. Así como las algas obtienen su energía de la luz del sol, estas bacterias la obtienen de la celulosa. No obstante, esta fuente de energía —la celulosa— no les basta para su crecimiento. Estas poblaciones bacterianas enfrentan una seria escasez de compuestos nitrosos y fosforosos, por lo que absorben estos nutrientes cuando se topan con ellos en la corriente de agua. De esta forma, estos y otros nutrientes son fijados en el estanque por las bacterias y eliminados de la corriente.
La agricultura también introduce herbicidas y pesticidas a las corrientes. Las bacterias son un grupo extremadamente variable y algunas de estas sustancias son metabolizadas y descompuestas por los microorganismos que viven en el fondo rico en celulosa localizado detrás del dique de un castor.
Algunos científicos creen que la cascada de nitratos, es decir, la producción de una cantidad mucho mayor de nitrógeno fijado, el cual en los ciclos naturales puede convertirse en nitrógeno gaseoso, puede ser tan problemática para la ecología como la producción de dióxido de carbono. Es probable, aunque no se ha demostrado, que los diques de castores en una corriente pueden contribuir a la desnitrificación, que es la conversión de nitratos (NO3−) en nitrógeno gaseoso (N2) y que solo se consigue en condiciones anóxicas (sin oxígeno).[68]
En las plantas de tratamiento de aguas residuales, la desnitrificación se logra pasando el agua a través de capas sucesivas de organismos aeróbicos y anaeróbicos. Debajo del dique de un castor ocurre un proceso similar. Al estar en el estanque creado por el dique, el agua se filtra a la tierra, y ahí el oxígeno disuelto en ella es consumido por la fauna que vive en la rica capa orgánica. En cierto punto todo el oxígeno ha sido consumido y la tierra se vuelve anaeróbica. Este paso es fundamental pues la presencia de oxígeno suprime el sistema enzimático que se requiere para el desarrollo de la desnitrificación.[68] Este ciclo aeróbico-anaeróbico puede presentarse varias veces a lo largo de la corriente, y en ocasiones la desnitrificación resulta de él. Durante la desnitrificación, primeramente el nitrato se convierte en nitrito (NO3− → NO2−), más tarde en óxido nítrico (NO), luego en óxido nitroso (N2O) y finalmente en nitrógeno gaseoso (N2). Después de todo el proceso, el agua regresa a la superficie. Algunos géneros de bacterias que pueden participar en este proceso son: Achromobacter, Alcaligenes, Bacillus, Flavobacterium, Lactobacillus, Micrococcus, Proteus y Pseudomonas, por mencionar algunos.[68]
Los diques bien mantenidos bloquean la corriente de agua, creando de esta forma un profundo estanque que ayuda a aislar el hogar de los castores: su madriguera, conocida también como cabaña,[4][22] una estructura de forma cónica donde vive la familia de castores, y que construyen también con ramas y fango, además de musgo y hierba entretejida.[4] Las entradas de la madriguera se encuentran bajo el agua para evitar que queden bloqueadas cuando la superficie del estanque se congele y para hacer casi imposible el ingreso de otros animales (aunque se han encontrado ratas almizcleras viviendo dentro de madrigueras junto con los castores que las construyeron).
La madriguera en sí consiste en una cámara principal, de hasta un metro de altura, cuyo suelo está al nivel del agua y a donde llegan las entradas desde el exterior, que por lo general son dos: la primera, recta e inclinada, es usada para llevar madera al interior, y la segunda, que desciende al agua de forma más directa, es utilizada solo para entrar y salir. Justo afuera de la primera entrada, los castores mantienen almacenada su reserva de comida para el invierno. En realidad la madriguera suele tener el piso a dos niveles diferentes como medida de protección en caso de que se eleve el nivel del agua durante el deshielo de primavera.[69] A pesar de que el aire se filtra a través de las paredes, también es común que haya una sección más delgada en el techo que sirva para ventilar el interior y facilitar la entrada del aire.[69]
Los castores son muy ágiles y relativamente veloces cuando están en el agua. Por otro lado, al desplazarse por tierra son mucho más torpes y lentos. Esto les dificulta la tarea de llevar los materiales que utilizan para la construcción de sus diques y madrigueras, especialmente troncos y ramas, hasta el estanque donde viven. Por ello, es común que los castores construyan canales de agua que conecten la laguna con la fuente de recursos que utilizan, por ejemplo, un grupo de árboles. Gracias a los canales, pueden llegar nadando hasta el punto deseado, y regresar al estanque con los materiales del mismo modo. De esta forma, reducen significativamente las distancias que deben recorrer por tierra, y por lo tanto agilizan su labor. Estos canales miden aproximadamente 1 m (metro) de ancho por 1 m de altura, y pueden llegar a medir hasta 100 m de longitud.[59]
Las pieles de castor eran intercambiadas en trueques por los nativos americanos en el siglo XVII para conseguir bienes europeos. Después eran enviadas a Gran Bretaña y Francia, donde eran convertidas en prendas. La extensa cacería y captura de castores puso en peligro su supervivencia. No obstante, llegó un momento en el que el comercio de pieles decayó debido a su demanda decreciente en Europa y a la utilización de los terrenos de caza para apoyar al sector agrícola en auge. Posteriormente se daría un pequeño resurgimiento en la cacería de castores en algunas áreas donde había sobrepoblación de estos animales; aunque por lo general la captura solo se realiza cuando la piel es valiosa, normalmente el resto del animal también se utiliza como alimento para otros animales. La única piel en América del Norte que superaba a la del castor en valor comercial era la del zorro rojo, la cual se decía que era cuarenta veces más valiosa.[70]
Tanto los testículos de castor como el castóreo, una secreción oleosa y amarga con un olor ligeramente fétido contenida en los folículos vaginales (hembras) o prepuciales (machos) de los castores, han sido artículos utilizados en la medicina tradicional. En la medicina yupik (esquimal) se usaban testículos secos de castor para aliviar el dolor. Los testículos de castor eran exportados desde el Levante (una región donde actualmente se encuentran países como Israel y Siria) entre los siglos X y XIX.[71] Claudio Eliano, un autor romano, describió que los castores se arrancaban a mordidas los testículos, sus órganos más valiosos, para que los cazadores no se interesaran en matarlos. Los castores europeos fueron cazados llevándolos al borde de la extinción, en parte para la obtención del castóreo, que era usado como analgésico, antiinflamatorio, antitusigeno y antipirético. Los romanos incluso le atribuían propiedades abortivas a la sustancia.[32] También se ha descrito que el castóreo puede usarse contra la dismenorrea y condiciones histéricas —referentes al útero—, ya que eleva la presión sanguínea e incrementa el ritmo cardiaco. Los efectos que produce el castóreo han sido acreditados a la acumulación de salicina que los castores reciben de los sauces que componen su dieta, sustancia que se transforma en ácido salicílico y actúa de forma muy similar a la aspirina.[72] En la naturaleza, los castores utilizan el castóreo para marcar su territorio,[32] aunque también lo pueden usar para engrasar su pelaje a fin de protegerse de los ataques y agresiones externas.[73] El castóreo también se llegó a usar en la fabricación de chicles,[32] y continúa siendo utilizado en la fabricación de perfumes; se dice que fue Nostradamus quien descubrió que esta sustancia actuaba como fijador de olores, propiedad que se aprovechó para hacer a los perfumes más perdurables.[73] Sin embargo, en la actualidad la utilización de este tipo de sustancias está muy controlada, pues se tiene en cuenta la supervivencia de las especies.
La cultura popular occidental suele representar a estos animales de forma positiva, como personajes bondadosos y trabajadores.
Los castores (Castor) son un género de roedores semiacuáticos nativos de América del Norte y Eurasia que se caracterizan por sus amplias y escamosas colas. Este género, de todos los que pertenecen a la familia Castoridae, es el único no extinto en su totalidad, y engloba tres especies: el castor americano (Castor canadensis), el castor europeo (Castor fiber) y el castor de Kellog (Castor californicus), este último extinto desde el Pleistoceno. Todas ellas habitan exclusivamente en el hemisferio norte, excepto algunos castores americanos que llegaron a la región argentina y chilena de Tierra del Fuego al ser allí introducidos. También se introdujeron ejemplares de esta especie en ciertas regiones de Europa. Con estas excepciones, Castor canadensis habita únicamente en Norteamérica, y Castor fiber en regiones de Europa y Asia. Castor californicus se extendía por lo que hoy en día es el oeste de los Estados Unidos. Aunque son muy similares entre sí, las investigaciones genéticas han demostrado que las poblaciones europeas y norteamericanas de castores son de especies distintas; la principal diferencia radica en que tienen diferente número de cromosomas.
Estos animales son conocidos por su habilidad natural para construir diques en ríos y arroyos, y sus hogares —llamados castoreras— en los estanques que se crean a causa del bloqueo del dique en la corriente de agua. Para la edificación de estas estructuras, utilizan principalmente los troncos de los árboles que derriban con sus poderosos incisivos. A pesar de la gran cantidad de árboles que talan, los castores no suelen perjudicar el ecosistema en el que viven; por el contrario, lo mantienen saludable, pues sus diques proveen una gran cantidad de beneficios. Entre otras cosas, estas barreras propician la creación de humedales, ayudan a controlar inundaciones y eliminan contaminantes de la corriente. No obstante, en ecosistemas extraños para ellos, estas modificaciones al ambiente pueden ser perjudiciales, como ha sucedido, por ejemplo, con los castores introducidos en la isla de Tierra del Fuego en Argentina y Chile.
Desde hace cientos de años, los castores forman parte de la cultura popular y en algunos casos han tenido una gran influencia en el desarrollo de las sociedades humanas. Un ejemplo de esto es su importancia en la colonización europea de América, pues la búsqueda de sus pieles fue uno de los factores que impulsaron la exploración y el posterior desarrollo económico de Norteamérica. Esto fue debido al valor comercial de sus pieles y de otros productos obtenidos de ellos, como el castóreo. También es un elemento muy representativo de la cultura de Canadá, a tal grado que es el animal nacional de aquel país. Por tanto, la influencia de los castores no se limita al sector económico y comercial; también abarca campos tan variados como la literatura, la religión y el deporte.
See artikkel on närilisest. Filmi kohta vaata artiklit Kobras (film 2011). Perekonnanime kohta vaata artiklit Kobras (perekonnanimi). Eesti laeva kohta vaata artiklit Piiber (laev). Kobras ehk piiber (Castor) on loomaperekond näriliste seltsist, kobraslaste sugukonna ainus tänapäevane perekond.
Perekonda kuulub kaks liiki – euroopa kobras ja kanada kobras. Mõlema elutegevus on võrdlemisi sarnane ja neid peetakse olulisteks ökosüsteemi muutjaliikideks.
Koprad on tuntud oma tammiehitamise oskuse poolest.
Kopral on kaks liiki:
Nad on sarnase välimuse ja eluviisiga, kuid nende ristumine on ebatõenäoline.
Koprad on suured närilised: tüvepikkus kuni 1 meeter, mass 30 kg. Keha on jässakas.
Tagajäsemete varvaste vahel on ujunahk, esijäsemetel ujunahka ei ole. Tagajäseme teise varba küüs on kahestunud, moodustades omamoodi hargi. See võimaldab loomal karvu harjata ning välisparasiite eemaldada.
Sukeldudes tõmbuvad kõrvalestad pikisuunas kurdu ja ka sõõrmed sulguvad.
Karvkate eristub selgelt karedaks pealiskarvaks ja tihedaks pehmeks aluskarvaks. Karvastiku värvus varieerub helepruunist peaaegu mustani.
Saba on kaetud suurte sarvsoomustega. Saba selgmisel keskjoonel kulgeb jäik sarvkiil. Sarvsoomuste vahel kasvab hajusalt lühikesi karme karvu.
Paariliste anaalnäärmete nõrega võiab kobras karvastikku, et kaitsta seda märgumise eest. Nende ees on paarilised muskusnäärmed, mille eritist nimetatakse kopranõreks.
Purihambaid on 16: üla- ja alalõualuu kummaski pooles 4. Neil pole harilikult juurt, ainult mõne vana isendi purihambail moodustub nõrk juur. Lõikehambad on suuõõnest eraldatud eriliste mokajätketega, mis võimaldab kopral närida ka vee all, ilma et vesi kurku satuks.
Koprad on poolveelise eluviisiga. Oma kodu rajavad nad järve või jõe kaldale. Oluline on, et veekogu ääres kasvaks pehme puiduga lehtpuid ja põõsaid (pajusid, papleid ja haabu) ja et oleks külluses rohttaimestikku, mis on kopra põhitoit.
Suvel eelistavad koprad süüa rohttaimi (vesikupp, valge vesiroos, võhumõõk, pilliroog), sügisel langetavad nad puid ja koguvad nende oksi talvevaruks.
Koprad ehitavad uru või kuhilpesa. Kui veekogu kaldad on järsud, siis nad kaevavad uru, aga kui madalad soised kaldad seda ei võimalda, siis rajavad kuhilpesa. Viimane tähendab mudaga kokku mätsitud savihunnikut, mille kõrgus võib ulatuda kolme ja läbimõõt kümne meetrini. On täheldatud ka vahevormi, poolkuhilpesi: hävinud laega urule kuhjatakse okstest katus.
Uruava või pesaväljakäik asub veepinnast allpool. Pesas on talvel temperatuur üle nulli, vesi ei külmu ja koprad saavad väljuda jääalusesse vette.
Koprad ehitavad muutuva veetasemega väikestele vooluveekogudele pesast allavoolu tamme, et nad ei jääks kuivale. Langetatud puude tüved, oksad ja risu seotakse savi ja mudaga. Mõnikord rajavad koprad kanaleid, mida mööda nad parvetavad puitu.
Koprad väldivad nii laiu ja kiire vooluga veekogusid, millele nad ei suuda tammi ehitada, kui ka talvel põhjani jäätuvaid veekogusid.
5–7 cm läbimõõduga haava langetab kobras 2 minutiga, aga 10–12 cm läbimõõduga puu ühe ööga. Langetatud puul hammustavad nad küljest oksad ja tükeldavad need. Osa oksi söövad nad kohapeal, osa veavad ära või parvetavad oma koopa või tammi juurde. Järele jäävad iseloomuliku kujuga känd ja laastud.
Eestis teadaolevalt üks pikemaid kopratamme valmis 2018. aastal Läänemaal Esna allikate juures, kuhu koprad rajasid 95,5 meetri pikkuse tammi. Maailma pikim kopratamm asub Kanadas ning on 850 meetri pikkune.[1]
Kopratamme leidub Eestis rohkem kui inimtekkelisi tamme - põllumajandusameti 2012. ja 2015. aastal riigi korrashoitavatelt ühiseesvooludelt kogutud andmete järgi oli kopratamme neil jõgedel üle 2000 -, ent inimeste ehitatud paisude mõju on suurem. Sellest hoolimata on kopratammidel Eesti ökosüsteemides oluline roll. Kobraste rajatud märgalad pakuvad elupaika veelindudele, kudemiskohti konnadele ja kaladele ning jahialasid pisikiskjatele. Kopratiikide veereservid kahandavad üleujutuste ja põua mõju, samuti puhastavad need vett, kuna tiikides settib sade ja vesi muutub hapnikurikkamaks, tammi lagunemise järel maha jääv muda aga väetab taimi. Nii ulatub kobraste mõju vee puhtusele ja veerežiimile kaudselt isegi Läänemereni.[2]
Täiskasvanud kopraid ohustavad ilves, hunt ja karu, noorloomi ka rebane, saarmas, tuhkur, naarits, haug ja suuremad röövlinnud.
Kobras rajab oma elutegevusega märgalasid, tiike, tamme ja kanaleid ning seeläbi elupaiku eri liikidele. Kobrast võib seetõttu pidada ökosüsteemi muutjaliigiks. See on organism, kes säilitab, muudab või loob endale ja teistele liikidele elukohti, reguleerides eluta ja elusressursside olemasolu.[3] Ökosüsteemi muutjaliik suudab vähendada inimese rolli looduse muutmisel või taastamisel. Nii võib ta olla odavaim ja lihtsaim lahendus mingi ala taastamiseks.[4] Eesti looduses on kobras üks olulisemaid tugiliike, kes tagab loodusliku mitmekesisuse.[5]
Koprad suudavad elutseda väga eripalgelistes kohtades, nii kuivematel kui ka niiskematel ja nii külmematel kui ka soojematel aladel. Seetõttu on kobras võimeline oma elutegevusega mõjutama ökosüsteeme.[6]
Euroopa kopra (Castor fiber) ja kanada kopra (Castor canadensis) elutegevus on võrdlemisi sarnane. Selle käigus luuakse kanaleid, tiike, tamme ja märgalasid. Kanalid võimaldavad laiendada toitumisala ja ohutult transportida toiduvarusid. Kanalite võrk võib ulatuda mitmesaja meetrini.[7]
Tammide suurus varieerub sõltuvalt ehitusmaterjali olemasolust ja asukohast. Heitlehiste puude ja põõsaste rohkus kallastel tagab kobraste suurema arvukuse. Mida rohkem on alal kopraid, seda suurem on ka sealne ehitustegevus. Tammide tõttu tekivad üleujutused, mis hävitavad metsaseid alasid. Sellega samaaegselt luuakse aga tiike ja märgalasid.[7] Tammide, tiikide ja märgalade rajamisega loovad koprad täiesti uusi elupaiku.[3]
On täheldatud, et Kanada kobras ehitab rohkem tamme kui Euroopa kobras. Mõlema kopra loodud tammide mõju keskkonnale on aga sarnane.[7]
Kopra loodud märgalade suurus sõltub tammidest ning nende asukohast. Tammide ehitamise tulemusel suureneb märgalade kaldapealse ökosüsteemi mitmekesisus. Tulemuseks on ka eri tüüpi märgalade teke. Kopra loodud märgalad võivad kaasa aidata soontaimede rikkuse suurenemisele ja võivad luua eluks sobivaid tingimusi liikidele, kes varem sel alal elada ei suutnud.[6]
Kobras on taimtoiduline loom. Ta eelistab puittaimi ning eriti nende koort, võrseid ja lehti, aga toitub ka rohttaimedest ja veetaimestikust. Koprad eelistavad toitumisel selliseid liike nagu lepp, saar, haab, kask, kirsipuu ja pähklipuu.[6] Puude langetamisega on kopral oluline roll metsa kasvustaadiumite ja liigilise koosseisu mõjutamisel.[3] Puude langetamine suurendab valguse läbitungimist madalama taimerindeni. See vähendab ka konkurentsi mullale ja toitainetele ning seeläbi võivad kasvama hakata need liigid, kes muidu konkureerida ei suudaks. Võib ka juhtuda, et heitlehised puistud asenduvad põõsastega. Kopra toitumisharjumuste mõju ulatub enamasti veekogust kuni 60 meetri kaugusel olevate puudeni.[6] Samas tammide ehitamise ja üleujutuste tekitamisega võivad koprad kõigest paari aastaga põhjustada metsa hävimise sadade hektarite ulatuses, sest enamus puuliike ei talu mulla püsivat liigniiskust või siis juurestiku lausa püsivat vee alla jäämist.
Kopra tegevuse käigus tekkinud tiikides ja märgaladel on kõrge pH tase, raua ja mangaani osakaal ning lahustunud orgaanilise süsiniku hulk. Ka on seal suurenenud lämmastiku ja fosfori olemasolu. Sulfaat- ja alumiiniumiioonide ning lahustunud hapniku kontsentratsioon võrreldes vabalt voolavate veekogudega on aga väiksem.[7][8] Suurenenud toitainete sisaldus soodustab veetaimestiku kasvu[6]. Veetemperatuur on kopratiikides üsna stabiilne ja kõrgem kui voolava veega veekogudes.[7][8]
Kuival perioodil võivad kopratiigid olla vee varuallikaks.[7]
Kopratammid suudavad vähendada jõgede uuristusvõimet ja jõevoolu kiirust. Selle tagajärjel hakkavad ladestuma setted. Setted omakorda on võimelised siduma vees leiduvat orgaanilist ainet. Orgaanilise aine hulka jões suurendavad koprad ka tammide ja urgude ehitamiseks vajalike puude langetamisega. Selle tulemusel on kopra loodud alad pidevalt toitainerikkad.[7]
Paljud jõed on reostunud ühisveevärgist tuleva reovee tõttu, aga ka põllumajanduses ja karjakasvatuses tekkivate heidete pärast. Kopratammid suurendavad reostunud jõgede isepuhastusvõimet.[7]
Märgalade ja tiikide kaitse ning taastamine on oluline, sest nii säilivad tiikides sigivad kahepaiksed.[9] Kahepaiksed on hävimisohus ja nende arvukus väheneb väga kiiresti. Uuringud Euroopa parasvöötme aladelt näitavad aga kahepaiksete liigirikkuse suurenemist kopra (Castor fiber) loodud tiikides. Suurenenud on eriti just rohukonna ja sabakonnaliste osakaal.[3] Põhja-Ameerika boreaalsetes ökosüsteemides on kobras (Castor canadensis) oluline päriskonnaliste säilitamisel. Kopra tegevusega kaasnevad jõevoolu vähenemine, kõrgem veetemperatuur, suurenenud tootlikkus ja teised tegurid võivad tiikides paljunevatele kahepaiksetele soosivalt mõjuda.[9]
Kopra loodud tiikides ja märgaladel on suur kalade liigirikkus. Seal võib kohata haruldasemaidki liike, keda mujal ei kohta. Koprad loovad kaladele toitumis-, kasvu-, varje- ja talvitumisalasid.[8] Näiteks Rootsis tagavad nad elupaiga karpkalale, Lätis aga haugile, särjele, mudamaimule, trullingule ja teistelegi kalaliikidele.[7] Koprad võivad rajada ka uusi eluks sobilikke alasid, kus varem elutegevus puudus.[8]
Koprad võivad oma elutegevusega mõjuda ka negatiivselt. Näiteks võivad koprad mõjutada lõhilaste populatsiooni veetemperatuuridega, mis kudemiseks ei sobi. Samuti võivad nad tõkestada lõhilaste migratsiooni, rajades rännet pidurdavaid barjääre. Takistustest on lõhilased osaliselt võimelised üle hüppama, kuid nad võivad möödumiseks kasutada ka takistuste ligiduses olevaid kõrvalkanaleid. Lisaks on koprad võimelised hävitama lõhilaste kudemiskohti, vähendades jõevoolu ja kuhjates kudemispaika muda.[8]
Kuna kobras suudab muuta kiirevoolulised veekogud aeglasteks ja seisva veega aladeks, võib ta seeläbi anda võimaluse domineerida neil liikidel, kes eelistavad aeglase liikumisega vett. Näiteks eelistab noor lõhi lainetavamat elupaika kui meriforell. Nii võib forell saada valitsevaks lõhilaseks kopra loodud vesistel aladel.[7]
Kopra loodud tiigid ja märgalad võivad tagada elukohti ka mitmetele liikidele, kes toituvad kaladest. Sellised on näiteks suuremad kalad nagu hauglased, samuti mitmed linnud ning imetajad, sealhulgas saarmas ja ameerika naarits.[7] Ameerika naarits jahib kopra tiikides lisaks kalale ka vähki ja ondatrat.[6] Kopratiigid on saarmastele olulised piirkondades, kus sügava veega alad on piiratud. Kopratiigid varustavad saarmaid piisava veetasemega, urgudeks sobivate aladega, aga on ka toitumispaigaks ja kaitseks inimtegevuse eest.[7] Toiduks jahib saarmas lisaks kaladele ka väiksemaid imetajaid, jõevähki ja kahepaikseid. Seega on kobrastel saarmaste alalhoiul suur roll.[6] Kopra üleujutused loovad häid elupaiku päriskonnalistele.[10]
Samuti on märgatud kopra mõjutatud alade, eelkõige märgalade olulisust lindudele, eriti veelindudele, kes toituvad kaladest.[7] Lisaks toidule pakuvad kopratiikide kaldapealsed alad neile kaitstud pesakohti, kus saab talvituda.[6] Kopratiigid on olulised ka partidele. Sealne aeglane, soe ning toidust pakatav vesi meelitab parte nagu piilpart ja sinikael-part. Ka on kopraaladel täheldatud rähni, aga ka rabalindude pesitsemist ja toitumist.[6]
Kopral on positiivne mõju hirvedele ja põtradele, tagades neile hea taimestikuga toitumis- ja elupaiku. Samuti loovad nad paljunemisalasid ilvestele. Kobras ise on oluline hundi toidulaual.[6]
Kopra elutegevuse tõttu kannatavad sageli inimesed, mis tekitab konflikti kobraste ja inimeste vahel. Koprad võivad oma tegevusega ujutada üle inimeste kodusid, haritud maid ja majandusmetsa, tekitades nii majanduslikku kahju. Ka mõjutavad koprad kalu, takistades nende liikumist kudemispaikade vahel ning muutes nende kooslust, mille tulemusel inimesele majanduslikult ja maitse-eelistuslikult kasulikud liigid asendatakse vähem ihaldatud liikidega.[7] Suurt majanduslikku kahju tekitab kobraste elama asumine kuivenduskraavidesse. Lisaks sellega kaasnevale naabruse põllu- ja metsamaade veerežiimi halvenemisele rikub see ka kuivendussüsteemi (voolu aeglustamine soodustab kraavisetete kuhjumist ja umbekasvamist, kobraste tegevus ummistab truupe, kraavi langetatud puud ja sinna käikude uuristamisel tassitud pinnas vähendavad kraavi ristlõiget veelgi), mille taastamine on väga kulukas. Kobraste poolt teeäärsete kraavide või ojade kallastesse uuristatud käigud võivad muuta tee liiklusele läbimatuks.
See artikkel on närilisest. Filmi kohta vaata artiklit Kobras (film 2011). Perekonnanime kohta vaata artiklit Kobras (perekonnanimi). Eesti laeva kohta vaata artiklit Piiber (laev). Kobras ehk piiber (Castor) on loomaperekond näriliste seltsist, kobraslaste sugukonna ainus tänapäevane perekond.
Perekonda kuulub kaks liiki – euroopa kobras ja kanada kobras. Mõlema elutegevus on võrdlemisi sarnane ja neid peetakse olulisteks ökosüsteemi muutjaliikideks.
Koprad on tuntud oma tammiehitamise oskuse poolest.
Kastorea karraskarien ordenako kastoridoen familiako animalia da, Castor generoa osatzen duena.
1,20 metro luze izan daiteke, eta isatsak baditu beste 30 cm. Ebakortzak oso luzeak eta zorrotzak ditu. Haietaz baliatzen da zuhaitzak bota eta, txikituz, urtegiak egiteko; hala, gordelekuaren sarrera ur azpian gelditzen da. Atzeko hankak igerian egiteko egokituak ditu. Gaztaina-koloreko ile leuna du, jantzigintzan oso aintzat hartua.
Zuhaitzen azalak eta ernamuinak janez elikatzen da, eta taldetan bizi da. Gehienbat gautarra da.
XVII. mendean galdu zen kastorea Iberiar penintsulan, suzko armen erabilera zabaltzean guztiak hil arte ehizatu baitzituen gizakiak. 2003an, ordea, Belgikako Pays des Castors talde ekologistak, legez kanpo eta isilpean, Bavarian hazitako 18 europar kastore askatu zituen Aragoi ibaian, Ebrorekin elkartzen den tokitik hurbil. Nafarroako Foru Erkidegoko Gobernua eta Errioxako Gobernua kastore horiek desagerrarazten saiatu dira, baina alferrik. Geroztik, tamaina handiko karraskari horiek poliki-poliki Aragoiko, Nafarroa Garaiko eta Errioxako errekak kolonizatzen joan dira, eta 2014az geroztik Araban ere bizi dira.[1][2][3]
Hainbat urtez kantaurialdeko arroaren mugan hauteman izan bada ere, (Larraun, Arakil, Erro, Arga, Urrobi...), ez da ipar-isurian aurkitu 2018ra arte. 2018ko otsailean Errobi ibaiaren arroan aurkitu dira ale bakar batek utzitako zantzuak[4].
2016ko urrian kastore bat Kanpezuko (Araba) arrain haztegi batean harrapatuta geratu zen. Arabako Foru Aldundiko teknikariek lagunduta, ibaira itzuli zen. Izan ere, kastoreek, ibai ertzeko makal eta sahatsetan eragiten dituzten kalteez beste, ez diote kalte larririk eragiten gizakiari: belarjaleak dira, ez dute gizakiari kalte egin diezaiokeen gaixotasunik zabaltzen, eta gizakiengandik ihes egin ohi dute. Aitzitik, erreken dinamikari laguntzen lan handia egiten dute kastoreek: erreketan egiten dituzten presei esker, hezeguneak sortzen dituzte, uholdeak kontrolatzen laguntzen dute, eta hondakinak errekatik ateratzen dituzte.[1]
Bi espezie daude, oso antzekoak:
Kastorea karraskarien ordenako kastoridoen familiako animalia da, Castor generoa osatzen duena.
1,20 metro luze izan daiteke, eta isatsak baditu beste 30 cm. Ebakortzak oso luzeak eta zorrotzak ditu. Haietaz baliatzen da zuhaitzak bota eta, txikituz, urtegiak egiteko; hala, gordelekuaren sarrera ur azpian gelditzen da. Atzeko hankak igerian egiteko egokituak ditu. Gaztaina-koloreko ile leuna du, jantzigintzan oso aintzat hartua.
Zuhaitzen azalak eta ernamuinak janez elikatzen da, eta taldetan bizi da. Gehienbat gautarra da.
Majavat (heimo Castoridae) ovat isoja, litteähäntäisiä, ruskeaturkkisia jyrsijöitä. Ne kokoavat kaatamistaan puista patoja ja asuvat ja hankkivat ruokaa näin rakentamistaan tekoaltaista. Majavat ovat norsujen (ja ihmisen) lisäksi ainoita eläimiä, jotka pystyvät kaatamaan täysikasvuisen puun.[3]
Majavan kyky kaataa puita perustuu sen rautaa sisältävään hammaskiilteeseen, joka tekee hampaista poikkeuksellisen lujat ja väriltään oranssinruskeat. Euroopanmajavan hampaat kasvavavat 0,39 cm kuukaudessa ja majavan on pakko käyttää niitä jatkuvasti niiden kulumiseksi.[4]
Majavien heimoon kuuluu nykyisin vain yksi suku, majavat (Castor), ja kaksi lajia, euroopanmajava (Castor fiber) ja kanadanmajava (Castor canadensis). Esihistoriallisella ajalla eli muitakin sukuja ja lajeja, esimerkiksi jättiläismajava (Castoroides ohioensis), jotka tunnetaan vain fossiililöytöjen perusteella.
Sana majava esiintyy myös kahden majavien heimoon kuulumattoman jyrsijälajin, vuorimajavan ja rämemajavan eli nutrian, nimessä.
Majavat (heimo Castoridae) ovat isoja, litteähäntäisiä, ruskeaturkkisia jyrsijöitä. Ne kokoavat kaatamistaan puista patoja ja asuvat ja hankkivat ruokaa näin rakentamistaan tekoaltaista. Majavat ovat norsujen (ja ihmisen) lisäksi ainoita eläimiä, jotka pystyvät kaatamaan täysikasvuisen puun.
Majavan kyky kaataa puita perustuu sen rautaa sisältävään hammaskiilteeseen, joka tekee hampaista poikkeuksellisen lujat ja väriltään oranssinruskeat. Euroopanmajavan hampaat kasvavavat 0,39 cm kuukaudessa ja majavan on pakko käyttää niitä jatkuvasti niiden kulumiseksi.
Majavien heimoon kuuluu nykyisin vain yksi suku, majavat (Castor), ja kaksi lajia, euroopanmajava (Castor fiber) ja kanadanmajava (Castor canadensis). Esihistoriallisella ajalla eli muitakin sukuja ja lajeja, esimerkiksi jättiläismajava (Castoroides ohioensis), jotka tunnetaan vain fossiililöytöjen perusteella.
Sana majava esiintyy myös kahden majavien heimoon kuulumattoman jyrsijälajin, vuorimajavan ja rämemajavan eli nutrian, nimessä.
Le genre Castor est le seul, au sein de la famille des Castoridae, à contenir des espèces non éteintes de ces rongeurs semi-aquatiques : le Castor européen (Castor fiber), présent en Eurasie, et le Castor du Canada (Castor canadensis), naturellement présent en Amérique du Nord et récemment introduit en Amérique du Sud.
Les castors contemporains sont surtout connus pour les barrages, les digues et les huttes qu'ils construisent sur les cours d'eau et les rivières. Ce sont les seules espèces à produire et entretenir des zones humides ; ils contribuent ainsi à la diversification des habitats. Ils ont été chassés depuis l'Antiquité, ce qui a conduit les deux espèces encore vivantes au bord de l'extinction. Les populations se reconstituent peu à peu grâce aux plans de conservation et elles ne sont plus considérées comme menacées au début du XXIe siècle.
Il ne faut pas confondre les espèces de ce genre avec deux rongeurs d'aspect comparable appelés aussi « castor » dans le langage courant : le ragondin (Myocastor coypus) et le castor de montagne (Aplodontia rufa).
Selon Mammal Species of the World (version 3, 2005) (4 nov. 2012)[1], ITIS (4 nov. 2012)[2] et NCBI (4 nov. 2012)[3] :
Selon Paleobiology Database (4 nov. 2012)[4] :
Il s'agit bien d'espèces génétiquement différentes sans possibilité d'hybridation.
Quelques différences interspécifiques ont été scientifiquement observées là où (à la suite d'introductions) les deux espèces cohabitent (en Finlande et Russie[5],[6]) :
Il n'existe pas de différence nette et fiable de forme, taille, poids ou couleur.
En grande partie, leur comportement est similaire, mais quelques indices de différences engagent à une prudence minimale quand la littérature américaine est utilisée à propos du castor eurasien. Néanmoins, même si le castor américain est un aménageur plus entreprenant, les scientifiques s'accordent sur le fait que leurs effets environnementaux sont comparables, ce qui permet selon Macdonald et al. (1995) de transférer les résultats des études relatives à l'impact environnemental du castor nord-américain (nettement plus nombreuses en Amérique jusque dans les années 1990[8],[9]) sur les biocénoses aux contextes européens quand les milieux sont comparables. Depuis que le castor européen réoccupe de nombreux cours d'eau en Europe, le nombre d'études relatives à cette espèce augmente, de même plusieurs études poussées ont accompagné certains projets de réintroduction (en Angleterre, Écosse notamment).
Le castor est particulièrement adapté à la vie amphibie grâce à une fourrure épaisse et imperméable, de grandes pattes postérieures palmées et une queue large et aplatie de forme ovale, couverte d'écailles, qui lui sert de gouvernail lors de la nage.
Il n'existe pas de différences externes notables entre mâle et femelle.
Avec plus d'un mètre de long pour un poids de plus de 30 kg, c'est le plus grand rongeur d'Eurasie et d'Amérique du Nord et le deuxième plus gros rongeur au monde après le capybara qui pèse plus de 60 kg et vit en Amérique du Sud.
Des groupes de castors vivent dans des environnements arides et chauds en Arizona et d'autres dans des environnements très froids en hiver.
Ils ont une bonne vision nocturne et sont assistés dans leurs déplacements nocturnes ou dans la hutte ou le terrier d'un excellent odorat, d'une bonne ouïe et de moustaches et vibrisses situées sur les sourcils.
La vision des deux espèces existantes de castor a été étudiée. Les castors semblent peu s'intéresser aux couleurs lors des expériences faites avec eux, mais les discriminent[13], ce qui confirme qu'ils ne sont pas à classer parmi les animaux nocturnes comme le laisse penser leur activité estivale et leur adaptation aux milieux boréaux où en été le soleil de minuit éclaire presque 24h/24.
La denture du castor est typique des rongeurs. Il ne possède pas de canines et ses incisives particulièrement développées, à croissance continue et taillées en biseau, lui permettent efficacement de ronger le bois des arbres. La mâchoire et la denture du castor sont parfaitement adaptées à la fois à l'écorçage et à la coupe du bois. C'est unique dans le monde des mammifères.
Dessin des os de la tête
Les mœurs aquatiques du castor, sa queue écailleuse (près des trois quarts du cuir de la queue sont recouverts d'« écailles » cornées sombres[15]) et ses pattes postérieures palmées ont longtemps fait penser que sa partie postérieure était apparentée aux poissons. En 1737, Georges Buffon disait alors que le castor est «le seul qui ressemble aux animaux terrestres par les parties antérieures de son corps, et paraisse en même temps aquatique par les parties postérieures. Il fait la nuance des quadrupèdes aux poissons».
Principalement actif la nuit, le castor est réputé pour avoir une mauvaise vue, mais un bon odorat et l'ouïe fine.
Il n'existe pas en français de terme spécifique pour les cris du castor, qui crie, soupire, et peut émettre également des plaintes, des gémissements ou des murmures.
Le castor est exclusivement herbivore. Les castors nord-américains et eurasiens mangent le même type de plantes[5], avec une proportion comparable d'essences ligneuses[16], mais là où ils coexistent dans certains territoires d'Europe du nord et de Russie, quelques spécialistes ont noté de subtiles différences : Danilov remarque que le castor nord-américain apprécierait plus l'aulne (Alnus incana L. en Amérique du Nord)[7], et plus au sud il substitue plus volontiers le bouleau aux salicacées que ne le ferait son cousin européen[17].
Le castor est cæcotrophe (comme la marmotte), c’est-à-dire qu'il digère deux fois ses aliments en ravalant ses crottes molles.
Selon les saisons, il se nourrit d'écorces tendres (en hiver, essentiellement à partir de branches qu'il a accumulées dans une réserve sous l'eau) puis (à partir de la fin du printemps) de pousses, de fruits, d'herbe, de feuilles… Il peut aussi consommer des lentilles d'eau et des plantes aquatiques immergées ou leurs rhizomes (rhizomes de nénuphars par exemple)[18].
Il abat les arbres (parfois jusqu'à 1 m de diamètre environ) pour accéder aux feuilles en utilisant ses incisives très tranchantes. Ses incisives poussent en permanence et il les aiguise en frottant celles du haut contre celles du bas, comme tous les rongeurs.
Le castor est une espèce-ingénieur, le seul mammifère (avec l'Homme) qui aménage et construise à ce point son habitat.[19]
Les barrages et les huttes sont construits avec du bois mort ou récemment coupé par lui, de différents diamètres. Pour cela le castor abat principalement les arbres à bois tendre tels le bouleau, le saule, le peuplier (le tremble notamment) mais il coupe parfois aussi des bois plus durs comme le chêne ou le frêne (ou plus rarement des résineux[20] et quasiment jamais les aulnes[réf. nécessaire]. Les interstices entre les morceaux de bois sont colmatés avec de la terre qu'il tasse avec ses mains (et non pas avec la queue qu'il utiliserait comme une truelle comme on l'a longtemps cru ou raconté).
Selon Aeschbacher and Pilleri (1983) qui ont étudié l'activité constructrice de castors canadiens en captivité, ces derniers travaillent habituellement solitairement, sauf en cas d'incident ou accident majeur risquant de mettre en péril le barrage par exemple, ou le toit de la hutte ; dans ce cas les castors travaillent en famille, et un comportement plus collectif de construction continue alors à être observé jusqu'à ce que la réparation soit complète[21].
Lorsqu'un territoire est épuisé, la famille se déplace pour chercher une nouvelle zone riche en nourriture. Les berges délaissées se reboiseront progressivement pour redonner après quelques années un nouveau territoire nourrissant. Lorsque les petits sont chassés de la cellule familiale, ils partent à la recherche de nouvelles zones à coloniser, et d'un(e) partenaire pour fonder une nouvelle famille.
Le castor peut défendre son territoire par marquage chimique (castoréum et glandes anales) mais également en agitant une branche pour faire chasser un castor intrus[25]. Il présente ainsi un exemple d’utilisation d'outil par un animal.
Le castor est monogame. Il reste fidèle à sa partenaire tout au long de sa vie. La maturité sexuelle arrive vers l'âge de trois ans, moment auquel les jeunes castors sont alors chassés de leur cellule familiale. L'accouplement a lieu dans l'eau entre janvier et février/mars chez les deux espèces, après quoi la gestation dure un peu plus de cent jours. Une portée comporte généralement entre deux et quatre petits qui naissent avec une fourrure complète et les yeux ouverts, à l'intérieur de la hutte.
En Europe, depuis des centaines de milliers d'années, et jusqu'au haut Moyen Âge, le castor a eu de nombreux prédateurs sauvages. Ces prédateurs ont régressé de l'antiquité à nos jours, car pourchassés par l'Homme, mais le castor a aussi fait l'objet d'une chasse intensive, et il a continué à régresser alors que ses prédateurs naturels n'étaient plus, pas ou peu présents, ou au bord de l'extinction dans l'essentiel de leur aire naturelle de répartition, tel le loup, le lynx ou l'ours brun en Europe de l'Ouest.
Quelques indices paléontologiques laissent penser que l'Homme l'a beaucoup chassé, et au moins depuis la préhistoire. Et, jusqu'aux XIXe et XXe siècles les trappeurs en ont fait un piégeage intense en Russie et Sibérie, comme au Canada, pour sa fourrure. Le castor possède en outre de nombreux prédateurs naturels tels que le loup, le coyote, l'ours brun, et le lynx.
Des castors sauvages ont pu être étudiés au Canada et en Europe du Nord dans des zones peu anthropisées, ainsi que de jeunes populations de castors plus ou moins récemment réintroduits dans de très nombreux cours d'eau dans des dizaines de pays depuis un siècle environ.
Le castor est très territorial[26],[27], caractéristique qui contribue à une auto-régulation des populations[28]. La taille d'une population - si le milieu lui convient - augmente assez rapidement jusqu'à ce que le territoire disponible soit occupé (en 30 à 50 ans pour l'amont d'un cours d'eau en général). La population décline ensuite légèrement ou se stabilise[29] (Hartman, 1995), en évoluant au gré des mortalités induites par des maladies, la prédation ou des accidents (crues brutales pouvant noyer de nombreux castors...).
Le pattern de dispersion spatiale et la vitesse de dispersion varient selon le contexte écopaysager[27],[30]. Selon les données disponibles, le castor rechigne à s'éloigner de la rivière et peine donc à passer d'un bassin versant à l'autre, notamment en zone montagneuse. En plaine il peut utiliser les canaux de drainages et grands canaux de transport dans lesquels il se déplace plus facilement. Réintroduit sur la Loire en 1974, le Castor d’Europe Castor fiber a recolonisé la rivière selon une stratégie de dispersion en saut de mouton[31]. Le taux de colonisation a été très élevé durant les 5 premières années, puis s’est rapidement ralenti pendant les 20 années suivantes
Le castor, à la fois « bûcheron », « hydraulicien », « terrassier » et « bioconstructeur » est un animal qui présente des caractéristiques particulières et inhabituelles d'aménageur de son écosystème ;
Cependant le castor fait spontanément ses barrages sur des zones où de la terre est disponible (car il en a besoin pour colmater les nombreux trous de ses barrages), zones qui sont justement propices aux apports de limons sur le fond et réputées non propices à ces moules. Sur les cours d’eau où les castors font des barrages (ils n’en font pas au travers des grandes rivières ou des grands fleuves ni en zone très rocheuse), un barrage situé en aval d'une forêt galerie favorise des accumulations automnales de feuilles mortes en amont du barrage. Ces feuilles nourrissent de nombreux invertébrés (copépodes et crustacés telles que les daphnies notamment, qui sont une des bases de la pyramide alimentaire) mais en couvrant le fond, elles défavorisent d'autre formes de vie inféodées aux zones de courant de fond et/ou de lumière. Il a été suggéré en Amérique du Nord que les grands barrages du castor canadien sont aussi des obstacles partiels à la migration d’espèces de poissons qui sont hôtes des moules d'eau douce[39]. Sur la zone amont d'un barrage (et plusieurs barrages se succèdent parfois sur de courtes distances) certaines populations de moules peuvent donc régresser ou disparaître. Néanmoins divers indices fossiles montrent que durant trois interglaciaires, ces mulettes et les castors ont coexisté en Amérique du Nord, comme en Europe, mais peut-être pas aux mêmes endroits.
Pour toutes ces raisons, le castor est de plus en plus considéré comme un auxiliaire efficace de l'homme dans ses opérations de renaturation, de génie écologique et de gestion différenciée des berges, ou de manière générale pour une bonne gestion des cours d'eau et la restauration quantitative et qualitative de cette ressource, quand les questions de coexistence avec les agriculteurs ou sylviculteurs riverains ont été préparées et résolues. En termes de bilan global, la présence de castors semble avantageuse pour l'écosystème, et pour l'Homme. (La condition est de lui laisser un nombre suffisant d'arbres, tiges et branches à ronger). Les peupleraies ou les arbres qu'on souhaite conserver en lisière de cours d'eau peuvent être préservés par un simple grillage bas posé autour de l'arbre, ou quelques fils électrifiés. De plus, à la différence de la loutre, il est peu exigeant sur la qualité de l'eau et peut ainsi recoloniser certaines zones de qualité médiocre qu'il contribuera à écologiquement restaurer.
Les constructions des castors, et leurs inondations peuvent entraîner des dégâts aux constructions humaines, d'où risque de conflits. Leur mode de vie et d'alimentation peut également entrer en conflit avec les pratiques sylvicoles (populicultures non protégées par une clôture ou des grillages en pied d'arbre) ou agricole (le castor ne dédaigne pas manger dans les champs quand ils sont cultivés près d'une berge).
Le castor semble bien résister aux polluants organiques. La qualité de l'eau ne constituerait pas un facteur limitant. Il semble cependant plus exposé à la pollution aux métaux lourds, tel le cadmium accumulé par les saules qui constituent son alimentation de base[40].
L'habitat du castor a fortement été modifié en Europe (rectification du tracé des rivières, barrage, culture…).
La chasse a été la première menace pour l'espèce. Ces animaux, faciles à piéger, ont été chassés depuis l'antiquité pour leur fourrure qui servait notamment à produire des chapeaux[41], leur chair et pour le castoréum, une substance huileuse sécrétée par des glandes sexuelles situées en dessous de la queue (assimilées à tort aux testicules). Cette chasse les a conduits à l'extinction sur une grande partie de leur aire naturelle de répartition avant même le milieu du XXe siècle.
Une fable d'Ésope évoque leur chasse et raconte comment un castor, ne pouvant plus échapper aux chasseurs qui le poursuivaient, se mutila pour éviter d'être pris.
Au Moyen Âge, le castor européen a été largement chassé pour sa chair, car les chrétiens étaient autorisés à en manger le vendredi, celle-ci étant assimilée à celle du poisson et non à de la viande, en raison de la vie aquatique de l'animal[42] (Voir aussi carême). Il a aussi été chassé pour le castoréum.
Alors que le castor avait déjà presque disparu en Europe de l'Ouest, aux XVIIIe et XIXe siècles, la demande de fourrure se reporte vers le castor canadien qui est aussi chassé pour son castoréum par les trappeurs, au point qu'il a rapidement disparu d'une grande partie de l'Amérique du Nord. L'impact écologique de sa disparition a déclenché le lancement de programmes de réintroduction, qui lui ont permis de réintégrer certaines zones desquelles il avait disparu.
Bien qu'il soit un des symboles nationaux du Canada, le castor y est considéré dans plusieurs régions comme un animal localement envahissant. Après son retour ou sa réintroduction, il peut à nouveau inonder des zones, ce qui diminue le risque d'incendie de forêt, mais peut causer l'inondation de zones où l'on a entre-temps construit des routes ou planté des champs. On contrôle alors le niveau d'eau au moyen de siphons autoamorcés silencieux (car c'est à la fois le bruit de l'eau qui coule et la détection d'un courant de fuite, qui sont les stimuli déclenchant l'acte instinctif de construire ou colmater un barrage).
Le castor a longtemps été victime de la chasse par les trappeurs en Amérique du Nord.
Dans de nombreux pays, il pâtit de sa ressemblance avec le ragondin (aussi appelé myocastor) et avec le rat musqué, espèces invasives et considérées comme nuisibles car dégradant fortement les berges. Il est parfois aussi empoisonné par les appâts empoisonnés destinés à éliminer les rats musqués. Des mesures permettant de protéger les castors de ces appâts sont expérimentées.
Le castor est l'un des mammifères sauvages qui a fait le plus l'objet de réintroductions ou de translocations.
Le castor européen est aujourd'hui protégé par la Convention de Berne – Annexe 3. Il est aussi en cours de réintroduction ou de confortement de populations dans plusieurs pays d'Europe, dont en Suisse, Allemagne, Belgique, Pays-Bas. Il a été réintroduit dans toutes les régions françaises métropolitaines, sauf la région parisienne et le Nord-Pas-de-Calais.
Depuis les années 1980, une attention croissante est portée à la diversité génétique des populations européennes, issues d'un petit nombre d'individus, ce qui induit un risque important de dérive génétique et de problèmes de consanguinité. Certains castors ont été équipés de puces, d'étiquettes ou de radioémetteurs (externes ou internes[43]) permettant de les suivre après leur réintroduction.
Autrefois, le castoréum, qui a originellement une fonction d'imperméabilisant de pelage et de marquage de territoire, a été utilisé pour divers usages en médecine, en parfumerie voire comme aphrodisiaque. La chimie organique permet aujourd'hui de produire un équivalent synthétique de cette huile, une des six matières premières animales de la parfumerie.
Outre le castoréum, le castor a aussi donné son nom à la fameuse huile de castor, qui de nos jours n'est autre que l'huile de ricin.
Étant considéré comme « l'ingénieur de la nature » en raison de son ingéniosité, sa maîtrise des travaux hydrauliques, et ses constructions, il figure sur de nombreux blasons. Il figure notamment sur les armoiries de Bièvre, commune forestière belge dont le nom signifie Castor. Pour les mêmes raisons, il est la mascotte de plusieurs universités, comme le Massachusetts Institute of Technology, le California Institute of Technology, l'Oregon State University (États-Unis) ou la London School of Economics (Royaume-Uni).
C'est une espèce qui semble avoir la sympathie du public et des enfants. Il figure dans de nombreux dessins animés ou récents films d'animation, par exemple les castors Bell.
Le castor du Canada est l'emblème officiel du Canada depuis le 24 mars 1975, par une « loi portant reconnaissance au castor (castor canadensis) comme symbole de la souveraineté du Canada » reçut la sanction royale. Notons que le castor faisait déjà partie de l’identité canadienne bien avant l'adoption de cette loi. Le castor est aussi un emblème des Canadiens-français, et on le retrouve même sur certaines versions du drapeau des Patriotes.
Il est aussi l'emblème de plusieurs États américains comme l'Oregon.
Le castor est aussi utilisé comme meuble héraldique dans diverses armoiries et blasons.
Le castor est souvent pris pour représenter le bûcheron et, plus largement, le bricoleur ou le travail manuel à cause de sa capacité à construire des barrages en coupant des arbres. Ainsi les Castors Juniors des studios Disney forment une troupe scoute de petits débrouillards qui suivent leur Manuel des Castors Juniors contenant des astuces et des connaissances pratiques et curieuses sur la nature. De leur côté, Les castors est un mouvement d'autoconstruction qui fonctionne grâce à l'entraide en travail collectif, effectué pendant les heures de loisirs et les « Grands Travaux Castor » désignent les opérations de réfection en profondeur dans Paris, de la ligne C du RER d'Île-de-France. Castorama, une chaîne française de grande distribution de bricolage, doit aussi son nom à l'animal, de même que l'ancienne chaîne de quincaillerie québécoise Le Castor bricoleur. En littérature enfantine, par exemple, Bruno St-Aubin a publié Papa est un castor bricoleur, tandis que Lars Klinting (sv)met en scène des castors menuisiers, jardiniers ou pâtissiers dans ses albums.
Les Gaulois le désignaient sous le nom de abankos. Ce terme pouvait signifier nain ou monstre marin. On retrouve ce terme dans les langues celtiques contemporaines :
Dans l'Empire romain, on désignait le castor par trois termes :
L'ancien français utilisait le mot bievre (venant suppose-t-on de bebros, beber ou biber), qui est à l'origine du nom de nombreuses rivières dans diverses régions de France et de Belgique. Par exemple, la Bièvre, le Beuvron, la Vèbre, le Vébron, la Beuvronne, ainsi que d'autres. Il est aussi à l'origine de noms de villes telles que Beuvry, Labeuvrière[45], et pourrait avoir un lien avec le mot bief.
Le terme a ensuite été supplanté par le mot castor en moyen français.
On a supposé au mot latin beber une racine indo-européenne issue du sanskrit babhrúh, qui signifie à la fois brun et mangouste.
L'explication la plus probable fait descendre le mot castor du mot sanskrit kasturi qui signifie musc. L'utilisation du castoréum en parfumerie était en effet connue par les Indo-Européens depuis l'Antiquité[46].
D'autres ont avancé l'hypothèse que castor proviendrait du mot grec kastôr (qui brille), surtout utilisé comme nom de personne. Cela serait lié à Castor, frère jumeau mythologique de Pollux et protecteur des femmes, le castoréum passant pour guérir les maladies de l'utérus.
Les traces toponymiques laissées par les castors se retrouvent notamment
Le genre Castor est le seul, au sein de la famille des Castoridae, à contenir des espèces non éteintes de ces rongeurs semi-aquatiques : le Castor européen (Castor fiber), présent en Eurasie, et le Castor du Canada (Castor canadensis), naturellement présent en Amérique du Nord et récemment introduit en Amérique du Sud.
Les castors contemporains sont surtout connus pour les barrages, les digues et les huttes qu'ils construisent sur les cours d'eau et les rivières. Ce sont les seules espèces à produire et entretenir des zones humides ; ils contribuent ainsi à la diversification des habitats. Ils ont été chassés depuis l'Antiquité, ce qui a conduit les deux espèces encore vivantes au bord de l'extinction. Les populations se reconstituent peu à peu grâce aux plans de conservation et elles ne sont plus considérées comme menacées au début du XXIe siècle.
Il ne faut pas confondre les espèces de ce genre avec deux rongeurs d'aspect comparable appelés aussi « castor » dans le langage courant : le ragondin (Myocastor coypus) et le castor de montagne (Aplodontia rufa).
Creimire mór is ea an béabhar, cosúil leis an iora rua, ó Mheiriceá Thuaidh, tuaisceart na hEorpa is an Áise.
Leathuisciúil. Na cosa cúil scamallach, an t-eireaball leathan leata lannach[1]. Tógann sé lóiste le cearchaillí is láib i lochán coilleamaí.
Go minic déanann sé damba ar shruthán le lochán a dhéanamh. Uair dá raibh,sheilgtí é le haghaidh a fhionnaidh.
Creimire mór is ea an béabhar, cosúil leis an iora rua, ó Mheiriceá Thuaidh, tuaisceart na hEorpa is an Áise.
Leathuisciúil. Na cosa cúil scamallach, an t-eireaball leathan leata lannach. Tógann sé lóiste le cearchaillí is láib i lochán coilleamaí.
Go minic déanann sé damba ar shruthán le lochán a dhéanamh. Uair dá raibh,sheilgtí é le haghaidh a fhionnaidh.
O castor ou befre é un mamífero roedor e semi-acuático, nativo de América do Norte e de Europa. É o único animal pertencente á familia Castoridae, que contén un único xénero, Castor. Hai dúas especies de castores: Castor fiber, castor europeo e Castor canadensis, castor americano. Investigacións xenéticas mostraron que as poboacións de castores europeas e norteamericanas son distintas e que o cruzamento é improbable.
O castor europeo foi cazado ata case a extinción por mor da súa pel e dun aceite que producen e que se aplica na industria de perfumes. Desapareceu completamente das Illas Británicas no século XVI. No continente, subsisten diversas poboacións en Escandinavia e ao redor dos ríos Elba e Ródano. A especie foi recentemente reintroducida nos Países Baixos e en Baviera con éxito.
O castor americano é o animal nacional do Canadá e a mascota dunha serie de universidades e institutos nos Estados Unidos de América, sobre todo os relacionados con enxeñerías. Esta especie tamén sufriu bastante coa caza descontrolada, pero está neste momento fóra de perigo. No inicio da colonización de América do Norte, os indios usaban peles de castor como moeda de cambio cos pioneiros europeos.
Os castores son animais herbívoros e sobre todo nocturnos, coñecidos pola súa tendencia natural de construír encoros en ríos e abrigos naturais nas lagoas artificiais así creadas. Estes abrigos son construídos tamén polo castor e teñen unha entrada subacuática, o que os fai fortalezas impenetrables para os depredadores. Estudos recentes mostran que o que motiva aos castores a construír represas é o son da auga ao correr. Por exemplo, o animal constrúe un dique ata a auga para de correr; se este son é introducido artificialmente, o castor continúa a construción, aínda que a súa lagoa xa estea completa, ata que pare o son.
O castor ou befre é un mamífero roedor e semi-acuático, nativo de América do Norte e de Europa. É o único animal pertencente á familia Castoridae, que contén un único xénero, Castor. Hai dúas especies de castores: Castor fiber, castor europeo e Castor canadensis, castor americano. Investigacións xenéticas mostraron que as poboacións de castores europeas e norteamericanas son distintas e que o cruzamento é improbable.
O castor europeo foi cazado ata case a extinción por mor da súa pel e dun aceite que producen e que se aplica na industria de perfumes. Desapareceu completamente das Illas Británicas no século XVI. No continente, subsisten diversas poboacións en Escandinavia e ao redor dos ríos Elba e Ródano. A especie foi recentemente reintroducida nos Países Baixos e en Baviera con éxito.
O castor americano é o animal nacional do Canadá e a mascota dunha serie de universidades e institutos nos Estados Unidos de América, sobre todo os relacionados con enxeñerías. Esta especie tamén sufriu bastante coa caza descontrolada, pero está neste momento fóra de perigo. No inicio da colonización de América do Norte, os indios usaban peles de castor como moeda de cambio cos pioneiros europeos.
Os castores son animais herbívoros e sobre todo nocturnos, coñecidos pola súa tendencia natural de construír encoros en ríos e abrigos naturais nas lagoas artificiais así creadas. Estes abrigos son construídos tamén polo castor e teñen unha entrada subacuática, o que os fai fortalezas impenetrables para os depredadores. Estudos recentes mostran que o que motiva aos castores a construír represas é o son da auga ao correr. Por exemplo, o animal constrúe un dique ata a auga para de correr; se este son é introducido artificialmente, o castor continúa a construción, aínda que a súa lagoa xa estea completa, ata que pare o son.
Dabrovi (castor) su rod vodenih i kopnenih životinjska vrsta iz porodice Castoridae i najveći glodavac sjeverne polutke. Masivne i zdepaste je građe, izvrstan plivač i ronilac što mu omogućava građa tijela. Dužina tijela dosegne do 1 metar, visina u hrptu je do 30 cm, a rep je širok i plosnat dužine do 30 cm. Težina odrasle jedinke je 20 do 30 kg. Boja dlake je tamnokestenjasta do sivkasta, na trbuhu je svjetlija dlaka.
Dabar je tipični monogam. Spolna zrelost nastupa sa 2,5 godine starosti kada se mladi dabrovi odvajaju od roditelja i zasnivaju novu obitelj. Pari se od siječnja do ožujka, a parenje se odvija u vodi. Gravidnost traje prosječno 105 dana, a mladi dolaze na svijet od travnja do lipnja. Ima jednu generaciju godišnje. Ženka okoti do 5 mladih.
Dabar živi na vodotocima i vodenim površinama obraslim bogatom močvarnom vegetacijom zeljastih i drvenastih vrsta. Osnovni stanišni uvjet za dabra je stalna i dovoljno duboka voda (min. 30 cm). Ako nastanjuje manji vodotok koji ponekad postaje previše plitak, na njemu izgradi branu kako bi osigurao dovoljnu razinu vode i zaštitio ulaz u nastambu. Dabar je isključivi biljojed, ljeti se hrani sočnim zeljastim biljem koje nalazi u vodi ili neposredno na obali. Koristi za hranu preko 300 zeljastih i drvenastih biljnih vrsta.
Europski dabar nekada je nastanjivao sve prikladne vodotokove i vodene površine od sjevera do juga europskog kopna, no početkom 20. stoljeća ostao je i opstao samo na četiri odvojena lokaliteta, u južnoj Norveškoj, na rijeci Labi u Njemačkoj i Poljskoj, na donjem toku rijeke Rone u Francuskoj i u Rusiji.
Zahvaljujući akcijama povratka dabra na nekadašnja staništa diljem Europe početkom novog tisućljeća dabar je ponovno rasprostranjen na širem prostoru i u relativno dobrom brojnom stanju. Prema podacima za 2000. godinu u populacija europskog dabra kreće se od 600 do 650 tisuća dabrova.
U Hrvatskoj je dabar nestao krajem 19. stoljeća, a ponovno je vraćen od 1996. do 1998. godine u okviru projekta "Dabar u Hrvatskoj". Procjenjuje se da ih je 2012. godine bilo već preko 1000. Raširili su se u mnoge hrvatske rijeke, a na nekim lokalitetima ih ima i previše. Hrvatski dabrovi su se i sami raselili Bosnom, Slovenijom i Austrijom.[1]
Jedna vrsta je uzumrla, to je Castor issiodorensis, dok su unutar porodice dva roda nestala: Castoroides (Foster, 1838) i Trogontherium (Fischer & Waldheim, 1809)[2].
Dabrovi (castor) su rod vodenih i kopnenih životinjska vrsta iz porodice Castoridae i najveći glodavac sjeverne polutke. Masivne i zdepaste je građe, izvrstan plivač i ronilac što mu omogućava građa tijela. Dužina tijela dosegne do 1 metar, visina u hrptu je do 30 cm, a rep je širok i plosnat dužine do 30 cm. Težina odrasle jedinke je 20 do 30 kg. Boja dlake je tamnokestenjasta do sivkasta, na trbuhu je svjetlija dlaka.
Dabar je tipični monogam. Spolna zrelost nastupa sa 2,5 godine starosti kada se mladi dabrovi odvajaju od roditelja i zasnivaju novu obitelj. Pari se od siječnja do ožujka, a parenje se odvija u vodi. Gravidnost traje prosječno 105 dana, a mladi dolaze na svijet od travnja do lipnja. Ima jednu generaciju godišnje. Ženka okoti do 5 mladih.
Dabar živi na vodotocima i vodenim površinama obraslim bogatom močvarnom vegetacijom zeljastih i drvenastih vrsta. Osnovni stanišni uvjet za dabra je stalna i dovoljno duboka voda (min. 30 cm). Ako nastanjuje manji vodotok koji ponekad postaje previše plitak, na njemu izgradi branu kako bi osigurao dovoljnu razinu vode i zaštitio ulaz u nastambu. Dabar je isključivi biljojed, ljeti se hrani sočnim zeljastim biljem koje nalazi u vodi ili neposredno na obali. Koristi za hranu preko 300 zeljastih i drvenastih biljnih vrsta.
Europski dabar nekada je nastanjivao sve prikladne vodotokove i vodene površine od sjevera do juga europskog kopna, no početkom 20. stoljeća ostao je i opstao samo na četiri odvojena lokaliteta, u južnoj Norveškoj, na rijeci Labi u Njemačkoj i Poljskoj, na donjem toku rijeke Rone u Francuskoj i u Rusiji.
Zahvaljujući akcijama povratka dabra na nekadašnja staništa diljem Europe početkom novog tisućljeća dabar je ponovno rasprostranjen na širem prostoru i u relativno dobrom brojnom stanju. Prema podacima za 2000. godinu u populacija europskog dabra kreće se od 600 do 650 tisuća dabrova.
Za nastawki ze samsnym titulom hlej stronu Bobr (wjacezmyslnosć). Bobr je zwěrjo, kotrež słuša do wulkeje skupiny hrymzakow. Bobry su w Europje a Sewjernej Americe žiwe. Najbóle su znate swojich haćidłow dla, kotrež na rěkach twarja. Ludźo łója bobry jich kožucha a jich bobriny dla. Bobrina je substanca, kotruž jich seksualne žałzy produkuja a kotruž wužiwaja ludźo za parfimy. Z toho časa, zo su škitane, zasydluja so bobry znowa w kónčinach, hdźež su ze srjedźowěka sem wutupjene.
Swójba z jeničkeho roda (Castor) z dwěmaj družinomaj wobsteji.
kanadiski bobr
kanadiski bobr
wot bobrow pušćene štomy
wot bobrow nahrymzany štom
bobrowe haćidło
bobrowe haćidło
bobrowy nop
bobrišćo
Jeli sy jedyn z mjenowanych njedostatkow skorigował(a), wotstroń prošu potrjecheny parameter předłohi {{Předźěłuj}}. Podrobnosće namakaš w dokumentaciji.
Bobr je zwěrjo, kotrež słuša do wulkeje skupiny hrymzakow. Bobry su w Europje a Sewjernej Americe žiwe. Najbóle su znate swojich haćidłow dla, kotrež na rěkach twarja. Ludźo łója bobry jich kožucha a jich bobriny dla. Bobrina je substanca, kotruž jich seksualne žałzy produkuja a kotruž wužiwaja ludźo za parfimy. Z toho časa, zo su škitane, zasydluja so bobry znowa w kónčinach, hdźež su ze srjedźowěka sem wutupjene.
Beaver merupakan hewan pengerat yang berasal dari Amerika Utara dan Eropa serta hidup di dua tempat, air dan darat. Beaver berasal dari keluarga Castoridae, yang terdiri dari satu marga yaitu Castor. Di Indonesia, hewan ini terkadang disebut dengan nama berang-berang (bahasa Inggris: Otter), tetapi penyebutan tersebut tidak tepat secara ilmiah.
Beaver merupakan hewan pengerat yang berasal dari Amerika Utara dan Eropa serta hidup di dua tempat, air dan darat. Beaver berasal dari keluarga Castoridae, yang terdiri dari satu marga yaitu Castor. Di Indonesia, hewan ini terkadang disebut dengan nama berang-berang (bahasa Inggris: Otter), tetapi penyebutan tersebut tidak tepat secara ilmiah.
Bjórar (eða bifrar) (fræðiheiti: Castoridae) er ættkvísl nagdýra (Castor) sem lifir í ám og vötnum og byggir þar stíflur. Skinn bjóranna eru mikið notuð í loðfeldi. Bjórar hafa sundfit á afturfótunum.
I castori (Castor Linnaeus, 1758) sono un genere di roditori semiacquatici, unici rappresentanti viventi della famiglia dei castoridi (Castoridae, un tempo molto più diffusa), noti per l'abilità con la quale costruiscono dighe.[1]
I castori sono grossi roditori che da adulti pesano in media 16 kg, anche se ne sono stati rinvenuti alcuni di circa 40 kg; si sa di alcune specie estinte che erano grandi quasi come orsi.
In genere il castoro è lungo circa 75 cm e alto meno di 30: si tratta della più grande specie di roditori esistenti al mondo dopo i capibara. La coda larga, piatta e coperta di scaglie, misura circa 25 cm di lunghezza; in caso di pericolo viene sbattuta sull'acqua, segnalando l'allarme; altrimenti aiuta a sostenere l'animale quando sta ritto sulle zampe posteriori e nel nuoto viene usata come timone. Il corpo del castoro è massiccio, il dorso arcuato e il collo grosso; le zampe posteriori sono palmate e tutte le dita sono munite di artigli. La pelliccia è generalmente marrone-rossiccia sul dorso e più chiara o grigiastra sul ventre. Gli occhi sono piccoli e le narici si possono chiudere. Il cranio è massiccio, con creste pronunciate alle quali si attaccano i potenti muscoli associati alle mascelle.
I denti incisivi (due sulla mascella e due sulla mandibola), di colore giallo-arancio, sono come quelli degli altri roditori e si consumano più rapidamente sulla superficie interna, assumendo la forma di uno scalpello ben affilato, rivestito di smalto. Con questi denti il castoro può abbattere grossi alberi. Esso sceglie di solito piante con diametro del tronco compreso fra 5 e 20 cm, ma si sa di castori che hanno abbattuto tronchi del diametro di 75 cm. I castori hanno un paio di ghiandole odorifere anali che secernono una sostanza simile al muschio, chiamata castoreo e probabilmente usata per marcare il territorio.
Formula dentaria Arcata superiore 3 1 0 1 1 0 1 3 3 1 0 1 1 0 1 3 Arcata inferiore Totale: 20 1.Incisivi; 2.Canini; 3.Premolari; 4.Molari;Il castoro è generalmente monogamo e può vivere per 20 anni o più. La femmina partorisce una volta all'anno, solitamente da due a quattro piccoli. I castori sono animali sociali. Nelle zone isolate, dove il cibo è abbondante, una comunità di castori comprende molte famiglie. La tana del castoro ha una struttura unica nel regno animale. Ne esistono tre tipi diversi, a seconda che siano costruite su isole, sulle rive di stagni o sulle sponde di laghi. La tana sull'isola è costituita da una camera centrale, con il pavimento appena sopra il livello dell'acqua, e due entrate. Essa viene costruita con ramoscelli, erba e muschio, intessuti insieme e impastati con il fango, e aumenta gradualmente di dimensioni per le riparazioni e le elaborazioni effettuate dal castoro anno dopo anno. La camera interna può misurare 2,4 m in larghezza e fino a 1 m in altezza. Il pavimento è coperto di corteccia, erba e schegge di legno; inoltre, a volte vi sono speciali ripostigli aggiuntivi. Le tane costruite negli stagni possono sorgere a poca distanza dalla riva o in parte sopra di essa, con il muro frontale orientato verso lo stagno. Le tane dei laghi sono costruite sulle rive più riparate. Sebbene il castoro sia un abile nuotatore, quando si sposta sulla terraferma è sgraziato e ha difficoltà a trascinare i tronchi e i rami di cui si serve come cibo e materiale da costruzione. Pertanto, spesso i castori scavano dei canali per collegare il loro bacino artificiale alla zona dove crescono gli alberi da abbattere. Molti canali sono larghi e profondi fino a 1 m e spesso sono lunghi alcune centinaia di metri. Il legname che galleggia viene, quindi, fatto scendere lungo il canale fino al bacino artificiale. Alcuni esperimenti indicano come il rumore dell'acqua corrente sia un elemento che induce il castoro a intraprendere la costruzione di una diga.
Le dighe, utilizzate dai castori per ampliare l'area intorno alle loro tane e aumentare la profondità dell'acqua, sono costruite con ramoscelli e tronchi d'albero, oppure, più solidamente, con fango, rami e pietre. Con il passare del tempo le dighe vengono riparate e ingrandite, e i materiali galleggianti che rimangono impigliati nella struttura, nonché le radici della vegetazione che cresce sopra di essa, servono a rinforzarle ulteriormente. Spesso il castoro costruisce, più a valle, una diga più piccola per fare rifluire l'acqua contro la diga originale, riducendo, in tal modo, la pressione a cui quest'ultima è sottoposta a monte. Le dighe sono alte circa 1,5 m, larghe più di 3 m alla base e più strette in cima. Nel parco nazionale delle Montagne Rocciose, in Colorado, venne trovata una diga costruita da un castoro, lunga più di 300 m. I bacini artificiali dei castori attirano pesci, anatre e altri animali acquatici. Sebbene le dighe provochino locali inondazioni, esse aiutano a controllare il volume delle acque di superficie e riducono le inondazioni a fondo valle. A lungo andare, questi bacini si riempiono di sedimenti e gli animali si spostano allora verso una nuova zona. La zona abbandonata si trasforma in un prato.
Il genere raggruppa due sole specie viventi ed una conosciuta allo stato fossile:
La specie che vive in Nord America (C. canadensis) è molto più diffusa di quella, molto rara, che vive in Europa (C. fiber). Le due specie, che differiscono per la forma delle ossa nasali, per tutti gli altri aspetti sono così simili che alcuni studiosi le considerano come due sottospecie di un'unica specie.
I castori sono stati a lungo cacciati per le loro pellicce e per i denti: nel XVIII e nel XIX secolo ogni anno venivano esportate dal Nord America centinaia di migliaia di pelli, usate soprattutto per la fabbricazione di copricapo. I castori venivano anche uccisi a causa dei danni che provocavano alle foreste e per le inondazioni a volte causate dalle loro dighe. L'intensa carneficina spinse i castori sull'orlo dell'estinzione, sia in Europa che in Nord America. Oggi il castoro è stato reintrodotto e ha cominciato a reinsediarsi con successo in Canada e in alcune aree protette degli Stati Uniti. È stato anche reintrodotto in America del Sud, nella Terra del Fuoco. Ancora oggi a volte questi animali sono considerati nocivi, soprattutto nelle aree suburbane degli Stati Uniti orientali. In Europa si trova soprattutto in Russia e in Scandinavia ma anche lungo il fiume Rodano, in Francia e Svizzera e lungo il fiume Elba in Germania. Il 22 novembre 2018 il castoro è stato avvistato a Tarvisio, dopo oltre 450 anni di assenza nel territorio italiano.[2] e nel novembre 2020 anche in Val Pusteria [3]
I castori (Castor Linnaeus, 1758) sono un genere di roditori semiacquatici, unici rappresentanti viventi della famiglia dei castoridi (Castoridae, un tempo molto più diffusa), noti per l'abilità con la quale costruiscono dighe.
Castor est genus magnorum rodentium semiaquatilium et herbivorum. Genus duas comprehendit species exstantes, Castorem canadensem in America Septentrionali et Castorem fibrum in Eurasia endemicum. Castores aggeres, canales, et casas sibi construunt.[1]
Situs scientifici: • ITIS • NCBI • Biodiversity • Encyclopedia of Life • WoRMS: Marine Species • Fossilworks 
Vide "Castorem" apud Vicispecies. 
Haec stipula ad mammale spectat. Amplifica, si potes! Castor est genus magnorum rodentium semiaquatilium et herbivorum. Genus duas comprehendit species exstantes, Castorem canadensem in America Septentrionali et Castorem fibrum in Eurasia endemicum. Castores aggeres, canales, et casas sibi construunt.
Bebriniai (lot. Castoridae) – graužikų (Rodentia) šeima.
Paplitę Šiaurės Amerikoje ir Europoje, lapuočių miškuose prie vandens telkinių. Ten kur yra nepakankamai aukštas vandens lygis – statosi užtvankas.
Bebrų maistas yra grynai augalinio pobūdžio. Tyrinėjant bebrų skrandžio turinį atrasta apie 150 augalų rūšių. Be vandens ir sausumos augalų lapų, stiebų, šakniastiebių, bebrai, ypač žiemą, minta krūmų ir medžių žieve. Rudenį bebrai pasidaro atsargų žiemai: prikapoja rykščių ir, nuplukdę jas iki savo buveinių, paskandina vandenyje. Maisto atsargų kaupimas būdingas gyvūnams, kuriems tenka gyventi klimato sezoninio kitimo sąlygomis. Taip pat tokie gyvūnai paprastai nepalankiuoju periodu neužmiega. Maisto atsargų rinkimo ir kaupimo tikslas – aprūpinti būtinomis medžiagomis savo palikuonis ir patį save.
Bebrai – monogamai. Tai labai keistas reiškinys, nes paprastai graužikai po susiporavimo išsiskiria, o jaunikliais rūpinasi tik patelė.
Šeimoje vienintelė neišnykusi gentis – bebrai (lot. Castor) ir dvi rūšys:
Bebrų užtvenktas upelis
Bebro apgraužtas medis
Bebro kaukolė
Bebri, bebru ģints (Castor) ir vienīgā bebru dzimtas (Castoridae) daļēji ūdenī dzīvojošu grauzēju ģints, kas apvieno divas mūsdienās dzīvojošas bebru sugas un vienu izmirušu aizvēsturisko sugu.[1][2] Izplatītas ziemeļu puslodē: Kanādas bebrs sastopams Ziemeļamerikā, Eirāzijas bebrs — Eirāzijā.[1]
Bebri ir pazīstami kā dzīvnieki, kas uz nelielām upītēm vai strautiem spēj uzbūvēt plašas dīķu sistēmas, aizsprostiem izmantojot pašu sagādātus būvmateriālus — ar asajiem priekšzobiem kā ar cirvi nograužot kokus un to zarus. Lai justos droši un aizsargāti no plēsējiem, bebru ierīkotajos dīķos ir dziļš un mierīgs ūdens, kas dod iespēju nepieejamās vietās būvēt mājokli. Bebru dīķi veicina gruntsūdens līmeņa celšanos un var izraisīt apkārtējās teritorijas pārpurvošanos, būtiski izmainot teritorijas biotopa raksturu. Ja bebru populācija stipri palielinās, tā var apgrūtināt cilvēka saimniecisko darbību, sevišķi lauksaimniecībā, hidroloģijā un zivsaimniecībā.
Latvijā plaši izplatīts Eiropā dzīvojošais Eirāzijas bebrs (Castor fiber). Sastopams visā valsts teritorijā, tomēr bieži tikai ūdeņainās vietās. Apdzīvo dažādas saldūdens tilpes un to piekrastes. Galvenokārt mājo meža biotopos, izvēloties upju, strautu un grāvju krastmalas. Labprāt piemājo ezeros, dīķos un vecupēs, kuru krasti aizauguši ar lapkokiem, krūmiem un lakstaugiem. Bebrs konstatēts arī dažādās apdzīvotās vietās, pilsētas ieskaitot. Kopš 2001. gada mājo arī Rīgā (Rīgas kanālā).[3]
Bebri ir liela auguma, masīvi grauzēji ar garu, plakanu, lāpstveidīgu asti. Tie ir otri lielākie grauzēji pasaulē (par tiem lielākas ir tikai kapibaras). Eirāzijas bebrs vidēji ir lielāks nekā Kanādas bebrs, bet pēdējam ir maksimāli smagākie iespējamie īpatņi. Kopumā Kanādas bebrs ir īsāks un apaļīgāks.[4][5][6]
Kanādas bebra ķermeņa garums (ar asti) 94—125 cm, astes garums 20—35 cm, tās platums ap 15 cm, augstums skaustā 38 cm.[7] Jo bebrs vecāks, jo tas ir lielāks un smagāks. Ļoti vecs īpatnis var svērt 40—50 kg.[8] Eirāzijas bebra ķermeņa garums (ar asti) ir 93—135 cm, astes garums 23—35 cm.[3] Bebri aug visu savas dzīves laiku. Pieaudzis īpatnis samērā bieži sver vairāk nekā 25 kg. Salīdzinot abus dzimumus vienādā vecumā, mātītes ir tikpat lielas vai lielākas nekā tēviņi.
Bebriem kā ūdenī dzīvojošiem dzīvniekiem pakaļkāju pēdas ir pleznotas (pirkstus savieno peldplēve), bet priekšķepām pirksti ir kustīgi, savstarpēji nesavienoti un spēj manipulēt pat ar sīkiem priekšmetiem. Platā aste segta ar lielām ragvielas plāksnītēm un retiem matiem. Tā peldot kalpo kā stūre, sēžot kā ērts un stabils atbalsts un rudens periodā kā orgāns, kur noglabāt un uzkrāt tauku rezerves. Briesmu gadījumā bebri izmanto asti, lai ar to plīkšķinātu pa ūdens virsmu, tādējādi brīdinot citus bebrus.
Bebriem kažoka matojums sastāv no īsas, blīvas, siltumu uzturošas pavilnas un garākiem, ūdensizturīgiem, samērā rupjiem akotmatiem, kas nosedz un aizsargā pavilnu. Lai akotmati būtu ūdensizturīgi, tie katru dienu ir jātīra un jāieziež ar eļļainu sekrētu, kas izdalās no dziedzeriem (atrodas uz vēdera pie astes pamatnes). Sekrēts tiek izmantots arī, lai iezīmētu teritoriju.[3][9] Kažoka krāsa abām sugām variē no sarkanbrūnas un tumši brūnas līdz gandrīz melnai, kailā aste melna.[7]
Četri lielie priekšzobi aug nepārtraukti, tādējādi, graužot kokus, tie nenodilst un neaug arī garāki — tiek uzturēti vienā garumā. Zobu pašuzasināšanos nodrošina ļoti cietā zobu priekšējās virsmas emalja, kas ir oranžā krāsā, un mīkstākā virsma aizmugurē, kas savukārt nodilst ātrāk, kopumā veidojoties asmenim līdzīgiem zobiem.[9] Bebru zobi satur vairāk dzelzi nekā citu dzīvnieku zobi, tādējādi tie ir skābes izturīgāki.[10] Savukārt graušanas ilgstošas, nenogurstošas motorikas spēju nodrošina ļoti spēcīgie apakšžokļa muskuļi.[9]
Bebriem ir vāja redze, bet izcila oža (svarīgākā un vislabāk attīstītā maņa[3]), dzirde un tauste. Peldot zem ūdens, acis nosedz caurspīdīga membrāna, bet nāsis un ausis cieši noslēdzas ar ādas kroku, neļaujot ūdenim ieplūst elpošanas un dzirdes kanālos. Aiz asajiem priekšzobiem, mutes iekšpusē ir vēl vienas lūpas (ādas kroka), līdz ar to bebri spēj gan satvert zarus, gan noslēgt muti — peldot ar zariem zobos, mutē neieplūst ūdens.[9]
Dzīves lielāko daļu bebri pavada ūdens tuvumā un ūdenī, būvējot aizsprostus, ierīkojot kanālus un dīķus un ceļot sev mājokļus. Bebri ir labi peldētāji un nirēji, spējot atrasties zem ūdens 15—20 minūtes. Tie ir teritoriāli nometnieki, dzīvo ģimenēs, bet ir nesaticīgi ar svešiniekiem un ir aktīvi visu gadu. Diennakts aktivitātē dominē krēslas un nakts ritms.[3] Nograuztos zarus un kokus pa īsāko ceļu cenšas ievilkt ūdenī, pēc tam tos pludinot un nogādājot nepieciešamajā vietā, līdzīgi uz mājokli tiek nogādāta arī barība.[11]
Bebri aizsprostus ceļ, lai izveidotu drošu, no plēsējiem pasargātu dzīves telpu. Tā galvenie ienaidnieki ir vilki, koijoti un lāči. Ceļot aizsprostu, bebrs pirmos vajadzīgajās vietās ieliek vertikālos balstus, pēc tam starp tiem liek horizontāli guldītus zarus. Spraugas starp zariem tiek aizpildītas ar akmeņiem, dubļiem, dūņām un lakstaugiem tik ilgi, līdz dambis notur ūdeni. Akmeņus un dubļus tie nes priekšķepās, zarus zobos. Bebri regulāri pārbauda savus aizsprostus un tos remontē, ja ir nepieciešams. Pat spēcīgi izpostītu aizsprostu bebrs spēj atjaunot vienas nakts laikā, īpaši, ja tas ir galvenais aizsprosts, kas nodrošina ūdens līmeni ap tā mājokli. Otršķirīgus aizsprostus bebrs nesteidz tik ātri atjaunot.[11]
Bebri izveido dīķu sistēmu tā, lai tā mājoklis atrastos visaizsargātākajā vietā. Tas celts no zariem un dubļiem. Katru rudeni, īsu mirkli pirms ziemas, bebrs savas mājas jumta daļu nosedz ar svaigiem dubļiem, kuri iestājoties ziemai sasalst. Dubļi kļūst tik cieti kā akmens, nodrošinot mājokli pret iespēju plēsējiem ziemā to atrakt. Ieeja mājoklī allaž atrodas zem ūdens, bet mājokļa iekšpusē ir sausa telpa, kas atrodas virs ūdens līmeņa.[3][11]
Bebri ierīko arī kanālus un tuneļus. Katram no tiem ir sava īpašā funkcija. Kanāli savstarpēji savieno dīķus — tādējādi bebri var droši pārvietoties pa visu savu teritoriju, neizkāpjot krastā. Savukārt tuneļi savieno galveno mājokli ar citām bebra būvēm — barības noliktavām, citiem mājokļiem, nodrošina drošu piekļuvi ikvienā no tā alām.[11]
Bebri ir augēdāji. Barojas ar lakstaugiem (arī ar kultūraugiem) un apmēram ar 20 sugu kokaugiem (krastmalas koku zariem un mizu, krūmiem). Barība mainās atkarībā no gadalaika. Vasarā galvenokārt barojas ar sulīgajiem lakstaugiem, kas aug ūdenī un piekrastē. Rudenī un ziemā, arī agrā pavasarī barojas ar ūdensaugu saknēm un koku un krūmu smalkajiem zariņiem un mizu. Priekšroku dod mīkstākas koksnes kokiem, piemēram, apsēm un vītoliem.[3] Rudenī bebrs cītīgi grauž apses, kārklus un bērzus, gatavojot barības rezerves ziemai, tās noglabājot īpašos barības kambaros.
Bebri dzīvo ģimenēs, kuras pamats ir monogāms pieaugušo īpatņu pāris un to pēcnācēji (mazuļi un viengadīgi jaunie bebri). Lielā ģimenē ir līdz apmēram 10 jaunajiem bebriem. Šāda ģimene samērā bieži būvē vairākus mājokļus, bet mazākas ģimenes būvē tikai vienu mājokli.[12] Pāri bebri veido uz mūžu. Tikai, ja viens no partneriem iet bojā, tiek meklēts jauns partneris. Abi vecāki piedalās mazuļu aprūpē, abi aizsargā teritoriju, kā arī abi būvē un labo dambjus, mājokļus un kanālus.[12]
Kad piedzimst mazuļi, apmēram mēnesi tie pavada mājoklī kopā ar māti. Tēviņš tikmēr viens pats uzmana teritoriju. Jaunie bebri, kas joprojām dzīvo kopā ar vecākiem, palīdz pieaugušajiem būvēt barības noliktavas, remontēt aizsprostus un mājokļus. Tomēr lielāko daļu darbu veic pieaugušie īpatņi, jaunajiem bebriem tiem piepalīdzot. Tādā veidā jaunie bebri mācās visās nepieciešamajās iemaņās.[12] Reizēm ar vecākiem joprojām dzīvo arī tie jaunie bebri, kas sasnieguši gandrīz divus gadus. Lielākie bebrēni palīdz ne tikai būvniecībā un remontdarbos, bet arī teritorijas aizsardzībā, barības sagādāšanā, kažoka iztīrīšanā mazākajiem.[12] Ja vecāki iet bojā, vecākie brāļi un māsas uzņemas rūpes par mazuļiem. Šāda īpašība novērota daudziem ģimenēs dzīvojošiem dzīvniekiem, piemēram, ziloņiem un melnajām platgalvēm (Pimephales promelas).[13]
Lai arī divgadnieku atrašanās ģimenē palielina mazuļu izdzīvošanas iespējas, tomēr tā nav tipiska situācija. Tas vairāk ir saistīts ar apgrūtinoši pieejamiem barības resursiem, augstu populācijas blīvumu un sausumu.[12] Kad jaunie bebri atstāj ģimeni, tie parasti cenšas ieņemt teritoriju ne pārāk tālu no vecākiem.[14] Bebri pēc anālo dziedzeru sekrētu smaržas spēj atpazīt savai ģimenei piedrošus īpatņus. Tādējādi kaimiņattiecības ir daudz draudzīgākas nekā ar svešiniekiem.[14][15]
Bebru dzimta (Castoridae)[1]
Bebri, bebru ģints (Castor) ir vienīgā bebru dzimtas (Castoridae) daļēji ūdenī dzīvojošu grauzēju ģints, kas apvieno divas mūsdienās dzīvojošas bebru sugas un vienu izmirušu aizvēsturisko sugu. Izplatītas ziemeļu puslodē: Kanādas bebrs sastopams Ziemeļamerikā, Eirāzijas bebrs — Eirāzijā.
Bebri ir pazīstami kā dzīvnieki, kas uz nelielām upītēm vai strautiem spēj uzbūvēt plašas dīķu sistēmas, aizsprostiem izmantojot pašu sagādātus būvmateriālus — ar asajiem priekšzobiem kā ar cirvi nograužot kokus un to zarus. Lai justos droši un aizsargāti no plēsējiem, bebru ierīkotajos dīķos ir dziļš un mierīgs ūdens, kas dod iespēju nepieejamās vietās būvēt mājokli. Bebru dīķi veicina gruntsūdens līmeņa celšanos un var izraisīt apkārtējās teritorijas pārpurvošanos, būtiski izmainot teritorijas biotopa raksturu. Ja bebru populācija stipri palielinās, tā var apgrūtināt cilvēka saimniecisko darbību, sevišķi lauksaimniecībā, hidroloģijā un zivsaimniecībā.
Memerang (genus Castor) ialah sejenis haiwan rodensia semi-akuatik besar nokturnal (aktif pada waktu malam).
Wikimedia Commons mempunyai media berkaitan BeaverBevers (Castor) zijn het enige recente geslacht van de familie beverachtigen (Castoridae). Het ontwikkelde zich 5 miljoen jaar geleden. De wetenschappelijke naam van het geslacht werd in 1758 gepubliceerd door Carl Linnaeus.[1] Bevers zijn vooral bekend als dammenbouwers.
Bevers zijn na de Zuid-Amerikaanse capibara de grootste knaagdieren ter wereld. Ze kunnen worden herkend aan hun donkerbruine pels, korte poten en platte staart. Ze zijn enigszins plomp gebouwd, ongeveer 1 meter lang (exclusief de staart van ± 30 cm), en hebben een gewicht tot 30 kg.
Duiken en zwemmen kunnen bevers als de besten, maar op het land kunnen ze zich niet echt snel voortbewegen. Ze kunnen met gemak 5 minuten onder water blijven. Hun achtervoeten hebben vijf tenen met daartussen zwemvliezen. De tweede achtervoetteen heeft een kleinere dubbele nagel, die gebruikt wordt bij het schoonmaken van de vacht. De horizontaal afgeplatte, geschubde staart is 12 tot 15 cm breed en wordt gebruikt om alarmsignalen te geven door ermee op het water te slaan, om mee te sturen tijdens het zwemmen en als metselwerktuig. Bevers hebben 20 wortelloze tanden en kiezen. De snijtanden zijn beitelachtig en hebben een oranjerode buitenste glazuurlaag. De hersenen zijn in vergelijking met die van andere knaagdieren buitengewoon goed ontwikkeld.
Bevers leven in Europa, Azië en Noord-Amerika.
Castor canadensis werd soms als ondersoort van Castor fiber beschouwd, maar vrijwel alle onderzoekers onderscheiden ze nu als twee aparte soorten. Daarnaast zijn er nog drie soorten die alleen van fossielen bekend zijn. De soorten zijn:
Bevers eten uitsluitend plantaardig materiaal. Het menu bestaat onder andere uit oeverplanten, riet, wortelstokken van waterlelies, jonge twijgen, bladeren en boomschors. In de zomer eten ze vooral kruiden en waterplanten. De bomen die bevers doorknagen, zijn bij voorkeur 8-20 cm in diameter, van de soorten wilg en populier (vooral ratelpopulier), en in mindere mate ook berk en wilde kers. Naaldbomen, die voor de mens grote gebruikswaarde hebben, vermijden ze bijna altijd. Ze geven de voorkeur aan bomen die dicht bij het water staan. Een 8 cm dikke wilg is in vijf minuten doorgeknaagd, aan grotere bomen werken ze verschillende nachten achter elkaar. Volgens waarnemingen moest een groep bevers zelfs enkele maanden werken om een 85 cm dikke populier te vellen. Elke bever knaagt per jaar 200-300 dunne populierenstammen door. Op een halve hectare land vindt een beverkolonie 1-1½ jaar lang voedsel. Aan dikke bomen werken vaak twee bevers tegelijk, waarbij meestal de een knaagt en de andere op de uitkijk staat. Een gevelde boom wordt in stukken geknaagd, hoe dikker de boom hoe korter de stukken. Voor zover de schors nog te eten is, schillen ze deze af en eten hem op. Bevers houden geen winterslaap en als het water dichtgevroren is, moeten ze twijgjes en schors eten die ze in de zomer hebben verzameld.
Aan grote rivieren die te breed zijn om een dam in te bouwen, nemen bevers genoegen met een eenvoudig hol in de oever met minstens 2, maar vaak wel 4 of 5 ingangen, die steeds onder water liggen. In de oever wordt een verblijf, 'ketel', gebouwd, dat ongeveer 1,20 meter breed en 40-50 cm hoog is en dat aan de binnenkant zeer zorgvuldig glad is gemaakt. Als de waterspiegel van de rivier stijgt, moet ook de vloer van het woonhol verhoogd worden. Daartoe schraapt of knaagt de bever eenvoudig aarde af van het plafond. Gewoonlijk is het dak van de burcht zo sterk dat verscheidene mensen erop kunnen staan. Als de vloer echter aanzienlijk moet worden verhoogd, versterkt de bever de burcht door takken op het oppervlak te stapelen en een echte berg te bouwen. De burcht kan ten slotte als een eiland in het water komen te liggen.
Een enkele maal leggen bevers hun burchten ook midden in een stuwbekken aan, door met water verzadigde takken en modder op te hopen tot het kunstmatige eiland dat 1 à 2 meter boven de waterspiegel uitsteekt. Vervolgens wordt het eiland uitgehold en van een ketel en gangen voorzien. Vooral in noordelijke streken dicht de bever zijn burcht zorgvuldig af met modder en leem. In het midden van het plafond blijft echter vaak een kleine ventilatieopening. In strenge winters ziet men de damp als een kleine rookpluim uit de top van de burcht opstijgen. Oude burchten bezitten verscheidene verdiepingen, zodat de nestkamer altijd 20 cm boven de waterspiegel ligt. Voor de meeste roofdieren zijn de burchten ontoegankelijk en zelfs als een beer van bovenaf erin doordringt, zijn de bevers door hun benedengangen al lang in het water verdwenen en weggedoken.
De grootste beverburcht ter wereld, in het nationaal park Wood Buffalo, is vanuit de ruimte te zien en is zo'n 800 meter lang.[2]
In het 16e-eeuwse Visboeck van Adriaen Coenen vermeldt deze auteur dat volgens een pauselijk gebod de staart en de achtervoeten van een bever tot de vissen mochten worden gerekend. Dit impliceerde dat men op vastendagen deze staart alsmede de voeten mocht eten. Maar, voegde Coenen eraan toe: het voorlijf niet. Dezelfde regel gold in een meer uitgebreide zin ook voor een otter.[3]
Bevers (Castor) zijn het enige recente geslacht van de familie beverachtigen (Castoridae). Het ontwikkelde zich 5 miljoen jaar geleden. De wetenschappelijke naam van het geslacht werd in 1758 gepubliceerd door Carl Linnaeus. Bevers zijn vooral bekend als dammenbouwers.
Bever eller bjor er den største gnagaren som finst på den nordlege halvkula. Beverane omfattar familien Castoridaæ med dei to artane Castor canadensis og Castor fiber. Førstnemnde høyrer heime i Amerika, mens sistnemnde høyrer heime i Europa.
Beveren kan oppnå ei vekt på 40 kg. Han er dekt av tjukk, vasstett pels, og bakbeina er kraftige, med symjehud mellom de fem tærne. Forbeina derimot liknar våre hender, og beveren bruker dei med stor dyktigheit og presisjon til forskjellige oppgåver.
Beveren overgår alle andre pattedyr (unntatt mennesket) når det gjeld evna til å endre og tilpasse sitt livsmiljø. Det som imponerer mest er beveren sine demningar. Dei kan vere opptil fleire titals meter lange, og sørgjer for at vasstanden i hovudreviret er mest mogleg konstant. Sjølve beverhytta kan vere opptil 7 m i diameter, og huse 2–3 familiar, med høgast 8–10 individ.
Bever eller bjor er den største gnagaren som finst på den nordlege halvkula. Beverane omfattar familien Castoridaæ med dei to artane Castor canadensis og Castor fiber. Førstnemnde høyrer heime i Amerika, mens sistnemnde høyrer heime i Europa.
Beveren kan oppnå ei vekt på 40 kg. Han er dekt av tjukk, vasstett pels, og bakbeina er kraftige, med symjehud mellom de fem tærne. Forbeina derimot liknar våre hender, og beveren bruker dei med stor dyktigheit og presisjon til forskjellige oppgåver.
Beveren overgår alle andre pattedyr (unntatt mennesket) når det gjeld evna til å endre og tilpasse sitt livsmiljø. Det som imponerer mest er beveren sine demningar. Dei kan vere opptil fleire titals meter lange, og sørgjer for at vasstanden i hovudreviret er mest mogleg konstant. Sjølve beverhytta kan vere opptil 7 m i diameter, og huse 2–3 familiar, med høgast 8–10 individ.
Beverne er de største gnagerne som finnes på den nordlige halvkule. De utgjør en svært liten familie, som kun består av de to artene eurasisk bever (Castor fiber) og nordamerikansk bever (Castor canadensis).
Bevere er semiakvatiske pattedyr som trives i et temperert klima, der de er kjent som «naturens iherdige tømmerhoggere og dambyggere». De er ypperlige svømmere og tilbringer omtrent like mye tid i vann som på land. De er relativt store og veier normalt omkring 13–32 kg, selv om det har blitt registrert eksemplarer på opp mot 40 kg (hunnen er normalt størst). Den eurasiske beveren varierer mindre i størrelse enn den nordamerikanske, gjennom at den sjelden veier mindre enn 17 kg. I Skandinavia blir den vanligvis ca. 18–20 kg tung. Bevere kan være neddykket i 15 minutter og svømme mer enn 750 meter før den trenger påfyll av luft.
Kroppen er dekket av tykk, vanntett pels som består av lange dekkhår og tett isolerende underull. Øynene er dekket av ei blinkhinne når dyret svømmer neddykket, samtidig som ører og nesebor lukkes av en spesiell muskulatur. Bakbena er kraftige og har svømmehud mellom tærne. Forbena, derimot, ligner menneskelige hender. De brukes med stor dyktighet og presisjon til å utføre en rekke forskjellige oppgaver. Beveren har også en flat og meget muskuløs hale, som den aktivt bruker til å varsle om fare gjennom å slå med den i vannflaten.
Det hevdes at beveren overgår alle andre pattedyr (unntatt mennesket) når det gjelder evnen til å endre og tilpasse sitt livsmiljø. Mest imponerer kanskje beverens demninger. De kan være flere titalls meter lange. Den største demningen som er registrert fant man i Jeffersonelva i USA. Den var 643 meter lang, over 3 meter høy på midten og 6 meter bred i bunnen. Demningen sørger for at vannstanden i hovedreviret er mest mulig konstant.
Bevere lever i familiegrupper. I forbindelse med dammen konstruerer beveren en bolig på bredden, der inngangen ligger under vann. Beverhytta kan være opptil 7 m i diameter, og huse 2–3 familier, med høyst 8–10 individer.
Bevere utgjør en betydelig økologisk ressurs. Beverens dammer skaper nye våtmarksområder. Disse skaper livsgrunnlag for mange arter knyttet til våtmark. Beveren er derfor å anse som en nøkkelart med stor betydning for det biologiske mangfoldet.
Beverdammene kan også virke flomdempende.
Beverskinn var en attraktiv handelsvare på 1800- og 1900-tallet, noe som ledet til stor fangst av bever i denne perioden. Mot slutten av 1900-åra økte imidlertid motstanden mot beverjakt. Beveren har nå mistet den betydningen den hadde som handelsvare.
Den omfattende jakten medførte at beveren ble drevet til utryddelsens rand rundt år 1900. Etter at jakten mistet sin økonomiske betydning har bestanden av bever tatt seg kraftig opp. Jakttiden er fra 1. oktober til 30. april i de kommuner hvor det er åpnet for beverjakt.
Noen steder kan beverens virksomhet føre til økonomiske tap, dammene kan f.eks. ødelegge tømmer og skade veier gjennom at områder oversvømmes.
Nordamerikansk bever er Canadas nasjonaldyr.[1]
Beverne er de største gnagerne som finnes på den nordlige halvkule. De utgjør en svært liten familie, som kun består av de to artene eurasisk bever (Castor fiber) og nordamerikansk bever (Castor canadensis).
Multimedia w Wikimedia Commons 
Hasło w Wikisłowniku Bóbr[5] (Castor) – rodzaj gryzonia z rodziny bobrowatych (Castoridae).
Rodzaj obejmuje gatunki występujące w Eurazji i Ameryce Północnej[6][7].
Długość ciała (bez ogona) 800–900 mm, długość ogona 200–300 mm; masa ciała 15–20 kg (rzadko 30–40 kg)[6].
Do rodzaju należą dwa żyjące współcześnie gatunki[5][7]:
oraz gatunki wymarłe:
W przeszłości w obrębie rodzaju lokowano także wymarły gatunek Sinocastor anderssoni (jako Castor anderssoni)[11], ale opublikowana przez naukowców (Natalia Rybczynski, Elizabeth M. Ross, Joshua X. Samuels, William W. Korth) w 2010 roku analiza morfometryczna wykazała szereg różnic w budowie kości czaszki, z których część nie została zauważona we wcześniejszych badaniach. W konsekwencji gatunek został wydzielony do odrębnego rodzaju Sinocastor[13]. Do rodzaju Castor zaliczany był w przeszłości inny wymarły gatunek – Palaeocastor peninsulatus, opisany naukowo po raz pierwszy przez Edwarda Cope w 1881 roku. Po rewizjach Rubena Stirtona (1935) i Xu Xing (1996) wymarły gatunek jest zaliczany do rodzaju Palaeocastor[14].
Bóbr (Castor) – rodzaj gryzonia z rodziny bobrowatych (Castoridae).
Castor é um gênero de roedores semi-aquáticos, da família Castoridae, nativo da América do Norte e da Europa, sendo o único gênero ainda existente dessa família, com duas espécies remanescentes: o C. fiber (castor-europeu) e o C. canadensis (castor-americano). Existiu também o castor-de-kellogg (C. californicus), que está extinto desde o Pleistoceno. Todos eles habitam exclusivamente o Hemisfério Norte, excepto alguns castores americanos, que chegaram à região sul-americana da Terra do Fogo, introduzidos artificialmente. Também introduziram-se indivíduos desta espécie em certas regiões da Europa. Com estas exceções, o Castor canadensis habita unicamente a América do Norte, e o Castor fiber em regiões da Europa e da Ásia. O extinto Castor californicus estendia-se pelo que hoje em dia é o oeste dos Estados Unidos. As espécies vivas são muito similares entre si, mas investigações genéticas demonstraram que as populações europeias e norte-americanas são duas espécies, sendo a principal distinção entre elas o diferente número de cromossomas.
Estes animais são conhecidos por sua habilidade natural para construir diques em rios e riachos que são os seus lares — chamados tocas — criando assim represas que bloqueiam a corrente de água. Para a edificação destas estruturas utilizam principalmente troncos de árvores, que derrubam com seus poderosos dentes incisivos. Apesar da grande quantidade de árvores que devastam, os castores não costumam prejudicar o ecossistema em que vivem: pelo contrário, mantêm-no saudável, pois seus diques proveem uma grande quantidade de benefícios; entre outras coisas, estas barreiras propiciam a criação de zonas úmidas, ajudam a controlar inundações e eliminam contaminantes da corrente. Porém, em ecossistemas estranhos para eles, estas modificações ao ambiente podem ser prejudiciais, como aconteceu, por exemplo, com os castores introduzidos na Terra do Fogo e nas comunidades espanholas de Navarra e La Rioja.
Desde centenas de anos os castores fazem parte da cultura popular e, em alguns casos, tiveram uma grande influência no desenvolvimento das sociedades humanas. Um exemplo disto é sua importância na colonização europeia da América, pois a busca por suas peles foi um dos fatores que impulsionaram a exploração e o posterior desenvolvimento econômico da América do Norte. Isto foi devido ao valor comercial de suas peles e de outros produtos obtidos deles, como o castóreo. Também é um elemento muito representativo na cultura do Canadá, a tal grau que é o animal-símbolo nacional daquele país. Portanto, a influência dos castores não se limita ao setor econômico e comercial, também abarca campos variados como a literatura, a religião e o desporto.
(família Sciuridae), como têm certas características estruturais semelhantes às do crânio e maxilar inferior deste outro roedor. Eles também estão estreitamente relacionados com um pequeno roedor sul-americano chamado ratão-do-banhado. É o segundo maior roedor do mundo, depois da capivara, e o maior do hemisfério norte.[1][2] Estes animais continuam a crescer ao longo das suas vidas. O peso médio dos adultos é de 16 kg, e embora os espécimes com mais de 25 kg não sejam comuns, foram encontrados exemplares atingindo 40 kg.[3] As fêmeas, que são o sexo dominante, chegam a ser tão grandes ou até maiores do que os machos da mesma idade, o que é incomum entre os mamíferos. Geralmente medem aproximadamente 30 cm de altura por 75 cm comprimento - sem contar a cauda, que possui cerca de 25 cm de comprimento por 15 cm de largura,[2][3][4] todos estes valores, no entanto, variam segundo diferentes fatores, incluindo a espécie e idade do indivíduo.
A cauda é de formato oval e achatado, e é composta de pequenas escamas hexagonais e pretas.[2] As mesmas não se encontram sobrepostas ou interligadas.[2] Seu corpo é coberto por uma pelagem grossa que tem um enorme valor comercial; esta pelagem se divide em dois tipos: um cinzento e lustroso, e um outro mais áspero e maior, e com um tom castanho. Além de ser impermeável, serve como proteção.[1]
Contam com quatro incisivos muito fortes e afiados,[5] de cor alaranjada devido ao esmalte que os endurece[2][5] - e que servem para roer a madeira com a qual alimentam-se e constroem as suas estruturas. Um castor adulto pode cortar uma árvore de 30 cm de espessura em cerca de 15 minutos com os seus poderosos dentes.[6] Uma vez que estes dentes nunca param de crescer, é de vital importância usá-los constantemente, ou de outra maneira os incisivos da parte superior atravessariam a mandíbula inferior.[5]
Os castores têm as patas traseiras palmeadas, enquanto a parte frontal, coberta com um pelo mais preto, são semelhantes às mãos humanas, cada uma com cinco dedos bem desenvolvidos.[1][2] Os dedos da extremidade traseira, em contrapartida, estão unidos por uma membrana.[2][7] Os castores não têm boa visão, mas podem enxergar sob a água graças a uma membrana nictitante - uma terceira pálpebra, lateral e transparente, que cobre os seus pequenos olhos. Além disso têm bons sentidos da audição, olfato e tato. Enquanto estão submersos fecham suas narinas e ouvidos para evitar a entrada de água. Graças ao seu sistema respiratório um castor pode ficar debaixo de água por até quinze minutos, sem ter que sair para respirar.[1]
Os castores são lisencefálicos, isto é, têm o cérebro liso. No entanto, têm um córtex mais espesso, que o torna especial entre os roedores. É este grosso córtex que faz o castor ser mais inteligente que os outros animais desta ordem.[1]
O gênero Castor é um dos mais de trinta gêneros classificados dentro da família Castoridae. Dado que há mais de 2200 espécies de roedores, as espécies deste gênero representam aproximadamente do 0,13% do total de espécies que formam a ordem Rodentia. Os castores encontram-se classificados dentro do reino dos animais pelo fato de ser organismos eucariotas, pluricelulares e heterótrofos, com desenvolvimento embrionário e capacidade de locomoção; na filo dos cordados, já que contam com uma notocorda, que é a principal sustenção de seu corpo, e neste caso trata-se da coluna vertebral; dentro da classe dos mamíferos, pois são seres vertebrados, amniotas, de sangue quente, com glándulas mamárias e pelo; na ordem dos roedores, a mais numerosa dos mamíferos, já que contam com dois incisivos em suas mandíbulas superior e inferior, mesmos que se encontram em constante crescimento; e dentro da família Castoridae, a qual inclui aos castores modernos e seus parentes primitivos, todos eles caracterizados por serem semiaquáticos, ter patas traseiras palmeadas e grandes caudas aplanadas e escamosas.
O gênero Castor inclui a três espécies: Castor fiber, Castor canadensis e Castor californicus.
O castor-europeu (Castor fiber) habita nas regiões frias da Eurásia, principalmente na Rússia. É um pouco menor que seu parente americano.[8] Desde a Antiguidade foram caçados, comprometendo sua sobrevivência. Em alguns países onde antes viviam, como a Espanha e o Reino Unido, foram erradicados devido a esta caçada desmedida, e mesmo que na era moderna a espécie se encontra ligeiramente ameaçada,[9] vai aumentando os esforços realizados para restabelecer suas populações em todo o continente, pelo que a população desta espécie vai aumentando.[9] Calcula-se que seu número esteja em cerca de 600.000 indivíduos.[10] Para colaborar neste projeto de repovoação, alguns organismos, como a União Europeia (UE), e acordos internacionais, como o Convênio sobre o Comércio Internacional de Espécies de Fauna e Flora Selvagem Ameaçadas (CITES), administrado pelo Programa das Nações Unidas para o Meio Ambiente (PNUMA), se encarregam de proteger a este roedor.[11]
O castor-americano (Castor canadensis), também chamado simplesmente "castor" na América do Norte, é o maior roedor do Hemisfério Norte e conta com 25 subespécies. Habita nas regiões predominantemente frias e arborizadas do Canadá, Estados Unidos e, em menor medida, México. Não obstante, também se introduziu a espécie em outras regiões, se destacando a Terra do Fogo e a Península Escandinava. Na Finlândia conviveram diretamente com castores europeus, e inclusive chegaram-se a cruzar alguns exemplares de ambas espécies.[1]
Este animal com frequência é caçado por sua pele. A princípios do século XIX, a caça acabou com eles numa boa parte de sua área de distribuição original. Os povos nativos e primeiros colonos também comiam sua carne. Grande parte da exploração inicial da América do Norte foi impulsionada precisamente pela busca da pele do castor americano.
Esta espécie é mais abundante que a europeia e sua população se estima entre os 10 e 15 milhões de exemplares, ainda que originalmente pôde ter tido dez vezes essa quantidade de castores na América do Norte, antes dos dias do comércio de peles. Apesar deste declive, não se considera à espécie em perigo de extinção.[12]
O castor-de-kellogg (Castor californicus, também chamado Castor accessor) viveu entre o Mioceno e o Pleistoceno no oeste da América do Norte.[13] Era muito similar ao castor americano, pois também era semi-aquático, ainda que de maior tamanho. Encontraram-se fósseis desta espécie nos Estados Unidos, principalmente no estado da Califórnia, e no México.
Apesar de que o castor europeu e o americano são muito parecidos entre si —tanto que alguns os consideraram variedades de uma mesma espécie[4]—, as duas espécies se diferenciam em alguns aspectos. Algumas destas características são morfológicas, enquanto outras estão relacionadas com seu comportamento. A principal diferença morfológica entre elas se encontra em seus ossos nasais.[4] Outra característica que marca a diferença é o diferente número de cromossomas da cada espécie.[14] Este fato impede que membros de diferentes espécies de castores possam se cruzar entre si.[14] Na seguinte tabela comparam-se as diferenças mais significativas entre as espécies:
Os castores são essencialmente aquáticos em suas atividades, e nunca viajam por terra a não ser que seja necessário. São animais sociáveis, chegando a formar grupos ou colônias de até doze indivíduos, compostas por um casal e seus filhotes.[16] As famílias pequenas podem viver numa toca sozinha, mas as maiores podem precisar de refúgios adicionais.[16] Quanto maior o isolamento do lugar onde vivem e a abundância de alimentos, maior será a população de castores.[4]
Vivem em correntes onde, a fim de conseguir água com suficiente profundidade, constroem diques com lodo e com os troncos e ramos das árvores que derrubam com seus poderosos incisivos. Geralmente escolhem correntes cuja profundidade tenha mais de um metro para iniciar seus trabalhos. No estanque criado constroem suas tocas. Durante a construção, o lodo ou barro é colocado com as patas dianteiras e não, como se costuma crer, com a cauda, a qual é empregada unicamente como timão quando nadam e para se manter em pé quando se apoiam em suas patas traseiras.[4] Para a construção dos diques, que quase sempre os fazem pela noite, os castores transportam o lodo e as pedras com suas extremidades dianteiras e a madeira entre seus dentes. Ao nadar, impulsionam-se com suas extremidades posteriores, que sempre permanecem submergidas, deixando fora da água unicamente sua cabeça, para poder respirar e ver o entorno.[17] Apesar de serem bem mais hábeis nadando que se deslocando por terra, não costumam atingir grandes velocidades; geralmente não superam os 10 km/h.[17]
Durante a primavera e o verão encarregam-se de reunir as reservas de madeira que lhes servirão para se alimentar durante sua repouso invernal. Continuam coletando alimentos até o final do outono. Durante este lapso também se encarregam de consertar os danos que possam ter a toca ou os diques, ainda que pelo geral não começam a fazer isto até iniciar as geadas. É também durante esta época quando se reproduzem; juntam-se nos meses da primavera, ou um pouco antes, e os filhotes nascem durante o verão. Ademais, ao final da cada outono cobrem suas cabanas com lodo fresco, o qual se congela quando diminui a temperatura no inverno e torna-se muito duro, de tal forma que os predadores não podem perturbar seu repouso. Com a chegada do inverno, refugiam-se em sua toca e sobrevivem da reserva que se encarregaram de reunir durante todo o ano. Quando o gelo se rompe na primavera, deixam suas tocas e começam o ciclo de novo.
Já que o território no que habitam é muito importante para os castores, em especial pelo tempo todo que investem construindo nele, costumam-no defender ante as ameaças externas. Se um desconhecido entra no território de uma colônia de castores, o mais certo é que terminem lutando contra ele, em ocasiões até a morte. A forma em que detectam a presença de estranhos é através do olfato; se percebem um cheiro que não lhes é familiar, buscar a fonte do mesmo se torna prioridade, inclusive mais importante que reunir alimentos, e não descansam até a ter achado.[18] Também sabe-se que os castores podem reconhecer os cheiros específicos de outras famílias com as que estão emparentados, em cujo caso os toleram dentro de seu território e não lhes fazem dano; o mesmo sucede com outras espécies que não os prejudicam e cujos cheiros, com o passar do tempo, se voltam familiares para eles.[18]
Para advertir aos possíveis invasores, principalmente a outros castores, marcam seu território com uns sinais de cheiro —feitas com uma mistura de lodo e castoreum— para assim delimitar suas terras e tratar de prevenir confrontos.[18] Colocam as marcas de cheiro nos limites de seu território, e quanto mais delas coloquem, menos provável será que este seja invadido, já que mais marcas equivalem a uma colônia maior.[18] A quantidade de marcas que colocam depende em parte da época e da densidade de população do lugar. Durante os meses de cria, que são janeiro e fevereiro, e durante a época em que os castores jovens abandonam ses grupos e se dispersam, que é em agosto, a marcação do território se incrementa.[18] Da mesma forma, numa zona onde há várias colônias de castores, é comum que o número de marcas seja elevado.[18] A marcação do território, bem como a defesa do mesmo e o reparo de diques e tocas é realizada por machos e fêmeas igualmente.[19]
A dieta dos castores é estritamente herbívora. Alimentam-se do córtex, ramos e folhas das árvores que devastam e das raízes de plantas aquáticas.[20] Ainda que possam ingerir quase todo vegetal comestível que encontrar na margem de um rio ou lago, preferem certos alimentos sobre outros. Observou-se que os castores europeus preferem o córtex e folhas de árvores como salgueiros, betulas e aveleiras, enquanto os castores americanos preferem árvores como sauces, abedules, álamos, cerejeiras, aceres e amieiros, entre outros.[21] Apesar de suas preferências, a dieta de um castor costuma basear-se na disponibilidade de alimentos, pelo que não recusam um alimento ainda que não seja de seus favoritos.
Para subsistir no inverno reúnem uma reserva de comida, a qual mantêm submergida no fundo do estanque onde vivem, bem perto de uma das entradas à toca. Costumam colocar os ramos maiores na parte superior e os menores na parte inferior da pilha para impedir que estas últimas sejam arrastadas pela corrente.[21] Quanto mais frio seja o clima no lugar que vivem, mais importante se volta a recolha desta reserva de comida, pois costumam passar praticamente todo o inverno dentro de suas tocas. Além de servir-lhes como fonte de alimento, esta reserva de madeira tem outra função. Já que a superfície do estanque congela-se durante o inverno, os castores permitem que alguns ramos flutuem na água, impedindo que esta se solidifique nessa zona.[22] Desta forma podem sair ao exterior em caso de alguma emergência por exemplo, se se esgota a reserva de comida.
Os castores são capazes de juntar-se em quase qualquer etapa de sua vida, e são monógamos[4][23] — ainda que se sua parceira morre, podem conseguir outra—.[19] Sua monogamia deve-se principalmente porque, para o correto cuidado das crias, é necessário que ambos os pais colaborem, já que um só não seria capaz das cuidar. Portanto, devem permanecer unidos o tempo todo para que a reprodução tenha sucesso.
A época de acasalamento começa quando gelo invernal se derrete, o que acontece aproximadamente em fevereiro.[1] Cada fêmea acasala somente uma vez por ano. O acasalamento costuma realizar-se sob a água, ainda que também possa acontecer na margem do rio ou no estanque onde vive o casal.[1] Após o período de gestação, que dura aproximadamente uns três meses e meio (100 dias),[17] a fêmea dá a luz de 2 a 4 filhotes[24] (ainda que em casos extremos podem ser até 9),[17] os quais nascem já com os olhos abertos e cobertos de pelos. Estes são amamentados durante as primeiras semanas de vida, nas quais permanecem dentro da toca junto com a mãe e as crias da temporada anterior, que têm ao redor de um ano de idade. Os castores de dois anos, seguem vivendo com a família, ajudam à mãe a alimentar e proteger aos recém nascidos.[16] O pai enquanto sai e permanece nas redondezas, cuidando o território.[19] Enquanto deixam de ser amamentados, a mãe começa a alimentar a suas crias com folhas tenras.[1] Quando são muito pequenas, as crias se comunicam constantemente e fazem muito ruído, e enquanto vão crescendo tornan-se menos ruidosas, ao começar a se comunicar com cheiros ou certas atitudes específicas.[1] Um tempo depois, geralmente com um mês de idade, os jovens começam a mover-se pelo exterior da toca, ainda que seguem sendo bastante dependentes de seus pais, já que são eles quem lhes seguem administrando alimento e proteção por cerca de um ano.[19] Durante este período, aprendem algumas valiosas habilidades ao copiar o comportamento dos castores adultos, ainda que ainda não tomam parte nos trabalhos de construção e outras atividades.[19] Quando os jovens atingem a maturidade sexual, o que costuma acontecer a partir dos dois anos de idade, podem se separar da colônia e formar a sua própria colônia.[25] Porém, se é uma época de escassez de alimentos, seca ou há uma alta densidade de população, podem adiar sua partida, já que estes fatores reduzem suas possibilidades de estabelecer exitosamente uma colônia.[16] Quando finalmente decidem se separar, não costumam se estabelecer em um ponto muito longe do seu lugar de nascimento.[16]
Dado que passam a maior parte do tempo na água ou na segurança de suas tocas, os castores têm poucos depredadores. Seus principais inimigos são os lobos e os seres humanos, seguidos pelos ursos e linces.[26] Para proteger-se deles, os castores dependem de seus sofisticados sentidos da audição e do olfato, bem como do aviso de seus companheiros. Desta forma, quando um castor que se encontra na água se assusta, este submerge rapidamente ao impulsionar-se energicamente com seu rabo.[4] Isto produz uma sonora palmada, audível sobre e em baixo da água, a qual é tão forte que pode ser percebida por um humano num raio de 100 metros.[26] Este sinal serve como advertência para os demais castores na área.[5] Uma vez que um castor efetuou este sinal de alerta, todos os castores nas redondezas se submergem e não voltam a sair por um momento. Também podem efectuar este sinal ante a presença de ruídos ou cheiros desconhecidos.[26] É mais provável que um castor responda os sinais efetuados por castores maiores que os efectuadas por castores jovens, devido a que estes últimos ainda não aprenderam quando devem efetuar o sinal e quando não, além de que produzem um som diferente por ter caudas menores.[26]
O nome de cada espécie de castor faz referência ao continente em que habitam. O castor europeu (Castor fiber), como seu nome o indica, vive na Europa, ainda que também pode-se encontrar em algumas regiões da Ásia. Entre os países com maiores populações desta espécie destacam-se a Rússia, Polônia, Ucrânia, Bielorrússia, Cazaquistão e os países escandinavos, ainda que estendem-se até nações tão distantes como França e Mongólia. No passado chegaram a habitar em quase toda a Eurásia, incluindo todo o território entre as Ilhas Britânicas e a Rússia.[11] Desde a era pré-histórica e até pelo menos o século VI, esta espécie podia-se-lhe encontrar nos rios do norte da Península Ibérica, principalmente o Douro e o Ebro.[27] No entanto, já que suas peles e o castoreum eram artigos muito cobiçados, foi caçado em todo o continente, pondo em sério risco a sua sobrevivência; na Grã-Bretanha, por exemplo, estes animais extinguiram-se no século XVI. Mais adiante, no século XIX, já encontravam-se somente em algumas regiões pantanosas da Alemanha, Bielorrússia, Noruega, Rússia e Mongólia.[11] Atualmente está sendo reintroduzido em muitas partes do continente.
Por sua vez, o castor americano (Castor canadensis) habita em praticamente toda a América do Norte, desde Alaska até o norte do México. No Canadá pode-se-lhes encontrar em todas as províncias e territórios, não obstante, não habitam nas regiões setentrionais, próximas ao Oceano Ártico. Também estão presentes em praticamente todo o território dos Estados Unidos, excepto nas regiões desérticas do sudoeste e na Península da Flórida. No território mexicano, por outro lado, são escassos, já que só vivem nas zonas próximas aos rios Bravo (nos estados de Chihuahua, Coahuila e Tamaulipas) e Colorado (em Sonora).[7]
Do castor de Kellog (Castor californicus) encontraram-se fósseis nos estados estadounidenses de Washington, Oregon, Idaho, Nebraska, Kansas e Califórnia, e no estado mexicano de Sonora.[28]
A fim de elevar seu número, liberaram-se especímes de Castor fiber ao longo de toda Europa, em especial em países onde antes costumavam habitar ou seguem habitando mas suas populações diminuíram. Por exemplo, em outubro de 2005, seis castores europeus foram liberados no condado de Gloucestershire na Grã-Bretanha, e planejam-se mais reintroduções na Escócia e no País de Gales.[29] Na Espanha, devido a sua reintrodução que se levou a cabo de forma clandestina e sem planejamento, não foi recebida com total agrado por alguns, incluído o Ministério do Meio Ambiente daquela nação. Sua libertação em outros países, não obstante, foi exitosa; um exemplo disso são suas introduções na Alemanha, especificamente na Baviera, nos Países Baixos e na Sérvia. Também regressaram aos bancos do rio Morava, na Eslováquia e a República Checa.
Alguns casais de Castor canadensis foram liberados na região argentina e chilena de Terra do Fogo em 1946,[3] sendo esta introdução possivelmente a de maior transcendência de todas, devido ao forte impacto que tiveram no ecossistema da Terra do Fogo. Esta mesma espécie foi introduzida na Finlândia em 1937 como parte de um programa para reintroduzir ao extinto castor-europeu.[14] Após estender-se por todo o território daquele país, chegaram à região russa da Carélia. Na Polônia introduziu-se na década de 1930.[14]
Introduzidos em uma área onde não habitam seus predadores naturais, como é a Terra do Fogo, os castores modificaram milhares de hectares de terreno e são considerados como uma praga imparável pela população local. Tudo surgiu em 1946, quando o Ministério da Marinha da Argentina liberou 25 casais de castores americanos no nordeste do lago Fagnano e nas margens do rio Claro, localizados na Ilha Grande da Terra do Fogo.[30][31] Com a introdução da espécie planejava-se manter uma população controlada para alimentar a indústria peleteira na região, já que na mesma não tinha espécies que pudessem se utilizar para tais fins.[3][31] Também se diz que foram levados à zona pela marinha argentina para que fossem caçados e com suas peles se fizessem gorros para os oficiais da própria marinha.[31] No entanto, sua tentativa por manter à população controlada fracassou, pois alguns dos animais se dispersaram seguindo os cursos de água e colonizaram a região.[30] Ao redor de 1964 chegaram nas terras chilenas.[31] Inclusive cruzaram o Canal Beagle, como o prova sua presença na Ilha Navarino, e há evidências de que cruzaram o Estreito de Magalhães, pois se encontraram exemplares na Península de Brunswick, chegando portanto ao território continental.[31]
Desconhece-se o número exato de castores que habitam esta região. A maioria das fontes estimam sua população entre os 70.000 e 100.000 exemplares,[32][33] ainda que alguns calcularam que poderiam ser até 200.000.[34] Pensa-se que somente na Ilha Navarino há aproximadamente 20.000 indivíduos.[23] Independentemente de seu número, os castores causaram graves alterações nos ecossistemas da zona, principalmente no Chile, onde o problema tornou-se tão extremo que se permitiu a caça de 10.000 exemplares por ano para reduzir sua população, além de permitir a venda de suas peles e carne.[32] Como resultado, entre 2004 e 2007 se caçaram na Terra do Fogo cerca de 11.700 castores.[31] Na Argentina, a Legislatura da Província da Terra do Fogo qualificou ao castor como "espécie danosa e prejudicial".[33] Ao princípio não contavam com depredadores na zona, o que influiu notoriamente em sua rápida expansão, mas com o passar do tempo, a raposa-colorada e o puma se converteram em seus inimigos, colaborando com sua erradicação.[31] Apesar de todos os esforços para os deter, os castores continuam expandindo-se, geralmente para o norte, e se calcula que avançam a um ritmo dentre seis e oito quilômetros por ano.[31][34] Desde 2001, os dois países envolvidos começaram a cooperar em planos orientados ao controle da população de castores, com o propósito final de erradicá-los definitivamente no ano 2015.[35]
Uma diferença notável entre Terra do Fogo e a maior parte da América do Norte é que nas árvores do sul do continente não crescem ramos, algo que acontece com algumas árvores norte-americanas como sauces e álamos. Graças aos ramos, os bosques norte-americanos são capazes de regenerar-se mais rapidamente que os Da Terra do Fogo. Por esta razão, o castor acopla-se perfeitamente com os bosques de sua zona nativa, enquanto na região da América do sul tende a desequilibrar os ecossistemas. A espécie vegetal que mais viu-se afetada pela atividade dos castores na Terra do Fogo é a Nothofagus pumilio.[3][23]
A partir de 2005 começaram-se a encontrar uma série de indícios que sugeriam a presença de uma população de castores no norte de Espanha, mais especificamente em Navarra e em La Rioja; tais provas incluíam árvores cortadas, pegadas, restos de madeira, excrementos e marcas de castoreum, entre outras.[27] O castor já tinha habitado anteriormente na Espanha,[36] mas desapareceu da zona desde pelo menos no século XVII devido ao surgimento das armas de fogo, com as quais foram caçados para obter sua carne e sua gordura.[37] Logo após de encontrar estes indícios, descobriu-se que um grupo ecologista tinha liberado na primavera de 2003 18 castores europeus provenientes de Baviera e soltos nos rios Ebro, Aragão e Cidacos.[36][38][39] Alegou-se que os castores aparecidos no Ebro eram procedentes da Rússia e que estes poderiam ser híbridos de castor europeu e americano.[40] No entanto, as duas espécies são incompatives para a reprodução e nunca encontrara-se híbridos.
A reintrodução dos roedores desatou um intenso debate a respeito das vantagens e desventajens do regresso destes animais à Península Ibérica. Por um lado, argumentava-se que a introdução não se tinha realizado naturalmente, e segundo o Ministério do Meio Ambiente da Espanha, esta tinha-se levado a cabo de forma clandestina e ilegal.[38] Também se alegava que a chegada dos castores poderia prejudicar a algumas espécies protegidas na zona, como o doninha-europeia e a lontra-europeia.[36] Por outro lado, os defensores dos castores, entre os que se encontrava um grupo ecologista belga chamado Pays des castors (País dos castores),[40] asseguravam que estes animais trariam benefícios para a zona e a biodiversidade da mesma, incluindo a doninha-europeia. Na realidade ambas espécies habitam juntas em algumas partes do norte da Europa,[36] porém sua forma de convívio possivelmente seria diferente na Península Ibérica, pois os ecossistemas de tipo mediterrânico presentes na Espanha são muito diferentes aos de tipo taiga que há no norte do continente e que são bem mais arborizados.[36] O argumento de que a presença dos castores poderia ser benéfica para a biodiversidade viu-se debilitado mais adiante, pois estes roedores tinham feito danos principalmente aos bosques de salgueiros e choupos, os quais eram precisamente o hábitat da doninha-europeia.[36]
Como as administrações de Navarra e de La Rioja consideraram que a espécie chegou de forma clandestina ao país, os governos destas entidades apresentaram o caso em junho de 2007 ante o Comitê de Flora e Fauna da Espanha, o mesmo que consultou à Comissão Europeia, já que o castor é uma espécie protegida pela União Europeia.[37] Finalmente, a Comissão considerou que a espécie se encontrava fora de sua distribuição natural,[36] e não se opôs a sua erradicação nas zonas mencionadas.
No passado, aproximadamente em meados do século XX, quando as populações de castores europeus tinham diminuído drasticamente devido à caça, se começaram a conservar alguns espécimenes de castores em cativeiro para que se reproduzissem e mais tarde fossem liberados na natureza, a fim de restabelecer suas colônias.[10] Estas conservações em cativeiro realizaram-se em vários países europeus, por exemplo, na Suíça.[10] Ao ir-se recuperando as populações, as liberações tornaram-se menos necessárias, pelo que agora só se conservam castores em cativeiro para seu estudo e exibição, como acontece nos jardins zoológicos.
Ao estar em cativeiro, os castores seguem tendo a necessidade de viver em grupos. Precisam de um recinto que tenha uma parte de terra e outra de água, a cada uma de extensão considerável (não menos de 50 m²),[10] e a água deve ter profundidade suficiente. Permanecem todo o ano ao ar livre, ainda que, em substituição de suas tocas, devem contar com lugares nos que possam refugiar-se no inverno.[10]
É comum que tenham uma vida mais longa em cativeiro que na natureza. Em estado selvagem, têm uma esperança de vida de uns 10 a 12 anos, ainda que em ocasiões vivem até 15, enquanto cativos podem viver até uns 20 anos.[4][41]
Os castores habitam nas zonas ribeirinhas,[42] e predominantemente em regiões frias.[43] O costume destes animais durante centenas de milhares de anos em seu habitat natural foi manter saudáveis e em bom estado aos ecossistemas aquáticos em que vivem, ainda que para um observador humano, vendo todas as árvores devastadas, em ocasiões pode parecer que estão fazendo justo o contrário. Na realidade o castor é uma espécie que trabalha como peça importante em seu ecossistema ao criar zonas úmidas que são úteis para muitas outras espécies. Após os humanos, nenhum outro animal modifica tanto o meio que o rodeia como o castor.[10][11]
Os diques são construídos pelos castores para proteger-se dos predadores, tais como coiotes, lobos e ursos, e para poder ter acesso fácil e seguro à comida durante o inverno.[42] Por outro lado, a função primordial desta barreira é deter o fluxo da corrente, a fim de criar uma represa com águas tranquilas onde os castores possam construir sem dificuldades suas tocas.[42] Com frequência, os castores constroem um dique menor rio acima para diminuir a força da corrente e assim reduzir a pressão que exerce esta sobre a toca.[44] Costumam dar manutenção a todas as estruturas, com o que pouco a pouco vão aumentando de tamanho. Os castores podem reconstruir seus diques principais em decorrência de uma noite, ainda que podem não defender os diques secundários tão vigorosamente. Os castores são famosos por ter construírem diques muito longos.[45] O mais longo que se conhece foi descoberto perto de Three Forks, Montana, e media uns 652 m de comprimento, 4 m de altura e 7 m de grossura na base.[46] Também sabe-se que estes longos diques costumam ser obra de só umas poucas famílias de castores aparentadas, e a cada família não costuma passar dos dez membros. Porém, os diques pelo geral não medem mais de 1,5 m de altura e uns 3 m de largura na base, se fazendo mais estreitos para a parte superior.[44] O comprimento do dique geralmente depende da corrente do rio. Além de longos, costumam ser muito resistentes, pois podem suportar o peso de uma pessoa.[32]
O dique difere em forma de acordo com a natureza da corrente na que se encontra. Onde a água tem pouca força, é praticamente reto; onde a corrente é considerável, é curvo, com sua convexidade de frente para a corrente. Não se observou um processo particular para a edificação, excepto que o trabalho é realizado constantemente e que todas as partes estão construídas com a mesma solidez.
Pensa-se que é principalmente o som do água correndo o que estimula aos castores a construir.[44] No entanto, estudos realizados para analisar as atividades habituais dos castores indicaram que estes podem responder a uma variedade de estímulos, não só o som de água em movimento. Em dois experimentos demonstrou-se que, ainda que os castores empilharão material com um som emitindo sons de água correndo, só o fazem após um considerável período de tempo. Num desses experimentos, se observou que os castores enterravam os altifalantes que produziam o som até que não podiam o ouvir mais.[47] Adicionalmente, os castores, ao ser enfrentados com um cano que permitia a passagem da água através de seu dique, se encarregaram de deter o fluxo de água tampando o cano com lodo e varetas. Observou-se que os castores faziam isto inclusive quando o cano não produzia o som de água em movimento. Os castores costumam consertar os danos que tenha o dique e o construir mais alto enquanto o som continue. Porém, nas épocas onde os rios se tornam muito caudalosos, geralmente permitem que fluam com liberdade pequenas correntes através do dique.
Os diques de castores podem ser prejudiciais; a inundação que provocam pode causar um amplo dano a propriedades, e quando a inundação ocorre junto a uma via de ferrovia, pode ocasionar descarrilhamentos. Ademais, se um dique chega a romper-se, isto resulta numa instantânea descarga de água que também pode causar danos dependendo da força com que sai a água. Esta interferência não se limita à geografia humana; os castores podem destruir habitats de nidificação para espécies em perigo, e com frequência derrubam árvores maduras sem dar-lhe nenhum uso aos troncos.
Por outro lado, a construção de diques é sumamente benéfica para a restauração das zonas úmidas. Outros benefícios incluem o controle de correntes, a biodiversidade (ao prover habitats para muitas espécies), a purificação da água de toxinas como os pesticidas e a retenção de lodo. Ao longo de éons, esta retenção de lodo produziu um solo fértil muito procurado pelos agricultores. Os diques também reduzem a erosão e diminuem a turbidez da água, o qual é um fator determinante para a vida aquática. Ainda que os castores podem causar danos, parte do problema é de percepção. Tais danos são bem visíveis logo após o início da atividade do castor na área, enquanto os benefícios dão-se em longo prazo e não se distinguem com facilidade, excepto por alguém que esteja a fazer uma monitorização pormenorizada da zona.
Um dique de castor tem uma certa elevação sobre o nível da água. Quando se apresentam fortes chuvas, o nível do rio se eleva e o dique gradualmente libera a água extra armazenada. Pelo geral isto é todo o que se precisa para reduzir a altura da onda de inundação indo pelo rio abaixo, e impede parcial ou totalmente o dano potencial às construções humanas que se encontram mais adiante. Desta forma, o dique ajuda a exercer um certo controle sobre as inundações. Os rios com diques de castores em suas correntes principais têm menores níveis máximos de água e maiores níveis mínimos, isto é, níveis de água mais constantes.
Quando ocorrem inundações prejudiciais ocasionadas pelos diques, se podem instalar aparelhos modernos de controle do nível da água para solucionar o problema. O dano não desejado às árvores pode se prevenir enrolando malha de alambre ou lâminas de metal ao redor das bases das árvores.[48]
Se uma represa criada por um castor torna-se pouco profunda devido à sedimentação que ocorre nela, ou se a fonte de árvores se esgota, os castores abandonam o lugar. Ao não receber manutenção, tarde ou cedo o dique se rompe e a água se escorre. A rica e grossa camada de lodo, ramos e folhas secas que se tenha por trás do antigo dique é o habitat ideal para as espécies de zonas úmida. Algumas das que se beneficiam com a criação destas zonas pantanosas são as lontras, certas aves aquáticas e muitos tipos de peixes. Grande parte delas já terão habitado anteriormente na borda da represa. As zonas úmidas têm importantes benefícios ambientais, já que além de servir como refúgio a um grande número de espécies, muitas também os usam para se alimentar e se reproduzir.[49] Para os salmões, por exemplo, as zonas úmidas e represas criadas pelos castores são muito úteis, pois nelas os exemplares mais jovens podem se esconder de seus predadores e se alimentar tranquilamente. Os humanos igualmente veem-se beneficiados, pois das zonas úmidas provém uma valiosa fonte de água para qualquer uso, desde doméstico a industrial e agrícola.[49] Nas zonas úmidas maiores, pode-se utilizar o água para a produção de energia em centrais hidroeléctricas.[49] Também, devido à grande quantidade de peixes que habitam em suas águas, são muito valiosos para as atividades pesqueiras. As zonas úmidas profundas podem ser de utilidade para o transporte fluvial, e alguns são atraentes turísticos devido à diversidade de paisagens e espécies que podem avistar-se nelas.[49]
Ao inundar-se e secar-se uma zona úmida, as espécies de pastagem, como as gramíneas, o colonizam e este se converte numa fértil pradaria adequada para pastar. Em áreas onde não há nada mais que bosque, isto gera um valioso lugar para muitos animais (por exemplo, os alces) que de outra forma não poderiam se alimentar. Estas pradarias são zonas de terra planas, úmidas e bastante férteis, por seus solos que armazenam água durante todo o ano.
Finalmente o prado é colonizado por árvores ribeirinhas, por exemplo, Populus tremuloides, salgueiros e aquelas espécies que são as favoritas dos castores. Tendo acontecido isto, é possível que os castores recolonizam a área, e o ciclo comece de novo.
A eliminação de nutrientes na corrente, que se realiza nos estanques criados pelos castores, é um muito valioso processo. Numa corrente de água, a presença de fosfatos e nitratos é algo normal, pois fazem parte do processo de eutrofização, mesmo que ajuda ao crescimento de algas e plantas aquáticas. No entanto, a agricultura realizada perto dos rios com frequência incrementa as cargas destes e outros nutrientes na corrente, causando problemas rio acima quando a água é bebida. Além do lodo, os diques de castores coletam folhas, ramos e varetas produto das atividades dos castores, especialmente no outono. O principal componente deste material é a celulose. Muitas bactérias produzem celulose, a qual pode se separar da glucose e se utilizar como fonte energética. Bem como as algas obtêm sua energia da luz do sol, estas bactérias obtêm-na da celulose. Porém, esta fonte de energia —a celulose— não lhes basta para seu crescimento. Estas populações bacterianas enfrentam uma séria escassez de compostos nitrosos e fosforosos, pelo que absorvem estes nutrientes quando se topam com eles na corrente de água. Desta forma, estes e outros nutrientes são fixados na represa pelas bactérias e eliminados da corrente.
A agricultura também introduz herbicidas e pesticidas às correntes. As bactérias são um grupo extremamente variável e algumas destas substâncias são metabolizadas e decompostas pelos microorganismos que vivem no fundo rico em celulosa localizado atrás do dique de um castor.
Alguns cientistas acham que a cascata de nitratos, isto é, a produção de uma quantidade muito maior de nitrogênio fixado, o qual nos ciclos naturais pode se converter em nitrogênio gasoso, pode ser tão problemática para a ecologia como a produção de dióxido de carbono. É provável, ainda que não se demonstrou, que os diques de castores numa corrente podem contribuir à desnitrificação, que é a conversão de nitratos (NO3−) em nitrogênio gasoso (N2) e que só se consegue em condições anóxicas (sem oxigênio).
Nas plantas de tratamento de águas residuais, a desnitrificação consegue-se passando a água através de camadas sucessivas de organismos aeróbicos e anaeróbicos. Por baixo do dique de um castor ocorre um processo similar. Ao estar na represa criada pelo dique, a água se filtra à terra, e aí o oxigênio dissolvido nela é consumido pela fauna que vive na rica camada orgânica. Em certo ponto todo o oxigênio foi consumido e a terra torna-se anaeróbica. Este passo é fundamental pois a presença de oxigênio suprime o sistema enzimático que se requer para o desenvolvimento da desnitrificação. Este ciclo aeróbico-anaeróbico pode apresentar-se várias vezes ao longo da corrente, e em ocasiões a desnitrificação resulta dele. Durante a desnitrificação, primeiramente o nitrato converte-se em nitrito (NO3− → NO2−), mais tarde em óxido nítrico (NO), depois em óxido nitroso (N2O) e finalmente em nitrógeno gasoso (N2). Após todo o processo, a água regressa à superfície. Alguns gêneros de bactérias que podem participar neste processo são: Achromobacter, Alcaligenes, Bacillus, Flavobacterium, Lactobacillus, Micrococcus, Proteus e Pseudomonas, por mencionar alguns.
Os diques bem mantidos bloqueiam a corrente de água, criando desta forma uma profunda represa que ajuda a isolar o lar dos castores: sua toca, conhecida também como cabana, uma estrutura de forma cônica onde a família de castores vive, e que é construída também com ramos e lodo, além de musgo e plantas. As entradas da toca encontram-se sob a água para evitar que fiquem bloqueadas quando a superfície da represa se congelar e para fazer quase impossível a entrada de outros animais (ainda que se encontraram ratos-almiscarados vivendo dentro de tocas junto com os castores que as construíram).
A toca em si consiste numa câmara principal, de até um metro de altura, cujo solo está ao nível da água e a onde chegam as entradas desde o exterior, que pelo geral são duas: a primeira, reta e inclinada, é usada para levar madeira ao interior, e a segunda, que desce à água de forma mais direta, é utilizada só para entrar e sair. Justo fora da primeira entrada, os castores mantêm armazenada sua reserva de comida para o inverno. Na verdade a toca costuma ter o andar a dois níveis diferentes como medida de proteção em caso que se eleve o nível da água durante o degelo de primavera. Apesar de que o ar se filtra através das paredes, também é comum que tenha uma seção mais aberta no teto que sirva para ventilar o interior e facilitar a entrada do ar.
Os castores são muito ágeis e relativamente velozes quando estão na água. Por outro lado, ao deslocar-se por terra são bem mais lentos. Isto lhes dificulta a tarefa de levar os materiais que utilizam para a construção de seus diques e tocas, especialmente troncos e ramos, até a represa onde vivem. Por isso, é comum que os castores construam canais de água que conectem a lagoa com a fonte de recursos que utilizam, por exemplo, um grupo de árvores. Graças aos canais, podem chegar nadando até o ponto desejado, e regressar à represa os materiais do mesmo modo. Desta forma, reduzem significativamente as distâncias que devem percorrer por terra, e portanto agilizam o seu trabalho. Estes canais medem aproximadamente 1 m de largura por 1 m de altura, e podem chegar a medir até 100 m de comprimento.
As peles de castor eram trocadas pelos nativos americanos no século XVII para conseguir bens europeus. Depois eram enviadas a Grã-Bretanha e França, onde eram convertidas em prendas. A extensa caçada e captura de castores pôs em perigo sua sobrevivência. Porém, chegou um momento em que o comércio de peles decaiu devido a sua demanda decrescente em Europa e à utilização dos terrenos de caça para apoiar ao setor agrícola em auge. Posteriormente se daria um pequeno ressurgimento na caçada de castores em algumas áreas onde tinha sobrepopulação destes animais; ainda que pelo geral a captura só se realiza quando a pele é valiosa, normalmente o resto do animal também se utiliza como alimento para outros animais. A única pele na América do Norte que superava à do castor em valor comercial era a da raposa vermelha, a qual se dizia que era mais de quarenta vezes valiosa.
Tanto os testículos de castor como o castoreum, uma secreção oleosa e amarga com um cheiro ligeiramente fétido contida nos folículos vaginais (fêmeas) ou prepuciais (machos) dos castores, foram artigos utilizados na medicina tradicional. Na medicina yupik (inuítes) usavam-se testículos secos de castor para aliviar a dor. Os testículos de castor eram exportados desde o Levante (uma região onde atualmente se encontram países como Israel e Síria) entre os séculos X e XIX. Claudio Eliano, um autor romano, descreveu que os castores se arrancavam a mordidas os testículos, seus órgãos mais valiosos, para que os caçadores não se interessassem em os matar. Os castores europeus foram caçados levando-os à beira da extinção, em parte para a obtenção do castoreum, que era usado como analgésico, anti-inflamatório e antipirético. Os romanos inclusive atribuíam-lhe propriedades abortivas à substância. Também se descreveu que o castoreum pode se usar contra a dismenorreia e condições histéricas —referentes ao útero—, já que eleva a pressão sanguínea e incrementa o ritmo cardíaco. Os efeitos que produz o castoreum foram creditados à acumulação de salicilina que os castores recebem dos salgueiros que compõem sua dieta, substância que se transforma em ácido salicílico e actua de forma muito similar à aspirina. Na natureza, os castores utilizam o castoreum para marcar seu território, ainda que também o podem usar para engordurar sua pelagem a fim de se proteger dos ataques e agressões externas. O castoreum também se chegou a usar na fabricação de chicles, e continua sendo utilizado na fabricação de perfumes; diz-se que foi Nostradamus quem descobriu que esta substância atuava como fixador de cheiros, propriedade que se aproveitou para fazer aos perfumes mais perduráveis. No entanto, na atualidade a utilização deste tipo de substâncias está muito controlada, pois tem-se em conta a sobrevivência das espécies.
A cultura popular ocidental costuma representar a estes animais de forma positiva, como personagens bondosos e trabalhadores.
Castor é um gênero de roedores semi-aquáticos, da família Castoridae, nativo da América do Norte e da Europa, sendo o único gênero ainda existente dessa família, com duas espécies remanescentes: o C. fiber (castor-europeu) e o C. canadensis (castor-americano). Existiu também o castor-de-kellogg (C. californicus), que está extinto desde o Pleistoceno. Todos eles habitam exclusivamente o Hemisfério Norte, excepto alguns castores americanos, que chegaram à região sul-americana da Terra do Fogo, introduzidos artificialmente. Também introduziram-se indivíduos desta espécie em certas regiões da Europa. Com estas exceções, o Castor canadensis habita unicamente a América do Norte, e o Castor fiber em regiões da Europa e da Ásia. O extinto Castor californicus estendia-se pelo que hoje em dia é o oeste dos Estados Unidos. As espécies vivas são muito similares entre si, mas investigações genéticas demonstraram que as populações europeias e norte-americanas são duas espécies, sendo a principal distinção entre elas o diferente número de cromossomas.
Estes animais são conhecidos por sua habilidade natural para construir diques em rios e riachos que são os seus lares — chamados tocas — criando assim represas que bloqueiam a corrente de água. Para a edificação destas estruturas utilizam principalmente troncos de árvores, que derrubam com seus poderosos dentes incisivos. Apesar da grande quantidade de árvores que devastam, os castores não costumam prejudicar o ecossistema em que vivem: pelo contrário, mantêm-no saudável, pois seus diques proveem uma grande quantidade de benefícios; entre outras coisas, estas barreiras propiciam a criação de zonas úmidas, ajudam a controlar inundações e eliminam contaminantes da corrente. Porém, em ecossistemas estranhos para eles, estas modificações ao ambiente podem ser prejudiciais, como aconteceu, por exemplo, com os castores introduzidos na Terra do Fogo e nas comunidades espanholas de Navarra e La Rioja.
Desde centenas de anos os castores fazem parte da cultura popular e, em alguns casos, tiveram uma grande influência no desenvolvimento das sociedades humanas. Um exemplo disto é sua importância na colonização europeia da América, pois a busca por suas peles foi um dos fatores que impulsionaram a exploração e o posterior desenvolvimento econômico da América do Norte. Isto foi devido ao valor comercial de suas peles e de outros produtos obtidos deles, como o castóreo. Também é um elemento muito representativo na cultura do Canadá, a tal grau que é o animal-símbolo nacional daquele país. Portanto, a influência dos castores não se limita ao setor econômico e comercial, também abarca campos variados como a literatura, a religião e o desporto.
Castorii sunt rozătoare semi-acvatice din America de Nord, înrudite cu brebii din Europa. În prezent castorii și brebii reprezintă două cele mai mari specii de rozătoare, după capybara din America de Sud, dar în Pleistocen au existat specii mult mai mari, precum Castor leiseyorum sau Castoroides ohioensis de aproape 2m lungime.
Castorii sunt mamifere de lungime medie, având o lungime a corpului de până la 90 cm. Greutatea castorilor variază, în funcție de specie, de la 10 kg până 31 kg. Au o blană mătăsoasă, de culoare brună-roșietică. Castorii au un corp alungit, cu membre mici și puternice. Coada lor neacoperită este mare și lată.
La mijlocul iernii, castorii tineri își caută un partener de reproducere, cu care rămân în majoritatea cazurilor până la sfârșitul vieții. Castorii se reproduc la sfârșitul iernii, în luna februarie, iar perioada de gestație durează aproximativ 100 de zile. De obicei, o femelă dă naștere la 5-8 pui. Puii se nasc cu blană, cu ochii deschiși și având dinții incisivi dezvoltați. Puii rămân cu părinții până la maturitate.
Castorii pot fi găsiți în preajma râurilor și a bazinelor acvatice medii și mari, în America de Nord și în unele regiuni ale Americii de Sud.
O specie înrudită, Brebul, trăiește în Europa.
Castorii sunt rozătoare semi-acvatice din America de Nord, înrudite cu brebii din Europa. În prezent castorii și brebii reprezintă două cele mai mari specii de rozătoare, după capybara din America de Sud, dar în Pleistocen au existat specii mult mai mari, precum Castor leiseyorum sau Castoroides ohioensis de aproape 2m lungime.
C. canadensis
C. fiber
†C. californicus
Le redke živali so tako pomembno vplivale na odkrivanje novih krajev, pa tudi na gospodarstvo in zgodovino dežele kot bober. Za posest nad lovišči bobrov so izbruhnile celo vojne, kakršna je bila tudi med Francozi in Indijanci, poznana kot desetletna vojna.
Evropski bober je nekdaj živel skoraj po vsej Evraziji, do danes pa so se ohranile samo posamezne izolirane populacije. Najdemo jih v Franciji, Nemčiji, na Poljskem, v Skandinaviji ter Rusiji. Posamezne populacije so se razvile v samostojne podvrste. Zaradi posebnosti lobanje nekateri zoologi obravnavajo zahodnoevropskega bobra kot samostojno vrsto Castor albicus. V zadnjih letih se bober uspešno širi po slovenskih vodotokih. V Sloveniji živijo ob Savi, Krki, Dravi, Sotli, in Muri.
Kanadski bober živi na večini svojega zgodovinskega ozemlja, tako da ga še vedno najdemo na obsežnih severnoameriških prostranstvih. Zasluga za to velja državljanom in zveznim agencijam za varsto divjih živali, ki so ga ponovno naselili na območja, kjer ga je človek iztrebil. V vzhodnih delih ZDA je bil namreč že ob koncu 19. stoletja na robu preživetja. Kanadskega bobra so naselili tudi na Finsko, Poljsko in v Rusijo.
Za bobra so značilna ploščat, luskast rep, plavalna kožica med prsti zadnjih nog, veliki sekalci in nekaj anatomskih posebnosti v zgradbi grla in prebavil. Bobri dosežejo maso 30kg in več, tako da so drugi največji glodalci na svetu. So napol vodne živali z vretenasto oblikovanim telesom in plavalno kožico med prsti zadnjih nog. Njihov zajeten rep, ki je hrbtno-trebušno sploščen in luskast je namenjen krmiljenju in plavanju. Ko z njim udarjajo gor in dol hitro pospešijo plavanje. Pri potapljanju zaprejo sluhovod in nosnici, oči pa prekrijejo s posebno prozorno opno. Grlo stisnejo skupaj takoj za jezikom, ustnice pa zožijo tik za sekalci. Zato bober brez težav gloda tudi pod vodo. Na kopnem je počasen in neokreten. Okorno koraka in prestavlja velike, galebjim podobne zadnje noge in kratke prednje okončine. Z glavo pri tleh in z visoko dvignjenim križem še najbolj spominja na premikajoči se klin. Če ga kaj prestraši odgalopira do vode in se požene vanjo.
V družini so bobri razdeljeni po hierarhični lestvici. Na vrhu je odrasel par, pod njim enoletni bobri, še nižje pa mladiči iz istega leta. Hierarhične odnose vzdržujejo z oglašanjem, telesnimi držami in gibi. Nasilje je redko. Parijo se pozimi v vodi. Mladiči se skotijo pozno spomladi v družinskem brlogu. Enoletni mladiči pa se pred tem raztepejo naokoli. Navadno se oddaljijo manj kot 20 km od domačega brloga, izjemoma pa potujejo tudi 250 km daleč. Mladi bobri so ob rojstvu odlakani, vidijo in se lahko gibljejo po brlogu. Po nekaj urah že plavajo, vendar se zaradi majhnega telesa in gostega kožuha le težko potopijo, zaradi česar ne morejo plavati skozi rov. Mati jih neguje približno 6 tednov, vsi člani družine pa jim nosijo trdo hrano. Mladiči rastejo zelo hitro, vendar potrebujejo veliko vaje, da izpopolnijo gradbene veščine.
Bobri se med seboj sporazumevajo z oddajanjem vonjav. To počnejo ob bregovih vode, kjer živi družina. Kanadski bober pusti vonjavne oznake na majhnih kupih materiala, ki ga je izvlekel iz vode in postavil na breg, evropski pa markira neposredno na tla. Vonj izločka bobrovih žlez iz zadnjičnih odprtin je oster in močan. Pri markiranju sodeluje vsa družina, najaktivnejši pa je samec. Izločki imajo najmočnejši vonj spomladi. Takrat družina sporoča sosedom in klateškim osebkom, da je območje zasedeno. Bober pa se sporazumeva tudi z udarjanjem repa po vodi. Takšno vedenje je najpogostejše pri odraslih živalih. Udarec opozori druge člane na nevarnost, da se hitro potopijo v globino. Zvok pa lahko tudi prestraši plenilce.
Bobri s svojimi gradnjami spreminjajo okolje. Tako dosežejo večjo varnost pred plenilci in si olajšajo nabiranje hrane. Kopanje kanala je najpreprostejši gradbeni poseg, zato tudi domnevamo, da se je pojavil prvi. Bobri s prednjimi nogami odnašajo blato in druge usedline z dna plitvega potoka ali močvirnatega jarka in jih porivajo na stran. Rezultat stalnega poglabljanja in odstranjevanja materiala je ta, da so bobri na svoji poti od jezera h kraju kjer se hranijo, ves čas v vodi. To vedenje je najbolj izrazito poleti, ko je vodna gladina nizka. Pri kopanju sodeluje vsa družina. Jezove gradijo prek potokov, da zajezijo vodo in pri tem uporabljajo blato, kamenje, palice in veje. Na severu so bobri zaradi takšnih zajezitev varnejši pred plenilci, omogočajo pa jim tudi pašo na bolj oddaljenih krajih. Jezero mora biti dovolj globoko, da družina lahko splava pod ledom do svoje shrambe. Gradnjo jezu spodbujata šumenje potoka in sam pogled na tekočo vodo. Bobri z majhnimi prednjimi nogami urno pobirajo blato in manjše kamne z dna potoka ter jih nosijo na kraj bodočega jezu. Palice in veje prinesejo v ustih. Veje utrdijo jez ter držijo skupaj blato in pesek. Bobri ves čas prinašajo blato in palice, tako da postaja jez vse daljši in višji.
Večji del leta so bobri aktivni ponoči. Zbudijo se zvečer, v brlog pa se umaknejo proti jutru. Takšnemu pravilnemu dnevnemu ciklu pravimo tudi cirkadiani ritem. Na severu kjer jezera pozimi zamrznejo pa bobri ostanejo v bobriščih ali pod ledom. Tam je temperatura okrog 0º, zunanj pa je veliko hladneje. Aktivnost nad ledeno skorjo bi bila v energetskem pogledu zelo razsipna. V mračnem bobrišču in v okolni vodi je podnevi količina svetlobe bolj ali manj enaka. Bober ne zazna sončnega vzhoda in zahoda. Ker mu manjka sončna budilka, njegovo življenje ni več usklajeno z menjavanjem dneva in noči. Cirkadiani ritem se spremeni, bobrov dan pa postaja daljši. Morda je to samo naključna posledica bobrovega življenja pod ledom, kajti biološki pomen sprememb v aktivnosti ni poznan. Bobrov dan je tako dolg od 26 do 29 ur, kar pomeni, da živali pod ledom preživijo manj dni. Takšni vrsti cikla pravimo sproščeni cirkadiani ritem.
Bobrovo domovanje je velika kupola, zgrajena iz blata in palic, ki lahko stoji na bregu ali sredi vode. Bober izkoplje v breg najprej podvodni rov, koplje s prednjimi nogami. Rov se dviguje kvišku, proti površini. Ko pride na površje, z vejami in blatom zadela odprtino, nato pa na vrh ves čas nanaša gradbeni material. Med vodno gladino in stropom nove gradnje je bobrova kamra. Naraščajoča voda oblije bobrišče in ga tako loči od obale. Navadno bobri začno z gradnjo bobrišč pozno poleti in zgodaj jeseni. Na severu družina vsako jesen obda zunanjo stran bobrišča z novo plastjo blata in vej. Zmrznjeno blato je dober izolator, poleg tega pa onemogoči plenilcem, da bi se prebili do kamre. Bobrišče gradijo in vzdržujejo vsi člani družine, razen istoletnih mladičev. Samice so nasploh prizadevnejše od samcev, najaktivnejša pa ja odrasla samica.
Le redke živali so tako pomembno vplivale na odkrivanje novih krajev, pa tudi na gospodarstvo in zgodovino dežele kot bober. Za posest nad lovišči bobrov so izbruhnile celo vojne, kakršna je bila tudi med Francozi in Indijanci, poznana kot desetletna vojna.
Bävrar (Castoridae) är en familj med vattenlevande däggdjur i ordningen gnagare. Familjen omfattar idag endast släktet Castor med de två arterna europeisk bäver och amerikansk bäver. Fossil har visat att familjen en gång i tiden omfattade en stor mångfald arter och släkten, bland annat det utdöda släktet Castoroides med arten jättebäver. Bävrar bygger fördämningar och blir i genomsnitt cirka 15 år gamla.
Bävrar är den enda idag förekommande grupp med djur inom familjen Castoridae, som bara omfattar släktet Castor. På grund av vissa liknande benstrukturer i nedre käken och skallen antogs tidigare att bävrar är närbesläktade med ekorrar (Sciuridae) och de listades en längre tid tillsammans i underordningen Sciuromorpha.[1] Efter flera studier under senare 1900-talet och början av 2000-talet sammanfogas bävrar tillsammans med kindpåsråttor (Geomyidae) och påsmöss (Heteromyidae) i underordningen Castorimorpha.[2]
Amerikansk och europeisk bäver är utseendemässigt liknande men det finns vissa morfologiska skillnader mellan dessa båda arter. DNA-studier visar att europeisk och amerikansk bäver genetiskt är väl åtskilda arter och att hybridisering dem emellan inte är trolig.[3] Bland annat har amerikansk bäver 40 kromosomer medan den europeiska har 48.[3]
Arten jättebäver (Castoroides ohioensis) som förekom i Nordamerika dog ut för cirka 10 000 år sedan. Den kunde bli upp till 2,5 meter lång[4] och den uppskattas ha vägt mellan 60 och 100 kg.[5]
Andra utdöda arter i släktet Castor är[6]:
Bävrar kan nå en längd upp till 75 cm (europeisk bäver) respektive 100 cm (amerikansk bäver) utan svans och en vikt på cirka 20 till 30 kilogram.[7][8] Pälsen är brun och mycket tät. På en kvadratcentimeter hud finns omkring 23 000 hårstrån. Människans hud har bara 600 hårstrån per kvadratcentimeter. Pälsen skyddar djuret mot underkylning och bävrarna rensar den fortlöpande och smörjer in den med ett flottigt ämne, bävergäll. Med sina spolformiga kroppar, med svansen som liknar en fena och med simhud mellan fingrarna är bävrarna perfekt anpassade till livet i vattnet.[8] När bävrar dyker stänger de näsan och öronen. De klarar sig under vattnet utan att andas i upp till 15 minuter men oftast dyker de 4 till 5 minuter.[9]
Den europeiska bävern fanns tidigare i stora delar av Europa och Asien. Efter många år av jakt och förstöring av dess habitat genom röjning och utdikning, gick antalet bävrar starkt tillbaka och var i flera länder under perioder regionalt utdöd.[9]
I Sverige dödades de sista bävrarna 1871 men sedan bävrar från Norge utplanterades 1922 har den svenska bäverstammen återhämtat sig snabbt.[10] På grund av omfattande skyddsåtgärder och återplantering i sina ursprungliga levnadsområden har arten återhämtat sig. Den nordamerikanska bävern förekommer över stora delar av kontinenten. Runt om i Europa, exempelvis i Finland, består stora delar av bäverbeståndet idag av amerikansk bäver som ett resultat av att man bland annat importerade bävrar från Kanada efter det att den inhemska arten utrotats.[8]
Enligt en studie från 1988 hade den amerikanska bäver vid européernas ankomst i Nordamerika ett bestånd av 60 till 400 miljoner exemplar och det minskade fram till 1980-talet med cirka 90 procent så att 6 till 12 miljoner individer är kvar.[9]
Båda arter listas av IUCN som livskraftig (LC).[11]
Bävrar lever alltid i närheten av vattendrag eller sjöar.[1] Där bygger de sina dammar och hyddor av grenar, kvistar och slam. Dammbyggnaderna har ofta betydande storlek, den hittills längsta hittades 2007 i den kanadensiska delstaten Alberta med en längd på 850 meter.[12] Vanligtvis ligger hyddans ingång under vattenytan. En vuxen bäver kan under en natt gnaga av ett träd med 50 centimeters diameter. När bävern fäller större träd är den enbart ute efter det tunna grenverket högst upp. Är trädet över en viss diameter gnager bävern bara igenom cirka 2/3 av stammen, lagom mycket för att trädet vid nästa kraftiga oväder garanterat kommer att falla. Fenomenet att invänta blåsigt väder har kunnat studeras under många år vid Kottlasjön på Lidingö där en bäverfamilj har etablerat sig sen ett tiotal år tillbaka. Vid tunna stammar gnager bävern helt igenom och släpar sedan ner trädet till sitt vattendrag.
Bävrar går inte i ide utan är aktiva hela året men i nordliga delar av utbredningsområdet är de på grund av is och snö tvungna att stanna i sina bon.[8] Mellan april och juni föds årskullen som kan bestå av upp till fyra ungar. De äter inte ved men fäller träd för att få material till dammbyggen och hyddan. Bävrar fäller vanligen träd med en diameter upp till 25 cm och i sällsynta fall upp till 100 cm. Födan består främst av blad, bark, rötter, kvistar, örter och vattenväxter.[9]
Hannar av bävern lever med samma hona hela livet.[13] Vid födelsen är ungarna väl utvecklade med päls, öppna ögon och en vikt av 230 till 630 g. Med fast föda börjas efter några få veckor men digivning sker upp till tre månader. Ungarna stannar hos sina föräldrar tills de är två år, alltså finns det oftast två kullar, årskullen, som vårdas av modern, och den från det föregående året, som lärs upp i dammbyggnad och trädfällning av fadern. Könsmogna ungdjur etablerar boet vanligen inom 16 km avstånd från föräldrarnas bo. Enstaka exemplar vandrar däremot upp till 110 km för att etablera ett revir. En vildlevande individ i Amerika var uppskattningsvis 24 år gammal när den dog.[9]
Ordet bäver (fornsvenska bæver) lånades in i fornsvenskan från medellågtyska bever och ersatte därmed det äldre inhemska ordet bjur (fornsvenska biur) i namn som Bjurfors och Bjursjön. Båda orden går emellertid tillbaka på den gemensamma urgermanska formen *bebruz och är även besläktat med latinets fiber, litauiskans bęber och sanskrits babhrū ’slags mungo’. Den ursprungliga indoeuropeiska roten till dessa ord betyder ”den brune” och är en reduplicerad bildning av roten till ordet brun, jämför även ordet björn.[14]
Ordets spridning i Europa visar att bävern var känd av indoeuropéerna och roten förekommer i flera europeiska namn, såsom Biberach i Tyskland och Bibrax i Gallien. Den lågtyska formens seger över den inhemska beror enligt Elof Hellquist på bäverns stora betydelse i handeln och på bäverns hastiga tillbakagång i Sverige.[14]
Förr var bäver "fattigmansmat", men idag är den mindre vanlig som människoföda. Dock går den att tillaga på en mängd vis och köttet smakar enligt vissa mycket bra.[15] Det förekommer även att restauranger har bäver på menyn[16] och bäversvanssoppa är en rätt.
Vissa vaniljprodukter innehåller även bävergäll, detta är dock nu mycket ovanligt.[17]
Bävrarnas byggaktivitet har för- och nackdelar. Dammarna som skapas kan översvämma trafikstråk, skogar och åkrar. Gynnsam är fiskar och ankor som bosätter sig i eller vid dammarna och som kan fångas för matlagning. När bäverfamiljen lämnar området och dammen töms återstår näringsrik jord för lantbruket.[9]
Efter mitten av 1900-talet blev jakten på bävrar för pälsens skull i Nordamerika överskådlig. Antalet fångade exemplar varierade i USA från 1970-talet till 1990-talet mellan 233 000 och 19 200. Samma värden för Kanada är 405 000 och 342 000.[9]
Jakt på europeisk bäver är i de flesta europeiska stater som ingår i EU enligt habitatdirektivet (92/43/EEG) förbjuden. Undantag är Estland, Finland, Lettland, Litauen, Polen och Sverige. Där krävs administrativa åtgärder som regler fångst av arten.[18]
Färska spår av bävergnag
Bäverdamm
Bäverhydda
Bäverhydda
Ett träd i perfekt balans efter bävergnag
Wikimedia Commons har media som rör Bävrar.
Bävrar (Castoridae) är en familj med vattenlevande däggdjur i ordningen gnagare. Familjen omfattar idag endast släktet Castor med de två arterna europeisk bäver och amerikansk bäver. Fossil har visat att familjen en gång i tiden omfattade en stor mångfald arter och släkten, bland annat det utdöda släktet Castoroides med arten jättebäver. Bävrar bygger fördämningar och blir i genomsnitt cirka 15 år gamla.
Kunduz, kunduzgiller (Castoridae) familyasından Castor cinsini oluşturan ağaçları kemirerek beslenen, su kıyılarında yaşayan kemiricilerin ortak adıdır. Yaşayan iki türü vardır: Eski Dünya kunduzu (C. fiber) ile Yeni Dünya kunduzu (C. canadensis).
Yaptıkları yuvalar çok soğuk havalarda bile içerisini sıcak tutar.
Ağaçlarla baraj yapıp suların gidişini engeller ve sesleri biraz bebek sesine benzer. Genellikle barajları ağaçlardan ve dallarından oluşur. Ağaçları kemirerek keserler.Ön dişleriyle keserler. Çünkü onlarda bu işlevi yapabilen en iyi diş budur ve eğer bu işlevlerini yapmazlarsa dişleri tırnaklar gibi aşırı derecede uzar. Kunduzlarda memelidir ve yuvalarını barajların içine yaparlar. Yavrularına 1 ile 2 hafta süresince bu yuvalarda bakarlar. Sonra erkek kunduzlar kendi ailelerini kurmaya giderler. Dişiler ise yuvada kalıp lider çifte yardım ederler.
Kemiriciler ile ilgili bu madde bir taslaktır. Madde içeriğini geliştirerek Vikipedi'ye katkıda bulunabilirsiniz. Бобер (Castor) — рід великих водних гризунів з перетинчастими лапами, широким плоским хвостом і густим, водонепроникним хутром. Бобри належать до групи немишовидних гризунів і є єдиними у фауні України представниками підряду Бобровидих (Castorimorpha).
Бобер — великий гризун, пристосований до напівводного способу життя. Статевий диморфізм виражений слабо, самки більші. Тіло у бобра приосадкувате, з укороченими 5-палими кінцівками; задні значно сильніші передніх. Між пальцями є плавальні перетинки, сильно розвинені на задніх кінцівках і слабо — на передніх. Кігті на лапах сильні, сплощені. Кіготь II пальця задніх кінцівок роздвоєний — ним бобер розчісує хутро. Хвіст веслоподібний, сильно сплющений зверху вниз; його довжина — до 30 см, ширина — 10-13 см. Волосся на хвості є лише біля його основи. Більша його частина покрита великими роговими щитками, між якими ростуть рідкі, короткі і жорсткі волоски. Нагорі по середній лінії хвоста тягнеться роговий кіль. Очі у бобра невеликі; вуха широкі і короткі, ледве виступають над хутром. Вушні отвори і ніздрі замикаються під водою, очі закриваються мигаючими перетинками. Корінні зуби зазвичай не мають коренів; слабо відокремлені корені утворюються лише у окремих старих особин. Різці позаду ізольовані від ротової порожнини особливими виростами губ, що дозволяє бобру гризти під водою. Має дуже великі різці і може ними підгризати дерева, корою яких харчується і з яких будує собі житло. У ньому ховається молодняк, зберігається їжа, і там вони проводять зиму.
У ранній історичний період бобри повсюдно населяли лісову, тайгову і лісостепову зони Євразії, по заплавах річок доходячи до півночі до лісотундри, а на південь — до напівпустель. Бобри воліють селитися по берегах повільних рівнинних річок, стариць, ставків та озер, водосховищ, іригаційних каналів і кар'єрів. Уникають широких і швидких річок, а також водойм, що промерзають взимку до дна. Для бобрів важлива наявність на берегах водойми дерево-чагарникової рослинності з м'яких листяних порід, а також велика кількість водної та прибережної трав'янистої рослинності, складової їх раціону. Бобри чудово плавають і пірнають. Великі легені і печінка забезпечують їм такі запаси повітря та артеріальної крові, що під водою бобри можуть залишатися 10-15 хвилин, пропливаючи за цей час до 750 м. На суші бобри досить незграбні. Живуть бобри поодинці або сім'ями. Повна сім'я складається з 5-8 особин: сімейної пари і молодих бобрів — приплоду минулого і поточного років. Сімейна ділянка іноді займається сім'єю протягом багатьох поколінь. Невелику водойму займає одна сім'я або холостий бобер. На більших водоймах довжина сімейної ділянки вздовж берега становить від 0,3 до 2,9 км. Від води бобри рідко віддаляються більш ніж на 200 м. Протяжність ділянки залежить від наявності кормів. У багатих рослинністю місцях ділянки можуть змикатись і навіть перетинатися. Межі своєї території бобри мітять секретом мускусних залоз — бобрової струменем. Мітки наносяться на особливі горбики з бруду, мулу і гілок висотою 30 см і шириною до 1 м. Між собою бобри спілкуються за допомогою пахучих міток, поз, ударів хвостом по воді і криків, що нагадують свист. При небезпеці бобер голосно вдаряє хвостом по воді і пірнає. Хлопок служить для всіх бобрів в межах чутності сигналом тривоги.
Водиться у Канаді, у лісовій зоні Євразії, у заплавних лісах лісостепової і степової зон.
Серед своїх родичів бобри — справжні інженери. Бобри орудують своїми зубами з фантастичною швидкістю: 2—3 хвилини — і осика завтовшки з руку падає. Бобри зводять 4 види типових будівель:
Бобри використовують для своїх загат головним чином вільху, осику та вербу. Завдяки своїм потужним різцям тонкі деревця ці гризуни валять за 8—10 укусів, а з товщими деревами (12-15 см в діаметрі) справляються за 3-4 хвилини. Звалити вербу в 1-1,5 обхвату для бобрів теж не проблема.
Підгризаючи дерево, ці гризуни діють так, щоб воно впало в потрібному напрямку. Потім звірі обгризають гілки і обробляють стовбур на шматки, які перетягують до місця майбутньої греблі. Одні шматки дерева чотириногий будівельник з силою встромляє загостреним кінцем у дно, інші гарненько закріплює між ними, щоб не віднесло течією. Працює при цьому бобер і зубами, і лапами, і головою.
Для надійності гризуни підпирають греблю з боків спеціальними поперечками і рогульками. Проміжки в конструкції працьовиті звірята законопачують гілками, мулом, листям і глиною, приносячи весь цей матеріал до місця будівництва в передніх лапках. В одному з кінців греблі завбачливі бобри влаштовують стік, щоб паводком не зруйнувало всю споруду.
Бобер — єдиний рід з родини бобрових (Castoridae, Hemprich, 1820), яка є однією з трьох родин підряду бобровидних (Castorimorpha). Рід представлений у сучасній фауні двома видами. Види бобрів добре розрізняються за особливостями будови черепа і числом хромосом [1].
Рід Castor включає два сучасних види і один вимерлий:
У результаті хижацького промислу (цінне хутро) був до 1920 р. майже винищений у Росії, нині поголів'я відновлюється.
В Україні завжди був об'єктом промислу. Тепер відбувається помітне зростання чисельності і розширення ареалу бобрів. Відновлення бобрів у багатьох країнах пов'язано зі зменшенням попиту на хутро.
У місті Бібрка є пам'ятник бобру
Бобер (Castor) — рід великих водних гризунів з перетинчастими лапами, широким плоским хвостом і густим, водонепроникним хутром. Бобри належать до групи немишовидних гризунів і є єдиними у фауні України представниками підряду Бобровидих (Castorimorpha).
Hải ly, tên khoa học Castor, là một chi động vật có vú trong họ Hải ly, bộ Gặm nhấm. Hiện tại, tên gọi này dùng để chỉ hai loài hải ly nửa sống dưới nước và chủ yếu đi ăn về đêm, một loài sống ở Bắc Mỹ và một loài ở châu Âu. Chúng được biết với tài xây đập, đào kênh và làm ổ. Chúng là nhóm thú gặm nhấm to lớn hàng thứ hai trên thế giới (sau lợn nước). Bầy của chúng xây một hoặc hai đập để tạo thành một nơi nước lặng yên và sâu để chống lại các loại thú săn mồi và cũng như để thả thức ăn và vật liệu xây dựng nổi trên nước. Số lượng hải ly Bắc Mỹ trước đây hơn 60 triệu con nhưng cho đến năm 1988 chỉ còn khoảng 6-12 triệu con. Sự sụt giảm số lượng hải ly là do săn bắt nhiều để lấy da, lấy các tuyến để sử dụng như là thuốc hay nước hoa, và vì chúng thường thu nhặt cây xây đập và làm ngập lụt các kênh rạch nên cũng là chướng ngại cho việc sử dụng đất vào các mục đích khác.[2]
Hải ly được biết đến với đặc điểm tự nhiên là xây đập trên các con sông và suối, và xây ổ của chúng trong các vũng nước do đập bao quanh hình thành. Hải ly cũng xây kênh để thả trôi vật liệu xây dựng mà chúng không thể kéo đi trên đất. Chúng dùng răng cửa chắc khỏe để cắt cây, thực vật được chúng dùng để xây đập và để ăn.
Chúng được biết đến là có "tín hiệu báo nguy": khi gặp đe dọa hay giật mình, một con hải ly đang bơi sẽ lặn nhanh trong lúc dùng đuôi rộng bản của nó quất mạnh vào nước tạo nên tiếng ồn nghe được từ xa trên và dưới mặt nước. Tiếng ồn này giống như một lời cảnh báo đến các con hải ly khác trong khu vực. Một khi nghe được tín hiệu báo nguy này thì các con hải ly gần đó lặn xuống và không nổi lên trong một khoảng thời gian. Hải ly rất chậm chạp trên đất nhưng là những con vật bơi lội giỏi, có thể lặn dưới nước khoảng 15 phút. Hiếm khi một con hải ly vì hoảng sợ mà tấn công con người.[3]
Hải ly không ngủ đông nhưng chúng thường hay tích trữ cây, gỗ dưới nước để ăn trong mùa đông.
Các dấu tích hóa thạch của hải ly được tìm thấy trong than bùn và những thứ quặng mỏ lộ thiên khác ở Anh và châu Âu lục địa trong khi trong các thành hệ thế Pleistocen tại Anh và Siberi có các dấu tích của loài hải ly khổng lồ Trogontherium cuvieri, đại diện cho chính chi đó.
Chân sau của hải ly có màng, đuôi có vảy và rộng bản. Thị lực của chúng kém nhưng thính giác, khứu giác và xúc giác rất sắc xảo.
Hải ly liên tục phát triển đến hết vòng đời. Các con hải ly trưởng thành cân nặng khoảng 25 kg không phải là hiếm. Con cái to lớn bằng hoặc hơn con đực cùng lứa tuổi. Điều này không phổ biến trong động vật có vú.
Chúng là thành viên còn lại của họ Castoridae gồm có một chi duy nhất là Castor. Nghiên cứu di truyền học cho thấy hải ly Bắc Mỹ và hải ly châu Âu là hai loài khác biệt và việc lai giống giữa chúng là không thể. Hải ly có quan hệ gần với sóc (Sciuridae), giống nhau ở một số đặc tính kì dị về hình thể như xương sọ và xương hàm dưới. Ở sóc, hai xương chính (xương chày và xương mác) của phần nửa dưới của chân là tách rời, đuôi tròn và có nhiều lông, thích sống trên cây và trên cạn. Ở hải ly, các xương nói trên nằm gần sát nhau ở phần dưới, đuôi dẹp, rộng bản và có vảy, thích sống dưới nước.[4]
Hải ly châu Âu và hải ly châu Mỹ có thể phát triển dài đến 0,61 mét (cộng đuôi dài 250 mm). Chủ yếu chúng sống dưới nước, không di chuyển trên đất trừ khi bị bắt buộc phải làm vậy. Chúng là loài vật kiếm ăn lúc tranh tối tranh sáng hơn là loài vật ăn đêm, có nghĩa là chúng hoạt động vào lúc bình minh và hoàng hôn,[5] và sinh sống phần lớn nhờ vào vỏ và nhành cây hay rễ của các loài thực vật dưới nước. Chúng được biết là ăn cỏ dọc theo bờ sông và suối.
Hải ly châu Âu (Castor fiber) bị săn bắt gần như tuyệt chủng tại châu Âu để lấy da và xạ hải ly, một chất tiết ra từ tuyến xạ của nó được tin là có dược tính. Tuy nhiên hiện nay, hải ly đang được nuôi lại khắp châu Âu. Một vài ngàn con sống trên sông Elbe, sông Rhone và các nơi ở Scandinavia. Một quần thể hải ly đang sinh sôi tại đông bắc Ba Lan. Hải ly châu Âu cũng trở lại các bờ sông Morava ở Slovakia và Cộng hòa Séc. Chúng đang được nuôi lại ở Scotland,[6] Bavaria, Áo, Hà Lan, Serbia và Bulgaria và đang mở rộng đến các nơi khác.
Tháng 10 năm 2005, sáu con hải ly châu Âu được đưa lại nuôi ở Đảo Anh tại Gloucestershire; tháng 7 năm 2007, một đàn gồm bốn con hải ly châu Âu được nuôi ở Martin Mere tại Lancashire,[7] và có các chương trình nuôi hải ly lại tại Scotland và Wales.[8][9]
Hải ly châu Mỹ (Castor canadensis), còn được gọi là hải ly Canada (cũng là tên của một phân loài), tại Bắc Mỹ chỉ gọi đơn giản là beaver (hải ly), là thú bản địa của Canada, phần lớn Hoa Kỳ và vài nơi ở miền bắc Mexico. Đặc điểm chính phân biệt giữa C. canadensis và C. fiber là hình dạng xương mũi trên hộp sọ.[4] Loài này được di thực vào vùng Tierra del Fuego của Argentina và Chile cũng như ở Phần Lan, Pháp, Ba Lan và Nga.
Thực phẩm ưa thích nhất của hải ly châu Mỹ là súng vàng (Nuphar luteum) mọc ở đáy hồ và sông.[10] Hải ly cũng gặm vỏ cây bạch dương, dương rung và liễu; nhưng vào mùa hè chúng ăn các loại cỏ khác nhau cũng như các loại quả mọng.
Hải ly thường bị đánh bẫy để lấy da. Suốt đầu thế kỷ 19, việc đánh bẫy đã làm tuyệt chủng loài thú này khỏi các vùng lớn nơi sinh sống gốc của chúng. Tuy nhiên sau khi được bảo vệ, cấm săn bắt, hải ly châu Mỹ gần như hoàn toàn sinh sôi trở lại vào thập niên 1940. Da hải ly được dùng làm quần áo và mũ. Việc thám hiểm Bắc Mỹ xưa kia có chủ đích là tìm da của loài thú này. Người bản thổ và những dân định cư kia xưa cũng ăn thịt loài thú này. Số lượng hải ly hiện tại được ước đoán có khoảng 10 đến 15 triệu con; có ước tính nói rằng số lượng hải ly châu Mỹ có lẽ vào một thời điểm nào đó lên đến 90 triệu con.[11]
Hải ly Bắc Mỹ khổng lồ (Castoroides ohioensis) là một trong những loài gậm nhấm lớn nhất từng tiến hóa. Kích thước của nó bằng một con gấu đen châu Mỹ nhỏ và nó biến mất cùng với những loài thú có vú lớn khác trong sự kiện tuyệt chủng trong thế Holocen xảy ra khoảng 13.000 trước đây.
Môi trường sinh sống của hải ly là vùng đất ven sông lạch, bao gồm cả đáy suối. Các hoạt động của hải ly trong hàng ngàn năm qua tại Bắc bán cầu đã làm cho hệ thống sông nước nơi này lành mạnh và tốt mặc dù con người quan sát thấy cây bị gãy đổ và nghĩ rằng loài hải ly làm điều ngược lại, bất lợi cho hệ thống sông nước.
Hải ly là một loài có tính chất quyết định đối với hệ sinh thái qua việc tạo ra vùng đất ngập nước cho những loài vật khác sử dụng.
Những cây này có đường kính lên đến 250 mm (9,8 in) nhưng bị hải ly cắn đứt trong 1 đêm.
Cây bị hải ly cắn đứt ở phần trên khỏi mặt đất vì chúng làm việc này khi mặt đất còn bị tuyết phủ
Một cây bị hải ly cắn giữa chừng bỏ lại
Đập hải ly
Hải ly hạ cây vì nhiều lý do. Chúng hạ cây trưởng thành và lớn, thường thường trong những vị trí chiến lược để làm cơ sở cho việc xây đập. Chúng hạ cây con, đặc biệt là cây non để ăn. Những vũng nước do hải ly tạo ra cũng làm chết cây vì ngập úng.
Đập hải ly được tạo ra như nơi bảo vệ chống lại các thú săn mồi như chồn, cáo, sói, gấu và cũng để dễ dàng tìm thức ăn trong mùa đông. Hải ly luôn làm việc trong đêm và là những thú xây giỏi xây dựng. Chúng dùng hai chân có móng vuốt phía trước để mang bùn và đá và kéo cây bằng răng. Vì thế việc phá đập hải ly mà không tiêu diệt chúng thì rất khó, đặc biệt nếu đập nằm ở hạ nguồn thì rất dễ cho chúng kéo gỗ xuống để xây dựng lại đập. Hải ly có thể xây lại đập như thế chỉ trong 1 đêm.
Một con hải ly tạo hình thể đập theo sức chảy của nước. Nếu nơi nước yên tĩnh thì đập gần như có hình thể thẳng; nếu đập nằm ở nơi có nước chảy xiết thì đập có hình thể cong với hình cung quay về hướng thượng nguồn. Hải ly dùng gỗ trôi, liễu xanh, bạch dương và dương; và chúng trộn chung với bùn và đá để làm cho đập được chắc chắn.
Hải ly được biết là có xây những đập rất lớn.[12] Đập lớn nhất được khám phá tại Bắc Alberta qua ảnh vệ tinh năm 2007 có chiều dài khoảng 2.790 ft (850 mét),[13] vượt qua kỷ lục trước đây được tìm thấy gần Three Forks, Montana dài 2.140 ft (650 m), cao 14 ft (4,3 m) và dày 23 ft (7,0 m).[14] Khi ngập lụt do hải ly gây ra, các dụng cụ kiểm soát mực nước hiện đại có thể được lắp đặt như một giải pháp tốt cho môi trường và tiết kiệm hữu hiệu. Thiệt hại về cây cối có thể ngăn ngừa được bằng cách quấn những tấm kim loại quanh gốc cây.[15]
Chủ yếu là nghe tiếng nước chảy trong thời gian dài đã khiến hải ly xây đập. Tuy nhiên, các cuộc nghiên cứu dựa trên các hoạt động môi trường sống của hải ly cho thấy chúng có thể bị kích thích bởi một loạt các tác động, không chỉ có âm thanh của nước chảy (như thấy sự chuyển động của nước). Trong hai cuộc thí nghiệm, Wilson (1971) và Richard (1967, 1980) đã chứng minh rằng mặc dù hải ly sẽ chất thành đống các vật liệu gần bên một cái loa phát ra âm thanh tiếng nước chảy,[16] chúng chỉ làm vậy sau một khoảng thời gian khá lâu. Ngoài ra, khi hải ly thấy một ống nước dẫn nước đi qua đập của chúng thì sau đó chúng sẽ chặn đứng dòng nước bằng cách bịt kín ống nước này bằng bùn và cây cỏ. Người ta quan sát thấy hải ly sẽ làm vậy cho dù ống nước kéo dài lên phía thượng nguồn vài mét hoặc nằm ở đáy dòng suối như thế không sinh ra âm thanh nước chảy. Hải ly thường sửa chữa đập hư và xây nó cao hơn khi âm thanh vẫn còn tiếp diễn. Tuy nhiên, trong mùa nước nổi, chúng thường để cho nước chảy tự do ngang trên đập của chúng.
Đập hải ly cao khoảng 1 mét, Vườn tỉnh Algonquin
Đập hải ly bị cạn nước trong Vườn bang Allegany
.png)
.png)
.jpg)
.jpg)
.png)
.jpg)
_7.001_Titel-crop.jpg)
.jpg)
.png)
|coauthors= bị phản đối (trợ giúp) trang 97-98; nhưng lưu ý rằng để đưa ra con số đó ông đã giả định mật độ quần thể trong khắp cả khu vực sinh tồn là tương đương với mật độ trong Vườn tỉnh Algonquin
Hải ly, tên khoa học Castor, là một chi động vật có vú trong họ Hải ly, bộ Gặm nhấm. Hiện tại, tên gọi này dùng để chỉ hai loài hải ly nửa sống dưới nước và chủ yếu đi ăn về đêm, một loài sống ở Bắc Mỹ và một loài ở châu Âu. Chúng được biết với tài xây đập, đào kênh và làm ổ. Chúng là nhóm thú gặm nhấm to lớn hàng thứ hai trên thế giới (sau lợn nước). Bầy của chúng xây một hoặc hai đập để tạo thành một nơi nước lặng yên và sâu để chống lại các loại thú săn mồi và cũng như để thả thức ăn và vật liệu xây dựng nổi trên nước. Số lượng hải ly Bắc Mỹ trước đây hơn 60 triệu con nhưng cho đến năm 1988 chỉ còn khoảng 6-12 triệu con. Sự sụt giảm số lượng hải ly là do săn bắt nhiều để lấy da, lấy các tuyến để sử dụng như là thuốc hay nước hoa, và vì chúng thường thu nhặt cây xây đập và làm ngập lụt các kênh rạch nên cũng là chướng ngại cho việc sử dụng đất vào các mục đích khác.
Бобры (лат. Castor, от др.-греч. κάστωρ «бобр» < κάστον «древесина») — род млекопитающих из отряда грызунов[2]. Единственный современный представитель семейства бобровых (Castoridae Hemprich, 1820). Делится на два вида — обыкновенный бобр (Castor fiber), обитающий в зоне от Атлантического побережья до Прибайкалья и Монголии, и канадский бобр (Castor canadensis) — в Северной Америке. Некоторые зоологи рассматривают канадского бобра как подвид обыкновенного бобра, однако этой точке зрения противоречит разное количество хромосом (48 у обыкновенного и 40 у канадского). Современная систематика различает восемь подвидов обыкновенного бобра.
Бобры питаются корой и молодыми ветками деревьев, которые для этого специально валят, подгрызая основание.
Бобры населяют берега медленных лесных речек, ручьёв и озёр. Они сооружают из поваленных деревьев плотины, вызывая подъём уровня воды перед ними. Бобры создают каналы, по которым сплавляют брёвна к плотине и плавают за новыми деревьями. Бобры строят два типа жилищ — норы и хатки. Хатки — это плавучие островки, сделанные из кучи хвороста, перемешанного с тиной, высотой 1—3 метров и диаметром до 10 метров, имеющие подводный вход. Заводи им нужны для защиты хаток. В хатках бобры ночуют, хранят запасы на зиму, прячутся от хищников.
Вплоть до середины XX века бобровый мех был весьма популярен в Америке, Европе и России, что привело к серьёзному удару по популяции этих животных. В конце XIX века только из Нового Света в Российскую империю поставлялось ежегодно более 130 тысяч шкур убитых бобров[3].
Обыкновенный бобр в Московском зоопарке
Осина, подгрызенная бобрами
Бобр в реке Химка (Москва), июль 2015
Бобры (лат. Castor, от др.-греч. κάστωρ «бобр» < κάστον «древесина») — род млекопитающих из отряда грызунов. Единственный современный представитель семейства бобровых (Castoridae Hemprich, 1820). Делится на два вида — обыкновенный бобр (Castor fiber), обитающий в зоне от Атлантического побережья до Прибайкалья и Монголии, и канадский бобр (Castor canadensis) — в Северной Америке. Некоторые зоологи рассматривают канадского бобра как подвид обыкновенного бобра, однако этой точке зрения противоречит разное количество хромосом (48 у обыкновенного и 40 у канадского). Современная систематика различает восемь подвидов обыкновенного бобра.
河狸属（學名：Castor）是囓齒目河狸科的一属，也是河狸科存活至今的唯一一属，是世界第二大的囓齒動物（僅次於水豚），本屬现存兩種河狸，分別為美洲河狸（Castor canadensis）與歐亞河狸（Castor fiber）。
河狸有「自然界水壩工程師」之稱。主要分布在美洲北部，至於歐洲和亞洲的分布則非常少。
在北美洲，河狸的數量曾經超過 6 千萬頭，但在 1988 年僅剩下 6 百萬至 1 千 2 百萬頭。數量銳減的主因是狩獵，河狸的毛皮具有經濟價值，而牠們的腺體則能用來當作藥或是香水；另外，牠們會咬斷樹木以及建築水壩造成淹水，這些行為都會干擾人類的土地利用，因此該地區的河狸也會因此被人類獵殺[1]。
在歐洲，河狸受到聯合國的保護[2]，在中國河狸被列為一級保護動物，並設有新疆布爾根河狸自然保護區[3]。
河狸與囊鼠科、異鼠科均為河狸亞目（英语：Castorimorpha）的齧齒類，幾乎僅分布於北美洲。雖然現存僅有 2 種，不過自始新世開始北半球就有河狸的化石紀錄了，並且曾有許多巨型物種存在，例如歐洲的大河狸（英语：Trogontherium）（Trogontherium）以及北美洲的巨河狸（Castoroides）。
河狸會在河流或溪流中利用樹枝、草和泥巴構築水壩，形成池塘，並在池塘中建立巢穴（又稱為小屋（英语：lodge））；同時也會建造運河來運輸巢穴與水壩的建材[4][5]。牠們會用鋒利的門牙咬斷樹木與其他植物作為建材以及食物。
當發現潛在的威脅時，在水中的河狸會用力拍擊水面，警告範圍內的所有河狸。在聽到警告聲後，所有河狸都會躲入水中，牠們在陸地上時雖然行動緩慢，卻很擅長游泳，而且可以憋氣長達 15 分鐘。
河狸並不冬眠，而是會將樹枝和樹幹堆放在池塘中，做為儲糧。
河狸的後腳有蹼、並且具有寬扁的尾巴。視力不好，但聽覺、嗅覺和觸覺敏銳。牠們必須透過不斷啃咬木頭來防止門牙變得過長[6]。牠們的四顆門牙由前側堅硬的琺瑯質以及背側較柔軟的牙本質所組成，透過啃咬木頭的方式將門牙磨利成鑿狀。河狸門牙中上的琺瑯質含有鐵，比起其他哺乳動物的門牙更能抵抗酸蝕[7]。
河狸終其一生不斷成長，成年體重可以超過 25公斤（55磅），雌性一般較雄性大。在野外壽命可長達 24 年。
河狸建造水坝的主要目的是为了防范天敌，如土狼、狼、熊等，冬天时更容易获取食物。他们总是在夜里开工，而且是高产的建筑师，用前爪搬运泥和石块，用牙搬运木料。不移除河狸的话，很难摧毁水坝，因为他们隔夜就能重建一座水坝。河狸可能沿河建造一系列的水坝。
.png)
|df= (帮助) 河狸属（學名：Castor）是囓齒目河狸科的一属，也是河狸科存活至今的唯一一属，是世界第二大的囓齒動物（僅次於水豚），本屬现存兩種河狸，分別為美洲河狸（Castor canadensis）與歐亞河狸（Castor fiber）。
河狸有「自然界水壩工程師」之稱。主要分布在美洲北部，至於歐洲和亞洲的分布則非常少。
在北美洲，河狸的數量曾經超過 6 千萬頭，但在 1988 年僅剩下 6 百萬至 1 千 2 百萬頭。數量銳減的主因是狩獵，河狸的毛皮具有經濟價值，而牠們的腺體則能用來當作藥或是香水；另外，牠們會咬斷樹木以及建築水壩造成淹水，這些行為都會干擾人類的土地利用，因此該地區的河狸也會因此被人類獵殺。
この項目では、ビーバーについて説明しています。その他の用法については「ビーバー (曖昧さ回避)」をご覧ください。 
ビーバーは、齧歯目ビーバー科（ビーバーか、Castoridae）に分類される構成種の総称。ビーバー属のみで本科を構成する。
和名は海狸（かいり、うみだぬき）[注釈 1]。
体長80 - 120センチメートル[2]。尾長25 - 50センチメートル[2]。体重11 - 30キログラム[2]。水中の生活に適応しており、ビロードのような毛皮は水をはじき、後ろ足には水かきがある。平たく大きな尾はオールのような形をしているが、上下に動かすことで推進力を得るのに役立っている。ネズミ目では唯一、直腸・排尿口・生殖口を兼ねる器官である総排出腔をもつ。オスの睾丸は体内にあり、交尾期のみ外に出てくるため、外見でオス・メスの区別をするのは難しい。
大きく丈夫な歯を持ち、直径15cmの木をわずか10分で倒せる。指は5本あり、両足で物を挟むことで物を掴むことも可能である。茶色の毛の内側にびっしりと生えた白い毛が、皮膚に水がしみるのを防ぐ役割をしている。しかし、この毛が後述の乱獲に繋がってしまった。
かつては、その形態から齧歯類の中でもリスに近いと考えられたが、近年、遺伝子解析の結果からネズミに近いことが判明している[3]。
河川や湖・池などの周囲にある湿原に生息する[2]。ペアとその幼獣（当年産まれおよび前年産まれ）からなる家族群を形成し生活するが、生後2年以上の若獣（前々年以前の産まれ）が含まれることもある[2]。家族群はそれぞれ縄張りを形成し、臭い付け（ヨーロッパビーバーは地面に、アメリカビーバーは岸に塚を組み上げてその上に）によって縄張りを主張する[2]。刺激を受けると尾を水に叩きつけるが、これは家族に対して危険を知らせたり外敵を驚かせる働きがあると考えられている[2]。年に一度、一腹1〜6頭の子を産む。子供は10日ほどで泳ぎ始めるが、次の子が生まれても親の元にとどまり、その次の子が生まれる直前、満二歳近くになってようやく独立する。
草食性で、日に2キロもの木の葉や草、木の皮などを食物とする。葉を食料とするために木をかじり倒すことも多い。50センチメートルの枝ならわずか3分で丸裸にしてしまう。池底に沈む奇妙な白い枝はビーバーの食後の跡である。
皮膚をぬらさない為に毛づくろいをする。足の間に油を出す部分があり、この油を前足で毛に塗りつけることを岸辺で行っている。毛づくろいが終わると水の中に入る。コヨーテ・イタチ・テンなどの天敵から身を守るために、陸地で活動することは少ない。岸からせいぜい20メートルの距離で食事するぐらいである。
ビーバーは「自分の生活のために周囲の環境を作り替える、ヒト以外の唯一の動物」であるとも言われる。
ビーバーのダム作りは、持って生まれた本能的な行動で、教わらなくても自然にできるようになると言われている。 水辺の木を齧り倒し、泥や枯枝などとともに材料として、川を横断する形に組み上げ、大規模なダムを作る。オスの役目で縄張りには尿をかける。ダムによってできた“ダム湖”の中心部にも木を組み上げ、密閉された個室状の巣を作る。巣の床は水面より上にあるが出入り口の通路だけは水面下にあり、天敵の侵入を巧妙に防いでいる。ダムを利用することでこうした水位を常に保っている。
長い年月の間にはいくつもの“ダム湖”が作られ、これによって岸辺の総延長が伸長し、食物をとる範囲が増えることになる。
ビーバーが環境を大きく変えることで多くの命を森に呼び込んでいる。川が流れているだけで水鳥は棲めない場所であったものが、池になることで渡り鳥もやってくる。池にはたくさんの水草も育ち、様々な生物で賑わうようになる。数十年経つと池は土砂に埋まって使えなくなり、残された栄養たっぷりの土砂には草が良く育ち、池は後に広大な草原に生まれ変わり、森の草食動物の貴重な食事場所になる。しかし、天敵がいない環境だと、後述の森林破壊になるケースもある。近年、ビーバーは水が流れる音を探知すると本能的にそこをせき止めるダムを作ることが分かり、それを利用して柵を立てるなどして流水音を人工的に発生させてビーバーがダムを作る場所を人為的に調整する試みが行われている。[4]
2011年現在で確認されている世界最大のビーバーのダムは、2007年10月にカナダ・アルバータ州のウッド・バッファロー国立公園内で発見されたダムで、長さは850mにもなる。ダムそのものに草木が生えていることから、1970年代から建設が始められ、数世代に亙って拡張され続けているものと考えられている。このダムは更に拡大を続ける可能性がある[5]。2011年04月29日にカナダ・アルバータ（Alberta）州で『原油のパイプライン破断事故』が発生した。その後に同州環境当局者は、「ビーバーが作ったダムにより、被害も拡大せずに済んだ」との趣旨を、公表している。[6]
ビーバーの毛皮は柔らかいため、帽子の材料に用いられた。現在シルク・ハットと呼ばれる円筒型の帽子（材料にかかわらず「トップ・ハット」と呼ばれる）は、元はビーバーの毛皮で作られていた。ビーバー・ハット (beaver hat) 、ビーバー・ハイ・ハット (beaver high hat) 、あるいは俗にカスター (castor) とも呼ばれたこの帽子は、17世紀以降作られ、長い間紳士には必携の帽子だった。 また、ナポレオン・ボナパルトが愛用した二角帽子もビーバーのフエルトで作られるなど[7]ビーバーの毛皮は高級素材として広く流通した。 このためビーバーの乱獲が進み、19世紀前半には年間10-50万頭が殺され、ビーバーの生息数は絶滅寸前まで減少した。
19世紀初頭、供給が減少したビーバーの毛皮の代わりに、表面をけば立たせて毛皮風に仕立てたシルクを用いた「シルク・ハット」がイタリアで考案されると、トップ・ハットの主流はシルクに移ったため、ビーバーの需要は衰え、アメリカやカナダで保護法が成立したこともあって、ビーバーの乱獲時代は終了した。
1940年代、アルゼンチン政府は、毛皮を目的として 50 頭のアメリカビーバーを南アメリカ大陸南端に位置するフエゴ諸島に移入した。天敵がいない土地に棲み着いたビーバーは2008年までにおよそ10万頭に増加し、フエゴ諸島固有の木々を大量に噛み倒し森林破壊の原因となっている。2008年現在、アルゼンチンおよびチリ政府は、フエゴ諸島でのビーバーの大規模な駆除を計画している。反対に、スコットランドでは、400年前に絶滅したヨーロッパビーバーを再移入して、生態系を回復させようとする計画が進行している[8]。
また、ビーバーの肉は食用にされた。最も有名なビーバーの毛皮の供給元は、アラスカ中部のユーコン川に面したビーバー村であった。
別の説としてキリスト教がビーバーを故意に魚類とし（当時のキリスト教の修道士は特定の曜日にしか肉食（魚類を除く）が許されず、ビーバーは尾の部分が魚の鰭に似た形状をしていたため）、乱獲されたという説もある。
ビーバーの毛皮を求める行動が、欧州の北米進出を加速させた面があり、このことからカナダでは国獣としてビーバーが指定されている[9]。
ビーバーは警戒心の強い野生動物であるため不用意に近づくと襲われることがある。木を噛み切るビーバーの歯は人間にひどい怪我を負わせることが可能で、動脈を傷つけるなどして死に至らしめることもある[10]。
ビーバーが主たるモチーフであったり、主役として活躍するもの。
子供のビーバーが、大人のビーバーが食事をしている際に、「敵の襲来」を意味する「水面を3回シッポで叩く」という行動をして、大人を追い払った後にご飯を独り占めする様子が観察されている。これは、意識や知性、観察力があることを示すと言われている。[11]
ビーバーは、齧歯目ビーバー科（ビーバーか、Castoridae）に分類される構成種の総称。ビーバー属のみで本科を構成する。
和名は海狸（かいり、うみだぬき）。
비버(beaver) 또는 바다삵은 북아메리카와 유럽에 사는 설치류이다. 비버과(Castoridae)의 유일속 비버속(Castor)에 2종이 속해 있다.
몸길이 60-73cm, 꼬리길이 33-44cm, 몸무게는 20–27 kg 정도이다. 몸빛깔은 밤색에서 옅은 검은색까지 변화가 많다. 외형은 거대한 땅다람쥐와 비슷하지만 귀는 작고 꼬리는 배의 노와 같이 편평하고 비늘로 덮여 있다. 머리는 넓적하고 턱이 크고 강하다. 둥근 귀와 작은 콧구멍은 물이 들어가지 않도록 굳게 닫을 수 있다. 눈에는 세 개의 눈꺼풀이 있으며, 투명한 속눈꺼풀이 아래로 내려 있어 물 속에서도 앞을 볼 수 있으며, 땅에서는 나무를 자를 때 날카로운 가지에 눈이 찔리지 않게 보호해준다. 비버는 시력이 좋지 않지만 예민한 후각과 청각을 이용하여 위험에 대처한다. 이빨은 스무 개인데, 앞니가 매우 강하여 지름이 30cm인 나무를 10-15분 내에 갉아 쓰러뜨릴 수 있다. 뒷발에는 물갈퀴가 발달되어 있다.
수중생활에 뛰어나며 댐을 만드는 것으로 유명하다. 하천이나 늪에 살며, 하천 가까운 곳에 있는 나무를 갉아 넘어뜨린 다음 쌓인 흙이나 돌을 첨가하여 댐을 만든다. 댐의 높이는 일정하고 댐의 길이는 20-30m가 보통이나 때에 따라서는 650m나 되는 것도 있다. 보금자리는 완성된 못의 중앙에 있는데, 나무·돌·흙 등으로 섬을 만들고 그 위에 보금자리를 만든다. 보금자리는 수면보다 약간 높은 곳에 위치하며 규모가 커서 사람이 똑바로 서서 들어갈 정도의 것도 있다. 큰 하천이나 늪에 사는 개체는 늪기슭에 터널을 파고 그 깊은 곳에 보금자리를 만든다. 출입구는 항상 수면 밑에 만들기 때문에 외적에 대해서 안전하다. 암수 한 쌍과 두 살 아래의 새끼들이 한 가족을 이루어 생활한다. 봄에 2-8마리의 새끼를 낳으며 임신기간은 60-128일이다. 야행성으로 해질 무렵부터 아침까지 활동하며, 먹이는 나무껍질·나뭇잎·새싹 등인데 겨울에는 연못 가운데 저장해 둔 나무껍질을 먹는다. 행동범위의 여기저기에 항문에서 나오는 냄새를 배게 하여 다른 비버의 침입을 방지한다. 외적에 대해서는 매우 민감하여 수면을 꼬리로 두드려서 800m 이상 떨어진 동지들에게 위험신호를 보낸다.
모피의 질이 좋아 대량 남획한 결과 멸종 위기에 놓여 있었으나 현재는 보호되어 개체수가 급격히 증가하고 있는 추세이다.
비버가 갉은 나무(북서 폴란드에 소재하는 Brda강의 상류지역)
비버의 집.
두개골.
