Mustela erminea karaginensis Jurgenson 1936

Per a altres significats, vegeu «Ermini (heràldica)».

Exemplar fotografiat a la Regió de les Ardenes

Un ermini blanc

Un ermini, dret

Il·lustració de l'any 1927

Exemplar fotografiat a Eslovàquia

Un ermini dissecat

Exemplar amb el pelatge d'estiu

La dama de l'ermini de Leonardo da Vinci

Petjades d'ermini a la part belga de la Regió de les Ardenes (50° 15′ 20″ N,5° 59′ 58″ E)

L'ermini (Mustela erminea) és un gènere de mamífers de l'ordre dels carnívors, de la família dels mustèlids, de pelatge blanc a l'hivern i vermellós groguenc a l'estiu,^[2] que viu a Europa, Àsia i Amèrica del Nord,^[3] i ara també a Nova Zelanda.

Descripció

• Dimensions corporals: cap + cos (18 - 26 cm) i cua (6 - 10 cm).
• Pes: 100 - 320 g.
• El cos i el coll són allargats, les potes curtes i proveïdes d'ungles esmolades, cua mitjanament llarga i orelles petites i arrodonides.
• La coloració del pelatge varia amb les estacions. A l'estiu és bru per les parts dorsals i blanc per les ventrals, amb una línia recta i ben marcada que separa els dos colors. La cua és bruna tant per la part de sobre com per la de sota i té l'extrem de color negre. A l'hivern tot el pelatge es torna blanc -de vegades amb tints groguencs-, llevat de la punta de la cua, que continua negra, per això se'n diu aleshores mostela blanca a la Catalunya del Nord.
• Presenta dimorfisme sexual: els mascles són, aproximadament, dues vegades més grans que les femelles.^[4]

Subespècies^[5]

• Mustela erminea aestiva (Kerr, 1792).^[6] Alemanya^[7]
• Mustela erminea alascensis (Merriam, 1896).^[8] Alaska^[7]
• Mustela erminea anguinae (Hall, 1932).^[9] Illa de Vancouver (Nord-amèrica)^[7]
• Mustela erminea arctica (Merriam, 1896).^[10] Regions àrtiques d'Alaska i del Canadà^[7]
• Mustela erminea augustidens (Brown, 1908).^[11]
• Mustela erminea bangsi (Hall, 1945).^[12] Nord-amèrica: Manitoba, Dakota del Nord, Minnesota, Wisconsin, Michigan i Iowa^[7]
• Mustela erminea celenda (Hall, 1944)^[13] Alaska^[7]
• Mustela erminea cigognanii (Bonaparte, 1838).^[14] Nord-amèrica: Connecticut, Pennsilvània, Ohio, Quebec i Ontàrio^[7]
• Mustela erminea erminea (Linnaeus, 1758).^[15] Euràsia^[7]
• Mustela erminea fallenda (Hall, 1945).^[16] Colúmbia Britànica, Nord-amèrica^[7]
• Mustela erminea ferghanae (Thomas, 1895).^[17] Turquestan^[7]
• Mustela erminea gulosa (Hall, 1945).^[18] Serralada de les Cascades (Nord-amèrica)^[7]
• Mustela erminea haidarum (Preble, 1898).^[19] Illes de la Reina Carlota (Colúmbia Britànica, Canadà)^[7]
• Mustela erminea hibernica (Thomas and Barrett-Hamilton, 1895).^[20] Irlanda^[7]
• Mustela erminea initis (Hall, 1945).^[21] Alaska^[7]
• Mustela erminea invicta (Hall, 1945).^[22] Nord-amèrica: Muntanyes Rocalloses (Alberta, Colúmbia Britànica, Washington, Idaho i el nord-oest de Montana)^[7]
• Mustela erminea kadiacensis (Merriam, 1896).^[23] Illa Kodiak (Alaska)^[7]
• Mustela erminea kaneii (Baird, 1857)^[24] Nord-amèrica^[25]
• Mustela erminea karaginensis (Jurgenson, 1936).^[26] Kamtxatka^[7]
• Mustela erminea lymani (Hollister, 1912).^[27] Sibèria^[7]
• Mustela erminea martinoi (Ellerman and Morrison-Scott, 1951).^[28] Euràsia^[29]
• Mustela erminea minima (Cavazza, 1912).^[30] Europa^[31]
• Mustela erminea mongolica (Ognev, 1928).^[32] Massís de l'Altai^[7]
• Mustela erminea muricus (Bangs, 1899).^[33] Nord-amèrica: Colorado, el sud-oest de Montana, Idaho, Washington, Nou Mèxic i Nevada.^[7]
• Mustela erminea nippon (Cabrera, 1913).^[34] Honshu, Japó^[7]
• Mustela erminea ognevi (Jurgenson, 1932).^[35] Euràsia^[7]
• Mustela erminea olympica (Hall, 1945).^[36] Estat de Washington, Estats Units^[7]
• Mustela erminea polaris (Barrett-Hamilton, 1904).^[37] Groenlàndia^[7]
• Mustela erminea richardsonii (Bonaparte, 1838).^[38] Nord-amèrica: Yukon, Badia de Hudson, Terranova, Nova Escòcia, Quebec, Ontàrio, Manitoba, Saskatchewan, Alberta i Colúmbia Britànica^[7]
• Mustela erminea ricinae (Miller, 1907).^[39] Illa d'Islay (Hèbrides Interiors, Escòcia)^[7]
• Mustela erminea salva (Hall, 1944).^[40] Alaska^[7]
• Mustela erminea seclusa (Hall, 1944).^[41] Alaska^[7]
• Mustela erminea semplei (Sutton and Hamilton, 1932).^[42] Badia de Hudson, Nord-amèrica^[7]
• Mustela erminea stabilis (Barrett-Hamilton, 1904)^[43] Anglaterra^[7]
• Mustela erminea streatori (Merriam, 1896).^[44] Washington, Oregon i Califòrnia, Estats Units^[7]
• Mustela erminea teberdina (Korneev, 1941).^[45] Caucas^[7]
• Mustela erminea tobolica (Ognev, 1923).^[46] Sibèria^[47]

Reproducció

Les femelles produeixen només una ventrada a l'any (composta per 4-9 cries de mitjana, tot i que pot oscil·lar entre 3 i 18). Les cries (cegues i cobertes d'un pèl blanc fi) neixen a l'abril o el maig després d'un període de gestació d'aproximadament 280 dies. Creixen ràpidament i són capaces de caçar amb llur mare vers la vuitena setmana d'edat. L'èxit reproductiu és molt dependent de la disponibilitat d'aliment.^[48]

Alimentació

És un carnívor especialitzat en petits vertebrats de sang calenta (preferentment mamífers de la mida d'un conill o més petits) que caça, sobretot, a la nit. També menja ocells, ous, granotes, peixos i insectes. En els climes freds, caça freqüentment sota la neu i sobreviu exclusivament amb petits rosegadors i lemmings.^[49] Els seus aguts sentits li ajuden a localitzar les seus preses. Així, detecta les llebres i d'altres rosegadors mitjançant l'olor, els insectes pel so i els peixos per la vista.^[50]

Depredadors

És depredat per les guineus (la guineu roja, Vulpes vulpes, i la guineu grisa Urocyon cinereoargenteus, per exemple), la marta nord-americana (Martes americana), la marta pescadora (Martes pennanti), el toixó americà (Taxidea taxus), els ocells rapinyaires (Accipitridae) i, de vegades també pels gats domèstics (Felis silvestris).^[48]

Hàbitat

Prats d'alta muntanya, preferentment propers a un riu o un rierol i amb roques on es pugui amagar. També ocupa boscos de pi negre i d'avet no gaire densos. No és estrany veure'l rondar a prop dels refugis de muntanya o de les estacions d'esquí, on va a cercar menjar entre les deixalles.

Distribució geogràfica

L'ermini és originari d'Europa, Àsia i Amèrica del Nord,^[3] però també fou introduït a Nova Zelanda.

Més específicament, és autòcton de l'Afganistan, Albània, Andorra, Àustria, l'Azerbaidjan, Bielorússia, Bèlgica, Bòsnia i Herzegovina, Bulgària, el Canadà, la Xina, Croàcia, Txèquia, Dinamarca, Estònia, Finlàndia, França, Geòrgia, Alemanya, Grècia, Hongria, l'Índia, Irlanda, Itàlia, el Japó, el Kazakhstan, el Kirguizistan, Liechtenstein, Lituània, Letònia, Luxemburg, Macedònia, Moldàvia, Mongòlia, Montenegro, els Països Baixos, Noruega, el Pakistan, Polònia,Romania, Rússia, Sèrbia, Eslovàquia, Eslovènia, Suècia, Suïssa, el Tadjikistan, Turquia, Ucraïna, el Regne Unit, els Estats Units i l'Uzbekistan, mentre que a Nova Zelanda i a la península Ibèrica fou introduït.^[51]

Costums

• Es mou amb salts ràpids, canviant de direcció amb facilitat i parant-se bruscament. Quan corre porta l'esquena arquejada, i quan s'atura per observar els voltants es posa dret sobre les potes del darrere, semblantment a com ho fa la mostela.
• Solitari, se'l pot veure actiu tant durant el dia com a la nit.

Longevitat

La mitjana de la seva esperança de vida és d'1-2 anys, tot i que n'hi ha exemplars que poden arribar als 7 anys.^[52]

Espècies semblants

Amb el pelatge d'estiu es pot confondre amb la mostela, que és, però, més petita i no presenta la taca negra a la punta de la cua.

Referències

Bibliografia

• Abe, H., Ishii, N., Ito, T., Kaneko, Y., Maeda, K., Miura, S. i Yoneda, M., 2005. A Guide to the Mammals of Japan. Tokai University Press, Kanagawa, el Japó.
• Baker, Rollin H., 1983. Michigan Mammals, pg.472-478. Michigan State University.
• Bannikov, A. G., 1954. Mammals of the Mongolian People's Republic. Nauka, Moscou, Rússia.
• Blanco, J. C., 1998. Mamíferos de España. Editorial Planeta, Barcelona, Catalunya.
• Cabral, M. J., Almeida, J., Almeida, P. R., Dellinger, T., Ferrand de Almeida, N., Oliveira, M. E., Palmeirim, J. M., Queiroz, A. I., Rogado, L. i Santos-Reis, M. (eds). 2005. Livro Vermelho dos Vertebrados de Portugal. Instituto da Conservação da Natureza, Lisboa.
• Dulamtseren, S., 1970. Guide Book of the Mammals in Mongolia. Publishing House of the Mongolian Academy of Science, Ulan Bator.
• Edger, Judith L., 1990. Patterns of geographic variation in the skull of Nearctic Ermine (Mustela erminea). Canadian Journal of Zoology, 68:1241-1248. National Research.
• Jones, J. Knox i Elmer C. Birney. 1988. Handbook of Mammals of the North-Central States, pg. 254. University of Minnesota Press, Minnesota.
• King, Carolyn M., 1983. Mammalian Species,195:1-8. The American Society of Mammalogists, Nova York.
• Kurta, Allen. 1995. Mammals of the Great Lakes, pg. 228-231. University of Michigan Press, Michigan.
• McDonald, R.A., Harris, S., Turnbull, G., Brown, P. i Fletcher, M., (1998). Anticoagulant rodenticides in stoats (Mustela erminea) and weasels (Mustela nivalis) in England. Environmental Pollution 103: 17-23.
• Macdonald, D.W. i Tattersall, F.T., (2001). Britain's mammals- the challenge for conservation. The Wildlife Conservation Research Unit, Oxford University.
• Nowak, Ronald M. i J.L. Paradiso. 1983. Walker's Mammals of the World, 2:988-989.
• Palomo, L. J. i Gisbert, J., 2002. Atlas de los mamíferos terrestres de España. Dirección General de Conservación de la Naturaleza. SECEM-SECEMU, Madrid.
• Pulliainen, E., 1999. Mustela erminea. A: A. J. Mitchell-Jones, G. Amori, W. Bogdanowicz, B. Kryštufek, P. J. H. Reijnders, F. Spitzenberger, M. Stubbe, J. B. M. Thissen, V. Vohralík i J. Zima (eds), The Atlas of European Mammals, Academic Press, Londres, la Gran Bretanya.
• Santos Reis, M., 1983. Status and distribution of the Portuguese mustelids. Acta Zoologica Fennica 174: 213-216.
• Sokolov, V. E. i Orlov, V. N., 1980. Guide to the Mammals of Mongolia. Pensoft, Moscou, Rússia.
• The Environment Agency, (1998). Species and Habitats Handbook: Look-up chart of species and their legal status. The Environment Agency, Bristol.
• Vigo, Marta: Guia dels mamífers terrestres de Catalunya. Enciclopèdia Catalana, col·lecció Pòrtic Natura, núm. 18. Barcelona, maig del 2002. ISBN 84-7306-680-4, planes 196-197.

Vegeu també

• Mustèlids

• Ermini (heràldica)

Enllaços externs

• "Ermini", Història Natural dels Països Catalans.

• "Ermini", Ferran Turmo i Gort, Plantes i animals del nostre entorn
• «Ermini». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

• BioLib (anglès)

• Fauna Europaea (anglès)
• Global Invasive Species Database (anglès)
• NCBI (anglès)
• ITIS (anglès)
• Encyclopedia of Life (anglès)
• uBio (anglès)
• Biodiversity Institute of Ontario (anglès)
• Arctos Specimen Database (anglès)
• ARKive (anglès)
• Mammal Species of the World (anglès)
• CalPhotos (anglès)
• UNEP-WCMC Species Database (anglès)
• Discover Life (anglès)

Viccionari

Mustela erminea karaginensis es una subespecie de mamíferos carnívoros de la familia Mustelidae subfamilia Mustelinae.

Distribución geográfica

Se encuentra en Kamchatka.^[1]​

Referencias

Bibliografía

• Jurgenson, P. B., 1936. The ermines of the far east. Bull. Soc. Nat. Hist. Moscow, Sec. Biol., 45:240.