الأسماء في صفحات التنقل
Squirrels living in highly populated areas are rarely noticed by humans. However, in some areas they are considered a pest by local farmers.
Negative Impacts: crop pest
Currently, the Japanese giant flying squirrel is not listed as endangered or threatened. However, there are two other species of giant flying squirrels that are endangered or threatened.
US Federal List: no special status
CITES: no special status
IUCN Red List of Threatened Species: least concern
Despite having a strictly nocturnal lifestyle, this species relies heavily on sight, although hearing, touch, and olfaction are also undoubtedly important. Members of this family display a variety of social behaviors. Flying squirrels are vocal, having very loud, high-pitched calls that are almost bird-like in sound.
Communication Channels: visual ; acoustic
Perception Channels: visual ; tactile ; acoustic ; chemical
Giant flying squirrels are hunted for food.
Positive Impacts: food
As with most squirrels, this species is a good seed disperser.
Ecosystem Impact: disperses seeds
Species Used as Host:
Mutualist Species:
Commensal/Parasitic Species:
Japanese giant flying squirrels have unique foraging behaviors that allow them to feed from the skinniest of branches. They are able to extend their bodies to reach distant branches without shifting the position of their hind feet. This behavior allows them to maneuver around branches in search of food. They use their forepaws to grab onto skinny branches that would otherwise be off limits. They eat a variety of food items: seeds, leaves, conifers, buds, fruits, flowers and woody plant parts. Availability of food determines diet choice; from March to May they mainly feed on buds, young leaves and flowers. In June through the month of October, they eat seeds, mature leaves and fruit. During the winter months they eat buds and cones. Their main diet consists of leaves during periods when other food is absent. Feeding usually begins 35 minutes after sunset. There are two feeding peaks during the night, but the second feeding peak is the most active. Body size, nocturnal feeding pattern, and home range size seem to have an impact on the foliage eating habits of this species.
Plant Foods: leaves; roots and tubers; wood, bark, or stems; seeds, grains, and nuts; fruit; flowers
Foraging Behavior: stores or caches food
Primary Diet: herbivore (Folivore , Frugivore , Granivore , Lignivore)
Japanese giant flying squirrels are found in southern parts of Asia and Japan, including the islands of Honshu, Kyushu and Shikoku in Japan. Many studies of this species have been carried out in Nara City, located in central Japan.
Biogeographic Regions: palearctic (Native ); oriental (Native )
This species inhabits areas of forests, hills and mountains. Forests include tropical and temperate with a mixture of tree species, such as deciduous and coniferous trees. They often inhabit forested areas around shrines and temples.
Range elevation: 98 to 150 m.
Habitat Regions: temperate ; tropical
Terrestrial Biomes: forest
Other Habitat Features: urban
Information on the lifespan of this species was not found.
Average lifespan
Status: captivity: 19.2 years.
There are six species of giant flying squirrels, including the largest, Petaurista leucogenys. This species has long, soft fur ranging in color on its back from yellow-gray, brown, chestnut and black. The tail is usually longer than the body and is the color of the fur on the back. The ventral surface is yellow, buff, brown or white. A fur-covered membrane extends from the side of their body from the wrists to the ankles, which allows these squirrels to glide between trees. Flying squirrels generally have longer limbs than non-gliding squirrels. There are nine carpal bones in the wrist of this species, which has a special, long accessory styliform cartilage that supports the flying membrane while gliding. Japanese giant flying squirrels are the largest members of the family Sciuridae, weighing up to 1.3 kg. The skull is broad with distinct post-orbital processes and a short rostrum. The face is almost raccoon-like in color, with black bands around the eyes. Extending down from the ears on the side of the face are white bands of fur. The nose and lips are pink.
Range mass: 1,000 to 1,300 g.
Range length: 305 to 585 mm.
Other Physical Features: endothermic ; homoiothermic; bilateral symmetry
The main threat to Japanese giant flying squirrels is humans.
Known Predators:
Mating behaviors are not well known for this species, but they are thought to be strictly monogamous, breeding and nesting with only one other mate.
Mating System: monogamous
Japanese giant flying squirrels have two reproductive seasons annually; one is in the winter (mid-November to mid-January) and the other is in the summer (mid-May to mid-June). Gestation lasts for approximately 74 days. Because members of this species invest a great deal of energy in parental care, females give birth to only one or two offspring. In addition, breeding occurs twice yearly, resulting in up to four offspring in one year. Young Japanese giant flying squirrels are able to leave their nests at 59 or more days of age and begin foraging independently at 80 days of age. The young are sexually mature around 21 months and become independent at 12-18 months. However, female young disperse from their natal territories before they reach sexual maturity.
Because there are two breeding seasons, males born in the summer reach sexual maturity faster than males born in the spring. Spermatogenesis ceases in most males from July to August and from December to March, which is between the two mating seasons. The size of the testes regresses during these time periods.
Breeding interval: Japanese giant flying squirrels breed twice annually.
Breeding season: Breeding occurs in two seasons: winter (mid-November to mid-January) and summer (mid-May to mid-June).
Range number of offspring: 1 to 2.
Range gestation period: 74 to 74 days.
Range weaning age: 91 to 91 days.
Range time to independence: 12 to 18 months.
Range age at sexual or reproductive maturity (female): 21 to 22 months.
Range age at sexual or reproductive maturity (male): 21 to 22 months.
Key Reproductive Features: iteroparous ; seasonal breeding ; gonochoric/gonochoristic/dioecious (sexes separate); sexual ; viviparous
Average birth mass: 5 g.
It is not clear whether the male participates in raising young. Studies suggest that females allow their young to stay with them until they are sexually mature (1-1.5 years). After the young have emerged from their nest at 40 days, they begin following their mothers. Juveniles are able to glide a few days after their first emergence from their nests. Mothers return to their nests at night to feed the young. Whenever a juvenile falls from the nest, the mother returns them to the nest. The amount of care mothers invest in their offspring is believed to be associated with gliding, which takes coordination and muscle.
Parental Investment: pre-hatching/birth (Provisioning: Female, Protecting: Female); pre-weaning/fledging (Provisioning: Female, Protecting: Female); pre-independence (Protecting: Female)
L'esguil volador xigante xaponesa (Petaurista leucogenys), ye un tipu d'esguil volador. Hai cuatro subespecies reconocíes: Petaurista leucogenys hintoni (Mori, 1923), Petaurista leucogenys leucogenys (Temminck, 1827), Petaurista leucogenys nikkonis (Thomas, 1905), y Petaurista leucogenys oreas (Thorington y Hoffmann, 2005). Antes incluyíu Petaurista xanthotis (Corbet y Hill, 1992).
De normal mide 50cm, la so cola mide 40cm, ye l'esguil más grande del mudu, en realidá nun volar sinón qu'entama cuando estiende les membranes que tien ente les sos pates y que paecen un paracaíes. Puede entamar más de 100 metros ente un árbol y otru.
Esta especie ta clasificada como d'Esmolición Menor, yá que ye común, presente nes árees protexíes, y anguaño nun hai amenaces conocíes.
Habita en Xapón (Honshu, Kyushu, Shikoku).[3] Esta especie alcuéntrase en montes, plantíos de coníferes y delles vegaes en zones urbanes. Ye de vezu terrestre.
L'esguil volador xigante xaponesa (Petaurista leucogenys), ye un tipu d'esguil volador. Hai cuatro subespecies reconocíes: Petaurista leucogenys hintoni (Mori, 1923), Petaurista leucogenys leucogenys (Temminck, 1827), Petaurista leucogenys nikkonis (Thomas, 1905), y Petaurista leucogenys oreas (Thorington y Hoffmann, 2005). Antes incluyíu Petaurista xanthotis (Corbet y Hill, 1992).
L'esquirol volador japonès gegant (Petaurista leucogenys) és una espècie de rosegador de la família dels esciúrids. És endèmic del Japó (Honshū, Shikoku i Kyūshū). Els seus hàbitats naturals són els boscos primaris, els boscos secundaris madurs i les plantacions de coníferes. Es creu que no hi ha cap amenaça significativa per a la supervivència d'aquesta espècie.[1] El seu nom específic, leucogenys, significa 'galta blanca' en llatí.
L'esquirol volador japonès gegant (Petaurista leucogenys) és una espècie de rosegador de la família dels esciúrids. És endèmic del Japó (Honshū, Shikoku i Kyūshū). Els seus hàbitats naturals són els boscos primaris, els boscos secundaris madurs i les plantacions de coníferes. Es creu que no hi ha cap amenaça significativa per a la supervivència d'aquesta espècie. El seu nom específic, leucogenys, significa 'galta blanca' en llatí.
Das Japanische Riesengleithörnchen (Petaurista leucogenys) ist ein Gleithörnchen aus der Gattung der Riesengleithörnchen (Petaurista). Es ist in Teilen Japans und Südkoreas verbreitet.
Das Japanische Riesengleithörnchen erreicht eine Kopf-Rumpf-Länge von 36 bis 46 Zentimetern sowie eine Schwanzlänge von 36 bis 46,5 Zentimetern. Das Gewicht liegt bei etwa 1,2 Kilogramm.[1] Die Rückenfärbung ist variabel und kann von rotbraun bis fast schwarz sowie grau-gelblich reichen, die Bauchseite ist gelblich-braun bis weiß.[1]
Wie alle Riesengleithörnchen hat es eine große und behaarte Flughaut, die Hand- und Fußgelenke miteinander verbindet und durch eine Hautfalte zwischen den Hinterbeinen und dem Schwanzansatz vergrößert wird. Die Flughaut ist muskulös und am Rand verstärkt, sie kann entsprechend angespannt und erschlafft werden, um die Richtung des Gleitflugs zu kontrollieren.
Das im gleichen Verbreitungsgebiet vorkommende Japanische Gleithörnchen (Pteromys momonga) ist deutlich kleiner und erreicht nur etwa 15 % der Körpergröße des Japanischen Riesengleithörnchens.[2]
Das Japanische Riesengleithörnchen kommt in Japan auf den Inseln Honshū, Kyushu und Shikoku vor.[3] Darüber hinaus ist eine der vier Unterarten außerhalb Japans im Bereich der Stadt Seoul in Südkorea anzutreffen.[1]
Das Japanische Riesengleithörnchen kommt in den Primär- und Sekundärwäldern seines Verbreitungsgebietes vor.[3] Die Tiere sind nachtaktiv und die Aktivitätszeit beginnt in der Regel etwa 30 Minuten nach Sonnenuntergang. Im Vergleich zu kleineren Hörnchen verbringt das Japanische Riesengleithörnchen sehr viel Zeit mit der Nahrungssuche und erreicht die Blätter und anderen Pflanzenmaterialien, indem es sich mit den Hinterbeinen auch auf kleinere Äste setzt und mit den Armen nach den Blättern greift. Wie andere Arten ist es strikt baumlebend und ernährt sich vegetarisch von Blättern und anderen Pflanzenteilen, wobei es einen saisonalen Wechsel zwischen einer weitgehend auf Blätter und Blüten ausgerichteten Kost (Folivorie) im Winter sowie Frühjahr und Frühsommer (während die Weibchen trächtig sind) auf eine weitestgehend durch Samen bestimmte Ernährung (Granivorie) im Spätsommer (während der Säugephase), Herbst und frühen Winter gibt. Die Tiere nutzen dabei etwa 45 Pflanzenarten zur Ernährung, im Gesamtdurchschnitt liegt der durchschnittliche Anteil der Blätter bei 26 bis 40 %, der der Samen bei 34 % und der der Zapfen verschiedener Nadelbäume bei etwa 12 %, hinzu kommen Tannennadeln und andere Pflanzenteile in geringen Mengen. Teile der gesammelten Nahrung werden in Nahrungslagern gehortet.[1]
Wie alle Flughörnchen ist auch diese Art in der Lage, weite Strecken gleitend zurückzulegen, indem sie von einem Baum abspringt. Sie erreicht dabei horizontale Entfernungen von etwa 10 bis 100 Metern, durchschnittlich 17 bis 33 Meter. Das Verhältnis zwischen der horizontalen Distanz zur überwundenen Höhe beträgt dabei 1,87 bis 3,5; dies bedeutet eine Höhendistanz von 1,7 Metern bis 3,3 Metern bei einem Gleitflug von zehn Metern Länge. Die Geschwindigkeit während des Gleitflugs wurde mit 3,3 bis 7,0 m/s beziehungsweise 4,4 bis 9,5 m/s gemessen.[1] Die Aktionsräume mehrerer Tiere überlappen teilweise stark und die Hauptaktivität findet in heterogenen Sekundärwäldern statt, in denen das Nahrungsaufkommen am größten ist. Sie bauen Nester in Baumhöhlen oder im Geäst höherer Bäume in älteren Wäldern.[1]
Für das Japanische Riesengleithörnchen sind zwei Fortpflanzungsperioden dokumentiert. Dabei reicht eine Phase von Mitte Mai bis Mitte Juni und eine weitere von Mitte November bis in den Januar. Die durchschnittliche Tragzeit beträgt 74 Tage, gefolgt von einer etwa 91 Tage andauernden Stillzeit. Etwa ab dem 80sten Tag nach der Geburt beginnen die Jungtiere, sich selbstständig zu ernähren.[1]
Das Japanische Riesengleithörnchen wird als eigenständige Art innerhalb der Gattung der Riesengleithörnchen (Petaurista) eingeordnet, die insgesamt acht[4] bis neun Arten[1] enthält. Die wissenschaftliche Erstbeschreibung stammt von Coenraad-Jacob Temminck aus dem Jahr 1827 anhand von Individuen von der Insel Kyushu.[4]
Innerhalb der Art werden vier Unterarten unterschieden[1] (Beschreibungen nach[1]):
Das Japanische Riesengleithörnchen wird von der International Union for Conservation of Nature and Natural Resources (IUCN) aufgrund seines vergleichsweise großen Verbreitungsgebietes und seiner angenommen großen Bestände sowie seiner guten Anpassungsfähigkeit an veränderte Ökosysteme als nicht gefährdet (least concern) eingestuft.[3]
Das Japanische Riesengleithörnchen (Petaurista leucogenys) ist ein Gleithörnchen aus der Gattung der Riesengleithörnchen (Petaurista). Es ist in Teilen Japans und Südkoreas verbreitet.
The Japanese giant flying squirrel (ムササビ, musasabi, Petaurista leucogenys) is a species of flying squirrel, one of the giant flying squirrels in the genus Petaurista.
Like other flying squirrels, it has a web of skin between its legs which it uses to glide between trees. Glides of 160 metres have been recorded. The tail is used for stability during flight. The body is about 25–50 cm long, and the tail a further 30–40 cm. It weighs between 700 and 1500g. It is much larger than the related Japanese dwarf flying squirrel which does not exceed 220g. It eats fruit and nuts and lives in holes in large trees. The female has a home range of about a hectare and the male about two hectares.
It is native to Japan, where it inhabits sub-alpine forests and boreal evergreen forests on the islands of Honshu, Shikoku and Kyushu.
Sexual maturity is reached after about two years.[2] From winter to early summer the males compete for females. During mating, after ejaculation, the male produces a sticky protein called a coitus plug from his penis which becomes firm and blocks the female's vagina. This may stop semen from leaking out and heighten the chances of fertilization. It also prevents other males from mating with the same female. However males can use their penis to remove the coitus plug. Gestation lasts about 74 days and one or two young are born in early autumn.[3]
The Japanese giant flying squirrel (ムササビ, musasabi, Petaurista leucogenys) is a species of flying squirrel, one of the giant flying squirrels in the genus Petaurista.
La ardilla voladora gigante japonesa (Petaurista leucogenys) es una especie de ardilla voladora. Hay cuatro subespecies reconocidas: Petaurista leucogenys hintoni (Mori, 1923), Petaurista leucogenys leucogenys (Temminck, 1827), Petaurista leucogenys nikkonis (Thomas, 1905), y Petaurista leucogenys oreas (Thorington y Hoffmann, 2005). Antes incluido Petaurista xanthotis (Corbet y Hill, 1992).
Normalmente mide 50 cm, su cola mide 40 cm, es la ardilla más grande del mundo, en realidad no vuela sino que planea cuando extiende las membranas que tiene entre sus patas y que parecen un paracaídas. Puede planear más de 100 metros entre un árbol y otro.[cita requerida]
Esta especie está clasificada como de Preocupación Menor, ya que es común, presente en las áreas protegidas, y actualmente no hay amenazas conocidas.[cita requerida]
Habita en Japón (Honshu, Kyushu, Shikoku).[3] Esta especie se encuentra en bosques, plantaciones de coníferas y algunas veces en zonas urbanas.
La ardilla voladora gigante japonesa (Petaurista leucogenys) es una especie de ardilla voladora. Hay cuatro subespecies reconocidas: Petaurista leucogenys hintoni (Mori, 1923), Petaurista leucogenys leucogenys (Temminck, 1827), Petaurista leucogenys nikkonis (Thomas, 1905), y Petaurista leucogenys oreas (Thorington y Hoffmann, 2005). Antes incluido Petaurista xanthotis (Corbet y Hill, 1992).
Petaurista leucogenys Petaurista generoko animalia da. Karraskarien barruko Sciurinae azpifamilia eta Sciuridae familian sailkatuta dago.
Petaurista leucogenys Petaurista generoko animalia da. Karraskarien barruko Sciurinae azpifamilia eta Sciuridae familian sailkatuta dago.
Écureuil volant géant du Japon
Petaurista leucogenys, l'Écureuil volant géant du Japon, est une espèce de rongeur du genre pétauriste endémique du Japon.
Cette espèce est endémique du Japon où elle est présente sur les îles de Honshū, Shikoku et Kyūshū[1].
L'Écureuil volant géant du Japon peuple les forêts mixtes de colline ou de montagne. Il peut aussi être aperçu dans des zones urbaines[2].
Petaurista leucogenys est un mammifère nocturne et strictement arboricole. La nuit, il se déplace dans les arbres en planant de branche en branche[3]. Ses sauts sont d'une longueur moyenne de 50 m ; son vol plané peut cependant dépasser les 150 m[4], un record ayant étant mesuré à 160,2 m[2].
Selon une croyance du folklore japonais, lorsqu'une chauve-souris atteint une longévité importante, elle se transforme en un animal hématophage appelé nobusuma (野衾?). Cette créature a la forme d'un Écureuil volant géant du Japon et s'attaque aux êtres humains durant leur sommeil[5].
Écureuil volant géant du Japon
Petaurista leucogenys, l'Écureuil volant géant du Japon, est une espèce de rongeur du genre pétauriste endémique du Japon.
Il petaurista del Giappone (Petaurista leucogenys Temminck, 1827), noto in giapponese come musasabi (ムササビ?),[3] è uno scoiattolo volante endemico del Giappone.
Attualmente, gli studiosi riconoscono quattro sottospecie di petaurista del Giappone[1]:
Come tutti gli altri scoiattoli volanti, anche il petaurista del Giappone possiede una membrana di pelle tra le zampe che viene utilizzata per planare tra gli alberi. Sono stati registrati «voli» di 160 m. La coda viene impiegata per stabilizzare la planata. La lunghezza testa-corpo è di 25-50 cm, mentre la coda misura 30-40 cm. Pesa 700-1500 g. È molto più grande dell'altra specie giapponese di scoiattolo volante, lo scoiattolo volante del Giappone (Pteromys momonga), che non supera i 220 g.
Il petaurista del Giappone vive unicamente sulle isole di Honshū, Kyūshū e Shikoku; la sottospecie P. l. hintoni, tuttavia, è stata descritta a partire da esemplari ritrovati su banconi di mercati coreani e cinesi.
Il petaurista del Giappone si nutre di frutta e noci e vive nelle cavità di grandi alberi. Le femmine hanno un territorio di circa un ettaro, mentre i territori dei maschi si estendono per due ettari. La maturità sessuale viene raggiunta dopo circa due anni. Tra l'inverno e gli inizi dell'estate i maschi competono tra loro per le femmine. Durante l'accoppiamento, dopo l'eiaculazione, il maschio produce una proteina appiccicosa, nota come «tappo del coito», dal pene, che si solidifica e blocca la vagina della femmina. Questo particolare tappo impedisce allo sperma di fuoriuscire e aumenta le possibilità di fecondazione. Ciò impedisce anche ad altri maschi di accoppiarsi con la stessa femmina. Tuttavia i maschi possono utilizzare il proprio pene per rimuovere il tappo del coito. La gestazione dura circa 75 giorni e agli inizi dell'autunno nascono uno o due piccoli.
Il petaurista del Giappone non corre alcun pericolo di estinzione e la IUCN lo classifica tra le specie a rischio minimo.
Il petaurista del Giappone (Petaurista leucogenys Temminck, 1827), noto in giapponese come musasabi (ムササビ?), è uno scoiattolo volante endemico del Giappone.
De witkelige vliegende eekhoorn (Petaurista leucogenys) is een zoogdier uit de familie van de eekhoorns (Sciuridae). De wetenschappelijke naam van de soort werd voor het eerst geldig gepubliceerd door Temminck in 1827.
De soort komt voor in Japan.
Bronnen, noten en/of referentiesDe witkelige vliegende eekhoorn (Petaurista leucogenys) is een zoogdier uit de familie van de eekhoorns (Sciuridae). De wetenschappelijke naam van de soort werd voor het eerst geldig gepubliceerd door Temminck in 1827.
Petaurista leucogenys[2][3] är en däggdjursart som först beskrevs av Coenraad Jacob Temminck 1827. Petaurista leucogenys ingår i släktet jätteflygekorrar, och familjen ekorrar.[4][5] IUCN kategoriserar arten globalt som livskraftig.[1] Inga underarter finns listade i Catalogue of Life.[4]
Arten blir utan svans 30,5 till 58,5 cm lång och den väger 1,0 till 1,3 kg. Den mjuka pälsen med långa hår har på ovansidan en färg som varierar mellan gulgrå, brun, rödbrun och svartaktig. Svansen har vanligen samma färg som ryggen och den är något längre än huvudet och bålen tillsammans. Vid undersidan är pälsen ljusbrun eller gul- till vitaktig. Liksom hos andra flygekorrar förekommer en flygmembran för att sväva i luften. Artens ansikte påminner om tvättbjörnens ansikte. Mörka ringar kring ögonen och vita linjer framför öronen bildar en ansiktsmask.[6]
Denna flygekorre förekommer i Japan men den saknas på Hokkaido och på några mindre japanska öar. Tidigare räknades även några populationer utanför Japan till Petaurista leucogenys, de ingår nu i arten Petaurista xanthotis. Petaurista leucogenys har ett större bestånd i Japan men den är något sällsynt i låglandet. Habitatet utgörs av ursprungliga skogar, av äldre återskapade skogar och av kultiverade landskap med träd.[1]
Individerna är aktiva på natten och de klättrar nästan uteslutande i träd när de inte svävar i luften. På dagen vilar de i trädens håligheter eller i det täta bladverket. När arten glider genom luften är sträckan i genomsnitt 50 meter och ibland upp till 160 meter. Hanar och honor bildar monogama par som lever i samma revir. För kommunikationen har de olika läten som påminner om fåglarnas kvittrande.[6]
Arten äter olika växtdelar som blad, blommor, frön, unga växtskott, frukter och bark. Födans sammansättning varierar beroende på årstid. Petaurista leucogenys plockar ofta föda från de delar av trädet som sticker längst ut. Den ställer sig med sina bakfötter på en gren och sträcker sig med sina framtassar fram.[6]
Hos denna flygekorre förekommer två fortplantningstider, den första mellan november och januari och den andra i maj och juni. Dräktigheten varar cirka 74 dagar och sedan föds en eller två ungar. Efter cirka 60 dagar kan ungarna lämna boet för första gången men de diar sin mor ytterligare 30 dagar. Ungarna blir självständiga efter 12 till 18 månader. Könsmognaden infaller i genomsnitt 21 månader efter födelsen men hanar som föds under sommaren blir snabbare könsmogna än hanar som föds under tidiga våren. Det är inte helt utrett om ungarnas far deltar i uppfostringen.[6]
Wikimedia Commons har media som rör Petaurista leucogenys.
Wikispecies har information om Petaurista leucogenys.
Petaurista leucogenys är en däggdjursart som först beskrevs av Coenraad Jacob Temminck 1827. Petaurista leucogenys ingår i släktet jätteflygekorrar, och familjen ekorrar. IUCN kategoriserar arten globalt som livskraftig. Inga underarter finns listade i Catalogue of Life.
Sóc bay khổng lồ Nhật Bản, tên khoa học Petaurista leucogenys, được gọi là ムササビ (musasabi, ムササビ?) trong tiếng Nhật, là một loài động vật có vú trong họ Sóc, bộ Gặm nhấm. Loài này được Temminck mô tả năm 1827.[2] Chúng là loài đặc hữu của các vùng đảo Honshū, Kyūshū và Shikoku của Nhật Bản, đôi khi có thể tìm thấy được ở Quảng Châu (Trung Quốc).
Sóc bay khổng lồ Nhật Bản, tên khoa học Petaurista leucogenys, được gọi là ムササビ (musasabi, ムササビ?) trong tiếng Nhật, là một loài động vật có vú trong họ Sóc, bộ Gặm nhấm. Loài này được Temminck mô tả năm 1827. Chúng là loài đặc hữu của các vùng đảo Honshū, Kyūshū và Shikoku của Nhật Bản, đôi khi có thể tìm thấy được ở Quảng Châu (Trung Quốc).
白颊鼯鼠（学名：Petaurista leucogenys）为松鼠科鼯鼠属的动物。在中国大陆，分布于西藏、甘肃、青海、云南、四川等地。该物种的模式产地在日本。[1]
和其他鼯鼠一样，白颊鼯鼠的四肢之间有皮翼，令他们可以在树间滑翔，有记录的最远滑翔距离可达160米。白颊鼯鼠体长25-50厘米，尾长30-40厘米，长尾巴可以在滑翔时帮助稳定身体。体重700-1500克。以水果和坚果为食，居住在树洞里。领域性，雌性的领域通常有一公顷，而雄性的领域则可达两公顷。
这是一篇與哺乳动物相關的小作品。你可以通过编辑或修订扩充其内容。 白颊鼯鼠（学名：Petaurista leucogenys）为松鼠科鼯鼠属的动物。在中国大陆，分布于西藏、甘肃、青海、云南、四川等地。该物种的模式产地在日本。
和其他鼯鼠一样，白颊鼯鼠的四肢之间有皮翼，令他们可以在树间滑翔，有记录的最远滑翔距离可达160米。白颊鼯鼠体长25-50厘米，尾长30-40厘米，长尾巴可以在滑翔时帮助稳定身体。体重700-1500克。以水果和坚果为食，居住在树洞里。领域性，雌性的领域通常有一公顷，而雄性的领域则可达两公顷。
この項目では、種としてのムササビについて説明しています。属については「ムササビ属」をご覧ください。 
保全状況評価[1] LEAST CONCERN
分類 界 : 動物界 Animalia 門 : 脊索動物門 Chordata 亜門 : 脊椎動物亜門 Vertebrata 綱 : 哺乳綱 Mammalia 目 : ネズミ目（齧歯目） Rodentia 亜目 : リス亜目 Sciuromorpha 科 : リス科 Sciuridae 亜科 : リス亜科 Sciurinae 族 : Pteromyini 属 : ムササビ属 Petaurista 種 : ホオジロムササビ P. leucogenys 学名 Petaurista leucogenysムササビ（鼯鼠、鼺鼠）は、ネズミ目（齧歯目）リス科リス亜科ムササビ属に属する哺乳類の一種である。ムササビ類の総称でもある。
ノブスマ（野臥間、野衾）、バンドリ、オカツギ、ソバオシキ、モマなど多くの異名（地方名）がある[2]。
長い前足と後足との間に飛膜と呼ばれる膜があり、飛膜を広げることでグライダーのように滑空し、樹から樹へと飛び移ることができる。手首には針状軟骨という軟骨があり、普段は折りたたまれているこの軟骨を、滑空時に外側に張り出すことで、飛膜の面積を増やすことができる[2]。長いふさふさとした尾は滑空時には舵の役割を果たす。頭胴長27-49cm、尾長28-41cm、体重700-1500gと、近縁のモモンガ類に比べて大柄である（ホンドモモンガは頭胴長14-20cm、尾長10-14cm、体重150-220g）のみならず、日本に生息するネズミ目としては、在来種内で最大級であり、移入種を含めても、本種を上回るものはヌートリア位しかいないとされる。
山地や平地の森林に生息する[3]。特に、巣になる樹洞があり、滑空に利用できる高木の多い鎮守の森を好む[2]。 夜行性。完全な樹上生活者で、冬眠はしない[2]。120メートル以上の滑空が可能で、その速度は秒速最大16メートルにもなる[2]。ケヤキやカエデなどの若葉、種子、ドングリ、カキの果実、芽、ツバキの花、樹皮など、季節に応じてさまざまな樹上の食物を食べる[2]。地上で採食はしない。大木の樹洞、人家の屋根裏などに巣を作る。メスは1ヘクタール程度の同性間のなわばりをもつ。オスは2ヘクタール程度の行動圏をもつが、特になわばりをもたず、同性同士の行動圏は互いに重なり合っている。
冬と初夏の年2回発情期を迎える。発情期には交尾の順位をめぐり、オス同士が激しい喧嘩を繰り広げる。ムササビの陰茎は「コルク抜き」のような形状をしており、次に交尾しようとするオスは、陰茎を用いて交尾栓を取り除き、交尾を行っている。平均74日の妊娠期間を経て、春と秋に1-2匹の仔を生む。
リス亜科ムササビ属に属する。安藤 (1986) などにより、ムササビ亜科[2]に、または、Thorington (2002)、霍野 (2007) などにより、モモンガ亜科 (Pteromyinae)[4][5]に位置付けられていたが、Steppan (2006) によると、モモンガ類とともにリス亜科に分類されている[6][7] 。ムササビ属には、8種が含まれ、東アジア、南アジア、東南アジアに分布する[8]。インドネシアに生息するオオアカムササビ Petaurista petaurista は頭胴長約45cm、尾長約50cmの大型のムササビである。
漢字表記の「鼯鼠」がムササビと同時にモモンガにも用いられるなど両者は古くから混同されてきた。両者の相違点としては上述の個体の大きさが挙げられるが、それ以外の相違点としては飛膜の付き方が挙げられる。モモンガの飛膜は前肢と後肢の間だけにあるが、ムササビの飛膜は前肢と首、後肢と尾の間にもある[2]。また、ムササビの頭部側面には、耳の直前から下顎にかけて、非常に目立つ白い帯がある（画像参照）。
ムササビなど滑空性のリスと同様に飛膜をもち、滑空する哺乳類として、同じネズミ目に属するが科の異なるウロコオリス類、フクロネズミ目（有袋類）のフクロモモンガ、ヒヨケザル目（皮翼目）のヒヨケザルなどが知られている。
ムササビは、日本では古くから狩猟の対象であった[3]。縄文時代では、青森県青森市に所在する三内丸山遺跡において、縄文集落に一般的なシカ・イノシシを上回るムササビ・ウサギが出土しており、巨大集落を支えるシカ・イノシシ資源が枯渇していたことを示していると考えられている[9]。
時代によっては保護の対象ともなり、『日本後紀』には、ムササビの利用を禁ずるとする記述がある[10]。特に、保温性に優れたムササビの毛皮は防寒具として珍重され、第二次世界大戦では物資が不足する中で、ムササビ1匹の毛皮は、当時の学校教員の月給に匹敵するほどの値段となった[11]。被毛は筆の材料としても利用され、他にはない粘りと毛先に独特の趣がある[12]。現在の日本では、ムササビは鳥獣保護法において「非狩猟鳥獣」であるため、狩猟は不可能となっている[13]。
|date= (help)CS1 maint: Uses authors parameter
ムササビ（鼯鼠、鼺鼠）は、ネズミ目（齧歯目）リス科リス亜科ムササビ属に属する哺乳類の一種である。ムササビ類の総称でもある。
ノブスマ（野臥間、野衾）、バンドリ、オカツギ、ソバオシキ、モマなど多くの異名（地方名）がある。
일본자이언트날다람쥐 또는 날다람쥐(Petaurista leucogenys)는 다람쥐과에 속하는 설치류의 일종이다.[2] 구대륙에 서식하는 2종의 날다람쥐류 중의 하나이다. 일본의 토착종으로 혼슈와 시코쿠, 규슈의 아한대 숲과 상록수림에서 서식한다. 머리부터 몸까지 길이는 50cm이고 꼬리 길이도 거의 같으며, 손목과 발목을 연결하는 막이 있어서 나무와 나무 사이를 활공할 수 있다. 주로 과일과 씨앗을 먹는다. 가을에 한 번 번식을 하며, 한 두 마리의 새끼를 동굴 속에서 낳는다. 특별한 위협 요인은 없고, 비교적 널리 분포하고 흔하게 발견되어 국제 자연 보전 연맹(IUCN)이 "관심대상종"으로 분류하고 있다.
