أمارنطون

«Sempreviva» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Partida Sempreviva».

La sempreviva, ramell de Sant Ponç, flor de Sant Joan, flors de tot l'any o mançanella^[1] (Helichrysum stoechas) és una mata de fins a 50 cm d'alçada de la família de les asteràcies.

Descripció

Detall de les flors

Camèfit, amb tiges més o menys densament tomentoses, erectes o ascendentes. Fulles de 10 a 25 mm, alternes, simples i senceres, de forma estretament linears a linear espatulades, amb un toment blanquinós lleugerament llanós, a vegades glabres a l'anvers i més rarament al revers; el marge és revolut. La inflorescència és un cim dens d'1,5 a 3 cm de diàmetre, formada per capítols solitaris o agregats en corimbes compostos per 5 o més. L'involucre és de 4 a 6 mm de diàmetre, globós o amplament ovoide, de color groguenc, amb les bràctees laxament imbricades; les externes són més curtes, com a molt 3 vegades més curtes que les internes, i amples, escarioses, glabres o alguna cosa llanoses a la base. Les mitjanes són més estretes i coriàcies a la meitat inferior i a la part superior més amples i escarioses, mentre que les internes són més estretes que la resta. Les flors són de color groc, totes tubulars, les externes normalment femenines i les internes hermafrodites, encara que rares voltes són totes hermafrodites. El fruit és un aqueni marró fosc amb nombroses glàndules blanquinoses brillants proveït d'un vil·là amb escàbrids o curtament plomosos.^[2] Floreix durant tot l'estiu (de juny a setembre).^[3] Després de la floració resten les bràctees de les flors a la planta amb l'aparença de flors seques d'on li ve el nom de sempreviva. És una planta olorosa amb una flaire de cumarina.

Distribució i hàbitat

És una planta pròpia de la regió mediterrània, que apareix al Nord d'Àfrica i al Sud i Oest d'Europa, no allunyant-se gaire de les costes mediterrànies, excepte a França i en la Península Ibèrica, on arriba fins a zones atlàntiques.^[4]

Viu en llocs aclarits de sòl sec i assolellats (heliofília), com a arenals costaners o pedregars i matollars, per la qual cosa no és exclusiu del litoral encara que és bastant freqüent en nombroses dunes costaneres.^[3] Apareix formant par de la fauna dunar en dunes assentades amb un sòl orgànic incipient, així també com en comunitats supramediterrànies sobre sòls ben desenvolupats de zones humides. Malgrat això, és una planta indicadora de sequedat.^[2]

Usos

Aquesta planta també es coneix popularment amb el nom de flor de mort perquè s'ha emprat tradicionalment en rituals funeraris. És molt interessant com a planta ornamental en jardineria xeròfila. Té usos medicinals, la flor seca en decocció s'utilitza per a curar inflamacions de l'aparell digestiu i respiratori, així com també, insuficiències hepàtiques.^[5]

Noms vernacles

ajocaperdius (PV), ajoca-sapos (PV), botges (PV), botja (C), botja blanca (PV), botja de l'era (C), botja de Sant Joan (C), botja fematera (PV), botja femetera (PV), botja perpètua de muntanya (PV), caçanella (C), camamilla (C), camamilla borda (C), camamilla de roca (C), camamil·ló (B), camamirla (C), camamirla borda (PV), capsigranyera (C), cassanella (C), escaçanella (C), flor de Corpus (C), flor de mort (C), flor de la salpassa (PV), flor de Pasqua (PV), flor de Sant Joan (C), flor de Sant Joan seca (C), flor de Sant Pere (C), flor de Santa Llúcia (C), flor de Tots Sants (C), flor de tot l'any (C), flor viva (C), floreta de Pasqua (PV), flors de Sant Joan (PPCC), flors de tot l'any (PPCC), herba capçotera (PV), herba capsotera (PV), herba cuquera (C), herba de la capça groga (C), herba de la capsa groga (C), herba de Sant Joan (C), herba de Sant Pere (C), herba del Corpus (PV), herba fematera (PV), herba femetera (PV), herba florida tot l'any (C), joca-sapos (PV), jocaperdius (PV), maçanella (C), maçanella de penyal (B), maçanelles (B), mançanella (C), mançanilla (C), mançanilla amarga (PV), mançanilla bastarda (C), mançanilla borda (C), mançanilla borde (PV), mançanilla de muntanya (PV), mançanilla de pastor (PV), mançanilla fina (PV), mançanilla gorda (PV), mançanilla vera (PV), mançanilleta (B), mansanilla (PV), mansanilla borda (C), perpètua (PV, C), perpètua borda (C), perpètua de muntanya (C), perpètues (C), perpètues bordes (C), perpetuïna (PPCC), pinyetes de Sant Joan (C), ramell (C), ramell de Sant Ponç (C), ramell de tot l'any (C), salpassa (PV), santjoans (C), santperes (C), sempreviure (C), sempreviva (PPCC), sempreviva borda (C), sempreviva boscana (C), sempreviva de camp (C), sempreviva de mont (PV), semprevives (C), semprevives bordes (C), semprevives d'hivern (C), siemprevive (C) i viveta (B).^[1]

Galeria

Enllaços externs

• Herbari Virtual del Mediterràni Occidental

Referències

Die Mittelmeer-Strohblume (Helichrysum stoechas) ist eine Pflanzenart aus der Gattung der Strohblumen (Helichrysum) in der Familie der Korbblütler (Asteraceae).^[1]

Merkmale

Die Mittelmeer-Strohblume ist ein sehr variabler, kleiner Halbstrauch, der Wuchshöhen von 10 bis 50 Zentimetern erreicht. Die Laubblätter sind sitzend und weißfilzig, verkahlen manchmal auf der Oberseite und haben einen umgerollten Rand. Die Blütenkörbchen sind in dichten Doldentrauben mit einer Breite von 1,5 bis 3 Zentimetern angeordnet. Die Hülle ist 4 bis 6 Millimeter breit, leuchtend hellgelb und kugelig bis breit eiförmig. Die ziemlich locker mehrreihig angeordneten Hüllblätter sind häutig und drüsenlos. Die Röhrenblüten sind gelb.^[1]

Die Blütezeit reicht von April bis Juli.^[1]

Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 28.^[2]

Vorkommen

Die Mittelmeer-Strohblume kommt im Mittelmeerraum vor. Die Art wächst auf Fels- und Sandküsten und in Garigues.^[1]

Mittelmeer-Strohblume (Helichrysum stoechas)

Systematik

Es werden zwei Unterarten der Mittelmeer-Strohblume unterschieden:^[1]

• Helichrysum stoechas (L.) Moench subsp. stoechas: Der Geruch der stark aromatischen Pflanze erinnert an Curry. Die Blätter sind schmal linealisch und meist über 2 Zentimeter lang.^[1] Die Unterart kommt im westlichen Mittelmeerraum in den floristischen Territorien^[3] Marokko, Portugal, Spanien, Balearen, Frankreich, Italien und Sizilien vor, außerdem als Adventivpflanze in Korsika. Angaben von Sardinien und aus dem ehemaligen Jugoslawien beruhen auf Irrtum.^[3]
• Helichrysum stoechas subsp. barrelieri (Ten.) Nyman: Die Pflanze ist kaum oder gar nicht aromatisch. Die Blätter sind in der Regel weniger als 2 Zentimeter lang und breit linealisch bis schmal spatelförmig.^[1] Diese Unterart kommt im östlichen Mittelmeerraum in den floristischen Territorien^[3] Italien, Sizilien, Albanien, Griechenland, Kreta, Ostägäische Inseln, Europäische Türkei, Anatolien, Zypern, Libanon, Syrien, Tunesien, Libyen und Ägypten vor.^[3]

Belege

1. ↑ ^{a b c d e f g} Peter Schönfelder, Ingrid Schönfelder: Was blüht am Mittelmeer? Franckh'sche Verlagsbuchhandlung, Stuttgart 1987, ISBN 3-440-05790-9, S. 108.
2. ↑ Helichrysum stoechas bei Tropicos.org. In: IPCN Chromosome Reports. Missouri Botanical Garden, St. Louis.
3. ↑ ^{a b c d} Werner Greuter: Compositae (pro parte majore): Helichrysum stoechas. In: Werner Greuter, Eckhard von Raab-Straube (Hrsg.): Compositae. Euro+Med Plantbase - the information resource for Euro-Mediterranean plant diversity. Berlin 2006–2009.

Weblinks

– Sammlung von Bildern, Videos und Audiodateien

• Helichrysum stoechas (L.) Moench In: Info Flora, dem nationalen Daten- und Informationszentrum der Schweizer Flora. Abgerufen am 20. April 2016.
• Thomas Meyer: Strohblume Datenblatt mit Bestimmungsschlüssel und Fotos bei Flora-de: Flora von Deutschland (alter Name der Webseite: Blumen in Schwaben).

Helichrysum stoechas, known as Mediterranean strawflower, curry plant, or eternal flower, is an annual or perennial shrub (depending on locale) that prefers dry, rocky and sandy areas. It can grow up to 120 centimeters (47 inches) in height, and spreads over 1 square meter (3 feet 3 inches) in area. It is a hermaphrodite that has grayish green leaves and produces small globular yellow flowers sometimes in the Spring or in July and August that are pollinated by insects. ^[1]

Uses

Extracts of Helichrysum stoechas have been used in traditional medicine to treat colds, as a nerve tonic, to reduce inflammation, and facilitate the healing of bruises.^[2] There have been a number of studies of the phytochemical and pharmacological properties of the constituents of its flowers, stems and foliage which have confirmed that it has an inhibitory effect on some bacteria and viruses.^[3]

Due to the intense fragrance of its leaves and flowers, Helichrysum stoechas is used in perfumery and aromatherapy as a fixative in both its essential oil and floral absolute form. Like other Helichrysums, it has a warm, sweet, caramellic hay, fruity, honey, tobacco, tonka organoleptic profile.^[4]

The essential oil (CAS Registry Number 91845-22-6) is typically produced in Southern Europe around the Mediterranean, and the floral absolutes are produced in Egypt. The predominant active constituents are nerol acetate, curcumin, pinene, limonene, kaempherol, quercetin, luteolin, linalool, and geraniol, in addition to other flavonoids, sesquiterpenes and hydrocarbons.^[3][5]

References

Helichrysum stoechas, la perpetua o siempreviva, entre otros muchos nombres vernaculares frecuentemente compartidos con otras especies, es una planta de la familia de las asteráceas.

Flores

En su hábitat

Descripción

Es una pequeña planta herbácea, aunque a veces de base leñosa, con los tallos erguidos creando una forma arbolada que llega a los 70 cm de altura. Tiene las hojas vellosas, estrechas, lineares, con el borde enrollado, de color grisáceo, tomentosas, y al ser frotadas despiden un fuerte olor a la vez que pierden los pelillos. Los capítulos, globosos, con flores de 3-4 mm de largo, flosculosas hermafroditas en el centro y femeninas filiformes en la periferia del receptáculo plano desnudo de páleas, todas amarillas, están reunidos en grupos en el extremo de los tallos. El involucro está formado por 3-4 filas de brácteas laxamente imbricadas, glabras, escariosas, amarillo-citrinas o ligeramente teñidas de anaranjado; las externas ovadas y las internas oblongo-espatuladas, todas abierto-patentes en la post-antesis. Los frutos son cipselas de cuerpo inframilimétrico, papilosas, pardas, con vilano caedizo de una fila de 12-20 pelos escabridos de 3-35 mm de largo y con placa apical conservando su nectario central.^[1]​

Distribución y hábitat

Circum-mediterránea.^[2]​ Arenales y terrenos secos, áridos y pedregosos, frecuentemente en hábitats próximos a zonas marítimas. Florece y fructifica de (febrero) abril a agosto.^[1]​

Usos

Las flores en infusión tienen propiedades febrífugas y pectorales. Cortada y seca se emplea en la composición de detalles florales.

Taxonomía

Helichrysum stoechas fue descrita por (L.) Moench y publicado en Methodus Plantas Horti Botanici et Agri Marburgensis : a staminum situ describendi 575. 1794.^[3]​

Etimología

Helichrysum: vocablo ya empleado por los antiguos Griegos (έλιχρνσος) y luego los Romanos (helichrŷsǒs, i), por ejemplo por Plinio el Viejo en su Historia naturalis (21, 65), para designar dicha planta; derivado de έλιξ, enrollar, y chrýsos, i del Griego antiguo χρνσός, oro;^[4]​

stoechas: epíteto igualmente de origen grecolatino antiguo (στοιχάς), la lavanda, por el parecido de sus hojas estrechas y de bordes enrollados hacía el envés.

Citología

• 2n=28^[5]​

Taxones infraespecíficos

De las numerosas subespecies y variedades descritas, solo 2 están hoy día aceptadas:

• Helichrysum stoechas subsp. barrelieri (Ten.) Nyman
• Helichrysum stoechas subsp. stoechas^[6]​

Sinonimia

• Gnaphalium citrinum Lam.
• Gnaphalium stoechas L. - basiónimo
• Helichrysum siculum var. albidum Chiov.
• Helichrysum siculum var. caespitosum (Presl) Cavara
• Helichrysum stoechas var. stoechas^[6]​

Nombres vernáculos

Amaranto (4), amaranto amarillo (5), amaranto con hojas de romero, andorgas, axea, boja (3), boja blanca (6), boja negra, boja ramblera, boja yesquera (3), cagailla de mirla, cardo heredero, copa real de España, elicriso, escoba limpia, flor de San Juan (2), flor del colmenero, flor perpetua, flores de San Juan, gallinácea, gallinaza, hagea blanca, hierba de la ciática, hierba tripera, humacielos (3), humera, inmortal (3), manzanilla (11), manzanilla alpina, manzanilla amarga, manzanilla basta (5), manzanilla bastarda (5), manzanilla borde, manzanilla borriquera (2), manzanilla bravía, manzanilla burrera, manzanilla de la reina (2), manzanilla de la sierra (2), manzanilla de lastra (2), manzanilla de montaña (3), manzanilla de monte (2), manzanilla de pastor (6), manzanilla del Moncayo, manzanilla del campo, manzanilla dulce, manzanilla fina (2), manzanilla mala, manzanilla montuna, manzanilla ordinaria, manzanilla real (7), manzanilla romana (2), manzanilla serrana, manzanilla silvestre (3), manzanilla yesquera (2), manzanillones, manzanillón (3), maranto, meaperros (8), pericones (2), perpetua (10), perpetua amarilla (6), perpetua de monte (4), perpetua silvestre (7), perpetuas, perpetuas amarillas (2), perpetuas de monte (2), perpetuas silvestres (3), perpetuas silvestres amarillas, piñerina, piñones, piñoninos, plateadilla, ruda, siempre viva, siempreflorida, siemprehuto, siempreviva (18), siempreviva amarilla (7), siempreviva de monte (7), siemprevivas (2), siemprevivas amarillas, siemprevivas de monte, tomilleja, tomillo, tomillo bastardo, tomillo blanco, tomillo churro (2), tomillo perruno, tomillo socarrinero, tomillo yesquero, yesca (3), yesquera.. Las cifras entre peréntesis indican la frecuencia registrada del vocablo en España.^[7]​

Referencias

Betibizi horia (Helichrysum stoechas) Asteraceae familiako espezie baten izen arrunta da, Mediterraneoan jatorria duena.

Hiru azpiespezie ditu^[1] :

• Helichrysum stoechas (L.) Moench var. maritimum
• Helichrysum stoechas (L.) Moench var. dolomiticum
• Helichrysum stoechas (L.) Moench subsp. stoechas

Erreferentziak

Helichrysum stoechas

L'immortelle commune ou immortelle des dunes (Helichrysum stoechas) est un sous-arbrisseau de la famille des Astéracées.

Description

C'est une petite plante psammophile aux tiges érigées à base ligneuse, aux feuilles linéaires, duveteuses, les supérieures parfois glabres, aux fleurs en capitules aux fleurons jaunes entourés de bractées.

Cette immortelle a une pilosité glanduleuse. Les poils glandulaires sécrètent des lipides souvent odorants qui forment une couche imperméable résistant à la dessiccation. La plante dégage ainsi une odeur épicée et chaude pouvant rappeler le curry, le sucre candi ou le café. En été, lorsque le soleil réchauffe la végétation de la dune grise, une odeur insistante et pénétrante de curry envahit l’atmosphère.

Caractéristiques

Organes reproducteurs :

• Type d'inflorescence : corymbe de capitules
• Répartition des sexes : hermaphrodite
• Type de pollinisation : entomogame, autogame
• Période de floraison : juin à septembre

Graine :

• Type de fruit : akène
• Mode de dissémination : barochore

Habitat et répartition :

• Habitat type : voir sous-espèces
• Aire de répartition : Méditerranée - atlantique

Utilisation :

• Puissant anti-inflammatoire naturel (huile essentielle)

Sous-espèces et variétés

Les trois variétés les plus connues^[1] :

• Helichrysum stoechas (L.) Moench var. maritimum, des pelouses sabulicoles européennes, maritimes, calcicoles
• Helichrysum stoechas (L.) Moench var. dolomiticum, des pelouses sabulicoles médioeuropéennes, subméditerranéennes, de l'intérieur des terres, dolomiticoles
• Helichrysum stoechas (L.) Moench subsp. stoechas, des pelouses sabulicoles médioeuropéennes, sub à méditerranéennes, de l'intérieur des terres, calcicoles

Propriétés médicinales

On utilise principalement l'extrémité des tiges et les fleurs aux propriétés^[2],[3] :

• anti-inflammatoire
• antitussive
• antibactérienne (germes gram +)
• antifongique (Candida albicans, Mycobacterium phlei)
• cholagogue
• diaphorétique
• diurétique
• expectorante
• fébrifuge
• antihelminthique

Elles étaient autrefois utilisées dans le traitement des rhumes.

Calendrier républicain

L'Immortelle était le nom attribué au 12e jour du mois de vendémiaire dans le calendrier républicain.

Notes et références

La stocade o tignamica (Helichrysum stoechas (L.) Moench 1794) è una pianta erbacea aromatica, perenne, appartenente alla famiglia delle Asteracee.

Descrizione

I fusti, fortemente accespati, sono cosparsi di densa peluria biancastra.
Le foglie sono lineari, lunghe 10–35 mm.
I fiori sono disposti in infiorescenze a capolino emisferiche di 4–6 mm di diametro.

Fiorisce da maggio ad agosto. Se bruciata da secca emana un gradevole odore.

Distribuzione e habitat

Si trova fino agli 800 m s.l.m. in garighe costiere e macchie delle regioni mediterranee occidentali. In Italia è una specie rara e la si trova a macchia di leopardo lungo la costa tirrenica^[1].

Uso

Fiori e foglie sono usati per le loro proprietà terapeutiche, principalmente balsamiche^[1]. È abbondante tra le dune costiere del Parco naturale di Migliarino, San Rossore, Massaciuccoli, dove viene utilizzato nella produzione di un particolare miele millefiori denominato "Miele della spiaggia".

Note

Bibliografia

• Maria Luisa Sotti, Maria Teresa della Beffa, Le piante aromatiche. Tutte le specie più diffuse in Italia, Milano, Editoriale Giorgio Mondadori, 1989, ISBN 88-374-1057-3.
• Funk V.A., Susanna A., Stuessy T.F. and Robinson H., Classification of Compositae (PDF), in Systematics, Evolution, and Biogeography of Compositae, Vienna, International Association for Plant Taxonomy (IAPT), 2009. URL consultato il 7 dicembre 2010 (archiviato dall'url originale il 14 aprile 2016).
• Michael O. Dillon: Classification and Phylogeny of the South American Gnaphalieae (Asteraceae), in Arnaldoa, 10(1), 2003, S. 45-60: Gnaphalieae

Helichrysum stoechas er en halvbusk i kurvplantefamilien.

Den blir opptil 50 cm høy med en ganske opprett vekst. Bladene er hvitfiltete og linjeformede, og når de knuses har de en sterk krydderduft. Blomsterkurvene sitter i en tett, kulerund, 15–30 mm bred kvast. Enkeltblomstene er gule og alle er rørformede. Rundt blomstene sitter lysegule støtteblad.

Arten vokser i garrigue og på steder med sand og stein inkludert sanddyner. Den er utbredt fra Den iberiske halvøy og Nordvest-Afrika østover til Tyrkia. Langs den franske atlanterhavskysten vokser arten i sanddyner helt nord til Bretagne.

En form med blader uten sterk lukt fra det østre middelhavsområdet ble tidligere regnet som en egen art, Helichrysum congulatum eller Helichrysum siculum, men betraktes av Flora Europaea som underarten Helichrysum stoechas subsp. barrelieri. Blomsterkvastene er mer åpne, ikke kulerunde og 25–64 mm brede.

Kilder

• O. Polunin og A. Huxley, norsk utgave P. Sunding (1978). Middelhavsflora. NKI-Forlaget. s. 178–179. ISBN 82-562-0490-7.
• M. Blamey og C. Grey-Wilson (2004). Wild Flowers of the Mediterranean (2 utg.). London: A & C Black. s. 436–437. ISBN 0-7136-7015-0.
• C. Grey-Wilson og M. Blamey; norsk utgave T. Faarlund og P. Sunding (1992). Teknologisk Forlags store illustrerte flora for Norge og Nord-Europa. Teknologisk Forlag. s. 400–401. ISBN 82-512-0355-4.
• INPN – Helichrysum stoechas Besøkt 28. oktober 2014.

Eksterne lenker

• (en) Helichrysum stoechas i Encyclopedia of Life
• (en) Helichrysum stoechas i Global Biodiversity Information Facility
• (en) Helichrysum stoechas hos NCBI
• (en) Helichrysum stoechas hos Tropicos
• (en) Helichrysum stoechas hos The International Plant Names Index
• (en) Kategori:Helichrysum stoechas – bilder, video eller lyd på Wikimedia Commons
• (en) Helichrysum stoechas – galleri av bilder, video eller lyd på Wikimedia Commons
• Helichrysum stoechas – detaljert informasjon på Wikispecies

• Blomster hos Helichrysum stoechas

• Helichrysum stoechas i sanddyner nær Cartagena

• Helichrysum stoechas subsp. barrelieri fra Kefallinia i Hellas

Helichrysum stoechas é uma espécie de planta com flor pertencente à família Asteraceae.

A autoridade científica da espécie é (L.) Moench, tendo sido publicada em Methodus Plantas Horti Botanici et Agri Marburgensis: a staminum situ describendi 575. 1794.^[1]

Os seus nomes comuns são marcenilha, perpétuas, perpétuas-das-areias ou perpétua-de-flores-encarreiradas.^[2]

Portugal

Trata-se de uma espécie presente no território português, nomeadamente os seguintes táxones infraespecíficos:^[3]

• Helichrysum stoechas subsp. stoechas - presente em Portugal Continental. Em termos de naturalidade é nativa da região atrás referida. Não se encontra protegida por legislação portuguesa ou da Comunidade Europeia.

Referências

Bibliografia

• Checklist da Flora do Arquipélago da Madeira (Madeira, Porto Santo, Desertas e Selvagens) - Grupo de Botânica da Madeira
• Helichrysum stoechas - Portal da Biodiversidade dos Açores
• Helichrysum stoechas - The Plant List (2010). Version 1. Published on the Internet; http://www.theplantlist.org/ (consultado em 29 de setembro de 2014).
• Helichrysum stoechas - International Plant Names Index
• Castroviejo, S. (coord. gen.). 1986-2012. Flora iberica 1-8, 10-15, 17-18, 21. Real Jardín Botánico, CSIC, Madrid.

Helichrysum stoechas là một loài thực vật có hoa trong họ Cúc. Loài này được (L.) Moench mô tả khoa học đầu tiên năm 1794.^[1]

Chú thích

Liên kết ngoài