Oxythyrea aciaga ye una especie de coleópteru de la familia Scarabaeidae, subfamilia Cetoniinae. Distribúise del paleárticu: Europa central y meridional, Canaries, Magreb y Oriente Mediu.[1][2] Ye unu de los coleópteros florícoles más frecuentes na península Ibérica.
Ye un inseutu fitófagu que presenta xeneralmente irisaciones de color cobre y llurdios blancos bien irregulares. Ye bien abondosu sobre flores de munchos tipos; con frecuencia destrúi les yemes florales de les videes y los árboles frutales. Les bárabos aliméntase de los raigaños. Al volar fai un ruiu paecíu al de l'abeya.
Oxythyrea funesta sobre una flor de jara
Oxythyrea funesta sobre un cardo
Oxythyrea funesta sobre una margarita
.jpg)
. Oxythyrea aciaga ye una especie de coleópteru de la familia Scarabaeidae, subfamilia Cetoniinae. Distribúise del paleárticu: Europa central y meridional, Canaries, Magreb y Oriente Mediu. Ye unu de los coleópteros florícoles más frecuentes na península Ibérica.
Ye un inseutu fitófagu que presenta xeneralmente irisaciones de color cobre y llurdios blancos bien irregulares. Ye bien abondosu sobre flores de munchos tipos; con frecuencia destrúi les yemes florales de les videes y los árboles frutales. Les bárabos aliméntase de los raigaños. Al volar fai un ruiu paecíu al de l'abeya.
Oxythyrea funesta sobre una flor de jara
Oxythyrea funesta sobre un cardo
Oxythyrea funesta sobre una margarita
L'escarabat del sudari o la brunidora (Oxythyrea funesta) és una espècie de coleòpter polífag de la família dels escarabeids, subfamília dels cetonins. Es distribueix per Europa central i meridional, Illes Canàries, Àsia Menor i Orient Mitjà. És un dels coleòpters florícoles més freqüents en la Península Ibèrica.
És un escarabat fitòfag de cos arrodonit, amb els èlitres negres amb tènues irisacions de color coure i taques blanques amb forma i distribució irregular, però simètriques. Tot el cos presenta un recobriment de pèls llargs i clars amb funció sensitiva. Les antenes estan acabades en forma de pinta que pot obrir a voluntat. Mesura al voltant d'un centímetre.
Durant la primavera i començaments d'estiu, l'escarabat del sudari és molt freqüent damunt les flors grans, com les de les rosàcies i cistàcies, alimentant-se de pol·len i nèctar, així com del pistil i estams, destruint les flors per on passa. Se'l veu volar durant els dies assolellats, i busca refugi durant els dies freds a l'espera d'un oratge més favorable.[1] A finals de maig i després de l'aparellament es dirigeixen cap al sòl, en busca de llocs frescs, humits i rics en restes vegetals i arrels, i fan la posta a uns centímetres del sòl. Passats quinze dies ixen les larves; blanques i grosses. Comencen a alimentar-se de les restes, són molt voraces, fins que assoleixen el seu màxim desenvolupament a finals d'estiu, és quan creen un capoll esferiforme amb restes vegetals i la seua femta, dins del qual completaran el seu desenvolupament de l'estadi de nimfa. Les potes de les larves no són funcionals, es desplacen mitjançant la contracció del seu cos. Després de 15-20 dies apareixen els adults, els quals passaran l'hivern baix terra esperant l'arribada de la primavera.[2]
Molt sovint es troba alimentant-se de molts tipus de flors, especialment rosàcies i cistàcies, i amb freqüència destrueix els borrons florals de les vinyes, els arbres fruiters i les flors immadures del blat, és per tant, un aclaridor de flors. En volar fa un soroll semblant al de l'abella de la mel, d'ací un dels seus noms.
Sobre una cistàcia (estepa)
Sobre una asteràcia (card)
Sobre una asteràcia (margarida)
Sobre una rosàcia (roser silvestre)
Sobre una al·liàcia (all de bruixa)
Sobre una caprifoliàcia (Scabiosa)
Aparellant-se
L'escarabat del sudari o la brunidora (Oxythyrea funesta) és una espècie de coleòpter polífag de la família dels escarabeids, subfamília dels cetonins. Es distribueix per Europa central i meridional, Illes Canàries, Àsia Menor i Orient Mitjà. És un dels coleòpters florícoles més freqüents en la Península Ibèrica.
Der Trauer-Rosenkäfer (Oxythyrea funesta) ist ein Käfer aus der Unterfamilie der Rosenkäfer (Cetoniinae). Eine weitere Art der Gattung Oxythyrea ist Oxythyrea cinctella, die jedoch im Unterschied zum Trauer-Rosenkäfer nicht in Mitteleuropa vorkommt.
Die Käfer werden 8 bis 12 Millimeter lang. Ihr Körper ist glänzend schwarz gefärbt und hat neben einer struppigen, weißen Behaarung viele kleine weiße Flecken auf den Deckflügeln, dem Halsschild und der Unterseite des Körpers. Die sechs Flecken des Halsschildes verlaufen in zwei parallelen Längsreihen beidseits der Mitte des Halsschildes, an der eine Längsschwiele ausgebildet ist. Die Deckflügel besitzen fünf erhabene Längsstreifen. Bei älteren Exemplaren sind meist keine Haare zu finden, da diese mit der Zeit abgerieben werden.
Die Tiere leben in Wärmegebieten, vor allem in Nordafrika und dem restlichen Mittelmeerraum, östlich bis Transkaukasien auf Steppenheiden und Kalkböden. Auch kommt die Art in der Nähe von Waldrändern und blütenreichen Wiesen vor. Bis vor einiger Zeit war sie sehr selten nur in Südwestdeutschland zu finden, es gibt jedoch (vermutlich im Zuge der Klimaerwärmung) deutliche Ausbreitungstendenzen. Mittlerweile kann die Art regelmäßig z. B. in Bayern oder auch in Sachsen beobachtet werden, stellenweise sogar häufig.[1] Die Tiere fliegen von Mai bis Juli.
Die Imagines ernähren sich von Pollen, die Larven von Pflanzenwurzeln. Die Weibchen legen wenige Eier jeweils einzeln in den Boden ab. Die Larven werden bis zu 30 Millimeter lang. Vor dem Herbst schlüpfen die adulten Käfer, die aber auch bis zum nächsten Frühling in der Erde verbleiben können.
In einigen Bundesländern wie zum Beispiel in Bayern war der Trauer-Rosenkäfer selten und galt als stark gefährdet (Rote Liste Stand 2003).[2][3] Als Schutzmaßnahmen werden die Förderung und Ausweitung naturnaher, extensiver Beweidungsformen, die Erhaltung und der Schutz von Magerrasen, Binnendünen, Mooren und Fließgewässern mit natürlicher Eigendynamik und die Erhöhung des Alt- und Totholzanteils in naturnahen Waldgebieten genannt. In Deutschland kann er aktuell als ungefährdet gelten.[1]
Der Trauer-Rosenkäfer (Oxythyrea funesta) ist ein Käfer aus der Unterfamilie der Rosenkäfer (Cetoniinae). Eine weitere Art der Gattung Oxythyrea ist Oxythyrea cinctella, die jedoch im Unterschied zum Trauer-Rosenkäfer nicht in Mitteleuropa vorkommt.
Oxythyrea funesta is a phytophagous beetle species belonging to the family Cetoniidae, subfamily Cetoniinae.
Common name “White spotted rose beetle”.
This beetle is present in most of Europe, in the eastern Palearctic realm, and in the Near East.
Larvae are up to 30 mm long, they feed on plant roots and can remain until next spring in the soil.
The adults appear early in the spring, they grow up to 8–12 millimetres (0.31–0.47 in) and can mostly be encountered from May through July. They are considered an insect pest that do not just feed on pollen, but rode the floral organs, especially damaging light in color buds and flowers.
Their colour is black, more or less bronzed. Most of the specimens show six white spots in two longitudinal rows on the pronotum and many others on the elytra. They are completely covered with white pubescence (easily visible in profile). Older specimens usually have no hairs, as they are rubbed off with time.
_mating.jpg)
Mating, Estonia
Older specimen
Oxythyrea funesta is a phytophagous beetle species belonging to the family Cetoniidae, subfamily Cetoniinae.
Common name “White spotted rose beetle”.
This beetle is present in most of Europe, in the eastern Palearctic realm, and in the Near East.
Larvae are up to 30 mm long, they feed on plant roots and can remain until next spring in the soil.
The adults appear early in the spring, they grow up to 8–12 millimetres (0.31–0.47 in) and can mostly be encountered from May through July. They are considered an insect pest that do not just feed on pollen, but rode the floral organs, especially damaging light in color buds and flowers.
Their colour is black, more or less bronzed. Most of the specimens show six white spots in two longitudinal rows on the pronotum and many others on the elytra. They are completely covered with white pubescence (easily visible in profile). Older specimens usually have no hairs, as they are rubbed off with time.
Oxythyrea funesta es una especie de coleóptero de la familia Scarabaeidae, subfamilia Cetoniinae. Se distribuye por el Paleártico: Europa central y meridional, Canarias, Magreb y Oriente Medio.[1][2] Es uno de los coleópteros visitantes de flores más frecuentes en la península ibérica.
Es un insecto fitófago que presenta generalmente irisaciones de color cobre y manchas blancas muy irregulares. Es muy abundante sobre flores de muchos tipos; con frecuencia destruye las yemas florales de las vides y los árboles frutales. La larva se alimenta de raíces. Al volar hace un ruido parecido al de la abeja.
Oxythyrea funesta es una especie de coleóptero de la familia Scarabaeidae, subfamilia Cetoniinae. Se distribuye por el Paleártico: Europa central y meridional, Canarias, Magreb y Oriente Medio. Es uno de los coleópteros visitantes de flores más frecuentes en la península ibérica.
Es un insecto fitófago que presenta generalmente irisaciones de color cobre y manchas blancas muy irregulares. Es muy abundante sobre flores de muchos tipos; con frecuencia destruye las yemas florales de las vides y los árboles frutales. La larva se alimenta de raíces. Al volar hace un ruido parecido al de la abeja.
Täpikpõrnikas (Oxythyrea funesta) on mardikaliste seltsi kuuluv putukaliik.
Putukat on ka Eestis.[1]
Täpikpõrnikas (Oxythyrea funesta) on mardikaliste seltsi kuuluv putukaliik.
Putukat on ka Eestis.
Oxythyrea funesta
La Cétoine grise, Oxythyrea funesta, est une espèce de coléoptères de la famille des Scarabaeidae, de la sous-famille des Cetoniinae (cétoines).
Elle doit son nom de genre à sa forme en bouclier (du grec ὀξύς / oxús, pointu, et θυρεός / thyreós, bouclier), le nom d'espèce funesta évoquant sa couleur noire (latin funesta, « funéraire, funèbre »).
Ce coléoptère est présent pratiquement dans toute l'Europe, dans l'écozone paléarctique et au Proche-Orient[1],[2].
Les larves mesurent jusqu'à 30 mm de long et se nourrissent de matières en décomposition[3] et des racines des plantes[4],[5]. Elle est aussi saproxylique[6]. Elles peuvent rester jusqu'au printemps suivant dans le sol.
Les adultes apparaissent au début du printemps et peuvent être rencontrés de mai à juillet. Ils grandissent jusqu'à 1 à 1,5 cm. Leur vol fait un bruit semblable à celui de l'abeille.
Leur couleur est noire, tendant vers le bronze ou verdâtre.
Les mâles présentent au milieu de la face ventrale de l'abdomen sur le pronotum quatre à six points blancs sur deux rangées longitudinales et beaucoup d'autres sur les élytres ainsi que 3 dents sur le tibia antérieur dont deux orientées vers l'extérieur. Chez les femelles, l'abdomen est noir et bombé. Jeune, ils sont entièrement recouverts d'une pubescence blanche qui disparaît en environ deux mois.
La présence de points blancs sur le pronotum écarte le genre Tropinota.
En vieillissant, cette cétoine perd ses poils et certains points blancs s'estompent.
Accouplement
L'espèce Oxythyrea funesta a été décrite par l’entomologiste autrichien Nicolaus Poda von Neuhaus en 1761.
Cette cétoine phytophage est considérée comme insecte nuisible car elle ne se nourrit pas seulement de pollen, mais aussi des organes floraux, en particulier des bourgeons et fleurs de couleur claire des Rosaceae (les fleurs d'arbres fruitiers, de roses et d’iris notamment). Lorsque leur nombre est important, ils peuvent occasionner des dégâts dans les vergers de pêchers, d'agrumes, d'Actinidia (Kiwi) ou les cultures de plantes ornementales lors de la floraison, en consommant les étamines ou en endommageant les pistils.
La Cétoine noire à points blancs n'a qu'un seul prédateur, la Scolie hirsute (Scolia hirta), une guêpe qui la parasite. Cette espèce de guêpe est en voie de disparition, laissant ainsi le champ libre à la prolifération de la Cétoine noire à points blancs.
Il n'existe pas de traitement chimique. Les jardiniers qui craignent son effet funeste au potager ou au verger profitent de sa préférence pour les fleurs blanches (ce qui la rend très visible) pour l'éliminer manuellement le matin où elle est moins véloce.
[PDF]) Oxythyrea funesta
La Cétoine grise, Oxythyrea funesta, est une espèce de coléoptères de la famille des Scarabaeidae, de la sous-famille des Cetoniinae (cétoines).
Elle doit son nom de genre à sa forme en bouclier (du grec ὀξύς / oxús, pointu, et θυρεός / thyreós, bouclier), le nom d'espèce funesta évoquant sa couleur noire (latin funesta, « funéraire, funèbre »).
La cetoniella (Oxythyrea funesta Poda, 1761) è un insetto della famiglia degli Scarabaeidae, sottofamiglia Cetoniinae.
Le dimensioni di Oxythyrea funesta vanno da 6 a 12 mm[1] ed è di color nero più o meno bronzato. La forma tipica è ricoperta di pubescenza elevata nera (ben visibile di profilo), che manca nella varietà consobrina.
Le zampe sono relativamente lunghe e consentono all'insetto di aggrapparsi saldamente ai fiori ma in compenso non gli garantiscono una buona locomozione sui terreni lisci. Questo a causa dei tarsi, dotati di unghie robuste che sul liscio sono poco funzionali. La maggior parte degli esemplari presenta inoltre sul lato dorsale numerose macchiette di pubescenza bianca (talvolta mancanti). In particolare il pronoto porta 6 macchie bianche tipiche della specie.
Le larve sono della tipica forma a "C". La testa, che presenta un paio di poderose mandibole, è sclerificata, così come le zampe, per permettere all'insetto di muoversi più facilmente nel terreno. Lungo i fianchi presenta dei forellini chitinosi che costituiscono l'apparato respiratorio della larva. Le larve di questa specie sono di dimensioni minori rispetto a quelle delle cetonie, in quanto l'adulto che ne verrà fuori sarà di piccole dimensioni.
Oxythyrea funesta compare sui fiori già all'inizio della primavera (da marzo a settembre[2]) ed è di abitudini prettamente diurne. Quando vola emette un ronzio simile a quello di una mosca, anche l'aspetto è simile a quello di una mosca, durante il volo. Questo coleottero è un eccellente volatore, in grado di compiere rapidi cambi di direzione mentre vola. È un insetto fitofago che non si limita a nutrirsi del polline, ma rode gli organi floreali, risultando in alcuni casi dannoso per l'agricoltura. Paradossalmente ricopre un importante ruolo di impollinatore. Danneggia i fiori e boccioli in prevalenza di colore chiaro.
L'accoppiamento di questi insetti avviene sui fiori e dura diversi minuti. Lo sviluppo avviene in circa 2 anni.[3]
La specie è comune e diffusa in Europa (eccezion fatta per l'estremo nord), in nord Africa e ad est fino alla Turchia e Iran.[4]
È visibile nei giardini fioriti e presso i cespugli di biancospino.[5]
.jpg)
_mating.jpg)
url (aiuto). La cetoniella (Oxythyrea funesta Poda, 1761) è un insetto della famiglia degli Scarabaeidae, sottofamiglia Cetoniinae.
Kvapusis auksavabalis (Oxythyrea funesta) – auksavabalių (Cetoniidae) šeimos vabalas. Kūnas 8 - 12 mm. Juodas arba juodai žalsvas, kartais bronzinio atspalvio. Priešnugarėlė netaisyklingai taškuota, su šešiom baltom dėmelėmis, išsidėsčiusiomis dviem išilginėmis eilėmis. Antsparniai su 5 baltų taškų eilėmis.
Aptinkama ant įvairių augalų žiedų birželio mėnesį. Lervos vystosi dirvoje, minta augaliniu detritu.
Lietuvoje reta rūšis.
.jpg)
Kvapusis auksavabalis (Oxythyrea funesta) – auksavabalių (Cetoniidae) šeimos vabalas. Kūnas 8 - 12 mm. Juodas arba juodai žalsvas, kartais bronzinio atspalvio. Priešnugarėlė netaisyklingai taškuota, su šešiom baltom dėmelėmis, išsidėsčiusiomis dviem išilginėmis eilėmis. Antsparniai su 5 baltų taškų eilėmis.
Aptinkama ant įvairių augalų žiedų birželio mėnesį. Lervos vystosi dirvoje, minta augaliniu detritu.
Lietuvoje reta rūšis.
Smirdīgā rožvabole (Oxythyrea funesta) ir vaboļu suga, kas izplatīta Eiropā un Tuvajos Austrumos. Sastopama arī Latvijā.
Vēsturiski sastopama Dienvideiropā, Vidusjūras reģionā, Tuvajos Austrumos, Ziemeļāfrikā, arī Aizkaukāzā. Pēdējās desmitgadēs strauji izplatījusies uz ziemeļiem, sasniedzot Somiju. Kopš 20. gadsimta 90. gadiem areāls ietver arī Latviju.
Smirdīgā rožvabole ir jauna suga Latvijas kukaiņu faunā, pirmo reizi sastapta tikai 1992. gadā Rīgā. Tas sakrīt ar sugas strauju izplatību ziemeļu virzienā. Mūsdienās tās izplatība aptver visu Latvijas teritoriju un areāla ziemeļu mala jau sasniegusi Somiju. Latvijā kopš 20. gadsimta 90. gadiem vairāki desmiti novērojumu.
2016. gadā smirdīgā rožvabole ir nosaukta par vienu no Latvijas dabas simboliem — Gada kukaini. Kā Latvijai jauna suga, kuras areāla paplašināšanās, iespējams, saistīta ar klimata izmaiņām, tā izraudzīta, lai pievērstu uzmanību cilvēka ietekmei uz vidi.[1]
Visai liela, 0,8-1,5 cm gara vabole ar melni spīdīgu ķermeni, ko klāj gaiši plankumi un garš rets apmatojums. Kāpuri balti, līdzīgi kā citām Latvijā sastopamajām rožvabolēm, tikai mazāki.
Līdzīgi citām rožvabolēm tā ir fitofāgs. Kāpuri attīstās augsnē vienas sezonas laikā, barojas ar saknēm. Pieaugušās vaboles parādās vasarā, bieži novērojamas uz ziediem, kur barojas ar nektāru. Sastopama pārsvarā kultūrainavā.
Smirdīgā rožvabole (Oxythyrea funesta) ir vaboļu suga, kas izplatīta Eiropā un Tuvajos Austrumos. Sastopama arī Latvijā.
Oxythyrea funesta er en bille som hører til familien skarabider (Scarabaeidae) i gruppen skarabider (Scarabaeoidea). Kroppsformen viser at den hører til gruppen gullbasser (Cetoniinae), men den er slankere enn de andre nordeuropeiske artene i denne gruppen, og kan kjennes på at den har to rekker av groper på pronotum. Arten finnes ikke i Norden, men er funnet i Baltikum.
En middelsstor (8-12 millimeter), svart skarabide. Arten har en slankere kroppsform enn andre nordeuropeiske gullbasser (Cetoniinae). Pronotum har tre par groper som danner to lengderekker, og dekkvingene har spredte, hvite flekker. Denne arten mangler metallglans. På sidene har den utstående, hvite hår.
Arten er varmekjær og finnes i Nord-Europa bare på svært solrike steder. De voksne billene besøker gjerne blomster.
Den er utbredt i Europa nord til Latvia og finnes også i Nord-Afrika.
Oxythyrea funesta er en bille som hører til familien skarabider (Scarabaeidae) i gruppen skarabider (Scarabaeoidea). Kroppsformen viser at den hører til gruppen gullbasser (Cetoniinae), men den er slankere enn de andre nordeuropeiske artene i denne gruppen, og kan kjennes på at den har to rekker av groper på pronotum. Arten finnes ikke i Norden, men er funnet i Baltikum.
Oxythyrea funesta é uma espécie de insetos coleópteros polífagos pertencente à família Cetoniidae.[1]
A autoridade científica da espécie é Poda, tendo sido descrita no ano de 1761.
Trata-se de uma espécie presente no território português.
Oxythyrea funesta é uma espécie de insetos coleópteros polífagos pertencente à família Cetoniidae.
A autoridade científica da espécie é Poda, tendo sido descrita no ano de 1761.
Trata-se de uma espécie presente no território português.
Oxythyrea funesta là một loài bọ cánh cứng trong họ Scarabaeidae, phân họ Cetoniinae.
Loài này có mặt ở khắp châu Âu, vùng Đông miền Cổ bắc và Cận Đông. Ấu trùng dài 30 mm, và chúng ăn rễ cây và có thể ngủ trong đất cho đến mùa xuân năm sau.
.jpg)
-8347.jpg)
Bài viết liên quan đến họ côn trùng Scarabaeidae này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn. Oxythyrea funesta là một loài bọ cánh cứng trong họ Scarabaeidae, phân họ Cetoniinae.
Loài này có mặt ở khắp châu Âu, vùng Đông miền Cổ bắc và Cận Đông. Ấu trùng dài 30 mm, và chúng ăn rễ cây và có thể ngủ trong đất cho đến mùa xuân năm sau.
Бронзовка вонючая[1], или олёнка рябая[1], или олёнка зловонная[1] (лат. Oxythyrea funesta) — жук из семейства пластинчатоусых.
Жук длиной от 8 до 12 мм. Тело окрашено в блестящий чёрный цвет и покрыто наряду с белым волосяным покровом, множеством маленьких белых пятен на надкрыльях, переднеспинке и нижней стороне тела. 6 пятен на переднеспинке проходят двумя параллельными продольными рядами с двух сторон от середины переднеспинки. На надкрыльях имеется пять продольных полос. У совсем старых экземпляров волосы часто стираются со временем.
Бронзовка вонючая живёт в тёплых регионах, прежде всего, в Северной Африке и Средиземноморье, на востоке до Закавказья вид обитает в степных пустошах и на известковых землях. Вид встречается также вблизи опушек леса и богатых цветами лугов.
Лёт начинается с мая по июль.
Имаго питаются пыльцой, личинки корнями растения. Самки кладут отдельные яйца на землю. Личинки достигают длины до 30 мм. До осени из них появляются совершеннолетние жуки, которые могут оставаться в земле до следующей весны.
Бронзовка вонючая, или олёнка рябая, или олёнка зловонная (лат. Oxythyrea funesta) — жук из семейства пластинчатоусых.
_(3258162246).jpg)
