Asparagus acutifolius ye una especie de planta fanerógama de la familia Asparagaceae.
Alcuéntrase distribuyida por tola cuenca mediterránea. En Francia alcontrar nel Sur del país; N'España por cuasi tola Península (sacante en delles zones atlántiques) y les Islles Baleares;[1] n'Italia y Grecia tamién ye abondo común.
Ye una planta viviega, perenne. Puede atopase en caminos bonalmente, en suelos secos y soleyeros. Y en los retueyos nuevos o espárragos puede atopase gran cantidá d'asparagina.
Esti esparragal estremar de les otres pola gran cantidá de pequeños cladodios de color verde escuru que cubren cuasi tola planta; ye frecuente que tenga'l porte d'una pequeña liana. Vive en llugares más frescos y visiegos, pero ye bien posible que coincida con otres especies d'esparragales nos mesmos llugares. Floria a la fin del branu.
L'espárragu usar dende tiempos alloñaos como una verdura y pa la medicina, por cuenta del so sabor delicao y les sos propiedaes diurétiques. Esiste una receta pa la cocción de los espárragos nel llibru más antiguu de recetes qu'esiste, De re coquinaria, Llibru III d'Apicius. Fueron cultivaos polos antiguos exipciu, los griegos y los romanos, que comer frescos de temporada y ensugaben el frutu pal so usu pel iviernu. L'espárragu perdió la so popularidá mientres La Edá Media, pero resurdió mientres el sieglu XVII.
D'antiguo utilizábase como diuréticu.
Yá lo conocíen los exipcios y abarrúntase que fueron los romanos los que la introducieron na Península ibérica.
Utilízase como alimento los tarmos o retueyos nuevos, hasta la so parte maderiza. Estos tarmos llamaos turiones nacen del rizoma basal y cuando tienen les sos fueyes y escayos entá tienres constitúin un platu esquisitu en determinaes meses. Son amargosos, anque non por demás y suélense rustir o comer en tortiella, siempres dependiente de la gastronomía que reina nel llugar.
L'espárragu ye baxu en caloríes, nun contién nada de grasa nin colesterol, y tien un conteníu bien baxo en sal. Ye una fonte rica d'acedu fólico, potasiu, fibra natural y rutina. El nome del ácidu amino asparraguina derivar de la pallabra “Asparagus”, una y bones la planta del espárragu ye rica nesti compuestu.
Prepárense y sírvense los biltos de delles maneres pel mundu. Na cocina asiática, de cutiu prepárense los espárragos pol métodu de tostar amodo dando munches vueltes al sartén “stir-fry”. Los restoranes cantonenses nos EEUU de cutiu sirven los espárragos preparaos pol métodu enantes mentáu, acompañaos de pollu, gambes o xata. Tamién los sirven envueltos de lonchas de tocín. Pueden preparar rápido a planchar o a la parrilla sobre caricote de carbón natural o de lleña. Tamién s'usen como ingrediente en sopes y estofaos. Al estilu francés, de cutiu fiérvense o se cuecen al vapor y sírvense con un mueyu holandés, con mantequilla fundida o con aceite d'oliva, con quesu parmesano o con mayonesa. Pueden usase inclusive como un postre. Hai olles especialmente diseñaos pa poder cocelos al vapor, calteniendo les yemes fuera de l'agua.
Pueden faese encurtidos colos espárragos, y aguantar mientres dellos años. Delles marques etiquetar “marinaos”, lo cual significa lo mesmo.
La parte inferior del espárragu de cutiu lleva arena, por tantu hai que llavalos bien para'l so cocción.
Les rizomas y el raigañu del espárragu úsense etnos-medicamente pa tratar infeiciones d'orina amás d'infeiciones de piedres nel reñón y la vexiga. Tamién se cree que los espárragos tienen propiedaes afrodisíacas (esta creencia deber en parte a la forma fálica de los tarmos).
El Real Xardín Botánicu de Madrid cuenta con un (en castellán) exemplar] de Asparagus acutifolius.
Les fotografíes tán tomaes en: (UTM) X: 442699.66 Y: 4451485.86 Fusu: 30. (Camín ente Pintu y Valdemoro al llau de la vía ferroviaria)
Asparagus acutifolius describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Sp. Pl. 314 1753.[2]
Asparagus: nome dáu al espárragu en llatín y que provién de la mesma del usáu en griegu, teniendo igualmente'l significáu de 'biltu, tallito'.[3]
acutifolius: epítetu que fai referencia a la forma de les fueyes; acuta, procede del llatín "afiláu, apuntiáu" y folia de "fueya".
Asparagus acutifolius ye una especie de planta fanerógama de la familia Asparagaceae.
Asparagus acutifolius (lat. Asparagus acutifolius) - quşqonmazkimilər fəsiləsinin qulançar cinsinə aid bitki növü.
Asparagus acutifolius (lat. Asparagus acutifolius) - quşqonmazkimilər fəsiləsinin qulançar cinsinə aid bitki növü.
L'esparreguera boscana (Asparagus acutifolius)[1] és un arbust en forma de liana. També rep el nom d'esparreguera fonollera o esparreguera borda.[2]
Té una tija de 40 cm a més de 2 m de llargada, flexible i corbada, amb brots basals que apareixen a la primavera drets i tendres anomenats turions (els espàrrecs), amb fulles molt reduïdes que passen desapercebudes, de l'axil·la de les quals surten feixos de 5 a 12 cladodis disposats en verticils, curts, de 3 a 6 mm, persistents, rígids i punxants, que prenen la funció fotosintetitzadora que les fulles no fan.
Les flors són d'un groc verdós, unisexuals, les masculines, i les femenines situades en peus diferents (planta dioica), disposades d'1 a 4 en cada nus, oloroses, amb un sol embolcall floral en forma de campana, amb 6 divisions. La floració se n'esdevé entre agost i setembre.
El fruit madur és una petita baia negra, d'uns 5 mm amb 1 o 2 llavors.
A terra baixa en el domini dels alzinars de tots els Països Catalans, tant en els boscos com en les garrigues i marges. Es pot trobar entre els 0 i els 1.000 metres d'altitud.[3]
A la primavera, abans que es facin llenyosos, se'n cullen els brots tendres. S'han de collir tallant-los arran de terra o esquinçant-los del rizoma.
La manera més freqüent de cuinar els brots tendres de l'esparreguera boscana és en truita.
El seu nom prové del grec aspáragos -esparreguera-, i del llatí acutus -agut- i folium -fulla-, en referència als cladodis aguts i punxants i que, en realitat, no són les fulles.
L'esparreguera boscana (Asparagus acutifolius) és un arbust en forma de liana. També rep el nom d'esparreguera fonollera o esparreguera borda.
Der Spitzblättriger Spargel (Asparagus acutifolius), auch Stechender Spargel oder Wilder Spargel genannt, ist eine Pflanzenart aus der Gattung Spargel (Asparagus) in der Familie der Spargelgewächse (Asparagaceae).
Der Spitzblättrige Spargel ist ein immergrüner Halbstrauch, der Wuchshöhen von 1 bis 2 Meter erreicht. Der holzige Stängel ist weißlich bis grau, bogig überhängend oder kletternd. Der Stängel und seine Verzweigungen sind längs gefurcht bis fast glatt. Je Knoten sind (5–)10–30(–50) Scheinblätter vorhanden, die in Büscheln in den Achseln kleiner schuppenförmiger „Blättchen“ stehen. Die Scheinblätter sind grün bis blaugrün, steif, spitz-stechend und messen 2–8(–10) × 0,3–0,5 Millimeter. Die Schuppenblätter haben am Grund einen 2 bis 4 Millimeter langen Dorn.
Der Spitzblättrige Spargel ist zweihäusig diözisch. Die Blüten stehen zu (1–)2–4 zusammen mit den Scheinblättern an den Knoten. Sie sind gelblich-grün und besitzen eine glockige, 6-teilige und 3–4 Millimeter lange Blütenhülle. Der Blütenstiel ist 3–7(–8) Millimeter lang. Die männlichen Blüten besitzen 6 Staubblätter und einen reduzierten Pistillode, die weiblichen besitzen 6 Staminodien. Der dreikammerige Fruchtknoten der weiblichen Blüten ist oberständig.
Die rundlichen Beeren haben einen Durchmesser von 4,5–7,5(–10) Millimeter, sind im reifen Zustand bläulich-schwarz und enthalten 1–2 Samen. Die rundlichen Samen sind schwärzlich.
Die Blütezeit reicht von (Juli) August bis September (Oktober). Die Bestäubung erfolgt durch Insekten und die Verbreitung der Samen durch Tiere.[1]
Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 20.[2]
Die Scheinblätter sind bei Populationen aus dem westlichen Mittelmeergebiet generell kürzer als bei Populationen aus dem östlichen Mittelmeergebiet.
Die Unterart Asparagus acutifolius var. gracilis Baker mit nur schwach holzigen Stängeln und dünnen kaum stacheligen Scheinblättern kommt in Küstenregionen (hauptsächlich auf den Inseln) vor.
Weiter Spargelarten, die im Mittelmeergebiet vorkommen sind:
Der Spitzblättrige Spargel kommt rund um das Mittelmeer in lichten Wäldern, Macchien und Garigues bis in eine Höhe von 800 Metern vor. Er wächst sowohl an sonnigen als auch an halbschattigen Stellen und kommt auf trockenen, steinigen, silikatischen oder kalkhaltigen Böden vor. Er ist ein Anzeiger für trockene Standorte.[1] Der Spitzblättrige Spargel kommt in Spanien (einschl. der Balearen), Frankreich (einschl. Korsika), dem früheren Jugoslawien, Albanien, Griechenland (einschl. Kreta), Italien (einschl. Sardinien, Sizilien), auf Zypern, Israel, der Türkei dem nördlichen Algerien, dem nördlichen Libyen, Marokko und Tunesien vor.[3]
Der wildwachsende Spitzblättrige Spargel wird rund um Triest, in den wärmeren Teilen Sloweniens und Kroatiens aber auch im Südosten Frankreichs und im Nordosten Spaniens (Katalonien) in Form der jungen Triebe gesammelt, kurz angeschmort und als Gemüsebeilage gegessen. Die Triebe sind wesentlich dünner als der kommerzielle Spargel, aber geschmacklich viel intensiver. Sie besitzen einen leicht bitteren Geschmack[1] sowie antioxidative und antiproliferative Eigenschaften.[4]
Spitzblättriger Spargel wird selten als Zierpflanze genutzt. Die Art ist seit spätestens 1640 in Kultur.
Der Spitzblättriger Spargel (Asparagus acutifolius), auch Stechender Spargel oder Wilder Spargel genannt, ist eine Pflanzenart aus der Gattung Spargel (Asparagus) in der Familie der Spargelgewächse (Asparagaceae).
Melajoya strîlok, melajoya peldirî, melajoya pelzirav, melajoya pelstrî, çavmarka strîlok (Asparagus acutifolius) cureyek melajoyan e, ji malbata Asparagaceae.
Bi qasî 1-2 metro bilind dibe. Navê xwe ji pelgên xwe yên kesk ên wekî diriyan (striyan) digire. Ji Asyayê, ji peravên Deryaya Naverast belav bûye. Heya 1525 metro bilindahiya ji rûyê avê jî tê dîtin.
Melajoya strîlok, melajoya peldirî, melajoya pelzirav, melajoya pelstrî, çavmarka strîlok (Asparagus acutifolius) cureyek melajoyan e, ji malbata Asparagaceae.
Bi qasî 1-2 metro bilind dibe. Navê xwe ji pelgên xwe yên kesk ên wekî diriyan (striyan) digire. Ji Asyayê, ji peravên Deryaya Naverast belav bûye. Heya 1525 metro bilindahiya ji rûyê avê jî tê dîtin.
Łe sparaxełe (nome sientifego Asparagus acutifolius) xe na piantina deła fameja dełe Liliaceae. In primavera vien fora picołi fiori bianchi pieni de profumo e dopo picołe perle rose (no magnarle: łe xe tosiche). Se tira su invese i buti, ke se pol metare soto axedo o sotojo o farghe insieme un rixoto o magnarli coti. Cuxinà con aqua de bojo prima, dopo se pol desfrizarli coł'ojo o metarli 'ntełe fortaje.
Asparagus acutifolius, common name wild asparagus, is an evergreen perennial plant belonging to the genus Asparagus. The specific epithet, acutifolius, meaning "thorny leaves", is derived from Latin acutus (pointed, acute), and -folius (-leaved), and refers to the characteristic shape of the leaves, a quite common feature in the typical plants of the Mediterranean.[1]
Asparagus acutifolius reaches on average 30–70 centimetres (12–28 in) of height. The stems have much-branched feathery foliage. The "leaves" are in fact needle-like modified stems. The flowers are bell-shaped and in small clusters, greenish-white to yellowish, 4.5–5.5 millimetres (0.18–0.22 in) long. The flowers are dioecious (on each plant they are only male or female). In some Mediterranean regions flowering occurs in late Summer from August through September, often after heavy storms. In this case the small green berries, of 5–6 millimetres (0.20–0.24 in) in diameter, are fully ripe in winter.
This species is present throughout the Mediterranean Basin.
These plants grow near woods and in uncultivated places, on dry and sunny soil. They can be found at an altitude of 0–1,300 metres (0–4,265 ft) above sea level.
Asparagus acutifolius, common name wild asparagus, is an evergreen perennial plant belonging to the genus Asparagus. The specific epithet, acutifolius, meaning "thorny leaves", is derived from Latin acutus (pointed, acute), and -folius (-leaved), and refers to the characteristic shape of the leaves, a quite common feature in the typical plants of the Mediterranean.
Asparagus acutifolius es una especie de planta fanerógama de la familia Asparagaceae. Anteriormente clasificada en la familia Liliaceae.
Se encuentra distribuida por toda la cuenca mediterránea. En Francia se localiza en el sur del país; En España por casi toda la península (excepto en algunas zonas atlánticas) y las islas Baleares;[1] en Italia y Grecia también es bastante común.
Es una planta vivaz, perenne. Se puede encontrar en caminos espontáneamente, en suelos secos y soleados. Y en los retoños nuevos o espárragos se puede encontrar gran cantidad de asparagina.
Esta esparraguera se diferencia de las otras por la gran cantidad de pequeños cladodios de color verde oscuro que cubren casi toda la planta; es frecuente que tenga el porte de una pequeña liana. Vive en lugares más frescos y sombríos, pero es muy posible que coincida con otras especies de esparragueras en los mismos lugares. Florece al final del verano.
El espárrago se usa desde tiempos lejanos como una verdura y para la medicina, debido a su sabor delicado y sus propiedades diuréticas. Existe una receta para la cocción de los espárragos en el libro más antiguo de recetas que existe, De re coquinaria, Libro III de Apicius. Fueron cultivados por los antiguos egipcios, los griegos y los romanos, los cuales los comieron frescos de temporada y secaban el fruto para su uso en invierno. El espárrago perdió su popularidad durante La Edad Media, pero resurgió durante el siglo XVII.
Antiguamente se utilizaba como diurético.
Ya lo conocían los egipcios y se sospecha que fueron los romanos los que la introdujeron en la Península ibérica.
Se utiliza como alimento los tallos o retoños nuevos, hasta su parte leñosa. Estos tallos llamados turiones nacen del rizoma basal y cuando tienen sus hojas y espinas aún tiernas constituyen un plato exquisito en determinadas mesas. Son amargos, aunque no en exceso y se suelen asar o comer en tortilla, siempre dependiente de la gastronomía que reina en el lugar.
El espárrago es bajo en calorías, no contiene nada de grasa ni colesterol, y tiene un contenido muy bajo en sal. Es una fuente rica de ácido fólico, potasio, fibra natural y rutina. El nombre del ácido amino asparraguina se derive de la palabra “Asparagus”, ya que la planta del espárrago es rica en este compuesto.
Se preparan y se sirven los brotes de varias maneras por el mundo. En la cocina asiática, a menudo se preparan los espárragos por el método de freír lentamente dando muchas vueltas al sartén “stir-fry”. Los restaurantes cantonenses en los EE. UU. a menudo sirven los espárragos preparados por el método anteriormente mencionado, acompañados de pollo, gambas o ternera. También los sirven envueltos de lonchas de tocino. Se pueden preparar rápidamente a la plancha o a la parrilla sobre brasa de carbón natural o de leña. También se usan como ingrediente en sopas y estofados. Al estilo francés, a menudo se hierven o se cuecen al vapor y se sirven con una salsa neerlandesa, con mantequilla fundida o con aceite de oliva, con queso parmesano o con mayonesa. Pueden usarse incluso como un postre. Hay ollas especialmente diseñados para poder cocerlos al vapor, manteniendo las yemas fuera del agua.
Se pueden hacer encurtidos con los espárragos, y se aguantan durante varios años. Algunas marcas los etiquetan “marinados”, lo cual significa lo mismo.
La parte inferior del espárrago a menudo lleva arena, por tanto hay que lavarlo bien para su cocción.
Las rizomas y la raíz del espárrago se usan en etnos-medicina para tratar infecciones de orina además de infecciones de piedras en el riñón y la vejiga. También se cree que los espárragos tienen propiedades afrodisíacas (esta creencia se debe en parte a la forma fálica de los tallos).
El Real Jardín Botánico de Madrid cuenta con un ejemplar] de Asparagus acutifolius.
Las fotografías están tomadas en: (UTM) X: 442699.66 Y: 4451485.86 Huso: 30. (Camino entre Pinto y Valdemoro al lado de la vía ferroviaria)
Asparagus acutifolius fue descrita por Carlos Linneo y publicado en Sp. Pl. 314 1753.[2]
Ver: Asparagus
acutifolius: epíteto que hace referencia a la forma de las hojas; acuta, procede del latín "afilado, puntiagudo" y folia de "hoja".
Asparagus acutifolius es una especie de planta fanerógama de la familia Asparagaceae. Anteriormente clasificada en la familia Liliaceae.
Neulaparsa (Asparagus acutifolius) on ruohovartinen, ainavihanta monivuotinen kasvi.[1]
Neulaparsan rungot kasvavat 1-1,5 m pitkiksi.[2] Tyypillinen kasvutapa on osittain lamoava ryteikkö. Kiemurtelevasta päävarresta lähtee lyhyempiä oksia, ja niistä puolestaan neulasmaisia pikkuoksia. Nämä kasvavat kimppuina suomumaisten varsinaisten lehtien ympärillä. Kukat ovat pieniä, tähtimäisiä, ja niistä kypsyy mustia marjoja.[3]
Neulaparsaa tavataan Välimeren ympäristössä.[2]
Neulaparsan nuoria versoja kerätään villivihannekseksi.[3] Myös kasvin viljelemistä on tutkittu jonkun verran.[4]
Neulaparsa (Asparagus acutifolius) on ruohovartinen, ainavihanta monivuotinen kasvi.
Neulaparsan rungot kasvavat 1-1,5 m pitkiksi. Tyypillinen kasvutapa on osittain lamoava ryteikkö. Kiemurtelevasta päävarresta lähtee lyhyempiä oksia, ja niistä puolestaan neulasmaisia pikkuoksia. Nämä kasvavat kimppuina suomumaisten varsinaisten lehtien ympärillä. Kukat ovat pieniä, tähtimäisiä, ja niistä kypsyy mustia marjoja.
Neulaparsaa tavataan Välimeren ympäristössä.
Neulaparsan nuoria versoja kerätään villivihannekseksi. Myös kasvin viljelemistä on tutkittu jonkun verran.
Asperge sauvage
Asparagus acutifolius appelée simplement Asperge sauvage est une espèce d'asperges sauvages répandue sur le pourtour méditerranéen, très courante dans le Sud de la France. Elle appartient à la famille des Asparagaceae.
Il ne faut pas confondre l'Asperge des bois, le Tamier commun et l'Asperge Sauvage. Ce sont bien des espèces différentes bien que les noms vernaculaires sont souvent mal utilisés. Ainsi on retrouve régulièrement sur les étals des Asperges des bois et du Tamier commun sous le nom d’Asperge Sauvage.
Elle ressemble à Asparagus fallax. Ses pousses du printemps sont comestibles, bien qu'elles soient beaucoup moins grosses que les pousses d'Asparagus officinalis qui sont, elles, commercialisées. La période de récolte peut commencer dès mi-février sur les versants ensoleillés près de la côte en Afrique du Nord, et s'étaler jusqu'à fin avril sur les versants plus ombragés à l'intérieur des terres en méditerranée française. Elle est aussi beaucoup cueillie en Espagne (Catalogne), en Italie, en Slovénie et sur la côte dalmate.
Les pousses peuvent être bouillies et servies avec de la vinaigrette, ou simplement agrémenter une omelette lors de la Saint Loup, lors des fêtes occitanes.
Ses inflorescences sont des glomérules.
Cette espèce est dioïque, entomogame et disperse ses graines par endozoochorie.
Asparagus acutifolius pousse dans les lieux secs et arides, avec des températures chaudes. Cette espèce est répartie dans toute la région Méditerranéenne de France.
Asperge sauvage
Asparagus acutifolius appelée simplement Asperge sauvage est une espèce d'asperges sauvages répandue sur le pourtour méditerranéen, très courante dans le Sud de la France. Elle appartient à la famille des Asparagaceae.
Oštrolisna šparoga (divlja šparoga; lat. Asparagus acutifolius) je vazdazelena biljka iz roda Asparagus koja se od ostalih vrsta na području Hrvatske razlikuje po svojoj drvenastoj stabljici. Ostale vrste tankolisna šparoga (A. tenuifolius Lam.), morska (A. maritimus (L.) Mill.) i ljekovita šparoga (A. officinalis L.), komercijalno su nezanimljive, a i zakonski zaštićene.[1]
Oštrolisna šparoga raste na visinama do 1 200 m., i ona je jedina u Hrvatskoj koja nije zaštićena i jedina koja se uveliko koristi u prehrani, pa se stoga i bere za prodaju. To je sredozemna biljka koja raste u sklopu makije, a voli poluzasjenjena i vlažna mjesta uz šumske putove, stare zidove i suhoziđa.
Nazivaju je i divlja šparoga, za razliku od vrtne (ljekovite šparoge), čije je podrijetlo vjerojatno istočno Sredozemlje, koju sade po vrtovima jer je od davnina poznat oda pospješuje rad bubrega i izlučivanje vode iz tijela.[2]
Stabljike oštrolisne ili divlje šparogee izbijaju iz gomolja, što joj omogućava da se lako obnovi nakon najezde berača ili da preživi požare po makijama[3]. Starije stabljike su sivkaste boje, a beru se samo mladi izbojci koji izrastu svakog proljeća iz podzemnih dijelova, osobito nakon što zatopli poslije kiša.
Cvjetanjem biljka postaje sve gorča i počinje gubiti kulinarska svojstva; plod joj je bobica koja kad sazrije postane crna.
Oštrolisna šparoga (divlja šparoga; lat. Asparagus acutifolius) je vazdazelena biljka iz roda Asparagus koja se od ostalih vrsta na području Hrvatske razlikuje po svojoj drvenastoj stabljici. Ostale vrste tankolisna šparoga (A. tenuifolius Lam.), morska (A. maritimus (L.) Mill.) i ljekovita šparoga (A. officinalis L.), komercijalno su nezanimljive, a i zakonski zaštićene.
Oštrolisna šparoga raste na visinama do 1 200 m., i ona je jedina u Hrvatskoj koja nije zaštićena i jedina koja se uveliko koristi u prehrani, pa se stoga i bere za prodaju. To je sredozemna biljka koja raste u sklopu makije, a voli poluzasjenjena i vlažna mjesta uz šumske putove, stare zidove i suhoziđa.
Nazivaju je i divlja šparoga, za razliku od vrtne (ljekovite šparoge), čije je podrijetlo vjerojatno istočno Sredozemlje, koju sade po vrtovima jer je od davnina poznat oda pospješuje rad bubrega i izlučivanje vode iz tijela.
Stabljike oštrolisne ili divlje šparogee izbijaju iz gomolja, što joj omogućava da se lako obnovi nakon najezde berača ili da preživi požare po makijama. Starije stabljike su sivkaste boje, a beru se samo mladi izbojci koji izrastu svakog proljeća iz podzemnih dijelova, osobito nakon što zatopli poslije kiša.
Cvjetanjem biljka postaje sve gorča i počinje gubiti kulinarska svojstva; plod joj je bobica koja kad sazrije postane crna.
L'asparago selvatico (Asparagus acutifolius L.) è una piccola pianta sempreverde cespugliosa, perenne, della famiglia delle Asparagacee[2], diffusa in tutto il bacino del Mediterraneo. I nomi comuni "asparago spinoso" e "asparago pungente" derivano dalle caratteristiche spine poste alla base dell'apparato fogliare; è pianta caratteristica della macchia mediterranea.
Da non confondersi con il luppolo selvatico o con i germogli di pungitopo (entrambi chiamati anche "asparagi selvatici"), i cui germogli vengono ancora oggi raccolti a primavera nelle campagne e nei luoghi incolti per farne ottimi risotti, frittate e minestre.
Da 0 a 1300 metri, comune in prossimità dei boschi e in luoghi incolti.
I germogli dal sapore amarognolo sono spesso utilizzati in cucina per fare frittate o sughi; molto apprezzato il risotto con asparagi.
Gli asparagi germogliano in primavera e sono molto più piccoli, ma anche più saporiti dei comuni asparagi coltivati; vengono raccolti allo stadio di getti immaturi (germogli), si possono cogliere più volte.
Occorre fare attenzione nella raccolta staccando accuratamente il getto dalla base, senza strapparlo o danneggiare il cespo sotterraneo; queste precauzioni permettono che il cespo produca ancora getti.
In stagione di primavera avanzata occorre sospendere la raccolta e permettere la normale vegetazione dello stelo, la produzione delle foglie spinose, la fioritura (e la fruttificazione). La vegetazione completa consente l'accumulo di sostanze di riserva nel cespo sotterraneo che alimentano la vegetazione dell'anno successivo; questa cura permette la sopravvivenze della pianta per molti anni.
L'asparago selvatico può essere coltivato in orto mediante impianto dei cespi o per seme; l'impianto opportunamente condotto (concimazioni, diserbo, potatura di rinnovo degli steli, interruzione della raccolta a fine primavera) ha una durata poliennale. La raccolta dal coltivato evita il danneggiamento della flora spontanea.
L'asparago selvatico (Asparagus acutifolius L.) è una piccola pianta sempreverde cespugliosa, perenne, della famiglia delle Asparagacee, diffusa in tutto il bacino del Mediterraneo. I nomi comuni "asparago spinoso" e "asparago pungente" derivano dalle caratteristiche spine poste alla base dell'apparato fogliare; è pianta caratteristica della macchia mediterranea.
Da non confondersi con il luppolo selvatico o con i germogli di pungitopo (entrambi chiamati anche "asparagi selvatici"), i cui germogli vengono ancora oggi raccolti a primavera nelle campagne e nei luoghi incolti per farne ottimi risotti, frittate e minestre.
Asparagus acutifolius er en plante i aspargesfamilien.
Den er en rikt forgrenet og forvedet klatreplante, som blir opptil to meter høy. Bladene er redusert til skjell. Blomstene er gulgrønne og dufter søtt. Frukten er et bær som blir svart når det er modent. Arten vokser på tørre, steinete steder og i maquis og garrigue. Av og til vokser den i furuskog. Asparagus acutifolius er utbredt rundt hele Middelhavet.
Asparagus acutifolius er en plante i aspargesfamilien.
Den er en rikt forgrenet og forvedet klatreplante, som blir opptil to meter høy. Bladene er redusert til skjell. Blomstene er gulgrønne og dufter søtt. Frukten er et bær som blir svart når det er modent. Arten vokser på tørre, steinete steder og i maquis og garrigue. Av og til vokser den i furuskog. Asparagus acutifolius er utbredt rundt hele Middelhavet.
Grein
Blomster
Umodne bær
Vekstform
Asparagus acutifolius é uma espécie de planta fanerógama da família Asparagaceae.
Encontra-se distribuída por toda a Bacia do Mediterrâneo . Em Portugal localiza-se nas regiões da Estremadura, Ribatejo, Alentejo, Algarve. Em #o França localiza-se no Sul do país; Em Espanha por quase todo o pais (excepto em algumas zonas atlánticas) e as Ilhas Baleares; em Itália, Grécia, e Costa Rica também é bastante comum esta planta.[1]
É uma planta perenne. também connhecia por esparragueira, esparragos ; Corruda-menor, Espargo-bravo-menor, Esparago-silvestre-menor.
Pode-se encontrar em caminhos espontaneamente, em solos secos e com muita exposição solar especialmente junto a pedras,muros,e junto de arbustos ou árvores especialmente a oliveira .
Nos rebentos jovens pode-se encontrar grande quantidade de asparagina.
Esta esparraguera diferencia-se das outras pela grande quantidade de pequenos cladodios de cor verde escuro que cobrem quase toda a planta; é frequente que tenha o porte de uma pequena liana. Vive em lugares mais frescos e sombrios, mas é muito possível que coincida com outras espécies de esparragueras nos mesmos lugares. Floresce ao final do verão.
O espárrago usa-se desde tempos longínquos como uma verdura e para a medicina, devido a seu sabor delicado e suas propriedades diuréticas. Existe uma receita para cozinhar os espárragos no livro mais antigo de receitas que existe, De re coquinaria, Livro III de Apicius. Foram cultivados pelos antigos egípcios, os gregos e os romanos, os quais os comeram frescos de temporada e secavam o fruto para seu uso em inverno. Os espárragos perderam popularidade durante A Idade Média, mas o seu consumo resurge a partir do século XVII.
Antigamente utilizava-se como diurético.
Já o conheciam os egípcios e se suspeita que foram os romanos os que a introduziram na Península ibéria.
Utiliza-se como alimento os rebentos jovens, até sua parte lenhosae por ser demasiado dura para cozinhar. Estes rebentos nascem do rizoma e quando têm suas folhas e espinhas muito ternas constituem um alimento gormet ou de subsistencia extraordinário em determinadas mesas .Sendo portanto consumido pelos mais ricos e mais pobres.O seu sabor é amargo, ainda que não em excesso. Frequetemente são cozidos em sopa de espargos ou em omelete de espargos.
O espárgo é baixo em calorías, não contém gordura nem colesterol, e é muito baixo em sal. É uma fonte rica de ácido fólico, potasio, fibra natural e rotina. O nome do ácido amino asparraguina derive-se da palavra “Asparagus”, já que a planta do espárrago é rica neste composto.
Asparagus acutifolius é uma espécie de planta fanerógama da família Asparagaceae.
Asparagus acutifolius là một loài thực vật có hoa trong họ Măng tây. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.[1]
Asparagus acutifolius là một loài thực vật có hoa trong họ Măng tây. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.