dcsimg

Comments ( Inglês )

fornecido por eFloras
Formerly cultivated throughout the tropics for Indigo.
licença
cc-by-nc-sa-3.0
direitos autorais
Missouri Botanical Garden, 4344 Shaw Boulevard, St. Louis, MO, 63110 USA
citação bibliográfica
Flora of Pakistan Vol. 0: 82 in eFloras.org, Missouri Botanical Garden. Accessed Nov 12, 2008.
fonte
Flora of Pakistan @ eFloras.org
editor
S. I. Ali & M. Qaiser
projeto
eFloras.org
original
visite a fonte
site do parceiro
eFloras

Description ( Inglês )

fornecido por eFloras
Shrub, 60-120 cm tall, branches pubescent, hairs appressed. Leaves 1.2-12.5 cm long; leaflets 7-13, c. 5-26 mm long, elliptic or oblong, glabrous to subglabrous above, appressly pubescent below; petiolule c. 1 mm long; stipules small. Inflorescence a subsessile raceme, c. 5-12 cm long. Calyx c. 1-1.5 mm long, pubescent, teeth as long as the tube. Corolla pink. Vexillum c. 4-4.5 mm long. Fruit 1.8-3.8 cm long, c. 2.5 mm broad, straight or slightly curved, glabrous, 10-12-seeded.
licença
cc-by-nc-sa-3.0
direitos autorais
Missouri Botanical Garden, 4344 Shaw Boulevard, St. Louis, MO, 63110 USA
citação bibliográfica
Flora of Pakistan Vol. 0: 82 in eFloras.org, Missouri Botanical Garden. Accessed Nov 12, 2008.
fonte
Flora of Pakistan @ eFloras.org
editor
S. I. Ali & M. Qaiser
projeto
eFloras.org
original
visite a fonte
site do parceiro
eFloras

Distribution ( Inglês )

fornecido por eFloras
Distribution: Pakistan (Punjab, Sind); India; Ceylon; Burma; Indonesia; Philippines; Siam; Indo China; Malaya; Tropical Africa; introduced in Tropical America.
licença
cc-by-nc-sa-3.0
direitos autorais
Missouri Botanical Garden, 4344 Shaw Boulevard, St. Louis, MO, 63110 USA
citação bibliográfica
Flora of Pakistan Vol. 0: 82 in eFloras.org, Missouri Botanical Garden. Accessed Nov 12, 2008.
fonte
Flora of Pakistan @ eFloras.org
editor
S. I. Ali & M. Qaiser
projeto
eFloras.org
original
visite a fonte
site do parceiro
eFloras

Flower/Fruit ( Inglês )

fornecido por eFloras
Fl. Per.: November-December.
licença
cc-by-nc-sa-3.0
direitos autorais
Missouri Botanical Garden, 4344 Shaw Boulevard, St. Louis, MO, 63110 USA
citação bibliográfica
Flora of Pakistan Vol. 0: 82 in eFloras.org, Missouri Botanical Garden. Accessed Nov 12, 2008.
fonte
Flora of Pakistan @ eFloras.org
editor
S. I. Ali & M. Qaiser
projeto
eFloras.org
original
visite a fonte
site do parceiro
eFloras

Comprehensive Description ( Inglês )

fornecido por North American Flora
Indigofera tinctoria L Sp. PI. 751. 1753
Indigofera tinctoria macrocarpa DC. Prodr. 2: 224, in part. 1825. Anila tinctoria normalis Kuntze, Rev. Gen. 160. 1891.
A shrub, 1-2 m. high; branches terete or slightly angled, more or less strigose; stipules subulate-setaceous, 2-3 mm. long; leaves 5-10 cm. long, spreading; leaflets 9-15, distinctly petioluled, obovate or oval, rounded and mucronate at the apex, obtuse or acute at the base, 1-2.5 cm. long, 6-15 mm. wide, usually glabrous above, strigose beneath; racemes 3-7 cm. long, usually shorter than the leaves; calyx 1.5 m. long; corolla reddish-yellow, 5-6 mm. long; wings spatulate; pod linear-cylindric, usually 3-3.5 cm. long, 2 mm. broad, slightly curved towards the apex, 8-12-seeded; seeds 2 mm. long, 1.5 mm. thick.
Tvpe locality: India.
Distribution: Subtropical Florida; West Indies; escaped from cultivation and naturalized; native of southern India.
licença
cc-by-nc-sa-3.0
citação bibliográfica
Per Axel Rydberg. 1919. (ROSALES); FABACEAE; PSORALEAE. North American flora. vol 24(1). New York Botanical Garden, New York, NY
original
visite a fonte
site do parceiro
North American Flora

Comprehensive Description ( Inglês )

fornecido por North American Flora
Indigofera sumatrana Gaertn. Fruct 2:317 1791
Indigofera indica Lam. Encyc. 3: 245. 1789. Not /. indica Mill. 1768.
Indigofera tinctoria I.unan, Hort. Jam. 1: 419. 1814.
Indigofera tinctoria macrocarpa DC. Prodr. 2: 224, in part. 1825.
A shrub, 1-2 m. high; branches somewhat angled, strigose; stipules subulate, 2 mm. long; leaves 5-8 cm. long, spreading; leaflets 7-11, distinctly petioluled, obovate, rounded and mucronate at the apex, cuneate or acute at the base, 1-2.5 cm. long, strigose on both sides; racemes 3-8 cm. long; calyx 1.5 mm. long, strigose; corolla reddish-orange, 5 mm. long; pod 3-4 cm. long, 3 mm. wide, sickle-shaped, abruptly acute, S-12-seeded; seeds 2 mm. long, 1.5 mm. thick.
Type locality: (Not given, but by inference) Sumatra.
Distribution: Jamaica to Virgin Islands and St. Kitts; also in Venezuela; cultivated and naturalized; native from northern India to Formosa and the Dutch East Indies.
licença
cc-by-nc-sa-3.0
citação bibliográfica
Per Axel Rydberg. 1919. (ROSALES); FABACEAE; PSORALEAE. North American flora. vol 24(1). New York Botanical Garden, New York, NY
original
visite a fonte
site do parceiro
North American Flora

Physical Description ( Inglês )

fornecido por USDA PLANTS text
Perennial, Shrubs, Herbs, Taproot present, Nodules present, Stems erect or ascending, Ste ms less than 1 m tall, Stems 1-2 m tall, Stems solid, Stems or young twigs sparsely to densely hairy, Stems silvery, canescent, tomentose, cobwebby, or wooly, Stems with 2-branched hairs, dolabriform, Leaves alternate, Leaves petiolate, Stipules inconspicuous, absent, or caducous, Stipules setiform, subulate or acicular, Stipules persistent, Stipules free, Leaves compound, Leaves odd pinnate, Leaf or leaflet margins entire, Leaflets opposite, Leaflets 5-9, Leaflets 10-many, Leaves glabrous or nearly so, Leaves hairy on one or both surfaces, Inflorescences racemes, Inflorescences spikes or spike-like, Inflorescence axillary, Bracts very small, absent or caducous, Flowers zygomorphic, Calyx 5-lobed, Calyx glabrous, Petals separate, Corolla papilionaceous, Petals clawed, Petals pinkish to rose, Petals red, Petals orange or yellow, Banner petal ovoid or obovate, Wing petals narrow, oblanceolate to oblong, Wing petals auriculate, Wing tips obtuse or rounded, Keel petals auriculat e, spurred, or gibbous, Keel abruptly curved, or spirally coiled, Keel tips obtuse or rounded, not beaked, Stamens 9-10, Stamens diadelphous, 9 united, 1 free, Filaments glabrous, Style terete, Fruit a legume, Fruit unilocular, Fruit freely dehiscent, Fruit elongate, straight, Fruit oblong or ellipsoidal, Fruit coriaceous or becoming woody, Fruit exserted from calyx, Fruit inflated or turgid, Fruit internally septate between the seeds, Fruit compressed between seeds, Fruit torulose or moniliform, strongly constricted between seeds, Fruit glabrous or glabrate, Fruit hairy, Fruit 3-10 seeded, Fruit 11-many seeded, Seeds ovoid to rounded in outline, Seed surface smooth, Seeds olive, brown, or black.
licença
cc-by-nc-sa-3.0
compilador
Dr. David Bogler
fonte
Missouri Botanical Garden
fonte
USDA NRCS NPDC
original
visite a fonte
site do parceiro
USDA PLANTS text

Indigofera tinctoria ( Asturiano )

fornecido por wikipedia AST
«Añil (planta)» redirixe equí. Pa otres aceiciones, ver Añil (dixebra).

Indigofera tinctoria (índigo verdaderu) Índigo; azul, Phera; portador, Tinctoria; tinta, (portador de tinta azul). Ye una planta perteneciente a la familia de les lleguminoses y ye la fonte orixinal de tinte índigo. Ta naturalizada n'Asia tropical y templada, y partes d'África, el so hábitat primixeniu ye Mesoamérica.

 src=
Indigoferina
 src=
Ilustración

Descripción

Ye un parrotal de 1 a 2 m d'altor. Puede ser una planta añal, bienal, o perenne, dependiendo del clima onde creza. Tien fueyes verde clares pinnaes; y flores con manchitas roses o violetes. Al ser una llegume, la so secuencia ameyora'l suelu como lu faen otres lleguminoses fijadoras de nitróxenu atmosféricu.

Usos

Foi cultiváu en tol mundu dende munchos sieglos. Anguaño enforma tinte ye sintéticu, pero'l proveniente naturalmente de I. tinctoria entá se consigue, vendíu como colorante natural. La planta amás ye un bon cultivu protector del suelu.

La tintura llógrase procesando les fueyes. Enfiñir n'agua y fáense lleldar pa convertir el glicósido indicano naturalmente presente na fueya nos colorantes azules indigotina y Indigoferina. El precipitáu de la solución de fueyes lleldaes entemecer con un álcali fuerte como lejía, prensando, ensugando, y faciéndolo polvu. El polvu depués entemezse con delles otres sustances pa dar distintos graos d'azul y de púrpura.

Principios activos

Los rotenoides deguelin, dehydrodeguelin, rotenol, rotenona, tephrosin y sumatrol pueden atopase en I. tinctoria.[1]

Taxonomía

Indigofera tinctoria describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Species Plantarum 2: 751. 1753.[2]

Sinonimia
  • Anila tinctoria var. normalis Kuntze
  • Indigofera anil var. orthocarpa DC.
  • Indigofera bergii Vatke
  • Indigofera cinerascens DC.
  • Indigofera houer Forssk.
  • Indigofera indica Lam.
  • Indigofera oligophylla Baker
  • Indigofera orthocarpa (DC.) O.Berg & C.F.Schmidt
  • Indigofera sumatrana Gaertn.
  • Indigofera tinctoria Blanco
  • Indigofera tulearensis Drake[3]

Ver tamién

Referencies

Bibliografía

  1. Feeser, Andrea. Rede, White, and Black Make Blue: Indigo in the Fabric of Colonial South Carolina Life (University of Xeorxa Press; 2013) 140 pages; scholarly study explains how the plant's popularity as a dye bound together local and transatlantic communities, slave and free, in the 18th century.
  2. CONABIO. 2009. Catálogu taxonómicu d'especies de Méxicu. 1. In Capital Nat. Méxicu. CONABIO, Mexico City.
  3. Funk, V. A., P. Y. Berry, S. Alexander, T. H. Hollowell & C. L. Kelloff. 2007. Checklist of the Plants of the Guiana Shield (Venezuela: Amazones, Bolivar, Delta Amacuro; Guyana, Surinam, French Guiana). Contr. O.S. Natl. Herb. 55: 1–584. View in Biodiversity Heritage Library
  4. Hokche, O., P. Y. Berry & O. Huber. (eds.) 2008. Nuevu Cat. Fl. Vasc. Venezuela 1–860. Fundación Instituto Botánicu de Venezuela, Caracas.
  5. Howard, R. A. 1988. Leguminosae. Fl. Lesser Antilles (Dicotyledoneae–Part 1) 4: 334–538.
  6. Isely, D. 1990. Leguminosae (Fabaceae). 3(2): xix, 1–258. In Vasc. Fl. S.Y. O. S.. The University of North Carolina Press, Chapel Hill.
  7. Liogier, H. A. 1988. Spermatophyta: Leguminosae to Anacardiaceae. Descr. Fl. Puertu Ricu & Adj. Isl. 2: 1–481.
  8. Long, R. W. & O. K. Lakela. 1971. Fl. Trop. Florida i–xvii, 1–962. University of Miami Press, Coral Cables.
  9. Nasir, Y. & S. I. Ali (eds). 1980-2005. Fl. Pakistan Univ. of Karachi, Karachi.

Enllaces esternos

Cymbidium Clarisse Austin 'Best Pink' Flowers 2000px.JPG Esta páxina forma parte del wikiproyeutu Botánica, un esfuerciu collaborativu col fin d'ameyorar y organizar tolos conteníos rellacionaos con esti tema. Visita la páxina d'alderique del proyeutu pa collaborar y facer entrugues o suxerencies.
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia authors and editors
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia AST

Indigofera tinctoria: Brief Summary ( Asturiano )

fornecido por wikipedia AST
Indigofera tinctoria «Añil (planta)» redirixe equí. Pa otres aceiciones, ver Añil (dixebra).

Indigofera tinctoria (índigo verdaderu) Índigo; azul, Phera; portador, Tinctoria; tinta, (portador de tinta azul). Ye una planta perteneciente a la familia de les lleguminoses y ye la fonte orixinal de tinte índigo. Ta naturalizada n'Asia tropical y templada, y partes d'África, el so hábitat primixeniu ye Mesoamérica.

 src= Indigoferina  src= Ilustración
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia authors and editors
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia AST

Boyaq indiqoferası ( Azerbaijano )

fornecido por wikipedia AZ

Boyaq indiqoferası (lat. Indigofera tinctoria)[1] - indiqofera cinsinə aid bitki növü.[2]

İstinadlar

  1. Nurəddin Əliyev. Azərbaycanın dərman bitkiləri və fitoterapiya. Bakı, Elm, 1998.
  2. Elşad Qurbanov. Ali bitkilərin sistematikası, Bakı, 2009.
Inula britannica.jpeg İkiləpəlilər ilə əlaqədar bu məqalə qaralama halındadır. Məqaləni redaktə edərək Vikipediyanı zənginləşdirin.
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Vikipediya müəllifləri və redaktorları
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia AZ

Boyaq indiqoferası: Brief Summary ( Azerbaijano )

fornecido por wikipedia AZ

Boyaq indiqoferası (lat. Indigofera tinctoria) - indiqofera cinsinə aid bitki növü.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Vikipediya müəllifləri və redaktorları
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia AZ

Anyil autèntic ( Catalão; Valenciano )

fornecido por wikipedia CA

Anyil autèntic (Indigofera tinctoria) és un arbust del gènere dels Indigofera. La planta va ser una de les fonts originals del color indi. El lloc d'on és nativa és desconegut, ja que s'ha cultivat durant molts segles. S'ha naturalitzat a l'Àsia tropical i temperada i també a parts d'Àfrica. Actualment la majoria dels tints i colorants són sintètics però el tint natural indigo d'I. tinctoria encara es comercialitza.

Descripció

L'anyil autèntic és un arbust de dos metres d'alt. Pot ser cultivat com planta anual, bianual o perenne segons el clima on creix. Les fulles són compostes pinnades i les flors són roses o violes.

El tint s'obté processant les fulles de la planta. Es deixen en remull en l'aigua i es fan fermentar per tal de convertir el glucòsid anomenat indican que té en el tint blau indigotina. El precipitat obtingut de la fermentació de les fulles es mescla amb una base forta com hidròxid de sodi i se'n fa una pols. Aquesta pols es mescla amb diverses substàncies per produir tons diferents de blau i porpra.

S'hi poden trobar els rotenoides deguelina, dehidrodeguelina, rotenol, rotenona, tefrosina isumatrol.[1]

Referències

 src= A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anyil autèntic Modifica l'enllaç a Wikidata
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autors i editors de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia CA

Anyil autèntic: Brief Summary ( Catalão; Valenciano )

fornecido por wikipedia CA

Anyil autèntic (Indigofera tinctoria) és un arbust del gènere dels Indigofera. La planta va ser una de les fonts originals del color indi. El lloc d'on és nativa és desconegut, ja que s'ha cultivat durant molts segles. S'ha naturalitzat a l'Àsia tropical i temperada i també a parts d'Àfrica. Actualment la majoria dels tints i colorants són sintètics però el tint natural indigo d'I. tinctoria encara es comercialitza.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autors i editors de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia CA

Indigovník pravý ( Checo )

fornecido por wikipedia CZ
 src=
Zobrazení indigovníku pravého

Indigovník pravý (Indigofera tinctoria) je subtropická kulturní rostlina, jeden z mnoha druhů velmi rozsáhlého rodu indigovník. Je lidmi pěstován již více než 2000 let, získává se z něj jasně modré barvivo „indigo“ pro barvení textilií a výrobu inkoustu.

Rozšíření

Rostlina pochází ze západní Afriky odkud se dostala téměř do všech tropických a subtropických oblastí. Největšího rozšíření se jí dostalo v 18. století, kdy začala být ve velké míře pěstována hlavně v Indii, odkud se dostala do Jihovýchodní Asie, Arábie, většiny Afriky, Austrálie i tropické Ameriky. Byla vysazována i na jihu Evropy, do Střední Evropy k vůli chladnému klimatu nedoputovala.

V současnosti je přírodní indigo při průmyslovém barvení látek vytlačeno chemickými barvivy a rostliny se pěstují jen řídce.

Ekologie

Vyskytuje se v sezóně zaplavovaných travnatých oblastech jen rozptýleně porostlých vzrostlými stromy. Obvykle roste v nadmořské výšce do 1000 m a v místech, kde je průměrná roční teplota nad 22 °C a úhrn srážek za rok se pohybuje od 500 do 1500 mm. Dlouhotrvající deště a záplavy, stejně jako nadměrné teplo a suché větry způsobují vadnutí rostlin.

Porost indigovníku pravého pro technické účely se získává výsevem skarifikovaných, nebo předem namáčených semen do sponu 30 × 30 cm, semena klíčí do týdne; lze také vysazovat semenáče vypěstované ve školce. Po vyrašení již nepotřebuje mnoho péče, roste rychle a pleje se pouze výjimečně. Protože dokáže kořenovými bakteriemi fixovat vzdušný dusík, dá se úspěšně pěstovat i na nevyhnojených půdách.

Popis

 src=
Květenství

Polokeřovitá, vytrvalá rostlina s bylinnými, hodně rozvětvenými prýty dorůstající do výše 1 až 2 m. Stonky jsou porostlé krátkými, štětinovými palisty a spirálovitě uspořádanými, lichozpeřenými, řapíkatými listy dlouhými 4 až 8 cm (které se podobají známému trnovku akátu). Oválné až obvejčité lístky, vyrůstající ve čtyřech až sedmi párech, bývají dlouhé 1,5 až 3 cm a široké 1 až 1,5 cm. Na bázi u krátkého řapíčku jsou čepele lístků tupé nebo špičaté, na vrcholu zaoblené neb hrotité a spodní stranu mají jemně chlupatou.

Drobné bílé, červenavě žluté nebo lososově růžové květy vyrůstají v 8 až 16 cm dlouhých hroznech. Oboupohlavné květy mají srostlý, stříbřitě pýřitý kalich asi 2 mm dlouhý. Koruna, dlouhá do 5 mm, má tři plátky volné a dva srostlé v člunek. V květu je deset dvoubratrých tyčinek, jedna horní je volná. Vrchní jednodílný semeník nese dlouhou čnělku.

Plody jsou tenké, válcovité lusky 2 až 4 cm dlouhé, které obsahují průměrně 10 kulovitých, asi 2 mm velkých semen s pevným osemením.

Význam

Indigovník pravý se pěstuje pro modré barvivo, které je považováno za jedno z nejkvalitnějších. Vyrábí se z nadrcených stonků keřů pokosených ve výši 10 až 20 cm nad zemí, obvykle ve stáří 4 až 5 měsíců a v počátku kvetení. Drť se asi 10 hodin fermentuje ve studené vodě, kde následkem enzymové hydrolýzy vzniká žlutý indoxyl. Výluh se přefiltruje a za stálého míchání se indoxyl působením vzdušného kyslíku vysráží v modré indigo usazující se ve formě kalu na dně. Roztok se přečistí a pevný zbytek, nerozpustný pigment indigo, se usuší a slisuje. V Indii se z hektaru sklidí asi 10 tun rostlin, pro kilogram barviva je zapotřebí asi 250 kg rostlin.

Pokosené keře brzy obrůstají, sklizeň se opakuje dvakrát až třikrát, pak se zaorají. Barvivo nesprávně nazývané „indigo“ se vyrábí také z borytu barvířského, je však méně kvalitní. Od objevu syntetických barviv používání indiga silně pokleslo, v současnosti slouží hlavně k barvení domácích textilií u původních afro-asijských obyvatel a v restaurátorství.[1][2][3][4][5][6]

Reference

  1. RAK, Lubomír. BOTANY.cz: Indigovník pravý [online]. O. s. Přírodovědná společnost, BOTANY.cz, rev. 03.07.2007 [cit. 2015-07-17]. Dostupné online. (česky)
  2. Dendrologie.cz: Indigofera tinctoria [online]. P. Horáček a J. Mencl, rev. 31.12.2006 [cit. 2015-07-17]. Dostupné online. (česky)
  3. AtlasRostlin.cz: Indigovník barvířský [online]. Tiscali media, a.s., Praha [cit. 2015-07-17]. Dostupné online. (česky)
  4. Pandanus Database of Plante: Indigofera tinctoria [online]. Ústav jižní a centrální Asie, FF Univerzita Karlova v Praze [cit. 2015-07-17]. Dostupné online. (česky)
  5. GAO, Xien-fen; SCHRIRE, Brian D. Flora of China: Indigofera tinctoria [online]. Missouri Botanical Garden, St. Louis, MO & Harvard University Herbaria, Cambridge, MA, USA [cit. 2015-07-17]. Dostupné online. (anglicky)
  6. JANSEN, P. C. M.; CARDON, D. Plant Resources of Tropical Africa: Indigofera tinctoria [online]. Prota4U, Network Office Europe, Wageningen University, Wageningen, NL, rev. 2005 [cit. 2015-07-17]. Dostupné online. (anglicky)

Externí odkazy

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia autoři a editory
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia CZ

Indigovník pravý: Brief Summary ( Checo )

fornecido por wikipedia CZ
 src= Zobrazení indigovníku pravého

Indigovník pravý (Indigofera tinctoria) je subtropická kulturní rostlina, jeden z mnoha druhů velmi rozsáhlého rodu indigovník. Je lidmi pěstován již více než 2000 let, získává se z něj jasně modré barvivo „indigo“ pro barvení textilií a výrobu inkoustu.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia autoři a editory
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia CZ

Indigopflanze ( Alemão )

fornecido por wikipedia DE
 src=
Illustration
 src=
Blätter und Blütenstände

Die tropische Indigopflanze (Indigofera tinctoria) ist eine Pflanzenart in der Familie der Hülsenfrüchtler (Fabaceae) aus der Unterfamilie der Schmetterlingsblütler. Die Heimat des Indigos liegt – abgesehen von Indien – im tropischen Afrika und in China.

Beschreibung

Die Indigopflanze ist ein Halbstrauch oder eine ausdauernde, krautige Pflanze und wächst über 1,5 Meter hoch. Die Äste bzw. Stängel sind mehr oder weniger fein behaart.

Die Indigopflanze trägt wechselständige, kurze, gestielte und unpaarig gefiederte Laubblätter mit bis zu 17 Blättchen. Der bis 2–2,5 Zentimeter lange Blattstiel und die bis 7–8 Zentimeter lange Rhachis sind rinnig und fein behaart. Die kurz gestielten, das Endblättchen länger, eiförmigen bis verkehrt-eiförmigen oder elliptischen, abgerundeten bis eingebuchteten oder seltener spitzen, öfters feinstachelspitzigen, bis 1,5–3 Zentimeter langen Blättchen sind beidseits mehr oder weniger fein behaart, elliptisch und ganzrandig. Es sind kleine, meist abfallende Nebenblätter vorhanden. Winzige Nebenblättchen können vorkommen.

Es werden achselständige, kleine und vielblütige, fein behaarte Trauben gebildet. Die kleinen, zwittrigen, duftlosen[1] und gestielten Schmetterlingsblüten sind rosa bis rötlich. Es sind jeweils kleine Tragblätter vorhanden. Der kleine Kelch ist kurz, fein behaart. Die Staubblätter sind diadelphisch. Die Schiffchenblätter sind kurz gespornt.

Es werden kleine, bis 3,5 Zentimeter lange und mehrsamige, längliche, zylindrische, gerade bis mehr oder weniger gekrümmte, leicht behaarte bis kahle, bespitzte Hülsenfrüchte mit verdickten Nähten und beständigem Kelch gebildet. Die bis zu 12 kleinen, braunen Samen sind kubisch und bis 2 Millimeter groß.

Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 16.[2]

Verwendung

 src=
Indigo, Kuchen

Die Indigofera dient primär der Gewinnung des Indigo, eines wertvollen Farbstoffs, von dem die Farbe Indigo, ein tiefes Blau an der Grenze zum Violett, ihren Namen hat.

Die Blätter der Indigopflanze enthalten Indikan in einer Konzentration von 0,2–0,8 %. Dieser farblose und wasserlösliche Abkömmling der Aminosäure Tryptophan stellt den Vorläufer des Indigo dar, welches wie folgt gewonnen wurde:

  1. Die geernteten Blätter wurden gewässert, damit das Indikan Glucose abspaltete (Hydrolyse).
  2. Natürlich vorhandene Enzyme sorgten dafür, dass das Indikan innerhalb von etwa zehn Tagen zu gelbem Indoxyl abgebaut wurde (Fermentation).
  3. Das Gärungsprodukt verband sich mit dem in der Luft enthaltenen Sauerstoff zum blauen Indigofarbstoff (Oxidation), der ausflockte.
  4. Die Ausfällung wurde mit einer starken Base, wie zum Beispiel Natronlauge versetzt (Alkalisierung), in Kuchen gepresst, getrocknet und schließlich pulverisiert.

Heute wird der Indigofarbstoff synthetisch hergestellt.

Die getrockneten, gemahlenen Blätter von Indigopflanzen werden auch zum Haarefärben verwendet. So erreicht man eine dunkelbraune bis schwarze Färbung. Sie werden dazu auch mit anderen Pflanzen wie Henna gemischt („schwarzes Henna“).

Kulturgeschichte des Indigo

 src=
Arbeitsschritte in einer Indigoterie[3]

Die Kultivierung des Indigostrauchs stammt aus den Herkunftsländern Indiens und Ostasiens und ist bereits 2500 v. Chr. in Ägypten nachweisbar. Plinius beschreibt die Herkunft aus Indien. Der Farbstoff komme im Schaum der Flüsse vor und werde an einer bestimmten Schilfart abgelagert, von dem ihn die Einheimischen absammelten. In Europa war Indigo bis zum 12. Jahrhundert selten, er wurde in kleinen Mengen über Syrien und Alexandria aus Indien importiert.[4] Um 1420 wird er in einer venezianischen Frachtliste aufgeführt. Ab ca. 1600 wurde er in großen Mengen von den Niederländern aus Ostindien eingeführt und verdrängte den bis dahin zum Färben von Textilien gebrauchten Färberwaid.[4]

Beroai ist ein japanischer Begriff für importiertes Indigo. Beroai war vor allem in der Bunsei- (1818–1830) und der darauf folgenden Tempō-Periode (1830–1844) beliebt. Ein Beispiel ist 36 Ansichten des Berges Fuji von Katsushika Hokusai aus der Tenpō-Periode.

1878 gelang Adolf von Baeyer erstmals die vollsynthetische Herstellung von Indigo. Seit 1897 wird synthetischer Indigo kommerziell vertrieben und hat die Indigoproduktion aus pflanzlichen Rohstoffen fast völlig verdrängt.

Anbau

Indien

Indigoanbau in Indien ist seit der Antike belegt. Die Pflanze wird in Sanskrit als Nila bezeichnet (Nil in Hindi).[5]

In der Mitte des 19. Jahrhunderts hatten europäische Kapitalisten („Pflanzer“) in Britisch-Indien damit begonnen, im Bereich des permanent settlement von den örtlichen Großgrundbesitzern (Zamindar) Anbaurechte mittels sogenannter Tinkathia-Pachtverträge zu erwerben und die Bauern (raiyat) dazu zu verpflichten, 3/20stel ihres besten Landes mit der Indigo-Pflanze zu bebauen. Die Bauern mussten für den Erwerb des Saatguts zu verzinsende Vorschüsse durch Mittelsmänner akzeptieren, wobei betrügerische Verträge und Zinssätze von 50–500 % üblich waren. Die Pächter erhielten jedoch keinen Garantiepreis, sondern einen zur Erntezeit festgesetzten, der unter dem Marktwert lag. Problematisch war auch, dass sich Indigo nicht in die reguläre Fruchtfolge einbinden ließ. Der Farbstoff wurde in örtlichen Fabriken weiterverarbeitet. Als sich für die Pflanzer (thikadari) und ihre Mittelsmänner der Verkauf von Indigo nicht mehr rentierte, verlangten sie von den Bauern „Ablöse“ (tawan) und Pachtzuschläge (sharahbeshi). Die ausbeuterischen Praktiken führten 1859–1862 zu den sogenannten Indigo-Unruhen. Die letzten Reste des Tinkathia wurden erst 1917/18 nach der Champaran-Kampagne (nordöstliches Bihar) Mohandas Gandhis abgeschafft.

Vereinigte Staaten

Übersicht

Auf dem Staatsgebiet der heutigen Vereinigten Staaten wurden erste Versuche, Indigo anzubauen, bereits Mitte des 17. Jahrhunderts unternommen. Kommerziell erfolgreich wurde der Indigoanbau in den britischen Kolonien jedoch erst, nachdem Elizabeth Lucas Pinckney (1722–1793) die Pflanze 1739 in South Carolina eingeführt hatte. Nach einer Reihe erfolgloser Versuche gelang es ihr 1747 erstmals, genug Indigo für eine Lieferung nach Großbritannien zu produzieren, wo die klimatischen Verhältnisse den Anbau der Pflanze nicht erlauben. Indigo aus South Carolina war im Königreich von da an stark nachgefragt, sodass er sich zu einem der landwirtschaftlichen Haupterzeugnisse der Kolonie entwickelte. Ihren Höhepunkt erreichte die Produktion im Jahr 1773.[6][7]

Als während des Unabhängigkeitskrieges der britische Exportmarkt entfiel, wurde der Indigoanbau in South Carolina vom Reisanbau verdrängt. Nach Kriegsende konnte sich der amerikanische Indigo gegen den billigeren und besseren Indigo aus Indien nicht mehr behaupten. Am Ende des 18. Jahrhunderts wurde Baumwolle zum wichtigsten landwirtschaftlichen Produkt in South Carolina und verdrängte den Indigo noch weiter.[6]

In geringem Umfang wurde Indigo auch in Georgia und Louisiana angebaut. In Louisiana wurde die Pflanze von den Franzosen seit 1718 angebaut; bis 1763 entwickelte Indigo sich dort zum wichtigsten Exportprodukt, wurde am Ende des 18. Jahrhunderts jedoch von profitableren landwirtschaftlichen Erzeugnissen wie Baumwolle, Zuckerrohr und Tabak verdrängt. In Florida war Indigo im 17. Jahrhundert von den Spaniern eingeführt worden.[6]

Indigoanbau und Sklaverei

Der Indigoanbau erforderte viel Handarbeit, allerdings nicht ganz so viel wie der Anbau von Zuckerrohr oder Reis. Auf die Saat (April) folgten auf dem nordamerikanischen Festland Anfang Juli ein erster Schnitt und Ende August oft ein zweiter Schnitt. Zu den Arbeiten, die beim Indigoanbau anfielen, gehörte das Vorbereiten, Pflügen, Hacken und Einebnen der Felder, das Säen, Unkrautziehen und erneutes Pflügen zum Belüften des Bodens. Nach dem Schnitt, der kurz vor der Blüte erfolgt, musste die Pflanze in Stücke geschnitten, gebündelt und am selben Tag noch weiterverarbeitet werden. Die Weiterverarbeitung umfasste das Wässern in Wannen oder Bottichen, wo sich der Farbstoff von der Pflanze löste und infolge eines Gärprozesses die erwünschte blaue Farbe erlangte. In dieser Phase war die Verarbeitung des Indigo besonders widerwärtig; der stinkende (und nach Ansicht vieler Zeitgenossen gesundheitsschädliche) Sud musste, nachdem er vom Rest der Pflanze abgegossen worden war, über Stunden hinweg unablässig gestampft werden, damit der Farbstoff sich vom Wasser trennte und in Flocken auf den Wannenboden niederschlug. Nach dem Abgießen des Wassers wurde der Farbstoff, der nun eine puddingartige Konsistenz hatte, in Stoffsäcke gelöffelt, um darin über Nacht weiter Wasser zu verlieren. Am nächsten Tag wurde die Masse in Formen gegeben, erneut gepresst und getrocknet, und schließlich in Würfel geschnitten.[7]

Auf den Indigoplantagen der nordamerikanischen Kolonien arbeiteten von Anfang an Sklaven. Die Spanier hatten beim Indigoanbau zunächst indianische Sklaven eingesetzt, waren dann jedoch zu der Überzeugung gelangt, dass die Krankheiten, an denen diese in großer Zahl starben, durch die Indigoverarbeitung verursacht seien. Die Indianer wurden daraufhin durch Sklaven ersetzt, die direkt aus Afrika importiert waren. Auch in den französischen und britischen Kolonien arbeiteten auf den Indigoplantagen afrikanischstämmige Sklaven. Da die europäischen Kolonialherren wenig Erfahrung mit der Pflanze hatten, trug die Expertise dieser Sklaven, die mit dem Indigoanbau häufig bereits aus Afrika vertraut waren, zum Aufstieg der amerikanischen Indigoproduktion in erheblichem Umfang bei. Anders als in vielen anderen Arbeitsbereichen wurden die Sklaven auf den Indigoplantagen in South Carolina und Georgia nach dem Task-System eingesetzt, d. h., sie arbeiteten nicht unter einem Aufseher eine bestimmte Anzahl von Stunden in der Kolonne (Gang-System), sondern erhielten für jeden Tag definierte Aufgaben, was ihnen eine gewisse Verfügungsgewalt über ihre Zeit gab, die sie ja auch zur Bewirtschaftung ihrer Versorgungsgärten und -felder benötigten. Die Anbau- und Verarbeitungszyklen von Indigo und Reis ließen es zu, beide Pflanzen gleichzeitig von denselben Sklaven kultivieren zu lassen.[7]

Literatur

  • Eduard Winkler: Ausführliche Beschreibung sämmtlicher Arzneigewächse. 1836, S. 286–289, Abbildungen S. 58.
    • auch Vollständiges Real-Lexicon. Erster Band: A–L, Brockhaus, 1840, S. 805 ff.
  • Hermann Zippel: Ausländische Handels- und Nährpflanzen zur Belehrung für…. Vieweg, 1885, S. 140–145, Taf. 31.
  • David Patrick Geggus: Indigo and Slavery in Saint Domingue. In: Verene A. Shepherd (Hrsg.): Slavery without Sugar. Diversity in Caribbean Economy and Society since the 17th Century. Gainesville, 2002, S. 1935.
  • Carlos O. Stoetzer: Der mittelamerikanische Indigo und sein Echo in der Frühen Neuzeit. In: Jahrbuch für Geschichte von Staat, Wirtschaft und Gesellschaft Lateinamerikas. 32, 1995, S. 123–146.
  • David L. Coon: Eliza Lucas Pinckney and the Reintroduction of Indigo Culture in South Carolina. In: The Journal of Southern History. 42(1), 1976, S. 61–76.
  • Fritz Lauterbach: Der Kampf des Waides mit dem Indigo. Leipzig 1905.
  • Elias (Elie) Monnereau: Le parfait Indigotier ou description de l’indigo…. Amsterdam 1765.

Einzelnachweise

  1. Hermann Zippel: Ausländische Handels- und Nährpflanzen. S. 141.
  2. Indigofera tinctoria bei Tropicos.org. In: IPCN Chromosome Reports. Missouri Botanical Garden, St. Louis.
  3. Kupferstich aus der Histoire générale des Antilles von Jean-Baptiste du Tertre (1667).
  4. a b Robin J. H. Clark, Christopher J. Cooksey, Marcus A. M. Daniels, Robert Withnall: Indigo, woad, and Tyrian Purple: important vat dyes from antiquity to the present. In: Endeavour. NS 17/4, 1993, 192 (Pergamon Press) .
  5. J. Crawfurd: On the History and Migration of Textile and Tinctorial Plants in Reference to Ethnology. In: Transactions of the Ethnological Society of London. 7 (1869), S. 1–15.
  6. a b c Jean M. West: A Brief History of Indigo in the United States. (Memento des Originals vom 5. November 2014 im Internet Archive)  src= Info: Der Archivlink wurde automatisch eingesetzt und noch nicht geprüft. Bitte prüfe Original- und Archivlink gemäß Anleitung und entferne dann diesen Hinweis.@1@2Vorlage:Webachiv/IABot/www.sewanee.edu
  7. a b c Jean M. West: The Devil’s Blue Dye: Indigo and Slavery. (Memento des Originals vom 14. Juni 2012 im Webarchiv archive.today)  src= Info: Der Archivlink wurde automatisch eingesetzt und noch nicht geprüft. Bitte prüfe Original- und Archivlink gemäß Anleitung und entferne dann diesen Hinweis.@1@2Vorlage:Webachiv/IABot/www.slaveryinamerica.org
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autoren und Herausgeber von Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia DE

Indigopflanze: Brief Summary ( Alemão )

fornecido por wikipedia DE
 src= Illustration  src= Blätter und Blütenstände

Die tropische Indigopflanze (Indigofera tinctoria) ist eine Pflanzenart in der Familie der Hülsenfrüchtler (Fabaceae) aus der Unterfamilie der Schmetterlingsblütler. Die Heimat des Indigos liegt – abgesehen von Indien – im tropischen Afrika und in China.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autoren und Herausgeber von Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia DE

Indigòt ( Occitano (desde 1500) )

fornecido por wikipedia emerging languages

L'indigò (francisme) (o indigo[1]) o l'indigò dels tinturièrs (Indigofera tinctoria) es una planta de las regions caudas de la familha de las Fabaceas. Son nom generic ven del grèc indikon e vòl dire d'Índia, país ont los Europèus descobriguèron aquela planta. L'indigò se n'es aclimatat a las regions tropicalas e temperadas d'Asia coma a qualques regions d'Africa. Son abitat d'origina demòra alavetz desconegut, que sa cultura es anciana : en Índia, la planta foguèt cultivada pendent mai de 4000 ans.

Es un arbust naut d'un a dos mètres. Pòt èsser annadièr, biennal o renadiu, segon lo clima.

La tintura

 src=
Pigment carmin d'indigò

Autrescòps cultivat coma planta tintoriala, es una font primièra de l'indi, qu'es pus ecologic que las tinturas sinteticas, se vend encara uèi.

Per obtenir de tintura, las fuèlhas son en primièr banhadas dins d'aiga, puèi se daissa rebolir, e apareis l'indi, lo principi colorant que dona lo blau. Segon las dòsis ne pòt sortir de roge. Lo precipitat resultant de la fermentacion es mesclat amb una basa quimica fòrta (coma l'idroxid de sòdi). Çò qu'es comprimit, secat puèi transformat en polvera. Resulta una tintura mai que mai blava pururinada, e s'apond tanben d'adjuvants per balhar de matises.

Las fuèlhas de la planta s'utilizan tanben per colorar lo pel (henne)

Autras utilizacions

Las fuèlhas e las racinas son utilizadas dins la medecina tradicionala de divèrses païses. En China, contra la fèbre, mals de ventre e depuratiu. En Africa del Sud, la racina trissada s'utiliza per calmar lo mal de caissal. Auriá tanben de vertuts emeticas.

Coma fabacea, es tanben cultivada per melhorar los sòls.

Sinonims

Son considerats coma sinonims d'Indigofera tincturia:

  • Anila tinctoria (L.) Kuntze var. normalis Kuntze
  • Indigofera anil L. var. orthocarpa DC.
  • Indigofera argentea L., non Burm.f.
  • Indigofera bergii Vatke
  • Indigofera cinerascens DC.
  • Indigofera houer Forssk.
  • Indigofera indica Lam.
  • Indigofera sumatrana Gaertn.
  • Indigofera ornithopodioides Schum.
  • Indigofera orthocarpa (DC.) Berg
  • Indigofera tinctoria L. var. macrocarpa D.C.

Vejatz tanben

  • del lat. indicum « indigo », neutre substantivat de l'adj. indicus « indian » (indicum : de l'Índia) mejançant lo portugués
  • licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Wikipedia authors and editors
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia emerging languages

    Indigòt: Brief Summary ( Occitano (desde 1500) )

    fornecido por wikipedia emerging languages

    L'indigò (francisme) (o indigo) o l'indigò dels tinturièrs (Indigofera tinctoria) es una planta de las regions caudas de la familha de las Fabaceas. Son nom generic ven del grèc indikon e vòl dire d'Índia, país ont los Europèus descobriguèron aquela planta. L'indigò se n'es aclimatat a las regions tropicalas e temperadas d'Asia coma a qualques regions d'Africa. Son abitat d'origina demòra alavetz desconegut, que sa cultura es anciana : en Índia, la planta foguèt cultivada pendent mai de 4000 ans.

    Es un arbust naut d'un a dos mètres. Pòt èsser annadièr, biennal o renadiu, segon lo clima.

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Wikipedia authors and editors
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia emerging languages

    Tarum ( Sudanês )

    fornecido por wikipedia emerging languages

    Tarum atawa nila, atawa indigo (Indigofera) mangrupa tutuwuhan panghasil warna biru alami. Zat warna pakéan ieu utamana dipaké dina usaha batik atawa tinun tradisional. Zat warna indigo, minangka hasil ti tutuwuhan ieu, ogé mangrupa komoditas dagang anu penting.

    Ngaran tarum dipaké pikeun sagala rupa wanda tutuwuhan panghasil warna biru, lolobana ti marga Indigofera. Tarum anu sajati nyaéta I. tinctoria. Warna biru indigo dibeunangkeun tina keueuman daun (dina jumlah nu réa). Akar tarum atawa tarum areuy anu ogé mindeng dipaké jelema nyaéta Marsdenia tinctoria.

    Warna biru dihasilkeun tina keueuman daun salila sapeuting. Sanggeus sapeuting baris kawangun lapisan dina luhureun keueuman anu boga warna héjo atawa biru. Cairan ieu tuluy dikulub, tuluy dipoé nepi ka garing.

    Tutuwuhan ieu pohara alus alatan bisa nyuburkeun taneuh sarta bisa nahan érosi.

    Batik jeung tarum

    Mimitina para pangusaha batik ngagunakeun warna alami pikeun ngawarnaan lawon batik maranéhanana, anu lolobanaanana asalna tina kelir tarum. Saterusna zat warna jieunan didatangkan sarta diwanohkeun ka para pangusaha batik. Di luar dugaan, pangusaha batik leuwih milih pikeun ngagunakeun warna jieunan. Sabot pamaréntah kolonial Walanda ngeureunkeun impor warna jieunan dina wtaun 1914, réaksi datang ti para pangusaha batik. Saprak taun 1914/1915 éta pisan, pamor tarum terus nyilorot sarta euweuh anu usaha ngokolakeun tarum sacara leuwih gampang. Komo kiwari, di bumi tarum sorangan, di Pataruman, di wewengkon urut Tarumanagara, kaasup Walungan Citarum, teu aya deui tutuwuhan tarum ku kituna masarakat teu apal kana ieu tutuwuhan.

    Budidaya Tarum

    Masarakat di Tatar Sunda ngabudidayakeun tarum di tegalan atawa di sérang. Sanggeus dipacul tuluy dipelak stékna. Sték anu dipaké dicokot tina régang anu tumuwuh pangkuatna, diteukteuk sapanjang 30 cm ku péso anu seukeut sangkan henteu soéh.

    Sanggeus diteukteuk, ditunda di tempat anu tiis sarta tungtung sték diperenahkeun di bagian luhur, diantepkeun salila 1-3 poé nepi ka beungeut teukteukan sték jadi garing. Sanggeus éta, karék 2-3 sték dipelak dina hiji liang. Sirung katémbong sanggeus 2 minggu.

    Lamun anu dipelak sikina, unggal liang dipelakan 3-4 siki, atawa disemai leuwih tiheula. Semaian anyar dipindahkan dina umur 1-1,5 bulan. Sanggeus éta, mimiti disiangi sarta barisan taneuhna dijieun jadi sarupaning galengan. Sabulan saterusna disiangi sarta dijangkungan deui. Karék dina umur 4-5 bulan, tarum bisa diteukteuk.

    Nangtukeun waktu panén anu pas memang rada hésé alatan hésé ngaharepkeun daun walatra héjona. Samentara éta, lamun daunna anu boga warna héjo kolot éta mimiti layu sarta jadi konéng, hasil indigo jadi kurang.

    Patani anu boga pangalaman cukup ngarames daunna ku ramo, manéhna bisa nangtukeun waktu panén kalawan nempo kelir daun anu dirames sarta aroma ambeu daunna. Ngumpulkeun daun tarum dipigawé dina waktu isuk-isuk ku cara neukteuk régang nu deukeut tangkal (basa Indonésia: batang).

    Tumbu ka luar

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Pangarang sareng éditor Wikipedia
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia emerging languages

    Tarum: Brief Summary ( Sudanês )

    fornecido por wikipedia emerging languages

    Tarum atawa nila, atawa indigo (Indigofera) mangrupa tutuwuhan panghasil warna biru alami. Zat warna pakéan ieu utamana dipaké dina usaha batik atawa tinun tradisional. Zat warna indigo, minangka hasil ti tutuwuhan ieu, ogé mangrupa komoditas dagang anu penting.

    Ngaran tarum dipaké pikeun sagala rupa wanda tutuwuhan panghasil warna biru, lolobana ti marga Indigofera. Tarum anu sajati nyaéta I. tinctoria. Warna biru indigo dibeunangkeun tina keueuman daun (dina jumlah nu réa). Akar tarum atawa tarum areuy anu ogé mindeng dipaké jelema nyaéta Marsdenia tinctoria.

    Warna biru dihasilkeun tina keueuman daun salila sapeuting. Sanggeus sapeuting baris kawangun lapisan dina luhureun keueuman anu boga warna héjo atawa biru. Cairan ieu tuluy dikulub, tuluy dipoé nepi ka garing.

    Tutuwuhan ieu pohara alus alatan bisa nyuburkeun taneuh sarta bisa nahan érosi.

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Pangarang sareng éditor Wikipedia
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia emerging languages

    Tom ( Japonês )

    fornecido por wikipedia emerging languages

    Tom (cara Sundha: tarum) utawi nila (Indigofera, suku polong-polongan utawi Fabaceae)[1] inggih punika tuwuhan ingkang ngasilaken warni biru. Tiyang Jawi punika nyebat tom minangka tom. Dat warni busana punika dipun-ginakaken mliginipun wonten ing pendamelan bathik utawi tenun iket saking Nusantara. Dat warni nila minangka wedalan saking tuwuhan punika kalebet komoditas dagang ingkang wigati. Tom dipun-ginakaken kanggé manéka jinis tuwuhan ingkang ngasilaken warni biru, kathahipun punika saking marga Indigofera. Tom ingkang sajatos punika I. tinctoria. Werni biru nila punika asalipun saking kum-kuman (rendaman) ron kanthi jumlah ingkang kathah. Oyot tom utawi tom areuy ingkang ugi asring dipun-ginakaken inggih punika Marsdenia tinctoria. Werni biru saking kumkuman ronipun sewengi. Bibar satunggal dalu lajeng kadhapuk lapisan ing nginggilipun warni ijo utawi biru. Cairan punika banjur dipungodhog lajeng dipunpépé dumugi garing. Tuwuhan punika saé sanget amargi saged damel suburing lemah lan saged nahan erosi.

    Bathik lan tom

    Wiwitanipun para pengusaha bathik ngginakaken warni ingkang alami kanggé maringi warni ing kain bathik mau.[2] Kanggé warni biru mliginipun ngginakaken tom. Salajengipun wonten dat warni damelan ingkang dipuntepangaken lan dugi dhateng para pengusaha bathik. Sansaya dangu para pengusaha bathik punika langkung milih ngginakaken dat warni damelan tinimbang ngginakaken warni ingkang alami. Nalika pamaréntah kolonial Walanda mandegaken impor dat warni damelan ing taun 1914, medal protes saking para pengusaha bathik. Awit saking punika pamoripun tom saya dangu sansaya mandhap lan boten wonten ingkang purun ngolah tom kanthi langkung gampil.

    Budidaya tom

    Tom dipuntandur wonten ing tegalan utawi wonten ing sabin (sawah). Manawi sampun dipunpacul lajeng dipuntanduri tugelan pang (cabang) (stek) minangka bahan tandur. Stek ingkang dipun-ginakaken punika dipunpendhet saking pang ingkang paling kuat anggènipun tuwuh, dipuntugel panjang 30 cm mawi gaman ingkang landhep supados boten suwèk. Manawi sampun dipuntugel lajeng dipunsimpen wonten ing papan ingkang adhem kanthi pucuking stèk dipunsukakaken ing pérangan inggil. Lajeng dipuntilar kirang langkung 1-3 dinten supados lumah tugelan stèk punika garing. Bibar punika, nembé 2-3 stèk dipuntandur ing satunggal bolongan. Tunasipun saged katingal manawi sampun kalih minggunan. Manawi ingkang dipuntandur punika wijinipun, saben bolongan dipunparingi 3-4 wiji utawi dipunsemai langkung rumiyin. Semaian nembé dipunpindhahaken nalika umur 1-1,5 wulan. Bibar punika wiwit dipunsiyangi lan larikan lemahipun dipundamel kados pematang. Setunggal wulan salajengipun dipunsiyangi malih lan dipuninggilaken malih. Nembé ing umur 4-5 wulan tom mau saged dipuntugel. Anggènipun nemtokaken wekdal panen ingkang leres punika kasunyatanipun radi awrat amargi sisah supados ronipun ijo kanthi rata. Déné, manawi ronipun ingkang mawi warni ijo tuwa punika wiwit ayum lan radi kuning, asiling nila dados kirang. Para wong tani ingkang gadhah pengalaman cekap ngruwes ronipun mawi driji saged nemtokaken kapan wekdal anggènipun panen kanthi mirsani warni ron ingkang dipunkruwes lan aroma ambu saking ronipun. Anggènipun ngempaken ron tom punika dipunlampahi ing wayah énjing kanthi nugel pang ing celak batang [3].

    Tom lan nama papan

    Ing jaman rumiyin tom punika kalebet pérangan ingkang boten saged pisah kaliyan gesangipun masarakat Sundha. Kathah papan ing wewengkon Jawa Kulon ingkang dipunparingi nama dhedhasar nama tuwuhan punika kados ta Ci Tarum, Karajan Taruma, Kutha Banjar Pataruman, lan Tarumajaya.

    Cathetan suku

    1. Pewarna Batik Alami Gemawang Ekspor ke Jepang , (dipunakses tanggal 22 Maret 2013)
    2. Tarum, (dipunakses tanggal 22 Maret 2013)
    3. Rempah Indonésia, (dipunakses tanggal 22 Maret 2013)

    Pranala njawi

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Penulis lan editor Wikipedia
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia emerging languages

    Tom: Brief Summary ( Japonês )

    fornecido por wikipedia emerging languages

    Tom (cara Sundha: tarum) utawi nila (Indigofera, suku polong-polongan utawi Fabaceae) inggih punika tuwuhan ingkang ngasilaken warni biru. Tiyang Jawi punika nyebat tom minangka tom. Dat warni busana punika dipun-ginakaken mliginipun wonten ing pendamelan bathik utawi tenun iket saking Nusantara. Dat warni nila minangka wedalan saking tuwuhan punika kalebet komoditas dagang ingkang wigati. Tom dipun-ginakaken kanggé manéka jinis tuwuhan ingkang ngasilaken warni biru, kathahipun punika saking marga Indigofera. Tom ingkang sajatos punika I. tinctoria. Werni biru nila punika asalipun saking kum-kuman (rendaman) ron kanthi jumlah ingkang kathah. Oyot tom utawi tom areuy ingkang ugi asring dipun-ginakaken inggih punika Marsdenia tinctoria. Werni biru saking kumkuman ronipun sewengi. Bibar satunggal dalu lajeng kadhapuk lapisan ing nginggilipun warni ijo utawi biru. Cairan punika banjur dipungodhog lajeng dipunpépé dumugi garing. Tuwuhan punika saé sanget amargi saged damel suburing lemah lan saged nahan erosi.

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Penulis lan editor Wikipedia
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia emerging languages

    नील (पादप) ( Hindi )

    fornecido por wikipedia emerging languages
     src=
    नील के पौधे की पत्तियाँ तथा पुष्प

    नील (वानस्पतिक नाम : Indigofera tinctoria) एक पादप है। यही नील रंजक का मूल प्राकृतिक स्रोत था। यह एशिया और अफ्रीका के उष्ण तथा शीतोष्ण क्षेत्रों में पैदा होता है। आजकल अधिकांश रंजक संश्लेषण द्वारा कृत्रिम रूप से बनाए जाते हैं न कि इस पौधे से प्राप्त किये जाते हैं। नील के अलावा इस पादप का उपयोग मृदा को उपजाऊ बनाने के लिए भी किया जाता है। कुछ प्रकार के नील अफीम नाम से जाने जाते हैं। ब्रिटिश शासन में भारत में इनकी खेती की जाती थी। भारत में अंग्रेजी शासनकाल में अंग्रेजों द्वारा इसकी जबरन खेती कराने को लेकर किसानों ने कई आन्दोलन तक किये।

    नील के पादप की उंम्चाई एक मीटर से दो मीटर तक होती है। यह एकवर्षीय, द्विवर्षीय या सदाबहार हो सकता है जो उस स्थान की जलवायु पर निर्भर करता है। इसकी पत्तियाँ हल्की हरी होती हैं तथा इसके पुष्प, गुलाबी अथवा बैंगनी रंग के होते हैं। यह फली वाला (legume) पौधा है जिसके बोने से भूमि की उर्वरा-शक्ति बढ़ती है।

    इस पौधे की पत्तियों के प्रसंस्करण से नील रंजक प्राप्त किया जाता है।

    इन्हें भी देखें

    बाहरी कड़ियाँ

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    विकिपीडिया के लेखक और संपादक
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia emerging languages

    नील (पादप): Brief Summary ( Hindi )

    fornecido por wikipedia emerging languages
     src= नील के पौधे की पत्तियाँ तथा पुष्प

    नील (वानस्पतिक नाम : Indigofera tinctoria) एक पादप है। यही नील रंजक का मूल प्राकृतिक स्रोत था। यह एशिया और अफ्रीका के उष्ण तथा शीतोष्ण क्षेत्रों में पैदा होता है। आजकल अधिकांश रंजक संश्लेषण द्वारा कृत्रिम रूप से बनाए जाते हैं न कि इस पौधे से प्राप्त किये जाते हैं। नील के अलावा इस पादप का उपयोग मृदा को उपजाऊ बनाने के लिए भी किया जाता है। कुछ प्रकार के नील अफीम नाम से जाने जाते हैं। ब्रिटिश शासन में भारत में इनकी खेती की जाती थी। भारत में अंग्रेजी शासनकाल में अंग्रेजों द्वारा इसकी जबरन खेती कराने को लेकर किसानों ने कई आन्दोलन तक किये।

    नील के पादप की उंम्चाई एक मीटर से दो मीटर तक होती है। यह एकवर्षीय, द्विवर्षीय या सदाबहार हो सकता है जो उस स्थान की जलवायु पर निर्भर करता है। इसकी पत्तियाँ हल्की हरी होती हैं तथा इसके पुष्प, गुलाबी अथवा बैंगनी रंग के होते हैं। यह फली वाला (legume) पौधा है जिसके बोने से भूमि की उर्वरा-शक्ति बढ़ती है।

    इस पौधे की पत्तियों के प्रसंस्करण से नील रंजक प्राप्त किया जाता है।

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    विकिपीडिया के लेखक और संपादक
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia emerging languages

    அவுரி (தாவரம்) ( Tâmil )

    fornecido por wikipedia emerging languages

    அவுரி (About this soundஒலிப்பு ) அல்லது நீலி என்னும் செடி தாவரவியலில் (நிலைத்திணை இயலில்) இண்டிகோஃவெரா டின்க்டோரியா (Indigofera tinctoria) என்று அழைக்கப்படுகின்றது. இது பேபேசியே (Fabaceae) என்னும் குடும்பத்தில் இண்டிகோஃவெரா (Indigofera) என்னும் இனத்தைச் சேர்ந்த செடி. இதன் பொது ஆங்கிலப் பெயர் ட்ரூ இண்டிகோ (true indigo). இச்செடியில் இருந்து முன்னர் நீல நிறம் (ஊதாநிறம்) கொண்ட சாயம் எடுத்தனர். இச்செடி எங்கிருந்து தோன்றியது என்று உறுதியாகக் கூறமுடியாவிட்டாலும், இது வெப்பமண்டலப் பகுதிகளிலும், ஆப்பிரிக்காவின் சில பகுதிகளிலும் பயிரிடப்படுகின்றது. நெடுங்காலமாக உலகெங்கிலும் ஊதா நிறச் சாயத்திற்கு இச்செடியைப் பயன்படுத்தினர். இன்று செயற்கையாக வேதிப்பொருட்கள் வழி நீல நிறச் சாயம் பெற்றாலும், இன்றும் இதன்வழி பெறும் நிறம்தரும் பொருட்கள் பயன்பாட்டில் உள்ளது.

    இச்செடி (புதர் வகையான செடி) ஏறத்தாழ 2 மீட்டர் வளரக்கூடியது. வானியல் சூழலைப் பொறுத்து இப்புதர்ச்செடி ஆராண்டுத் தாவரமாகவோ ஈராண்டுத் தாவரமாகவோ, நிலையாக இருக்கும் தாவரமாகவோ உள்ளது. இச்செடியின் இலைகள் சற்றே வெளிறிய பச்சை நிறத்துடன் கூட்டிலையாக உள்ளன. இதன் பூக்கள் நீலம் கலந்த இளஞ்சிவப்பு நிறத்தில் இணராக உள்ளன. இச் செடியின் இலைகளை நீரில் ஊற வைத்து புளிக்கச்செய்து சாயத்தை எடுக்கின்றனர். இப்படி புளிக்க வைப்பதால் அதில் உள்ள கிளைக்கோசைடு இண்டிக்கான் (glycoside indican) என்னும் பொருளை ஊதாச் சாயமாக மாறுகின்றது. இந்தச் சாயத்தின் பெயர் இண்டிகோட்டின் (indigotin) என்னும் ஊதாச்சாயம் ஆகும்.

    அவுரி (Indigofera tinctoria) ஒரு மருத்துவ மூலிகையாகவும் பயன்படுகின்றது.

    சுதந்திரத்திற்கு முந்தைய இந்தியாவில் அவுரி விவசாயம்

    • ஆங்கிலேயர்கள் இந்தியாவின் சாதாரண விவசாயிகள் உணவு வகைகளை பயிரிட அனுமதி மறுத்து, தங்கள் சுயலாபத்திற்காக கட்டாயப்படுத்தி பயிரிடச் செய்த பொருள் வகைகளில் அவுரியும் ஒன்று.[2]
    • வங்காளத்தில், சிரோமணிபூர், பரமானந்தபூர் என்ற இரண்டு ஊர்களில், ஆங்கிலேயர்கள் ஜமீன்தார்கள் மூலம் அவுரி விவசாயம் செய்யச் சொல்லி விவசாயிகள் அனைவரையும் வற்புறுத்தினார்கள். வேறு எந்த தொழிலும் செய்ய முடியாமல் போன விவசாயிகள், அனைத்திற்கும் ஆங்கிலேயரையும் ஜமீன்தாரையும் சார்ந்து, அவர்களின் அராஜகங்களையும் சகித்து வறுமையில் வாடவேண்டிய நிலை இருந்தது.இவர்களுக்கு, தமது புதிய வீட்டை ஜெயராம்பாடியில் கட்டியபோது அந்த வேலைகளைத் தந்து அன்னை சாரதாதேவி உதவியது வரலாற்றில் பதிந்த ஒன்று.[3]
    • ஆரம்பகால கிறித்துவப் பிரச்சாரகரான டாக்டர் லாங் சாயத்திற்கான செடிகளை(Indigo) வளர்க்கும் பண்ணை முதலாளிகள் இந்தியாவில் செய்த கொடுமைகளை விளக்கும் நாடகத்தை மொழிபெயர்த்தார். அதற்காக ஆங்கிலேயர்கள் அவரைச் சிறையில் அடைத்தனர்.

    [4]

    • வங்காளத்தில் பணியாற்றிய இ.டி. லதூர் எனும் ஆங்கிலேய நீதிபதி 1848 ஆம் ஆண்டு இங்கிலாந்தில் வந்திறங்கும் ஒவ்வோர் இண்டிகோ பெட்டியின் மீதும் மனித ரத்தக்கறை படிந்திருக்கிறது என்று கூறும் அளவுக்கு கொடுமைகள் நடந்தேறின.[5]

    மருத்துவ குணங்கள்

    பாம்புக்கடிக்கு முதலுதவி, காமாலை, தோல் நோய்கள், ஒவ்வாமை (அலர்ஜி).

    மேற்கோள்கள்

    1. "The Plant List: A Working List of All Plant Species".
    2. விவேகானந்தர் கண்ட விவசாயம்; பக்கம் 35, 36
    3. அன்னையின் அன்புமொழிகள்; ஸ்ரீராமகிருஷ்ண மடம், சென்னை; பக்கம் 291, 292
    4. எழுந்திரு! விழித்திரு! சுவாமி விவேகானந்தரின் சொற்பொழிவுகள் மற்றும் எழுதியவற்றின் தொகுப்பு; பக்கம் 298
    5. http://www.kalachuvadu.com/issue-99/page22.asp
    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    விக்கிபீடியா ஆசிரியர்கள் மற்றும் ஆசிரியர்கள்
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia emerging languages

    அவுரி (தாவரம்): Brief Summary ( Tâmil )

    fornecido por wikipedia emerging languages

    அவுரி (About this soundஒலிப்பு ) அல்லது நீலி என்னும் செடி தாவரவியலில் (நிலைத்திணை இயலில்) இண்டிகோஃவெரா டின்க்டோரியா (Indigofera tinctoria) என்று அழைக்கப்படுகின்றது. இது பேபேசியே (Fabaceae) என்னும் குடும்பத்தில் இண்டிகோஃவெரா (Indigofera) என்னும் இனத்தைச் சேர்ந்த செடி. இதன் பொது ஆங்கிலப் பெயர் ட்ரூ இண்டிகோ (true indigo). இச்செடியில் இருந்து முன்னர் நீல நிறம் (ஊதாநிறம்) கொண்ட சாயம் எடுத்தனர். இச்செடி எங்கிருந்து தோன்றியது என்று உறுதியாகக் கூறமுடியாவிட்டாலும், இது வெப்பமண்டலப் பகுதிகளிலும், ஆப்பிரிக்காவின் சில பகுதிகளிலும் பயிரிடப்படுகின்றது. நெடுங்காலமாக உலகெங்கிலும் ஊதா நிறச் சாயத்திற்கு இச்செடியைப் பயன்படுத்தினர். இன்று செயற்கையாக வேதிப்பொருட்கள் வழி நீல நிறச் சாயம் பெற்றாலும், இன்றும் இதன்வழி பெறும் நிறம்தரும் பொருட்கள் பயன்பாட்டில் உள்ளது.

    இச்செடி (புதர் வகையான செடி) ஏறத்தாழ 2 மீட்டர் வளரக்கூடியது. வானியல் சூழலைப் பொறுத்து இப்புதர்ச்செடி ஆராண்டுத் தாவரமாகவோ ஈராண்டுத் தாவரமாகவோ, நிலையாக இருக்கும் தாவரமாகவோ உள்ளது. இச்செடியின் இலைகள் சற்றே வெளிறிய பச்சை நிறத்துடன் கூட்டிலையாக உள்ளன. இதன் பூக்கள் நீலம் கலந்த இளஞ்சிவப்பு நிறத்தில் இணராக உள்ளன. இச் செடியின் இலைகளை நீரில் ஊற வைத்து புளிக்கச்செய்து சாயத்தை எடுக்கின்றனர். இப்படி புளிக்க வைப்பதால் அதில் உள்ள கிளைக்கோசைடு இண்டிக்கான் (glycoside indican) என்னும் பொருளை ஊதாச் சாயமாக மாறுகின்றது. இந்தச் சாயத்தின் பெயர் இண்டிகோட்டின் (indigotin) என்னும் ஊதாச்சாயம் ஆகும்.

    அவுரி (Indigofera tinctoria) ஒரு மருத்துவ மூலிகையாகவும் பயன்படுகின்றது.

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    விக்கிபீடியா ஆசிரியர்கள் மற்றும் ஆசிரியர்கள்
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia emerging languages

    නිල් අවරිය ( Cingalês )

    fornecido por wikipedia emerging languages

    Indigofera tinctoria bears the common name true indigo. The plant was one of the original sources of indigo dye. It has been naturalized to tropical and temperate ආසියාව, as well as parts of Africa, but its native habitat is unknown since it has been in cultivation worldwide for many centuries. Today most dye is synthetic, but dye from I. tinctoria is still available, marketed as natural coloring. The plant is also widely grown as a soil-improving groundcover.

    True indigo is a shrub one to two meters high. It may be an annual, biennial, or perennial, depending on the climate in which it is grown. It has light green pinnate leaves and sheafs of pink or violet flowers. The plant is a legume, so it is rotated into fields to improve the soil in the same way that other legume crops such as alfalfa and beans are.

    Dye is obtained from the processing of the plant's leaves. They are soaked in water and fermented in order to convert the glycoside indican naturally present in the plant to the blue dye indigotin. The precipitate from the fermented leaf solution is mixed with a strong base such as lye, pressed into cakes, dried, and powdered. The powder is then mixed with various other substances to produce different shades of blue and purple. නිල් අවරිය ඖෂධීය ශාකයකි. කෘති‍්‍රම නිල් පැහැති ඩයි වර්ග සොයා ගැනීමට පෙර රෙදිපිළි වර්ණවත් කිරීම සඳහා යොදාගත් ශාකයකි.

    දේශීය වෙදැදුරන් හිස ගල්වන තෙල් සඳහා බහුලව ම යොදාගන්නා නිල් අවරිය විවිධ රෝග සමනය සඳහා ද ප‍්‍රත්‍යක්ෂ ඖෂධයකි.

    පඳුරක් ලෙසින් මීටර 1-2 ක් පමණ උසට වැඩේ. රෝස පැහැති පොකුරු වශයෙන් හටගන්නා කුඩා මල් වසර පුරාම දැකගත හැකිය. නිල්අවරිය කරල් සෙ.මී. 2-3 ක් පමණ දිගවේ. වකුටු වී ඇත.

    ශ‍්‍රී ලංකාවේ තෙත් හා අතරමැදි කලාපයේ වගා කරන මෙම ශාකය ඇතැම් විට මඟ දෙපස වල් පැළෑටියක් ලෙසින් වැවී තිබෙනු දැකගත හැකිය. පස සංරක්ෂණය සඳහා පුරන් කුඹුරුවල ද කන්න දෙකක් අතර වෙනත් ගොවි බිම්වල ද වගා කළ හැකිය.

    නිල් අවරිය ශාකයේ කොළ, මුල්, මල්, පොතු, ගෙඩි (පංචාංගය) ආදී සෑම අංශයක්ම ඖෂධ ගුණයෙන් අනූන වේ. ඖෂධ සඳහා විශේෂයෙන් ම අමු කොළ ප‍්‍රයෝජනයට ගැනේ.

    සෙම හා වාතය සමනය කිරීමේ ඖෂධීය ගුණයෙන් සතු නිල් අවරිය ශාකය වේදනා නාශකයකි. වණ සුව කිරීමටත්, පණුවන් හා විස නැසීමටත්, කෙස් කළු කිරීමටත්, කුෂ්ඨ සුව කිරීමත්, ලේ පිරිසුදු කිරීමටත්, ඉදිමුම නැසීමටත් සමත් නිල් අවරිය ශාකය අත් බේතක් ලෙස ද ගම්මුන් අතර ජනප‍්‍රිය ය.

    නිල් අවරිය කොළ යුෂ යොදා සිඳගත් තෙල් හිස ගැල්වීමෙන් කෙස් වැඩීමට හා කළුවීමට මඟ පෑදේ. නිල් අවරිය කොළ තම්බා එම කොළ සෝදා ඇල්දියෙන් අඹරා ගෑමෙන් රතගාය සුවපත් වේ.

    නිල් අවරිය දත් කැක්කුමට ද මහඟු ඖෂධයකි. මුල් සපා කෙළ ගිලීමෙන් දත් කැක්කුම පහවී යයි. කම්මුල්ගාය වැලඳුණු රෝගීන්ට නිල් අවරිය කොළ අඹරා ගෑම සිදුකරයි.

    මෙවැනි ඖෂධීය ගුණයෙන් පිරිපුන් නිල් අවරිය ශාකය ඉන්ඩිගෝ ඩයි වර්ගය නිපදවීමට ද භාවිතා කරයි. එසේම එම ශාකය ගෙවතු අලංකාරයට ද යොදා ගත හැක්කේ ඇසට ප‍්‍රිය උපදවන හරිත වර්ණයකින් හා අලංකාර පෙනුමකින් යුත් ශාකයක් බැවිනි.

    තවාන් වල බීජ රෝපණය කරගත හැකි අතර තවාන් කළ බීජ පැළවීමෙන් මාසයක් පමණ ගත වූ පසු සිටුවීම සුදුසුය. මඳ වැසි සහිත කාලගුණයකදී එම පැළ සිටුවීම වඩාත් උචිත වන්නේ වැඩි අස්වැන්නක් ලබාගත හැකි හෙයිනි.

    අග‍්‍රස්ථ අංකුරය අඩි 1 – 1 1/2 ක් පමණ උස පැළවලින් ඉවත් කිරීමෙන් පහළින් ඇති අංකුරය වැඩී අතු පතරින් ගහන පඳුරක් ලබාගත හැකිය. මාස 5ක පමණ සිට අස්වනු නෙළිය හැකි අතර අමුකොළ හා ළපටි කඳ කොටසින් අස්වැන්න ලෙස ගැනේ.

    ස්තූතිය - හර්ෂනී රුද්‍රිගු සහ සිළුමින පුවත්පත

    සැකිල්ල:Hair colors

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    විකිපීඩියා කතුවරුන් සහ කතුවරුන්
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia emerging languages

    Indigofera tinctoria ( Inglês )

    fornecido por wikipedia EN

    Indigofera tinctoria[2], also called true indigo, is a species of plant from the bean family that was one of the original sources of indigo dye.

    Description

    True indigo is a shrub 1–2 metres (3 ft 3 in – 6 ft 7 in) high. It may be an annual, biennial, or perennial, depending on the climate in which it is grown. It has light green pinnate leaves and sheafs of pink or violet flowers.

    The rotenoids deguelin, dehydrodeguelin, rotenol, rotenone, tephrosin and sumatrol can be found in I. tinctoria.[3]

    Distribution and habitat

    It has been naturalized to tropical and temperate Asia, as well as parts of Africa, but its native habitat is unknown since it has been in cultivation worldwide for many centuries.

    Agricultural use

    The plant is a legume, so it is rotated into fields to improve the soil in the same way that other legume crops such as alfalfa and beans are. The plant is also widely grown as a soil-improving groundcover.

    Dye

    Dye is obtained from the processing of the plant's leaves. They are soaked in water and fermented in order to convert the glycoside indican naturally present in the plant to the blue dye indigotin. The precipitate from the fermented leaf solution is mixed with a strong base such as lye.

    Today most dye is synthetic, but natural dye from I. tinctoria is still available, marketed as natural colouring where it is known as tarum in Indonesia and nila in Malaysia. In Iran and areas of the former Soviet Union it is known as basma.

    History

    Marco Polo (13th century) was the first European to report on the preparation of indigo in India. Indigo was quite often used in European easel painting, beginning in the Middle Ages.[4]

    See also

    References

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Wikipedia authors and editors
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia EN

    Indigofera tinctoria: Brief Summary ( Inglês )

    fornecido por wikipedia EN

    Indigofera tinctoria, also called true indigo, is a species of plant from the bean family that was one of the original sources of indigo dye.

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Wikipedia authors and editors
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia EN

    Indigofera tinctoria ( Espanhol; Castelhano )

    fornecido por wikipedia ES

    Indigofera tinctoria es una planta perteneciente a la familia de las leguminosas y es la fuente original de tinte índigo. Está naturalizada en Asia tropical y templada, y partes de África, su hábitat primigenio no se conoce.

     src=
    Indigoferina
     src=
    Ilustración

    Descripción

    Es un arbusto de 1 a 2 m de altura. Puede ser una planta anual, bienal, o perenne, dependiendo del clima donde crezca. Tiene hojas verdes claras pinnadas; y flores con manchitas rosas o violetas. Al ser una legumbre, su secuencia mejora el suelo como lo hacen otras leguminosas fijadoras de nitrógeno atmosférico.

    Usos

    Ha sido cultivado en todo el mundo desde muchos siglos. Actualmente mucho tinte es sintético, pero el proveniente naturalmente de I. tinctoria aún se consigue, vendido como colorante natural. La planta además es un buen cultivo protector del suelo.

    La tintura se obtiene procesando las hojas. Se embeben en agua y se hacen fermentar para convertir el glicósido indicano naturalmente presente en la hoja en los colorantes azules indigotina e Indigoferina. El precipitado de la solución de hojas fermentadas se mezcla con un álcali fuerte como lejía, prensando, secando, y haciéndolo polvo. El polvo luego se mezcla con varias otras sustancias para dar diferentes grados de azul y de púrpura.

    Principios activos

    Los rotenoides deguelin, dehydrodeguelin, rotenol, rotenona, tephrosin y sumatrol se pueden encontrar en I. tinctoria.[1]

    Taxonomía

    Indigofera tinctoria fue descrita por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 2: 751. 1753.[2]

    Sinonimia
    • Anila tinctoria var. normalis Kuntze
    • Indigofera anil var. orthocarpa DC.
    • Indigofera bergii Vatke
    • Indigofera cinerascens DC.
    • Indigofera houer Forssk.
    • Indigofera indica Lam.
    • Indigofera oligophylla Baker
    • Indigofera orthocarpa (DC.) O.Berg & C.F.Schmidt
    • Indigofera sumatrana Gaertn.
    • Indigofera tinctoria Blanco
    • Indigofera tulearensis Drake[3]

    Nombres comunes

    • añil de Guatemala, añil de la India, añilera de la India, giquilite de México, huiquilitl de México, xihuiquilitl de México.[4]

    Referencias

    Bibliografía

    1. Feeser, Andrea. Red, White, and Black Make Blue: Indigo in the Fabric of Colonial South Carolina Life (University of Georgia Press; 2013) 140 pages; scholarly study explains how the plant's popularity as a dye bound together local and transatlantic communities, slave and free, in the 18th century.
    2. CONABIO. 2009. Catálogo taxonómico de especies de México. 1. In Capital Nat. México. CONABIO, Ciudad de México.
    3. Funk, V. A., P. E. Berry, S. Alexander, T. H. Hollowell & C. L. Kelloff. 2007. Checklist of the Plants of the Guiana Shield (Venezuela: Amazonas, Bolivar, Delta Amacuro; Guyana, Surinam, French Guiana). Contr. U.S. Natl. Herb. 55: 1–584. View in Biodiversity Heritage Library
    4. Hokche, O., P. E. Berry & O. Huber. (eds.) 2008. Nuevo Cat. Fl. Vasc. Venezuela 1–860. Fundación Instituto Botánico de Venezuela, Caracas.
    5. Howard, R. A. 1988. Leguminosae. Fl. Lesser Antilles (Dicotyledoneae–Part 1) 4: 334–538.
    6. Isely, D. 1990. Leguminosae (Fabaceae). 3(2): xix, 1–258. In Vasc. Fl. S.E. U. S.. The University of North Carolina Press, Chapel Hill.
    7. Liogier, H. A. 1988. Spermatophyta: Leguminosae to Anacardiaceae. Descr. Fl. Puerto Rico & Adj. Isl. 2: 1–481.
    8. Long, R. W. & O. K. Lakela. 1971. Fl. Trop. Florida i–xvii, 1–962. University of Miami Press, Coral Cables.
    9. Nasir, E. & S. I. Ali (eds). 1980-2005. Fl. Pakistan Univ. of Karachi, Karachi.

     title=
    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Autores y editores de Wikipedia
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia ES

    Indigofera tinctoria: Brief Summary ( Espanhol; Castelhano )

    fornecido por wikipedia ES

    Indigofera tinctoria es una planta perteneciente a la familia de las leguminosas y es la fuente original de tinte índigo. Está naturalizada en Asia tropical y templada, y partes de África, su hábitat primigenio no se conoce.

     src= Indigoferina  src= Ilustración
    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Autores y editores de Wikipedia
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia ES

    Värvi-indigopõõsas ( Estônio )

    fornecido por wikipedia ET

    Värvi-indigopõõsas (Indigofera tinctoria) on liblikõieliste sugukonda kuuluv troopilises Aasias kasvav põõsas, mis on arvatavasti ajaloos vanim sinise värvaine indigo allikas.

    Ajaloost

    Indigopõõsas kasvab Aasias ja mõnes Aafrika osas, kuid tagantjärele on taime algset kodumaad raske kindlaks teha, sest seda on kultiveerinud erinevad kultuurid aastasadu. Värvitaimena on tal väga pikk ajalugu. Nimetuse indigo algupära on kreeka indikon ja ladina Indicum, mis mõlemad viitavad värvi algsele päritolule – Indias on indigo olnud väga kaua sinise värvaine allikaks ja Kreeka-Rooma tsivilisatsiooni aegadel oli India suurim indigo tootja ja turustaja. Samas on indigo ka Põhja-Aafrika ja Lähis-Ida kultuurides tuntud juba umbes 6000 aastat (umbes sama kaua nagu henna). Sumerid tundsid indigot ja Babüloonias ja Assüürias kasutati seda peamiselt villase lõnga värvimiseks. Egiptlased oskasid indigoga värvida ka linaseid kangaid – vanimad säilinud värvitud muumiasidemed pärinevad aastast 1580 eKr.[1]

    Kirjeldus

    Indigopõõsas on püstine ja tugevalt harunenud põõsas, mis kasvab 1–2 meetri kõrguseks. Ta võib olla olenevalt kasvukoha kliimast üheaastane, kaheaastane või püsik. Uued oksaharud puituvad umbes aastaga. Kasvab troopikas ja subtroopikas kuni 1600 meetri kõrgustel aladel. Kasvab paremini aladel, mil päevane temperatuurivahemik jääb 22–28° C, kuid võib taluda ka vahemikku 7–32° C. Vajab päikesepaistelist kasvukohta ja mõõdukalt niisutatud viljakat pinnast ning kaitstust palavate tuulte eest. Võib tungida invasiivsena looduslikesse ökosüsteemidesse.[2]

    Indigopõõsa juurtel on sümbiootilised mügarbakterid nagu teistel liblikõielistel ja taime kasvatamist kasutatakse ära analoogiliselt muudele sugukonna liikidele, et rikastada pinnast lämmastikuga.

    Liitlehed on helerohelised paaritusulgjad, lehekesed siledaservalised elliptilise kujuga ja tipuogaga. Roosad kuni violetjad õied paiknevad kobaratena oksatippudes.

    Kasutamine

    Värvitaimena

    Värvi toodetakse indigopõõsa lehtedest. Lehtedega oksad lõigatakse maha 10–20 cm kaugusel maapinnast, kui taimed on 4–5 kuud vanad, taime õitsemise ajal[3]. Seejärel asetatakse oksad vähemalt 12 tunniks sooja kätte ja vette, ning selle fermenteerumise tulemusel moodustub just tekstiili värvimiseks kasutatav, vees raskesti lahustuv tumesinine sade, mis ongi värvaine indigo[4].

    Lehesaak võib olla 1,6–5,4 tonni hektarilt. Saagikoristus peab olema õigeaegne, vastasel korral hävitaksid vihmad selle mõne tunniga. Aastas on võimalik saada kuni kolm saaki.[5]

    Marco Polo oli esimene eurooplane, kes kirjeldas indigopõõsast värvi tootmist[6][7]. Alates keskajast oli indigo ka maalikunstis sageli kasutatav värvaine.

    Ravimtaimena

    Indigopõõsa osi on selle päritolumaades vanadest aegadest kasutatud rahvameditsiinis. Noori võrseid on kasutatud hambaharjadeks[8].

    Vaata ka

    Viited

    Välislingid

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Vikipeedia autorid ja toimetajad
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia ET

    Värvi-indigopõõsas: Brief Summary ( Estônio )

    fornecido por wikipedia ET

    Värvi-indigopõõsas (Indigofera tinctoria) on liblikõieliste sugukonda kuuluv troopilises Aasias kasvav põõsas, mis on arvatavasti ajaloos vanim sinise värvaine indigo allikas.

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Vikipeedia autorid ja toimetajad
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia ET

    Anil (landarea) ( Basco )

    fornecido por wikipedia EU
    Artikulu hau landareari buruzkoa da; beste esanahietarako, ikus «Anil (argipena)».

    Anil (Isatis tinctoria) Fabaceae familiako landarea da. Mesoamerikan jatorri duen arren, Afrikan eta Asian ere hazten da.

    Garoaren antzeko zuhaixka lekaduna da, eskualde beroetan hazten dena; hostoetatik tindatzeko gai bat ateratzen da.[1]

    Erreferentziak


    Landare Artikulu hau landareei buruzko zirriborroa da. Wikipedia lagun dezakezu edukia osatuz.
    (RLQ=window.RLQ||[]).push(function(){mw.log.warn("Gadget "ErrefAurrebista" was not loaded. Please migrate it to use ResourceLoader. See u003Chttps://eu.wikipedia.org/wiki/Berezi:Gadgetaku003E.");});
    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Wikipediako egileak eta editoreak
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia EU

    Anil (landarea): Brief Summary ( Basco )

    fornecido por wikipedia EU
    Artikulu hau landareari buruzkoa da; beste esanahietarako, ikus «Anil (argipena)».

    Anil (Isatis tinctoria) Fabaceae familiako landarea da. Mesoamerikan jatorri duen arren, Afrikan eta Asian ere hazten da.

    Garoaren antzeko zuhaixka lekaduna da, eskualde beroetan hazten dena; hostoetatik tindatzeko gai bat ateratzen da.

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Wikipediako egileak eta editoreak
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia EU

    Väri-indigo ( Finlandês )

    fornecido por wikipedia FI

    Väri-indigo eli indigokasvi (Indigofera tinctoria) on hernekasveihin kuuluva kasvi, josta saadaan alkuperäistä indigo-nimistä sinistä väriainetta.[1]

    Väri-indigo on noin 1,5 metriä korkea pensas, joka haaraantuu juuresta alkaen. Sillä on vihreät kerratut lehdet ja vaaleanpunaiset tai violetit, terttumaiset kukinnot.[2]

    Väri-indigo on luultavasti alkujaan kotoisin Malesian saaristosta. Se on levinnyt viljelykasvina koko maailman trooppisille alueille.[2]

    Väriainetta tuotetaan kasvin lehdistä. Matalakasvuista Rose carpet-lajiketta on käytetty myös maanpeittokasvina.[3]

    Lähteet

    1. Indigokasvi eli väri-indigo (Suomalaisen nimen lähde: Vanamon toimikunta) Kassu - Kasvien suomalaiset nimet. 1970-luku. Viitattu 29.5.2016.
    2. a b Marianne Jennifer Datiles & Pedro Acevedo-Rodríguez: Indigofera tinctoria (true indigo) Invasive Species Compendium. 2014. Viitattu 29.5.2016.
    3. Indigofera tinctoria, Indigo Post Gazette. Viitattu 29.5.2016.

    Aiheesta muualla

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Wikipedian tekijät ja toimittajat
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia FI

    Väri-indigo: Brief Summary ( Finlandês )

    fornecido por wikipedia FI

    Väri-indigo eli indigokasvi (Indigofera tinctoria) on hernekasveihin kuuluva kasvi, josta saadaan alkuperäistä indigo-nimistä sinistä väriainetta.

    Väri-indigo on noin 1,5 metriä korkea pensas, joka haaraantuu juuresta alkaen. Sillä on vihreät kerratut lehdet ja vaaleanpunaiset tai violetit, terttumaiset kukinnot.

    Väri-indigo on luultavasti alkujaan kotoisin Malesian saaristosta. Se on levinnyt viljelykasvina koko maailman trooppisille alueille.

    Väriainetta tuotetaan kasvin lehdistä. Matalakasvuista Rose carpet-lajiketta on käytetty myös maanpeittokasvina.

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Wikipedian tekijät ja toimittajat
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia FI

    Indigotier ( Francês )

    fornecido por wikipedia FR

    Indigofera tinctoria

    L'indigotier, indigo des teinturiers ou indigo des Indes (Indigofera tinctoria), est un arbuste des régions chaudes de la famille des Fabacées dont les feuilles sont utilisées pour la préparation de la teinture d'indigo.

    La culture de l'indigotier s'est répandue dans les régions tropicales et tempérées de l'Asie, de l'Amérique et de l'Afrique. Son habitat originel reste cependant incertain, tant sa culture est ancienne car voilà plus de quatre mille ans que la plante est exploitée en Inde, au Proche-Orient et en Égypte.

    Pour répondre à la demande croissante de teinture indigo de leur industrie textile en plein développement, les Européens entreprirent la culture d'indigo à grande échelle dans leurs colonies du Nouveau Monde et d'Asie (Inde, Java). L'indigo, originaire d'Orient, traversa ainsi l'Atlantique, ruina au passage la culture du pastel en Europe, puis dans un mouvement de balancier, retourna en Asie, avant de disparaître avec l'arrivée des teintures synthétiques.

     src=
    Indigofera tinctoria (Guadeloupe).
     src=
    Indigofera tinctoria, inflorescence
    (Jardin des Plantes de Paris).
     src=
    Indigofera tinctoria.

    Sommaire

    Étymologie

    Linné a décrit l'indigotier en 1753 sous le nom de Indigofera tinctoria[1].

    Son nom générique Indigofera s'analyse en indigo dérivant du grec indikon (ινδικόν) et du latin indicum et signifiant « de l'Inde » (faisant allusion au pays d'où les Gréco-romains l'importaient) et de fera « porter ». L'épithète spécifique tinctoria vient du latin tinctorius « qui sert à teindre, tinctorial ».

    Le terme d'indigo est lui-même beaucoup plus ancien que Linné puisqu'il remonte à l'Antiquité gréco-latine où Pline[2] signalait que le pigment coloré pourpre, « indicum... vient d'Inde »[3].

    Description

    Indigofera tinctoria[4],[5],[6] est un arbuste touffu, de 60 à 120 cm de haut, à l'état sauvage en Asie mais pouvant atteindre deux mètres pour les formes issues des cultures. Il peut être annuel, bisannuel ou vivace, en fonction du climat. Les jeunes rameaux sont couverts d'une pubescence blanche, formée de poils apprimés, blanchâtres (trichomes en T). Les poils sont moins denses, plus fins et moins persistants que pour Indigofera suffriticosa[7].

    La feuille imparipennée comporte de neuf à treize folioles. Les folioles sont opposées, obovales à elliptiques, jusqu'à 25 × 12 mm, à poils clairsemés en dessous. Le pétiole et le rachis (7 cm de long) sont couverts de poils apprimés et creusés d'un sillon sur la face supérieure. Les stipules sont petites (2 mm), étroitement triangulaires.

    Les racèmes sessiles, de 3 à 8 cm, émergent aux aisselles des feuilles (rac. axillaires). Chaque fleur bisexuée, zygomorphe, papillionacées, comporte :

    • un pédicelle de 1-1,5 mm de long ;
    • un calice de 1,5 mm (une coupe à cinq dents) ;
    • une corolle de 4 mm de long, formée d'un étendard (pétale supérieur) de deux ailes (pétales latéraux) et une carène (deux pétales inférieurs soudés) ; l'étendard ovale est rose blanchâtre avec des veines rougeâtres, les ailes sont à onglet très court, rosées, plus courtes que l'étendard, la carène est pourvue d'éperons latéraux, roses à rouges ;
    • dix étamines de 4-5 mm de long, l'étamine supérieure libre, les neuf autres soudées entre elles autour de l'ovaire (diadelphe) ;
    • ovaire supère, à carpelle unique, 1-loculaire, avec un long style.

    Le fruit est une gousse linéaire de 20 à 35 mm de long, droite ou légèrement incurvée vers l'apex et d'environ 2 mm de large, brune à maturité, renfermant de sept à douze graines avec un léger étranglement entre les graines. Les graines d'environ 2 mm sont rhombiques en section transversale.

    Distribution

    L'origine de l'indigotier est incertaine. Avec Linné, certains auteurs supposent qu'il pourrait s'agir de l'Inde (Jansen et Cardon[4], Delange[8]).

    Flora of Pakistan le dit distribué en Asie méridionale : Pakistan (Punjab, Sind), Inde, Ceylan, Birmanie, Thailande, Indochine, Indonésie, Philippines et Malaisie[9]. Pour GRIN[10], il est indigène en Afrique, Asie tempérée et tropicale, Australie.

    Sa culture comme plante tinctoriale l'a répandu partout dans le domaine tropical, subtropical et tempéré chaud. Il a été introduit et s'est naturalisé en Amérique et en Chine (pour l'Afrique, les avis divergent).

    Aux Antilles françaises, où il s'est naturalisé, on le rencontre sur le littoral sec, le bord des routes, sur les décombres[5]. Il est en fleur de mai à juillet puis de novembre à mars. Introduit anciennement à La Réunion et à l'île Maurice, il persiste localement dans les fourrés secs et les savanes de Maurice[7]. La culture de l'indigotier a débuté à La Réunion en 1734.

    Synonymie

    Pour Tropicos[11], sont considérés comme synonymes d'Indigofera tinctoria les noms suivants :

    • Anila tinctoria (L.) Kuntze
    • Anila tinctoria (L.) Kuntze var. normalis Kuntze
    • Indigofera indica Lam.
    • Indigofera sumatrana Gaertn.

    The Plant List répertorie les synonymes suivants[12] (avec un degré de confiance élevé) :

    • Indigofera bergii Vatke
    • Indigofera cinerascens DC.
    • Indigofera houer Forssk.
    • Indigofera indica Lam.
    • Indigofera oligophylla Baker
    • Indigofera orthocarpa (DC.) O.Berg & C.F.Schmidt
    • Indigofera sumatrana Gaertn.
    • Indigofera tinctoria Blanco

    Analyse chimique

    Composés d’intérêts pharmacologiques

    L'analyse des métabolites secondaires d'extrait de feuilles d'Indigofera tinctoria[13] indique la présence de flavonoïdes, saponines, tanins, quinones, terpénoïdes et composés phénoliques. La présence d'alcaloïde n'a pas été détectée. Les extraits méthanoliques ont une activité antimicrobienne, antioxydante et cytotoxique.

    Précurseurs de l'indigo

    Les plantes tinctoriale à indigo comme l'indigotier Indigofera tinctoria (ou le pastel Isatis tinctoria en Europe et la renouée des teinturiers Polygonum tinctorium en Asie Orientale) ne contiennent pas de pigments colorants directement transposables par le bain de teinture mais seulement des précurseurs de ceux-ci[14].

    Le précurseur du pigment colorant de couleur indigo de Indigofera tinctoria est l'indican (indoxyle β-D-glucoside) alors que la molécule colorante est l'indigotine, aussi appelée indigo, au risque d’ambiguïté.

    Dans les textes anciens, le terme « indigo » désignait la matière colorante extraite des feuilles de l'indigotier et ne s'appliquait pas aux teintures bleues extraites du pastel des teinturiers (nommées guèdes, waides dans le Nord, pastels dans le Sud) ou d'autres plantes tinctoriales. On sait maintenant grâce aux analyses chimiques, que la couleur bleue des teintures extraites des plantes tinctoriales (comme l'indigotier, le pastel, la renouée des teinturiers, l'indigo d'Assam (Strobilanthes cusia) ou la liane à indigo, Philenoptera cyanescens), est due à une seule et même molécule, nommée indigotine ou indigo. Ce qui différenciait les différentes teintures était dû à des impuretés de nature différente. Le pastel donnait un bleu pâle et l'indigo un bleu foncé. Actuellement, les textes scientifiques (en anglais) emploient le terme indigo presque exclusivement pour désigner la molécule chimique d'indigotine. Rappelons qu'outre les valeurs de « teinture extraite de l'indigotier » et « indigotine », le terme indigo a les acceptions d'« indigotier » et de « couleur bleu-indigo »[15].

    Le tableau ci-dessous schématique des principales réactions[16],[17] effectuées lors de la préparation de la teinture d'indigo puis lors de la teinture de cuve à l'indigo devrait permettre de mieux comprendre ces procédures exposées.

    Usages

    Plante tinctoriale

    En raison de sa couleur attrayante, l'indigo a tenu une place importante dans de nombreuses civilisations. Actuellement encore, l'indigo reste la teinture végétale la plus importante en Afrique occidentale[4] où il est extrait de la liane à indigo, Philenoptera cyanescens ou P. laxiflorus.

    Extraction de la teinture d'indigo à partir des rameaux l'indigotier

     src=
    Indigoterie (Jean-Baptiste du Tertre, Hist. gén.des Antilles, 1667) :
    6 réservoir d'eau claire, 7 trempoire, 8 batterie, 9 reposoir
     src=
    Indoxyle

    La méthode traditionnelle permet l'extraction de l'indican des feuilles sans usage de produits chimiques. Elle utilise la fermentation des feuilles pour libérer l'indoxyle qui est soluble dans l'eau puis l'oxygénation à l'air de celui-ci en pigment indigo.

    Aux Antilles au XVIIe siècle, les installations de production d'indigo (ou indigoteries) étaient constituées d'au moins trois bassins, disposés en marche d'escalier[18],[19],[20]. Une alimentation en eau par un ruisseau d'eau claire (ou un puits), permet de remplir d'eau le bassin supérieur (7, la trempoire). Les indigotiers coupés avant la floraison y sont mis à macérer de 6 à 20 heures. Une fermentation se produit qui dégage une odeur extrêmement nauséabonde mais qui permet néanmoins l'hydrolyse de l'indican (indoxyle β-D glucoside) en indoxyle et en glucose. En ouvrant une bonde, on laisse le liquide qui a solubilisé l'indoxyle s'écouler dans le second bassin (8, la batterie). On ajoute de la chaux à ce liquide de couleur jaune verdâtre et on l'agite pour faciliter oxygénation. Les molécules d'indoxyle se dimérisent (se lient deux par deux) pour former l'indigo (ou indigotine), le pigment insoluble d'une belle couleur bleue. Tout l'art de l'indigotier est d'évaluer la durée exacte de ce processus d'oxydation : trop court, le bassin perd du pigment, trop long, la teinture est altérée et se noircit. Pour récupérer le pigment bleu qui va précipiter au fond, on laisse s'écouler le mélange dans le troisième bassin (9, le reposoir), au fond duquel s'ouvre une petite cuve ovale qui récupère l'indigo alors que le liquide est évacué. La bouillie récupérée est mise à égoutter dans des sacs de toile puis à sécher dans des petits caissons en bois pour obtenir des blocs d'indigo prêts à l'exportation.

    Le produit obtenu est traditionnellement appelé « indigo » ou « indigo d'Inde » ; il est composé de nombreuses substances parmi lesquelles le pigment bleu d'indigotine (malencontreusement aussi nommée actuellement « indigo»), peut être minoritaire (pureté de 20 à 90 %).

    C'est la technique toujours utilisée de nos jours en Afrique, dans les cultures à grande échelle[4]. Elle passe par les trois mêmes étapes :

    • hydrolyse enzymatique produisant l'indoxyle (indoxyle glucoside → indoxyle + glucose) : juste après la récolte, les rameaux sont placés dans une fosse remplie d'eau pour les faire fermenter,
    • oxydation de l'indoxyle en indigotine (indoxyle + indoxyle → indigotine) : le liquide est transféré dans une fosse où il est continuellement remué,
    • précipitation : on laisse le liquide reposer pour que l'indigotine se dépose sur le fond.

    On trouve aussi, à différentes doses, de l'indirubine qui elle donne la couleur rouge. Au précipité résultant de la fermentation est alors mélangée une base forte (par exemple l'hydroxyde de sodium). Le tout est comprimé, séché puis transformé en poudre. Il en résulte une teinture plus ou moins bleu-pourpré, en fonction des adjuvants rajoutés afin de rendre des nuances.

    Teinture à la cuve

     src=
    Teinture d'indigo

    Les teinturiers appellent le procédé de teinture de tissus à l'indigo une « cuve ». Le pigment d'indigo n'étant pas soluble à l'eau[n 1], il faut pour pouvoir teindre les tissus, le rendre soluble à l'aide de produits chimiques réducteurs (ou de bactéries réductrices lors de fermentations). La forme réduite de l'indigo est hydrosoluble et presque incolore ; elle est pour cette raison nommée leuco-indigo ou indigo blanc. Son hydrosolubilité la rend alors capable d'imprégner en profondeur les fibres. Pour teindre un tissu, on le met à tremper dans la cuve et lorsqu'on le sort on a la surprise de le voir encore d'une couleur jaune verdâtre. Si on l'accroche à sécher sur un fil à linge, on le voit peu à peu verdir puis bleuir au contact de l'air. L'oxydation du leuco-indigo redonne de l'indigo. De l'indirubine, rouge, peut aussi se former à l'interface où plus d'oxygène est disponible. Le travail du teinturier se résume à opérer une réduction puis une oxydation sur le pigment.

    Une cuve naturelle demande beaucoup de temps pour sa préparation[14] et un soin quotidien pendant plusieurs semaines. À l'origine, la réduction se faisait par la fermentation bactérienne[4] de la plante fraîche ou de l'indigo pulvérisé, dans un milieu alcalin (pH~8,2), obtenu en rajoutant de la potasse (ou de la cendre) au bain. On rajoutait des substances sucrées comme du miel, des dattes ou de la mélasse, capables de se comporter en agents réducteurs. En 1999, Padden et al.[21] ont isolé dans une cuve préparée à l'ancienne, des bactéries du genre Clostridium, capables de réduire l'indigo. La cuve était légèrement chauffée (à moins de 50 °C). C'est la technique ancestrale encore utilisée au Mali et en Guinée.

     src=
    Teinture à l'indigo

    Une technique beaucoup plus rapide a fait son apparition avec Paul Schützenberger et Lalande[14] en 1871, nommée la cuve chimique. Elle se prépare en quelques heures. L'agent réducteur de l'indigo est dans ce cas un produit chimique, nommé le dithionite de sodium (ou hydrosulfite, découvert par Schützenberger). C'est une technique de teinture très rapide qui s'est répandue dans le monde entier en une vingtaine d'années. Mais elle a l'inconvénient de produire des produits de dégradation polluants comme des sulfites, sulfates, thiosulfates S2O32- etc (que les particuliers doivent déposer en déchetterie).

    Lorsqu'on sort le tissu du bain de leuco-indigo, il est jaune verdâtre et vire doucement au bleu au contact de l'air. Il faut plusieurs bains pour donner au textile une couleur bleu foncé.

    En Afrique, la teinture à l'indigo est souvent suivie d'un calandrage, procédé de finition consistant à faire pénétrer la poudre d'indigo à la surface du tissu, par battage à l'aide de lourds maillets. Cette technique donne un lustre métallique iridescent comme sur les voiles des Touaregs[4].

    La teinture d'indigotier est aussi utilisée pour colorer les cheveux : pour une bonne tenue, il faut soit avoir déjà fait plusieurs colorations au henné, soit en avoir fait une récemment. Cette coloration s'applique sur cheveux châtain à noirs ; sur les cheveux plus clairs, le bleu transparaît plus et le résultat est souvent décevant[22].

    Plante médicinale

    Les feuilles et les racines sont utilisées dans la médecine traditionnelle de plusieurs pays.

    En Inde, les feuilles séchées d'Indigofera tinctoria connues sous le nom de nili en hindi, sont utilisées dans les médecines traditionnelles ayurvédique, siddha et yunâni[23]. Traditionnellement utilisée pour la constipation, les affections du foie, les palpitations et la goutte. La pharmacopée ayurvédique recommande l'usage de toute la plante séchée dans les phobies, les hallucinations et les perturbations mentales. Il a été montré[24] que les extraits de feuilles accroissaient la concentration en neurotransmetteurs dans le cerveau de rats après induction de crises d'épilepsies.

    En Europe, il est signalé au Ier siècle, par le grec Dioscoride qui indique qu'il est doucement astringent, purgatif et traite les inflammations et les œdèmes (Materia medica, livre 5, 107).

    Indigofera tinctoria n'est pas indigène en Chine car la plante tinctoriale à indigo, indigène, est la renouée des teinturiers Persicaria tinctoria. Venu d'Inde, le vrai indigo, Indigofera tinctoria, est arrivé en Chine à l'époque des Tang[25] (618, 907). Il fut ensuite cultivé dans les provinces du sud. On l'utilise pour « rafraîchir détoxifier »[n 2] et comme antipyrétique et dépuratif. La substance médicinale traditionnelle qing dai 青黛, est faite avec Polygonum tinctorium, en poudre ou pilule. Elle est indiquée pour les convulsions infantiles, la parotidite et l'epistaxis[26].

    En Afrique du Sud, la racine broyée sert d'antalgique contre les rages de dents. On lui prêtait aussi des vertus émétiques.

    En tant que Fabacée (Légumineuse), elle est aussi cultivée pour l'amélioration des sols. Ces plantes ont la faculté de s'associer à des bactéries du sol (comme Rhizobium leguminosafum) pour transformer l'azote atmosphérique en une forme assimilable par la plante.

    Histoire de la culture

    Inde antique

    L'indigotier est cultivé depuis l'Antiquité en Inde comme plante tinctoriale. L'histoire multimillénaire de cette culture a laissé des traces terminologiques dans de nombreuses langues du monde[27], sous la forme de deux mots concurrents : nil/anil et indigo. L'arbuste Indigogefa tinctoria est désigné en sanskrit, par les noms de nīlī नीली , nīlīnī नीलिनी et la teinture pourpre qui en est tirée se dit nīla नील « bleu profond, noir ». Ce dernier terme s'est répandu vers l'est jusqu'en Asie du Sud-Est (indonésien, malais : nila) et vers l'ouest au Moyen-Orient (persan nyly نیلی, arabe nyly نيلي). Les Arabes ont répandu le terme (avec l'article défini an-nil) dans leur conquête de l'Afrique du Nord et de l'Espagne (espagnol añil, portugais anil). Les marins arabes l'ont porté sur les côtes africaines (swahili nili). Les Espagnols et les Portugais l'ont transmis à l'Amérique du Sud et Centrale. Ce terme a aussi laissé des traces passagères dans le français et l'anglais par l'intermédiaire des colons des Caraïbes, comme on peut l'observer dans l'Encyclopédie de Diderot et d'Alembert[n 3] ou l'ouvrage de Beauvais-Raseau[19] (écrits du XVIIIe siècle), dans les actes du Parlement anglais d'Élisabeth Ire (XVIIe siècle) ou les écrits des marchands qui usent des termes interchangeables anil (ou neel/anyle en anglais) et indigo[27]. Mais bientôt, le terme indigo s'imposera en français, anglais, allemand, russe, etc. Comme nous avons vu, ce terme nous vient d'indicum « venant d'Inde », forgé par les Gréco-romains (Vitruve, 7,9,6, Pline, 33, 163, Dioscoride, 34). Actuellement, le nīla sanskrit survit dans le terme chimique d'aniline, obtenu pour la première fois par distillation de l'indigo.

    Le sous-continent indien a exercé une influence déterminante sur l'histoire du textile. Les vestiges trouvés sur le site de Mohenjo-daro, la grande cité antique de la vallée de l'Indus, indiquent que la technologie textile indienne était très développée[27] dès le IIe millénaire av. J.-C. Mais le très petit nombre de spécimens de textiles conservés, en raison de la forte humidité ambiante, n'ont pas permis de confirmer l'usage de l'indigo. En ce qui concerne les sources textuelles, la teinture d'indigo est mentionnée dans l'Atharvaveda, écrit entre le IVe et le Ier millénaire av. J.-C. Une célèbre fable indienne du Pañchatantra (IIIe siècle av. J.-C.) conte les mésaventures d'un chacal qui tomba dans une cuve de teinture indigo.

    Proche Orient, Égypte antique

    Si l'influence indienne est indéniablement très ancienne, celle des peuples de la Méditerranée l'est tout autant sinon plus[28]. Comme il est possible d'extraire le pigment bleu-indigo de plusieurs espèces de plantes tinctoriales, il est probable que la découverte de la teinture à l'indigo ait pu se faire indépendamment dans plusieurs civilisations.

    En Égypte, des toiles à bandes bleues ont été trouvées autour[29] de certaines momies. L'indigo était déjà utilisé 2 500 ans av. J.-C. puisque Stuart Robinson[30] en a trouvé sur des tissus de lin datant de la Ve dynastie (-2500, -2300). S'il est bien établi que les Égyptiens connaissaient depuis des temps très reculés l'indigo, l'origine de cette teinture végétale reste incertaine. La teinture d'indigo aurait pu être importée par la Mer Rouge, du Pays de Pount ou du sud de l'Arabie. Selon Balfour-Paul[27], il est possible que des espèces d'indigotiers locales aient été utilisées pour produire l'indigo mais il est plus probable que le pigment ait été extrait du pastel, Isatis tinctoria, une plante indigène en Afrique du Nord. Un écrit de l'époque de l'Égypte hellénistique (-323, -146), connu sous le nom de papyrus de Stockholm, décrit la récolte et la teinture au pastel.

    Plusieurs indices suggèrent aussi l'utilisation de l'indigo au moins dès le IIIe millénaire av. J.-C. en Mésopotamie. Sur une tablette cunéiforme trouvée sur le site archéologique de Mari sur le moyen Euphrate, on trouve la mention de vêtements teints en bleu[31]. Plus tard, des traces de teinture indigo ont été détectées sur plusieurs textiles trouvés lors de fouilles à Europos-Doura (en amont de Mari), dans les cavernes d'At-Tar, à Palmyre ou dans la grotte aux lettres. L'analyse des pigments par Fujii et als[32]. (1994) des textiles de At-Tar, a établi que des fibres teintes à l'indigo étaient tissées avec des fibres teintes à la pourpre de Tyr ou au kermès.

    Civilisations précolombiennes

    Les civilisations précolombiennes d'Amérique du Sud ont donné une grande importance sociale et religieuse aux textiles. Au Pérou, les textiles teints trouvés dans des tombes de Paracas, Nazca et Chancay, révèlent qu'aux alentours de 700 av. J.-C., les hommes avaient une connaissance avancée des techniques de tissage et de teinture. Le rouge était obtenu de la cochenille et le bleu de l'indigo[27].

    Plus au nord, les Maya mêlaient de l'indigo avec une argile spéciale (la palygorskite) pour produire le bleu maya, utilisé pour décorer les poteries, les statues, les fresques murales et les textiles[33]. La teinture indigo était probablement tirée de l'indigo bâtard (Indigofera suffruticosa) très répandu en Amérique. L'analyse du contenu d'une poterie trouvée dans un gouffre au Yucatán (dans le Cénote Sacré à Chichén Itzá) a montré qu'outre l'indigo et la palygorskite, le colorant contenait du copal, une résine d'arbre utilisée comme encens. Il semble que ce soit la combinaison de ces trois éléments qui soit responsable de la grande stabilité du bleu maya. Le pigment bleu était fabriqué en brûlant de l'encens, lors d'un rituel dédié au dieu de la pluie, Chaak. Pour attirer les pluies, les prêtres organisaient des cérémonies au cours desquelles des objets et des humains sacrifiés étaient peints en bleu (la couleur de Chaak) et jetés dans le cénote.

    Europe : l'indigo ruine la culture du pastel

    L'indigotier craignant le gel, les Européens ont d'abord utilisé le pastel des teinturiers pour tirer le pigment indigo. Les archéologues ont dégagé au Danemark, en Allemagne et en Pologne, des textiles teints à l'indigo datant de l'âge du fer (c. 700 av. J.-C.) comme le manteau de Thorsberg[34].

    Dans l'Europe du Sud, les Romains importaient de la fécule d'indigo d'orient, sans en connaître exactement le procédé de fabrication. Au Ier siècle, Pline indique[2] « l'indicum...vient d'Inde...Quand on le tamise, il est noir, mais quand on le dilue il produit un admirable mélange de pourpre et de bleu » (H.N. livre XXXV, 46). Mais, les Romains utilisaient aussi le pastel. Pompei était d'ailleurs connu comme un centre important de production d'indigo de pastel[35].

     src=
    Routes commerciales des épices (en bleu) au Moyen Âge

    Durant le Moyen Âge, les routes d'importation, longues et semées d'embûches, firent de l'indigo oriental un produit de luxe, largement réservé à la peinture et à l'encre[27]. De grandes quantités de teinture et de textiles passaient de mains en mains, sur les marchés de Baghdad, Alep, le Caire, etc. Baghdad était le plus grand centre commercial, pour les produits du Moyen-Orient ou venant du nord-ouest de l'Inde et de Kerman en Perse. Puis les négociants Italiens importaient du Levant ces drogues tinctoriales (classées parmi les épices), par les ports de Venise, Gênes et Marseille.

    La demande croissante stimula la culture de l'indigotier qui s'étendit de l'Inde au sud de la Perse (Kerman et Hormozabad étaient célèbres pour leur indigo), puis à la vallée du Jourdain, aux oasis de la Haute-Égypte et jusqu'à la vallée du Drâa, au sud Maroc[27]. Le Yémen fut aussi un centre renommé de la culture de l'indigo et les Musulmans introduisirent aussi cette culture à Chypre et en Sicile, où les teinturiers étaient comme c'était habituellement le cas, des Juifs.

    En Europe, la seule teinture naturelle bleue à pouvoir être produite localement fut le pastel des teinturiers. À l'époque de la Renaissance, les deux principaux centres de la culture pastellière était le Lauragais (entre Toulouse et Albi) et la Thuringe en Allemagne. Mais après la découverte de l'Amérique et l'ouverture de la route maritime des Indes par Vasco de Gama en 1497, l'indigo tropical arriva à un prix concurrentiel et détrôna progressivement le pastel. Les teinturiers l'appréciaient car il donnait des bleus plus profonds en raison d'une concentration plus élevée du pigment colorant que dans le pastel.

    Amérique : les premières grandes cultures d'exportation (1650-1800)

    Le développement des colonies du Nouveau Monde où le climat permet dans de nombreuses régions une culture de l'indigotier, va pouvoir répondre à la demande croissante en indigo[18]. L'essor de cette culture, lié au développement industriel, mêlera de manière inextricable capital et esclavage.

    Les Espagnols furent les premiers colons à produire de l'indigo dans le Nouveau Monde : tout d'abord dans leurs plantations d'Amérique centrale (en 1560), puis à Hispaniola dans les Grandes Antilles, à la fin du XVIIe siècle. L'apogée de la production d'indigo dans les colonies espagnoles fut le XVIIIe siècle quand les bonnes années, 500 tonnes d'indigo étaient exportées[27]. L'indigo du Guatemala était considéré être le meilleur.

     src=
    Innovations technologiques pour battre l'indigo, proposé par Beauvais-Raseau en 1761

    Puis les Français et les Anglais s'installèrent dans ce qu'on appelait les Indes occidentales pour y développer de grandes cultures d'indigo, de sucre, de café et coton.

    Les premiers colons français qui s'établissent en Guadeloupe en 1635, se tournent eux aussi, rapidement vers la culture de l'indigotier. En 1696, on recense 125 installations de production d'indigo, nommées indigoteries. Mais le déclin est très rapide en raison de l'émergence de Saint-Domingue (Haïti) qui va s'imposer comme le principal fournisseur d'indigo du Nouveau Monde et le restera d'ailleurs jusqu'à la fin du XVIIIe siècle[18]. En 1780, pas moins de 3 150 plantations d'indigo y produisaient annuellement des centaines de tonnes de teinture, envoyées sur les ports de Bordeaux et Marseille, pour alimenter l'industrie textile française en pleine expansion.

    Au siècle des Lumières, le gouvernement français appointe des savants et des ingénieurs pour étudier les techniques de production et chercher à les améliorer sur la base d'observations et d'expérimentations. La technique de fabrication usuelle de l'indigo demandant une main-d’œuvre considérable qu'il n'était pas possible de trouver sur place, les planteurs devaient recourir à la mécanisation et à l'emploi massif de main-d’œuvre servile, recrutée de force. L'Académie royale des sciences publie ainsi en 1761, dans la collection Description des arts et métiers, un ouvrage sur L'Art de l'indigotier de Beauvais-Raseau, proposant diverses innovations technologiques pour élaborer l'indigo. Les planteurs des Antilles et d'Amérique sans renoncer à l'innovation, choisirent souvent la facilité en faisant venir des esclaves d'Afrique en grand nombre. Il faudra attendre le XIXe siècle pour voir l'abolition de l'esclavage, l'invention du moteur à combustion interne et le début des droits sociaux reconnus aux travailleurs.

    La révolution industrielle, en marche en Angleterre depuis le début des années 1700, précéda les grandes étapes de la colonisation et stimula la mise en culture de ces terres tropicales (voir les statistiques de Paul Bairoch[36]). Pour répondre aux besoins grandissants en teinture de l'industrie textile, les colons de l'Amérique du Nord se lancèrent aussi dans la production d'indigo. À partir de 1720, le gouvernement français envoya des graines d'indigotiers aux Jésuites de Louisiane et les encouragea à produire de l'indigo[27]. Des conseillers venus des Antilles, aidèrent les planteurs du cours inférieur du Mississippi (aux alentours de la Nouvelle-Orléans) à installer des indigoteries. Les conditions environnementales étaient bonnes, et dans la seconde moitié du XVIIIe siècle, les planteurs pouvaient produire plus de 120 tonnes d'indigo par an. En 1763, à la suite de la défaite française lors de la guerre de Sept Ans, la Louisiane passe sous contrôle anglais et espagnol. Mais la production d'indigo continue de croître, puisque 225 tonnes furent vendues en 1790. Ce pic de production ne fut plus jamais atteint et la culture de l'indigo laissa la place à celle du coton, du sucre et du tabac.

    Les États de Géorgie, Caroline du Sud, Virginie, Alabama, Floride produisaient tous de l'indigo. Le plus gros producteur fut la Caroline du Sud. Les planteurs britanniques n'atteignirent cependant jamais la qualité et la quantité produite au Guatemala et aux Antilles françaises[27].

    Après l'indépendance des États-Unis en 1776, les Britanniques perdirent l'accès au marché et se tournèrent vers les plantations en Inde. Là, ils réussirent à réduire drastiquement le coût du travail, pour pouvoir produire de l'indigo concurrentiel avec celui s'appuyant sur l'esclavage.

    Afrique : une culture artisanale ancienne

    Les plus anciens textiles archéologiques trouvés en Afrique occidentale ont été découverts en pays Dogon au Mali, dans les grottes de Bandiagara. Certains d'entre eux datent du XIe ou XIIe siècle et comportent des dessins faits à l'indigo extrait d'espèce d'Indigofera ou de Philenoptera cyanescens[4].

    L'expansion de l'islam en Afrique noire, qui débuta au XIe siècle avec la constitution du mouvement Almoravides, s'accompagna du désir de se vêtir. Les premiers centres d'études de l'islam, à Tombouctou (à partir du XVe siècle), ou Djenné, furent aussi des centres de production du coton. Djenné, dans le delta intérieur du Niger, fut un important carrefour du commerce des textiles, des teintures, du sel, des noix de cola et de l'or.

    À la fin du Premier Empire, la France reprend possession de ses colonies sur la côte occidentale de l'Afrique et y lance quelques plans de développement de culture d'exportation. À partir, de 1821, le gouvernement élabora plusieurs essais dans la Sénégambie (Sénégal) de culture du coton et de l'indigo. On s'assura les services d'un chimiste et d'employés ayant travaillé dans les indigoteries au Bengale. « Mais si la qualité des produits obtenus parut pouvoir égaler celles des indigos du Bengale, d'un autre côté, il sembla démontré par cinq années d'expérience, que le prix de revient serait trop élevé pour leur permettre de lutter sur les marchés d'Europe contre les similaires de l'Inde »[37]. Le handicap tenait aux conditions climatiques et au « haut prix de la main-d’œuvre ». Face à l'efficacité du système d'exploitation anglais au Bengale, les grandes indigoteries du Walo, furent progressivement évincées dans les années 1830, mais l'exploitation traditionnelle des indigotiers perdura.

    Plusieurs témoignages d'explorateurs attestent de la fabrication d'indigo par les Africains, à partir d'indigotiers sauvages ou cultivés. Lors de son expédition à Tombouctou en 1827-28, René Caillié observe les femmes en plusieurs endroits (comme à Timé dans l'actuelle Côte d'Ivoire) récolter les feuilles d'indigotier sauvage, pour en extraire une teinture indigo servant à teindre les étoffes de coton[38]. À peu près à la même époque, un autre explorateur français, Mollien, rapporte[39] que dans la région de la Gambie « on y cultive le riz, le mil et le maïs, un peu d'indigo et de coton ». Plusieurs espèces d'indigotier se rencontrent en Afrique : Indigofera arrecta, I. coerulea, I. tinctoria[4] et on sait maintenant que depuis le début du XXe siècle au moins, l'indigotier chessé (Indigofera arrecta) est l'espèce la plus importante utilisée pour la production d'indigo.

    L'apogée de l'indigo au XIXe siècle : les Compagnies des Indes orientales

     src=
    Fabrique d'indigo, Java

    En ouvrant une voie maritime directe pour le commerce des épices, le Portugal brisa le contrôle des musulmans et des Vénitiens sur les anciennes voies commerciales vers l'orient. Mais par manque d'armateurs, ils furent supplantés par les Néerlandais et les Anglais et dans une moindre mesure les Français et les Espagnols.

    Créée en 1602, la Compagnie néerlandaise des Indes orientales (VOC) prit fermement pied dans les Iles aux épices et fit de Batavia à Java, la capitale de l'empire des Indes Orientales. Les Néerlandais importèrent en Europe de l'indigo javanais et indien[27] ainsi que de la soie, du coton, du thé et des épices. Les teinturiers Hollandais, réputés pour la qualité de leur travail, tirèrent grandement bénéfice de ces importations massives d'indigo à une époque où les autres pays européens s'efforçaient de résister à la teinture orientale qui menaçait leur industrie du pastel.

    La Compagnie britannique des Indes orientales (EIC), fondée en 1600, créa un comptoir à Surate sur la côte occidentale de l'Inde pour tenter de saper les routes terrestres des compagnies du Levant. L'indigo était déjà une marchandise d'exportation essentielle du nord-ouest de l'Inde. Une décennie après que l'EIC ait mis pied à Surate, l'indigo devint le produit le plus précieux du commerce indien, suivi par les calicots, le salpêtre, le sucre et le coton.

    Durant les XVIIe et XVIIIe siècles, l'Inde du Nord et le Gujarat exportèrent de grandes quantités d'indigo. L'indigo de meilleure qualité était vendu sur le marché de Biana une petite ville près d'Agra, la capitale de l'empire moghol[40]. Les riches négociants Arméniens et Indiens avançaient l'argent aux cultivateurs longtemps avant la récolte et la fabrication de la teinture. Ils pouvaient ainsi se réserver les meilleurs produits. Par contre les petits négociants Indiens ou étrangers, qui venaient à Biana pour acheter au comptant, devaient faire face à des prix très fluctuants.

     src=
    Fabrique d'indigo au Bengale. Au XIXe siècle, le Bengale fut le plus gros producteur d'indigo au monde.

    Après avoir été détenu par les Portugais pendant plus d'un siècle, les Anglais prennent possession de Bombay en 1661 et en font le port principal du commerce de l'indigo. À la fin du XVIIe siècle, ils s'établissent aussi du côté oriental, dans un petit village marécageux nommé Calcutta qui se transformera rapidement en une cité prospère. Le Bengale deviendra le plus grand fournisseur d'indigo du monde[27].

    En Europe, la supériorité de l'indigo sur le pastel était de plus en plus reconnue à la fin du XVIIe siècle. Toutes les mesures protectionnistes prises en France et en Allemagne pour protéger les producteurs de pastel, finirent par échouer. La demande en teinture d'indigo ne fit que croître pour satisfaire l'industrie textile en pleine expansion durant la révolution industrielle et pour assurer la teinture des uniformes militaires un peu partout en Europe. Jusqu'à la fin du XIXe siècle, l'indigo était la teinture naturelle la plus prisée.

    Persoz signale dans un ouvrage[41] en 1846, que les indigos les plus répandus sont ceux du Bengale, de Java et du Guatemala. Tous se subdivisent en un grand nombre de variétés (surfin bleu, surfin violet, fin violet, fin violet pourpre, etc.) avec des prix différents.

    La coercition de la main-d'œuvre et la révolte de l'indigo au Bengale (1859)

    Aux alentours de 1800, le marché mondial de l'indigo était en crise. Les planteurs de Saint-Domingue, du Guatemala et des États-Unis abandonnaient l'indigo en raison de guerres ou pour se consacrer à des cultures plus rentables[42]. L'industrie textile britannique ayant un grand besoin d'indigo, les autorités firent de la culture de l'indigo un objectif d'importance nationale.

    L'East India Company (EIC) entreprit de promouvoir la culture de l'indigo au Bengale afin de répondre à cette forte demande. En 1788, elle fit venir des planteurs d'indigo expérimentés des Caraïbes pour superviser les indigoteries les plus efficaces et subventionna les planteurs qui se lançaient dans cette nouvelle culture. Entre 1805 et 1814, l'EIC exporta en moyenne 2 800 tonnes par an[43].

    Les années les plus prospères se situent entre 1834 et 1847 quand la consommation d'indigo indien doubla aux États-Unis et en Grande-Bretagne. Le Bengale fournissait alors les 4/5e de la production mondiale. L'indigo permit à certains d'amasser des fortunes considérables, grâce à un système d'exploitation mêlant intimement capitaux (apportés par l'EIC) et travail forcé. Les Britanniques réussirent très habilement à baisser le coût du travail, en s'appuyant sur la structure sociale indienne traditionnelle, sans recourir à l'esclavage.

     src=
    Les indigotiers sont mis à macérer dans une indigoterie du Bengale en 1860

    Contrairement à l'Amérique, les travailleurs n'étaient pas réduits en esclavage mais l'organisation du travail les forçaient à s'endetter puis à travailler dur pour tenter de rembourser leurs dettes. La culture des indigotiers était assurée par les petits paysans (ryots) qui n'étaient pas propriétaires mais devaient louer les terres d'un grand propriétaire foncier zamindar, de la noblesse terrienne. Lui-même était lié par contrat aux planteurs anglais qui fabriquaient l'indigo et s'engageaient à le fournir aux Agency Houses, des compagnies de négoce. L'organisation obligeait les paysans à produire de l'indigo plutôt que du riz puis à le vendre à un prix si bas qu'ils restaient endettés à vie[27]. Le système était très impopulaire et ceux qui le contestaient avaient affaire aux bâtons des nervis au service des planteurs et des zamindars[44]. Un gouverneur adepte des Lumières, compara la situation de ces travailleurs libres à celle des esclaves de Caroline (États-Unis). Même en Inde, l'aptitude à supporter les injustices a des limites et la révolte finit par éclater en 1859. Quelques planteurs furent jugés publiquement et exécutés. Quelques dépôts d'indigo furent incendiés. La révolte fut durement réprimée par les forces britanniques. Et l'année suivante, le gouvernement introduisit des réformes pour remédier aux plus graves injustices du système productif.

    La teinture de synthèse supplante l'indigo naturel

    Le chimiste allemand Adolf von Bayer découvre la structure de l'indigotine en 1867 et fait le pari de trouver une méthode de synthèse. Il y parvint après des années d'efforts, mais il fallut attendre 1897, avant que l'entreprise chimique BASF ne réussisse à mettre sur le marché un produit de synthèse, connu sous le nom d'« indigo pur ».

     src=
    Les usines chimiques de BASF en 1881

    La production bengali d'indigo atteignit son pic en 1896 avec près de 10 000 tonnes puis la production s’effondra. En 1914, l'indigotine pure de synthèse valait 7,50 francs suisses le kilogramme alors que l'indigotine à 100 % de l'indigo végétal vaut de 26 à 27 fr le kg[45]. Et à cette époque, le prix de l'indigo naturel avait déjà diminué de 50 % du fait de la concurrence[27].

    Le ministre de la Guerre allemand décréta que les uniformes de l'armée devait être teints à l'indigo synthétique, alors que la France et l'Angleterre demandèrent que l'on utilise l'indigo naturel. Durant la Première Guerre mondiale, la fin de l'approvisionnement en indigo de synthèse allemand, apporta une bouffée d'air aux planteurs d'indigo. Le répit fut cependant de courte durée car dans l'après-guerre, le déclin continua inexorablement.

    Les beaux jours de l'indigo synthétique ne durèrent qu'un temps, car au milieu du XXe siècle, il était chancelant devant la concurrence des nouvelles teintures de synthèse. Ce fut le fantastique succès du blue jeans arrivé avec les GI's en 1945 qui le sauva. Ce vêtement des travailleurs manuels américains de la fin du XIXe siècle avec sa coupe ajustée et sa coloration changeante liée à l'indigo, s'imposa sur tous les continents et dans toutes les catégories sociales.

    Voir aussi

    Notes et références

    Notes

    1. à température ordinaire, l'indigo se présente sous forme d'aiguilles ou de prismes
    2. 清热解毒
    3. « L'anil ou indigotier demande une bonne terre, grasse, unie, qui ne soit pas trop sèche » Encyclopédie

    Références

    1. « Species plantarum » (consulté le 27 juin 2014).
    2. a et b Pline l'Ancien, Histoire naturelle, Gallimard, nrf, Bibliothèque de la Pléiade, 2013
    3. H. N. livre XXXV, 46.
    4. a b c d e f g et h Paulos Cornelis Maria Jansen, Dominique Cardon, Ressources végétales de l'Afrique tropicale 3 : Colorants et tanins, Fondation Prota, Wageningen, Pays-Bas, 2005
    5. a et b Jacques Fournet, Flore illustrée des phanérogames de Guadeloupe et de Martinique, Gondwana éditions, Cirad, 2002
      Tome 1 (ISBN 2-87614-489-1) ; Tome 2 (ISBN 2-87614-492-1).
    6. (en) Référence Flora of China : Indigofera tinctoria L.
    7. a et b Antoine, Bosser et Fergusson, Flore des Mascareignes, 80. Les légumineuses, SIRI, ORSTOM, Kew, 1990
    8. Yves Delange, Traité des plantes tropicales, Actes Sud, 2002
    9. (en) Référence Flora of Pakistan : Indigofera tinctoria
    10. (en) Référence GRIN : espèce Indigofera tinctoria L.
    11. Tropicos
    12. Plant List
    13. K.P. Renukadevi, « Determination of Antibacterial, Antioxidant and Cytotoxicity Effect of Indigofera tinctoria on Lung Cancer Cell Line NCI-h69 », International Journal of Pharmacology, vol. 7, no 3,‎ 1er mars 2011, p. 356–362 (ISSN , DOI , lire en ligne, consulté le 13 mai 2014)
    14. a b et c (en) Karin Delaunay-Delfs, Teintures naturelles : Plus de 130 recettes expérimentées et partagées Grand teint : Petit teint, Paris, Editions Eyrolles, 29 mars 2012, 278 p. (ISBN 978-2-212-13224-3, lire en ligne)
    15. Définitions lexicographiques et étymologiques de « indigo » dans le Trésor de la langue française informatisé, sur le site du Centre national de ressources textuelles et lexicales
    16. Fabiola Sandoval S, « PRELIMINARY STUDY OF THE INDICAN PRODUCTION IN TISSUE CULTURES OF Indigofera suffruticosa MILL. », e-Gnosis, vol. 8,‎ 2010, p. 1–7 (ISSN , lire en ligne, consulté le 12 mai 2014)
    17. (en) Kevin Davies, Annual Plant Reviews, Plant Pigments and their Manipulation, John Wiley & Sons, 12 février 2009, 368 p. (ISBN 978-1-4051-5006-4, lire en ligne)
    18. a b et c Tristan YVON, « La production d'indigo en Guadeloupe aux XVIIe et XVIIIe siècles ou l'archéologie d'une des premières industries du Nouveau Monde », Bulletin de la société d'Histoire de la Guadeloupe, no 145,‎ 2006
    19. a et b (en) M. de Beauvais-Raseau, L'Art De L'Indigotier : 4,5, 1770 (lire en ligne)
    20. Encyclopédie Diderot
    21. A N Padden, « An indigo-reducing moderate thermophile from a woad vat, Clostridium isatidis sp. nov », International journal of systematic bacteriology, vol. 49 Pt 3,‎ juillet 1999, p. 1025–1031 (ISSN , PMID )
    22. Longs Cheveux au Naturel : tout savoir sur l'indigo : comment colorer ses cheveux avec cette plante (blog)
    23. Indigofera tinctoria Linn - A Phytopharacological Review, « Saraswathi Motamarri, Karthikeyan M, Rajasekar S, Gopal V. », Inter. Journal of Research in Pharmaceutical and Biomedical Sciences, vol. 3, no 1,‎ 2012
    24. P. Amudha, Krshna Mohan, madhan Mohan, « EFFECT OF INDIGOFERA TINCTORIA EXTRACTS ON NEUROTRANSMITTERS CONCENTRATIONS IN RAT BRAIN AFTER INDUCTION OF SEIZURE », International Journal of Phytopharmacology, vol. 1, no 1,‎ 2010
    25. (en) Joseph Needham, Lu Gwei-djen et Huang Hsing-tsung, Science & civilisation in China, vol VI : 1 (Botany), Cambridge Universiy Press, 1986
    26. Universités de Médecine Traditionnelle Chinoise de Nanjing et Shanghai, La pharmacopée chinoise. Les herbes médicinales usuelles. 中药学, Éditions You Feng,‎ 2008 (ISBN 978-2-84279-361-6)
      Traduit et augmenté par Dr You-wa Chen
    27. a b c d e f g h i j k l m et n (en) Jenny Balfour-Paul, Indigo : Egyptian Mummies to Blue Jeans, Richmond Hill, Ont., Firefly Books, 22 septembre 2011, 264 p. (ISBN 978-1-55407-989-6)
    28. (en) Jenny Balfour-Paul, Indigo in the Arab World, Richmond, Surrey, RoutledgeCurzon, 14 novembre 1996, 283 p. (ISBN 978-0-7007-0373-9, lire en ligne)
    29. Georges-Julien Aillaud, « Pastel et indigo ou les origines du bleu », Revue d'histoire de la pharmacie, vol. 78, no 284,‎ 1990, p. 13–20 (ISSN , DOI )
    30. (en) Stuart Robinson, History of Printed Textiles, Londres, Littlehampton Book Services Ltd, octobre 1969 (ISBN 978-0-289-79761-7)
    31. (en) Parrot Andre, Mission Archéologique de Mari, Vol.II : le Palais, Tome I : Architecture, Ifpo, 1er janvier 1958 (ISBN 978-2-7053-0937-4)
    32. « THE CLOSE RELATIONSHIP BETWEEN HATRA SCULPTURE DESIGNS AND AT-TAR TEXTILE DESIGNS ― A View Based on the Characterisitcs of the Textiles Unearthed at at-Tar Caves ― », Al-rafidan, vol. XV,‎ 1994 (lire en ligne)
    33. Dean Arnold, « The First Direct Evidence for the Production of Maya Blue: Rediscovery of a Technology » (consulté le 15 mai 2014)
    34. (en) Jennifer Harris, 5000 Years of Textiles, Londres, British Museum Press, 1er octobre 2010, 320 p. (ISBN 978-0-7141-5089-5)
    35. Carmine Guarino, « Cultivation and use of isatis tinctoria L. (Brassicaceae) in Southern Italy », Economic Botany, vol. 54, no 3,‎ 1er juillet 2000, p. 395–400 (ISSN et , DOI , lire en ligne, consulté le 4 mai 2014)
    36. (en) Paul Bairoch, Mythes et paradoxes de l'histoire économique, Paris, Editions La Découverte, 21 novembre 2005 (ISBN 978-2-7071-4840-7)
    37. France, Notices statistiques sur les colonies françaises, Imprimerie royale, 1839 (lire en ligne)
    38. René Caillié, Journal d'un voyage à Tombouctou et à Jenné, dans l'Afrique centrale : précédé d'observations faites chez les Maures Braknas, les Nalous, et d'autres peuples pendant les années 1824, 1825, 1826, 1827, 1828..., P. Mongie, 1830
    39. Gaspard Théodore comte de Mollien, Voyage dans l'intérieur de l'Afrique, aux sources du Sénégal et de la Gambie, fait en 1818, chez Arthus Bertrand, libraire, rue Hautefeuille, 1822
    40. (en) K. N. Chaudhuri, Trade and Civilisation in the Indian Ocean : An Economic History from the Rise of Islam to 1750, Cambridge Cambridgeshire ; New York, Cambridge University Press, 7 mars 1985, 269 p. (ISBN 978-0-521-28542-1, lire en ligne)
    41. (en) J. Persoz, Traité théorique et pratique de l'impression des tissus, Victor Masson, 1846
    42. (en) P. Boomgaard, Linking Destinies : Trade, Towns and Kin in Asian History, BRILL, 1er janvier 2008, 274 p. (ISBN 978-90-04-25399-5, lire en ligne)
    43. Alden, The Journal of Economic History, 58
    44. (en) Blair B. Kling, The blue mutiny : The indigo disturbances in Bengal, 1859-1862, University of Pennsylvania Press, 1966
    45. F. Reverdin, Développement des industries chimiques dans le canton du Valais, communication à l'AG de la Murithienne
    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Auteurs et éditeurs de Wikipedia
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia FR

    Indigotier: Brief Summary ( Francês )

    fornecido por wikipedia FR

    Indigofera tinctoria

    L'indigotier, indigo des teinturiers ou indigo des Indes (Indigofera tinctoria), est un arbuste des régions chaudes de la famille des Fabacées dont les feuilles sont utilisées pour la préparation de la teinture d'indigo.

    La culture de l'indigotier s'est répandue dans les régions tropicales et tempérées de l'Asie, de l'Amérique et de l'Afrique. Son habitat originel reste cependant incertain, tant sa culture est ancienne car voilà plus de quatre mille ans que la plante est exploitée en Inde, au Proche-Orient et en Égypte.

    Pour répondre à la demande croissante de teinture indigo de leur industrie textile en plein développement, les Européens entreprirent la culture d'indigo à grande échelle dans leurs colonies du Nouveau Monde et d'Asie (Inde, Java). L'indigo, originaire d'Orient, traversa ainsi l'Atlantique, ruina au passage la culture du pastel en Europe, puis dans un mouvement de balancier, retourna en Asie, avant de disparaître avec l'arrivée des teintures synthétiques.

     src= Indigofera tinctoria (Guadeloupe).  src= Indigofera tinctoria, inflorescence
    (Jardin des Plantes de Paris).  src= Indigofera tinctoria.
    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Auteurs et éditeurs de Wikipedia
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia FR

    Anil (planta) ( Galego )

    fornecido por wikipedia gl Galician

    O anil[1] ou índigo (Indigofera tinctoria, de indigo 'azul', phera 'portador', tinctoria 'tintura', 'portador de tintura azul') é unha planta pertencente á familia das leguminosas e é a fonte orixinal de tinguidura índigo. Está naturalizada en Asia tropical e temperada, e partes de África; o seu hábitat primixenio non se coñece.

     src=
    Indigoferina
     src=
    Ilustración

    Descrición

    É un arbusto de 1 a 2 m de altura. Pode ser unha planta anual, bienal, ou perenne, dependendo do clima onde creza. Ten follas verde claras pinnadas; e flores con taquiñas rosas ou violetas. Ao ser un legume, a súa secuencia mellora o solo como o fan outras leguminosas fixadoras de nitróxeno atmosférico.

    Usos

    Tense cultivado en todo o mundo dende hai moitos séculos. Actualmente moita tinguidura é sintética, mais a natural, proveniente de I. tinctoria aínda se pode conseguir, vendida como colorante natural. A planta ademais é unha boa cultura protector do solo.

    A tintura obtense procesando as follas. Enchóupanse en auga e fanse fermentar para converter o glicósido indicano naturalmente presente na folla nos colorantes azuis indigotina e Indigoferina. O precipitado da solución de follas fermentadas mestúrase cun álcali forte como lixivia, esmagando, enxugando, e facéndoo po. O po a seguir mestúrase con varias outras substancias para dar diferentes graos de azul e de púrpura.

    Principios activos

    Os rotenoides deguelín, dehidrodeguelín, rotenol, rotenona, tefrosín e sumatrol pódense atopar en I. tinctoria.[2]

    Taxonomía

    Indigofera tinctoria foi descrita por Carl von Linné e publicada en Species Plantarum 2: 751. 1753.[3]

    Sinonimia
    • Anila tinctoria var. normalis Kuntze
    • Indigofera anil var. orthocarpa DC.
    • Indigofera bergii Vatke
    • Indigofera cinerascens DC.
    • Indigofera houer Forssk.
    • Indigofera indica Lam.
    • Indigofera oligophylla Baker
    • Indigofera orthocarpa (DC.) Ou.Berg & C.F.Schmidt
    • Indigofera sumatrana Gaertn.
    • Indigofera tinctoria Branco
    • Indigofera tulearensis Drake[4]

    Notas

    Véxase tamén

    Bibliografía

    1. Feeser, Andrea. Rede, White, and Black Make Blue: Indigo in the Fabric of Colonial South Carolina Life (University of Xeorxia Press; 2013) 140 pages; scholarly study explains how the plant's popularity as a dye bound together local and transatlantic communities, slave and free, in the 18th century.
    2. CONABIO. 2009. Catálogo taxonómico de especies de México. 1. In Capital Nat. México. CONABIO, Mexico City.
    3. Funk, V. A., P. E. Berry, S. Alexander, T. H. Hollowell & C. L. Kelloff. 2007. Checklist of the Plants of the Guiana Shield (Venezuela: Amazonas, Bolivar, Delta Amacuro; Güiana, Surinam, French Guiana). Contr. Ou.S. Natl. Herb. 55: 1–584. View in Biodiversity Heritage Library
    4. Hokche, Ou., P. E. Berry & Ou. Huber. (eds.) 2008. Novo Cat. Fl. Vasc. Venezuela 1–860. Fundación Instituto Botánico de Venezuela, Caracas.
    5. Howard, R. A. 1988. Leguminosae. Fl. Lesser Antilles (Dicotyledoneae–Part 1) 4: 334–538.
    6. Isely, D. 1990. Leguminosae (Fabaceae). 3(2): xix, 1–258. In Vasc. Fl. S.E. U. S.. The University of North Carolina Press, Chapel Hill.
    7. Liogier, H. A. 1988. Spermatophyta: Leguminosae to Anacardiaceae. Descr. Fl. Porto Rico & Adj. Isl. 2: 1–481.
    8. Long, R. W. & Ou. K. Lakela. 1971. Fl. Trop. Florida i–xvii, 1–962. University of Miami Press, Coral Cables.
    9. Nasir, E. & S. I. Ali (eds). 1980-2005. Fl. Pakistan Univ. of Karachi, Karachi.

    Outros artigos

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Autores e editores de Wikipedia
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia gl Galician

    Anil (planta): Brief Summary ( Galego )

    fornecido por wikipedia gl Galician

    O anil ou índigo (Indigofera tinctoria, de indigo 'azul', phera 'portador', tinctoria 'tintura', 'portador de tintura azul') é unha planta pertencente á familia das leguminosas e é a fonte orixinal de tinguidura índigo. Está naturalizada en Asia tropical e temperada, e partes de África; o seu hábitat primixenio non se coñece.

     src= Indigoferina  src= Ilustración
    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Autores e editores de Wikipedia
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia gl Galician

    Indigo ( Sorábio superior )

    fornecido por wikipedia HSB

    Indigo (Indigofera tinctoria) je kerk ze swójby łušćinowcow (Fabaceae). Dalše serbske mjena su barbownik a indich[1].

    Wopisanje

    Stejnišćo

    Rozšěrjenje

    Wužiwanje

    Noty

    1. W internetowym slowniku: Indigopflanze

    Žórła

    • Brankačk, Jurij: Wobrazowy słownik hornjoserbskich rostlinskich mjenow na CD ROM. Rěčny centrum WITAJ, wudaće za serbske šule. Budyšin 2005.
    • Kubát, K. (Hlavní editor): Klíč ke květeně České republiky. Academia, Praha (2002)
    • Lajnert, Jan: Rostlinske mjena. Serbske. Němske. Łaćanske. Rjadowane po přirodnym systemje. Volk und Wissen Volkseigener Verlag Berlin (1954)
    • Rězak, Filip: Němsko-serbski wšowědny słownik hornjołužiskeje rěče. Donnerhak, Budyšin (1920)
    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Wikipedia authors and editors
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia HSB

    Indigo: Brief Summary ( Sorábio superior )

    fornecido por wikipedia HSB

    Indigo (Indigofera tinctoria) je kerk ze swójby łušćinowcow (Fabaceae). Dalše serbske mjena su barbownik a indich.

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Wikipedia authors and editors
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia HSB

    Tarum ( Indonésio )

    fornecido por wikipedia ID

    Tarum (dari bahasa Sunda), nila, atau indigo (Indigofera, suku polong-polongan atau Fabaceae) merupakan tumbuhan penghasil warna biru alami. Orang Jawa menyebutnya sebagai tom. Penggunaan zat pewarna pakaian ini terutama dilakukan dalam pembuatan batik atau tenun ikat tradisional dari Nusantara. Zat pewarna indigo, sebagai produk dari tumbuhan ini, juga merupakan komoditas dagang yang penting.

    Tarum digunakan untuk berbagai jenis tumbuhan penghasil warna biru, kebanyakan dari marga Indigofera. Tarum yang sejati adalah I. tinctoria. Warna biru indigo diperoleh dari rendaman daun (dalam jumlah banyak). Akar tarum atau tarum areuy yang juga sering dipakai orang adalah Marsdenia tinctoria.

    Warna biru dihasilkan dari perendaman daun selama semalam. Setelah semalam akan terbentuk lapisan di atas yang berwarna hijau atau biru. Cairan ini lalu direbus, lalu dijemur hingga kering.

    Tumbuhan ini sangat baik karena menyuburkan tanah dan dapat menahan erosi.

    Batik dan tarum

    Pada mulanya para pengusaha batik menggunakan pewarna alami untuk mewarnai kain batik mereka, untuk warna biru terutama memakai tarum. Kemudian zat pewarna buatan didatangkan dan diperkenalkan kepada para pengusaha batik. Di luar dugaan, pengusaha batik lebih memilih untuk menggunakan pewarna buatan. Ketika pemerintah kolonial Belanda menghentikan impor pewarna buatan pada tahun 1914, reaksi keras datang dari pengusaha batik. Pamor tarum terus merosot dan tidak ada yang berusaha mengolah tarum secara lebih mudah.

    Budidaya tarum

    Tarum ditanam di tegalan atau di sawah. Setelah dicangkul lalu ditanam potongan cabangnya (stek) sebagai bahan tanam. Stek yang digunakan diambil dari cabang yang paling kuat pertumbuhannya, dipotong sepanjang 30 cm dengan pisau yang tajam agar tidak sobek.

    Setelah dipotong, disimpan di tempat yang dingin dengan ujung stek diletakkan di bagian atas, dibiarkan selama 1-3 hari sampai permukaan potongan stek kering. Setelah itu, barulah 2-3 stek ditaman dalam satu lubang. Tunas tampak setelah dua minggu.

    Jika yang ditanam bijinya, tiap lubang ditanami 3-4 butir, atau disemai terlebih dahulu. Semaian baru dipindahkan pada umur 1-1,5 bulan. Setelah itu, mulai disiangi dan barisan tanahnya dibentuk menjadi semacam pematang. Satu bulan kemudian disiangi dan ditinggikan lagi. Baru pada usia 4-5 bulan, tarum dapat dipotong.

    Menentukan waktu panen yang tepat memang agak sulit karena sulit berharap daun merata hijaunya. Sementara itu, bila daunnya yang berwarna hijau tua itu mulai layu dan menguning, hasil indigo menjadi kurang.

    Petani yang berpengalaman cukup meremas daunnya dengan jari, ia dapat menentukan waktu panen dengan melihat warna daun yang diremas dan aroma bau daunnya. Pengumpulan daun tarum dilakukan pagi hari dengan cara memotong cabang dekat batang.

    Tarum dan nama tempat

    Pada masa lalu tarum merupakan bagian yang tidak bisa dilepaskan dari kehidupan masyarakat Sunda. Banyak tempat di wilayah Jawa Barat yang dinamai berdasarkan nama tumbuhan ini, seperti Ci Tarum, Kerajaan Taruma, Kota Banjar Pataruman, dan Tarumajaya.

    Pranala luar

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Penulis dan editor Wikipedia
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia ID

    Tarum: Brief Summary ( Indonésio )

    fornecido por wikipedia ID

    Tarum (dari bahasa Sunda), nila, atau indigo (Indigofera, suku polong-polongan atau Fabaceae) merupakan tumbuhan penghasil warna biru alami. Orang Jawa menyebutnya sebagai tom. Penggunaan zat pewarna pakaian ini terutama dilakukan dalam pembuatan batik atau tenun ikat tradisional dari Nusantara. Zat pewarna indigo, sebagai produk dari tumbuhan ini, juga merupakan komoditas dagang yang penting.

    Tarum digunakan untuk berbagai jenis tumbuhan penghasil warna biru, kebanyakan dari marga Indigofera. Tarum yang sejati adalah I. tinctoria. Warna biru indigo diperoleh dari rendaman daun (dalam jumlah banyak). Akar tarum atau tarum areuy yang juga sering dipakai orang adalah Marsdenia tinctoria.

    Warna biru dihasilkan dari perendaman daun selama semalam. Setelah semalam akan terbentuk lapisan di atas yang berwarna hijau atau biru. Cairan ini lalu direbus, lalu dijemur hingga kering.

    Tumbuhan ini sangat baik karena menyuburkan tanah dan dapat menahan erosi.

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Penulis dan editor Wikipedia
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia ID

    Indigofera tinctoria ( Italiano )

    fornecido por wikipedia IT

    Indigofera tinctoria L., 1753 è un arbusto della famiglia delle Fabacee (o Leguminose)[1].
    Dalla fermentazione delle sue foglie si ottiene l'indaco, colorante di origine vegetale.

    Storia

    La storia di questa pianta risulta essere molto antica; già nel 2000 a.C. gli Egizi e i popoli dell'Asia iniziarono ad utilizzarla per tingere gli indumenti.[2]

    Gli anni passavano e gli uomini cominciavano anche a scoprire utilizzi differenti. Nel Medioevo, infatti, questo pigmento veniva utilizzato dagli Europei nel campo della cosmetica, della medicina e dell'arte.

    Il commercio di questa pianta risultava molto propizio per gli Asiatici fino allo sbarco di Vasco da Gama a Calicut. Da quel momento in poi gli Europei poterono importarla senza necessariamente intermediare con i mercati asiatici a prezzi più convenienti[2]; eppure la sua produzione continuò anche sotto il dominio inglese dell'India[3].

    Distribuzione e habitat

    L'Indigofera tinctoria è una pianta che ben si adatta ai vari climi tropicali, cresce spontaneamente in Africa, in Oceania e in gran parte del Sud-est asiatico. È inoltre stata introdotta artificialmente in altre parti dell'Asia e nei Caraibi, creando un impatto ambientale a causa dell'abbondante riproduzione di questa al di fuori delle coltivazioni.[4]

    Componenti principali

    All'interno delle foglie di Indigofera tinctoria sono state isolate varie sostanze chimiche come flavonoidi, terpenoidi, alcaloidi e tannini[5].

    La sostanza presente nella pianta e più utile a creare il pigmento finale è però l'indicano, un glicoside che idrolizza in indossile e glucosio per azione di enzimi vegetali e soluzioni chimiche; l'indossile per azione dell'ossigeno atmosferico si trasforma quindi in indigotina (o indaco), la cui struttura contiene due gruppi indolici.[6]

    È stata inoltre estratta una sostanza, l'indirubina, che ha dimostrato una blanda azione antitumorale[7] ed è colorata di rosso.

    Proprietà

    Oltre a fornire l'indaco, l'Indigofera tinctoria sembra avere diversi effetti curativi[8][9] e viene utilizzata in alcune tinte per capelli.

    Estrazione

    L'Indigofera non contiene direttamente il pigmento, motivo per cui deve essere ricavato per mezzo di un lungo e complesso procedimento, il quale prevede una reazione di ossidoriduzione.

    Fasi

    [10]

    1. Fermentazione delle foglie e dei fusti in una soluzione basica riducente (da cui l'ossigeno deve essere rimosso) per ottenere la cosiddetta forma "leuco".
    2. Ossidazione dell'indossile ottenuto dalla fase precedente tramite esposizione all'aria. Da questo processo si otterrà l'indaco, pigmento insolubile in acqua.
    3. L'indaco si deposita quindi sul fondo del recipiente utilizzato.
    4. Viene riscaldato l'indaco per far evaporare completamente l'acqua.

    Note

    1. ^ (EN) Indigofera tinctoria, in The Plant List. URL consultato il 14 aprile 2015.
    2. ^ a b History of Indigo | Wild Colours natural dyes, su www.wildcolours.co.uk. URL consultato il 21 agosto 2017.
    3. ^ Professor Prakash Kumar, Indigo Plantations and Science in Colonial India,, 1107023254, 9781107023253Cambridge University Press2012
    4. ^ Indigofera tinctoria (true indigo), su www.cabi.org. URL consultato il 21 agosto 2017.
    5. ^ S.M. Verma e K.B. Suresh, PHYTOCHEMICAL INVESTIVATIONS OF INDIGOFERA TINCTORIA LINN LEAVES, in Ancient Science of Life, vol. 21, n. 4, 2002, pp. 235–239. URL consultato il 21 agosto 2017.
    6. ^ Indaco, su notedichimica.altervista.org. URL consultato il 21 agosto 2017.
    7. ^ (EN) Pubchem, Indirubin, su pubchem.ncbi.nlm.nih.gov. URL consultato il 21 agosto 2017.
    8. ^ Indigofera tinctoria - Useful Tropical Plants, su tropical.theferns.info. URL consultato il 21 agosto 2017.
    9. ^ INDIGOFERA TINCTORIA L., su www.mpbd.info. URL consultato il 21 agosto 2017 (archiviato dall'url originale il 17 novembre 2017).
    10. ^ Chemistry of Indigo | Wild Colours natural dyes, su www.wildcolours.co.uk. URL consultato il 21 agosto 2017.

    Bibliografia

    • Manuale di fitoterapia, Inverni & Della Beffa, Milano, 1985

     title=
    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Autori e redattori di Wikipedia
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia IT

    Indigofera tinctoria: Brief Summary ( Italiano )

    fornecido por wikipedia IT

    Indigofera tinctoria L., 1753 è un arbusto della famiglia delle Fabacee (o Leguminose).
    Dalla fermentazione delle sue foglie si ottiene l'indaco, colorante di origine vegetale.

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Autori e redattori di Wikipedia
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia IT

    Dažinė indigažolė ( Lituano )

    fornecido por wikipedia LT

    Dažinė indigažolė (lot. Indigofera tinctoria) – pupinių (Fabaceae) augalų šeimos krūmas. Kilęs iš Indijos, tačiau dabar natūralizuotas daugelyje pasaulio tropinių regionų.

    Krūmas nedidelis, iki 2 m aukščio. Lapai sudėtiniai, sudaryti ir 4-7 porų lapelių. Lapeliai elipsiški, viršutinė pusė plika, apatinė apaugusi plaukeliais. Žiedai rožiniai arba violetiniai, susitelkę į nedideles kekes. Vaisius – linijiškai cilindriška ankštis su 4-6 sėklomis.

    Lapuose yra bespalvio glikozido indikano. Veikiant fermentais iš jo gaunamas indigotinas, naudojamas indigo dažų gamyboje. Todėl dažinė indigažolė nuo seno naudota audinių dažymui. Taip pat turi ir vaistinių savybių.

     src=
    Žiedynai


    Vikiteka

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Vikipedijos autoriai ir redaktoriai
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia LT

    Pokok Tarum ( Malaio )

    fornecido por wikipedia MS

    Tarum (dari bahasa Sunda), nila, atau indigo (Indigofera, suku polong-polongan atau Fabaceae) merupakan tumbuhan penghasil warna biru semulajadi. Orang Jawa menyebutnya sebagai tom. Penggunaan pewarna pakaian ini terutama dilakukan dalam penghasilan batik atau tenun ikat tradisional dari Nusantara. Pewarna indigo, sebagai produk dari tumbuhan ini, juga merupakan komoditi perdagangan yang penting.

    Tarum digunakan untuk berbagai jenis tumbuhan penghasil warna biru, kebanyakan dari genus Indigofera. Tarum yang sejati adalah I. tinctoria. Warna biru nila diperoleh dari rendaman daun (dalam jumlah banyak). Pokok Akar Tarum (Marsdenia tinctoria) juga sering digunakan sebagai pewarna.

    Warna biru dihasilkan dari perendaman daun selama semalam. Setelah itu, suatu lapisan berwarna hijau atau biru akan terbentuk di permukaan. Cairan ini lalu direbus, lalu dijemur hingga kering.

    Tumbuhan ini juga sangat baik kerana menyuburkan tanah dan dapat menahan hakisan.

    Lihat juga

    Senarai pokok Pokok mangga A - B - C - D - E - F - G - H - I - J - K - L - M - N - O - P - Q - R - S - T - U - V - W - X - Y - Z

    Pautan luar

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Pengarang dan editor Wikipedia
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia MS

    Pokok Tarum: Brief Summary ( Malaio )

    fornecido por wikipedia MS

    Tarum (dari bahasa Sunda), nila, atau indigo (Indigofera, suku polong-polongan atau Fabaceae) merupakan tumbuhan penghasil warna biru semulajadi. Orang Jawa menyebutnya sebagai tom. Penggunaan pewarna pakaian ini terutama dilakukan dalam penghasilan batik atau tenun ikat tradisional dari Nusantara. Pewarna indigo, sebagai produk dari tumbuhan ini, juga merupakan komoditi perdagangan yang penting.

    Tarum digunakan untuk berbagai jenis tumbuhan penghasil warna biru, kebanyakan dari genus Indigofera. Tarum yang sejati adalah I. tinctoria. Warna biru nila diperoleh dari rendaman daun (dalam jumlah banyak). Pokok Akar Tarum (Marsdenia tinctoria) juga sering digunakan sebagai pewarna.

    Warna biru dihasilkan dari perendaman daun selama semalam. Setelah itu, suatu lapisan berwarna hijau atau biru akan terbentuk di permukaan. Cairan ini lalu direbus, lalu dijemur hingga kering.

    Tumbuhan ini juga sangat baik kerana menyuburkan tanah dan dapat menahan hakisan.

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Pengarang dan editor Wikipedia
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia MS

    Indygowiec barwierski ( Polonês )

    fornecido por wikipedia POL

    Indygowiec farbiarski, indygowiec (Indigofera tinctoria L.) – gatunek niskiego półkrzewu z rodziny bobowatych. Pochodzi prawdopodobnie z Afryki Zachodniej. Znany był już w starożytnym Egipcie. Obecnie w stanie dzikim nie występuje już nigdzie, jest natomiast jeszcze uprawiany w Indiach, dawniej był uprawiany także w Azji Południowej, na Antylach oraz w Ameryce Południowej i Środkowej.

     src=
    Morfologia

    Morfologia

    Pokrój
    Półkrzew o wysokości do 1,5 m.
    Liście
    Nieparzysto-pierzaste, składające się 9-15 odwrotnie jajowatych listków.
    Kwiaty
    Motylkowe, o żółtawobiałym żagielku i łódeczce oraz szkarłatnych skrzydełkach, 1 słupku i 10 zrośniętych pręcikach.
    Owoc
    Strąk.

    Zastosowanie

    • Z liści otrzymuje się barwnik indygo używany do barwienia tkanin i farb. Obecnie barwnik ten produkuje się syntetycznie i z tego względu zaniechano uprawy tej rośliny.
    • Syntetyczny barwnik indygo jest stosowany do barwienia materiału, z którego szyje się odzież dżinsową (tzw. denim).
    • Obecnie uprawy indygowca są jeszcze w Indiach; dawniej kraj ten był jednym z głównych producentów tego barwnika.

    Przypisy

    1. Stevens P.F.: Angiosperm Phylogeny Website/Fabaceae (ang.). 2001–. [dostęp 2009-09-23].

    Bibliografia

    1. Zbigniew Podbielkowski: Słownik roślin użytkowych. Warszawa: PWRiL, 1989. ISBN 83-09-00256-4.
    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Autorzy i redaktorzy Wikipedii
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia POL

    Indygowiec barwierski: Brief Summary ( Polonês )

    fornecido por wikipedia POL

    Indygowiec farbiarski, indygowiec (Indigofera tinctoria L.) – gatunek niskiego półkrzewu z rodziny bobowatych. Pochodzi prawdopodobnie z Afryki Zachodniej. Znany był już w starożytnym Egipcie. Obecnie w stanie dzikim nie występuje już nigdzie, jest natomiast jeszcze uprawiany w Indiach, dawniej był uprawiany także w Azji Południowej, na Antylach oraz w Ameryce Południowej i Środkowej.

     src= Morfologia
    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Autorzy i redaktorzy Wikipedii
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia POL

    Indigofera tinctoria ( Português )

    fornecido por wikipedia PT

    Indigofera tinctoria é uma espécie de planta da família Fabaceae conhecido popularmente como anil, anileira, erva anil, guajana, timbó, caa-chica, jiquilite, anil-das-lavadeiras.[2]

    Referências

     title=
    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Autores e editores de Wikipedia
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia PT

    Indigofera tinctoria: Brief Summary ( Português )

    fornecido por wikipedia PT

    Indigofera tinctoria é uma espécie de planta da família Fabaceae conhecido popularmente como anil, anileira, erva anil, guajana, timbó, caa-chica, jiquilite, anil-das-lavadeiras.

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Autores e editores de Wikipedia
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia PT

    Planta de indigo ( Romeno; moldávio; moldavo )

    fornecido por wikipedia RO
    Commons
    Wikimedia Commons conține materiale multimedia legate de Planta de indigo

    Planta de indigo este o plantă tropicală din familia Fabaceae, al cărei loc de origine este India, Africa, China. Fructele sub formă de boabe se găsesc în păstăi.

    Utilizare

    Planta Indigofera servește la extragerea pigmentului de culoare albastru închis spre violet-indigo. Pigmentul se extrage din florile recoltate ale plantei. Acestea sunt puse în apă cu glucoză și lăsate să fermenteze, la acest amestec adăugându-se pentru alcalinizare hidroxid de calciu sau amoniac. Printr-o ventilare cu aer bogat în oxigen se separă indigoul sub formă de pulbere insolubilă. Florile uscate și măcinate de indigo se mai folosesc la colorarea părului.

    Istoric

    Cultivarea plantei în vechime (2500 î. Hr.) s-a făcut în locul de origine în Asia de Est și Egipt. Indigoul ajunge prin secolul XV în Europa, el s-a găsit pe o listă de transport naval venețian din anul 1420, fiind folosit la colorarea materialelor textile.

    În anul 1878 chimistul german Adolf von Baeyer reușește să producă indigo pe cale sintetică, care va lua locul indigoului natural pe piața comercială.

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Wikipedia autori și editori
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia RO

    Planta de indigo: Brief Summary ( Romeno; moldávio; moldavo )

    fornecido por wikipedia RO
    Commons Wikimedia Commons conține materiale multimedia legate de Planta de indigo

    Planta de indigo este o plantă tropicală din familia Fabaceae, al cărei loc de origine este India, Africa, China. Fructele sub formă de boabe se găsesc în păstăi.

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Wikipedia autori și editori
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia RO

    Indigo (växt) ( Sueco )

    fornecido por wikipedia SV

    Indigo (Indigofera tinctoria) är en färgväxt som innehåller det blå pigmentet indigo. Växten odlas ofta för framställning av indigopigment, som används i textilfärg (indigoblå), men även för att förbättra odlingsjorden. Indigo används för färgning av ekologiska kläder.

    Plantan används även till hårfärgning och marknadsförs ofta som svart henna. Naturliga hårfärger i bruna och svarta nyanser innehåller ofta indigo.

    Rödklöver.png Denna växtartikel saknar väsentlig information. Du kan hjälpa till genom att tillföra sådan.
    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Wikipedia författare och redaktörer
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia SV

    Indigo (växt): Brief Summary ( Sueco )

    fornecido por wikipedia SV

    Indigo (Indigofera tinctoria) är en färgväxt som innehåller det blå pigmentet indigo. Växten odlas ofta för framställning av indigopigment, som används i textilfärg (indigoblå), men även för att förbättra odlingsjorden. Indigo används för färgning av ekologiska kläder.

    Plantan används även till hårfärgning och marknadsförs ofta som svart henna. Naturliga hårfärger i bruna och svarta nyanser innehåller ofta indigo.

    Rödklöver.png Denna växtartikel saknar väsentlig information. Du kan hjälpa till genom att tillföra sådan.
    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Wikipedia författare och redaktörer
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia SV

    İndigo ağacı ( Turco )

    fornecido por wikipedia TR

    İndigo ağacı (Indigofera tinctoria), anavatanı Hindistan-Asya olan, "indigo mavisi" denilen boyanın elde edildiği ağaç-ağaçcıktır.


    Stub icon Ağaç ile ilgili bu madde bir taslaktır. Madde içeriğini geliştirerek Vikipedi'ye katkıda bulunabilirsiniz.
    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Wikipedia yazarları ve editörleri
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia TR

    Chàm quả cong ( Vietnamita )

    fornecido por wikipedia VI
     src=
    Bài viết này cần thêm chú thích nguồn gốc để kiểm chứng thông tin. Mời bạn giúp hoàn thiện bài viết này bằng cách bổ sung chú thích tới các nguồn đáng tin cậy. Các nội dung không có nguồn có thể bị nghi ngờ và xóa bỏ.
    Bài này nói về loài cây chàm phổ biến nhất. Các nghĩa khác xem bài Chàm (định hướng).

    Chàm quả cong (danh pháp hai phần: Indigofera tinctoria, đồng nghĩa: I. sumatrana) là loài cây chàm phổ biến nhất trong số khoảng 700 loài chàm. Loài này là một trong các nguồn cung cấp nguyên thủy của thuốc nhuộm màu chàm. Nó sinh sống trong khu vực nhiệt đới và ôn đới của châu Á, cũng như một phần của châu Phi, nhưng nguồn gốc của nó là không rõ do nó đã được gieo trồng trên khắp thế giới trong nhiều thế kỷ. Ngày nay, phần lớn các loại thuốc nhuộm được sản xuất bằng phương pháp tổng hợp, nhưng thuốc nhuộm từ I. tinctoria vẫn còn tồn tại, được đưa ra thị trường với tên gọi tiếp thị là chất nhuộm màu tự nhiên. Loài này cũng được trồng rộng khắp như là loại cây che phủ để cải tạo đất.

    Cây chàm là dạng cây bụi cao khoảng 0,5-2 mét. Nó có thể là cây một năm, hai năm hay lâu năm, phụ thuộc vào khí hậu nơi nó sinh sống. Nó có các lá kép lông chim lẻ với 7-15 lá chét tròn màu lục nhạt và chùm hoa màu hồng hay tím. Do nó là cây thuộc họ Đậu (Fabaceae) nên nó được luân canh trên đồng để cải tạo đất, tương tự như các loài cây khác cùng thuộc họ Đậu, chẳng hạn như cỏ linh lăng (Medicago sativa) và các loài đậu, đỗ khác (Vicia spp., Vigna spp., Cicer spp., Pisum spp. v.v).

    Thuốc nhuộm màu chàm tự nhiên thu được từ chế biến lá và/hoặc thân cây chàm. Nó được ngâm trong nước và lên men nhằm chuyển hóa một glicozit có tự nhiên trong cây chàm là indican thành chất màu chàm (indigotin). Phần kết tủa từ dung dịch lá (thân) đã lên men được trộn lẫn với các bazơ mạnh như xút ăn da, vôi tôi rồi ép thành bánh, sấy khô và tán thành bột. Bột chàm sau đó được trộn lẫn với các chất khác nhau để tạo ra các sản phẩm có tông màu từ lam tới tía.

    Tại Việt Nam, thuốc nhuộm màu chàm được sử dụng để nhuộm vải rất bền màu, và nó được nhiều dân tộc miền núi phía bắc ưa chuộng. Việc chế biến thuốc nhuộm chàm ở mỗi dân tộc có khác nhau, nhưng đều dựa trên nguyên lý cơ bản như trên. Chẳng hạn, người Dao lấy thân, lá chàm ngâm cho rục, vắt nước, đem lọc, thêm vôi, nước tro tạo thành thứ nước sánh, để lắng thành bột mịn gọi là cao chàm; khi nhuộm cho thêm nước lá ngải, nước tro, rượu rồi nhúng vải nhiều lần đến khi có màu vừa ý. Rễ và bột cây chàm còn dùng làm thuốc chữa sốt, giải độc, lợi tiểu.

    Chú thích

    Liên kết ngoài

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Wikipedia tác giả và biên tập viên
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia VI

    Chàm quả cong: Brief Summary ( Vietnamita )

    fornecido por wikipedia VI
    Bài này nói về loài cây chàm phổ biến nhất. Các nghĩa khác xem bài Chàm (định hướng).

    Chàm quả cong (danh pháp hai phần: Indigofera tinctoria, đồng nghĩa: I. sumatrana) là loài cây chàm phổ biến nhất trong số khoảng 700 loài chàm. Loài này là một trong các nguồn cung cấp nguyên thủy của thuốc nhuộm màu chàm. Nó sinh sống trong khu vực nhiệt đới và ôn đới của châu Á, cũng như một phần của châu Phi, nhưng nguồn gốc của nó là không rõ do nó đã được gieo trồng trên khắp thế giới trong nhiều thế kỷ. Ngày nay, phần lớn các loại thuốc nhuộm được sản xuất bằng phương pháp tổng hợp, nhưng thuốc nhuộm từ I. tinctoria vẫn còn tồn tại, được đưa ra thị trường với tên gọi tiếp thị là chất nhuộm màu tự nhiên. Loài này cũng được trồng rộng khắp như là loại cây che phủ để cải tạo đất.

    Cây chàm là dạng cây bụi cao khoảng 0,5-2 mét. Nó có thể là cây một năm, hai năm hay lâu năm, phụ thuộc vào khí hậu nơi nó sinh sống. Nó có các lá kép lông chim lẻ với 7-15 lá chét tròn màu lục nhạt và chùm hoa màu hồng hay tím. Do nó là cây thuộc họ Đậu (Fabaceae) nên nó được luân canh trên đồng để cải tạo đất, tương tự như các loài cây khác cùng thuộc họ Đậu, chẳng hạn như cỏ linh lăng (Medicago sativa) và các loài đậu, đỗ khác (Vicia spp., Vigna spp., Cicer spp., Pisum spp. v.v).

    Thuốc nhuộm màu chàm tự nhiên thu được từ chế biến lá và/hoặc thân cây chàm. Nó được ngâm trong nước và lên men nhằm chuyển hóa một glicozit có tự nhiên trong cây chàm là indican thành chất màu chàm (indigotin). Phần kết tủa từ dung dịch lá (thân) đã lên men được trộn lẫn với các bazơ mạnh như xút ăn da, vôi tôi rồi ép thành bánh, sấy khô và tán thành bột. Bột chàm sau đó được trộn lẫn với các chất khác nhau để tạo ra các sản phẩm có tông màu từ lam tới tía.

    Tại Việt Nam, thuốc nhuộm màu chàm được sử dụng để nhuộm vải rất bền màu, và nó được nhiều dân tộc miền núi phía bắc ưa chuộng. Việc chế biến thuốc nhuộm chàm ở mỗi dân tộc có khác nhau, nhưng đều dựa trên nguyên lý cơ bản như trên. Chẳng hạn, người Dao lấy thân, lá chàm ngâm cho rục, vắt nước, đem lọc, thêm vôi, nước tro tạo thành thứ nước sánh, để lắng thành bột mịn gọi là cao chàm; khi nhuộm cho thêm nước lá ngải, nước tro, rượu rồi nhúng vải nhiều lần đến khi có màu vừa ý. Rễ và bột cây chàm còn dùng làm thuốc chữa sốt, giải độc, lợi tiểu.

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Wikipedia tác giả và biên tập viên
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia VI

    Индигофера красильная ( Russo )

    fornecido por wikipedia русскую Википедию
    Царство: Растения
    Подцарство: Зелёные растения
    Отдел: Цветковые
    Надпорядок: Rosanae
    Порядок: Бобовоцветные
    Семейство: Бобовые
    Подсемейство: Мотыльковые
    Триба: Indigofereae
    Вид: Индигофера красильная
    Международное научное название

    Indigofera tinctoria L.

    Wikispecies-logo.svg
    Систематика
    на Викивидах
    Commons-logo.svg
    Изображения
    на Викискладе
    ITIS 26750NCBI 198914EOL 684499IPNI 128349-2TPL ild-4249

    Индигофера красильная (лат. Indigofera tinctoria) — растение семейства Бобовые, вид рода Индигофера, происходящее из Индии и культивируемое во многих тропических странах ради получения синей краски.

    Биологическое описание

    Невысокий кустарник высотой до 2 м. Листья непарноперистосложные с 4—7 парами листочков. Листочки эллиптические, сверху голые, снизу прижатоволосистые. Цветки розовые или фиолетовые, мотылькового типа, собраны в небольшие пазушные кисти. Плод — белоопушённый линейно-цилиндрический боб с 4—6 семенами.

    Химический состав

    Листья содержат бесцветный гликозид индикан. Под действием ферментов или слабых кислот гликозид расщепляется на глюкозу и агликон индоксил, также бесцветный, но на воздухе он сразу окисляется и превращается в индиготин, называемый синим индиго.

    Использование

    Синее индиго — чрезвычайно прочная краска для тканей, но в настоящее время она искусственно синтезируется. Порошок листьев индигоферы красильной, смешанный с хной, даёт чёрную краску для волос, называемую басмой.

    Листья растения также считаются лекарственными. Во Вьетнаме их применяют для лечения фурункулов и различных кожных заболеваний. В Индии они применяются внутрь при заболеваниях печени.

    Примечания

    1. Об условности указания класса двудольных в качестве вышестоящего таксона для описываемой в данной статье группы растений см. раздел «Системы APG» статьи «Двудольные».
    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Авторы и редакторы Википедии

    Индигофера красильная: Brief Summary ( Russo )

    fornecido por wikipedia русскую Википедию

    Индигофера красильная (лат. Indigofera tinctoria) — растение семейства Бобовые, вид рода Индигофера, происходящее из Индии и культивируемое во многих тропических странах ради получения синей краски.

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Авторы и редакторы Википедии

    木藍 ( Chinês )

    fornecido por wikipedia 中文维基百科
    二名法 Indigofera tinctoria
    L.

    木蓝学名Indigofera tinctoria),亦作槐藍馬棘[1]豆科植物。

    概述

    木蓝是向陽性植物,耐旱耐濕,極易繁殖,羽状复叶,小叶9-13枚,葉片呈羽狀偏小,成熟葉片乾燥後成灰藍色,蝶形花冠,花為淺紅色居多,总状花序,线状圆柱形荚果,一年可二至三獲,以沉澱法製作靛藍染料。木蓝是中國傳統服飾所使用的染料。大成藍所使用的顏色;木蓝又供药用,有泻肝散郁火、凉血解毒作用。

    分布

    木蓝多生長在平地跟河边,在熱帶亞熱帶廣泛生長,分布於印度、中國南方的廣東廣西雲南台灣印尼、中南美洲的墨西哥瓜地馬拉祕魯非洲奈及利亞等地。

    在中國,它在廣東中部的四邑地區亦有生長,也被認為是藍植物中藍色素成份含量最多,品種最優秀的。

    參看

    參考

    1. ^ 辭海》(1947年版),馬棘條,p.1500/3

    外部連結

    小作品圖示这是一篇與植物相關的小作品。你可以通过编辑或修订扩充其内容。
     title=
    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    维基百科作者和编辑
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia 中文维基百科

    木藍: Brief Summary ( Chinês )

    fornecido por wikipedia 中文维基百科

    木蓝(学名:Indigofera tinctoria),亦作槐藍、馬棘,豆科植物。

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    维基百科作者和编辑
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia 中文维基百科

    タイワンコマツナギ ( Japonês )

    fornecido por wikipedia 日本語
    タイワンコマツナギ Indigofera tinctoria1.jpg
    タイワンコマツナギ
    分類APG III : 植物界 Plantae 階級なし : 被子植物 angiosperms 階級なし : 真正双子葉類 eudicots 階級なし : コア真正双子葉類 core eudicots 階級なし : バラ類 rosids 階級なし : マメ類 fabids : マメ目 Fabales : マメ科 Fabaceae 亜科 : マメ亜科 Faboideae : コマツナギ属 Indigofera : タイワンコマツナギ I. tinctoria 学名 Indigofera tinctoria
    L. シノニム
    • Anila tinctoria var. normalis Kuntze [1]
    • Indigofera anil var. orthocarpa DC.
    • Indigofera bergii Vatke
    • Indigofera cinerascens DC.
    • Indigofera houer Forssk.
    • Indigofera indica Lam.
    • Indigofera oligophylla Baker
    • Indigofera orthocarpa (DC.) O.Berg & C.F.Schmidt
    • Indigofera sumatrana Gaertn.
    • Indigofera tinctoria Blanco
    • Indigofera tulearensis Drake

    タイワンコマツナギ学名:Indigofera tinctoria英語true indigo)は、マメ科被子植物である。などを藍色に染めるインディゴ染料が得られる植物の一つで、木から採取できる木藍 きあい)として、インディゴが化学合成されるまでは主要な染料であった[2]

    現在でも、天然染料としてインドネシアマレーシアでは「 ニラ 」という名称で販売されているほか、ロシアイランなどでは「 バスマ 」と呼ばれ、他のマメ科植物と同様に土壌改良効果が期待できる緑化植物として活用されている。

    植生[編集]

    温帯熱帯アジアアフリカの一部などで広く何世紀も栽培されていたため、本来の原産地は不明である。

    1~2メートルの高さに育つ低木である。育つ気候に応じて、一年生植物二年生植物、または多年生植物となる。薄緑色の羽根状の葉と、紫やピンクの総状花序を持つ[3]

    インディゴ[編集]

    インディゴは、葉に含まれるインディカンを水に浸し抽出発酵させ、インドキシルに分解後、酸素を送り込んで酸化させる沈殿法という方法を使用し製造されていた[4]。または、葉を発酵させた後、水酸化ナトリウムのような強アルカリ性の液を混ぜる方法も用いられた。

    歴史[編集]

    13世紀探検家マルコ・ポーロによって、初めてインドでのインディゴの調合の仕方が報告された。その後、中世ヨーロッパで頻繁に絵画などに使用されるようになった[5]

    出典[編集]

    1. ^ The Plant List: A Working List of All Plant Species”. ^ キアイコトバンク
    2. ^ ナショナル・ガーデニング・アソシエーションTrue-Indigo-Indigofera-tinctoria
    3. ^ 藍について武庫川女子大学牛田研究室)
    4. ^ Pigments through the ages
     title=
    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    ウィキペディアの著者と編集者
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia 日本語

    タイワンコマツナギ: Brief Summary ( Japonês )

    fornecido por wikipedia 日本語

    タイワンコマツナギ(学名:Indigofera tinctoria、英語:true indigo)は、マメ科被子植物である。などを藍色に染めるインディゴ染料が得られる植物の一つで、木から採取できる(木藍 きあい)として、インディゴが化学合成されるまでは主要な染料であった。

    現在でも、天然染料としてインドネシアマレーシアでは「 ニラ 」という名称で販売されているほか、ロシアイランなどでは「 バスマ 」と呼ばれ、他のマメ科植物と同様に土壌改良効果が期待できる緑化植物として活用されている。

    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    ウィキペディアの著者と編集者
    original
    visite a fonte
    site do parceiro
    wikipedia 日本語

    인디고페라 틴토리아 ( Coreano )

    fornecido por wikipedia 한국어 위키백과

    인디고페라 틴토리아, 혹은 트루 인디고로 불리는 이 식물 종은 인디고 염료에 사용되는 콩과 종류이다. 이것은 주로 열대 지방, 온대기후의 아시아, 그리고 아프리카등에 서식했지만, 전세계 많은 나라들이 경작을 시작하면서 본서식지가 어디인지 불분명해졌다. 오늘날 많은 염료들이 합성 염료이지만, 자연 염료 (즉 틴토리아)는 아직도 시장에서 자연 색깔로 팔린다.

    참고 문헌

    • Feeser, Andrea. Red, White, and Black Make Blue: Indigo in the Fabric of Colonial South Carolina Life (University of Georgia Press; 2013) 140 pages; scholarly study explains how the plant's popularity as a dye bound together local and transatlantic communities, slave and free, in the 18th century.
     title=
    licença
    cc-by-sa-3.0
    direitos autorais
    Wikipedia 작가 및 편집자