Die passieblom of Passiflora caerulea is ’n spesie blomplante wat inheems aan Suid-Amerika is (Argentinië, Paraguay, Uruguay en Brasilië). Dit is ’n vinnig groeiende, bladwisselende of half-immergroen rankplant wat sowat 10 meter of hoër word. Die blare is handvormig en die blou-wit, geurige blomme het opvallende kroondrade in blou, wit en bruin stroke. Die ovaalvormige, oranje vrug van sowat 6 cm lank is eetbaar, maar smaakloos.[1]
Die passieblom is ’n bosagtige klimplant. Die blare lyk soos ’n mens se uitgestrekte hand en het vyf lobbe (soms drie of sewe). Aan die onderkant van elke blaar is ’n hegrank van 5–10 cm lank wat om ’n draad of heining krul om die plant regop te hou.
Die blom van 10 cm breed is kompleks, met vyf kroon- en vyf kelkblare wat eenders lyk: witterig en omring deur ’n kroon van blou of pers drade, dan vyf groen-geel meeldrade en drie pers stempels. Die vrug is ’n ovaalvormige, oranje-geel bessie van 6 x 4 cm; dit bevat verskeie sade. Soogdiere en voëls eet die vrugte en versprei dan die sade. Mense kan dit ook eet, maar dit is smaakloos.
Die plant is nie juis geskik vir binnenshuis nie, maar kan in ’n pot in ’n kweekhuis of sonnige vertrek gehou word. Dit word dikwels gebruik teen mure of as ’n dekplant. In tropiese streke sal dit heeljaar blom.
’n Paar kultivars is van die spesie gekweek.
Die spesie is ook in talle hibriede gebruik.
Die blom van die passievrug is die nasionale blom van Paraguay. Die ingewikkelde struktuur daarvan het ’n Christelike simboliek daaraan verleen. Elke blomdeel verteenwoordig ’n ander deel van die kruisiging: die vyf meeldrade die vyf wonde aan Christus se liggaam, die drie stempels die drie spykers en die styl van die pilaar van die kruis, die kroondrade die doringkrans, en die vyf kroon- en vyf kelkblare die 10 dissipels (sonder Judas en Petrus).
As die plant nie blom nie, kry dit te min lig of te veel bemesting. Plantluise kan ook voorkom.[2]
Die passieblom of Passiflora caerulea is ’n spesie blomplante wat inheems aan Suid-Amerika is (Argentinië, Paraguay, Uruguay en Brasilië). Dit is ’n vinnig groeiende, bladwisselende of half-immergroen rankplant wat sowat 10 meter of hoër word. Die blare is handvormig en die blou-wit, geurige blomme het opvallende kroondrade in blou, wit en bruin stroke. Die ovaalvormige, oranje vrug van sowat 6 cm lank is eetbaar, maar smaakloos.
Passiflora caerulea (lat. Passiflora caerulea) — qonaqotukimilər fəsiləsinin qonaqotu cinsinə aid bitki növü. Vətəni Cənubi Braziliya və Argentinadır.
Həmişəyaşıl liandır. Düzənliklərdə və dağlarda dəniz səviyyəsindən 1200 m-ə qədər hündürlükdə bitir. Bu bitkinin cavan yarpaqları qırmızı, yaşlı yarpaqları isə tünd yaşıl, uzunsov formalı, 5-7 hissəyə dərin bölünmüş, diametri 20 sm-ə qədərdir. Çiçəkləri iri, mavi rəngli, təkdir, diametri 7-9 sm, zərif ətri feyxoanın çiçəklərinin ətrinə bənzəyir. Erkəkcikləri və dişiciyi əhatə edən rəngli saplaqlardan ibarət «tac» bitkiyə əsas dekorativ effekt verir. Əsasən yaz-payız dövründə çicəkləyir. Meyvəsi qışda yetişir. Meyvələri uzunluğu 6 sm-ə qədər olan yumurtaşəkilli giləmeyvədir, yetişdikdə sarımtıl-narıncı rəngli, dadsız, içərisində çoxsaylı toxumları olur.
- 4-6oC - dək soyuqlara dözür. Turşulu, zəif turşulu torpaqlarda əkilməsi məqsədyönlüdür. Havanın temperaturunun kəskin dəyişməsindən yarpaqlarını tökə bilər. Yarpaqların saplaqlarında və yarpaq ayalarının kənarlarında qarışqaları cəlb edən xüsusi nektar vəzicikləri vardır və təbiətdə bitkiləri zərərvericilərdən mühafizə edir. Tor gənəsi ilə tez-tez zədələnə bilər.
Abşeronda yaşıllaşdırmada rast gəlinir.
Şaquli yaşıllaşdırmada dekorativ bitki kimi istifadə olunur.
http://dendrologiya.az/?page_id=3207 Azərbaycan Dendroflorası III cild-Bakı:"Elm",2016,400 səh. T.S.Məmmədov
Passiflora caerulea (lat. Passiflora caerulea) — qonaqotukimilər fəsiləsinin qonaqotu cinsinə aid bitki növü. Vətəni Cənubi Braziliya və Argentinadır.
Die Blaue Passionsblume (Passiflora caerulea) ist eine Pflanzenart aus der artenreichen Gattung der Passionsblumen (Passiflora) in der Familie der Passionsblumengewächse (Passifloraceae). Die Heimat ist das nördliche Argentinien und das südliche Brasilien. Die Blaue Passionsblume kann als Zimmerpflanze verwendet werden.
Die Blaue Passionsblume ist eine kletternde, ausdauernde, krautige Pflanze. Der Stängel ist meist bleistiftförmig bis etwas kantig und immer unbehaart. Die wechselständig am Stängel verteilt angeordneten Laubblätter sind in Blattstiel und Blattspreite gegliedert. Die 2 bis 3 cm langen Blattstiele besitzen meist zwei bis vier, selten bis zu sechs kleine Drüsen, es sind extraflorale Nektarien, die gut erkennbare Tropfen von Nektar abscheiden. Die krautige, glatte Blattspreite ist basis herzförmig und besitzt meist fünf (drei bis neun) Lappen. Die Blattlappen sind eiförmig-länglich und ganzrandig, wobei der Mittellappen immer etwas länger ist als die seitlichen. Die nierenförmigen Nebenblätter sind etwa 1,2 cm groß und besitzen einen gewellten Rand.
Der Blütenstand ist eine reduzierte Zyme, wobei die zentrale Blüte nicht ausgebildet ist, ein Seitenast zu einer Ranke umgebildet ist und die Blüte sich der Ranke gegenüber befindet. Die breit eiförmigen Hochblätter sind 2 bis 3 cm groß und ganzrandig. Der Blütenstiel ist 3 bis 4 cm lang.
Die duftenden, zwittrigen, radiärsymmetrischen, fünfzähligen Blüten weisen einen Durchmesser 6 bis 10 cm auf. Die fünf freien Kelchblätter sind außen hellgrün und innen weiß und 3 bis 4,5 cm lang mit einer 2 bis 3 mm langen Spitze. Die fünf freien Kronblätter sind weiß bis hellgrün und 2,5 bis 4 cm lang. Weiter nach innen folgt der sogenannte Strahlenkranz, dies sind in drei bis vier Kreisen angeordnete fadenförmige, intensiv gefärbte Staminodien. Die Staminodien der äußeren zwei Kreise sind 0,6 bis 1,5 cm lang, an der Basis dunkel purpurfarben, in der Mitte weiß und an der Spitze hellblau. Die inneren ein oder zwei Kreise Staminodien sind 1 bis 2 mm lang, an der Basis hellgrün und an der Spitze weiß. Das Operculum ist auch fadenförmig mit dunkel purpurfarbenen Lappen. Es ist ein kranzförmiges Nektarium vorhanden. Der Diskus ist 1 bis 2 mm hoch. Fünf fertile Staubblätter und das Gynoeceum sind zu einer Säule zusammengefasst, dem sogenannten Androgynophor; es ist 8 bis 10 mm hoch und überragt die sterilen Blütenteile weit. Es sind fünf fertile Staubblätter vorhanden. Die freien Staubfäden sind flach und etwa 1 cm lang. Die länglichen Staubbeutel sind etwa 1,3 cm lang. Der aus drei Fruchtblättern verwachsene, über den fertilen Staubblättern stehende Fruchtknoten ist ei- bis kugelförmig. Die drei freien Griffel sind purpurfarben, 6 bis 8 mm lang und enden in nierenförmigen Narben. Christlich interpretiert wird die Blüte so: die fünf Staubgefäße als die „Wunden Christi“, die drei Narben als die Kreuzigungsnägel und der Strahlenkranz die „Dornenkrone“, so bekam die Gattung den Namen Passionsblumen. Die Blütezeit von Naturformen reicht üblicherweise von Mai bis Juli und die Sorten weisen andere Blütezeiten auf.
Die äußerlich zunächst grüne Frucht wechselt im Laufe der Reife zu orange-gelber Farbe, ist eiförmig und etwa 6 cm groß. Ein aus drei Teilen bestehender Käfig in der Frucht beinhaltet ca. 160 Samen in roten, essbaren Beeren, etwa 5–6 mm groß.
Der Artname Passiflora caerulea wurde 1753 von Carl von Linné in Species Plantarum, 2, S. 959–960 erstveröffentlicht. Synonyme für Passiflora caerulea L. sind: Granadilla caerulea (L.) Medik., Passiflora caerulea Lour., Passiflora caerulea var. angustifolia G.Don, Passiflora caerulea var. glauca Mast., Passiflora caerulea var. imbricata Mast., Passiflora caerulea var. regnellii Mast., Passiflora loureiroi G.Don, Passiflora selloi Dehnh. Die Guarani, die Ureinwohner der Region Südamerikas, in der die Blume wächst, gaben ihr den Namen "mburucuya". Aus diesem Grund gibt es eine Bewegung, diesen originalen Namen wieder vermehrt zu verwenden.
Die reifen Früchte werden roh gegessen oder es wird ein Fruchtsaft daraus gewonnen. Unreife Früchte können nur nach dem Garen gegessen werden. Der Pulpus schmeckt säuerlich.[1]
Gärtner haben von der Blauen Passionsblume (Passiflora caerulea) schon viele Klone ausgelesen, einige Beispiele sind 'Constance Eliott' (Die weißen Blüten duften stärker als von anderen Sorten), 'Chinensis', 'Gala', 'Wild Brazil', 'Spyder', 'Majorca' und 'Pierre Pomie'.
Passiflora caerulea ist relativ pflegeleicht und gedeiht sowohl als Zimmerpflanze als auch im Gewächshaus oder im Freien. Junge Pflanzen sind bis −15 °C frostresistent, ältere Exemplare sogar noch bis zu tieferen Temperaturen, daher kann P. caerulea auch in Mitteleuropa im Freien gepflanzt werden. Im Gewächshaus oder auf der Fensterbank entwickelt sie sich in den lichtreichen Monaten zu einer eindrucksvollen Pflanze.
Problematischer ist die Überwinterung als Zimmerpflanze (im Freien sterben oberirdische Teile ab und treiben im Frühling erneut aus). Als Sonnenpflanze benötigt Passiflora caerulea auch im Winter viel Licht.
Passiflora caerulea:
P. caerulea, Blütenknospe, Blätter und Sprossranken.
Die Blaue Passionsblume (Passiflora caerulea) ist eine Pflanzenart aus der artenreichen Gattung der Passionsblumen (Passiflora) in der Familie der Passionsblumengewächse (Passifloraceae). Die Heimat ist das nördliche Argentinien und das südliche Brasilien. Die Blaue Passionsblume kann als Zimmerpflanze verwendet werden.
Mburukuja (epáñañe'ẽme: mburucuyá, maracuyá, pasionaria) (Passiflora caerulea) ha'e peteĩ ka'avo Amérikaetéva.
Ojepurupaite pe ka'avo oreko mba'épa ojapo hu'u pohã, oipyso ñane pytuhẽ rape, tyépe guarã (chiri), oryryipávape guarã.[1].
Mburukuja (epáñañe'ẽme: mburucuyá, maracuyá, pasionaria) (Passiflora caerulea) ha'e peteĩ ka'avo Amérikaetéva.
Ojepurupaite pe ka'avo oreko mba'épa ojapo hu'u pohã, oipyso ñane pytuhẽ rape, tyépe guarã (chiri), oryryipávape guarã..
Pasijonka (lat. Passiflora caerulea) je biljka puzavica koja potiče iz južnog Brazila i Argentine, gdje je poznata pod imenom Pasionaria ili Mburucuyá
Odrvenjela loza može narasti od 15-20 m, opire se o drveće. Listovi su naizmjenični, petoprsti poput palme 10-18 cm dugi i široki. Cvijet je kompleksan, oko 10 cm u promjeru, sa pet latica, bjeličaste boje. Plod je ovalan, narandžasto-žute boje 6 cm dug i 4 cm u promjeru, sadrži mnogobrojne sjemenke slične naru.
Kultivirana je širom svijeta. Rijetko se jede svježa. Spravlja se čaj od njenih cvjetova, te navodno ima svojstva ublažavanja stresa i nervoze. Međutim, u lišću ima cijanogenetskih glikozida, te su oni otrovni.
Nedovršeni članak Pasijonka koji govori o biologiji treba dopuniti. prema pravilima Wikipedije.
Pasijonka (lat. Passiflora caerulea) je biljka puzavica koja potiče iz južnog Brazila i Argentine, gdje je poznata pod imenom Pasionaria ili Mburucuyá
D' Passiflora caerulea ("Blo Passiounsblumm") ass eng Planzenaart aus der Gattung vun de Passiflora ("Passiounsblummen") bannent der Famill vun de Passifloraceae.
Si ass am Norde vun Argentinien an am Süde vu Brasilien doheem.
Si kann als Zëmmerpflanz gezillt ginn.
D'Bieren an der Fruucht kann een iessen.
D' Passiflora caerulea ("Blo Passiounsblumm") ass eng Planzenaart aus der Gattung vun de Passiflora ("Passiounsblummen") bannent der Famill vun de Passifloraceae.
Si ass am Norde vun Argentinien an am Süde vu Brasilien doheem.
Si kann als Zëmmerpflanz gezillt ginn.
D'Bieren an der Fruucht kann een iessen.
घडीफूल एक प्रकारको लहरामा फूल फुल्ने वनस्पति हो ।
घडीफूल (अङ्ग्रेजी: Passiflora Caerulea) जकरा सामान्य अङ्ग्रेजी भाषामे ब्ल्यु प्यासनफ्लावर,[१] ब्ल्युक्राउन प्यासनफ्लावर[२] या कमन प्यासन फ्लावर सेहो कहल जाएत अछि। ई फूल दक्षिण अमेरिकाकेँ मूल वनस्पति छी आ फूलदार वनस्पतिक प्रजाति छी। ई समुचा उष्णकटिबन्धीय क्षेत्रमे लगाएल जाएत अछि। ई फूल झाड़ीदार, पतझड़ी या अर्द्ध-सदाबहार कोमल लतावला होएत अछि जे १० मी (३३ फिट) धरि पैग भऽ सकैत अछि। ई फूलक पत्ता ताड़ आ सुगन्धित होएत अछि, आ एकर फूल बुलु-उज्जर रङ्गक होएत अछि आ एकर फलक रङ्ग बुलु-उज्जर आ भुरा होएत अछि। अण्डा आकारक एकर सन्तोला रङ्गक फलसभ ६ सेमी (२ इन्च) धरि होएत अछि आ ई खाए योग्य आ नरम रहैत अछि।[३]
घडीफूल (अङ्ग्रेजी: Passiflora Caerulea) जकरा सामान्य अङ्ग्रेजी भाषामे ब्ल्यु प्यासनफ्लावर, ब्ल्युक्राउन प्यासनफ्लावर या कमन प्यासन फ्लावर सेहो कहल जाएत अछि। ई फूल दक्षिण अमेरिकाकेँ मूल वनस्पति छी आ फूलदार वनस्पतिक प्रजाति छी। ई समुचा उष्णकटिबन्धीय क्षेत्रमे लगाएल जाएत अछि। ई फूल झाड़ीदार, पतझड़ी या अर्द्ध-सदाबहार कोमल लतावला होएत अछि जे १० मी (३३ फिट) धरि पैग भऽ सकैत अछि। ई फूलक पत्ता ताड़ आ सुगन्धित होएत अछि, आ एकर फूल बुलु-उज्जर रङ्गक होएत अछि आ एकर फलक रङ्ग बुलु-उज्जर आ भुरा होएत अछि। अण्डा आकारक एकर सन्तोला रङ्गक फलसभ ६ सेमी (२ इन्च) धरि होएत अछि आ ई खाए योग्य आ नरम रहैत अछि।
Passiflora caerulea, the blue passionflower,[1] bluecrown passionflower[2] or common passion flower, is a species of flowering plant native to South America. It has been introduced elsewhere. It is a vigorous, deciduous or semi-evergreen tendril vine growing to 10 m (33 ft) or more. Its leaves are palmate, and its fragrant flowers are blue-white with a prominent fringe of coronal filaments in bands of blue, white,yellow, and brown. The ovoid orange fruit, growing to 6 cm (2 in), is edible, but is variously described as having a bland,[3] undesirable,[4] or insipid taste.[5] In South America, the plant is known for its medicinal properties, and is used by both the Toba and the Maka peoples.[4][6]
The specific epithet caerulea means "blue" and refers to the blue coronal filaments.[7]
Passiflora caerulea is a woody vine capable of growing to 25 metres (82 ft) high where supporting trees are available.[8] The leaves are alternate, palmately five-lobed (sometimes three, seven, or nine lobes), and are up to 10 centimetres (3.9 in) in length while being linear-oblong shaped.[9] The base of each leaf has a flagellate-twining tendril 5–10 centimetres (2.0–3.9 in) long, which twines around supporting vegetation to hold the plant up.[8]
The flower is complex, about 10 centimetres (3.9 in) in diameter,[9] with the five sepals and petals similar in appearance, whitish in colour, surmounted by a corona of blue or violet filaments, then five greenish-yellow stamens and three purple stigmas.[8] The fruit is an oval orange-yellow berry, 6 centimetres (2.4 in) long by 4 centimetres (1.6 in) in diameter, containing numerous seeds.[8] It is edible to humans when ripe, but tends to have an undesirable flavour.[4]
Passiflora caerulea is widely cultivated as a wall-climber or as groundcover. Though hardy down to −10 °C (14 °F), it requires a sheltered position facing south or west (in the Northern Hemisphere). It can become invasive, the twining shoots constantly appearing unless eradicated. It has gained the Royal Horticultural Society's Award of Garden Merit.[10]
A number of cultivars have been produced from the species:
Compared to Passiflora incarnata, this plant contains higher amounts of the MAO-inhibitor harmine.[12]
Though the fruit is edible, it is rather insipid when eaten raw. A tea can be made of the flower or leaves; however, tetraphyllin B and epi-tetraphyllin B, cyanogenic glycosides which liberate hydrogen cyanide when activated by enzymes, have been found in the leaves. It is possible to boil away most of the cyanide.[5]
In South America, the plant is known for its medicinal uses. It is used in both herbal tea and dietary supplements, as well as in marmalades, ice creams, syrups and beverages.[4][6] It is also used by the indigenous Argentinian Toba and Maka people.
The passion flower is the national flower of Paraguay. Its intricate structure has generated Christian symbolism, each part representing a different part of the Passion of Christ. The "Etymology and names" section of Passiflora contains more information about this symbolism.
Passiflora caerulea, the blue passionflower, bluecrown passionflower or common passion flower, is a species of flowering plant native to South America. It has been introduced elsewhere. It is a vigorous, deciduous or semi-evergreen tendril vine growing to 10 m (33 ft) or more. Its leaves are palmate, and its fragrant flowers are blue-white with a prominent fringe of coronal filaments in bands of blue, white,yellow, and brown. The ovoid orange fruit, growing to 6 cm (2 in), is edible, but is variously described as having a bland, undesirable, or insipid taste. In South America, the plant is known for its medicinal properties, and is used by both the Toba and the Maka peoples.
Passiflora caerulea, comúnmente llamada pasionaria, flor de la pasión, pasionaria azul o mburucuyá, es una especie trepadora que crece de forma silvestre en varios países, como República Dominicana en el Caribe, y en Argentina, Bolivia, Brasil, Chile, Colombia, Ecuador, Paraguay, Perú, Uruguay y Venezuela en Sudamérica.[1]
El epíteto específico caerulea viene del latín y significa "de color azul".[2]
Es una trepadora leñosa -capaz de ascender a 15–20 m de altura, si tiene árboles o algún otro elemento disponible como soporte-. Se comporta como perenne en climas tropicales y caducifolia en zonas de inviernos fríos. En clima tropical florece todo el año.[3]
Las hojas se alternan a lo largo del tallo; son palmadas, penta-lobuladas (como una mano abierta) -a veces puede tener siete lóbulos-, 5-10 cm de largo y ancho. De la axila de cada hoja surge un zarcillo flagelado enroscado de 5–10 cm de largo, que le permite asirse al medio de soporte.
La inflorescencia es solitaria y nace también en las axilas de las hojas. La flor, de unos 8 cm de diámetro, es compleja. Sobre los cinco sépalos y pétalos blancuzcos -de apariencia similar-, se superpone una corona que se caracteriza por seis estructuras: 2 radios externos (R1 y R2), 1 a 2 series de Pali (Pa), un opérculo (Op) interno que nace sobre el annulus (Au) y el limen (Li) el cual ayuda a proteger el nectáreo.
El fruto es una baya en forma de huevo (6 por 4 cm) de color naranja que contiene numerosas semillas. Este fruto constituye el alimento de mamíferos y aves los cuales dispersan las semillas. No confundir con Granadilla china (Passiflora ligularis).
Esta especie se emplea para crear numerosos híbridos.
Se cultiva en jardinería principalmente como planta ornamental, debido a sus exóticas y aromáticas flores. Su rápido crecimiento por medio de sus zarcillos la hace adecuada para cubrir pérgolas, muros o cualquier otra superficie, tanto horizontal como vertical.
Su fruto es comestible pero más insípido que el de la Passiflora edulis; con el fruto se pueden realizar diversas preparaciones.
Esta especie requiere exposiciones soleadas y crece mejor en sustratos ricos y bien drenados. Debe regarse regularmente en verano. Es la especie más rústica del género, resiste temperaturas de entre -10 a -15 °C. Las heladas severas matan la parte aérea, pero se regenera produciendo brotes desde la base.
Se propaga por semilla o esquejes en primavera.
Es sensible al ataque de cochinillas, pulgones y ácaros.[4]
Passiflora caerulea fue descrita por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 2: 959–960. 1753.[5]
La inusual forma de las flores ha sido motivo de asociación con la simbología cristiana de la Pasión de Jesús: sus tres estigmas florales representan los tres clavos usados para clavar a Jesús en la cruz; el ovario y su base representa el cáliz de la Última Cena; las cinco anteras representan las cinco heridas; la corola representa la Santa corona, los diez 'pétalos' (en realidad son cinco pétalos y el resto son sépalos) los apóstoles (salvo Judas Iscariote el traidor y Pedro el negador); las hojas viejas también representan las manos de aquellos que lo persiguieron, y las hojas nuevas, la punta de la lanza usada para punzarlo; y, los zarcillos, los látigos con los que lo azotaron.[cita requerida]
Passiflora caerulea, comúnmente llamada pasionaria, flor de la pasión, pasionaria azul o mburucuyá, es una especie trepadora que crece de forma silvestre en varios países, como República Dominicana en el Caribe, y en Argentina, Bolivia, Brasil, Chile, Colombia, Ecuador, Paraguay, Perú, Uruguay y Venezuela en Sudamérica.
Passiflora caerulea ou passiflore bleue est une plante grimpante de la famille des Passifloraceae, originaire d'Amérique du Sud. C'est la passiflore ornementale la plus cultivée dans les pays au climat tempéré.
Il existe plusieurs variétés cultivées[1] de Passiflora caerulea :
Beaucoup d'espèces du genre Passiflora peuvent s'hybrider entre elles. Dès le début du XIXe siècle, le premier croisement réussi fut celui de Passiflora caerulea et de P. racemosa pour donner P. × violacea. De même Passiflora × belotti provient du croisement de P. alata et de P. caerulea. Elle peut perdre ses feuilles lors d'hiver vigoureux (-10°C) qui repousseront au printemps.
La passiflore bleue est une plante grimpante, très vigoureuse, développant de longues tiges de 5-6 m, souples et anguleuses, s'accrochant à l'aide de vrilles.
Deux grosses stipules réniformes[2] d'environ 2 cm de long sont à la base du pétiole portant la feuille. Le limbe de 5-8 × 6-9 cm comporte généralement 5 lobes palmés, à marge entière.
L'inflorescence est une cyme dont la fleur centrale avorte, une fleur latérale se développe en vrille et l'autre donne une véritable fleur. Cette fleur, d'environ 8 cm de diamètre, porte :
La floraison a lieu de mai-juin à septembre. Elle s'accompagne du dégagement d'un doux parfum rappelant le monoï.
Le fruit est une baie jaune orangé, ovoïde ou subglobuleuse, d'environ 6 cm de long, contenant de nombreuses graines. Bien mûr, et bien que peu charnu et peu savoureux, il semble comestible en petites doses. Cru et encore vert, il contient de l'acide cyanhydrique[3] (0,0118-0,013 % de HCN).
Les missionnaires espagnols firent preuve d'imagination et s'en servirent pour enseigner l'histoire du Christ, en particulier de sa Passion :
La fleur reste ouverte un ou deux jours. À l'ouverture de la fleur, les styles sont redressés dans la position qu'ils occupaient dans le bouton floral. Puis rapidement les styles[4] se rabaissent jusqu'à ce que les stigmates jouxtent les anthères. En fin de floraison, ils se redressent dans leur position antérieure.
Le pollen est libéré avant que les stigmates ne deviennent réceptifs (protandrie). Les grains de pollen sont gros, lourds et ne peuvent pas être emportés par le vent. C'est généralement des hyménoptères qui se chargent de la pollinisation. En France, l'abeille européenne et les bourdons sont les pollinisateurs les plus fréquents. Certains plants sont autofertiles mais d'autres comme la variété Constance Eliot, ne le sont pas.
Le moment le plus propice à la pollinisation se trouve lorsque les stigmates sont au niveau des anthères. À ce moment, les insectes en allant récolter le nectar (ou le pollen) abondamment fourni par la fleur se frottent aux stigmates qui, à cet instant, sécrètent un liquide visqueux capable de capter le pollen éventuellement transporté par l'insecte.
Passiflora caerulea est originaire d'une zone couvrant le Brésil, l'Argentine, le Paraguay et l'Uruguay.
Elle est cultivée comme ornementale dans les régions tempérées.
Elle s'est naturalisée et est même devenue envahissante dans certaines régions du monde, comme en Espagne[5], en Californie, Hawaï et Nouvelle-Zélande[6].
On sait que les membres du genre Passiflora contiennent des alcaloïdes, phénols, glucosides de flavonoïdes et des composés cyanogènes[7]. Des alcaloïdes de type harmane n'ont pas été trouvés dans P. caerulea.
Dans la fleur de Passiflora caerulea il a été isolé une flavone[8], la chrysine, connue ou du moins vendue aux sportifs comme inhibiteur de l'aromatase (bien que des études in vivo n'aient montré aucune activité inhibitrice de l'aromatase[9],[10]).
La plante fraîche écrasée libère rapidement une quantité importante de cyanure (30-40 μmol/g). Il a été isolé des glucosides cyanogènes : la gynocardine, un mélange épimère de sulfate de tétraphylline B et de sulfate d'épitétraphylline B[11].
Le catabolisme normal des hétérosides cyanogènes conduit à la libération d'acide cyanhydrique qui est aussitôt converti en asparagine[12].
Dans les Caraïbes, au Mexique et en Amérique du Sud, la racine a été utilisée comme sédatif et vermifuge[8]. Dans l'île Maurice, un extrait de la plante a servi de remède contre l'insomnie. En Argentine, les parties aériennes sont prescrites comme agent antimicrobien dans la pneumonie. En Italie, la plante a été utilisée comme antispasmodique et sédative. Mais Passiflora caerulea ne rentre pas dans les pharmacopées européennes, seule Passiflora incarnata fait partie des pharmacopées française, allemande, britannique et américaine.
Cette liane très décorative peut être cultivée dans les régions tempérées en raison de sa bonne résistance au gel.
Elle accepte tous les sols, en particulier le calcaire. Elle croît au soleil ou à la mi-ombre. Au printemps, tailler à 2, à 3 yeux de la ramure principale.
La multiplication s'effectue par graines, bouturage, marcottage ou rejets. Dans certaines régions, elle peut devenir envahissante.
Passiflora caerulea ou passiflore bleue est une plante grimpante de la famille des Passifloraceae, originaire d'Amérique du Sud. C'est la passiflore ornementale la plus cultivée dans les pays au climat tempéré.
Il existe plusieurs variétés cultivées de Passiflora caerulea :
Constance Eliot est résistante à des gelées de -15 °C, très florifère et très parfumée China Blue a une couronne bleu clair Clear sky est un cultivar tétraploïdeBeaucoup d'espèces du genre Passiflora peuvent s'hybrider entre elles. Dès le début du XIXe siècle, le premier croisement réussi fut celui de Passiflora caerulea et de P. racemosa pour donner P. × violacea. De même Passiflora × belotti provient du croisement de P. alata et de P. caerulea. Elle peut perdre ses feuilles lors d'hiver vigoureux (-10°C) qui repousseront au printemps.
A pasiflora azul[1] (Passiflora caerulea) é a planta máis común dentro do seu xénero (Passiflora), orixinalmente nativa de América do Sur. Malia ter unha orixe tropical e subtropical, é máis resistente ás baixas temperaturas ca outras especies do mesmo xénero, como é o caso do maracuxá (Passiflora edulis). Por este motivo, está bastante diseminada por Europa, así como naturalmente nas rexións de orixe.
Esta planta úsase máis en xardíns con fins ornamentais que para fins de frutificación. Isto débese ás súas características de rubideira, coa función de cobertura de muros e sebes. En detrimento, a súa función frutífera é posta en segundo plano, xa que os froitos (chamados froitos da paixón), malia seren comestíbeis (casca laranxa cunha polpa avermellada), son pouco saborosos e sen cheiro.
É común nos xardíns galegos.
É unha rubideira lígnea capaz de gabear até os 15–20 m de altura, se ten árbores ou algún outro elemento dispoñíbel como soporte.
Ten follas alternas, palmadas, pentalobuladas como unha man aberta (ás veces varía desde tres a sete lóbulos), 10–18 cm de lonxitude e largo. A base de cada cada tiene un gabián flaxelado enroscado de 5–10 cm de largo, que lle permite ir afacéndose á vexetación de soporte.
A flor é complexa, de arredor de 10 cm de diámetro, con cinco sépalos e pétalos semellantes en aparencia, abrancazados, sobremontados por unha corola de filamentos azuis ou violáceos, 5 estames verde amarelentos, 3 estigmas purpúreos. En clima tropical florea todo o ano.
O froito, froita da paixón, ás veces tamén chamado maracuxá (non confundir co froito da especie P. edulis) é unha drupa oval de cor laranxa amarelenta duns 6 cm de longo por 4 cm de diámetro, que contén numerosas sementes. Este froito constitúe o alimento de numerosos mamíferos e aves, os cales espallan as sementes.
Mundialmente cultivada. Medra mellor en solos ricos, ben drenados, con semisombra e provistos dun soporte (valado, rede, parreira, pérgola). As regas deben ser regulares polo verán. Medra axiña, gabeando grazas aos seus gabiáns, chegando a formar matas mestas.
É a especie máis rústica do xénero, resiste temperaturas de entre -10 a -15 °C. As xeadas severas matan a parte aérea, mais pode rexenerar botando rebentos da base.
Propágase por semente ou esgallos. Son susceptíbeis a cochinillas, pulgóns e ácaros.
Aínda que o froito é comestíbel, é pouco saboroso se se consome cru. Coas follas e flores fanse infusións. Non posúe efectos secundarios depresivos, ofrece resultados no tratamento da histeria, neurastenia, alcoholismo, angustia, palpitacións, epilepsia e disturbios da menopausa, e en xeral en todos os casos de grande excitación, alivia estrés e ansiedade.[2]
A acción da pasiflora azul débese ao seu sinerxismo entre os alcaloides: harmina, harmane e harmol; un composto ciánico, catechol, pectina e derivados flavonoides. Un isómero da harmina, a harmalina, tense usado con éxito no tratamento do párkinson.[2]
Empréganse os gabiáns e outras partes aéreas para tinturas como sedante, especialmente para axudar a coller o sono. Contén β-carbonila entre un 0,1 ao 0,4%
A especie ten sido empregada para crear numerosos híbridos.
É unha especie extremamente variábel en relación ao seu fenotipo, especialmente as cores da flor, cun número case infinito de variedades, isto débese a que o seu cultivo se efectúa a través da semente (e non por estaca, esgallo etc.), criada a través de fecundación, o que aumenta exponencialmente a probabilidade da nova planta ser diferente daquela que xerou a súa semente.
A pasiflora azul (Passiflora caerulea) é a planta máis común dentro do seu xénero (Passiflora), orixinalmente nativa de América do Sur. Malia ter unha orixe tropical e subtropical, é máis resistente ás baixas temperaturas ca outras especies do mesmo xénero, como é o caso do maracuxá (Passiflora edulis). Por este motivo, está bastante diseminada por Europa, así como naturalmente nas rexións de orixe.
Esta planta úsase máis en xardíns con fins ornamentais que para fins de frutificación. Isto débese ás súas características de rubideira, coa función de cobertura de muros e sebes. En detrimento, a súa función frutífera é posta en segundo plano, xa que os froitos (chamados froitos da paixón), malia seren comestíbeis (casca laranxa cunha polpa avermellada), son pouco saborosos e sen cheiro.
É común nos xardíns galegos.
Plavi Kristov cvijet (krunica gospodinova, lat. Passiflora caerulea) je biljka koje potječe iz južnog Brazila i Argentine, a tamo je poznata pod imenom pasionaria ili mburucuyá. U narodu je dobila imena kao što su: Isusova kruna, Isusova muka, Isusovo cvijeće, Kristova kruna, Gospodinova kruna, mukokaža. Jedan od znanstvenih naziva je modra pasiflora.[1]
Loza koja odrveni može narasti od 15-20 metara. Listovi su živahnozelene boje, troprstni iili petoprstni kao i listovi palme te su dugi od 10-18 cm. Cvijet ima promjer oko 10 cm s pet latica koji su bjelkasti. Njezin plod je ovalan i ima mnogo sjemenki koje imaju sličnosti sa sjemenkama nara.
Od svih vrsta pasiflora najpogodnija je za uzgoj u kući. Biljka je vazdazelena ili poluvazdazelena penjačica. Ima vitice, a stabljike su drvenaste. Cvjeta od ljeta do jeseni. Cvjetovi su mirisni i bijeli modro isprugane krunice. Biljka može narasti do 10 metara visine. Otporna je na studen, pa ju se može uzgajati i vanka. Podnosi temperature do -15°C.[1]
Ime su joj dali katolički misionari u 18. stoljeću, zbog osobina kojim podsjeća na raspeće Isusa Krista. Pet prašnika je kao pet Isusovih rana na križu, trodjelni tučak tri čavla, a cvjetište stub križa. Vjenčić podsjeća na krunu od trnja.
Njezin se plod rijetko jede svjež. Od njezinih se cvjetova pravi čaj za koji se smatra da pomaže protiv stresa i nervoze. No, međutim, njezini listovi sadrže jedan sastojak nazvan cijanogenetskim glikozidom, koji je otrovan.
Plavi Kristov cvijet (krunica gospodinova, lat. Passiflora caerulea) je biljka koje potječe iz južnog Brazila i Argentine, a tamo je poznata pod imenom pasionaria ili mburucuyá. U narodu je dobila imena kao što su: Isusova kruna, Isusova muka, Isusovo cvijeće, Kristova kruna, Gospodinova kruna, mukokaža. Jedan od znanstvenih naziva je modra pasiflora.
Plavi Kristov cvijet (krunica gospodinova, lat. Passiflora caerulea) je biljka koje potječe iz južnog Brazila i Argentine, a tamo je poznata pod imenom pasionaria ili mburucuyá. U narodu je dobila imena kao što su: Isusova kruna, Isusova muka, Isusovo cvijeće, Kristova kruna, Gospodinova kruna, mukokaža. Jedan od znanstvenih naziva je modra pasiflora.[1]
Loza koja odrveni može narasti od 15-20 metara. Listovi su živahnozelene boje, troprstni iili petoprstni kao i listovi palme te su dugi od 10-18 cm. Cvijet ima promjer oko 10 cm s pet latica koji su bjelkasti. Njezin plod je ovalan i ima mnogo sjemenki koje imaju sličnosti sa sjemenkama nara.
Od svih vrsta pasiflora najpogodnija je za uzgoj u kući. Biljka je vazdazelena ili poluvazdazelena penjačica. Ima vitice, a stabljike su drvenaste. Cvjeta od ljeta do jeseni. Cvjetovi su mirisni i bijeli modro isprugane krunice. Biljka može narasti do 10 metara visine. Otporna je na studen, pa ju se može uzgajati i vanka. Podnosi temperature do -15°C.[1]
Ime su joj dali katolički misionari u 18. stoljeću, zbog osobina kojim podsjeća na raspeće Isusa Krista. Pet prašnika je kao pet Isusovih rana na križu, trodjelni tučak tri čavla, a cvjetište stub križa. Vjenčić podsjeća na krunu od trnja.
Njezin se plod rijetko jede svjež. Od njezinih se cvjetova pravi čaj za koji se smatra da pomaže protiv stresa i nervoze. No, međutim, njezini listovi sadrže jedan sastojak nazvan cijanogenetskim glikozidom, koji je otrovan.
Plavi Kristov cvijet (krunica gospodinova, lat. Passiflora caerulea) je biljka koje potječe iz južnog Brazila i Argentine, a tamo je poznata pod imenom pasionaria ili mburucuyá. U narodu je dobila imena kao što su: Isusova kruna, Isusova muka, Isusovo cvijeće, Kristova kruna, Gospodinova kruna, mukokaža. Jedan od znanstvenih naziva je modra pasiflora.
Módra ćerpjenka (Passiflora caerulea) je rostlina ze swójby ćerpjenkowych rostlinow (Passifloraceae).
Módra ćerpjenka (Passiflora caerulea) je rostlina ze swójby ćerpjenkowych rostlinow (Passifloraceae).
Passiflora caerulea (bahasa Inggris: blue passionflower,[1] bluecrown passionflower,[2] common passion flower) adalah spesies tumbuhan berbunga asli Amerika Selatan (Argentina, Chili, Paraguay, Uruguay, dan Brasil). Tumbuhan ini adalah tumbuhan merambat bertendril yang vigorous, peluruh atau semi-hijau abadi dan tumbuh sampai 10 m (33 ft) atau lebih, dengan daun menjari dan wangi, bunga biru-putih dengan pinggiran yang menonjol dari filamen koronal dengan pita biru, putih, dan coklat. Buahnya oranye dan berbentuk bulat telur, tumbuh sampai 6 cm (2 in), dapat dimakan tetapi hambar.[3]
Passiflora caerulea (bahasa Inggris: blue passionflower, bluecrown passionflower, common passion flower) adalah spesies tumbuhan berbunga asli Amerika Selatan (Argentina, Chili, Paraguay, Uruguay, dan Brasil). Tumbuhan ini adalah tumbuhan merambat bertendril yang vigorous, peluruh atau semi-hijau abadi dan tumbuh sampai 10 m (33 ft) atau lebih, dengan daun menjari dan wangi, bunga biru-putih dengan pinggiran yang menonjol dari filamen koronal dengan pita biru, putih, dan coklat. Buahnya oranye dan berbentuk bulat telur, tumbuh sampai 6 cm (2 in), dapat dimakan tetapi hambar.
Il fiore della passione (Passiflora caerulea L.) è una pianta appartenente alla famiglia delle Passifloraceae.[1]
Il fiore della passione è una pianta rampicante dalla quale le foglie sono verdi, i fiori sono composti dalla corolla bianca e una paracorolla blu o bianca, il frutto è arancione, i semi sono neri.[2]
Viene usata come pianta ornamentale sia per il fiore che per il frutto commestibile.[2]
Il fiore della passione (Passiflora caerulea L.) è una pianta appartenente alla famiglia delle Passifloraceae.
A Passiflora caerulea é a planta mais comum dentro do seu género[carece de fontes?], originalmente nativa da América do Sul. Apesar da origem desta trepadeira ser tropical e subtropical, é mais resistente a baixas temperaturas relativamente às do seu género, como é o caso da Passiflora edulis. Por este motivo, já está bastante disseminada pela Europa, assim como naturalmente nas regiões de origem.
Esta planta é mais usada em jardins com fins ornamentais do que para fins de frutificação. Isto deve-se às suas características de trepadeira, com a função de cobertura de muros e sebes. Em detrimento, a sua função frutífera é posta em segundo plano, já que os frutos, apesar de serem comestíveis (casca laranja com uma polpa muito avermelhada), são algo sensaborões e sem cheiro.
É uma espécie extremamente variável em relação ao seu fenótipo, nomeadamente as cores da flor, com um número quase infinito de variedades, isto devido ao seu cultivo efectuar-se através da semente (e não através de propagação por estaca, etc.), criada através de fecundação, o que aumenta exponencialmente a probabilidade da nova planta ser diferente daquela que gerou a sua semente.
A Passiflora caerulea é a planta mais comum dentro do seu género[carece de fontes?], originalmente nativa da América do Sul. Apesar da origem desta trepadeira ser tropical e subtropical, é mais resistente a baixas temperaturas relativamente às do seu género, como é o caso da Passiflora edulis. Por este motivo, já está bastante disseminada pela Europa, assim como naturalmente nas regiões de origem.
Esta planta é mais usada em jardins com fins ornamentais do que para fins de frutificação. Isto deve-se às suas características de trepadeira, com a função de cobertura de muros e sebes. Em detrimento, a sua função frutífera é posta em segundo plano, já que os frutos, apesar de serem comestíveis (casca laranja com uma polpa muito avermelhada), são algo sensaborões e sem cheiro.
시계꽃(Passiflora caerulea)은 브라질 원산의 상록성 덩굴식물로 많은 나라에서 관상 식물로 재배한다.
줄기는 길이 약 4m로 자라고, 잎은 손바닥처럼 다섯 갈래로 깊게 갈라져 있다. 지름이 약 8cm인 꽃에는 꽃잎과 꽃받침잎이 각각 다섯 장씩 달려 있는데, 꽃잎은 안쪽이 옅은 붉은색이나 파란색을 띠고 꽃받침잎은 안쪽이 흰색이나 연분홍색 또는 옅은 파란색을 띤다. 꽃의 부화관은 방사상으로 퍼졌고,위와 아래가 자주색을 띤다. 노랗게 익은 열매는 먹을 수 있고 개화기는 7-8월이다.