Pinus canariensis, el Pinu canariu [1] o Pinu de Canaries ye una conífera endémica de les Islles Canaries. El pinu canariu considérase, según una llei del Gobiernu de Canaries, el símbolu natural de la islla de La Palma, conxuntamente cola graja.[2]
El árbol adultu puede llegar a midir más de 40 m d'altor y 2,5 m de diámetru'l so tueru, anque lo normal ye que tenga ente 15 y 25 m d'altor y un diámetru de 1 m. Los mayores exemplares conocíos pueden algamar hasta 60 metros d'altor, como'l pinu de Los Dos Pernaes en Vilaflor, na islla de Tenerife (56m), siendo d'especial interés tamién otros exemplares asitiaos en Pajonales y Inagua, na islla de Gran Canaria o exemplares de la Caldera de Taburiente na islla de La Palma.
La corteza ye de color pardu claro, siendo casi llisa nos exemplares nuevos, pero a midida que avieyen engrósase rápido y sédase, adoptando un color coloráu parduzu. Nos exemplares más vieyos, el ritidoma, bien engrosáu ya irregular, forma plaques llises cola apariencia de espejuelos, d'un color gris cenicientu.
Nos primeros años de la so vida presenta una crecedera bien rápido, con cañes horizontales con abondoses ramificaciones secundaries erectas (les del añu), colo cual l'aspeutu del árbol ye piramidal, pa depués, y al cesar la crecedera n'altor, pasar la so forma a ser más aparasolada.
Les fueyes son verdes, aciculares, que se desenvuelven sobre los biltos del añu, erectos y amarellentaos que crecen de yemes grueses, ovaláu-cilíndriques y recubiertes por escames membranoses pardu-acolorataes. Esti pinu tien trés acículas por vaina, l'únicu d'esti tipu en Eurafrasia occidental, tando'l más cercanu nel Himalaya (Pinus roxburghii), especie con gran semeyanza col pinu canariu.
Nel pinu canariu resulten bien evidentes los dos tipos de fueyes presentes en tolos pinos: les primaries o xuveniles, triquetres curties, azul abuxaes, acuminaes y finalmente serraes nos sos marxes polo que resulten aspres al tactu, y les fueyes secundaries o adultes, que s'arrexunten de trés en trés nuna vaina basal membranosa (braquiblasto); son de color verde claro, bien fines y flexibles, de 20 a 30 cm de llongura por 1 mm d'espesura. La retención bien enllargada de les fueyes xuveniles xuntu cola so apaición tres el rebrote en tueru y cañes grueses (biltos epicórmicos) son aspeutos bien carauterísticos d'esta especie.
La dómina de floriamientu va de marzu a mayu. Como en tolos pinos, les inflorescencies son conos, tando los masculinos y femeninos separaos en distintos biltos del mesmu árbol. Los masculinos tienen de 5 a 10 cm de llargu, de color mariellu-verdosu, mariellu dorao nel maduror, cuando lliberen gran cantidá de polen aerodivagante. Los conos o estróbilos femeninos son primeru de color coloráu intensu pa pasar depués a verde. Nel segundu añu les piñes algamen la so forma oblongo-fusiforme (forma de fusu), pardu-acolorataes y polenques, llegando a midir de 12 a 18 cm de llongura por 8 a 10 de diámetru na so parte más ancha; subsentaes o provistes d'un curtiu y gruesu pedúnculu. Tarden en maurecer (dependiendo de la situación ecolóxica) de 24 a 30 meses; pasáu esti tiempu formaríense los piñones, dos per cada escama del estróbilo.
El conu o estróbilo femenín maduru ta formáu por escames inxeríes, subsentaes a lo llargo d'una exa maderiza central. Estes escames dixébrense cuando les condiciones esternes, especialmente'l secañu del ambiente déxenlo. Delles piñes pueden retrasar considerablemente la so apertura (hasta diez años o más) tres la so maduración; esti fenómenu conozse como serotinia y ye un típicu calter d'adaptación al fueu, una y bones les quemes provoquen l'apertura repentina d'esti tipu de piñes favoreciendo la rexeneración natural. Nel pinu canariu esta función xunir a la capacidá rexenerativa de los árboles adultos tres una quema, pa garantizar la pervivencia de la especie.
Na so morfoloxía esterna, el piñón ta envolubráu poles cubierta tegumentarias que formen la testa, que ye bien dura, corita per un sitiu, abuxada y motudu escuru pol otru. Los piñones presenten una nala que facilita'l so espardimientu aereu. La nala ye membranosa, nun ta articulada, y mide de 18 a 20 mm de llargu, siendo recta por unu de los sos llaos y narquiada nel otru, tando toa ella percorrida por estríes negres. El piñón en sí ye oblongo, con endopleura de color marrón claru y albume blancuciu que zarra un embrión con seis a ocho cotiledones. Tien un pesu mediu d'unos 100 mg cada semila. Ente los pinos Mediterráneos (Subsección Pinaster), el pinu canariu ye la segunda especie col piñón más grande, detrás del pinu piñonero.
Otra carauterística bien importante ye la so resistencia al fueu gracies en parte a la gruesa corteza que cubre los sos tueros y aisllar del calor. Amás tien la capacidá de viltar nel tueru y cañes grueses, lo mesmo que de cepa, emitiendo renuevos de fueyes glauques. Considérase que ye realmente la presencia de parénquima tresversal (un texíu alimenticiu con disposición radial que favorez la rexeneración de les célules de los meristemos de crecedera, inclusive dempués de trate afeutaes pol fueu) el qu'apurre a esta especie la so gran capacidá de rexeneración (tratar d'un texíu habitual nes frondosas, pero bien escasu nes coníferes).
Como en munches otres especies, la madera del pinu canariu presenta duramen y albura perfectamente estremaos. La albura o madera blanco ye bien paecida a la de los pinos euromediterráneos, d'un color blancu llixeramente acoloratáu pero con una densidá elevada pa una conífera, d'estructura homoxénea y de granu finu. Sicasí, el duramen (tea), de color uniforme fuertemente encarambeláu y tresllúcida al despiece ye una madera bien singular pola so alta densidá (fundir n'agua) debida al so peraltu conteníu en extractivos, sobremanera resines y polifenoles. Esta impregnación confier a la tea una gran durabilidá. El enteamiento empieza alredor de los 30 o 40 años en condiciones de bon crecedera, dende'l centru del tueru escontra l'esterior y dende unos trés metros d'altor nel tueru escontra riba y escontra baxo inclusive poles cañes grueses. Amás de la madera blanco y la tea, forestales y maderistes reconocen otru tipu de madera de pinu canariu: la "riga", que ye en realidá la albura d'árboles de crecedera extraordinariamente lentu, tantu qu'apenes lleguen a formar duramen. El nome provién de Riga, capital de Letonia, cuidao que la madera de Pinus sylvestris d'esta zona presentaba eses carauterístiques.
Densidá: Albura o madera blanca: 770 kg./m³. Tea: 1141 kg./m³.
De forma natural alcuéntrase formando amplies mases montiegues nes islles de Tenerife, La Palma, Gran Canaria y El Hierro, especialmente nos trés primeres. En La Gomera coesisten poblaciones relícticas naturales (El Garabato y Imada), xuntu con reforestaciones realizaes nel s. XX. En Fuerteventura y Lanzarote namái s'atopa anguaño en repoblaciones, magar en dambes islles hai datos qu'atestigüen la so presencia nel pasáu.
La distribución xeográfica actual del pinu canariu nes islles nun se correspuende cola que primitivamente tuvo. Ente que entá nun hai recuperáronse zones qu'históricamente ocupó, sobremanera nel Sur de Gran Canaria y Tenerife, el pinu ocupa güei nichos ecolóxicos d'otres formaciones más evolucionaes (monteverde), bien por colonización natural o por reforestación, formando comunidaes de transición que podríen evolucionar si les condiciones ambientales y la xestión selvícola dexar. Los pinares canarios típicos son asociaciones monoespecíficas con un sotobosque bien ralo d'otres plantes vasculares de pequeña talla. Los pinares puros alcontrar ente los 700 y 1.200 msnm. Frente a les mases pures, los montes mistos de pinar con monteverde o de monteverde con pinos, magar s'interpretaron xeneralmente como frutu de la degradación de les formaciones de frondossas, presenten semeyances con otros montes sub-tropicales d'América y Asia, onde la distinta intensidá y recurrencia de les quemes ayuden a esplicar la preponderancia de los pinos o les frondosas.
Fora de la so área natural, el pinu canariu ta bien estendíu en plantíos sobremanera nel Norte de Äfrica, Xipre, Palestina ya Israel, según nel hemisferiu sur: Australia, Chile, y Sudáfrica. Nel Sur d'España emplegóse esporádicamente, sobremanera en Sierra Morena y Llevante, pero nun foi nunca una especie bien apreciada pola so baxa adaptación a los suelos caliares y por sufrir importantes daños pola procesionaria Thaumetopoea pityocampa. A pesar d'ello, la so elevada resistencia al fueu y a la seca atraen dacuando l'interés sobre esta especie. Como árbol ornamental, el pinu canariu ta bien estendíu en zones de clima mediterraneu de tol mundu.
Ye una especie bien tolerante a suelos probes y secos, siendo capaz inclusive de desenvolvese en parees viva casi verticales na so área natural. Sicasí nun tolera bien los suelos encharcaos nin los de naturaleza caliar. Anque en Canaries vive nun ampliu rangu d'altores, dende unos 100 msnm hasta los 2000 msnm, nun tolera'l fríu intenso polo qu'el so usu ta llindáu a zones templaes, costeres o meridionales.
Paez ser que mientres el Terciariu tuvo bastante estendíu por Europa a lo llargo de les mariñes del Tethys, onde nengún pinu de trés acículas llegó al periodu Cuaternariu sacante'l pinu canariu, que perduró hasta los finales del Neógeno, como demostraron fósiles topaos nel Pliocenu de Murcia y Alicante y el Mediudía de Francia (en Gard), rexones dende les cualos suponse que les aves tresportaron les sos granes a Canaries.
N'el mesmu Archipiélagu canariu la so distribución camudó considerablemente por cuenta de la esplotación humana. El so balta indiscriminada provocó la desapaición de grandes mases forestales de pinar, especialmente en Tenerife y en Gran Canaria. Per otra parte, el pinu canariu colonizó bonalmente amplies zones, tantu tres l'abandonu de cultivos en zones potenciales de pìnar como en monteverde degradáu. Los plantíos de pinu canariu tomen igualmente dambes situaciones según zones de escobonal d'Adenocarpus viscosus. L'adecuación y xestión selvícola de les repoblaciones de pinu canariu más allá de les llendes de les sos zones consideraes potenciales amena constantes alderiques nel Archipiélagu.
El principal valor de la especie ye forestal, bien útil en xeres de reforestación, dada la so gran importancia na suxeción de suelos, la so facilidá pa crecer y desenvolvese en terrenes pocu evolucionaos (malpaíses), predresos y con poca materia orgánico, amás de la so alta valencia ecolóxica, la so resistencia al fueu y la so crecedera relativamente rápido.
Gran parte de l'agua que reciben los pinares ye captada polos mesmos pinos gracies a la captación a partir de la borrina apurrida polos vientos alisios qu'afecten estacionalmente amplies franxes altitudinales del pinar n'orientaciones favorables (NE a NW más otres zones por llena en cumes o irrupción ocasional). Según delles estimaciones en determinaes zones esti apurra puede suponer multiplicar por dos o por trés la cantidá recoyida n'estaciones meteorolóxiques. Anque esti fenómenu ye bien conocíu nos montes húmedos de les islles, como la laurisilva, la fueya acicular del pinu (según la de los uzes, Erica arborea) favorez considerablemente la captación pola turbulencia que provoca nel vientu cargáu de gotitas d'agua.
La so utilidá pal aprovechamientu madereru ta anguaño bien llindada pola xestión de los espacios naturales en Canaries y pola opinión pública, xeneralmente contraria a la esplotación forestal nes islles. Los vieyos pinos tea tán bien protexíos y consideraos monumentos vivos a caltener, ente que la madera procedente de clares en repoblaciones qu'algamaron abondu desenvolvimientu emplégase esporádicamente. Históricamente, la albura o madera blanca usóse en carpintería d'armar y carpintería de taller de baxa calidá, usos pa los que presenta la desventaxa de la so densidá daqué elevada. La madera de tea, debíu tantu a la so guapura como a la so resistencia al pasu del tiempu tuvo un perampliu usu en Canaries, sobremanera en balcones, puertes, ventanes y cubriciones en construcciones relixoses y civiles. Pero tamién en múltiples usos nos que s'aprovecha la so capacidá como conservante natural (arcones pa ropa, toneles pa vinu, etc). Na islla de La Palma ye bien conocíu'l vinu de tea.
Un usu antiguu güei totalmente en desusu foi'l llogru de pexe o brea pa calafateáu de barcos por aciu la combustión de la madera de pinu canariu en fornos (pegueras). Los topónimos y construcciones acomuñaes a esti aprovechamientu entá sobreviven polos pinares canarios.
Ta entá bien estendíu la estracción del mantu de fueyes seques del pinar (pinocha o pinillo) pal abonáu de güertes y como cama de ganáu. Esti aprovechamientu per un sitiu mengua'l riesgu de quema pero tamién retira una parte importante de los nutrientes del pinar.
Utilizar nel tratamientu d'afecciones respiratories, bronquitis, asma. Aplicación de la resina na eliminación de duviesos.[3]
Pinus canariensis describióse por C.Sm. ex DC. y espublizóse en Phys. Beschr. Canar. Ins. 159. 1825.[4][5][6]
Pinus: nome xenéricu dadu en llatín al pinu.[7]
canariensis: epítetu xeográficu qu'alude al so localización nes Islles Canaries.
Pinus canariensis, el Pinu canariu o Pinu de Canaries ye una conífera endémica de les Islles Canaries. El pinu canariu considérase, según una llei del Gobiernu de Canaries, el símbolu natural de la islla de La Palma, conxuntamente cola graja.
Vətəni Kanar arxipelaqı adalarıdır. Dekorativ ağacdır. Dünyanın digər şamlarından iynələrinin uzunluğu və yarpaq qoltuğunda 2 deyil, 3 iynəyarpağın olması ilə fərqlənir. Hündürlüyü 25 m-ə çatır. Düzdayanan budaqlı gövdəsi sarıdır, qabığının üzərində çatlar var. Parlaq, yaşıl iynəyarpaqlarının uzunluğu 30 sm-dir. Qozalar ovaldır. Tüzböyüyən və quraqlığadavamlı ağac növüdür. Kanar şamının oduncağı çox möhkəm və odadavamlıdır, ona görə qiymətli inşaat və bəzək materialıdır. Bu ağacın oduncağından düzəldilən eyvanlar çürümür və yanğına davamlıdır. Kanar şamı bitən ağ yamaclarında digər bitkilər suyun çatışmazlığından əziyyət çəkmirlər. Onların iynəyarpaqlarında qalan rütubət daim torpağı nəmləndirir. Son dövrlərdə Bakı şəhərində yeni yolların ətrafının yaşıllaşdırılmasında rast gəlinir.
Деревья и кустарники СССР. т.3.1954; Флора Азербайджана. т.5. 1954; Azərbaycanın ağac və kolları. III cild. 1970; Azərbaycanın “Qırmızı” və “Yaşıl Кitabları”na tövsiyə olunan bitki və bitki formasiyaları. 1996; Azərbaycan florasının konspekti. I-III cildlər. 2005; 2006; 2008.
Vətəni Kanar arxipelaqı adalarıdır. Dekorativ ağacdır. Dünyanın digər şamlarından iynələrinin uzunluğu və yarpaq qoltuğunda 2 deyil, 3 iynəyarpağın olması ilə fərqlənir. Hündürlüyü 25 m-ə çatır. Düzdayanan budaqlı gövdəsi sarıdır, qabığının üzərində çatlar var. Parlaq, yaşıl iynəyarpaqlarının uzunluğu 30 sm-dir. Qozalar ovaldır. Tüzböyüyən və quraqlığadavamlı ağac növüdür. Kanar şamının oduncağı çox möhkəm və odadavamlıdır, ona görə qiymətli inşaat və bəzək materialıdır. Bu ağacın oduncağından düzəldilən eyvanlar çürümür və yanğına davamlıdır. Kanar şamı bitən ağ yamaclarında digər bitkilər suyun çatışmazlığından əziyyət çəkmirlər. Onların iynəyarpaqlarında qalan rütubət daim torpağı nəmləndirir. Son dövrlərdə Bakı şəhərində yeni yolların ətrafının yaşıllaşdırılmasında rast gəlinir.
El pi canari (Pinus canariensis, Sweet) és originari de les illes Canàries on ocupa una petita àrea des d'on s'ha estès per tot el món mitjançant repoblacions forestals atès el seu ràpid creixement i rusticitat.
L'escorça és de color marró clar, i és gairebé llisa en els exemplars joves; a mesura que envelleix però, es fa més gruixuda i s'esquerda, adoptant un color vermell bru. En els exemplars més vells, el ritidoma, molt engrossit i irregular, forma plaques llises, amb l'aparença d'espillets, d'un color gris cendrós.
En els primers anys de la seva vida presenta un creixement molt ràpid, amb branques horitzontals amb abundants ramificacions secundàries erectes (les de l'any), amb la qual cosa l'aspecte de l'arbre és piramidal, per a després, i en parar el creixement en alçada, passar la seva forma a ser més de para-sol.
Les fulles són verdes, aciculars, que es desenvolupen sobre els brots de l'any, erectes i groguencs que creixen de gemmes gruixudes, ovalat-cilíndriques i recobertes per escates membranoses marró-vermelloses. Aquest pi té tres acícules per beina, l'únic d'aquest tipus en Euràsia occidental, estant el més proper a l'Himàlaia (Pinus roxburghii), que presenta una gran semblança amb el canari.
El pinyó és oblong, amb endocarpi de color marró clar i albeca blanquinosa que tanca un embrió amb sis a vuit cotilèdons.
És resistent al foc gràcies en part a la gran capa surosa, que cobreix els seus troncs que l'aïlla de l'calor i les flames, i que a més té la capacitat de rebrotar de soca, emetent fins i tot branques arran de terra a partir dels fills que tenen fulles glauques. Es considera que és realment la presència de parènquima transversal. Un teixit alimentari amb disposició radial que afavoreix la regeneració de les cèl·lules dels meristemes de creixement, fins i tot després de veure's afectades pel foc, el que proporciona a aquesta espècie la seva gran capacitat de regeneració (es tracta d'un teixit habitual a frondoses, però pràcticament inexistent en gairebé cap mena de coníferes). Això li ha valgut que hagi estat seleccionat per reforestar muntanyes arrasats per incendis al sud d'Europa.
Aquest pi produeix dos tipus de fusta, la fusta blanca i la de tea. La fusta blanca és la més corrent, d'un color blanc lleugerament vermellós, amb el duramen i l'albeca perfectament diferenciats com els anells primaverals i tardor, aquesta fusta és semipesada i semidura, d'estructura homogènia i de gra fi. La fusta és de color uniforme fortament acaramel·lat; duramen i albeca perfectament diferenciats i translúcida l'especejament. És una fusta molt pesada i dura, d'estructura homogènia i gra molt fi.
La fusta blanca corrent és molt semblant a la dels pins euromediterranis, i s'usa en fusteria d'armar i per fusteria de taller de baixa qualitat. Causa de la seva fragilitat i bellíssim poliment, així com la seva resistència al pas del temps la fusta de tea s'usa en ebenisteria, talla, i fusteria de taller, també es va usar durant molt de temps en la construcció de velers i de sostres d'habitatges, esglésies i altres edificis civils.
De forma natural es troba formant masses boscoses a les illes de Tenerife, La Palma, Gran Canària i El Hierro, especialment en les tres primeres. A La Gomera s'ha introduït artificialment al costat d'altres espècies de pi europees.
La distribució geogràfica del pi canari a les illes no es correspon amb la que primitivament va tenir. El pi ocupa avui nínxols ecològics que no li corresponen, formant comunitats de transició que s'han establert de per si romanen en un equilibri estable. Normalment forma associacions monoespecífiques (bosc de pinedes), encara que acompanyat d'algunes altres plantes vasculars de poca importància. Les pinedes purs es localitzen entre els 700 i 1.200 m
A Ceuta també es presenta una petita comunitat d'aquest pi canari i algun exemplar aïllat per la resta del territori.
És una espècie molt adaptable, altament tolerant a molt diversos tipus de sòl és capaç fins i tot de desenvolupar-se en parets de roca viva gairebé verticals, a causa de la seva alta valència ecològica pot viure en un ampli rang d'alçades, des d'uns 100 m fins als 2.000 m, i poc exigent en la demanda d'humitat, reg, i exposició al sol, encara que prefereix les zones assolellades i seques.
Sembla que durant el Terciari estigués bastant estès per Europa, on cap pi de tres acícules va arribar al període Quaternari excepte el pi canari, que va perdurar fins als finals del Neogen, com han demostrat fòssils trobats al Pliocè de Múrcia i Alacant i el Migdia de França (en Gard), regions des de les quals se suposa que les aus van transportar les seves llavors a Canàries.
A la mateixa Canàries la seva distribució ha canviat considerablement a causa de l'explotació humana. La seva tala indiscriminada va provocar la desaparició de grans masses forestals de pineda, especialment a Tenerife i Gran Canària. D'altra banda, la desforestació de les zones de Monteverde a les illes ha provocat que siguin repoblades espontàniament per pi canari, que en aquesta situació té un paper regressiu.
El principal valor de l'espècie és forestal, molt útil en tasques de reforestació, donada la seva gran importància en la subjecció de sòls, la seva facilitat per créixer i desenvolupar-se en terrenys poc evolucionats, rocosos i amb poca matèria orgànica, a més de l'alta valència ecològica, la seva resistència al foc i el seu ràpid creixement.
D'altra banda hi ha la seva utilitat per a l'aprofitament fuster, sobretot en exemplars semimadurs, ja que els vells (els pins de tea) són cada dia més escassos a causa del demandada que està la seva fusta, que és de gran qualitat.
El pi produeix dos tipus de fusta, la fusta blanca i la de tea. La fusta blanca és la més corrent, d'un color blanc lleugerament vermellós, amb el duramen i l'albeca perfectament diferenciats com els anells primaverals i tardor, aquesta fusta és semipesada i semidura, d'estructura homogènia i de gra fi. La fusta ens és de color caramel uniforme; duramen i albeca perfectament diferenciats i translúcida l'especejament. És una fusta molt pesada i dura, d'estructura homogènia i gra molt fi.
La fusta blanca corrent és molt semblant a la dels pins euromediterranis, i s'usa en fusteria d'armar i per fusteria de taller de baixa qualitat. Causa de la seva fragilitat i bellíssim poliment, així com la seva resistència al pas del temps la fusta sellen s'usa en ebenisteria, talla, i fusteria de taller, així mateix es va usar durant molt de temps en la construcció de sostres d'habitatges, esglésies i altres edificis civils.
El pi canari (Pinus canariensis, Sweet) és originari de les illes Canàries on ocupa una petita àrea des d'on s'ha estès per tot el món mitjançant repoblacions forestals atès el seu ràpid creixement i rusticitat.
Kanariefyr (Pinus canariensis) er et nåletræ af fyrreslægten. Træet er endemisk for de Kanariske Øer, der med subtropiske forhold uden hård frost giver gode vækstforhold for træet. Det er meget tolerant over for forskellige nedbørsmængder, som forekommer på øerne.
Kanariefyr kan blive op til 30-45 m højt (i ekstreme tilfælde op til 60 m) og have en stammetykkelse på op til 1,5 m (i ekstreme tilfælde op til 2,5 m). Træets nåle er gul-grønne, 15-30 cm lange og sidder i grupper af tre sammen. Koglerne bliver 10-23 cm lange, er brune og blanke og kan forblive lukkede i adskillige år.
Kanariefyr i vildtvoksende form er på tilbagegang og findes først og fremmest på Tenerife og La Palma. Tømmeret fra træet er blandt de fineste fra fyrrene, da det er hårdt, stærkt og holdbart.
Skov af Kanariefyr på La Palma i de Kanariske Øer
Die Kanarische Kiefer (Pinus canariensis), auch Kanaren-Kiefer genannt, ist eine Pflanzenart aus der Gattung der Kiefern (Pinus) innerhalb der Familie der Kieferngewächse (Pinaceae). Sie ist auf den Kanarischen Inseln endemisch. Sie ist die wirtschaftlich wichtigste Baumart der Kanaren. Die Art ist ein Natursymbol der Insel La Palma.[1]
Die Kanarische Kiefer ist ein immergrüner Baum, der Wuchshöhen von 15 bis 25 Meter und Brusthöhendurchmesser von 50 bis 100 Zentimeter erreicht. Im Südwesten Teneriffas findet sich ein 60 Meter hoher Baum mit einem Stammdurchmesser von 265 Zentimetern. Damit ist die Kanarische Kiefer die größte rezente Kiefer in der Alten Welt.[2] Frei stehende Bäume besitzen eine breite und unregelmäßig geformte Krone. In dichten Beständen bildet sie eine schmale pyramidenförmige Krone aus. Jungtriebe werden zwischen 6 und 13 Millimeter dick. Sie ist in der Lage, zum Beispiel nach Waldbränden aus den Baumstümpfen, Stämmen und Ästen auszutreiben. Die Lebensdauer wird mit 250 bis 300, in Einzelfällen bis zu 600 Jahren angegeben.[3] Als ältestes Exemplar gilt der Pino de la Virgen auf La Palma mit etwa 800 Jahren.
Die großen und dicken Winterknospen sind eiförmig bis zylindrisch geformt, spitz und nicht harzig. Sie sind von braunroten Schuppen bedeckt. Diese Schuppen werden 10 bis 16 Millimeter lang und 4 bis 5 Millimeter breit und besitzen eine freie zurückgebogene Spitze. Der Rand ist mit langen Wimpern versehen.[3]
Die sehr biegsamen Nadeln stehen dicht an den Langtrieben. An 10 bis 20 Millimeter langen Kurztrieben stehen sie zu dritt. Sie werden 15 und 30 Zentimeter lang und rund 1 Millimeter breit. An Jungbäumen sind sie blaugrün und an Altbäumen grasgrün gefärbt. An Altbäumen sind sie zudem auffallend glänzend und hängen über. Die Nadeln sind zugespitzt und an den Rändern fein gesägt. Der Querschnitt ist dreiseitig, und auf jeder Seite befinden sich 1 bis 3 Spaltöffnungen. Die Nadeln verbleiben rund 2 bis 3 Jahre am Baum.[3] Mithilfe der langen Nadeln ist die Art in der Lage, Nebelwolken „auszukämmen“, wodurch es zu einem zusätzlichen Niederschlag durch Kondenswasser kommt (siehe Nebelkondensation). Es werden so kleinräumig Niederschlagsmengen von rund 2.500 mm pro Jahr erreicht.[4]
Die Kanarische Kiefer ist einhäusig-getrenntgeschlechtig (monözisch). Die Blütezeit erstreckt sich von März bis April. An der Basis von einjährigen Langtrieben können auf einer Fläche von rund 10 mal 6 Zentimeter bis zu 150 männliche Blütenzapfen stehen. Zu Beginn der Blütezeit sind sie grünlich gelb gefärbt und rund 3 Zentimeter lang. Zum Verblühen hin verfärben sie sich rötlich. Der Pollen ist gelb. Die weiblichen Blütenzapfen stehen meist einzeln oder zu zweit, selten in Quirlen an den Spitzen von Langtrieben. Sie sind grünlich rot gefärbt und biegen sich nach der Blüte nach unten. Die kurz gestielten Zapfen werden rund 7 bis 18 Zentimeter lang und 4 bis 8 Zentimeter dick. Sie reifen im Herbst des 2. bis 3. Jahres und sind dann glänzend braunrot gefärbt. Die Zapfenschuppen werden rund 4 Zentimeter lang und 2 Zentimeter breit. Bezüglich des Zapfenfalls werden zwei Typen unterschieden. Beim ersten Typ verbleiben die sterilen Schuppen am Zweig. Beim zweiten Typ löst sich der gesamte Zapfen vom Zweig. Die graubraunen bis schwärzlichen und oft gefleckten Samen werden rund 12 Millimeter lang und 6 Millimeter breit. Sie sind verkehrt eiförmig und besitzen einen 12 bis 25 Millimeter langen Flügel, dessen Rand leicht gewellt ist. Das Tausendkorngewicht liegt zwischen 62 und 169 Gramm.[5] Die Sämlinge besitzen meist 7 bis 9 lange und dünne Keimblätter (Kotyledonen)[6]
Die dicke graue bis rotbraune Stammborke ist tief gefurcht und in schuppigen Platten aufgerissen. Bei Altbäumen kann die Borke aus bis zu 50 Schichten bestehen. Bei jungen Zweigen ist sie gelb und kahl. Sie verfärbt sich im 2. Jahr mattbraun.[5] Bei Waldbränden verkohlt die Borke nicht, sondern verkrustet. Durch diesen Brandschutzmechanismus treibt die Kanarische Kiefer nach Waldbränden wieder aus.
Die Kanarische Kiefer bildet eine starke Pfahlwurzel aus, die tief in den Boden reicht. Es werden kräftige Seitenwurzeln gebildet, die auf flachgründigen Böden nur oberflächennah bleiben, aber auf tiefgründigen Böden auch sehr tief wachsen können. Die Art geht mit vielen Pilzarten, unter anderem mit 14 Arten der Risspilze (Inocybe), eine Mykorrhiza-Partnerschaft ein.[7]
Das harzreiche dunkelrotbraune Kernholz wird von einem hellen gelblichen Splint umgeben. Die Jahresringe sind deutlich zu erkennen. Das Holz der Kanarischen Kiefer ist im Vergleich zu anderen im Mittelmeerraum heimischen Kiefernarten schwer, hart und sehr dauerhaft. Das Splintholz hat bei einer Holzfeuchte von 12 % eine Rohdichte von 0,60 bis 0,75 g/cm³, eine Druckfestigkeit von 53 N/mm² und eine Biegefestigkeit von 116 N/mm². Das Kernholz hat bei einer Holzfeuchte von 12 % eine Rohdichte von 0,92 bis 1,14 g/cm³, eine Druckfestigkeit von 47 N/mm² und eine Biegefestigkeit von 124 N/mm².[8]
Die Kanarische Kiefer unterlag seit ihrer Existenz auf den Kanarischen Inseln einem hohen Evolutionsdruck infolge der wiederkehrenden Vulkanausbrüche und den damit verbunden verheerenden Feuern (nach Anke Jentsch, Forschungsgebiet Gestörte Ökosysteme[9]). Die endemische Kanarische Kiefer widersteht den Feuern, indem sie ihre Stammesknospen unter ihrer sehr dicken Borke gegen die Flammen schützt. Kurze Zeit nach Beendigung des Brandes treiben die Knospen wieder aus dem schwarzverkohlten Stamm heraus. Die Kiefern dominierten damit in brandgefährdeten Wäldern andere Arten und werden zu den Pyrophyten gerechnet.
In manchen Gebieten der Kiefernwälder auf La Palma haben sich natürliche Monokulturen herausgebildet, die in der Natur sehr selten auftreten. Die unter den Kiefern im Laufe der Zeit sich ansammelnde dicke Schicht von Kiefernnadeln, die auch nur langsam verrotten, wirken bei Waldbrand wie Brandbeschleuniger, die das Anwachsen anderer Arten in der Fläche verhindern.[10]
Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 24.[11]
Die Kanarische Kiefer ist auf den Kanarischen Inseln endemisch. Man findet sie auf den Inseln Gran Canaria, Teneriffa, La Palma, La Gomera und El Hierro. Das natürliche Verbreitungsgebiet umfasst rund 50.000 Hektar Waldfläche. Auf den Inseln Fuerteventura und Lanzarote fehlt die Art völlig.[12] Sie wird im nördlichen Mittelmeerraum, den südlichen USA, in Südamerika, Australien und in Neuseeland als Zierbaum angepflanzt. In Nord- und Südafrika wird sie als Forstbaum angepflanzt.[13]
Die Kanarische Kiefer ist eine Baumart des trockenen subtropisch-mediterranen Klimas, das auf den Kanaren vor allem durch den Nordost-Passat geprägt wird. Im Winter ist die Feuchtigkeit gleichmäßig, und im Sommer herrscht eine beständige Hitze- und Trockenperiode vor. Die mittleren Jahrestemperaturen liegen zwischen 11 und 19 °C. Die Extremtemperaturen schwanken zwischen −6 und 40 °C. Ausgedehnte Wälder wachsen vor allem in der Nebelwolkenzone. Die Art benötigt eine Jahresniederschlagsmenge von mindestens 300 mm. Es werden vor allem Andosol-Braunerde- und vulkanische Rohböden besiedelt. Sie ist eine Pionierbaumart auf jungen Lavaböden. Der pH-Wert sollte unter 7,5 liegen.[4] Man findet sie in Höhenlagen von 300 bis 2.300 Metern. In Mitteleuropa ist die Kanarische Kiefer nicht winterhart.[12]
An Begleitpflanzen werden in tieferen Lagen die Baumheide (Erica arborea) und der Gagelbaum (Myrica faya) genannt. In der mittleren Zone, in Höhenlagen von 1.400 bis 1.900 Metern herrscht die Geißkleeart Cytisus proliferus vor. Sie wird in höheren Lagen vom Klebrigen Drüsenginster (Adenocarpus viscosus), von Adenocarpus foliolosus und vom Teideginster (Cytisus supranubius) abgelöst.[4] Besonders auf Waldbrand- und Rodungsflächen tritt die Beinwellblättrige Zistrose (Cistus symphytifolius) vermehrt als Begleitpflanze auf.[6]
Das Kernholz, auch „Tea Holz“ genannt, war jahrhundertelang ein begehrtes Baumaterial. Aus ihm wurden Schiffe, Windmühlen, Weinfässer, Kisten usw. gefertigt. Viele private und öffentliche Gebäude auf den Kanaren zieren Balkone, Türen, Fenster, Zimmerdecken und Balken aus diesem robusten Material. Um aus dem harzreichen Holz Teer zum Kalfatern der Schiffe zu gewinnen, wurden uralte Pinien in speziellen Öfen (horno de brea) verschwelt.[14]
Es ist umstritten, wie wichtig das durch die Nadeln „ausgekämmte“ Nebelkondenswasser für den Wasserhaushalt der Inseln ist, da ein Großteil dieses Wassers oberflächig abrinnt.[4] Die Nadelstreu wurde früher zum Verpacken der auf den Kanaren angebauten Bananenart Musa acuminata herangezogen. Es findet heute noch Verwendung als Einstreumittel in Viehställen und gehäckselt als Kompost.[15]
Am natürlichen Standort wird die Kanarische Kiefer kaum von Krankheiten und Schädlingen bedroht. Gelegentlich werden die Nadeln von einem Rostpilz aus der Gattung Coleosporium befallen. Angepflanzte Bestände in Indien erwiesen sich als sehr anfällig gegenüber dem Blasenrosterreger Cronartium himalayense. In Südafrika wurden der Wurzelfäule auslösende Pilz Rhizina undulata und der Nadelpilz Dothistroma pini nachgewiesen. In den USA wurde eine schwache Resistenz gegenüber dem Rostpilz Cronartium comandrae nachgewiesen. Bestände in Italien sind dort weniger häufig durch die Umfallkrankheit betroffen als andere Kiefernarten. Auf Befall mit der Kiefernschildlaus (Matsucoccus josephi) reagierte die Art in israelischen Anbauten mit der Bildung eines Wundperiderms, das die weitere Entwicklung des Schädlings verhinderte. Die Art ist besonders anfällig gegenüber dem Pinien-Prozessionsspinner (Thaumetopoea pityocampa).[16]
Vor allem in über 40-jährigen Beständen kommt es immer wieder zu Waldbränden, die großteils durch den Menschen ausgelöst werden. Die schlecht verrottende Nadelstreu fördert dabei die Ausbreitung des Feuers. Altbäume überstehen diese Brände aufgrund ihrer dicken Borke meist unbeschadet. Sie sind außerdem in der Lage, aus Ästen und Stämmen mit Langtrieben neu auszutreiben.[17]
Die Kanarische Kiefer wird innerhalb der Gattung der Kiefern (Pinus) der Untergattung Pinus, der Sektion Pinus und der Subsektion Pinaster zugeordnet. Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 24. Die nächstverwandte Art ist die im Himalaya heimische Pinus roxburghii. Wahrscheinlich haben die beiden Arten dieselben Vorfahren. Anhand von DNA-Analysen wurde eine phylogenetische Verwandtschaft mit der Pinie (Pinus pinea) nachgewiesen. Am natürlichen Standort werden anhand von Form, Beastung, Kronenausbildung und Borkenbildung verschiedene Phänotypen unterschieden, was auf eine genetisch bedingte Variation schließen lässt. Besonders groß ist die morphologische Variation bei den Zapfen, die von der Höhe, Temperatur und Feuchtigkeit abhängt. Es ist noch ungeklärt, ob die einzelnen Populationen auf den Kanarischen Inseln verschiedene Rassen darstellen.[18]
Eine künstliche Kreuzung gelang bisher nur mit Pinus roxburghii, wobei aber Unverträglichkeitsreaktionen erkennbar waren. So wurden die Samen der Hybriden nur halb so schwer wie die Samen der Elternarten.[18]
Die Kanarische Kiefer (Pinus canariensis), auch Kanaren-Kiefer genannt, ist eine Pflanzenart aus der Gattung der Kiefern (Pinus) innerhalb der Familie der Kieferngewächse (Pinaceae). Sie ist auf den Kanarischen Inseln endemisch. Sie ist die wirtschaftlich wichtigste Baumart der Kanaren. Die Art ist ein Natursymbol der Insel La Palma.
Η Κανάριος πεύκη (επιστ. Pinus canariensis - Πεύκη η κανάριος), είναι είδος του γένους Πεύκη (Pinus), της οικογένειας των Πευκοειδών (Pinaceae), και εντόπιο στα κεντρικά και δυτικά νησιά του νησιωτικού συμπλέγματος των Καναρίων Νήσων και συγκεκριμένα στα νησιά Γκραν Κανάρια, Τενερίφη, Γκομέρα, Ιέρρο, Λα Πάλμα στον Ατλαντικό. Είναι ένα υποτροπικό είδος πεύκου και δεν ανέχεται χαμηλότερες θερμοκρασίες και παγετούς των -6oC και -10οC. Στη φυσική του περιοχή, αναπτύσσεται κάτω από εξαιρετικά ποικίλες βροχερές συνθήκες, ξεκινώντας με λιγότερο των 300 mm βροχή, έως και με αρκετές χιλιάδες mm, περισσότερο δε κατά τη διάρκεια των διαφορών συλλήψεως ποσοτήτων ομίχλης από το φύλλωμα. Υπό θερμές συνθήκες, είναι ένα απ' τα πιο ξηρανθεκτικά πεύκα, επιβιώνοντας ακόμη και με λιγότερα από 200 mm το χρόνο.
Είναι ένα μεγάλο αειθαλές δέντρο, αναπτύσσοντας περίπου 30-45 μ ύψος και 1.5 μ διάμετρο κορμού, με εξαίρεση την περίπτωση όταν το δένδρο ανέρχεται στα 60 μ ύψος, ο κορμός φθάνει ακόμα και τα 2.5 μ διάμετρο. Τα πράσινα με κιτρινο-πράσινα φύλλα του, είναι βελονοειδούς σχήματος σε δέσμες, με μήκος των 15-30 cm και με εξαιρετικά αιχμηρές άκρες που συχνά γέρνουν προς τα κάτω. Χαρακτηριστικό του είδους, είναι η επικάλυψη των κορμών με γλαυκο-πράσινου χρώματος επικορμικών παραφυάδων, δηλαδή νέων βλαστών αναπτυσσόμενων από τα χαμηλά του κορμού, αλλά στη φυσική του κατάσταση αυτό απαντάται μόνο ως αποτέλεσμα από πυρκαγιά ή άλλη καταστροφή. Είναι γεγονός πως αυτό το πεύκο είναι ένα απ' τα περισσότερο πυρανθεκτικά κωνοφόρα στον κόσμο, και όπως είδαμε και πριν, είναι το μόνο που αναγεννιέται μετά από καταστροφή. Οι κώνοι του έχουν 10-23 cm μήκος, με καστανού χρώματος επιφάνεια και συχνά παραμένοντας κλειστοί για αρκετά χρόνια (όψιμοι κώνοι). Οι κοντινότεροι συγγενείς του είναι το Pinus roxburghii από τα Ιμαλάια, τα μεσογειακά Pinus pinea, Pinus halepensis (Χαλέπιος πεύκη), Pinus pinaster και το Pinus Brutia (Τουρκική πεύκη) της ανατολικής Μεσογείου.
Σε ιθαγενή κλίμακα, ο αριθμός του έχει μειωθεί λόγω της διευρυμένης υλοτομίας, ως αποτέλεσμα, μόνο τα νησιά Τενερίφη και Λα Πάλμα να διαθέτουν τα μεγαλύτερα δάση ακόμη. Είναι επίσης το ψηλότερο δένδρο στις Κανάριες Νήσους.
Το αρωματικό ξύλο του, συγκεκριμένα η καρδιά του, συμπεριλαμβάνεται ανάμεσα στην καλύτερη ξυλεία πεύκου, καθώς είναι αρκετά σκληρό, γερό και στερεό. Είναι επίσης ένα διάσημο διακοσμητικό δένδρο σε σχετικά θερμά κλίματα. Στη Νότιο Αφρική και στην Αυστραλία, έχει εγκλιματιστεί στην χρήση για δενδροφυτεύσεις τοπίων.
Δάσος στην Τενερίφη
Η Κανάριος πεύκη (επιστ. Pinus canariensis - Πεύκη η κανάριος), είναι είδος του γένους Πεύκη (Pinus), της οικογένειας των Πευκοειδών (Pinaceae), και εντόπιο στα κεντρικά και δυτικά νησιά του νησιωτικού συμπλέγματος των Καναρίων Νήσων και συγκεκριμένα στα νησιά Γκραν Κανάρια, Τενερίφη, Γκομέρα, Ιέρρο, Λα Πάλμα στον Ατλαντικό. Είναι ένα υποτροπικό είδος πεύκου και δεν ανέχεται χαμηλότερες θερμοκρασίες και παγετούς των -6oC και -10οC. Στη φυσική του περιοχή, αναπτύσσεται κάτω από εξαιρετικά ποικίλες βροχερές συνθήκες, ξεκινώντας με λιγότερο των 300 mm βροχή, έως και με αρκετές χιλιάδες mm, περισσότερο δε κατά τη διάρκεια των διαφορών συλλήψεως ποσοτήτων ομίχλης από το φύλλωμα. Υπό θερμές συνθήκες, είναι ένα απ' τα πιο ξηρανθεκτικά πεύκα, επιβιώνοντας ακόμη και με λιγότερα από 200 mm το χρόνο.
Канарын арлын нарс нь Нарсныхан овгийн мод бөгөөд Атлантын далайд орших Канарын арлуудаас гаралтай, зөвхөн тэнд ургадаг. Энэхүү нарс нь дулаан орны мод тул хүйтэн сэрүүн уур амьсгалд тэсвэр муутай, -6-10 °C-с илүү хүйтэнд амьдрах чадваргүй.
Канарын арлын нарс нь мөнх ногоон, том мод бөгөөд 30-45 м өндөр, 1.5 м голчтой, зарим тохиолдолд 60 м өндөр, 2.5 м голчтой байна. Ногоон, шар ногоон навч шилмүүс нь 15-30 см урт, боргоцой нь 10-23 см урт, гялалзсан бор шаргал өнгөтэй.
Канарын арлын нарс нь Нарсныхан овгийн мод бөгөөд Атлантын далайд орших Канарын арлуудаас гаралтай, зөвхөн тэнд ургадаг. Энэхүү нарс нь дулаан орны мод тул хүйтэн сэрүүн уур амьсгалд тэсвэр муутай, -6-10 °C-с илүү хүйтэнд амьдрах чадваргүй.
Канарын арлын нарс нь мөнх ногоон, том мод бөгөөд 30-45 м өндөр, 1.5 м голчтой, зарим тохиолдолд 60 м өндөр, 2.5 м голчтой байна. Ногоон, шар ногоон навч шилмүүс нь 15-30 см урт, боргоцой нь 10-23 см урт, гялалзсан бор шаргал өнгөтэй.
Pinus canariensis, the Canary Island pine, is a species of gymnosperm in the conifer family Pinaceae. It is a large, evergreen tree, native and endemic to the outer Canary Islands of the Atlantic Ocean.
Pinus canariensis is a large evergreen tree, growing to 30–40 metres (98–131 feet) tall and 100–120 centimetres (39–47 inches) diameter at breast height, exceptionally up to 60 m (200 ft) tall and 265 cm (104 in) diameter.[3] The green to yellow-green leaves are needle-like, in bundles of three, 20–30 cm (8–12 in) long,[3] with finely toothed margins and often drooping. A characteristic of the species is the occurrence of glaucous (bluish-green) epicormic shoots growing from the lower trunk, but in its natural area this only occurs as a consequence of fire or other damage. The cones are 10–18 cm (4–7 in) long, 5 cm (2 in) wide,[3] glossy chestnut-brown in colour and frequently remaining closed for several years (serotinous cones). Its closest relatives are the chir pine (P. roxburghii) from the Himalayas, the Mediterranean pines P. pinea, P. halepensis, P. pinaster and P. brutia from the eastern Mediterranean.
Pinus canariensis was first described in 1825 by Augustin Pyramus de Candolle, who attributed the name to Christen Smith.[2][4] It has been placed in subsection Pinaster of subgenus Pinus, section Pinus. The other species in the subsection are mainly Mediterranean in distribution, with one species (P. roxburghii) from the Himalayas.[5]
The species is native and endemic to the outer Canary Islands (Gran Canaria, Tenerife, El Hierro and La Palma).[3] It is a subtropical pine and does not tolerate low temperatures or hard frost, surviving temperatures down to about −6 to −10 °C (21 to 14 °F). Within its natural area, it grows under extremely variable rainfall regimes, from less than 300 millimetres (12 in) to several thousands, mostly due to differences in mist-capturing by the foliage. Under warm conditions, this is one of the most drought-tolerant pines, living even with less than 200 mm (8 in) of rainfall per year.
The native range has been somewhat reduced due to over-cutting so that only the islands of Tenerife, La Palma and Gran Canaria still have large forests. Really big trees are still rare due to past over-cutting.[1] It is the tallest tree in the Canary Islands.
Fossils of Pinus canariensis have been described from the fossil flora of Kızılcahamam district in Turkey which is of early Pliocene age.[6] Fossil cones including seeds of Pinus canariensis are known from the late Miocene of Abkhazia, from the Vienna Basin and the Canary Islands. Numerous cone casts including seeds of Pinus canariensis from the early Pleistocene, were recovered on Kallithea, Rhodes.[7]
This pine is one of the most fire-resistant conifers in the world, due to several beneficial adaptations.[8][9][10]
The tree's extremely long needles make a significant contribution to the islands' water supply, trapping large amounts of condensation from the moist air coming off the Atlantic with the prevailing north eastern wind (locally called "alisios"). The condensation then drops to the ground and is quickly absorbed by the soil, eventually percolating down to the underground aquifers.
The aromatic wood, especially the heartwood, is among the finest of pine woods, being hard, strong and durable.
In mainland Spain, South Africa, Sicily and Australia, it has become a naturalized species from original landscape uses.
Pinus canariensis is a popular ornamental tree in warmer climates, such as in private gardens, public landscapes, and as street trees in California.
It is the vegetable symbol of the island of La Palma.[11]
A cluster of mature male cones of a Pinus canariensis in Gran Canaria
Pinus canariensis, the Canary Island pine, is a species of gymnosperm in the conifer family Pinaceae. It is a large, evergreen tree, native and endemic to the outer Canary Islands of the Atlantic Ocean.
La kanaria pino (Pinus canariensis) estas specio el la genro pino, familio de pinacoj, hejma kaj endemia en la eksteraj Kanarioj (Gran Canaria, Tenerifo, El Hierro kaj La Palma) en la Atlantika Oceano. Estas subtropika pino kaj ne toleras malaltajn temperaturoj aŭ fortan froston, postvivante ĝis ĉirkaŭ −6 to −10 °C. Ene de sia natura arealo, ĝi vegetas sub ekstreme varieblaj reĝimoj, ekde malpli ol 300 mm ĝis pluraj miloj, plejofte kaŭze de diferencoj pri nebulo-kaptado de la pinglaro. Sub varmaj cirkonstancoj, ĝi estas unu el la plej sekec-toleremaj pinoj, postvivante eĉ kun jara pluvo de malpli ol 200 mm.
La natura arealo estas iome reduktita kaŭze de trohakado tiel ke nur la insuloj de Tenerifo, La Palma kaj Gran Canaria ankoraŭ havas vastajn arbarojn. Ĝi estas la plej granda arbo en Kanarioj.
Tiu palearktisa specio estas granda ĉiamverda arbo, vegetante ĝis alteco de 30-45 m kaj trunka diametro de 1,5 m, escepte ĝis alteco de 60 m kaj diametro de 2,5 m. La verdaj ĝis flav-verdaj folioj estas pinglecaj, en faskoj po tri, 15-30 cm longaj, kun delikate dentigitaj randoj kaj ofte pendantaj. Karakterizaĵo de la specio estas la ĉeesto de glaŭkaj (blu-verdaj) ŝosoj el dormantaj burĝonoj de la pli malalta trunko, sed en la natura arealo tiu nur okazas kiel konsekvenco de fajro aŭ alia difekto. Fakte, tiu pino estas unu el la plej fajro-rezistemaj koniferoj en la mondo. La strobiloj estas 10-23 cm longaj, brilante kaŝtan-brunaj, multfoje restante fermitaj dum pluraj jaroj ( malfruaj strobiloj ). Ĝiaj plej proksimaj parencoj estas la Roksburg-pino (Pinus roxburgii) el Himalajo, la mediteraneaj pinoj : la pinio (Pinus pinea), la halepa pino (Pinus halepensis), la pinastro (Pinus pinaster) kaj la malgrandazia pino (Pinus brutia) el la orienta Mediteranea regiono.
La ekstreme longaj pingloj liveras signifan kontribuon al akvoprovizado de la insuloj, kaptante grandajn kvantojn de kondensaĵo el la humida aero de la Atlantika Oceano kun la superreganta okcidenta vento. La kondensaĵo tiam gutas sur la grundon kaj estas rapide sorbita de tiu ĉi, eventuale perkolante suben en la subgrundaj akvokorpoj.
La aroma ligno, speciale la durameno, estas unu el la plej taŭgaj pinolignoj - malmola, forta kaj daŭrebla.
Sub pli varmaj klimatoj, kanaria pino estas populara ornama arbo por privataj ĝardenoj, publikaj pejzaĝoj, kaj kiel stratoarboj en Kalifornio.
En Sud-Afriko kaj Aŭstralio, ĝi estas estinta kvazaŭhejma specio en la pejzaĝo.
La kanaria pino (Pinus canariensis) estas specio el la genro pino, familio de pinacoj, hejma kaj endemia en la eksteraj Kanarioj (Gran Canaria, Tenerifo, El Hierro kaj La Palma) en la Atlantika Oceano. Estas subtropika pino kaj ne toleras malaltajn temperaturoj aŭ fortan froston, postvivante ĝis ĉirkaŭ −6 to −10 °C. Ene de sia natura arealo, ĝi vegetas sub ekstreme varieblaj reĝimoj, ekde malpli ol 300 mm ĝis pluraj miloj, plejofte kaŭze de diferencoj pri nebulo-kaptado de la pinglaro. Sub varmaj cirkonstancoj, ĝi estas unu el la plej sekec-toleremaj pinoj, postvivante eĉ kun jara pluvo de malpli ol 200 mm.
Pinus canariensis, el pino canario[1] o pino de Canarias es una conífera endémica de las Islas Canarias (España). El pino canario se considera, según una ley del Gobierno de Canarias, el símbolo natural de la isla de La Palma, conjuntamente con la graja.[2]
El árbol adulto puede llegar a medir más de 40 m de altura y 2,5 m de diámetro su tronco, aunque lo normal es que tenga entre 15 y 25 m de altura y un diámetro de 1 m. Los mayores ejemplares conocidos pueden alcanzar hasta 60 metros de altura, como el pino de Las Dos Pernadas en Vilaflor, en la isla de Tenerife (56m), siendo de especial interés también otros ejemplares situados en Pajonales e Inagua, en la isla de Gran Canaria o ejemplares de la Caldera de Taburiente en la isla de La Palma.
La corteza es de color pardo claro, siendo casi lisa en los ejemplares jóvenes, pero a medida que envejecen se engrosa rápidamente y se resquebraja, adoptando un color rojo parduzco. En los ejemplares más viejos, el ritidoma, muy engrosado e irregular, forma placas lisas con la apariencia de espejuelos, de un color gris ceniciento.
En los primeros años de su vida presenta un crecimiento muy rápido, con ramas horizontales con abundantes ramificaciones secundarias erectas (las del año), con lo cual el aspecto del árbol es piramidal, para luego, y al cesar el crecimiento en altura, pasar su forma a ser más aparasolada.
Las hojas son verdes, aciculares, que se desarrollan sobre los brotes del año, erectos y amarillentos que crecen de yemas gruesas, ovalado-cilíndricas y recubiertas por escamas membranosas pardo-rojizas. Este pino posee tres acículas por vaina, el único de este tipo en Eurafrasia occidental, estando el más cercano en el Himalaya (Pinus roxburghii), especie con gran similitud con el pino canario.
En el pino canario resultan muy evidentes los dos tipos de hojas presentes en todos los pinos: las primarias o juveniles, triquetras cortas, azul grisáceas, acuminadas y finalmente serradas en sus márgenes por lo que resultan ásperas al tacto, y las hojas secundarias o adultas, que se agrupan de tres en tres en una vaina basal membranosa (braquiblasto); son de color verde claro, muy finas y flexibles, de 20 a 30 cm de largo por 1 mm de espesor. La retención muy prolongada de las hojas juveniles junto con su aparición tras el rebrote en tronco y ramas gruesas (brotes epicórmicos) son aspectos muy característicos de esta especie.
La época de floración va de marzo a mayo. Como en todos los pinos, las inflorescencias son conos, estando los masculinos y femeninos separados en distintos brotes del mismo árbol. Los masculinos tienen de 5 a 10 cm de largo, de color amarillo-verdoso, amarillo dorado en la madurez, cuando liberan gran cantidad de polen aerodivagante. Los conos o estróbilos femeninos son primero de color rojo intenso para pasar luego a verde. En el segundo año las piñas alcanzan su forma oblongo-fusiforme (forma de huso), pardo-rojizas y lustrosas, llegando a medir de 12 a 18 cm de largo por 8 a 10 de diámetro en su parte más ancha; subsentadas o provistas de un corto y grueso pedúnculo. Tardan en madurar (dependiendo de la situación ecológica) de 24 a 30 meses; pasado este tiempo se habrán formado los piñones, dos por cada escama del estróbilo.
El cono o estróbilo femenino maduro está formado por escamas imbricadas, subsentadas a lo largo de un eje leñoso central. Estas escamas se separan cuando las condiciones externas, especialmente la sequedad del ambiente lo permiten. Algunas piñas pueden retrasar considerablemente su apertura (hasta diez años o más) tras su maduración; este fenómeno se conoce como serotinia y es un típico carácter de adaptación al fuego, ya que los incendios provocan la apertura repentina de este tipo de piñas favoreciendo la regeneración natural. En el pino canario esta función se une a la capacidad regenerativa de los árboles adultos tras un incendio, para garantizar la pervivencia de la especie.
En su morfología externa, el piñón está envuelto por las cubiertas tegumentarias que forman la testa, que es muy dura, negruzca por un lado, grisácea y moteado oscuro por el otro. Los piñones presentan un ala que facilita su propagación aérea. El ala es membranosa, no está articulada, y mide de 18 a 20 mm de largo, siendo recta por uno de sus lados y arqueada en el otro, estando toda ella recorrida por estrías negras. El piñón en sí es oblongo, con endopleura de color marrón claro y albumen blancuzco que encierra un embrión con seis a ocho cotiledones. Tiene un peso medio de unos 100 mg cada semilla. Entre los pinos Mediterráneos (Subsección Pinaster), el pino canario es la segunda especie con el piñón más grande, detrás del pino piñonero.
Otra característica muy importante es su resistencia al fuego gracias en parte a la gruesa corteza que cubre sus troncos y los aísla del calor. Además tiene la capacidad de rebrotar en el tronco y ramas gruesas, así como de cepa, emitiendo vástagos de hojas glaucas. Se considera que es realmente la presencia de parénquima transversal (un tejido alimenticio con disposición radial que favorece la regeneración de las células de los meristemos de crecimiento, incluso después de verse afectadas por el fuego) el que proporciona a esta especie su gran capacidad de regeneración (se trata de un tejido habitual en las frondosas, pero muy escaso en las coníferas).
Como en muchas otras especies, la madera del pino canario presenta duramen y albura perfectamente diferenciados. La albura o madera blanca es muy parecida a la de los pinos euromediterráneos, de un color blanco ligeramente rojizo pero con una densidad elevada para una conífera, de estructura homogénea y de grano fino. Sin embargo, el duramen (tea), de color uniforme fuertemente acaramelado y translúcida al despiece es una madera muy singular por su alta densidad (se hunde en agua) debida a su altísimo contenido en extractivos, sobre todo resinas y polifenoles. Esta impregnación confiere a la tea una gran durabilidad. El enteamiento comienza alrededor de los 30 o 40 años en condiciones de buen crecimiento, desde el centro del tronco hacia el exterior y desde unos tres metros de altura en el tronco hacia arriba y hacia abajo incluso por las ramas gruesas. Además de la madera blanca y la tea, forestales y maderistas reconocen otro tipo de madera de pino canario: la "riga", que es en realidad la albura de árboles de crecimiento extraordinariamente lento, tanto que apenas llegan a formar duramen. El nombre proviene de Riga, capital de Letonia, dado que la madera de Pinus sylvestris de esta zona presentaba esas características.
Densidad: Albura o madera blanca: 770 kg./m3. Tea: 1141 kg./m3.
De forma natural se encuentra formando amplias masas boscosas en las islas de Tenerife, La Palma, Gran Canaria y El Hierro, especialmente en las tres primeras. En La Gomera coexisten poblaciones relícticas naturales (El Garabato e Imada), junto con reforestaciones realizadas en el s. XX. En Fuerteventura y Lanzarote sólo se encuentra actualmente en repoblaciones, si bien en ambas islas hay datos que atestiguan su presencia en el pasado.
La distribución geográfica actual del pino canario en las islas no se corresponde con la que primitivamente tuvo. Mientras que aún no se han recuperado zonas que históricamente ocupó, sobre todo en el Sur de Gran Canaria y Tenerife, el pino ocupa hoy nichos ecológicos de otras formaciones más evolucionadas (monteverde), bien por colonización natural o por reforestación, formando comunidades de transición que podrían evolucionar si las condiciones ambientales y la gestión selvícola lo permiten. Los pinares canarios típicos son asociaciones monoespecíficas con un sotobosque muy ralo de otras plantas vasculares de pequeña talla. Los pinares puros se localizan entre los 700 y 1200 m s. n. m.. Frente a las masas puras, los bosques mixtos de pinar con monteverde o de monteverde con pinos, si bien se han interpretado generalmente como fruto de la degradación de las formaciones de frondosas, presentan similitudes con otros bosques sub-tropicales de América y Asia, donde la distinta intensidad y recurrencia de los incendios ayudan a explicar la preponderancia de los pinos o las frondosas.
Fuera de su área natural, el pino canario está muy extendido en plantaciones sobre todo en el Norte de África, EE. UU. (principalmente en varias colinas de California), Chipre, e Israel, así como en el hemisferio sur: Australia, Chile, y Sudáfrica. En el resto de España se ha empleado esporádicamente, sobre todo en Sierra Morena y áreas del Levante, pero no ha sido nunca una especie muy apreciada por su baja adaptación a los suelos calizos y por sufrir importantes daños por la procesionaria Thaumetopoea pityocampa. A pesar de ello, su elevada resistencia al fuego y a la sequía atraen periódicamente el interés sobre esta especie. Como árbol ornamental, el pino canario está muy extendido en zonas de clima mediterráneo de todo el mundo.
Es una especie muy tolerante a suelos pobres y secos, siendo capaz incluso de desarrollarse en paredes de roca viva casi verticales en su área natural. Sin embargo no tolera bien los suelos encharcados ni los de naturaleza calcárea. Aunque en Canarias vive en un amplio rango de alturas, desde unos 100 m s. n. m. hasta los 2000 m s. n. m., no tolera el frío intenso por lo que su uso está limitado a zonas cálidas, costeras o meridionales.
Parece ser que durante el Terciario estuvo bastante extendido por Europa a lo largo de las costas del Tethys, donde ningún pino de tres acículas llegó al período Cuaternario excepto el pino canario, que perduró hasta los finales del Neógeno, como han demostrado fósiles hallados en el Plioceno de Murcia y Alicante y el Mediodía de Francia (en Gard), regiones desde las cuales se supone que las aves transportaron sus semillas a Canarias.
En el propio Archipiélago canario su distribución ha cambiado considerablemente debido a la explotación humana. Su tala indiscriminada provocó la desaparición de grandes masas forestales de pinar, especialmente en Tenerife y en Gran Canaria. Por otra parte, el pino canario ha colonizado espontáneamente amplias zonas, tanto tras el abandono de cultivos en zonas potenciales de pinar como en monteverde degradado. Las plantaciones de pino canario abarcan igualmente ambas situaciones así como zonas de escobonal de Adenocarpus viscosus. La adecuación y gestión selvícola de las repoblaciones de pino canario más allá de los límites de sus zonas consideradas potenciales suscita constantes debates en el Archipiélago.
El principal valor de la especie es forestal, muy útil en tareas de reforestación, dada su gran importancia en la sujeción de suelos, su facilidad para crecer y desarrollarse en terrenos poco evolucionados (malpaíses), rocosos y con poca materia orgánica, además de su alta valencia ecológica, su resistencia al fuego y su crecimiento relativamente rápido.
Gran parte del agua que reciben los pinares es captada por los propios pinos gracias a la captación a partir de la niebla aportada por los vientos alisios que afectan estacionalmente amplias franjas altitudinales del pinar en orientaciones favorables (NE a NW más otras zonas por desbordamiento en cumbres o irrupción ocasional). Según algunas estimaciones en determinadas zonas este aporte puede suponer multiplicar por dos o por tres la cantidad recogida en estaciones meteorológicas. Aunque este fenómeno es muy conocido en los bosques húmedos de las islas, como la laurisilva, la hoja acicular del pino (así como la de los brezos, Erica arborea) favorece considerablemente la captación por la turbulencia que provoca en el viento cargado de gotitas de agua.
Su utilidad para el aprovechamiento maderero está actualmente muy limitada por la gestión de los espacios naturales en Canarias y por la opinión pública, generalmente contraria a la explotación forestal en las islas. Los viejos pinos tea están muy protegidos y considerados monumentos vivos a conservar, mientras que la madera procedente de claras en repoblaciones que han alcanzado suficiente desarrollo se emplea esporádicamente. Históricamente, la albura o madera blanca se ha usado en carpintería de armar y carpintería de taller de baja calidad, usos para los que presenta la desventaja de su densidad algo elevada. La madera de tea, debido tanto a su belleza como a su resistencia al paso del tiempo ha tenido un amplísimo uso en Canarias, sobre todo en balcones, puertas, ventanas y techumbres en construcciones religiosas y civiles. Pero también en múltiples usos en los que se aprovecha su capacidad como conservante natural (arcones para ropa, toneles para vino, etc). En la isla de La Palma es muy conocido el vino de tea.
Un uso antiguo hoy totalmente en desuso fue la obtención de pez o brea para calafateado de barcos mediante la combustión de la madera de pino canario en hornos (pegueras). Los topónimos y construcciones asociadas a este aprovechamiento aún sobreviven por los pinares canarios.
Está aún muy extendido la extracción del manto de hojas secas del pinar (pinocha o pinillo) para el abonado de huertas y como cama de ganado. Este aprovechamiento por un lado disminuye el riesgo de incendio pero también retira una parte importante de los nutrientes del pinar.
Se utiliza en el tratamiento de afecciones respiratorias, bronquitis, asma. Aplicación de la resina en la eliminación de quistes.[3]
Pinus canariensis fue descrita por C.Sm. ex DC. y publicado en Phys. Beschr. Canar. Ins. 159. 1825.[4][5][6]
Pinus: nombre genérico dado en latín al pino.[7]
canariensis: epíteto geográfico que alude a su localización en las Islas Canarias.
Pinus canariensis, el pino canario o pino de Canarias es una conífera endémica de las Islas Canarias (España). El pino canario se considera, según una ley del Gobierno de Canarias, el símbolo natural de la isla de La Palma, conjuntamente con la graja.
Kanariar pinu (Pinus canariensis) Pinaceae familiaren espezie baten izen arrunta da, Kanarietan endemikoa dena[1]. Beste lekuetan landare apaingarri moduan erabiltzen dute.
Kanariar pinu (Pinus canariensis) Pinaceae familiaren espezie baten izen arrunta da, Kanarietan endemikoa dena. Beste lekuetan landare apaingarri moduan erabiltzen dute.
Kanarianmänty (Pinus canariensis) kasvaa vain Espanjassa Kanariansaarilla. Sitä esiintyy usealla saarella ja yleisimpänä Teneriffalla, missä sitä tavataan Pico del Teide -vuoren rinteillä laajalla mäntymetsävyöhykkeellä. Kanarianmänty voi kasvaa satoja vuosia ja tulla 50 metriä korkeaksi. Neulaset ovat enimmillään 30-senttiset. Ne keräävät vettä tiivistyvästä ilman kosteudesta.
Kanarianmänty (Pinus canariensis) kasvaa vain Espanjassa Kanariansaarilla. Sitä esiintyy usealla saarella ja yleisimpänä Teneriffalla, missä sitä tavataan Pico del Teide -vuoren rinteillä laajalla mäntymetsävyöhykkeellä. Kanarianmänty voi kasvaa satoja vuosia ja tulla 50 metriä korkeaksi. Neulaset ovat enimmillään 30-senttiset. Ne keräävät vettä tiivistyvästä ilman kosteudesta.
Pinus canariensis ou pin des Canaries est un conifère de la famille des Pinacées. Il est le symbole de La Palma[2].
C'est un arbre au tronc généralement droit d'une hauteur de 15 à 30 m, mais certains exemplaires anciens dans les environs de Vilaflor sur l'île de Tenerife ont un tronc de 2,5 m de diamètre et atteignent une hauteur de 60 m.
Les aiguilles sont fines et souples et groupées par trois. Elles mesurent de 20 à 30 cm de long.
Les écailles des bourgeons sont effrangées et les cônes sont très grands.
On le trouve surtout dans les îles Canaries à une altitude comprise entre 1000 et 2 000 m. Cette altitude correspond en fait à la zone où se concentrent les nuages dont l'eau de condensation se dépose sur les longues aiguilles du pin, puis finit par s'écouler sur le sol, ce qui est d'une importance primordiale pour l'alimentation en eau de ces îles.
Son écorce très épaisse et très riche en sève lui permet aussi de supporter relativement bien les feux de forêt. C'est également un des rares conifères à pouvoir rejeter de souche, ce qui lui confère une capacité supplémentaire de régénération.
Pins des Canaries sur l'île de Tenerife
Cet arbre est commun dans les îles Canaries (Espagne). On le trouve aussi en Italie où il est cultivé pour son bois.
Forêt de pins des Canaries sur l'île de TenerifePinus canariensis ou pin des Canaries est un conifère de la famille des Pinacées. Il est le symbole de La Palma.
O piñeiro das Canarias (Pinus canariensis) é unha conífera endémica das Illas Canarias, considerado, segundo unha lei do Goberno das Canarias, o símbolo natural da illa de La Palma, conxuntamente coa especie: Pyrrhocorax pyrrhocorax barbarus (coñecida coma graja).[1]
A árbore adulta pode acadar máis de 40 m de altura e 2,5 m de diámetro o seu tronco, aínda que o normal é que teña entre 15 e 25 m de altura e un diámetro de 1 m.
A casca é de cor parda clara, sendo case lisa nos exemplares novos, mais a medida que envellecen engrosa axiña e aparecen as fendas, adoptando unha cor avermellada parda. Nos exemplares máis vellos, o ritidoma, moi engrosado e irregular, forma placas lisas coa aparencia de espellinos, dunha cor gris cinsenta.
Nos primeiros anos da súa vida presenta un crecemento moi rápido, con pólas horizontais con abundantes ramificacións secundarias erectas (as do ano), co que o aspecto da árbore é piramidal, para despois, e ao cesar o crecemento en altura, pasar a súa forma a ser máis tipo parasol.
As follas son verdes, aciculares, que se desenvolven sobre os gomos do ano, erectos e amarelentos que medran de xemas grosas, ovalado-cilíndricas e recubertas por escamas membranosas pardo-avermelladas. Este piñeiro posúe tres acículas por vaíña, o único deste tipo en Eurafrasia occidental, estando o máis achegado no Himalaia (Pinus roxburghii), que presenta unha gran semellanza co canario.
Hai dous tipos diferentes de follas do período infantil da árbore, que duran até dous anos sobre a árbore, son tríquetras e se presentan densamente agrupadas no extremo das franzas, sendo curtas, azul agrisadas, acuminadas e finalmente serradas nas súas marxes polo que resultan ásperas ao tacto, e as verdadeiras follas, que se agrupan de tres en tres nun estoxo ou vaíña basal membranosa (braquiblasto); son de cor verde clara, moi finas e flexíbeis, de 20 a 30 cm de longo por 1 mm de espesor.
A época de floración vai de marzo a maio. As inflorescencias masculinas e femininas atópanse separadas. As masculinas son amentiformes (en espigas cónicas) de 5 a 10 cm de longo, de cor amarela-averdada; constituídas por numerosos estames que conteñen gran cantidade de pole aerodivagante. As inflorescencias femininas están dispostas en estróbilos múticos de cor averdada-avermellada que na madureza se transforman en conos (piñas) oblongo-fusiformes (forma de fuso), pardo-avermelladas e lustrosas, que poden chegar a medir de 12 a 18 cm de longo por 8 a 10 de diámetro na súa parte máis larga; subsentadas ou provistas dun curto e groso pedúnculo. Tardan en madurecer (dependendo da situación ecolóxica) de 24 a 30 meses; pasado este tempo se terán formado os piñóns, dous por cada escama do estróbilo.
A frutificación, é dicir, o cono propiamente dito (o estróbilo inmaturo) está formada por escamas subsentadas ao longo dun eixo lígneo central que só se abre cando as condicións externas, especialmente a sequidade do ambiente, separan as escamas, ou ben ao caer o cono da árbore deixando ceibos os piñóns no seu batemento no chan. Os piñóns presentan unha á que facilita a súa propagación aérea. Na súa morfoloxía externa, o piñón está envolto polas cubertas tegumentarias que forman a testa, que é moi dura, anegrada por unha banda, agrisada e con tacas escuras polo outro. A á é membranosa, non está artellada, e mide de 18 a 20 mm de longo, sendo recta por unha das súas bandas e arqueada na outra, estando toda ela percorrida por fendas negras.
O piñón en si é oblongo, con endopleura de cor marrón clara e albume abrancazado que encerra un embrión con seis a oito cotiledóns. Ten un peso medio duns 100 mg cada semente.
Noutrora o piñeiro das Canarias sufriu unha talla abusiva, por mor da súa apreciada madeira, a tea, pola súa beleza, facilidade de traballala, e a capacidade de se mantener inalterada co paso dos anos. O proceso de enteamento realízase a partir do centro de forma regular e continua, pasando anel por anel até a situación de enteamento uniforme, polo que o seu rendimento para a extracción desta madeira é moi superior e máis aproveitábel que a doutros piñeiros.
Outra característica moi importante é a súa resistencia ao lume grazas en parte á gran camada de cortiza, que cobre o toro, que o aílla da calor e mais das lapas, e que ademais ten a capacidade de regromar de cepo, abrollando incluso pólas a rentes do chan a partir dos vástagos que teñen follas glaucas. Considérase que é realmente a presezia de parénquima transversal (un tecido alimentario con disposición radial que favorece a rexeneración das células dos meristemas de crecemento, incluso despois de verse afectadas polo lume) o que proporciona a esta especie a súa gran capacidade de rexeneración (trátase dun tecido habitual en frondosas, mais moi raro nas coníferas). Por isto tense usado para reforestar montes arrasados por incendios no sur de Europa.
Este piñeiro produce dous tipos de madeira, a madeira branca e maila de tea. A madeira branca, moi semellante á dos piñeiros euromediterráneos, dunha cor branca lixeiramente avermellada, co cerne e o sámago perfectamente diferenciados ao igual que os aneis primaverais e outonizos, esta madeira é semipesada e semidura, de estrutura homoxénea e de gran fino. A madeira enteada é de cor uniforme fortemente acaramelada; cerne e sámago perfectamente diferenciados e translúcida ao despece. É unha madeira moi pesada e dura, de estrutura homoxénea e gran moi fino.
De xeito natural atópase formando masas boscosas nas illas de Tenerife, La Palma, Gran Canaria e El Hierro, especialmente nas tres primeiras. En La Gomera introduciuse artificialmente xunto outras especies de piñeiro europeas.
A distribución xeográfica do piñeiro das Canarias nas illas non se corresponde coa que primitivamente tivo. O piñeiro ocupa hoxe nichos ecolóxicos que non lle corresponden, formando comunidades de transición que se estableceron de por si fican nun equilibrio estábel. Normalmente forma asociacións monoespecíficas (piñeirais), aínda que acompañado dalgunhas outras plantas vasculares de pouca importancia. Os piñeirais puros localízanss entre os 700 e 1.200 msnm.
En Ceuta preséntase tamèn unha pequena comunidade deste piñeiro canario e algún exemplar illado polo resto do territorio ceutí.
É unha especie moi adaptábel, altamente tolerante a moi diversos tipos de solo sendo capaz incluso de se desenvolver en paredes de rocha viva case verticais; por mor da súa alta valencia ecolóxica pode vivir nun amplo rango de alturas, desde uns 100 msnm deica os 2000 msnm, sendo pouco esixente na demanda de humidade, rega, e exposición ao sol, malia preferir zonas sollosas e secas.
Seica durante o Terciario estivo bastante estendido por Europa, onde piñeiro ningún de tres acículas chegou ao período Cuaternario agás o piñeiro das Canarias, que perdurou até os finais do Neóxeno, como teñen demostrado fósiles achados no Plioceno de Murcia e Alacant e o Mediodía de Francia (en Gard), rexións desde as cales se supón que as aves transportaron as súas sementes ás Canarias.
Nas propias Canarias a súa distribución cambiou considerabelmente por mor da explotación humana. A súa talla indiscriminada provocou a desaparición de grandes masas forestais de piñeiral, especialmente en Tenerife e en Gran Canaria. Por outra banda, a deforestación das zonas de monteverde nas illas provocou que sexan repoboadas espontaneamente por piñeiro das Canarias, que nesta situación desenvolve un papel regresivo.
O principal valor da especie é forestal, moi útil en tarefas de reforestación, dada a súa grande importancia na suxeición de solos, a súa facilidade para medrar e se desenvolver en terreos pouco evoluídos (malpaíses), rochosos e con pouca materia orgánica, ademais da súa alta valencia ecolóxica, a súa resistencia ao lume e o seu rápido crecemento.
Por outra banda está a súa utilidade para o aproveitamento madeireiro, sobre todo en exemplares semimaduros, pois os vellos (os piñeiros de tea) son cada día máis escasos por mor da demanda da súa madeira, de gran calidade.
A madeira branca, máis corrente, úsase en carpintaría de armar e para carpintaría de baixa calidade. Debido á súa dureza e belísimo polimento, así como a súa resistencia ao paso do tempo a madeira teosa úsase en ebanistaría, talla, e carpintaría de taller; así mesmo usouse durante moito tempo na construción de teitos de vivendas, igrexas e outros edificios civís.
Utlilízase no tratamento de afeccións respiratorias, bronquite, asma. Aplicación da resina na eliminación de quistes.[2]
Pinus canariensis foi descrita por John Gill Lemmon e publicado en Mining Sci. Press 64: 45. 1892.[3][4][5]
Pinus: nome xenérico dado en latín ao piñeiro.[6]
canariensis: epíteto xeográfico que alude á súa localización nas Illas Canarias.
O piñeiro das Canarias (Pinus canariensis) é unha conífera endémica das Illas Canarias, considerado, segundo unha lei do Goberno das Canarias, o símbolo natural da illa de La Palma, conxuntamente coa especie: Pyrrhocorax pyrrhocorax barbarus (coñecida coma graja).
Kanaríeyjafura (fræðiheiti: Pinus canariensis) er furutegund sem er landlæg á ytri Kanaríeyjum (Gran Canaria, Tenerife, El Hierro og La Palma).
Furan er í heittempruðu loftslagi og þolir ekki lágan hita en lifir hita 6-10 gráður undir frostmarki. Hún er ein þurrkþolnasta furan og þolir minna en 200 mm úrkomu árlega. Stórvaxnar nálar hennar safna raka úr mistri og þoku. Þar að auki er hún þolin gagnvart skógareldum. Kanaríeyjafura verður allt að 30-40 metra há.
Kanaríeyjafura (fræðiheiti: Pinus canariensis) er furutegund sem er landlæg á ytri Kanaríeyjum (Gran Canaria, Tenerife, El Hierro og La Palma).
Furan er í heittempruðu loftslagi og þolir ekki lágan hita en lifir hita 6-10 gráður undir frostmarki. Hún er ein þurrkþolnasta furan og þolir minna en 200 mm úrkomu árlega. Stórvaxnar nálar hennar safna raka úr mistri og þoku. Þar að auki er hún þolin gagnvart skógareldum. Kanaríeyjafura verður allt að 30-40 metra há.
Karlkönglar og barrnálar.
Furur í Caldera de Taburiente á La Palma.
Nývöxtur eftir skógarelda.
Köngull.
Stærðarinnar tré á Tenerife.
Il pino delle Canarie (Pinus canariensis C.Sm., 1828) è una pianta arborea della famiglia delle Pinaceae, endemica delle isole Canarie.[2]
Il pino delle Canarie è una pianta sempreverde che cresce fino a 30-40 m di altezza e con 100-120 cm di diametro del tronco. È un pino subtropicale e non tollera le basse temperature o il gelo rigido, fino a temperature comprese tra -6 e -10 °C.
Le foglie da verde a giallo-verde sono aghi riuniti in fasci di tre, lunghi 20-30 cm; sono flessuosi e ricadono verso il basso alle estremità. Gli aghi estremamente lunghi dell'albero contribuiscono in modo significativo all'approvvigionamento idrico delle isole, intrappolando grandi quantità di condensa dall'aria umida proveniente dall'Atlantico con il vento prevalente nord-orientale (localmente chiamato "alisios"). La condensa quindi cade a terra e viene rapidamente assorbita dal terreno, raggiungendo infine le falde acquifere sotterranee.
Gli strobili sono grandi, lunghi tra 15 e 20 centimetri. Caratteristica peculiare di questa specie è la sua capacità di emettere polloni dalla base del tronco, cosa estremamente rara nelle conifere.
Questo pino è una delle conifere più resistenti al fuoco del mondo ed è ampiamente coltivato come specie ornamentale. In Australia e in Sud Africa è sfuggito alla coltivazione e si sta rigenerando spontaneamente negli habitat naturali.
Il pino delle Canarie (Pinus canariensis C.Sm., 1828) è una pianta arborea della famiglia delle Pinaceae, endemica delle isole Canarie.
De Canarische den (Pinus canariensis) is een is een soort uit de dennenfamilie (Pinaceae)
De Canarische den komt van nature voor op de buitenste Canarische Eilanden (Gran Canaria, Tenerife, El Hierro en La Palma). De subtropische den overleeft temperaturen tot ongeveer -10 tot -6 °C. In zijn natuurlijke omgeving groeit de plant onder verschillende hoeveelheden neerslag. Van minder dan 300 mm tot enkele duizenden millimeters. Dit komt vooral door de verschillen in de mist-vangst van het gebladerte. Het is een van de meest droogtetolerante dennen, want de plant groeit zelfs op plekken met minder dan 200 mm regen per jaar.
De Canarische den is een groenblijvende boom. De boom groeit 30-45 meter hoog en de stam kan een diameter krijgen van 1,5 meter. In uitzonderlijke gevallen worden exemplaren 60 meter hoog met een stamdiameter van 2,5 meter. De stam is lichtbruin en bij jonge bomen bijna glad. Maar als ze ouder worden wordt deze dik en krijgt scheuren. De boom groeit in zijn jonge jaren zeer snel. De naalden groeien in bundels van 3 en zijn 15-30 cm lang. De kegels zijn 10-23 cm lang en glanzend kastanjebruin van kleur. Ze blijven vaak meerdere jaren gesloten.
Zijn naaste verwanten zijn de Chir-den (Pinus roxburghii) van de Himalaya, de Middellandse Zeedennen parasolden (Pinus pinea), aleppoden (Pinus halepensis), zeeden (Pinus pinaster) en de Turkse den (Pinus brutia) uit het oostelijk Middellandse Zeegebied.
Met zijn extreem lange naalden vangt de Canarische den veel vochtige zeelucht op, deze condenseert en druppelt naar beneden de grond in. Daarom is de den belangrijk voor de watervoorziening van de eilanden waar ze groeit.
Het hout is zeer aromatisch, hard en sterk. Daarom werd vroeger een groot deel van de Canarische dennen bossen gekapt. Maar tegenwoordig is de boom beschermd.
Pinus canariensis is een populaire sierboom in warmere klimaten, zoals in particuliere tuinen, openbare landschappen, en als straatbomen in Californië.
De Canarische den (Pinus canariensis) is een is een soort uit de dennenfamilie (Pinaceae)
De Canarische den komt van nature voor op de buitenste Canarische Eilanden (Gran Canaria, Tenerife, El Hierro en La Palma). De subtropische den overleeft temperaturen tot ongeveer -10 tot -6 °C. In zijn natuurlijke omgeving groeit de plant onder verschillende hoeveelheden neerslag. Van minder dan 300 mm tot enkele duizenden millimeters. Dit komt vooral door de verschillen in de mist-vangst van het gebladerte. Het is een van de meest droogtetolerante dennen, want de plant groeit zelfs op plekken met minder dan 200 mm regen per jaar.
De Canarische den is een groenblijvende boom. De boom groeit 30-45 meter hoog en de stam kan een diameter krijgen van 1,5 meter. In uitzonderlijke gevallen worden exemplaren 60 meter hoog met een stamdiameter van 2,5 meter. De stam is lichtbruin en bij jonge bomen bijna glad. Maar als ze ouder worden wordt deze dik en krijgt scheuren. De boom groeit in zijn jonge jaren zeer snel. De naalden groeien in bundels van 3 en zijn 15-30 cm lang. De kegels zijn 10-23 cm lang en glanzend kastanjebruin van kleur. Ze blijven vaak meerdere jaren gesloten.
Zijn naaste verwanten zijn de Chir-den (Pinus roxburghii) van de Himalaya, de Middellandse Zeedennen parasolden (Pinus pinea), aleppoden (Pinus halepensis), zeeden (Pinus pinaster) en de Turkse den (Pinus brutia) uit het oostelijk Middellandse Zeegebied.
Kanarifuru (Pinus canariensis) er en furuart. Den tilhører underseksjonen Pinaster som hovedsakelig er utbredt i middelhavslandene. Kanarifurua vokser vilt på Kanariøyene i Atlanterhavet utenfor kysten av Afrika. Arten ble oppdaget og beskrevet av den norske botanikeren Christen Smith.
Arten blir 30–45 meter høy, og tåler temperaturer ned til −10 °C. Den er den største furuarten i den gamle verden og kan i sjeldne tilfeller bli inntil 60 meter høy med en stammediameter på 2,65 meter. Nålene kan bli 15–30 cm lange, sitter tre sammen og er grønne eller gulgrønne.
Kanarifuru (Pinus canariensis) er en furuart. Den tilhører underseksjonen Pinaster som hovedsakelig er utbredt i middelhavslandene. Kanarifurua vokser vilt på Kanariøyene i Atlanterhavet utenfor kysten av Afrika. Arten ble oppdaget og beskrevet av den norske botanikeren Christen Smith.
Arten blir 30–45 meter høy, og tåler temperaturer ned til −10 °C. Den er den største furuarten i den gamle verden og kan i sjeldne tilfeller bli inntil 60 meter høy med en stammediameter på 2,65 meter. Nålene kan bli 15–30 cm lange, sitter tre sammen og er grønne eller gulgrønne.
Sosna kanaryjska (Pinus canariensis C. Smith) – gatunek drzewa z rodziny sosnowatych. Sosna kanaryjska występuje na zachodnich Wyspach Kanaryjskich – Gran Canaria, Teneryfa, La Palma, Hierro i Gomera, została naturalizowana w Afryce i Australii. Jest to najwyższe drzewo Wysp Kanaryjskich.
Igły pozostają na drzewie od 1,5 do 3 lat. Igły młodociane rosną 3–6 lat. Szyszki otwierają się w kwietniu, po dwóch latach od zapylenia[2].
Występuje na wysokości 400–2200 m n.p.m., głównie na 600–2000 m. Jest to gatunek sub-tropikalny, znosi ujemne temperatury do -6, −10 °C, nie przetrwa silnych mrozów. Dobrze toleruje susze.
Pozycja gatunku w obrębie rodzaju Pinus[3]:
Roślina umieszczona w Czerwonej księdze gatunków zagrożonych w grupie gatunków niższego ryzyka (kategoria zagrożenia: LC) w 2003[4] a następnie w 2013[5] roku.
W wyniku nadmiernego wycinania w połączeniu z niszczącymi pożarami lasów naturalny zasięg sosny kanaryjskiej został znacznie ograniczony i duże lasy pozostały tylko na wyspach Teneryfa i La Palma[4]. Prowadzone od lat 50. XX wieku nasadzenia, naturalna odnowa drzew, zaprzestanie wycinki oraz lepsza gospodarka leśna pozwoliły łącznie w dużym stopniu odbudować populacje. Drzewa osiągają wiek produkcyjny i trend liczebności populacji jest wzrostowy. Utrzymuje się potencjalne zagrożenie ze strony pożarów, rosnące przy wzmagającym się ruchu turystycznym. Również rozwijająca się infrastruktura, szczególnie na Teneryfie, sięga pasa lasów sosnowych, zabierając siedliska[5].
Chętnie sadzona jako drzewo ozdobne w parkach i ogrodach w rejonach o suchym i ciepłym klimacie.
Sosna kanaryjska ma drewno wysokiej jakości, cenione za wytrzymałość i twardość.
Sosna kanaryjska (Pinus canariensis C. Smith) – gatunek drzewa z rodziny sosnowatych. Sosna kanaryjska występuje na zachodnich Wyspach Kanaryjskich – Gran Canaria, Teneryfa, La Palma, Hierro i Gomera, została naturalizowana w Afryce i Australii. Jest to najwyższe drzewo Wysp Kanaryjskich.
O pinheiro-das-Canárias (Pinus canariensis) é uma espécie de pinheiro originária do Velho Mundo, mais precisamente da região da Europa e Mediterrâneo.[1]
Mais precisamente, e como o nome indica, ocorre nas Ilhas Canárias: Gran Canaria, Tenerife, La Gomera, Hierro, Las Palmas.
É uma espécie sub-tropical, não tolerando baixas temperaturas.
É um árvore de folha persistente, podendo atingir os 30–45 m de altura e um diâmetro de 1,5 m. As folhas (agulhas) são verde amareladas, têm 15–30 cm de comprimento e ocorrem em grupos de três.
Os cones são de cor acastanhada e têm 10–23 cm de comprimento.
A sua área de distribuição tem vindo a ser reduzida devido a excesso de desflorestação. Apenas as ilhas de Tenerife e La Palma possuem florestas de tamanho apreciável com esta espécie.
O pinheiro-das-Canárias (Pinus canariensis) é uma espécie de pinheiro originária do Velho Mundo, mais precisamente da região da Europa e Mediterrâneo.
Mais precisamente, e como o nome indica, ocorre nas Ilhas Canárias: Gran Canaria, Tenerife, La Gomera, Hierro, Las Palmas.
É uma espécie sub-tropical, não tolerando baixas temperaturas.
É um árvore de folha persistente, podendo atingir os 30–45 m de altura e um diâmetro de 1,5 m. As folhas (agulhas) são verde amareladas, têm 15–30 cm de comprimento e ocorrem em grupos de três.
Os cones são de cor acastanhada e têm 10–23 cm de comprimento.
A sua área de distribuição tem vindo a ser reduzida devido a excesso de desflorestação. Apenas as ilhas de Tenerife e La Palma possuem florestas de tamanho apreciável com esta espécie.
Kanarietallen (Pinus canariensis) är ett träd inom tallsläktet som ursprungligen växer på Kanarieöarna. Arten är av subtropisk typ och tål således inte lägre temperaturer än −6 till −10 °C. . I sitt naturliga habitat växer den under extremt varierande regnfall, från mindre än 300 mm till flera tusen, mest på grund av skillnader i dimmfångst av trädkronorna. Under varma förhållanden är detta en av de mest torktåliga tallarna, som överlever med mindre än 200 mm per år.
Kanarietallen är ett stort, städsegrönt träd som vanligtvis blir 35-40 meter högt, i exceptionella fall 60 meter. Trädet har en rak stam som kröns av en konisk krona. Grenarna är uppåtriktade som på en kandelaber och de 15-30 cm långa barren är gröna eller gulgröna och ordnade i samlingar om tre. Trädets närmaste släktingar är grektall (Pinus brutia), terpentintall (Pinus pinaster) och Pinus roxburghii.
Kanarietallen har minskat en del på grund av överavverkning och det är endast Teneriffa och La Palma som fortfarande har kvar stora skogar. Det är det högsta trädet på Kanarieöarna.
Kanarietallen (Pinus canariensis) är ett träd inom tallsläktet som ursprungligen växer på Kanarieöarna. Arten är av subtropisk typ och tål således inte lägre temperaturer än −6 till −10 °C. . I sitt naturliga habitat växer den under extremt varierande regnfall, från mindre än 300 mm till flera tusen, mest på grund av skillnader i dimmfångst av trädkronorna. Under varma förhållanden är detta en av de mest torktåliga tallarna, som överlever med mindre än 200 mm per år.
Kanarietallen är ett stort, städsegrönt träd som vanligtvis blir 35-40 meter högt, i exceptionella fall 60 meter. Trädet har en rak stam som kröns av en konisk krona. Grenarna är uppåtriktade som på en kandelaber och de 15-30 cm långa barren är gröna eller gulgröna och ordnade i samlingar om tre. Trädets närmaste släktingar är grektall (Pinus brutia), terpentintall (Pinus pinaster) och Pinus roxburghii.
Kanarietallen har minskat en del på grund av överavverkning och det är endast Teneriffa och La Palma som fortfarande har kvar stora skogar. Det är det högsta trädet på Kanarieöarna.
Цей субтропічний сосновий вид не терпить низьких температур і сильного морозу, та зберігається до температури близько −6 до −10 ° C. В рамках своєї природної зони, він росте у вкрай мінливому режимі, при випаданні опадів від 300 мм до декількох тисяч, в основному через відмінності в тумані захопленому в листі. У теплих умовах, це один з найбільш посухостійких видів сосни, що живуть навіть при менше 200 мм опадів на рік.
Рідний та ендемічний для зовнішніх Канарських островів (Гран-Канарія, Тенерифе, Ієрро і Ла-Пальма) в Атлантичному океані.
Найбільше росте на Канарах та в Іспанії.
По парно[прояснити] в ПАР, Австралії, Папуа Нові Гвінеї та Мексиці.
Одиночно росте тільки на San Gabriel Mountains.[1]
Цей субтропічний сосновий вид не терпить низьких температур і сильного морозу, та зберігається до температури близько −6 до −10 ° C. В рамках своєї природної зони, він росте у вкрай мінливому режимі, при випаданні опадів від 300 мм до декількох тисяч, в основному через відмінності в тумані захопленому в листі. У теплих умовах, це один з найбільш посухостійких видів сосни, що живуть навіть при менше 200 мм опадів на рік.
Pinus canariensis là một loài thực vật hạt trần trong họ Thông. Loài này được C.Sm. miêu tả khoa học đầu tiên năm 1828.[1]
Pinus canariensis là một loài thực vật hạt trần trong họ Thông. Loài này được C.Sm. miêu tả khoa học đầu tiên năm 1828.
Pinus canariensis C.Sm., 1825
Охранный статусСосна канарская (лат. Pinus canariensis) — вид деревьев из семейства Сосновые (Pinaceae), естественная область распространения которых находится у западного побережья Африки. Эндемик Канарских островов, где на высотах 1200—2000 метров над уровнем моря образует пояс хвойных лесов, располагающихся с подветренной стороны островов Тенерифе, Пальма, Иерро и Гран-Канария.
Сосна канарская достигает около 25—35 метров в высоту, у неё прямостоячий ветвистый ствол с желтоватой корой, крона чаще пирамидальной формы, делает её похожей на ель. Взрослое дерево со временем перестает быть пирамидальным, крона разрастается в ширину. Голубоватые хвоинки у молодых деревьев и зеленые блестящие у взрослых — около 30 см длиной — собраны в пучки по три. Влага, конденсирующаяся на иголках, увлажняет почву под деревьями, благодаря чему в природном лесу под этими соснами хорошо растут и другие растения.
Однодомное растение. Микростробилы жёлто-оранжевые. Мегастробилы одиночные или расположены по два, широкояйцевидные, 9—20 × 9—12 см, коричневые. Семена обратнояйцевидные, с крылом длиной 12—25 мм.
Деревья сосны канарской могут укореняться и расти на вулканической лаве, как на побережье, так и в долинах и горах, кроме того, они легко восстанавливаются после пожаров, а их древесина весьма крепка и огнеупорна, поэтому она является ценным строительным и поделочным материалом.
Сосна канарская начинает использоваться всё больше и больше в лесопосадках благодаря своим преимуществам: засухоустойчивости, и способности вырастать от корня после рубки или пожара. На меловых почвах страдает от хлороза.
Самая большая канарская сосна в мире находится на острове Тенерифе, её высота составляет 60 м, а толщина ствола у основания — 3 м.
Сосна канарская (лат. Pinus canariensis) — вид деревьев из семейства Сосновые (Pinaceae), естественная область распространения которых находится у западного побережья Африки. Эндемик Канарских островов, где на высотах 1200—2000 метров над уровнем моря образует пояс хвойных лесов, располагающихся с подветренной стороны островов Тенерифе, Пальма, Иерро и Гран-Канария.
Сосновые леса в кальдере вулкана Табуриенте на острове ПальмаСосна канарская достигает около 25—35 метров в высоту, у неё прямостоячий ветвистый ствол с желтоватой корой, крона чаще пирамидальной формы, делает её похожей на ель. Взрослое дерево со временем перестает быть пирамидальным, крона разрастается в ширину. Голубоватые хвоинки у молодых деревьев и зеленые блестящие у взрослых — около 30 см длиной — собраны в пучки по три. Влага, конденсирующаяся на иголках, увлажняет почву под деревьями, благодаря чему в природном лесу под этими соснами хорошо растут и другие растения.
Однодомное растение. Микростробилы жёлто-оранжевые. Мегастробилы одиночные или расположены по два, широкояйцевидные, 9—20 × 9—12 см, коричневые. Семена обратнояйцевидные, с крылом длиной 12—25 мм.
Деревья сосны канарской могут укореняться и расти на вулканической лаве, как на побережье, так и в долинах и горах, кроме того, они легко восстанавливаются после пожаров, а их древесина весьма крепка и огнеупорна, поэтому она является ценным строительным и поделочным материалом.
Сосна канарская начинает использоваться всё больше и больше в лесопосадках благодаря своим преимуществам: засухоустойчивости, и способности вырастать от корня после рубки или пожара. На меловых почвах страдает от хлороза.
Самая большая канарская сосна в мире находится на острове Тенерифе, её высота составляет 60 м, а толщина ствола у основания — 3 м.
加那利松(學名:Pinus canariensis),是松屬下的一種喬木,原產於大西洋上的加那利群島,是島上最高的植物之一。[2] 作為一種亞熱帶松樹,加那利松雖然耐旱,但不耐寒,一般溫度低於6 °C(43 °F)便難以存活。其分佈範圍較廣,從海拔300米到數千米的山地都有其蹤跡。雖然不是瀕危物種,但由於大規模砍伐,較大的加那利松已經很少見了。[1]
加那利松是一種大型常綠喬木,高度可達30~40米(98~131英尺),胸高直徑可達100~120厘米(39~47英寸)。[2] 松針為黃綠色,長度為20~30厘米(7.9~11.8英寸),[2] 邊緣有鋸齒,容易脫落。加那利松的一個明顯特征是在其樹幹底部會出現藍綠色的嫩枝,這一般是火燒的結果。因為這種樹耐火燒,所以發生森林大火之後也可以存活下來。其送松果的長度為10~18厘米(3.9~7.1英寸),寬約5厘米(2.0英寸)。[2]
加那利松(學名:Pinus canariensis),是松屬下的一種喬木,原產於大西洋上的加那利群島,是島上最高的植物之一。 作為一種亞熱帶松樹,加那利松雖然耐旱,但不耐寒,一般溫度低於6 °C(43 °F)便難以存活。其分佈範圍較廣,從海拔300米到數千米的山地都有其蹤跡。雖然不是瀕危物種,但由於大規模砍伐,較大的加那利松已經很少見了。