Victoria amazonica és una espècie de planta amb flor, la més grossa dins de la família Nymphaeaceae.
Aquesta espècie té les fulles molt grosses, de més de 3 m de diàmetre, i floten en la superfície de l'aigua a partir d'una tija submergida que fa de 7 a 8 m de longitud. Aquesta espècie abans es deia Victoria regia per la reina Victòria del Regne Unit. La V. amazonica és nadiua d'aigües somes del riu Amazones i apareix en l'escut de la Guaiana. Les flors són blanques la primera nit que s'obren i de color rosa la segona nit. Fan uns 40 cm de diàmetre i són pol·linitzades per coleòpters.
És un membre del gènere Victoria ubicat en la família Nymphaeaceae o, de vegades, dins Euryalaceae.[1] El primer a descriure'l va ser John Lindley l'octubre de 1837 i li va donar el nom de Victoria regia.[2]
Anteriorment, Eduard Friedrich Poeppig, el 1832, l'havia ubicada en un altre gènere, Euryale amazonica, per afinitat amb Euryale ferox. També Aimé Bonpland la va descriure el 1825.[2][2][3] El 1850, James De Carle Sowerby[4] va reconèixer la descripció de Poeppig i va transferir l'epítet amazonica, però el nom va ser refusat per Lindley. L'actual nom, Victoria amazonica, no es va estendre fins al segle XX.
La Victoria regia va ser objecte de rivalitat entre els jardiners britànics d'Anglaterra, que cercaven noves espècies espectaculars i impressionants. Atès que era difícil cultivar aquesta planta durant l'hivern, es feia servir carbó per escalfar l'aigua i l'ambient.
La Victoria amazonica ha excitat la imaginació del públic, i té diverses monografies dedicades.
A Brno
Victoria amazonica és una espècie de planta amb flor, la més grossa dins de la família Nymphaeaceae.
Viktorie královská (Victoria amazonica, syn. V. regia) je největší leknín světa. Má velké listy o průměru až tři metry, plovoucí na hladině velkých jezer jižní Ameriky. Listy jsou tak pevné, že unesou dokonce i dvacetikilogramové dítě.[zdroj?] V létě vykvetou krásné bílé květy, které ale za dva dny zase zvadnou.
Viktorii královskou jako první objevil Tadeáš Haenke. Ovšem popsána byla až v říjnu 1873 Johnem Lindleyem.
V Česku rostou např. v botanických zahradách v Liberci, Brně nebo Olomouci.
Viktorie královská (Victoria amazonica, syn. V. regia) je největší leknín světa. Má velké listy o průměru až tři metry, plovoucí na hladině velkých jezer jižní Ameriky. Listy jsou tak pevné, že unesou dokonce i dvacetikilogramové dítě.[zdroj?] V létě vykvetou krásné bílé květy, které ale za dva dny zase zvadnou.
Viktorii královskou jako první objevil Tadeáš Haenke. Ovšem popsána byla až v říjnu 1873 Johnem Lindleyem.
V Česku rostou např. v botanických zahradách v Liberci, Brně nebo Olomouci.
Victoria amazonica, auch Amazonas-Riesenseerose genannt, ist eine Pflanzenart aus der Gattung der Riesenseerosen (Victoria) innerhalb der Familie der Seerosengewächse (Nymphaeaceae). Sie ist in den flachen Gewässern, wie in Altwässern und Bayous, des Amazonas-Beckens heimisch.
Victoria amazonica ist eine krautige Pflanze. Die Laubblätter sind in Blattstiel und Blattspreite gegliedert. Der untergetauchte Blattstiel besitzt eine Länge von 7 bis 8 Meter. Die auf dem Wasser schwimmende Blattspreite besitzt einen Durchmesser von bis zu 3 Meter.
Die Blüten weisen Durchmesser von bis zu 40 Zentimeter auf. Die Blüten sind in ihrer ersten Nacht, in der sie sich öffnen, weiß und wechseln ihre Farbe in der zweiten Nacht zu rosafarben. Die Bestäubung erfolgt durch Käfer.
Victoria amazonica gehört zur Gattung Victoria in der Unterfamilie Nymphaeoideae innerhalb der Familie Nymphaeaceae, früher Euryalaceae.[1] Synonyme für Victoria amazonica (Poepp.) J.C.Sowerby sind: Euryale amazonica Poepp., Nymphaea victoria R.H.Schomb. ex Lindl. nom. inval., Victoria amazonica Planch. ex Casp., Victoria regia Lindl., Victoria regia var. randii hort. ex Conard nom. inval., Victoria regina R.H.Schomb.[1][2]
Die Erstbeschreibung dieser Art erfolgte 1836 unter dem Namen (Basionym) Euryale amazonica Poepp. durch Eduard Friedrich Poeppig in Reise in Chile, Peru, Band 2, S. 432 (Frorieps Notizen 35, 1832, S. 131).[1][2] Der heute gültige Name wurde 1850 durch James de Carle Sowerby in Annals and Magazine of Natural History, Ser. 2, 6, S. 310 veröffentlicht.[2]
John Lindley stellte 1837 in Monog. 3 die Gattung Victoria auf.[2] Im Oktober 1837 veröffentlichte Lindley, basierend auf Pflanzenexemplaren, die durch Robert Schomburgk in Britisch-Guayana gesammelt wurden, den Namen Victoria regia. Lindley benannte die Gattung Victoria und die Art Victoria regia nach der damals jüngst gekrönten britischen Königin Victoria.[3] Die Schreibweise nach Schomburgks Beschreibung im Athenaeum, einen Monat zuvor veröffentlicht, war noch mit Victoria Regina angegeben.[4] Trotz der Tatsache, dass die Schreibweise durch die Botanical Society of London für ihr neues Emblem angepasst wurde, wurde Lindleys Version während des 19. Jahrhunderts durchweg benutzt.[5]
In der Erstbeschreibung als Euryale amazonica aus dem Jahr 1832 beschrieb Eduard Friedrich Poeppig eine Ähnlichkeit mit Euryale ferox. Eine Sammlung und Beschreibung wurde ebenso durch den französischen Botaniker Aimé Bonpland im Jahr 1825 erstellt.[3] 1850 bemerkte James de Carle Sowerby in Ann. Mag. Nat. Hist., Ser. 2, 6, 310 Poeppigs frühere Beschreibung und überführte das Artepitheton zu amazonica. Der neue Name wurde durch Lindley jedoch abgelehnt. Die aktuelle Bezeichnung Victoria amazonica setzte sich dadurch erst im 20. Jahrhundert durch.[5]
Unter dem Namen Victoria regia war sie einst Gegenstand einer Rivalität zwischen viktorianischen Gärtnern in England. Stets auf der Suche nach einer spektakulären neuen Art mit denen sie ihre Peers beeindrucken konnten, begannen die viktorianischen Gärtner (In Wahrheit gärtnerten sie nie selbst, sondern beschäftigten talentierte Gartenbauer so wie Joseph Paxton (für Devonshire) und den in Vergessenheit geratenen Herr Ivison (für Northumberland), um ihre Liegenschaften und Gärten zu pflegen.) wie der Duke of Devonshire und der Duke of Northumberland einen Wettstreit darum, wer der Erste sein würde, diese enorme „Seerose“ zunächst zu kultivieren und dann zur Blüte zu bringen. Letztlich waren es die beiden eben erwähnten Herzöge, die dies erreichten, wobei es Joseph Paxton (für den Duke of Devonshire) als erstes im November 1849[6] gelang, indem er den warmen sumpfigen Habitat dieser Art nachbaute („nicht einfach im winterlichen England ausgerüstet lediglich mit einer kohlebefeuerten Heizung“)[7][8], und ein gewisser „Herr Ivison“ als Zweitem jedoch längerfristig erfolgreichen (für Northumberland) im Syon House.[9]
Diese Pflanzenart erregte öffentliches Aufsehen und wurde Gegenstand etlicher ihr gewidmeter wissenschaftlicher Einzeldarstellungen. Die botanischen Illustrationen von kultivierten Exemplaren in Fitchs und W. J. Hookers Arbeit Victoria Regia von 1851[10] erfuhren kritische Würdigung im Athenaeum, „they are accurate, and they are beautiful“ (dt.: „sie sind akkurat und sie sind schön“).[11] Der Duke of Devonshire beschenkte Königin Victoria mit einer der ersten Blüten.[6] Die Seerose mit ihren Stützrippen auf der Blattunterseite wie „Träger und Halter“, inspirierten Paxton später zum Bau des Crystal Palace, einem Gebäude viermal so groß wie der Petersdom in Rom.[12]
Die Amazonas-Riesenseerose kommt ursprünglich vor in Guyana, Brasilien und Bolivien.[1]
Diese tropische Wasserpflanze weist eine Winterhärte entsprechend der USDA-Klimazonen 10-11 auf. Sie kann zwar in Teichen und Schaubecken den Sommer über auch in Gebieten in denen es Frost gibt in Freien kultiviert werden, muss dann aber zur Überwinterung in frostfreie Räume gebracht werden. Üblicherweise wird sie aber wie einjährige Pflanzen im späten Winter ausgesät, in Containern im Gewächshaus vorkultiviert und dann den Sommer über in den Schaubecken weiter gepflegt. In botanischen Gärten der gemäßigten Zonen wird Victoria amazonica oft in Gewächshäusern gepflegt. Sie gedeiht am besten in klarem Süßwasser bei voller Sonne.[13]
Als Abbildung ist Victoria amazonica Teil des Wappens von Guyana.
Victoria amazonica fand auch Eingang in die Mythologie der Guaraní, wonach der Mond eine sich opfernde Prinzessin zur Victoria amazonica, dem „Stern der Wasser“ umwandelte.[14]
Im Botanischen Garten von Brno
Ein frisch aufgetauchtes und sich noch entfaltendes Blatt in Kobe Kachoen
Victoria amazonica, auch Amazonas-Riesenseerose genannt, ist eine Pflanzenart aus der Gattung der Riesenseerosen (Victoria) innerhalb der Familie der Seerosengewächse (Nymphaeaceae). Sie ist in den flachen Gewässern, wie in Altwässern und Bayous, des Amazonas-Beckens heimisch.
D'Riseséirous (Victoria amazonica) ass eng Bléieplanz aus der Famill vun den Nymphaeaceae. An hirer Famill ass et déi gréisst op der Welt. Hir Blieder, déi um Waasser schwammen, kënnen en Duerchmiesser vu bis zu 3 Meter hunn, um Enn vun engem Still dee 7 bis 8 Meter laang ass. D'Planz kënnt an der Natur a Südamerika vir, op Plaze wou d'Waasser roueg ass.
D'Planz brauch eng Waassertemperatur vu 27 bis 30 °C. Déi 40 cm grouss Blumm huet 60 Bléiblieder a blitt zwou Nuechten, déi éischt Nuecht ass d'Bléi wäiss, déi zweet ass se rosa. D'Bestäubung gëtt vun engem klenge Kiewerlek, Cyclocephala hardyi, gemaach. Hie bleift wärend der ganzer Dauer vun der Bléi op der Planz wou en net nëmme vum Nektar profitéiert, mä och vun der Hëtzt déi d'Planz liwwert.
D'Riseséirous (Victoria amazonica) ass eng Bléieplanz aus der Famill vun den Nymphaeaceae. An hirer Famill ass et déi gréisst op der Welt. Hir Blieder, déi um Waasser schwammen, kënnen en Duerchmiesser vu bis zu 3 Meter hunn, um Enn vun engem Still dee 7 bis 8 Meter laang ass. D'Planz kënnt an der Natur a Südamerika vir, op Plaze wou d'Waasser roueg ass.
D'Planz brauch eng Waassertemperatur vu 27 bis 30 °C. Déi 40 cm grouss Blumm huet 60 Bléiblieder a blitt zwou Nuechten, déi éischt Nuecht ass d'Bléi wäiss, déi zweet ass se rosa. D'Bestäubung gëtt vun engem klenge Kiewerlek, Cyclocephala hardyi, gemaach. Hie bleift wärend der ganzer Dauer vun der Bléi op der Planz wou en net nëmme vum Nektar profitéiert, mä och vun der Hëtzt déi d'Planz liwwert.
Victoria amazonica esse un taxon.
Es un planta aquatic tropical que cresce in le silva de Sud America.
Victoria amazonica esse un taxon.
விக்டோரியா அமோசானிகா (தாவரப்பெயர்:Victoria amazonica, Victoria regia) என்பது விக்டோரியா நீரல்லி இனத்தாவரங்களில் ஒன்றாகும். இதன் மலரானது, தென்னமெரிக்காவின் கரிபியன் நாடான கயானாவின் தேசியமலர் ஆகும்.[1] உலகிலேயே பெரிய இலைகளை உடையதாக உள்ளது. நன்கு வளர்ந்த இதன் இலையானது, 3 மீட்டர் / பத்து அடிகள் வரை இருக்கும். நன்கு வளர்ந்த இலையானது, 40-45 கிலோகிராம் எடையைத் தாக்கும் இயல்புடையதாகும். இந்தியாவிலுள்ள கல்கத்தா நகரில் இருக்கும் தாவரவியல் பூங்காவின் ஏரிகளில் ஒன்றான, 'லேராம்' ஏரியில் இது பாதுகாக்கப்படுகிறது.[2]
விக்டோரியா அமோசானிகா (தாவரப்பெயர்:Victoria amazonica, Victoria regia) என்பது விக்டோரியா நீரல்லி இனத்தாவரங்களில் ஒன்றாகும். இதன் மலரானது, தென்னமெரிக்காவின் கரிபியன் நாடான கயானாவின் தேசியமலர் ஆகும். உலகிலேயே பெரிய இலைகளை உடையதாக உள்ளது. நன்கு வளர்ந்த இதன் இலையானது, 3 மீட்டர் / பத்து அடிகள் வரை இருக்கும். நன்கு வளர்ந்த இலையானது, 40-45 கிலோகிராம் எடையைத் தாக்கும் இயல்புடையதாகும். இந்தியாவிலுள்ள கல்கத்தா நகரில் இருக்கும் தாவரவியல் பூங்காவின் ஏரிகளில் ஒன்றான, 'லேராம்' ஏரியில் இது பாதுகாக்கப்படுகிறது.
Victoria amazonica also called Victoria regia is a species of flowering plant, the second largest in the water lily family Nymphaeaceae. It is called Uape Jacana ("The Lilytrotter's Waterlily") in Brazil and its Inca (Quechua) name is Atun Sisac ("great flower"). Its native region is tropical South America, specifically Guyana and the Amazon Basin.
The Victoria amazonica has very large leaves (lamina) (and commonly called "pads" or "lily pads"), up to 3 m (10 ft) in diameter, that float on the water's surface on a submerged stalk (petiole), 7–8 m (23–26 ft) in length, rivaling the length of the green anaconda, a snake local to its habitat. These leaves are enormously buoyant if the weight is distributed evenly over the entire surface of the leaf (as by a piece of plywood, which should be of neutral buoyancy). In 1896 a V. amazonica leaf at Tower Grove Park, Saint Louis, Missouri bore the "unprecedented" weight of 250 pounds (113.6 kg).[4] However, in 1867 William Sowerby of Regents Park Botanic Garden in London placed 426 pounds (193.9 kg) on a leaf only 5' 6" (168 cm) in diameter.[5] One leaf of a specimen grown in Ghent, Belgium bore a load of 498 pounds (226 kg)[6] It is the second-largest waterlily in the world. V. amazonica is native to the shallow waters of the Amazon River basin, such as oxbow lakes (called iguarapes) and bayous (called paranas). In their native habitat, the flowers first begin to open as the sun starts to set and can take up to 48 hours to fully open up.[7] These flowers can grow up to 40 cm (16 in) in diameter. All of the flowers of one particular plant will, on a given evening, all be in the female phase or all in the male phase, so that pollination must be by a different individual, precluding self-pollination.[8]
Each plant continues to produce flowers for a full growing season, and they have co-evolved a mutualistic relationship with a species of scarab beetle of the genus Cyclocephala as a pollinator.[9] All the buds in a single patch will begin to open at the same time and as they do, they give off a fruity smell.[7] At this point the flower petals are white, and the beetles are attracted both to the colour and the smell of the flower. At nightfall the flower stops producing the odor, and it closes, trapping the beetles inside its carpellary appendages.[7] Here, the stamens are protected by the paracarpels and for the next day the flower continues to remain closed. The cavity in which the beetle is trapped is composed of a spongy, starchy tissue that provides nourishment for the beetle. During this time, anthocyanins start to be released by the plant, which in turn changes the petals from white to a reddish pink colour, a sign that the flower will have been pollinated.[7] As the beetle munches away inside the flower, the stamens fall inward and the anthers, which have already fallen, drop pollen on the stamens.[7] During the evening of the second day, the flowers will have opened enough to release the beetle, and as it pushes its way through the stamens it becomes covered in pollen.[7] These insects will then go on to find a newly opened water lily and pollinate with the pollen they are carrying from the previous flower. This process was described in detail by Sir Ghillean Prance and Jorge Arius.[7][10]
The stem and underside of the leaves are coated with many small spines to defend itself from fish and other herbivores that dwell underwater,[11] although they can also play an offensive role in crushing rival plants in the vicinity as the lily unfolds as it aggressively seeks and hogs sunlight,[12] depriving other plants directly beneath its leaves of such vital resource and significantly darkening the waters below.[13] Younger giant water lilies are even known to swing their spiny stalks and buds around as they grow to forcibly make space for themselves.[14]
It is depicted in the Guyanese coat of arms.[15] They can hold 140 pounds and are capable of holding a small child or even a full-grown adult.
The species is a member of the genus Victoria, placed in the family Nymphaeaceae or sometimes in the Euryalaceae.[16] The first published description of the genus was by John Lindley in October 1837, based on specimens of this plant returned from British Guiana by Robert Schomburgk. Lindley named the genus after the newly ascended Queen Victoria, and the species Victoria regia.[1] The spelling in Schomburgk's description in Athenaeum, published the month before, was given as Victoria Regina.[2] Despite this spelling being adopted by the Botanical Society of London for their new emblem, Lindley's was the version used throughout the 19th century.[3][17]
An earlier account of the species, Euryale amazonica by Eduard Friedrich Poeppig, in 1832 described an affinity with Euryale ferox. A collection and description was also made by the French botanist Aimé Bonpland in 1825.[1][18] In 1850 James De Carle Sowerby[19] recognized Poeppig's earlier description and transferred its epithet amazonica. The new name was rejected by Lindley. The current name, Victoria amazonica, did not come into widespread use until the 20th century.[3]
Victoria regia, as it was named, was described by Tadeáš Haenke in 1801.[20] It was once the subject of rivalry between Victorian gardeners in England. Always on the lookout for a spectacular new species with which to impress their peers, Victorian “gardeners”[21] such as the Duke of Devonshire and the Duke of Northumberland started a well-mannered competition to become the first to cultivate and bring to flower this enormous lily. In the end, the two aforementioned dukes became the first to achieve this, Joseph Paxton (for the Duke of Devonshire) being the first in November 1849 by replicating the lily's warm swampy habitat (not easy in winter in England with only coal-fired boilers for heating), and a “Mr Ivison” the second and more constantly successful (for Northumberland) at Syon House.
The species captured the imagination of the public and was the subject of several dedicated monographs. The botanical illustrations of cultivated specimens in Fitch and W.J. Hooker's 1851 work Victoria Regia[22] received critical acclaim in the Athenaeum, “they are accurate, and they are beautiful”.[23] “The Duke of Devonshire presented Queen Victoria with one of the first of these flowers and named it in her honour. The lily, with ribbed undersurface and leaves veining “li” e transverse girders and supports”, “as Paxton's inspiration for The Crystal Palace, a building four times the size of St. Peter's in Rome.”[24]
Underside of a leaf
Flower bud, Adelaide Botanic Gardens
In Kobe Kachoen
In Phipps Conservatory and Botanical Gardens, Pittsburgh
Victoria Regia in bloom in the Hortus Botanicus Leiden at the end of the 19th century
Victoria amazonica also called Victoria regia is a species of flowering plant, the second largest in the water lily family Nymphaeaceae. It is called Uape Jacana ("The Lilytrotter's Waterlily") in Brazil and its Inca (Quechua) name is Atun Sisac ("great flower"). Its native region is tropical South America, specifically Guyana and the Amazon Basin.
Victoria amazonica (sinonimo: Victoria regia) estas specio de florplanto, nome la plej granda el la familio de Nimfeacoj.
Tiu specio havas tre grandajn foliojn, ĝis 3 m de diametro, kiuj flosas sur la akva surfaco el merĝita tigo, 7–8 m longa. La specio estis iam nomita Victoria regia laŭ reĝino Viktoria, sed tiu nomo estis anstataŭita.
V. amazonica estas indiĝena de neprofundaj akvoj de la Amazona Baseno, kiaj meandraj lagoj kaj marĉoj. Ĝi estas priskribita en la Gujana blazono. La floroj estas blankaj la unuan nokton kiam ili malfermiĝas sed iĝas rozkoloraj la duan nokton. Ili estas ĝis 40 cm de diametro, kaj estas polenigitaj de skaraboj. Tiu procezo estis priskribita detale fare de Sir Ghillean Prance kaj Jorge Arius.[1][2] Ĝi estas la plej granda nimfeo en la mondo.
Victoria amazonica (sinonimo: Victoria regia) estas specio de florplanto, nome la plej granda el la familio de Nimfeacoj.
Victoria amazonica,[1] nombre común Victoria regia, es un nenúfar; es el más grande de todos los nenúfares, nativo de las aguas poco profundas del río Amazonas (Perú, Brasil y Colombia), y que también se encuentra en Bolivia, Guyana, Colombia, Paraguay y Venezuela. Fue descubierto por Tadeo Henke (o Thaddäus Peregrinus Xaverius Haenke) en el Alto Perú (hoy Bolivia) en el año 1801.[2]
Se caracteriza por tener grandes hojas circulares de hasta 1 metro de diámetro que flotan sobre la superficie del agua sobre tallos sumergidos que alcanzan 7 a 8 m de largo. Pueden soportar hasta 40 kg si el peso se encuentra bien distribuido en su superficie.
La flor, que mide hasta 40 cm de diámetro, se abre al anochecer (a partir de las seis de la tarde), exhala una fragancia parecida al albaricoque, llamada por los europeos "rosa lacustre" y se mantiene abierta hasta aproximadamente las nueve de la mañana del día siguiente, para volver a abrirse la noche siguiente. La primera noche la flor es de color blanco y es femenina: sólo el estigma está maduro y puede recibir polen. La segunda noche la flor es rosada y masculina: las anteras han madurado y produce polen que sirve para fecundar otras flores. Los polinizadores son escarabajos de la especie Cyclocephala castanea que permanecen prisioneros durante el día siguiente a la primera noche y que, al escapar a la mañana siguiente, se cargan de polen.[3][4] Florece desde principios de marzo hasta julio.
Actualmente existen numerosas variedades gracias a las nuevas biotecnologías con las que es posible controlar el tamaño de las hojas; por esta razón se usan mucho en el paisajismo urbano, tanto en grandes lagos, como en pequeños espejos de agua.
Es un miembro del género Victoria clasificado en la familia Nymphaeaceae o, en ocasiones, en Euryalaceae.[5] La primera descripción publicada del género la hizo John Lindley en octubre de 1837, basándose en especímenes traídos de la Guayana Británica por Robert Schomburgk. Lindley nombró el género en honor a la reina Victoria y a la especie Victoria regia.[1][6] En la descripción de Schomburgk, publicada en la revista Athenaeum del mes anterior, le daba el nombre de Victoria Regina.[7] A pesar de que la Botanical Society of the British Isles (Sociedad Botánica de las Islas Británicas) adoptó esta ortografía en su nuevo emblema, la versión de Lindley se utilizó durante todo el siglo XIX.[8]
Un primer informe de la especie Euryale amazonica, realizado por Eduard Friedrich Poeppig en 1832, describía cierta afinidad con Euryale ferox. El botánico francés Aimé Bonpland también hizo una compilación y la describió en 1825.[6][9] En 1850 James De Carle Sowerby[10] reconoció la previa descripción de Poeppig y cambió el epíteto a amazonica, nombre que fue rechazado por Lindley y no se generalizó hasta el siglo XX.[8]
Victoria regia fue objeto de rivalidad entre los jardineros victorianos de Inglaterra.[1] Siempre a la expectativa de una nueva y espectacular especie con la que impresionar a sus compañeros, los "jardineros"[11] victorianos, como el Duque de Devonshire y el Duque de Northumberland comenzaron un pretencioso concurso para ver quien era el primero en lograr cultivar y hacer florecer el enorme nenúfar. Al final, lo lograron los dos duques, Joseph Paxton (que trabajaba para el duque de Devonshire) fue el primero en reproducir el húmedo hábitat del nenúfar en noviembre de 1849 (nada fácil en el invierno inglés con estufas de carbón como único medio de calefacción) y un tal "Sr. Ivison" (empleado del duque de Northumberland) en segundo lugar y el que consiguió un éxito más constante en Syon House.
La especie despertó el interés del público y fue objeto de varias monografías. Las ilustraciones botánicas de especímenes cultivados en la obra Victoria Regia[12] de Fitch y Hook. de 1851 recibió clamorosas críticas en el Athenaeum. "Son exactas y bellas".[13] El duque de Devonshire presentó a la Reina Victoria una de las primeras flores y la nombró en su honor. El nenúfar, con el envés acostillado y hojas nervudas "como vigas transversales y sustentáculos" fue la inspiración de Paxton para el Palacio de cristal, un edificio cuatro veces mayor que la Basílica de San Pedro.[14]
Los indígenas usan el jugo extraído de sus raíces como tinte negro para los cabellos.
|coautores=
(ayuda) Victoria amazonica, nombre común Victoria regia, es un nenúfar; es el más grande de todos los nenúfares, nativo de las aguas poco profundas del río Amazonas (Perú, Brasil y Colombia), y que también se encuentra en Bolivia, Guyana, Colombia, Paraguay y Venezuela. Fue descubierto por Tadeo Henke (o Thaddäus Peregrinus Xaverius Haenke) en el Alto Perú (hoy Bolivia) en el año 1801.
Amasoonase viktooria (Victoria amazonica) on vesiroosiliste sugukonda viktooria perekonda kuuluv mitmeaastane veetaim.
Taime kuni 40 cm läbimõõduga valged või roosakad õied avanevad ainult öösiti ning õitsevad lühikest aega. Pärast õitsemist vajub õis vee alla, kus valmivad seemned. Lehed võivad olla kuni 3 m laiused, kanda kuni 45 kg raskust ja on vee pinnal püsimiseks erilise soonilisusega alaküljel.
Amasoonase viktooria (Victoria amazonica) on vesiroosiliste sugukonda viktooria perekonda kuuluv mitmeaastane veetaim.
Taime kuni 40 cm läbimõõduga valged või roosakad õied avanevad ainult öösiti ning õitsevad lühikest aega. Pärast õitsemist vajub õis vee alla, kus valmivad seemned. Lehed võivad olla kuni 3 m laiused, kanda kuni 45 kg raskust ja on vee pinnal püsimiseks erilise soonilisusega alaküljel.
Victoria amazonica, la Victoria d'Amazonie ou Nénuphar géant, est une espèce végétale annuelle de la famille des Nymphaeaceae. Ce nénuphar d'Amérique du Sud possède les plus grandes feuilles au monde parmi les espèces aquatiques. Cette plante développe en effet des feuilles circulaires qui peuvent très rapidement atteindre 3 mètres de diamètre, flottant solidement à la surface des eaux calmes grâce à la structure géométrique des nervures, et dont les bords relevés leur permettent de repousser les autres plantes, de façon à capter un maximum de lumière. Les feuilles servent ainsi de support à plusieurs espèces d'oiseaux qui les utilisent comme plateforme pour pêcher, ainsi qu'à différents reptiles qui vont y prendre leur « bain de soleil ». En horticulture, cette espèce spectaculaire est très appréciée, bien qu'elle soit délicate à cultiver loin de l'équateur et ne pousse alors que dans des serres spécialement aménagées.
Aspect d'ensemble, en Amazonie
Héron cendré sur une feuille
Fleur pollinisée devenue rose
Victoria amazonica est une plante vivace aquatique au port flottant. Une feuille géante peut mesurer jusqu’à 3 mètres de diamètre et grandir de 0,5 m2 par jour. Sa surface déperlante possède une cuticule cireuse hydrophobe. Cette feuille possède un bord relevé d’une dizaine de centimètres ainsi que des nervures profondes sur sa face inférieure, lui permettant de garder des poches d’air et donc de très bien flotter[4]. Victoria amazonica a la particularité de posséder un revers de feuille épineux, alimenté par un seul réseau vasculaire, probablement utile pour repousser des éventuels herbivores aquatiques.
Elle possède une seule tige centrale, un rhizome profondément ancré dans le sol des fonds boueux. La tige peut atteindre 3 à 8 m de long selon la profondeur des eaux où elle se trouve. Les pédoncules sont produits par le rhizome, ce qui peut se voir facilement du fait de l'absence de racines adventives chez cette plante[5].
Victoria amazonica est une plante annuelle hermaphrodite. Elle produit entre 40 et 50 feuilles par saison. Les fleurs sont solitaires et axillaires, elles flottent sur la surface de l’eau, tout comme les feuilles, et possèdent un pédoncule de taille variable selon la profondeur[5].
Les fleurs, d’un diamètre allant jusqu’à 40 cm[6], ont la capacité particulière de pouvoir retenir des insectes à l’intérieur de leur structure pour près de 24 h. Elles possèdent 4 sépales coriaces et épineuses de couleur brune aux bords rosés. Les pétales sont la partie la plus fragile de la plante, on en compte généralement 50 à 70 par fleur. Les fleurs possèdent de 100 à 300 étamines entourées de staminodes externes et de paracarpes internes, qui sont des ovaires avortés formant une partie du fruit. Les étamines ne sont pas aussi distinguables que chez d'autres angiospermes. Le gynécée est composée de 20 à 40 carpelles syncarpes. L'ovaire est pluriloculaire (le nombre de locules correspondant au nombre de carpelles). La placentation est laminale[5],[7],[8].
Le fruit est une baie ovoïde piquante ayant un diamètre légèrement supérieur à 10 cm[7],[8]. Pendant son développement les structures florales fanent et tombent, pendant que la coque du fruit reste intacte. Les tissus internes deviennent mous pendant la division cellulaire. La déhiscence est irrégulière, le fruit s'ouvre simplement par l'accroissement des 100 à 700 graines qu’il contient[8],[9]. La plante produit des graines ovales, longues d’un centimètre[6].
Victoria amazonica est originaire du bassin amazonien ainsi que celui du Paraguay, dans la région du Pantanal et en Guyane[5],[10].
La plante est très appréciée pour le paysagisme. Elle est cultivée dans diverses serres d’Europe et Amérique du Nord dans un but ornemental, mais dans ces régions elle ne se développe pas en dehors de celles-ci car la plante ne supporte pas la diminution de la photopériode en hiver[11].
La plante se développe dans des eaux calmes et chaudes, spécialement des zones de varzeas inondées lors de fortes pluies, riches en nutriments et surtout dans les igapos. Elle pousse également dans des zones marécageuses pauvres en nutriments du bassin amazonien qui restent inondées après le retrait des fleuves ainsi que dans des zones acides présentant moins de biodiversité de plantes herbacées[5].
Typiquement les eaux où elles se développent ont un pH moyen variant de 5,05 et 6,38 et des températures variant de 25 à 30 °C. Les eaux sont riches en oxygène en surface grâce à l’activité photosynthétique de la plante, mais pauvres en profondeur à cause de la décomposition de matière organique[5].
Ses énormes feuilles lui permettent d’être fortement exposée à la lumière[5],[12].
Victoria amazonica domine rapidement les eaux sur lesquelles elle vit, par sa croissance rapide, sa large surface foliaire et ses bords relevés qui recouvrent la surface des eaux et empêchent les autres organismes de capter la lumière du soleil et assurer leur photosynthèse. Les bords relevés de la feuille pouvant aller jusqu’à une hauteur de 10 cm lui permettent de repousser toute autre plante sur la surface de l’eau et ainsi prendre leur place[12].
La plante à une floraison très particulière du fait de son cycle reproducteur très court. La thermogenèse et la protogynie sont d'autres de ses particularités. Sa floraison a lieu lors du mois d'aout et dure 48 h[5],[13]. La fleur femelle s'ouvre pour la première fois en fin d'après-midi avec une couleur blanc-crème. Son odeur fruitée et sa température pouvant être 11 °C supérieure à celle du milieu (thermogenèse) environnant attire des polinisateurs. Il s'agit dans le cas de Victoria amazonica surtout d'un scarabée local du genre Cyclocephala[5]. Lorsque ce scarabée entre dans la fleur, elle se referme sur lui. Il y dépose du pollen récolté chez d'autres fleurs mâles et n'est libéré que 24h après. Avant de le libérer la fleur bloque l'accès aux organes femelles fécondés à l'aide de para-carpelles et produit du pollen. Il s'agit d'un excellent exemple de protogynie, c’est-à-dire, que les organes femelles sont matures avant les organes mâles. Les réactions chimiques ayant lieu dans la fleur produisent une forte quantité d'anthocyanes qui provoquent un changement de couleur de la fleur lors de la première nuit. À l’aube du deuxième jour, elle sera donc mauve, rose ou rouge et de sexe mâle. Le scarabée alors recouvert du nouveau pollen s'envole vers de nouvelles fleurs femelles[7],[13].
La fleur se referme alors et coule au fond de l’eau. Elle se développe en fruit globuleux et épineux de 10 à 15 cm de diamètre. Une fois mûr, le fruit émerge et relâche 100 à 700 graines, entourées d'un arille qui aident dans la dissémination par l'eau[6],[7]. Les fruits deviennent mûrs après six semaines, ils relâchent les graines flottantes qui remontent à la surface des eaux et se laissent emporter par le courant. La dispersion des graines est importante car elle se fait lors des périodes de crue dans les zones où Victoria amazonica se développe[5],[7].
Les graines germent en situation d'hypoxie, dans des eaux chaudes et sombres. Elles sortent de leur état de dormance lorsqu'elles sont inondées. Cela a souvent lieu en saisons de crue[5],[7],[8].
Plusieurs animaux profitent de Victoria amazonica, les premiers étant les scarabées Cyclocéphales, qui lorsqu'ils sont emprisonnés par la fleur, sont gardés au chaud, dans un milieu riche en nectar duquel ils profitent tout en étant aussi protégés des prédateurs[5].
La plante sert aussi de plateforme (grâce aux nombreuses poches d'air gardées par les nervures de la feuille) a plusieurs animaux. Amphibiens et reptiles en profitent pour se réchauffer au soleil. On observe également divers oiseaux tels que le héron qui peuvent l'utilisent comme plateforme de pèche[12].
La plante ne rencontre pas beaucoup de problèmes avec des maladies ou ravageurs, du fait de son milieu de croissance pauvre en oxygène et ses épines qui la protègent de tout herbivore aquatique. Les seuls êtres vivants pouvant leur poser un problème sont les pucerons[11].
L'espèce a été décrite en 1836 par Eduard Friedrich Poeppig sous le basionyme de Euryale amazonica Poepp. puis elle a été recomposée en 1850 dans le genre Victoria par James De Carle Sowerby, sous le nom de Victoria amazonica (Poepp.) J.C. Sowerby[14]. L'épithète spécifique amazonica signifie « de fleuve Amazone »[15].
En classification phylogénétique APG III (2009), comme en classification classique de Cronquist (1981), elle fait partie de la famille des Nymphaeaceae.
En 1801, le botaniste Thaddäus Haenke découvre pour la première fois lors de son expédition en Amérique latine, Victoria amazonica[16]. En 1827, Alcide Dessalines d’Orbigny confond la plante avec Victoria cruziana, ayant une fleur de dimension légèrement inférieure. Il lui donne alors son nom. En 1832 le naturaliste Eduard Friedrich Poeppig la renomme Euryale amazonica à cause de sa ressemblance morphologique avec ce genre, typique de l’Asie du Sud-Est. Dans l’année 1837 Robert Hermann Schomburgk lui donne le nom de Nymphea victoria, modifiant ainsi son genre tout en gardant la même famille. En effet les espèces du genre Euryale ont des grains de pollen trinucléés, ce que celles du genre Nymphea ne possèdent pas. À cette époque Lindley estime que la plante doit se trouver dans le genre Victoria mais Schomburgk ne modifie pas son nom. En novembre de la même année John Lindley modifie encore son nom et l'appelle Victoria regia, la reine des zones aquatiques en hommage à la reine Victoria au pouvoir à l’époque. Lindley en fit un ouvrage en 1837. Il n’y eut que 25 copies et son livre ne fut pas connu[17]. En 1850 et en 1851, James de Carle Sowerby lui donne le nom de Victoria amazonica[18] car Victoria regia n’était pas en accord avec les règles de la nomenclature botanique. Malgré la modification du nom de la plante, le nom Victoria regia continue encore aujourd’hui à être utilisé[11],[19],[20],.
Victoria cruziana[20] est une espèce proche de V. amazonica. Ces deux espèces se distinguent par la taille de leurs feuilles, la feuille de Victoria cruzania ne pouvant atteindre que 2 m contre 3 m pour Victoria amazonica, et par leur milieu de vie, Victoria cruzania vivant essentiellement au Paraguay et en Argentine et poussant dans des eaux plus froides[22].
Plusieurs parties de la plante sont appréciées pour l'alimentation, surtout chez les indiens d’Amazonie[23].
La graine de la taille d'une lentille, riche en fer et amidon, éclate à la chaleur comme du popcorn. Le rhizome ainsi que le pétiole de la plante semblables au manioc peuvent eux aussi être consommés[7],[24].
Les populations indigènes utilisent la feuille pour nettoyer les plaies et comme un cicatrisant. La plante a également des propriétés laxatives[7].
Le jus pouvant être extrait des racines est utilisé pour rendre les cheveux brillants, foncés et plus forts (plante tinctoriale)[7].
Victoria amazonica est très appréciée dans le paysagisme et a très souvent été exportée dans les pays de l'hémisphère nord. Elle ne parvient toutefois à se développer que dans des serres chaudes[11].
On peut observer des spécimens de la victoria d'Amazonie dans nombre de jardins botaniques, notamment :
En Afrique:
En Amérique :
En Asie :
En Europe :
Plusieurs jardins botaniques organisent des séances de photos, permettant aux parents de déposer leur enfant sur une feuille de ce nénuphar géant, le temps de faire un cliché original. Cette pratique a débuté dès son introduction en Europe au XIXe siècle après que le jardinier Joseph Paxton ait réussi à faire fleurir la plante dans une serre chaude de Chatsworth House en 1849[25].
Cette plante au développement exceptionnel est une source d'inspiration pour le biomimétisme.
La structure des feuilles de Victoria a inspiré par exemple aux ingénieurs d'Airbus une solution pour alléger les ailes des avions et l'architecte belge Vincent Callebaut y a puisé l'idée de son projet d'îles artificielles flottantes, baptisées Lilypad[26].
En revanche, contrairement à la rumeur, cette particularité des nervures n'a pas directement inspiré l'architecte Joseph Paxton pour concevoir la verrière du Crystal Palace, une immense serre qui a accueilli en 1851 l'exposition universelle de Londres, et dont la structure plissée de la toiture s'inspire plutôt de la feuille du hêtre[27].
Appréciant beaucoup leur beauté, plusieurs amateurs ont tenté de cultiver ces plantes dans leurs serres d’Europe. L'espèce a commencé par être cultivée en Angleterre dans les années 1940. Au début avec plusieurs problèmes pour le bon déroulement de cycle de vie qui nécessite des conditions particulières[11].
La plante est peu sujette aux maladies, mais elle a tout de même un prédateur parasite : le puceron Aphidoletes aphidimyza, ce qui est surtout problématique dans les cultures en serres[11].
Robert Schomburgk , un sujet britannique en voyage en Guyane à l’époque coloniale, observe au XIXe siècle Victoria amazonica . Il rapporte que la plante grandissait très vite et que sa fleur faisait la taille d’un pied. La découverte de cette plante géante prend un grand développement médiatique, jusqu’à perturber le travail des botanistes[17].
En 1846 et 1848 on essaya de faire importer les graines pour en faire pousser en Angleterre mais sans succès. En 1849, on transporte les graines dans de l’eau fraiche et elles arrivent à bon port dans la ville de Kew. Mais c’est à Chatsworth qu’on voit la première fleur vraiment pousser. Le jardinier Joseph Paxton fait construire une serre chauffée dans le grand conservatoire et c’est là que la plante fleurit en 1849. Par sa popularité et son succès auprès du public anglais elle prit le surnom de Queen Victoria[28],[29].
Il existe une légende brésilienne d'origine amazonienne (de la tribu Tupi-Guarani) nommée "Le Nénuphar Géant". Selon cette tribu, la lune, que les Tupi-Guarani appelaient Jaci, était un dieu qui descendait sur terre la nuit. Un jour, Naia, une Indienne, tomba amoureuse de Jaci. Les anciens la mirent en garde : les filles emmenées par le dieu étaient changées en étoiles. Mais Naia ne les écouta pas et partit à sa recherche. Elle chercha la lune nuit et jour, gravit des collines pour l'attraper. Elle finit par tomber malade. Un jour où elle se sentit très faible, elle alla se promener sur les bords d'un lac. Dans le reflet, elle aperçut Jaci et cédant à la folie, voulut l'attraper. Elle tomba dans le lac où elle se noya. Jaci la vit et la transforma en une étoile hors du commun. Naia devint une fleur de nénuphar géant.
Victoria amazonica, la Victoria d'Amazonie ou Nénuphar géant, est une espèce végétale annuelle de la famille des Nymphaeaceae. Ce nénuphar d'Amérique du Sud possède les plus grandes feuilles au monde parmi les espèces aquatiques. Cette plante développe en effet des feuilles circulaires qui peuvent très rapidement atteindre 3 mètres de diamètre, flottant solidement à la surface des eaux calmes grâce à la structure géométrique des nervures, et dont les bords relevés leur permettent de repousser les autres plantes, de façon à capter un maximum de lumière. Les feuilles servent ainsi de support à plusieurs espèces d'oiseaux qui les utilisent comme plateforme pour pêcher, ainsi qu'à différents reptiles qui vont y prendre leur « bain de soleil ». En horticulture, cette espèce spectaculaire est très appréciée, bien qu'elle soit délicate à cultiver loin de l'équateur et ne pousse alors que dans des serres spécialement aménagées.
A vitoria rexia (Victoria amazonica) é unha planta acuática da familia das ninfáceas, típica da rexión amazónica. Posúe unha gran folla en forma de círculo, que fica sobre a tona da auga, e pode chegar a ter até 2,5 metros de diámetro e soportar até 40 quilos se fosen ben distribuídos na súa superficie.
Caracterízase por ter grandes follas circulares (pratos) de até 2,5 metros de diámetro que boian na tona da auga sobre talos somerxidos que acadan 7 a 8 m de longo.
A flor, que mide até 40 cm de diámetro, ábrense á noitiña (a partir das seis da tarde). A flor (a floración ocorre dende o inicio de marzo até xullo) pode ser branca, lila, roxa, rosa e até amarela , e expelen un recendo nocturno doce semellante ao cheiro do albaricoque, chamada normalmente "rosa lacustre", mantense aberta até aproximadamente as nove horas da mañá do día seguinte. No segundo día, o da polinización, a flor é cor de rosa. Así que as flores se abren, o seu forte cheiro atrae os escaravellos polinizadores (cyclocefalo casteneaea), que as penetran e nelas fican os ovos. Hoxe existe o control por novas tecnoloxías (fertilización e hormonas) co que é posíbel controlar o tamaño dos pratos (follas), polo que é moi usada no paisaxismo urbano tanto en grandes lagos coma en pequenos espellos de auga.
Ademais do nome galeguizado de vitoria rexia, no Amazonas coñécese co nome de baronesa. Así mesmo no seu país de orixe ten outros nomes autóctonos: irupé (guaraní), uapé, aguapé (tupí), aguapé-assú, jaçanã, nampé, forno-de-jaçanã, rainha-dos-lagos, milho-d'água e cará-d'água. Os ingleses déronlle o nome Vitoria en homenaxe á raíña, cando o explorador alemán ao servizo da Coroa Británica Robert Hermann Schomburgk levou as súas sementes para os xardíns do palacio inglés.
Ademais do uso ornamental en xardíns acuáticos, o zume extraído de súas raíces é utilizado polos indios como tintura negra para os cabelos. Tamén utilízase como folla sagrada nos rituais da cultura afro-brasileira denominándose oxibata.
A vitoria rexia (Victoria amazonica) é unha planta acuática da familia das ninfáceas, típica da rexión amazónica. Posúe unha gran folla en forma de círculo, que fica sobre a tona da auga, e pode chegar a ter até 2,5 metros de diámetro e soportar até 40 quilos se fosen ben distribuídos na súa superficie.
Unha flor de vitoria rexia.Divovski amazonski lopoč (lat. Victoria amazonica), biljna vrsta u rodu viktorija (Victoria) iz porodice lopočevki (Nymphaeaceae), najveći je lopoč na svijetu čija je domovina bazen Amazone, Brazil, Peru, Bolivija, Kolumbija i Gvajana, a također je introducirana na Javu, Indiju, Vijetnam i Trinidad i Tobago.
Listovi ovog lopoča dosežu i do 3 metra u promjeru, a mogu podnijeti 50 kg težine. Listovi su poznati i po tome što mijenjaju boju, a prije nego što uginu puste snažan miris.
Na Zajedničkom poslužitelju postoje datoteke vezane uz: Divovski amazonski lopoč Wikivrste imaju podatke o: Victoria amazonicaWodowa krasnica (Victoria amazonica; syn. Victoria regia Lindl.) je rostlina ze swójby bónčawowych rostlinow (Nymphaeaceae).
Wodowa krasnica je spěšnje rosćaca wódna rostlina, kotraž je hižo po sydom měsacami wurosćena.
Łopjena su płone a kałate. Wone docpěja šěrokosć wot hač do 2 m. Jich kroma 5 hač 10 cm wyše steji.
Kćenja su wonka běłe a znutřka róžkojte, wobsteja z 60 krónowych łopješkow. Wone docpěja šěrokosć wot wjace hač 30 cm.
Wodowa krasnica (Victoria amazonica; syn. Victoria regia Lindl.) je rostlina ze swójby bónčawowych rostlinow (Nymphaeaceae).
Victoria amazonica (Poepp.) Sowerby, 1850 è una pianta acquatica della famiglia delle Nymphaeaceae, originaria del bacino dell'Amazzonia[1].
Questa ninfea sudamericana presenta le foglie più grandi del mondo tra le specie acquatiche. Queste foglie sono in grado di galleggiare e sopportare pesi grazie alla particolare tessitura delle nervature della pagina inferiore. Le foglie fungono quindi da supporto per diverse specie di uccelli che le usano come piattaforma per la pesca, nonché per vari rettili che le utilizzano per esporsi al sole.
In orticoltura, questa specie spettacolare è molto apprezzata, anche se è difficile coltivarla lontano dall'equatore e cresce solo in serre appositamente attrezzate.
Ha foglie di dimensioni molto grandi, fino a 3 metri di diametro, con un bordo rialzato di circa dieci centimetri e costole profonde sul lato inferiore che gli consentono di intrappolare delle sacche d'aria e quindi di galleggiare molto bene. La superficie delle foglie è idrorepellente grazie ad una spessa cuticola cerosa idrofoba.
Gli steli sono lunghi 7-8 metri, e sono ancorati al terreno. Sono piante rizomatose.
I fiori possono arrivare a 40 cm di diametro, con 4 sepali coriacei e spinosi di colore marrone con bordi rosa. I petali sono numerosi da 50 a 70 per fiore. Gli stami sono da 100 a 300. Il gineceo è composto da 20 a 40 carpelli sincarpici. L'ovario è pluriloculare. Il fiore è proterogino.
La prima notte dopo essere sbocciati i fiori sono bianchi, e dalla seconda notte in poi assumono una colorazione rosa. Questo avviene a causa delle reazioni chimiche durante l'impollinazione che producono una grande quantità di antociani che determinano la variazione cromatica.
Il frutto è una bacca ovoidale con un diametro leggermente superiore a 10 cm che contiene 100-700 semi ovali, lunghi un centimetro.
I fiori sono impollinati da scarabei della sottofamiglia Dynastinae.[2] È una pianta molto competitiva. Utilizza infatti i suoi germogli pieni di spine, come una mazza chiodata, facendoli roteare sulla superficie dell'acqua per rimuovere da essa le piante in competizione. Oltre a ciò, date le enormi dimensioni, è in grado di sottrarre luce solare alle piante sottostanti e la rapida espansione della foglia (più di 20 centimetri al giorno) è in grado di allontanare e soppiantare i competitori.[3][4]
La specie è nativa delle acque poco profonde del bacino del Rio delle Amazzoni.
Victoria amazonica (Poepp.) Sowerby, 1850 è una pianta acquatica della famiglia delle Nymphaeaceae, originaria del bacino dell'Amazzonia.
Questa ninfea sudamericana presenta le foglie più grandi del mondo tra le specie acquatiche. Queste foglie sono in grado di galleggiare e sopportare pesi grazie alla particolare tessitura delle nervature della pagina inferiore. Le foglie fungono quindi da supporto per diverse specie di uccelli che le usano come piattaforma per la pesca, nonché per vari rettili che le utilizzano per esporsi al sole.
In orticoltura, questa specie spettacolare è molto apprezzata, anche se è difficile coltivarla lontano dall'equatore e cresce solo in serre appositamente attrezzate.
Gigantiškoji viktorija (lot. Victoria amazonica, sin. Victoria regia, angl. Victoria) – lūgninių (Nymphaeaceae) šeimos, viktorijos (Victoria) genties vandens augalas. Paplitęs Pietų Amerikoje, Amazonijos srityje.
Augalas yra hidrofitas, šaknimis įsitvirtinęs vandens telkinio dugne, o stiebas (iki 7-8 m ilgio) jungia su lapais. Lapai užauga virš 2,5 m skersmens (2002 metais žinomi 2,65 m skermens Victoria x ‘Longwood Hybrid’ hibridinės rūšies užaugę lapai) ir plūduriuoja ant vandens paviršiaus, kraštai sudaro statmeną briauną (6 cm aukščio). Masyvūs lapai gali išlaikyti net 45 kg svorį. Per kiekvieną sezoną vienas šis augalas užaugina 40-50 lapų. Žiedai apie 30 cm skersmens baltos spalvos, vėliau tampa rausvi.
Atrasta buvo 1801 metais lėtame Amazonės intake. O vienas pirmųjų gigantiškąją viktoriją 1816 m. aprašė vokiečių keliautojas Thaddäus Haenke. Vėliau augalas pavadintas Anglijos karalienės Viktorijos garbei, pradėtas auginti Europos karališkuose soduose.
Gigantiškoji viktorija (lot. Victoria amazonica, sin. Victoria regia, angl. Victoria) – lūgninių (Nymphaeaceae) šeimos, viktorijos (Victoria) genties vandens augalas. Paplitęs Pietų Amerikoje, Amazonijos srityje.
Augalas yra hidrofitas, šaknimis įsitvirtinęs vandens telkinio dugne, o stiebas (iki 7-8 m ilgio) jungia su lapais. Lapai užauga virš 2,5 m skersmens (2002 metais žinomi 2,65 m skermens Victoria x ‘Longwood Hybrid’ hibridinės rūšies užaugę lapai) ir plūduriuoja ant vandens paviršiaus, kraštai sudaro statmeną briauną (6 cm aukščio). Masyvūs lapai gali išlaikyti net 45 kg svorį. Per kiekvieną sezoną vienas šis augalas užaugina 40-50 lapų. Žiedai apie 30 cm skersmens baltos spalvos, vėliau tampa rausvi.
Atrasta buvo 1801 metais lėtame Amazonės intake. O vienas pirmųjų gigantiškąją viktoriją 1816 m. aprašė vokiečių keliautojas Thaddäus Haenke. Vėliau augalas pavadintas Anglijos karalienės Viktorijos garbei, pradėtas auginti Europos karališkuose soduose.
Gigantiškosios viktorijos žiedasKaraliskā viktorija (Victoria amazonica) ir ūdensrožu dzimtas suga, kas sastopama Amazones baseinā Dienvidamerikā.[1][2] Karaliskā viktorija ir viena no divām viktoriju ģints sugām.
Augs tika atklāts 1801. gadā un jau 19. gadsimta vidū ieviests Eiropas botāniskajos dārzos. Par godu Anglijas karalienei sugu sākotnēji nosauca Victoria regia, bet vēlāk nomainīja kā Victoria amazonica.[3]
Karaliskās viktorijas pazīstamas neparasti lielo apaļveida lapu dēļ, kuru diametrs var pārsniegt 2,5 m. Lapu maliņa uzlocīta, tās virspusi klāj vaskota kārtiņa, novēršot lapu samirkšanu. Lejasdaļa purpursarkana un violeta, ar ribainu dzīslojumu un klāta daudziem dzeloņiem. Dzeloņi, acīmredzot, pasargā lapas no augēdājām zivīm un lamantīniem. Spēcīgās, līdz 5 cm platās un 6 cm augstās ribas nodrošina lapām izturību, pasargājot tās no salūšanas. Līdzīga citām ūdensrožu dzimtas sugām, labi attīstīti vēdinātājaudi jeb aerenīma — lielas, ar gaisu pildītas starpšūnu telpas, — kas nodrošina peldspēju. Garais kāts iesniedzas līdz ūdenstilpes dibenam, caur dubļu kārtu nostiprinoties tās dzelmē.
Ziedēšanas laiks ļoti īss. Salīdzinoši milzīgie ziedi atplaukst naktīs un pirmajā naktī izplata stipru ananasiem līdzīgu smaržu, piesaistot apputeksnētājas vaboles. Nākamajā naktī atplaukušo ziedu krāsa variē no sārtas līdz spilgti sarkanai. Rītausmā ziedi aizveras un nogrimst ūdenī. Tur izveidojas liels auglis, kas satur nelielas melnas sēklas. Sēklu nobriešana ilgst līdz 2 mēnešiem. Sezonas laikā katrs karaliskās viktorijas augs spēj radīt 40 līdz 50 lapas, veidojot blīvas audzes un pārklājot ūdenstilpes virspusi.[4][5]
Sastopama ekvatoriālajā Brazīlijā, Bolīvijā Amazones baseina vidusdaļā, kā arī Gviānā upēs, kuras ietek Karību jūrā.
Aug klusos, mierīgos un siltos ūdeņos nelielos ezeros un par ezeriem tapušās vecupēs, dīķos, applūdušās pļavās.[3]
Karaliskā viktorija (Victoria amazonica) ir ūdensrožu dzimtas suga, kas sastopama Amazones baseinā Dienvidamerikā. Karaliskā viktorija ir viena no divām viktoriju ģints sugām.
Victoria amazonica (synoniem: Victoria regia) is de grootste soort in de waterleliefamilie. De plant wordt gekarakteriseerd door zijn bladeren die kastanjebruin zijn als ze het wateroppervlak bereiken, later worden ze groen. Jonge bladeren hebben korte, naar binnen omgekrulde randen. Oudere bladeren kunnen een diameter van drie meter bereiken. Ze hebben een vier tot tien centimeter hoge rand en drijven aan zeven tot acht meter lange stengels. De bladeren zijn aan de onderkant bezet met krachtige ribben en stekels. De grootste bladeren hebben een draagvermogen tot veertig kilogram.
De veertig centimeter brede bloemen hebben vele doornen op de kastanjebruine kelkbladeren. De plant heeft als bijzonderheid dat elke bloem slechts twee nachten bloeit. De eerste nacht dat een bloem bloeit is deze wit: deze kleur lokt de kevers die voor de bestuiving zorgen. Overdag sluit de plant de bloem. De volgende nacht heropent de plant de bloem, die dan is verkleurd tot lichtroze tot donkerroze. In tegenstelling tot wat soms wordt gedacht bloeien niet alle bloemen in dezelfde twee nachten. De vruchten rijpen onder water.
Deze soort heeft een temperatuur van 27 tot 30 °C nodig, wat zelfs in de tropen niet overal voorkomt. De plant komt van nature voor in stilstaand of langzaam stromend water in Brazilië, Colombia, Guyana en Peru.
In Nederland is Victoria amazonica aanwezig in de Hortus Botanicus in Haren, de Amazonica Dome en de Rivièrahal in Diergaarde Blijdorp te Rotterdam, de Oude Hortus van Utrecht en de Victoriakas van de Hortus botanicus Leiden. In België kan dit onder meer in de plantentuin van de Universiteit Gent en de Nationale Plantentuin van België te Meise. De botanische tuin van de Universiteit van Bazel heeft een ronde, koepelvormige kas, speciaal voor de "koningin onder de waterlelies". De kas werd in 1896 gebouwd en in 1996 gerenoveerd.
Sinds 2002 wordt in de Hortus Botanicus Amsterdam elk jaar een Victoria-soort gekweekt in een verwarmde buitenvijver. Er wordt afgewisseld tussen een V. amazonica, een V. cruziana en een hybride tussen beide (een Longwood hybrid).[1]
Bronnen, noten en/of referentiesWiktoria królewska, wiktoria amazońska (Victoria amazonica (Poepp.) Sowerby) – gatunek byliny z rodziny grzybieniowatych (Nymphaeaceae). Jeden z dwóch gatunków z rodzaju wiktoria Victoria. Występuje w dorzeczu Amazonki w Ameryce Południowej. W ojczyźnie nazywana jest przez Indian „talerzami wodnymi”. Obecnie jest uprawiana w wielu ogrodach botanicznych, w strefie umiarkowanej w ogrzewanych basenach.
Pierwszym botanikiem, który znalazł tę roślinę był niemiecki geograf i botanik Thaddäus Haenke. Trafił na nią w latach 1800-1801 na rzece Marmore w Boliwii, ale zmarł zanim zdołał opublikować opis rośliny. Później o roślinie tej donosił Aimée Bonpland – towarzysz wypraw Aleksandra Humboldta. W 1836 roślina otrzymała pierwszą nazwę naukową – Euryale amazonica – zaliczona została do rodzaju znanego dotychczas z Indii. W 1838 r. angielski botanik John Lindley przeklasyfikował ten gatunek do odrębnego rodzaju i nazwał ją na cześć królowej Wiktorii – Victoria regia. Szczegółowy opis gatunku opublikował w 1840 r. Francuz Alcide d’Orbigny.
Od czasu odkrycia gatunku w naturze starano się przewieźć nasiona do Europy. Wielokrotne próby były bezskuteczne i dopiero w 1849 roku otrzymano w Kew Gardens w Londynie 6 pierwszych żywych okazów. Roślina szybko zyskała sobie ogromną popularność i w 1851 roku zbudowano dla niej specjalną szklarnię z basenem. Niedługo później pojawiać zaczęła się w innych ogrodach botanicznych.
Wiktoria królewska, wiktoria amazońska (Victoria amazonica (Poepp.) Sowerby) – gatunek byliny z rodziny grzybieniowatych (Nymphaeaceae). Jeden z dwóch gatunków z rodzaju wiktoria Victoria. Występuje w dorzeczu Amazonki w Ameryce Południowej. W ojczyźnie nazywana jest przez Indian „talerzami wodnymi”. Obecnie jest uprawiana w wielu ogrodach botanicznych, w strefie umiarkowanej w ogrzewanych basenach.
A vitória-régia ou victória-régia (Victoria amazonica) é uma planta aquática da família das Nymphaeaceae, típica da região amazônica.
Outros nomes: irupé (guarani), uapé, aguapé (tupi), aguapé-açu, jaçanã, nampé, forno-de-jaçanã, rainha-dos-lagos, milho-d'água, cará-d'água, apé, forno, forno-de-jacaré, forno-d'água, iapunaque-uaupê, iaupê-jaçanã.[1] É utilizada como folha sagrada nos rituais da cultura afro-brasileira, onde é denominada oxibata.
Os ingleses deram-lhe o nome em homenagem à Rainha Vitória, quando o explorador alemão a serviço da Coroa Britânica Robert Hermann Schomburgk levou suas sementes para os jardins de um palácio inglês.
O formato da sua folha lembra um forno de se fazer farinha de mandioca, o que justifica seus nomes "forno", "forno-de-jaçanã", "forno-d'água" e "forno-de-jacaré".
Do fato de seu rizoma ser comestível se originou o nome "cará-d'água". De suas sementes se produz fécula, o que originou o nome "milho-d'água".[2]
Ela possui uma grande folha em forma de círculo, com bordas levantadas, que fica sobre a superfície da água e pode chegar a até 2,5 metros de diâmetro e suportar até 40 quilos, se estes forem bem distribuídos em sua superfície. Hoje, existe o controle por novas tecnologias (adubação e hormônios) através da qual é possível se controlar o tamanho das folhas, o que permite que a planta seja utilizada no paisagismo urbano, tanto em lagos quanto em espelhos d'água.
Sua flor (a floração ocorre desde o início de março até julho, mas a flor só se abre à noite) pode ser branca, lilás, roxa, rosa e até amarela, e expele uma fragrância noturna adocicada que lembra a do abricó. É chamada pelos europeus de "rosa lacustre", e mantém-se aberta até o início da manhã seguinte. No segundo dia, o da polinização, a flor é cor-de-rosa. Assim que as flores se abrem, seu forte odor atrai os besouros polinizadores (Cyclocephala castanea), que as adentram e, nelas, ficam presos. A flor pode atingir 30cm de diâmetro, sendo a maior flor da América.[3]
O suco extraído de suas raízes é utilizado pelos índios como tintura negra para os cabelos.
A vitória-régia ou victória-régia (Victoria amazonica) é uma planta aquática da família das Nymphaeaceae, típica da região amazônica.
Victoria amazonica (syn. Victoria regia) este o specie de nuferi de dimensiuni foarte mari, originară din Brazilia. Atât frunzele cât și florile au aceste dimensiuni. Frunzele au diametrul de până la 2 m, sunt peltate și au marginile ridicate în sus formând cu restul frunzei un unghi de aproximativ 90°. Florile sunt și ele de dimensiuni mari având până la 0,40 m diametru. Ele sunt viu colorate și frumos mirositoare. În România această specie este cultivată în grădini botanice, în bazine cu apă special amenajate.
Jättenäckros (Victoria amazonica) är en art i familjen näckrosväxter. Den förekommer naturligt i Amazonas flodsystem i Brasilien, Colombia, Guyana och Peru.
Den fleråriga örten är med sin imponerande storlek världens största näckros. Jättenäckrosens släta blad kan ha en diameter av närmare tre meter med en sex–åtta meter lång stjälk. Bladets flytkraft kan bära en vikt upp till 70[1] kilogram (eller 90 kg vid jämn fördelning över bladytan[2]).
Bladen är vanligen mer eller mindre röda på undersidan och har en uppvikt kant; bladnerverna är delvis luftfyllda.[2] Den nedre delen på den uppvika bladkanten är perforerad, för att släppa ut regnvatten; på både under- och utsidan av bladet finns kraftiga taggar.[2]
Jättenäckros blommar nattetid, och växten använder sig av skalbaggar för sin pollinering. Varje blomknopp blommar endast två nätter – den första natten som vit och den andra som rosa. Skalbaggarna flyger bara till vita blommor. Växten förlänger pollineringstiden genom att under dagen mellan de två blomningsnätterna i praktiken stänga inne pollinerande skalbaggar i den slutna blomknoppen. Vid natt två öppnas blomman återigen, och skallbaggarna kan flyga ut igen.[1]
Växten för frön som är stora som ärtor. Dessa används av lokalbefolkningen i Amazonas som föda, genom att fröna torkas och mals till mjöl som används till särskilda bakverk.[1]
Victoria amazonica är Guyanas nationalblomma och finns avbildad i landets statsvapen. Arten växer naturligt i bifloderna till Amazonfloden och upptäckte 1840 av en engelsk upptäcktsresande till Guyana. Växten vållade därefter så stor uppmärksamhet att arten fick namn efter den brittiska drottningen, Victoria.[1]
Jättenäckros förekommer i odling, bland annat i inomhusbassänger vid botaniska trädgårdar (i Bergianska trädgården blommande sedan 1904). I svenska förhållanden, med sitt svagare dagsljus, kan växtens blommor vara delvis utslagna även under dagtid.[1]
Den nära släktingen sydlig jättenäckros (Victoria cruziana[1]) och liknande och är endast obetydligt mindre med grön bladundersida och högre uppvikta kanter.
Jättenäckros (Victoria amazonica) är en art i familjen näckrosväxter. Den förekommer naturligt i Amazonas flodsystem i Brasilien, Colombia, Guyana och Peru.
Першого січня 1837 англійський мандрівник Річард Шомбург записав у подорожньому щоденнику про чудове відкриття[2]:
«Я задумливо дивився на розстелену навколо мене водяну гладь, як раптом якийсь дивний предмет вдалині, біля самого південного краю річки, прикував до себе мою увагу. Я не міг навіть скласти собі ніякого поняття, що це за предмет, і лише прискорено просувався до нього у своєму човнику, весь охоплений подивом. Скоро я опинився перед одним з чудес рослинного світу і забув всі тривоги та негаразди! Я був насамперед ботаніком і в цей момент почувався найщасливішою людиною у світі. Переді мною стелилися гігантські листки, що мали від 5 до 6 футів (1,5 −1,8 м) у поперечнику, зверху яскраво-зеленого кольору, знизу світло-фіолетового, що граціозно плавали на воді. Цього мало: я бачив оточені якимось чарівним сяйвом величезні квіти; кожна складалася з незліченної кількості пелюсток, переливалася від чисто білого кольору в найніжніший рожево-червоний і, нарешті, у вогненно-пурпуровий колір. Нерухома гладь води суцільно була вкрита цими дивовижними кольорами; для мене як би розвернувся новий світ предметів, гідних великого подиву. Чашолистки, які підтримують знизу квітку, були завтовшки в один дюйм (2,5 см) і вкриті гнучкими голками. Розквітла квітка мала до одного фута (30 см) в поперечнику і складалася з сотень пелюсток. При початку розпускання квітка мала по краях ніжно-біле забарвлення, середина ж була пурпурова, — здавалося, переді мною лежало нічим не прикрите серце яке б'ється! Кров із серця прагнула назовні, мало-помалу забарвлюючи навколишні пелюстки в ніжно-рожевий колір; через день рожево-червоне забарвлення поширювалася по всій квітці. Ні з чим незрівнянна краса цієї водяної лілії з'єднується з чудовим ароматом».
Шомбург назвав квітку німфея вікторія, на честь англійської королеви Вікторії. Через деякий час німфу амазонську стали називати: вікторія регія (Victoria regia) — вікторія королівська.[2]
«Апона» — пташина сковорідка — називають індіанці цю квітку за форму круглого листя із загнутими догори краями[2].
По величезним листям вікторії-регії бігають птиці (піоссокі). У воді, яка збирається в її листі, птахи купаються, як у ванні. Один лист може витримати 35 кілограмів. Місцеве населення використовує листя, щоб перебратися на другий берег річки.[3] Лист підтримують з нижньої сторони товсті жилки — поперечини, розташовані ґратками. Плоди вікторії-регії, величиною з кокосовий горіх або невелику диню, наповнені борошнистим насінням, яке вживають в їжу. Іспанці, що живуть в Америці, називають вікторію регію «маїс дель аква» (ісп. Mais del aqua) — водяний маїс (кукурудза).[2]
Садівники намагалися з привезеного насіння вирощувати вікторію-регію в оранжереях. Споруджували басейни з підігрітою до 24° за Реомюром водою. Після довгих і наполегливих спроб протягом чотирьох років в англійському місті Чадсворті садівникам вдалося домогтися цвітіння вікторії-регії. Вперше на чужині вона зацвіла 8 листопада 1849.[2]
Натовпи відвідувачів милувалися дивом з річки Амазонки. Художники змальовували квітку. Фотографи знімали дітей, що стоять і сидять на листках вікторії-регії. Відвідувачі вдихали прекрасний аромат, що нагадує запах ананаса. Ботаніки вивчали квітку. Вони виявили, що температура квітки вище температури навколишнього повітря на 11° за Реомюром (13,75°С).[2]
Сіра чапля на листку Вікторії амазонської
Парк Kobe Kachoen в Кобе, Японія
Вікторія амазонська в Ботанічному саду Калькутти
Nong tằm hay còn gọi súng nia, sen a-ma-dôn, sen vua (danh pháp khoa học: Victoria amazonica) là một loài thực vật có hoa, kích thước lớn nhất Họ Súng.
Lá cây này có đường kính lên đến 3 mét nổi trên mặt nước, thân cây chìm dưới nước dài đến 8 mét. Hoa màu trắng và chuyển dần màu hồng khi chiều tối. Đây là loài sinh sống ở vùng nước nông ở lưu vực sông Amazon. Súng nia là quốc hoa của nước Guyana.
Loài này thuộc chi Victoria trong Họ Súng, đôi khi trong họ Euryalaceae.[1] Mô tả đầu tiên được xuất bản về chi này là bởi John Lindley vào tháng 10 năm 1837, căn cứ trên mẫu cây đưa từ British Guiana bởi Robert Schomburgk. Lindley đã đặt tên chi theo tên nữ hoàng Victoria, và loài Victoria regia.[2]
Mặt dưới lá cây
Flower bud, Adelaide Botanic Gardens
In Kobe Kachoen
In Phipps Conservatory and Botanical Gardens, Pittsburg
Victoria Regia in bloom in the Hortus Botanicus Leiden at the end of the 19th century
Nong tằm hay còn gọi súng nia, sen a-ma-dôn, sen vua (danh pháp khoa học: Victoria amazonica) là một loài thực vật có hoa, kích thước lớn nhất Họ Súng.
Lá cây này có đường kính lên đến 3 mét nổi trên mặt nước, thân cây chìm dưới nước dài đến 8 mét. Hoa màu trắng và chuyển dần màu hồng khi chiều tối. Đây là loài sinh sống ở vùng nước nông ở lưu vực sông Amazon. Súng nia là quốc hoa của nước Guyana.
Minh họa bởi Fitch, 1851Loài này thuộc chi Victoria trong Họ Súng, đôi khi trong họ Euryalaceae. Mô tả đầu tiên được xuất bản về chi này là bởi John Lindley vào tháng 10 năm 1837, căn cứ trên mẫu cây đưa từ British Guiana bởi Robert Schomburgk. Lindley đã đặt tên chi theo tên nữ hoàng Victoria, và loài Victoria regia.
Растение имеет крупное клубневидное корневище с длинными шнуровидными корнями. Придаточные цилиндрические корни растения многочисленные[2].
Плавающие листья широкие, имеют чаще круглую форму, черешки прикреплены почти к середине листа, края листа чаще загнуты вверх. Диаметр листа может превышать 2 м. Усиленные снизу полыми рёбрами листья растения могут выдержать вес более 30 кг[3], иногда до 50 кг[4]. Нижняя сторона листа полностью покрыта острыми и длинными шипами, которые защищают лист от травоядных рыб и других водных животных[4]. Нижняя сторона листа виктории амазонской тёмно-фиолетового или коричневато-красного цвета[2]. По краям листа имеются небольшие щели в «бортах», через которые вся лишняя влага уходит с поверхности листа[4].
Цветки растения размещаются под водой и появляются на поверхности воды только один раз в году во время цветения, которое длится всего 2—3 дня[4]. Цветки виктории амазонской ароматные[2][3], раскрываются только по одному. Бутоны грушевидные[2]. Лепестки цветков очень многочисленные (до 60 лепестков на цветке), продолговатые, вогнутые[2]. Во время цветения размещённые над водой цветки в раскрытом состоянии имеют диаметр 20—30 см[3]. Цветки распускаются вечером, остаются открытыми до утра следующего дня, затем погружаются под воду и открываются вновь после полудня второго дня цветения. В первый день цветения цветки распускают лепестки нежно-белого цвета. На следующий день они приобретают нежно-розовый цвет, а затем тёмно-малиновый или фиолетовый цвет. После этого цветки растения опускаются под воду и больше не появляются[4]. При определённых условиях возможно также длительное цветение растения в течение нескольких месяцев: с конца июня по октябрь[3]. Под водой образуется большой плод, который содержит небольшие (размером с горошину) семена чёрного цвета[4]. Созревание семян длится до 2 месяцев. В условиях дикой природы растение может прожить до 5 лет[4].
После открытия виктории амазонской начались многочисленные попытки по культивированию этого растения. Но почти все попытки культивировать растение оказались безуспешными. И только в 1849 году виктория амазонская впервые зацвела в английском ботаническом саду Кью-гарденс. Садовником, добившимся успеха, был Джозеф Пакстон, садовник герцога Девонширского, который в дальнейшем использовал принцип жилкования листа этого растения при проектировании дворца «Кристал Палас» в Лондоне. В том же году виктория цвела в Бельгии (Гент) в хозяйстве Луи Ван Гутта. На открытом воздухе викторию впервые культивировал Борзиг (Берлин).
Подобные попытки были предприняты Колумбийским ботаническим садом. В 1975 году одна из этих попыток увенчалась успехом[4].
В России в Петербургском ботаническом саду виктория была выращена и зацвела в 1864 году. В Москве в 1907 году была предпринята успешная попытка вырастить викторию на открытом воздухе. Растение было высажено в пруд, куда провели трубы отопления, а на ночь пруд закрывали листами стекла. При таком уходе растение нормально развивалось пасмурным летом 1907 года и зацвело.
Проблемой была также перевозка семян в Европу через Атлантику: семена быстро теряли всхожесть. Проблему удалось решить, перевозя семена в бутылках с холодной водой (+5… +8 градусов). В таких условиях семена сохраняют всхожесть до 2 лет (по другим данным до 5 лет). Сейчас семена пересылают в пробирках с водой.
Виктория амазонская хорошо растёт на ярком солнечном свете в воде на глубине 1 метр. Чем глубже водоём, тем крупнее вырастают листья растения. Минимальная температура для выращивания растения составляет 25 °С. Виктория амазонская размножается семенами[3]. Как правило, растение не зимует и выращивается как однолетнее растение. За сезон растение даёт 25 — 35 цветков, каждый держится 2 дня. Семена прорастают на 14-й день после посева. На 14 — 17-й день после прорастания растение даёт первый плавающий лист. 20-й лист имеет диаметр 2 м и выдерживает тяжесть 16 кг. После появления 30-го листа появляется первый бутон. Далее бутоны появляются через 2 дня. В 1908 году в оранжерее МГУ на однолетней виктории появилось за лето 41 лист и 15 цветков.
Семена сеют в январе, проращивают при уровне воды 1 — 2 см. Первый раз растения пересаживают, когда корни достигнут в длину 3 — 4 см, в горшочки размером 5 см в смесь суглинисто-дерновой земли и речного песка (4:1). Чтобы вода не размыла почву, её присыпают песком. Пересаженные растения помещают в бассейн со слоем воды 5 — 6 см над растением. За время выращивания 3 — 4 раза делают перевалку до высадки на постоянное место в бассейн. При этом в почву добавляют 1 часть навозно-перегнойной земли и 1/6 части перегнившего навоза. Во второй половине апреля растение имеет листья диаметром 10 — 15 см. В конце апреля — начале мая растение высаживают на постоянное место в бассейн. Уровень воды поддерживают на 3 — 5 см выше центрального листа растения. В вегетационный период нуждается в большом количестве питательных веществ. Одному растению для нормального развития требуется 1.5 — 2 кубометра питательного грунта — смеси дерновой, перегнойной и листовой земли (3:1:1) с добавлением 1/5 объёма речного песка. В период роста подкармливают навозом в марлевых мешках по 1 — 2 кг 2 — 3 раза за сезон.
В период роста виктория повреждается тлями, улитками и слизнями. Опасно для растения развитие в воде водорослей, бурно идущее при наличии в почве свежего навоза.
В культуре известен гибрид «Imperialis» — более мелкий и менее теплолюбивый, чем природная форма. Диаметр листа 1 м, высота бортов 10 — 12 см. Гибридная форма между V. amazonica и V. cruziana носит название «Longwood Hybrid».
Растение имеет крупное клубневидное корневище с длинными шнуровидными корнями. Придаточные цилиндрические корни растения многочисленные.
Плавающие листья широкие, имеют чаще круглую форму, черешки прикреплены почти к середине листа, края листа чаще загнуты вверх. Диаметр листа может превышать 2 м. Усиленные снизу полыми рёбрами листья растения могут выдержать вес более 30 кг, иногда до 50 кг. Нижняя сторона листа полностью покрыта острыми и длинными шипами, которые защищают лист от травоядных рыб и других водных животных. Нижняя сторона листа виктории амазонской тёмно-фиолетового или коричневато-красного цвета. По краям листа имеются небольшие щели в «бортах», через которые вся лишняя влага уходит с поверхности листа.
Цветки растения размещаются под водой и появляются на поверхности воды только один раз в году во время цветения, которое длится всего 2—3 дня. Цветки виктории амазонской ароматные, раскрываются только по одному. Бутоны грушевидные. Лепестки цветков очень многочисленные (до 60 лепестков на цветке), продолговатые, вогнутые. Во время цветения размещённые над водой цветки в раскрытом состоянии имеют диаметр 20—30 см. Цветки распускаются вечером, остаются открытыми до утра следующего дня, затем погружаются под воду и открываются вновь после полудня второго дня цветения. В первый день цветения цветки распускают лепестки нежно-белого цвета. На следующий день они приобретают нежно-розовый цвет, а затем тёмно-малиновый или фиолетовый цвет. После этого цветки растения опускаются под воду и больше не появляются. При определённых условиях возможно также длительное цветение растения в течение нескольких месяцев: с конца июня по октябрь. Под водой образуется большой плод, который содержит небольшие (размером с горошину) семена чёрного цвета. Созревание семян длится до 2 месяцев. В условиях дикой природы растение может прожить до 5 лет.
亞馬遜王蓮(學名:Victoria amazonica)是王蓮屬下的一種,是睡蓮科最大的植物。它原產於亞馬遜河盆地,被圭亞那當作國花。
亞馬遜王蓮的葉子直徑可達三米,莖長可達七至八米。剛開的花呈白色,但一夜之閒就會變成粉色。花的直徑也有40釐米。[1]
亞馬遜王蓮(學名:Victoria amazonica)是王蓮屬下的一種,是睡蓮科最大的植物。它原產於亞馬遜河盆地,被圭亞那當作國花。
亞馬遜王蓮的葉子直徑可達三米,莖長可達七至八米。剛開的花呈白色,但一夜之閒就會變成粉色。花的直徑也有40釐米。
Victoria regia
和名 オオオニバス(大鬼蓮)オオオニバス(大鬼蓮、Victoria amazonica)は、スイレン科の水生植物である。非常に大きな浮葉を水面に展開することで知られる。
直径3m以上になる大きな丸い葉をもち、水面にその葉を浮かべている。属名の Victoria は、イギリスのビクトリア女王にちなんで命名された[1]。
アマゾン川原産。花は夕方から咲き始め、はじめは白色であるが、翌朝にはピンク色に変化している。花の直径は約40cmで、送粉者となっているのは主に甲虫である。
オオオニバスは、1832年にアマゾン川の上流で、ドイツの植物学者、エドゥアルト・フリードリヒ・ペーピッヒによって発見された。1800年代にイギリスに持ち込まれ、デヴォンシャー公やノーサンバーランド公爵といったヴィクトリア朝の園芸家がこぞって栽培し、大輪の花を最初に開花させることを競い合っていた。1837年には種子が船旅の途中で枯死するなどといったこともあったが、1847年にキューガーデンに種子が届き、発芽、生育に成功した。そして、その苗を譲り受けた造園家のジョセフ・パクストン (デヴォンシャー公に仕えていた) が、1849年に開花に成功させた[2]。
オオオニバスはその目立つ外見から、人々の関心を集めてきた。例えばウォルター・フィッチとウィリアム・ジャクソン・フッカーは、キューガーデンで栽培された個体の標本を元に、1851年に『Victoria Regia』(オオオニバスの当時の学名)というイラスト主体の書籍を刊行し、「正確で、そして美しい」[3]と賞賛された。
オオオニバスが属するオオオニバス属は、通常スイレン科に分類されるが、近縁なオニバスと共にオニバス科として分類されることもある[4]。オオオニバス属には、本種の他にはパラグアイオオオニバス (V. cruziana) のみが記載されている。
オオオニバスは、1837年にジョン・リンドレーによって Victoria regia として学術的に記載された[5]。しかし1832年にエドゥアルト・フリードリヒ・ペッピックにより Euryale amazonica として先に記載されていた植物[6]と同種であるとされ、1850年にジェームズ・ド・カール・ソワービーにより、学名の規約(先取権)に従って Victoria amazonica に改められた(属は変更された)。しかしリンドレーはこれを認めておらず、この学名が定着したのは20世紀に入ってからであった[7]。
浮葉は円形で、全長2-3m、縁が10-15cmほど反り返って、盆形になっている[8]。しかに葉の縁に切れ込みがあるため、葉に水はたまらないようになっている。花は直径20-40cm、夕方頃から白い花弁を展開させて芳香を発し、夜のうちにコガネムシなどの送粉者が訪れる。そして翌朝になると一度花弁を閉じ、花の中に送粉者を閉じ込める[8]。そのように閉じ込めている間に雄しべが開いて、花の中で動きまわる送粉者に花粉が付着する。その次の朝に再び開花して、送粉者は外に放たれ、別の花に飛び移って受粉する。その間に白色であった花の色はピンク色に変化し、芳香も少なくなるため、他の甲虫類があまり寄り付かなくなる[9]。このような機構によって自家受粉を防いでいるものと考えられている。
果実は楕円形で、全体に刺が生えている。その中に大きさ1cmほどの黒色の種子が詰まっており、熟したあとに水中に落下する。種子は1-3ヶ月後に発芽することもあるが、環境条件が悪ければ2-3年の間休眠することもある[2]。
観賞用として、植物園などで栽培される。大型になったオオオニバスの葉は浮力が強く、子供を葉の上に乗せるといったイベントが開かれることもある[10]。なお植物園で栽培される場合、本種とパラグアイオオオニバスとの交雑種が用いられることもあるとされる[10]。
葉に乗るアオサギ