nomes no trilho de navegação
El llop (Canis lupus) és un mamífer de l'ordre dels carnívors. El ca (Canis lupus familiaris) és descendent del llop, i es considera una subespècie de llop, les diferències més notables entre els uns i els altres són (en el cas del llop) les orelles una mica més dretes, el morro més punxarrut, una mandíbula molt forta i urpes més llargues, tot i que, com que existeix una gran varietat de llops i, sobretot, de races de gossos, és difícil matisar-ne les diferències. Els gossos més semblants als llops són els de tipus spitz (com els huskies, els akita o els Alaska, per exemple) i algunes races de gossos de pastor (com el gos de pastor alemany), per altra banda races com el chihuahua o el bulldog s'hi assemblen ben poc.
Antigament els llops eren abundants i habitaven Nord-amèrica, Euràsia i l'Orient Mitjà (i Oceania si es considera el dingo un llop), però per una sèrie de raons relacionades amb l'ésser humà, incloent-hi la caça, actualment els llops habiten una zona molt més reduïda de la que havien arribat a ocupar. Aquesta caça és per evitar que els llops es mengin les ovelles i també per esport. Encara que està classificat com a una espècie poc amenaçada, en algunes zones, com als Estats Units continentals, estan classificats com a espècie amenaçada o en perill.
El llop, essent un depredador, és una part important dels ecosistemes als quals pertany. Els llops són animals molt adaptables que poden viure en boscos, muntanyes, tundres, taigàs i praderies.
Tot i que els orígens del llop encara són debatuts, teories recents diuen que les espècies primer evolucionaren al sud-est asiàtic durant el Plistocè. Les anàlisis d'ADN mitocondrial de les subespècies asiàtiques permeten establir als científics un punt en el qual el llinatge dels llops s'originà. Les espècies asiàtiques daten de fa 800.000 anys, mentre que les europees i les nord-americanes són de fa 150.000 anys.
El pes i la mida del llop pot variar considerablement al llarg del món i (com en altres espècies) tendeix a incrementar-se proporcionalment amb la latitud. L'altura és generalment de 0,6-0,9 metres fins a l'espatlla i un pes d'entre 32 i 62 kg. Encara que no se'n veuen gaire, hi ha llops de més de 77 kg trobats a Alaska i al Canadà. El llop salvatge més pesant, que fou mort a Alaska el 1939, pesava 80 kg. Hi ha alguns casos sense confirmar de llops caçats al nord-est de Rússia que arribaven als 100 kg. Els llops més petits són de les subespècies dels llops àrabs. Les femelles poden pesar 10 kg en la maduresa. Les femelles en una població així pesen aproximadament 20% menys que els mascles. Els llops poden mesurar d'1,3 a 2 metres del musell fins a la cua. La cua és aproximadament la quarta part de la longitud total del cos.
Els llops tenen les característiques ideals per fer viatges llargs. El seu pit estret i la seva potent esquena i unes fortes cames faciliten una locomoció eficient. Són animals capaços de recórrer diversos quilòmetres trotant a una velocitat de 10 km/h i poden arribar a velocitats puntuals de 65 km/h en una persecució. Mentre corren poden fer salts de cinc metres. Les potes dels llops estan fetes per caminar amb facilitat per una gran varietat de terrenys, especialment neu. Tenen una petita membrana entre cada dit, cosa que els permet moure's per la neu amb més facilitat que les seves preses. Els llops són digitígrads i aquest fet els permet distribuir el seu pes adequadament a les superfícies nevades. Les potes davanteres són més llargues que les de darrere i tenen un dit vestigial, que no existeix a les potes de darrere, sent les seves grapes de color fosc i no retràctils. Pèls estarrufats i urpes contundents milloren l'aferrament en superfícies relliscoses i vasos sanguinis especials eviten que els coixinets de les potes es refredin. Unes glàndules els ajuden a moure's per grans extensions mentre informa els altres sobre el seu parador.
En algunes ocasions el llop pot semblar més pesant del que és realment a causa del seu voluminós pelatge, compost per dues capes. La primera capa s'utilitza per repel·lir l'aigua i la brutícia. La segona és un dens subpelatge resistent a l'aigua que aïlla el llop. L'animal es converteix en una gran mata de pèl al pas de la primavera a l'estiu. Un llop es frega normalment contra objectes com roques i branques per perdre pelatge. El subpelatge normalment és gris sense tenir en compte l'aparença del pelatge exterior. Els llops tenen diferents pelatges durant l'hivern i l'estiu que alternen la primavera i la tardor. A diferència dels mascles, les femelles tendeixen a conservar els seus pelatges hivernals després de la primavera.
Els colors varien: van des del gris al gris marró, passant per totes les gammes de colors canines (blanc, vermell, marró i negre). Aquests colors tendeixen a barrejar-se en moltes poblacions per formar individus predominantment mesclats, encara que no és infreqüent que un individu o una població sencera sigui del mateix color (normalment tots negres o tots blancs). El color del pelatge a vegades correspon amb l'ambient en què una població de llops viu. Per exemple, els llops blancs són molt més comuns a àrees nevades. Amb el creixement van adquirint un to grisós en el pelatge. Normalment es creu que la coloració del pelatge del llop serveix com a mecanisme de camuflatge. Això no és del tot correcte. Alguns científics han demostrat que la barreja de colors té més a veure amb emfasitzar gestos, com el maquillatge que fan servir alguns humans. Quan neixen, els cadells tendeixen a tenir el pelatge més fosc i ulls blaus que es tornen de color groc-daurat o taronges quan tenen 8-16 setmanes. Encara que és extremadament inusual, és possible que un adult tingui els ulls blaus.
Els seus llargs i poderosos musells ajuden a distingir-los dels coiots i dels xacals, que tenen els musells més estrets i dels gossos que generalment els tenen més petits. Els llops també es diferencien en certes dimensions cranials, tenint un angle orbital més petit que, per exemple, els gossos (>53 graus dels gossos comparats amb els <45 graus dels llops) i comparativament amb més capacitat cerebral, essent la volta craniana 20% més gran. La grandària de les potes, ulls grocs i dents més grans ajuden a distingir els llops d'altres canidae, particularment gossos. Existeix una glàndula olorífica present a la base de la cua dels llops, que els gossos no tenen, la qual cosa confereix a cada individu un rastre aromàtic únic, que permet identificar-se entre ells. Els llops i la majoria dels gossos grans comparteixen una dentadura idèntica: el maxil·lar superior té sis incisius, dos canins, vuit premolars i quatre molars. El maxil·lar inferior té sis incisius, dos canins, vuit premolars i sis molars. Els quatre premolars superiors i els primers molars inferiors constitueixen les dents carnasials, que són eines essencials per tallar carn. Les llargues dents canines també són molt importants, ja que estan dissenyades per mantenir i contenir la presa. Per tant, qualsevol lesió a la mandíbula o a les dents pot ser devastadora per a un llop, destinant-lo a la inanició o a la incapacitat.
Normalment, només la parella alfa de la llopada es reprodueix. L'aparellament té lloc entre el gener i l'abril— com més gran latitud, més tard. Una llopada generalment té una sola ventrada, llevat que el mascle alfa s'aparelli amb una o diverses femelles subordinades. En circumstàncies normals la femella alfa mira de dominar les altres femelles en l'època d'aparellament, mantenint-les allunyades del mascle alfa.
El període de gestació dura 60-63 dies. Els cadells, dits llobatons, llobarrons/lloparrons, llobarrets o llobets amb un pes de 0,5 kg, neixen cecs, sords i depenen de la seva mare. Neixen entre un i catorze cadells per ventrada, que resideixen a la llodriguera fins que tenen tres setmanes d'edat. La llodriguera està situada normalment en terres altes a prop d'una font d'aigua i té una petita "habitació" oberta al final d'un túnel. Durant aquest temps, els cadells es fan cada vegada més independents i comencen a explorar els voltants de la llodriguera que deixaran quan tinguin les cinc setmanes d'edat.
Durant les primeres quatre o cinc setmanes de vida, els cadells comencen a apropar-se a l'entrada del cau i en un parell de setmanes s'atreviran a allunyar-se per a començar les seves petites exploracions, començant a cercar sempre quelcom de comestible.
Com a superdepredador, el llop comparteix el mateix estadi ecològic que els humans. Els canvis en la disponibilitat de recursos alimentaris del llop (grans i petits herbívors) al llarg d'Europa ben entrada l'edat moderna pressionà cada cop més als llops a alimentar-se d'animals domesticats (ovelles, gossos…) entrant en competència directa amb l'activitat ramadera. A Espanya el 27 de gener de l'any 1788 es publicà una Reial Cèdula de Carles III, a rau d'un expedient realitzat pel comte de Campomanes, també president de la Mesta, sobre extermini de llops, guilles, genetes, gats mesquers i linxs entre d'altres.[1] En aquest document oficial s'estableix la realització de dues batudes anuals contra aquests animals, una el gener i l'altra el setembre o l'octubre, en cada partit de corregiment amb les despeses a càrrec del municipi. A banda la mort de cada llop es premiava amb diners, prèvia entrega de la pell, les potes i el cap al jutge de corregiment per tal d'evitar frau. Pocs anys després la Reial Cèdula de 1788 fou modificada per Carles IV, abolint les batudes, per improductives i duplicant el preu dels premis a l'entrega dels animals (1795). Pagant-se entre 22,2 i 145,2 rals, segons si es tractava d'una cria o d'una femella amb ventrada.[1] El 1808 amb el premi de capturar una lloba es podia adquirir 16 dotzenes d'ous, bé relativament car en la societat agrària d'aquell temps.[1]
Al corregiment de Girona les captures foren anotades en llibres d'actes aixecades davant de notari, pel que es coneixen indirectament les variacions en la mida de les poblacions a partir de les captures realitzades. Així doncs, entre el segle XVIII i el XIX, s'estima que en aquest corregiment la població de llops s'hauria reduït en dues vegades i mitja.[1] Quan es té constància de la professió de la persona que presenta les captures, és palès que no eren realitzades per professionals ("llobers"), sinó principalment pels propis implicats en els danys causats pel llop (ramaders), per altres persones implicades amb el treball agrícola (jornalers) i eventualment persones amb altres professions. L'elevat preu que es pagava per la peça era una ajuda suplementària en les èpoques de l'any en què les rendes procedents del treball al camp eren minses.
Durant la segona meitat del segle XIX a Catalunya el llop fou perseguit fins a la seva pràctica extinció. Sembla que fou durant la tercera guerra carlina (1872 - 1876) quan foren abatuts els darrers exemplars dels quals es té constància, una femella amb cria, a la zona de la Lluera, Mont-ral, l'any 1875.[2] Tanmateix, al Matarranya (Franja) es troba documentació sobre la captura dels darrers exemplars a principis de segle XX i a la Terra Alta se'n capturà un exemplar el 1935.
Més recentment, l'any 1999 apareix un llop a la Catalunya Nord, a la serra de Madres. Ja el 2004 es fa pública la presència del llop al Parc Natural del Cadí-Moixeró[3] i el 2008 a la Cerdanya.[4] El març del 2010 es fa pública la presència de sis llops diferents, corresponents a mostres preses el 2008, un dels quals podria ser una femella detectada al Parc Natural del Cadí-Moixeró.[5] A l'abril del 2011 es fa pública la presència de llops més al sud a la zona de Castellterçol i altres localitats del Moianès i es produeixen atacs a alguns ramats. El Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural havia identificat un mínim de tretze llops a Catalunya. Arran d'aquests atacs, la Direcció General de Medi Natural ha proporcionat cadells de mastí dels Pirineus que proporcionin protecció als ramats. De totes maneres, Jordi Ruiz, representant de Medi Natural, comunicà que "la Generalitat no treballa en plans de reintroducció", tot i que recalcà que "sabem que el llop pot tenir efectes positius controlant les poblacions d'ungulats: senglars, cabirols, daines, muflons…"[6]
El 2011 es varen fer 7 observacions confirmades a prop de Setcases i al Ripollès, el 2013 va ser fotografiat i el 2014 varen fer-li fotos de qualitat a la rodalia de Queralbs.[7]
Durant el 2015 es feren nou noves fotografies d'exemplars de llop a Catalunya, sis al Ripollès i tres a la Cerdanya. Tots els exemplars eren d'origen francoitalià. També se n'observaren a la resta de comarques amb la presència confirmada: l'Alt Urgell, el Solsonès, el Moianès i el Berguedà.
El llop i l'home llop, que n'hereta els trets bàsics, són vistos a la cultura com a arquetip de l'animal salvatge. Per aquest motiu la visió sobre aquest animal pot ser molt negativa (el llop com a monstre predador, com a símbol del perill) o molt positiva (el llop com animal noble que no es deixa domesticar, que està a prop de la natura). Per a Freud representa el desig i l'instint animal, per aquesta associació al món natural, fruit del fet que a Europa era l'animal més comú a l'antigor.
Així, el llop apareix com a enemic a molts contes populars, com La Caputxeta Vermella, Pere i el llop o Els tres porquets, entre d'altres. Molts llibres de fantasia o de literatura juvenil mantenen aquest tòpic, essent els llops aliats dels enemics com orcs, ogres, diables i altres criatures associades al bosc i a la foscor. Ja la mitologia grega mostrava el llop com a enemic, com es veu en la història de Licaó, on aquest és castigat a convertir-se en bèstia després de desafiar els déus. El Fenrir nòrdic esdevé al·legoria de la fi del món i de l'infern,[19] incorporant els trets del gos guardià de l'Hades i parts de l'aspecte dels dracs. Les divinitats associades a la mort, en efecte, sovint van vestides amb pells de llop (a Grècia) o tenen parts del seu cos de llop (les orelles entre els etruscs).[20] Fins i tot els déus han de fugir dels llops, com il·lustra Sköll. Els relats d'atacs de llops a poblats, magnificats, van alimentar durant segles aquesta llegenda negra, com per exemple la Bèstia de Gavaldà.
El llop en la concepció cultural vol vèncer les resistències de l'ésser humà per devorar-lo, es torna per tant un emblema de falsedat, com es veu a la frase "llop amb pell de xai", a les cites bíbliques que el titllen de fals o als paranys que intenten dur a terme els llops dels contes per apropar-se als ingenus, hereus de la faula clàssica d'Isop.
En canvi, el llop es pot mostrar com a animal noble, gairebé reial, per això apareix a nombrosos escuts d'armes o en els noms de les tribus primigènies indoeuropees, ja sigui com a fundador mític o com a emblema. La lloba que cria Ròmul i Rem aniria en aquesta línia, que modernament s'adapta en pel·lícules com Ballant amb llops (el llop reconeix l'home blanc com a digne) o El llibre de la selva (on també cria l'heroi). El Dispater gal o el llop que instrueix Merlí són figures fundadores pels pobles d'arrel celta. Molts antropònims mantenen aquest aspecte de llop com a fundador, com el cognom homònim català, el nom castellà de Lope o el Wolfgang alemany.
L'home prehistòric volia imitar el llop en la seva organització social i sobretot en el seu succés a la caça i per aquesta causa s'invocava en ritus específics, es dibuixava a la pintura rupestre de les coves i se n'ingeria una part de seva carn per a cercar-ne la protecció. Per aquest esguard, algunes bandes del segle XX es dibuixaven llops entre la roba.
La literatura a vegades s'ha volgut ocupar del llop no com a símbol sinó com a animal, com per exemple a la tradició que lliga el "germà llop" a Francesc d'Assís o els moderns romanços de Jack London. Aquest nou interès pel llop com a protagonista es veu també reflectit a pel·lícules com Balto o les versions inverses de les històries tradicionals, on el llop apareix com a víctima del prejudicis històrics.
La licologia (del grec "lýkos", "llop" i "logos", "estudi o ciència"') és la branca de la zoologia dedicada a l'estudi del llop (Canis lupus).[21][22]
El llop (Canis lupus) és un mamífer de l'ordre dels carnívors. El ca (Canis lupus familiaris) és descendent del llop, i es considera una subespècie de llop, les diferències més notables entre els uns i els altres són (en el cas del llop) les orelles una mica més dretes, el morro més punxarrut, una mandíbula molt forta i urpes més llargues, tot i que, com que existeix una gran varietat de llops i, sobretot, de races de gossos, és difícil matisar-ne les diferències. Els gossos més semblants als llops són els de tipus spitz (com els huskies, els akita o els Alaska, per exemple) i algunes races de gossos de pastor (com el gos de pastor alemany), per altra banda races com el chihuahua o el bulldog s'hi assemblen ben poc.
Antigament els llops eren abundants i habitaven Nord-amèrica, Euràsia i l'Orient Mitjà (i Oceania si es considera el dingo un llop), però per una sèrie de raons relacionades amb l'ésser humà, incloent-hi la caça, actualment els llops habiten una zona molt més reduïda de la que havien arribat a ocupar. Aquesta caça és per evitar que els llops es mengin les ovelles i també per esport. Encara que està classificat com a una espècie poc amenaçada, en algunes zones, com als Estats Units continentals, estan classificats com a espècie amenaçada o en perill.
El llop, essent un depredador, és una part important dels ecosistemes als quals pertany. Els llops són animals molt adaptables que poden viure en boscos, muntanyes, tundres, taigàs i praderies.
Vlk stepní je poddruh vlka obecného obývající především stepní oblasti v pásu od Rumunska a Maďarska přes Ukrajinu, jižní Rusko a oblast Kavkazu až po střední Asii a Kazachstán.
Vlci tohoto poddruhu jsou průměrné velikosti, váží obvykle 35–40 kg, tedy o něco méně než u nominátního poddruhu vlk eurasijský. Srst je řidší, hrubší a kratší. Boky jsou světle šedé, hřbet rezavě šedý nebo nahnědlý se silnou příměsí černých chlupů. Hřbetní srst v kohoutku obvykle délkou nepřesahuje 70–75 mm. Srst vlků z Kazachstánu a střední Asie obsahuje obvykle více červených tónů. Ocas je jen chudě osrstěný.
V tomto článku byl použit překlad textu z článku Steppe wolf na anglické Wikipedii.
Vlk stepní je poddruh vlka obecného obývající především stepní oblasti v pásu od Rumunska a Maďarska přes Ukrajinu, jižní Rusko a oblast Kavkazu až po střední Asii a Kazachstán.
Vlci tohoto poddruhu jsou průměrné velikosti, váží obvykle 35–40 kg, tedy o něco méně než u nominátního poddruhu vlk eurasijský. Srst je řidší, hrubší a kratší. Boky jsou světle šedé, hřbet rezavě šedý nebo nahnědlý se silnou příměsí černých chlupů. Hřbetní srst v kohoutku obvykle délkou nepřesahuje 70–75 mm. Srst vlků z Kazachstánu a střední Asie obsahuje obvykle více červených tónů. Ocas je jen chudě osrstěný.
Der Kaspische Wolf, Kaukasische Wolf[1] oder auch Steppenwolf[2] (Canis lupus campestris) ist eine Unterart des Wolfes (Canis lupus), der zur Familie der Hunde (Canidae) gehört. Er ähnelt dem Eurasischen Wolf (Canis lupus lupus).
Der Kaspische Wolf ist kleiner und leichter als der Eurasische Wolf. Zwischen Männchen und Weibchen besteht ein Geschlechtsdimorphismus: Rüden sind meistens größer und schwerer als Wölfinnen. Im Gegensatz zu wolfsähnlichen Haushunden sind Wölfe hochbeiniger und haben eine gerade Rückenlinie, während sie bei Hunden oft zum Schwanz hin abfällt. Der Wolfsschwanz ist buschig und gerade. Wölfe haben tendenziell kleinere Ohren, die zudem innen dicht behaart sind.
Kaspische Wölfe werden mit etwa zwei Jahren geschlechtsreif. Die Tragzeit dauert ungefähr neun Wochen. Ein Wurf besteht meist aus zwei bis sechs Welpen, die vom gesamten Rudel großgezogen werden. Nach ein bis drei Jahren verlassen die Jungtiere ihr Rudel, siedeln sich in der Nähe ihres alten Rudels an oder wandern fort.
Als Großraubtiere erbeuten Kaspische Wölfe vorwiegend Huftiere wie Rehe, Rothirsche und Wildschwein, allerdings zählen auch Robben zu ihrer Beute. Vorrangig werden ältere, kranke oder junge Tiere erbeutet, die einfacher zu überwältigen sind. Aufgrund der Tatsache, dass dem Kaspischen Wolf auch Nutztiere zum Opfer fallen, wird er als Schädling stark bejagt, sodass der Bestand rückläufig ist.
Der Kaspische Wolf lebt überwiegend in Vorderasien, in Kaukasien, zwischen dem Kaspischen und dem Schwarzen Meer. Er lebt sowohl in Steppen, als auch in Gebirgslandschaften oder in der Nähe von Gewässern. Seine Jagdgebiete erstrecken sich von Rumänien und Ungarn[3] im Westen, Afghanistan und Iran im Süden bis hin zum Ural-Gebirge und Kasachstan im Norden und Osten.
In einigen Regionen lebt er in unmittelbarer Nähe zu Menschen, sodass immer wieder Nutztiere ihm zum Opfer fallen. In wenigen Regionen wird der Kaspische Wolf auch als Wachhund gehalten.[4]
Anerkannte Synonyme für den Kaspischen Wolf sind argunensis Dybowski, 1922[3], bactrianus Laptev, 1929, cubanenesis Ognev, 1923 und desertorum Bogdanov, 1882.[5]
Genetische Untersuchungen an Wölfen aus der Kaukasus-Region (C. l. cubanensis) im Jahr 2014 ergaben, dass es sich bei der vermeintlichen Unterart aufgrund geringer genetischer Abweichungen um keine gültige Unterart des Wolfes handelt.[6] Dennoch werden Kaukasische Wölfe (C. l. cubanensis) und Steppenwölfe (C. l. campestris) teilweise noch als unterschiedliche Unterarten gelistet.[7]
Der Kaspische Wolf, Kaukasische Wolf oder auch Steppenwolf (Canis lupus campestris) ist eine Unterart des Wolfes (Canis lupus), der zur Familie der Hunde (Canidae) gehört. Er ähnelt dem Eurasischen Wolf (Canis lupus lupus).
The steppe wolf (Canis lupus campestris), also known as the Caspian Sea wolf, is a subspecies of grey wolf native to the Caspian steppes, the steppe regions of the Caucasus, the lower Volga region, southern Kazakhstan north to the middle of the Emba, and the steppe regions of the lower European part of the former Soviet Union. It may also occur in northern Afghanistan and Iran, and possibly the steppe regions of far eastern Romania, Hungary and other areas of Eastern Europe.[1] Studies have shown this wolf to be a host for rabies. Due to its close proximity to humans and domestic animals, the need for a reliable vaccine is high.[3]
Rueness et al. (2014) showed that wolves in the Caucasus Mountains, of the putative Caucasian subspecies C. l. cubanensis, are not genetically distinct enough to be considered a subspecies, but may represent a local ecomorph (population) of C. l. lupus.[4] In Kazakhstan, villagers sometimes feed the wolves and utilize them as “guard dogs”.[5]
It is of average dimensions, weighing 35–40 kg (77–88 lb), thus being somewhat smaller than the Eurasian wolf, and its fur is sparser, coarser, and shorter. The flanks are light grey, and the back is rusty grey or brownish with a strong admixture of black hairs. The guard hairs on the withers usually do not exceed 70–75 mm. The fur of steppe wolves in Middle Asia and Kazakhstan tends to have more reddish tones. The tail is poorly furred. The skull is 224–272 mm long and 128–152 mm wide.[1]
Steppe wolves occasionally surplus kill Caspian seals.[6]
The steppe wolf (Canis lupus campestris), also known as the Caspian Sea wolf, is a subspecies of grey wolf native to the Caspian steppes, the steppe regions of the Caucasus, the lower Volga region, southern Kazakhstan north to the middle of the Emba, and the steppe regions of the lower European part of the former Soviet Union. It may also occur in northern Afghanistan and Iran, and possibly the steppe regions of far eastern Romania, Hungary and other areas of Eastern Europe. Studies have shown this wolf to be a host for rabies. Due to its close proximity to humans and domestic animals, the need for a reliable vaccine is high.
Rueness et al. (2014) showed that wolves in the Caucasus Mountains, of the putative Caucasian subspecies C. l. cubanensis, are not genetically distinct enough to be considered a subspecies, but may represent a local ecomorph (population) of C. l. lupus. In Kazakhstan, villagers sometimes feed the wolves and utilize them as “guard dogs”.
El lobo de la estepa (Canis lupus campestris)[1] también conocido como lobo del Mar Caspio es una subespecie de lobo gris que habita principalmente en las estepas existentes en torno al mar Caspio, especialmente en el Cáucaso, sur de Kazajistán, norte de los montes Urales llegando en ocasiones a estar presente en zonas del norte de Irán y Afganistán, e incluso en las estepas de Hungría y Rumanía.[2]
De menor tamaño al lobo euroasiático más común (Canis lupus lupus) tiene un peso medio de 35 kilogramos, con un pelaje más denso y corto de color oscuro en su parte superior y grisáceo claro en sus zonas laterales. Se alimenta de pequeños y medianos mamíferos, llegando a observarse también la caza ocasional de focas del caspio.[3]
El lobo de la estepa (Canis lupus campestris) también conocido como lobo del Mar Caspio es una subespecie de lobo gris que habita principalmente en las estepas existentes en torno al mar Caspio, especialmente en el Cáucaso, sur de Kazajistán, norte de los montes Urales llegando en ocasiones a estar presente en zonas del norte de Irán y Afganistán, e incluso en las estepas de Hungría y Rumanía.
De menor tamaño al lobo euroasiático más común (Canis lupus lupus) tiene un peso medio de 35 kilogramos, con un pelaje más denso y corto de color oscuro en su parte superior y grisáceo claro en sus zonas laterales. Se alimenta de pequeños y medianos mamíferos, llegando a observarse también la caza ocasional de focas del caspio.
Le loup des Steppes (Canis lupus campestris) est une sous-espèce de loup de l'espèce Canis lupus. Il est originaire des steppes et déserts de Russie et d'Asie mineure.
Il est plus petit que le loup gris commun et il a un poil plus dur, plus court et plus clair. Son pelage est gris avec une teinte ocre.
Selon Mammal Species of the World (version 3, 2005) (25 août 2016)[1] :
Le loup des Steppes (Canis lupus campestris) est une sous-espèce de loup de l'espèce Canis lupus. Il est originaire des steppes et déserts de Russie et d'Asie mineure.
Il est plus petit que le loup gris commun et il a un poil plus dur, plus court et plus clair. Son pelage est gris avec une teinte ocre.
Il lupo delle steppe (Canis lupus campestris Dwigubski, 1804) è una sottospecie di lupo grigio originaria delle steppe pre-caspiche, delle regioni steppiche del Caucaso, della regione del Volga inferiore, del Kazakistan meridionale (dove si spinge a nord fino al medio corso dell'Emba), dei pre-Urali settentrionali e delle steppe europee dell'ex Unione Sovietica. Si incontra anche nell'Afghanistan settentrionale e in Iran e, talvolta, nelle steppe di Romania e Ungheria[2].
Il lupo delle steppe è una sottospecie di medie dimensioni, dal peso di 35 – 40 kg; è un po' più piccolo, quindi, del lupo eurasiatico ed ha pelo più rado, ruvido e corto. I fianchi sono grigio chiaro e il dorso grigio-ruggine o marroncino con un gran numero di peli neri. I peli di guardia sul garrese non superano i 70 – 75 mm. La pelliccia dei lupi delle steppe dell'Asia centrale e del Kazakistan tende ad assumere toni più rossastri. La coda è poco folta. Il cranio è lungo 224 – 272 mm e largo 128 - 152[2] .
Presso il fiume Teberda, le prede principali consistono di stambecchi e di cinghiali, a volte di camosci e di cervi nobili. Durante la primavera, quando i ghiacci si sciolgono ed espongono le carcasse di animali periti durante l'inverno, i lupi fanno concorrenza agli orsi.[3] Sulle rive del Mar Caspio, i lupi delle steppe, talvolta, uccidono le foche.[4]
Il lupo delle steppe (Canis lupus campestris Dwigubski, 1804) è una sottospecie di lupo grigio originaria delle steppe pre-caspiche, delle regioni steppiche del Caucaso, della regione del Volga inferiore, del Kazakistan meridionale (dove si spinge a nord fino al medio corso dell'Emba), dei pre-Urali settentrionali e delle steppe europee dell'ex Unione Sovietica. Si incontra anche nell'Afghanistan settentrionale e in Iran e, talvolta, nelle steppe di Romania e Ungheria.
Serigala steppe (Canis lupus campestris) ialah satu subspesies serigala kelabu yang asli di steppe Kaspia, rantau steppe Kaukasus, hilir rantau Volga, Kazakhstan selatan yang utara ke tengah Sungai Emba, Ural utara, dan rantau steppe hilir bahagian Eropah bekas Kesatuan Soviet. Ia mungkin juga hadir di Afghanistan dan Iran utara dan kadang-kadang rantau steppe Romania dan Hungary.[1]
Ia berdimensi purata, berberat 35–40 kg (77–88 lb), maka sedikit lebih kecil daripada serigala Eurasia dan bulunya lebih jarang, lebih kasar dan lebih pendek. Lambungnya berwarna kelabu cerah, dan belakangnya kelabu kekaratan atau keperang-perangan dengan campuran kuat bulu hitam. Rerambut pengawalnya pada kelasa biasanya tidak melebihi 70–75 mm (2.8–3.0 in). Bulu serigala steppe di Asia Tengah dan di Kazakhstan cenderung untuk mempunyai lebih ton kemerah-merahan. Ekornya kurang berbulu. Tengkoraknya berukuran panjang 224–272 mm (8.8–10.7 in) dan lebar 128–152 mm (5.0–6.0 in)e.[1]
Serigala steppe kadang-kadang berlebih-lebih membunuh anjing laut Kaspia.[3]
Serigala steppe (Canis lupus campestris) ialah satu subspesies serigala kelabu yang asli di steppe Kaspia, rantau steppe Kaukasus, hilir rantau Volga, Kazakhstan selatan yang utara ke tengah Sungai Emba, Ural utara, dan rantau steppe hilir bahagian Eropah bekas Kesatuan Soviet. Ia mungkin juga hadir di Afghanistan dan Iran utara dan kadang-kadang rantau steppe Romania dan Hungary.
Ia berdimensi purata, berberat 35–40 kg (77–88 lb), maka sedikit lebih kecil daripada serigala Eurasia dan bulunya lebih jarang, lebih kasar dan lebih pendek. Lambungnya berwarna kelabu cerah, dan belakangnya kelabu kekaratan atau keperang-perangan dengan campuran kuat bulu hitam. Rerambut pengawalnya pada kelasa biasanya tidak melebihi 70–75 mm (2.8–3.0 in). Bulu serigala steppe di Asia Tengah dan di Kazakhstan cenderung untuk mempunyai lebih ton kemerah-merahan. Ekornya kurang berbulu. Tengkoraknya berukuran panjang 224–272 mm (8.8–10.7 in) dan lebar 128–152 mm (5.0–6.0 in)e.
Serigala steppe kadang-kadang berlebih-lebih membunuh anjing laut Kaspia.
O lobo-da-estepe (Canis lupus campestris), também conhecido como lobo do Mar Cáspio, é uma subespécie do lobo-cinzento nativo das estepes do Mar Cáspio, das regiões estepes do Cáucaso, da região do baixo Volga, do sul do Cazaquistão do norte ao meio do rio Emba, do norte dos Montes Urais, e das regiões estepes da parte baixa europeia da ex-União Soviética. Pode também ocorrer no norte do Afeganistão e do Irã e ocasionalmente nas regiões estepes da Romênia e Hungria.[1]
Rueness et al. (2014) demonstrou que lobos da Cordilheira do Cáucaso da subespécie putativa caucasiana, C. l. cubanensis, não são suficientemente distintos geneticamente para serem considerados uma subespécie, mas podem representar uma ecomorfologia local do C. l. lupus.[2] No Cazaquistão é comum aldeões mantê-los como cães de guarda.[3]
É de dimensões medianas, pesando em torno de 35–40 kg, sendo assim um pouco menor que o Lobo-comum e seu pelo é mais esparso, mais grosso e mais curto. Os flancos são cinza claro, e as costas são cinza-ferrugem ou acastanhadas com uma forte mistura de pelos negros. Os pelos de guarda nas cernelhas normalmente não excedem 70–75 mm. O pelo do lobo da estepe na Ásia Central e no Cazaquistão tende a possuir mais tons avermelhados. A cauda é pouco peluda. O crânio mede de 224–272 mm de comprimento e de 128–152 mm de largura.[1]
Lobos da estepe ocasionalmente assassinam focas-do-cáspio.[4]
O lobo-da-estepe (Canis lupus campestris), também conhecido como lobo do Mar Cáspio, é uma subespécie do lobo-cinzento nativo das estepes do Mar Cáspio, das regiões estepes do Cáucaso, da região do baixo Volga, do sul do Cazaquistão do norte ao meio do rio Emba, do norte dos Montes Urais, e das regiões estepes da parte baixa europeia da ex-União Soviética. Pode também ocorrer no norte do Afeganistão e do Irã e ocasionalmente nas regiões estepes da Romênia e Hungria.
Rueness et al. (2014) demonstrou que lobos da Cordilheira do Cáucaso da subespécie putativa caucasiana, C. l. cubanensis, não são suficientemente distintos geneticamente para serem considerados uma subespécie, mas podem representar uma ecomorfologia local do C. l. lupus. No Cazaquistão é comum aldeões mantê-los como cães de guarda.
Stäppvarg, Canis lupus campestris, är en av 38 underarter av gråvarg. Den förekommer i delar av den palearktiska regionen, framför allt i Centralasien.[3]
Det tyska namnet är Steppenwolf och har lånat sitt namn till den tyske författaren Hermann Hesses roman Stäppvargen.
Stäppvargen förekommer i stäppregionerna vid Kaspiska havet i Kaukasien och kallas därför stundom också “kaspiska havsvargen” (Caspian Sea wolf). Den förekommer också i Volga-regionen, södra Kazakstan vid Emba-floden, i norra Uralbergen och i stäppregionerna inom de europeiska delarna av gamla Sovjetunionen. Stäppvargen förekommer också emellanåt I norra Afghanistan och Iran och undantagsvis på stäpperna i Rumänien och Ungern.[1]
Stäppvargen klassificerades som en underart av gråvarg, C. l. campestris 1804 av den ryske naturalisten Ivan Dwigubski.[4]
Rueness et al. (2014) visade att vargarna i Kaukasusbergen av den förmodade kaukasiska underarten C. l. cubanensis inte skiljer sig tillräckligt för att kunna ses som en egen underart. Den ses numera som en lokal variant, men inte till underarten stäppvarg utan till C. l. lupus, dvs. den euroasiatiska vargen.[5]
I Kazakstan håller byborna stäppvargen som vakthundar.[6]
Bland zoologerna finns också uppfattningen spridd att Canis lupus campestris, Canis lupus bactrianus, Canis lupus cubanensis och Canis lupus desertorum som tillhöriga en och samma underart.[4]
Stäppvargen är en genomsnittligt stor varg och väger 35–40 kg. Den är därmed något mindre än den euroasiatiska vargen, C. l. lupus, med en päls som är glesare, grövre och kortare. Kroppens sidor är ljust gråa, ryggen är rostigt grå eller brunaktig, med inslag av svarta pälshår. Vid manken är pälshåren vanligtvis inte längre än 70–75 mm. Hos stäppvargar i Kazakstan och det sovjetiska Centralasien är pälsen vanligtvis något rödaktig i tonen. Svansen är gles på pälshår. Kraniet hos en stäppvarg är 224–272 mm långt och 128–152 mm brett.[1]
Stäppvargar har vid flera tillfällen rapporterats med att döda betydligt fler kaspiska sälar än vad de kan äta.[7]
Stäppvargen misstas ofta med den mongoliska vargen.[4]
Wikispecies har information om stäppvarg.
Stäppvarg, Canis lupus campestris, är en av 38 underarter av gråvarg. Den förekommer i delar av den palearktiska regionen, framför allt i Centralasien.
Det tyska namnet är Steppenwolf och har lånat sitt namn till den tyske författaren Hermann Hesses roman Stäppvargen.
Sói thảo nguyên (Canis lupus campestris), hay còn được biết đến là Sói Biển Caspi là một Phân loài sói xám có nguồn gốc từ thảo nguyên Caspi, các vùng thảo nguyên Kavkaz, hạ vùng Volga, phía nam của Bắc Kazakhstan cho tới trung lưu sông Emba, vùng phía Bắc dãy Ural, và các vùng thảo nguyên thấp tại Các quốc gia hậu Xô viết ở châu Âu. Nó cũng có thể được bắt gặp ở bắc Afghanistan và Iran, đôi khi là ở những thảo nguyên của Rumani và Hungary.[1] Cuốn tiểu thuyết Sói thảo nguyên của nhà văn người Đức Hermann Hesse chính là được lấy từ loài động vật này.
Rueness cho rằng loài sói thảo nguyên ở Kavkaz không đủ khác biệt về mặt di truyền để có thể coi là một phân loài, nhưng có thể coi là một hình thái học đại diện địa phương của loài Sói xám.[3] Ở Kazakhstan, người dân nuôi giữ chúng như là chó bảo vệ.[4]
Nó có kích thước trung bình, nặng 35–40 kg (77–88 lb), do đó hơi nhỏ hơn so với sói Á-Âu và lông của nó thô và ngắn hơn. Các chi có màu xám nhạt, và lưng có màu xám hoặc nâu nhạt kết hợp với màu đen mạnh mẽ. Lông trên vai thường không vượt quá 70–75 mm. Loài sói thảo nguyên ở Trung Á và Kazakhstan có xu hướng có nhiều tông màu đỏ hơn. Hộp sọ chúng dài 224–22 mm và rộng 128–152 mm. Chúng thi thoảng là loài cuồng sát gây ra cái chết cho nhiều con Hải cẩu Caspi.[5]
.png){kind=small}
Bài viết về các loài trong bộ thú ăn thịt này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn. Sói thảo nguyên (Canis lupus campestris), hay còn được biết đến là Sói Biển Caspi là một Phân loài sói xám có nguồn gốc từ thảo nguyên Caspi, các vùng thảo nguyên Kavkaz, hạ vùng Volga, phía nam của Bắc Kazakhstan cho tới trung lưu sông Emba, vùng phía Bắc dãy Ural, và các vùng thảo nguyên thấp tại Các quốc gia hậu Xô viết ở châu Âu. Nó cũng có thể được bắt gặp ở bắc Afghanistan và Iran, đôi khi là ở những thảo nguyên của Rumani và Hungary. Cuốn tiểu thuyết Sói thảo nguyên của nhà văn người Đức Hermann Hesse chính là được lấy từ loài động vật này.
Rueness cho rằng loài sói thảo nguyên ở Kavkaz không đủ khác biệt về mặt di truyền để có thể coi là một phân loài, nhưng có thể coi là một hình thái học đại diện địa phương của loài Sói xám. Ở Kazakhstan, người dân nuôi giữ chúng như là chó bảo vệ.
Canis lupus campestris Dwigubski, 1804
Степной волк[1][2], или пустынный волк[3] (лат. Canis lupus campestris) — подвид волка, обитающий в степи и пустынях Средней Азии. Имеет короткую жёсткую шерсть бледно-серого цвета с вкраплениями цвета охры. В целом несколько мельче лесного, с более редким и грубым волосом. В его ареал входят степи Казахстана и юга России, в том числе Предкавказские, Прикаспийские, Приуральские и Нижнего Поволжья. Изучен слабо. Не разработана система определённых признаков. Численность невысока, особенно в западных частях ареала[4].
Обычно в стае самка приносит нечетное количество щенков: 3, 5, 7 (реже 9, очень редко 11 или 13). Самка сама отбраковывает детёнышей, слабых уничтожает. Она рассчитывает количество молока, чтоб выжило пусть меньшее количество, но все сильные. Всю весну и лето самка обучает волчат охоте, знакомит с территорией.
Степной волк, или пустынный волк (лат. Canis lupus campestris) — подвид волка, обитающий в степи и пустынях Средней Азии. Имеет короткую жёсткую шерсть бледно-серого цвета с вкраплениями цвета охры. В целом несколько мельче лесного, с более редким и грубым волосом. В его ареал входят степи Казахстана и юга России, в том числе Предкавказские, Прикаспийские, Приуральские и Нижнего Поволжья. Изучен слабо. Не разработана система определённых признаков. Численность невысока, особенно в западных частях ареала.
Обычно в стае самка приносит нечетное количество щенков: 3, 5, 7 (реже 9, очень редко 11 или 13). Самка сама отбраковывает детёнышей, слабых уничтожает. Она рассчитывает количество молока, чтоб выжило пусть меньшее количество, но все сильные. Всю весну и лето самка обучает волчат охоте, знакомит с территорией.
西伯利亚平原狼（Canis lupus campestris）是分布于西至伏尔加、高加索，东至哈萨克的个狼种。在阿富汗、伊朗、罗马尼亚、匈牙利也有分布。它體型要比草原狼還要小，毛少、糙而短。
카스피해늑대(학명 : Canis lupus campestris) 또는 스텝늑대(영어: Steppe wolf)는 늑대의 아종 중 하나로 카스피 해 주변 지역, 코카서스 스텝 지대, 로어 볼가 지역, 카자흐스탄 남부, 우랄 지역 북부 및 서식하고 있다.
카스피해늑대(학명 : Canis lupus campestris) 또는 스텝늑대(영어: Steppe wolf)는 늑대의 아종 중 하나로 카스피 해 주변 지역, 코카서스 스텝 지대, 로어 볼가 지역, 카자흐스탄 남부, 우랄 지역 북부 및 서식하고 있다.
.jpg)
