Alcea rosea tamién conocida como malva real, ente munchos nomes comunes, ye una de les especies más cultivada del xéneru Alcea, perteneciente a la familia de les malvacees.
Ye una yerba biañal, arguta, d'unos 2 m d'altor col tarmu densamente arispiu. Les estípules son ovaes, centimétricas, apicalmente tri-lobulaes. El peciolu de les fueyes tien 5-15 cm de llargu, con pelos estrellaos. El llimbu, bien variable, ye xeneralmente cuasi orbicular, palmotiáu con 5-7 lóbulos y crenáu, de 6-16 cm de diámetru, col viesu arispiu o tomentoso. Les flores son solitaries o fasciculaes, arrexuntaes nuna inflorescencia spiciforme. Les bráctees son foliácees, laciniaes en 4-5 puntes estreches y agudes. El epicáliz, en forma de copa, tien xeneralmente 6 o 7 lóbulos y ye densamente estrelláu-arispiu. El mota ye acampanáu y mide 2-3 cm de diámetru con 5 sépalosovado-triangulares de 1,2-1,5 cm, igualmente estrelláu-arispios. La corolla,d'unos 6-10 cm de diámetru, pue ser colorada, púrpura, blanca, rosa, mariella o negru-púrpura. Los 5 pétalos son obovaos-triangulares, de 4 cm, con base atenuada y l'uña con punta de llargos pelos finos y ápiz emargináu. El frutu ye un esquizocarpo discoidal d'unos 2 cm de diámetru con numberosos mericarpos cuasi orbiculares, más o menos veludos, con ales perifériques delimitando un estrechu riegu ventral y radialmente estriaos.[1]
Especie d'orixe desconocíu. Foi importada a Europa dende'l suroeste de China mientres, o quiciabes enantes, el sieglu XV.[1] Güei día cultivada nel mundu enteru[2]
La Alcea ufierta una gran gama de colores n'inflorescencies racimosas terminales, que s'abrir pasu ente pasu y con bastante tiempu de permanencia sobre'l tarmu.
Dada'l so altor, puede usase pa fondos de xardín, y pa llindar zones.
La crecedera normal, a plenu sol, ye de resistente a bien resistente.
Ye más propia de los suelos ricos y bien drenaos. La dómina de llantadera puede establecese ente mayu-xunu y la de plantíu n'agostu-setiembre, con un florecimientu en mayu-setiembre. Nun soporta les baxes temperatures, polo que convien protexela pel iviernu con dalguna cobertoria de paya o cañes de pinu pa evitar que les xelaes cayan direutamente sobre ella.
La variedá/cultivar nigra ye abondosu, con floriamientu en xunu. Presenta pétalos de color violeta bien escuru, de tinte negru.
Les flores son emolientes, expectorantes, llixeramente laxantes, demulcente y diurétiques. Los raigaños tienen efeutu diuréticu, astrinxente y demulcente.[3]
De los pétalos coloraos estrayer tintes y colorantes pa l'alimentaciónsobremanera pal vinu.[3]
Esta especie sirve d'alimentación pa les canesbes de la polilla Tarache aprica (Noctuidae).
Alcea rosea describióse por Carlos Linneo (publicáu per vegada primera en Species Plantarum en 1753.[4]
Alcea: nome xenéricu que remanez del Griegu άλχέά, -ας, deriváu de άλέξω, "protexer", "defender",[5] probablemente poles virtúes melecinales de la planta; depués al Llatín como Alcea, -ae, descrita por Pliniu'l Vieyu en Naturalis Historia, llibru 25, VI, 21, cola descripción d'una Malvácea selvaxe d'atribución problemática.[6]
rosea: epítetu llatín que significa "de color rosa".
Alcea rosea tamién conocida como malva real, ente munchos nomes comunes, ye una de les especies más cultivada del xéneru Alcea, perteneciente a la familia de les malvacees.
Çəhrayı bəlğəmotu (lat. Alcea rosea) — əməköməcikimilər fəsiləsinin alcea cinsinə aid bitki növü.
Çəhrayı bəlğəmotunun hündürlüyü 2-2,5 metrə qədər çata bilir. Ağ, çəhrayı, bənövşəyi, sarı, qırmızı çiçəkləri ola bilər. Çiçəkləri xətli ya da ləkəli ola bilir. Geniş və yumru yarpaqları ürək formasındadır. Günəşli, küləksiz yerlərdə yaxşı inkişaf edir. Gilli və qida maddələrin tərəfindən zəngin, yaxşı gübrələnilmiş torpaqları sevir. ilıq iqlimlərdə, iyun-avqust sonuna qədər çiçəkli qalır.
Xalq təbabətində bəlğəmotunun yarpaqlarından, çiçəklərindən və köklərindən dəmlənmiş çay öskürəyə qarşı və sinə ağrılarında sakitləşdirici vasitə kimi istifadə edilir.[1]
Çəhrayı bəlğəmotu (lat. Alcea rosea) — əməköməcikimilər fəsiləsinin alcea cinsinə aid bitki növü.
Çəhrayı bəlğəmotunun hündürlüyü 2-2,5 metrə qədər çata bilir. Ağ, çəhrayı, bənövşəyi, sarı, qırmızı çiçəkləri ola bilər. Çiçəkləri xətli ya da ləkəli ola bilir. Geniş və yumru yarpaqları ürək formasındadır. Günəşli, küləksiz yerlərdə yaxşı inkişaf edir. Gilli və qida maddələrin tərəfindən zəngin, yaxşı gübrələnilmiş torpaqları sevir. ilıq iqlimlərdə, iyun-avqust sonuna qədər çiçəkli qalır.
Roz-malv (Alcea rosea) a zo plant e-touez kerentiad ar Valvaceae.
La malva reial (Alcea rosea) és una planta amb flor de la família de les malvàcies. Creix a les proximitats de la costa mediterrània i és valorada tant pels seus usos medicinals i farmacèutics com ornamentals. Altres noms en català[2] per aquesta planta són: flor de Sant Jaume, malva d'hort, malva de jardí, malva reial, malva de la reina, malva cascallada, malva doble, malva marinera, malva roja, malva marina, malva vera, vara de Sant Josep, vara de Jessè, vauma reial i vaumera.
Del llatí alcea que segons Dioscòrides era una malva salvatge de fulles semblants a les de la verbena, i rosea pel color de les flors. El sinònim prové del grec althaea que deriva de' altho, curar o sanar.
Té una forma vital (de Raunkjaer) d'hemicriptòfit: els meristemes (centres de creixement localitzat de la planta) es troben just arran de terra a l'estació desfavorable.
Es tracta d'una planta de gran port, ja que pot fer des d'1 m d'alçada fins a 3 m. És erecta i robusta. Té una certa semblança al malví.
L'arrel és llenyosa i compacta i d'ella en surten nombroses arrels secundàries de fins a 30 cm de longitud.
La robusta tija central no està ramificada, i si n'està, molt moderadament; això no obstant, acaba en un raïm de flors; les flors axil·lars són produïdes des de les axil·les de les fulles superiors. Aquestes flors es troben individualment o bé en petits grups sobre la tija central, i es mouen d'un cantó cap a l'altre des dels curts i peluts pedicels. És de color verd clar i pot ser més o menys peluda.
Les fulles tenen 3 o 5 lòbuls o bé estan palmatipartides també 3 o 5 vegades. Cada làmina foliar és orbicular o ovala i espaiada a la base quan el pecíol s'uneix a la fulla. El cantó de la fulla és dentat-crenat i el seu limbe és rugós i aspre, i té el revers de diferent color que l'anvers: la superfície superior (anvers) de cada fulla és mitjanament verda i lleugerament pilosa, així com presenta arrugues i venes; la superfície inferior (revers) és de color verd clar i també pubescent.
Els pecíols de les fulles són tan llargs o una mica més que les seves fulles; són verd clars i peluts. Tot el seu cos té pèls estrellats (pubescències), que segons el creixement de la planta es van separant més entre ells. El pecíol a partir del qual surten les fulles també té pubescències.
És una planta hermafrodita i ambdós sexes es troben a l'estructura columnar del centre de la flor. Té un tipus d'inflorescència anomenada “raïm”, caracteritzada per presentar un eix que creix indefinidament mentre que als costats s'hi produeixen els rovells florals pedicel·lats, que s'obren a mesura que aquest es desenvolupa. La floració es produeix en sentit acròpet, és a dir, s'obren abans les flors inferiors de l'eix i la maduració progressa cap a l'àpex de la inflorescència.
Les flors són actinomorfes (pètals disposats més o menys de manera radial), hermafrodites, pentàmeres i més aviat grans. Cada flor té 5 pètals, 5 sèpals i de 6 a 9 sèpals semblants a bràctees.
El calze està constituït per 5 sèpals, que són de color verd clar, ovalats i molt més petits que els pètals. Les bràctees de cada flor estan situades sota els sèpals; són de color verd clar, piloses, ovalades i s'ajunten a una base comuna anomenada calicle, que és un conjunt de bràctees que estan per sobre del calze, de tal manera que sembla que compti amb un segon calze amb 6 o 8 peces; són com un terç del calze.
La corol·la està constituïda per 5 pètals, que són lliures, envoltats en forma de corn i asimètrics. Estan superposats de manera que donen forma d'embut a la flor; normalment fan un difuminat de color blanc, rosa, porpra o vermellós.
L'androceu es caracteritza pel fet que de les ramificacions del verticil de 5 estams intern (l'extern s'ha perdut) apareixen estams monadelfs, amb els filaments soldats en un tub. Per tant, estan situats a l'estructura columnar de la flor (localitzada al centre), concretament a la punta d'aquesta, com a filament.
El gineceu està situat més avall respecte a l'androceu. Normalment consta de 5 carpels, els quals es troben units formant un ovari súper (situat sobre la resta de verticils) i dividit en tants lòculs (cavitats del fruit) com carpels hi ha. Cada flor és substituïda per un fruit (esquizocarp) que conté un anell d'entre 15 i 20 llavors d'uns sis mm d'alçada i 5 d'amplada (mericarpis). Aquestes llavors són ovalades, aplanades i escotades d'un costat.
La planta es dissemina per espores: tant les càpsules com els mericarpis s'obren espontàniament, tot alliberant les llavors que seran transportades pel vent gràcies als pèls que presenten.
El període de floració té lloc des de mig estiu fins a la tardor:una colònia de plantes florirà durant dos mesos aproximadament. La pol·linització té lloc gràcies a la interacció entre els insectes i les flors, ja que aquestes són entomòfiles i els insectes vénen a buscar el nèctar segregat, atrets per la grandesa i vistositat d'aquestes.
S'empra per controlar inflamacions, per parar l'orinació involuntària durant la nit i com a rentador de boca en cas de tenir les genives sensibles.
S'usa com a droga polvoritzada, en infusions, decoccions, maceracions, extracte fluid o sec, tintures, xarops. És aconsellable portar una ingesta correcta de líquid (fins a dos litres diaris) per tal d'evitar l'aparició d'obstruccions gastrointestinals.
Dosis diàries recomanades:
També s'empren com agents colorants en la preparació d'infusions/decoccions a l'1-2%: 10-20 g/L. Es beuen 2-3 tasses al dia.
Té les mateixes propietats medicinals que el malví, del qual pot considerar-se'n un succedani.
Presenten alcaloides i, alguns d'ells, com l'estimulant efedrina (Sida cordifolia), són tòxics. Té certes contraindicacions mèdiques, casos on no s'ha d'ingerir a causa dels mucílags que la formen: Obstrucció esofàgica, obstrucció intestinal, oclusió intestinal, ili espàstic, ili paralític, estenosi astrointestinal, dolor abdominal d'origen desconegut, apendicitis, embaràs i lactància.
Sobretot s'han de tenir en compte les persones diabètiques; s'han de prendre les mesures necessàries perquè no hi hagi cap irregularitat.
La malva reial (Alcea rosea) és una planta amb flor de la família de les malvàcies. Creix a les proximitats de la costa mediterrània i és valorada tant pels seus usos medicinals i farmacèutics com ornamentals. Altres noms en català per aquesta planta són: flor de Sant Jaume, malva d'hort, malva de jardí, malva reial, malva de la reina, malva cascallada, malva doble, malva marinera, malva roja, malva marina, malva vera, vara de Sant Josep, vara de Jessè, vauma reial i vaumera.
Llysieuyn blodeuol lluosflwydd Hocysen fendigaid sy'n enw benywaidd. Mae'n perthyn i'r teulu Malvaceae. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Alcea rosea a'r enw Saesneg yw Hollyhock.[1] Ceir enwau Cymraeg eraill ar y planhigyn hwn gan gynnwys Hocysen Fendigaid.
Mae'r planhigyn hwn yn perthyn yn eithaf agos i'r ocra, cotwm a cacao. Mae'r dail blewog wedi'u gosod ar yn ail a cheir pum sepal a phum petal ym mhob blodyn.
Llysieuyn blodeuol lluosflwydd Hocysen fendigaid sy'n enw benywaidd. Mae'n perthyn i'r teulu Malvaceae. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Alcea rosea a'r enw Saesneg yw Hollyhock. Ceir enwau Cymraeg eraill ar y planhigyn hwn gan gynnwys Hocysen Fendigaid.
Mae'r planhigyn hwn yn perthyn yn eithaf agos i'r ocra, cotwm a cacao. Mae'r dail blewog wedi'u gosod ar yn ail a cheir pum sepal a phum petal ym mhob blodyn.
Topolovka růžová (Alcea rosea)[1] je rostlina z čeledi slézovité. Je to dvouletá nebo vytrvalá bylina, kvetoucí od července do září vysokými květenstvími nápadných květů.[2] Topolovka růžová je v České republice v různých zahradních formách běžně pěstována jako okrasná rostlina a je používána jako léčivka.
Topolovka růžová je dvouletá nebo krátce vytrvalá bylina, dožívající se stáří od 2 do 5 let. V prvním roce vytváří pouze přízemní růžici listů, květonosná lodyha se tvoří až 2. rokem. Lodyha je přímá, 1,2 až 3 metry vysoká, většinou nevětvená. U starších rostlin často vyrůstá od země více lodyh. Listy jsou dlanitě laločnaté, dlouze řapíkaté, mírně vrásčité. Květy vyrůstají jednotlivě nebo řidčeji až po 3 v paždí listů. Kalich je pětičetný, 27 až 32 mm dlouhý. Kališní lístky jsou do třetiny srostlé, cípy jsou trojúhelníkovitě vejčité. Kalíšek je tvořen 6 až 8 asi do poloviny srostlými lístky. Koruna je bílá, růžová, červená, purpurová až tmavě hnědofialová. Korunní lístky jsou trojúhelníkovité, 5 až 6 cm dlouhé, na vrcholu lehce vykrojené a k bázi se zužující. Některé pěstované formy mají korunní lístky pomnožené. Tyčinky jsou srostlé do trubičky. Poltivé plody se za zralosti rozpadají na 20 až 40 ledvinovitých plůdků.[3]
Původní areál topolovky růžové není znám. Za oblast původu je pokládáno okolí Egejského moře a přilehlá část Balkánského poloostrova. Dnes je pěstována v různých zemích světa a nezřídka zde zdomácňuje, např. v jižní Francii či Itálii.[3][4]
Pro druh je používán EPPO kód ALGRO.[5]
V minulosti byl rod topolovka (Alcea) vřazován do rodu proskurník (Althaea), odtud pochází i starší název proskurník topolovka (Althaea rosea). Další synonyma jsou Alcea ficifolia, Althaea chinensis, Althaea biennis aj.[1][6]
Topolovka je pěstována jako okrasná rostlina již od 16. století. Zahradní formy mají nejrůznější barvy květů, mohou být plnokvěté či poloplnokvěté, květy mohou být různě skvrnité, pruhované či žíhané nebo roztřepené.[3] Pro své výrazné květenství se vysazuje do ozdobných skalek a záhonů, předzahrádek s dalšími trvalkami, kde vynikne. Topolovka růžová může být vysazována jako solitéra, může být dekorativní v době květu v některých sadovnických kompozicích.
Květ topolovky se sbírá jako léčivá droga (Flores malvae arboreae). Za nejhodnotnější z léčivého hlediska jsou pokládány formy s tmavými květy, zejména široce rozšířený kultivar 'Nigra'. Droga obsahuje zejména slizy, třísloviny a antokyanové glykosidy. Působí protizánětlivě a mírně projímavě. Používá se ve formě macerátu zejména při zánětu průdušek a při chronických zánětech v trávicí soustavě, kde tlumí dráždění. Má jemné působení a je vhodná pro použití v pediatrii a geriatrii. Barvivo z květů je používáno v potravinářství a likérnictví.[3][7][8]
Vyžaduje výsluní a dostatečně vlhkou půdu, ale snese i polostín a půdu bez zálivky. Rozmnožuje se semeny, která si udrží klíčivost asi 3 roky. Bývá napadána houbovými chorobami a škůdci.
Topolovka růžová (Alcea rosea) je rostlina z čeledi slézovité. Je to dvouletá nebo vytrvalá bylina, kvetoucí od července do září vysokými květenstvími nápadných květů. Topolovka růžová je v České republice v různých zahradních formách běžně pěstována jako okrasná rostlina a je používána jako léčivka.
Die Gewöhnliche Stockrose (Alcea rosea), auch Stockmalve, Garten-Pappelrose, Bauernrose oder Garten-Stockrose genannt, ist eine Pflanzenart aus der Gattung Stockrosen (Alcea) innerhalb der Familie der Malvengewächse (Malvaceae). Viele Sorten werden als Zierpflanzen verwendet.
Die Gewöhnliche Stockrose ist eine zweijährige bis kurzlebig ausdauernde krautige Pflanze, die Wuchshöhen von 1 bis 2, selten bis zu 3 Metern erreicht. Die oberirdischen Pflanzenteile besitzen meist Sternhaare. Der Stängel ist kräftig, aufrecht, kaum verzweigt und dicht rauhaarig.
Die im ersten Jahr in einer grundständigen Blattrosette und im zweiten Jahr am Stängel verteilt angeordneten Laubblätter sind in Blattstiel und Blattspreite gegliedert. Der Blattstiel ist 5 bis 15 Zentimeter lang und besitzt Sternhaare. Die mit einem Durchmesser von 6 bis 16 Zentimetern fast kreisförmige Blattspreite ist filzig bis wollig behaart, schwach drei- bis siebenlappig, manchmal auch gekerbt. Der mittlere Blattlappen ist etwa 3 Zentimeter lang und 4 bis 6 Zentimeter breit. Die eiförmigen Nebenblätter sind etwa 8 Millimeter lang, eiförmig und dreilappig.
Die Blütezeit reicht je nach Standort von Februar bis Oktober. Die Blüten stehen einzeln oder zu mehreren in den oberen Blattachseln und in einem endständigen ährenähnlichen Blütenstand. Die Tragblätter ähneln den Laubblättern. Die behaarten Blütenstiele sind etwa 5 Millimeter lang und verlängern sich bis zur Fruchtreife auf 8 bis 10 Millimeter.
Die auffälligen Blüten sind zwittrig und radiärsymmetrisch. Der becherförmige Außenkelch ist meist sechs- bis siebenlappig, 8 bis 10 Millimeter lang und ist dicht mit Sternhaaren bedeckt. Die fünf dicht filzig behaarten Kelchblätter sind glockenförmig verwachsen, wobei der Kelch einen Durchmesser von 2 bis 3 Zentimetern aufweist und die Kelchzipfel 1,2 bis 1,5 Zentimeter lang sind. Die Blütenkrone weist einen Durchmesser von 6 bis 10 Zentimeter auf. Die fünf freien, 4 Zentimeter langen, genagelten Kronblätter sind rosa- bis purpurfarben oder schwärzlich rot, selten auch weiß oder gelb. Die Staubblattröhre ist kahl und etwa 2 Zentimeter lang und die freien Bereiche der Staubfäden sind nur etwa 2 Millimeter lang. Der vielästige Griffel ist flaumig behaart.
Die flaumig behaarte Spaltfrucht ist mit einem Durchmesser von etwa 2 Zentimetern scheibenförmig. Die vielen (20 bis 40) fast kreisförmigen Teilfrüchte weisen einen Durchmesser von 7 bis 8 Millimetern auf und sind längsrippig.
Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 42.[1]
Die Blüten der Gewöhnlichen Stockrose werden vor allem von Hummeln angeflogen und bestäubt. Sie wird vom Malvenrost mit Uredien befallen.[2]
Die Gewöhnliche Stockrose profitiert von der Klimaerwärmung und ist inzwischen auch verwildert außerhalb von Gärten zu finden.[3]
An der Pflanze entwickelt sich eine große Vielfalt von Spitzmausrüsslern. In Deutschland handelt es sich dabei um Arten, die in neuerer Zeit eingewandert sind, und solche die vorher schon heimisch waren und an anderen Malvegewächsen lebten. Die Larven des Kräftigen Stockrosen-Spitzmausrüsslers entwickeln sich bohrend in den Stängeln, obwohl abweichend davon auch angegeben wird dass sie sich in den Früchten entwickeln würden. Diese Art ist in neuerer Zeit eingewandert. Zwei weitere Arten der Gattung (Aspidapion aeneum und Aspidapion radiolus) entwickeln sich ebenfalls in den Stängeln der Pflanze. Sie kamen vorher auf wilden Malvengewächsen vor. Das Zweifarbige Malven-Spitzmäuschen war schon lange in Deutschland heimisch, war früher aber selten und an wilden Malvengewächsen zu finden. Die Larven dieser Art entwickeln sich in den Früchten, wobei pro Larve ein Samenkorn gefressen wird. Ein Neuankömmling ist das Langrüsslige Stockrosenspitzmäuschen, es ist in Deutschland nur an der Gewöhnlichen Stockrose zu finden. Die Entwicklungsweise ähnelt der vorigen Art. Der neueste Einwanderer ist der Krummrüsslige Stockrosen-Spitzmausrüssler.[3]
Die Gewöhnliche Stockrose stammt möglicherweise vom Balkan oder aus Süditalien. Sie ist vermutlich eine Kulturhybride. Als Stammsippe wird die Blass-Stockrose (Alcea biennis) vermutet.[4]
Der wissenschaftliche Name Alcea rosea wurde 1753 von Carl von Linné in Species Plantarum erstveröffentlicht.[5] Wichtige Synonyme für Alcea rosea L. sind Althaea rosea (L.) Cav. und Althaea sinensis Cav.
Es gibt zahlreiche Sorten der Gewöhnlichen Stockrose mit einfachen und gefüllten Blüten in unterschiedlichen Farben. Sie wird verbreitet als Zierpflanze für Staudenbeete und Bauerngärten genutzt.
Selten wird sie auch als Heil- und Färbepflanze angebaut. Für die Gewinnung von Farbstoffen werden nur schwarz-rote Varianten verwendet, da deren Kronblätter Anthocyan (Malvidin) in großen Mengen enthalten. Früher wurden hiermit beispielsweise Wein, Likör, Süßspeisen, Lebensmittel und Textilien gefärbt, heute hat es keine Bedeutung mehr. Mit der Pflanze kann man violettblau bis grau färben[6] Aufgrund der in der Gewöhnlichen Stockrose enthaltenen Gerb- und Schleimstoffe ist sie in zahlreichen Hustentee-Mischungen enthalten.
Die Gewöhnliche Stockrose (Alcea rosea), auch Stockmalve, Garten-Pappelrose, Bauernrose oder Garten-Stockrose genannt, ist eine Pflanzenart aus der Gattung Stockrosen (Alcea) innerhalb der Familie der Malvengewächse (Malvaceae). Viele Sorten werden als Zierpflanzen verwendet.
Hîro an hêro (bi latînî: Alcea rosea) ji ew kulîlkên çolê yên Kurdistanê ne. Bejnê hîroyê dirêj dibe dikane ser du metro bikeve. Kulîlkên wê bi giştî gewr û mihurik in. Ji bo xemlê li malan jî diçînin.
Hêro kulîlkek bêar e. Li devê rêyan, li bedenan, li ber devê avan û hwd. hêşîn dibe. Bejna wê 100–200 cm bilind dibe. Di mehên hezîran, tîrmeh û tebaxê de xweristê rengîn dike. Li dinê 20 an zêdetir cûreyên wê hene. Li Kurdistanê kêmanî 5-6 cûre ne. Kulîlkên wê ji aliyê rengan ve sorê tarî, sorê vekirî, peyazî (penbe) yê vekirî, peyaziyê tarî, binevşî (mor) yê tarî, binevşiyê vekirî û spî ne. Bizin û mêşên hingiv zehf jê hez dikin.
Navê wê yê zanistî Alcea kurdica ye. Lê Tirkan ev navê ulmî dera hikmê wan lê dibe, ji tirsa ku Kurd pêve heye qedexe kirine. Derveyî navê hêro yê navneteweyî, navên 80 kulîlk, gul, giya, pincar û darên ku Kurd, Kurdistan û Kardoxe, hemi ji aliyê Tirkan ve hatine qedexekirin. Tirk jêre dibêjin Hatimi gülü. Ew jî ji Yewnanan dizîne. Di kevnar de Çînî, Romayî, Yewnanî, Misrî û Mezopotamiyan jibo derman, boyax, şekirok û xwarinê bi kar tanîn. Tê gotin ku hêro maka şekirokan e (bonbons). Alimên Romayî digotin: Kesê ku Hêroyê bixwe nexweşî jê dûr dikeve. Lê di dirêja hiya demê de ew jî wek gelek giyayên kêrhatî hat jibîrkirin. Niha hinekî di tibê de tê bikaranîn, xasma şîrêza wê jibo pêvezeliqîna derman tê xebitandin û jibo xweşikahî hinek kes di baxçên xwe de diçînin.
Made û mîneralên tê de: mûsûlaj, nîşasta, sakaroz, glaktoz, pektîn, dohn (rûn), tanen û asparagîn.
Hîro ji kuxkê, qizirmeyê (tayê germ), xwe de mîzkirinê û ji pidi xwînbûnê re rind e.
Jibo nexweşîyên: 1- Bronşît 2- Grîb, 3- Persîf (şobe) 4- Edavên (kul û birîn) nava dev, qirik û goştê diranan. 5- Edav, xwîn û êşên ( qolincên ) ji rûvik, gulçîsk (gurçik), mexde. 6 - Kul û birînên li ser bedenê. 7- Mîzê pak dike. 8- Sîngê nerm dike û belxemê derdixe 9- Jibo nexweşiya sedefê, baş e.
Berhevkirin, û xebitandin: 1- Pel. 2- Kulîlk 3- Qurm (dar). Dema pel û kulîlkên Hêroyê hêjta geş nebûne ( venebûne- ber bi vebûnê) bên berkevkirin. Lê Qurmê wê payîzê tê berkevkirin û hewceye bi kêmanî du salî be. Kulîlk, pel û dar siberê de tên xişkirin û dara wê tê hêran.
Jibo edavên gurçik û rûvikan: 10 gr hêro (bizir be hêj baştire) bêxin nav 100 gr hingiv û bixwin. An jî jibo recifîna adaleyan û bêhêziyê rojê 3 caran 2 gr hêro bikin nav hinek hingiv û bixwin.
Jibo birînên dev: 100 mg sîrke 10 gr hêroya hêrandî bêxin nav beroşekê bikelînin û xerxere bikin.
Jibo rêyên avrêjê (mîz), kuxuk, nermkirina sîng û avêtina belxemê, 100 ml ava kelî, 10 gr pel, kulîlk an jî qurmê hêrayî bêxinê, li ser agirek kêm 5 deqan bikelînin, 10 deqan di demê de bihêlin û vexwin.
An jî 3 pil (qasê ku dikeve nav tiliya şahadê û beran) kulîlka hêro, nîv pil nêrgiz, hinek renda tûvilê (qaşilê) pirteqalên di avê de, 10 deqan bikelînin û biparzinînin, hinek şîr û şekir bêxin nav û piştî xwarinê qedehekê vexwin.
Hinek hêroya hêrandî bêxin nav sîrkê. Jibo kulikên beden û pêvedana mêş, pêşû û haşaretên din li bedana xwe xin. Jibo sotinan, werimînan, qunêr, kul û birînên bedenê, hinek hêroya hêrandî bêxin nav dohnê zeytê û wek melhem rojê du caran li ser xin.
Qurmên hêroya ter hûr kin û bikelînin. Paşê di nav nîvişk te sor bikin û hêkan bişkênin ser. Hûn dikarin jibo tam xweşkirinê kulîlk û belgên hêroyê bêxin nav birincê, dagirtina balindeyên kolkan û nav dagirtina perasûyan (parsû)
Qurmê hêroyê di nava beroşek avê de bikelînin. Heta wek şerbetê tîr û zeliqok dibe û ji ser agir rakin. Ku hûn wê şîrêzê li ser zemînên xaniyên ax xin, hûnê ji tozê û heriyê bifilitin. Her weha hûn wê şîrêzê li gor dilê xwe dikarin bikar bînin.
Hîro an hêro (bi latînî: Alcea rosea) ji ew kulîlkên çolê yên Kurdistanê ne. Bejnê hîroyê dirêj dibe dikane ser du metro bikeve. Kulîlkên wê bi giştî gewr û mihurik in. Ji bo xemlê li malan jî diçînin.
Hêro kulîlkek bêar e. Li devê rêyan, li bedenan, li ber devê avan û hwd. hêşîn dibe. Bejna wê 100–200 cm bilind dibe. Di mehên hezîran, tîrmeh û tebaxê de xweristê rengîn dike. Li dinê 20 an zêdetir cûreyên wê hene. Li Kurdistanê kêmanî 5-6 cûre ne. Kulîlkên wê ji aliyê rengan ve sorê tarî, sorê vekirî, peyazî (penbe) yê vekirî, peyaziyê tarî, binevşî (mor) yê tarî, binevşiyê vekirî û spî ne. Bizin û mêşên hingiv zehf jê hez dikin.
Lo mauvís (Alcea rosea L.) es una planta vivaça de la familha de las Malvacèas.
Es una planta tipica dels jardins del campèstres, quitament se pauc d'espècias son vivaças (la màger part es bisannadièra).
Lo mauvís presenta de vertuts medicinalas similaras a la malvisc oficinal, çaquelà, sos efièches son probablament mens eficaces. La planta dispausa d'una accion adocissenta, emollienta e antiglarosa.
Lo mauvís (Alcea rosea L.) es una planta vivaça de la familha de las Malvacèas.
Mëllaga, megjithëse një bar i pkultivuar, që në mjekësinë popullore ka treguar vlera të jashtëzakonshme.
Me mjaft sukses gjethet dhe lulet e bimës janë përdorur në qetësimin e krizave të astmës. Rrënja përmban me shumicë mucilagje e pektina, amidon dhe sheqerna. Në sajë të këtyre elementëve bima përdoret me sukses kundër pezmatimit të rrugëve të frymëmarrjes dhe të sëmurëve me astmë. Gjatë krizave, që prekin të sëmurin, këshillohet pirja e menjëhershme e çajit të mëllagës të ëmbëlsuar me mjaltë.
Mëllaga, megjithëse një bar i pkultivuar, që në mjekësinë popullore ka treguar vlera të jashtëzakonshme.
At stookruus (Alcea rosea) as en plaant ütj det famile faan a malwenplaanten (Malvaceae).
Alcea rosea, the common hollyhock, is an ornamental dicot flowering plant in the family Malvaceae. It was imported into Europe from southwestern China during, or possibly before, the 15th century.[2] William Turner, a herbalist of the time, gave it the name "holyoke" from which the English name derives.
Alcea rosea is variously described as a biennial (having a two-year life cycle), as an annual, or as a short-lived perennial.[3][4][5] It frequently self-sows, which may create a perception that the plants are perennial.[3] The plant may flower during its first year when sown early.[4] It will grow in a wide range of soils, and can easily reach a height of 8 ft (2.4 m)
The flowers are in a range of colours from white to dark red, including pink, yellow and orange. Different colours prefer different soils. The darker red variety seems to favour sandy soils, while the lighter colour seems to favour clay soils. The plants are easily grown from seed, and readily self-seed. However, tender plants, whether young from seed or from old stock, may be wiped out by slugs and snails. The foliage is subject to attack from rust (Puccinia malvacearum), which may be treated with fungicides.[6] Commercial growers have reported that some closely related species (Alcea rugosa and Alcea ficifolia) are resistant to this fungus.[7]
Growing up to 8 feet tall, this plant usually does not require staking, producing large flowers around 5 inches in diameter. Its leaves are large and heart-shaped. The flowers attract hummingbirds and butterflies.[8]
The leaves are vulnerable to rust, leaf spot and anthracnose. Pest problems include Japanese beetle and spider mites. Though damage to the leaves can be extensive, the flowers are rarely affected.[8]
In herbal medicine, hollyhock is believed to be an emollient and laxative. It is used to control inflammation, to stop bedwetting and as a mouthwash in cases of bleeding gums.[9]
In Japan
Alcea rosea, the common hollyhock, is an ornamental dicot flowering plant in the family Malvaceae. It was imported into Europe from southwestern China during, or possibly before, the 15th century. William Turner, a herbalist of the time, gave it the name "holyoke" from which the English name derives.
Alcea rosea también conocida como malva real, entre muchos nombres comunes, es una de las especies más cultivada del género Alcea, perteneciente a la familia de las malváceas.
Es una hierba bienal, erguida, de unos 2 m de altura con el tallo densamente hirsuto. Las estípulas son ovadas, centimétricas, apicalmente tri-lobuladas. El pecíolo de las hojas tiene 5-15 cm de largo, con pelos estrellados. El limbo, muy variable, es generalmente casi orbicular, palmeado con 5-7 lóbulos y crenado, de 6-16 cm de diámetro, con el envés hirsuto o tomentoso. Las flores son solitarias o fasciculadas, agrupadas en una inflorescencia spiciforme. Las brácteas son foliáceas, laciniadas en 4-5 puntas estrechas y agudas. El epicáliz, en forma de copa, tiene generalmente 6 o 7 lóbulos y es densamente estrellado-hirsuto. El cáliz es acampanado y mide 2-3 cm de diámetro con 5 sépalosovado-triangulares de 1,2-1,5 cm, igualmente estrellado-hirsutos. La corolla,de unos 6-10 cm de diámetro, puede ser roja, púrpura, blanca, rosa, amarilla o negro-púrpura. Los 5 pétalos son obovados-triangulares, de 4 cm, con base atenuada y la uña con punta de largos pelos finos y ápice emarginado. El fruto es un esquizocarpo discoidal de unos 2 cm de diámetro con numerosos mericarpos casi orbiculares, más o menos veludos, con alas periféricas delimitando un estrecho surco ventral y radialmente estriados.[2]
Se encuentra distribuida por América, Europa, Asia y Australia.[4]
Especie de origen desconocido. Fue importada a Europa desde el suroeste de China durante el siglo XV, o quizás antes.[2]Se usa en jardinería por su espectacular floración y tiene muchas variedades, es cultivada en el mundo entero. [5]
Alcea rosea fue descrita por Carlos Linneo (publicado por vez primera en Species Plantarum en 1753.[6]
Alcea: nombre genérico que deriva del Griego άλχέά, -ας, derivado de άλέξω, "proteger", "defender",[7] probablemente por las virtudes medicinales de la planta; luego al Latín como Alcea, -ae, descrita por Plinio el Viejo en Naturalis Historia, libro 25, VI, 21, con la descripción de una Malvácea salvaje de atribución problemática.[8]
rosea: epíteto latíno que significa "de color rosa".
La Alcea ofrece una gran gama de colores en inflorescencias racimosas terminales, que se abren paulatinamente y con bastante tiempo de permanencia sobre el tallo.
Dada su altura, se puede usar para fondos de jardín, y para limitar zonas.
El crecimiento normal, a pleno sol, es de resistente a muy resistente.
Es más propia de los suelos ricos y bien drenados. La época de siembra se puede establecer entre mayo-junio y la de plantación en agosto-septiembre, con un florecimiento en mayo-septiembre. No soporta las bajas temperaturas, por lo que conviene protegerla en invierno con alguna cobertura de paja o ramas de pino para evitar que las heladas caigan directamente sobre ella.
La variedad/cultivar nigra es abundante, con floración en junio. Presenta pétalos de color violeta muy oscuro, de tinte negro.
Las flores son emolientes, expectorantes, ligeramente laxantes, demulcente y diuréticas. Las raíces tienen efecto diurético, astringente y demulcente.[10]
Los estudios indicaron que la administración del extracto hidroalcohólico de raíz de Alcea rosea, en dosis de 170 mg / kg, a ratas con litiasis inducida por etilenglicol, redujo e impidió el crecimiento de cálculos urinarios, apoyando la información popular sobre las actividades antiurolitiáticas de la planta. El mecanismo subyacente a este efecto es desconocido, pero aparentemente se debe a sus efectos diuréticos y antiinflamatorios, a la presencia de polisacáridos mucilaginosos y al descenso de las concentraciones urinarias de los componentes formadores de cálculos.[11]
De los pétalos rojos se extraen tintes y colorantes para la alimentación, en particular para el vino.[10]
Esta especie sirve de alimentación para las larvas de la polilla Tarache aprica (Noctuidae).
Alcea rosea también conocida como malva real, entre muchos nombres comunes, es una de las especies más cultivada del género Alcea, perteneciente a la familia de las malváceas.
Harilik tokkroos ehk aed-tokkroos (Alcea rosea) on rohttaim kassinaeriliste sugukonnast tokkroosi perekonnast.
Harilik tokkroos kasvab looduslikult Ees-Aasia põldudel ning prügi- ja rusuhunnikutes. Tokkroos on olnud Eesti talu traditsiooniline lill, mida on kasvatatud näiteks maja seina ääres. Tuulisemas kasvukohas võib toestamata taim lamanduda.[1] Tokkroos kasvab meelsamini soojas ja päikesepaistelises kohas. Taim pole pinnase suhtes eriti nõudlik, kuid eelistab kuivemat liivakat mulda, mida siiski on väetatud. Kuival ajal vajab ta rohket kastmist.[1]
Tokkroos on vastupidav ühe- või mitmeaastane taim. Kõige sagedamini kasvatatakse teda kaheaastase taimena.[1] Taim võib kasvada 2,5–3 meetri kõrguseks. Tokkroosi vars on jäme ja karekarvane.
Tokkroosi sõrmhõlmised või sõrmlõhised lehed kinnituvad varrele vahelduvalt.[1]
Õied on suured, läbimõõduga 6–10 cm, ning kinnituvad lühikese rao külge. Õied kinnituvad kahe- või kolmekaupa lehekaenaldesse.[1] Looduslikul liigil on õied roosad või kollased, kuid on aretatud hulk liht- ja täidisõielisi sorte, mille õied võivad olla nii valged, roosad, punased, kollased, oranžid kui ka purpursed. Kroonlehed on kuni 5 cm pikad.
Vili on jaguvili, mis koosneb 18–40 neerjast seemnisest.
Tokkroos õitseb juulist septembrini, sageli esimeste öökülmadeni. Taim paljuneb seemnetega, kuid tihti paljundatakse seda ka juurekaela juurest võetud pistikutega. Pistikust paljundatud taimed on tavaliselt madalamad ja õiterikkamad.[1]
Rahvameditsiinis on taime osi kasutatud nahka pehmendava ainena ning kõhulahtistina, samuti tema põletikuvastase toime pärast, näiteks igemete veritsemise korral. Tema õietee parandab seedimist, kaitseb limaskesti ning leevendab põletiku korral mao- ja kurguvalu[2].
Turgutavat teed saab lehtedest. Lehemähis aitab paisete korral. Õitest tehakse näole auruvanne ning kanget tõmmist lisatakse nii näomaskidesse kui salvidesse. Seemnetega on rahvameditsiinis ravitud neeru- ja sapikivivalu[2].
Tumedaõieliste tokkrooside kroonlehed sisaldavad värvainet altiini ning neid on pruugitud veinide, likööride, toitude ning siidi värvimiseks[2].
Tokkroosid Mihkli Talumuuseumis
Harilik tokkroos ehk aed-tokkroos (Alcea rosea) on rohttaim kassinaeriliste sugukonnast tokkroosi perekonnast.
Malba gorria (Alcea rosea) Malvaceae familiako landare biurteroko bat da, zurtoin luze eta lore handi eta apaingarriengatik ezaguna. Gurutzatuek eraman omen zuten landare hau Erdi Aroan Europara, Txinatik, eta orain etxekotua dago, batez ere Mediterraneo arroan. Landa lorategietan erabiltzen den landarea da, dituen kolore biziko lore handiak direla-eta. Sendabelartzat hartzen da, bigungarri eta libragarri. Batzuetan hanturak kontrolatzeko erabiltzen da, baita ahoa irakuzteko ere oieko odoljarioa gelditzeko.
Hosto galkorreko landarea da, gehienetan biurterokoa. Udaberri amaiera eta uda artean loratzen da, lore handi onil itxurakoak emanez. Loreak kolore askotakoak izan daitezke: zuriak, horiak, arrosak, gorrindolak, moreak, laranjak... ñabardura askorekin. Beltzak ere badira. Zurtoinak 1,5 - 2,5 metro izatera hazi daiteke.
Klima beroan udazkenean landatzen dira, bestela udaberrian. Sarri berez ugaltzen dira, udan garatzen duten hazi mordoa dela-eta. Lur aberatsak eta drainatuak maite ditu, ahal bada karetsuak. Ez ditu lur hezeak eta astunak onartzen. Egutera eta erdi-itzala maite ditu, haize gutxikoa.
Sarri herdoilak hartzen du.
Malba gorria (Alcea rosea) Malvaceae familiako landare biurteroko bat da, zurtoin luze eta lore handi eta apaingarriengatik ezaguna. Gurutzatuek eraman omen zuten landare hau Erdi Aroan Europara, Txinatik, eta orain etxekotua dago, batez ere Mediterraneo arroan. Landa lorategietan erabiltzen den landarea da, dituen kolore biziko lore handiak direla-eta. Sendabelartzat hartzen da, bigungarri eta libragarri. Batzuetan hanturak kontrolatzeko erabiltzen da, baita ahoa irakuzteko ere oieko odoljarioa gelditzeko.
Tarhasalkoruusu eli salkoruusu (Alcea rosea) on malvakasveihin kuuluva koristekasvina viljelty, alun perin Kiinasta kotoisin oleva ruohokasvi.
Tarhasalkoruusu kasvaa 1–3 metriä korkeaksi. Lehdet ovat kooltaan 5–15 cm ja matalasti 5–7-liuskaiset. Ne ovat kurttuiset, tylppähampaiset ja niiden tyvi on herttamainen. Tarhasalkoruusun kukinto on tähkämäinen. Kukat ovat halkaisijaltaan viidestä kymmeneen senttimetriä ja väriltään punaiset, valkoiset tai keltaiset. [1]
Tarhasalkoruusu eli salkoruusu (Alcea rosea) on malvakasveihin kuuluva koristekasvina viljelty, alun perin Kiinasta kotoisin oleva ruohokasvi.
Alcea rosea, Althaea rosea, rose trémière, passe-rose, passerose ou encore primerose est une espèce de plantes vivaces de la famille des Malvaceae. Elle est aussi parfois appelée rose papale ou Alcée rose. Toutes les parties de la plante sont comestibles et certaines (fleur notamment) ont des usages médicinaux (depuis l'antiquité).
C'est une plante typique des jardins champêtres, bien que peu d'espèces soient vivaces (la plupart sont bisannuelles). Plantes à croissance rapide, on les classe généralement toutes dans la catégorie des vivaces herbacées en raison de leur grande taille, pouvant atteindre une hauteur de 1,5 à 2,5 m, voire jusqu'à 3,5 m[1] et plus dans certaines régions.
De port érigé, peu ramifiée, la plante a un feuillage caduc, les feuilles orbiculaires et palmatilobées possédant de 5 à 7 lobes, leur base est cordiforme, leur pédoncule pubescent et leurs marges crénelées. La tige vert clair est pubescente[2]. Les oléoplastes contiennent en grande quantité de l'acide ricinoléique[3].
L'inflorescence est une grappe spiciforme et terminale[4]. La floraison basifuge de la fin du printemps à l'été, voire jusqu'au début de l'automne, permet une longue floraison de chaque pied. Les très grandes fleurs (pétales de 3-5 cm, jusqu'à 12 cm lorsqu'elles sont ouvertes) ont l'aspect de gros pompons ou en corolles simples aux teintes très variées : blanc ou jaune, rose, pourpre, violet, orange… riches en nuances.
Il existe même des variétés Nigra (noires, en fait violet très foncé dû une forte concentration d'anthocyanes). Plus elles sont sombres, plus elles contiennent de pigments et de tannins, et présentent davantage de propriétés médicinales[5]. Le calicule est formé de 6 à 9 bractéoles involucrales poilues[6]. Le tube staminal, caractéristique des Malvaceae, a 5 angles marqués. Les fruits sont formés d'un verticille de 15 à 20 akènes marqués (le méricarpes), sur le dos, d'un profond sillon bordé de 2 ailes[7].
Feuille palmatilobée de type malvoïde
Bractées laciniées
Calicule, calice et fleur
Graines (méricarpes)
Roses trémières dans une venelle à Saint-Martin-de-Ré, Île de Ré, France
La rose trémière se rencontre dans les friches, lisières de champs ou tas de terre. C'est une plante ornementale, parfois naturalisée[8].
En 2010, des elaioplastes (plastes sans pigments contenant des acides gras ou d'autres lipides et connectés avec des microtubules) ont été identifiés chez cette espèce[9].
Le nom de « rose trémière » ou « rose de trémière » est peut-être une altération de « rose d'Outremer », attesté dès 1500. Cette plante serait originaire du Sud-ouest de la Chine, d'où elle aurait été exportée au moins à partir du XVe siècle[10] vers l'Europe de l'Ouest en passant par le sud de l’Europe, le Moyen-Orient ou l’Asie centrale[11],[8],[12],[13], et aurait été rapportée par les croisés du Moyen Âge, aux XIIe et XIIIe siècles lors de batailles contre les Turcs[11],[12],[14].
Pour d'autres, son introduction daterait de l'expansion ottomane en Europe aux XVe et XVIe siècles[15]. Elle est encore appelée « passe-rose » ou « primerose ». Son origine est inconnue (sans doute proche-orientale ou méditerranéenne), mais c'est peut-être un hybride entre Alcea setosa et Alcea pallida, originaires de l'est de l'Europe et de l'ouest de l'Asie[16], encore nommée Althéa ou Althaea rosea, cousine des hibiscus, lavatère, mauve, guimauve, d'où son autre nom de « guimauve rose ». Son origine (rapportée par les croisés du Moyen Âge de la Terre sainte, pays de saint Jacques), et sa forme élancée (comme le bâton de Jacob) lui valent également le nom de « bourdon de Saint-Jacques » ou « bâton de Jacob »[17]. Elle est aujourd’hui répandue dans de nombreux pays[18].
Philippe Foucault[19] mentionne une introduction plus tardive en France : elle aurait fait partie des plantes expédiées à Versailles par Pierre Le Moyne d'Iberville, fondateur de la Nouvelle-Orléans, en 1703.
Ils font souvent référence à la rose ou à la mauve :
Les fleurs sont simples pour l'espèce botanique, demi-doubles, doubles ou triples chez certaines obtentions agricoles.
La rose trémière est très vulnérable à un microchampignon de la famille des rouilles : Puccinia malvacearum, un Basidiomycota du sous-phylum des Pucciniomycotina (classe des Pucciniomycetes, ordre des Pucciniales (ex-Urédinales3), famille des Pucciniaceae) qui cause la Rouille de la rose trémière ; et on a montré en 2006, en Turquie qu'un autre champignon (Leveillula_taurica) cause aussi une maladie fongique qui blanchit les feuilles de cette plante[21] (et qui semble pouvoir être traitée, en début d'infection, par une pulvérisation d'un mélange de une part de lait pour 8 part d'eau[22]). Le champignon microscopique Puccinia malvacearum a été décrit en 1852 au Chili, puis repérée en 1857 en Australie avant qu'elle ne se répande à partir de 1869 en Europe. De 1869 à 1886, les jardiniers et botanistes la signalent dans presque tous les pays d’Europe et d’Afrique ; Il semble aujourd'hui répandu sur la rose trémière dans le monde entier.
La maladie est caractérisée par l'apparition de constellations de petites dépressions circulaires (1 mm de diamètre environ), jaune-orangées à jaune brunâtre, correspondant sur la face inférieure de la feuille à des pustules en demi-sphère (brun rougeâtre mat, de 1 à 1,5 mm de diamètre), qui peuvent ensuite se réunir pour former des croûtes et/ou envahir la tiges et toutes les parties vertes de la plante (pédoncules, calices). Rarement la graine est aussi touchée. Les feuilles les plus touchées finissent par se flétrir et mourir[23].
La contamination se fait dès l'apparition des feuilles, via des basidiospores haploïdes, aérotransportées par le vent ou apportés par des insectes. Certaines de ces spores germeront en produisant des hyphes qui formeront des appressoria se plaquant sur la surface des cellules foliaires proches de stomates en tenant de pénétrer entre les cellules ostiolaires (qui de contractent ou non pour fermer ou ouvrir les stomates ; le mycélium (à hyphes septées sans boucles) peut alors se développer entre les cellules de la feuille et produire (toujours sur la face inférieure) des hyphes hypophylles sporogènes. Ces derniers produisent des télies (ou téleutospores) globuleuses.
Les téleutospores dont in fine 2 loges assimilables à deux probasides, chacune ayant deux noyaux non fusionnés (la cellules est dite dicaryotiques). Ces téleutospores (mesurant 35-75 x 12-26 μm), dotés d'un long pédoncule hyalin (jusqu'à 150 μm de long) résistent parfaitement à l'hiver (sur ce qui reste de la plante-hôte ou au sol[23]. Tout le cycle de vie de Puccinia malvacearum peut s'effectuer sur une unique plante (la rose trémière ou de nombreuses autres espèces de Malvaceae dont il a appris à contourner l'immunité (ex : Hibiscus, Lavatera, espèces sauvages de Mauves (Malva moschata, M. neglecta, M. sylvestris...) ; sur sa plante-mère cette rouille est donc dite autoxène (ou autoïque) par rapport aux rouilles hétéroxènes ou hétéroïques qui ont besoin d'au moins deux plante-hôtes. Son cycle est incomplet (dit « microcyclique ») pour certains stades (S, I et II) absent (un cycle complet de développement serait dit « macrocyclique »)[23]. Il se pourrait, selon certains auteurs, que le mycélium puisse aussi survivre (sous forme de mycoplasme) dans les graines[23].
Parasitoses : les graines peuvent être infestées d'apions des roses trémières, des charançons qui au gré des échanges de semences entre jardiniers migrent vers de nouvelles régions. La plante peut aussi être parasitée par des acariens, dont par une espèce d' Aceria nouvellement décrite (en 2015, en Hongrie) : Aceria bendeguzi[24].
Comme toutes les Malvaceae, cette espèce est comestible[25].
Les feuilles très tendres, mucilagineuses, sont comestibles crues, comme les jeunes pousses, ou cuites comme des plantes potagères. La plante est parfois encore cultivée comme légume en Égypte. Les boutons floraux et les fleurs, également comestibles, sont consommés en salade mais aussi en tisane, à partir de pétales séchés[26]. La fleur contient des substances pectiniques identifiées en 2007[27].
Les pétales d'Alcea rosea nigra étaient jadis utilisés pour colorer les tisanes et les vins fraudés (coupage avec des vins teinturiers obtenus avec de la tisane de rose trémière)[28].
On peut obtenir de l'amidon à partir de la racine broyée et lavée à l'eau.
Cette plante présente plusieurs propriétés médicinales intéressantes[29] dont certaines connues depuis l’antiquité : Pline l’Ancien, au premier siècle, a dit d’elle : « Quiconque prendra une cuillère de Mauve sera ce jour-là exempt de toutes les maladies qui pourraient venir à lui ». Ses mucilages sont réputés faire un adoucissant et émollient calmant certaines irritations[30];
Traditionnellement la rose trémière était considérée comme présentant des vertus médicinales similaires à celles de la guimauve officinale (peut-être moins importantes) : action adoucissante, émolliente et antiglaireuse, et diurétique.
Ses fleurs sont dans divers pays séchées pour être utilisées en infusion, réputée soigner la toux, les enrouements, la bronchite, et calmer les douleurs de l’estomac. En collyre elle calmerait les yeux irrités[30]. En Inde, les fleurs d'Alcea roses L. (vendues sous le nom commercial «Gulkhairo») sont utilisées pour leurs propriétés expectorantes, rafraîchissantes et diurétiques, notamment dans de nombreux mélanges destinés à soigner la toux[29].
Selon des études récentes, la rose trémière a d'autres propriétés intéressantes :
De travaux récents (2019) laissent penser que ses fleurs pourraient être utilisées pour produire des colorants de la laine et du coton[39].
Selon une étude datée de 2008, cette plante est hyper-accumulatrice de cadmium (Cd) en présence d'agents chélateurs ; elle peut donc être utilisée pour certains types de phytoremédiation[40] ; Il convient donc de ne pas consommer de roses trémières ayant poussé sur des sols pollués.
La rose trémière n'est, à l'heure actuelle, pas considérée comme une espèce invasive. Cependant, elle s'acclimate sans problème et elle s'est assez bien naturalisée en milieu urbain, en raison de l’intérêt du public pour sa culture[41],[42].
Dans le langage des fleurs, la rose trémière symbolise l'amour simple[43].
Un pied de roses trémières peut donner des fleurs de couleurs différentes selon la saison :
La maison des roses trémières Hollyhock house a été construite par Frank Lloyd Wright à l'est d' Hollywood pour l'héritière pétrolière Aline Barnsdall (en).
Les moulures et les vitraux représentent des tiges de roses trémières avec les feuilles en bas et les boutons floraux en haut.
Le bâtiment est inscrit au patrimoine mondial de l'UNESCO.
Alcea rosea, Althaea rosea, rose trémière, passe-rose, passerose ou encore primerose est une espèce de plantes vivaces de la famille des Malvaceae. Elle est aussi parfois appelée rose papale ou Alcée rose. Toutes les parties de la plante sont comestibles et certaines (fleur notamment) ont des usages médicinaux (depuis l'antiquité).
Zahrodna popla (Alcea rosea, Syn.: Althaea rosea (L.) Cav.) je rostlina ze swójby šlězowych rostlinow.
Zahrodna popla je wobstajna, zelišćowa, zwjetša dwulětna rostlina z krutymi, runymi stołpikami.
Zahrodna popla kćěje wot julija hač do oktobra. Lěkarska popla docpěwa wysokosć wot jednoho do třoch metrow.
Najskerje zahrodna popla pochadźa z krajow při wuchodnym Srjedźnym morju. Do Europy bu wona wot Turkow donjesena.
Zahrodna popla rosće při železniskich nasypach, w pobrjóžnych pasmach a při płotach. Kultiwěruja zahrodnu poplu jako wozdobnu rostlinu wot 16. lětstotka.
Rostlina preferuje přesakliwu, wutkatu pódu.
Droga wobsahuje slinowe maćizny, třěski a barbiznu anthocyan.
W Turkowskej a we Francoskej barbjachu z barbiznu wino, liker a zelo.
W rostlinskim lěkowanstwje wužiwaja so kwěty (łaćonsce Flores Malvae arboreae). Zběraja kwěty wot julija do septembra.
Wužiwaja rostlina při kašelo, zahorjenjach dychanskych pućow a žołdkowych abo črjewowych katarrhach.
Zahrodna popla (Alcea rosea, Syn.: Althaea rosea (L.) Cav.) je rostlina ze swójby šlězowych rostlinow.
La malvarosa (Alcea rosea L., 1753) è una pianta ornamentale della famiglia delle Malvacee.[1]
Presenta grandi foglie alterne ovato-lobate, bollose. Il fusto, di portamento eretto, e le foglie sono ricoperti d'una fitta peluria che rende la pianta ispida al tatto. I fiori sono ascellari, con colori dal bianco al rosa al rosso, anche screziati. Esistono inoltre varietà viola, blu e quasi nere. È pianta rustica dal vigoroso sviluppo, capace di vegetare allo stato selvatico anche in condizioni estreme (bordo strada, terreni aridi).
In letteratura è descritta variamente come pianta annuale[2] o biennale[3] e la ripresa vegetativa della pianta nel medesimo sito è attribuita ad auto-semina. Altrove[4], in accordo con quanto riporta l'esperienza dei coltivatori[5] (soprattutto se si è lasciato sviluppare il fittone radicale senza molestare la rosetta basale), la pianta è descritta come perenne.
Presenta un accrescimento molto rapido in primavera-estate, periodo in cui dalla rosetta basale si slanciano uno o più fusti verticali recanti le infiorescenze i quali raggiungono rapidamente l'altezza di 1,5 - 2,5 m o più. La fioritura perdura fino ad inizio autunno. Ai primi freddi invernali i fusti si disseccano e la pianta si riduce ad un basso (20 - 30 cm) cespo globoso di caratteristiche camefite, forma sotto la quale la pianta sverna allo stato di sempreverde.
La radice della pianta è un fittone carnoso bianco; si insinua facilmente a grandi profondità (circa 1 m) anche in terreni compatti e sassosi, ed ha numerose indicazioni farmacologiche.
Alcea rosea è coltivata prevalentemente in giardini informali dall'aspetto naturale; particolarmente, considerata la mole dei fusti, come ultima fila delle bordure. La propagazione della pianta è effettuata usualmente tramite semi, i quali hanno fertilità ottima, al punto che il fenomeno dell'auto-semina è d'osservazione frequente in natura. La semina può essere effettuata in autunno nei climi temperati o preferenzialmente in primavera nei climi rigidi. Una pianta germinata da seme può portare fiori di colore differente da quello della pianta madre. Una volta sviluppato il fittone radicale, l'Alcea rosea è pianta molto frugale, con buona tolleranza ai climi rigidi. Non necessita d'irrigazione se non come soccorso in stagioni eccezionalmente siccitose; teme anzi i terreni umidi[6].
A causa del profondo sviluppo del fittone, che rende pressoché impossibile effettuare uno scavo di profondità tale da estrarlo senza provocarne la rottura, la pianta soffre molto il trapianto. Per la stessa ragione risulta inusuale la coltivazione in vaso; è pratica comune la semina in terreno aperto, in luogo da cui è prevedibile che la pianta non dovrà essere successivamente spostata.
Viene facilmente attaccata dalla ruggine fogliare (Puccinia malvacearum), che può essere combattuta con fungicidi.
Il fittone radicale di Alcea rosea ha un uso farmacologico di protezione delle mucose. La raccolta della radice avviene in autunno da piante di due anni d'età: viene tagliata in bastoncini di max 20 cm, decorticata e seccata a 40 °C. Le radici vengono vendute anche sotto forma di estratti secchi, sciroppi e pastiglie.[7] Gli zuccheri mucillaginosi di cui le radici sono ricche, composti principalmente da acido glucuronico, acido galatturonico, ramnosio e galattosio[8], a contatto con l'umidità si convertono in un soffice gel che viene utilizzato per proteggere la faringe dagli elementi irritanti e nel trattamento della tosse secca.
Possiede inoltre proprietà immunomodulanti: ricerche indicano che si comporta come un attivatore policlonale dei linfociti B.[9]
I fiori mostrano anche proprietà antinfiammatorie ed analgesiche[10]; l'estratto acquoso sembra possedere capacità di stimolare il metabolismo degli steroidi[11] senza modificare però le caratteristiche della steroidogenesi dei ratti studiati.[12]
Si è infine trovato negli estratti di Alcea la presenza di polifenoli con deboli attività antiestrogeniche dovute al blocco dell'aromatasi quali la quercetina e il kaempferolo.[13]
Vari composti fenolici acidi sono stati isolati; tra essi: acido ferulico, acido vanilico, acido siringico, acido p-cumarico, acido p-idrossibenzoico, acido idossifenilacetico e acido caffeico.[14]
Tra le proprietà fitoterapiche più importanti vanta:[15]
Studi indicano che l'Altea si possa comportare come un possibile depuratore biologico di metalli pesanti nei terreni contaminati.[16][17][18]
La pianta è visitata dalle api per il polline ed il nettare.[19]
url
(aiuto). URL consultato il 20 febbraio 2015. De stokroos (Alcea rosea, synoniem: Althaea rosea) is een tweejarige plant uit de kaasjeskruidfamilie (Malvaceae). Volksnamen zijn balroos, flier, boerenroos en heemst,[1] al is deze laatste naam misleidend, omdat heemst de officiële naam is van een andere plant in de kaasjeskruidfamilie.
De plant komt oorspronkelijk uit Turkije of Palestina en is in de 16e eeuw naar Europa geïmporteerd. De plant doet het goed in een landelijke en stedelijke omgeving en bestaat in zeer veel verschillende kleurvarianten. Er zijn enkele en dubbele stokrozen.
De soort groeit het beste op vrij arme kleigrond, maar de donkere varianten doen het ook goed op zanderige gronden. De stokroos gedijt het best op een luwe, warme en niet te vochtige plaats. Een bekende plaats is een muur of schutting op het zuiden, want de plant houdt van zon. Bij droog weer moet de plant extra water hebben, anders verdrogen de bloemen en rijpen de zaden voortijdig.
De plant bloeit in de zomer van juni tot augustus met lange bloemstengels van 1-1,5 m hoog, maar de plant kan ook veel hoger worden (tot zo'n 3 meter 70). Tijdens de bloei trekt de plant bijen en hommels aan. De stokroos heeft splitvruchten, waarin de 7–8 mm grote zaden zitten. Opkweken van stokrozen kan door middel van zaad, dat aan het einde van de zomer rijp is en direct gezaaid kan worden. Zaaien kan ook in de opvolgende lente. Als het zaad rijp is barsten de splitvruchten vanzelf open. De stokroos kan ook zichzelf uitzaaien.
Als de stokroos in de lente gezaaid wordt, vormt de plant dat jaar alleen blad en zal pas het volgende jaar bloeien. Zaait men de stokroos aan het einde van de zomer (augustus/september) dan kan de plant het jaar daarop in bloei staan, maar dat is afhankelijk van het weer, het kan ook een jaar langer duren. De stokroos vormt na de bloei naast de oude rozet nieuwe uitlopers. De oude stengel moet worden afgeknipt, anders kost dat de plant te veel energie.
Een bekende kwaal van de stokroos is 'roest', een schimmelinfectie. De plant gaat er niet van dood, maar wordt er wel lelijk van. Roest betekent meestal dat de plant te vochtig staat. Ze is in het palearctisch gebied waard- of voedselplant voor o.a. de heemstzaadmot (Pexicopia malvella) en de malvabandspanner (Larentia clavaria). Buiten dit gebied zijn er nog vele andere vlindersoorten; in Noord-Amerika gebruiken bijvoorbeeld 15-20 soorten vlinders deze plant.
De stokroos (Alcea rosea, synoniem: Althaea rosea) is een tweejarige plant uit de kaasjeskruidfamilie (Malvaceae). Volksnamen zijn balroos, flier, boerenroos en heemst, al is deze laatste naam misleidend, omdat heemst de officiële naam is van een andere plant in de kaasjeskruidfamilie.
Malwa różowa[3] (Alcea rosea L.), nazywana także malwą ogrodową[4], prawoślazem wysokim, p. różowym, p. ogrodowym[5], malwą czarną, topolówką wyniosłą[6], zygmarkiem – gatunek rośliny z rodziny ślazowatych (Malvaceae). Pochodzi prawdopodobnie z Półwyspu Bałkańskiego[7]. Obecnie nigdzie nie występuje na stanowiskach naturalnych, jest tylko uprawiany[2]. Czasem dziczeje (efemerofit).
Bylina, ale w warunkach klimatycznych Polski roślina ta jest uprawiana głównie jako roślina dwuletnia. Hemikryptofit. Kwitnie od lipca do października, jej przedprątne kwiaty zapylane są przez błonkówki[8]. Liczba chromosomów 2n = 42[4].
Barwniki pozyskiwane z ciemnych odmian wykorzystuje się do barwienia w przemyśle spożywczym i do poprawiania koloru win[5]. Stosowana jest także jako dodatek smakowy do herbatek ziołowych. Malwa ma smak bardzo delikatny i łagodny.
Jest pospolicie uprawiana, szczególnie w przydomowych ogródkach.
Wykorzystuje się zarówno formy pojedyncze jak i pełnokwiatowe, które dzieli się na cztery grupy w zależności od siły wzrostu i budowy kwiatów:
Jest w pełni mrozoodporna (strefy mrozoodporności 4-10)[9]. Wymaga ciepłych, słonecznych, ale osłoniętych stanowisk i dość zasobnych gleb o pH 6-7. Uprawiana jest z nasion, które wysiewa się w czerwcu-lipcu do rozsadnika. Siewki mające 2-3 liście pikuje się i wysadza na zagony. Na stałe miejsce sadzi się rośliny jesienią w rozstawie 30-30 x 50-80 cm. W pierwszym roku tworzy tylko przyziemną rozetę 5-7 klapowych liści. Zakwita w drugim roku. Najlepiej prezentują się przy ścianie domu, przy ogrodzeniach, lub wysadzone grupkami w trawniku[10].
Malwa różowa (Alcea rosea L.), nazywana także malwą ogrodową, prawoślazem wysokim, p. różowym, p. ogrodowym, malwą czarną, topolówką wyniosłą, zygmarkiem – gatunek rośliny z rodziny ślazowatych (Malvaceae). Pochodzi prawdopodobnie z Półwyspu Bałkańskiego. Obecnie nigdzie nie występuje na stanowiskach naturalnych, jest tylko uprawiany. Czasem dziczeje (efemerofit).
Alcea rosea é uma espécie de planta com flor pertencente à família Malvaceae.[1]
A autoridade científica da espécie é L., tendo sido publicada em Species Plantarum 2: 687. 1753.
Trata-se de uma espécie presente no território português, nomeadamente em Portugal Continental, no Arquipélago dos Açores e no Arquipélago da Madeira.
Em termos de naturalidade é introduzida nas três regiões atrás referidas.
Não se encontra protegida por legislação portuguesa ou da Comunidade Europeia.
Alcea rosea é uma espécie de planta com flor pertencente à família Malvaceae.
A autoridade científica da espécie é L., tendo sido publicada em Species Plantarum 2: 687. 1753.
Ibiš ružový (iné názvy: topoľovka ružová, ľudovo: slezová ruža, malva; lat. Alcea rosea) je dvojročná rastlina z čeľade slezovité (Malvaceae).
Ibiš ružový (iné názvy: topoľovka ružová, ľudovo: slezová ruža, malva; lat. Alcea rosea) je dvojročná rastlina z čeľade slezovité (Malvaceae).
Stockros (Alcea rosea) är en blomväxt, populär som prydnadsväxt. Den tillhör familjen malvaväxter (Malvaceae) och kommer ursprungligen från Kina[1] Stockrosen introducerades under 1400-talet i Europa (möjligen först via de Egeiska öarna) från sin hemvist i sydöstra Kina[1].
Stockrosen är två- till flerårig och högväxt, kan bli upp till 3 m hög. Kronbladen kan bli upp till fem centimeter långa och de kan vara vita, gula eller rosa till mörkt purpurröda. Ståndarröret är kalt och femkantigt. Stockrosen blommar från juli till september[2].
För vetenskapliga synonymer, se Wikispecies.
Stockros (Alcea rosea) är en blomväxt, populär som prydnadsväxt. Den tillhör familjen malvaväxter (Malvaceae) och kommer ursprungligen från Kina Stockrosen introducerades under 1400-talet i Europa (möjligen först via de Egeiska öarna) från sin hemvist i sydöstra Kina.
Stockrosen är två- till flerårig och högväxt, kan bli upp till 3 m hög. Kronbladen kan bli upp till fem centimeter långa och de kan vara vita, gula eller rosa till mörkt purpurröda. Ståndarröret är kalt och femkantigt. Stockrosen blommar från juli till september.
Gülhatmi (Alcea rosea)[1], ebegümecigiller (Malvaceae) familyasından çok yıllık otsu, çiçekli bir bitkidir.
2-2,5 metreye kadar boylanabilir. Beyaz, pembe, mor, sarı, kırmızı çiçekleri olabilir. Çiçekleri çizgili ya da lekeli olabilir. Geniş ve yuvarlak yaprakları kalp biçimindedir. Güneşli, rüzgar almayan yerlerde iyi gelişir. Killi ve besin maddelerince zengin, iyi gübrelenmiş toprakları sever. Ilıman iklimlerde, haziran-ağustos sonuna kadar çiçekli kalır.
Hatmi ve Ebegümeci'ni kaynattığımız zaman oluşan kıvamlı su saçımızı birçok kremden daha iyi yumuşatıyor.[2]
Gülhatmi (Alcea rosea), ebegümecigiller (Malvaceae) familyasından çok yıllık otsu, çiçekli bir bitkidir.
2-2,5 metreye kadar boylanabilir. Beyaz, pembe, mor, sarı, kırmızı çiçekleri olabilir. Çiçekleri çizgili ya da lekeli olabilir. Geniş ve yuvarlak yaprakları kalp biçimindedir. Güneşli, rüzgar almayan yerlerde iyi gelişir. Killi ve besin maddelerince zengin, iyi gübrelenmiş toprakları sever. Ilıman iklimlerde, haziran-ağustos sonuna kadar çiçekli kalır.
Рожа садова, рожа рожева або шток-рожа (Alcea rosea) — вид квіткових рослин родини Мальвові (Malvales).
Це шерстисто-волосиста, багаторічна рослина 80-250 см заввишки з довгими китицями великих п'ятичленних квіток різного забарвлення — від білих та рожевих до червоних, темно-фіолетових і чорних. Листки п'яти-семи-лопатеві, округлі або серцеподібні, по краю тупозубчасті. Підчаша шестироздільна, набагато коротша за чашечку. Пелюстки майже округлі, на верхівці з виїмкою. Плід розпадається на окремі плодики, які кільцем розташовуються навколо карпофору. Плодики по краю з крилатою облямівкою.
Шток-рожу культивують як популярну декоративну рослину по всій території України. З пелюсток добувають фарбу, яку використовують для підфарбовування ліків, вин, кондитерських виробів.
Рожа садова, рожа рожева або шток-рожа (Alcea rosea) — вид квіткових рослин родини Мальвові (Malvales).
Alcea rosea là một loài thực vật có hoa trong họ Cẩm quỳ. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.[1]
Alcea rosea là một loài thực vật có hoa trong họ Cẩm quỳ. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.
Alcea rosea L. (1753)
СинонимыШтокро́за ро́зовая, или Штокроза обыкнове́нная (лат. Álcea rósea), — травянистое растение, вид рода Штокроза (Alcea) семейства Мальвовые (Malvaceae). В просторечии это растение нередко называют «мальвой».
Известно повсеместно, но только в культуре. Первичный ареал растения не найден[2].
Штокроза розовая — двулетнее растение с прямостоячим стеблем, достигает в высоту 80—250 см.
Нижние листья — крупные, сердцевидно-округлые, пальчато-лопастные; средние — пятилопастные; верхние — трёхраздельные; стеблевые — очерёдные; ворсистые, до 10 см в поперечнике. В год посева образует розетку листьев, на следующий год — 2—3 цветущих стебля.
Цветки — разнообразной окраски от белого и розового до чёрного, крупные, колокольчатовидные, до 12 см в диаметре, с двойным околоцветником, со сростнолепестным пятичленным венчиком, на коротких цветоножках, собраны в колосовидное соцветие в числе (15)20—60. Тычинки многочисленные, сросшиеся нитями в цилиндрическую трубку.
Пыльцевые зёрна многопоровые, шаровидной формы, 116,6—140,8 мкм в диаметре (с шипами). Поры округлые, с ровными краями, от 3 до 4,4 мкм в диаметре, расположены неравномерно на расстоянии 5,5—15 мкм одна от другой, мембрана пор мелкозернистая, толщина экзины (без шипов) до 5 мкм. Скульптура шиповатая, шипы крупные, конические, до 13 мкм высотой, с диаметром основания 3,4—4 мкм, чередуются с более короткими притуплёнными шипами до 5 мкм длиной. Текстура пятнистая. Пыльца тёмно-жёлтого цвета[3].
Повсеместно используется как декоративное растение. Зацветает на второй год после посадки. Цветёт в июле — сентябре. Долго сохраняется на месте бывшей культуры и даже как бы дичает[4].
В медицинских целях используются цветки или, реже, листья растения для облегчения кашля. Корни рекомендуются как обволакивающее и успокаивающее средство при желудочно-кишечных заболеваниях[5].
Образует много пыльцы, которую пчёлы охотно собирают вместе с нектаром[3].
Общий вид
Листья
Соцветия
Цветок
Семена
Штокро́за ро́зовая, или Штокроза обыкнове́нная (лат. Álcea rósea), — травянистое растение, вид рода Штокроза (Alcea) семейства Мальвовые (Malvaceae). В просторечии это растение нередко называют «мальвой».
Известно повсеместно, но только в культуре. Первичный ареал растения не найден.
蜀葵(学名:Alcea rosea)是錦葵科蜀葵属植物,又名一丈红、熟季花、麻杆花、戎葵、吴葵、卫足葵、胡葵。在晋语地区俗称为大花。原产中国西南地区,15世紀前傳入歐洲[1],世界各地均有栽培,花及根和种子可入药。[2]
多年生草本,高达2.5米,全株被星状毛,茎木质化,直立,不分枝,通常绿色或绿褐色。叶互生,圆钝形或卵状圆形,有时呈5-7浅裂,直径6-15厘米,先端钝圆,基部心形,边缘具圆齿,掌状脉5-7条;叶柄长2.5-4厘米。花大,有红、紫、白、黄及黑紫各色,单瓣或重瓣,单生于叶腋,直径6-9厘米;小苞片6-7,基部全生,先急尖,里面被长柔毛;萼钟状,5裂,裂片卵形;花瓣花丝连合成筒状,子房多室,每室1胚珠。果扁球形,直径约3厘米,成熟时每心皮自中轴分离。花期5-6月,果期6-7月。
解互散红,凉血止血,利尿通便。用于梅核气、二便函不利、痢疾、吐血、崩漏、白带、痈肿疮毒、汤火伤等。[3]
蜀葵(学名:Alcea rosea)是錦葵科蜀葵属植物,又名一丈红、熟季花、麻杆花、戎葵、吴葵、卫足葵、胡葵。在晋语地区俗称为大花。原产中国西南地区,15世紀前傳入歐洲,世界各地均有栽培,花及根和种子可入药。
タチアオイ(立葵、学名:Althaea rosea、シノニム:Alcea rosea)は、アオイ科の多年草。属名Althaeaはギリシア語由来の古典ラテン語に由来し、語源たるギリシア語「althaia」は「althaino」(治療)と関連している。古来、タチアオイは薬草として用いられた。
当初は中国原産と考えられていたが、現在はビロードアオイ属(Althaea)のトルコ原産種と東ヨーロッパ原産種との雑種(Althaea setosa ×Althaea pallida)とする説が有力である。
日本には、古くから薬用として渡来したといわれている。
花がきれいなので、園芸用に様々な品種改良がなされた。草丈は1~3mで茎は直立する。花期は6~8月で、花は垂直に伸びた花茎の下から上に咲き上っていく。ちょうど梅雨入りの頃に咲き始め、梅雨明けと共に花期が終わる(花茎の頭頂部まで開花が進む)ことになぞらえて、「ツユアオイ(梅雨葵)」という別名も冠されている。花は一重や八重のもあり、色は赤、ピンク、白、紫、黄色など多彩である。花の直径は品種によるが大きなものでは10cmくらいである。本来は宿根性の多年草であるが、品種によっては一年草でもある。アオイの名から会津若松市と静岡市が市花に制定している。
花弁の根元が粘着質であり、引き抜いた花弁を顔などに付けてニワトリを真似て遊ぶことができるため、北海道の一部ではコケコッコ花、コケコッコー花青森県の一部では"コケラッコ花"などと呼ばれる。
花弁や根を、薬用として利用する。
ホリホック(ホリーホック)ともいうが、英名 hollyhock は必ずしも本種を指すとは限らず、旧属名・タチアオイ属(Alcea)の各種をはじめ、ときには他属の種をも指す言葉である[1]。 俗説として holly- は holy に通じ、この花が十字軍によってシリア(キリスト教聖地)からヨーロッパにもたらされたことに因み、「聖地の花」の意味が込められている、などとも言われる[2]。
日本語では「花あおい」(花葵)とも呼ぶ。ただし学術的には、同科別属であるハナアオイ属、または同属下の Lavatera trimestris を指して「ハナアオイ」と呼んでいるので、注意が必要である。
タチアオイの花言葉は以下のようなものがある。
作家などがタチアオイに関する詩を詠んでいる。
— 万葉集梨棗(なしなつめ) 黍(きみ)に
粟(あは)嗣(つ)ぎ
延(は)ふ 田葛(くず)の
後も逢(あ)はむと
葵(あふひ)花咲く
— 源氏物語 柏木くやしくぞ つみをかしける あふひ草
袖のゆるせる かざしならぬに
タチアオイ(立葵、学名:Althaea rosea、シノニム:Alcea rosea)は、アオイ科の多年草。属名Althaeaはギリシア語由来の古典ラテン語に由来し、語源たるギリシア語「althaia」は「althaino」(治療)と関連している。古来、タチアオイは薬草として用いられた。
접시꽃(Alcea rosea)은 아시아 중국·시리아가 원산지이며 4m까지 자란다. 심장 모양인 잎은 크고 솜털이 났으며, 가장자리가 여러 갈래로 갈라지고 톱니가 있다. 줄기 밑부분에는 여러 장 겹쳐진 잎들이 땅 표면과 거의 닿게 방사상으로 나와 있다. 꽃은 여름에 핀다. 접시꽃은 주로 울타리나 담을 따라서 심는다. 꽃은 둥글고 넓은 접시 모양이다. 꽃 색깔은 다양해서 흰색, 노란색, 분홍빛이 섞인 붉은색, 자주색 따위를 띤다. 여러 접시꽃 변종은 대부분 여러해살이식물로 심은 지 2년째 되는 해에 꽃이 핀다. 관상용으로 많이 심으며, 꽃·뿌리는 약용으로 쓴다.