La vidalba, vidauba o ridorta[1] (Clematis vitalba) és una liana autòctona molt comuna als Països Catalans i que podem trobar als boscos humits i termòfils d'alzinars i rouredes mediterrànies.
Les tiges poden arribar a fer 10 metres de llarg i 5 centímetres de diàmetre. Té les fulles compostes amb els folíols dentats, aspecte que la diferencia de la vidiella (Clematis flammula), que té les fulles bicompostes (o sigui, els folíols són al seu torn compostos per folíols més petit), i de marge enter. Aquests folíols serveixen per enganxar-se a les plantes que té al voltant, i d'aquesta manera s'enfila cap amunt, buscant la llum del Sol. A l'enfilar-se sobre els arbres pot ser un perill pels joves, perquè el seu pes els arriba a doblegar, i també el pot ofegar, per manca d'il·luminació. Floreix a l'estiu amb flors blanques, les quals a la tardor donaran uns fruits proveïts de llargs plomalls, recordant així a les aranyes, una estructura perquè aquests fruits siguin dispersats mitjançant el vent. És una planta invasora.
Altres caràcters que permeten la diferenciació de la vidalba respecte a la vidiella són la mida i el tipus de fulla, essent la vidiella més petita i de fulles perennes, mentre que les fulles de la germana vidalba són caduques.
Els usos tradicionals inclouen la fabricació de ruscs a base de trenar les tiges. Es va usar per part de captaires, ja que les fulles tenen un efecte urticant que produeix nafres.
Clematis vitalba va ser descrita per Linné i publicada a Species Plantarum 1: 544, l'any 1753.[2]
Nombre cromosomàtic de Clematis vitalba (Fam. Ranunculaceae) i taxons infraespecífics: 2n=16[3]
La vidalba, vidauba o ridorta (Clematis vitalba) és una liana autòctona molt comuna als Països Catalans i que podem trobar als boscos humits i termòfils d'alzinars i rouredes mediterrànies.
