dcsimg

Drymoreomys albimaculatus ( каталонски; валенсиски )

добавил wikipedia CA

Drymoreomys albimaculatus és una espècie de rosegador de la tribu dels orizominis que viu a la Mata Atlàntica del Brasil. Es tracta de l'únic representant del gènere Drymoreomys. Fou descrit el 2011 i se'l troba exclusivament als estats de São Paulo i Santa Catarina. Habita els boscos humits dels vessants orientals de la Serra do Mar i possiblement es reprodueix durant tot l'any. Malgrat que el seu àmbit de distribució és relativament extens i abasta diverses àrees protegides, és fragmentari i està amenaçat, de manera que els seus descobridors recomanaren que D. albimaculatus aparegués a la Llista Vermella de la UICN com a «gairebé amenaçat».

Referències

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Autors i editors de Wikipedia
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia CA

Drymoreomys albimaculatus: Brief Summary ( каталонски; валенсиски )

добавил wikipedia CA

Drymoreomys albimaculatus és una espècie de rosegador de la tribu dels orizominis que viu a la Mata Atlàntica del Brasil. Es tracta de l'únic representant del gènere Drymoreomys. Fou descrit el 2011 i se'l troba exclusivament als estats de São Paulo i Santa Catarina. Habita els boscos humits dels vessants orientals de la Serra do Mar i possiblement es reprodueix durant tot l'any. Malgrat que el seu àmbit de distribució és relativament extens i abasta diverses àrees protegides, és fragmentari i està amenaçat, de manera que els seus descobridors recomanaren que D. albimaculatus aparegués a la Llista Vermella de la UICN com a «gairebé amenaçat».

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Autors i editors de Wikipedia
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia CA

Drymoreomys ( англиски )

добавил wikipedia EN

Drymoreomys is a rodent genus in the tribe Oryzomyini that lives in the Atlantic Forest of Brazil. The single species, D. albimaculatus, is known only from the states of São Paulo and Santa Catarina and was not named until 2011. It lives in the humid forest on the eastern slopes of the Serra do Mar and perhaps reproduces year-round. Although its range is relatively large and includes some protected areas, it is patchy and threatened, and the discoverers recommend that the animal be considered "Near Threatened" on the IUCN Red List. Within Oryzomyini, Drymoreomys appears to be most closely related to Eremoryzomys from the Andes of Peru, a biogeographically unusual relationship, in that the two populations are widely separated and each is adapted to an arid or a moist environment.

With a body mass of 44–64 g (1.6–2.3 oz), Drymoreomys is a medium-sized rodent with long fur that is orange to reddish-buff above and grayish with several white patches below. The pads on the hindfeet are very well developed and there is brown fur on the upper sides of the feet. The tail is brown above and below. The front part of the skull is relatively long and the ridges on the braincase are weak. The palate is short, with its back margin between the third molars. Several traits of the genitals are not seen in any other oryzomyine rodent.

Taxonomy

Drymoreomys was first recorded in 1992 by Meika Mustrangi in the state of São Paulo.[2] The animal was not, however, formally described until 2011, when Alexandre Percequillo and colleagues named it as a new genus and species within the tribe Oryzomyini: Drymoreomys albimaculatus.[3] The generic name, Drymoreomys, combines the Greek δρυμός (drymos), meaning "forest", ὄρειος (oreios), meaning "mountain-dwelling", and μῦς (mys), meaning "mouse". The name refers to the animal's occurrence in mountain forest.[4] The specific name, albimaculatus, derives from the Latin albus, meaning "white", and maculatus, meaning "spotted", a reference to the spots of white in the animal's fur.[2] Percequillo and colleagues found little geographic variation among samples of Drymoreomys, although a few traits differ in frequency between populations from the states of São Paulo and Santa Catarina.[5]

According to a phylogenetic analysis of evidence from morphology, the nuclear gene IRBP, and the mitochondrial gene cytochrome b, Drymoreomys albimaculatus is most closely related to Eremoryzomys polius, an oryzomyine from northern Peru and the only species in the genus Eremoryzomys.[6] Together, Drymoreomys and Eremoryzomys are part of Marcelo Weksler's clade D, one of four main clades within Oryzomyini.[7] Some subsequent studies did not support a relationship between the Drymoreomys–Eremoryzomys clade and the rest of clade D, but this is probably due to saturation of the phylogenetic signal in mitochondrial data.[8] Oryzomyini includes well over a hundred species distributed mainly in South America, including nearby islands such as the Galápagos Islands and some of the Antilles. It is one of several tribes recognized within the subfamily Sigmodontinae, which encompasses hundreds of species found across South America and into southern North America. Sigmodontinae is the largest subfamily of the family Cricetidae, other members of which include voles, lemmings, hamsters, and deermice, all mainly from Eurasia and North America.[9]

Description

External morphology

Drymoreomys albimaculatus is a medium-sized, long-tailed, short-eared, short-footed rodent.[4] It is quite distinct from other oryzomyines and has a number of unique traits.[10] In 11 adults from Parque Natural Municipal Nascentes do Garcia in Santa Catarina, head and body length was 122 to 139 mm (4.8 to 5.5 in), tail length was 140 to 175 mm (5.5 to 6.9 in), hindfoot length was 25.8 to 30.5 mm (1.02 to 1.20 in), ear length was 16 to 22 mm (0.63 to 0.87 in), and body mass was 44 to 64 g (1.6 to 2.3 oz).[11] The fur is long and dense and consists of thin, short, woolly underfur and long, thick overfur. Overall, the fur of the upperparts is orange to reddish-buff.[12] In the closely related Eremoryzomys, the upperparts are grayish.[10] The hairs of the underfur, which are 12 to 14 mm (0.47 to 0.55 in) long, are grayish for most of their length and orange or brown at the tip. In the overfur, the cover hairs (which form the main body of the fur), are 14 to 17 mm (0.55 to 0.67 in) long and brown at the tip, with an orange band below the tip, and the longer, sparse guard hairs are red to dark brown in the half closest to the tip and are 17 to 21 mm (0.67 to 0.83 in) long. The sides are reddish brown. On the underparts, the hairs are grayish at the base and white at the tip, except on the throat, chest, and (in some specimens) groin, where the hairs are entirely white[13]—a trait unique among the oryzomyines.[10] In overall appearance, the underparts are grayish, with white spots where the hairs are completely white.[13]

The small, rounded ears are covered with dense golden hairs on the outer and with reddish brown hairs on the inner surface. The mystacial vibrissae (whiskers on the upper lip) are long, usually extending a little beyond the ears when laid back against the head, but the superciliary vibrissae (whiskers above the eyes) are short and do not extend beyond the ears. The upper surface on the forefeet is covered with brown fur, and there is white or silvery fur on the digits. Ungual tufts (fur around the bases of the claws) are present on the second through fourth digits.[13] On the short, fairly broad hindfeet, the upper side is covered densely with silvery to white hairs near the tips of the feet and toes, and with brown fur otherwise.[14] No other oryzomyine has such brown fur on its hindfeet.[10] The second through fourth digits have long silvery-white ungual tufts, but those on the first digit are short. On the sole, the pads are very large.[13] Among oryzomyines, only Oecomys and the extinct Megalomys have similarly large pads between their digits.[10] There is a dense cover of short brown hairs on both the upper and lower sides of the tail.[14] Unlike in Eremoryzomys, the tail is the same color above and below.[10] The tail ends in a tuft, an unusual feature among oryzomyines.[15]

Skull

In the skull, the rostrum (front part) is relatively long. The nasal and premaxillary bones extend in front of the incisors, forming a rostral tube, which is shared among oryzomyines only with Handleyomys. The zygomatic notch (a notch formed by a projection at the front of the zygomatic plate, a bony plate at the side of the skull) is shallow. The interorbital region (between the eyes) is narrow and long, with the narrowest part towards the front. The crests on the braincase and interorbital region are weakly developed.[14] Eremoryzomys has larger crests on its interorbital region.[10]

The incisive foramina (openings in the front part of the palate) are long, sometimes extending to between the first molars (M1). The bony palate is broad and short, with the posterior margin between the third molars (M3).[14] Nephelomys levipes is the only other oryzomyine with such a short palate, although that of Eremoryzomys polius is only slightly longer.[10] The posterolateral palatal pits (openings in the back part of the palate near the M3) vary from small to fairly large and are located in slight fossas (depressions).[14] In Eremoryzomys, these fossas are deeper.[10] The roof of the mesopterygoid fossa, the opening behind the palate, is completely closed or contains small sphenopalatine vacuities.[14] The vacuities are much larger in Eremoryzomys.[10] The alisphenoid strut, a piece of bone that separates two foramina (openings), is present in all Drymoreomys specimens examined, except in one juvenile specimen.[14]

The mandible (lower jaw) is long and low. The coronoid process, the frontmost of the three main processes (projections) at the back of the jawbone, is large and about as high as the condyloid process behind it. The angular process, below the condyloid, is fairly short and does not extend further backwards than the condyloid.[16] There is no noticeable capsular process (a raising at the back of the jaw that houses the root of the lower incisor).[17]

Dentition

The upper incisors are opisthodont (with the cutting surface oriented backwards) and have orange to yellow enamel. The upper molar rows are either almost parallel or slightly convergent with each other toward the front.[17] Holochilus and Lundomys are the only other oryzomyines with non-parallel molar rows.[10] The valleys between the cusps of the upper molars extending from the inner and outer sides overlap slightly across the midlines of the teeth. The molars are high-cusped, almost hypsodont. On M1, the anterocone (the front cusp) is divided into two cuspules on the lingual (inner, towards the tongue) and labial (outer, towards the lips) sides of the teeth. The mesoloph, a crest near the middle of the labial side of the tooth, is long and well developed on each of the three upper molars. On the lower molars (m1 to m3), the cusps on the labial side are located slightly in front of their lingual counterparts. The anteroconid, the front cusp on the m1, is divided in two. The m1, m2, and usually m3 have a mesolophid, a crest corresponding to the mesoloph but located on the lingual side.[18] Each of the lower molars has two roots.[10]

Other anatomy

There are 12 ribs and 19 thoracolumbar (chest and abdomen), four sacral, and 36 to 38 caudal (tail) vertebrae. There are three digits at the tip of the penis, of which the central one is the largest. The two lateral digits are not supported by mounds of the baculum (penis bone). There is only one spine on the papilla (nipple-like projection) on the upper side of the penis. On the urethral process, located in the crater at the end of the penis, a fleshy process at the side, the lateral lobule, is present. The preputial glands (glands in front of the genitals) are large. The lack of lateral bacular mounds, presence of a lateral lobule, and size of the preputial glands are all unique traits among the oryzomyines.[10]

Karyotype

The karyotype of Drymoreomys albimaculatus is 2n=62, FN=62: the animal has 62 chromosomes, and 29 pairs of autosomes (non-sex chromosomes) are acrocentric (with one arm so short as to be almost invisible) and one small pair is metacentric (with two equally long arms). Both sex chromosomes are submetacentric (with one arm noticeably longer than the other), and X is larger than Y. Blocks of heterochromatin are present on all autosomes and the long arm of Y. Telomeric sequences are found near the centromeres of the sex chromosomes.[19] Aspects of this karyotype—with a high number of mostly acrocentric chromosomes and the presence of heterochromatin on the Y chromosome—are consistent with the pattern seen in other oryzomyines. However, no other oryzomyine has exactly the same karyotype as D. albimaculatus.[20] Other species in clade D have fewer chromosomes, down to 16 in Nectomys palmipes, although the karyotype of Eremoryzomys polius is unknown. This suggests an evolutionary trend of decreasing chromosome number within the clade.[21]

Distribution and ecology

Some morphological traits in Drymoreomys suggest it is arboreal.

Drymoreomys albimaculatus occurs in the Atlantic Forest on the eastern slopes of the Serra do Mar in the Brazilian states of São Paulo and Santa Catarina, at 650 to 1,200 m (2,130 to 3,940 ft) above sea level.[4] It has not been found in the intervening state of Paraná, but is likely to occur there.[2] The biogeographical pattern indicated by the relationship between Drymoreomys and the Andean Eremoryzomys is unusual. While there are some similar cases of relationships between Andean and Atlantic Forest animals, these involve inhabitants of humid forests in the Andes; Eremoryzomys, by contrast, lives in an arid area.[22]

Drymoreomys albimaculatus appears to be a specialist of dense, moist, montane and premontane forest. It has been found in disturbed and secondary forests as well as in pristine forest, but probably needs contiguous forest to survive. Reproductive activity has been observed in females in June, November, and December and in males in December, suggesting that the species breeds year-round.[23] Although some of its morphological traits, such as the very large pads, are suggestive of arboreal (tree-dwelling) habits, most specimens were collected in pitfall traps on the ground.[3]

Conservation status

The range of Drymoreomys albimaculatus is relatively large and the species occurs in several protected areas, but it has only been found in seven localities and its habitat is threatened by deforestation and fragmentation. Therefore, Percequillo and colleagues suggest that the species be assessed as "Near Threatened" under the IUCN Red List criteria.[23]

References

  1. ^ Engelbrektsson 2019.
  2. ^ a b c Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 368.
  3. ^ a b Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 357.
  4. ^ a b c Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 360.
  5. ^ Percequillo, Weksler & Costa 2011, pp. 369, 371.
  6. ^ Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 378, figs. 7, 8.
  7. ^ Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 373.
  8. ^ Pine, Timm & Weksler 2012, p. 856; Turvey, Brace & Weksler 2012, p. 409.
  9. ^ Musser & Carleton 2005.
  10. ^ a b c d e f g h i j k l m Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 367.
  11. ^ Percequillo, Weksler & Costa 2011, table 2.
  12. ^ Percequillo, Weksler & Costa 2011, pp. 360–361.
  13. ^ a b c d Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 361.
  14. ^ a b c d e f g Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 362.
  15. ^ Weksler & Percequillo 2011, p. 283.
  16. ^ Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 363.
  17. ^ a b Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 364.
  18. ^ Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 365.
  19. ^ Suárez-Villota et al. 2013, p. 68.
  20. ^ Suárez-Villota et al. 2013, p. 70.
  21. ^ Suárez-Villota et al. 2013, pp. 70–72.
  22. ^ Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 379.
  23. ^ a b Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 377.

Literature cited

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Wikipedia authors and editors
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia EN

Drymoreomys: Brief Summary ( англиски )

добавил wikipedia EN

Drymoreomys is a rodent genus in the tribe Oryzomyini that lives in the Atlantic Forest of Brazil. The single species, D. albimaculatus, is known only from the states of São Paulo and Santa Catarina and was not named until 2011. It lives in the humid forest on the eastern slopes of the Serra do Mar and perhaps reproduces year-round. Although its range is relatively large and includes some protected areas, it is patchy and threatened, and the discoverers recommend that the animal be considered "Near Threatened" on the IUCN Red List. Within Oryzomyini, Drymoreomys appears to be most closely related to Eremoryzomys from the Andes of Peru, a biogeographically unusual relationship, in that the two populations are widely separated and each is adapted to an arid or a moist environment.

With a body mass of 44–64 g (1.6–2.3 oz), Drymoreomys is a medium-sized rodent with long fur that is orange to reddish-buff above and grayish with several white patches below. The pads on the hindfeet are very well developed and there is brown fur on the upper sides of the feet. The tail is brown above and below. The front part of the skull is relatively long and the ridges on the braincase are weak. The palate is short, with its back margin between the third molars. Several traits of the genitals are not seen in any other oryzomyine rodent.

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Wikipedia authors and editors
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia EN

Drymoreomys albimaculatus ( шпански; кастиљски )

добавил wikipedia ES

Drymoreomys albimaculatus es la única especie del género Drymoreomys de roedores miomorfos de la familia de los cricétidos, de la selva atlántica de Brasil. Sólo se conoce en los estados de São Paulo y Santa Catarina, y no fue nombrado hasta 2011. Vive en el bosque húmedo en la vertiente oriental de la Serra do Mar y quizás se reproduce todo el año.

Referencias

  • Percequillo, A. R.; Weksler, M.; Costa, L. P. (2011). «A new genus and species of rodent from the Brazilian Atlantic Forest (Rodentia: Cricetidae: Sigmodontinae: Oryzomyini), with comments on oryzomyine biogeography». Zoological Journal of the Linnean Society 161 (2): 357-390. doi:10.1111/j.1096-3642.2010.00643.x.
  • Suárez-Villota, Elkin; Di-Nizo, Camilla; Neves, Carolina; Silva, Maria José de J. (2013). «First cytogenetic information for Drymoreomys albimaculatus (Rodentia, Cricetidae), a recently described genus from Brazilian Atlantic Forest». ZooKeys 303: 65-76. doi:10.3897/zookeys.303.4873.
 title=
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Autores y editores de Wikipedia
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia ES

Drymoreomys albimaculatus: Brief Summary ( шпански; кастиљски )

добавил wikipedia ES

Drymoreomys albimaculatus es la única especie del género Drymoreomys de roedores miomorfos de la familia de los cricétidos, de la selva atlántica de Brasil. Sólo se conoce en los estados de São Paulo y Santa Catarina, y no fue nombrado hasta 2011. Vive en el bosque húmedo en la vertiente oriental de la Serra do Mar y quizás se reproduce todo el año.

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Autores y editores de Wikipedia
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia ES

Drymoreomys albimaculatus ( француски )

добавил wikipedia FR

Drymoreomys albimaculatus, seule représentante connue du genre Drymoreomys, est une espèce de rongeurs de la famille des Cricetidae qui vit dans la forêt atlantique du Brésil. Ce mammifère a seulement été répertorié dans les États de São Paulo et Santa Catarina et n'a été décrit et scientifiquement nommé qu'en 2011. Avec une masse corporelle de 44 à 64 grammes, Drymoreomys est un rongeur de taille moyenne avec une longue fourrure orange à roux-chamoisé dessus et grisâtre avec des marques blanches dessous. Les coussinets des pattes arrière sont très développés et des poils bruns recouvrent la partie supérieure de la patte. La queue est marron dessus et dessous. La partie avant du crâne est relativement longue et les arêtes de la boîte crânienne sont faibles. Le palais est court et se termine au niveau de la troisième molaire.

Drymoreomys albimaculatus vit dans les forêts humides sur les pentes de l'Est de la Serra do Mar et se reproduit peut-être tout au long de l'année. Bien que son aire de répartition soit relativement étendue et comprenne certaines zones protégées, sa présence y est rare et les populations clairsemées, et ses découvreurs considèrent qu'il doit être classé parmi les espèces « quasi-menacées » sur la liste rouge de l'UICN. Parmi les Oryzomyini, Drymoreomys est le genre le plus proche d'Eremoryzomys que l'on trouve dans les Andes du Pérou, une parenté étrange puisque les deux espèces sont très éloignées géographiquement et vivent dans des habitats opposés, humide pour Drymoreomys et aride pour Eremoryzomys.

Description

Morphologie externe

Drymoreomys albimaculatus est un rongeur de taille moyenne, à longue queue, aux oreilles courtes et aux petites pattes[1]. Il est assez différent des autres Oryzomyini et dispose d'un certain nombre de caractéristiques uniques[2]. Chez 11 adultes du parc naturel municipal Nascentes do Garcia à Santa Catarina, la longueur de la tête et du corps est comprise entre 122 et 139 mm, la queue mesure entre 140 et 175 mm, la patte arrière de 25,8 à 30,5 mm, l'oreille de 16 à 22 mm et la masse corporelle est comprise entre 44 et 64 g[3]. La fourrure est longue et dense et se compose de poils de bourre fins, courts et laineux et d'un épais manteau de poils de jarre. Dans l'ensemble, la fourrure des parties supérieures est orange à roux-chamoisé[4]. Chez le genre Eremoryzomys, étroitement lié, les parties supérieures sont grises[2]. Les poils de bourre, qui mesurent entre 12 et 14 mm de long, sont grisâtres sur la majeure de leur longueur et orange ou bruns à la pointe. Dans le manteau, une partie des poils de jarre (qui constituent l'essentiel de la fourrure) mesurent entre 14 et 17 mm de long et sont bruns à l'extrémité, avec une bande orange en dessous de la pointe, et quelques poils plus longs et plus clairsemés, dont la moitié située du côté de la pointe est rouge à brun foncé, font de 17 à 21 mm de long. Les flancs sont brun-rougeâtre. Sur les parties inférieures, les poils sont grisâtres à leur base et blancs à la pointe, à l'exception de la gorge, la poitrine, et, chez certains spécimens, l'aine, où les poils sont entièrement blancs[5], un trait unique parmi les Oryzomyini[2]. En général, les parties inférieures sont grises, avec des marques blanches où les poils sont complètement blancs[5].

 src=
Certaines caractéristiques de Drymoreomys laissent à penser qu'il est arboricole.

Les petites oreilles arrondies sont couvertes de poils dorés denses sur l'extérieur et avec des poils brun rougeâtre sur la surface intérieure. Les vibrisses mystaciales (moustaches situées sur la lèvre supérieure) sont longues, s'étendant généralement un peu au-delà des oreilles quand celles-ci sont plaquées contre la tête, mais les vibrisses sourcilières (moustaches situées au-dessus des yeux) sont courtes et ne s'étendent pas au-delà des oreilles. La surface supérieure des pattes avant est couverte de fourrure brune et il y a de la fourrure blanche ou argentée sur les doigts. Des touffes de poils sont visibles à la base des griffes au niveau des deuxième, troisième et quatrième doigts[5]. Les pattes postérieures sont courtes, assez larges et recouvertes au-dessus d'une fourrure dense argentée avec des poils blancs près de la pointe des pieds et des orteils, et d'une fourrure brune ailleurs[6]. Aucun autre Oryzomyini n'a une telle fourrure brune sur ses pattes postérieures[2]. Les deuxième, troisième et quatrième doigts ont de longues touffes de poils blanc-argenté à la base des griffes et le premier en a une plus petite. Sur la sole, les coussinets sont très grands, une caractéristique que l'on retrouve généralement chez des espèces arboricoles, mais ce comportement n'a pas été prouvé chez cette espèce[5]. Parmi les Oryzomyini, seuls les espèces des genres éteints Oecomys et Megalomys ont d'aussi grands coussinets entre leurs griffes[2]. Il y a une couverture dense de poils bruns courts sur les faces supérieure et inférieure de la queue[2]. Contrairement à Eremoryzomys, la queue est de la même couleur dessus que dessous[6]. La queue se termine par une touffe, caractéristique inhabituelle chez les Oryzomyini[7].

Crâne

Au niveau du crâne, le rostre (partie avant) est relativement long. Les os nasaux et prémaxillaires s'étendent devant les incisives, formant un tube rostral, que l'on retrouve uniquement chez Handleyomys parmi les Oryzomyini. La région interorbitale (entre les yeux) est étroite et longue et la partie la plus étroite est située vers l'avant. Les crêtes sur la boîte crânienne et au niveau de la région interorbitale sont faiblement développées[6]. Eremoryzomys a de plus grandes crêtes au niveau de sa région interorbitale[2].

Le foramen incisif (ouverture dans la partie avant de la bouche) est long, s'étendant parfois jusque entre les premières molaires (M1). Le palais osseux est large et court, et se termine entre les troisièmes molaires (M3)[6]. Nephelomys levipes est le seul autre Oryzomyini avec un palais si court, bien que celui d'Eremoryzomys polius soit seulement un peu plus long[2]. Les fosses palatines postérieures (ouvertures dans la partie arrière du palais près de la M3) sont petites à assez grandes et sont situées dans de légères dépressions[6]. Chez les Eremoryzomys, ces fosses sont plus profondes[2]. La voûte de la fosse mésoptérygoïde, l'ouverture derrière le palais, est complètement fermée ou contient de petites vacuoles sphénopalatines[6]. Ces vacuoles sont beaucoup plus grandes chez les Eremoryzomys[2]. L'os alisphénoïde qui sépare les deux foramens est présent chez tous les spécimens collectés de Drymoreomys, excepté chez un jeune[6].

La mandibule (mâchoire inférieure) est longue et basse. Le processus coronoïde de la mandibule, le premier des trois principaux processus à l'arrière de la mâchoire, est grand et à peu près aussi haut que le processus condyloïde situé derrière lui. Le processus angulaire, en dessous du processus condyloïde, est assez court et ne s'étend pas en arrière au-delà du processus condyloïde[8]. Il n'existe pas de processus capsulaire perceptible (un renflement à l'arrière de la mâchoire qui abrite la racine de l'incisive inférieure)[9].

Dentition

Les incisives supérieures sont opisthodontes (avec la surface coupante orientée vers l'arrière) et ont un émail orange à jaune. Les rangées de molaires supérieures sont presque parallèles ou légèrement convergentes vers le devant de la mâchoire[9]. Holochilus et Lundomys sont les seuls autres Oryzomyini dont les rangées de molaires ne sont pas parfaitement parallèles[2]. Les molaires sont presque hypsodontes. Sur M1, l'antérocone est divisé en deux cuspules sur la face interne et externe de la dent. Le mésolophe, une crête située près du milieu de la face interne de la deux[Quoi ?], est long et développé sur chacune des trois molaires. Sur les molaires inférieures, les pointes de la face externe sont situées légèrement plus à l'intérieur que celles de la face interne. L'antéroconide, la pointe de la M1, est divisée en deux. Les M1, M2 et généralement M3 ont un mésolophide, une crête qui correspond au mésolophe, mais sur la face interne[10]. Chacune des molaires de la mâchoire inférieure a deux racines[2].

Reste de l'anatomie

D. albimaculatus possède 12 côtes et 19 vertèbres thoraciques (poitrine et abdomen), quatre vertèbres sacrales et 36 à 38 vertèbres caudales. Il y a trois doigts à l'extrémité du pénis, dont le central est le plus grand. Les deux doigts latéraux ne sont pas portés par le baculum (os pénien). Il y a seulement une épine sur la papille de la partie supérieure du pénis. Sur le processus urétral, situé dans la fente qui termine le pénis, on trouve un lobe latéral. Les glandes prépuciales sont de grande taille. Ce lobe latéral et la taille des glandes prépuciales sont des caractéristiques uniques parmi les Oryzomyini[2].

Caryotype

Le caryotype de Drymoreomys albimaculatus comprend 62 chromosomes, dont 29 paires d'autosomes (chromosomes non sexuels) acrocentriques (dont un bras est tellement court qu'il est presque invisible) et une petite paire de chromosomes métacentriques (avec deux bras d'égales longueurs). Les chromosomes sexuels sont tous les deux submétacentriques (avec un bras nettement plus court que l'autre) et X est plus grand que Y. Des blocs d'hétérochromatine sont présents sur tous les autosomes et sur le bras le plus long du chromosome Y. Des séquences télomériques sont présentes près du centromère des chromosomes sexuels[11]. L'aspect de ce caryotype — avec un grand nombre de chromosomes acrocentriques et de l'hétérochromatine sur le chromosome Y — est semblable à celui des autres Oryzomyini. Toutefois, aucun autre membre de cette tribu n'a exactement le même caryotype que D. albimaculatus[12]. D'autres espèces du « clade D des Oryzomyini » ont moins de chromosomes, comme chez Nectomys palmipes qui en compte seulement 16, et même si le caryotype d'Eremoryzomys polius est inconnu, le reste laisse à penser que le nombre de chromosomes a tendance à diminuer au fil de l'évolution au sein de ce clade[13].

Distribution et écologie

Carte de l'Amérique du Sud, sur laquelle les sites de capture de Drymoreomys albimaculatus sont représentés par six points rouges, situés sur le pan est de la Serra do Mar, dans le Sud-Est du Brésil.
Sites de capture des spécimens de Drymoreomys albimaculatus.

Drymoreomys albimaculatus vit dans la forêt atlantique, sur le pan est de la Serra do Mar dans les États brésiliens de São Paulo et Santa Catarina, entre 650 et 1 200 m d'altitude[1]. Il n'a jamais été observé dans l'État du Paraná, mais y vit certainement[14]. Drymoreomys et Eremoryzomys, bien qu'étant des espèces apparentées, vivent dans des milieux différents, le second étant inféodé aux zones arides des Andes. Il n'est pas rare qu'une espèce de la forêt atlantique ait une espèce cousine dans les Andes, mais cela concerne en général des rongeurs adaptés aux mêmes milieux écologiques et appréciant donc plutôt des milieux de forêts humides[15].

Drymoreomys apprécie particulièrement les forêts denses et humides montagneuses. On le rencontre dans les forêts altérées par l'homme et les forêts secondaires aussi bien que dans la forêt primaire, mais il lui faut certainement un boisement continu pour survivre. Des femelles en reproduction ont été observées en juin, novembre et décembre, et des mâles en décembre, ce qui laisse penser que cette espèce se reproduit tout au long de l'année[16]. On sait très peu de choses sur l'alimentation de cette espèce. Bien que certaines de ses caractéristiques morphologiques, comme ses très grands coussinets, semblent indiquer un mode de vie arboricole, la plupart des spécimens ont été capturés dans des pièges situés au sol[17].

Taxinomie

Drymoreomys a été répertorié pour la première fois en 1992 par Meika Mustrangi dans l'État de São Paulo[14]. L'animal n'a cependant pas été décrit officiellement avant 2011, quand Alexandre Percequillo et son équipe lui attribue un nouveau nom de genre et d'espèce au sein de la tribu des Oryzomyini : Drymoreomys albimaculatus[17]. Le nom générique, Drymoreomys, vient des mots grecs δρυμός grec (drymos), qui signifie « forêt », ὄρειος (oreios), qui signifie « résidant en montagne », et μῦς (mûs), signifiant « souris ». Ce nom fait référence à la présence de l'animal dans les forêts montagneuses[1]. Le nom spécifique, albimaculatus, découle des mots latins albus, qui signifie « blanc », et maculatus, qui signifie « tacheté », une référence aux taches blanches de la fourrure de l'animal[14]. Percequillo et al. ont constaté peu de variations entre des spécimens de Drymoreomys d'origines géographiques différentes, même si la fréquence de quelques traits varie entre les populations des États de São Paulo et celles de celui de Santa Catarina[18].

Selon une analyse phylogénétique portant sur la morphologie, le gène IRBP et le gène mitochondrial du cytochrome b, Drymoreomys est étroitement lié à Eremoryzomys polius, un Oryzomyini du nord du Pérou et la seule espèce du genre Eremoryzomys[19]. Drymoreomys et Eremoryzomys font partie du clade D définit par Marcelo Weksler, l'un des quatre principaux clades au sein des Oryzomyini[20]. Certaines études ultérieures n'ont pas confirmé la relation entre le Drymoreomys et Eremoryzomys et le reste du clade D, mais cela est probablement dû à la saturation du signal phylogénétique des données mitochondriales[21],[22]. La tribu Oryzomyini comprend plus d'une centaine d'espèces réparties principalement en Amérique du Sud, y compris dans les îles avoisinantes comme les îles Galápagos et une partie des Antilles. C'est l'une des différentes tribus reconnues de la sous-famille des Sigmodontinae, qui regroupe des centaines d'espèces rencontrées à travers l'Amérique du Sud et le Sud de l'Amérique du Nord. Les Sigmodontinae constituent la plus grande sous-famille de la famille des Cricetidae, dont les autres membres sont les campagnols, les lemmings, les hamsters et les Peromyscus, diverses espèces que l'on rencontre tout particulièrement en Eurasie et en Amérique du Nord[23].

Statut de sauvegarde

L'aire de répartition de Drymoreomys albimaculatus est vaste et l'espèce vit dans plusieurs aires protégées, mais elle n'est connue que dans sept localités et son habitat, de plus en plus fragmenté, est menacé par la déforestation. C'est pourquoi Percequillo et al. a suggéré lors de la description originale de l'espèce qu'elle soit classée comme « quasi-menacée » sur la liste rouge de l'UICN[16].

Publication originale

  • (en) Alexandre Reis Percequillo, Marcelo Weksler, Leonora P. Costa et Leonora Pires Costa, « A new genus and species of rodent from the Brazilian Atlantic Forest (Rodentia: Cricetidae: Sigmodontinae: Oryzomyini), with comments on oryzomyine biogeography », Zoological Journal of the Linnean Society, Wiley-Blackwell, vol. 161, no 2,‎ 20 janvier 2011, p. 357-390 (ISSN et , OCLC , DOI , lire en ligne)

Notes et références

  • (en) Cet article est partiellement ou en totalité issu de l’article de Wikipédia en anglais intitulé .
  1. a b et c Percequillo, Weksler et Costa 2011, p. 360
  2. a b c d e f g h i j k l et m Percequillo, Weksler et Costa 2011, p. 367
  3. Percequillo, Weksler et Costa 2011, tableau 2
  4. Percequillo, Weksler et Costa 2011, p. 360–361
  5. a b c et d Percequillo, Weksler et Costa 2011, p. 361
  6. a b c d e f et g Percequillo, Weksler et Costa 2011, p. 362
  7. Weksler et Percequillo 2011, p. 283
  8. Percequillo, Weksler et Costa 2011, p. 363
  9. a et b Percequillo, Weksler et Costa 2011, p. 364
  10. Percequillo, Weksler et Costa 2011, p. 365
  11. Suárez-Villota, Di-Nizo, Neves et De Jesus Silva 2013, p. 68
  12. Suárez-Villota, Di-Nizo, Neves et De Jesus Silva 2013, p. 70
  13. Suárez-Villota, Di-Nizo, Neves et De Jesus Silva 2013, p. 70–72
  14. a b et c Percequillo, Weksler et Costa 2011, p. 368
  15. Percequillo, Weksler et Costa 2011, p. 379
  16. a et b Percequillo, Weksler et Costa 2011, p. 377
  17. a et b Percequillo, Weksler et Costa 2011, p. 357
  18. Percequillo, Weksler et Costa 2011, p. 369, 371
  19. Percequillo, Weksler et Costa 2011, p. 378
  20. Percequillo, Weksler et Costa 2011, p. 373
  21. Pine, Timm et Weksler 2012, p. 856
  22. Turvey, Brace et Weksler 2012, p. 409
  23. Musser et Carleton 2005

Annexes

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Auteurs et éditeurs de Wikipedia
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia FR

Drymoreomys albimaculatus: Brief Summary ( француски )

добавил wikipedia FR

Drymoreomys albimaculatus, seule représentante connue du genre Drymoreomys, est une espèce de rongeurs de la famille des Cricetidae qui vit dans la forêt atlantique du Brésil. Ce mammifère a seulement été répertorié dans les États de São Paulo et Santa Catarina et n'a été décrit et scientifiquement nommé qu'en 2011. Avec une masse corporelle de 44 à 64 grammes, Drymoreomys est un rongeur de taille moyenne avec une longue fourrure orange à roux-chamoisé dessus et grisâtre avec des marques blanches dessous. Les coussinets des pattes arrière sont très développés et des poils bruns recouvrent la partie supérieure de la patte. La queue est marron dessus et dessous. La partie avant du crâne est relativement longue et les arêtes de la boîte crânienne sont faibles. Le palais est court et se termine au niveau de la troisième molaire.

Drymoreomys albimaculatus vit dans les forêts humides sur les pentes de l'Est de la Serra do Mar et se reproduit peut-être tout au long de l'année. Bien que son aire de répartition soit relativement étendue et comprenne certaines zones protégées, sa présence y est rare et les populations clairsemées, et ses découvreurs considèrent qu'il doit être classé parmi les espèces « quasi-menacées » sur la liste rouge de l'UICN. Parmi les Oryzomyini, Drymoreomys est le genre le plus proche d'Eremoryzomys que l'on trouve dans les Andes du Pérou, une parenté étrange puisque les deux espèces sont très éloignées géographiquement et vivent dans des habitats opposés, humide pour Drymoreomys et aride pour Eremoryzomys.

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Auteurs et éditeurs de Wikipedia
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia FR

Drymoreomys ( индонезиски )

добавил wikipedia ID


Drymoreomys adalah genus hewan pengerat yang termasuk ke dalam tribus Oryzomyini. Hewan ini tinggal di Hutan Atlantik Brasil. Salah satu spesies dalam genus ini, yaitu D. albimaculatus, dikenal hanya berada di negara bagian São Paulo dan Santa Catarina dan tidak dinamai hingga tahun 2011.

Dengan massa tubuh sebesar 44–64 g (1.6–2.3 oz), Drymoreomys adalah pengerat berukuran sedang dengan bulu panjang yang berwarna jingga hingga kemerahan di sisi atas dan abu-abu dengan beberapa belang putih di bagian bawah. Terdapat bulu di sisi atas kakinya. Ekornya berwarna coklat di atas maupun di bawah.

Referensi

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Penulis dan editor Wikipedia
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia ID

Drymoreomys: Brief Summary ( индонезиски )

добавил wikipedia ID


Drymoreomys adalah genus hewan pengerat yang termasuk ke dalam tribus Oryzomyini. Hewan ini tinggal di Hutan Atlantik Brasil. Salah satu spesies dalam genus ini, yaitu D. albimaculatus, dikenal hanya berada di negara bagian São Paulo dan Santa Catarina dan tidak dinamai hingga tahun 2011.

Dengan massa tubuh sebesar 44–64 g (1.6–2.3 oz), Drymoreomys adalah pengerat berukuran sedang dengan bulu panjang yang berwarna jingga hingga kemerahan di sisi atas dan abu-abu dengan beberapa belang putih di bagian bawah. Terdapat bulu di sisi atas kakinya. Ekornya berwarna coklat di atas maupun di bawah.

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Penulis dan editor Wikipedia
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia ID

Drymoreomys albimaculatus ( италијански )

добавил wikipedia IT

Drymoreomys albimaculatus (Percequillo, Weksler & Costa, 2011) è un roditore della famiglia dei Cricetidi, unica specie del genere Drymoreomys (Percequillo, Weksler & Costa, 2011), endemico del Brasile.

Descrizione

Dimensioni

Roditore di piccole dimensioni, con la lunghezza della testa e del corpo tra 122 e 139 mm, la lunghezza della coda tra 140 e 175 mm, la lunghezza del piede tra 25,8 e 30,5 mm, la lunghezza delle orecchie tra 16 e 22 mm e un peso fino a 64 g.[1]

Caratteristiche craniche e dentarie

Il cranio presenta un rostro lungo ed affusolato, le ossa nasali e pre-mascellari si estendono anteriormente formando un corto tubo, i fori palatali sono lunghi e ampi, il palato è corto. Gli incisivi superiori sono giallo-arancioni e lisci.

Sono caratterizzati dalla seguente formula dentaria:

3 0 0 1 1 0 0 3 3 0 0 1 1 0 0 3 Totale: 16 1.Incisivi; 2.Canini; 3.Premolari; 4.Molari;

Aspetto

La pelliccia è molto lunga, densa e liscia. Le parti dorsali variano dall'arancione al giallo fulvo leggermente cosparse di peli bruno-rossastri e la base dei peli grigiastra, i fianchi sono bruno-rossastri chiari, mentre le parti ventrali sono grigiastre con la punta dei singoli peli bianca eccetto sulla gola, il petto e la zona inguinale dove i peli sono interamente bianchi. Le orecchie sono piccole e rotonde, ricoperte internamente di piccoli peli dorati ed esternamente di peli bruno-rossastri. Le zampe posteriori sono corte e larghe e sono presenti delle macchie brunastre alla base delle dita. I cuscinetti plantari sono molto grandi e carnosi. La coda è più lunga della testa e del corpo ed è uniformemente scura.

Biologia

Comportamento

È una specie probabilmente arboricola sebbene sia stata catturata sempre al suolo.

Distribuzione e habitat

Questa specie è diffusa lungo lungo le coste atlantiche degli stati brasiliani di San Paolo e Santa Catarina.

Vive nelle foreste atlantiche tra 650 e 1.200 metri di altitudine.

Stato di conservazione

Questa specie, essendo stata scoperta solo recentemente, non è stata sottoposta ancora a nessun criterio di conservazione.

Note

Bibliografia

 title=
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Autori e redattori di Wikipedia
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia IT

Drymoreomys albimaculatus: Brief Summary ( италијански )

добавил wikipedia IT

Drymoreomys albimaculatus (Percequillo, Weksler & Costa, 2011) è un roditore della famiglia dei Cricetidi, unica specie del genere Drymoreomys (Percequillo, Weksler & Costa, 2011), endemico del Brasile.

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Autori e redattori di Wikipedia
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia IT

Drymoreomys ( холандски; фламански )

добавил wikipedia NL

Drymoreomys is een geslacht van knaagdieren uit de Oryzomyini dat voorkomt in het Atlantisch Woud in Brazilië.

Bronnen, noten en/of referenties
  1. Percequillo, A.R.; Weksler, M.; Costa, L.P. (2011) "A new genus and species of rodent from the Brazilian Atlantic Forest (Rodentia: Cricetidae: Sigmodontinae: Oryzomyini), with comments on oryzomyine biogeography". Zoological Journal of the Linnean Society 161 (2): 357–390. doi:10.1111/j.1096-3642.2010.00643.x.
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Wikipedia-auteurs en -editors
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia NL

Drymoreomys albimaculatus ( португалски )

добавил wikipedia PT

Drymoreomys albimaculatus é uma espécie de roedor da família Cricetidae que vive na Mata Atlântica do Brasil. É a única espécie descrita para o gênero Drymoreomys. Endêmica do Brasil, pode ser encontrada na região de Mata Atlântica da Serra do Mar nos estados de São Paulo e Santa Catarina. Foi registrada pela primeira vez em 1992 e descrita cientificamente somente em 2011. Embora sua distribuição seja relativamente grande e inclua algumas áreas protegidas, ocorre de forma irregular, de modo que seus descobridores recomendam que o animal seja considerado "quase ameaçado" na Lista Vermelha da IUCN. Dentro da tribo Oryzomyini, Drymoreomys parece estar mais intimamente relacionado com Eremoryzomys dos Andes do Peru, uma relação incomum do ponto de vista biogeográfico, pois as duas populações estão amplamente separadas e adaptadas a um ambiente diferente, árido e úmido.

Com uma massa corporal de 44 a 64 gramas, o Drymoreomys é um roedor de tamanho médio, com pelo longo, de cor laranja a amarelada na parte superior do corpo, e acinzentada, com várias manchas brancas, na porção ventral. As almofadas nas patas traseiras são muito bem desenvolvidas e há pelo marrom na parte superior dos pés. A cauda é inteiramente marrom. A parte da frente do crânio é relativamente longa e os sulcos do neurocrânio são discretos. O palato é curto, com a margem posterior entre os terceiros molares. Várias características dos órgãos genitais não são vistas em nenhum outro roedor orizomíneo.

Taxonomia

Drymoreomys foi registrado pela primeira vez em 1992 por Meika Mustrangi no estado de São Paulo.[2] No entanto, o animal não foi formalmente descrito até 2011, quando Alexandre Percequillo e colegas o nomearam como um novo gênero e espécie da tribo Oryzomyini: Drymoreomys albimaculatus.[3] O nome genérico, Drymoreomys, combina o grego δρυμός (drymos), que significa "floresta", ὄρειος (oreios), que significa "moradia na montanha" e μῦς (mys), que quer dizer "rato". O nome refere-se à ocorrência do animal na floresta de montanha.[4] Já o nome específico albimaculatus deriva do latim albus, no sentido de "branco", e maculatus, que significa "manchado", uma referência às manchas brancas no pelagem do animal.[2] Percequillo e colegas encontraram pouca variação geográfica entre os exemplares de Drymoreomys, embora algumas características tenham frequências diferentes entre populações dos estados de São Paulo e Santa Catarina.[5]

De acordo com uma análise filogenética baseada em evidências da morfologia do gene nuclear IRBP e do gene mitocondrial citocromo b, Drymoreomys albimaculatus está mais intimamente relacionado ao Eremoryzomys polius, uma outra espécie da tribo Oryzomyini que habita o norte do Peru e que é a única de seu gênero.[6] Juntos, Drymoreomys e Eremoryzomys fazem parte do clado D de Marcelo Weksler, um dos quatro principais clados de Oryzomyini.[7] Alguns estudos subsequentes não apoiaram uma relação entre o clado Drymoreomys-Eremoryzomys e o restante do clado D, mas isso provavelmente se deve à saturação do sinal filogenético nos dados mitocondriais.[8][9] Oryzomyini inclui mais de cem espécies distribuídas principalmente na América do Sul, incluindo ilhas próximas, como as Ilhas Galápagos e algumas das Antilhas. É uma das várias tribos reconhecidas na subfamília Sigmodontinae, que abrange centenas de espécies encontradas na América do Sul e no sul da América do Norte. Sigmodontinae é a maior subfamília da família Cricetidae, cujos outros membros incluem ratinhos, lemingues, hamsters e veado-ratos, todos principalmente da Eurásia e da América do Norte.[10]

Descrição

Morfologia externa

Drymoreomys albimaculatus é um roedor de tamanho médio, cauda longa, e orelhas e pés curtos.[4] É bastante distinto das espécies do gênero Oryzomys e tem várias características exclusivas.[11] Em 11 adultos do Parque Natural Municipal Nascentes do Garcia, em Santa Catarina, o comprimento da cabeça e do corpo foi de 122 a 139 milímetros, o comprimento da cauda media entre 140 e 175 milímetros e o comprimento do retropé foi de 25,8 a 30,5 milímetros, o comprimento da orelha foi de 16 a 22 milímetros e a massa corporal foi de 44 a 64 gramas.[12] O pelo é longo e denso e consiste em subpelo fino, curto e lanoso e em pele longa e espessa. No geral, o pelo das partes superiores varia de laranja a avermelhado.[13] No seu "primo" próximo Eremoryzomys, as partes superiores são acinzentadas.[11] Os pelos da camada interna da pelugem, mais próximos da pele e que fornecem calor e impermeabilização, têm de 12 a 14 milímetros de comprimento, são acinzentados na maior parte do comprimento e laranja ou marrom na ponta. Na pele, os pelos da cobertura (que formam o corpo principal da pelugem), medem de 14 a 17 milímetros de comprimento e são castanhos na ponta, com uma faixa laranja abaixo da ponta, e os pelos de guarda, mais longo e esparsos, são vermelhos a marrom escuro na metade mais próxima à ponta e têm de 17 a 21 milímetros de comprimento. As laterias do animal são marrom avermelhadas. Nas partes inferiores, os pelos são acinzentados na base e brancos na ponta, exceto na garganta, tórax e (em alguns espécimes) virilha, onde os pelos são inteiramente brancos[14] — uma característica única entre os orizomíneos.[11] Na aparência geral, as partes inferiores são acinzentadas, com manchas brancas onde os pelos são completamente brancos.[14]

As orelhas pequenas e arredondadas são cobertas por densos pelos dourados na parte externa e com pelos marrom avermelhados na superfície interna. As vibrissas mistaciais (bigodes no lábio superior) são longas, geralmente se estendendo um pouco além das orelhas quando colocadas contra a cabeça, mas as vibrissas superciliares (situadas acima dos olhos) são curtas e não se estendem além das orelhas. A superfície superior dos pés dianteiros é coberta com pelo marrom e há pelos brancos ou prateados nos dedos. Tufos ungueais (pelos ao redor das bases das garras) estão presentes do segundo ao quarto dígitos.[14] Nos pés traseiros, curtos e bastante largos, a parte superior é coberta densamente por pelos prateados a brancos próximos às pontas dos pés e dedos dos pés, e com pelos castanhos nas demais.[15] Nenhum outro orizomíneo tem pelo marrom nos pés traseiros.[11] Do segundo ao quarto dígitos existem tufos ungueais brancos prateados longos, mas os do primeiro dígito são curtos. Na sola, as almofadas são muito grandes.[14] Entre os orizomíneos, apenas Oecomys e os extintos Megalomys têm almofadas grandes semelhantes entre os dedos.[11] Há uma densa cobertura de pelos castanhos curtos na parte superior e inferior da cauda.[15] Ao contrário de Eremoryzomys, a cauda é da mesma cor acima e abaixo.[11] A cauda termina em um tufo, uma característica incomum entre os orizomíneos.[16]

Crânio

No crânio, o rostro (parte frontal) é relativamente longo. Os ossos nasais e pré-maxilares se estendem à frente dos incisivos, formando um tubo rostral, que é compartilhado entre os orizomíneos apenas com Handleyomys. A incisura zigomática (uma incisura formada por uma projeção na parte frontal da placa zigomática, uma placa óssea na lateral do crânio) é rasa. A região interorbital (entre os olhos) é estreita e longa, com a parte mais estreita voltada para a frente. As cristas na caixa craniana e na região interorbital são fracamente desenvolvidas.[15] Eremoryzomys tem cristas maiores em sua região interorbital.[11]

Os forames incisivos (aberturas na parte anterior do palato) são longos, às vezes estendendo-se até entre os primeiros molares (M1). O palato ósseo é largo e curto, com a margem posterior entre os terceiros molares (M3).[15] Nephelomys levipes é o único outro orizomíneo com palato tão curto, embora o de Eremoryzomys polius seja apenas ligeiramente mais longo.[11] As fossetas palatinas póstero-laterais (aberturas na parte posterior do palato perto de M3) variam de pequenas a bastante grandes e estão localizadas em pequenas fossas (depressões).[15] Em Eremoryzomys, essas fossas são mais profundas.[11] O teto da fossa mesopterigóide, a abertura atrás do palato, está completamente fechado ou contém pequenas vacuidades esfenopalatinas.[15] As vacuidades são muito maiores em Eremoryzomys.[11] A haste alifenoide, um pedaço de osso que separa dois forames (aberturas), está presente em todos os espécimes de Drymoreomys examinados, exceto em um espécime juvenil.[15]

A mandíbula (maxilar inferior) é longa e baixa. O processo coronoide, a mais frontal das três apófises principais (projeções) na parte posterior do osso maxilar, é grande e quase tão alto quanto o côndilo mandibular por trás dele. O processo angular, abaixo do condiloide, é bastante curto e não se estende mais para trás do que o condiloide.[17] Não há processo capsular perceptível (um aumento na parte posterior da mandíbula que abriga a raiz do incisivo inferior).[18]

Dentição

Os incisivos superiores são opistodontes (com a superfície de corte orientada para trás) e têm esmalte de cor laranja a amarelo. As fileiras molares superiores são quase paralelas ou ligeiramente convergentes umas com as outras em sentido anterior.[18] Holochilus e Lundomys são os únicos outros orizomíneos com fileiras molares não paralelas.[11] Os vales entre as cúspides dos molares superiores, estendendo-se dos lados interno e externo, se sobrepõem levemente na linha média dos dentes. Os molares são pontudos, quase hipsodontes. Em M1, a cúspide anterior é dividida em duas cúspulas nos lados lingual (interno, em direção à língua) e labial (externo, em direção aos lábios) dos dentes. O mesolofo, uma crista próxima ao meio do lado labial do dente, é longo e bem desenvolvido em cada um dos três molares superiores. Nos molares inferiores (m1 a m3), as cúspides do lado labial estão localizadas um pouco à frente de suas contrapartes linguais. O anteroconídeo, a cúspide frontal do m1, é dividido em dois. O m1, m2, e geralmente m3 têm um mesolofídeo, uma crista correspondente ao mesolofídeo, mas localizado no lado lingual.[19] Cada um dos molares inferiores possui duas raízes.[11]

Outros aspectos anatômicos

O animal possui 12 costelas, 19 vértebras toracolombares (tórax e abdome), quatro sacrais e 36 a 38 vértebras caudais (que formam a cauda). Existem três dígitos na ponta do pênis, dos quais o central é o maior. Os dois dígitos laterais não têm o suporte dos montículos do báculo (osso do pênis). Existe apenas uma espinha na papila (projeção semelhante a um mamilo) na parte superior do pênis. No processo uretral, localizado na cratera da extremidade do pênis, um processo carnoso ao lado, o lóbulo lateral, está presente. As glândulas prepuciais (glândulas na parte frontal dos genitais) são grandes. A falta de montículos basculares laterais, a presença de um lóbulo lateral e o tamanho das glândulas prepuciais são todas características únicas dentre os orizomíneos.[11]

Cariótipo

O cariótipo de Drymoreomys albimaculatus é 2n=62, NF=62: o animal tem 62 cromossomos e 29 pares de autossomos (cromossomos não sexuais) são acrocêntricos (com um braço tão curto que chega a ser quase invisível) e um pequeno par é metacêntrico (com dois braços igualmente longos). Ambos os cromossomos sexuais são submetacêntricos (com um braço visivelmente mais longo que o outro) e X é maior do que Y. Blocos de heterocromatina estão presentes em todos os autossomos e no braço longo de Y. Sequências teloméricas são encontradas perto dos centrômeros dos cromossomos sexuais.[20] Aspectos desse cariótipo — com um grande número de cromossomos principalmente acrocêntricos e a presença de heterocromatina no cromossomo Y — são consistentes com o padrão visto em outros orizomíneos. No entanto, nenhum outro orizomíneo tem exatamente o mesmo cariótipo de D. albimaculatus.[21] Outras espécies do clado D têm menos cromossomos, até 16 em Nectomys palmipes, embora o cariótipo de Eremoryzomys polius seja desconhecido. Isso sugere uma tendência evolutiva de diminuição do número de cromossomos dentro do clado.[22]

Distribuição e ecologia

 src=
Alguns traços morfológicos em Drymoreomys sugerem que seja arbóreo.

Drymoreomys albimaculatus ocorre na Mata Atlântica nas encostas orientais da Serra do Mar, a 650 a 1 200 metros acima do nível do mar, nos estados brasileiros de São Paulo e Santa Catarina.[5] Não foi encontrado no estado do Paraná, situado entre aqueles dois, mas é provável também que ocorra lá.[3] O padrão biogeográfico indicado pela relação entre Drymoreomys e o Eremoryzomys andino é incomum. Embora existam alguns casos semelhantes de relações entre animais da vegetação andina e da Mata Atlântica, eles envolvem habitantes de florestas úmidas nos Andes; Eremoryzomys, por outro lado, vive em uma área árida.[23]

A espécie parece ser especialista em floresta densa, úmida, montana e pré-montana. Foi encontrada em florestas secundárias e degradadas, bem como em florestas intocadas, mas provavelmente precisa de floresta contígua para sobreviver. A atividade reprodutiva foi observada em fêmeas em junho, novembro e dezembro e em machos em dezembro, sugerindo que a espécie se reproduz o ano todo.[24] Embora algumas de suas características morfológicas, como as almofadas muito grandes, sejam sugestivas de hábitos arbóreos (que vivem em árvores), a maioria dos espécimes foi coletada em armadilhas de queda no solo.[4]

Estado de conservação

A distribuição de Drymoreomys albimaculatus é relativamente grande e a espécie ocorre em várias áreas protegidas, mas só foi encontrada em sete localidades e seu habitat está ameaçado pelo desmatamento e fragmentação. Portanto, Percequillo e colegas sugerem que a espécie seja avaliada como "quase ameaçada" de acordo com os critérios da Lista Vermelha da IUCN.[24]

Referências

  1. Engelbrektsson 2019.
  2. a b Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 368.
  3. a b Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 357.
  4. a b c Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 360.
  5. a b Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 369-371.
  6. Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 378.
  7. Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 373.
  8. Pine, Timm & Weksler 2012, p. 856.
  9. Turvey, Brace & Weksler 2012, p. 409.
  10. Musser & Carleton 2005.
  11. a b c d e f g h i j k l m Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 367.
  12. Percequillo, Weksler & Costa 2011, table 2.
  13. Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 360-361.
  14. a b c d Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 361.
  15. a b c d e f g Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 362.
  16. Weksler & Percequillo 2011, p. 283.
  17. Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 363.
  18. a b Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 364.
  19. Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 365.
  20. Suárez-Villota et al. 2013, p. 68.
  21. Suárez-Villota et al. 2013, p. 70.
  22. Suárez-Villota et al. 2013, p. 70-72.
  23. Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 379.
  24. a b Percequillo, Weksler & Costa 2011, p. 377.

Bibliografia

 title=
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Autores e editores de Wikipedia
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia PT

Drymoreomys albimaculatus: Brief Summary ( португалски )

добавил wikipedia PT

Drymoreomys albimaculatus é uma espécie de roedor da família Cricetidae que vive na Mata Atlântica do Brasil. É a única espécie descrita para o gênero Drymoreomys. Endêmica do Brasil, pode ser encontrada na região de Mata Atlântica da Serra do Mar nos estados de São Paulo e Santa Catarina. Foi registrada pela primeira vez em 1992 e descrita cientificamente somente em 2011. Embora sua distribuição seja relativamente grande e inclua algumas áreas protegidas, ocorre de forma irregular, de modo que seus descobridores recomendam que o animal seja considerado "quase ameaçado" na Lista Vermelha da IUCN. Dentro da tribo Oryzomyini, Drymoreomys parece estar mais intimamente relacionado com Eremoryzomys dos Andes do Peru, uma relação incomum do ponto de vista biogeográfico, pois as duas populações estão amplamente separadas e adaptadas a um ambiente diferente, árido e úmido.

Com uma massa corporal de 44 a 64 gramas, o Drymoreomys é um roedor de tamanho médio, com pelo longo, de cor laranja a amarelada na parte superior do corpo, e acinzentada, com várias manchas brancas, na porção ventral. As almofadas nas patas traseiras são muito bem desenvolvidas e há pelo marrom na parte superior dos pés. A cauda é inteiramente marrom. A parte da frente do crânio é relativamente longa e os sulcos do neurocrânio são discretos. O palato é curto, com a margem posterior entre os terceiros molares. Várias características dos órgãos genitais não são vistas em nenhum outro roedor orizomíneo.

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Autores e editores de Wikipedia
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia PT

Drymoreomys ( виетнамски )

добавил wikipedia VI

Drymoreomys là một chi động vật gặm nhấm thuộc tông Oryzomyini, sinh sống trong các rừng nhiệt đới bờ biển Đại Tây Dương của Brasil. Loài duy nhất, D. albimaculatus, chỉ được biết đến từ bang São PauloSanta Catarina và không được đặt tên cho đến năm 2011. Loài này sinh sống trong các khu rừng ẩm ướt trên triền núi phía đông của Serra do Mar và có thể sinh sản quanh năm. Mặc dù phạm vi của nó là tương đối lớn và bao gồm một số khu vực được bảo vệ, phạm vi này là chắp vá và bị đe doạ, và những người phát hiện khuyến nghị rằng loài này được coi là "loài sắp nguy cấp" vào Sách đỏ IUCN. Trong tông Oryzomyini, Drymoreomys dường như có mối liên quan chặt chẽ nhất liên quan đến Eremoryzomys từ dãy núi Andes của Peru, một mối quan hệ địa sinh vật bất thường.

Với khối lượng cơ thể của 44-64 g, Drymoreomys là một loài động vật gặm nhấm có kích thước trung bình với bộ lông dài có từ màu cam đến đỏ da bò ở trên và hơi xám với các mảng màu trắng ở bên dưới. Lòng bàn chân sau rất phát triển và có lông màu nâu ở phía trên của bàn chân. Đuôi có màu nâu ở trên và dưới. Phần phía trước của hộp sọ tương đối dài. Vòm miệng ngắn. Một số đặc điểm của bộ phận sinh dục không được tìm thấy trong bất kỳ loài tông Oryzomyini nào khác.

Phát hiện và đặt tên

Drymoreomys được ghi nhận lần đầu năm 1992 bởi Meika Mustrangi ở bang São Paulo.[1] Sinh vật này được mô tả chính thức năm 2011, khi Alexandre Percequillo và đồng nghiệp đặt tên nó làm một chi và loài mới thuộc tông Oryzomyini: Drymoreomys albimaculatus.[2] Tên chi, Drymoreomys là sự kết hợp các từ tiếng Hy Lạp: δρυμός (drymos), là "rừng", ὄρειος (oreios), là "sống ở núi", và μῦς (mys), là "chuột".[3] Tên loài, albimaculatus, xuất phát từ tiếng Latin albus, "trắng", và maculatus, "đốm", chỉ các đốm trắng trên lông con vật.[1]

Hình ảnh

Chú thích

Tham khảo


Hình tượng sơ khai Bài viết liên quan đến phân họ gặm nhấm Sigmodontinae này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn.
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Wikipedia tác giả và biên tập viên
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia VI

Drymoreomys: Brief Summary ( виетнамски )

добавил wikipedia VI

Drymoreomys là một chi động vật gặm nhấm thuộc tông Oryzomyini, sinh sống trong các rừng nhiệt đới bờ biển Đại Tây Dương của Brasil. Loài duy nhất, D. albimaculatus, chỉ được biết đến từ bang São PauloSanta Catarina và không được đặt tên cho đến năm 2011. Loài này sinh sống trong các khu rừng ẩm ướt trên triền núi phía đông của Serra do Mar và có thể sinh sản quanh năm. Mặc dù phạm vi của nó là tương đối lớn và bao gồm một số khu vực được bảo vệ, phạm vi này là chắp vá và bị đe doạ, và những người phát hiện khuyến nghị rằng loài này được coi là "loài sắp nguy cấp" vào Sách đỏ IUCN. Trong tông Oryzomyini, Drymoreomys dường như có mối liên quan chặt chẽ nhất liên quan đến Eremoryzomys từ dãy núi Andes của Peru, một mối quan hệ địa sinh vật bất thường.

Với khối lượng cơ thể của 44-64 g, Drymoreomys là một loài động vật gặm nhấm có kích thước trung bình với bộ lông dài có từ màu cam đến đỏ da bò ở trên và hơi xám với các mảng màu trắng ở bên dưới. Lòng bàn chân sau rất phát triển và có lông màu nâu ở phía trên của bàn chân. Đuôi có màu nâu ở trên và dưới. Phần phía trước của hộp sọ tương đối dài. Vòm miệng ngắn. Một số đặc điểm của bộ phận sinh dục không được tìm thấy trong bất kỳ loài tông Oryzomyini nào khác.

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Wikipedia tác giả và biên tập viên
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia VI

흰반점산악쥐 ( корејски )

добавил wikipedia 한국어 위키백과

흰반점산악쥐(Drymoreomys albimaculatus)는 비단털쥐과 쌀쥐족에 속하는 설치류이다. 브라질 대서양림에서 발견되는 흰반점산악쥐속(Drymoreomys)의 유일종이다. 상파울루주산타카타리나주에서만 알려져 있으며, 2011년 이후 보고되었다. 남동부 대서양림 보호지역 동쪽 경사면의 습윤 숲에서 서식하며, 연중 번식을 하는 것으로 추정하고 있다. 분포 범위가 비교적 크고 일부는 보호 지역 안에 포함되어 있지만 분포 지역이 산재되어 있고 위협적이기 때문에 발견자들은 IUCN 적색 목록에 흰반점산악쥐를 "취약근접종"으로 간주할 것을 권고했다.[1] 쌀쥐족에서 흰반점산악쥐속과 가장 가까운 설치류는 페루 안데스 산맥에서 발견되는 회색쌀쥐속(Eremoryzomys)이고, 생물지리학적으로 특이하게도 두 개체군은 멀리 떨어져 있으며 각 개체군이 건조 지역 또는 습윤 환경에 적응되어 있다.

계통 분류

다음은 2006년 웩슬러 등(Weksler_et_al..)[2]의 연구에 기초한 계통 분류이다.

쌀쥐족

아메리카가시쥐속, 아메리카사탕수수쥐속

     

우카얄리물쥐속, 맥코넬쌀쥐속, 핸들리쥐속, 큰머리쌀쥐속, 해먼드쌀쥐속, 톰스쌀쥐속,
나무쌀쥐속, 안데스횡단쌀쥐속

     

작은쌀쥐속, 거친털쥐속, 피그미쌀쥐속, 페루쌀쥐속

   

해안쌀쥐속, 세하두쌀쥐속, 흰반점산악쥐속, 회색쌀쥐속, 습지쥐속, 큰습지쥐속, 검은쌀쥐속,
남아메리카물쥐속, 갈라파고스쌀쥐속, 쌀쥐속, 브라질가짜쌀쥐속, 쌀물쥐속, 파라과이쌀쥐속

       

각주

  1. Percequillo, A.R.; Weksler, M.; Costa, L.P. (2011). “A new genus and species of rodent from the Brazilian Atlantic Forest (Rodentia: Cricetidae: Sigmodontinae: Oryzomyini), with comments on oryzomyine biogeography”. 《Zoological Journal of the Linnean Society》 161 (2): 357–390. doi:10.1111/j.1096-3642.2010.00643.x.
  2. Weksler, M. 2006. Phylogenetic relationships of oryzomyine rodents (Muroidea: Sigmodontinae): separate and combined analyses of morphological and molecular data. Bulletin of the American Museum of Natural History 296:1–149.
 title=
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Wikipedia 작가 및 편집자
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia 한국어 위키백과

흰반점산악쥐: Brief Summary ( корејски )

добавил wikipedia 한국어 위키백과

흰반점산악쥐(Drymoreomys albimaculatus)는 비단털쥐과 쌀쥐족에 속하는 설치류이다. 브라질 대서양림에서 발견되는 흰반점산악쥐속(Drymoreomys)의 유일종이다. 상파울루주산타카타리나주에서만 알려져 있으며, 2011년 이후 보고되었다. 남동부 대서양림 보호지역 동쪽 경사면의 습윤 숲에서 서식하며, 연중 번식을 하는 것으로 추정하고 있다. 분포 범위가 비교적 크고 일부는 보호 지역 안에 포함되어 있지만 분포 지역이 산재되어 있고 위협적이기 때문에 발견자들은 IUCN 적색 목록에 흰반점산악쥐를 "취약근접종"으로 간주할 것을 권고했다. 쌀쥐족에서 흰반점산악쥐속과 가장 가까운 설치류는 페루 안데스 산맥에서 발견되는 회색쌀쥐속(Eremoryzomys)이고, 생물지리학적으로 특이하게도 두 개체군은 멀리 떨어져 있으며 각 개체군이 건조 지역 또는 습윤 환경에 적응되어 있다.

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Wikipedia 작가 및 편집자
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia 한국어 위키백과