Northern fur seals spend a great deal of time at sea and return to land almost exclusively during the breeding season in the summer. Thus, males spend only about 45 days per year on land, while females spend roughly 35 days per year ashore. Often they can be seen drifting on the surface of the ocean, but they dive occasionally to hunt. Typically they are a solitary species when ranging in the open ocean, although groups of up to 20 individuals have been reported.
Range depth: 207 to 0 m.
Average depth: 175 m.
Habitat Regions: polar ; saltwater or marine
Aquatic Biomes: pelagic ; coastal
Although male and female northern fur seals congregate in high densities on land during the breeding season, their social behavior is simple and individuals participate in no group behavior or hierarchies. However, communication between individuals does occur in these social settings. Males engage in territorial defense in order to protect breeding territories. This rarely escalates to physical fighting and is usually contained to threat displays which include both visual and vocal signals. Females do not actively seek mates, but use a variety of indications to signal to males that they are in estrus. These include unusual gaits and facial expressions, special vocalizations, and olfactory cues. Pups have highly specific vocalizations that bind them to their mothers and allow females to find and recognize their pups when they return from foraging. A female will call to her pup, beginning immediately after birth, and will continue to call when separated from her pup in order to find it.
Communication Channels: visual ; acoustic ; chemical
Other Communication Modes: pheromones ; scent marks
Perception Channels: visual ; tactile ; acoustic ; chemical
Historically northern fur seals have faced population decimation from the human fur trade but they are not currently considered threatened. However, it continues to be a vulnerable species that requires careful observation and management. Threats to the species include entanglement in fishing nets, oil spills, and habitat encroachment. Careful sealing management programs have ensured that only juvenile males and certain females are killed for their furs to keep the population from declining. Despite this, fur trading remains a threat to these seals, although sealing has declined rapidly over the last few decades.
US Federal List: no special status
CITES: no special status
IUCN Red List of Threatened Species: vulnerable
There are no known adverse affects of northern fur seals on humans.
Historically, northern fur seals have been hunted by humans for their pelts, which continue to be harvested through a managed system. The carcasses are then used for meat, oil, or animal foods.
Positive Impacts: food ; body parts are source of valuable material
Aside from their roles as predators of squid and schooled fish and as prey of some larger marine species, northern fur seals do not have a particularly influential role in their ecosystem.
Northern fur seals are carnivorous, feeding mainly on fish species and cephalopods. They primarily feed on small, schooling fish such as anchovy, herring, and capelin. Squid are also common prey. However, northern fur seals are not particular and will take prey opportunistically, including hake, saury, rockfish, and salmon. Based on stomach contents, 53 species of fish and 10 species of squid have been identified as northern fur seal food sources, although only approximately 14 species of fish and 6 species of squid are considered to be primary prey. They tend to feed at night, as many species of prey rise to the upper water layers during this time, but they will feed during the day if prey is available.
Animal Foods: fish; mollusks; other marine invertebrates
Primary Diet: carnivore (Piscivore , Molluscivore )
Northern fur seals have a wide geographic range throughout the northern Pacific Ocean, Bering Sea, Sea of Okhotsk, and Sea of Japan. The southern limit of their distribution is about 35˚ north, including Baja California in the eastern Pacific and Japan in the western Pacific. They have been found as far north as the eastern Beaufort Sea in the Arctic, however they are more typically found farther south. A majority of the population breeds on the Pribilof Islands in the Bering Sea. Other breeding sites include San Miguel Island, California, Robben Island, Russia, and Bogoslof Island, Bering Sea. Northern fur seals range 50 to 100 miles offshore except during the breeding season, when they remain on land.
Biogeographic Regions: arctic ocean (Native ); pacific ocean (Native )
Although it has been estimated that northern fur seals can live up to 26 years or older (estimated from dental records), the average lifespan of males is only about 2 years and for females it is approximately 4.6 years, taking into consideration the high mortality rates of young. There are no records of lifespans of northern fur seals kept in captivity.
Range lifespan
Status: wild: 26 (high) years.
Average lifespan
Status: wild: 2 (males); 4.6 (females) years.
Average lifespan
Status: wild: 25.0 years.
Average lifespan
Status: wild: 30.0 years.
Northern fur seals are sexually dimorphic, with males (bulls) weighing from 180 to over 275 kg (maximum length of 213 cm), while females range from 40 to 50 kg (maximum length of 142 cm). This makes males up to 375% larger than females, which is unusually dimorphic. Adult males also develop short, bushy manes of contrasting, lighter-colored fur around their shoulders and neck, which are not often seen in the females. The color of the fur reflects its age, gender, and activities. At sea, females and young males typically have gray coats. While breeding on land, the fur typically becomes yellowish-brown from the mud and excrement on the rocks. Older males are usually brownish-black in color, but may also be dark gray or reddish-brown. Pups are born black with buff-colored markings along the sides, chin, axillary area, and muzzle; after 3 to 4 months, their pelage molts and they become gray.
Range mass: 40 (females); 180 (males) to 50 (females); 275 (males) kg.
Average length: 142 (females); 213 (males) cm.
Other Physical Features: endothermic ; homoiothermic; bilateral symmetry
Sexual Dimorphism: male larger; sexes colored or patterned differently; sexes shaped differently; ornamentation
Large sharks and orcas are known predators of adult and juvenile northern fur seals. In addition, Steller's sea lions have been observed to feed on seal pups. To escape marine predation, northern fur seals may seek land if it is available. Mothers protect their pups for the first few days of life, after which they are often absent. Even when present, mothers will flee from predators, allowing their pups to fend for themselves.
Known Predators:
Northern fur seals are polygynous, with bulls controlling territories occupied by 1 to 100 females, average harem size is 40 females. Males arrive on land (annual breeding islands) prior to females joining them. They usually return to their natal rookeries, although this may vary. Males establish and aggressively defend a specific territory, although such defense rarely escalates to physical fights. Typically, territories closer to the shore are more highly prized by females, but it is currently unknown what other features of the territory attract females. Some territories that look nearly identical by human observation may have large disparities in female density, with some containing no females and others crowded with females. It is the territory, not the particular male, for which the female shows preference. Males are unable to control members of their harem that choose to move to a different male’s territory. However, female preference does not seem to affect male’s choice of territory. Males will continue to occupy and defend a territory to which few to no females visit for years, without establishing a new location. Although northern fur seals are traditionally viewed as polygynous mating systems in which the males control the females through the use of harems, this is a misconception. Females control the mating system. Females predictably come ashore each year to give birth to their pups and are drawn to communal breeding grounds. This allows the males access to a large number of females at once and males are able to compete for territories that the females may happen to occupy, a system known as resource defense polygyny.
Mating System: polygynous
Northern fur seal females arrive on shore from late June to late July, joining the males who have staked out territories prior to their arrival. The majority of arriving females are pregnant and have come ashore to give birth to their young, which are typically born one day after the mother’s arrival on land. Females typically give birth to only one precocial offspring per season, following a 51 week gestation period which commences at the end of the previous year’s breeding season. Five to six days after parturition, females come into estrus and copulate on average only 1.2 times with a male of any size or age who attempts to mate with her. While fertilization occurs at this time, implantation does not occur for another four months, following the end of lactation. Within a few days after the birth of her young, the female departs to sea in order to feed for days at a time. These feeding excursions can take 8 to 14 days, after which the mother must return to nurse her pup. The pup must ingest enough milk to survive during these absences. Pups are nursed for 3 to 4 months, during which the female continuously returns to the rookery to nurse her young. Pups are weaned abruptly at about 4 months old when the mothers leave the islands to migrate south for the winter. Females reach sexual maturity between 4 and 6 years old, with their peak reproductive capacity occurring between the ages of 8 and 13, although they remain able to reproduce into their early twenties. Males become capable of mating between the ages of 8 and 10, when they are large enough to defend a territory and command a harem. However, this reign is short-lived; most males are usually deposed after only a few breeding seasons.
Breeding interval: Northern fur seals breed once annually.
Breeding season: Northern fur seals breed from June to July.
Range number of offspring: 1 to 1.
Average gestation period: 51 days.
Range weaning age: 3 to 4 months.
Range time to independence: 3 to 4 months.
Range age at sexual or reproductive maturity (female): 4 to 13 years.
Average age at sexual or reproductive maturity (female): 8 years.
Range age at sexual or reproductive maturity (male): 8 to 10 years.
Key Reproductive Features: iteroparous ; seasonal breeding ; gonochoric/gonochoristic/dioecious (sexes separate); sexual ; broadcast (group) spawning; viviparous ; delayed implantation ; post-partum estrous
Average birth mass: 5281 g.
Average gestation period: 240 days.
Average number of offspring: 1.3.
Northern fur seal pups are precocial when born and require little parental care. Males provide no parental care and females provide only lactation and minimal protection. For the first 5 days of the pup’s life, the females remain with their young to nurse and guard them. Following this period, females leave the pup unattended for days at a time in order to forage for food. When they return they spend very little time with their pups, only enough to nurse them sufficiently before leaving again. The pups are weaned at 4 months, when they then transition to solid food that they find themselves. There is no evidence that mothers teach their young any life skills, including hunting or foraging skills.
Parental Investment: precocial ; female parental care ; pre-fertilization (Provisioning, Protecting: Female); pre-hatching/birth (Provisioning: Female, Protecting: Female); pre-weaning/fledging (Provisioning: Female, Protecting: Female); pre-independence (Provisioning: Female, Protecting: Female)
Şimal dəniz pişiyi(lat. Callorhinus ursinus) — Qulaqlı suitilər fəsiləsinə aid növ. Bu növ ilk dəfə Karl Linnem tərəfindən ətraflı məlumat verilmişdir. Onlara il dəfə 1742-ci ildə Berinq adasında rast gəlinmişdir.
Erkəklər dişilərə nisbətən iri olurlar. Erkəklərin uzunluğu 2,2 metr, çəkisi isə 330 kq olur. Dişilərin isə çəkisi 70 kq, uzunluğu isə 1,4 metr olur.
Xəzinin rəngi onun yaşından asılı olaraq fərqlənir. Körpələrin rəngi nisbətən tünd olur. Albinod balalalara rast gəlinir ki, onlar faktiki kor olurlar. Demək olar ki yaşlı albinostlara rast gəlinmir. Səbəb onların həyat qabiliyyətli olmamasıdır. Erkəklər açıq rəngə malik olurlar, bu səbəbdən onların xəzləri qiymətli sayılırdı. Dişilər isə gümüşü rəngdə olur.
İllik dövr ərzində onların təyatını 5 dövrə bölmək olar:
Yetkinlik yaşına erkəklər 7-8 yaşında çatır. Çoxalma zamanı onlar sahillər yerləşmə yeri müəyyən edirlər. Erkəklər hərəmxanaya sahib olurlar. Dişilərə sahib olmaq üçün döyüşürlər baş verir. Bu döyüşlər bəzən ölümlə bitir. Dişilər öz balalarına bir necə qayğılarına qalır. Maksimal 4-5 ay, ortalama isə 3-4 ay müddətində qayğı göstərir.
Şimal dəniz pişiyi(lat. Callorhinus ursinus) — Qulaqlı suitilər fəsiləsinə aid növ. Bu növ ilk dəfə Karl Linnem tərəfindən ətraflı məlumat verilmişdir. Onlara il dəfə 1742-ci ildə Berinq adasında rast gəlinmişdir.
Otarienn an hanternoz (Callorhinus ursinus) a zo ur bronneg mor kigdebrer eus ar c'herentiad Otariidae. Ar spesad nemetañ eo er genad Callorhinus.
Tiriad otarienn an hanternoz L'ós marí septentrional (Callorhinus ursinus) és una espècie de mamífer pinnípede de la família dels otàrids. És l'única espècie vivent del gènere Callorhinus. Viu a les costes i illes de gran part d'Alaska i Sibèria (illes Pribilof), tot i que també cria més al sud, en aigües canadenques i estatunidenques.
Els óssos marins septentrionals tenen un dimorfisme sexual extrem. Els mascles mesuren entre un 30-40% més que les femelles adultes i pesen fins a 4.5 vegades més [1]
El cap és escurçat en ambdós sexes ja que el musell és molt curt i té una forma corbada. El nas és petit i s'estén lleugerament per sobre de la boca en les femelles i de manera moderada en els mascles. El pelatge és gruixut i luxuriant de color cremós. Les característiques de les aletes anteriors i posteriors són úniques de l'espècie. No hi ha pell a la part superior de les aletes i es veu una brusca «línia neta» al canell, on acaba la pell. Les aletes posteriors són proporcionalment les més llargues en qualsevol otàrid per les extensions extremadament llargues i cartilaginoses en tots els dits.[2]
Les orelles són llargues i visibles tot i que els animals més vells no tenen pelatge a les puntes.
Els bigotis (vibrissae) poden ser molt llargs i s'estenen més enllà de les orelles. Els adults tenen totes les vibrissae blanques, mentre que els joves i subadults tenen una barreja de blanques i negres, incloent-hi alguns que tenen bases fosques i puntes blanques. Els cadells en canvi tenen totes les vibrissae negres. Els ulls són grans especialment en femelles, subadults i joves. Els mascles adults tenen una constitució robusta i tenen colls engrandits (gruixuts i amples). Tenen una cabellera llarga que s'estén des del coll fins a les espatlles cobrint la nuca, el coll, el pit i la part superior de l'esquena.
Tot i que els cranis dels mascles adults són grans i robusts en comparació a la seva grandària general, els seus caps semblen petits per la combinació d'un musell curt i un coll gran. Els mascles adults tenen un front brusc format per l'elevació de la corona a partir del desenvolupament de les crestes sagitals, i el pèl més gruixut es troba a la part superior del cap.[2]
Els mascles adults tenen una constitució robusta i tenen colls engrandits (gruixuts i amples). Tenen una crinera de pels gruixuts i llargs que s'estén des del coll inferior fins a les espatlles, cobrint així el pit i l'esquena superior. Els mascles adults tenen un front brusc format per l'elevació de la corona a partir del desenvolupament de les crestes sagitals, i la pell més gruixuda de la crinera a la part superior del cap. Els canins són molt més llargs i tenen un major diàmetre en els mascles adults que en femelles adultes.[2]
Les femelles joves i adultes són de constitució moderada. Tenen una coloració més complexa i variable que els mascles adults, tot i que diferenciar els sexes és difícil fins als cinc anys. Són de color gris platejat fosc fins al color carbó. El pit, els flancs, els costats i la part inferior del coll tenen unes tonalitats de color nata i color rovellat. El color rovellat es troba als costats i a d'alt de la boca i la barbeta.[2]
En canvi, els mascles adults són de color gris-negre, o de color vermellós-marró fosc per tot el cos. Les trenes poden tenir tonalitats variables de color gris platejat o groguenc en els pèls de la guàrdia. Les cries són negres al néixer. Després de tres o quatre mesos, les cries adquireixen el color de les femelles adultes i subadultes. Els mascles poden mesurar fins a 2,1 m i pesar 270 kg. Les femelles en canvi poden mesurar fins a 1,5 m i pesar 50 kg o més. Els nadons pesen entre 5,4 i 6 kg i medeixen entre uns 60-65 cm de longitud.[1]
Les dents són haplont, és a dir, afilades, còniques i generalment arrelades, com és habitual amb mamífers marins carnívors adaptats a estripar la carn de peix. Igual que amb la majoria dels carnívors, els canins superiors són prominents.[3]
Igual que altres otàrids, els óssos marins septentrionals estan caracteritzats per tenir a una locomoció terrestre eficient. Les seves extremitats posteriors es troben en posició plantígradora i poden girar sota el cos per a la locomoció i el suport quadrúpede. Aquests neden principalment amb la propulsió anterior a causa de la seva fisiologia. Tenen unions flexibles entre les vèrtebres per a una millor mobilitat a l'aigua.[4]
Els patrons de moviment són diferents per als diferents tipus d’immersió i locomoció.[5]
L’ós marí septentrional es troba al nord del Pacífic. Va aproximadament des de la punta sud del Japó fins a la punta sud de la península de Baixa Califòrnia, el mar d'Okhotsk i el mar de Bering.
S’estima que hi ha 1,1 milions d’óssos marins septentrionals distribuïts per diferents zones. Aproximadament la meitat d’aquests es reprodueixen a les illes Pribilof, a l’Est del mar de Bering. Uns 200-250.000 es reprodueixen a les Illes Comander, a l'oest del mar Bering. Uns 100.000 es reprodueixen a l'illa Tyuleny a la costa de Sakhalin, al sud-oest d'Okhotsk, i de 60 a 70 mil a les illes centrals de Kuril a Rússia. Les colònies més petites (al voltant de 5.000 animals) es troben a l'illa de Bogoslof a la cadena Aleutiana, a l'illa de San Miguel, al grup Channel Island i a l'illa Farallon del Sud a la costa de Califòrnia.
L'anàlisi d'isòtops estables d’aquest ós marí septentrional de l'olocè (δ13C i δ15N) indica que abans del comerç de les seves pells, era més comú que aquests animals es reproduïssin a les colònies locals a la Colòmbia Britànica, Califòrnia i probablement al llarg del nord-oest de la costa d'Amèrica del Nord.
Durant l’hivern, els Callorhinus ursinus es desplacen cap al sud, amb animals de les colònies russes, entrant regularment per les aigües japoneses i coreanes pel Mar del Japó i amb animals d'Alaska que es desplacen al Pacífic central i oriental fins a la Columbia Britànica, Canadà i fins a la Baixa Califòrnia. Aquest ós marí cohabita ocasionalment amb els lleons marins de Steller, sobretot a les colònies reproductives, especialment als Kuriles, les Illes Comandants i les Illes Tyulen’i. Només hi ha un altre llop marí que també es troba a l'hemisferi Nord, és el llop marí de Guadalupe, que es solapa lleugerament amb el llop marí del nord de Califòrnia.[6]
Callorhinus ursinus són alimentadors oportunistes, principalment s’alimenten amb peixos i calamars en funció de la disponibilitat local. Les preses de peixos identificades inclouen el lluç, l'arengada i el verat. El seu comportament d'alimentació és principalment solitari.
L’ós marí septentrional són capturats principalment per taurons i orques. Ocasionalment, els animals petits són menjats per lleons marins Steller. També s'ha observat la depredació de cries vives per guineus àrtiques.
Pel nombre elevat de cries a les colònies on es reprodueixen i l’edat primerenca en que les femelles comencen els seus viatges per a alimentar-se, la mortalitat pot ser relativament alta. Les gavines i les guineus àrtiques s'alimenten de cadàvers de cries d'aquests óssos marins.[6]
L’ós marí septentrional va a les colònies de criança al maig. En general, els mascles majors de deu anys o més arriben primer i competeixen per als millors llocs de les colònies de reproducció. Aquests es queden a la colònia en dejuni durant tota la temporada de cria. Les femelles arriben una mica més tard. Igual que tots els altres otariids, Callorhinus ursinus són poligàms. Alguns mascles poden aparellar-se amb fins a cinquanta femelles en una única temporada.[6]
S'ha registrat morts de femelles com a conseqüència d'aquests conflictes, tot i que els mateixos mascles rarament es veuen greument ferits. Els mascles joves que no poden adquirir i mantenir un territori de reproducció intenten desplaçar un mascle més vell.[2]
Després de romandre amb els seus cadells durant els primers vuit a deu dies de la seva vida, les femelles comencen a fer excursions de set dies. El deslletament es fa de forma brusca, normalment a l'octubre. La majoria dels animals d'una colònia entren a l'aigua i es dispersen cap al final de novembre, generalment migrant cap al Sud. La fidelitat del lloc de cria és generalment alta per a les femelles Callorhinus ursinus, tot i que els mascles joves sovint van a altres colònies.[7]
Les femelles pareixen generalment en el peíode des de la fi de juny i tot el mes de juliol. En total la gestació dura al voltant d’un any de manera que les cries nascudes un estiu determinat són producte del cicle de reproducció de l'any anterior.[2]
Recentment, la preocupació per l'estat de les poblacions de Callorhinus ursinus ha augmentat, especialment a les illes Pribilof, on la producció de cries ha disminuït aproximadament un 50% des de la dècada de 1970, amb una caiguda constant d'aproximadament un 6-7% anual. Això els ha permès que siguin catalogats com a «vulnerables» segons la Llei d'espècies en perill dels Estats Units, i ha conduït a un programa intensiu de recerca sobre la seva ecologia conductual i alimentària.
Les causes possibles d'aquest descens són l'augment de la depredació per les balenes assassines, la competència amb la pesca i els efectes del canvi climàtic.[2]
L’ós marí septentrional ha estat un aliment bàsic dels pobles nadius d'Àsia nord-oriental i d'Alaska durant milers d'anys. L'arribada dels europeus a Kamchatka i Alaska als Plantilla:Segles i xviii, primer de Rússia i després d'Amèrica del Nord, va ser seguida d'un alt comerç de pells. El comerç es va accelerar l'any 1786, quan Gavriil Pribylov va descobrir l'illa de Sant Jordi, una colònia clau dels Callorhinus ursinus. S'estima que 2,5 milions d'óssos marins van ser assassinats entre 1786 i 1867. Aquesta sobreexplotació comercial va provocar un descens de la població. Els russos van ser els que van imposar per primera vegada restriccions de caça a les Illes Pribilof al 1834.[2]
Poc després, el 1867, els Estats Units van comprar Alaska a Rússia, de manera que van obtenir el territori de Pribilof. Des del 1870 fins al 1909, la matança d'óssos marins va continuar, de manera que la població de Pribilof, on històricament hi havia milions d'individus, va assolir un mínim de 216.000 animals el 1912.[2]
Gran part de la caça es va suspendre gràcies a la firma del Conveni del Llop Marí del Pacífic del Nord al 1911 per la Gran Bretanya, Japó, Rússia i els Estats Units. La Convenció de 1911 va romandre en vigor fins a l'inici de la Segona Guerra Mundial.[2] Es va firmar un conveni successiu el 1957 i va ser modificat per un protocol el 1963. «La convenció internacional es va fer efectiva a nivell nacional per la Llei del Llop Marí al 1966 (Llei Pública 89-702)»[ 15] Actualment, es permet una cacera de subsistència pels residents de l'illa de Sant Pau i una caça insignificant per Rússia.[2]
L'ós marí septentrional (Callorhinus ursinus) és una espècie de mamífer pinnípede de la família dels otàrids. És l'única espècie vivent del gènere Callorhinus. Viu a les costes i illes de gran part d'Alaska i Sibèria (illes Pribilof), tot i que també cria més al sud, en aigües canadenques i estatunidenques.
Lachtan medvědí (Callorhinus ursinus) je jediný druh monotypického rodu (Callorhinus), ploutvonožce z čeledě lachtanovitých.
Lachtani medvědí se vyskytují výhradně na severní polokouli. Tito savci tráví většinu svého života ve studených vodách na severu Tichého oceánu, jižní hranice výskytu je dána přibližně 35° severní zeměpisné šířky. Během roku se pravidelně pohybují od Kalifornského poloostrova na západním pobřeží Severní Ameriky a od jižních břehů Japonska na východním pobřeží Asie až po Beringovo moře na severu. Jejich pravidelná migrace po tak rozlehlém prostoru je věčným putováním za potravou, ročně uplavou okolo 10 000 km. Jsou to pelagičtí živočichové, nezdržují se okolo břehů a na pevninu mimo dobu rozmnožování nevylézají. Oblast celoročního výskytu, včetně vyvádění mladých a páření, se prolíná s mohutnějším lachtanem ušatým (Eumetopias jubatus).[2][3][4][5][6]
Tito lachtani jsou sexuálně dimorfní, jak barvou tak i velikostí. Samci mají srst načervenalou až zcela černou, bývají dlouzí okolo 210 cm a váží až 270 kg. Samice jsou světlejší, na zádech obvykle stříbřitě šedé nebo hnědé a s bělavou skvrnou na hrudi, dosahují délky okolo 150 cm a váží až 50 kg. Zvířata jsou pokrytá hustou srstí, s podsadou krémové barvy, až po zápěstí předních ploutví (končetin) která jsou holá. Charakteristickým rysem jsou také mohutné vousy u krátkého čenichu, u dospělých jsou bílé a u mladých černé. Mají malou, dolu zahnutou tlamu a malý čenich, oči naopak velké a nápadné, dobře vidí ve vodě i v noci. Na hlavě jsou zřetelné ušní boltce, které při potápění zakrývají vstup do zvukovodů. Dospělí samci mají silný krk, na hlavě hřívu a mnohem větší špičáky.
Stejně jako ostatní lachtani dokáži dát své přední končetiny s drápy pod sebe a za jejich pomoci se poměrně rychle pohybovat po pevnině. Ve vodě předními ploutvemi veslují, zadními kormidlují. Jsou to vynikající plavci a potápěči. Během své poutě oceánem ve vodě i spí, nejčastěji přes den kdy plavou na hladině na zádech nebo boku, nejaktivněji loví večer, v noci nebo brzy ráno. Samci žijí samotářsky, samice také nebo plavou dvě až tří spolu. Potravu získávají daleko od břehu, převážně mimo kontinentální šelf.
Jejich strava se liší podle ročního období i místa, nejvíce žerou ryby, především hřebeníky (Hexagrammidae), huňáčky (Osmeridae), lampovníky (Myctophidae), rohoretky (Scomberesocidae), sardele (Engraulidae), sledě (Clupeidae), smačky (Ammodytidae), štikozubce (Merlucciidae) a tresky (Gadidae). Jejich jídelníček obsahuje i velké množství nejrůznějších hlavonožců.[2][3][4][5][6]
Lachtani medvědí se páří, vrhnou mláďata a prvé měsíce je vychovávají na pevnině. Tito savci, kteří tráví převážnou část roku roztroušeně v rozlehlých severních oblastech Tichého oceánu, na období rozmnožování připlouvají do kolonií na opuštěných ostrovech. Tradičně nejpočetnější jsou v Beringově moři v souostroví Pribilof Islands, kde bývá až 600 000 jedinců, na Komandorských ostrovech až 230 000, na Tulením ostrově 100 000, na Robben Island asi 90 000, na Kurilských ostrovech 45 000, na San Miguel Island u pobřeží Kalifornie okolo 8000 a na Bogoslof Island v Aleutských ostrovech asi 5000.
Lachtani medvědí jsou polygamní, samec se páří s celém svým "harémem", který čítá v průměru 15 až 20 samic, výjimečně i 50. Asi v dubnu, o měsíc dřív než samice, doplavou k ostrovům samci a soupeří spolu o území. Při zápasech se snaží zahnat protivníka ostrými špičáky, málokdy ale skončí zápas smrtelně, zraněný nebo slabší ustoupí. Při zápasech na sebe také hlasitě "štěkají". Nejsilnější a nejtěžší zaberou co největší místo pro své samice a mladí a slabí samci jsou vytlačení na okraj kolonie, v této sezóně se pravděpodobně pářit nebudou. V polovině června připlouvají do rozmnožovacích kolonií samice, které přibližně za jeden až dva dny porodí své jediné mládě počaté předešlého roku. Bývá dlouhé 60 až 65 cm a vážívá 5,5 až 6 kg. Rodí jen tak do písku nebo kamení a mláďata zůstanou ležet v blízkosti matky. Po narození jsou černé barvy, do 3 až 4 měsíců přelínají a získají velice teplou srst dospělého zvířete.
Samice kojí své čerstvě narozené potomky, schopné lézt po zemi i plavat, tučným mlékem po kterém rychle přibývají. Asi za deset dnů po narození začínají matky od mláďat odcházet do moře za potravou. Vracejí se zpět svá mláďata nakrmit přibližně po 6 až 9 dnech, podle jeho volání a pak i čichu každá bezpečně pozná své. Zůstávají s nimi na pevnině asi dva dny a pak znovu odcházejí do moře aby se po asi po týdnu opět vrátily ho nakrmit. Takovým způsobem je krmí asi do tří až čtyř měsíců věku, pak se již k ním z moře nevrátí; veškeré rodinné sociální vazby skončily. Mláďatům z hladu nezbývá než také odejít za potravou do moře a začít se samostatně živit. Pokud do té doby nedosáhla mláďata určité hmotnosti, často hynou. Přeživší plavou několik let ve vodách oceánu samostatně nebo ve dvojicích a na rodný ostrov se ve správný čas vracejí za dva až tři roky.
Asi za týden po porodu jsou samice se schopny znovu se pářit a samci toho využívají. Protože kolonie jsou přeplněné a nejsou vyznačené hranice mezi jednotlivými stády, samci si své harémy hlídají a o samice bojují. Ty mnohdy přelezou do sousedního nebo při nepozornosti hlavních samců se o páření pokoušejí i odstavení samci z okraje kolonie. Při páření a vzájemným soupeřením občas některé mládě zalehnou. Samci svá území střeží po celou dobu pobytu samic na pevnině a nežerou, ztratí 20 % i více své hmotnosti. Březost samice trvá průměrně 51 týdnů, do toho se započítává i období latence, tj. doba kdy asi za čtyři měsíce po oplodnění přestává zárodek po dobu 3,5 až 4 měsíců růst.
Přibližně stejná skupina samců i samic se vrací i další roky na stejná místa. Mladé samičky se vracejí vždy, samečci jen prvé roky a po dosažení dospělosti odcházejí do jiných kolonií. Samice jsou pohlavně dospělé za 4 roky a samci začínají o území soupeřit v 7 až 9 létech. Potomstvo lze od samic očekávat do 20 let věku. Průměrné délky života jsou uváděny 26 až 30 let. Jejich hlavními přirozenými nepřáteli jsou žralok bílý (Carcharodon carcharias) a kosatka dravá (Orcinus orca). Mladá zvířata začínající teprve lovit jsou ohrožována mohutnějším lachtanem ušatým.[2][3][4][5][6]
V roce 1950 žilo asi (odhad) 2,5 miliónů lachtanů medvědích, v současnosti jich zůstalo okolo 1,1 miliónu. Pokles stavů je přičítán jednak komerčnímu vybíjení zvířat pro kožešiny a tuk, rosolovité maso konzumují jen eskymáci, a enormnímu lovu mořských ryb. Lachtani nenacházejí ve svých obvyklých lovištích dostatek potravy a často se zaplétají do hlubinných rybářských sítí. Jsou velmi citliví na ropné úniky, zmaštěná srst přestává mít termoregulační účinek a zvířata hynou chladem. Je výsledkem různých mezinárodních dohod a smluv, že se od lovu lachtanů medvědích již upustilo, vyjma asi tisícovky nedospělých samců pro domorodé Eskymáky.
Lachtan medvědí je klasifikován podle Červeného seznamu IUCN jako zranitelný druh.[6]
Od roku 2013 jsou k vidění v Zoo Brno.
Galerie lachtan medvědí ve Wikimedia CommonsLachtan medvědí (Callorhinus ursinus) je jediný druh monotypického rodu (Callorhinus), ploutvonožce z čeledě lachtanovitých.
Den nordlige pelssæl, eller nordlig søbjørn (Callorhinus ursinus) er en øresæl, der lever i det nordlige Stillehav, Beringshavet og Okhotske Hav.
Nordlig pelssæl er den største af pelssælerne (underfamilie Arctocephalinae) og er bl.a. kendetegnet ved meget stor kønsdimorfi, idet hannerne er 30-40% længere og mere end 4.5 gange så tung som hunnerne. De har en meget kort og afstumpet snude (det latinske navn betyder bjørnen med den smukke snude). Baglufferne er meget lange, da tæerne er forlængede med brusk. Hannerne er robust byggede og med en tyk manke af lange, tykke dækhår.
Nordlig pelssæl lever af pelagiske fisk og blæksprutter, som f.eks. kulmule, sild, lygtefisk, lodde, sej og makrel[3]. Deres væsentligste fjender er hajer og spækhuggere.
Der har historisk været en meget omfattende jagt på nordlig pelssæl.Jagten går flere tusind år tilbage, hvor sælerne var et vigtigt jagtdyr i Alaska og norlige Asien, men accelerede i 1786 da Gavriil Pribylov opdagede St. Georges Ø (en del af Pribiloføerne i Alaska), som er en af de vigtigste ynglepladser for sælerne. Det skønnes at omkring 2.5 millioner sæler blev dræbt mellem 1786 to 1867, på grund af deres meget eftertragtede pels. Denne omfattende jagt gik kraftigt ud over bestanden og medførste regulering af jagten, i første omgang af Rusland i 1834 på Pribiloføerne. Efter USA købte Alaska af Rusland i 1867 blev jagten givet fri igen, indtil en traktat mellem Storbritanien (på vegne af Canada), Japan, Rusland og USA stort set stoppede jagten. I 1912 anslås det at bestanden ved Pribiloføerne var gået tilbage fra adskillige millioner til 216.000 sæler. Bestanden vurderes i dag til at være sårbar, idet ungeproduktionen er gået tilbage. Der er ikke enighed om årsagerne til denne tilbagegang, men mulige årsager er øget predation fra spækhuggere, konkurrence fra fiskeriet og klimaændringer.
Den nordlige pelssæl, eller nordlig søbjørn (Callorhinus ursinus) er en øresæl, der lever i det nordlige Stillehav, Beringshavet og Okhotske Hav.
Nordlig pelssæl er den største af pelssælerne (underfamilie Arctocephalinae) og er bl.a. kendetegnet ved meget stor kønsdimorfi, idet hannerne er 30-40% længere og mere end 4.5 gange så tung som hunnerne. De har en meget kort og afstumpet snude (det latinske navn betyder bjørnen med den smukke snude). Baglufferne er meget lange, da tæerne er forlængede med brusk. Hannerne er robust byggede og med en tyk manke af lange, tykke dækhår.
Nordlig pelssæl lever af pelagiske fisk og blæksprutter, som f.eks. kulmule, sild, lygtefisk, lodde, sej og makrel. Deres væsentligste fjender er hajer og spækhuggere.
Der har historisk været en meget omfattende jagt på nordlig pelssæl.Jagten går flere tusind år tilbage, hvor sælerne var et vigtigt jagtdyr i Alaska og norlige Asien, men accelerede i 1786 da Gavriil Pribylov opdagede St. Georges Ø (en del af Pribiloføerne i Alaska), som er en af de vigtigste ynglepladser for sælerne. Det skønnes at omkring 2.5 millioner sæler blev dræbt mellem 1786 to 1867, på grund af deres meget eftertragtede pels. Denne omfattende jagt gik kraftigt ud over bestanden og medførste regulering af jagten, i første omgang af Rusland i 1834 på Pribiloføerne. Efter USA købte Alaska af Rusland i 1867 blev jagten givet fri igen, indtil en traktat mellem Storbritanien (på vegne af Canada), Japan, Rusland og USA stort set stoppede jagten. I 1912 anslås det at bestanden ved Pribiloføerne var gået tilbage fra adskillige millioner til 216.000 sæler. Bestanden vurderes i dag til at være sårbar, idet ungeproduktionen er gået tilbage. Der er ikke enighed om årsagerne til denne tilbagegang, men mulige årsager er øget predation fra spækhuggere, konkurrence fra fiskeriet og klimaændringer.
Der Nördliche Seebär (Callorhinus ursinus) ist eine im nördlichen Pazifik beheimatete Ohrenrobbe. Mit den Südlichen Seebären hat er das wollige Fell gemein, ist mit ihnen aber nicht besonders eng verwandt.
Zwischen Männchen und Weibchen gibt es erhebliche Unterschiede in Größe, Gewicht und Färbung. Die Kühe sind oberseits graubraun und unterseits rotbraun gefärbt, messen etwa 140 cm und sind 43 bis 50 kg schwer. Ausgewachsene Bullen sind oberseits dunkelbraun oder grau, und unterseits rötlichbraun; sie tragen eine Mähne und werden über 2 m groß und 181 bis 272 kg schwer.
Wie die südlichen Seebären hat auch diese Art eine relativ spitz zulaufende Schnauze und dichte Unterwolle, unterscheidet sich jedoch von ihnen durch eine andere Kopfform, längere Hinterflossen und weitgehend nackte Vorderflossen.
Die Kolonien, in denen im Sommer die Fortpflanzung stattfindet, beschränken sich auf einige wenige Inseln im Beringmeer und im Nordpazifik. Große Kolonien findet man auf den Pribilof Islands und Kommandeurinseln im Beringmeer, der Tjuleni-Insel im Ochotskischen Meer, den Kurilen sowie auf der zu den kalifornischen Channel Islands gehörenden San Miguel Island.
Außerhalb der Fortpflanzungszeit wandern Seebären weit umher. Manche legen dabei Strecken von 10.000 km und mehr zurück. Sie verbringen manchmal mehrere Tage auf dem Meer, ehe sie sich zum Ausruhen an Land begeben. Diese winterlichen Aufenthaltsorte liegen an der gesamten nordamerikanischen Westküste sowie an den Küsten Kamtschatkas, Japans und Koreas.
Nördliche Seebären suchen vorwiegend nachts nach Beute. Ihre Tauchgänge führen sie regelmäßig in Tiefen von 70 m, manchmal sogar 200 m. Hierbei suchen sie nach Fischen und Tintenfischen. In der Beringsee stellen junge Köhler die Hauptbeute in Küstennähe, Tintenfische hingegen auf dem offenen Meer. Ebenfalls oft erbeutet werden Sardellen, Lodden und Heringe.
Zur Fortpflanzungszeit, auf den Pribilof Islands Anfang Juni, finden sich die Bullen auf den Kolonieinseln ein. Sie versuchen, sich frühzeitig ein Stück Küste zu sichern. Wenn der Platz eng wird, kommt es zwischen rivalisierenden Männchen zu Kämpfen. Hierbei werden jüngere und schwächere Bullen an unattraktive Plätze gedrängt, die weit landeinwärts oder am Rand der Kolonie liegen. Die stärksten Bullen halten dagegen die küstennahen Plätze in der Mitte der zukünftigen Kolonie.
Etwa zwei Wochen nach den Bullen treffen die Weibchen ein. Die Stelle, an der sie an Land gehen, bestimmt, zu welchem Harem sie gehören. Ein Männchen wacht über eine bis hundert Kühe. Ein durchschnittlicher Harem umfasst vierzig Weibchen.
Die Weibchen gebären ihre Jungen etwa zwei Tage, nachdem sie an Land gegangen sind. Nur wenige Tage darauf paaren sie sich mit dem Bullen ihres Territoriums. Die Tragzeit beträgt fast ein ganzes Jahr, beinhaltet aber eine viermonatige Keimruhe, während der die Entwicklung der befruchteten Eizelle vorübergehend unterbrochen ist. Die Jungen sind bei der Geburt etwa 65 cm groß, haben ein schwarzes Fell und sind sofort schwimmfähig. Normalerweise gehen sie aber im ersten Monat ihres Lebens nicht ins Wasser. Sie werden drei bis vier Monate lang von der Mutter gesäugt, die ihre Jungen am Geruch wiedererkennt. Bullen zeigen an den Jungen kein Interesse.
Geschlechtsreif werden Nördliche Seebären im Alter von drei bis sieben Jahren (Weibchen) bzw. fünf bis sechs Jahren (Männchen). Bullen können allerdings erst im Alter von wenigstens zehn Jahren ein Territorium aufrechterhalten und werden sich vorher kaum paaren können. Die Lebensdauer wird auf 20 bis 25, in Ausnahmefällen 30 Jahre geschätzt.
Das Fell galt den Pelzjägern schon immer als das wertvollste unter allen Robben. Im späten 18. Jahrhundert wurden die großen Seebärenkolonien im Nordpazifik entdeckt. Während sich die Seebären im Winter zerstreuten, konnten Robbenjäger im Sommer einfach an den Küsten anlegen und Tausende von Robben problemlos abschlachten. Zu dieser Zeit gab es etwa 1,5 bis 2 Millionen Seebären auf den Kommandeurinseln, 2 bis 2,5 Millionen auf den Pribilof Islands, und Hunderttausende mehr auf anderen Inseln entlang der Westküste Nordamerikas. Anfangs wurden die Bestände nicht gefährdet, da die russische Regierung die Fangzahlen einschränkte und zum Beispiel das Töten junger Männchen verbot. Als Alaska 1867 durch die USA aufgekauft wurde, fielen solche Restriktionen weg. Allein in den zwei Jahren 1868 und 1869 wurden 329.000 Seebären auf den Pribilof Islands getötet. Zudem wurden die Robben auf See harpuniert. Um 1900 waren die Herden auf den Kurilen vernichtet, und auf den Kommandeurinseln sowie Tyuleniy waren nur noch wenige Einzeltiere übrig. Nur auf den Pribilof Islands gab es mit 130.000 bis 300.000 Tieren noch eine nennenswerte Population.
In der 1911 zwischen den USA, Russland, Japan und Kanada geschlossenen North Pacific Fur Seal Convention wurden endlich Beschränkungen eingeführt. Bis 1917 wurde jede Seebärenjagd verboten, für die Zeit danach wurde eine jährliche Quote von 40.000 legal getöteten Seebären festgelegt. Das Harpunieren auf See wurde ganz untersagt. Durch diese Maßnahme stieg der Bestand bis 1940 wieder auf 2,5 Millionen Seebären an.
Seit den 1940ern nehmen die Bestände wieder ab, wenn auch allmählich und nicht mehr so drastisch wie einst. Es findet zwar eine geografische Ausbreitung statt, doch die großen Kolonien auf den Inseln im Nordpazifik werden von Jahr zu Jahr kleiner und sind heute etwa halb so groß wie in den 1940ern. Auch der vollständige Stopp des kommerziellen Fangs (seit 1983) konnte diesen Trend nicht umkehren. Verantwortlich ist vermutlich die Überfischung des Beringmeers, durch die den Seebären die Nahrungsgrundlage entzogen wird. Wegen der beständigen Abnahme stuft die IUCN den Nördlichen Seebären inzwischen als gefährdet ein.
Der Nördliche Seebär (Callorhinus ursinus) ist eine im nördlichen Pazifik beheimatete Ohrenrobbe. Mit den Südlichen Seebären hat er das wollige Fell gemein, ist mit ihnen aber nicht besonders eng verwandt.
Callorhinus ursinus es un specie de Callorhinus.
The northern fur seal (Callorhinus ursinus) is an eared seal found along the north Pacific Ocean, the Bering Sea, and the Sea of Okhotsk. It is the largest member of the fur seal subfamily (Arctocephalinae) and the only living species in the genus Callorhinus.[3] A single fossil species, Callorhinus gilmorei, is known from the Pliocene of Japan and western North America.[4]
Northern fur seals have extreme sexual dimorphism, with males being 30–40% longer and more than 4.5 times heavier than adult females.[1] The head is foreshortened in both sexes because of the very short, down-curved muzzle, and small nose, which extends slightly beyond the mouth in females and moderately in males. The pelage is thick and luxuriant, with a dense underfur in a creamy color. The underfur is obscured by the longer guard hairs, although it is partially visible when the animals are wet. Features of both fore and hind flippers are unique and diagnostic of the species. Fur is absent on the top of the fore flippers and an abrupt "clean line" is seen across the wrist where the fur ends.[5] The hind flippers are proportionately the longest in any otariid because of extremely long, cartilaginous extensions on all of the toes.[5] Small claws are on digits 2–4, well back from the flap-like end of each digit. The ear pinnae are long and conspicuous, and naked of dark fur at the tips in older animals. The mystacial vibrissae can be very long, and regularly extend beyond the ears. Adults have all white vibrissae, juveniles and subadults have a mixture of white and black vibrissae, including some that have dark bases and white ends, and pups and yearlings have all black vibrissae. The eyes are proportionately large and conspicuous, especially on females, subadults, and juveniles.[6]
Adult males are stocky in build, and have enlarged (thick and wide) necks. A mane of coarse, longer guard hairs extends from the lower neck to the shoulders.[5] and covers the nape, neck, chest, and upper back. While the skulls of adult males are large and robust for their overall size, their heads appear short because of the combination of a short muzzle, and the backs of the head behind the ear pinnae being obscured by the enlarged necks. Adult males have abrupt foreheads formed by the elevation of the crown from development of the sagittal crests, and thicker fur of the mane on the top of their heads.[7]
Canine teeth are much longer and have a greater diameter in adult males than those found on adult females, and this relationship holds to a lesser extent at all ages.
Adult females, subadults, and juveniles are moderate in build. Distinguishing the sexes is difficult until about age five. The body is modest in size and the neck, chest, and shoulders are sized in proportion with the torso. Adult females and subadults have more complex and variable coloration than adult males. They are dark silver-gray to charcoal above. The flanks, chest, sides, and underside of the neck, often forming a chevron pattern in this area, are cream to tan with rusty tones. Variable cream to rust-colored areas are on the sides and top of the muzzle, chin, and as a "brush stroke" running backwards under the eye. In contrast, adult males are medium gray to black, or reddish to dark brown all over. Their manes can have variable amounts of silver-gray or yellowish tinting on the guard hairs. Pups are blackish at birth, with variable oval areas of buff on the sides, in the axillary area, and on the chin and sides of the muzzle. After three to four months, pups molt to the color of adult females and subadults.
Males can be as large as 2.1 m (6 ft 11 in) and 270 kg (600 lb). Females can be up to 1.5 m (4 ft 11 in) and weigh 50 kg (110 lb) or more. Newborns weigh 5.4–6 kg (12–13 lb), and are 60–65 cm (24–26 in) long.
The teeth are haplodont, i.e. sharp, conical and mostly single-rooted, as is common with carnivorous marine mammals adapted to tearing fish flesh. As with most caniforms, the upper canines are prominent. The dental formula of the adult is 3.1.4.22.1.4.1[8]
Like other otariids, northern fur seals are built for efficient terrestrial locomotion. Their hind limbs are in a plantigrade stance and are able to rotate under the body for quadrupedal locomotion and support.[9] When swimming, there are two different types of movement: locomotion and diving. These seals swim primarily with forelimb propulsion due to their physiology. They have flexible joints between vertebrae for better maneuverability in the water as well as "greater muscular leverage" for pectoral strokes.[10] Stroke patterns are different for different dive types and locomotion, and stroke rates vary for individuals since there's a relationship between maximum stroke rate and body size.[11]
The northern fur seal is found in the north Pacific – its southernmost reach is a line that runs roughly from the southern tip of Japan to the southern tip of the Baja California Peninsula, the Sea of Okhotsk, and the Bering Sea.[12] An estimated 1.1 million northern fur seals occur across the range, of which roughly half breed on the Pribilof Islands in the east Bering Sea. Another 200–250 thousand breed on the Commander Islands in the west Bering Sea, some 100,000 breed on Tyuleniy Island off the coast of Sakhalin in the southwest Sea of Okhotsk, and another 60–70 thousand in the central Kuril Islands in Russia. Smaller rookeries (around 5,000 animals) are found on Bogoslof Island in the Aleutian Chain, San Miguel Island in the Channel Island group and South Farallon Island off the coast of California.[13][14] Recent evidence from stable isotope analysis of Holocene fur seal bone collagen (δ13C and δ15N) indicates that before the maritime fur trade, it was more common for these animals to breed at local rookeries in British Columbia, California, and likely along much of the northwest coast of North America.[15]
During the winter, northern fur seals display a net movement southward, with animals from Russian rookeries regularly entering Japanese and Korean waters in the Sea of Japan and Alaskan animals moving along the central and eastern Pacific to British Columbia, Canada and as far south as Baja California.
The northern fur seal's range overlaps almost exactly with that of Steller sea lions; occasional cohabitation occurs at reproductive rookeries, notably in the Kurils, the Commander Islands, and Tyulen'i Islands. The only other fur seal found in the Northern Hemisphere is the Guadalupe fur seal which overlaps slightly with the northern fur seal's range in California.
Fur seals are opportunistic feeders, primarily feeding on pelagic fish and squid depending on local availability. Identified fish prey include hake, herring, lantern fish, capelin, pollock, and mackerel.[12] Their feeding behavior is primarily solitary.
Northern fur seals are preyed upon primarily by sharks and killer whales.[12] Occasionally, very young animals are eaten by Steller sea lions.[12] Occasional predation on live pups by Arctic foxes has also been observed.
Due to very high densities of pups on reproductive rookeries and the early age at which mothers begin their foraging trips, mortality can be relatively high. Consequently, pup carcasses are important in enriching the diet of many scavengers, in particular gulls and Arctic foxes.
In 2017, 14 samples of spiny lice were collected off of the nasal passage of fur seal puppies. In 2021, these spiny lice were identified as having unique bristle arrangements, and were given the scientific name Antarctophthirus nevelskoyi. They were named after the famous Russian explorer, Admiral Gennady Ivanovich Nevelsky.[16]
Seals enter breeding rookeries in May. Generally, older males (10 years and older) return first and compete for prime breeding spots on the rookeries. They remain on the rookery, fasting throughout the duration of the breeding season.[12] The females come somewhat later, and give birth shortly thereafter. Like all other otariids, northern fur seals are polygynous, with some males breeding with up to 50 females in a single breeding season. Unlike Steller sea lions, with which they share habitat and some breeding sites, northern fur seals are possessive of individual females in their harem, often aggressively competing with neighboring males for females.[17] Deaths of females as a consequence of these conflicts have been recorded, though the males themselves are rarely seriously injured.[17] Young males unable to acquire and maintain a territory of a harem typically aggregate in neighboring "haulouts", occasionally making incursions into the reproductive sections of the rookery in an attempt to displace an older male.
After remaining with their pups for the first eight to ten days of their lives, females begin foraging trips lasting up to a week. These trips last for about four months before weaning, which happens abruptly, typically in October. Most of the animals on a rookery enter the water and disperse towards the end of November, typically migrating southward. Breeding site fidelity is generally high for fur seal females, though young males might disperse to other existing rookeries, or occasionally find new haulouts.[17]
Peak mating occurs somewhat later than peak birthing from late June to late July. As with many other otariids, the fertilized egg undergoes delayed implantation: after the blastocyst stage occurs, development halts and implantation occurs four months after fertilization. In total, gestation lasts around a year, such that the pups born in a given summer are the product of the previous year's breeding cycle.
Recently, concern about the status of fur seal populations has increased, particularly in the Pribilof Islands, where pup production has decreased about 50% since the 1970s, with a continuing drop of about 6–7% per year. This has caused them to be listed as "vulnerable" under the U.S. Endangered Species Act, and has led to an intensified research program into their behavioral and foraging ecology. Possible causes are increased predation by killer whales, competition with fisheries, and climate change effects, but to date, no scientific consensus has been reached. The IUCN (2008) lists the species as globally threatened under the category "vulnerable".
Northern fur seals have been a staple food of native northeast Asian and Alaska Native peoples for thousands of years. The arrival of Europeans to Kamchatka and Alaska in the 17th and 18th centuries, first from Russia and later from North America, was followed by a highly extractive commercial fur trade. The commercial fur trade was accelerated in 1786, when Gavriil Pribylov discovered St. George Island, a key rookery of the seals. An estimated 2.5 million seals were killed from 1786 to 1867. This trade led to a decline in fur seal numbers. Restrictions were first placed on fur seal harvest on the Pribilof Islands by the Russians in 1834. Shortly after the United States purchased Alaska from Russia in 1867, the U.S. Treasury was authorized to lease sealing privileges on the Pribilofs, which were granted somewhat liberally to the Alaska Commercial Company. From 1870 to 1909, pelagic sealing proceeded to take a significant toll on the fur seal population, such that the Pribilof population, historically numbering on the order of millions of individuals, reached a low of 216,000 animals in 1912.
Significant harvest was more or less arrested with the signing of the North Pacific Fur Seal Convention of 1911 by Great Britain (on behalf of Canada), Japan, Russia, and the United States. The Convention of 1911 remained in force until the onset of hostilities among the signatories during World War II, and is also notable as the first international treaty to address the conservation of wildlife.[18] A successive convention was signed in 1957 and amended by a protocol in 1963. "The international convention was put into effect domestically by the Fur Seal Act of 1966 (Public Law 89-702)", said an Interior Department review of the history.[19] Currently, a subsistence hunt by the residents of St. Paul Island and an insignificant harvest in Russia are allowed.
The northern fur seal (Callorhinus ursinus) is an eared seal found along the north Pacific Ocean, the Bering Sea, and the Sea of Okhotsk. It is the largest member of the fur seal subfamily (Arctocephalinae) and the only living species in the genus Callorhinus. A single fossil species, Callorhinus gilmorei, is known from the Pliocene of Japan and western North America.
La norda felfoko aŭ kalorino (Callorhinus ursinus) estas Otariedo kiu vivas laŭlonge de la nordo de la Pacifika Oceano, la Beringa Maro, kaj la Oĥocka Maro. Ĝi estas la plej granda membro de la felfoka subfamilio Arktocefalenoj (Arctocephalinae) kaj la nura vivanta specio en la genro Callorhinus. Krome oni konas unsolan fosilian specion, nome Callorhinus gilmorei, el la Plioceno de Japanio kaj de okcidenta Nordameriko.[1]
Kalorino havas tre rimarkindan seksan dimorfismon, laŭ kiu maskloj estas 30–40% pli longaj kaj pli ol 4.5 fojojn pli pezaj ol plenkreskaj inoj.[2] La kapo estas ne tre pinta en ambaŭ seksoj pro la tre mallonga, suben-kurba muzelo, kaj malgranda nazo, kiu etendiĝas iome trans la buŝo en inoj kaj modere en maskloj. La felo estas dika kaj brila, kun densa subfelo de krema koloro. La subfelo estas malheligita per la pli longaj gvardharoj, kvankam ĝi estas parte videbla kiam la animaloj estas malsekaj. Trajtoj de kaj antaŭaj kaj malantaŭaj naĝiloj estas unikaj kaj diagnozaj de la specio. Felo porestas el la pinto de la antaŭaj naĝiloj kaj klara "pura linio" estas videbla tra la pojno kie finas la felo.[3] La malantaŭaj naĝiloj estas proporcie la plej longaj inter otariedoj pro la tre longaj, kartilagaj etendoj de ĉiuj fingroj.[3] Malgrandaj ungoj estls en la digitoj 2a–4a, tre malantaŭ la klap-eca pinto de ĉiu digito. La orelaj aŭrikloj estas longaj kaj rimarkindaj, kaj nudaj el malhela felo en la pinto en pli aĝaj animaloj. La vibrisoj estas tre longaj, kaj regule etendan trans la oreloj. Plenkreskuloj havas ĉiuj blankajn vibrisojn, junuloj kaj preskaŭplenkreskuloj havas mikson de blankaj kaj nigraj vibrisoj, inklude kelkajn kiuj havas malhelajn bazojn kaj blankajn pintojn, kaj idoj kaj preskaŭjunuloj havas ĉiuj nigrajn vibrisojn. La okuloj estas proporcie grandaj kaj rimarkindaj, speciale en inoj, preskaŭplenkreskuloj kaj junuloj.
La norda felfoko aŭ kalorino (Callorhinus ursinus) estas Otariedo kiu vivas laŭlonge de la nordo de la Pacifika Oceano, la Beringa Maro, kaj la Oĥocka Maro. Ĝi estas la plej granda membro de la felfoka subfamilio Arktocefalenoj (Arctocephalinae) kaj la nura vivanta specio en la genro Callorhinus. Krome oni konas unsolan fosilian specion, nome Callorhinus gilmorei, el la Plioceno de Japanio kaj de okcidenta Nordameriko.
Homoj mortigantaj kalorinojn sur la Insulo Sankta Paŭlo, Alasko, en la 1890-aj jaroj. Kalorino havas tre rimarkindan seksan dimorfismon, laŭ kiu maskloj estas 30–40% pli longaj kaj pli ol 4.5 fojojn pli pezaj ol plenkreskaj inoj. La kapo estas ne tre pinta en ambaŭ seksoj pro la tre mallonga, suben-kurba muzelo, kaj malgranda nazo, kiu etendiĝas iome trans la buŝo en inoj kaj modere en maskloj. La felo estas dika kaj brila, kun densa subfelo de krema koloro. La subfelo estas malheligita per la pli longaj gvardharoj, kvankam ĝi estas parte videbla kiam la animaloj estas malsekaj. Trajtoj de kaj antaŭaj kaj malantaŭaj naĝiloj estas unikaj kaj diagnozaj de la specio. Felo porestas el la pinto de la antaŭaj naĝiloj kaj klara "pura linio" estas videbla tra la pojno kie finas la felo. La malantaŭaj naĝiloj estas proporcie la plej longaj inter otariedoj pro la tre longaj, kartilagaj etendoj de ĉiuj fingroj. Malgrandaj ungoj estls en la digitoj 2a–4a, tre malantaŭ la klap-eca pinto de ĉiu digito. La orelaj aŭrikloj estas longaj kaj rimarkindaj, kaj nudaj el malhela felo en la pinto en pli aĝaj animaloj. La vibrisoj estas tre longaj, kaj regule etendan trans la oreloj. Plenkreskuloj havas ĉiuj blankajn vibrisojn, junuloj kaj preskaŭplenkreskuloj havas mikson de blankaj kaj nigraj vibrisoj, inklude kelkajn kiuj havas malhelajn bazojn kaj blankajn pintojn, kaj idoj kaj preskaŭjunuloj havas ĉiuj nigrajn vibrisojn. La okuloj estas proporcie grandaj kaj rimarkindaj, speciale en inoj, preskaŭplenkreskuloj kaj junuloj.
El oso marino ártico (Callorhinus ursinus) es una especie de mamífero pinnípedo de la familia de los otaríidos, la única del género Callorhinus.
Habita en las costas e islas de buena parte de Alaska y Siberia (Islas Pribilof), aunque también cría más al sur, en aguas canadienses hasta las islas de Baja California.
Datos: Q7966
Multimedia:
Especies: Callorhinus ursinus
El oso marino ártico (Callorhinus ursinus) es una especie de mamífero pinnípedo de la familia de los otaríidos, la única del género Callorhinus.
Habita en las costas e islas de buena parte de Alaska y Siberia (Islas Pribilof), aunque también cría más al sur, en aguas canadienses hasta las islas de Baja California.
Callorhinus ursinus Callorhinus generoko animalia da. Artiodaktiloen barruko Otariidae familian sailkatuta dago..
Callorhinus ursinus Callorhinus generoko animalia da. Artiodaktiloen barruko Otariidae familian sailkatuta dago..
Callorhinus ursinus
L’otarie à fourrure du Nord (Callorhinus ursinus), nommée également ours de mer, otarie à fourrure septentrionale, otarie d'Alaska ou otarie de Pribilof, est la seule espèce du genre Callorhinus, de la famille des Otariidae (les otaries) et la plus grande espèce de la sous-famille des otaries à fourrure (arctocephalinae). On la trouve dans l'océan Pacifique, la mer de Béring et la mer d'Okhotsk.
Les otaries à fourrure du Nord ont un dimorphisme sexuel extrême, les mâles étant de 30 à 40 % plus longs et plus de 4,5 fois plus lourds que les femelles adultes. La tête est raccourcie chez les deux sexes en raison du museau très court et courbé vers le bas et du petit nez, qui dépasse légèrement la bouche des femelles et modérément chez les mâles. Le pelage est épais et luxuriant, avec un sous-poil dense de couleur crème. Le sous-poil est masqué par les poils de garde les plus longs, bien qu'il soit partiellement visible lorsque les animaux sont mouillés. Les caractéristiques des nageoires antérieures et postérieures sont uniques propres à cette espèce. La fourrure est absente sur le dessus des nageoires antérieures et une "ligne nette" abrupte est visible sur le poignet à l'endroit où la fourrure se termine. Les nageoires postérieures sont proportionnellement les plus longues de tous les otariidae à cause des extensions cartilagineuses extrêmement longues sur tous les doigts. Des petites griffes sont présentes aux doigts deux à quatre, bien en retrait à l'extrémité des doigts qui rappelle des ailes. Les oreillettes sont longues et visibles, et dénuées de fourrure foncée à l'extrémité des oreilles chez les animaux plus âgés. Les vibrisses mystaciales peuvent être très longues, et s'étendent régulièrement au-delà des oreilles. Les adultes ont tous les vibrisses blanches, les juvéniles et les subadultes ont un mélange de vibrisses blanches et noires, y compris certains qui ont des bases foncées et des extrémités blanches, et les petits et les individus d'un an ont tous des vibrisses noires. Les yeux sont proportionnellement grands et visibles, surtout chez les femelles, les subadultes et les juvéniles.
Les mâles adultes sont trapus et ont un cou large (épais et large). Une crinière de poils de garde grossiers et longs s'étend du bas du cou aux épaules et couvre la nuque, le cou, la poitrine et le haut du dos. Tandis que le crâne des mâles adultes est grand et robuste pour leur taille totale, leur tête semble courte en raison de la combinaison d'un museau court, et l'arrière de la tête derrière le pavillon de l'oreille est masqué par l'élargissement du cou. Les mâles adultes ont un front abrupt formé par l'élévation de la couronne due au développement des crêtes sagittales, et une fourrure plus épaisse de la crinière sur le dessus de leur tête.
Les canines sont beaucoup plus longues et ont un diamètre plus grand chez les mâles adultes que chez les femelles adultes, et cette relation se maintient dans une moindre mesure à tous les âges.
Les femelles adultes, les subadultes et les juvéniles sont moins trapus. Il est difficile de distinguer les sexes jusqu'à l'âge de cinq ans environ. Le corps est de taille modeste et le cou, la poitrine et les épaules sont de taille proportionnelle au torse. Les femelles adultes et subadultes ont une coloration plus complexe et variable que les mâles adultes. Elles sont gris argenté foncé ou anthracite au-dessus. Les flancs, la poitrine, les côtés et le dessous du cou, qui forment souvent un motif en chevron dans cette zone, sont de couleur crème ou bronze avec des tons roux. Sur les côtés et le dessus du museau, le menton, et comme un "coup de pinceau" en arrière sous l'œil, il y a des zones de couleur variable de crème à rouille. En revanche, les mâles adultes sont gris moyen à noir, ou rougeâtre à brun foncé partout. Leurs crinières peuvent avoir des quantités variables de teinte gris argenté ou jaunâtre sur les poils de garde. Les petits sont noirâtres à la naissance, avec des zones de chamois ovales variables sur les côtés, dans la région axillaire et sur le menton et les côtés du museau. Après trois à quatre mois, les petits muent jusqu'à la couleur des femelles adultes et des subadultes.
Les mâles peuvent mesurer jusqu'à 2,1 m et peser 270 kg. Les femelles peuvent mesurer jusqu'à 1,5 m et peser 50 kg ou plus. Les nouveau-nés pèsent de 5,4 à 6 kg et mesurent de 60 à 65 cm de long. Les mâles vivent vingt ans, et les femelles vingt-cinq.
Comme les autres otaries à fourrure, les otaries à fourrure du Nord sont faites pour une locomotion terrestre efficace. Leurs membres postérieurs sont en position plantigrade et sont capables de tourner sous le corps pour une locomotion et un soutien quadrupède. Lorsqu'elles nagent, il y a deux types de mouvements différents : la locomotion et la plongée. Ces otaries nagent principalement avec la propulsion des membres antérieurs en raison de leur physiologie. Elles ont des articulations flexibles entre les vertèbres pour une meilleure maniabilité dans l'eau ainsi qu'un meilleur effet de levier musculaire pour les mouvements pectoraux. Les mouvements sont différents pour les différents types de plongée et de locomotion, et les mouvements varient selon les individus car il existe une relation entre le nombre maximal de mouvements et la taille du corps
L'otarie à fourrure du Nord se rencontre principalement au nord de l'océan Pacifique - la limite méridionale correspond approximativement à une ligne allant de l'extrémité sud du Japon à l'extrémité sud de la péninsule de Basse-Californie -, dans la mer d'Okhotsk et dans la mer de Béring. On rencontre également des otaries à fourrure dans la mer Blanche et le golfe de Kandalakcha.
On estime à 1,1 million le nombre d'otaries à fourrure du Nord dans l'ensemble de l'aire de répartition, dont environ la moitié se reproduit dans les îles Pribilof, dans l'est de la mer de Béring. 200 à 250 000 se reproduisent sur les îles Komandorski dans l'ouest de la mer de Béring, environ 100 000 sur l'île Tyuleniy (en) au large des côtes de l'île Sakhaline dans le sud-ouest de la mer d'Okhotsk, et 60 à 70 000 dans les îles Kouriles centrales, en Russie. De plus petites colonies (environ 5 000 animaux) se trouvent sur l'île Bogoslof dans la chaîne des Aléoutiennes, sur l'île San Miguel dans les Channels Islands de Californie et sur l'île du sud des Farallon au large de la côte de la Californie. Des données récentes provenant d'une analyse des isotopes stables du collagène osseux de l'otarie à fourrure de l'Holocène (δ13C et δ15N) indiquent qu'avant le commerce maritime des fourrures, il était plus courant pour ces animaux de se reproduire dans des colonies locales en Colombie-Britannique, en Californie et probablement dans une bonne partie de la côte nord-ouest de l'Amérique du Nord.
Pendant l'hiver, les otaries à fourrure du Nord se déplacent vers le sud, les animaux des colonies russes entrant régulièrement dans les eaux japonaises et coréennes de la mer du Japon et les animaux de l'Alaska se déplaçant le long du Pacifique central et oriental jusqu'en Colombie-Britannique, au Canada et aussi loin au sud que la Basse-Californie.
L'aire de répartition de l'otarie à fourrure du Nord chevauche presque exactement celle des lions de mer de Steller ; des cohabitations occasionnelles se produisent dans les colonies reproductrices, notamment dans les îles Kouriles, les îles Komandorski et l'île Tyuleniy. La seule autre otarie à fourrure que l'on trouve dans l'hémisphère Nord est l'otarie de l'île Guadalupe qui chevauche légèrement l'aire de répartition de l'otarie à fourrure du Nord en Californie.
L'otarie à fourrure est une espèce opportuniste qui se nourrit principalement de poissons pélagiques et de calmars, selon la disponibilité locale. Les proies identifiées sont le merlu, le hareng, le poisson-lanterne, le capelan, le lieu noir et le maquereau. Leur comportement alimentaire est principalement solitaire. La consommation quotidienne d'une otarie représente environ 10 % du poids de l'animal.
Les otaries à fourrure du Nord sont la proie principale des requins et des épaulards[réf. nécessaire]. Il arrive à l'occasion que de très jeunes animaux soient mangés par les otaries de Steller et que des renards arctiques se livrent à une prédation occasionnelle sur des petits vivants.
En raison des densités très élevées de petits dans les colonies reproductrices et de l'âge précoce auquel les mères commencent leurs voyages de recherche de nourriture, la mortalité peut être relativement élevée. Par conséquent, les carcasses de petits jouent un rôle important dans l'enrichissement du régime alimentaire de nombreux charognards, en particulier les goélands et les renards arctiques.
Chaque mois de mai, les otaries se rassemblent en masse dans quelques rookeries[note 1]. Les femelles se reproduisent à l'âge de 3 ans, mais les mâles, sexuellement matures à l'âge de 4 ou 5 ans, ne s'accouplent pas avant 9 ans.
Les mâles, polygames, doivent en effet établir leur territoire et le défendre des dizaines de fois contre d'autres prétendants, ce qui donne lieu à des duels souvent sanglants, parfois mortels. Ainsi, le « propriétaire » du territoire ne peut s'absenter pour se nourrir pendant plusieurs mois, et vit sur ses réserves : lorsqu'il retourne à l'eau, il a parfois perdu près d'un tiers de son poids.
Les célibataires se regroupent sur des « terrains de jeux », où ils s'entraînent à de tels combats.
Les femelles arrivent pleines, et choisissent un emplacement parmi les territoires délimités par les mâles où elles constituent des harems de dix à vingt femelles pour la plupart. La naissance d'un unique petit intervient peu de temps après l'arrivée d'une femelle. Cette dernière est fécondée cinq à six jours après.
Les femelles possèdent un double utérus, et c'est ce qui permet une durée de gestation de presque un an, bien supérieure à celle des autres mammifères (environ 9 mois).
Les jeunes sont sevrés en octobre. À la fin de novembre, ils migrent vers le sud avec leurs congénères.
Récemment, l'inquiétude au sujet de la situation des populations d'otaries à fourrure s'est accrue, particulièrement dans les îles Pribilof, où le nombre de nouveau-nés a diminué d'environ 50 % depuis les années 1970, avec une baisse continue d'environ 6-7 % par an. C'est ainsi qu'elles ont été classées "vulnérables" en vertu de la loi américaine sur les espèces menacées d'extinction, ce qui a conduit à l'intensification d'un programme de recherche sur leur écologie comportementale et fourragère. Les causes possibles sont l'augmentation de la prédation par les orques, la concurrence avec les pêcheries et les effets du changement climatique, mais à ce jour, aucun consensus scientifique n'a été atteint. L'IUCN (2008) classe l'espèce dans la catégorie "vulnérable".
Callorhinus ursinus
L’otarie à fourrure du Nord (Callorhinus ursinus), nommée également ours de mer, otarie à fourrure septentrionale, otarie d'Alaska ou otarie de Pribilof, est la seule espèce du genre Callorhinus, de la famille des Otariidae (les otaries) et la plus grande espèce de la sous-famille des otaries à fourrure (arctocephalinae). On la trouve dans l'océan Pacifique, la mer de Béring et la mer d'Okhotsk.
Il callorino dell'Alaska (Callorhinus ursinus Linnaeus, 1758) è un otaride diffuso lungo le coste del Pacifico settentrionale, del mare di Bering e del mare di Okhotsk. È la specie più grande delle cosiddette «otarie da pelliccia» (quelle che in passato venivano classificate in una sottofamiglia distinta, gli Arctocefalini), nonché l'unica specie del genere Callorhinus J. E. Gray, 1859.
Il callorino dell'Alaska presenta un dimorfismo sessuale portato all'estremo, con i maschi più lunghi delle femmine adulte del 30–40% e 4,5 volte più pesanti[2]. La testa è corta in ambo i sessi, a causa del muso curvato all'ingiù, molto breve, e del naso piccolo, che si estende leggermente oltre la bocca nelle femmine e un po' di più nei maschi. Il pelame è denso e folto, con un fitto sottopelo color crema. Quest'ultimo è nascosto dai più lunghi peli di guardia, sebbene sia in parte visibile quando l'animale è bagnato. L'aspetto delle zampe, sia anteriori che posteriori, è unico e costituisce un carattere diagnostico per determinare la specie. L'estremità delle zampe anteriori è priva di pelo, il quale cessa di crescere nettamente a livello del polso[3].
Rispetto alle altre specie di Otaridi, il callorino è la specie con le zampe posteriori più lunghe, a causa delle estensioni cartilaginee di tutte le dita[3]. Sul secondo, terzo e quarto dito sono presenti dei piccoli artigli, che però non sporgono oltre il margine terminale della zampa. I padiglioni auricolari sono lunghi e ben evidenti, e negli esemplari più vecchi sono privi all'estremità della pelliccia scura che li ricopre. Le vibrisse possono essere molto lunghe, e si estendono generalmente ben oltre le orecchie. Negli adulti sono tutte bianche, ma i giovani e i subadulti hanno vibrisse sia bianche che nere, comprese alcune che hanno la base scura e l'estremità bianca, e i cuccioli e gli esemplari di un anno le hanno tutte nere. Gli occhi sono piuttosto grandi ed evidenti, soprattutto nelle femmine, nei subadulti e nei giovani.
Arcata superiore 2 4 1 3 3 1 4 2 1 4 1 2 2 1 4 1 Arcata inferiore Totale: 36 1.Incisivi; 2.Canini; 3.Premolari; 4.Molari;I maschi adulti hanno una corporatura tozza e colli ben sviluppati (sia in spessore che in larghezza). Una criniera costituita da peli di guardia radi e lunghi si estende dalla parte inferiore del collo alle spalle[3], ricoprendo nuca, collo, petto e parte anteriore del dorso. Sebbene il cranio dei maschi adulti sia grande e possente, nel complesso appare piuttosto piccolo, per la breve lunghezza del muso e per il fatto che la parte posteriore, dietro ai padiglioni auricolari, è nascosta dal collo estremamente sviluppato. Nei maschi adulti la fronte è ben marcata, dato lo sviluppo in altezza delle creste sagittali del cranio e quello della folta criniera, che ricopre la sommità del capo. Rispetto alle femmine adulte, i maschi adulti hanno canini più lunghi e di diametro maggiore, e questa caratteristica si mantiene per lo più uniforme a ogni età.
Le femmine adulte, i subadulti e i giovani hanno una costituzione media. Fino a cinque anni di età è difficile determinare il sesso. Il corpo ha dimensioni modeste e il collo, il petto e le spalle sono proporzionati al resto del torso. Le femmine adulte e i subadulti hanno una colorazione più variabile di quella dei maschi adulti. La regione superiore è di colore variabile dal grigio argento scuro al nerofumo. I fianchi, il petto e le parti laterali e inferiori del collo spesso sono ricoperti da una sorta di disegno di colorazione variabile dal crema al tan con toni rossicci. I lati e la sommità del muso, così come il mento e la regione sotto gli occhi, variano dal color crema al ruggine. Al contrario, i maschi adulti hanno una colorazione che varia dal grigio al nero, o una colorazione uniforme rossastra o marrone scuro. Le loro criniere possono essere costituite da peli di guardia grigio argento o giallastri. I cuccioli sono nerastri alla nascita, con delle aree color camoscio sui fianchi, nella zona delle ascelle, sul mento e ai lati del muso. Dopo tre o quattro mesi, effettuano la muta e la loro colorazione diviene identica a quella delle femmine adulte e dei subadulti.
I maschi possono raggiungere i 2,1 m di lunghezza e i 270 kg di peso. Le femmine, invece, non superano gli 1,5 m e i 50 kg. I neonati pesano 5,4–6 kg e misurano 60–65 cm. La dentatura è aplodonte; i denti sono affilati, di forma conica e presentano per lo più un'unica radice, così come gli altri mammiferi marini carnivori adattati a una dieta a base di pesce. Come in quasi tutti i caniformi, i canini superiori sono piuttosto sviluppati[4].
Il callorino dell'Alaska è diffuso nel Pacifico settentrionale, nel mare di Okhotsk e nel mare di Bering - il limite meridionale dell'areale è costituito da una linea immaginaria che corre all'incirca dall'estremità meridionale del Giappone a quella della penisola di Bassa California[5]. Si stima che in tutto l'areale ne vivano circa 1,1 milioni di esemplari, dei quali circa la metà si riproduce sulle isole Pribilof, nella parte orientale del mare di Bering. Altri 200–250.000 si riproducono sulle isole del Commodoro, nella parte occidentale del mare di Bering, circa 100.000 sull'isola di Tyuleni, al largo delle coste di Sachalin, nella parte sud-occidentale del mare di Okhotsk, e altri 60–70.000 nelle isole Curili centrali, in Russia. Colonie più piccole (di circa 5000 capi) sono presenti sulle isole di Bogoslof, un'isola delle Aleutine, e di San Miguel, una delle isole del Canale al largo delle coste della California[6]. Resti subfossili risalenti all'Olocene indicano che prima della caccia commerciale questa specie si riproduceva anche sulle coste della Columbia Britannica, della California e probabilmente di gran parte delle zone nord-occidentali del Nordamerica[7].
Durante i mesi invernali, i callorini dell'Alaska si spostano verso sud, e così gli esemplari diffusi lungo le coste russe penetrano regolarmente nelle acque giapponesi e coreane del mar del Giappone, mentre quelli originari dell'Alaska si spostano attraverso il Pacifico centrale e orientale fino alla Bassa California.
L'areale del callorino dell'Alaska si sovrappone quasi esattamente a quello del leone marino di Steller, con il quale talvolta condivide le colonie riproduttive, in particolare sulle Curili, nelle isole del Commodoro e sull'isola di Tyuleni. L'unico altro arctocefalino dell'emisfero boreale è l'arctocefalo di Guadalupe, il cui areale si sovrappone parzialmente, in California, a quello del callorino.
I callorini sono predatori opportunisti, che si nutrono di pesci pelagici e calamari a seconda delle disponibilità locali. Tra i pesci che costituiscono la loro dieta ricordiamo naselli, aringhe, pesci lanterna, capelani, pollack e sgombri[5]. Il comportamento predatorio è prevalentemente solitario.
I callorini cadono vittima soprattutto di squali e orche[5], ma talvolta esemplari molto giovani possono essere assaliti e divorati da leoni marini di Steller[5]. Sono stati osservati anche casi di cuccioli catturati da volpi artiche.
A causa dell'elevata densità di cuccioli e della loro ancora giovane età nel periodo in cui vengono lasciati soli dalle madri, le quali devono andare a procacciarsi il cibo in mare, la mortalità nelle colonie è spesso molto alta. Di conseguenza, le carcasse dei piccoli forniscono un'importante fonte di cibo per molti animali spazzini, in particolare gabbiani e volpi artiche.
I callorini si radunano sui tradizionali terreni di riproduzione (noti come rookery) nel mese di maggio. Generalmente, i maschi più vecchi (di 10 anni o più) giungono per primi sulla costa e iniziano a competere tra loro per aggiudicarsi i luoghi migliori. Essi rimarranno nella colonia per tutta la durata della stagione riproduttiva[5]. Le femmine arrivano un po' più tardi, e iniziano a dare alla luce i piccoli poco dopo. Come tutti gli altri Otaridi, i callorini sono poliginici e alcuni maschi possono accoppiarsi perfino con 50 femmine nel corso di un'unica stagione riproduttiva. Diversamente dai leoni marini di Steller, con i quali condividono l'habitat e alcuni siti di riproduzione, i callorini sono molto possessivi nei confronti delle femmine del proprio harem, e spesso combattono ferocemente con i maschi vicini che cercano di accoppiarsi con esse[8]. Sono stati osservati casi in cui le femmine contese sono morte in seguito a questi conflitti, mentre i maschi si feriscono molto più raramente[8]. I maschi più giovani non sono in grado di aggiudicarsi e mantenere un proprio harem e generalmente si tengono ai margini della colonia, compiendo occasionalmente incursioni al suo interno nel tentativo di soppiantare i maschi più anziani.
Dopo essere rimaste con i propri piccoli per i loro primi otto-dieci giorni di vita, le femmine tornano in mare a nutrirsi, rimanendo lontane anche per una settimana. Questi viaggi in mare si protraggono per circa quattro mesi, fino allo svezzamento, che avviene, in maniera piuttosto improvvisa, in ottobre. Quasi tutti i membri della colonia tornano in acqua e si disperdono verso la fine di novembre, iniziando generalmente a migrare verso sud. Le femmine in particolare sono molto fedeli ai propri siti di riproduzione, mentre i giovani maschi talvolta si dirigono verso altre colonie[8].
Il picco degli accoppiamenti viene raggiunto un po' più tardi di quello delle nascite, tra la fine di giugno e quella di luglio. Così come in molti altri Otaridi, gli ovuli fecondati si impiantano in ritardo: dopo la blastocisti, lo sviluppo si interrompe e l'impianto avverrà quattro mesi dopo la fecondazione. In totale, la gestazione dura circa un anno, sì che i piccoli nati nel corso di una determinata estate sono frutto del ciclo riproduttivo dell'anno precedente.
Recentemente, la situazione del callorino dell'Alaska ha destato una certa preoccupazione, in particolare sulle isole Pribilof, dove le nascite dei piccoli sono diminuite del 50% a partire dagli anni settanta, con un continuo tasso di diminuzione di circa il 6-7% annuo. Ciò ha fatto sì che la specie venisse classificata come «vulnerabile» ai termini della Legge USA per le Specie Minacciate, ed ha portato all'intensificarsi dei programmi di ricerca sulla sua ecologia comportamentale e alimentare. Tra le possibili cause tirate in ballo per spiegare questa diminuzione vi sono l'aumento delle predazioni da parte delle orche, la competizione con i pescatori e gli effetti del cambiamento climatico, ma finora nessuna di queste spiegazioni ha ricevuto un unanime consenso tra gli studiosi. La IUCN classifica la specie tra quelle «vulnerabili».
I callorini dell'Alaska hanno costituito un'importante fonte di cibo per i nativi dell'Asia nord-orientale e gli inuit dell'Alaska per migliaia di anni. L'arrivo degli europei in Kamčatka e Alaska nel XVII e XVIII secolo, prima dalla Russia e poi dal Nordamerica, fu seguito da un aumento della caccia commerciale per il commercio delle pellicce. Tale commercio subì un'accelerata nel 1786, quando Gavriil Pribylov scoprì l'isola di San Giorgio, sede di una delle più numerose colonie di callorini. Là, tra il 1786 e il 1867, si stima che ne vennero uccisi circa 2,5 milioni di esemplari. Ciò portò in breve al declino della specie. Restrizioni al numero di catture sulle isole Pribilof vennero istituite per la prima volta dai russi nel 1834. Poco dopo che gli Stati Uniti acquistarono l'Alaska dalla Russia nel 1867, il Ministero del Tesoro degli USA venne autorizzato a cedere i privilegi di caccia alla foca sulle Pribilof, che vennero concessi quasi interamente alla Compagnia Commerciale dell'Alaska. Tra il 1870 e il 1909, le catture in mare aperto imposero il loro marchio indelebile sulla popolazione dei callorini, in particolare su quella delle Pribilof, che, costituita in epoca storica da vari milioni di esemplari, era scesa nel 1912 a 216.000 capi.
Le catture su grossa scala terminarono, più o meno, con la firma della Convenzione per le Foche da Pelliccia del Pacifico Settentrionale del 1911, siglata da Gran Bretagna (in rappresentanza del Canada), Giappone, Russia e Stati Uniti. La Convenzione del 1911 rimase in vigore fino agli inizi delle ostilità tra i firmatari durante la seconda guerra mondiale, ed è degna di nota per essere stata il primo trattato internazionale inerente alla conservazione della natura[9]. Nel 1957 fece seguito un'altra convenzione, rettificata da un protocollo nel 1963. La convenzione internazionale entrò in atto negli USA con la Legge sulle Foche da Pelliccia del 1966 (Legge Pubblica 89-702), istituita dal Dipartimento degli Interni[10]. Attualmente, viene praticata solo una caccia di sussistenza da parte degli abitanti dell'isola di San Paolo e la cattura annua di pochi esemplari in Russia.
Il callorino dell'Alaska (Callorhinus ursinus Linnaeus, 1758) è un otaride diffuso lungo le coste del Pacifico settentrionale, del mare di Bering e del mare di Okhotsk. È la specie più grande delle cosiddette «otarie da pelliccia» (quelle che in passato venivano classificate in una sottofamiglia distinta, gli Arctocefalini), nonché l'unica specie del genere Callorhinus J. E. Gray, 1859.
Šiaurinis jūrų lokys, arba kotikas (lot. Callorhinus ursinus, angl. Northern Fur Seal, vok. Nördlicher Seebär) – ruonių (Pinnipedia) pobūrio jūros žinduolis. Patinai iki 2 m ir beveik 200 kg, patelės gerokai mažesnės. Tai labai vertingas brangiakailis jūrų žvėris. Paplitęs šiaurinėje Ramiojo vandenyno dalyje. Pagrindinės gulyklos – Komandoro salose (šalia Kamčiatkos), prie Sachalino ir Kurilų salose. Čia vasarą veisiasi, po to šeriasi. Rudenį pasitraukia į pietus, žiemoja prie Japonijos. Minta žuvimis.
Šiaurinis jūrų lokys, arba kotikas (lot. Callorhinus ursinus, angl. Northern Fur Seal, vok. Nördlicher Seebär) – ruonių (Pinnipedia) pobūrio jūros žinduolis. Patinai iki 2 m ir beveik 200 kg, patelės gerokai mažesnės. Tai labai vertingas brangiakailis jūrų žvėris. Paplitęs šiaurinėje Ramiojo vandenyno dalyje. Pagrindinės gulyklos – Komandoro salose (šalia Kamčiatkos), prie Sachalino ir Kurilų salose. Čia vasarą veisiasi, po to šeriasi. Rudenį pasitraukia į pietus, žiemoja prie Japonijos. Minta žuvimis.
Ziemeļu kotiks (Callorhinus ursinus) ir ausroņu dzimtas (Otariidae) jūras zīdītājs, kas ir vienīgā suga ziemeļu kotiku ģintī (Callorhinus).[1] Tā ir vienīgā kotiku suga, kas mājo ziemeļu puslodes ziemeļos.[2] Sastopams Klusā okeāna ziemeļu daļā, no Ziemeļamerikas krastiem austrumos līdz Āzijas krastiem rietumos.[3] Kopējā ziemeļu kotiku populācijā ir 650 000 īpatņu, populācijai ir tendence samazināties.[3]
Ziemeļu kotikam ir plašs izplatības reģions, kas aptver Klusā okeāna ziemeļu reģionu — Beringa, Ohotskas un Japānas jūru.[3] Ziemeļamerikas krastos dienvidu robeža sasniedz Kalifornijas pussalas dienvidgalu, bet Āzijas krastos Japānas dienvidgalu.[4] Dienvidrobeža jūrā sasniedz apmēram 35° ziemeļu paralēli.
Ziemas periodā ziemeļu kotiki mēdz klejot dienvidu virzienā. Krievijas populāciju īpatņi ieklejo jūrās pie Japānas dienvidkrastiem un Korejas līdz Dzeltenajai jūrai (okeāna rietumos), bet Aļaskas populācijas ieklejo Ziemeļu Ledus okeāna Boforta jūrā (ziemeļos) un Britu Kolumbijas piekrastes ūdeņos (austrumos), sasniedzot dienvidos Kalifornijas pussalas dienvidgalu.[3][5]
Ziemeļu kotika vairošanās pludmales atrodas Krievijā (Kuriļu, Komandora un Tjuļeņija salās), Aļaskā (Pribilova salās un Bogoslova salā) un Kalifornijā. Vēsturiski galvenās ziemeļu kotiku vairošanās pludmales atradās Pribilova salās un arī Komandora salās. Tomēr pēdējos gados dēļ dažādiem apdraudējumiem populācijas šajās salās ir ievērojami samazinājušās, tādēļ arvien nozīmīgāks kļuvis Aleutu salu austrumreģions un Kuriļu salas.[3]
Mūsdienās joprojām 45% no kopējās populācijas vairoties dodas uz Pribilova salām Beringa jūrā,[3] apmēram 200 000—250 000 pulcējas Komandoru salās, 100 000 Tjuļeņija salās Sahalīnas tuvumā un 60 000—70 000 Kuriļu salās. Mazākas vairošanās populācijas (apmēram 5000 īpatņu) atrodas Bogoslova salā (viena no Aleutu salām), Sanmigelas salā (viena no Čenela salām) un Faralonu salās pie Kalifornijas krastiem.[5][6]
Ziemeļu kotika izplatība gandrīz pilnībā sakrīt ar ziemeļu lauvroņa izplatību, tādēļ reizēm vairošanās pludmalēs abu sugu kolonijas sajaucas kopīgā barā. Tas vērojams Krievijai piederošajās Kuriļu, Komandoru un Tjuļeņija salās. Pie Kalifornijas krastiem ziemeļu kotikam izplatības areāls pārsedzas ar Gvadalupes kotiku.[7]
Ziemeļu kotikam raksturīgs ekstrēms dzimumu dimorfisms — tēviņi ir daudz lielāki un smagāki nekā mātītes. Pieaudzis tēviņš ir par 30—40% lielāks un 4,5 reizes smagāks nekā mātīte.[3][8] Tēviņa ķermeņa garums sasniedz apmēram 2,1 m, svars 180—275 kg. Mātītes ķermeņa garums ir ap 1,4—1,5 m, svars 40—50 kg.[3][8]
Kažoka matojums ir ļoti biezs, ar dzeltenīgi brūnu un mīkstu pavilnu, to apklāj un aizsargā garākie un raupjākie akotmati. Pieaugušam tēviņam uz masīvajiem pleciem, kakla, krūtīm un muguras attīstās īsas, biezas, gaišākas krāsas krēpes. Kopumā kažoka krāsa liecina par īpatņa vecumu, dzimumu un dzīvnieka tā brīža aktivitātēm. Mātītēm un jaunajiem kotikiem laikā, kad tie atrodas jūrā, kažokam tipiski ir pelēks matojums. Vairošanās sezonas laikā matojums kļūst dzeltenbrūns, nokrāsojoties ar pludmales dubļiem un izkārnījumiem. Vecāki tēviņi parasti ir tumši brūni, gandrīz melni vai arī tumši pelēki, vai sarkanbrūni.[8]
Lai gan tēviņa galvaskauss ir masīvs, abiem dzimumiem galva izskatās proporcionāli maza, tā kā purns daļa ir īsa ar nelielu deguntiņu. Turklāt tēviņiem galvu vizuāli samazina arī masīvais, biezais kakls. Pieres daļa izcelta, īpaši tēviņiem, kuriem uz pieres veidojas kaula sabiezinājums (puns). Priekšējām airkājām uz plaukstām matojuma nav. Pakaļējās airkājas ir proporcionāli visgarākās no visiem airkājiem, jo ziemeļu kotikam ir ļoti gara pirkstu (tos savieno peldplēve) daļa.[9]
Arī mazās austiņas, salīdzinot ar citiem ausroņiem, ir garas un labi saskatāmas. Vecākiem dzīvniekiem ausu gali ir bez matojuma. Vibrisi jeb taustes mati ir ļoti gari. Pieaugušiem īpatņiem tie ir balti, jaunajiem kotikiem jaukti — melni un balti, arī pats mats var būt divkrāsains (pie pamatnes melns, galā balts), mazuļiem vibrisi melni. Acis proporcionāli lielas, īpaši mātītēm un jaunajiem tēviņiem. Pieaugušiem tēviņiem ilkņi lielāki nekā mātītēm un ar vecumu to lieluma starpība pieaug.[9] Biezais zemādas tauku slānis palīdz uzturēt ķermeņa temperatūru ledainajā ūdenī. Tas ietekmē arī aerodinamisko formu un atvieglo peldēšanu.
Ziemeļu kotiks ir viens no vispelaģiskākajiem airkājiem. Ārpus vairošanās sezonas tas ļoti reti vai vispār nekad neizkāpj krastā. Gada laikā tēviņš krastā vidēji pavada 45 dienas, bet mātīte 35 dienas. Mazuļi, līdzko beiguši zīst pienu un ir devušies jūrā, krastā izkāpj pēc 2—3 gadiem, parasti ziemeļu kotiks atgriežas savā piedzimšanas pludmalē.[3] Uzticība savai dzimšanas vietai ir tik spēcīga, ka kotiks atgriežas pat tad, ja salā tiek aktīvi medīts un tam draud briesmas.[8]
Ziemeļu kotiks ir samērā nesabiedrisks.[8] Jūrā to var novērot pa vienam vai pa pāriem. Grupas, kurās ir trīs vai vairāki kotiki, novērojamas ļoti reti. Lielākā kopīgā barošanās grupa, kas novērota ziemeļu kotikiem, bijusi ar apmēram 20 īpatņiem.[3][8] Ziemeļu kotiks no krasta aizklejo samērā tālu, līdz 160 km. Nirst parasti krēslas stundās (agri no rīta un vakarā) un naktī, jo medī zivis, kas nakts laikā ceļas augšup. Ja ir labas iespējas, tad medī arī dienā.[8] Kotiks zināmu laiku pavada arī guļot uz ūdens virsmas un ļaujoties straumei. Šajā laikā tas tīra sev kažoku vai guļ. Daudzi īpatņi aizklejo tālu uz dienvidiem, sasniedzot vai nu Japānu, vai Kaliforniju, īpaši raksturīgi tas ir jaunajiem kotikiem.[3]
Vairošanās sezonas laikā pieaugušie tēviņi vairošanās pludmalēs katrs nodibina savu teritoriju, kuru aizsargā no citiem tēviņiem, izrādot agresiju un spēku. Ja teritorijas robežas netiek pārkāptas, sakaušanās nenotiek. Mātītes vispār neveido nekādas savstarpējās attiecības nedz ar citām mātītēm, nedz ar tēviņiem, lai gan mātīte īslaicīgi ir vienota ar savu mazuli.[8]
Lai gan ziemeļu kotiks vairošanās sezonā uzturas ļoti blīvos, milzīgos baros, to savstarpējās attiecības un komunikācija ir ļoti vienkāršas. Tiem nav raksturīga nekāda kopīga grupas uzvedība vai hierarhija. Tēviņu galvenais komunikācijas veids ir savu tiesību pieteikšana uz teritoriju un tās noturēšana. Ļoti reti izceļas tieša, fizika cīņa. Parasti tā ir iebiedēšana ar pozām un balsi. Mātīte partneri nemeklē aktīvi, bet gan izrāda tēviņiem, ka ir gatava pāroties. Tas ietver īpašu gaitu, sejas izteiksmi un speciālu vokalizāciju. Mazulim un mātei ir īpaši specifiska vokalizācija, ar kuras palīdzību abi viens otru atrod, kad māte atgriežas no barošanās jūrā. Tūlīt pēc dzimšanas māte pasauc mazuli un turpina to tā saukt katru reizi, kad iznāk krastā. Mazulis tai atbild ar tādu pašu saucienu.[8]
Ziemeļu kotiks ir plēsīgs un galvenokārt barojas ar pelaģiskajām zivīm (apmēram 53 dažādas sugas) un kalmāriem (apmēram 10 sugas). Iecienītākās zivis ir heki, silķes, laši, lukturzivis, moivas, anšovi, pollaki un makreles.[3][4][8] Tomēr ziemeļu kotiks nav izvēlīgs un medī jebkādas zivis, kuras ir pieejamas.[8] Barības meklējumos kotiki, tāpat kā citi airkāji, izmanto vibrisus, kas, tuvojoties medījumam, uztver vibrācijas no ūdens viļņošanās, kuru izraisījusi potenciālā loma kustība. Šīs trīsas tiek pārnestas uz nervu galiem.
Ziemeļu kotikiem ir raksturīga poliginija. Tēviņi par mazuļiem nerūpējas un arī mātītes par tiem rūpējas ļoti minimāli. Pirmās 5—6 dienas pēc dzemdībām māte to zīda un apsargā, bet pēc tam galvenokārt tikai zīda un mazuļa aizsardzība ir minimāla.[8]
Vairošanās sezonas laikā katrs tēviņš ieņem noteiktu teritoriju, kurā sapulcējas 1—100 mātītes, bet vidēji lielā harēmā parasti ir apmēram 40 mātītes.[8] Pirmie ierodas tēviņi, parasti tie atgriežas savās piedzimšanas vietās. Katrs nostiprina savu teritoriju, kuru agresīvi aizsargā. Jo teritorija tuvāk krastam, jo tā ir vērtīgāka, jo tā vairāk patīk mātītēm. Kad ierodas mātītes, tās izvēlas teritoriju, nevis partneri. Ja mātīte nolēmusi pamest teritoriju, tēviņš to nespēj aizkavēt. Diezgan bieži tēviņš ir izvēlējies teritoriju, uz kuru atnāk dažas vai neatnāk neviena mātīte. Zinātnieki nav sapratuši, kāpēc šados gadījumos tēviņš turpina sargāt savu teritoriju, nevis izvēlas jaunu vietu.[8] Pavirši vērojot ziemeļu kotikus, varētu domāt, ka tēviņi valda pār mātītēm, tomēr pārošanās procesu vada un kontrolē mātītes.[8]
Mātītes krastā ierodas laikā no jūnija beigām līdz jūlija beigām. Lielākā daļa mātīšu ir grūsnas, un parasti pēc vienas dienas piedzimst viens mazulis. Grūsnības periods ir ildzis 51 nedēļu, ietverot 3,5—4 mēnešus embrija attīstības miera periodu.[3][8] Piedzimstot mazulis ir 60—65 cm garš un sver 5,4—6 kg. Tam ir melns kažoks ar gaiši brūniem laukumiem uz sāniem, zem zoda un uz purna. Sasniedzot apmēram 3—4 mēnešu vecumu, kažoka matojums mainās un tā krāsa kļūst līdzīga mātītes kažokam — pelēka.[3]
Apmēram pēc 5—6 dienām pēc dzemdībām mātīte atkal pārojas ar izvēlētās teritorijas saimnieku, neatkarīgi no tā, cik tēviņš ir liels vai vecs.[8] Pēc tam mātīte uz dažām dienām (8—14 dienas) dodas jūrā baroties. Tad tā atgriežas, lai pabarotu mazuli. Kopumā māte to zīda ar pienu 3—4 mēnešus, ik pa laikam atstājot un atkal atgriežoties. Sasniedzot 4 mēnešu vecumu, mazulis pilnībā jau barojas ar zivīm, un mātīte beidz to zīdīt. Tad mātīte migrē uz dienvidiem uz pārziemošanas un barošanās vietām. Pēc tam ceļojumu uz dienvidiem uzsāk jaunie kotiki un pēdējie vairošanās pludmales pamet tēviņi.[8]
Auguma atšķirības starp matīti un tēviņu sāk veidoties, kad jaunie tēviņi sasniedz 3—5 gadu vecumu. Šajā laikā mātītes ir sasniegušas dzimumbriedumu un tām dzimst pirmie mazuļi. Katru gadu dzimst viens mazulis, un mātīte ir vairoties spējīga līdz apmēram 23 gadu vecumam. Lai arī Ziemeļu kotika tēviņi dzimumgatavību sasniedz 5 gadu vecumā, fiziski tie nobriest un spēj izturēt sīvo konkurenci, sasniedzot 8—10 gadu vecumu.[3][8] Tomēr tēviņu pārošanās gadi ir ļoti īsi, spējot izturēt konkurenci tikai dažas sezonas.[8] Ziemeļu kotiks var sasniegt 26 gadu vecumu.[8]
Ziemeļu kotiku galvenie ienaidnieki ir lielās haizivis un zobenvalis.[4] Retos gadījumos mazuļus nomedī ziemeļu lauvronis vai polārlapsa, vai lielie jūras putni.[3]
Ziemeļu kotiks kažokādas ieguvei medīts tūkstošiem gadu, bet tikai 18. gadsimtā uzsākās intensīvas komerciālās kotiku medības.[3] Laikā no 1786. gada līdz 1867. gadam tika nogalināti 2,5 milj. kotiku, novedot pie straujas kopējās populācijas samazināšanās. Pirmie dzīvnieku aizsardzības pasākumi Pribilova salu kotiku populācijai tika pieņemti Krievijā 1834. gadā. Tomēr medību intensitāte drīz vien atjaunojās, kad ASV 1867. gadā no Krievijas nopirka Aļasku. Dramatisku kritumu populācija piedzīvoja laikā no 1870. līdz 1909. gadam, kad Pribilova salās no viena miljona kotiku 19. gadsimta beigās bija palikuši 216 000 īpatņu 1912. gadā (vēsturiski vismazākās ziemeļu kotiku populācijas gads).
1911. gadā ASV, Lielbritānija, Japāna un Krievija parakstīja vienošanos par kotiku medību aizliegumu uz pieciem gadiem, lai to populācija varētu atjaunoties.[10] Vienošanās bija spēkā 30 gadus, regulējot kotiku medības.[10] Vēlākos gados sekoja citas aizsardzībai veltītas vienošanās un likumi. Mūsdienās ziemeļu kotikus joprojām medī Krievijā un nelielā daudzumā vietējo iedzīvotāju vajadzībām Sentpolas salā Aļaskā.[3]
Ziemeļu kotiks (Callorhinus ursinus) ir ausroņu dzimtas (Otariidae) jūras zīdītājs, kas ir vienīgā suga ziemeļu kotiku ģintī (Callorhinus). Tā ir vienīgā kotiku suga, kas mājo ziemeļu puslodes ziemeļos. Sastopams Klusā okeāna ziemeļu daļā, no Ziemeļamerikas krastiem austrumos līdz Āzijas krastiem rietumos. Kopējā ziemeļu kotiku populācijā ir 650 000 īpatņu, populācijai ir tendence samazināties.
De noordelijke zeebeer (Callorhinus ursinus) is een in de Beringzee levende oorrob. De wetenschappelijke naam van de soort werd in 1758 als Phoca ursina gepubliceerd door Carl Linnaeus.[2] Net als de zuidelijke zeebeer heeft de noordelijke zeebeer een wollige vacht maar deze twee soorten zijn niet nauw aan elkaar verwant.
Tussen mannetjes en vrouwtjes bestaat een groot verschil in afmetingen, gewicht en kleur. De koeien (vrouwtjes) zijn lichtbruin gekleurd, bereiken een afmeting van ongeveer 140 centimeter en een gewicht van 50 kilogram. De stieren (mannetjes) zijn zwart tot roodbruin, meer dan twee meter lang en rond 200 kilogram zwaar.
De dieren komen voor in het noorden van de Grote Oceaan, grofweg ten noorden van de lijn die loopt van de zuidpunt van Japan tot de zuidpunt van Neder-Californië. In de zomer verzamelen ze zich op een reeks eilanden waar ze broedkolonies vormen om zich voort te planten. De grootste kolonie is op de Pribilofeilanden, in de Beringzee. Een andere grote kolonie is die op de Kommandeureilanden. Daarnaast zijn er kleinere kolonies op Tjoeleni in de Zee van Ochotsk, op de middelste Koerilen en op San Miguel Island dat tot de Californische Channel Islands behoort.
Buiten de voortplantingstijd verplaatsen zeeberen zich verder zuidwaarts.
Noordelijke zeeberen zoeken voornamelijk 's nachts naar voedsel. Hiertoe duiken ze regelmatig tot een diepte van 70 meter en soms zelfs tot 200 meter. Ze zoeken naar vis en inktvis waarbij kleine schoolvissen het hoofdvoedsel vormen.
In de voortplantingstijd, die op de meeste plaatsen begin juni begint, zoeken de stieren als eerste de kolonieplaatsen op. Ze proberen zich zo vroeg mogelijk van een stuk strand te verzekeren. Als het drukker wordt leidt dit tot heftige gevechten tussen rivaliserende stieren. Jongere en zwakkere stieren worden verdreven naar minder attractieve plaatsen aan de rand van de kolonie of verder landinwaarts. De sterkste bezetten de beste plaatsen in het midden van de groeiende kolonie dicht bij de zee.
Ongeveer twee weken na de stieren arriveren ook de koeien. De plaats waar ze aan land gaan bepaalt tot welke harem ze zullen gaan behoren. De stieren hebben hier niet echt veel controle over want ze kunnen het de vrouwtjes niet verhinderen naar een andere plaats te gaan. Een harem bestaat uit gemiddeld veertig koeien met uitschieters naar honderd.
De koeien brengen binnen twee dagen na aankomst een jong ter wereld. Binnen enkele dagen daarna paren ze met de stier in hun harem. De draagtijd bedraagt dus ongeveer een heel jaar, maar in dat jaar staat de groei van de foetus zo'n vier maanden stil.
De jongen zijn bij de geboorte 65 cm lang, hebben een zwarte vacht en kunnen in principe direct zwemmen. Meestal gaan ze gedurende de eerste vier maanden van hun leven nog niet in het water. Ze worden drie tot vier maanden door hun moeder gezoogd. Als een vrouwtje na een voedseltocht terugkeert herkent ze haar jong aan de geur. De stier bemoeit zich niet met de jongen.
De vacht van de zeebeer gold altijd al als de waardevolste van alle robbensoorten. In de late 18e eeuw werden de grote zeebeerkolonies op de Aleoeten ontdekt. Het was voor de pelsjagers eenvoudig om in de zomer bij de kust aan te leggen en duizenden robben af te slachten. In die tijd leefden er naar schatting vier tot vijf miljoen zeeberen op de Aleoeten en enkele honderdduizenden op de eilanden langs de westkust van Noord-Amerika. Het voortbestaan van de soort was aanvankelijk niet in het geding door vangstbeperkingen opgelegd door de Russische regering en een verbod op het doden van stieren. Toen Alaska in 1869 door de VS werd gekocht vielen deze beperkingen weg. Rond 1900 waren alle kolonies, met uitzondering van die op de Pribilofeilanden, vernietigd en was het aantal dieren teruggelopen naar 150.000.
In 1911 werd door de VS, Rusland, Japan en Canada een 'North Pacific Fur Seal Convention gehouden waarin beperkingen werden vastgelegd. Tot 1917 werd de jacht verboden en voor de tijd daarna werd een quotum van 40.000 dieren vastgesteld. Door deze maatregelen was het aantal dieren in 1940 weer gestegen tot 2,5 miljoen.
Sinds de jaren veertig neemt het aantal dieren weer af, zij het niet zo snel en drastisch als voorheen. Hoewel de geografische verspreiding toeneemt, daalde het aantal dieren op de eilanden in de Beringzee langzaam en was begin 21e eeuw de helft van wat het in de jaren veertig was. Ook een volledig verbod op commerciële vangst, dat in 1983 werd afgekondigd, kon deze trend niet keren.
De vermoedelijke oorzaak hiervoor is de overbevissing van de Beringzee waardoor de zeebeer moeilijker voedsel vindt.
De noordelijke zeebeer (Callorhinus ursinus) is een in de Beringzee levende oorrob. De wetenschappelijke naam van de soort werd in 1758 als Phoca ursina gepubliceerd door Carl Linnaeus. Net als de zuidelijke zeebeer heeft de noordelijke zeebeer een wollige vacht maar deze twee soorten zijn niet nauw aan elkaar verwant.
Nordlig pelssel (Callorhinus ursinus) tilhører øreselfamilien og er den eneste pelsselen som lever på den nordlige halvkule. Arten er også kjent som nordlig sjøbjørn og Pribilof-pelssel, siden cirka 900 000 individer lever på Pribiloføyene. Den bjørnelignende pelsen blir handlet som selskinn.
Phocidae (selfamilien)
antarktisk pelssel (Arctocephalus gazella)
guadalupepelssel (Arctocephalus townsendi)
Juan Fernández-pelssel (Arctocephalus philippii)
galápagospelssel (Arctocephalus galapagoensis)
New Zealand-pelssel (Arctocephalus forsteri)
australsk sjøløve (Neophoca cinerea)
New Zealand-sjøløve (Phocarctos hookeri)
tropisk pelssel (Arctocephalus tropicalis)
sørafrikansk pelssel (Arctocephalus pusillus)
søramerikansk sjøløve (Otaria flavescens)
californiasjøløve (Zalophus californianus)
galápagossjøløve (Zalophus wollebaeki)
japansjøløve (Zalophus japonicus) (†)
stellersjøløve (Eumetopias jubatus)
nordlig pelssel (Callorhinus ursinus)
hvalross (Odobenus rosmarus)
Kladogrammet over viser slektskapet i øreselfamilien.[1]
.jpg){kind=small}
Denne zoologirelaterte artikkelen er foreløpig kort eller mangelfull, og du kan hjelpe Wikipedia ved å utvide den. Nordlig pelssel (Callorhinus ursinus) tilhører øreselfamilien og er den eneste pelsselen som lever på den nordlige halvkule. Arten er også kjent som nordlig sjøbjørn og Pribilof-pelssel, siden cirka 900 000 individer lever på Pribiloføyene. Den bjørnelignende pelsen blir handlet som selskinn.
Multimedia w Wikimedia Commons Koticzak niedźwiedziowaty[4], kotik zwyczajny[5] (Callorhinus ursinus) – gatunek drapieżnego ssaka morskiego z rodziny uchatkowatych, występujący w Morzu Ochockim i Morzu Beringa[6].
Brunatnoszara sierść. Samce o wiele większe od samic.
Zwierzęta te żyją w stadach złożonych z samca i kilkudziesięciu samic. Żywią się rybami, skorupiakami i głowonogami.
Ciąża samicy trwa 12 miesięcy, po których na świat przychodzi jedno młode.
Obiekt polowań ludzi ze względu na swoje cenne futro. Stada kotików zmniejszają się w tempie 5% rocznie[potrzebny przypis]. Przyczyną jest prawdopodobnie nadmierne wytrzebienie ławic mintaja, które są głównym pożywieniem tych ssaków.
Koticzak niedźwiedziowaty, kotik zwyczajny (Callorhinus ursinus) – gatunek drapieżnego ssaka morskiego z rodziny uchatkowatych, występujący w Morzu Ochockim i Morzu Beringa.
O lobo-marinho-do-norte ou urso-do-mar (Callorhinus ursinus)[2] é um otariídeo encontrado ao longo do norte do oceano Pacífico, no mar de Bering e no mar de Okhotsk. É o maior dos lobos-marinhos (subfamília Arctocephalinae) e é a única espécie viva do gênero Callorhinus. Uma única espécie fóssil, Callorhinus gilmorei, é conhecida do período Plioceno, no Japão e no oeste da América do Norte.
Os lobos-marinhos-do-norte têm um extremo dimorfismo sexual, sendo os machos 30-40% maiores e 4,5 vezes mais pesados do que fêmeas adultas.[3] A cabeça é achatada em ambos os sexos por causa do focinho muito curto, encurvado e pequeno, que se estende um pouco além da boca nas fêmeas e moderadamente em machos. A pelagem é espessa e luxuriante, com um pelo denso que tem uma cor cremosa. O pelo denso é obscurecido pelos pelos mais longos, embora seja parcialmente visíveis quando os animais estão molhados. A frente e nadadeiras são únicos e característicos na espécie. A pele está ausente na parte superior das nadadeiras anteriores e existe uma "linha limpa" e brusca através do pulso, nas extremidades da pele. As nadadeiras são proporcionalmente mais longas do que em qualquer otariídeo devido as extensões cartilagíneas extremamente longas em todos os dedos. Há pequenas garras no segundo e no quarto dedo, bem para trás, a partir do final aba de cada dedo. As orelhas são longas e bem visíveis, a pele é nua e escura em animais mais velhos. As vibrissas (bigodes) são longas e se estendem regularmente além das orelhas. Os adultos têm todas as vibrissas brancas, juvenis e subadultos têm uma mistura de vibrissas brancas e pretas, incluindo alguns que têm bases escuras e pontas brancas e os filhotes e animais de um ano tem vibrissas pretas. Os olhos são proporcionalmente grandes e visíveis, especialmente no sexo feminino, subadultos e em juvenis.
Os machos adultos tem um corpo atarracado e musculosos pescoços (espessos e largos). Uma juba grossa, pêlos mais longos se estendem desde a parte inferior do pescoço até os ombros, cobrindo a nuca, pescoço, peito e parte superior das costas. Enquanto as cabeças de machos adultos são grandes e robustas para o seu tamanho total. Os machos adultos têm testas abruptas formadas pela elevação da coroa de desenvolvimento da crista sagital (atrás do cranio), e pele mais espessa, com juba, no topo de suas cabeças.
Os dentes caninos são longos e tem um diâmetro maior em adultos do sexo masculino do que os encontrados em fêmeas adultas, e esta relação é de um menor grau em indivíduos de todas as idades.
As fêmeas adultas, subadultos e juvenis, tem um corpo moderado. Distinguir os sexos é difícil até os cinco anos de idade. O corpo é modesto em tamanho e no pescoço, peito e ombros são dimensionados em proporção com o dorso. As fêmeas adultas e subadultos têm coloração mais complexa e variável do que os machos adultos. Eles são da cor carvão e cinza-prata-escuro. Os flancos, peitos, lados e parte de baixo do pescoço são creme com tons enferrujados. Há cor creme variável áreas de cor ferrugem nas laterais e parte superior do focinho, queixo, e como uma "pincelada" corre para trás, sob o olho. Em contraste, os machos adultos são cinza médio e preto, ou avermelhados ao marrom escuro completo. Seus corpos pode ter quantidades variáveis de tingimento cinza-prata ou amarelada nos pêlos. Os filhotes são enegrecidos no nascimento, com áreas variáveis de ovais lustre nas laterais, na área axilar e no queixo e laterais do focinho. Depois de três a quatro meses, os filhotes muda para a cor de fêmeas adultas e dos subadultos.
Os machos podem são grandes com cerca de 2.1 m e 270 kg. As fêmeas podem ter até 1,5 m e 50 kg ou mais. Os recém-nascidos pesam 5,4–6 kg, e tem 60–65 cm de comprimento.
Os dentes são haplodontes, ou seja afiados, cônicos e principalmente com uma única raiz, como é comum com mamíferos marinhos carnívoros adaptados a rasgar a carne de peixes. Tal como acontece com a maioria dos carnívoros, os caninos superiores são proeminentes.
Otarídeos são oportunistas, alimentando-se principalmente de peixes pelágicos e de lulas, dependendo da disponibilidade do local. Dentre suas presas, estão peixes como a pescada, arenque, peixe lanterna, capelim, badejo e cavala. O comportamento alimentar é essencialmente solitário. Lobos-marinhos-do-norte são predados principalmente por grandes tubarões e orcas. Ocasionalmente, animais muito jovens são devorados por leões-marinhos-de-steller. Predação ocasional de filhotes por raposas-do-ártico também tem sido observado. Devido a grande quantidade de filhotes em colônias reprodutivas, e a idade precoce em que as mães começam suas viagens de forrageamento, indo ao mar para se alimentar, a mortalidade pode ser relativamente alta. Consequentemente, carcaças de filhotes são importantes para enriquecer a dieta de muitos carniceiros, em especial gaivotas e raposas árticas.
Lobos-marinhos do norte geralmente agregam-se em colonias reprodutivas no mês de maio. Geralmente, os machos mais velhos (10 anos ou mais) são primeiros a chegar e competem por pontos privilegiados nas colônias. Eles permanecerão na colonia, em jejum durante toda a duração da estação de monta, defendendo ferozmente seu território e as fêmeas que estão nele. As fêmeas chegam um pouco mais tarde. Como todos os outros otariídeos, lobos-marinhos-do-norte são polígamos, com alguns machos reprodutores acasalando com até 50 fêmeas em uma única estação de monta. Ao contrário do leão-marinho-de-steller, com quem partilham o mesmo habitat e alguns locais de reprodução, lobos-marinhos-do-norte são possessivos com as fêmeas individuais em seu harém, muitas vezes competindo agressivamente com machos vizinhos pelas fêmeas. As mortes de fêmeas como conseqüência desses conflitos têm sido gravados, embora os próprios machos raramente são gravemente feridos. Machos jovens incapazes de adquirir e manter um território e um harém tipicamente agregam-se em haréns vizinhos ocasionalmente fazendo incursões nas seções reprodutivas da colônia, numa tentativa de deslocar um macho mais velho.
Depois de permanecer com seus filhotes nos primeiros oito a dez dias de sua vida, as fêmeas começam as viagens de forrageamento, que duram até uma semana. A maioria dos animais em uma colônia de entram na água e se dispersam para o final de novembro, tipicamente migrando para o sul. A fidelidade ao local de reprodução é geralmente elevada nas fêmeas, apesar de jovens do sexo masculino pode se dispersar para outras colônias existentes, ou, ocasionalmente, encontrar novos haréns. A gestação de uma fêmea dura aproximadamente um ano, de modo que os filhotes nascidos em um determinado verão são o produto do ciclo de reprodução do ano anterior.
Recentemente, a preocupação com o estado das populações de lobos-marinhos-do-norte tem aumentado, especialmente nas ilhas Pribilof, onde a produção de filhotes diminuiu cerca de 50% desde 1970, com uma queda contínua de cerca de 6-7% ao ano. Isso fez com que eles sejam listados como "vulneráveis" na Lei de Espécies Ameaçadas de Extinção dos EUA, e levou a um programa de pesquisa que intensificou-se para a sua ecologia comportamental e forrageamento. As possíveis causas são o aumento da predação por orcas, a concorrência com a pesca e os efeitos das mudanças climáticas, mas não há, até o momento, consenso científico. A IUCN (2008) lista a espécie como globalmente ameaçada, na categoria "vulnerável" (VU).
O lobo-marinho-do-norte ou urso-do-mar (Callorhinus ursinus) é um otariídeo encontrado ao longo do norte do oceano Pacífico, no mar de Bering e no mar de Okhotsk. É o maior dos lobos-marinhos (subfamília Arctocephalinae) e é a única espécie viva do gênero Callorhinus. Uma única espécie fóssil, Callorhinus gilmorei, é conhecida do período Plioceno, no Japão e no oeste da América do Norte.
Den nordliga pälssälen tillhör familjen öronsälar och är enda arten i sitt släkte Callorhinus.[2] Den lever i norra delen av Stilla havet.
Hannen skiljer sig betydligt från honan i storlek, vikt och färg. Honan är cirka 150 centimeter lång och har vanligen en vikt mellan 40 och 60 kilogram. Hannen blir ungefär 210 centimeter lång och väger mellan 180 och 270 kg. Hannens päls på ovansidan är mörkgrå till mörkbrun med några inblandade ljusbruna eller silverfärgade hår och undersidan är täckt av rödbrun päls. Kring halsen och axlarna förekommer en man som är lite tjockare än andra delar av pälsen. Honor och unga hannar har en ljusare gråbrun päls på ovansidan, likaså rödbrun päls på undersidan och ett ljust område på bröstet.[3][4] Hannar kan skiljas från honor efter 4 till 5 år. Främre delen av bröstfenornas ovansida är naken och pälsen börjar efter en skarp gräns. Stjärtfenornas påfallande storlek beror på utskott av brosk som förekommer vid varje tå. Hos äldre exemplar är de ganska stora öronen ibland nakna. Artens långa morrhår som kan nå fram till öronen byter färg från svart till vit under individens liv. Hos nyfödda ungar är pälsen svart med några ljusa fläckar och de får ungdjurens päls efter tre till fyra månader. Denna säl har i överkäken per sida 3 framtänder, en hörntand och 6 kindtänder. I underkäken förekommer 2 framtänder, en hörntand och 5 kindtänder, alltså tillsammans 36 tänder.[4]
Huvudet har en trekantig form.
Under pälsens översta lager sitter fin ull som är krämfärgad. Pälssälens bakre fenor är jämförelsevis långa, och dess främre fenor är nakna på ovansidan förutom en liten del närmast bålen. Vid bakfötterna är andra, tredje och fjärde tån utrustade med små klor.[5]
Parningstiden sker på öar i Berings sund och norra Stilla havet. En viss tid fanns det bara kolonier på Pribiloföarna och på Kommendörsöarna. På senare tid har populationen återhämtat sig och nu parar sig denna art också på andra öar. De kan stanna länge i havet innan de behöver gå på land igen. På vintern lever nordliga pälssälar längs Nordamerikas, Kamtjatkas och Japans kustlinjer. Utanför parningstiden simmar dessa djur till andra områden. De kan under vandringar nå Taiwan i söder och Beauforthavet i norr.[4]
Denna art är huvudsakligen aktiv på natten eller tidigt på morgonen. När individerna dyker når de vanligen ett djup av 68 meter och rekordet ligger vid 207 meter under havsytan.[3] Deras föda består av små fiskar och bläckfiskar.[4]
Nordliga pälssälar är själv byte för hajar (främst vithaj), späckhuggare och Stellers sjölejon. Ibland dödas mindre individer på land av rävar.[6]
Könsmognaden hos hannar infaller vid 4 till 6 års ålder och hos honorna vid 3 till 4 års ålder.[7]
Parningstiden är i juni och juli. Dräktighetstiden varar i 1 år. Honan föder bara 1 unge i taget.[4]
Parningstiden börjar i juni och hannarna tävlar om de bästa platserna vid kusten. Ungdjur eller svaga hannar får oftast nöja sig med platser längre upp på landet eller vid kolonins rand. Honorna kommer två veckor senare. Hannarna kan inte påverka deras val och ibland byter honor sin partner under parningstiden.[4] Vanligtvis har en hanne 40 honor men antalet varierar mellan en och hundra.[7]
Honorna är oftast dräktiga när de kommer upp på land och efter två dagar föder de sina ungar. Bara några dagar senare parar de sig på nytt. Dräktigheten tar nästan ett år men under denna tid vilar blastocysten fyra månader. Ungdjuret är vid födelsen cirka 65 centimeter långt och kan i teorin simma på en gång. Vanligtvis stannar ungdjuret en månad på land. Över tre månader får det svarta ungdjuret dia från modern. Efter ungefär fem år är de könsmogna men under de första tio åren har unga hannar svårt att få tag i honor. Nordliga pälssälar av honkön blir troligtvis mellan 20 och 25 år gamla.[4] Hannar lever upp till 12 år eller lite längre.[7]
Denna arts päls var länge eftertraktad av jägare. Vid slutet av 1700-talet upptäckte man stora kolonier på Aleuterna. Varje sommar blev tusentals pälssälar dödade med klubba men så länge Ryssland var ansvarigt för deras levnadsområde fanns också inskränkningar för jägare och populationen var inte hotad. När USA 1869 köpte Alaska från Ryssland fanns inga inskränkningar kvar och kort därefter fanns bara 150 000 pälssälar på Pribilof Island.
Som tur var för sälarna inriktades 1911 skyddsåtgärder för denna art i ett avtal mellan USA, Ryssland, Japan och Kanada med namnet North Pacific Fur Seal Convention. Fram till 1917 var det förbjudet att döda nordliga pälssälar och därefter fick jägare bara jaga 40 000 djur per år (främst unga hannar som inte deltog i parningen). Fram till 1940 ökade beståndet till 2 miljoner individer.[7]
Sedan 1940 minskar beståndet igen. Trolig orsak är bristen på föda. I sälarnas levnadsområde finns idag många fartyg som bedriver fiske.[4]
Den nordliga pälssälen tillhör familjen öronsälar och är enda arten i sitt släkte Callorhinus. Den lever i norra delen av Stilla havet.
Hải cẩu lông mao bắc Thái Bình Dương (danh pháp khoa học: Callorhinus ursinus) là một loài động vật có vú trong họ Otariidae, bộ Ăn thịt. Loài này được Linnaeus mô tả năm 1758.
Loài này được tìm thấy ở bắc Thái Bình Dương, biển Bering và biển Okhotsk. Đây là loài lớn nhất trong phân họ hải cẩu (Arctocephalinae) ở bán cầu bắc và là loài còn sống duy nhất của chi Callorhinus. Một mẫu hóa thạch, Callorhinus gilmorei, được biết đến từ thế Pliocene của Nhật Bản và tây Bắc Mỹ.
.png){kind=small}
Bài viết về các loài trong bộ thú ăn thịt này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn. Hải cẩu lông mao bắc Thái Bình Dương (danh pháp khoa học: Callorhinus ursinus) là một loài động vật có vú trong họ Otariidae, bộ Ăn thịt. Loài này được Linnaeus mô tả năm 1758.
Loài này được tìm thấy ở bắc Thái Bình Dương, biển Bering và biển Okhotsk. Đây là loài lớn nhất trong phân họ hải cẩu (Arctocephalinae) ở bán cầu bắc và là loài còn sống duy nhất của chi Callorhinus. Một mẫu hóa thạch, Callorhinus gilmorei, được biết đến từ thế Pliocene của Nhật Bản và tây Bắc Mỹ.
Северный морской котик делит большинство лежбищ со своим сородичем — сивучем. Из-за очень сходной системы организации размножения между этими видами возникает конкуренция за пространство. Тем не менее, острой конкуренции между этими видами не наблюдается. Для этого существует несколько объяснений. Во-первых, начало размножения сивучей и северных морских котиков сдвинуто во времени, первые роды у сивучей проходят на 15—20 дней раньше, и поэтому на пике репродуктивной активности котиков сезон размножения сивучей уже практически завершён и, соответственно, снижена мотивация для конкурентных отношений между самцами. Но в начале размножения котиков можно наблюдать серьёзные межвидовые конфликты. Принимая во внимание то, что разница в размерах сивучей и северных морских котиков существенна, то становится понятным, что победителями в прямых контактах всегда будут оказываться сивучи. С другой стороны подвижность самцов морских котиков во много раз превосходит подвижность самцов сивучей, и зачастую можно наблюдать, как самец котика постоянно отступает и ходит кругами, постепенно выматывая своего конкурента — секача сивуча. Как правило, самцам сивуча очень скоро надоедает такая игра. Основной причиной этому служит то, что к этому времени секач сивуча уже месяц провёл на суше без еды. Вторая немаловажная причина — это количество животных, на одного секача сивуча может приходиться до 4—5 самцов котика. Выдержать такой напор сивуч оказывается просто не в силах и смиряется с присутствием котиков на своей территории[7]. Но также надо иметь в виду, что внутривидовая конкуренция оказывается во много раз острее, чем межвидовая[8].
Половая зрелость наступает у самцов в возрасте 3—4 лет, однако способными для участия в размножении самцы становятся на 7—8 год жизни. А наиболее успешно размножаются самцы в возрасте 9—11 лет, благодаря наилучшему физическому и физиологическому развитию, которого они достигают к этому возрасту[2]. Для размножения котики, как и все представители семейства ушастых тюленей, выходят на сушу и формируют так называемые береговые лежбища. Массовый выход самцов на лежбище и установление территорий происходит в конце мая — начале июня. В это время между самцами протекают ожесточённые территориальные конфликты, которые нередко приносят увечья. По мере наполнения лежбища территориальные конфликты приобретают более ритуализованные формы между соседями, направленные на подтверждение установленных границ. В начале-середине июня на лежбища начинают подходить самки. Как правило, самки рожают щенков в первые дни после выхода на лежбище.
Система размножения котиков построена по типу полигинии, и на территории каждого самца формируются гаремы. В отличие от сивучей, котики часто насильно удерживают самок на своей территории, особенно в случаях обособленных гаремов. Нередко самцы воруют самок у соседей. Это довольно болезненный процесс, поскольку самцы хватают самок за загривок, ласты или бока и, как правило, «хозяин» гарема часто замечает вора и пытается удержать самку, перетягивая её обратно. Если представить себе существенную разницу в размерах самок и самцов, то понятно, что происходящее часто заканчивается серьёзными травмами для самок и иногда приводит к смерти.
Продолжительность выкармливания самками щенков непродолжительна и ограничена несколькими месяцами, максимально до 4—5, а в среднем 3—4 месяца[9]. Во время молочного выкармливания самки периодически покидают лежбище и уходят в море для собственного питания. За весь период самки кормят щенков 10—12 раз (здесь под кормлением подразумевается продолжительность периода, когда самка остается неотлучно со щенком на лежбище в течение нескольких дней)[2][10].
Северные морские котики питаются рыбой и головоногими моллюсками.
Лежбища северных морских котиков были впервые описаны в 1741 году на Командорских островах экспедицией Витуса Беринга. Натуралист Георг Стеллер в своих дневниках писал про «бесчисленные стада котов», чья численность в то время была огромна (Golder, 1925). С тех пор туда, а также на другие острова северной Пацифики, устремились охотники за «пушным золотом» и лежбища многократно приходили в упадок в результате бесконтрольного промысла и восстанавливались заново. В 1957 году была принята конвенция по сохранению котиков северной части Тихого океана. В последние десятилетия промысел котиков сильно уменьшился, а на некоторых островах, в том числе в 1995 году на острове Медном, был полностью прекращён из-за экономической нерентабельности (Стус, 2004). На острове Тюлений промысел морского котика прекращён уже на протяжении 5 лет. Но ежегодно сюда прибывают бригады звероловов, чтобы отловить зверей по заказам российских дельфинариев и океанариумов — обычно от 20 до 40 особей. До сих пор промысел в России в небольшом объёме ведётся на острове Беринга.
По состоянию на 2014 год численность оценивается в 1,29 млн особей[11].
Северный морской котик делит большинство лежбищ со своим сородичем — сивучем. Из-за очень сходной системы организации размножения между этими видами возникает конкуренция за пространство. Тем не менее, острой конкуренции между этими видами не наблюдается. Для этого существует несколько объяснений. Во-первых, начало размножения сивучей и северных морских котиков сдвинуто во времени, первые роды у сивучей проходят на 15—20 дней раньше, и поэтому на пике репродуктивной активности котиков сезон размножения сивучей уже практически завершён и, соответственно, снижена мотивация для конкурентных отношений между самцами. Но в начале размножения котиков можно наблюдать серьёзные межвидовые конфликты. Принимая во внимание то, что разница в размерах сивучей и северных морских котиков существенна, то становится понятным, что победителями в прямых контактах всегда будут оказываться сивучи. С другой стороны подвижность самцов морских котиков во много раз превосходит подвижность самцов сивучей, и зачастую можно наблюдать, как самец котика постоянно отступает и ходит кругами, постепенно выматывая своего конкурента — секача сивуча. Как правило, самцам сивуча очень скоро надоедает такая игра. Основной причиной этому служит то, что к этому времени секач сивуча уже месяц провёл на суше без еды. Вторая немаловажная причина — это количество животных, на одного секача сивуча может приходиться до 4—5 самцов котика. Выдержать такой напор сивуч оказывается просто не в силах и смиряется с присутствием котиков на своей территории. Но также надо иметь в виду, что внутривидовая конкуренция оказывается во много раз острее, чем межвидовая.
РазмножениеПоловая зрелость наступает у самцов в возрасте 3—4 лет, однако способными для участия в размножении самцы становятся на 7—8 год жизни. А наиболее успешно размножаются самцы в возрасте 9—11 лет, благодаря наилучшему физическому и физиологическому развитию, которого они достигают к этому возрасту. Для размножения котики, как и все представители семейства ушастых тюленей, выходят на сушу и формируют так называемые береговые лежбища. Массовый выход самцов на лежбище и установление территорий происходит в конце мая — начале июня. В это время между самцами протекают ожесточённые территориальные конфликты, которые нередко приносят увечья. По мере наполнения лежбища территориальные конфликты приобретают более ритуализованные формы между соседями, направленные на подтверждение установленных границ. В начале-середине июня на лежбища начинают подходить самки. Как правило, самки рожают щенков в первые дни после выхода на лежбище.
Система размножения котиков построена по типу полигинии, и на территории каждого самца формируются гаремы. В отличие от сивучей, котики часто насильно удерживают самок на своей территории, особенно в случаях обособленных гаремов. Нередко самцы воруют самок у соседей. Это довольно болезненный процесс, поскольку самцы хватают самок за загривок, ласты или бока и, как правило, «хозяин» гарема часто замечает вора и пытается удержать самку, перетягивая её обратно. Если представить себе существенную разницу в размерах самок и самцов, то понятно, что происходящее часто заканчивается серьёзными травмами для самок и иногда приводит к смерти.
Забота о потомствеПродолжительность выкармливания самками щенков непродолжительна и ограничена несколькими месяцами, максимально до 4—5, а в среднем 3—4 месяца. Во время молочного выкармливания самки периодически покидают лежбище и уходят в море для собственного питания. За весь период самки кормят щенков 10—12 раз (здесь под кормлением подразумевается продолжительность периода, когда самка остается неотлучно со щенком на лежбище в течение нескольких дней).
Возрастные группы Миграционное поведение Характеристика питанияСеверные морские котики питаются рыбой и головоногими моллюсками.
北方海狗（学名：Callorhinus ursinus），是海狮科的一种，生活在太平洋北部、白令海峡，是体型最大的海狗。
雄性成年北方海狗长约7英尺，重达六百磅；雌性长约5英尺，重达三百磅。北方海狗幼崽出生时重为10磅左右，4个月大时约为30至35磅。
雄性海狗与雌性海狗的区别在于，雌性毛皮颜色较浅，且雄性颈部毛更浓密。新生海狗毛皮呈黑色，并会在一年内转为与成年海狗相同的灰棕色；其牙齿细小，且必须在持续稳定的抚养下才会继续生长——即，无论何时停止对新生海狗的抚养，其牙齿便暂停生长。
北方海狗是恒温动物。但由于极地的寒冷气候，海狗必须借助其厚厚的皮毛（一年褪一次）及一层约6英寸的皮下脂肪进行保暖。海狗还长有长而敏感的胡须，以此来感知四周是否存在食物或天敌。海狗的另一外形特征是其鳍状肢，这使它们得以成为快速而优雅的泳者。成年海狗的鳍状肢长约1.5英尺，宽约6英寸。
海狗的视觉和听觉都很敏锐，但嗅觉欠佳。这也许是因为其居住地的寒冷气候限制了气味的传播，从而造成其嗅觉退化。
北方海狗生活在太平洋北部。它们每年都会向南游至加利福尼亚中部海岸，之后再返回北太平洋。这一洄游过程要用去8个月，途中它们始终与海岸保持至少10英里的距离，从不上岸，无人知晓其中缘由。
在不迁徙的时间里，北方海狗一般栖居在位于阿拉斯加与西伯利亚之间的普里比洛夫群岛及科曼多爾群島。这一区域也生活着海象、鲸、独角鲸、北极熊、章鱼、鱿鱼、其它种类的鳍足动物，以及品种繁多的鸟类和鱼类。其中，有些是海狗的天敌，比如：鲨鱼、北极熊、和虎鲸都以海狗为食。但，鳍足动物最大的掠食者还是人类。人们为了获得它们的毛皮、肉、或油脂而猎杀它们，即使在大多数地区这是违反法律的。
北方海狗在陆地上前行及游泳的能力是与生俱来的。它们十分擅长游泳，出生不久后，便能以每小时15英里的速度持续游5分钟，并能潜至水下240英尺。
北方海狗在陆地上行动笨拙，但并没有真海豹那样笨拙。其原因在于，前者的鳍状肢更大些，因而速度最快可达每小时5英里。
海狗是群居动物，迁徙时也是成群结队的。北方海狗每年要花费8个月时间，在白令海与加利福尼亚中部海岸间迁徙，其间从不上岸。剩下来的4个月时间则用来交配、繁殖及养育后代。
每年春季，海狗们来到位于海滩或岛屿上的群栖地(rookery)进行交配并产崽。北方海狗的群栖地一般在普利比洛夫群岛或指挥官群岛上。有趣的是，每只海狗都会回到自己所出生的岛屿上寻找配偶。它们通过太阳的位置与海水散发的气味，找到正确的岛屿。
雄性海狗一般在五月末到达群栖地。它们会为争夺领地而咆哮、继而打鬥。如果咆哮并没能赶走对方，它们就会互相进攻、大干一场，但多半不会打鬥至死。
领地争端平息之后，雌性海狗就到达群栖地了，此时大约是七月初。上岸后，它们会各自加入某个雄性海狗的一雄多雌集团(harem)。这一集团中有少则3隻、多则40隻雌性海狗。交配后，雌海狗会在第二年产崽。
雌性海狗5岁开始具备生殖能力，此后通常每年都会生育，直至25岁——而它们的寿命却可能有四十多年。
海狗的怀孕期是12个月，但胚胎在卵子受精后的头5个月内并不发育。这确保了小海狗能在群栖地出生，而不是在海里。通常情况下母海狗每胎产一仔，但偶尔也有一胎产两仔。
幼崽出生后，起初皮毛是黑色的。它们的母亲在照料它们一两天后必须下海捕食，以恢复体力。随后，母海狗会回来照料幼崽多天，然后再度下海捕食。这一模式会持续4到6周。母海狗是靠气味和叫声来分辨幼崽，并回到其身边的。
每年，都有大约半数的海狗幼崽在出生不久后夭折。有些是被群栖地的其它海狗踩死的，另一些死于钩虫病(hookworm) 或其它感染。
海狗是食肉动物。它们的食物来源十分广泛，但主要还是鱼和鱿鱼。捕食鱼类时，海狗会潜入水下，悄悄地跟在猎物的后面，随后咬住猎物。海狗无法咀嚼，因此它们不是直接吞下食物，就是把食物撕成小块后吞下。
海狗一般在傍晚时捕食，这在一定程度上使它们避开了它们的天敌(鲨鱼、鲸、北极熊等)。后者很少在这一时间段内出没；且此时光线昏暗，海狗不易被发现。
分類 界 : 動物界 Animalia 門 : 脊索動物門 Chordata 亜門 : 脊椎動物亜門 Vertebrata 綱 : 哺乳綱 Mammalia 目 : ネコ目 Carnivora 科 : アシカ科 Otariidae 属 : キタオットセイ属 Callorhinus 種 : キタオットセイ C. ursinus 学名 Callorhinus ursinus (Linnaeus, 1758) 和名 オットセイキタオットセイ（Callorhinus ursinus）は、ネコ目（食肉目）アシカ科キタオットセイ属に分類される鰭脚類。本種のみでキタオットセイ属を構成する。単にオットセイとも呼ばれる。
アメリカ合衆国西部、ロシア東部の北太平洋、オホーツク海、ベーリング海[1][2][3]
繁殖地としてはコマンドル諸島、千島列島、プリビロフ諸島、サン・ミゲル島、ロベン島などが確認されている[1]。サン・ミゲル島の個体群を除いて、冬季になると越冬のため南下する[1]。
全長213センチメートル[1]。体重オス180-270キログラム[1]。メスよりもオスの方が大型になり、メスは最大全長150センチメートル[2]。最大体重50キログラム[2]。吻端は短く[1]、やや下方へ向かう[2]。全身は細かい下毛で密に被われる[2]。
耳介は小型[2]。
出産直後の幼獣は全長66-69センチメートルで、毛衣は黒い[1]。オスの成獣は頸部の体毛が伸長して鬣状になり[2]、毛衣は黒や暗褐色[1]。幼獣やメスの成獣の毛衣は背面が灰色、腹面が赤褐色[1]。
アシカ科内では600万年前に他種と分岐した種と考えられている[1]。
海洋に生息する。
食性は動物食で、魚類（スケトウダラ、ハダカイワシなど）、イカなどを食べる[1][2]。
繁殖形態は胎生。オスは繁殖地で5月に縄張りを形成し、上陸したメスは出産後に交尾を行う[2]。6-8月に1回に1頭の幼獣を産む[1]。授乳期間は約4週間[1]。オスは生後7年（実際に繁殖を行うのは生後9-15年[1]）、メスは生後3-4年で性成熟する[2]。寿命はオスが15年、メスが30年[2]。
過去には毛皮目的の乱獲により生息数が激減し、漁業による競合や混獲などにより生息数の減少が懸念されている[2][3]。1786-1867年はプリビロフ諸島で2,500,000頭、1867-1911年は1,000,000頭以上が狩猟されたと推定されている[1][3]。1892年に国際的に商業目的の捕獲が制限、1910年に海上捕獲やメスの捕獲が禁止、1985年に商業目的の捕獲が禁止されている[2]。
この項目は、動物に関連した書きかけの項目です。この項目を加筆・訂正などしてくださる協力者を求めています（Portal:生き物と自然／プロジェクト:生物）。
물개 혹은 북방물개는 북태평양과 베링해, 오호츠크해 연안에 서식하는 물개과 동물이다. 학명은 Callorhinus ursinus이며 해구라고도 한다. 물개아과의 종 중에서 가장 몸집이 큰 동물로, 북방물개속에 속하는 유일한 동물이다.
북방물개의 수컷은 몸이 검은색이고 목 둘레는 회색이지만, 암컷은 전부 회색이다. 수컷은 암컷보다 커서 몸길이가 2m에 이르고, 몸무게는 최대 270kg이다. 암컷은 몸길이가 1.5m이고, 몸무게는 60kg이다. 꼬리는 아주 짧아서 길이가 약 5cm이고, 귀 또한 귓바퀴는 있으나 매우 작다. 수명은 약 25년이다.
임신기간은 11개월 정도이며, 한배에 한 마리의 새끼를 낳는다. 갓 낳았을 때에는 검은색이지만 나이를 먹을수록 털갈이를 하여 등면은 갈색, 배쪽은 엷은색이 된다. 매우 부드러운 속털이 빽빽이 나 있는데, 이것은 상업적으로 가치가 높다. 머리는 튼튼하고 목이 굵다. 몸은 유선형이고 네다리는 모두 물고기의 지느러미 모양으로 되어 있어서 헤엄치기에 적당하며 어류·오징어·갑각류 등을 잡아먹고 산다. 수컷은 다 자라면 목으로부터 어깨에 걸쳐 갈기가 생긴다. 땅 위를 걸어다니기도 하고 달리기도 한다. 물 속에서는 주로 앞다리를 써서 시속 25km 정도로 헤엄친다. 북태평양에 서식하며 6-7월에 번식한다. 하렘(harem)을 형성하는데, 하렘은 수컷 한 마리에 대하여 암컷이 30-50마리이다. 일반적으로 수컷의 몸무게는 암컷의 5배 정도로 차이가 매우 크다. 그 외의 시기에는 남하하여 해양에 분산한다. 번식지 이외에 상륙하여 휴식하는 일은 없다.
한방에서는 물개 수컷의 생식기를 그늘에서 말린 것을 해구신(海狗腎)이라 하며, 강장·강정·양기 증진의 효력이 있어 신체허약·양기부족·정신쇠약·어지럼증 등에 처방한다. 18세기경부터 방한용 및 장식용으로 모피가 이용되어 남획되었기 때문에 서식수가 격감되었다. 2021년 기준 환경부 지정 멸종위기 야생생물 Ⅱ급 및 해양수산부 해양보호생물로서 보호받고 있다.
다음은 물개과의 계통 분류이다.[1]
물개과 북방물개속 큰바다사자속 바다사자속물개 혹은 북방물개는 북태평양과 베링해, 오호츠크해 연안에 서식하는 물개과 동물이다. 학명은 Callorhinus ursinus이며 해구라고도 한다. 물개아과의 종 중에서 가장 몸집이 큰 동물로, 북방물개속에 속하는 유일한 동물이다.
북방물개의 수컷은 몸이 검은색이고 목 둘레는 회색이지만, 암컷은 전부 회색이다. 수컷은 암컷보다 커서 몸길이가 2m에 이르고, 몸무게는 최대 270kg이다. 암컷은 몸길이가 1.5m이고, 몸무게는 60kg이다. 꼬리는 아주 짧아서 길이가 약 5cm이고, 귀 또한 귓바퀴는 있으나 매우 작다. 수명은 약 25년이다.
_skull_5_(33777293428).jpg)
