El picot verd (Picus viridis)[3] és un ocell de l'ordre dels piciformes que és resident tot l'any a Catalunya i el País Valencià i on es troba amplament distribuït,[5] tot i que en baixes densitats. És el més conegut dels pigots dels Països Catalans. És difícil de veure i més de fotografiar.
Mesura entre 30 i 32 cm de llargada i 42 d'envergadura. Pesa uns 170 g. Els principals trets morfològics que el caracteritzen són el carpó groc llimona, el dors verdós i les primàries de les ales puntejades en blanc. El mascle té roig viu al cap, amb característic bigoti negre i vermell. La femella és més apagada i sense vermell al bigoti. Els joves tenen taques blanques al dors i taques fosques al cap, coll i parts inferiors. Un seguit de trets anatòmics denoten l'adaptació de consumidor secundari especialitzat d'invertebrats d'àrees forestals, per la qual cosa empra una llengua protàctil, una ramfoteca duríssima i un gran paquet muscular cefàlic.
Presenta una distribució restringida a Euràsia (Albània, Andorra, Armènia, Àustria, l'Azerbaidjan, Bielorússia, Bèlgica, Bòsnia i Herzegovina, Bulgària, Croàcia, Txèquia, Dinamarca, Estònia, França, Geòrgia, Alemanya, Grècia, Hongria, l'Iran, l'Iraq, Itàlia, Letònia, Liechtenstein, Lituània, Luxemburg, Macedònia, Moldàvia, Montenegro, els Països Baixos, Noruega, Polònia, Portugal, Romania, Rússia, Sèrbia, Eslovàquia, Eslovènia, la península Ibèrica, Suècia, Suïssa, Turquia, Ucraïna i el Regne Unit) però estretament emparentada amb dues altres formes de pícids de l'Àfrica del Nord i Àsia. És itinerant a Finlàndia, Gibraltar, Irlanda i Malta.[6]
Es troba a Catalunya i el País Valencià, on és sedentari i n'hi ha unes 50.000 parelles.[5] Manca a les Balears, i a les zones litorals del centre i sud del País Valencià, sense arbres.[5] La màxima densitat l'assoleix als secans amb arbres dispersos de la plana de Lleida.[5]
És el menys forestal dels pícids grossos. En zones poc arbrades prefereix boscos de ribera. Tot l'any és fàcilment audible, fins i tot a força distància, pel seu característic renill al qual s'afegeix un menys freqüent tamborinat produït en repicar amb el bec contra les soques seques i arbres morts.[5] Quan hom el pot observar enfilar-se per les tiges dels arbres, sempre de forma ascendent, notarà que ho fa amb el cap dret tot mirant endavant. El vol és marcadament ondulat[5] i no gaire alt, en què es mostra el conspicu groc del carpó. Grimpa amb les extremitats zigodàctiles i es recolza amb la cua enforcada de plomes curtes, rígides i punxegudes, sense les quals es faria molt difícil de dur a terme la tasca ecològica d'explotador de larves xilòfagues d'insectes. Menja sovint a terra, molt més que els altres pícids, on captura principalment formigues i també escarabats i mosques. És aleshores quan hom se'l pot veure en els anomenats "banys de formigues".
Encabeix el niu, un forat rodó, el qual no basteix pas interiorment, en gairebé qualsevol altura i qualsevol arbre (fins i tot en pals de telèfons). A l'abril hi pon de cinc a set ous.
Vídeo d'un picot verd en territori francès
El picot verd (Picus viridis) és un ocell de l'ordre dels piciformes que és resident tot l'any a Catalunya i el País Valencià i on es troba amplament distribuït, tot i que en baixes densitats. És el més conegut dels pigots dels Països Catalans. És difícil de veure i més de fotografiar.