nomes no trilho de navegação
Lophiiformes is 'n vis-orde wat hoort tot die klas Actinopterygii.
Die volgende families is deel van die orde Lophiiformes:
Lophiiformes is 'n vis-orde wat hoort tot die klas Actinopterygii.
Die volgende families is deel van die orde Lophiiformes:
Antennariidae Brachionichthyidae Caulophrynidae Centrophrynidae Ceratiidae Chaunacidae Diceratiidae Gigantactinidae Himantolophidae Linophrynidae Lophichthyidae Lophiidae Melanocetidae Neoceratiidae Ogcocephalidae Oneirodidae Tetrabrachiidae ThaumatichthyidaeLos Lophiiformes son un orde de pez teleósteo d'enorme boca, piel desnudo, aletes carentes d'escayos, y aletes pectorales sosteníes per un curtiu brazu. Entienden dos families importantes, Lofidos[1] y Antenaridos , qu'inclúin el xéneru Lophius , al que pertenez una especie bien apreciada na gastronomía, el tosquile (Lophius piscatorius).
Los Lophiiformes tienen enormes cabeces, anches, chates y ablayaes, col restu del cuerpu como si fuera un apéndiz. Pueden crecer hasta 2 mt; lo más común ye hasta 90 cm. El so máximu pesu ye de 30 kg.
La mayoría son abisales, pero hai delles families que tienen representantes d'agües superficiales, como los pexes sapu (familia Antennariidae). Ejs. d'otres families que viven n'agües superficiales son los Lophiidae y los Ogcocephalidae. Eses families tamién tienen representantes d'agües fondes, que pertenecen a la superfamilia Ceratioidea.
L'orde ye conocíu como los pediculados.
Esti orde ye conocíu pol so característicu métodu predador.
Tienen una especie de señuelo p'atraer a les sos preses, compuestu por un apéndiz sobre la cabeza (polo xeneral el primer radiu espinosu de la primer aleta dorsal modificáu, pero pueden ser los 3 primeros) con un enanche nel so estremu llibre (el esca),[2] movible en toes direiciones. D'esta miente el esca puede atraer a otros pexes lo suficientemente cerca pa ser encloyáu nun rápidu movimientu. Lophiiforme pescando
Como munchos viven principalmente nel océanu abisal zona afótica, onde l'agua ye tan fonda que nada de lluz solar enfusa pa la fotosíntesis, que los predadores tienen señuelos bioluminiscentes (vía simbiosis bacteria-yos). Nuna adaptación venceyante, los Lophiiformes son abuxaos, pardos escuros o negros, invisibilizándose y faciendo apaecer namái'l adminísculo luminiscente.[3]
L'ancha boca estender na circunferencia anterior de la cabeza, y dambos quexales tán armaes con bandes de llongures y apuntiaos dientes, inclinaos escontra adientro, y hasta puede mover daqué escontra adientro pa nun ufiertar torga al tragáu, y prevenir cualquier escape dende la so boca. Pueden amás distender los sos quexales y estómagu (los sos güesos son delgaos y flexibles) a enormes proporciones, pudiendo encloyar una presa dos vegaes más llarga qu'el so cuerpu.
Delles especies bentóniques (viven na base del océanu) tienen "pates" nel pectoral y usar pa "caminar" pel suelu del océanu.
Los güesos pectoral y ventral tán articulaos pa funcionar a manera de pies, moviéndose o entá caminando, pol fondu arenosu y/o con camperes. Alredor de la so cabeza y tamién del so cuerpu, la piel tien apéndices aparentando pequeños cachos de camperes marines, una estructura que, combinada cola so estraordinaria facultá de mimetizar el color del so cuerpu cola so redolada ameyora la so habilidá como predador.
Dellos lofiformes tienen un sorprendente métodu de apareamiento: Como los individuos son escasos y doblemente malo d'atopar los pol so mimetismu, topar compañeru ye un problema. Cuando-y los empezó a estudiar y prindar, atopábense puramente femes. Esos individuos teníen poco tamañu, y toos teníen unos parásitos adosaos a ellos. Nun se supo qué yeren, hasta afayar qu'esos "parásitos" yeren el restu de los ceratioidos machos.
Cuando un machu d'eses especies sale del güevu, yá ta forníu con un olfatu desaxeradamente desenvueltu pa detectar arumes na agua. El so aparatu dixestivu va atrofiándose, colo que son incapaces de vivir independientemente. Tienen De atopar una fema rápido, o les sos reserves van escosase y va morrer. Los órganos sensibles olfatorios ayúdenlu a detectar les feromones que señalen la proximidá d'una fema. Cuando la topa, pegar al so lladral, y segrega una enzima que dixer la piel onde toca, y la so boca fundir cola fema a nivel de vasos sanguíneos. El machu depués atrófiase pa tener solamente los dos gónades y emitir semen en respuesta a les hormones nel sangre de la mesma fema, indicando la presencia d'un óvulu a fecundar. Ésti ye un exemplu estremu de dimorfismu sexual. Asina, siempres la fema tien al machu llistu pa fecundar.[3]
Les güeves de los lofiformes son bien singulares. Ye una fina película de material xelatinoso tresparente de 50 a 75 cm d'anchu y de 6 a 7,5 m de llargu. Los güevos tán en unicapas, y cada unu nel so propiu cuévanu. les güeves lliberar nel mar. Los bárabos naden llibremente y tienen la so maxana elongada en filamentos.
N'Europa, la cola ye bien usada en cocina y comparada cola llagosta en sabor y testura. Dacuando ye llamada "llagosta de los probes." Ye una especialidá culinaria en ciertos países asiáticos. En Xapón cada pexe vender en USD $ 150. El fégadu solu, consideráu una "delicatessen", puede costar USD $ 100.
Esisten 18 families nesti orde, arrexuntaes en tres suborden:[1][4]
Los Lophiiformes son un orde de pez teleósteo d'enorme boca, piel desnudo, aletes carentes d'escayos, y aletes pectorales sosteníes per un curtiu brazu. Entienden dos families importantes, Lofidos y Antenaridos , qu'inclúin el xéneru Lophius , al que pertenez una especie bien apreciada na gastronomía, el tosquile (Lophius piscatorius).
Los Lophiiformes tienen enormes cabeces, anches, chates y ablayaes, col restu del cuerpu como si fuera un apéndiz. Pueden crecer hasta 2 mt; lo más común ye hasta 90 cm. El so máximu pesu ye de 30 kg.
La mayoría son abisales, pero hai delles families que tienen representantes d'agües superficiales, como los pexes sapu (familia Antennariidae). Ejs. d'otres families que viven n'agües superficiales son los Lophiidae y los Ogcocephalidae. Eses families tamién tienen representantes d'agües fondes, que pertenecen a la superfamilia Ceratioidea.
L'orde ye conocíu como los pediculados.
Tilovlukimilər (lat. Lophiiformes) — Şüaüzgəcli balıqlar (Actinopterygii) dəstəsi.
Els lofiformes (Lophiiformes) són un ordre de peixos de la actinopterigis.[1]
Tots els lofiformes són carnivors i estan adaptats a la captura de preses. Variant en color de pell del gris fosc a marró fosc, les espècies que viuen al fons tenen caps grans amb enormes boques en forma de lluna creixent, plenes de dents llargues amb forma d'ullals que apunten cap a dins per una captura més eficient de les preses. La seva longitud pot variar entre els 20 centímetres i 1 metre, amb un pes que pot arribar als 45 quilograms.[2] Es tracta de depredadors d'emboscada, que sovint es camuflen adoptant aspecte de roques, esponjes o algues.[3]
La major part de les femelles adultes tenen un òrgan luminescent a l'extrem d'un radi dorsal modificat (l'illicium). Existeix la hipòtesi que aquest, a partir de servir pel propòsit obvi d'atrapar preses en ambients foscos i profunds, també serveix per cridar l'atenció dels mascles per facilitar l'aparellament.
La font de aquesta luminescència són bacteris simbiòtics que habiten dins i al voltant de l'òrgan, tancades en un reflector en forma de copa que conté cristalls, que probablement de guanina. En algunes espècies, els bacteris reclutats són incapaços de produir luminescència sense el peix, suggerint que s'ha desenvolupat una relació simbiòtica i que els bacteris no són capaços de sintetitzar tots els productes químics necessaris per a produir la lluentor de la llum. És a dir, depenen del peix. La microscòpia electrònica d'aquests bacteris revela en algunes espècies que són bacteris gramnegatives que no tenen càpsula bacteriana, endòspores o flagelsTenen parets cel·lulars de doble capa i mesosomes. Un porus connecta l'òrgan amb l'aigua de mar, permeten l'eliminació de bacteris morts i residus cel·lulars, i que el pH i la tonicitat del medi de cultiu es mantinguin constants. Això, a més de la temperatura constant de la zona batial habitada per aquests peixos, és crucial per a la viabilitat dels bacteris a llarg termini.[4][5]
La glàndula sempre està oberta a l'exterior, de manera que és possible que el peix adquireixi els bacteris de l'aigua de mar. Tanmateix, sembla que cada espècie utilitza les seves pròpies espècies particulars de bacteris, i aquests bacteris mai s'han trobat a l'aigua de mar. El 1993, Haygood va proposar la teoria de que l'òrgan descarregava bacteris al desovar i, per tant, aquests bacteris es transfereixen als ous.[5]
En la majoria de les espècies, una boca ample s'estén al voltant de la circumferència anterior del cap, i les bandes de les dents inclinades cap a l'interior alineen ambdues mandíbules. Les dents es poden deprimir per no impedir que un objecte llisqui cap a l'estómac, sinó que evitar que surti de la boca.[6]
El 2005, prop de Monterey, a 1.474 metres de fondaria, un ROV va filmar una femella del gènere Oneirodes durant 24 minuts. Quan es va apropar, el peix es va retirar ràpidament, però en un 74% de la pel·lícula, desplaçava passivament, sense cap angle d'orientació concret. En avançar, va nedar intermitentment a una velocitat de 0,24 longituds de cos per segon, batent les aletes pectorals. El comportament letàrgic d'aquest depredador s'adapta a l'entorn pobre de l'energia del mar profund.[7]
Una altra observació in situ de tres individus va mostrar un comportament de natació al revés inusual. Es van observar els peixos flotant cap per avall completament immòbils amb el illicium penjant amb format d'un lleuger arc davant del peix. Es va suggerir que es tracta d'un esforç per seduir la presa i un exemple d'alimentació i depredació oportunistes d'energia baixa. Quan el ROV s'acostava als peixos, aquests fugien ràpidament nedant a l'inrevés.[8]
La mandíbula i l'estomac d'aquests peixos es poden estendre per permetre consumir preses de fins al doble de la seva mida. A causa de l'escassa quantitat d'aliment disponible en els entorns on viuen, aquesta adaptació permet a aquestes espècies emmagatzemar aliment quan hi ha abundancia.[9]
Aquestes espècies tenen com a mínim un filament llarg que brolla del mig del cap, anomenat illicium. Aquest illicium són les 3 primeres espines de l'aleta dorsal anterior, separades i modificades. En la majoria d'espècies el filament més llarg és el primer. Aquesta primera espina sobresurt per sobre dels ulls del peix que acaba en un creixement irregular de carn, i es pot moure en totes direccions per imitar una presa, atraeient les preses suficientment a prop perque el peix les capturi.[10]
Algunes espècies de la zona batial emeten llum per atraure les preses. Aquesta bioluminiscència és el resultat una la simbiosi amb bacteris. El mecanisme que utilitzen els peixos per aprofitar els bacteris es desconegut, encara que els investigadors especulen que el bacteri penetra dins illicium a través de petits porus. Un cop dins, es reprodueix fins a assolir una densitat suficient per produir un resplendor col·lectiu brillant.[11]
Com aquestes són depredadors oportunistes, mostren una gran quantitat de preses preferides amb peixos als extrems de l'espectre de mida, mostrant una major selectivitat per a determinades preses. Un estudi del contingut estomacal d'aquests peixos a la costa oriental central del Pacífic va trobar que aquests peixos s'alimentaven principalment de dues categories de preses: crustacis i teleostis. Les preses més freqüents eren els pandàlids. Curiosament, el 52% dels estómacs examinats estaven buits, donant suport a les observacions que aquests peixos tenen un consum d'energia baix.[12]
Alguns lofiformes, com els ceràtids, o dimonis de mar, utilitzen mètodes d'aparellament poc freqüent. Com que els individus són localment escasos, és poc habitual qu aquests es trobin. Per tant, trobar una parella és problematic. Quan els científics van començar a captura individus, van observar que tots els individus eren femelles. Aquests individus tenien uns pocs centímetres de mida i gairebé tots ells tenien el que semblaven ser paràsits. Va resultar que aquests "paràsits" eren ceratoideus mascles molt reduïts. Això indica que aquestes espècies de lofiformes utilitzen un sistema d'aparellament poliàndric.
Determinats ceratoideus utilitzen una tipus de reproducció parabiòtica. Els mascles de vida lliure i les femelles no parasitades d'aquests espècies mai no tenen gònades completament desenvolupades. Per tant, els mascles mai no maduren sense unir-se a una femella, i moren si no poden trobar-ne una.[13] Al néixer, els ceratoideus masculins ja estan equipats amb òrgans olfactius molt ben desenvolupats que detecten olors a l'aigua.[14] Els mascles d'algunes espècies també desenvolupen ulls grans i altament especialitzats que els permeten identificar parelles en ambients foscos. El ceratoideus masculins viuen únicament per trobar i relacionar-se amb una femella. Són significativament més petits que les femelles, i poden tenir problemes per trobar aliments en aigües profundes. A més, el desenvolupament dels canals alimentaris d'alguns mascles es pot interrompre, impedint-los alimentar-se. Alguns taxons tenen mandíbules que mai arriber a ser aptes o efectives per a la captura de preses.[14] Aquestes característiques fan que el mascle hagi de trobar ràpidament una femella per evitar la mort. Els òrgans olfactius sensibles ajuden al mascle a detectar les feromones que indiquen la proximitat d'una femella.
Tanmateix, els mètodes que utilitza els lofiformes per trobar parella varien. Algunes espècies tenen ulls minuciosos que no són aptes per identificar femelles, mentre que altres tenen fosses subdesenvolupades, cosa que els impedeix trobar efectivament femelles a través de l'olfacte.[13] Quan un mascle troba una femella, mossega la seva pell i allibera un enzim que digereix la pell de la seva boca i el cos de la femella, fusionant la parella a nivell de vas sanguini.[14] El mascle esdevé depenent de l'hoste femení per a la seva supervivència mitjançant la recepció de nutrients a través del sistema circulatori compartit i, a canvi, proporciona esperma a la femella. Després de la fusió, els mascles augmenten de volum i es tornen molt més grans que els mascles independents de l'espècie. Viuen i romanen funcionals de forma reproductiva sempre que la femella sigui viva, i pugui participar en múltiples generacions.[13] Aquest dimorfisme sexual extrem assegura que quan la femella esta preparada per engendrar, té un mascle immediatament disponible.[15] Multiples mascles poden associar-se una única femella amb fins a 8 mascles en algunes espècies, encara que algunes parelles sembla que segueixen la norma "d'un mascle per femella".[13]
La simbiosi no és l'únic mètode de reproducció dels lofiformes. De fet, moltes famílies com Melanocetidae, Himantolophidae, Diceratiidae o Gigantactinidae, no mostren cap evidencia de simbiosi de gèneres.[16] En algunes d'aquestes espècies les femelles tenen ovaris grans i desenvolupats i els mascles grans testicles, el que suggereixen que aquests individus sexualment madurs poden generar una unió sexual temporal que no implica la fusió de teixits. Els mascles d'aquestes espècies també tenen mandíbules ben dentades que són molt més efectives en la caça que les d'espècies simbiòtiques.[16]
Finalment, la simbiosi sexual pot ser una estrategia opcional en algunes espècies de lofiformes.[13] En els oneiròdids, s'han documentat femelles unides a mascles als gèneres Leptacanthichthys i Bertella.[13] Una teoria suggereix que els mascles s'adhereixen a les femelles independentment del seu propi desenvolupament reproductiu si la femella no és sexualment madura, però quan gèneres són madurs, es reprodueixen i es separen.[13]
Una explicació de l'evolució de la simbiosi sexual és la de que la relativament baixa densitat de femelles en mars profunds deixa poques oportunitats per a l'elecció d'una parella. Les femelles romanen grans per acomodar fecunditat, com ho demostren els seus grans ovaris i ous. S'espera que els mascles disminueixin per reduir els costos metabòlics en entorns pobres en recursos i desenvolupin habilitats especialitzades en la cerca de femelles. Si un mascle aconsegueix trobar una femella, aleshores la unió simbiòtica és definitivament més propici per millorar l'aptitud de la vida en relació a la vida lliure, especialment quan la perspectiva de trobar futures parelles és escassa. Un avantatge addicional per a la simbiosi és que l'esperma del mascle es pot utilitzar en múltiples fertilitzacions, ja que el mascle sempre està disponible per aparellar-se amb la femella. Les densitats més altes de trobades entre mascles i femelles es poden correlacionar amb espècies que demostren simbiosi facultativa o simplement usen un contacte temporal més tradicional.[17]
La reproducció dels lofiformes del gènere Lophius consisteix en un vel fi de material gelatinòs transparent de 25 centímetres d'ample i més de 10 centímetres de llarg.[18] Els ous d'aquest vel es troben en una única capa, cadascun a la seva pròpia cavitat. L'engendrament és lliure al mar. Les larves són de natació lliure i tenen les aletes pèlviques allargades en filaments.[6] Aquest mètode és rar entre els peixos.
Algunes espècies de la família dels lòfids, tenen interès comercial a les llotges de nord-oest d'Europa, l'est de l'Amèrica del nord, Àfrica i l'Àsia oriental. A Europa i l'Amèrica del nord, la cua (i altres parts) del rap és molt apreciada a la cuina, i sovint comparada en textura i sabor a la cua de llagosta. A l'Àsia, en especial a Corea i el Japó, el fetge del rap, conegut com ankimo, es considera una exquisitesa.[19]
Segons Worms, aquest ordre es subdivideix de les següents famílies:[20]
.gif)
.jpg)
.jpg)
.gif)
Pietsch
Ďasové (Lophiiformes) je řád ryb z třídy paprskoploutvých.
V tomto článku byl použit překlad textu z článku Anglerfish na anglické Wikipedii.
Obrázky, zvuky či videa k tématu ďasové ve Wikimedia Commons
Ďasové (Lophiiformes) je řád ryb z třídy paprskoploutvých.
Die Armflosser (Lophiiformes) sind eine Ordnung meist kurios aussehender Echter Knochenfische, deren namensgebendes Merkmal die armähnlichen, gestielten Brustflossen sind. Mit Ausnahme einer einzigen Art, dem auch im Brackwasser oder Süßwasser anzutreffenden Anglerfisch Antennarius biocellatus,[1] leben alle Armflosser im Meer, die meisten in der Tiefsee. Einige, besonders die Anglerfische (Antennariidae), findet man auch im Flachwasser tropischer Korallenriffe. Die im Flachwasser lebenden Armflosser sind immer benthisch (auf dem Boden lebend), die meisten Tiefseearten leben aber auch pelagisch (im offenen Meer). Im Mittelmeer kommen nur Seeteufel vor, alle anderen Armflosser fehlen. Der Lebensraum der Tiefsee-Anglerfische liegt in den meisten Fällen zwischen 800 und 2500 Metern Tiefe.
Armflosser zeigen eine große Variabilität bezüglich der Körperformen und können rundlich, langgestreckt, seitlich oder dorsoventral abgeflacht sein. Kopf und Maul sind normalerweise groß, das Maul, genauer die Prämaxillare, vorstreckbar (protraktil). Die Zähne sind zahlreich, klein und bürstenartig in mehreren Reihen angeordnet, bei den meisten Tiefsee-Anglerfischen sind aber nur wenige stark verlängerte Fangzähne vorhanden. Der Gaumen ist meist bezahnt, bei einigen Tiefsee-Anglerfischen jedoch unbezahnt. Die Augen sind normalerweise relativ groß, nicht aber bei den meisten ausgewachsenen Tiefsee-Anglerfisch-Weibchen.
Die Brustflossen sind stark modifiziert und armähnlich (nicht bei den Tiefsee-Anglerfischen). Auch die kehlständigen Bauchflossen sind armähnlich. Sie werden von einem Flossenstachel und 4 bis 5 Weichstrahlen gestützt und fehlen bei den Tiefsee-Anglerfischen (nur bei den Larven der Fächerflosser sind sie noch vorhanden).
Neben den armartigen paarigen Flossen ist das auffälligste Merkmal der Ordnung eine aus dem ersten Hartstrahl der Rückenflosse gebildete „Angel“ (Illicium) mit anhängendem „Köder“ (Esca), die sich auf der Schnauze bzw. Kopfoberseite befindet. Sie fehlt den männlichen Tiefsee-Anglerfischen und auch den Weibchen von Neoceratias spinifer. Die Esca kann einfach gebaut oder sehr komplex sein, bei den meisten Tiefsee-Anglerfischen auch biolumineszieren. Der Flossenträger des Illiciums ist stark abgeflacht, hat ein klingenartiges oberes Ende, liegt in einer flachen Mulde auf der Schädeloberseite und ist bei einigen Arten hoch beweglich.
Kiemendeckel und Kiemenspalte sind reduziert, die Kiemenspalte zu einer kleinen, röhrenförmigen Öffnung nah der Brustflossenbasis geworden. Kiemenreusenstrahlen auf dem ersten Kiemenbogen fehlen. Das Ectopterygoid ist Y-förmig. Eine Pseudobranchie (Augenkiemendrüse) kann vorhanden sein oder fehlen. Der Hinterschläfenknochen (Posttemporale) ist mit dem Schädel zusammengewachsen. Die Schwimmblase fehlt normalerweise, nur bei einigen Anglerfischen ist eine geschlossene Schwimmblase vorhanden. Von den Hartstrahlen der Rückenflosse wurde der erste zum Illicium umgewandelt, der zweite ist reduziert und liegt unter der Haut des Kopfes.
Armflosser sind für gewöhnlich einförmig grau, braun oder schwarz gefärbt, die im Flachwasser lebenden Anglerfische oft bunt und mehrfarbig. Meist sind es kleine Fische, die Körperlängen von 10 bis 25 cm erreichen. Die Seeteufel, einige Anglerfische, Peitschenangler, die Rutenangler und Peitschennasen-Angler können allerdings wesentlich größer werden. Seeteufel können Körperlängen von über einem Meter erreichen und bis zu 27 kg wiegen. Tiefsee-Anglerfische zeigen eine extremen Sexualdimorphismus mit zwergenhaften Männchen, die auch parasitisch vom Blut des Weibchens leben können.
Die Eier hängen in einer gelatinösen, spiralförmigen Masse oder einem Band zusammen. Eier und Larven sind klein, der Kopf der Larven relativ groß.
Die Armflosser wurden in der Vergangenheit zusammen mit anderen Fischordnungen ohne Flossenstacheln den Paracanthopterygii zugeordnet. Die Froschfische (Batrachoidiformes) galten als ihre nächsten Verwandten. Die Paracanthopterygii damaligen Umfangs haben sich jedoch als paraphyletische Gruppe erwiesen. Moderne molekulargenetische Untersuchungen zeigen eindeutig, dass die Armflosser den Barschverwandten (Percomorphaceae) zugerechnet werden müssen und nah mit den Kugelfischverwandten (Tetraodontiformes) und den Eberfischen (Caproidae) verwandt sind.[2][3] Eine Gruppe französischer Ichthyologen fanden 2013 morphologische Hinweise für eine nahe Verwandtschaft der Kugelfischartige mit den Armflossern in der Weichteilanatomie der zwei Ordnungen. Dazu gehören: ein verkürztes Rückenmark, kleine Kiemenöffnungen, abgerundete und relativ weit vorn liegende Nieren, eine kompakte Schilddrüse und eine asymmetrische Leber.[4]
Zu den Armflosser gehören fünf Unterordnungen, 21 Familien, 65 Gattungen und über 320 Arten.[5] Die Tiefsee-Anglerfische stellen etwa die Hälfte der Arten der Armflosser.
Die Verwandtschaftsverhältnisse nach einer aktuellen Studie zeigt folgendes Kladogramm:[5]
LophiiformesSeeteufel (Lophioidei)
Fühlerfischähnliche (Antennarioidei)
Seefledermäuse (Ogcocephalioidei)
Seekröten (Chaunacoidei)
Tiefsee-Anglerfische (Ceratioidei)
Die Fossilüberlieferung der Armflosser ist sehr spärlich und damit ist ihre Stammesgeschichte nur wenig bekannt. Früheste Fossilien stammen aus der norditalienischen Monte-Bolca-Formation, die im frühen Eozän abgelagert wurde. Aus dieser Fossillagerstätte sind Seeteufel, Anglerfische, Handfische und Seefledermäuse bekannt. Der einzige bekannte fossile Tiefsee-Anglerfisch ist Acentrophryne longidens (Familie Linophrynidae) aus dem späten Miozän von Kalifornien.
Abgesehen von den Seeteufeln, die als hochwertige Speisefische geschätzt werden, haben die Armflosser keine oder kaum eine ökonomische Bedeutung. Einige Anglerfische werden zu aquaristischen Zwecken gefangen, leben in Aquarienhaltung aber in den meisten Fällen nur wenige Monate.
Die Informationen dieses Artikels entstammen zum größten Teil der unter Weblinks angegebenen Seite des Armflosserexperten Theodore W. Pietsch beim Tree of Life Web Project. Darüber hinaus wurden folgende Quellen benutzt:
Die Armflosser (Lophiiformes) sind eine Ordnung meist kurios aussehender Echter Knochenfische, deren namensgebendes Merkmal die armähnlichen, gestielten Brustflossen sind. Mit Ausnahme einer einzigen Art, dem auch im Brackwasser oder Süßwasser anzutreffenden Anglerfisch Antennarius biocellatus, leben alle Armflosser im Meer, die meisten in der Tiefsee. Einige, besonders die Anglerfische (Antennariidae), findet man auch im Flachwasser tropischer Korallenriffe. Die im Flachwasser lebenden Armflosser sind immer benthisch (auf dem Boden lebend), die meisten Tiefseearten leben aber auch pelagisch (im offenen Meer). Im Mittelmeer kommen nur Seeteufel vor, alle anderen Armflosser fehlen. Der Lebensraum der Tiefsee-Anglerfische liegt in den meisten Fällen zwischen 800 und 2500 Metern Tiefe.
Mabocho ni spishi za samaki washawishi wa baharini wa oda Lophiiformes wanaopatikana katika bahari zote. Samaki hawa wanaishi kwenye sakafu ya bahari kwa kina cha m 40 hadi zaidi ya m 3,000. Spishi kadhaa za Afrika ya Mashariki zinaitwa chura-bahari, guguye au shinda-dovu pia. Kuna spishi nyingine katika oda Scorpaeniformes zinazoitwa bocho au shinda-dovu pia, kwa sababu zinafanana na spishi za Lophiiformes.
Hawa ni samaki wenye mifupa wanaoshawishi mbuawa kwa chambo ambako ni ukuaji wa nyama kwenye ncha ya mwiba au uzi juu ya kichwa cha samaki (eska na ilisio). Mara nyingi eska hutoa mwanga, katika bahari za kina kikubwa hasa.
Baadhi ya mabocho pia hujulikana kwa tofauti kubwa sana kati ya jinsia na ufaano wa kijinsia wa dume mdogo na jike mkubwa zaidi mno, kinachoonekana katika nusuoda Ceratioidei. Katika spishi hizi, madume wanaweza kuwa wadogo kuliko majike kwa taratibu kadhaa na hata kuishi kama kidusia juu ya majike.
Mabocho hutokea duniani kote. Wengine ni wa pelajiki (wanaoishi mbali na sakafu ya bahari), huku wengine ni wa bentiki (wanaoishi karibu na au kwenye sakafu ya bahari). Wengine wanaishi bahari ya kina kikubwa (k.m. Ceratiidae) na wengine kwenye tako la bara (k.m. spishi za Antennariidae na Lophiidae). Spishi nyingi za kipelajiki ni bapa kimbavuni, lakini spishi za kibentiki ni bapa sana juu-chini mara nyingi wenye domo pana lililoelekezwa juu.
Bocho njano
Bocho sugu
Bocho milia
Guguye domo-jeusi
Guguye kibyongo
Makala hii kuhusu mnyama fulani bado ni mbegu. Mabocho ni spishi za samaki washawishi wa baharini wa oda Lophiiformes wanaopatikana katika bahari zote. Samaki hawa wanaishi kwenye sakafu ya bahari kwa kina cha m 40 hadi zaidi ya m 3,000. Spishi kadhaa za Afrika ya Mashariki zinaitwa chura-bahari, guguye au shinda-dovu pia. Kuna spishi nyingine katika oda Scorpaeniformes zinazoitwa bocho au shinda-dovu pia, kwa sababu zinafanana na spishi za Lophiiformes.
Hawa ni samaki wenye mifupa wanaoshawishi mbuawa kwa chambo ambako ni ukuaji wa nyama kwenye ncha ya mwiba au uzi juu ya kichwa cha samaki (eska na ilisio). Mara nyingi eska hutoa mwanga, katika bahari za kina kikubwa hasa.
Baadhi ya mabocho pia hujulikana kwa tofauti kubwa sana kati ya jinsia na ufaano wa kijinsia wa dume mdogo na jike mkubwa zaidi mno, kinachoonekana katika nusuoda Ceratioidei. Katika spishi hizi, madume wanaweza kuwa wadogo kuliko majike kwa taratibu kadhaa na hata kuishi kama kidusia juu ya majike.
Mabocho hutokea duniani kote. Wengine ni wa pelajiki (wanaoishi mbali na sakafu ya bahari), huku wengine ni wa bentiki (wanaoishi karibu na au kwenye sakafu ya bahari). Wengine wanaishi bahari ya kina kikubwa (k.m. Ceratiidae) na wengine kwenye tako la bara (k.m. spishi za Antennariidae na Lophiidae). Spishi nyingi za kipelajiki ni bapa kimbavuni, lakini spishi za kibentiki ni bapa sana juu-chini mara nyingi wenye domo pana lililoelekezwa juu.
Uâ-lài sê hāi-dā̤ gì siŏh cṳ̄ng ngâing-gáuk-ngṳ̀, tàu duâi muōi nâung, chói duâi, bô gă ô iā ciĕng gì chói-kī, mò̤ lìng, tàu-dīng ô siŏh dèu chiŭ-chiŭ â̤ huák-guŏng lì hék-īng gì-tă dông-ŭk ké̤ṳk ĭ niăh lì siăh. Uā-lài bàng-siòng kók hāi-dā̤, iā ciēu siù-cūi, ó̤i déng-dâe̤ng gì sèng-hâu gĭng-siòng kó̤ ngṳ̀-chĭ lì bà. Găh Hók-ciŭ, uā-lài sê siŏh cṳ̄ng hāi-chiĕng, ô sèng-hâu háng-cê siā có̤ 畫來[1] (Lò̤-nguòng) hĕ̤k-chiā 話賽[2] (Lièng-gŏng), cṳ̆-méng ô gé có̤ bì-bà-ngṳ̀ (琵琶魚). Dṳ̀-kŭi Hók-gióng, uā-lài găh sié-gái iā-sâ̤ guók-gă, pī-ṳ̀ Nĭk-buōng, Să̤-băng-ngà, É-dâi-lé dēng, iâ sê sêu huăng-ìng gì hāi-chiĕng.
Uâ-lài sê hāi-dā̤ gì siŏh cṳ̄ng ngâing-gáuk-ngṳ̀, tàu duâi muōi nâung, chói duâi, bô gă ô iā ciĕng gì chói-kī, mò̤ lìng, tàu-dīng ô siŏh dèu chiŭ-chiŭ â̤ huák-guŏng lì hék-īng gì-tă dông-ŭk ké̤ṳk ĭ niăh lì siăh. Uā-lài bàng-siòng kók hāi-dā̤, iā ciēu siù-cūi, ó̤i déng-dâe̤ng gì sèng-hâu gĭng-siòng kó̤ ngṳ̀-chĭ lì bà. Găh Hók-ciŭ, uā-lài sê siŏh cṳ̄ng hāi-chiĕng, ô sèng-hâu háng-cê siā có̤ 畫來 (Lò̤-nguòng) hĕ̤k-chiā 話賽 (Lièng-gŏng), cṳ̆-méng ô gé có̤ bì-bà-ngṳ̀ (琵琶魚). Dṳ̀-kŭi Hók-gióng, uā-lài găh sié-gái iā-sâ̤ guók-gă, pī-ṳ̀ Nĭk-buōng, Să̤-băng-ngà, É-dâi-lé dēng, iâ sê sêu huăng-ìng gì hāi-chiĕng.
கடல்வாழ் உயிரிகளில் தூண்டில் மீன்களில் ஒரு சிறப்பு தன்மை உண்டு.இவை ஆங்கிலத்தில் Angler Fishes எனப்படும்.இதில் ஆண் மீன்கள், பெண் மீன்களை விட சிறியது.பெண் மீன்கள் தலையில் நீண்ட முன்புறத்தைப் பெற்றுள்ளன.ஆண் மீன்களிடம் இவை காணப்படுவதில்லை.ஆண் மீன்கள் மாபெரும் சோம்பேறிகள்.இவை தமது தேவைகளுக்கு பெண்மீன்களையே நம்பி வாழ்கின்றன.துணை ஏதும் கிடைக்கவில்லையெனில்,உணவு உண்ணாமலே உயிர் நீக்கும்.பெண் துணை கிடைக்கும் போது தனது பற்களை அதன் உடலில் பதிய வைத்து கொண்டு ஒட்டி வாழ்கிறது.பிறகு சிறிது சிறிதாக ஆண் மீனின் உடலில் மாற்றங்கள் ஏற்படுகின்றன.பெண் உடலின் தசையோடு ஆணின் தசை இணைந்து விடுகின்றது.ஆணின் நரம்பு மண்டல உறுப்புகள்,உணவு மண்டல உறுப்பகள் அழிந்து மறைகின்றன.இனப்பெருக்க உறுப்புகள் மட்டுமே எஞ்சியுள்ளன.ஒட்டுண்ணியாக பெண்ணோடு சேர்ந்து வாழ்கின்றது.சுவாச்சித்திற்கான ஆக்ஸிஜன் பெண்ணிடமிருந்தேப் பெற்றுக் கொள்கிறது.இனப்பெருக்கமும் நடைபெறுகிறது.தனது முழுத் தேவைகளையும் பெண்களிடமிருந்தேப் பெற்றுக்கொள்கிறது.உணவு உண்பதில் ஆண் தூண்டில் மீன்களைப் போல சோம்பேறி வேறு ஏதும் எதுவுமில்லை.[1][2]
கடல்வாழ் உயிரிகளில் தூண்டில் மீன்களில் ஒரு சிறப்பு தன்மை உண்டு.இவை ஆங்கிலத்தில் Angler Fishes எனப்படும்.இதில் ஆண் மீன்கள், பெண் மீன்களை விட சிறியது.பெண் மீன்கள் தலையில் நீண்ட முன்புறத்தைப் பெற்றுள்ளன.ஆண் மீன்களிடம் இவை காணப்படுவதில்லை.ஆண் மீன்கள் மாபெரும் சோம்பேறிகள்.இவை தமது தேவைகளுக்கு பெண்மீன்களையே நம்பி வாழ்கின்றன.துணை ஏதும் கிடைக்கவில்லையெனில்,உணவு உண்ணாமலே உயிர் நீக்கும்.பெண் துணை கிடைக்கும் போது தனது பற்களை அதன் உடலில் பதிய வைத்து கொண்டு ஒட்டி வாழ்கிறது.பிறகு சிறிது சிறிதாக ஆண் மீனின் உடலில் மாற்றங்கள் ஏற்படுகின்றன.பெண் உடலின் தசையோடு ஆணின் தசை இணைந்து விடுகின்றது.ஆணின் நரம்பு மண்டல உறுப்புகள்,உணவு மண்டல உறுப்பகள் அழிந்து மறைகின்றன.இனப்பெருக்க உறுப்புகள் மட்டுமே எஞ்சியுள்ளன.ஒட்டுண்ணியாக பெண்ணோடு சேர்ந்து வாழ்கின்றது.சுவாச்சித்திற்கான ஆக்ஸிஜன் பெண்ணிடமிருந்தேப் பெற்றுக் கொள்கிறது.இனப்பெருக்கமும் நடைபெறுகிறது.தனது முழுத் தேவைகளையும் பெண்களிடமிருந்தேப் பெற்றுக்கொள்கிறது.உணவு உண்பதில் ஆண் தூண்டில் மீன்களைப் போல சோம்பேறி வேறு ஏதும் எதுவுமில்லை.
உயிரியலில் சில உண்மைகள்;இராம.இலக்குமிநாராயணன்,சேகர் பதிப்பகம் https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Haplophryne_mollis_(female,_with_atrophied_male_attached).gif.png)
Galaaciif (Af-Ingiriis: Anglerfishes, Af-Carabi: أبو الشص) waa noocyada ugu waaweyn kaluunka bada, leh madax ballacsan iyo af ballaaran oo leh miciyo dhaadheer, madaxa waxaa ka taagab ul dheer oo afka ku leh wax iftiima oo layr la moodo, taasoo uu ku siro kaluunka yaryarka ah si uu ugaarto,[1] [2][3]
Galaaciifka ayaa ah kalluun la yaab leh, culamada ayaa ayaa sheegay wax la mida ilaa iyo hada inaysan arag, gaar ahaan kuwooda lab iyagoo markay tarmayaan isku dhajiya mida dhedig dheganaansho uu quudanayo dhiigeeda, dhediga ayaa leh dhirir gaaray labo mitir, iyo culays 45 kg, iyadoo labku mar walba uu ka yaryahay dhediga (100lb)[4][5]
kaluunka ayaa ah mid aad u khiyaano badan, Galaaciifka ayaa madaxa waxuu ku wataa ul dheer oo afka ku leh wax iftiima oo layr la moodo, taasoo uu ku siro kaluunka yaryarka ah si uu ugaarto, usha ayaa u ek maqaalinta lagu dabto kaluunka, afka hore waxaa ka laalaada wax iftiima taasoo ay ku soo yaacan kaluunka, isagoo ka faaiidaysta oo isla markaasna afka weyn kala qaada isagoo si deg deg leh u nuuga qadar weyn oo biyo ah taasoo u diida kaluunka yaryarka awood ayuga baxsadaan cuf jiidadkaas dhaqsashada leh ama xoog ay uga dabaashaan, ugaarsiga ka dib wuxuu aadaa hoos wuxuuna isku tuuraa carrada, isagoo qaybi muuqto qaybna ku aasa bacaad, waliba dabanaya wixii u soo dhawaada oo kaluun yaryar ah,umud}}
Gigantactis sp. (Gigantactinidae)
. PMID 20178642. doi:10.1186/1471-2148-10-58. Galaaciif (Af-Ingiriis: Anglerfishes, Af-Carabi: أبو الشص) waa noocyada ugu waaweyn kaluunka bada, leh madax ballacsan iyo af ballaaran oo leh miciyo dhaadheer, madaxa waxaa ka taagab ul dheer oo afka ku leh wax iftiima oo layr la moodo, taasoo uu ku siro kaluunka yaryarka ah si uu ugaarto,
The anglerfish are fish of the teleost order Lophiiformes (/ˌlɒfiɪˈfɔːrmiːz/).[1] They are bony fish named for their characteristic mode of predation, in which a modified luminescent fin ray (the esca or illicium) acts as a lure for other fish. The luminescence comes from symbiotic bacteria, which are thought to be acquired from seawater,[2][3] that dwell in and around the sea.
Some anglerfish are notable for extreme sexual dimorphism and sexual symbiosis of the small male with the much larger female, seen in the suborder Ceratioidei, the deep sea anglerfish. In these species, males may be several orders of magnitude smaller than females.[4]
Anglerfish occur worldwide. Some are pelagic (dwelling away from the sea floor), while others are benthic (dwelling close to the sea floor). Some live in the deep sea (such as the Ceratiidae), while others on the continental shelf, such as the frogfishes and the Lophiidae (monkfish or goosefish). Pelagic forms are most often laterally compressed, whereas the benthic forms are often extremely dorsoventrally compressed (depressed), often with large upward-pointing mouths.
A mitochondrial genome phylogenetic study suggested the anglerfishes diversified in a short period of the early to mid-Cretaceous, between 130 and 100 million years ago.[5]
FishBase,[1] Nelson,[6] and Pietsch[7] list 18 families, but ITIS[8] lists only 16. The following taxa have been arranged to show their evolutionary relationships.[4]
All anglerfish are carnivorous and are thus adapted for the capture of prey. Ranging in color from dark gray to dark brown, deep-sea species have large heads that bear enormous, crescent-shaped mouths full of long, fang-like teeth angled inward for efficient prey grabbing. Their length can vary from 2–18 cm (1–7 in), with a few types getting as large as 100 cm (39 in),[10] but this variation is largely due to sexual dimorphism, with females being much larger than males.[11] Frogfish and other shallow-water anglerfish species are ambush predators, and often appear camouflaged as rocks, sponges or seaweed.[12]
Angler fish have a flap, or the illicium, towards the distal end of their body on their first of two dorsal fins which extends to the snout and acts as a luring mechanism where prey will approach in a face-to-face manner.[13] The illicium is moved back and forth by five distinct pairs of muscles: namely the shorter erector and depressor muscles that dictate movement of the illicial bone, along with inclinator, protractor, and retractor muscles that aid motion of the pterygiophore.[14]
Specifically considering Ctyptopsaras couesii, this deep sea ceratioid anglerfish has unique rotational biomechanics in its musculature. The robust retractor and protractor muscles move in a winding pattern in opposite directions along the length of the pterygiophore, which exists in a deep longitudinal ridge along the skull.[14] Further, the long and thin inclinator of the deep sea ceratioid anglerfish allows for a distinctly wide range of anterior and posterior motion, assisting in the movement of the luring apparatus to aid in the ambush of prey.[14]
Most adult female ceratioid anglerfish have a luminescent organ called the esca at the tip of a modified dorsal ray (the illicium or fishing rod; derived from Latin ēsca, "bait"). The organ has been hypothesized to serve the purpose of luring prey in dark, deep-sea environments, but also serves to call males' attention to the females to facilitate mating.
The source of luminescence is symbiotic bacteria that dwell in and around the esca, enclosed in a cup-shaped reflector containing crystals, probably consisting of guanine. Anglerfish makes use of these symbiotic relationships with extracellular luminous bacteria.[15] Atypical of luminous symbionts that live outside of the host's cells, the bacteria found in the lure's of anglerfish are experiencing an evolutionary shift to smaller and less developed genomes (genomic reduction) assisted by transposon expansions.[15] Only a handful of luminescent symbiont species can associate with deep-sea anglerfishes.[3] In some species, the bacteria recruited to the esca are incapable of luminescence independent of the anglerfish, suggesting they have developed a symbiotic relationship and the bacteria are unable to synthesize all of the chemicals necessary for luminescence on their own. They depend on the fish to make up the difference. While females found within most anglerfish families have bioluminescence, there are exceptions including the Caulophrynidae and Neoceratiidae families.[16]
The bacterial symbionts are not found at consistent levels throughout stages of anglerfish development or throughout the different depths of the ocean.[17] Sequencing of larval organisms of the Ceratioidei suborder show an absence of bacterial symbionts, while sequencing of adult anglerfish showed higher levels of bioluminescent bacterial symbionts.[17] This correlates to the mesopelagic region having the highest levels of symbiont relationships in the anglerfish samples, as this is where adult anglerfish reside for most of their lives after their larval stage.[17] Electron microscopy of these bacteria in some species reveals they are Gram-negative rods that lack capsules, spores, or flagella. They have double-layered cell walls and mesosomes. A pore connects the esca with the seawater, which enables the removal of dead bacteria and cellular waste, and allows the pH and tonicity of the culture medium to remain constant. This, as well as the constant temperature of the bathypelagic zone inhabited by these fish, is crucial for the long-term viability of bacterial cultures.[18]
The light gland is always open to the exterior, so it is possible that the fish acquires the bacteria from the seawater. However, it appears that each species uses its own particular species of bacteria, and these bacteria have never been found in seawater. Haygood (1993) theorized that esca discharge bacteria during spawning and the bacteria are thereby transferred to the eggs.[18]
Some evidence shows that some anglerfish acquired their bioluminescent symbionts from the local environment. Genetic materials of the symbiont bacteria is found near the anglerfish, indicating that the anglerfish and their associated bacteria are most likely not evolved together and the bacteria take difficult journeys to enter the host.[3] In a study on Ceratioid anglerfish in the Gulf of Mexico, researchers noticed that the confirmed host-associated bioluminescent microbes are not present in the larval specimens and throughout host development. The Ceratioids likely acquired their bioluminescent symbionts from the seawater.[2] Photobacterium phosphoreum and members from kishitanii clade constitute the major or sole bioluminescent symbiont of several families of deep-sea luminous fishes.[19]
It is known that genetic makeup of the symbiont bacteria has undergone changes since they became associated with their host.[3] Compared to their free-living relatives, deep-sea anglerfish symbiont genomes are reduced in size by 50%. Reductions in amino acid synthesis pathways and abilities to utilize diverse sugars are found. Nevertheless, genes involved in chemotaxis and motility that are thought to be useful only outside the host are retained in the genome. Symbiont genome contains very high numbers of pseudogenes and show massive expansions of transposable elements. The process of genome reduction is still ongoing in these symbionts lineages, and the gene loss may lead to host dependence.[20]
In most species, a wide mouth extends all around the anterior circumference of the head, and bands of inwardly inclined teeth line both jaws. The teeth can be depressed so as to offer no impediment to an object gliding towards the stomach, but prevent its escape from the mouth.[21] The anglerfish is able to distend both its jaw and its stomach, since its bones are thin and flexible, to enormous size, allowing it to swallow prey up to twice as large as its entire body.[22]
In 2005, near Monterey, California, at 1,474 metres depth, an ROV filmed a female ceratioid anglerfish of the genus Oneirodes for 24 minutes. When approached, the fish retreated rapidly, but in 74% of the video footage, it drifted passively, oriented at any angle. When advancing, it swam intermittently at a speed of 0.24 body lengths per second, beating its pectoral fins in-phase. The lethargic behavior of this ambush predator is suited to the energy-poor environment of the deep sea.[23]
Another in situ observation of three different whipnose anglerfish showed unusual inverted swimming-behavior. Fish were observed floating inverted completely motionless with the illicium hanging down stiffly in a slight arch in front of the fish. The illicium was hanging over small visible burrows. It was suggested this is an effort to entice prey and an example of low-energy opportunistic foraging and predation. When the ROV approached the fish, they exhibited burst swimming, still inverted.[24]
The jaw and stomach of the anglerfish can extend to allow it to consume prey up to twice its size. Because of the limited amount of food available in the anglerfish's environment, this adaptation allows the anglerfish to store food when there is an abundance.[25]
The name "anglerfish" derives from the species' characteristic method of predation. Anglerfish typically have at least one long filament sprouting from the middle of their heads, termed the illicium. The illicium is the detached and modified first three spines of the anterior dorsal fin. In most anglerfish species, the longest filament is the first. This first spine protrudes above the fish's eyes and terminates in an irregular growth of flesh (the esca), and can move in all directions. Anglerfish can wiggle the esca to make it resemble a prey animal, which lures the anglerfish's prey close enough for the anglerfish to devour them whole.[26] Some deep-sea anglerfish of the bathypelagic zone also emit light from their esca to attract prey.[27]
Because anglerfish are opportunistic foragers, they show a range of preferred prey with fish at the extremes of the size spectrum, whilst showing increased selectivity for certain prey. One study examining the stomach contents of threadfin anglerfish off the Pacific coast of Central America found these fish primarily ate two categories of benthic prey: crustaceans and teleost fish. The most frequent prey were pandalid shrimp. 52% of the stomachs examined were empty, supporting the observations that anglerfish are low energy consumers.[28]
.gif)
Some anglerfish, like those of the Ceratiidae, or sea devils employ an unusual mating method.[29] Because individuals are locally rare, encounters are also very rare. Therefore, finding a mate is problematic. When scientists first started capturing ceratioid anglerfish, they noticed that all of the specimens were female. These individuals were a few centimetres in size and almost all of them had what appeared to be parasites attached to them. It turned out that these "parasites" were highly reduced male ceratioids. This indicates some taxa of anglerfish use a polyandrous mating system. In some species of anglerfish, fusion between male and female when reproducing is possible due to the lack of immune system keys that allow antibodies to mature and create receptors for T-cells.
Certain ceratioids rely on parabiotic reproduction. Free-living males and unparasitized females in these species never have fully developed gonads. Thus, males never mature without attaching to a female, and die if they cannot find one.[4] At birth, male ceratioids are already equipped with extremely well-developed olfactory organs that detect scents in the water. Males of some species also develop large, highly specialized eyes that may aid in identifying mates in dark environments. The male ceratioids are significantly smaller than a female anglerfish, and may have trouble finding food in the deep sea. Furthermore, growth of the alimentary canals of some males becomes stunted, preventing them from feeding. Some taxa have jaws that are never suitable or effective for prey capture.[30] These features mean the male must quickly find a female anglerfish to prevent death. The sensitive olfactory organs help the male to detect the pheromones that signal the proximity of a female anglerfish.
The methods anglerfish use to locate mates vary. Some species have minute eyes that are unfit for identifying females, while others have underdeveloped nostrils, making them unlikely to effectively find females by scent.[4] When a male finds a female, he bites into her skin, and releases an enzyme that digests the skin of his mouth and her body, fusing the pair down to the blood-vessel level.[31] The male becomes dependent on the female host for survival by receiving nutrients via their shared circulatory system, and provides sperm to the female in return. After fusing, males increase in volume and become much larger relative to free-living males of the species. They live and remain reproductively functional as long as the female lives, and can take part in multiple spawnings.[4] This extreme sexual dimorphism ensures that when the female is ready to spawn, she has a mate immediately available.[31] Multiple males can be incorporated into a single individual female with up to eight males in some species, though some taxa appear to have a "one male per female" rule.[4]
Symbiosis is not the only method of reproduction in anglerfish. In fact, many families, including the Melanocetidae, Himantolophidae, Diceratiidae, and Gigantactinidae, show no evidence of male symbiosis.[30] Females in some of these species contain large, developed ovaries and free-living males have large testes, suggesting these sexually mature individuals may spawn during a temporary sexual attachment that does not involve fusion of tissue. Males in these species also have well-toothed jaws that are far more effective in hunting than those seen in symbiotic species.[30]
Sexual symbiosis may be an optional strategy in some species of anglerfishes.[4] In the Oneirodidae, females carrying symbiotic males have been reported in Leptacanthichthys and Bertella—and others that were not still developed fully functional gonads.[4] One theory suggests the males attach to females regardless of their own reproductive development if the female is not sexually mature, but when both male and female are mature, they spawn then separate.[4]
One explanation for the evolution of sexual symbiosis is that the relatively low density of females in deep-sea environments leaves little opportunity for mate choice among anglerfish. Females remain large to accommodate fecundity, as is evidenced by their large ovaries and eggs. Males would be expected to shrink to reduce metabolic costs in resource-poor environments and would develop highly specialized female-finding abilities. If a male manages to find a female, then symbiotic attachment is ultimately more likely to improve life-time fitness relative to free living, particularly when the prospect of finding future mates is poor. An additional advantage to symbiosis is that the male's sperm can be used in multiple fertilizations, as he always remains available to the female for mating. Higher densities of male-female encounters might correlate with species that demonstrate facultative symbiosis or simply use a more traditional temporary contact mating.[32]
The spawn of the anglerfish of the genus Lophius consists of a thin sheet of transparent gelatinous material 25 cm (10 in) wide and greater than 10 m (33 ft) long.[33] Such an egg sheet is rare among fish. The eggs in this sheet are in a single layer, each in its own cavity. The spawn is free in the sea. The larvae are free-swimming and have the pelvic fins elongated into filaments.[21]
Northwest European Lophius species are listed by the ICES as "outside safe biological limits".[34] Additionally, anglerfish are known to occasionally rise to the surface during El Niño, leaving large groups of dead anglerfish floating on the surface.[34]
In 2010, Greenpeace International added the American angler (Lophius americanus), the angler (Lophius piscatorius), and the black-bellied angler (Lophius budegassa) to its seafood red list—a list of fish commonly sold worldwide with a high likelihood of being sourced from unsustainable fisheries.[35]
One family, the Lophiidae, is of commercial interest with fisheries found in western Europe, eastern North America, Africa, and East Asia. In Europe and North America, the tail meat of fish of the genus Lophius, known as monkfish or goosefish (North America), is widely used in cooking, and is often compared to lobster tail in taste and texture.
In Africa, the countries of Namibia and the Republic of South Africa record the highest catches.[36] In Asia, especially Japan, monkfish liver, known as ankimo, is considered a delicacy.[37] Anglerfish is especially heavily consumed in South Korea, where it is featured as the main ingredient in dishes such as Agujjim.
Anglerfish appear in the fossil record as follows:[38][39][40][41]
(A) Centrophryne spinulosa, 136 mm SLThe anglerfish are fish of the teleost order Lophiiformes (/ˌlɒfiɪˈfɔːrmiːz/). They are bony fish named for their characteristic mode of predation, in which a modified luminescent fin ray (the esca or illicium) acts as a lure for other fish. The luminescence comes from symbiotic bacteria, which are thought to be acquired from seawater, that dwell in and around the sea.
Some anglerfish are notable for extreme sexual dimorphism and sexual symbiosis of the small male with the much larger female, seen in the suborder Ceratioidei, the deep sea anglerfish. In these species, males may be several orders of magnitude smaller than females.
Anglerfish occur worldwide. Some are pelagic (dwelling away from the sea floor), while others are benthic (dwelling close to the sea floor). Some live in the deep sea (such as the Ceratiidae), while others on the continental shelf, such as the frogfishes and the Lophiidae (monkfish or goosefish). Pelagic forms are most often laterally compressed, whereas the benthic forms are often extremely dorsoventrally compressed (depressed), often with large upward-pointing mouths.
Los Lophiiformes son un orden de peces teleósteos de enorme boca, piel desnuda, aletas carentes de espinas, y aletas pectorales sostenidas por un corto brazo. Comprenden dos familias importantes, lofidos[1] y antenaridos, que incluyen el género Lophius, al que pertenece una especie muy apreciada en la gastronomía, el rape (Lophius piscatorius).
Los Lophiiformes tienen enormes cabezas, anchas, chatas y deprimidas, con el resto del cuerpo como si fuera un apéndice. Pueden crecer hasta 2 m; lo más común es hasta 90 cm. Su máximo peso es de 30 kg.
La mayoría son abisales, pero hay varias familias que tienen representantes de aguas superficiales, como los peces sapo (familia Antennariidae). Ejs. de otras familias que viven en aguas superficiales son los Lophiidae y los Ogcocephalidae. Esas familias también tienen representantes de aguas profundas, que pertenecen a la superfamilia Ceratioidea.
Los Lophiiformes fueron unidos con los Batrachoidiformes para formar el orden de los pediculados (Pediculati) por Regan en 1912 pero se retractó en 1926. Desde entonces, la opinión corregida ha sido aceptada.[2] En consecuencia, no se debe usar ni pediculados ni Pediculati para referirse a estos.
Este orden es conocido por su característico método predador.
Poseen una especie de señuelo para atraer a sus presas, compuesto por un apéndice sobre la cabeza (en general el primer radio espinoso de la primera aleta dorsal modificado, pero pueden ser los 3 primeros) con un ensanchamiento en su extremo libre (el esca ?),[3] movible en todas direcciones. De este modo el esca puede atraer a otros peces lo suficientemente cerca para ser engullidos en un rápido movimiento. Muchos viven principalmente en el océano abisal, zona afótica, donde el agua es tan profunda que nada de luz solar penetra para la fotosíntesis, por lo que estos predadores poseen señuelos bioluminiscentes (vía simbiosis bacteriales). En una adaptación vinculante, los Lophiiformes son grisáceos, pardos oscuros o negros, invisibilizándose y haciendo aparecer sólo el adminísculo luminiscente.[4]
La ancha boca se extiende en la circunferencia anterior de la cabeza, y ambas mandíbulas están armadas con bandas de largos y puntiagudos dientes, inclinados hacia adentro, y hasta los puede mover algo hacia adentro para no ofrecer impedimento al tragado, y prevenir cualquier escape desde su boca. Pueden además distender sus mandíbulas y estómago (sus huesos son delgados y flexibles) a enormes proporciones, pudiendo engullir una presa dos veces más larga que su cuerpo.
Algunas especies bentónicas (viven en la base del océano) tienen "patas" en el pectoral y las usan para "caminar" por el suelo del océano.
Los huesos pectorales y ventrales están articulados para funcionar a modo de pies, moviéndose o aún caminando, por el fondo arenoso y/o con pastos. Alrededor de su cabeza y también de su cuerpo, la piel tiene apéndices aparentando pequeños trozos de pastos marinos, una estructura que, combinada con su extraordinaria facultad de mimetizar el color de su cuerpo con su entorno mejora su habilidad como predador.
Algunos lofiformes tienen un sorprendente método de apareamiento: Como los individuos son escasos y doblemente difícil de encontrarlos por su mimetismo, hallar compañero es un problema. Cuando se los comenzó a estudiar y capturar, se encontraban exclusivamente hembras. Esos individuos tenían poco tamaño, y todos tenían unos parásitos adosados a ellos. No se supo qué eran, hasta descubrir que esos "parásitos" eran los ceratioidos machos.
Cuando un macho de esas especies sale del huevo, ya está equipado con un olfato extremadamente desarrollado para detectar aromas en el agua. Su aparato digestivo se va atrofiando, con lo que son incapaces de vivir independientemente. Deben encontrar una hembra rápidamente, o sus reservas se agotan y muere. Los órganos sensibles olfatorios le ayudan a detectar las feromonas que señalan la proximidad de una hembra. Cuando la halla, se pega a su flanco, y segrega una enzima que digiere la piel donde toca, y su boca se fusiona con la hembra a nivel de vasos sanguíneos. El macho luego se atrofia para tener solamente las dos gónadas y emitir semen en respuesta a las hormonas en la sangre de la propia hembra, indicando la presencia de un óvulo a fecundar. Este es un ejemplo extremo de dimorfismo sexual. Así, siempre la hembra tiene al macho listo para fecundar.[4]
Los huevos de los lophiiformes son muy singulares. Es una fina película de material gelatinoso transparente de 50 a 75 cm de ancho y de 6 a 7,5 m de largo. Los huevos están en unicapas, y cada uno en su propia cavidad. los huevos se liberan en el mar. Las larvas nadan libremente y tienen su pelvis alargada en filamentos.
En Europa, la cola es muy usada en cocina y comparada con la langosta en sabor y textura. A veces es llamada "langosta de los pobres." Es una especialidad culinaria en ciertos países asiáticos. En Japón cada pescado se vende en USD $ 150. El hígado solo, considerado una "delicatessen", puede costar USD $ 100.
Existen 18 familias en este orden, agrupadas en tres subórdenes:[1][5]
Datos: Q206948
Multimedia:
Especies: Lophiiformes
Los Lophiiformes son un orden de peces teleósteos de enorme boca, piel desnuda, aletas carentes de espinas, y aletas pectorales sostenidas por un corto brazo. Comprenden dos familias importantes, lofidos y antenaridos, que incluyen el género Lophius, al que pertenece una especie muy apreciada en la gastronomía, el rape (Lophius piscatorius).
Los Lophiiformes tienen enormes cabezas, anchas, chatas y deprimidas, con el resto del cuerpo como si fuera un apéndice. Pueden crecer hasta 2 m; lo más común es hasta 90 cm. Su máximo peso es de 30 kg.
La mayoría son abisales, pero hay varias familias que tienen representantes de aguas superficiales, como los peces sapo (familia Antennariidae). Ejs. de otras familias que viven en aguas superficiales son los Lophiidae y los Ogcocephalidae. Esas familias también tienen representantes de aguas profundas, que pertenecen a la superfamilia Ceratioidea.
Los Lophiiformes fueron unidos con los Batrachoidiformes para formar el orden de los pediculados (Pediculati) por Regan en 1912 pero se retractó en 1926. Desde entonces, la opinión corregida ha sido aceptada. En consecuencia, no se debe usar ni pediculados ni Pediculati para referirse a estos.
Lofiforme (Lophiiformes) arrain hezurdunen ordena da.[1] Mundu osoko ur gazitan bizi dira, batzuk bentonikoak eta besteak peliagikoak izanik.
FishBasek, Nelsonek, eta Pietschek[2] ordenak 18 familia dituela diote, baina ITISek 16 baino ez direla dio. Hona hemen bere sailkapena
Hona hemen zenbait generoen bilakaera:[3]
Lofiforme (Lophiiformes) arrain hezurdunen ordena da. Mundu osoko ur gazitan bizi dira, batzuk bentonikoak eta besteak peliagikoak izanik.
Krottikalat (Lophiiformes) on viuhkaeväisten kalojen lahko, josta tunnetaan yli 300 lajia, jotka on jaettu 18 heimoon. Useimmat krottikalat ovat syvänmeren kaloja, mutta lahkoon kuuluu myös trooppisten koralliriuttojen matalikoilla eläviä lajeja. Syvänveden lajit ovat pelagisia, riutoilla elävät pohjakaloja.
Tyypillistä krottikaloille on selkäevän etumaisen ruodon muuntuminen saaliin houkuttimena toimivaksi "ongeksi ja syötiksi". Tämä piikkimäinen eväruoto (illicum) sijaitsee muista erillään aivan kalan kuonon päällä. Rintaevät ovat jokseenkin raajamaiset, ja vatsaevät sijaitsevat rintaevien etupuolella tai puuttuvat kokonaan.
Krottikalojen koko vaihtelee kuudesta sentistä 1,2 metriin.
Krottikalat (Lophiiformes) on viuhkaeväisten kalojen lahko, josta tunnetaan yli 300 lajia, jotka on jaettu 18 heimoon. Useimmat krottikalat ovat syvänmeren kaloja, mutta lahkoon kuuluu myös trooppisten koralliriuttojen matalikoilla eläviä lajeja. Syvänveden lajit ovat pelagisia, riutoilla elävät pohjakaloja.
Tyypillistä krottikaloille on selkäevän etumaisen ruodon muuntuminen saaliin houkuttimena toimivaksi "ongeksi ja syötiksi". Tämä piikkimäinen eväruoto (illicum) sijaitsee muista erillään aivan kalan kuonon päällä. Rintaevät ovat jokseenkin raajamaiset, ja vatsaevät sijaitsevat rintaevien etupuolella tai puuttuvat kokonaan.
Krottikalojen koko vaihtelee kuudesta sentistä 1,2 metriin.
Les Lophiiformes, souvent appelés poissons-pêcheurs, sont un ordre de poissons marins benthiques. Il s'agit de poissons osseux ayant un mode de prédation caractéristique : la première épine de la nageoire dorsale, appelée illicium ou « tige », est surmontée de l’esca ou « leurre », leur permettant d’attirer des proies.
Les poissons lophiiformes (du grec « lophos », crête) sont caractérisés par des morphologies plus ou moins difformes, par une ouverture branchiale de petite taille en forme de tube, et par la première vertèbre soudée au crâne[1]. De nombreux genres sont caractérisés par la modification de la première épine dorsale (l’illicium), libre et modifiée en un leurre (esca)[1] qui attire les proies vers la bouche et permet une chasse à l'affût. Chez les espèces benthiques (vivant posées sur le fond), les nageoires pectorales sont transformées en sortes de « pattes » charnues, permettant de bondir sur une proie. Tous sont marins, et comportent notamment les antennaires (poissons-crapauds, poissons-grenouilles, poissons-pêcheurs) et les baudroies, mais aussi un bon nombre de familles abyssales.
La plupart des espèces abyssales de cet ordre se reproduisent de manière tout à fait étonnante. Puisque les individus sont vraisemblablement épars, et les rencontres donc probablement rares, trouver un(e) partenaire est sûrement problématique[2]. Lorsque les scientifiques ont capturé pour la première fois des Lophiiformes, ils remarquèrent que tous les spécimens étaient des femelles. Ces individus mesuraient quelques centimètres et la plupart semblaient avoir des parasites leur étant attachés. Il s'est avéré que ces « parasites » étaient les restes de Lophiiformes mâles.
À la naissance, les Lophiiformes mâles sont pourvus d'organes olfactifs pouvant détecter de faibles doses de phéromones dans l'eau. Ils ne vivent que pour trouver une femelle avec qui s'accoupler. Beaucoup plus petits que les femelles, ils ont des problèmes pour se nourrir dans les eaux profondes. Cela les oblige à trouver rapidement une femelle Lophiiforme pour ne pas mourir. Quand le mâle a détecté une femelle[2], il mord dans sa peau, et libère une enzyme qui digère la peau de sa bouche ainsi que celle de la partie du corps de la femelle qu'il a mordue, les fusionnant ainsi jusqu'au niveau des vaisseaux sanguins[2],[3]. Le mâle dépérit ensuite progressivement, d'abord en perdant ses organes digestifs, puis son cerveau, son cœur, ses yeux, et finalement, il n'en subsiste plus qu'une paire de gonades[4],[5], libérant du sperme en réponse aux hormones véhiculées par le sang de la femelle. Une fois la fusion effectuée, cet extrême dimorphisme sexuel assure à la femelle, lorsqu'elle est prête à pondre, de disposer d'un « partenaire », et même généralement plusieurs, immédiatement disponible[6].
La ponte du Lophiiforme (genre Lophius) consiste en une fine couche d'une matière transparente et gélatineuse de 60 à 90 centimètres de long, et de 7 à 9 centimètres de large. Les œufs présents dans cette fine couche sont disposés en une seule épaisseur, chacun étant dans sa propre cavité. La ponte est abandonnée en pleine eau. A l'éclosion les larves nagent librement et sont dotées de nageoires ventrales élongées en filaments. De tels œufs disposés en couches sont rares dans le monde aquatique.
Pour la première fois, en 2018, un accouplement a pu être filmé, en gros plan[7].
Selon World Register of Marine Species (2 mai 2016)[8], cet ordre compte 18 familles :
Gigantactis sp. (Gigantactinidae).
Les Lophiiformes, souvent appelés poissons-pêcheurs, sont un ordre de poissons marins benthiques. Il s'agit de poissons osseux ayant un mode de prédation caractéristique : la première épine de la nageoire dorsale, appelée illicium ou « tige », est surmontée de l’esca ou « leurre », leur permettant d’attirer des proies.
Os lofiiformes ou lofiformes (Lophiiformes) son unha orde de peixes teleósteos, da superorde dos paracantopterixios (Paracanthopterygii).
Son peixes mariños, normalmente de augas pouco profundas, areosas e limosas. Inclúe especies tan coñecidas e apreciadas como o peixe sapo ou rabada.
Adoitan teren cabezas enormes, anchas, chatas e deprimidas dorsoventralmente, co resto do corpo reducido como se fose un apéndice da cabeza. A boca tamén é desproporcionadamente grande, con longos e puntiagudos dentes dirixidos cara a atrás. As mandíbulas e o estómago son distendibles, o que lles permite tragar peixes máis grandes ca eles. Poden alcanzar tamaños de ata 2 m e pesos máximos de 30 kg.
A pel é núa. As aletas carecen de espiñas e as pectorais están sostidas pou un curto brazo. Esta característica explica o nome de pediculados (Pediculati) co que tamén se coñece esta orde. Con estas "patas", as especies bentónicas son quen de "camiñar" polo chan do océano.
Resulta característica a modificación que sofre a primeira aleta dorsal: o primeiro ou primeiros raios espiñosos transfórmanse nun apéndice filiforme, rematado por un ensanchamento carnoso, que lles serve para atraer as presas e podelas enviar para a boca, nun rápido movemento, cando están próximas.[1]
Xeralmente son peixes abisais que viven en augas tan profundas que non existe luz, polo que algunhas especies hainos que desenvolven órganos bioluminiscentes.
Divídense en tres subordes, con 16 familias:[2][3]
Os lofiiformes ou lofiformes (Lophiiformes) son unha orde de peixes teleósteos, da superorde dos paracantopterixios (Paracanthopterygii).
Son peixes mariños, normalmente de augas pouco profundas, areosas e limosas. Inclúe especies tan coñecidas e apreciadas como o peixe sapo ou rabada.
Udičarke (Lophiiformes) su red riba u razredu zrakoperki (Actinopterygii).
Ove ribe nose naziv po kožnom nastavku prve leđne peraje poviše usta koja izgleda poput mamca za lov na ribe, što u stvari i jeste, jer sa njime mame plijen. Ovaj svjetleći mamac ispunjen je bakterijama koje proizvode svjetlo.
Ribe udičarke žive pri morskom dnu, a odlikuju se i velikom glavom koja uzauzima veći dio tijela, velikim ustima i zubima. Najpoznatija
Porodica Lophiidae ili grdobinki jedina je zastupljena u Jadranu.
Red se sastoji od 18 porodica:[1]
Udičarke (Lophiiformes) su red riba u razredu zrakoperki (Actinopterygii).
Ove ribe nose naziv po kožnom nastavku prve leđne peraje poviše usta koja izgleda poput mamca za lov na ribe, što u stvari i jeste, jer sa njime mame plijen. Ovaj svjetleći mamac ispunjen je bakterijama koje proizvode svjetlo.
Ribe udičarke žive pri morskom dnu, a odlikuju se i velikom glavom koja uzauzima veći dio tijela, velikim ustima i zubima. Najpoznatija
Porodica Lophiidae ili grdobinki jedina je zastupljena u Jadranu.
Lophiiformes (bahasa Inggris: Monkfish, Goosefish, Anglerfish) atau Ikan Sungut Ganda adalah ordo ikan bertulang sejati yang umumnya hidup di laut dalam. Habitatnya di Samudra Arktik, Samudra Pasifik, Samudra Hindia, Samudra Atlantik, dan Laut Mediterania. Ikan dari ordo Lophiiformes terlihat mencolok dengan bagian kepala yang besar dan lebar.
Lophiiformes adalah ikan karnivora, mulutnya besar dan bergigi. Ikan dari ordo Lophiiformes ini menyelam hingga ke dasar laut dan agar bisa menyerang ikan lain, mulutnya sedikit menghadap ke atas. Di bagian atas mulut terdapat antena yang bisa digerak-gerakkan sebagai umpan untuk menarik perhatian mangsa. Lophiiformes sering juga naik ke permukaan laut untuk menyerang burung laut.
Lophiiformes (bahasa Inggris: Monkfish, Goosefish, Anglerfish) atau Ikan Sungut Ganda adalah ordo ikan bertulang sejati yang umumnya hidup di laut dalam. Habitatnya di Samudra Arktik, Samudra Pasifik, Samudra Hindia, Samudra Atlantik, dan Laut Mediterania. Ikan dari ordo Lophiiformes terlihat mencolok dengan bagian kepala yang besar dan lebar.
Lophiiformes adalah ikan karnivora, mulutnya besar dan bergigi. Ikan dari ordo Lophiiformes ini menyelam hingga ke dasar laut dan agar bisa menyerang ikan lain, mulutnya sedikit menghadap ke atas. Di bagian atas mulut terdapat antena yang bisa digerak-gerakkan sebagai umpan untuk menarik perhatian mangsa. Lophiiformes sering juga naik ke permukaan laut untuk menyerang burung laut.
Kjaftagelgjur (fræðiheiti: Lophiiformes) eru ættbálkur mestmegnis djúpsjávarfiska, þótt sumar ættir, eins og t.d. froskfiskar, lifi aðeins á grunnsævi.
Einkenni á kjaftagelgjum er sú veiðiaðferð sem þær beita og felst í því að fyrsti geislinn í bakugga fiskanna hefur breyst í langan sprota sem stendur uppúr höfði fisksins milli augnanna og er með þykkan sepa á endanum sem fiskurinn hreyfir til eins og agn til að laða bráðina að. Þar sem flestar tegundir kjaftagelgja lifa í undirdjúpunum þar sem sólarljósið nær ekki að veita birtu er agnið lýst upp með lífljómun frá bakteríum sem lifa í samlífi með fisknum.
I lofiformi (Lophiiformes) sono un ordine di pesci[1] marini, perlopiù abissali.
Sono pesci predatori caratterizzati da una grande testa (che ricopre da 1/3 a metà del loro corpo) con una bocca ampia, fornita di numerosi denti appuntiti, e una sorta di appendice carnosa o antenna mobile presente sulla fronte (il cosiddetto illicio) che emana della luce naturale (questo fenomeno, presente anche nelle lucciole, si chiama bioluminescenza) per attirare l'attenzione delle "prede curiose" di cui si cibano. Hanno tutti sia lo scheletro che la pelle, sono privi di squame e le loro pinne sono di foggia differente rispetto a quelle della maggior parte dei pesci. Molti di questi pesci presentano un apparato digerente elastico (che permette a loro di ingoiare prede anche più grandi di loro). Generalmente i lofiformi hanno un corpo di forma schiacciata oppure tarchiata e le loro dimensioni (in età adulta) sono, per buona parte dei membri di tale ordine, medio-piccole (intorno ai 3-20 cm di lunghezza), mentre la famosa rana pescatrice può arrivare (in casi eccezionali) sui 2 m di lunghezza e pesare oltre i 50 kg.
Per quanto riguarda il loro dimorfismo sessuale le femmine di tutte quante le specie sono più grandi dei maschi; nel caso del melanoceto, per esempio, la femmina può raggiungere i 18 cm di lunghezza e il maschio adulto non supera i 3.
Vivono in tutti gli oceani, da 20 ad oltre 1000 metri di profondità, dove la luce del sole è assente (nei cosiddetti abissi marini). Non si conosce con esattezza se quest'ordine di pesci sia molto numerosa, in quanto l'uomo ha finora esplorato una minima parte dell'ambiente marino.
I lofiformi sono predatori di natura, nutrendosi di qualsiasi forma di vita gli capiti a tiro, prevalentemente piccoli pesci di profondità. Talvolta, se costretti, sono soggetti al cannibalismo per sopravvivere. Solitamente non attaccano l'uomo, in quanto incapace di scendere fino a tali profondità senza l'ausilio di sottomarini, e pare che questi pesci non si interessino alla vista di tali mezzi di trasporto, preferendo aggirarsi in cerca di una preda facile.
I lofiformi sono animali ovipari, cioè che depongono uova.
I maschi, sebbene possano comportarsi come parassiti delle femmine, in realtà si avvinghiano alle suddette in modo anche non violento. Il maschio preleva parte del suo nutrimento dal ventre della femmina, mentre questa riceve dal primo un continuo flusso di sperma.
Le uova sono raccolte in una specie di nastro gelatinoso e vengono lasciate in acque poco profonde, al sicuro dalla maggior parte di altri predatori. Una volta schiuse, dalle uova fuoriescono dei neonati già formati che, guidati dall'istinto, si inoltrano nei loro territori.
L'ordine dei lofiformi contiene circa 322 specie, divise in 65 generi e 18 famiglie.
I lofiformi (Lophiiformes) sono un ordine di pesci marini, perlopiù abissali.
Velniažuvės, kojapelekės žuvys (Lophiiformes) – stipinpelekių žuvų būrys. Gyvena jūros dugne. Galva didelė, liemuo trumpas. Plaukimo pūslė uždara. Paprastai ropoja gruntu pasistūmėdamos pakitusiais krūtininiais pelekais. Šie pelekai pasidavę toli atgal, turi pailgėjusią siaurą pamatinę dalį ir lankstosi per vidurį, kaip sausumos stuburinių kojos. Pilviniai pelekai būna priešais krūtininius. Pirmasis galvos srityje esantis laisvas nugarinio peleko spindulys virtęs ilga meškere grobiui prisivilioti. Gyvenančių didesnėje gelmėje šio būrio žuvų tokios meškerės gale kartais būna žibintas.
Būryje 18 šeimų, apie 200 rūšių.
Velniažuvės, kojapelekės žuvys (Lophiiformes) – stipinpelekių žuvų būrys. Gyvena jūros dugne. Galva didelė, liemuo trumpas. Plaukimo pūslė uždara. Paprastai ropoja gruntu pasistūmėdamos pakitusiais krūtininiais pelekais. Šie pelekai pasidavę toli atgal, turi pailgėjusią siaurą pamatinę dalį ir lankstosi per vidurį, kaip sausumos stuburinių kojos. Pilviniai pelekai būna priešais krūtininius. Pirmasis galvos srityje esantis laisvas nugarinio peleko spindulys virtęs ilga meškere grobiui prisivilioti. Gyvenančių didesnėje gelmėje šio būrio žuvų tokios meškerės gale kartais būna žibintas.
Ikan Pemancing ialah sejenis ikan bertulang dalam order Lophiiformes. Ia menarik perhatian mangsanya dengan menggunakan ketumbuhan panjang di hadapan kepalanya yang menyerupai pancing.
De vinarmigen of armvinnigen (Lophiiformes, verouderd: Pediculati) vormen een orde van straalvinnige vissen.
De vinarmigen hebben een relatief zeer grote kop waarbij de rest van het lijf in het niet lijkt te vallen. De vissen kunnen een lengte van 200 centimeter krijgen, maar gewoonlijk worden ze ongeveer 90 centimeter lang. Het maximaal geregistreerde gewicht is 30 kg.
Vinarmigen zijn meestal diepzeevissen, hoewel sommige families ook in ondieper water worden aangetroffen. Soorten uit de familie voelsprietvissen (Antennariidae) worden bijvoorbeeld alleen in ondiep water aangetroffen. Ook sommige soorten uit de familie zeeduivels (Lophiidae) en de familie vleermuisvissen (Ogcocephalidae) worden in ondiep water aangetroffen.
De vinarmigen hebben een typische jachtmethode. Ze bezitten drie voelsprieten die aan het midden van zijn kop zijn bevestigd, het zijn verplaatste en gemuteerde stralen van de rugvin en hebben vleesachtig uiteinde. De sprieten kunnen in alle richtingen bewogen worden zodat ze lijken op een prooidiertje. Op deze manier lokt de vis zijn prooi die bij aanraking van de spriet in een reflex door de vis wordt opgeslokt. De meeste vinarmigen leven in de diepzee op een diepte beneden 0,9 km, te diep voor zonlicht om door te dringen. De vissen die op deze diepte leven gebruiken bioluminescentie door middel van in symbiose levende bacteriën voor het lokken van de prooi. De kaken van de brede bek hebben banden van lange puntige tanden die naar binnen gericht zijn. De vis heeft buigzame botten, waardoor het prooien kan opslokken die twee keer zo groot zijn als de vis zelf is. Sommige bodemvissen hebben armachtige vinnen, waarmee de vis over de oceaanbodem kan lopen. Hieraan is de Nederlandse naam voor de orde te danken. Sommige soorten hebben uitsteeksels die lijken op zeewier waarmee ze zich kunnen camoufleren. De armvinnigen hebben een unieke methode van voortplanting.
Omdat sommige soorten zeldzaam zijn, is een ontmoeting van twee gelijksoortige, volwassen en geslachtsverschillende exemplaren dat ook. Alle gevangen exemplaren bleken altijd vrouwtjes te zijn, die bijna allemaal 'parasieten' bij zich leken te dragen. Dit bleken overblijfselen van mannelijke geslachtsorganen te zijn. Wanneer een mannetje uitkomt heeft deze een zeer sterk ontwikkeld reukorgaan. De mannetjes hebben geen spijsverteringsstelsel en kunnen zich dus niet onafhankelijk voeden. Hiervoor gaan ze snel op zoek naar een vrouwelijk exemplaar. Hij kan een vrouwtje vinden door zijn reukorgaan dat een bepaald feromoon kan oppikken. Hij bijt haar in de zij en daarbij komt een enzym vrij dat de huid van zijn bek en haar lichaam verteert. De bloedvaten van het vrouwtje en mannetje fuseren, waarbij het mannetje zijn voeding binnenkrijgt. Het mannetje verwordt tot niet veel meer dan een gonade (geslachtsklier) en reageert op hormonen in het bloed van het vrouwtje die aangeven wanneer een ei vrijkomt door sperma uit te scheiden. Deze vis is een extreem voorbeeld van seksueel dimorfisme.
De dril van de vinarmigen is ook opmerkelijk. Het bestaat uit een dunne laag van doorzichtig gelatine-achtig materiaal van 60 tot 90 centimeter breed en 7,5 tot 9 meter lang. De eieren in de laag zitten elk in een kleine holte en de dril ligt vrij in het water.
In Europa wordt het vlees van de staart gebruikt in de keuken en is te vergelijken met de staart van de kreeft qua smaak en textuur. De armvinnige is een specialiteit in sommige Aziatische landen. In Japan kan elke vis tot $150 opleveren, waarbij de lever zelf alleen al $100 kan kosten.
De volgende families worden onderscheiden:[1]
De vinarmigen of armvinnigen (Lophiiformes, verouderd: Pediculati) vormen een orde van straalvinnige vissen.
Marulkar er ein orden beinfisk som lever i havet. Det er beskrive 265 ulike artar på verdsbasis, dei fleste av desse er djuphavsartar frå varme strok. I Noreg er det berre breiflabben som kjem jamleg føre, i tillegg har sargassoulken vorte observert èin gong.
Fisk som reknast til marulkane lever på ein av tre ulike måtar: Nokre artar sym nær botnen, andre lever i tilknyting til drivande tang og atter andre lever på djupt vatn. Felles for dei fleste artane er at første finnestrålen i ryggfinnen er omdanna til ei slags «fiskestong»; ein kjøtfull flik som trekkjer til seg småfisk marulken kan eta. Hjå djupvassartane er det ofte lysorgan i fiskestonga.
Marulkane er lettast å kjenna att på fiskestonga, som er til stades hjå dei aller fleste artane. Denne er delt opp i «stong» og «agn», og er omdanna frå første finnestrålen i ryggfinnen. Bukfinnane manglar eller sit framfor brystfinnane, noko som er eit teikn på skyldskap med torskefiskane.
Opninga til gjellekammeret sit anten ved eller bak basis for brystfinnane, ved sjeldsynte høve kan ho òg sitja delvis framfor dei. Artar med symjeblære har ikkje samband mellom denne og svelget.
Marulkar er ein orden beinfisk som lever i havet. Det er beskrive 265 ulike artar på verdsbasis, dei fleste av desse er djuphavsartar frå varme strok. I Noreg er det berre breiflabben som kjem jamleg føre, i tillegg har sargassoulken vorte observert èin gong.
Fisk som reknast til marulkane lever på ein av tre ulike måtar: Nokre artar sym nær botnen, andre lever i tilknyting til drivande tang og atter andre lever på djupt vatn. Felles for dei fleste artane er at første finnestrålen i ryggfinnen er omdanna til ei slags «fiskestong»; ein kjøtfull flik som trekkjer til seg småfisk marulken kan eta. Hjå djupvassartane er det ofte lysorgan i fiskestonga.
Marulker (Lophiiformes) er en gruppe piggfinnede fisker. Marulker finnes i mange forskjellige former og fasonger. Hos de fleste artene har den fremste finnestrålen i første ryggfinnen blitt omdannet til et "fiskeredskap" som de bruker for å lokke til seg byttedyr. De fleste artene er bunnfisker og holder til på dypt vann, enkelte ned mot 2500 m.
Langs norskekysten er det bare breiflabb i breiflabbfamilien som er vanlig. En sjelden gang blir det også observert sargassoulke som er en art i gruppen sargassoulker.
Kladogrammet under viser slektskapsforholdene mellom delgruppene av marulker.[1]
Lophiiformes
Marulker (Lophiiformes) er en gruppe piggfinnede fisker. Marulker finnes i mange forskjellige former og fasonger. Hos de fleste artene har den fremste finnestrålen i første ryggfinnen blitt omdannet til et "fiskeredskap" som de bruker for å lokke til seg byttedyr. De fleste artene er bunnfisker og holder til på dypt vann, enkelte ned mot 2500 m.
Langs norskekysten er det bare breiflabb i breiflabbfamilien som er vanlig. En sjelden gang blir det også observert sargassoulke som er en art i gruppen sargassoulker.
Multimedia w Wikimedia Commons Żabnicokształtne[2], nogopłetwe[3] (Lophiiformes) – rząd morskich ryb promieniopłetwych (Actinopterygii), charakteryzujących się wielką paszczą i obecnością wiciowatego wabika umieszczonego na głowie ryby. W zapisie kopalnym znane są z morskich osadów dolnego oceanu. Współcześnie występują w wodach oceanicznych strefy tropikalnej, subtropikalnej i umiarkowanej.
Ciało większości żabnicokształtnych jest spłaszczone grzbietobrzusznie. Duża głowa zakończona szeroko rozwierającą się paszczą uzbrojoną w ostre zęby. Płetwy piersiowe zostały przekształcone w narząd ruchu umożliwiający pełzanie po dnie lub kępach roślin. Pierwszy promień płetwy grzbietowej niemal wszystkich gatunków znajduje się na głowie. Jest przekształcony w elastyczną wić (illicium) zakończoną wabikiem (esca), o różnym kształcie i budowie. Narząd ten wykorzystywany jest do wabienia ofiary. Znajdują się w nim narządy dotyku. U wielu gatunków brak płetw brzusznych. Otwory skrzelowe znajdują się zwykle za lub poniżej podstawy płetw piersiowych. Pęcherz pławny zamknięty lub nie występuje. Brak żeber i kości śródkruczej.
Samiec Photocorynus spiniceps z rodziny Linophrynidae jest jednym z najmniejszych kręgowców świata. Osiąga zaledwie 1 cm długości (samice tego gatunku są większe – osiągają ok. 4 cm).
Rodziny zaliczane do żabnicokształtnych grupowane są w podrzędach:
Lophioidei (żabnicowce) – najstarsza grupa, uważana za takson siostrzany pozostałych, żyją przy dnie w strefie sublitoralnej:
Antennarioidei (antenariusowce, histrionowce) – występują na płytkim dnie litoralu, w gęstwinach wodorostów:
Ogcocephalioidei (maźnicowce) – w tym wyodrębniane czasem Ceratioidei (matronicowce) i Chaunacioidei – żyją w strefie batypelagialnej:
Żabnicokształtne, nogopłetwe (Lophiiformes) – rząd morskich ryb promieniopłetwych (Actinopterygii), charakteryzujących się wielką paszczą i obecnością wiciowatego wabika umieszczonego na głowie ryby. W zapisie kopalnym znane są z morskich osadów dolnego oceanu. Współcześnie występują w wodach oceanicznych strefy tropikalnej, subtropikalnej i umiarkowanej.
Lophiiformes é uma ordem de peixes ósseos, que agrega um conjunto muito diverso de peixes marinhos, com cerca de 322 espécies repartidas por 5 subordens e 16-18 famílias,[1] caracterizados na maioria das espécies pela presença na parte anterior da cabeça de um aparato pra atração de presas (o illicium com a sua esca, formando um isco, daí serem conhecidos por peixes-pescadores) , estrutura resultante da modificação do primeiro raio da barbatana dorsal.[2][3] Outra característica diferenciadora é a presença de dimorfismo sexual extremo, especialmente na subordem Ceratioidei.[4] A ordem engloba maioritariamente espécies da zona afótica das águas profundas de todos os oceanos,[5] mas também estão presentes espécies pelágicas e bentónicas dos recifes de coral e das águas costeiras. Apenas se conhece uma espécie desta ordem (Antennarius biocellatus) que vive em águas salobras ou doces. Algumas das espécies são bem conhecidas pela sua morfologia exótica, nomeadamente os peixes-morcego (Ogcocephaloidei), os peixes-sapo (Antennarioidei) e os peixes-diabo (Ceratioidei).[2] Algumas espécies da família Lophiidae, que inclui o tamboril, apresentam interesse comercial.
A ordem Lophiiformes agrupa os peixes ósseos (Osteichthyes) teleósteos[6] conhecidos pelo nome comum de peixes-pescadores ou, mais restritamente, tamboris. São predadores cujo nome comum resulta do seu modo incomum de predação, no qual a utilização de um isco formada pelo alongamento de um raio modificado da barbatana dorsal (o ilício) que termina numa estrutura bolboas (a esca ) que serve para atrair outros peixes, a qual pode ser luminescente.
Quando presente, a bioluminescência que ocorre em muitas espécies é produzida por bactérias simbióticas, que se crê sejam adquiridas da águas do mar através da criação na esca de condições ambientais e tróficas que favorecem a sua fixação e crescimento,[7][8] formando um microbioma específico dentro e em torno da cavidade da esca.
Alguns Lophiiformes são também notáveis por apresentarem dimorfismo sexual muito acentuado, ou mesmo extremo, que, nalguns casos atinge a simbiose sexual, com o macho muito mais pequeno do que a fêmea. Esta característica é mais marcada na subordem Ceratiidae, um grupo de peixes da região abissal, na qual algumas espécies têm machos que são várias ordens de magnitude menores do que as correspondentes fêmeas.[9]
O grupo tem distribuição natural cosmopolita, ocorrendo em todos os oceanos. Entre os membros desta ordem contam-se espécies pelágicas, que ocorrem longe dos fundos marinhos, e espécies bentónicas cuja distribuição está condicionada à proximidade imediata dos fundos. Algumas vivem no mar profundo (como os membros da família Ceratiidae), enquanto outras ocorrem na plataforma continental (como os peixes-rã da família Antennariidae e os tamboris e os peixes-ganso da família Lophiidae).
As formas pelágicas são mais frequentemente lateralmente comprimidas, enquanto as formas bentónicas são frequentemente extremamente comprimidas dorso-ventralmente, em geral apresentando grandes bocas apontadas para cima.
Todos os membros da ordem Lophiiformes são carnívoros, apresentando consequentemente uma anatomia que resulta da adaptação para a captura de presas, o que se traduz na presença de coloração mimética e de bocas e dentes adaptados à captura e ingestão de peixes, a que acresce a presença do ilício .
Variando em coloração do cinza escuro ao castanho escuro, as espécies de águas profundas apresentam grandes cabeças terminadas em enormes bocas em forma de meia-lua, tendo na sua frente numerosos dentes longos e afiados em forma de garras, angulados para dentro, permitindo uma captura eficiente das presas. O comprimento corporal destes peixes varia geralmente de 2 a 18 cm, mas com algumas espécies a atingir os 100 cm,[10] mas a variação é devida em grande parte ao muito acentuado dimorfismo sexual, com as fêmeas muito maiores do que os machos.[11]
Os peixes-rã e outras espécies de águas pouco profundas são predadores que caçam por emboscada e muitas vezes aparecem camuflados como rochas, esponjas ou algas marinhas, apresentando coloração variada em função das condições do habitat, com frequentes casos de cores vivas e pele com protuberâncias e excrescências multicolores de morfologia complexa.[12]
Apesar dessa variabilidade de formas e de habitats, a ordem Lophiiformes é caracterizada por exibir variações morfológicas típicas e únicas, principalmente na boca e na estrutura da barbatana dorsal, que é espinhosa e sofre a adaptação mais distintiva deste agrupamento taxonómico.
Para além das adaptações específicas atrás apontadas, estes peixes caracterizam-se pela presença de aberturas branqueais restritas a aberturas tubulares, pequenas e alongadas, situadas próximas da barbatana peitoral, e por apresentarem os primeiro e segundo centros urais fundidos com o primeiro centro pleural, formando uma placa que surge de um único meio-centro. Os ossos cranianos epióticos são separados dos parietais e localizam-se na linha média posterior à região supra-occipital. Os raios radiais das barbatanas peitorais são alongados e estreitos, onde o raio mais ventral é consideravelmente expandido distalmente.
Além disso, uma das sinapomorfias do grupo é a produção de ovos com dupla bainha, envoltos por uma massa gelatinosa que permite que flutuem agrupados.[5][13] A estrutura que envolve os ovos é uma fina película de material gelatinoso e transparente, com 50 a 75 cm de largura e de 6 a 7,5 m de comprimento. Os ovos estão envoltos por uma bainha individual e cada um está inserido na sua própria cavidade. As massas de ovos são libertadas no mar, flutuando livremente. As larvas nadam livremente e apresentam a pélvis alargada em filamentos.
Para além disso, estes peixes apresentam fusão da primeira vértebra com o crânio. As barbatanas pélvicas, quando presentes, estão posicionadas à frente das peitorais, com um espinho e de quatro a cinco raios moles. Como adaptação à ingestão de grandes presas, há ausência de costelas, permitindo a distensão do estômago para acomodar grandes volumes.[5]
A maioria das espécies apresenta uma boca extremamente alargada que se estende por toda a circunferência anterior da cabeça, provida de faixas de dentes, inclinados para dentro, alinhados sobre ambas as mandíbulas. Os dentes podem ser rebaixados de modo a não oferecer impedimento para um objeto deslizar em direção ao estômago, mas evitar que a presa, depois de entrar, possa escapar da boca.[14]
Estes peixes são capazes de distender a mandíbula e o estômago, uma vez que seus ossos são finos e flexíveis, chegando a tamanhos enormes, o que lhe permite engolir presas até duas vezes maiores que o seu corpo inteiro.[15]
A barbatana dorsal dos membros desta ordem é formada por seis lepidotríquias em forma de espinhos, sendo que as três frontais são cefálicas e modificadas para formar o illicium (ou ilício), um apêndice fino e alongado que termina numa estrutura bolbosa designada por esca (ou isca).
O ilício constitui uma estrutura de atração da presa para a boca, semelhante a uma cana de pesca, com o isco localizado frente à enorme boca do peixe. Esta estrutura, exclusiva deste grupo, levou ao nome comum de peixes-pescadores.
O termo «ilício» deriva do latim illicĭu-, «atrativo», a mesma origem etimológica do termo português ««ilício» utilizado para designar o acto ou crime de iliçar, ou seja de dolosamante enganar.
A estrutura constitui assim um ardil, ou isco, destinado a atrair as presas para uma posição fontal à boca, levando a que sejam facilmente engolidas por uma aspiração rápida da água acompanhada por uma muito rápida projecção do peixe para diante com a enorme boca distendida. Em alguns casos esta estrutura está ausente dos machos, especialmente em espécies que exibem simbiose sexual, com os machos essencialmente parasitando o metabolismo das fêmeas sobre as quais se fixam. A estrutura é constituída por duas partes distintas:
Na maioria das espécies ceratióides (subordem Ceratioidei) as fêmeas adultas apresentam escas luminescentes na ponta de um longo ilício. Tem-se especulado que este órgão para além de servir o propósito óbvio de atrair presas nos ambientes escuros do mar profundo, também serve para chamar a atenção dos machos para as fêmeas, facilitando o acasalamento.
Nessas espécies, a fonte de luminescência são bactérias simbióticas que habitam dentro e ao redor da esca, envoltas num refletor em forma de copo contendo cristais, provavelmente de guanina. Apenas um pequeno conjunto de espécies de bactérias simbiontes luminescentes se podem associar a estes peixes de águas profundas.[2]
Em algumas espécies, as bactérias recrutadas para a esca são incapazes de luminescência quando separadas do peixe, sugerindo que desenvolveram um relação simbiótica, sendo as bactérias incapazes de sintetizar autonomamente todos os compostos necessários para a luminescência. Estas espécies dependem assim do metabolismo dos peixes para completar o processo. A microscopia eletrónica das bactérias presentes em algumas espécies de peixes revela que são bactérias Gram-negativas em forma de bastonete (bacilos) sem cápsulas, esporos ou flagelos. Apresentam paredes celulares de dupla camada e mesossomas.
Um poro liga a esca com a água do mar, o que facilita a remoção das bactérias mortas e dos resíduos celulares, e permite que o pH e a tonicidade do meio de cultura permaneçam constantes. Essas condições, a que acresce a temperatura constante da zona batipelágica habitada por estes peixes, é crucial para a viabilidade a longo prazo das culturas bacterianas presentes na esca.[16][17]
Como a «glândula luminosa» está sempre aberta para o exterior através de um poro, é possível que o peixe adquira as bactérias a partir da água do mar. No entanto, parece que cada espécie de peixe está associada à uma espécie particular de bactéria, e essas bactérias nunca foram encontradas isoladas na água do mar. Para explicar estas observações, foi teorizado que a esca descarrega bactérias durante a desova e as bactérias são assim transferidas para os ovos.[17][18]
Algumas evidências mostram que alguns Lophiiformes adquiriram os seus simbiontes bioluminescentes do ambiente local. Materiais genéticos das bactérias simbiontes são encontrados perto dos peixes, indicando que o peixe e as suas bactérias associadas provavelmente não evoluíram juntos e as bactérias fazem jornadas difíceis para entrar no hospedeiro.[2] Num estudo conduzido sobre uma espécie da subordem Ceratioidei no Golfo do México, os investigadores notaram que os micróbios bioluminescentes que foi possível estabelecer com certeza como associados ao hospedeiro não estão presentes nos espécimes larvais e durante o desenvolvimento inicial do hospedeiro. Tal leva a concluir que os ceratióides provavelmente adquirem os seus simbiontes bioluminescentes a partir da água do mar.[19]
A espécie Photobacterium phosphoreum, e os restantes membros do clado que inclui Photobacterium kishitanii, constituem o principal, ou único, grupo de simbiontes bioluminescentes de várias famílias de peixes luminosos do mar profundo.[20]
Sabe-se que a composição genética das bactérias simbiontes sofreu alterações desde que estas se associaram ao seu hospedeiro.[2] Em comparação com os seus parentes de vida livre, os genomas destes simbiontes são reduzidos em mais de 50% do seu tamanho. São encontradas reduções nas vias de síntese de aminoácidos e na capacidade de utilizar diversos açúcares. No entanto, os genes envolvidos na quimiotaxia e na motilidade, que são considerados úteis apenas fora do hospedeiro, são retidos no genoma. O genoma do simbionte contém um número muito alto de pseudogenes e mostra expansões massivas de elementos transponíveis. O processo de redução do genoma ainda está em andamento nessas linhagens simbiontes, e a progressiva redução do genoma leva a uma crescente dependência em relação ao hospedeiro.[21]
Um estudo filogenético do genoma mitocondrial de um conjunto de Lophiiformes sugeriu que este grupo se diversificou num curto período de tempo, compreendido entre o início e meados do Cretáceo, entre 130 e 100 milhões de anos atrás.[22]
Os primeiros registos fósseis de Lophiiformes são provenientes de depósitos datados do Eoceno, onde surgiram géneros como Lophius e Antennarius.[23]
Os Lophiiformes foram classificados ao longo dos anos como parte de diferentes agrupamentos taxonómicos, sendo durante muito tempo atribuídos aos Paracanthopterygii[5][24] juntamente com outras ordens de peixes sem espinhos nas barbatanas, tais como os pertencentes às antigas ou actuais ordens Scorpaeniformes, Moroniformes, Acanthuriformes e Spariformes. Naquela classificação, os peixes-rã (Batrachoidiformes) eram considerados como os parentes filogeneticamente mais próximos deste grupo. Contudo, a investigação filogenética demonstrou que os Paracanthopterygii daquela época eram um grupo parafilético, o que levou ao seu desmembramento.
Os actuais Lophiiformes também já foram alocados como subordem dos Perciformes, mas estudos de genética molecular recentes mostram claramente que estes peixes devem ser agrupados com os parentes da perca (Percomorphaceae) e que estão intimamente relacionados com os parentes do peixe-balão (Tetraodontiformes) e do peixe-pau (Caproidae).[25][26]
Os Lophiiformes são atualmente considerados como uma ordem pertencente à superordem Percomorpha. Esta, contudo, permanece uma superordem controversa dentro do agrupamento taxonómico dos Vertebrata.[5]
As mais recentes classificações subdividem a ordem Lophiiformes em cinco subordens (Lophioidei, Antennarioidei, Chaunacoidei, Ogcocephaloidei e Ceratioidei), que compartilham modificações evolutivas distintas.[27]
A subordem Lophioidei é considerada o grupo irmão mais basal das outras subordens. As subordens Antennarioidei, Chaunacoidei, Ogocephaloidei e Ceratioide compartilham a redução do tamanho do ovo e do estágio larval, redução do número dos espinhos dorsais de três para menos. As subordens Chaunacoidei, Ogocephaloidei e Ceratioidei compartilham um espinho dorsal secundário localizado abaixo do tegumento da cabeça e a ausência de filamentos branquiais no primeiro arco branquial. As subordens Ogocephaloidei e Ceratioidei compartilham uma redução do segundo espinho dorsal e a ausência do terceiro espinho dorsal.[5]
Theodore Pietsch e Christopher Kenaley, numa recente revisão deste grupo, reconhecem 18 famílias, 65 géneros e 322 espécies. A subordem Lophioidei de peixes das águas profundas, que inclui o tamboril, agrupa mais de metade de todas as espécies de Lophiiformes conhecidas.[28]
Na sua presente circunscrição taxonómica, as subordens e respectivas famílias são as seguintes:[5]
As relações filogenéticas entre as diferentes subordens são as constantes do seguinte cladograma:[29]
LophiiformesEsta subordem apresenta diversas características distintivas, entre as quais a presença de barbatanas pélvicas modificaas e de uma barbatana dorsal espinhosa, localizada atrás da cabeça e com um a três espinhos. O corpo é desprovido de escamas.[5]
A cabeça é grande, achatada e larga, com dentes bem desenvolvidos. Estes peixes apresentam uma série de dentículos ou excrescências cutâneas "franjadas" ao redor da mandíbula e dispersa sobre pelo resto do corpo, principalmente sobre a cabeça.
O ilício apresenta uma esca carnosa na sua extremidade, que atua como uma isco, atraindo presas ao alcance de sua grande boca.[5]
Esta subordem é monotípica, tendo como única família, a família Lophiidae, a qual agrupa 4 géneros peixes das regiões profundas dos oceanos Atlântico, Índico, Pacífico e Ártico, ocorrendo ainda no mar Mediterrâneo.
O grupo inclui o tamboril, um peixe objecto de importante pescaria comercial nas regiões temperadas de todos os oceanos.[30]
Entre as características compartilhadas pelos integrantes desta subordem, contam-se ter o espinho da barbatana dorsal composto por três espinhos cefálicos, sendo o primeiro o illicium modificado. O terceiro espinho da barbatana dorsal exibe expansões dorsais intensamente comprimidas.
Os membros desta subordem podem ser bentónicos ou pelágicos, e ter os corpos ser cobertos com pele frouxa e nua ou com dentículos, variando muito entre as famílias.[5]
A subordem Antennarioidei apresenta quatro famílias:
Com uma única excpção, as espécies que integram esta subordem são marinhas, habitando os mares tropicais e subtropicais (com exceção do mar Mediterrâneo). Algumas das famílias podem ser encontrados nas costas da Austrália, Nova Guiné e Ilhas da Indonésia.[5] Pertence a esta subordem a única espécie de Lophiiformes, a espécie Antennarius biocellatus, que se conhece viver em águas salobras ou doces.[31]
Esta subordem é monotípica, apresentando uma única família, a família Chaunacidae, que agrupa os peixes conhecidos pelo nome comum de sapos marinhos (sea toads em inglês).[5]
Apresentam corpo globoso, com epiderme coberta por dentículos. Nesta família apenas o illicium se apresenta como raio dorsal espinhoso. A coloração varia entre o rosa e o alaranjado escuro.[5]
As espécies que integram esta subordem são peixes marinhos que habitam os oceanos Atlântico, Pacífico e Índico a profundidades que variam de 90 m a mais de 2000 m.
Essa subordem é monotípica, integrando apenas a família Ogcocephalidae, cujas espécies são popularmente conhecidos por peixes-morcego (em inglês: "bat-fishes").[5]
Apresentam corpo achatado ventralmente, com illicium diminuto e o remanescente da espinha dorsal secundária presente. Nadam sobre o fundo por intermédio das suas largas barbatanas peitorais, que se assemelham a braços. As barbatanas pélvicas são reduzidas.[5]
São espécies bentónicas de profundidade, habitando em fundos de 1500 a 3000 metros, com pelo menos uma espécie que chega a atingir 4000 m de profundidade.[5]
Ocorrem nas regiões tropicais de todos os oceanos e estão presentes em vários mares subtropicais (com exceção do mar Mediterrâneo).
Esta subordem é a mais diversa de entre os Lophiiformes. Os seu integrantes caracterizam-se geralmente pela ausência de escamas, mas podem apresentar espinhos e placas cutâneas.
O dimorfismo sexual nesta subordem é tão acentuado que uma fêmea pode atingir um tamanho três a treze vezes superior ao do macho, variando de acordo com a família. Os adultos apresentam uma aparência muito distinta quando comparados as fêmeas. Entre outras características da subordem, pode-se citar a presença de ossos denticulares nos machos anões, com a presença de illicium a ocorrer exclusivamente nas fêmeas.
Os machos destas espécies podem apresentar hábito de vida livre ou parasitário sobre fêmeas, que pode ser obrigatório ou facultativo (alternando entre ambos). O estado parasitário dos machos ocorre em pelo menos de quatro das onze famílias, nas quais os machos se fixam em definitivo ao corpo das fêmeas, sofrendo de seguida uma metamorfose para o estágio parasitário, alimentando-se do sangue da fêmea com atrofia de todos os seus órgão com excepção das gónadas.[5]
Presente nos oceanos Atlântico, Índico e Pacífico, a subordem é constituída pelas seguintes 11 famílias:
Os peixes da ordem Lophiiformes são predadores de emboscada inativos (em inglês: "sit-and-wait predators") que atraem a presa com uma isca formada por adaptação de um raio modificado da barbatana dorsal (o illicium) equipado, geralmente, com uma estrutura bulbosa no seu extremo distal (a esca) frente à boca, que no caso das espécies de profundidade é geralmente um órgão bioluminiscente.[32]
Em geral, os Lophiiformes alimentam-se de várias espécies de peixes, porém há dois tipos principais: os peixes bento-pelágicos, nadando quase continuamente perto do fundo; e os peixes bentónicos, descansando no fundo oceânico sem deslocamento ativo.[33] Como os peixes deste grupo possuem pouca habilidade natatória, passam o maior parte da sua vida aguardando, no caso dos bentónicos enterrados no substrato não consolidado dos fundos ou camuflados sobre o fundo ou entre algas, ou, no caso dos bento-pelágicos, pairando na água, em ambos os casos mexendo a isca para frente e para trás, tentando atrair a potencial presa para a boca, especialmente quando a presa esteja localizada na frente ou acima do seu corpo. Este comportamento alimentar assenta na aproximação da presa ao illicium e por consequência à região frontal do indivíduo.
Um género da família Linophrynidae, o género Linophryne (inglês: "netdevils"), desenvolveu um barbilhão bioluminescente para complementar a sua esca de bioluminescência bacteriana.[33] Esta atração da presa para a esca e outros órgãos bioluminescentes é provavelmente baseada na resposta fototáxica positiva de muitos invertebrados e peixes planctónicos.[34]
A esca não serve apenas para atração de presa, mas também para a comunicação intra-específica, ou seja entre indivíduos de mesma espécie.[35] Esta comunicação é particularmente importante no acasalamento de espécies que habitam a região afótica, onde a densidade populacional das espécies é baixa e os parceiros sexuais difíceis de encontrar.
As espécies da ordem Lophiiformes que ocorrem nas águas profundas vivem num meio com pouco fornecimento alimentar, consequência da diminuição da densidade de partículas orgânicas com o aumento da profundidade.[34] Nessas regiões, as fêmeas alimentam-se de organismos de tamanhos variáveis, desde pequenos crustáceos até lulas e peixes relativamente grandes.[36]
A boca grande, o estômago extensível e um comportamento alimentar de sucҫão (em algumas espécies), permitem a ingestão de presas de relativamente grande tamanho, ao mesmo tempo que aumentam a probabilidade de captura de alimento, fator importante num ambiente de baixa biomassa.[34]
Para defender-se de predaҫão de piscívoros (predadores de peixes) de maiores dimensões, os Lophiiformes emitem uma série de lampejos curtos da esca visando para assustar, ou pleo menos e intimidar, o potencialpredador. Em algumas espécies função semelhante é conseguida com recurso à extrusão de um fluido bioluminescente, que confunde os potenciais predadores .[34]
A dificuldade em estudar a reprodução de espécies que se abrigam em regiões profundas dificulta a disponibilidade de informações sobre a cópula desses animais. Mesmo em relação a espécies bem conhecidas e com valor económico como pescaria comercial, como por exemplo as pertencentes ao género Lophius (os tamboris), da subordem Lophioidei, pouco se sabe sobre os hábitos reprodutivos. Ainda assim, sabe-se que as fêmeas deste género produzem e liberam os ovos em forma de uma grande massa gelatinosa, agregada e flutuante.
Os lofiídeos destacam-se pela proteção e dispersão dos ovos, que são envolvidos por uma secreção produzida pela fêmea durante a desova que forma uma grande massa gelatinosa flutuante, em formato de tira, que pode exceder dez metros de comprimento e conter mais de um milhão de ovos. Tal massa visa protegê-los de predadores e facilita a emissão de um grande número de ovos, numa clara estratégia reprodutiva do tipo r.
A migração esta presente entre os Lophiiformes, como por exemplo no género Lophius no qual os indivíduos adultos vão para águas profundas durante a desova As tiras flutuantes libertadas sobem lentamente para a superfície com os ovos, permitindo, após a eclosão, que as larvas pelágicas flutuem e sejam livremente arrastadas pelas correntes até atingirem tamanho suficiente para deixar a superfície, migrando os juvenis para áreas mais profundas quando adultos.[37]
Na subordem Ceratioidei, a mais diversa dentro de Lophiiformes, os seus representantes apresentam elevado dimorfismo sexual, sendo que nos casos mais extremos, as fêmeas podem ter mais de 60 vezes o comprimento e ser cerca de meio milhão de vezes mais pesadas que os machos. Em algumas famílias, o macho, que é extremamente pequeno, pois no estado adulto atinge apenas cerca de 6–10 mm, procura ativamente por uma grande fêmea até se fixar sobre o seu corpo, permanente ou temporariamente, passando a alimentar-se do seu sangue. Esse hábito de vida, designado por simbiose sexual (ou parasitismo sexual segundo alguns autores), foi observado nas famílias Caulophrynidae, Neoceratiidae, Oneirodidae, Centrophrynidae e Linophrynidae.
Durante a metamorfose para a fase parasitária, os dentes dos machos são perdidos e substituídos por dentículos com formato de pinça em suas pontas, permitindo agarrar uma possível parceira. Em alguns táxons, ao prender-se na fêmea, o macho passa por uma fusão de tecidos, que é seguido da união dos sistemas circulatórios. Desse modo, o macho torna-se integralmente dependente da fêmea, sustentando-se dos nutrientes transportados pelos vasos sanguíneos desta, enquanto a fêmea hospedeira é capaz de se "auto-fertilizar", tornando-se um indivíduo semelhante a um hermafrodita típico.
Nestes casos de simbiose, os machos exibem uma imagem de como se fossem "absorvidos", onde a cabeça, desde o maxilar inferior até a parte posterior do crânio, é fundida à epiderme da fêmea. Geralmente, a união entre machos e fêmeas ocorre apenas com um indivíduo de cada sexo, contudo, múltiplas associações de machos em uma fêmea são comuns em alguns grupos.[4][5] Fêmeas não parasitadas não desenvolvem ovários, enquanto machos de vida livre não desenvolvem testículos e não apresentam um crescimento pós-metamórfico.[5]
Investigação bioquímica revelou que algumas das espécies de Lophiiformes que utilizam ligação permanente entre macho e fêmea carecem em grande parte dos genes que codificam as moléculas de complexo principal de histocompatibilidade (MHC), como se tivessem eliminado a capacidade de reconhecimento imunológico em favor da fusão de tecidos. Essa ausência de parte do MHC inibe a função das células T, que têm por função eliminar células infectadas ou atacar tecidos estranhos, dando origem ao processo de rejeição do órgão. Uma análise posterior indicou que os anticorpos estão ausentes em algumas espécies.[38]
Diversas espécies desta ordem são exploradas pela pesca comercial e em várias regiões. A espécie Lophius gastrophysus, popularmente conhecida como tamboril-pescador, é considerada uma iguaria na Europa, Japão e América do Norte, sendo atualmente uma das pescarias mais valiosas do litoral brasileiro, com capturas usadas principalmente para exportação.[19][37]
As principal ameaça que afecta os membros desta ordem é a perda de habitat. A urbanização costeira em especial resulta em impactos locais para muitas espécies marinhas por meio da modificação do habitat, introdução de espécies invasoras e poluição. Espécies com baixa fecundidade, dispersão restrita e pequenas faixas geográficas podem ser mais suscetíveis a esses impactos, causando declínios populacionais.
Isso se aplica por exemplo para a espécie Brachionichthys hirsutus da família Brachionichthyidae, uma família de Lophiiformes endémica das águas australianas. A limitada capacidade de dispersão sugere que B. hirsutus pode depender de habitats específicos e espacialmente restritos e, portanto, pode ser particularmente suscetível à degradação do habitat. Esta degradação de habitat neste caso resulta da urbanização costeira, introdução de estrelas do mar do Pacífico Norte (Asterias amurensis), distúrbios pelo postos de atracação e mudanças climáticas.[39]
Um outro fator é a poluição dos oceanos por exemplo pelas emissões submarinas de esgoto ou dragagens de sedimento. Isto pode afetar as espécies de Lophiiformes direta ou indiretamente. Na ilha Bare, em Botany Bay (Austrália), ocorre uma espécie de Lophiiformes ("Bare Island anglerfish" ) que depende das esponjas existentes nessa região para se esconder e forragear. Como essas esponjas são sensíveis à poluição das águas, acabam morrendo e a sua ausência resulta na perda de habitat para a espécie.[40]
Gigantactis sp. (Gigantactinidae).
Lophiiformes é uma ordem de peixes ósseos, que agrega um conjunto muito diverso de peixes marinhos, com cerca de 322 espécies repartidas por 5 subordens e 16-18 famílias, caracterizados na maioria das espécies pela presença na parte anterior da cabeça de um aparato pra atração de presas (o illicium com a sua esca, formando um isco, daí serem conhecidos por peixes-pescadores) , estrutura resultante da modificação do primeiro raio da barbatana dorsal. Outra característica diferenciadora é a presença de dimorfismo sexual extremo, especialmente na subordem Ceratioidei. A ordem engloba maioritariamente espécies da zona afótica das águas profundas de todos os oceanos, mas também estão presentes espécies pelágicas e bentónicas dos recifes de coral e das águas costeiras. Apenas se conhece uma espécie desta ordem (Antennarius biocellatus) que vive em águas salobras ou doces. Algumas das espécies são bem conhecidas pela sua morfologia exótica, nomeadamente os peixes-morcego (Ogcocephaloidei), os peixes-sapo (Antennarioidei) e os peixes-diabo (Ceratioidei). Algumas espécies da família Lophiidae, que inclui o tamboril, apresentam interesse comercial.
Lofiiformele (Lophiiformes) (numele derivă din cuvântul grec lophia = coamă + cuvântul latin formes = formă) numiți în trecut și pești pediculați (Pediculati), cunoscuți sub denumirea populară de pești pescari, este un ordin de pești marini răpitori teleosteeni răspândiți în apele marine din regiunea tropicală, subtropicală și temperată, unde trăiesc în zona litorală, printre recifele de corali, cunoscându-se însă și forme batipelagice. Acest ordin cuprinde pești cu un aspect foarte curios. Au corpul golaș sau acoperit cu tuberculi osoși, spini sau cu plăci osoase; adesea pe corp se află diverse și numeroase prelungiri tegumentare. Capul lor este turtit dorso-ventral și foarte mare în comparație cu restul corpului. Forma corpului este foarte variabilă la diferite specii. O specie, de-a dreptul uimitoare, este Linophryne arborifera, care are pe bărbie un tentacul extrem de ramificat, ca un arbore (de unde i se trage și numele științific), iar tentaculul superior prezintă o îngroșare intermediară. Înotătoarele pectorale sunt alungite, de regulă îndoite în cot și au aspect de picioare; ele pot fi îndreptate în toate direcțiile ca și picioarele tetrapodelor, cu ajutorul lor acești pești se pot mișca pe fundul mării; de la aceste înotătoare se trage numele de pești pediculați; razele osoase ale acestor înotătoare sunt alungite, puternice și reduse la trei sau la două și sunt separate de centura scapulară printr-un ligament. Înotătoarele ventrale, atunci când există, sunt plasate în poziție jugulară (pe gât), înaintea celor pectorale și sunt formate dintr-un spin și 4-5 radii moi. Înotătoarea dorsală s-a alungit până pe cap și radiile sale anterioare stau izolat și sunt transformate de obicei în tentacule. Prima radie din înotătoarea dorsală se află în apropiere de falca superioară și este transformată într-o momeală, numită iliciu (illicium), care are uneori în vârful său o umflătură, numită nadă (esca), care servește ca momeală pentru atragerea prăzii; de la aceste nadă se trage numele de pești pescari. Acești pești stau nemișcați pe fundul apei, sprijinindu-se pe înotătoarele pectorale și având îndreptată în sus gura lor enormă, gata să înșface prada ce se apropie de momeala lor. Unele specii aparținând acestui ordin se pot umfla ca și tetrodontidele umplându-și stomacul cu aer sau cu apă. Orificiul branhial este situat în urma înotătoarele pectorale. Lofiiformele sunt pești fizocliști și nu au coaste. În forme fosile sunt cunoscute din straturile mărilor eocenului inferior. Ordinul lofiiforme cuprinde 18 familii cu aproximativ 72 de genuri și 358 specii. În Marea Neagră trăiesc 2 specii din familia lofiide (Lophiidae): dracul de mare sau peștele pescar (Lophius piscatorius) și peștele pescar sud-european (Lophius budegassa), pe litoralul românesc al Mării Negre aceste 2 specii nu au fost semnalate.[1][2][3][4][5][6][7]
Lofiiformele (Lophiiformes) (numele derivă din cuvântul grec lophia = coamă + cuvântul latin formes = formă) numiți în trecut și pești pediculați (Pediculati), cunoscuți sub denumirea populară de pești pescari, este un ordin de pești marini răpitori teleosteeni răspândiți în apele marine din regiunea tropicală, subtropicală și temperată, unde trăiesc în zona litorală, printre recifele de corali, cunoscându-se însă și forme batipelagice. Acest ordin cuprinde pești cu un aspect foarte curios. Au corpul golaș sau acoperit cu tuberculi osoși, spini sau cu plăci osoase; adesea pe corp se află diverse și numeroase prelungiri tegumentare. Capul lor este turtit dorso-ventral și foarte mare în comparație cu restul corpului. Forma corpului este foarte variabilă la diferite specii. O specie, de-a dreptul uimitoare, este Linophryne arborifera, care are pe bărbie un tentacul extrem de ramificat, ca un arbore (de unde i se trage și numele științific), iar tentaculul superior prezintă o îngroșare intermediară. Înotătoarele pectorale sunt alungite, de regulă îndoite în cot și au aspect de picioare; ele pot fi îndreptate în toate direcțiile ca și picioarele tetrapodelor, cu ajutorul lor acești pești se pot mișca pe fundul mării; de la aceste înotătoare se trage numele de pești pediculați; razele osoase ale acestor înotătoare sunt alungite, puternice și reduse la trei sau la două și sunt separate de centura scapulară printr-un ligament. Înotătoarele ventrale, atunci când există, sunt plasate în poziție jugulară (pe gât), înaintea celor pectorale și sunt formate dintr-un spin și 4-5 radii moi. Înotătoarea dorsală s-a alungit până pe cap și radiile sale anterioare stau izolat și sunt transformate de obicei în tentacule. Prima radie din înotătoarea dorsală se află în apropiere de falca superioară și este transformată într-o momeală, numită iliciu (illicium), care are uneori în vârful său o umflătură, numită nadă (esca), care servește ca momeală pentru atragerea prăzii; de la aceste nadă se trage numele de pești pescari. Acești pești stau nemișcați pe fundul apei, sprijinindu-se pe înotătoarele pectorale și având îndreptată în sus gura lor enormă, gata să înșface prada ce se apropie de momeala lor. Unele specii aparținând acestui ordin se pot umfla ca și tetrodontidele umplându-și stomacul cu aer sau cu apă. Orificiul branhial este situat în urma înotătoarele pectorale. Lofiiformele sunt pești fizocliști și nu au coaste. În forme fosile sunt cunoscute din straturile mărilor eocenului inferior. Ordinul lofiiforme cuprinde 18 familii cu aproximativ 72 de genuri și 358 specii. În Marea Neagră trăiesc 2 specii din familia lofiide (Lophiidae): dracul de mare sau peștele pescar (Lophius piscatorius) și peștele pescar sud-european (Lophius budegassa), pe litoralul românesc al Mării Negre aceste 2 specii nu au fost semnalate.
Čertotvaré alebo čerty (Lophiiformes) sú evolučne najvyspelejší rad skupiny Paracanthopterygii.
Sú známe tým, že veľmi zvláštne vyzerajú (obrovské ústa, výratsky na čele a na bruchu a podobne). Žijú na dne morí, mnohé druhy však aj nad dnom mora. Typické pre ne je illicium, čo je prvý lúč chrbtovej plutvy metamorfovaný na akúsi vábničku, ktorou lákajú korisť pre často obrovské ústa.
Najdôležitejším zástupcom je čert obyčajný (Lophius piscatorius) žijúci pri európskych brehoch a hojne lovený. Čert Kroyerov (Ceratias holboelli) je zase známy pohlavným dimorfizmom (samice majú 1 m, kým samce majú len niekoľko mm až 16 cm). Samec (alebo viacero samcov) sa zakusne do tela samice a postupne prepojuje svoj krvný obeh s telom samice a stáva sa z neho len akýsi prívesok na tele samice na produkciu spermií.
Čertotvaré/Čerty:
Commons ponúka multimediálne súbory na tému Čertotvaré
Wikidruhy ponúkajú informácie na tému Čertotvaré
Čertotvaré alebo čerty (Lophiiformes) sú evolučne najvyspelejší rad skupiny Paracanthopterygii.
Marulkartade fiskar (Lophiiformes) är en ordning av fiskar som känns igen på det karakteristiska fångstredskapet de har ovanför ögonen. Dessa fiskar har varierade och många gånger egendomliga kroppsformer. Flertalet finns i djupa vatten. De är utan fjäll och med bröstfenans bas armlikt förlängd. Ett exempel på en marulkfisk är marulken som hör till familjen marulkfiskar.
Det finns många olika sorters marulkfiskar: de som lever nära ytan och de som lever på djupa vatten. Bland dessa är bland annat djuphavsmarulk som är en smal marulkfisk med en självlysande antenn och ett primitivt utseende. En annan är buskig djuphavsmarulk och är en av de mest ovanliga. Namnet är givet på grund av den skäggväxt som den har under hakan som liknar en död buske. Den lever för sig själv och har en annorlunda antenn som bildar ett relativt rakt ljussken.
Det finns 16-18 familjer i ordningen marulkartade fiskar och 64 släkten; totalt 265 arter.
FishBase,[1] Nelson,[2] och Pietsch[3] listar 18 familjer, men ITIS[4] listar bara 16. Nedanstående taxa har arrangerats för att visa deras evolutionära släktskap.[3]
Marulkartade fiskar (Lophiiformes) är en ordning av fiskar som känns igen på det karakteristiska fångstredskapet de har ovanför ögonen. Dessa fiskar har varierade och många gånger egendomliga kroppsformer. Flertalet finns i djupa vatten. De är utan fjäll och med bröstfenans bas armlikt förlängd. Ett exempel på en marulkfisk är marulken som hör till familjen marulkfiskar.
Det finns många olika sorters marulkfiskar: de som lever nära ytan och de som lever på djupa vatten. Bland dessa är bland annat djuphavsmarulk som är en smal marulkfisk med en självlysande antenn och ett primitivt utseende. En annan är buskig djuphavsmarulk och är en av de mest ovanliga. Namnet är givet på grund av den skäggväxt som den har under hakan som liknar en död buske. Den lever för sig själv och har en annorlunda antenn som bildar ett relativt rakt ljussken.
Det finns 16-18 familjer i ordningen marulkartade fiskar och 64 släkten; totalt 265 arter.
Fenersiler (Lophiiformes) ışınsal yüzgeçliler sınıfından balıkların bir takımıdır. Kemikli balıklardan olup karakteristik özellikleri, büyük kafaları ve geniş göğüs yüzgeçleridir. Acı ve tatlı sularda yaşayan Antennarius biocellatus[1] gibi bir istisna dışında, deniz sularında, çoğunlukla da derin denizlerde yaşarlar.
FishBase,[2] Nelson,[3] ve Pietsch[4] 18 familya sayarken, Bütünleştirilmiş Taksonomik Bilgi Sistemi[5] sadece 16 familya sayar. Aşağıdaki taxanomy evrimsel ilişkileri gösterir şekilde düzenlenmiştir.[4] Fishbase, Bütünleştirilmiş Taksonomik Bilgi Sistemi'ne göre
Fenersiler (Lophiiformes) ışınsal yüzgeçliler sınıfından balıkların bir takımıdır. Kemikli balıklardan olup karakteristik özellikleri, büyük kafaları ve geniş göğüs yüzgeçleridir. Acı ve tatlı sularda yaşayan Antennarius biocellatus gibi bir istisna dışında, deniz sularında, çoğunlukla da derin denizlerde yaşarlar.
Bộ Cá vây chân[1] (danh pháp khoa học: Lophiiformes /ˌlɒfiːəˈfɔrmiːz/) là một bộ cá xương thật (Teleostei)[2]. Trong tiếng Anh chúng được gọi là anglerfish - nghĩa là "cá cần câu", theo kiểu săn mồi đặc trưng của chúng, trong đó một mấu thịt phát triển từ đầu cá (gọi là esca - một cơ quan phát sáng) nằm ở đầu của tia vây lưng bị biến đổi gọi là illicium (nghĩa là "cần câu") hoạt động như mồi câu.
Cá vây chân đáng chú ý ở chỗ chúng có dị hình giới tính tột bậc ở phân bộ Ceratioidei, và ký sinh giới tính ở cá đực. Trong các loài cá này, con đực có thể nhỏ hơn con cái rất nhiều lần[3].
Chúng là cá biển xuất hiện trên khắp thế giới, một số là cá biển khơi, số khác là cá đáy, trong khi một số sống ở vùng biển sâu (ví dụ, họ Ceratiidae), một số khác trên thềm lục địa (ví dụ, các họ Antennariidae và Lophiidae). Các dạng cá biển khơi chủ yếu có thân hình dẹp bên (bị nén ngang), trong khi các dạng cá đáy thường là dẹp mạnh theo chiều lưng - bụng (bị nén xuống), thường là với miệng lớn và hướng lên trên.
Hiện tại, người ta ghi nhận 358 loài xếp trong 72 chi thuộc về bộ cá này.
Nghiên cứu phát sinh chủng loài bộ gen ti thể gợi ý rằng cá vây chân đã đa dạng trong một khoảng thời gian ngắn từ đầu tới giữa kỷ Creta, vào khoảng 130-100 Ma[4].
Có màu sắc trong khoảng từ xám sẫm tới nâu sẫm, những loài cá ăn thịt này có đầu to để lộ cái miệng to hình trăng lưỡi liềm chứa đầy những chiếc răng dài gióng như răng nanh và cong ngược vào trong, có lẽ là cơ chế thích nghi để giữ chặt con mồi. Chúng có chiều dài từ 8,9 cm (3,5 in)[Chuyển đổi: Số không hợp lệ] tới trên 1 m (3 ft), với trọng lượng lên tới 45 kg (100 lb)[5]
FishBase, Nelson[2][6], và Pietsch[7] liệt kê 18 họ, nhưng ITIS[8] chỉ liệt kê 16 họ. Các đơn vị phân loại sau đây đã được sắp xếp để cho thấy mối quan hệ tiến hóa của chúng.[3]
Một họ là Lophiidae được sự quan tâm ở quy mô thương mại trong nghề cá ở tây bắc châu Âu, đông Bắc Mỹ, châu Phi và Đông Á. Tại châu Âu và Bắc Mỹ, thịt đuôi các loài cá thuộc chi Lophius, được biết đến trong tiếng Anh như là goosefish (nghĩa là cá ngỗng), được sử dụng rộng rãi trong nấu ăn, và nó thường được so sánh với đuôi tôm hùm về vị và độ chắc của thịt. Tại châu Á, đặc biệt tại Hàn Quốc và Nhật Bản, gan cá nhái, được biết đến như là ankimo (鮟肝) được coi là đặc sản[10]. Nó được xếp hạng thứ 32 trong danh sách World's 50 most delicious foods (50 món ngon nhất thế giới) do CNN Go lập năm 2011[11].
Bộ Cá vây chân (danh pháp khoa học: Lophiiformes /ˌlɒfiːəˈfɔrmiːz/) là một bộ cá xương thật (Teleostei). Trong tiếng Anh chúng được gọi là anglerfish - nghĩa là "cá cần câu", theo kiểu săn mồi đặc trưng của chúng, trong đó một mấu thịt phát triển từ đầu cá (gọi là esca - một cơ quan phát sáng) nằm ở đầu của tia vây lưng bị biến đổi gọi là illicium (nghĩa là "cần câu") hoạt động như mồi câu.
Cá vây chân đáng chú ý ở chỗ chúng có dị hình giới tính tột bậc ở phân bộ Ceratioidei, và ký sinh giới tính ở cá đực. Trong các loài cá này, con đực có thể nhỏ hơn con cái rất nhiều lần.
Chúng là cá biển xuất hiện trên khắp thế giới, một số là cá biển khơi, số khác là cá đáy, trong khi một số sống ở vùng biển sâu (ví dụ, họ Ceratiidae), một số khác trên thềm lục địa (ví dụ, các họ Antennariidae và Lophiidae). Các dạng cá biển khơi chủ yếu có thân hình dẹp bên (bị nén ngang), trong khi các dạng cá đáy thường là dẹp mạnh theo chiều lưng - bụng (bị nén xuống), thường là với miệng lớn và hướng lên trên.
Hiện tại, người ta ghi nhận 358 loài xếp trong 72 chi thuộc về bộ cá này.
Удильщикообразные[1][2], или морские черти[2] (лат. Lophiiformes) — отряд костистых рыб с преимущественно курьёзной внешностью. Одним из их отличительных признаков являются твёрдые грудные плавники, служащие для опоры. Все удильщикообразные обитают в море, в основном на большой глубине. Представители семейства клоуновых (Antennariidae) встречаются и на мелководье тропических коралловых рифов. Эти виды являются частью бентоса в то время как многие глубоководные виды ведут пелагический образ жизни.
Передняя часть спинного плавника, если он присутствует, расположена прямо над пастью и имеют форму «удочки» (Illicium, иллиций) с приманкой (Esca, эска) для привлечения добычи. Именно эта особенность дала таксону его название. Брюшные плавники, если имеются, сидят на горле. Грудные плавники поддерживаются 2—3 скелетными элементами, из которых нижний сильно увеличен, обычно расширен на конце и может совершать вращательные движения. Это позволяет донным рыбам использовать грудные плавники, как бы согнутые в локте, для ползания по грунту. Жаберная щель мала и находится в непосредственном соседстве от основы грудных плавников. Первый позвонок сросшийся с черепом[1].
Тело голое, подчас с большим количеством кожных выростов или покрыто костными бугорками, шипиками или бляшками.
Отряд удильщикообразных делится на 5 подотрядов[3][4] с 18 семействами, 78 родами и около 358 видами[4][5]:
Отношения между подотрядами можно проиллюстрировать следующей кладограммой[4]:
LophiiformesLophioidei (удильщиковидные)
Antennarioidei (клоуновидные)
Chaunacoidei (хаунаксовидные)
Ogcocephaloidei (нетопыревидные)
Ceratioidei (цератиевидные)
Удильщикообразные, или морские черти (лат. Lophiiformes) — отряд костистых рыб с преимущественно курьёзной внешностью. Одним из их отличительных признаков являются твёрдые грудные плавники, служащие для опоры. Все удильщикообразные обитают в море, в основном на большой глубине. Представители семейства клоуновых (Antennariidae) встречаются и на мелководье тропических коралловых рифов. Эти виды являются частью бентоса в то время как многие глубоководные виды ведут пелагический образ жизни.
鮟鱇目[註 1]（学名：Lophiiformes）俗称鮟鱇魚，又名琵琶魚、結巴魚，是硬骨魚，於世界各大海洋均有分佈，如大西洋、太平洋和印度洋。
鮟鱇魚為中型底棲魚類，多潛伏海底，不善游泳，多靠臂鰭爬行。口內有銳利而且朝內傾斜的長牙，基本上，被咬中的獵物絕不可能逃走；而且擁有彈性的胃，因此某些種類能吃下比自己大的魚類。身體裸露無鱗，在頭體上方及體側邊緣均有大小不一的皮質突起。特別之處是有一支由前背鰭演化而成的發光釣竿，釣竿頂端內上百萬隻的發光菌，狀似小魚，會發出亮光，吸引小生物成为它们的 食物，其英文名Anglerfish也来自于此。[3]
生活于3至300米深的水域。不是所有品種都是住在深海，也有生活在珊瑚礁的。生活在珊瑚礁的種類，因為體型與色彩（特別是雌性）、行為等特殊，一般都作為觀賞魚，例如下屬的躄魚科、臂鉤躄魚科等。
由於鮟鱇魚多處於深海，科學家至近年才對其生活習性有所研究。剛開始捕捉的時候，發現收集的所有的魚隻都是雌性，後來才知道，雄性鮟鱇魚的消化組織在成年之後會失去功能，因而必須寄生在雌性鮟鱇魚的下方。雌性鮟鱇魚比雄性大數十倍至數百倍，雌性會放出特別的氣味吸引在暗不見光深海的雄性，雄性會隨氣味找尋雌鮟鱇，並咬住雌鮟鱇的下方，兩條魚的組織血管會逐漸相通，體型嬌小的公魚就靠著母魚的營養過活，而且公魚的身體器官，除了精巢之外會逐漸消失，變成雌魚身上的一個肉突。基本上公魚可以視為雌魚身上的生殖器，這也是公魚唯一的作用，科學家認為這是深海個體間過於難以接觸所導致。另外，一隻雌鮟鱇魚是可以讓數隻雄鮟鱇魚寄生其上。
在日本關東，鮟鱇魚被喻为人間極品，有所謂「西有河豚、東有鮟鱇」之稱。鮟鱇魚肉質緊绵密如同龍蝦般，結實不鬆散，纖維彈性十足，鮮美更勝一般魚肉，膠原蛋白十分豐富 （因此亦被稱為「窮人的龍蝦」）。日本人喜愛吃鮟鱇鱼火鍋，尤其是在冬天。除了火鍋，日本人還會以鮟鱇魚肝做壽司，而且鮟鱇魚肝更有「海底鵝肝」之稱，據稱有清熱解毒的美膚功能，一般食用方法為蒸或者是刺身。在中國東南沿海的福建等地鮟鱇魚也被作為食用魚類。
鮟鱇目（学名：Lophiiformes）俗称鮟鱇魚，又名琵琶魚、結巴魚，是硬骨魚，於世界各大海洋均有分佈，如大西洋、太平洋和印度洋。
アンコウ目（学名：Lophiiformes）は、硬骨魚類の分類群の一つ。3亜目18科66属で構成され、アンコウ・カエルアンコウなど313種を含む[1]。所属する魚類はすべて海水魚で、チョウチンアンコウ類など深海に生息する種類が多い。
アンコウ目の魚類は北極海・南極海の周辺を含めたほとんど全世界の海洋に分布し、大半の種類は水深200m以深を主な生息域とする深海魚である。大きく3亜目に分けられ、アンコウ亜目・カエルアンコウ亜目は砂地の海底で生活する底生魚を多く含む。残るアカグツ亜目のうち、アカグツ上科・フサアンコウ上科の魚類は一般に底生性であるが、チョウチンアンコウ上科の多くは深海の中層で浮遊生活を送る遊泳魚である。これらのチョウチンアンコウ類は、漸深層（水深1,000 - 3,000m）における遊泳性魚類として、種類・数の両面で優位な地位を占める存在である。
アンコウ目魚類の重要な特徴として、頭部から釣竿のように細長く突き出た誘引突起（イリシウム）の存在がある。これは背鰭の第1棘条が変形したもので、アンコウ類は誘引突起をルアーのように動かして餌をおびき寄せるために使用する[2]。誘引突起の先端がさらに変形し、膨化した部分を擬餌状体（エスカ）と呼ぶ。チョウチンアンコウの仲間など、擬餌状体で発光バクテリアによる共生発光を行う種類も少なくない。
アンコウ（Lophiomus setigerus）などアンコウ亜目の魚類とアカグツ亜目の一部（アカグツ科など）は、縦方向につぶれた縦扁型をしており、砂地での底生生活に適応している。カエルアンコウ亜目・アカグツ亜目（チョウチンアンコウの仲間）では卵型から球型の丸みを帯びた体をしている。
腹鰭（1棘4-5軟条）がある場合は、胸鰭より前方に位置する[2]。鰓（えら）の孔は小さく管状で、普通は胸鰭よりも後ろに開口する。骨格上の特徴としては、鰓条骨は5-6本で、肋骨を欠き、頭蓋骨が直後の椎骨と癒合する点が挙げられる。鱗をもたない種類が多く、皮膚には突起物や皮弁が発達している[2]。
アンコウ目はアンコウ亜目・カエルアンコウ亜目・アカグツ亜目（チョウチンアンコウ亜目とも[2]）の3亜目の下に、18科66属313種が所属する[1]。分類体系は研究者により異なり、亜目以下の下位分類群は必ずしも一定していない。フサアンコウ上科・チョウチンアンコウ上科をそれぞれ独立の亜目として扱うこともある。
アンコウ亜目 Lophioidei は1科4属25種で構成される。各亜目間の分類には背鰭の棘条が重視され、アンコウ亜目の場合は頭部後方に1-3本の棘条があることが特徴となっている。腹鰭をもち、大きな口には犬歯状の鋭い歯が並ぶ。
アンコウ科 Lophiidae は4属25種からなり、地中海を含む大西洋・インド洋・太平洋および北極海に分布する。アンコウ・キアンコウなどの食用種を含む。誘引突起が発達し、餌の捕食に利用している[2]。
頭部は非常に大きく、縦方向につぶれ平たくなっている。下顎の周囲から頭部にかけての皮膚には、多数の皮弁が発達する。
カエルアンコウ亜目 Antennarioidei は4科15属48種で構成される。本亜目はかつてイザリウオ亜目と呼ばれていたが、差別的用語を含むとして、日本魚類学会により2007年に亜目名・科名・種名が変更された[3]。
ほとんどの種類は海底付近で暮らす底生魚である。頭部には背鰭の棘条が3本、それぞれ独立して存在する。腹鰭をもち、胸鰭はしばしば腕のような形状をしている。体は皮膚が変形した小さな突起によって覆われる。前頭骨は後部のみ癒合する。
カエルアンコウ科 Antennariidae は12属42種を含み、地中海を除く世界の熱帯・亜熱帯海域に分布する。大半は底生魚であるが、ハナオコゼ属の仲間は例外的に表層性で、ホンダワラなどの流れ藻に帯同した浮遊生活を送る。形態や色彩の変異に富む種類が多く、観賞魚としても知られる一群である。
体高は高く、口は大きい。口蓋骨に歯をもつ。誘引突起の形態は種によってさまざま。腹鰭と胸鰭が発達し、海底を歩くように移動する[2]。多くの種類は浮き袋をもつ。
Tetrabrachiidae 科は1属1種で、フォーアームド・フロッグフィッシュ（T. ocellatum）のみが所属する。オーストラリア・ニューギニア島・モルッカ諸島などの近海に生息し、体長7cm程度の小型魚類である。
体は細長く、側扁する。口と眼は小さく、口蓋骨の歯および浮き袋を欠く。本種はカエルアンコウ科に含まれる場合もある。
Lophichthyidae 科は1属1種で、L. boschmai のみを含む。ニューギニア島西部とアラフラ海に分布する。口蓋骨には歯がある。本種はカエルアンコウ科に含まれる場合もある。
ブラキオーニクテュス科 Brachionichthyidae は1属4種からなり、タスマニア島周辺を中心としたオーストラリア南部の沿岸に分布する。少なくとも3種の未記載種が知られる。イタリアの始新世の地層から、現生種と類似した形態をもつ化石種が見つかっている。
体高は高く、皮膚は突起で覆われる。背鰭の第2・第3棘条は独立せず、鰭膜によってつながっている。
アカグツ亜目 Ogcocephalioidei は3上科13科47属240種で構成される。本亜目の背鰭は2番目の棘条が退化し、皮膚に埋没する。第一鰓弓の鰓弁を欠く。腹鰭の有無は種によってさまざま。
アカグツ亜目は系統的にカエルアンコウ亜目を起源とし、フサアンコウ科、アカグツ科を経て他の11科（いわゆるチョウチンアンコウ類）に進化したグループであると考えられている。Nelson（2006）ではそれぞれをフサアンコウ上科・アカグツ上科・チョウチンアンコウ上科に分類している。
フサアンコウ上科 Chaunacioidea は1科2属14種で構成される。
フサアンコウ科 Chaunacidae は2属14種を含み、三大洋の深海に広く分布する。2,000m以深に分布する種もあり、ピンクや赤みがかったオレンジなど、鮮やかな体色をもつ。
体型は球状で、カエルアンコウに類似する。皮膚は突起やトゲで覆われる。誘引突起をもつが、背鰭の他の棘条を欠いている。頭部には溝があり、誘引突起を収めることができる。
アカグツ上科 Ogcocephalioidea は1科10属68種で構成される。
アカグツ科 Ogcocephalidae はアカグツ・フウリュウウオなど10属68種を含み、地中海を除く全世界の熱帯・亜熱帯海域に分布する。通常は深海性で、外洋の大陸棚および大陸斜面から、水深1,500-3,000mにかけての範囲に生息するものが多い[1]。沿岸近くや河川にまで進出する種類も少数ながら知られている。
体は強く縦扁し平べったく、無数の突起で覆われる[2]。腕のように大きく発達した胸鰭で、海底を歩くように移動する種類が多い。誘引突起は比較的短く、頭部に収納するためのスペースがある。背鰭の第2棘条が不明瞭ながら存在する。
チョウチンアンコウ上科 Ceratioidea は11科35属158種で構成され、ほとんどの科は地中海を除く全世界の深海に分布する。フサアンコウ上科・アカグツ上科を起源とし、深海中層の生態系において重要な位置を占める一群である。ほとんどの種類は体長8cmに満たない小型の魚類で、外洋の深海（特に水深1,000 - 3,000mの漸深層）を漂泳し、誘引突起を利用して餌を捕食する。誘引突起を持つのは基本的に雌だけで、発光バクテリアによる共生発光を行うなど機能の発達が著しい。本上科に共通の形態学的特徴として、腹鰭・鱗を持たないこと、前頭骨が癒合しないことなどがある。
体格上の性的二形が顕著で、雄は雌の3分の1から13分の1程度の大きさしかない。このように雌と比較して極端に小さい雄を矮雄（わいゆう）と呼ぶ。ミツクリエナガチョウチンアンコウ科など少なくとも4科の雄は、雌に寄生して生活することが知られている。これらの寄生性の雄は種に特異的なフェロモンを介して雌を発見し、腹部に噛み付いて一体化する。雄の体には雌の血管が伸びて栄養供給を完全に依存するようになり、生殖以外の機能は退化する。
変態を行う前の幼魚（浅海で生活することが多い）はしばしば親魚とまったく異なる形態をとり、同一種でありながら雄・雌・幼魚が別の種類として認識されていた例もある[1]。捕獲されることが稀な種類が多く、雄・雌・稚魚のいずれかしか見つかっていないもの、ごく少数の標本に基づき記載されている種類もある。
ヒレナガチョウチンアンコウ科 Caulophrynidae は2属5種からなる。雄は雌に寄生するが、性成熟は寄生の有無と関係なく達成される。
誘引突起に発光器官をもたない。幼魚の時点では腹鰭をもっており、これはチョウチンアンコウ上科の中では本科のみにみられる特徴である。背鰭と臀鰭が大きく発達している。
キバアンコウ科[4] Neoceratiidae は1属1種で、キバアンコウ Neoceratias spinifer のみが所属する。雄は寄生性で、雄・雌それぞれが性成熟に到達するためには、雄が雌へ付着することが必須条件であると考えられている。同様の性質はミツクリエナガチョウチンアンコウ科・オニアンコウ科にも認められる。
誘引突起をもたず、雌は口からはみ出すほど大きな可動性の歯をもつ。
クロアンコウ科 Melanocetidae は1属5種を含む。誘引突起をもち、背鰭の鰭条数は12-17本と比較的多い。
チョウチンアンコウ科 Himantolophidae は1属18種からなる。チョウチンアンコウの名前は本亜目の総称として使用されることもある。チョウチンアンコウ上科の中では大型の仲間で、雌は50cm近くにまで成長する。雄は4cm未満だが、寄生はせず自由生活を送る。本科に限らず、自由生活性のチョウチンアンコウ類の雄は変態後に一切の餌をとらず、仔魚期に蓄えた栄養のみで生活する。
吻（口先）は短く、丸みを帯びている。チョウチンアンコウ上科の中で唯一、生涯を通じて頭頂骨をもたない。全身がトゲをもつ骨板で覆われる。
フタツザオチョウチンアンコウ科 Diceratiidae は2属6種を含み、世界の熱帯・亜熱帯海域の大陸棚・大陸斜面周辺に分布する。頭部前方の誘引突起に加え、もう1本の発達した棘条を持つことが特徴。
ラクダアンコウ科 Oneirodidae には16属62種が所属し、チョウチンアンコウ上科の中で最大のグループとなっている。一部の属は寄生性の雄をもつ。体は滑らかか、あるいは短いトゲに覆われる。
タウマティクテュス科 Thaumatichthyidae は2属7種からなり、大西洋と太平洋に分布する。本上科の中では例外的に、底生生活を送る種類が多い。形態はラクダアンコウ科に類似するが、上顎が下顎よりかなり長いことが特異な点である。
ザラアンコウ科[4] Centrophrynidae は1属1種で、ザラアンコウ C. spinulosa のみが所属する。体は微小なトゲに覆われる。
ミツクリエナガチョウチンアンコウ科 Ceratiidae はミツクリエナガチョウチンアンコウなど、2属4種からなる。チョウチンアンコウ上科の中では最も大きくなるグループで、ビワアンコウ（Ceratias holboelli）は最大1.2mにまで成長する。雄は寄生性で、性成熟には雌への寄生が必須である。
口が大きく傾き、斜め上を向く。背鰭軟条部の前方に、2-3本の肉質の突起をもつ。
シダアンコウ科 Gigantactinidae は2属22種からなる。体は細長い。誘引突起が著しく伸長しており、体長と同等かそれ以上に長いことがある。上顎はわずかに下顎より長い。
オニアンコウ科 Linophrynidae には5属23種が含まれ、大西洋・インド洋に分布する。雄は雌に寄生し、寄生後に両性の性成熟が起こる。
アンコウ目（学名：Lophiiformes）は、硬骨魚類の分類群の一つ。3亜目18科66属で構成され、アンコウ・カエルアンコウなど313種を含む。所属する魚類はすべて海水魚で、チョウチンアンコウ類など深海に生息する種類が多い。
아귀목(Lophiiformes)은 극기류에 속하는 조기어류 목의 하나이다.
다음은 2017년 베탕쿠르(Betancur-R) 등[1]과 2018년 휴스(Hughes) 등의 연구에 기초한 계통 분류이다.[2]
다음은 베탕쿠르(Betancur) 등의 연구에 기초한 계통 분류이다.[3][4][5]
아귀목 아귀아목 씬벵이아목 부치아목 점씬벵이아목 초롱아귀아목
.jpg)
.JPG)
_(29555683648).jpg)
.gif)
.jpg)
.jpg)
.gif)
.png)
.gif)
.gif)
.png)
.gif)
.gif)
.jpg)
.gif){kind=link}
