Phormium és un gènere de plantes, que conté dues espècies, dins la família Xanthorrhoeaceae. Una de les espècies és endèmica de Nova Zelanda i l'altra espècie és una planta nativa de Nova Zelanda i l'illa Norfolk.[2] Les dues espècies es coneixen a Nova Zelanda com 'flax' (lli) però no hi estan emparentades.[3][4]
Phormium és un gènere establert originàriament pel naturalista Johann Reinhold Forster i el seu fill Georg Forster el 1775 d'espècimens de Phormium tenax recollits pels dos Forsters i el naturalista suec Anders Erikson Sparrman. Tots ells formaven part del segon viatge del Capità James Cook a bord del Resolution (1772–1775).[5] Els espècimens van ser recollits a Queen Charlotte Sound, les illes Norfolk i North Island.[6] El nom de Phormium prové del grec antic que significava cistella i tenax en llatí significava "fort".
Les fulles lanceolades fan fins a tres metres de llarg i 125 mm d'amplada. Hi ha nombroses varietats amb fulles variegades en les cultivars de jardineria.
Les tiges florals poden fer fins a 5 metres de llargada. A Nova Zelanda floreixen al novembre amb unes flors corbades riques en nèctar que atrauen l'ocell anomenat tui i també els insectes.
Les fulles de Phormium produeixen fibres llargues que s'ha utilitzat mlt a Nova Zelanda
Phormium és un gènere de plantes, que conté dues espècies, dins la família Xanthorrhoeaceae. Una de les espècies és endèmica de Nova Zelanda i l'altra espècie és una planta nativa de Nova Zelanda i l'illa Norfolk. Les dues espècies es coneixen a Nova Zelanda com 'flax' (lli) però no hi estan emparentades.
Phormium is a genus of two plant species in the family Asphodelaceae. One species is endemic to New Zealand and the other is native to New Zealand and Norfolk Island.[1] The two species are widely known in New Zealand as flax or their Māori names wharariki and harakeke respectively, and elsewhere as New Zealand flax or flax lily, but they are not closely related to the Northern Hemisphere's flax (Linum usitatissimum), which is native to the region extending from the eastern Mediterranean to India and has been used by humans since 30,000 B.C.[2][3]
Monocot classification has undergone significant revision in the past decade, and recent classification systems (including the Angiosperm Phylogeny Group) have found Phormium to be closely related to daylilies (Hemerocallis), placing it in family Asphodelaceae, subfamily Hemerocallidoideae. Phormium formerly belonged to the family Agavaceae and many classification systems still place it there. It includes two species and many cultivars.
The genus was originally established by the German naturalists Johann Reinhold Forster and his son Georg Forster in 1775 from specimens of Phormium tenax collected by both Forsters and the Swedish naturalist Anders Erikson Sparrman. All of them were part of the second expedition of Captain James Cook aboard the Resolution (1772–1775).[4] The type specimens were taken from Queen Charlotte Sound, with additional specimens from both Norfolk Island and North Island, New Zealand.[5] The name Phormium comes from Ancient Greek for a "basket", while tenax is a Latin adjective meaning "holding fast, tenacious".[6]
Phormium is an herbaceous perennial monocot. The tough, sword-shaped leaves grow up to 3 metres (10 ft) long and up to 125 millimetres (5 in) wide. They are usually darkish green but sometimes have coloured edges and central ribs. Cultivated varieties range from light green through pink to deep russet bronze. There are numerous variegated cultivars with leaves marked by contrasting stripes in shades of green, red, bronze, pink and yellow.
The rigid flower stalks can be up to 5 metres (16 ft) long, projecting high above the foliage. In November (in New Zealand) they produce clumps of curving tube-like flowers which turn bright red when mature. These produce unusually large quantities of nectar to attract all nectar-feeding birds such as the tūī and insects. The seedpods that develop after pollination, each contain hundreds of seeds which are later widely dispersed by the wind.
Phormium tenax occurs naturally in New Zealand and Norfolk Island, while P. colensoi is endemic to New Zealand. Both species have been widely distributed to temperate regions of the world as economic fibre and ornamental plants.[7]
They are found mainly in swamps or low-lying areas but will grow in a variety of habitats.[8]
The two species readily interbreed and there is part considerable regional variation in Phormium colensoi.[9] Where the two species co-occur, there is local introgression.[10]
In recent years there has been a dramatic increase in the number of Phormium cultivars commercially available. The 2005-2006 edition of the Royal Horticultural Society Plant Finder listed 75 cultivars. As early as the 1920s it was recognised that ploidy plays a role in some cultivars due to the work of John Stuart Yeates.[11] The highly regarded sport Ngaro[12] was isolated from the Moutoa swamp, Foxton.[13]
The following cultivars have gained the Royal Horticultural Society's Award of Garden Merit for growing in UK gardens:[14]
Phormium produces long leaf fibres that have played an important role in the culture, history and economy of New Zealand. Both species have been widely distributed to temperate regions of the world as economic fibre and ornamental plants.
Phormium is a genus of two plant species in the family Asphodelaceae. One species is endemic to New Zealand and the other is native to New Zealand and Norfolk Island. The two species are widely known in New Zealand as flax or their Māori names wharariki and harakeke respectively, and elsewhere as New Zealand flax or flax lily, but they are not closely related to the Northern Hemisphere's flax (Linum usitatissimum), which is native to the region extending from the eastern Mediterranean to India and has been used by humans since 30,000 B.C.
El género Phormium, llamado comúnmente lino de Nueva Zelanda comprende dos especies de plantas perennes de Nueva Zelanda Phormium tenax y Phormium cookianum, conocidas en lenguaje maorí como harakeke y wharariki respectivamente. Son bien distintas de la especie de lino del Hemisferio norte (Linum usitatissimum). Sin embargo los europeos anglófonos le dieron el mismo nombre al género debido a que también se utilizaba por sus fibras.
Este lino produce fibras largas que han sido muy importantes en la cultura, historia, y la economía de Nueva Zelanda. Phormium tenax crece de forma silvestre en Nueva Zelanda y en Isla Norfolk, mientras que Phormium cookianum es endémica de Nueva Zelanda. Ambas especies están ampliamente distribuidas en regiones templadas del mundo como fibras comerciales y plantas ornamentales.[2]
Phormium tenax se encuentra principalmente en pantanos y áreas bajas, pero puede crecer casi en cualquier lugar y se encuentra muy extendida en jardines como planta decorativa perennifolia, tanto en Nueva Zelanda como en el resto del mundo.
Es una monocotiledónea herbácea perenne. La clasificación monocotiledónea ha experimentado una significativa revisión durante la pasada década, y recientes sistemas de clasificación (incluido el APG) han dictaminado que Phormium tenax está estrechamente emparentada con los lirios Hemerocallis. Antiguamente esta especie estaba incluida en la familia Agavaceae y aún hoy muchos sistemas de clasificación la mantienen en ella.
Las duras hojas, parecidas a espadas, crecen hasta 3 metros de longitud y 125 mm de ancho. De coloración verde negruzca, en ocasiones presenta los bordes y la nervadura central variegados. Las tonalidades de las variedades cultivadas van desde el verde claro, pasando a rosa hasta el bronce. Hay numerosos cultivares variegados con hojas marcadas por diferentes franjas en tonalidades de verde, rojo, bronce, rosa y amarillo.
Los rígidos tallos florales crecen hasta 5 m, proyectándose por encima del follaje. En noviembre (en Nueva Zelanda) produce racimos de flores en forma de tubo curvado que adquieren un color rojo brillante al madurar. Estos producen grandes cantidades de néctar para atraer a especies de pájaros nectaríferos, tales como el tui e insectos. Los frutos surgidos tras la polinización, contienen centenares de semillas que son después dispersadas ampliamente por el viento.
El naturalista Jacques Labillardière recolectó plantas indígenas de lino cuando los barcos franceses visitaron el extremo norte de la Isla Norte de Nueva Zelanda en 1793. Él había notado los muchos usos que los Māori le daban a la planta poniéndole, en 1803, el nombre científico de Phormium que significa "canasta", y tenax que significa "tenaz".
Cuando los maoríes llegaron a Nueva Zelanda traían consigo la morera del papel (Broussonetia papyrifera) con la que elaboraban tejidos para vestirse de la corteza. Sin embargo, esta planta no prosperó en la isla y utilizaron como sustituto el lino nativo. El capitán Cook escribió: De las hojas de las plantas, con muy poca preparación, ellos (los maoríes) elaboran toda su indumentaria; y de ellas fabrican también sus cordajes... También hacían cestas, esteras y redes de pesca. Este pueblo practicaba una avanzada elaboración de cestería con las hebras de fibra de estas plantas.
Trenzar y tejer las fibras de lino para convertirlas en canastas eran tan sólo dos formas de entre la gran cantidad de usos que le daban, ellos identificaban más de 60 variedades y las distribuían meticulosamente en sus propios viveros y plantaciones por todo el país.
Las hojas se cortaban cerca de la base de la planta usando una afilada concha de mejillón o piedra especialmente afilada, como podría ser jade, o pounamu. La sustancia carnosa verde de las hojas se retiraba, nuevamente con la concha del mejillón y se extraía la fibra que pasaba por varios procesos de lavado, blanqueado, fijado, aflojado y secado.
Las fibras de diferentes resistencias se usaban para fabricar trampas para pescar anguilas (hinaki), redes de pesca sorprendentemente grandes (kupenga) y cuerdas, trampas para pájaros, cordones para ropa, canastas (kete), bolsas, esteras, ropa, sandalias (parara), canastas para alimento (rourou), utensilios de cocina, etc.
La fibra de lino llamada muka que era laboriosamente lavada, blanqueada y trabajada a mano hasta conseguir una textura extremadamente suave es la materia prima de los bellos mantos emplumados, el kahu huruhuru, un atuendo tradicional muy apreciado por los Maoríes. Estos mantos se adornan con coloridas plumas procedentes de las aves nativas huía, kiwi, tui, kereru y loros kākā.
Las cuerdas y ropas tejidas a mano tenían tal fortaleza que se utilizaban para atar secciones de maderos ahuecados con las que construían grandes canoas para adentrarse al mar (waka). También hacían aparejos, velas y cuerdas de anclas, así como techos para las casas.
Los extremos deshilachados de las hojas se utilizaban como antorchas e iluminación nocturna. Los tallos florales secos, extremadamente livianos, se unían con bramantes de lino para construir embarcaciones de río llamadas mokihi.
Durante siglos los maoríes recolectaron el abundante néctar de las flores como endulzante. Multitud de usos medicinales aumentan aún más la importancia de la planta para la salud diaria de los maoríes.
Las raíces de harakeke se hierven y trituran para aplicarse externamente como cataplasma en forúnculos, tumores, abscesos, así como úlceras varicosas.
El jugo de las raíces molidas se usa como desinfectante, bebido para aliviar el estreñimiento o expulsar parásitos intestinales. También se aplica en heridas de balas o de bayoneta.
La savia que tiene consistencia de goma producida por el lino contiene enzimas revitalizantes para la sangre y con cualidades antisépticas para ayudar en los procesos de curación. Los maoríes conocen bien las propiedades curativas de esta savia y su poder como suave anestésico, por lo que la aplican en inflamaciones y varias heridas, para aliviar dolores de muelas, dolores reumáticos, para la tiña, en diferentes irritaciones de la piel y en quemaduras.
Se pueden hacer tablillas de los tallos florales y las hojas , y las finas cuerdas de la fibra utilizan las propiedades estípticas del gel antes de ser usados para cocer heridas. Las hojas de harakeke hacen excelentes vendajes y pueden sujetar huesos rotos tan bien como el yeso que se usa hoy en día. La pulpa de las hojas machacadas pueden ser también aplicadas como vendajes.
Investigación para su uso moderno medicinal y cosmético se está llevando a cabo actualmente.
El aceite de semilla de lino de Nueva Zelanda no está disponible comercialmente, aunque se están investigando su producción y propiedades. Lo que se vende en muchos países como aceite de lino se extrae de las semillas del lino europeo, vegetal de una familia totalmente diferente.
Desde tiempos coloniales la fibra de phormium tenax ha sido usada para elaboración de papel. En diversas ocasiones la posibilidad de producción comercial ha sido investigada. Actualmente es usada por artistas y artesanos para producir papel hecho a mano.
A comienzos de las Guerras de los Mosquetes y posteriormente la Guerra por Tierras de Nueva Zelanda, los maoríes usaron grandes y gruesas esteras hechas de fibra de lino para cubrir entradas y miradores en sus fortificaciones.
Algunos guerreros vestían una especie de chaleco confeccionado con trozos de hebras de lino fuertemente trenzadas, las cuales les daban características similares al medieval gambesón, aún amortiguando las balas de los mosquetes y solo dejando heridas en vez de la muerte.
A principios de 1800 la calidad de los materiales de cordaje del lino de Nueva Zelanda era reconocido internacionalmente, así como lo era la calidad de los árboles neozelandeses usados para mástiles y vergas, la Marina Real Británica era una de los principales clientes.
El mercado del lino floreció en cuanto los hombres maoríes reconocieron las ventajas del comercio y se acostumbraron a ayudar en la cosecha y confección de la fibra, labor que, hasta entonces, había sido llevada a cabo exclusivamente por mujeres.[3]
Sin embargo, el comercio de armas de fuego escaló en una carrera armamentista entre las tribus y las consiguientes batallas conocidas como las Guerras de los Mosquetes diezmaron muchas de ellas.
Existió una activa industria de cosecha y procesamiento de lino en Nueva Zelanda hasta que la demanda declinó debido a la depresión de los años 1930. También había un programa de investigación conducido por Universidades del país.
El género Phormium, llamado comúnmente lino de Nueva Zelanda comprende dos especies de plantas perennes de Nueva Zelanda Phormium tenax y Phormium cookianum, conocidas en lenguaje maorí como harakeke y wharariki respectivamente. Son bien distintas de la especie de lino del Hemisferio norte (Linum usitatissimum). Sin embargo los europeos anglófonos le dieron el mismo nombre al género debido a que también se utilizaba por sus fibras.
Este lino produce fibras largas que han sido muy importantes en la cultura, historia, y la economía de Nueva Zelanda. Phormium tenax crece de forma silvestre en Nueva Zelanda y en Isla Norfolk, mientras que Phormium cookianum es endémica de Nueva Zelanda. Ambas especies están ampliamente distribuidas en regiones templadas del mundo como fibras comerciales y plantas ornamentales.
Phormium tenax se encuentra principalmente en pantanos y áreas bajas, pero puede crecer casi en cualquier lugar y se encuentra muy extendida en jardines como planta decorativa perennifolia, tanto en Nueva Zelanda como en el resto del mundo.
Es una monocotiledónea herbácea perenne. La clasificación monocotiledónea ha experimentado una significativa revisión durante la pasada década, y recientes sistemas de clasificación (incluido el APG) han dictaminado que Phormium tenax está estrechamente emparentada con los lirios Hemerocallis. Antiguamente esta especie estaba incluida en la familia Agavaceae y aún hoy muchos sistemas de clasificación la mantienen en ella.
Le lin de Nouvelle-Zélande est le nom commun donné aux deux espèces de plantes vivaces du genre Phormium, genre qui appartient à la famille des Hemerocallidaceae.
Le Phormium tenax et le Phormium cookianum, sont connus sous les noms māori respectivement de Harakeke et Wharariki. Ils n'ont aucun lien de parenté avec le lin (Linum usitatissimum), mais le nom vernaculaire de « lin » leur a été donné par les anglophones et les francophones en raison de la possibilité d'utilisation de leurs fibres par l'industrie textile.
Le Phormium a joué un rôle important dans la culture, l'histoire et l'économie de la Nouvelle-Zélande. Phormium tenax pousse naturellement en Nouvelle-Zélande et sur l'île Norfolk, tandis que Phormium cookianum est endémique à la Nouvelle-Zélande. Les deux espèces ont été largement distribuées aux régions tempérées du monde moderne comme source de fibres textiles et plantes ornementales[1].
Le naturaliste Jacques Labillardière a recueilli les premières plantes lorsque des navires français ont visité le nord de l'île du Nord en 1793. Il a noté les nombreuses utilisations que les Māoris faisaient de la plante et, en 1803, lui a donné le nom scientifique Phormium, qui signifie panier ou en osier, et tenax au sens de ténacité ou exploitation rapide.
Phormium tenax pousse essentiellement dans les zones de marécage et les zones de faible altitude, mais on peut le faire pousser un peu partout et il est maintenant répandu comme plante décorative à feuilles persistantes tant en Nouvelle-Zélande que dans le monde entier.
Les feuilles fermes, lancéolées peuvent mesurer jusqu'à trois mètres de long et 125 mm de large. Elles sont généralement vert sombre, mais ont parfois les bords la nervure centrale de couleur différente. Les variétés cultivées vont du vert pâle au rose profond en passant par le bronze. Il existe de nombreux cultivars variés avec des feuilles portant des bandes contrastées avec des tons vert, rouge, bronze, rose et jaune.
La hampe florale peut atteindre cinq mètres de haut, surplombant le feuillage. En novembre (en Nouvelle-Zélande), elles produisent des bouquets de fleurs courbées aux couleurs rouge vif à maturité. Ces fleurs produisent de très grandes quantités de nectar qui attirent les oiseaux méliphages comme les tuis et les insectes. Chaque fruit qui se développe après la pollinisation contient des centaines de graines qui sont ensuite dispersées par le vent.
Lorsque les Māoris débarquèrent en Nouvelle-Zélande, ils avaient apporté avec eux le mûrier à papier, plante dont ils récupéraient l'écorce pour faire des tissus qui leur servaient pour leur habillement. Le mûrier à papier ne s'est pas adapté au pays et les Maoris ont dû trouver dans la flore locale une plante de substitution. Comme le capitaine Cook l'a écrit : « Avec les feuilles de ces plantes, et très peu de préparation, ils (les Māoris) font tous leurs vêtements, mais aussi des cordes, des lignes… ». Ils savaient également faire des paniers, des nattes, des filets de pêche avec les feuilles. Les Māoris savaient pratiquer une vannerie avancée en tressant les fibres de Phormium[2].
Le tressage et le tissage (raranga) des fibres de Phormium sont seulement deux d'une grande variété d'utilisations faites des Phormiums par les Māoris qui en connaissaient près d'une soixantaine et qui ont propagé pépinières et plantations de Phormium dans l'ensemble du pays.
Les feuilles étaient coupées près de la base de la plante à l'aide d'une forte coquille de moule ou d'une pierre de forme spéciale, le plus souvent un jade (Pounamu en maori). Les parties non fibreuses des feuilles étaient enlevées à l'aide d'une coque de moule, jusqu'à ne plus garder que les fibres, qui subissaient ensuite plusieurs traitements: lavage, blanchiment, fixation, adoucissement, teinture et séchage.
Les fibres étaient alors utilisées pour confectionner des pièges à anguilles (hinaki), des filets de pêche étonnamment grands (kupenga), des lignes, des pièges à oiseaux, des cordages, des paniers (Kete), des sacs, des tapis, des vêtements, des sandales (parara), des seaux, paniers (rourou), des ustensiles de cuisine, etc.
Des fibres de Phormium (appelées muka) étaient conscienceusement lavées, blanchies et travaillées à la main jusqu'à ce qu'elles deviennent très douces et soient à la base du beau manteau de plumes, le kahu huruhuru, un vêtement traditionnel très prisé des Māori. Il est orné de plumes colorées d'oiseaux locaux : Huia, kiwi, tui, kererū et kaka.
Les cordes et cordages faits à la main ont une si grande résistance à la traction qu'ils étaient utilisés avec succès pour assembler les rondins creux servant à faire de grands canots capables d'aller sur la mer (waka). Ils étaient également utilisés pour faire les gréements, les voiles, les chaînes d'ancrage des bateaux et les toits des maisons.
Les extrémités séchées des feuilles étaient façonnées en torches pour fournir des lampes la nuit. Les tiges de fleurs séchées, qui sont très légères, étaient liées avec de la ficelle de Phormium pour faire des radeaux fluviaux appelés mokihi.
Fleurs de Phormium tenax avec un Tui cravate-frisée
Le lin de Nouvelle-Zélande est le nom commun donné aux deux espèces de plantes vivaces du genre Phormium, genre qui appartient à la famille des Hemerocallidaceae.
Le Phormium tenax et le Phormium cookianum, sont connus sous les noms māori respectivement de Harakeke et Wharariki. Ils n'ont aucun lien de parenté avec le lin (Linum usitatissimum), mais le nom vernaculaire de « lin » leur a été donné par les anglophones et les francophones en raison de la possibilité d'utilisation de leurs fibres par l'industrie textile.
Le Phormium a joué un rôle important dans la culture, l'histoire et l'économie de la Nouvelle-Zélande. Phormium tenax pousse naturellement en Nouvelle-Zélande et sur l'île Norfolk, tandis que Phormium cookianum est endémique à la Nouvelle-Zélande. Les deux espèces ont été largement distribuées aux régions tempérées du monde moderne comme source de fibres textiles et plantes ornementales.
Le naturaliste Jacques Labillardière a recueilli les premières plantes lorsque des navires français ont visité le nord de l'île du Nord en 1793. Il a noté les nombreuses utilisations que les Māoris faisaient de la plante et, en 1803, lui a donné le nom scientifique Phormium, qui signifie panier ou en osier, et tenax au sens de ténacité ou exploitation rapide.
Phormium tenax pousse essentiellement dans les zones de marécage et les zones de faible altitude, mais on peut le faire pousser un peu partout et il est maintenant répandu comme plante décorative à feuilles persistantes tant en Nouvelle-Zélande que dans le monde entier.
Phormium is een geslacht uit de familie Hemerocallidoideae. De soorten komen voor in Nieuw-Zeeland en Norfolk.
Phormium is een geslacht uit de familie Hemerocallidoideae. De soorten komen voor in Nieuw-Zeeland en Norfolk.
Phormium er ei planteslekt frå New Zealand. Ein av artane veks berre naturleg på New Zealand og den andre veks berre på New Zealand og Norfolkøya.[1] Phormium-plantane dannar lange bladfiber som har spela ei viktig rolle i newzealandsk kultur, historie og økonomi. Phormium tenax veks naturleg på New Zealand og på Norfolk Island, medan Phormium cookianum er endemisk på New Zealand. Båe artane har vorte vidt spreidde i tempererte delar av verda, både som kommersielle fiberplantar og som prydplantar.[2]
Dei fleirårige plantane Phormium tenax og Phormium cookianum blir høvesvis kalla harakeke og wharariki på maori. På engelsk er slekta kjend som New Zealand flax, 'New Zealand-lin'. Dei skil seg tydeleg ut frå linplanten frå den nordlege halvkula, men arten vart kalla 'flax' av dei engelskspråklege europearane på New Zealand fordi ein også kunne nyttiggjera seg fibrane i denne planten.
Naturvitskapsmannen Jacques Labillardière samla stadeigne Phormium-plantar då franske skip vitja dei nordlege delane av Nordøya på New Zealand i 1793. Han hadde lagt merke til dei mange måtane maoriane brukte planten på, og i 1803 gav han det vitskaplege namnet Phormium, som tyder korg eller flettekorg, og tenax, som tyder 'fastleik', eller 'å halda fast', til planten.
Phormium tenax veks for det meste i sumpar eller lågtliggjande lende, men er i stand til å veksa nær sagt over alt, og er også mykje dyrka i hagar, som ein eviggrøn dekorativ plante, både på New Zealand, og etter kvart elles i verda. Phormium tenax er ein urteaktig fleirårig einfrøblada plante. Klassifiseringa av einfrøblada plantar har gjennomgått betydeleg revisjon det seinaste tiåret, og dei siste klassifikasjonssystema (inkludert Angiosperm Phylogeny Group) har funne at Phormium tenax er nært i slekt med dagliljer (Hemerocallis). Phormium tenax høyrde tidlegare til familien Agavaceae, og fleire klassifikasjonssystem plasserer enno planten der.
Dei faste, sverdforma blada veks opp til tre meter i lengde og 125 mm i breidde. Blada er vanlegvis mørkt grøne, men har stundom farga kantar og sentrale ribber. Kultiverte sortar vekslar frå ljost grønt gjennom rosa til djup raudbrun bronse. Der er mange spraglute kultivarar med blad som er markerte med kontraststriper i nyansar av grønt, raudt, bronse, rosa og gult.
Dei stive blomestenglane kan verta opp til fem meter lange, og strekkjer seg høgt over bladverket. I november (på New Zealand) dannar det seg klynger av bogeforma røyrliknande blomar som vert ljost raude når dei mognast. Dei dannar uvanleg store mengder av nektar for å trekkja til seg nektaretande fuglar som til dømes tuihonningetar, og insekt. Frøkapslane som dannar seg etter pollineringa inneheld kvar hundrevis av frø som seinare vert vidt spreidde med vinden.
Då maorifolket kom til New Zealand, hadde dei med seg papirmorbærtreet (Broussonetia papyrifera), der dei brukte borken til material for klede. Dette treet treivst ikkje, og dei fann ei erstatning i dei lokale Phormium-plantane. Kaptein James Cook skreiv: «Av blada til desse plantane, og med svært lite preparering, lagar dei (maoriane) all deira vanlege klesbunad, og dei lagar også strenger, liner og tauverk…» Dei laga òg korger, matter og fiskenett av Phormium. Maoriane brukte ein avansert veveteknikk når dei laga kapper av phormiumfibrar.[3]
Fletting og veving (raranga) av Phormium-fibrar til korger var berre to av talrike bruksområde maoriane hadde for desse plantane. Dei kjende nær 60 variantar, og dyrka omsorgsfullt plantane sine over heile landet.
Blada vart avskorne med eit skarpt skjel eller spesielt forma steinar, ofte grønstein (jade eller ponamu), nede ved rota til plantane. Den grøne kjøtfulle substansen i blada vart skrapa av, også dette med eit muslingskjel, og fibrane gjekk gjennom fleire prosessar med vasking, bleiking, mjukgjering, farging og turking.
Fibrane, av ulik styrke, vart brukte til å laga ålefeller (hinaki), overraskande store fiskegarn (kupenga), fuglesnarer og liner, tauverk, korger (kete), vesker, matter, klede, sandalar (paraerae), bøtter, matkorger (rourou), kokeutstyr osb.
Phormium-fiberen, som vert kalla muka, vert omstendeleg vaska, banka og handvridd for at han skal vera mjuk mot huda. Muka whenu (snorer) er grunnmaterialet for intrikate kākahu (kapper/klesplagg) som til dømes kahu huruhuru (fjørkappe), eit svært ettertrakta tradisjonelt plagg. Kapper pynta med fargerike fjører frå innfødde fuglar, til dømes huja Heteralocha acutirostris, kiviar (Apteryx), tui Prosthemadera novaeseelandiae, maoridue Hemiphaga novaeseelandiae og kākā Nestor meridionalis, har i namna sine referanse til den fuglen som er brukt, til dømes Kahu Kiwi, Kahu Kākā osb.
Dei handlaga kordellane og taua av Phormium var så sterke at dei godt kunne brukast til å binda saman delar av uthola stokkar for å laga store, havgåande kanoar (waka). Dei vart også nytta til å laga riggar, segl og lange ankertrosser, og til hustak.
Frynsete endar av Phormium-blad vart forma til faklar og ljos til bruk om natta. Dei turka blomestilkane, som er svært lette, vart bundne saman med phormiumband for å laga flåtar (mokihi) til bruk på elver.
I hundrevis av år har maoriane brukt nektar frå blomane som søtingsmiddel. Mangfaldige medisinske bruksområde gjorde planten endå viktigare i dagleglivet til maorifolket.
Kokte og knuste harakekerøter vart lagde på utvortes som omslag for byllar, svullar og verk og for stell av åreknutesår.
Saft frå dei knuste røtene kunne brukast som desinfeksjonsmiddel, eller det vart drukke for å hjelpa mot tilstopping eller for å driva ut småmark. Det skal også ha vore brukt ved kule- eller bajonettsår.
Den kvaeliknande plantesafta frå harakeke inneheld enzym som verkar i blodlevring (koagulasjon) og har antiseptiske eigenskapar som er til hjelp i tilhelingsprosessar. Maoriane var klåre over dei lækjande eigenskapane til safta, og at ho verka mildt anestetisk, og dei brukte henne til byllar, ulike sår, verketenner, ved revmatiske og tilsvarande smerter, ved ulike hudirritasjonar, ved skålding og til brannsår.
Utstyr til spjelking kunne skaffast frå korari (blomestilkar) og blad, og fine trådar av mukafiber gjorde seg nytte av dei blodstillande eigenskapane til safta før dei vart nytta til å sy sår. Harakekeblad kunne brukast til bandasjar, og kunne støtta opp brotne bein på lag som gips vert brukt no. Knust bladmasse vart også brukt til såromslag.
Sidan kolonitida har fibrane frå Phormium tenax vorte brukte i framstillinga av papir. Det er fleire gonger undersøkt om det kan setjast i gang kommersiell produksjon. For tida vert fibrane brukte av kunstnarar og handverkarar som framstiller handlaga papir.
Under dei tidlege muskettkrigane og seinare under New Zealand-krigane, brukte maoriane store, tjukt vovne Phormium-matter for å dekkja til inngangsportar og utkiksopningar i sine befesta pa-ar. Somme krigarar bar kapper av tungt og tett fletta Phormium tenax, som gav liknande vern som ein mellomalderrustning, og som til og med skulle kunna bremsa muskettkuler såpass at dei såra heller enn drap.
Tidleg på 1800-talet var kvaliteten på tauverk laga av Phormium alt internasjonalt kjend,[4] like eins var kvaliteten til newzealandske tre som vart nytta til rundholtar og master, og den britiske marinen var ein av dei aller største kundane.
Handelen med Phormium blomstra, særleg etter at mannlege maoriar oppdaga føremonane med handelen, og vende seg til å delta i innhausting og tillaging av fiber, noko som tidlegare berre hadde vore gjort av kvinner, «heile stammar flytta stundom til sumpane der Phormium vaks i overflod, men der det utvilsamt ikkje var helsesamt å halda til. Det vart meir vanleg å ta slavar - slavar som kunne setjast i arbeid med å tilverka Phormium...»[5].
Handelen med flintlåsmuskettar førte til våpenkappløp mellom stammane, og dei påfølgjande konfliktane, kjende som muskettkrigane, øydela mange stammar.
Ved Foxton på Nordøya var det ein aktiv industri som hausta og tilverka Phormium inntil etterspurnaden avtok under depresjonen i 1930-åra. Der var også eit vitskapleg program leia av John Stuart Yeates ved Massey University (dåverande Massey College) i nærleiken.
Dei to artane hybridiserer lett med kvarandre, og særleg Phormium colensoi har stor regional variasjon.[6] På stader der begge artane veks kryssar hybridane seg gjerne tilbake med opphavsplantane og dannar blandingsplantar, såkalla introgresjon.[7]
I dei seinare åra har ei større mengd kultivarar av Phormium blitt introduserte og lagt ut for sal. 2005-2006-utgåva av Royal Horticultural Society sin Plant Finder rekna opp 75 stykke. Så tidleg som i 1920-åra var det kjent at ploiditet spelar ei rolle i somme kultivarar.[8] Fleire kultivarar er blitt gjevne RHS sin Award of Garden Merit for hagebruk i Storbritannia.[9]
Ein mykje omtykt sport, Ngaro,[10] blei isolert frå Moutoa-myra i Foxton.[11]
Phormium er ei planteslekt frå New Zealand. Ein av artane veks berre naturleg på New Zealand og den andre veks berre på New Zealand og Norfolkøya. Phormium-plantane dannar lange bladfiber som har spela ei viktig rolle i newzealandsk kultur, historie og økonomi. Phormium tenax veks naturleg på New Zealand og på Norfolk Island, medan Phormium cookianum er endemisk på New Zealand. Båe artane har vorte vidt spreidde i tempererte delar av verda, både som kommersielle fiberplantar og som prydplantar.
Dei fleirårige plantane Phormium tenax og Phormium cookianum blir høvesvis kalla harakeke og wharariki på maori. På engelsk er slekta kjend som New Zealand flax, 'New Zealand-lin'. Dei skil seg tydeleg ut frå linplanten frå den nordlege halvkula, men arten vart kalla 'flax' av dei engelskspråklege europearane på New Zealand fordi ein også kunne nyttiggjera seg fibrane i denne planten.
Naturvitskapsmannen Jacques Labillardière samla stadeigne Phormium-plantar då franske skip vitja dei nordlege delane av Nordøya på New Zealand i 1793. Han hadde lagt merke til dei mange måtane maoriane brukte planten på, og i 1803 gav han det vitskaplege namnet Phormium, som tyder korg eller flettekorg, og tenax, som tyder 'fastleik', eller 'å halda fast', til planten.
Phormium tenax veks for det meste i sumpar eller lågtliggjande lende, men er i stand til å veksa nær sagt over alt, og er også mykje dyrka i hagar, som ein eviggrøn dekorativ plante, både på New Zealand, og etter kvart elles i verda. Phormium tenax er ein urteaktig fleirårig einfrøblada plante. Klassifiseringa av einfrøblada plantar har gjennomgått betydeleg revisjon det seinaste tiåret, og dei siste klassifikasjonssystema (inkludert Angiosperm Phylogeny Group) har funne at Phormium tenax er nært i slekt med dagliljer (Hemerocallis). Phormium tenax høyrde tidlegare til familien Agavaceae, og fleire klassifikasjonssystem plasserer enno planten der.
Tęgosz (Phormium J.R. Forst. & G. Forst.) – rodzaj roślin jednoliściennych z rodziny żółtakowatych (Xanthorrhoeaceae ) obejmujący dwa gatunki występujące na Nowej Zelandii. Dawniej rodzaj ten zaliczany był do tęgoszowatych (Phormiaceae) (np. w systemie Reveala z lat 90. XX wieku), lub do liliowcowatych (Hemerocallidaceae) (w systemach APG I i II).
Jeden z 19 rodzajów z podrodziny liliowcowych (Hemerocallidoideae) z rodziny żółtakowatych (Xanthorrhoeaceae) stanowiącej jeden z kladów w rzędzie szparagowców Asparagales w obrębie jednoliściennych[1].
Rząd szparagowce (Asparagales), rodzina liliowcowate (Hemerocallidaceae)[2].
Gromada okrytonasienne (Magnoliophyta Cronquist), podgromada Magnoliophytina Frohne & U. Jensen ex Reveal, klasa jednoliścienne (Liliopsida Brongn.), podklasa liliowe (Liliidae J.H. Schaffn.), nadrząd Lilianae Takht., rząd agawowce (Agavales Hutch.), rodzina tęgoszowate (Phormiaceae J. Agardh)[3], rodzaj tęgosz (Phormium J.R. Forst. & G. Forst.)[4].
Tęgosz (Phormium J.R. Forst. & G. Forst.) – rodzaj roślin jednoliściennych z rodziny żółtakowatych (Xanthorrhoeaceae ) obejmujący dwa gatunki występujące na Nowej Zelandii. Dawniej rodzaj ten zaliczany był do tęgoszowatych (Phormiaceae) (np. w systemie Reveala z lat 90. XX wieku), lub do liliowcowatych (Hemerocallidaceae) (w systemach APG I i II).
Phormium é um género botânico pertencente à família Hemerocallidaceae[1].
A espécie Phormium tenax, conhecida pelos nomes comuns de espadana, linho-da-Nova-Zelândia ou filaça, foi cultivada para produção de fibras utilizadas em cordoaria e na confecção de tecidos grosseiros.
Phormium é um género botânico pertencente à família Hemerocallidaceae.
A espécie Phormium tenax, conhecida pelos nomes comuns de espadana, linho-da-Nova-Zelândia ou filaça, foi cultivada para produção de fibras utilizadas em cordoaria e na confecção de tecidos grosseiros.
«Phormium — World Flora Online». www.worldfloraonline.org. Consultado em 19 de agosto de 2020Fiberliljesläktet är ett släkte i familjen dagliljeväxter med två arter från Nya Zeeland och Norfolkön.
Fiberliljorna är stora, städsegröna fleråriga örter med krypande jordstammar. Bladen är smala och svärdlika, de är vikta mot basen med flera fina, längsgående strimmor. Blomställningen är hög med högblad som döljer blommornas blomskaft. Blomstjälkarna är sammanväxta vid basen. Själva blommorna är tvåkönade, zygomorfiska. Kalkbladen är sex och de liknar varandra, de är förenade vid basen till en blompip. Ståndarna är sex, utskjutande. Fruktämnet är översittande, trerummigt med flera fröämnen i varje cell. Frukten är en kapsel med många platta, glänsande svarta, nästan vingade frön.
Arterna skilja genom fruktkapslarna som är upprätta, trekantiga och mörka hos nyzeeländskt lin (P. tenax), medan fiberliljan (P. cookianum) har hängande, cylindriska och ljusa kapslar.
Fiberliljesläktet är ett släkte i familjen dagliljeväxter med två arter från Nya Zeeland och Norfolkön.
Fiberliljorna är stora, städsegröna fleråriga örter med krypande jordstammar. Bladen är smala och svärdlika, de är vikta mot basen med flera fina, längsgående strimmor. Blomställningen är hög med högblad som döljer blommornas blomskaft. Blomstjälkarna är sammanväxta vid basen. Själva blommorna är tvåkönade, zygomorfiska. Kalkbladen är sex och de liknar varandra, de är förenade vid basen till en blompip. Ståndarna är sex, utskjutande. Fruktämnet är översittande, trerummigt med flera fröämnen i varje cell. Frukten är en kapsel med många platta, glänsande svarta, nästan vingade frön.
Arterna skilja genom fruktkapslarna som är upprätta, trekantiga och mörka hos nyzeeländskt lin (P. tenax), medan fiberliljan (P. cookianum) har hängande, cylindriska och ljusa kapslar.
Phormium là một chi thực vật có hoa trong họ Xanthorrhoeaceae.[1]
Phormium là một chi thực vật có hoa trong họ Xanthorrhoeaceae.
Phormium J.R.Forst. & G.Forst. (1775)
Синонимы Типовой видФо́рмиум (лат. Phórmium) — род травянистых растений семейства Асфоделовые (Asphodelaceae).
Многолетние травянистые растения. Корневище короткое, мясистое.
Листья длинные (до метра и более), кожистые, тесьмовидные или мечевидные, плотные, тесно скученные и расположенные в два ряда.
Цветки грязно-жёлтые или чисто-жёлтые, расположены кистью на длинном (до 2 м) цветоносе. Околоцветник спайнолистный, с кубаревидной трубочкой и с шестью продолговатыми лопастями, из которых внутренние нежнее наружных. Тычинок шесть, с тонкими нитями и продолговато-линейными пыльниками. Пестик, с продолговатой верхней трёхгнёздной, многосемянной завязью, с толстым нитевидным столбиком и небольшим головчатым рыльцем.
Плод — трёхгранная, трёхстворчатая коробочка; семена продолговатые[2].
Род Формиум включает 2 вида[3]:
Фо́рмиум (лат. Phórmium) — род травянистых растений семейства Асфоделовые (Asphodelaceae).