This species is a tree of cloud forests with showy white to pink flowers and capsular woody fruits. This is the most commonly collected species of Cinchona as well as having the broadest geographical and ecological ranges. It is variable morphologically, and its separation from other Cinchona species has sometimes been difficult. Andersson (1998) clarified the taxonomy of this genus and noted, as discussed further in the notes for this genus, that many species of Cinchona including this one hybridize locally to produce populations that are difficult to assign to a particular species.
Cinchona pubescens is one of the main commercial sources of the antimalarial febrifuge quinine, which is found in commerically usefl quantities in its bark. Quinine is produced from cultivated trees not only of this species, but also of Cinchona calisaya and numerous hybrids between these and some other Cinchona species.
In a large greenhouse at the Missouri Botanical Garden in St. Louis, Missouri, there grows a slender sapling of Cinchona pubescens, a tree that has played a remarkable role in human history. Journeying to this artificial tropical forest under glass, Ari Daniel Shapiro asks curators Carmen Ulloa Ulloa and Charlotte Taylor just what makes this famous “fever tree” special. He also learns how it’s possible to open a three-hundred-year-old bundle of dried plant specimens and disappear—happily—into the past.
Listen to the podcast and meet the scientists on the Learning + Education section of EOL.
El quino, kina, quinina colorada o cascariella (Cinchona pubescens) ye un árbol de la familia de les rubiacees, orixinariu d'Ecuador, Colombia, Venezuela, Perú y Bolivia. Ta incluyíu na llista 100 de les especies exótiques invasores más dañibles del mundu[2] de la Unión Internacional pal Caltenimientu de la Naturaleza.
El tueru algama en promediu 10 m d'altor y 30 cm de diámetru. Les fueyes son ovalaes de 21 a 29 cm de llargu y 12 a 13 cm d'anchu, de color verde escuru, con pecíolu de 3 a 7 cm de llargor; inflorescencia terminal, flores coloraes con corola blanca o rosada y los lóbulos internamente amarellentaos, arrexuntaes en panícules. Los frutos en cápsula, angostos cilíndricos, de 3,5 a 4 cm de llongura por 0,7 cm d'anchu, con 3 a 4 granes.
La corteza del quino contién dellos alcaloides, el principal de los cualos ye la quinina, de propiedaes melecinales llargamente reconocíes; amás quinidina, cinconina y cinconidina. La corteza arrexuntao y molío usar pa tratar el paludismu y ye denomada na farmacia como Cinchonae cortex. La medicina tradicional atribúye-y tamién propiedaes como antisépticu, preparada en fervinchu. Les corteces d'otres especies del xéneru Cinchona, como C. calisaya y C. officinalis, tamién contienen quinina y tienen similares aplicaciones.
Ye tónicu, aperitivo, dixestivu, colagogo, astrinxente, febrífugo, antisépticu, cicatrizante. La quinidina ye un tónicu cardiacu, potenciador de l'acción de los digitálicos.
Ta indicáu pa inapetencia, dispepsias hiposecretoras, disquinesias hepatobiliares. Gripe, astenia, convalecencia, afecciones febriles, malaria. Profilaxis de les arritmies cardiaques, tratamientu de la taquicardia paroxística y la fibrilación auricular. Calambres nocherniegos. N'usu esternu: farinxitis, estomatitis, alopecia por seborrea.[3]
Les propiedaes melecinales de la corteza de los quinos yeren conocíes polos indíxenes. En 1638 la condesa de Chinchón, esposa del Virréi del Perú, foi curada del paludismu con una preparación d'esta corteza lo qu'empezó a estender el so usu. Foi conocida polos europeos como "cascariella de la condesa" o como "cascariella de los xesuites" por ser espublizada por esa comunidá relixosa y más tarde nel restu del mundu como "cascariella del Perú".
En 1753 Linneo describió per primer vegada una especie d'esti xéneru (C. officinalis). La espedición de los botánicos Ruiz y Pavón que llegó al Perú en 1778 por orde de Carlos III d'España enfatizó la recueya de plantes melecinales y ente elles los quinos. En 1790 Vahl describió Cinchona pubescens y ente 1778 y 1779 Ruiz y Pavó publicaron descripciones de los especímenes que recoyeron. La espedición botánica de José Celestino Mutis na Nueva Granada tamién recoyó especímenes de quino.
Mientres el sieglu XIX la tumba d'árboles pa la recueya de corteza de quino adquirió calteres desenfrenaos causando daños ecolóxicos y escasez de la preciada melecina. En 1852 los holandeses llevaron granes de quino a Xava y establecieron plantíos d'alta productividá y llograron llograr corteces con mayor concentración de quinina. L'actual Indonesia convertir nel mayor productor de quina del mundu. Los británicos establecieron tamién plantíos, na India y Ceilán.
Mientres la fase final de la construcción del Canal de Panamá un pequeñu grupu de médicos tradicionales indíxenes Kallawaya viaxó dende Bolivia a atender a los trabayadores, munchos de los cualos taben afeutaos pol paludismu y ente les melecines naturales que poníen a disposición de los sos pacientes. Entrín y non, l'agroindustria y la industria farmacéutico alredor de la quina algamaron dimensiones considerables nel mundu.
Al empezar la II Guerra Mundial la producción de quina convertir n'oxetivu militar. Los xaponeses apoderar d'Indonesia, polo que los aliaos decidieron fomentar los plantíos en Suramérica, en Puertu Ricu y en llugares onde se convirtieron en problemes ecolóxicos, como les islles Galápagos. Les bonances de la quina terminaron cuando'l desenvolvimientu de melecines sintétiques sustituyó l'usu masivu de la quina nel tratamientu del paludismu, a pesar de lo cual en dellos llugares sigue siendo tratamientu d'eleición o en dellos casos, l'únicu disponible.
Cinchona pubescens describióse por José Celestino Mutis y espublizóse en Papel Periódicu de Santa Fe 111: 465, nel añu 1793.[4]
Cinchona: nomada en 1638 por Carlos Linneo n'honor de Doña Francisca Enríquez de Rivera, faciendo referencia a la villa (güei ciudá) de Chinchón, por ser la segunda esposa del IV Conde de Chinchón, Don Luis Jerónimo Fernández de Cabrera y Bobadilla, y, según la tradición, ser ella la qu'afayó a les xentes del Vieyu Mundu les propiedaes melecinales de la corteza d'esta planta. Linneo trescribió'l soníu español 'chi' a la manera italiana: 'ci', lo cual yera frecuente na dómina.
pubescens: epítetu llatín que significa "que apuerta a peluda".[5]
El quino, kina, quinina colorada o cascariella (Cinchona pubescens) ye un árbol de la familia de les rubiacees, orixinariu d'Ecuador, Colombia, Venezuela, Perú y Bolivia. Ta incluyíu na llista 100 de les especies exótiques invasores más dañibles del mundu de la Unión Internacional pal Caltenimientu de la Naturaleza.
Cinchona pubescens. Aspeutu xeneral Frutos de Cinchona pubescens Recímanu de frutos de Cinchona pubescens
Qırmızışirəli kinə ağacı (lat. Cinchona succirubra)[1] - kinə ağacı cinsinə aid bitki növü.[2]
Qırmızışirəli kinə ağacı (lat. Cinchona succirubra) - kinə ağacı cinsinə aid bitki növü.
La quina roja (Cinchona succirubra Pavon o Chinchona pubescens Vahl), és un arbre de la família de les Rubiàcies, del gènere Chinchona (Cincones).[1] És a la llista dels 100 espècies invasores més nocives del món.[2]
El nom de Cincona es dóna a diverses espècies de la família de les Rubiacies, del gènere de les Chinchones sp. El que s'anomena popularment com quina (espècia), és l'escorça de l'arbre d'aquestes espècies, la quina roja és l'escorça que s'extreu de l'espècie Cinchona succirubra Pavon o Chinchona pubescens Vahl.[cal citació]
La Quina roja és originària de Sud-amèrica, dels Andes equatorials (des de Colòmbia, Perú, Equador fins a Bolívia). Actualment també es cultiva a zones de clima tropical d'Àsia, Sud-amèrica i Àfrica, com les Índies occidentals, Cap Verd, Micronèsia, les illes Galápagos i Hawaii.
La quina és un arbre de copa globosa irregular, densa, que pot créixer fins a uns 15 m d'altura aproximadament. Té rel axonomorfa i la seva tija és llenyosa amb branques pubescents.
L'escorça es diferencia per estar formada per làmines primes, de superfície externa grisa marronosa i superfície interna vermellosa. L'escorça té una fractura fibrosa. Les fulles són enteres, simples, peciolades, estipulades i de disposició oposades o decussades. Tenen textura coriàcia i formes oblongues o el·líptiques.
És una planta hermafrodita actinomorfa, de flors de 4-5 sèpals soldats i corol·la tubular de 5 pètals d'un color que va del blanc al vermellós. Les flors es troben en inflorescència cimosa de tipus panícula. Els òrgans reproductors estan formats per l'androceu de 4 estams poliadelf, opositipètals i el gineceu d'ovari ínfer i bicarpel·lar. El fruit és una càpsula oblonga de color marró fosc, glabra i amb ranures longitudinals.
Droga: Escorça
Principis actius:
S'usa l'escorça dessecada de Chinchona pubescens Vahl (C. succirrubra) o de les seves variants o híbrids. Ha de tenir un 6,5% d'alcaloides totals, dels quals un 30%-60% han de ser del tipus de la quinina.[3]
Les indicacions aprovades per la comissió E del Ministeri de Sanitat alemany són: Inapetència i dispèpsies hiposecretores. Tradicionalment també es fa servir contra la febre, per tractar la grip, en casos de convalescència i contra la malària o paludisme.En ús extern, serveix per tractar afeccions cutànies tals com l'úlcera cutània o alteracions del cuir cabellut que cursen amb descamacions.[cal citació]
La quinidina[4] es fa servir en la profilaxi d'arítmies cardíaques, taquicàrdia paroxística i fibril·lació auricular, ja que és antifibril·lant i estabilitzant de les membranes de la cèl·lula miocàrdica.
És un tònic aperitiu: agent estimulant de la secreció gàstrica i, per tant, afavoridor d'una millor digestió dels aliments. Altres qualitats són: digestiu, colagog: provoca l'evacuació de la bilis, astringent, antipalúdic, actiu davant Plasmodium vivax, P. falciparum, P.malariae i P. ovale, antiprotozoari, cicatritzant i tònic cardíac potenciador dels efectes dels alcaloides digitàlics.
No s'ha indicat cap mena de toxicitat. L'ús perllongat o dosis elevades pot provocar nàusees i vòmits, dolor abdominal, alteracions de l'audició i de la visió, mal de cap i erupcions cutànies.
Ocorren per hipersensibilitat a la quina, i es produeixen al·lèrgies cutànies o febre. També s'ha associat a algun cas d'hemorràgia per trombocitopènia.
La quina roja (Cinchona succirubra Pavon o Chinchona pubescens Vahl), és un arbre de la família de les Rubiàcies, del gènere Chinchona (Cincones). És a la llista dels 100 espècies invasores més nocives del món.
El nom de Cincona es dóna a diverses espècies de la família de les Rubiacies, del gènere de les Chinchones sp. El que s'anomena popularment com quina (espècia), és l'escorça de l'arbre d'aquestes espècies, la quina roja és l'escorça que s'extreu de l'espècie Cinchona succirubra Pavon o Chinchona pubescens Vahl.[cal citació]
Der Rote Chinarindenbaum (Cinchona pubescens) ist eine Pflanzenart aus der Gattung Chinarindenbäume (Cinchona) innerhalb der Familie der Rötegewächse (Rubiaceae). Sie ist in Mittel- und Südamerika weitverbreitet. Sie wird als Heilpflanze verwendet.
Der Rote Chinarindenbaum ist morphologisch variabel in Kultur und auch an den Wildstandorten.[1][2]
Der Rote Chinarindenbaum wächst als Baum oder Strauch und erreicht Wuchshöhen von 5 bis 8,[3] manchmal bis zu 12[1] Metern.[2]
Die deutlich bittere Borke ist gräulich-braun, manchmal mit weißen und/oder Längsrissen. Die etwas abgeflachten bis fast stielrunden oder kantigen Zweige besitzen eine dicht fein oder kurzborstig bis flaumig behaarte oder verkahlende Rinde.[1] Getrocknete Rinde ist die grau oder rötlich-grau.[3][2]
Bei den abgeflachten Knospen sind die Nebenblätter aufrecht und aneinander gedrückt. Die gegenständig an den Zweigen angeordneten Laubblätter sind in Blattstiel und Blattspreite gegliedert. Der 1,5 bis 4[1] oder bis zu 8[3] Zentimeter lange Blattstiel ist dicht kurz flaumig bis kurz-borstig behaart, verkahlend oder kahl.[2][1] Die einfache Blattspreite ist bei einer Länge von selten 5 bis,[2] 10 bis 24,5,[1] manchmal bis zu 30[3] Zentimetern sowie einer Breite von selten 2,[2] 5,5 bis 17,[1] manchmal bis zu 20[3] Zentimetern eiförmig, eiförmig-elliptisch, fast kreisförmig oder elliptisch-länglich mit keilförmiger, stumpfer bis gerundeter oder gestutzter Spreitenbasis und stumpfem bis gerundetem,[1][2] oder breit-dreieckigem[3] oberen Ende. Die Blattoberseite ist fein bis fein-flaumig behaart und die -unterseite ist fein bis kurz-borstig behaart. Die Blattspreite wird beim Trocknen pergamentartig und rot. Die Laubblätter sind oft, mindestens anfangs, rötlich gefärbt. Es liegt Fiedernervatur vor und es sind 6 bis 11,[1][2] selten bis zu 13 bogenförmige Seitennerven auf jeder Seite des auf beiden Blattseiten erhabenen, relativ dünnen Mittelnerves vorhanden. Die untersten Seitennerven entspringen dem Mittelnerv oft in einem rechten Winkel.[3] Es sind gut entwickelte, haarige Domatien an den Laubblättern vorhanden;[1] sie können auch reduziert sein oder fehlen[2]. Die interpetiolaren oder nur kurz um den Zweig verwachsenen Nebenblätter sind bei einer Länge von 12 bis 26 Zentimetern relativ groß, verkehrt-eiförmig bis zungenförmig, ganzrandig, enden fast spitze, stumpf bis meist breit-gerundet und sind fein behaart oder selten verkahlend; sie fallen ab.[1][2]
Endständig und oft auch in den Blattachseln der obersten Laubblätter stehen über einem Blütenstandsschaft die Blütenstände. Die zusammengesetzten, rispigen, zymösen Blütenstände sind besitzen eine Länge sowie einen Durchmesser von 5 bis 25,[1][2] manchmal bis zu 35[3] Zentimetern und enthalten viele Tragblätter sowie Blüten. Die Blütenstandsachsen sind kurz flaumig bis kurz-borstig behaart[1] und die Verzweigungen sind gegenständig, wobei die untersten bis zu 15 Zentimeter lang sind[3]. Die Tragblätter sind bei einer Länge von 0,5 bis 3 Millimetern dreieckig. Der Blütenstiel ist 1 bis 3 Millimeter lang.[1]
Die duftenden, zwittrigen Blüten sind radiärsymmetrisch, fünfzählig mit doppelter Blütenhülle. Die fünf Kelchblätter sind untereinander auf etwa 1/3 ihrer Länge und mit einem Teil des Fruchtknotens verwachsen; diese fein behaarte Struktur (manchmal als Hypanthium[2] bezeichnet) ist bei einer Länge von 2 bis 3 Millimetern sowie einer Breite von 2 bis 2,5 Millimetern ellipsoid oder verkehrt-kegelförmig bis verkehrt-kegelförmig-länglich.[1][4][2] Der freie Bereich der Kelchblätter ist 1,5 bis 3 Millimeter lang, dreieckig mit spitzem oberen Ende und kurz flaumig bis kurz-borstig behaart.[2] Die fünf Kelchzähne sind mit einer Länge von 0,5 bis 1 Millimetern relativ kurz und dreieckig mit spitzem bis zugespitztem oberen Ende.[1][4] Der Kelch besitzt oben einen Durchmesser von etwa 3 Millimetern.[4] Die fünf weißen oder rosa- bis purpurfarbenen Kronblätter sind stieltellerförmig verwachsen.[2] Die bei einer Länge von 8,5 bis 14 Millimetern zylindrische Kronröhre ist außen kurz bis flaumig behaart bis verkahlend und innen kahl.[1][4] Der Kronschlund ist innen kahl oder meist dicht flaumig behaart.[2] Die fünf Kronlappen sind bei einer Länge von 4 bis 6 Millimetern sowie einer Breite von 1,5 bis 2 Millimetern eiförmig-lanzettlich mit spitzem, stumpfem oder gerundetem oberen Ende, außen filzig behaart, innen kahl und besitzen dicht bewimperte bis zottig behaarte Ränder.[1][4][2] Es ist ein Kreis mit fünf fertilen Staubblättern vorhanden; sie sind in der Kronröhre inseriert und überragen die Kronröhre nicht oder höchstens etwas. Der Diskus ist wenig fein-flaumig bis borstig behaart.[4] Die bei einer Länge von etwa 2 Millimetern[4] kurzen bis gut ausgebildeten Staubfäden sind kahl.[1] Die Staubbeutel sind 2,5 bis 3,9 Millimeter lang.[4][2] Zwei Fruchtblätter sind zu einem unterständigen, zweikammerigen Fruchtknoten verwachsen. In jeder Fruchtknotenkammer befinden sich viele Samenanlagen in zentralwinkelständiger Plazentation. Der kahle, 6 bis 13 Millimeter lange Griffel endet in zwei Griffelästen mit 1,5 bis 4 Millimeter langen Narben.[1][4][2]
Der Fruchtstiel ist relativ kurz.[3] Die fein (golden[3]) behaarten bis verkahlenden Kapselfrüchte sind bei einer Länge von 1 bis 1,8, bis zu 4,1 Zentimetern sowie einer Breite von 5 bis 7 Millimetern fast zylindrisch bis schmal-ellipsoid[1] mit feinen Längsrippen.[2][3] Die septizide Kapselfrucht öffnet sich bei Reife mit zwei Klappen von ihrer Basis aus; manchmal öffnen sich nicht vollständig reife Früchte vom oberen Ende aus.[2] Die steif papierartigen bis holzigen Kapselfrüchte besitzen oft Lentizellen und enthalten viele Samen.[1] Auf der Kapselfrucht sitzt der haltbare, 1 bis 2 Millimeter Kelch, der breiter ist als das obere Ende der Frucht.[3]
Die bei einer Länge von 7 bis 12 Millimetern sowie einer Breite von 2 bis 3 Millimetern (einschließlich Flügel) mittelgroßen Samen sind unregelmäßig ellipsoid, länglich bis spindelförmig und etwas abgeflacht. Die Samen besitzen am Rand einen häutigen Flügel, der unregelmäßig ausgebissen sein kann.[2] Die Samen enthalten ein fleischiges Endosperm und die zwei Keimblätter (Kotyledonen) sind eiförmig.[1]
Die Rinde und die Wurzeln des Rote Chinarindenbaum enthalten unter anderem Catechol-Tannine, Alkaloide wie die China-Alkaloide Chinin, Chinidin, Cinchonin, Cinchonidin sowie Cinchonain-Ia und Cinchonain-Ib.[5]
In China reicht die Blüte- und Fruchtzeit von Juni bis Februar.[1] Auf Galápagos blüht und fruchtet Cinchona pubescens fast das ganze Jahr über mit einer Hauptblütezeit von August bis Oktober und die meisten Früchte reifen von Dezember bis März.[6]
Als Symbiose bildet Cinchona pubescens arbuskuläre Mykorrhiza. Vegetative Vermehrung bis zu einige Meter vom ursprünglichen Exemplar entfernt mit unterirdischen Wurzelausläufern.[6]
Die jährliche Produktion an relativ kleinen Samen ist hoch. Die Ausbreitung von Cinchona pubescens erfolgt durch den Wind mit den geflügelten Samen (Anemochorie). Die Samen überdauern im Boden weniger als ein Jahr.[6]
Das neotropische natürliche Verbreitungsgebiet von Cinchona pubescens reicht von den zentralamerikanischen Staaten Costa Rica sowie Panama[3] (Chiriqui) bis zu den hauptsächlich westlichen südamerikanischen Staaten Venezuela, Bolivien[7], Kolumbien, Ecuador[8] sowie Peru[9].[10][11] Sie gedeiht in Höhenlagen von 600 bis 3300 Metern und kommt in Südamerika hauptsächlich in den Anden vor.[12][2] Natürliche Vorkommen von Cinchona pubescens liegen meist in Bergwäldern.[2] Cinchona pubescens gedeiht besonders gut auf reichen, sauren Böden über Vulkangestein mit hohen Anteil an organischen Bestandteilen, aber auch an felsigen Standorten.[6]
Cinchona pubescens ist beispielsweise in Tansania, auf den Kapverden, St. Helena, Hawaii, Tahiti, in Mikronesien, auf Karibischen Inseln und auf den Galapagosinseln ein Neophyt.[11][6][13] Die auch ursprünglich schon weitverbreitete Cinchona pubescens gehört zu den weltweit problematischen invasiven Pflanzenarten.[14][6][13][2] Cinchona pubescens besiedelt landwirtschaftliche Flächen, Forstbestände, natürliche Wälder, Grasländer, Strauchvegetation, Küstengebiete und Ödland. Am häufigsten ist Cinchona pubescens auf gestörten Flächen, besonders nach Bränden zu finden.[6]
Als invasive Pflanze ist Cinchona pubescens problematisch, da sie schnell wächst und eine weites, dichtes Kronendach bildet. Als Strauch- und Baumschicht besiedelt Cinchona pubescens vorher unbewaldete Flächen. Sie verdrängt und beschattet die natürliche Vegetation. Es kommt zu einem dramatischen Verlust der Artenvielfalt. Die Ausbreitung von Cinchona pubescens erfolgt durch den Wind mit den geflügelten Samen und bis zu einige Meter vom ursprünglichen Exemplar entfernt durch vegetative Vermehrung mit unterirdischen Wurzelausläufern.[6]
Die Bekämpfung von Cinchona pubescens ist schwierig, weil ein Abholzen alleine nicht ausreicht, denn Baumstümpfe und Wurzeln treiben wieder aus. Auch Herbizide werden zur Bekämpfung eingesetzt.[6]
Die Erstveröffentlichung von Cinchona pubescens erfolgte 1790 durch Martin Vahl in Skrifter af Naturhistorie-Selskabet, 1, S. 19. Ein Homonym ist Cinchona pubescens Endl. (in Botanische Zeitung (Berlin), 1, 1843, S. 459 veröffentlicht).[15] Synonyme für Cinchona pubescens Vahl sind: Cinchona pubescens var. cordata DC., Cinchona pubescens var. ovata (Ruiz & Pav.) DC., Cinchona pubescens var. pelletieriana (Wedd.) Wedd., Cinchona pubescens var. purpurea (Ruiz & Pav.) Wedd., Cinchona caloptera Miq., Cinchona chomeliana Wedd., Cinchona colorata Laubert ex B.D.Jacks., Cinchona cordifolia Mutis ex Humb., Cinchona coronulata Miq., Cinchona decurrentifolia Pav., Cinchona elliptica Wedd., Cinchona govana Miq., Cinchona howardiana Kuntze, Cinchona lechleriana Schltdl., Cinchona lutea Pav., Cinchona morado Ruiz, Cinchona obovata Pav. ex Howard, Cinchona ovata Ruiz & Pav., Cinchona palescens Vell., Cinchona pallescens Ruiz ex Vitman nom. illeg., Cinchona pelalba Pav. ex DC., Cinchona pelletieriana Wedd., Cinchona platyphylla Wedd. nom. illeg., Cinchona purpurascens Wedd., Cinchona purpurea Ruiz & Pav., Cinchona purpurea Vell. nom. illeg., Cinchona rosulenta Howard ex Wedd., Cinchona rotundifolia Pav. ex Lamb., Cinchona rubicunda Tafalla ex Wedd. nom. nud., Cinchona rufinervis Wedd., Cinchona rugosa Pav. ex DC., Cinchona subsessilis Miq., Cinchona succirubra Pav. ex Klotzsch, Cinchona tucujensis H.Karst., Cinchona goudotiana Klotzsch ex Triana. Es wird kein beschriebenes Subtaxon akzeptiert.[10][15]
Cinchona pubescens bildet mit anderen Arten in den Überlappungsgebieten Hybriden, die die Unterscheidung der verwandten Cinchona-Arten erschwert.[2]
Trivialnamen in anderen Sprachen sind (Auswahl):[16][6]
Cinchona pubescens wird in einigen tropischen Ländern in Plantagen angebaut und ist die am häufigsten kultivierte Art der Gattung Cinchona. Cinchona pubescens ist der häufigste Kreuzungspartner bei Cinchona-Hybriden.[1][17][2] In den Plantagen werden meist Hybriden angepflanzt.[18]
Die Rinde des Roten Chinarindenbaumes, die sogenannte Chinarinde (Name der früher auch kurz China[19] genannten Droge, vom Quechua-Wort „kina-kina“ bzw. „quina-quina“, „Rinde der Rinden“ als Bezeichnung für die als Heilmittel gebrauchte („peruvianische“) Rinde vom Roten Chinarindenbaum[20]), bezeichnet auch als Cortex peruvianus, Cinchonae Rubrae Cortex, englisch Peruvian bark, quinine, red cinchona, red Peruvian-bark und redbark, besitzt, ähnlich wie Cinchona officinalis, einen hohen Chinin- und Chinidingehalt. Sie wurde medizinisch vielfältig eingesetzt.[17] Die Droge wird besonders gegen Malaria eingesetzt.[2] Weitere wichtige medizinische Einsatzgebiete sind als ein bitteres verdauungsfördendes Mittel um Magensäfte zu stimulieren, gegen nächtliche Beinkrämpfe, gegen Darmparasiten sowie -protozoen und Herzrhythmusstörung sowie andere Herzbeschwerden. In der Volksmedizin nutzt man hauptsächlich die schmerzstillenden, antibakteriellen, antifungiellen, antiseptischen, astringenten, verdauungsstimulierenden, fiebersenkenden, nervenberuhigenden, ausgleichenden und insektiziden Wirkungen.[21]
Als Jesuiten im 17. Jahrhundert den chinesischen Kaiser durch Chinarinde, die bisher unbekannt war, von einer Krankheit heilten, mussten sie von ihm das Geschenk von 200.000 Franken in Gold annehmen, ob sie wollten oder nicht. Ja, der Kaiser war so entzückt über seine Jesuiten, dass er eigens eine Gesandtschaft an König Ludwig XIV. von Frankreich abschickte, mit der Bitte, um neue Missionäre.[22]
1820 isolierten Pelletier und Caventou ein Alkaloidderivat, das den Namen Chinin bekam, in der Cinchona-Rinde, das den höchsten Antimalaria-Effekt besaß. Es wurde eine Methode entwickelt um diesen Inhaltsstoff aus natürlicher Rinde extrahieren zu können, um eine Antimalariadroge verkaufen zu können. Die Rinde von Cinchona pubescens enthält 4,5 bis 8,5 % Alkaloide, beziehungsweise 1 bis 3 % Chinin. Es werden beispielsweise Tabletten, Arzneikapseln und Tinkturen hergestellt.[21]
Wichtige Inhaltsstoffe sind die China-Alkaloide, Chinin, Cinchonidin, Cinchonin, Chinidin, Hydro-Chinidin, Chininamin, Hydro-Chininamin, Chinasäure, bittere amorphe Glucoside, Stärke und Calciumoxalate.[23]
Das Chinin, das aus der Rinde extrahiert wird, verwendet man bei Lebensmitteln als Bitterstoff von Tonic Water, einigen Likören, einigen kohlensäurehaltigen Getränken, Backwaren und Süßigkeiten. Die Chinin-Alkaloide, die aus der Rinde extrahiert werden, verwendet man bei der Produktion von Haaröl sowie -Shampoo, Sonnenöl, Insektiziden, als ein Vulkanisierungszusatzstoff in der Gummiindustrie und zur Behandlung von bestimmten Metallen.[24]
Auf Galápagos wird aus größeren Bäumen Bauholz hergestellt.[6]
Der Rote Chinarindenbaum (Cinchona pubescens) ist eine Pflanzenart aus der Gattung Chinarindenbäume (Cinchona) innerhalb der Familie der Rötegewächse (Rubiaceae). Sie ist in Mittel- und Südamerika weitverbreitet. Sie wird als Heilpflanze verwendet.
Cinchona pubescens, also known as red cinchona and quina (Kina) ((in Spanish) Cascarilla, cinchona; (in Portuguese) quina-do-amazonas, quineira), is native to Central and South America. It is known as a medicinal plant for its bark's high quinine content- and has similar uses to Cinchona officinalis in the production of quinine, most famously used for treatment of malaria.[3]
C. pubescens varies from small to large in size, growing to 10 meters in height (33 ft). When cut, the bark tends to turn red. Leaves are elliptical to oblate and thin. The leaves have pubescent teeth that turn red when they are older, hence its nickname the red quinine tree. Its flowers form in large panicles. They are pink and fragrant, while in the Galapagos they are light pink.[4]
C. pubescens has the widest distribution of all Cinchona species, with the native range spanning Costa Rica, Panama, Venezuela, Colombia, Ecuador, Peru, and Bolivia.[5] In Ecuador it is distributed within an altitude from 300–3,900 metres (980–12,800 ft). It also grows well in volcanic soil with high nutrient levels.[6]
C. pubescens is a resilient species that is able to recover from even extreme damage. If the tree is felled but the stump is left, it can grow back new stalks.[7] If the bark is removed and the xylem is exposed to the elements, the tree will grow the bark back. The tree can even grow back if roots that are left in the ground are larger than 2 cm in diameter.[8]
It reproduces rapidly and spreads its seeds via wind. It reaches maturity and begins seeding in 4 years. Growing at a rate of 1–2 m per year, it quickly reaches a tall height where it can shade out the rest of the native plants. Adult trees grow much slower than juveniles.[9]
It has become an invasive species where planted outside of its native range, especially on tropical climate islands such as the Galapagos, Hawaii, and Tahiti.[10] In the Galapagos it has become a dominant species in the formerly shrub dominated Miconia and Fern-Sedge zones [11] on Santa Cruz Island.[12] It has been subject to control in the Galapagos National Park[13] to reduce its impacts using a variety of methods.[14] However, controlling it over its total range on Santa Cruz island would cost US$1.65 million according to research done through the Charles Darwin Foundation.[15]
According to Jäger et al. 2007, the species richness on Santa Cruz Island, Galapagos Islands has declined by 33% in the Miconia Zone and 10% in the Fern-Sedge Zone since the introduction C. pubescens.[16] It is also invasive in Hawaii, on Maui and the Big Island [17] C. pubescens was first introduced to these to be cultivated for quinine harvesting.[18]
There are currently two strategies for removal of C. pubescens. They include a physical method and a chemical method. The physical method involves manually felling adult trees and fully removing the stumps. Samplings must be pulled out of the soil.[19] The chemical method uses herbicides diluted in water and sprayed on hack marks on the bark. Buddenhagen et al. tried this at the Galapagos Island National Park using a mixture of picloram and metsulfuron. This technique has been recommended to be performed in Tahiti and Hawaii since it is an invasive there as well.[20]
Buddenhagen et al. 2004 analyzed data using six different herbicide methods from 1999 to 2002 with a different trial each year: picloram salt, triclopyr ester, triclopyr salt, glyphosate, diesel fuel, and picloram and metsulfuron. The herbicide was sprayed onto the trees where they were hacked with machetes. In the first trial, triclopyr ester could control C. pubescens with 77% chance of the trees dying. In the second trial, a picloram and metsulfuron solution was 100% successful in concentrations greater than 4% solution. In the third trial, picloram- metsulfuron solution of 10% concentrations or higher was successful in eradicating the tree.[21]
Cinchona pubescens, also known as red cinchona and quina (Kina) ((in Spanish) Cascarilla, cinchona; (in Portuguese) quina-do-amazonas, quineira), is native to Central and South America. It is known as a medicinal plant for its bark's high quinine content- and has similar uses to Cinchona officinalis in the production of quinine, most famously used for treatment of malaria.
Cinchona pubescens, konata ankaŭ kiel ruĝa cinkono kaj kino (en hispana Cascarilla, cinchona; en portugala Quina-do-Amazonas, quineira), estas plantospecio de la genro de Kinkono aŭ Cinkono, indiĝena de Centra kaj Suda Ameriko. Oni konas ĝin kiel medicina planto pro la granda enhavo de kinino en sia arboŝelo kaj pro tio ĝi havas similajn uzojn kiel la Cinchona officinalis en la produktado de kinino, fama ĉefe pro sia uzado por la traktado de malario.[1]
Cinchona pubescens havas la plej ampleksa distribuado el ĉiuj specioj de la genro Cinchona, kaj ties indiĝena teritorio etendas en Kostariko, Panamo, Venezuelo, Kolombio, Ekvadoro, Peruo, kaj Bolivio.[2] En Ekvadoro ĝi estas distribuata ene de altitudoj de 300-3900 m.
Ĝi iĝis invada specio kie ĝi estis plantita ekster sia indiĝena teritorio, ĉefe ĉe insuloj de tropika klimato.[3]
Cinchona pubescens, konata ankaŭ kiel ruĝa cinkono kaj kino (en hispana Cascarilla, cinchona; en portugala Quina-do-Amazonas, quineira), estas plantospecio de la genro de Kinkono aŭ Cinkono, indiĝena de Centra kaj Suda Ameriko. Oni konas ĝin kiel medicina planto pro la granda enhavo de kinino en sia arboŝelo kaj pro tio ĝi havas similajn uzojn kiel la Cinchona officinalis en la produktado de kinino, fama ĉefe pro sia uzado por la traktado de malario.
El quino, kina, quinina roja o cascarilla (Cinchona pubescens) es un árbol de la familia de las rubiáceas, originario de Ecuador, Colombia, Venezuela, Perú y Bolivia. Está incluido en la lista 100 de las especies exóticas invasoras más dañinas del mundo[2] de la Unión Internacional para la Conservación de la Naturaleza.
El tronco alcanza en promedio 10 m de altura y 30 cm de diámetro. Las hojas son ovaladas de 21 a 29 cm de largo y 12 a 13 cm de ancho, de color verde oscuro, con pecíolo de 3 a 7 cm de longitud; inflorescencia terminal, flores rojas con corola blanca o rosada y los lóbulos internamente amarillentos, agrupadas en panículas. Los frutos en cápsula, angostos cilíndricos, de 3,5 a 4 cm de largo por 0,7 cm de ancho, con 3 a 4 semillas.
La corteza del quino contiene varios alcaloides, el principal de los cuales es la quinina, de propiedades medicinales ampliamente reconocidas; además quinidina, cinconina y cinconidina. La corteza recopilada y molida se usa para tratar el paludismo y es denominada en la farmacia como Cinchonae cortex. La medicina tradicional le atribuye también propiedades como antiséptico, preparada en infusión. Las cortezas de otras especies del género Cinchona, como C. calisaya y C. officinalis, también contienen quinina y tienen similares aplicaciones.
Es tónico, aperitivo, digestivo, colagogo, astringente, febrífugo, antiséptico, cicatrizante. La quinidina es un tónico cardíaco, potenciador de la acción de los digitálicos.
Está indicado para inapetencia, dispepsias hiposecretoras, disquinesias hepatobiliares. Gripe, astenia, convalecencia, afecciones febriles, malaria. Profilaxis de las arritmias cardíacas, tratamiento de la taquicardia paroxística y la fibrilación auricular. Calambres nocturnos. En uso externo: faringitis, estomatitis, alopecia por seborrea.[3]
Las propiedades medicinales de la corteza de los quinos eran conocidas por los indígenas. En 1638 la condesa de Chinchón, esposa del Virrey del Perú, fue curada del paludismo con una preparación de esta corteza lo que comenzó a extender su uso. Fue conocida por los europeos como "cascarilla de la condesa" o como "cascarilla de los jesuitas" por haber sido difundida por esa comunidad religiosa y más tarde en el resto del mundo como "cascarilla del Perú".
En 1753 Linneo describió por primera vez una especie de este género (C. officinalis). La expedición de los botánicos Ruiz y Pavón que llegó al Perú en 1778 por orden de Carlos III de España enfatizó la recolección de plantas medicinales y entre ellas los quinos. En 1790 Vahl describió Cinchona pubescens y entre 1778 y 1779 Ruiz y Pavó publicaron descripciones de los especímenes que recolectaron. La expedición botánica de José Celestino Mutis en la Nueva Granada también recolectó especímenes de quino.
Durante el siglo XIX la tumba de árboles para la recolección de corteza de quino adquirió caracteres desenfrenados causando daños ecológicos y escasez del preciado medicamento. En 1852 los holandeses llevaron semillas de quino a Java y establecieron plantaciones de alta productividad y lograron obtener cortezas con mayor concentración de quinina. La actual Indonesia se convirtió en el mayor productor de quina del mundo. Los británicos establecieron también plantaciones, en la India y Ceilán.
Durante la fase final de la construcción del Canal de Panamá un pequeño grupo de médicos tradicionales indígenas Kallawaya viajó desde Bolivia a atender a los trabajadores, muchos de los cuales estaban afectados por el paludismo y entre los medicamentos naturales que ponían a disposición de sus pacientes. Entre tanto, la agroindustria y la industria farmacéutica alrededor de la quina alcanzaron dimensiones considerables en el mundo.
Al comenzar la II Guerra Mundial la producción de quina se convirtió en objetivo militar. Los japoneses se apoderaron de Indonesia, por lo que los aliados decidieron fomentar las plantaciones en Suramérica, en Puerto Rico y en lugares donde se convirtieron en problemas ecológicos, como las islas Galápagos. Las bonanzas de la quina terminaron cuando el desarrollo de medicamentos sintéticos sustituyó el uso masivo de la quina en el tratamiento del paludismo, a pesar de lo cual en varios lugares sigue siendo tratamiento de elección o en algunos casos, el único disponible.
Cinchona pubescens fue descrita por José Celestino Mutis y publicado en Papel Periódico de Santa Fe 111: 465, en el año 1793.[4]
Cinchona: nombrada en 1638 por Carlos Linneo en honor de Doña Francisca Enríquez de Rivera, haciendo referencia a la villa (hoy ciudad) de Chinchón, por ser la segunda esposa del IV Conde de Chinchón, Don Luis Jerónimo Fernández de Cabrera y Bobadilla, y, según la tradición, ser ella la que descubrió a las gentes del Viejo Mundo las propiedades medicinales de la corteza de esta planta. Linneo transcribió el sonido español 'chi' a la manera italiana: 'ci', lo cual era frecuente en la época.
pubescens: epíteto latino que significa "que llega a ser peluda".[5]
El quino, kina, quinina roja o cascarilla (Cinchona pubescens) es un árbol de la familia de las rubiáceas, originario de Ecuador, Colombia, Venezuela, Perú y Bolivia. Está incluido en la lista 100 de las especies exóticas invasoras más dañinas del mundo de la Unión Internacional para la Conservación de la Naturaleza.
Cinchona pubescens. Aspecto general Frutos de Cinchona pubescens Racimo de frutos de Cinchona pubescensKinkina edo kina-arbola (Cinchona pubescens) Rubiaceae familiako eta Cinchona generoko zuhaitza da.
Arrautza formako hosto osoak, larrukara samarrak, distiratsuak eta elkarren aurka antolatuak ditu. Loreak, berriz, hodi egiturakoak, eta kolorez zuri gorrixkak, gorriak nahiz zuriak izan ditzake. Fruitua kusku itxurakoa eta hazi askokoa du. Hego Amerikako ipar-mendebaldean hazten da, Ande mendietako barrualderako lurraldeetan batez ere.
Kina-arbolaren azalak ezaugarri medizinalak dituzten kinina, kinidina, zinkonina eta zinkonidina alkaloideak dauzka. Genero bereko beste espezie batzuek ere (C. officinalis, C. calisaya) antzeko ezaugarriak dituzte. Andeetako amerindiarek malaria sendatzeko erabiltzen zuten zuhaitz honen azalarekin egindako edabea. Europan Cinchona officinalisen azalarekin egindako hautsa erabili zen lehendabizi. Gaur egun Indonesia eta Hego Ameriketan asko landatzen.
Kinkina edo kina-arbola (Cinchona pubescens) Rubiaceae familiako eta Cinchona generoko zuhaitza da.
Arrautza formako hosto osoak, larrukara samarrak, distiratsuak eta elkarren aurka antolatuak ditu. Loreak, berriz, hodi egiturakoak, eta kolorez zuri gorrixkak, gorriak nahiz zuriak izan ditzake. Fruitua kusku itxurakoa eta hazi askokoa du. Hego Amerikako ipar-mendebaldean hazten da, Ande mendietako barrualderako lurraldeetan batez ere.
Kina-arbolaren azalak ezaugarri medizinalak dituzten kinina, kinidina, zinkonina eta zinkonidina alkaloideak dauzka. Genero bereko beste espezie batzuek ere (C. officinalis, C. calisaya) antzeko ezaugarriak dituzte. Andeetako amerindiarek malaria sendatzeko erabiltzen zuten zuhaitz honen azalarekin egindako edabea. Europan Cinchona officinalisen azalarekin egindako hautsa erabili zen lehendabizi. Gaur egun Indonesia eta Hego Ameriketan asko landatzen.
Kiniinipuu (Cinchona pubescens) on matarakasveihin kuuluva trooppinen puulaji.
Kiniinipuu on monivuotinen ikivihreä puu, yleensä 4-10 m korkea, mutta voi kasvaa parhaimmillaan jopa 30 m korkeaksi. Sen kuori on sileä ja ruskea, pitkulaiset lehdet yläpinnalta vaaleanvihreät, alapinnalta lehtisuonten kohdalta valkoisen nukan peitossa.[1]
Kiniinipuu kasvaa luonnonvaraisena Etelä-Amerikassa Andien rinteillä 800-2300 metrin korkeudella alueella, joka ulottuu Boliviasta Costa Ricaan. Kiniinipuuta on istutettu kaikkialle tropiikkiin sen lääkinnällisten ominaisuuksien takia. Siitä on tullut pienillä saarilla, kuten Galapagosilla ja Havaijilla, haitallinen vieraslaji.[1] Sitä pidetään yhtenä maailman sadasta haitallisimmasta vieraslajista.[2]
Kiniinipuu (Cinchona pubescens) on matarakasveihin kuuluva trooppinen puulaji.
Cinchona pubescens
Le quinquina rouge (Cinchona pubescens)[1],[2] est un petit arbre sempervirent de la famille des Rubiacées, originaire de la Cordillère des Andes et d'Amérique centrale et dont l'écorce est riche en quinine.
Synonyme le plus fréquent : Cinchona succirubra Pav. ex Klotzsch[3]
Au Pérou, il est connu sous le nom de : Kina[4], el quino, quinina roja.
En Colombie, il est connu sous les noms de oreja de mula, quina lanuda, en Équateur sous les noms de hoja ahumada, hoja de zambo, quinoa rosa.
Cinchona pubescens[5] est un petit arbre pouvant atteindre 10 m de hauteur avec un tronc de 20 cm de diamètre. Une fois prélevée, son écorce tend à devenir brun rougeâtre sur sa face interne.
Les feuilles décussées sont minces et papyracées une fois sèches. Elles mesurent 8-23 × 5-21 cm et sont elliptiques ou ovales à suborbiculaires. Elles n'ont pas de domaties. Les feuilles âgées qui persistent sur l'arbre deviennent rouges. Des feuilles relativement larges et minces sont des caractères distinctifs de C. pubescens[4].
Les inflorescences sont des cymes terminales sur les rameaux latéraux. Le calice de 2,8 mm de long est pubescent à l'extérieur et glabre à l'intérieur. La corolle est rose à pourpre, plus pale à la base, avec un tube de 9-14 mm de long terminé par 5 lobes, à l'intérieur blanc, couvert de longs poils blancs. Les étamines insérées dans le tube, sont longues dans les fleurs à style court et inversement, courtes dans les fleurs à style long.
Les fruits sont des capsules ellipsoïdales à subcylindriques, de 13-41 × 5-7 mm.
Le quinquina rouge est le Cinchona ayant la répartition la plus large[5] puisqu'on le trouve dans le centre du Costa Rica (Alajuela et Guanacaste) et au nord-est du Venezuela (Sucre) tout le long de la Cordillère des Andes jusqu'en Bolivie centrale (Santa Cruz).
Il croît dans les montagnes, entre 3 300 îles Galápagos où il s'est répandu sur au moins 11 000 ha des hauteurs de l'île de Santa Cruz. Il domine en grande partie les zones à Miconia[6],[7] ,[8]. Il pose des problèmes aussi à Hawaii[9] et dans la Polynésie française[10] (Tahiti et Iles de la Société)[11].
L'écorce de quinquina rouge (C. pubescens ou C. succirubra) est riche en alcaloïdes quinoléiques : quinine et son homologue déméthoxylé cinchonidine et un stéréoisomère de la quinine (8S, 9R), la cinchonine (8R, 9S). D'après une analyse de Hodge[12] (1948), on a :
R=OCH3 (-)-quinine (8S, 9R)C'est après le quinquina jaune (C. calisaya), le quinquina le plus riche en quinine :
Le quinquina rouge renferme aussi des composés phénoliques : des cinchonaïnes Ia-d, IIa et IIB et des proanthocyanidols dimères et trimères[13].
On y décèle aussi des acides organiques (acide quinique), des saponosides à génine triterpénique dicarboxylique et de l'huile essentielle (alpha-terpinéol, linalol, limonène).
La culture sur cal de C. pubescens a révélé la présence de 12 anthraquinones[14].
Il est généralement admis que le paludisme n'existait pas avant l'arrivée des Espagnols[15][source insuffisante]. On ne sait pas vraiment quel rôle ont pu jouer les Amérindiens dans la découverte des propriétés fébrifuges de l'écorce de quinquina. Par contre, il a été observé un usage contemporain de décoctions de C. pubescens Vahl comme antipaludique au Nicaragua[12] et de l'écorce d'autres espèces de quinquina dans d'autres régions andines. Les populations de Madagascar utilisent aussi le quinquina rouge.
Au Brésil, l'écorce de quinquina est considérée comme tonifiante et antipyrétique. Elle est utilisée en cas d'anémie, de désordres gastro-intestinaux, de fatigue, fièvre et paludisme.
Jusqu'à la fin du XVIIIe siècle, les marchés européens étaient approvisionnés en écorces du Pérou, à partir des forêts de Loja (actuellement dans l'Équateur). Puis, lorsque les chimistes eurent mis en évidence les fortes teneurs en quinine du quinquina calisaya, les forêts de Bolivie où cet arbre croît en abondance furent aussi exploitées. « ...l'affluence des cascarilleros [écorcheurs], dans les forêts, devint si considérable, qu'en peu de temps il resta à peine un arbre à quinquina dans le voisinage des lieux habités, et les exportations de la drogue devinrent si considérables qu'elle tomba à vil prix. » observait le botaniste Hughes A. Weddell en 1853[16], « Il est de toute évidence que le quinquina calisaya, si on continue à l'exploiter de la sorte, finira tôt ou tard par disparaître plus ou moins complètement de nos marchés... ». Le maximum du prélèvement sera atteint en 1882 avec 10 000 tonnes d'écorce produites, ce qui est beaucoup compte tenu des méthodes prédatrices d'exploitation et très peu compte tenu des besoins considérables en quinine de la population mondiale impaludée. D'après l'évaluation de B. Etemad[17], cette production couvrait les besoins de 3 % de la population impaludée.
Jusqu'au milieu du XIXe siècle, la production du quinquina sauvage se trouvera uniquement dans le domaine colonial espagnol (Pérou, Bolivie, Équateur et Colombie). Pour répondre au besoin grandissant en quinine, les puissances européennes vont chercher à "acclimater" la plante dans leurs colonies. Les Britanniques introduisirent le quinquina rouge (Cinchona succiruba) avec succès à Ceylan. Puis les Hollandais réussirent à supplanter la production anglaise grâce à la culture commerciale du quinquina jaune (connu à l'époque sous le nom de Cinchona ledgeriana) dont l'écorce est très riche en quinine et qu'ils choisirent de produire à Java[17].
C'est ainsi que jusqu'aux années 1880, l'essentiel de la production d'écorce fut assurée par l'Amérique du Sud. Il y eut ensuite une éphémère domination de Ceylan vers 1885, vite supplantée par les Indes néerlandaises. Dans les années de l'entre-deux-guerres, ces dernières assureront environ 90 % de la production mondiale d'écorce de quinquina. Mais l'invasion japonaise de l'Indonésie, en détruisant les quelque 20 000 hectares de plantations de quinquina, sonnera le glas de cet épisode de l'histoire de la quinine.
L'écorce de quinquina et la quinine qui en était extraite ont, pour certains historiens, joué un rôle déterminant dans l'expansion coloniale des puissances européennes. « Grâce à cette drogue tirée d'une plante originaire des Andes, cultivée sur de riches terres asiatiques louées à bas prix et par une main d'œuvre soumise à un quasi-esclavage, l'homme blanc aurait pénétré et colonisé le continent noir », écrit Bouda Etemad[17]. « Ce qui est séduisant dans l'histoire de la quinine, c'est qu'elle réunit l'Europe, l'Amérique, l'Asie et l'Afrique, et apparaît ainsi comme un condensé de la colonisation. »
Dans les années 1950-1960, un produit de synthèse, la chloroquine (nivaquine), au coût de fabrication très faible, remplaça la quinine d'extraction dans les pays développés.
La culture s'est cependant poursuivie en Indonésie et s'est considérablement développée dans certains pays d'Afrique (République démocratique du Congo, Cameroun, Côte d'Ivoire).
Cinchona pubescens
Distribution spontanée de C. pubescensLe quinquina rouge (Cinchona pubescens), est un petit arbre sempervirent de la famille des Rubiacées, originaire de la Cordillère des Andes et d'Amérique centrale et dont l'écorce est riche en quinine.
Synonyme le plus fréquent : Cinchona succirubra Pav. ex Klotzsch
Au Pérou, il est connu sous le nom de : Kina, el quino, quinina roja.
En Colombie, il est connu sous les noms de oreja de mula, quina lanuda, en Équateur sous les noms de hoja ahumada, hoja de zambo, quinoa rosa.
Chinski skorowc[1] (Cinchona pubescens) je rostlina ze swójby čerwjenkowych rostlinow (Rubiaceae).
Chinski skorowc (Cinchona pubescens) je rostlina ze swójby čerwjenkowych rostlinow (Rubiaceae).
Cinchona pubescens (binomen a Martino Vahl anno 1790 statutum) est species arborum in Andibus Americae australis sponte virens, alibi etiam culta propter corticem unde medicamentum febrifugum quinina extrahitur. Inter synonymos C. succirubra citatur.
Cinchona pubescens (binomen a Martino Vahl anno 1790 statutum) est species arborum in Andibus Americae australis sponte virens, alibi etiam culta propter corticem unde medicamentum febrifugum quinina extrahitur. Inter synonymos C. succirubra citatur.
Cinchona pubescens là một loài thực vật có hoa trong họ Thiến thảo. Loài này được Vahl mô tả khoa học đầu tiên năm 1790.[1]
Cinchona pubescens là một loài thực vật có hoa trong họ Thiến thảo. Loài này được Vahl mô tả khoa học đầu tiên năm 1790.
Cinchona chomeliana
Cinchona cordifolia
アカキナノキ(学名:Cinchona pubescens)はアカネ科に属する木本の一種。マラリアの特効薬であるキニーネを生産する。世界の侵略的外来種ワースト100に選定されている。
コスタリカからベネズエラ、ボリビアまでの南アメリカを原産地とする[1]。太平洋諸島では外来種として移入分布している[2]。
高さは4-10mまで生長する。枝は赤っぽく、葉も時がたつと赤色に変色する。対生。ピンクや白色の花を咲かせる。
農地、海岸林、自然林、植林地、草地、低木林などに生育する[1]。
樹皮にアルカロイドを含み、マラリアの特効薬であるキニーネを生産するため、非常に有用な樹種として各地で栽培された。
低木や草本など在来種の生育を妨害し、生態系に大きな影響を与えていることが報告されている[2]。根の一部からでも再生し、除草剤にも耐性があり、防除が難しい[2]。国際自然保護連合によって世界の侵略的外来種ワースト100に選ばれている[2]。
日本では温室などで栽培されているものの、野生化はしていない。しかし、野生化した際の悪影響が危惧されており、特定外来生物による生態系等に係る被害の防止に関する法律のなかで要注意外来生物に指定されている。
アカキナノキ(学名:Cinchona pubescens)はアカネ科に属する木本の一種。マラリアの特効薬であるキニーネを生産する。世界の侵略的外来種ワースト100に選定されている。