Kələm güvəsi (lat. Plutella maculipennis) — buğumayaqlılar tipinin pulcuqqanadlılar dəstəsinə aid olan növ.
Azərbaycanda kənd təsərrüfatı bitkilərinin zərərvericiləri və xəstəlikləri haqda 1960-cı ilin icmalı və 1961-ci ildə proqnoz məlumatlarına əsasən 1960-cı ildə Abşeronda kələm bitkisinin kələm güvəsi ilə zədələnməsi 60-90% olmuşdur.
Kələm güvəsinin kütləvi çoxalmasını Q.Y.Bey-Byenko səciyyələndirərək yazır ki, bir cüt kələm güvəsinin orta məhsuldarlığı 200 yumurta olarsa, 3-4 nəsil verdikdən sonra 1003 və ya 1004 ola bilər. Şübhəsiz ki, nəsildən-nəsilə bu növün miqdarı sürətlə artırır. [1]Kələm güvəsi pup mərhələsini toxuduğu barama içərisində keçirir və orada da qışlayır. Qışlama məhsul qalıqları və yabanı xaççiçəkli bitkilər üzərində gedir. Aprel ayında puplardan çıxan kəpənəklər həmin bitkilərin üzərinə yumurta qoymağa başlayır. Bir dişi fərd hər topada 3-4 ədəd yumurta olmaqla 300-ə qədər yumurta qoya bilir. Yumurtadan çıxan I yaş tırtıllar yarpaq toxumasına girib onun içərisində açdığı lağımda yaşayır. 3-4 gün keçdikdən sonra onlar xaricə çıxaraq qidalanırlar. Qidalanma nəticəsində yarpaq səthinin bir hissəsində deşiklər əmələ gəlir, bir hissəsi isə toxunulmamış qalır ki, bu kələm güvəsinin zədələnməsinin xarakterik nişanəsidir. Kələm güvəsinin iri yaşlı tırtılları, kələm baş bağladığı dövrdə onun içərisinə girib orada qidalanırlar ki, bu məhsul üçün daha çox zərərlidir. Yumurtalardan I nəsil tırtıllar aprel ayının sonundan çıxmağa başlayır, kütləvi çıxış may ayının birinci yarısında müşahidə edilir. Tırtılların puplaşma dövrü may ayının birinci ongünlüyünün sonundan başlayır və may ayının axırına qədər davam edir. II nəsil kəpənəklərin uçuşu may ayının 18-22-si başlayır və iyun ayının birinci ongünlüyünün sonunda başa çatır. II nəsil kəpənəklərin yumurta qoyması may ayının 20-22-si başlayır və bu proses iyun ayının yarısına kimi davam edir. II nəsil tırtılların puplaşması iyun ayının əvvəlindən başlayır, ikinci ongünlüyün sonunda başa çatır. II nəsil kəpənəkləri iyunun ortalarında uçmağa başlayır və bu proses iyun ayının sonunda başa çatır. III nəsil kəpənəklərin yumurta qoyma prosesi iyun ayının ortalarından başlayır və iyunun axırına qədər davam edir. Puplaşma prosesi iyunun axırlarından başlayıb iyul ayının birinci ongünlüyünün sonunda başa çatır. IV nəsil kəpənəklərin uçuşu iyul ayının əvvəllərindən başlayıb ikinci ongünlüyün sonuna qədər davam edir. IV nəslin puplaşması 15-17 iyuldan başlayır və avqustun əvvəllərində başa çatır. V nəsil kəpənəkləri iyunun üçüncü ongünlüyündə uçmağa başlayır və avqust ayının başlanğıcınadək davam edir. V nəsil tırtılları iyulun sonunda görünməyə başlayır və avqustun 20-22-nə kimi davam edir. Axırıncı VI nəslin kəpənəkləri avqustun ortalarından uçmağa başlayır. Tırtılların puplaşması sentyabrda baş verir və pup mərhələsində qışlayırlar.
Kələm güvəsi Azərbaycan şəraitində və eləcə də Quba-Xaçmaz bölgəsində pup mərhələsində qışlayır. M.B.Həsənova görə Quba-Xaçmaz bölgəsində kələm güvəsi pup mərhələsində 95%, yetkin (imaqo) fərd mərhələsində isə 15% qışlayır. [2]
Kələm güvəsi geniş yayılan növ olub, mədəni və xaççiçəklilərdən ağbaş kələm, gül kələm, turp, xardal, turpəng və bir çox başqa bitkilər üzərində qidalanır və onlara zərər verir. Azərbaycanda Quba-Xaçmaz və Abşeron bölgəsində yayılmışdır.
Kələm güvəsi (lat. Plutella maculipennis) — buğumayaqlılar tipinin pulcuqqanadlılar dəstəsinə aid olan növ.
L'arna dors de diamant o tinya de la col (Plutella xylostella) és una espècie de lepidòpter de la família Plutellidae veritablement cosmopolita i és l'única de tot l'ordre Lepidoptera amb una distribució contínua i global. S'ha convertit en l'insecte plaga més destructiu de collites de plantes alimentàries de la família de les brassicàcies, com ara la colza (Brassica napus) i diferents varietats de cols (Brassica oleracea), com les cols de cabdell (B. oleracea var. capitata) i floricol (B. oleracea var. botrytis).[1] A més és molt difícil de controlar a causa que ha desenvolupat resistència a nombrosos insecticides. De fet és la primera espècie en desenvolupar resistència al diclorodifeniltricloroetano (DDT), durant la dècada de 1950,[2] i enfront les toxines de Bacillus thuringiensis (toxines Bt), durant la dècada dels 90.[3]
Es creu que l'origen de l'arna dors de diamant és africà, en concret, de Sud-àfrica.[4] No obstant això avui dia pot trobar-se arreu de tota Amèrica, Europa, Sud-est Asiàtic, Austràlia, Nova Zelanda, l'Índia, i tota Àfrica.[5] A partir de dades i publicacions disponibles, així com de localitzacions geogràfiques de soques de P. xylostella empleades en seqüenciació genòmica, You et al, en el seu article de febrer de 2013,[6] van realitzar un mapa de la distribució mundial d'aquesta espècie.
Els ous tenen una forma oval aplanada i mesuren uns 0,44 mm de llarg per 0,20 mm d'ample. Presenten un color que va des del groc al verd pàl•lid. Les larves rares vegades superen una grandària mitjana d'uns 1,7 mm en el primer estadi larval, 3,5 mm en el segon, 7,0 mm en el tercer i 12 mm en el quart. Són incolores en el primer estadi larval però adopten un color verd a partir del segon. Són estretes als extrems i al llarg del cos de la larva s'observen alguns pèls marcats per unes taques de color blanc allà on sorgeixen. Presenten 5 parells de propotes, sent característic l'últim parell en la part final posterior ja que es disposen en forma de “V”. La pupa té aspecte sedós, és poc densa en fibres i sol mesurar de llargària entre 7 i 9 mm.[7]
Els adults són menuts i prims, i mesuren uns 6 mm de llarg. Tenen un color entre gris i marró, i presenten una banda al llarg de l'esquena de color crema o bruna. Aquesta banda a voltes es troba perfilada de tal manera que adopta la forma d'un o diversos diamants, la qual cosa li confereix a Plutella xylostella un dels seus noms col•loquials d'arna dors de diamant.
La còpula de l'arna dors de diamant té lloc durant l'ocàs (moment a partir del qual és més activa) a partir del dia en què els adults emergeixen de la pupa. Les femelles comencen la posta d'ous poc després de l'aparellament i pot durar fins a 4 dies (o fins a 10, segons altres fonts), durant els quals es dipositaran entre 11 i 188 ous, podent arribar fins i tot als 250-300. Aquest procés es veu afavorit per la falta de llum (és a dir, en dies poc lluminosos). No obstant això, la posta no pareix inhibir-se del tot quan es fan experiments en els quals s'aplica llum durant el període de foscor. Altres factors que van a influenciar la posta són la temperatura, la producció de compostos volàtils i secundaris de la planta, i la presència de tricomes i ceres a la superfície foliar. Els ous solen dipositar-se preferentment en depressions de la fulla en comptes d'en regions llises. El període d'incubació dels ous sol comprendre entre 5 i 6 dies, sent la temperatura el principal factor que determina aquest període.
Les larves comencen a alimentar-se al poc temps d'emergir dels ous. Les larves del primer estadi larval només s'alimenten del mesofil·le de les fulles, un teixit esponjós. D'altra banda, les larves més madures s'alimenten de tota la fulla començant per la superfície inferior fins a arribar a la capa cerosa i l'epidermis superior, que queden sense consumir, formant "finestres" transparents. El temps de desenvolupament mitjà per a cada estadi larval és de 4,5 dies per al primer, 4 dies per al segon, 4 dies per al tercer i 5 dies per al quart.9 De nou ací, la temperatura va a determinar la durada, en aquest cas, dels quatre estadis larvals, sent el desenvolupament d'aquestes més ràpid en climes càlids. Un altre factor que influeix en la taxa de desenvolupament és la planta que trien les femelles com hoste dels ous (el desenvolupament serà més o menys ràpid en funció de l'espècie de brassicàcia triada).
Al final del quart estadi larval, la larva construeix una pupa sobre la fulla de la qual s'ha alimentat. Entra així la larva en un estat de quiescència denominat prepupa, que dura uns dos dies, durant el qual muda la seua pell que romandrà unida a la regió cabal de la pupa. La pupació sol durar entre 4 i 15 dies, depenent de la temperatura, després de la qual emergeix un individu adult.
L'origen d'aquest lepidòpter en una àrea determinada, així com la seua capacitat per sobreviure en aquesta àrea durant els mesos que no hi ha collita, segueix sent un tema de discussió hui dia. Mentre que en regions tropicals i subtropicals es poden trobar individus de P. xylostella en qualsevol estadi del seu cicle de vida al llarg de tot l'any, ja que les brassicàcies (família de plantes a les quals l'arna dors de diamant està adaptada i a les quals empra com hostes) estan presents tot l'any en aquestes regions. En les regions temperades aquestes plantes no creixen tot l'any, la qual cosa ha portat a alguns investigadors a pensar que les pupes i/o els adults han d'hivernar a l'interior d'aquestes plantes hostes. La controvèrsia ha donat lloc a estudis de laboratori i de seguiment en els quals s'ha avaluat la resistència de P. xylostella a baixes temperatures, determinant-se que sí existeix certa resistència i supervivència,[8][9][10][11] però que no es dóna diapausa. A pesar que Dosdall, en 1994,[12] va publicar un estudi en el qual demostraven que aquesta espècie hivernava, en un estadi posterior va reconèixer que havia de tractar-se d'un fenomen aïllat, ja que no van tornar a trobar noves evidències; d'altra banda afirmen que la tendència de l'escalfament global pot conduir a un increment de població de l'arna dors de diamant, segurament per una major supervivència durant els mesos d'hivern. Per tant, en nombroses regions temperades on hi ha plagues de P. xylostella, aquesta no hiverna i el seu origen sembla ser migratori, a pesar que s'ha documentat que poden sobreviure com a poblacions residents que hivernen.
Una de les característiques que fan d'aquesta arna una de les plagues més globals, és la seua capacitat de migració i de recórrer llargues distàncies, podent-se mantenir en vol continu en corrents d'aire desplaçant-se una distància de fins a 1.000 Km per dia. És per açò que algunes poblacions de P. xylostella sorgeixen per moviments migratoris d'individus adults des de regions càlides a regions temperades: dels Estats Units o Mèxic a Canadà, de regions càlides del Japó a regions més fredes, del Sud al nord de la Xina a la primavera, i, segurament, el mateix ocórrega en altres regions temperades (Nova Zelanda, Austràlia, Sud-àfrica, Argentina i Xile, entre altres).
P. xylostella s'alimenta només de brassicàcies, tant conreades com silvestres. Aquest és un grup molt variat de plantes, algunes cultivades pel seu ús alimentari. Dins d'aquesta família, el rang de plantes que es veuen afectades per aquesta arna es limita a aquelles que contenen glucosinolats,[13] els quals estimulen la ingesta i la posta d'ous. Algunes de les espècies i varietats cultivades de les quals s'alimenta són:
També s'alimenta de nombroses brassicàcies considerades com a plantes adventícies, però només en absència de plantes cultivades que emprar com hostes. Aquestes plantes són molt importants, ja que ajuden al manteniment de les poblacions de l'arna de dors de diamant en regions temperades durant la primavera quan encara no ha començat l'època de cultiu.
S'ha observat que aquesta espècie pot alimentar-se i reproduir-se en altres crucíferes com:
Arabis glabra, Armoracia lapathifolia, Barbarea stricta, herba bàrbara, Basela alba, remolatxa, Brassica kaber, ravenissa groga, Bunias orientalis, bosses de pastor, Cardamine amara, Cardamine cordifolia, creixen de prat, violer groc, Conringa orientalis, Descurainia sophia, Erysimum cheiranthoides, galinsoga, guascas, Hesperis matronalis, lberis amara, glast, Lepidium perfoliatum, Lepidium virginicum, caps blancs, Mathiola incana, Sisymbrium altissimum (Norta altissima), col de Kerguelen, rave bord, Rorippa amphibia, Rorippa islandica, mostassa blanca, Sisymbrium austriacum, herba dels cantors i traspic.
P. xylostella es va considerar com una plaga menor durant molt temps, ja que el seu dany estava emmascarat per la deterioració que duien a terme espècies com Pieris rapae (blanqueta de la col) o Trichoplusia ni (eruga verda de la col). No obstant això, l'abundància de l'arna de dors de diamant va començar a augmentar durant els anys 1950, arribant a ser un vertader problema per als cultius de brassicàcies, ja en els anys 1970 i constatant-se en els anys 1980, el desenvolupament de resistència a insecticides tals com els piretroides.
En els últims anys, l'arna de dors de diamant s'ha convertit en la plaga més destructiva de cultius de brassicàcies al món, amb un cost d'entre 4-5 mil milions de dòlars per any en danys i control de la plaga.[14][15] L'absència d'enemics naturals per a aquesta espècie s'ha postulat com una de les raons del seu èxit com a plaga mundial. L'absència d'aquests, com ara els parasitoides, es pot deure al fet que P. xylostella presenta una millor capacitat d'establiment en nous cultius de brassicàcies que els primers. En aquest sentit s'ha documentat en alguns estudis la capacitat de P. xylostella de recórrer grans distàncies, no havent-se trobat dades similars per als seus enemics naturals. Una altra possibilitat és que l'ús indiscriminat d'insecticides a una àrea determinada haja comportat la mort dels enemics naturals d'aquesta arna, raó que justifica la falta de control per part d'aquests.
Abans de l'ús d'insecticides sintètics, introduïts a finals dels anys 1940, l'arna dors de diamant no es considerava una plaga. Ja a mitjan dels anys 50, l'ús indiscriminat d'aquests insecticides sintètics va acabar per eliminar als enemics naturals de P. xylostella. En eliminar a l'enemic natural es va incrementar encara més l'ús d'aquests insecticides, donant com a resultat resistències eventuals a insecticides i fallades en el control de les plagues d'aquest lepidòpter. Indirectament s'estaven seleccionant positivament aquells individus que presentaren resistència a insecticides a causa de la pressió selectiva que s'estava exercint amb els mateixos. En 1953, l'arna dors de diamant es va convertir en el primer insecte en desenvolupar resistència al DDT i hui dia és resistent a molts insecticides sintètics utilitzats enfront d'aquest insecte. És més, també ostenta ser la primera espècie en desenvolupar resistència a toxines de Bacillus thuringiensis.[16][17][18][19][20][21][22][23]
Molts herbívors estan adaptats a alimentar-se d'un determinat grup de plantes que es troben genèticament i bioquímica relacionades, i l'arna dors de diamant no és una excepció. No obstant això, els mecanismes que determinen eixa adaptació evolutiva a eixe grup de plantes relacionat encara no es coneixen bé. En el seu treball, You et al (2013) tracten d'aprofundir en el coneixement de l'herbivoria i la detoxificació així com de dilucidar quines són les adaptacions que han permès a P. xylostella convertir-se en una plaga a escala mundial. Per a açò, van seqüenciar el genoma d'aquest lepidòpter i van analitzar la seua estructura comparant-la amb altres espècies de lepidòpters.
En primer lloc van predir que el nombre de gens era d'uns 18.071 gens codificants per a proteïnes i altres 781 d'ARNs no codificants. De tots aquests, 1.683 gens eren específics dels lepidòpters i altres 1.412 eren específics de l'espècie. El nombre de gens específics d'espècie en P. xylostella era superior que en altres dues espècies evolutivament pròximes com són Danaus plexippus (monarca, amb 1.184 gens específics d'espècie) i Bombyx mori (cuc de seda, amb 463 gens específics d'espècie). Eixos 1.412 gens específics de l'arna dors de diamant estan, en la seua majoria, implicats en rutes essencials del processament d'informació ambiental, en replicació i/o reparació cromosòmica, regulació transcripcional i metabolisme de carbohidrats i proteïnes, la qual cosa suggereix que P. xylostella té una capacitat intrínseca (gens específics) de resposta ràpida a l'estrès ambiental i al dany genètic.
En realitzar una anàlisi filogenètica van estimar l'època de divergència dels diferents ordres d'insectes fa uns 265-332 milions d'anys arrere, època molt pròxima a l'època de divergència entre monocotiledònies i dicotiledònies (304 milions d'anys arrere)[24] i consistent amb la hipòtesi que els insectes herbívors i les seues plantes hostes haurien coevolucionat des d'aleshores. En aquest sentit, P. xylostella s'hauria convertit en hoste específic de les brassicàcies (família, Brassicaceae) després de la divergència d'aquesta de la família Caricaceae fa uns 54-90 milions d'anys arrere,[25] poc després de la divergència de l'arna dors de diamant i la papallona monarca i del cuc de seda, fa uns 124 milions d'anys arrere (data estimada per You et al).
Existeix un conjunt de 354 gens que estan preferentment expressats en estadis larvals, sent molts d'aquests els que possibiliten aquesta adaptació específica de P. xylostella a les brassicàcies. Entre ells es troben:
En conclusió, l'expansió de famílies de gens implicats en percepció i destoxificació, així com l'alt grau de variabilitat en aquests gens permeten a P. xylostella disposar d'una bateria de gens i al·lels adaptats a les diverses i ubiqües toxines que les brassicàcies, com a plantes hostes, han desenvolupat enfront d'aquesta i altres espècies, però també subratlla la ràpida capacitat que té l'arna dors de diamant en desenvolupar resistència als insecticides.
Adult
Adult dissecat
Ous
Eruga
Visió lateral de la pupa
L'arna dors de diamant o tinya de la col (Plutella xylostella) és una espècie de lepidòpter de la família Plutellidae veritablement cosmopolita i és l'única de tot l'ordre Lepidoptera amb una distribució contínua i global. S'ha convertit en l'insecte plaga més destructiu de collites de plantes alimentàries de la família de les brassicàcies, com ara la colza (Brassica napus) i diferents varietats de cols (Brassica oleracea), com les cols de cabdell (B. oleracea var. capitata) i floricol (B. oleracea var. botrytis). A més és molt difícil de controlar a causa que ha desenvolupat resistència a nombrosos insecticides. De fet és la primera espècie en desenvolupar resistència al diclorodifeniltricloroetano (DDT), durant la dècada de 1950, i enfront les toxines de Bacillus thuringiensis (toxines Bt), durant la dècada dels 90.
Die Kohlschabe oder auch Kohlmotte (Plutella xylostella) ist ein Schmetterling aus der Familie der Schleier- und Halbmotten (Plutellidae).
Die Falter erreichen eine Flügelspannweite von 12 bis 18 Millimetern. Die Vorderflügel sind sehr variabel gefärbt, ihre Grundfarbe kann von einfarbig braun bis nach grau und dunkel reichen. In der Mitte der Flügel verläuft längs eine gewellte helle Linie, die die Flügel in einen unteren, dunklen und einen oberen, hellen Teil trennt. Von oben gesehen haben die Falter bei geschlossenen Flügeln dadurch einen markant gefärbten Rücken.
Die Raupen werden etwa 8,5 Millimeter lang und haben eine grüne Körperfarbe. Die Kopfkapsel ist bei Raupen der ersten beiden Stadien schwarz, später ist sie braun.
Die vermutlich ursprünglich aus dem Mittelmeerraum stammende Art ist durch den Menschen nach und nach in verschiedene Erdteile verschleppt worden, sodass sie heute weltweit, auch in entlegenen Gebieten, verbreitet ist. Sie sind überall häufig und treten in manchen Jahren auch massenhaft auf.
Die nachtaktiven Falter findet man meistens an oder in der Nähe der Raupennahrungspflanzen. Sie fliegen die ganze Nacht über, ab etwa eine Stunde nach Sonnenuntergang bis eine Stunde vor Sonnenaufgang. Sie werden zu den Wanderfaltern gezählt und können durch ihren Flug schwache Populationen rasch ausgleichen. Tagsüber ruhen die Tiere in der Vegetation und fliegen bei Störung kurz ziellos umher. Sie saugen Nektar an Blüten von Kreuzblütengewächsen (Brassicaceae). Sie sind nur mäßige Flieger und fliegen hüpfend meist nur kurze Distanzen. Mit Hilfe des Windes können sie aber auch große Distanzen überwinden.
Die Falter fliegen in Mitteleuropa in zwei Generationen von April bis Oktober, in den übrigen gemäßigten Zonen kommen maximal sechs Generationen pro Jahr vor, wobei die durchschnittliche Entwicklungsdauer von 18 bis 51 Tagen variiert. Bei einer Jahresdurchschnittstemperatur von etwa 26 °C dauert die Entwicklung vom Ei bis zum Falter nur etwa 11 Tage, sodass in einem Jahr bis zu 30 Generationen aufeinanderfolgen können. Diese ununterbrochene und zugleich überlappende Generationenfolge tritt beispielsweise auf Hawaii oder im Süden der Vereinigten Staaten auf. Die Raupen findet man in Mitteleuropa von Juni bis Juli und von August bis September.
Die Raupen ernähren sich von Kreuzblütengewächsen, wie beispielsweise von der für die Landwirtschaft wichtigen Gattung Kohl (Brassica). Sie fressen meist an den Blättern, seltener auch an den Samenanlagen.
Die Paarung dauert etwa eine Stunde und findet am selben Tag nach dem Schlüpfen, ruhend auf der Vegetation statt. Die Eiablage erfolgt in der Regel bereits kurz danach, wobei ein Weibchen für die Dauer von etwa 10 Tagen im Durchschnitt insgesamt 159 Eier ablegt. Sie legen ihre Eier einzeln oder in Gruppen von zwei bis acht Stück auf der Ober- oder Unterseite von den Blättern der Nahrungspflanzen ab. Häufig werden sie an der Mittelrippe, aber auch an den Blattstielen und den jungen Stängeln abgelegt. Die Eier sind etwa 0,64 mal 0,32 Millimeter groß, oval, abgeflacht, haben eine feine netzartige Struktur und glänzen gelblich. Vor dem Schlupf, nach etwa zwei bis acht Tagen verfärben sie sich dunkel und man kann die Raupe darin erkennen. Die Raupen durchleben vier Stadien bis zur Verpuppung, welche nach 6 bis 30 Tagen eintritt. Sie fressen in einem locker gewobenen Gespinst zunächst als Minierer unterhalb der Epidermis und formen dabei weißliche Minen, später fressen sie an der Unterseite sitzend das komplette Blatt, hinterlassen aber die Adern unberührt. Stört man sie, winden sie sich schnell und lassen sich häufig gesichert an einem seidenen Faden zu Boden fallen. An diesem Faden können sich nach einiger Zeit wieder auf die Pflanze hinaufklettern. Die Raupen sind anfällig auf Regen, durchschnittlich 56 % ertrinken daran, wobei starker Regen und niedrige Temperaturen höhere Ausfälle verursachen. Die Verpuppung erfolgt ebenfalls in einem weißen, lockeren, netzartigen Gespinst meist auf der Unterseite der Blätter oder an anderen versteckten Orten an der Nahrungspflanze bzw. am Boden im Streu. Nach durchschnittlich acht Tagen schlüpfen die Imagines. In Mitteleuropa erfolgt die Verpuppung im Juli und August bei der ersten Generation und im Oktober bis zum April des darauffolgenden Jahres bei der zweiten.
Die Kohlschabe ist einer der wichtigsten Schädlinge an Kreuzblütengewächsen, im Speziellen an Kohl. Durch ihren Fraß an Blättern, aber auch Blütenständen richtet die Art teilweise so starke Schäden an, dass in manchen Regionen ein Kohlanbau ohne Schädlingsbekämpfung nicht wirtschaftlich möglich ist. Insbesondere im letzten Raupenstadium sind die Tiere sehr gefräßig.
Die Bekämpfung der Art ist schwierig, da sie häufig resistent gegen verschiedenste Insektizide wird. In Nordamerika musste man beispielsweise auf Grund von Resistenzen gegen Permethrin und Methomyl andere Wege zur Bekämpfung finden. Vor allem eine Kombination von verschiedenen Bekämpfungsmethoden ist erforderlich, um die Resistenz gegen Insektizide zu minimieren. Die Kohlschabe ist auch die erste Art, bei der eine Resistenz gegen Bt-Toxine auftrat.[1]
Etwa 90 Parasiten sind weltweit bekannt, die die Populationen der Kohlschabe dezimieren. In der Landwirtschaft spielen sie allerdings durch die minimale Schadenstoleranz bei Pflanzen, die für den Verkauf geeignet sind, neben den übrigen Methoden der Schädlingsbekämpfung nur eine untergeordnete Rolle. Trotzdem konnten auf Hawaii verschiedene ausgesetzte Parasitoide, wie beispielsweise die Brackwespe Cotesia plutellae aus Europa Erfolge bei der Bekämpfung zeigen.
Die Kohlschabe oder auch Kohlmotte (Plutella xylostella) ist ein Schmetterling aus der Familie der Schleier- und Halbmotten (Plutellidae).
Байцайны цагаан эрвээхэй (Plutella xylostella)-г, Газрын дундад тэнгисийн үүслийн төвөөс гарч дэлхий даяар тархсан гэж үздэг. Амьдарлын мөчлөг богинотой (25°C-д 14 хоног), үржилт өндөртэй, хол зайд нүүдэллэх чадвартай.[1] Тоонолжин цэцэгтэний овгийн ургамлуудын хөнөөлтэй хортон шавьж ба глюкозиналатыг ялгаруулдаг ургамлуудаар хооллодог.[1] Гэхдээ дурьдагдсан ургамлууд бүгд түүний тээгч (амьдрах орчин) болдоггүй. Жишээ нь, Barbarea vulgaris-г тариан талбайг тойруулан хаалт ургамал байдлаар тариалах тухай саналууд байдаг.[2] Учир нь энэ ургамал байцайны цагаан эрвээхэйн сонирхлыг маш их татдаг ч түүний өндөг нь энэ ургамал дээр амьдарч чаддаггүй. Ой хээр, тал хээрийн бүсүүдэд илүү их хөнөөлийг учруулдаг ба Монгол орны тариалангийн эдэлбэр газрууд эдгээр бүсүүдэд хамаарна.
Байцайны цагаан эрвээхэй (Plutella xylostella)-г, Газрын дундад тэнгисийн үүслийн төвөөс гарч дэлхий даяар тархсан гэж үздэг. Амьдарлын мөчлөг богинотой (25°C-д 14 хоног), үржилт өндөртэй, хол зайд нүүдэллэх чадвартай. Тоонолжин цэцэгтэний овгийн ургамлуудын хөнөөлтэй хортон шавьж ба глюкозиналатыг ялгаруулдаг ургамлуудаар хооллодог. Гэхдээ дурьдагдсан ургамлууд бүгд түүний тээгч (амьдрах орчин) болдоггүй. Жишээ нь, Barbarea vulgaris-г тариан талбайг тойруулан хаалт ургамал байдлаар тариалах тухай саналууд байдаг. Учир нь энэ ургамал байцайны цагаан эрвээхэйн сонирхлыг маш их татдаг ч түүний өндөг нь энэ ургамал дээр амьдарч чаддаггүй. Ой хээр, тал хээрийн бүсүүдэд илүү их хөнөөлийг учруулдаг ба Монгол орны тариалангийн эдэлбэр газрууд эдгээр бүсүүдэд хамаарна.
इँटबुट्टे पुतली (अङ्ग्रेजी: Diamondblack moth वा Cabbage Moth, Plutella xylostella) पातको तल्लो भागमा बसी पात कोत्रेर खाइ पातको माथिल्लो झिल्ली मात्र बाँकी राखी नष्ट गर्ने कीरा हुन् ।[१] क्रुसिफेरि बालीको मुख्य किराका रुपमा लिइने यस किरा प्लुटेलोडि परिवारमा पर्दछ ।
यसका पखेटा १५ मिलिमिटर हुन्छ भने अगाडिका पखेटा खैरो-खरानी रङका हुन्छन् जसमा डायमन्ड आकारका थोप्लाहरु हुन्छन् । भाले पुतलीका आयु छोटा हुन्छन् भने पोथीका तीन देखि चार हप्ता हुने गर्दछ ।
लार्भाले मुख्य रुपमा क्रसिफेरी परिवारका पात, फूल, र बिउलाई हसर गर्दछ । लार्भा सानो भएपनि धेरै भएको अवस्थामा पातहरु पूरा नष्ट गर्ने गर्दछ र बन्दा, ब्रोकाउली र काउलीलाई पूर्ण रुपमा नष्ट पार्न पनि सक्दछ । मुख्यत: त्यति बढी चिसो नभएको ठाउँमा यो रहन्छ ।
काउली समूहका तरकारी बालीहरूको बाँकी रहेका अवशेष नष्ट गर्नुपर्छ । बेर्ना सारेको २० दिनदेखि निम मार्क ३–५ एम.एल/ली. पानीमा झोल बनाइ छर्ने र १५–१५ दिनको फरकमा पुनः छरी रहनु पर्छ । जैविक विषादी का रुपमा रहेको ब्यासिलस थुरेन्जेन्सिस (बि.टि.) नामक पदार्थ ०.५ किलोग्राम/हे.को दरले प्रयोग गर्न सकिन्छ । किटनाशक रसायनको प्रयोग :फेनवेलरेट २ ०.७५–१.०/ केलडान ५० ए.पी. २ २.०/न्यूकिल्न १० ई.सी. १.५/डुनेट १२.५ एल २ ६–९ एम.एल. वा ग्राम प्रति लीटर पानीमा १ एम.एल. स्टीकर मिसाई छर्नुपर्छ । बेर्ना सारेको १० दिन पछि २५ के.जी. केलडान (४ जी.) माटोमा छर्नुपर्छ । विषादी प्रतिरोधात्मक शक्ति यसमा विकास भएको पाइनु पनि यसको मुख्य समस्या बनेको छ ।
इँटबुट्टे पुतली (अङ्ग्रेजी: Diamondblack moth वा Cabbage Moth, Plutella xylostella) पातको तल्लो भागमा बसी पात कोत्रेर खाइ पातको माथिल्लो झिल्ली मात्र बाँकी राखी नष्ट गर्ने कीरा हुन् । क्रुसिफेरि बालीको मुख्य किराका रुपमा लिइने यस किरा प्लुटेलोडि परिवारमा पर्दछ ।
The diamondback moth (Plutella xylostella), sometimes called the cabbage moth, is a moth species of the family Plutellidae and genus Plutella. The small, grayish-brown moth sometimes has a cream-colored band that forms a diamond along its back.[1] The species may have originated in Europe, South Africa, or the Mediterranean region, but it has now spread worldwide.[2][3]
The moth has a short life cycle (14 days at 25 °C), is highly fecund, and is capable of migrating long distances.[4] Diamondback moths are considered pests as they feed on the leaves of cruciferous crops and plants that produce glucosinolates.[4] However, not all of these plants are equally useful as hosts to the moth. Because of this, studies have suggested using wintercress as a trap crop around agricultural fields because diamondback moths are highly attracted to that plant but their larvae fail to survive when eggs are laid on it.[5]
Originally, pesticides were used to kill the moths but diamondbacks have developed resistance to many of the common chemicals. For this reason, new biological and chemical controls, as well as different planting methods are being pursued to reduce the destruction caused by the moths.[1][6]
This small moth is colored gray and brown. It can potentially identified by a cream-colored band that may be present in the shape of a diamond on its back.[1] The diamondback moth has a wingspan of about 15 mm and a body length of 6 mm. The forewings are narrow, brownish gray and lighter along the anterior margin, with fine, dark speckles. A creamy-colored stripe with a wavy edge on the posterior margin[2] is sometimes constricted to form one or more light-colored diamond shapes, which is the basis for the common name of this moth. The hindwings are narrow, pointed toward the apex, and light gray, with a wide fringe. The tips of the wings can be seen to turn upward slightly when viewed from the side. The antennae are pronounced.[1]
The adults of this species are visually identical to the adults of the New Zealand endemic moth Plutella antiphona.[7]
The diamondback moth has a global distribution and is found in Europe, Asia, Africa, the Americas, Australia, New Zealand, and the Hawaiian Islands.[2] It is said by some experts to be the most widely distributed of all Lepidoptera, but despite tremendous interest in limiting the damage it causes, the actual available data is inadequate.[FWD 1] It probably originated in Europe, South Africa, or the Mediterranean region, but the exact migration path is not known.[1][3] However, in North America it was observed in Illinois in 1854, and then found in Florida and the Rocky Mountains by 1883. Although diamondback moths cannot overwinter effectively in cold climates, it was found in British Columbia by 1905 and is now present in several Canadian regions.[1]
Diamondback moths prefer the cabbage plant, from the plant species Brassica oleracea, as their host plant. The females lay eggs only on the leaves of the cabbage and do not discriminate between young and more developed leaves. However, females are more likely to deposit their eggs on a host with larval infestation. It is not fully known why females do not choose the uninfested host, but it is thought that a specific, attractive odor is emitted by the infested host.[6]
Female diamondback moths use both gustatory and olfactory stimuli to determine where to lay their eggs. When both stimuli are available, more eggs are deposited. If gustatory stimuli or both gustatory and olfactory signals are absent, female moths will not lay their eggs. However, if only olfactory signals are absent, oviposition will continue.[8]
Host plant selection is crucial because diamondbacks spend the majority of their life near their host plant.[6] The diamondback moth lays its eggs only on plants in the family Brassicaceae.[4] Nearly all cruciferous vegetable crops are attacked, but some are favored over others.
These include
Several wild species in the family also act as hosts, especially early in the season when cultivated crops are unavailable.[1] The egg-laying females have been reported to recognize chemicals in the host plants, glucosinolates and isothiocyanates, that are characteristic of the family Brassicaceae (but also occur in some related families). These chemicals were found to stimulate oviposition, even when applied to a piece of paper.[9] One plant species that contains the egg-laying cues is wintercress, Barbarea vulgaris. Indeed, diamondback moth females lay eggs on this plant species, but the newly hatched larvae die due to the effects of additional natural plant chemicals called saponins.[9][10]
Different behaviors occur before a female diamondback moth deposits her eggs. While virgin and mated females both have the same sensitivity to a host plant's odor, pregnant diamondback females are more strongly drawn and sensitive to it because they are in search of a place to lay their eggs.[6]
Diamondbacks are nocturnal and use their olfactory system to discover the host plant odor.[6] Additionally, in order to search for the host odor, they rotate their antennas. When the host odor is not present or in low concentrations the moth spends more time rotating its antennas.[8] A moth has increased antennal rotation activity when it is near an uninfested host when compared to an infested host which indicates that the damaged host leaves emit a stronger odor.[6]
Antennation occurs when the moth hits its antennae on the leaf. This behavior is likely used to taste the host site. Only after antennation will the moth sweep its ovipositor across the site of deposition in order to gather more information about the host. Because the female moths lay their eggs one at a time and prefer crevices, they search for grooves on the leaves. The crevices may offer protection and easy access to food sources. However, grooves on leaves do not determine when oviposition occurs, but they may play a higher role in egg placement.[8]
The eggs are oval and flattened, measuring 0.44 mm long and 0.26 mm wide. They are yellow or pale green at first, but darken later.[2] They are laid singly or in groups of two to eight eggs in depressions on the surface of leaves. Females may deposit up to 300 eggs in total, but average production is probably half that amount. The larvae emerge from the eggs in about six to seven days.[1]
The larvae have four instars, each with an average development time of about four days. The larval body form tapers at both ends. The larvae have a few short black hairs and are colorless in the first instar, but pale or emerald green with black heads in later instars.[11] Of the five pairs of prolegs, one protrudes from the posterior end, forming a distinctive "V". The larvae are quite active, and when disturbed, may wriggle violently, move backward, and spin a strand of silk from which to dangle.[12]
The feeding habit of the first instar is leaf mining, although they are so small, the mines are difficult to detect. The larvae emerge from these mines to moult and subsequently feed on the lower surface of the leaf. Their chewing results in irregular patches of damage, though the upper leaf epidermis is often left intact.[1] These irregular patches are called window panes.[11]
When female diamondback moths lay their eggs, some of their sex pheromones are left behind on the leaves. Diamondback larvae are attracted to the major component of this species-specific pheromone, which is (Z)11-hexadecenal. For larvae, the sex pheromone is a foraging indicator, rather than a mating attractant so they use it to find a healthy source of food and avoid competition for food from other species on the host plant. After the fourth instar, larvae are no longer attracted to the sex pheromone for food sources.[12]
The yellowish pupae are about 8 mm long and are wrapped in a loose silk cocoon. They are usually found on the lower or outer leaves of the food plant, but on cauliflower and broccoli, pupation may occur in the florets.[1] It is possible for a pupa to fall off of its host plant.[13] The pupal stage lasts on average for about eight days, but ranges from five to fifteen days.[1] Before emergence occurs, pupa will turn from a yellowish color to a browner color.[13]
The lifespan averages three to four weeks for females, but less for males.[2] These moths are weak fliers, seldom rising more than 2 m above the ground and not flying long distances. They are, however, passive migrants, being easily transferred by wind over long distances.[2][1] Diamondback moths overwinter as adults among field debris of cruciferous crops, and active adults may be seen during warm periods at any time during the winter in temperate areas.[11] They do not survive cold winters and reinvade colder areas each spring, being carried there by the wind.[1] Moths are active usually at twilight and at night, feeding on flowers of cruciferous plants, but they also fly in the afternoon during mass outbreaks.[2]
The agriculture industry has been trying to find biological and natural ways to eliminate the diamondback moth especially since the moths have become resistant to pesticides. Common enemies of the moth include the parasitoids Trichogramma chilonis and Cotesia plutella and the predator Chrysoperla carnea, a lacewing. Lacewings feed on eggs and young larvae, while the parasitoids attack the eggs. These organisms can recognize diamondback sex pheromones, larval frass odors, and green leaf volatiles emitted from cabbage. Cabbage odors in combination with the sex pheromone are particularly capable of attracting the predators and parasitoids, which will then consume the diamondback larvae and eggs.[14]
Female diamondback moths secrete a sex hormone that attracts males who have developed an olfactory system that can detect female sex hormones from a long distance.[15] Female sex pheromone emission, courtship, and mating occur near the host plant and may be enhanced due to host cues.[6]
Climate plays a role in the body size of the diamondback both. However, regardless of the climate, even a few days of high temperatures can lead to lower reproductive success in females. It is possible that high temperatures can decrease the concentration of sex pheromones released by female, thereby delaying the time for mating.[16]
Multiple mating can be beneficial to certain species because it allows for increased reproduction and a variety of genes in offspring. In some cases, females prefer multiple matings because it increases their lifespan as they receive nutrients from males during copulation. It is possible for diamondback moths to mate multiple times, but monogamy seems to be more common. When males have more than one mate, they do not receive any benefit. In fact, their fitness and lifespan decreases along with the success rate of reproduction. Additionally, females who mate with multiple mated males, experience decreased longevity and fecundity. Copulation duration has also been shown to increase when males mate multiple times. A longer mating time is disadvantageous to diamondback moths as it leaves the diamondback moth open to predation and injury from copulation.[17]
While male diamondbacks can mate multiple times, females show a clear preference for mating once. One of the reasons may be that female diamondback moths only need one mating event to fertilize all of her eggs. The females do this by securing extra sperm from the single mating and creates a spermatophore. In addition, a female can deter disadvantageous multiple mating by forming a mating plug.[17]
DBM is the worst pest of Brassicas in the world, and an increasing problem in canola.[FWD 2] Larvae damage leaves, buds, flowers, and seed buds of cultivated cruciferous plants. Although the larvae are small, they can be very numerous and cause complete removal of foliar tissue except for the leaf veins. This is damaging to young seedlings and may disrupt head formation in cabbage, broccoli, and cauliflower. The presence of larvae in florets can result in complete rejection of the produce. The diamondback moth is considered a pest in areas that do not experience very cold winters, as these help to reduce adult activity and kill off overwintering moths.[18][11] It is considered an especially significant issue in China, as it has been argued that Chinese cabbage represents the country's most significant vegetable crop.[19]
The diamondback's lack of natural enemies, such as parasitoids, may be accounted for by the widespread use of insecticides in the 1950s.[19] The diamondback was not recognized as DDT-resistant until 1953, and broad-spectrum use of insecticides did not begin until the late 1940s.[19] By the 1980s, resistance[20] to pyrethroids had developed. Limiting broad spectrum insecticide use and particularly elimination of pyrethroid use, can increase survival and propagation of diamondback parasitoids, Microplitis plutellae, Diadegma insulare, and Diadromus subtilicornis.[1]
The diamondback moth was the first insect found to have become resistant to biological control by the Bt toxin (from Bacillus thuringiensis) in the field. Bt toxin is poisonous when ingested by insects but not mammals, so it was used to target low infestation levels of the moth.[11] Research has shown that the diamondback moth has an autosomal ressessive gene that provides resistance to four specific types of B. thuringiensis (Cry1Aa, Cry1Ab, Cry1Ac, and Cry1F).[21] Trichoplusia ni (cabbage looper) is the only other insect to have developed resistance to Bt toxin in agricultural systems, specifically in greenhouses.[22][23]
Rainfall and irrigation can kill larvae.[11] The cultural practice of intercropping in China could serve to reduce the number of diamondback larvae on cruciferous plants. However, it does not always lead to a reduction of the damage.[1] It has been suggested that sex pheromones and host odors could be manipulated to attract and trap diamondback moths as a means of chemical management.[24]
Seasonal temperature changes lead to differences in body size of the diamondback moths. Warmer temperatures lead to smaller bodies whereas colder temperatures lead to the development of larger bodies. The larger moths have a greater flight ability, longevity, and reproductive performance when compared to the smaller moths. Therefore, long-distance migration tends to occur in the spring rather than midsummer as a greater number of large moths are available and capable of flying.[25]
Firstly, inter-cropping is good for reducing pests. Because of the biological diversity, two or more crops can be planted in one field, which can reduce fertilization or pesticide use, making planting the most profitable, and producing higher quality cabbage or increasing yield. High and low growing Trifolium pratense was used to inter-plant cabbage and compared with cabbage alone. It was concluded that only inter-cropping with the high-growing red clover could reduce the number of eggs produced by the diamondback moth.[26]
Secondly, planting time can be considered, because pest populations are affected by seasonal factors. For example, during wet periods, the infection rate of the diamondback moth is very low. As a result, growing cruciferous plants during wet seasons can effectively reduce pesticide use. Thirdly, crop rotation could be used; cruciferous vegetables can be rotated with melons, fruits, onions and garlic resulting in a break in the food chain of the diamondback moth generations. In addition, maintaining clean cabbage field hygiene is a simple but important pest control and prevention measure. A clean growing environment can greatly reduce the likelihood of infection. Before farming, for example, the soil can be ploughed and exposed to the sun for at least a week. This helps to clear the diamondback moth and strengthen the quality of the soil.[27]
Blue-light traps can catch a lot of adult diamondback worms.[adult worms? Clarify?] Setting up a trap on top of the cabbage can effectively slow the encroachment of the resistant diamondback moth.[28]
1. Introduction of natural enemies which feed on the larvae, thereby reducing numbers. Although they usually only have a noticeable effect in the later stages of crop growth and can kill up to 70% of their prey.[29] Wasps and spiders are considered common predators.[30] The introduction of natural predators can be one of the most effective ways of both stabilizing ecosystems and managing pests.[31]
2. The homologous gene of Plutella xylostella was knocked out i.e. changed. This is a genetically-based approach that requires precise research to identify suitable genetic targets. Using the CRISPR/Cas9 system as a targeted gene to identify the abdominal segment, thus removing the harmful homologous gene (gene for cruciferous preference) in the diamondback moth.[32] Field trials conducted by the UK biotechnology company Oxitec, released between 1,000 and 2,500 genetically modified males to a crop in New York state, during August and September 2017 on six occasions. When the male GM moths mated with wild females all the resulting female larvae died. Following pupation of the male larvae, the moths passed on their lethal gene to their offspring, with about half of GM males dying in each generation, resulting in the gene disappearing in a few years and not persisting in the wild.[33]
The method of chemical control is to use pesticides to prevent damage to cabbage fields when larva populations exceed economic thresholds. The pests are controlled during the germination period, and the crops ripen quickly, so the diamondback moth doesn't grow in large numbers. It is more effective to apply insecticide when larval population is high. Since pesticides are difficult to kill larvae and pupae, sufficient pesticides must be used. Make sure there is adequate coverage. The diamondback moth is most active at dusk or at night, when the insecticide is most effective. In addition, avoiding coverage of flowering crops can minimize damage to bees and other pollinated insects.[34] Ntonifor et al 2002 finds Piper guineense extract to be highly effective in Brassica crops.[35]: 41
The diamondback moth (Plutella xylostella), sometimes called the cabbage moth, is a moth species of the family Plutellidae and genus Plutella. The small, grayish-brown moth sometimes has a cream-colored band that forms a diamond along its back. The species may have originated in Europe, South Africa, or the Mediterranean region, but it has now spread worldwide.
The moth has a short life cycle (14 days at 25 °C), is highly fecund, and is capable of migrating long distances. Diamondback moths are considered pests as they feed on the leaves of cruciferous crops and plants that produce glucosinolates. However, not all of these plants are equally useful as hosts to the moth. Because of this, studies have suggested using wintercress as a trap crop around agricultural fields because diamondback moths are highly attracted to that plant but their larvae fail to survive when eggs are laid on it.
Originally, pesticides were used to kill the moths but diamondbacks have developed resistance to many of the common chemicals. For this reason, new biological and chemical controls, as well as different planting methods are being pursued to reduce the destruction caused by the moths.
La palomilla dorso de diamante (Plutella xylostella), conocida también como polilla de la col o polilla del repollo (diamondback moth o cabbage moth, en inglés), es una especie de insecto lepidóptero de la familia Plutellidae que ha llegado a ser verdaderamente cosmopolita y es la única de todo el orden Lepidoptera (Insecta) con una distribución continua y global. Se ha convertido en la plaga más destructiva de cosechas de plantas alimentarias de la familia Brassicaceae, como Brassica napus (colza) y distintas variedades de Brassica oleracea, como B. oleracea var. capitata (repollo) y B. oleracea var. botrytis (coliflor).[1] Es muy difícil de controlar debido a que ha desarrollado resistencia a numerosos plaguicidas. De hecho es la primera especie en desarrollar resistencia a diclorodifeniltricloroetano (DDT), durante la década de 1950,[2] y frente a toxinas de Bacillus thuringiensis (toxinas Bt), durante la década de 1990.[3]
La clasificación que se muestra en la ficha proviene de Arctos,[4] una base de datos de referencia en taxonomía. Otra clasificación más detallada es la recogida en la base de datos "Taxonomy" del Centro Nacional para la Información Biotecnológica (NCBI):[5]
Se cree que el origen de P. xylostella es Europa, la región mediterránea y el sur de África.[6][7] Sin embargo hoy día puede encontrarse en toda América, Europa, Sudeste Asiático, Australia, Nueva Zelanda, India, y África.[8] A partir de datos y publicaciones disponibles, así como de localizaciones geográficas de cepas de P. xylostella empleadas en secuenciación genómica, You, M. et al, en su artículo de febrero de 2013,[9] realizaron un mapa de la distribución mundial de P. xylostella, el cual se puede consultar en la ficha de la especie.
Es una especie migratoria, capaz de cubrir largas distancias. Sus movimientos migratorios han sido estudiados en China.[10][11]
Los huevos de P. xylostella tienen una forma oval aplanada y miden unos 0,44 mm de largo por 0,20 mm de ancho. Presentan un color que va desde el amarillo al verde pálido.[12]
Las larvas rara vez superan el tamaño promedio de 1,7 mm en el primer estadio larval, 3,5 mm en el segundo, 7 mm en el tercero y 12 mm en el cuarto. Son incoloras en el primer estadio pero adoptan un color verde a partir del segundo. Son estrechas en sus extremos y a lo largo del cuerpo de la larva se observan algunos pelos marcados por unas manchas de color blanco allí donde surgen. Presentan 5 pares de propatas, siendo característico el último par en la parte final posterior ya que se disponen en forma de “V”.[12]
El capullo tiene aspecto sedoso, es poco denso en fibras y suele medir de largo entre 7 y 9 mm.[12]
Los individuos adultos son pequeños y delgados, y miden unos 6 mm de largo. Tienen un color entre gris y marrón y presentan una banda a lo largo de la espalda de color crema o marrón claro. Dicha banda a veces se encuentra perfilada de tal manera que adopta la forma de uno o varios diamantes, lo que le confiere a Plutella xylostella su nombre vulgar de palomilla dorso de diamante.[12]
El apareamiento de P. xylostella tiene lugar durante el anochecer (momento a partir del cual son más activos) del mismo día en el que los adultos emergen de la pupa. Las hembras comienzan la puesta de huevos poco después del apareamiento y puede durar hasta 4 días[1] (o hasta 10, según otras fuentes[12]), en los cuales se depositarán entre 11 y 188 huevos,[1] pudiendo llegar incluso a depositarse hasta 250-300.[12] Este proceso se ve favorecido por la falta de luz (es decir, en días poco luminosos). Sin embargo la puesta no parece inhibirse del todo cuando se hacen experimentos en los que se aplica luz durante el período nocturno. Otros factores que van a influenciar la puesta son la temperatura, la producción de compuestos volátiles y secundarios de la planta, y la presencia de tricomas y ceras en la superficie foliar.[1] Los huevos suelen depositarse preferentemente en depresiones de la hoja en vez de en regiones lisas.[1][12] El periodo de incubación de los huevos suele comprender entre 5 y 6 días, siendo la temperatura el principal factor que determina dicho período.[1][12]
Las larvas comienzan a alimentarse al poco tiempo de emerger de los huevos. Las larvas del primer estadio larval sólo se alimentan del mesófilo de las hojas, un tejido esponjoso. Por otro lado, las larvas más maduras se alimentan de toda la hoja comenzando por la superficie inferior hasta llegar a la capa cerosa y la epidermis superior, que quedan sin consumir, formando "ventanas" transparentes.[1][12] El tiempo de desarrollo medio para cada estadio larval es de 4,5 días para el primero, 4 días para el segundo, 4 días para el tercero y 5 días para el cuarto.[12] De nuevo aquí la temperatura va a determinar la duración, en este caso, de los cuatro estadios larvales, siendo el desarrollo de éstas más rápido en climas cálidos. Otro factor que influye en la tasa de desarrollo es la planta que elige la hembra como hospedadora de los huevos[1] (el desarrollo será más o menos rápido en función de la especie de crucífera en la que se hospedan).
Al final del cuarto estadio larval, la larva construye un capullo sobre la hoja de la que se ha alimentado. Entra así la larva en un estado de quiescencia denominado prepupa, que dura unos dos días, durante el cual muda su piel que se mantendrá aún unida a la región caudal de la pupa. La pupación suele durar entre 4 y 15 días,[1][12] dependiendo de la temperatura, tras la cual emerge un individuo adulto.[1]
El origen de P. xylostella en un área determinada así como su capacidad de sobrevivir en dicha área durante los meses que no hay cosecha sigue siendo un tema de discusión hoy en día. Mientras que en regiones tropicales y subtropicales se pueden encontrar individuos de P. xylostella en cualquier estadio de su ciclo de vida a lo largo de todo el año, ya que las crucíferas (familia de plantas a las que P. xylostella está adaptada y a las que emplea como hospedadoras) están presentes todo el año en dichas regiones, en regiones templadas estas plantas no crecen todo el año, lo que ha llevado a algunos investigadores a pensar que las pupas y/o los adultos deben invernar en el interior de estas plantas hospedadoras.[1] La controversia ha dado lugar a estudios de laboratorio y de seguimiento en los que se ha evaluado la resistencia de P. xylostella a bajas temperaturas, determinándose que sí existe cierta resistencia y supervivencia[13][14][15][16] pero que no se da diapausa.[15] A pesar de que Dosdall, en 1994,[17] publicó un estudio en el que demostraban que P. xylostella invernaba, en un estadio posterior[13] reconoció que debía tratarse de un fenómeno aislado ya que no volvieron a encontrar nuevas evidencias; por otro lado afirman que la tendencia del calentamiento global puede conducir a un incremento de plagas de P. xylostella, seguramente por una mayor supervivencia durante los meses de invierno. Por tanto, en numerosas regiones templadas donde hay plagas de P. xylostella, esta no inverna y su origen parece ser migratorio[1][13][15]a pesar de que se ha documentado que pueden sobrevivir como poblaciones residentes que invernan.[16]
Una de las características que hacen de P. xylostella una de las plagas más globales es su capacidad de migración y de recorrer largas distancias, pudiéndose mantener en vuelo continuo en corrientes de aire desplazándose una distancia de hasta 1.000Km por día.[1] Es por ello que algunas poblaciones de P. xylostella surgen por movimientos migratorios de individuos adultos desde regiones cálidas a regiones templadas:[1][13][15] de Estados Unidos o México a Canadá, de regiones cálidas de Japón a regiones más frías, del Sur al norte de la China en primavera, y, seguramente, lo mismo ocurra en otras regiones templadas (Nueva Zelanda, Australia, Sudáfrica, Argentina y Chile, entre otras).
P. xylostella se alimenta sólo de plantas de la familia Brassicaceae, tanto cultivadas como silvestres. Este es un grupo muy variado de plantas, algunas cultivadas por su uso alimentario. Dentro de esta familia, el rango de plantas que se ven afectadas por P. xylostella se limita a aquellas que contienen glucosinolatos,[1][18] los cuales van a estimular la ingesta y la puesta de huevos. Algunas de las especies y variedades cultivadas de las que se alimenta son:[1]
También se alimenta de numerosas crucíferas consideradas como malas hierbas, pero solo en ausencia de plantas cultivadas que emplear como hospedadoras. Estas plantas, como hospedadoras, son muy importantes ya que ayudan al mantenimiento de las poblaciones de P. xylostella en regiones templadas durante la primavera cuando aún no ha comenzado la época de cultivo.[1]
Se ha observado que P. xylostella puede alimentarse de y reproducirse en otras crucíferas como:[1]
Arabis glabra, Armoracia lapathifolia, Barbarea stricta, Barbarea vulgaris, Basela alba, Beta vulgaris, Brassica caulorapa, Brassica kaber (Sinapis arvensis), Brassica napobrassica, Bunias orientalis, Capsella bursa-pastoris, Cardamine amara, Cardamine cordifolia, Cardamine pratensis, Cheiranthus cheiri, Conringa orientalis, Descurainia sophia, Erysimum cheiranthoides, Galinsoga ciliata, Galinsoga parviflora, Hesperis matronalis, lberis amara, Isatis tinctoria, Lepidium perfoliatum, Lepidium virginicum, Lobularia maritima, Mathiola incana, Sisymbrium altissimum (Norta altissima), Pringlea antiscorbutica, Raphanus raphanistrum, Rorippa amphibia, Rorippa islandica, Sinapis alba, Sisymbrium austriacum, Sisymbrium officinale y Thlaspi arvense.
P. xylostella se consideró como una plaga menor durante mucho tiempo, ya que su daño estaba enmascarado por el deterioro que llevaban a cabo especies como Pieris rapae (blanquita de la col) o Trichoplusia ni (palomilla nocturna; gusano falso medidor). Sin embargo la abundancia de P. xylostella empezó a aumentar durante los años 1950, llegando a ser un verdadero problema para los cultivos de crucíferas ya en los años 1970 y constatándose en los años 1980 el desarrollo de resistencia a insecticidas tales como los piretroides.[12]
En los últimos años, P. xylostella se ha convertido en la plaga más destructiva de cultivos de crucíferas en el mundo,[1] con un costo de entre $4-5 mil millones por año en daños y control de la plaga.[19][20] La ausencia de enemigos naturales para P. xylostella se ha postulado como una de las razones de su éxito como plaga mundial. La ausencia de éstos, tales como parasitoides, puede deberse a que P. xylostella presenta una mejor capacidad de establecerse en nuevos cultivos de crucíferas que los primeros. En este sentido se ha documentado en algunos estudios la capacidad de P. xylostella de recorrer grandes distancias, no habiéndose encontrado datos similares para sus enemigos naturales. Otra posibilidad es que el uso indiscriminado de insecticidas en un área determinada haya conllevado la muerte de los enemigos naturales de P. xylostella, razón que justifica la falta de control por parte de éstos sobre P. xylostella.[1]
Antes del uso de insecticidas sintéticos, introducidos a finales de los años 1940, P. xylostella no se consideraba una plaga. Ya a mediados de los años 1950, el uso indiscriminado de estos insecticidas sintéticos terminó por eliminar a los enemigos naturales de P. xylostella. Al eliminar los enemigos naturales de P. xylostella se incrementó aún más el uso de estos insecticidas, dando como resultado resistencias eventuales a insecticidas y fallos en el control de plagas de P. xylostella. Indirectamente se estaban seleccionando positivamente aquellos individuos que presentasen resistencia a insecticidas debido a la presión selectiva que se estaba ejerciendo en los mismos.[1] En 1953, P. xylostella se convirtió en el primer insecto que desarrolló resistencia al DDT[2] y hoy en día es resistente a muchos insecticidas sintéticos utilizados en la agricultura contra este insecto.[1] Es más, también ostenta ser la primera especie en desarrollar resistencia a toxinas de B. thuringiensis.[3][21][22][23][24][25][26][27][28]
Muchos herbívoros están adaptados a alimentarse de un determinado grupo de plantas que se encuentran genética y bioquímicamente relacionados, y P. xylostella no es una excepción. Sin embargo los mecanismos que determinan esa adaptación evolutiva a ese grupo de plantas relacionado aún no se conocen bien. En su trabajo, You et al (2013)[9] tratan de profundizar en el conocimiento de la herbivoría y la detoxificación así como de dilucidar cuáles son las adaptaciones que han permitido a P. xylostella convertirse en una plaga a escala mundial. Para ello secuenciaron el genoma de P. xylostella y analizaron su estructura comparando con otras especies de lepidópteros.
En primer lugar predijeron que el número de genes era de unos 18.071 codificantes para proteínas y otros 781 de ARN's no codificantes. De todos ellos, 1.683[genes eran específicos de los lepidópteros y otros 1.412 eran específicos de P. xylostella. El número de genes específicos de especie en P. xylostella era superior que en otras dos especies como Danaus plexippus (mariposa monarca, con 1.184 genes específicos de especie) y Bombyx mori (gusano de seda, con 463 genes específicos de especie). Esos 1.412 genes específicos de P. xylostella están, en su mayoría, implicados en rutas esenciales para el procesamiento de información ambiental, en replicación y/o reparación cromosómica, regulación transcripcional y metabolismo de carbohidratos y proteínas, lo que sugiere que P. xylostella tiene una capacidad intrínseca (genes específicos) de respuesta rápida a estrés ambiental y a daño genético.
Al realizar un análisis filogenético estimaron la época de divergencia de los diferentes órdenes de insectos hace unos 265-332 millones de años atrás,[9] época muy próxima a la época de divergencia entre monocotiledóneas y dicotiledóneas (304 millones de años atrás)[29] y consistente con la hipótesis de que insectos herbívoros y sus plantas hospedadoras habrían coevolucionado desde entonces. En este sentido, P. xylostella se habría convertido en huésped específico de crucíferas (familia, Brassicaceae) tras la divergencia de dicha familia de la familia Caricaceae hace unos 54-90 millones de años atrás,[30] poco después de la divergencia de P. xylostella de D. plexippus y de B. mori hace unos 124 millones de años atrás (fecha estimada por You et al).[9]
Existe un conjunto de 354 genes que están preferencialmente expresados en estadios larvales, siendo muchos de ellos los que posibilitan esa adaptación específica de P. xylostella a las crucíferas. Entre ellos se encuentran:[9]
En conclusión, la expansión de familias de genes implicados en percepción y detoxificación, así como el alto grado de variabilidad en dichos genes permiten a P. xylostella disponer de una batería de genes y alelos adaptados a las diversas y ubicuas toxinas que las crucíferas, como plantas hospedadoras, han desarrollado frente a esta y otras especies, pero también subraya la rápida capacidad que tiene P. xylostella de desarrollar resistencia a insecticidas.[9]
La palomilla dorso de diamante (Plutella xylostella), conocida también como polilla de la col o polilla del repollo (diamondback moth o cabbage moth, en inglés), es una especie de insecto lepidóptero de la familia Plutellidae que ha llegado a ser verdaderamente cosmopolita y es la única de todo el orden Lepidoptera (Insecta) con una distribución continua y global. Se ha convertido en la plaga más destructiva de cosechas de plantas alimentarias de la familia Brassicaceae, como Brassica napus (colza) y distintas variedades de Brassica oleracea, como B. oleracea var. capitata (repollo) y B. oleracea var. botrytis (coliflor). Es muy difícil de controlar debido a que ha desarrollado resistencia a numerosos plaguicidas. De hecho es la primera especie en desarrollar resistencia a diclorodifeniltricloroetano (DDT), durante la década de 1950, y frente a toxinas de Bacillus thuringiensis (toxinas Bt), durante la década de 1990.
Kaalikoi (Plutella xylostella) on kaalikoiden heimoon kuuluva pieni perhoslaji ja on paha viljelyskasvien tuholainen.
Kaalikoi on pieni punertavanruskea perhonen, jonka etusiipien takareuna on huomattavasti muuta siipeä vaaleampi. Perhosen levätessä nämä vaaleat reunukset muodostavat eläimen selkäpuolelle hyvin tunnusomaisen, aaltomaisen kuvion. Aikuinen perhonen on vajaan senttimetrin pituinen ja sen siipiväli on 11–17 mm.[1][2][3]
Toukka kasvaa noin 11 mm pitkäksi ja on väriltään vihreä. Toukan pinnasta kasvaa harvakseltaan lyhyitä, tummia karvoja, joiden kohdalla ihossa on vaalea pilkku. Pää on muuta ruumista ruskeampi. Häirittynä kaalikoin toukka viuhtoo ruumistaan edestakaisin ja pudottautuu lopulta silkkirihman varassa maahan.[4]
Alkuperältään kaalikoi on luultavasti eurooppalainen laji, mutta se on levinnyt vieraslajina läpi Amerikkojen, Aasian ja Afrikan aina Australiaan ja Uuteen-Seelantiin[4] sekä Havaijille[5] saakka. Pohjoisimmillaan laji on tavattu Huippuvuorilla ja eteläisimmillään sub-antarktisiin saariin kuuluvalla Etelä-Georgialla[6]. Suomessa lajia tavataan yleisenä koko maassa ja lentoaika kestää koko kesän[7].
Kaalikoi on tunnettu vaeltaja, jonka parvet voivat lentää pitkiä matkoja synnyinsijoiltaan. Suomen leveysasteella suurin osa kannasta, luultavasti kaikki yksilöt, tuhoutuu talven aikana, mutta keväällä Keski-Euroopasta lentää uusi perhoskanta. Koska laji on hyvin riippuvainen vaeltavista yksilöistä, kaalikoin viljelyksille aiheuttamat tuhot vaihtelevat vuosittain paljon. Toukat syövät ravintokasvien lehdet lehtiruoteja lukuun ottamatta täysin. Aikuiset yksilöt lentävät ympäri vuorokauden. Laji talvehtii kotelona kasvinjätteiden seassa.
Kaalikoin toukat elävät ainoastaan ristikukkaisilla kasveilla, mutta kelpuuttavat ravinnokseen niin viljellyt lajit, kuten kaalit, sinapit ja rypsin, kuin villinä kasvavatkin.[8][5]
Kaalikoi (Plutella xylostella) on kaalikoiden heimoon kuuluva pieni perhoslaji ja on paha viljelyskasvien tuholainen.
La Teigne des crucifères ou Teigne des choux (Plutella xylostella) est une espèce de lépidoptères (papillons) de la famille des Plutellidae.
Plutella xylostella (Carl von Linné, 1758)
Synonymes : Phalaena Tinea xylostella (Linnaeus, 1758), Cerostoma xylostella (Linnaeus, 1777), Cerostoma maculipennis (Curtis, 1832), Plutella maculipennis, Plutella albovenosa (Walsingham, 1907)
La Teigne des crucifères ou Teigne des choux se nomme en anglais Diamondback moth ou Cabbage moth, en allemand Kohlschabe ou Kohlmotte, en espagnol Polilla de la col et en italien Tignola delle crucifere.
C'est un petit papillon de 12 à 17 mm d'envergure aux ailes en toit au repos. Ses ailes antérieures, de couleur marron, sont étroites avec une frange au bord postérieur et ses ailes postérieures sont grises avec une frange.
Cette petite chenille est agile et en cas de contact se laisse tomber sur le sol. Elle dévore les feuilles en laissant les nervures.
Longue de 8 mm, elle est d'abord de couleur jaune ou verte puis plus foncée.
Il a de trois à six générations par an. La femelle vole environ 16 jours. Elle pose ses œufs, à la face inférieure des feuilles. Ils évoluent en 4 à 8 jours[1]
Ce papillon est capable de migrations à grande distance[2].
Il vole de fin mai à octobre. Les chenilles hivernent dans un cocon.
Ses plantes hôtes sont les crucifères, dont le chou cultivé.
Plutella xylostella possède un parasite Cotesia plutellae un endoparasitoïde solitaire population dépendant[3].
Espèce présente dans toute l'Europe, en Asie, Afrique, dans les Amériques, en Australie, Nouvelle-Zélande et Hawaï[4].
Aux États-Unis, cet insecte a acquis une résistance au DDT après les épandages massifs dans les années 1940 ; c'est à la suite de cette sélection que Plutella xylostella est devenu un problème majeur, le DDT ayant éliminé tous ses concurrents et prédateurs[5]. Cette résistance s'est étendu géographiquement et l'insecte a continué à évoluer pour s'adapter aux nouveaux pesticides ; il a notamment développé une résistance à la toxine Bt[6]. Cette résistance entraine des coûts faramineux en pesticides aux producteurs de choux ; des chercheurs ont investigué des voies alternatives pour le combattre. Après des essais infructueux de stérilisation aux rayons gamma (trop résistant !), le dernier recours semble être la manipulation génétique.
Oxitec, une entreprise de biotechnologie, proche de Syngenta, a déposé auprès du ministère de l'Agriculture des États-Unis (USDA), une demande pour un lâcher expérimental de Plutella xylotstella génétiquement modifié pour que sa descendance femelle ne survive pas[7], avec tous les risques afférents associés aux profondes modifications génétiques appliquées à des insectes lâchés dans la nature.
La Teigne des crucifères ou Teigne des choux (Plutella xylostella) est une espèce de lépidoptères (papillons) de la famille des Plutellidae.
Rama-rama Plutella[1] atau kupu-kupu kubis, ialah kupu-kupu Eropah dipercayai berasal dari daerah Mediterannean dan telah tersebar luas ke seluruh dunia.
Jika anda melihat rencana yang menggunakan templat {{tunas}} ini, gantikanlah ia dengan templat tunas yang lebih spesifik.
Rama-rama Plutella atau kupu-kupu kubis, ialah kupu-kupu Eropah dipercayai berasal dari daerah Mediterannean dan telah tersebar luas ke seluruh dunia.
De koolmot of het koolmotje (Plutella xylostella) is een trekvlinder afkomstig uit Zuid-Europa, die behoort tot de familie Plutellidae. Deze vlinder heeft een spanwijdte van 15 mm en zet de eieren afzonderlijk of enkele bij elkaar op de onderkant van het blad af. De minerende larven verschijnen in Nederland in juni en augustus.
De koolmot is polyfaag, waardplanten komen uit de kruisbloemenfamilie en de tropaeolaceae. Zij omvatten in Nederland en België kool, veldkers, kruidkers, zeeraket, muurbloem en herik. In gebieden zonder koude winters zijn het plaaginsecten. De beweeglijke, groene, jonge rupsen vreten venstertjes in de bladeren, waarbij de opperhuid aan één zijde van het blad intact blijft. Het eerst zijn ze te vinden in de hartbladeren van de kool. Oudere rupsen vreten het hele bladmoes op. De rups bereikt een lengte van tot 2 cm. De verpopping vindt plaats in een losse open cocon met netstructuur op het blad.
De vlinder kan ver trekken, meer dan 3000 kilometer, en op hoogtes boven de 100 meter vliegen.[1] De vlinder kent een vrijwel wereldwijde verspreiding.
De koolmot is het eerste insect dat resistentie ontwikkelde tegen Bt-toxine in het veld. De enige andere is de ni-uil (Trichoplusia ni) in landbouwsystemen, met name kassen.[2][3]
Ook bleek dat de koolmot zich in acht generaties kon aanpassen aan een koolhydraatrijk dieet, door minder van deze koolhydraten in vet om te zetten.[4]
De koolmot of het koolmotje (Plutella xylostella) is een trekvlinder afkomstig uit Zuid-Europa, die behoort tot de familie Plutellidae. Deze vlinder heeft een spanwijdte van 15 mm en zet de eieren afzonderlijk of enkele bij elkaar op de onderkant van het blad af. De minerende larven verschijnen in Nederland in juni en augustus.
De koolmot is polyfaag, waardplanten komen uit de kruisbloemenfamilie en de tropaeolaceae. Zij omvatten in Nederland en België kool, veldkers, kruidkers, zeeraket, muurbloem en herik. In gebieden zonder koude winters zijn het plaaginsecten. De beweeglijke, groene, jonge rupsen vreten venstertjes in de bladeren, waarbij de opperhuid aan één zijde van het blad intact blijft. Het eerst zijn ze te vinden in de hartbladeren van de kool. Oudere rupsen vreten het hele bladmoes op. De rups bereikt een lengte van tot 2 cm. De verpopping vindt plaats in een losse open cocon met netstructuur op het blad.
De vlinder kan ver trekken, meer dan 3000 kilometer, en op hoogtes boven de 100 meter vliegen. De vlinder kent een vrijwel wereldwijde verspreiding.
Multimedia w Wikimedia Commons Tantniś krzyżowiaczek (Plutella xylostella) – pospolity, kosmopolityczny gatunek owada z rodziny tantnisiowatych (Plutellidae). Żeruje na roślinach kapustowatych, a w latach masowego pojawienia może powodować duże szkody.
Imago ma ciało długości około 8 mm, a rozpiętość skrzydeł od 15 do 18 mm. Jego przednia para skrzydeł jest jasnobrązowa, a na tylnym brzegu znajduje się jasna linia. Tylne skrzydła są szare i mają na brzegu długą strzępinę. Gąsienica jest cała zielona z wyjątkiem czarnej głowy[1][2][3]. Jajo jest żółte i owalne o długości 0,5 mm[1].
Poczwarki zimują w kokonach w różnych roślinach i pod korą drzew. Wiosną motyle składają jaja[1][3] na roślinach kapustowatych: chwastach, a później również i na roślinach uprawnych. Samica składa około 200 jaj na dolnej stronie liścia, wzdłuż nerwu. Młode gąsienice początkowo żerują wewnątrz liści, a następnie na zewnątrz. Na liściach też się przepoczwarczają[1]. Dla tego gatunku zero fizjologiczne wynosi 9,8 °C, a suma temperatur efektywnych 380 °C[4]. Gąsienice można znaleźć w okresie od czerwca do połowy września[1]. W Polsce występują 3 pokolenia[1][2]. Stopniowe ocieplanie się klimatu sprawia, że szkodnik jest w stanie wytwarzać większą liczbę pokoleń[5]
Gąsienice tantnisia odżywiają się wieloma roślinami kapustowatymi. Larwy pierwszego wiosennego pokolenia żerują w różach kalafiorów i wyjadają tkankę miękiszową w liściach sercowych. Powoduje to powstanie dziur w liściach oraz – w przypadku dużej liczby owadów – ich niszczenie. Pierwsze pokolenie gąsienic tego owada jest szczególnie liczne i szkodliwe[1]. Uszkodzenia roślin wywołane przez tantnisia krzyżowiaczka mogą być błędnie przypisane innym owadom: pchełkom, rolnicom, piętnówkom, bielinkom oraz gnatarzowi rzepakowcowi[3]. Próg ekonomicznej szkodliwości wynosi 1 larwa na 1 roślinie[2][3].
Zwalczanie tego owada polega na[1][2]: wykonywaniu głębokiej orki przedzimowej, usuwaniu chwastów z rodziny kapustowatych oraz stosowaniu insektycydów w momencie wylęgu pierwszych larw (BBCH 12-19)[3]. Dopuszczone do obrotu w Polsce insektycydy przeciw tantnisiowi krzyżowiaczkowi zawierają w swym składzie następujące substancje czynne: lambda-cyhalotrynę, chloropiryfos i indoksakarb[6]. W krajach rozwijających się wysoką skuteczność wykazuje ekstrakt z palczatki wełnistej[7].
Tantniś krzyżowiaczek (Plutella xylostella) – pospolity, kosmopolityczny gatunek owada z rodziny tantnisiowatych (Plutellidae). Żeruje na roślinach kapustowatych, a w latach masowego pojawienia może powodować duże szkody.
Plutella xylostella é uma espécie de insetos lepidópteros, mais especificamente de traças, pertencente à família Plutellidae.[1]
A autoridade científica da espécie é Linnaeus, tendo sido descrita no ano de 1758.
Trata-se de uma espécie presente no território português.
Plutella xylostella é uma espécie de insetos lepidópteros, mais especificamente de traças, pertencente à família Plutellidae.
A autoridade científica da espécie é Linnaeus, tendo sido descrita no ano de 1758.
Trata-se de uma espécie presente no território português.
Kålmal (Plutella xylostella) är en i hela Sverige allmän fjäril med långsmala, blekbruna-brunsvarta framvingar med ett vågigt, gulvitt längsband vid bakkanten. Trots namnet tillhör den inte överfamiljen malfjärilar.
Kålmalen har en spännvidd på 11-16 millimeter. Bakvingarna är grå, mycket smala med långa fransar. Larverna, som är grågula eller blekgröna, lever på Korsblommiga växter där bland annat kål och rovor ingår. Fjärilen kan särskilt under torra somrar åstadkomma stor skada i odlingar.
”Kålmal”. SLU Info/Växter. 1991. http://www.vaxteko.nu/html/sll/slu/faktablad_tradgard/FVT094/FVT094.HTM. Läst 29 juni 2016.
Wikimedia Commons har media som rör Kålmal.
Kålmal (Plutella xylostella) är en i hela Sverige allmän fjäril med långsmala, blekbruna-brunsvarta framvingar med ett vågigt, gulvitt längsband vid bakkanten. Trots namnet tillhör den inte överfamiljen malfjärilar.
Kålmalen har en spännvidd på 11-16 millimeter. Bakvingarna är grå, mycket smala med långa fransar. Larverna, som är grågula eller blekgröna, lever på Korsblommiga växter där bland annat kål och rovor ingår. Fjärilen kan särskilt under torra somrar åstadkomma stor skada i odlingar.
Розмах крил 12-16 міліметрів, забарвлення від сіро-коричневого до темно-бурого. На передніх крилах є хвиляста біла або жовтувата смужка. Яйце овальне, завдовжки 0,4-0,5 міліметра і завширшки 0,2-0,3 міліметра з дрібними крапками на поверхні. Гусінь першого віку майже без пігментації, голова темно-коричнева. Забарвлення гусениць старших віків від зеленого до темно-коричневого. Довжина гусениці старшого віку 7-11 міліметрів. Лялечка завдовжки 7 міліметрів, спочатку блідо-зелена, потім темніє. Знаходиться у срібно-білому рихлому коконі, досить міцно прикріплена до субстрату. Довжина кокону — 8, ширина — 2-2,5 міліметра.
Зимують лялечки і частково метелики. Літ починається у квітні. Метелики літають переважно в сутінках, живляться нектаром капустяних рослин. Яйцекладка триває 10-20 днів. Самки відкладають по 1-4 яйця на нижній бік або черешок листка. Повний цикл розвитку молі триває 30-35 днів. Сума ефективних температур для повного циклу розвитку одного покоління становить 390–410°. Протягом року розвивається в 4-5 поколіннях. Літ метеликів наступного покоління накладається на попереднє і триває з кінця квітня до середини вересня.
Найбільше гусениці пошкоджують капусту у фазі утворення сердечка, що перешкоджає утворенню головок. На Поліссі та в Лісостепу шкідник особливо небезпечний на пізніх сортах капусти, які у період масового розмноження гусениць знаходяться у фазі мутовки.
Збір і знищення решток капусти та інших капустяних культур, де зимує шкідник. Глибока зяблева оранка. Знищення бур'янів, на яких розвиваються гусениці першого покоління. Ефективним є використання бактеріальних препаратів (лепідоцид, дендробацилін, бітоксибацилін, діпел, бактоспеїн). Порогові рівні чисельності у фазі листкової розетки капусти становлять 3-6 гусениць на одну рослину при заселенні 15-20% рослин. У фазі формування головки — 2-4 гусениці на рослину при заселенні 15-25% рослин і 3-5 гусениць на рослину при заселенні 15-25% рослин у фазі щільної головки.
Відомо понад 40 видів ентомофагів молі. B окремі роки вони спроможні знищити до 90% гусениць та лялечок шкідника. Основними видами є нітобія Nitobia fenestralis Holmgr, Nitobia armillata B.), діадромус (Diadromus subtilicornis Gran., Diadromus ustulatus Holmgr), апантелес Apanteles futliginosus Wesm., Apanteles vestalis Hal.). B яйцях паразитують види роду трихофама (Trichogramma). Гусениці та лялечки уражуються грибними хворобами із роду ентомофтора (Entomofora). Епізоотії, викликані ними, з'являються після тривалих дощів. Дуже поширені мускардинні збудники хвороби, що викликають білу, рожеву, зелену та червону мускардини.
Sâu tơ (danh pháp hai phần: Plutella xylostella) là loài bướm đêm có nguồn gốc từ Địa Trung Hải. Loài này có vòng đời ngắn (14 ngày ở 25 °C), rất mắn đẻ và có thể di cư với cự li khá xa.[1] Sâu tơ là một trong những loài gây hại nhiều nhất trên thực vật thuộc họ Cải, chủ yếu là những cây sinh glucosinolat.[1]
Đặc điểm hình thái
Vòng đời từ 15 – 50 ngày
Trứng: 2-7 ngày
Sâu non 8- 25 ngày
Nhộng 3-13 ngày
Trưởng thành 2-5 ngày
Ngài có cánh trước màu nâu xám, có dải trắng (ngại đực), dải vàng (ngài cái) chạy từ góc cánh đến đỉnh cánh. Mỗi ngài có thể đẻ được 50-100 trứng
Trứng đẻ rải rác hoặc thành cụm 3-5 quả mặt dưới lá. Trứng hình bầu dục màu vàng xanh.
Sâu non có 5 tuổi, màu xanh nhạt, đầu màu nâu vàng, đẫy sức dài 9-10mm. Mỗi đốt đều có lông nhỏ. Sâu non tuổi nhỏ ăn thịt lá để lại biểu bì, tuổi lớn sâu ăn thủng các loại lá rau bắp cải, su hào, cải xanh, cải trắng,…
Khi đẫy sức nhả tơ làm kén ngay trên lá để hóa nhộng. Nhộng màu vàng nhạt nằm trong kén mỏng. Nhộng phát triển trong 3-13 ngày. Vũ hóa sau 1-2 ngày thì đẻ trứng
Quy luật phát sinh gây hại của sâu tơ
Ban ngày ngài sâu tơ thường ẩn náu mặt dưới lá và những nơi kín đáo trong ruộng rau. Ngài hoạt động giao phối và đẻ trứng lúc chiều tối đến nủa đêm và cũng hoạt động nhiều nhất từ chập tối đến nửa đêm. Sau khi vũ hóa ngài có thể giao phối và sau 1-2 ngày có thể đẻ trứng. Ngài có tính chọn lọc nơi đẻ trứng (theo Gupta và Thorsteison, 1960).
Vòng đời sâu tơ thay đổi theo nhiệt độ, nhiệt độ thấp có thể kéo dài 50 ngày và khoảng 15 ngày ở nhiệt độ cao. Nhiệt độ thích hợp nhất cho pha trứng và trưởng thành từ 20-30 C. Mùa mưa mật độ sâu tơ giảm rõ.
Ẩm độ cũng ảnh hưởng rõ rệt đến khả năng đẻ trứng của trưởng thành. Ẩm độ dưới 70% kèm theo nhiệt độ thấp dưới 10 C thì ngài không đẻ trứng.
Sâu tơ phá hại bộ lá của cây, đặc biệt nghiêm trọng khi sâu tấn công ở giai đoạn mới trồng, sâu non mới nở đục lá tạo thành rãnh, ở tuổi lớn sâu tơ ăn toàn bộ biểu bì khiến lá bị thủng lỗ chỗ. Mật độ cao sâu ăn hết thịt lá chỉ còn trơ lại gân lá làm giảm năng suất rõ rệt. Sâu non cũng ăn các bắp đang phát triển làm bắp biến dạng hoặc không thể cuốn bắp, tạo điều kiện cho bệnh thối nhũn phát triển.
Bài viết về Bộ Cánh vẩy này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn. Sâu tơ (danh pháp hai phần: Plutella xylostella) là loài bướm đêm có nguồn gốc từ Địa Trung Hải. Loài này có vòng đời ngắn (14 ngày ở 25 °C), rất mắn đẻ và có thể di cư với cự li khá xa. Sâu tơ là một trong những loài gây hại nhiều nhất trên thực vật thuộc họ Cải, chủ yếu là những cây sinh glucosinolat.
Капустная моль (лат. Plutella xylostella) — вид бабочек из семейства серпокрылые моли (Plutellidae), вредитель крестоцветных культур. Распространена повсеместно, но наибольший вред наносит лесостепи и степи.
Размах крыльев 12—16 миллиметров, окраска от серо-коричневого до тёмно-бурого. На передних крыльях есть волнистая белая или желтоватая полоска. Яйцо овальное, длиной 0,4—0,5 миллиметра и шириной 0,2—0,3 миллиметра с мелкими точками на поверхности. Гусеница первого возраста почти без пигментации, голова тёмно-коричневая. Окраска гусениц старших возрастов от зелёного до тёмно-коричневого. Длина гусеницы старшего возраста 7—11 миллиметров. Куколка длиной 7 миллиметров, сначала бледно-зелёная, затем темнеет. Находится в серебристо-белом рыхлом коконе, достаточно прочно прикреплена к субстрату. Длина кокона — 8, ширина — 2—2,5 миллиметра.
Зимуют куколки и частично бабочки. Лёт начинается в апреле. Бабочки летают преимущественно в сумерках, питаются нектаром капустных растений. Яйцекладка продолжается 10—20 дней. Самки откладывают по 1—4 яйца на нижнюю сторону или черешок листа. Полный цикл развития моли продолжается 30—35 дней. Сумма эффективных температур для полного цикла развития одного поколения составляет 390—410 °С. В течение года развивается в 4—5 поколениях. Лёт бабочек следующего поколения накладывается на предыдущее и длится с конца апреля до середины сентября.
Известно более 40 видов энтомофагов моли. B отдельные годы они способны уничтожить до 90 % гусениц и куколок вредителя. Основными видами являются нитобия (Nitobia fenestralis Holmgr, Nitobia armillata B.), диадромус (Diadromus subtilicornis Gran., Diadromus ustulatus Holmgr), апантелес (Apanteles futliginosus Wesm., Apanteles vestalis Hal.). B яйцах паразитируют виды рода трихограмма (Trichogramma). Гусеницы и куколки поражаются грибными болезнями из рода энтомофора (Entomofora). Эпизоотии, вызванные ими, появляются после продолжительных дождей.
Существуют следующие способы борьбы с вредителем:
Препараты на основе пиретроидов, перитринов и циперметринов используются, когда степень заражения молью достигает около 10 %.
Эффективным является использование бактериальных препаратов — инсектицидов (лепидоцид, дендробацилин, битоксибацилин, дипел, бактоспеин). Пороговые уровни численности в фазе листовой розетки капусты составляют 3—6 гусениц на одно растение при заселении 15—20 % растений. В фазе формирования головки — 2—4 гусеницы на растение при заселении 15-25 % растений и 3-5 гусениц на растение при заселении 15—25 % растений в фазе плотной головки.
Капустная моль (лат. Plutella xylostella) — вид бабочек из семейства серпокрылые моли (Plutellidae), вредитель крестоцветных культур. Распространена повсеместно, но наибольший вред наносит лесостепи и степи.
Размах крыльев 12—16 миллиметров, окраска от серо-коричневого до тёмно-бурого. На передних крыльях есть волнистая белая или желтоватая полоска. Яйцо овальное, длиной 0,4—0,5 миллиметра и шириной 0,2—0,3 миллиметра с мелкими точками на поверхности. Гусеница первого возраста почти без пигментации, голова тёмно-коричневая. Окраска гусениц старших возрастов от зелёного до тёмно-коричневого. Длина гусеницы старшего возраста 7—11 миллиметров. Куколка длиной 7 миллиметров, сначала бледно-зелёная, затем темнеет. Находится в серебристо-белом рыхлом коконе, достаточно прочно прикреплена к субстрату. Длина кокона — 8, ширина — 2—2,5 миллиметра.
Зимуют куколки и частично бабочки. Лёт начинается в апреле. Бабочки летают преимущественно в сумерках, питаются нектаром капустных растений. Яйцекладка продолжается 10—20 дней. Самки откладывают по 1—4 яйца на нижнюю сторону или черешок листа. Полный цикл развития моли продолжается 30—35 дней. Сумма эффективных температур для полного цикла развития одного поколения составляет 390—410 °С. В течение года развивается в 4—5 поколениях. Лёт бабочек следующего поколения накладывается на предыдущее и длится с конца апреля до середины сентября.
Известно более 40 видов энтомофагов моли. B отдельные годы они способны уничтожить до 90 % гусениц и куколок вредителя. Основными видами являются нитобия (Nitobia fenestralis Holmgr, Nitobia armillata B.), диадромус (Diadromus subtilicornis Gran., Diadromus ustulatus Holmgr), апантелес (Apanteles futliginosus Wesm., Apanteles vestalis Hal.). B яйцах паразитируют виды рода трихограмма (Trichogramma). Гусеницы и куколки поражаются грибными болезнями из рода энтомофора (Entomofora). Эпизоотии, вызванные ими, появляются после продолжительных дождей.
小菜蛾（學名：Plutella xylostella），也稱菜蛾、两头尖、方块虫、小青虫，[1]是一種可能原生於地中海地區的蛾，現廣泛分佈于世界各地。小菜蛾的生命週期很短（25°C時只有14天），但是生命力極其旺盛。[2]對世界各地的十字花科植物都有嚴重的危害，通常只食用會分泌芥子油苷的植物。[2]
小菜蛾分佈極廣，包括歐、亞、非、美洲、大洋洲及新西蘭和夏威夷群島上都有它們的蹤跡。[3]小菜蛾可能原生於地中海地區，1854年第一次被人在北美洲正式觀測到。1883年發現於佛羅里達和洛磯山脈，1905年，英屬哥倫比亞也報告有發現它們的蹤跡。[4]
小菜蛾翼展達到15毫米（0.59英寸），體長6毫米（0.24英寸）。前翅窄，前部邊緣為褐灰色，有黑色斑點。後部邊緣有奶油色的波浪狀斑紋，[3]有時會收縮成一個或更多的鑽石狀圖樣，因此也被稱作鑽背蛾（diamondback moth）。其後翅同樣窄小，呈淺灰色。其蕊喙顯著。[4]
雌性小菜蛾的生命週期平均為三到四周，比雄性多，雄性通常为2-3周。[3]最高只能飛2米（6.6英尺）高，也不能作遠距離飛行。[3][4]小菜蛾會以成蟲形態在十字花科植物地里過冬，在溫暖地區即使冬天也可以看到小菜蛾。[5]不過氣候太冷就無法生存，並且下一個春天也可能不會再來此處，它們會隨著風遷徙。[4]其活躍時間在黃昏和夜晚，大師也曾大規模地出現在下午。[3]
其卵為扁平的橢圓形，大約0.44毫米（0.017英寸）長、0.26毫米（0.010英寸）寬。最初為黃色或黃綠色，隨後色泽會變暗。[3]每一堆卵約有2至8個，產在植物葉子表面。雌性一次大約可產300枚卵，但平均數量只有150個左右。六天后幼蟲就可以孵出。[4]
其幼蟲有六個齡期，每次平均四天。幼蟲身體兩端都較細，有少量細毛，這些毛在在第一齡期時無色，隨後尖端會變為為黑色，整體則為橄欖綠色。[5]小菜蛾有五對腹足，腹部後端的腹足形成了一個明顯的“V”形。幼蟲十分活躍，當被打擾到時會猛力蠕動、後退并吐絲。在第一齡期它們只是潛葉蟲，此時他們個體很小也很難被發現。它們的咀嚼對葉子造成的破壞是不規則的。[4]
其淺黃色的蛹大小約8毫米（0.31英寸），外層是鬆弛的絲質繭，它們已被會出現在被使用的植物的下部或外部葉子上，不過在菜花的菜莖上也有發現。這一段時期持續五到十五天，一般是八天。[4]
小菜蛾只在十字花科植物上產卵，雖然幾乎所有的十字花科植物都會遭到小菜蛾的襲擊，也有幾種，包括花椰菜、球芽甘藍、捲心菜、大白菜、羽衣甘藍、芥菜、小蘿蔔、芜菁和豆瓣菜，特別受其青睞。在非種植季，它們便會寄生到野外的一些十字花科植物上。[4]
小菜蛾的幼蟲會嚴重損壞種植的十字花科植物的葉子、芽及花。雖然單個的小菜蛾個體很小，但是其數量眾多最終可能將整個葉子吃到只剩葉脈。它們將嚴重毀壞籽苗并嚴重影響花椰菜和捲心菜的結球，有時甚至導致植物完全停產。因為小菜蛾可以過冬，因此可以選在其過冬時將其一舉殺死。[2]最初可以使用化學殺蟲劑將其有效殺滅，但是在1980年代它們被發現對拟除虫菊酯產生了抗性，[6]之後不久幾乎所有殺蟲劑都對其失效了。減少農藥使用反而可以令寄生蜂等生物對其進行一定的抑制。[4]後來發現菜蛾绒茧蜂對小菜蛾有較強的抑製作用。
小菜蛾是第一種被發現對生物殺蟲劑苏云金杆菌產生抗性的昆蟲。[7][8]
小菜蛾（學名：Plutella xylostella），也稱菜蛾、两头尖、方块虫、小青虫，是一種可能原生於地中海地區的蛾，現廣泛分佈于世界各地。小菜蛾的生命週期很短（25°C時只有14天），但是生命力極其旺盛。對世界各地的十字花科植物都有嚴重的危害，通常只食用會分泌芥子油苷的植物。
コナガ（小菜蛾、Plutella xylostella）はチョウ目（鱗翅目）に属する昆虫の一種。原産地は西アジアといわれ、現在は熱帯から寒帯まで全世界的に広範囲に分布する。アブラナ科植物を食害し、農業上、重要害虫である。
成虫は体長約6mm、羽を開くと12～15mm程度である。体色は灰褐色で、背中に白色の菱状斑紋があり、英名のDiamondback mothの由来となっている。
卵は淡黄色で、長径が約0.5mmの楕円形。
幼虫はやや紡錘形で成長すると体長約10mmとなる。若齢のうちは鮮やかな緑色であるが、齢が進むと濃い緑色～緑褐色となる。
蛹は体長約6mmで、色は個体により異なり緑色、淡褐色、黒色などである。
成長が早く、年間の発生回数は、寒冷地で5回程度、暖地では年間10回以上におよぶ。越冬形態は、寒冷地では蛹、暖地では蛹の他に幼虫や成虫が存在して冬期間も成長を続ける。
農業上、重要害虫であり、防除は必須である。有機リン剤、合成ピレスロイド剤、BT剤、IGR剤などチョウ目対象の薬剤で防除されているが、いずれの系統の薬剤に対しても、抵抗性を獲得した個体が確認されている。特にBT剤については、抵抗性が確認された最初の害虫である。
.jpg)
