La lisimàquia menorquina o Lysimachia minoricensis, és un planta endèmica de Menorca, actualment extingida en el medi natural i només conservada en jardins botànics i particulars, de la família Primulaceae.
La lisimàquia menorquina és una planta herbàcia acaule que se sol comportar com a hemicriptòfit. Les fulles estan disposades en una roseta bassal i són allargades de color verd fosc amb els nervis marcats de color platejat a la part superior. El revers està tenyit de porpra, característica de molts endemismes de les Balears. Les flors són petites, axil·lars de color verd groguenc. La floració es produeix des de finals de primavera fins a l’estiu. Tota la planta desprèn una olor desagradable quan es toca. Actualment es troba extingida en el medi natural i només es conserva com a planta cultivada en jardins botànics i col·leccions particulars.[1]
Originàriament fou descrita pel botànic menorquí J.J. Rodríguez de Son Boter, dins el barranc de Sa Vall (Menorca). No es coneix amb exactitud el punt concret on hi era, i se suposa s'extingí entre 1926 i 1950, per causes desconegudes. Tanmateix, la història d’aquesta planta és certament curiosa: l’any 1926 fou recol·lectada al medi natural per darrera vegada i les llavors plantades al Jardí Botànic de Barcelona. Com a conseqüència de l’abandonament d'aquest centre durant la Guerra Civil la lisimàquia desaparegué. Curiosament, uns anys després, la planta reapareixé subespontàniament dins les instal·lacions però a un lloc diferent. Des de la confirmació de la seva extinció a la natura l’any 1959, s’han realitzat nombrosos intents de reintroducció tant a la localitat original com en altres indrets amb una ecologia semblant (barrancs de Sa Vall, Trebalúger i Algendar) que han resultat infructuosos. Aquesta és una més de les singularitats del tàxon: malviu a les localitats naturals introduïdes però es desenvolupa perfectament als Jardins Botànics i particulars.[1]
La lisimàquia menorquina o Lysimachia minoricensis, és un planta endèmica de Menorca, actualment extingida en el medi natural i només conservada en jardins botànics i particulars, de la família Primulaceae.
La lisimàquia menorquina és una planta herbàcia acaule que se sol comportar com a hemicriptòfit. Les fulles estan disposades en una roseta bassal i són allargades de color verd fosc amb els nervis marcats de color platejat a la part superior. El revers està tenyit de porpra, característica de molts endemismes de les Balears. Les flors són petites, axil·lars de color verd groguenc. La floració es produeix des de finals de primavera fins a l’estiu. Tota la planta desprèn una olor desagradable quan es toca. Actualment es troba extingida en el medi natural i només es conserva com a planta cultivada en jardins botànics i col·leccions particulars.
Originàriament fou descrita pel botànic menorquí J.J. Rodríguez de Son Boter, dins el barranc de Sa Vall (Menorca). No es coneix amb exactitud el punt concret on hi era, i se suposa s'extingí entre 1926 i 1950, per causes desconegudes. Tanmateix, la història d’aquesta planta és certament curiosa: l’any 1926 fou recol·lectada al medi natural per darrera vegada i les llavors plantades al Jardí Botànic de Barcelona. Com a conseqüència de l’abandonament d'aquest centre durant la Guerra Civil la lisimàquia desaparegué. Curiosament, uns anys després, la planta reapareixé subespontàniament dins les instal·lacions però a un lloc diferent. Des de la confirmació de la seva extinció a la natura l’any 1959, s’han realitzat nombrosos intents de reintroducció tant a la localitat original com en altres indrets amb una ecologia semblant (barrancs de Sa Vall, Trebalúger i Algendar) que han resultat infructuosos. Aquesta és una més de les singularitats del tàxon: malviu a les localitats naturals introduïdes però es desenvolupa perfectament als Jardins Botànics i particulars.
Lysimachia minoricensis is a species of plant in the family Primulaceae. It was endemic to the island of Menorca in Spain. Its natural habitat was Mediterranean-type shrubby vegetation. It became extinct within its natural range due to habitat loss and now only survives in cultivation.
Lysimachia minoricensis is a species of plant in the family Primulaceae. It was endemic to the island of Menorca in Spain. Its natural habitat was Mediterranean-type shrubby vegetation. It became extinct within its natural range due to habitat loss and now only survives in cultivation.
La lisimaquia menorquina[4] (Lysimachia minoricensis) es un planta de la familia Primulaceae endémica de Menorca, actualmente extinguida en el medio natural y únicamente conservada en jardines botánicos y particulares.[2] Es la única planta de España considerada extinguida en el medio natural y los intentos de reintroducción han fracasado, a pesar de que se conserve en entornos artificiales.[2][3][5][6] Está protegida e incluida en el Catálogo Nacional de Especies Amenazadas y el Convenio de Berna.[4][7]
De ciclo bianual, es una planta herbácea que se suele comportar como hemicriptófita. Las hojas están dispuestas en una roseta basal y son alargadas, de color verde oscuro y con las nervaduras principales muy visibles, de color blanquecino en la parte superior, mientras que el reverso de la hoja es de tonos púrpuras, rasgo que comparte con otros endemismos baleares, como Cyclamen balearicum o Paeonia cambessedesii. Las flores son pequeñas, de color verde amarillento y se disponene en las axilas de las hojas en el tallo que se desarrolla durante la floración, que se produce desde finales de primavera a principios del verano, en el mes de junio. Cuando se toca la planta desprende un olor desagradable.[2][3][7]
Fue descrita por el botánico menorquín J.J. Rodríguez Femenías de Son Boter a partir de unos ejemplares en el barranco de Sa Vall (Menorca), aunque no se conoce la localización exacta y se estime que dicha población se extinguió entre 1926 y 1950, por causas desconocidas. La supervivencia de la especie hasta hoy se debe a una última recolección de semillas en el año 1926 que fueron posteriormente sembradas en el Jardín Botánico de Barcelona, que fue abandonado durante la Guerra Civil, lo que provocó la desaparición de la lisimaquia menorquina. Sin embargo, unos años después se hallaron varios ejemplares en el recinto del jardín botánico, pero en una ubicación diferente. Desde 1959, cuando se confirmó su extinción en el medio natural, se han repetido los intentos de reintroducción tanto en el barranco de Sa Vall como en los entornos similares de Trebalúger y Algendar, por lo general sin éxito.[7][8] Existen ejemplares en jardines botánicos europeos como los de Brest, Budapest, Coímbra y Copenhague, además de en el Jardín Botánico de Sóller, en Mallorca.[3]
La lisimaquia menorquina (Lysimachia minoricensis) es un planta de la familia Primulaceae endémica de Menorca, actualmente extinguida en el medio natural y únicamente conservada en jardines botánicos y particulares. Es la única planta de España considerada extinguida en el medio natural y los intentos de reintroducción han fracasado, a pesar de que se conserve en entornos artificiales. Está protegida e incluida en el Catálogo Nacional de Especies Amenazadas y el Convenio de Berna.
De ciclo bianual, es una planta herbácea que se suele comportar como hemicriptófita. Las hojas están dispuestas en una roseta basal y son alargadas, de color verde oscuro y con las nervaduras principales muy visibles, de color blanquecino en la parte superior, mientras que el reverso de la hoja es de tonos púrpuras, rasgo que comparte con otros endemismos baleares, como Cyclamen balearicum o Paeonia cambessedesii. Las flores son pequeñas, de color verde amarillento y se disponene en las axilas de las hojas en el tallo que se desarrolla durante la floración, que se produce desde finales de primavera a principios del verano, en el mes de junio. Cuando se toca la planta desprende un olor desagradable.
Fue descrita por el botánico menorquín J.J. Rodríguez Femenías de Son Boter a partir de unos ejemplares en el barranco de Sa Vall (Menorca), aunque no se conoce la localización exacta y se estime que dicha población se extinguió entre 1926 y 1950, por causas desconocidas. La supervivencia de la especie hasta hoy se debe a una última recolección de semillas en el año 1926 que fueron posteriormente sembradas en el Jardín Botánico de Barcelona, que fue abandonado durante la Guerra Civil, lo que provocó la desaparición de la lisimaquia menorquina. Sin embargo, unos años después se hallaron varios ejemplares en el recinto del jardín botánico, pero en una ubicación diferente. Desde 1959, cuando se confirmó su extinción en el medio natural, se han repetido los intentos de reintroducción tanto en el barranco de Sa Vall como en los entornos similares de Trebalúger y Algendar, por lo general sin éxito. Existen ejemplares en jardines botánicos europeos como los de Brest, Budapest, Coímbra y Copenhague, además de en el Jardín Botánico de Sóller, en Mallorca.
Lisimáquia minoricensis é uma espécie de planta da família Primulaceae. Era endémica da ilha de Minorca, na Espanha. O seu habitat natural era de tipo mediterrâneo, de vegetação arbustiva. Tornou-se extinta dentro da sua área de distribuição natural devido à perda de habitat e agora sobrevive apenas em cultivo.
Lisimáquia minoricensis é uma espécie de planta da família Primulaceae. Era endémica da ilha de Minorca, na Espanha. O seu habitat natural era de tipo mediterrâneo, de vegetação arbustiva. Tornou-se extinta dentro da sua área de distribuição natural devido à perda de habitat e agora sobrevive apenas em cultivo.
Lysimachia minoricensis là một loài thực vật có hoa trong họ Anh thảo. Loài này được J.J.Rodr. mô tả khoa học đầu tiên năm 1878.[1]
Lysimachia minoricensis là một loài thực vật có hoa trong họ Anh thảo. Loài này được J.J.Rodr. mô tả khoa học đầu tiên năm 1878.
梅诺卡岛珍珠菜(学名:Lysimachia minoricensis)是西班牙巴利阿里群岛中的梅诺卡岛特有及野外灭绝的一种珍珠菜属植物。它们在野外仅在一个地点(Barranc de Sa Vall)有发现。野外种群约在1926年至1950年间消失,幸运的是,它们的种子被保留了下来,且于1926年在巴塞罗那的植物园对其进行栽培。虽然这个植物园在西班牙内战时期被遗弃且梅诺卡岛珍珠菜在那段时间未被见到,但在之后发现了它们的一个种群,这个种群隐蔽在浓密的灌木丛中。现时该物种多见于人工栽培的环境和种子库(英语:Seed bank)中,目前对其进行了再引入措施,但尚未形成自我维持种群。[1]
梅诺卡岛珍珠菜(学名:Lysimachia minoricensis)是西班牙巴利阿里群岛中的梅诺卡岛特有及野外灭绝的一种珍珠菜属植物。它们在野外仅在一个地点(Barranc de Sa Vall)有发现。野外种群约在1926年至1950年间消失,幸运的是,它们的种子被保留了下来,且于1926年在巴塞罗那的植物园对其进行栽培。虽然这个植物园在西班牙内战时期被遗弃且梅诺卡岛珍珠菜在那段时间未被见到,但在之后发现了它们的一个种群,这个种群隐蔽在浓密的灌木丛中。现时该物种多见于人工栽培的环境和种子库(英语:Seed bank)中,目前对其进行了再引入措施,但尚未形成自我维持种群。