Els delfàcids (Delphacidae) són una família d'hemípters auquenorrincs de l'infraordre Fulgoromorpha amb més de 2.000 espècies, distribuïdes mundialment. Els delfàcids se separen d'altres insects pel prominent esperó en la tíbia de les potes posteriors. Totes les espècies són fitòfags, molts mengen pastures, i alguns són importants vectors de patògens de cereals.
Els delfàcids (Delphacidae) són una família d'hemípters auquenorrincs de l'infraordre Fulgoromorpha amb més de 2.000 espècies, distribuïdes mundialment. Els delfàcids se separen d'altres insects pel prominent esperó en la tíbia de les potes posteriors. Totes les espècies són fitòfags, molts mengen pastures, i alguns són importants vectors de patògens de cereals.
Delphacidae is a family of planthoppers containing about 2000 species, distributed worldwide. Delphacids are separated from other "hoppers" by the prominent spur on the tibia of the hindleg.
All species are phytophagous, many occurring on various grasses. Some species are significant pests and important vectors for cereal pathogens; for example:
Fulgoromorpha Lists On the Web includes the following tribes and genera (complete lists where tribe unassigned):[1]
Auth.: Motschulsky, 1863
Auth.: Leach, 1815 - world-wide, selected genera:
Auth.: Wagner, 1963
Auth.: Asche, 1985 - neotropical
Auth.: Wagner, 1963
Auth.: Asche, 1990 – SE Asia
Media related to Delphacidae at Wikimedia CommonsDelphacidae is a family of planthoppers containing about 2000 species, distributed worldwide. Delphacids are separated from other "hoppers" by the prominent spur on the tibia of the hindleg.
Los delfácidos (Delphacidae) son una familia de hemípteros auquenorrincos del infraorden Fulgoromorpha (chicharritas) con distribución mundial. Los delfácidos se separan de otras chicharritas por el prominente espolón en la tibia de las patas traseras. Todas las especies son fitófagos, muchos comen pastos, y algunos son importantes vectores de patógenos de cereales. Hay 2,200 especies descritas en alrededor de 400 géneros.[1]
Miden 1.5-10.0 mm, la mayoría 2-4 mm. Los adultos pueden tener alas bien desarrolladas o reducidas. La mayoría son de zonas templadas. Se alimentan de plantas, especialmente de pastos; algunos son importantes plagas agrícolas de los cereales por su capacidad de transmitir virus y otros organismos patogénicos a los cultivos, produciendo importantes pérdidas económicas en la producción agropecuaria. Una característica importante de los patógenos transmitidos por este grupo es su amplia distribución geográfica y el alto grado de especificidad que muestran por su vector (Taylor, 1985; Nault & Ammar, 1989).[2]
Fulgoromorpha Lists On the Web incluye las siguientes tribus y géneros:[3]
Aut.: Motschulsky, 1863
Aut.: Leach, 1815 - géneros seleccionados:
Aut.: Wagner, 1963
Aut.: Asche, 1985 - neotropical
Aut.: Wagner, 1963
Aut.: Asche, 1990 – SE Asia
Datos: Q2558803
Multimedia:
Especies: Delphacidae
Los delfácidos (Delphacidae) son una familia de hemípteros auquenorrincos del infraorden Fulgoromorpha (chicharritas) con distribución mundial. Los delfácidos se separan de otras chicharritas por el prominente espolón en la tibia de las patas traseras. Todas las especies son fitófagos, muchos comen pastos, y algunos son importantes vectores de patógenos de cereales. Hay 2,200 especies descritas en alrededor de 400 géneros.
Les Delphacidae sont une famille d'insectes de l'ordre des hémiptères.
Selon Catalogue of Life (30 août 2017)[2] :
Les Delphacidae sont une famille d'insectes de l'ordre des hémiptères.
I Delfacidi (Delphacidae Leach, 1815) sono una Famiglia cosmopolita comprendente insetti dell'Ordine dei Rincoti Omotteri, Superfamiglia dei Fulgoroidei.
Questo raggruppamento è uno dei più importanti della superfamiglia, per il numero di specie e per l'importanza agraria di molte di esse.
I Delfacidi sono insetti di piccole dimensioni, morfologicamente eterogenei, con livree talora caratterizzate da colori vivaci. È frequente il dimorfismo sessuale, con femmine microttere.
Il capo presenta le caratteristiche morfologiche tipiche della maggior parte dei Fulgoroidei, con regione fronto-clipeale percorsa da carene longitudinali, ocelli in numero di due disposti sotto gli occhi e lateralmente rispetto alle carene laterali, antenne con flagello filiforme e non segmentato e i due articoli prossimali ingrossati.
Le ali anteriori sono trasformate in tegmine, disposte a tetto in fase di riposo. La regione anale, detta clavo, ha le nervature terminanti sul margine senza raggiungere perciò l'apice del clavo. La regione anale delle ali posteriori è priva di nervature trasversali.
Le zampe presentano, come in tutti i Fulgoroidei, le coxe allungate. La caratteristica morfologica che distingue i Delfacidi da tutte le altre famiglie è la presenza, all'estremità distale delle tibie posteriori, di un vistoso sperone mobile dai margini generalmente dentati.
È frequente l'emissione di cera in varie forme dall'addome.
Fra i Delfacidi sono comprese specie di grande importanza agraria, di cui almeno 30 vettori di virus fitopatogeni. Nell'ambito degli Auchenorrinchi costituiscono, sotto questo aspetto, i fitomizi di maggiore importanza economica insieme ai Cicadellidi. Anche se tendenzialmente polifagi, i Delfacidi attaccano prevalentemente le Graminacee risultando, particolarmente dannosi ai cereali.
In Italia la specie di maggiore interesse è la cicalina striata (Laodelphax striatellus). Questa specie è diffusa nelle regioni paleartica, neartica e nella orientale. In Italia attacca principalmente le graminacee spontanee e, soprattutto, il frumento. Sul mais, pur non essendo in grado di riprodursi[1][2], gli adulti trasmettono il virus MRDV (Maize Rough Dwarf Virus, nanismo ruvido del mais)[1][2][3][4], verso il quale si riscontra una scarsa tolleranza degli ibridi americani[1]. La virosi colpisce in natura solo il mais e alcune graminacee spontanee, mentre in condizioni sperimentali può essere trasmessa dalla cicalina anche ai cereali autunno-vernini. La stessa specie può inoltre trasmettere, in specifiche condizioni e regioni geografiche, i seguenti virus:
Altra specie particolarmente dannosa in tutte le regioni temperate è Javesella pellucida, diffusa nelle regioni paleartica e neartica. La polifagia della J. pellucida e molto più marcata di quella della cicalina striata e si estende al 90% delle piante coltivate[15]. Fra gli agenti di virosi trasmessi da questa specie e da altre del genere Javesella si citano il nanismo ruvido del mais, l'EWSMV (European Wheat Striate Mosaic Virus)[5][16] e l'OSDV (Oat Sterile Dwarf Virus)[5][17].
In ambito mondiale uno dei Delfacidi più temibili è il Peregrinus maidis. Questa specie è diffusa nelle regioni tropicali di tutti i continenti, estendendosi anche a latitudini maggiori nel Nordamerica e in Australia. È considerato uno dei fitofagi più dannosi a carico del mais e del sorgo[18]. È l'unico vettore dei virus MMV (Maize Mosaic Virus)[5][18][19] e MSV (Maize Stripe Virus)[5][18][20] e, insieme ad altri Rincoti, di alcuni altri virus[5].
L'importanza del P. maidis come vettore è tale da ritenere che il virus del Mosaico del Mais (MMV) abbia avuto un ruolo determinante nel crollo della civiltà Maya a causa della propagazione epidemica della virosi[21].
La famiglia dei Delfacidi è una delle più numerose. Alcune fonti citano 1200-1300 specie[1][22] ripartite fra circa 230 generi[22], altre citano oltre 2000 specie ripartite fra circa 280 generi[23][24].
La suddivisione interna comprende 7 sottofamiglie, a loro volta suddivise in una o più tribù[23][25].
I Delfacidi (Delphacidae Leach, 1815) sono una Famiglia cosmopolita comprendente insetti dell'Ordine dei Rincoti Omotteri, Superfamiglia dei Fulgoroidei.
Questo raggruppamento è uno dei più importanti della superfamiglia, per il numero di specie e per l'importanza agraria di molte di esse.
Delphacidae zijn een familie van insecten die behoren tot de onderorde cicaden (Auchenorrhyncha). Bij de familie zijn circa 425 geslachten en 2200 soorten ingedeeld.
De volgende taxa zijn bij de familie ingedeeld:
Delphacidae zijn een familie van insecten die behoren tot de onderorde cicaden (Auchenorrhyncha). Bij de familie zijn circa 425 geslachten en 2200 soorten ingedeeld.
Sporesikader er en familie av sikader, og en del av gruppen Fulgoromorpha. De finnes over hele verden. Disse små, kompakte inesktene kan kjennes på at de har en stor, skjeformet spore på bakleggen. De er meget gode hoppere.
Små, vanligvis korte og kompakte sikader. De kan kjennes på at bakleggen har en stor (gjerne lenger enn første fotledd), skjeformet, bevegelig spore. Hodet er vanligvis bredere enn langt, med opphøyde lengdekjøler både i pannen og ansiktet, i pannen er det gjerne også tverrkjøler slik at det gjerne dannes en femkantet celle. Pannen stikker ofte spisst fram mellom de ganske store fasettøynene. Antennene er korte til forholdsvis lange (til sikader å være), det ytterste leddet er en fin børste. De sitter festet på sidene av hodet under fasettøynene. Thorax har en opphøyd lengdekjøl i midten og to sidekjøler som vanligvis konvergerer framover. Mange arter har både langvingede (forvingene når langt utover bakkroppsspissen) og kortvingede (forvingene når ikke eller såvidt til bakkroppens rot) former. Vingene er vanligvis klare med et tett årenett og små knøler på årene. Fram- og mellombeina er forholdsvis korte, bakbeina er lange hoppebein. Hunnen har et ganske langt, mer eller mindre sabelformet eggleggingsrør så begynner nær roten av thorax, hannen har store, ytre kjønnsorganer som vanligvis danner en hard og mørkfarget kapsel rundt bakkroppsspissen.
Nymfene kjenner man vanligvis lett på den kompakte kroppsbygningen og kjølene på thorax og hodet.
De fleste artene er plantesugere. Sporesikadene er særlig tallrike på gressmark, heier og myrer, mange av artene lever på gress og halvgress.
Nymfene har flere hudskift og ligner mer og mer på de voksne (imago) for hvert hudskifte. Delphacidae-artene har ufullstendig forvandling, overgang fra nyklekt larve til det voksne kjønnsmodne insektet går gradvis gjennom flere nymfestadier.
Noen arter er alvorlige skadedyr på korn og andre gressarter.
Sporesikader er en familie av sikader, og en del av gruppen Fulgoromorpha. De finnes over hele verden. Disse små, kompakte inesktene kan kjennes på at de har en stor, skjeformet spore på bakleggen. De er meget gode hoppere.
Sporrstritar (Delphacidae) är en familj i insektsordningen halvvingar som hör till underordningen stritar. Familjen innehåller över 2000 arter, spridda över hela världen. I Sverige finns omkring 70 arter.
Kännetecknande för familjen är att det finns en taggartad utväxt, kallad sporre, vid skenbenens spets. De flesta arter är ganska små och alla arter är växtätare. Många lever på olika slags gräs och vissa arter, som Javesella pellucida och Dicranotropis hamata kan sprida virussjukdomar hos gräsarter.
En del arter är också vingdimorfa, det vill säga att vissa individer har vingar medan andra individer saknar vingar.
Wikimedia Commons har media som rör sporrstritar.
Sporrstritar (Delphacidae) är en familj i insektsordningen halvvingar som hör till underordningen stritar. Familjen innehåller över 2000 arter, spridda över hela världen. I Sverige finns omkring 70 arter.
Kännetecknande för familjen är att det finns en taggartad utväxt, kallad sporre, vid skenbenens spets. De flesta arter är ganska små och alla arter är växtätare. Många lever på olika slags gräs och vissa arter, som Javesella pellucida och Dicranotropis hamata kan sprida virussjukdomar hos gräsarter.
En del arter är också vingdimorfa, det vill säga att vissa individer har vingar medan andra individer saknar vingar.
Свинушки[1][2], или дельфациды[1] (лат. Delphacidae) — семейство равнокрылых насекомых.
Средней величины и мелкие цикадовые насекомые, компактные, с короткой головой и неуплощенным телом. На вершине задней голени снаружи от лапки развита крупная шпора. Большинство видов связаны с однодольными растениями, особенно злаковыми и осоковыми. Для СССР указывалось 80 родов и свыше 250 видов.[3]
Около 2000 видов и 283 рода[4]:
Свинушки, или дельфациды (лат. Delphacidae) — семейство равнокрылых насекомых.
稻蝨科（學名：Delphacidae）為半翅目頸喙亚目之下的一個科，包括有約2000個物種。
