Pastinachus sephen és una espècie de rajada de la família dels dasiàtids, que viu a la conca Indo-Pacífica i que ocasionalment pot viure en hàbitats d'aigua dolça.
De vegades aquesta espècie és inclosa dins dels gèneres Dasyatis o Hypolophus (un sinònim obsolet de Pastinachus).
La característica més distintiva d'aquesta espècie és el gran plec ventral de la seva cua, el qual és especialment prominent quan neda. L'aleta pectoral d'aquesta espècie és molt gruixuda, amb un marge anterior gairebé recte i els vèrtexs arrodonits, i mesura entre 1,1 i 1,3 vegades més de llarg que d'ample. El musell és arrodonit i rom. Els ulls són molt petits i estan molt separats. La boca és estreta, i té 20 files de dents hexagonals de copa alta en cada mandíbula i cinc papil·les al fons. La cua és de base àmplia, amb una punta filamentosa i un fibló verinós situat al darrere de les aletes pelvianes. A la part superior de la cua no tenen cap plec, mentre que el plec ventral inferior fa entre 2 i 3 vegades l'alçada de la cua, encara que sense arribar a l'extrem.[1][2][3]
La superfície del seu cos està coberta per unes escames placoidees que s'estenen des de prop de l'extrem de la boca fins a la part superior de la cua, amb l'excepció dels marges exteriors del cos. Els nounats són completament llisos, encara que desenvolupen ràpidament les escates després del naixement. Els joves tenen 4 tubercles circulars al mig del cos, els quals sovint no es distingeixen en els adults. La seva coloració és d'un color uniforme que va del marró grisenc fins al negre a la part superior i principalment blanca a la part inferior. El plec de la cua i el seu extrem són de color negre. Poden arribar a assolir fins a 3 metres de llarg i 1,8 metres d'ample, i un pes de fins a 250 quilograms.[2][4]
Les seves poblacions s'estenen arreu de les aigües tropicals de la conca Indo-Pacífica, des de Sud-àfrica i la mar Roja fins al Japó i Austràlia, incloent-hi Melanèsia i Micronèsia. Són peixos migratoris que es sap que s'introdueixen als estuaris i als rius.[2] Aquesta espècie és l'espècie de rajada més comunament vista en aigua dolça dels sud-est asiàtic. Fins i tot, hi ha un registre d'un individu vist al riu Ganges a uns 2.200 km del mar.[5][6] Generalment se les troba en fons sorrencs prop de les costes o en esculls de corall en profunditats de fins a 60 metres.[7]
Els individus d'aquesta espècie són recol·lectors solitaris d'aliment, que menjen peixos ossis (inclosos leiognàtids, Nemipterus i alguns peixos plans), crustacis, poliquets, sipúnculs i mol·luscs.[8] Per contra és presa de diverses espècies de tauró martell i carcarínid, així com del dofí mular indo pacífic (Tursiops aduncus). Quan es senten amenaçades fugen mantenint un angle de 45° amb el predador, una trajectòria que els permet maximitzar la distància recorreguda, alhora que manté al predador dins del seu camp de visió.[9]
Com altres rajades, la seva reproducció és ovovivípara. Durant el desenvolupament tardà de l'embrió, aquest és sostingut per mitjà de llet uterina proporcionada per òrgans especialitzats. Les femelles donen a llum cris que fan uns 18 centímetres d'ample o més.[1][10] De vegades els adults són acompanyats per remores o caràngids.[1] Alguns dels seus paràsits coneguts són les espècies Dendromonocotyle ardea, Decacotyle tetrakordyle i Pterobdella amara.[11][12][13]
Algunes observacions a Shark Bay, Austràlia, mostren que aquesta espècie s'introdueix durant la plenamar en fons sorrencs poc profunds per descansar un mínim de 4 hores. Sovint formen petits grups quan descansen, especialment quan la visibilitat és pobre com el cas d'aigües tèrboles o sota condicions de lluminositat baixa. Aquests petits grups estan generalment formats per 3 individus (els grups més grans, de fins a 9 individus, són estranys), disposats en formació de roseta amb les cues cap a fora. Aquest sembla ser un comportament anti-predador, atès que l'estreta formació circular els permet veure depredadors que s'apropin des de qualsevol direcció. Aquesta formació els permet també orientar les seves cues, que contenen uns mecanoreceptors que suposen un sistema d'alarma secundari, cap a potencials amenaces. En cas de ser necessari, els membres del grup fugen ordenadament, per tal de disminuir l'habilitat del predador de triar qualsevol individu.[9] Aquesta espècie sol preferir formar grups mixtos d'espècies juntament amb l'espècie Himantura uarnak, atès que aquesta detecta millor possibles depredadors gràcies a tenir una cua més llarga.[14]
Aquesta espècie és objecte de pesca com a font d'obtenció de shagreen (una mena de cuir) d'alta qualitat. Per aquesta raó les seves poblacions es troben sota amenaça d'una forta explotació.[1][7]
L'espina dorsal serrada d'aquesta espècie és potencialment perillosa, atès que és capaç d'alçar la seva cua per atacar algú que l'agafi pel davant.[15] De petites a moderades quantitats d'individus d'aquesta espècie, són capturades per la pesca d'arrossegament i venuda la seva carn, arreu de la seva àrea de distribució geogràfica. La seva pell dura s'utilitza per polir fusta.[2][5] Aquesta espècie és la principal font de shagreen o galuchat, un tipus de cuir, per la qual ha estat valorada des dels temps antics, degut a la gran mida i la disposició regular dels seus tubercles dorsals (anomenats "perles" en el comerç pel seu aspecte nacrat després de ser fregats, i d'aqui el seu antic nom de "rajada perlada").[4][16][17]
L'esclat del comerç internacional de shagreen durant la dècada del 1990, amb l'ús d'aquesta matèria per confeccionar molts accessoris de moda que van des de carteres fins a plomes de fantasia, ha donat lloc a una enorme quantitat de captures d'individus al sud-est asiàtic. Atès que són animals de llarga vida i reproducció lenta, es tem que aquesta explotació no regulada sigui insostenible i condueixi a un col·lapse de la seva població.[18]
Pastinachus sephen és una espècie de rajada de la família dels dasiàtids, que viu a la conca Indo-Pacífica i que ocasionalment pot viure en hàbitats d'aigua dolça.
Der Federschwanz-Stechrochen (Pastinachus sephen) ist eine Stechrochenart, die in weiten Teilen des Indopazifik zwischen dem Roten Meer und Südafrika im Westen sowie dem Ostchinesischen Meer, Melanesien und der Arafurasee im Osten lebt.
Pastinachus sephen hat eine rautenförmige, für Stechrochen sehr dicke Brustflossen-Scheibe, die etwas länger als breit ist und eine stark gerundete Schnauze aufweist. Der Schwanz ist knapp doppelt so lang wie der Körper und trägt die für die Familie typischen ein bis zwei Giftstacheln auf der Oberseite, etwa ein Drittel vom Schwanzansatz entfernt und damit relativ weit hinten. Eine obere Hautfalte fehlt, die untere ist dagegen stark ausgeprägt. Sie setzt noch vor dem Stachel an und hat die zwei- bis dreifache Breite des eigentlichen Schwanzes. Die Oberseite ist gleichmäßig graubraun bis schwarz, die Unterseite nahezu vollständig weiß mit einem schmalen dunklen Rand. Die Tiere erreicht eine Gesamtlänge von bis zu drei Metern bei einem Gewicht von 250 kg.
Federschwanz-Stechrochen leben im Flachwasser von der Gezeitenzone bis in Tiefen von 50 Metern. Da sie sehr tolerant gegenüber der Salinität des Wassers sind, können sie weit in Flüsse hinaufwandern (im Ganges bis zu 1600 km). Die Rochen jagen meist allein in Lagunen, vor und auf Riffen. Ihre Beute besteht aus Knochenfischen (z. B. Ponyfische oder Seezungen), Vielborstern, Garnelen und Muscheln. Sie selbst werden von Haien und Tümmlern gejagt. Wenn sie nicht jagen, halten sie sich gerne in kleineren Gruppen auf sandigem Meeresboden auf, wo sie sich in einem Kreis eingraben, sodass jeder Rochen in eine andere Richtung schaut, um vor Feinden geschützt zu sein. Wie alle Stechrochen sind sie ovovivipar, bei der Geburt misst die Scheibe der Jungen etwa 18 cm.
Der Federschwanz-Stechrochen (Pastinachus sephen) ist eine Stechrochenart, die in weiten Teilen des Indopazifik zwischen dem Roten Meer und Südafrika im Westen sowie dem Ostchinesischen Meer, Melanesien und der Arafurasee im Osten lebt.
The cowtail stingray (Pastinachus sephen) is a species of stingray in the family Dasyatidae, widespread in the Indo-Pacific region and occasionally entering freshwater habitats. Other common names include banana-tail ray, drab stingray, fantail ray, feathertail stingray, and frill tailed sting ray. This species is sometimes placed in the genus Dasyatis or Hypolophus (an obsolete synonym of Pastinachus). The most distinctive characteristic of the cowtail stingray is the large, flag-like ventral fold on its tail, which is especially prominent when the ray is swimming. This species is targeted by commercial fisheries as a source of high-quality shagreen, a type of leather, and its populations are now under threat from heavy exploitation.[2][3]
The cowtail stingray has a widespread distribution in the tropical waters of the Indo-Pacific, from South Africa and the Red Sea to Japan and Australia, including Melanesia and Micronesia. They are amphidromous and known to enter estuaries and rivers.[4] This species is the most commonly reported stingray from fresh water in Southeast Asia, and there is a record from the Ganges River some 2,200 km (1,400 mi) from the sea.[5][6] They are usually found on sandy bottoms in coastal waters and on coral reefs to a depth of 60 meters (200 feet).[3]
The pectoral fin disk of the cowtail stingray is very thick, with almost straight anterior margins and rounded apices, and measuring 1.1-1.3 times as long as wide. The snout is broadly rounded and blunt. The eyes are very small and widely spaced. The mouth is narrow, with 20 rows of distinctive hexagonal, high-crowned teeth in each jaw and five papillae on the mouth floor. The tail is broad-based, with a filamentous tip and a single venomous spine located well backwards of the pelvic fins. There is no upper tail fold; the high ventral tail fold measures 2-3 times the height of the tail but does not reach the tip.[2][4][7]
The disk surface is covered by a broad band of fine dermal denticles extending from near the tip of the snout to the upper surface of the tail, excluding the extreme margins of the disk. Newborns are entirely smooth but develop denticles quickly after birth. Juveniles have four circular tubercles at the center of the disk, which often become indistinct in adults. The coloration is a uniform grayish brown to black above and mostly white below. The tail fold and tip are black. This species may reach 3 meters (9.8 feet) long and 1.8 meters (5.9 feet) across, and 250 kg (550 lb) in weight.[4][8]
Cowtail stingrays are solitary foragers that feed on bony fishes (including leiognathids, Nemipterus, and soles), crustaceans, polychaete worms, sipunculids, and molluscs.[9] The cowtail stingray is in turn preyed upon by various species of hammerhead and requiem sharks, as well as by the bottlenose dolphin (Tursiops aduncus). When threatened, they consistently flee at a 45° angle away from the predator, a trajectory that allows them to maximize the distance covered while still keeping the predator within their field of vision.[10]
Like other stingrays, reproduction in this species is ovoviviparous, with the embryos sustained in late development by histotroph ("uterine milk") delivered via specialized structures. The females giving birth to live young measuring 18 cm (7.1 in) across or more.[2] Single young individuals have been reported year-round in the Strait of Malacca; juveniles have more pointed snouts than adults.[11] Adults are sometimes accompanied by remoras or trevallies.[2] Known parasites of the cowtail stingray include Dendromonocotyle ardea, Decacotyle tetrakordyle, and Pterobdella amara.[12][13][14]
Observations of cowtail stingrays in Shark Bay, Australia, show that this species enters shallow, sandy flats during high tide to rest for a minimum of four hours. They often form small groups when resting, particularly when visibility is poor such as in turbid water or under low light conditions. The typical size of such groups is three individuals (larger groups, up to nine, are rare), arranged in a "rosette" formation with their tails pointing outward. This appears to be an anti-predator behavior, as the close circular arrangement of the rays allows them to see predators approaching from any direction. The rosette also orients their less critical tails, containing mechanoreceptors that comprise a secondary warning system, towards potential threats. The members of the group will flee in concert, reducing a predator's ability to target any one individual.[10] Cowtail stingrays also preferentially form mixed-species groups with reticulate whiprays (Himantura uarnak), likely because the whiprays are better able to detect predators due to their longer tails.[15]
The serrated spine of the cowtail stingray is potentially dangerous, and this species is regarded as particularly dangerous to handle as its long tail is capable of reaching over its back to strike someone gripping it from the front.[16] Small to moderate numbers of cowtail stingrays are caught as bycatch in trawls and marketed for meat throughout their range, and their tough skin is used to polish wood.[4][5] This species is also the primary source of shagreen or galuchat, a type of leather, for which it has been valued since ancient times due to the large size and regular arrangement of its dorsal tubercles (called "pearls" in the trade from their nacreous appearance after being rubbed down, hence the old name "pearled ray").[8][17][18]
A boom in the international shagreen trade since the 1990s, with the material being used in many fashion accessories from wallets to fancy pens, has led to enormous numbers of cowtail stingrays being harvested in Southeast Asia. As stingrays are slow-reproducing, long-lived animals, there are fears that this unregulated exploitation is unsustainable and will lead to a population collapse.[19]
{{cite book}}: CS1 maint: multiple names: authors list (link) {{cite book}}: CS1 maint: multiple names: authors list (link) The cowtail stingray (Pastinachus sephen) is a species of stingray in the family Dasyatidae, widespread in the Indo-Pacific region and occasionally entering freshwater habitats. Other common names include banana-tail ray, drab stingray, fantail ray, feathertail stingray, and frill tailed sting ray. This species is sometimes placed in the genus Dasyatis or Hypolophus (an obsolete synonym of Pastinachus). The most distinctive characteristic of the cowtail stingray is the large, flag-like ventral fold on its tail, which is especially prominent when the ray is swimming. This species is targeted by commercial fisheries as a source of high-quality shagreen, a type of leather, and its populations are now under threat from heavy exploitation.
La raya de cola plumosa (Pastinachus sephen) es una especie de elasmobranquio rajiforme de la familia Dasyatidae, que habita en la región indo-pacífica. Su característica más distintiva es un apéndice en forma de vela en su cola. Esta especie se captura por el elevado valor de su piel, con la que se confecciona un tipo especial de cuero.
La raya de cola plumosa se encuentra en una amplia variedad de aguas tropicales de la región indopacífica, desde Sudáfrica y el Mar rojo hasta Japón y Australia, incluyendo Melanesia y Micronesia. Son peces anfídromos, pudiendo penetrar en estuarios y ríos.[1] Entre las rayas, esta especie es la más común en agua dulce, habiendo sido vista en río Ganges a 2200 km de distancia del mar.[2][3] Se las suele encontrar en fondos arenosos en aguas costeras, y en arrecifes de coral a profundidades no mayores de los 60 m.[4]
Esta especie puede alcanzar los 3 metros de longitud, y 1,8 metros de anchura, pudiendo pesar hasta 250 kg.[1][5]
Su espolón de cola, con borde serrado, es potencialmente peligroso para los humanos, siendo esta especie particularmente peligrosa debido a la elevada movilidad de su cola, que le permite alcanzar objetos por encima de su cuerpo.[6] Su carne no es muy codiciada, y su dura piel se utiliza ocasionalmente para pulir madera.[1][2][5] sin embargo, su valor comercial se debe a la utilización de su piel para confeccionar un tipo de cuero. El gran tamaño del animal, y la regularidad de su piel, son aspectos muy apreciados entre quienes de dedican a confeccionar estos materiales.[7][8] La popularización del cuero de raya desde 1990, unido a la lenta reproducción de la especie, hace temer a algunos estudiosos sobre la supervivencia de la especie a medio plazo.[9]
La raya de cola plumosa (Pastinachus sephen) es una especie de elasmobranquio rajiforme de la familia Dasyatidae, que habita en la región indo-pacífica. Su característica más distintiva es un apéndice en forma de vela en su cola. Esta especie se captura por el elevado valor de su piel, con la que se confecciona un tipo especial de cuero.
Pastinachus sephen Pastinachus generoko animalia da. Arrainen barruko Dasyatidae familian sailkatzen da.
Pastinachus sephen Pastinachus generoko animalia da. Arrainen barruko Dasyatidae familian sailkatzen da.
La pastinaca coda di vacca (Pastinachus sephen (Forsskål, 1775)) è un pesce cartilagineo della famiglia Dasyatidae.
È distribuita nelle acque tropicali dell'Indo-Pacifico e del Mar Rosso. L'habitat è rappresentato dai fondali sabbiosi delle acque costiere e dalle barriere coralline, fino ai 60 metri di profondità.
Pastinaca di grandi dimensioni, gli adulti possono raggiungere i 3 metri di lunghezza ed i 250 kg di peso. È caratterizzata da un disco molto spesso e robusto, con occhi grandi e sporgenti seguiti da evidenti spiracoli. Una caratteristica distintiva di questa specie è la lunga plica cutanea situata sotto la coda, evidente durante il nuoto. A metà della coda è situato l'aculeo velenifero, avente una funzione esclusivamente difensiva. La colorazione dorsale è brunastra uniforme, mentre il ventre è bianco.
Piuttosto frequente su fondali di baie ed estuari, trascorre la maggior parte del tempo ricoperta dalla sabbia, lasciando scoperti soltanto gli occhi.
La dieta è formata da molluschi e crostacei bentonici, che cattura frugando con forza nel substrato sabbioso.
La pastinaca coda di vacca (Pastinachus sephen (Forsskål, 1775)) è un pesce cartilagineo della famiglia Dasyatidae.
Pastinachus sephen is een vissensoort uit de familie van de pijlstaartroggen (Dasyatidae).[1] De wetenschappelijke naam van de soort is voor het eerst geldig gepubliceerd in 1775 door Forsskål.
Bronnen, noten en/of referenties
Основу рациона этих скатов составляют костистые рыбы, такие как сребробрюшковыеruen, нитепёрыruen и морской язык, ракообразные, полихеты, сипункулиды и моллюски[11]. В свою очередь Pastinachus sephen могут стать добычей молотоголовых и серых акул, а также бутылконосых дельфинов. В случае угрозы эти скаты стараются удаляться от хищника под углом 45 °, что позволяет им, сохраняя максимальную скорость не упускать его из вида[12].
На Pastinachus sephen паразитируют Dendromonocotyle ardea, Decacotyle tetrakordyle и Pterobdella amara[13][14][15]. Взрослых особей часто сопровождают реморы и ставридовые[2].
Подобно прочим хвостоколообразным широкохвостый хвостокол относится к яйцеживородящим рыбам. Эмбрионы развиваются в утробе матери, питаясь желтком и гистотрофом. В помёте, вероятно, не более 1 новорождённого с диском шириной около 18 см. Самцы и самки достигают половой зрелости при ширине диска 98—100 и 100 см соответственно[3]. В Молуккском проливе круглый год попадаются единичные молодые скаты Pastinachus sephen, они отличаются от половозрелых более заострённым рылом[16].
Наблюдения, сделанные в заливе Шарк, Австралия, показали, что широкохвостый хвостокол во время прилива заплывает на песчаное мелководье и остаются там как минимум в течение 4 часов. Часто они отдыхают в мутной воде небольшими группами. Численность групп, как правило, не превышает трёх особей и редко достигает девяти. Скаты собираются в «розетку», выставив хвосты наружу. Вероятно, таким образом они защищаются от хищников, поскольку они способны засечь их приближение с любой стороны. Они подставляют потенциальной угрозе наименее уязвимую часть своего тела — хвост, который к тому же оснащён механическими рецепторами. Члены группы спасаются бегством коллективно, что делает каждого ската менее уязвимым[12]. Иногда широкохвостые хвостоколы образуют смешанные скопления вместе с кольчатыми хвостоколами, пользуясь тем преимуществом, которое последним предоставляет длинный хвост[17].
Ядовитый зазубренный шип делает широкохвостого хвостокола потенциально опасным для человека. Если ската схватить за передний край диска, он способен выгнуть хвост, как скорпион, и нанести укол[18]. В небольшом количестве они попадаются в качестве прилова при коммерческом промысле с помощью тралов. Мясо используют в пищу, из выделанной кожи производят шагрень[6]. Мода, возникшая в 90-х годах прошлого века, на изделия из этого материала, из которого делали кошельки, ручки и т. д., привела к массовому лову скатов в Юго-Восточной Азии. Медленное воспроизводство делает их очень чувствительными к перелову. Данных для оценки Международным союзом охраны природы статуса сохранности вида недостаточно[3].
Dasybatus gruveli Chabanaud, 1923
Raja sancur Hamilton, 1822
Raja sephen Forsskål, 1775
Taeniura atra Macleay, 1883
Trigon forskalii Rüppell, 1829
ツカエイ(学名：Pastinachus sephen)は アカエイ科のエイの一種。インド太平洋に広く分布し、時折淡水域に入る。アカエイ属(Dasyatis)、Hypolophus属(Pastinachusの廃止されたシノニム)とされることもある。最も顕著な特徴は尾の大きな旗のような皮褶であり、特に遊泳時に目立つ。良質の鮫皮の原料として漁獲されているため、個体数は減少している[1][2]。
インド太平洋熱帯域の広範囲に分布し、南アフリカ・紅海・日本・オーストラリア・メラネシア・ミクロネシアなどで見られる。両側回遊性でエスチュアリーや河川にも入る[3]。東南アジアの河川では一般的で、ガンジス川の河口から2,200kmの場所で記録されたこともある[4][5]。60m以浅の沿岸の砂地やサンゴ礁に生息する[2]。
体盤は非常に厚い。端は丸く、後縁はほぼ真っ直ぐで長さは幅の1.1-1.3倍。吻は丸くて短い。眼はとても小さく、間隔は広い。口は小さく歯列は20、歯は六角形で高く隆起し、口底には5つの乳頭突起がある。尾の基部は太く先端は糸状。腹鰭のかなり後方に1本の毒棘がある。尾の上部に皮褶はないが、下部には尾径の2-3倍に達する皮褶があり、先端より手前で終わる[1][3][6]。
体盤表面は広い帯状の細かい皮歯で覆われ、吻端近くから尾の上面に及ぶが、体盤縁は覆わない。仔魚の皮膚は滑らかだが、急速に皮歯が形成される。幼魚の体盤中心には4つの丸い隆起があり、成魚と区別できる。体色は一様な灰茶色で背面は暗色、腹面はほとんど白。尾の皮褶と先端は黒。体長3m・体幅1.8m・体重250kgに達する[3][7]。
単独で摂餌し、餌は魚類・(ヒイラギ・イトヨリダイ(Nemipterus属)・ウシノシタなど)・甲殻類・多毛類・ホシムシ・貝類など[8]。シュモクザメ・メジロザメ・ハンドウイルカ(Tursiops aduncus)などに捕食される。危険が迫ったときは、距離をとりつつ捕食者を視野に入れておくために45°の角度を保って逃げる[9]。
無胎盤性胎生で後期の胚は組織栄養(子宮乳)で育つ。仔魚は体幅18cm以上[1]。生後1年のマラッカ海峡産個体によると、稚魚の吻は成魚より尖る[10]。成魚はコバンザメやアジを伴うことがある[1]。Dendromonocotyle ardea ・Decacotyle tetrakordyle ・Pterobdella amaraなどの寄生虫が知られる[11][12][13]。
シャーク湾での観察によると、満潮時には浅い砂地で4時間以上休息する。このとき、特に水の濁度が高く視界が悪い時には小さい群れを作る。この群れは通常3個体(滅多にないが最大で9個体)が頭を中心に環状に並び、どの方向から来る外敵にも反応することができる。また、重要度の低い尾を外側に向けることで、触覚により危険を察知することもできる。この群れは協調して逃げ、捕食者の注意が1個体に向かうことを妨げる[9]。また、ヒョウモンオトメエイ(Himantura uarnak)は尾が長く、外敵発見能力が高いため、ツカエイは好んで混群を作る[14]。
他のアカエイ類のように尾に毒棘を持つが、この種は尾が長く、体前端を超えて毒棘が届くため特に危険である[15]。少数がトロール漁で混獲され食肉として流通する他、丈夫な皮は木材を磨くためにも使われる[3][4]。鮫皮やガルーシャの主要原料であり、真珠のような表面を持つ大きな皮が取れるため古代から珍重されてきた[7][16][17]。
1990年代から高級な財布やペンの原料として国際取引されるようになり、東南アジアで大量に漁獲されている。長命で繁殖力が低いため、無秩序な開発は種を危機に晒すと考えられる[18]。
