Serinus leucopygius ye una especie d'ave paseriforme de la familia Fringillidae.
Serinus leucopygius ye una especie d'ave paseriforme de la familia Fringillidae.
La llucareta corsa[1] (Carduelis corsicana) és un ocell de la família dels fringíl·lids (Fringillidae) que habita Còrsega, Sardenya i altres illes de la mar Tirrena. Similar a la llucareta però una mica més petita mesura 12 cm de llarg amb un pes de 15 grams. És de color groc-verdós, a excepció del coll gris i el dors més fosc. Presenten un escàs dimorfisme sexual, consistent en una major intensitat de color groc en els mascles. Habiten boscos de fulla caduca i de coníferes, però també praderies obertes i zones rocoses, de Còrsega, Sardenya i les illes toscanes d'Elba, Capraia i Gorgona. Inicialment va ser considerat una subespècie de la llucareta, més tard va ser reconegut com una espècie de ple dret, dins el gènere Serinus. Actualment ambdues espècies són incloses a Carduelis.[2]
La llucareta corsa (Carduelis corsicana) és un ocell de la família dels fringíl·lids (Fringillidae) que habita Còrsega, Sardenya i altres illes de la mar Tirrena. Similar a la llucareta però una mica més petita mesura 12 cm de llarg amb un pes de 15 grams. És de color groc-verdós, a excepció del coll gris i el dors més fosc. Presenten un escàs dimorfisme sexual, consistent en una major intensitat de color groc en els mascles. Habiten boscos de fulla caduca i de coníferes, però també praderies obertes i zones rocoses, de Còrsega, Sardenya i les illes toscanes d'Elba, Capraia i Gorgona. Inicialment va ser considerat una subespècie de la llucareta, més tard va ser reconegut com una espècie de ple dret, dins el gènere Serinus. Actualment ambdues espècies són incloses a Carduelis.
Aderyn a rhywogaeth o adar yw Serin Corsica (sy'n enw gwrywaidd; enw lluosog: seriniaid Corsica) a adnabyddir hefyd gyda'i enw gwyddonol Serinus citrinella corsicana; yr enw Saesneg arno yw Corsican citril finch. Mae'n perthyn i deulu'r Pincod (Lladin: Fringillidae) sydd yn urdd y Passeriformes.[1]
Talfyrir yr enw Lladin yn aml yn S. citrinella corsicana, sef enw'r rhywogaeth.[2]
Mae'r serin Corsica yn perthyn i deulu'r Pincod (Lladin: Fringillidae). Dyma rai o aelodau eraill y teulu:
Rhestr Wicidata:
rhywogaeth enw tacson delwedd Gylfingroes Loxia curvirostra Gylfingroes adeinwyn Loxia leucoptera Llinos bengoch yr Arctig Carduelis hornemanni Nico Carduelis carduelis Serin sitron Carduelis citrinella Tewbig pinwydd Pinicola enucleatorAderyn a rhywogaeth o adar yw Serin Corsica (sy'n enw gwrywaidd; enw lluosog: seriniaid Corsica) a adnabyddir hefyd gyda'i enw gwyddonol Serinus citrinella corsicana; yr enw Saesneg arno yw Corsican citril finch. Mae'n perthyn i deulu'r Pincod (Lladin: Fringillidae) sydd yn urdd y Passeriformes.
Talfyrir yr enw Lladin yn aml yn S. citrinella corsicana, sef enw'r rhywogaeth.
Der Korsikazeisig (Carduelis corsicana, Syn.: Carduelis corsicanus, Serinus corsicana), auch Korsischer Zitronenzeisig oder Korsischer Zitronengirlitz genannt, ist eine Art aus der Familie der Finken (Fringillidae). Lange Zeit wurde er in die Gattung der Girlitze (Serinus) eingeordnet, aber er ist näher mit den Stieglitzartigen (Carduelis) verwandt.
Der Korsikazeisig ist gelblichgrün gefärbt und diffus gezeichnet. Er ist 12 cm lang. Der kurze Kegelschnabel ist spitz. Im dunklen Flügel befinden sich zwei gelblichgrüne Flügelbinden. Im Unterschied zum Zitronenzeisig ist die Oberseite rostbraun mit dunklen Streifen und die Unterseite intensiver hellgelb gefärbt.
Der Korsikazeisig ist auf den Inseln Korsika, Sardinien, Elba, Capraia und Gorgona verbreitet.
Der Korsikazeisig wurde bisher formal als Unterart des Zitronenzeisigs geführt, er unterscheidet sich jedoch von diesem sowohl in der Morphologie als auch in der Stimmlage (Cramp u. Perrins 1994, Förschler u. Kalko 2007). Diese Annahme wird durch Untersuchungen der mitochondrialen DNA (Sangster, 2000) bestätigt, so dass der Korsikazeisig nun als eigenständige Art geführt wird (Sangster et al., 2002).
Der Korsikazeisig (Carduelis corsicana, Syn.: Carduelis corsicanus, Serinus corsicana), auch Korsischer Zitronenzeisig oder Korsischer Zitronengirlitz genannt, ist eine Art aus der Familie der Finken (Fringillidae). Lange Zeit wurde er in die Gattung der Girlitze (Serinus) eingeordnet, aber er ist näher mit den Stieglitzartigen (Carduelis) verwandt.
The Corsican finch (Carduelis corsicana), also known as the Corsican citril finch or Mediterranean citril finch, is a bird in the true finch family, Fringillidae.
Formerly, both it and the Citril finch were placed in the genus Serinus, but they appear to be close relatives of the European goldfinch (Arnaiz-Villena et al., 1998).
It is endemic to the Mediterranean islands of Corsica, Sardinia, Elba, Capraia and Gorgona.
It has dark-streaked brown upperparts and brighter yellow underparts than the citril finch does.
The first formal description of the Corsican finch was by the German zoologist Alexander Koenig in 1899 under the binomial name Citrinella corsicana.[2] It was formerly regarded a subspecies of the citril finch, but it differs in morphology and vocalizations (Förschler & Kalko, 2007) as well as mtDNA sequence (Sangster, 2000, contra Pasquet & Thibault, 1997, Förschler et al. 2009) and they are now considered distinct species (Sangster et al., 2002, Förschler et al. 2009).
The Corsican finch (Carduelis corsicana), also known as the Corsican citril finch or Mediterranean citril finch, is a bird in the true finch family, Fringillidae.
Formerly, both it and the Citril finch were placed in the genus Serinus, but they appear to be close relatives of the European goldfinch (Arnaiz-Villena et al., 1998).
La Korsika kardelo (Carduelis corsicana, iam Serinus corsicanus, Serinus citrinella corsicanus, Carduelis citrinella corsicana kaj Carduelis corsicanus) estas malgranda paserina birdo, membro de la familio de Fringedoj.
Ĝi estis iam konsiderata subspecio de la Citronkardelo, sed ĝi diferencas pro morfologio kaj voĉo (Cramp & Perrins, 1994, Förschler & Kalko, 2007) kaj laŭ DNA (Sangster, 2000, contra Pasquet & Thibault, 1997, Förschler et al. 2009) kaj ili estas nune konsiderataj distingaj specioj (Sangster et al., 2002, Förschler et al. 2009). Iam ambaŭ estis situaj en la genro Serinus, sed ili ŝajnas proksimaj parencoj de la Eŭropa kardelo (Arnaiz-Villena et al., 1998, contra van den Elzen & Khoury, 1999).
Ĝi troviĝas en Korsiko, Sardinio kaj en la italiaj insuloj de Elbo, Capraia kaj Gorgona.
Ĝi havas malhelstriecan brunan dorson, kaj pli brilflavajn subajn partojn ol la Citronkardelo. Krome ĝi havas similan olivecan duoblan flugilstrion, grizajn kronon, nukon kaj kolumon, flavajn frunton kaj vizaĝon kun malhela traokula strizono, rozkolorajn krurojn kaj eburkoloran al metalecan, konusforman kaj pintakran bekon.
La Korsika kardelo (Carduelis corsicana, iam Serinus corsicanus, Serinus citrinella corsicanus, Carduelis citrinella corsicana kaj Carduelis corsicanus) estas malgranda paserina birdo, membro de la familio de Fringedoj.
Ĝi estis iam konsiderata subspecio de la Citronkardelo, sed ĝi diferencas pro morfologio kaj voĉo (Cramp & Perrins, 1994, Förschler & Kalko, 2007) kaj laŭ DNA (Sangster, 2000, contra Pasquet & Thibault, 1997, Förschler et al. 2009) kaj ili estas nune konsiderataj distingaj specioj (Sangster et al., 2002, Förschler et al. 2009). Iam ambaŭ estis situaj en la genro Serinus, sed ili ŝajnas proksimaj parencoj de la Eŭropa kardelo (Arnaiz-Villena et al., 1998, contra van den Elzen & Khoury, 1999).
Ĝi troviĝas en Korsiko, Sardinio kaj en la italiaj insuloj de Elbo, Capraia kaj Gorgona.
Ĝi havas malhelstriecan brunan dorson, kaj pli brilflavajn subajn partojn ol la Citronkardelo. Krome ĝi havas similan olivecan duoblan flugilstrion, grizajn kronon, nukon kaj kolumon, flavajn frunton kaj vizaĝon kun malhela traokula strizono, rozkolorajn krurojn kaj eburkoloran al metalecan, konusforman kaj pintakran bekon.
El verderón corso (Carduelis corsicana)[2] es una especie de ave paseriforme de la familia Fringillidae endémica de Córcega, Cerdeña y algunas islas menores aledañas.
El verderón corso (Carduelis corsicana) es una especie de ave paseriforme de la familia Fringillidae endémica de Córcega, Cerdeña y algunas islas menores aledañas.
Korsikar txirriskila (Carduelis corsicana) Carduelis generoko animalia da. Hegaztien barruko Fringillidae familian sailkatua dago. Korsika, Sardinia eta Italiako Elba, Capraia eta Gorgona uharteetan bizi da.
Lehen txirriskilen artean sailkatu arren, egun adituek karnaben artean sailkatzen dute.
Korsikar txirriskila (Carduelis corsicana) Carduelis generoko animalia da. Hegaztien barruko Fringillidae familian sailkatua dago. Korsika, Sardinia eta Italiako Elba, Capraia eta Gorgona uharteetan bizi da.
Lehen txirriskilen artean sailkatu arren, egun adituek karnaben artean sailkatzen dute.
Korsikanhemppo (Carduelis corsicanus)[2] on peippojen heimoon kuuluva varpuslintu. Se on läheistä sukua sitruunahempolle.[3]
Korsikanhemppo on 11,5–12,5 cm pitkä. Se muistuttaa sitruunahemppoa, mutta selkä on ruskea ja tummaviiruinen ja vatsapuoli ja naama ovat kirkkaamman keltaiset kuin sitruunahempolla. Naaras on koirasta väreiltään himmeämpi ja sen rinnan yli kulkee harmaa vyö.[3]
Korsikanhemppoa tavataan Korsikassa ja Sardiniassa. Lajin populaatioksi arvioidaan 19 000–85 000pesivää paria. Se on luokiteltu elinvoimaiseksi.[1]
Korsikanhemppo pesii matalissa puukanervikoissa ja pensaikoissa, joskus myös metsiköissä. Sitä tavataan merenpinnan tasosta noin 1 650 metrin korkeuteen saakka. Korsikanhemppo on paikkalintu.[3]
Korsikanhemppo (Carduelis corsicanus) on peippojen heimoon kuuluva varpuslintu. Se on läheistä sukua sitruunahempolle.
Carduelis corsicana
Le Venturon corse (Carduelis corsicana syn. Serinus corsicana) est une espèce de passereaux appartenant à la famille des Fringillidae, qui se rencontre en Corse, Sardaigne et sur quelques îles italiennes.
Cette espèce est parfois considérée comme une sous-espèce de Carduelis citrinella (sous le nom de Carduelis citrinella corsicana) mais son statut d'espèce a été confirmé par Sangster et al., 2002.
Cet oiseau présente un plumage verdâtre et gris pâle.
Förschler & Kalko (2006) ont mené une étude comparative du régime alimentaire en période de reproduction chez es deux espèces de venturons, montagnard et corse. Tandis que les populations des Pyrénées et de la Forêt Noire (venturon montagnard) consomment surtout des graines de pin et de pissenlit, celles de Corse et de l’île de Capraia (venturon corse) se nourrissent surtout de graines de plantes herbacées. En Corse, les venturons marquent une préférence pour Briza maxima (Grande Amourette) ou la bourse à pasteur alors qu’à Capraia, ils choisissent surtout le romarin Rosmarinus officinalis, lamiacée. En Sardaigne, cependant, le venturon corse présente un régime plus proche de celui du venturon montagnard en consommant surtout des graines de pin. Les auteurs concluent que le choix des plantes est lié à trois facteurs principaux : leur abondance, leur qualité nutritionnelle et leur valeur énergétique.
Förschler & Kalko (2007) ont analysé et comparé les caractéristiques des cris et du chant de différentes populations de venturon montagnard (Forêt Noire, Cévennes et Pyrénées espagnoles) et de venturon corse (Corse, Sardaigne et Capraia). Ils ont trouvé des différences significatives entre les populations continentales et insulaires mais aussi parmi les sous-populations continentales. Ils ont mis en évidence une variation des vocalisations selon un cline géographique : signaux courts et très modulés dans le nord (Forêt Noire), signaux longs et faiblement modulés dans le sud (Pyrénées espagnoles). Ces variations vocales semblent avoir évolué très rapidement non seulement dans les îles mais aussi sur le continent. Les différences d’habitats peuvent avoir joué un rôle important dans ce processus.
Le nid est une coupe de tiges d’herbes sèches et de radicelles mêlées à de la mousse avec un revêtement intérieur de très fines herbes sèches et de quelques plumes. La ponte habituelle est de trois œufs (plus rarement quatre) blanchâtres marqués de grandes taches brun rouille et de plus petits motifs brun noir concentrés sur le gros pôle donc de coloration similaire à ceux du venturon montagnard. Les poussins revêtent un duvet très foncé, gris noirâtre.
Cette espèce vit en Corse, en Sardaigne et sur les îles de la Toscane (Elbe, Capraia et Gorgona).
Contrairement au venturon montagnard, le venturon corse n’est pas tributaire des forêts de conifères de montagne car il s’est adapté aux formations de maquis de basse altitude. En Corse, il niche du niveau de la mer aux hautes altitudes et dans différents types de végétation basse. En Sardaigne et dans les petites îles voisines, il nidifie exclusivement dans les formations basses de maquis. Sur l’île de Capraia, il est associé au maquis à bruyère arborescente Erica arborea sans aucun boisement de pins. En Corse (massif de L'Ospedale, Niolo), il fréquente les forêts semi-ouvertes de pin maritime Pinus pinaster, de pin noir Pinus nigra et les fourrés de bruyère arborescente. En Sardaigne (mont Limbara), il est inféodé aux forêts ouvertes ou semi-ouvertes de pin noir et aux formations dominées par la bruyère arborescente.
Förschler (2006) a fait une étude comparative des densités de populations au sein des deux espèces. La densité du venturon montagnard est de 1,3 couple / 10 ha tandis que celle du venturon corse varie entre 0,6 et 2,1 couples/ 10 ha mais celle des populations des pré-Pyrénées catalanes atteint le chiffre très élevé de 7-10 couples/ 10 ha. Ce chiffre va à l’encontre de la prédiction annonçant une densité plus importante des populations insulaires comparativement aux populations continentales. BirdLife International (2010) qualifie l’espèce de « non menacée » malgré une répartition de moins de 20 000 km2, une sévère fragmentation des populations et une certaine fluctuation des effectifs.
Carduelis corsicana
Le Venturon corse (Carduelis corsicana syn. Serinus corsicana) est une espèce de passereaux appartenant à la famille des Fringillidae, qui se rencontre en Corse, Sardaigne et sur quelques îles italiennes.
Cette espèce est parfois considérée comme une sous-espèce de Carduelis citrinella (sous le nom de Carduelis citrinella corsicana) mais son statut d'espèce a été confirmé par Sangster et al., 2002.
Il venturone corso (Carduelis corsicana (Koenig, 1899)) è un uccello passeriforme della famiglia dei Fringillidi[2].
Il nome scientifico della specie (del quale il nome comune altro non è che una traduzione), corsicana, è un chiaro riferimento all'areale di diffusione di questi uccelli.
Misura 11–12 cm di lunghezza, per 11-12 grammi di peso[3].
Si tratta di uccelli dall'aspetto robusto, dalla testa arrotondata, muniti di un piccolo becco conico, ali appuntite e coda dalla punta lievemente forcuta. Nel complesso, il venturone corso è molto simile alla sua controparte continentale, il venturone europeo, rispetto al quale mostra taglia inferiore, piccole differenze morfometriche (ali più corte) e livrea lievemente più scura.
Il piumaggio si presenta di colore giallo-verdastro su faccia, petto, parte superiore del ventre e codione, mentre il dorso è bruno-ruggine con sfumature cannella e variegature grigio-brune: il collo è di colore grigio, così come i fianchi, mentre ali e coda sono nere, le prime con evidente barra alare di colore giallo-arancio.
Il dimorfismo sessuale è presente, ma non evidente ad un occhio inesperto: nei maschi, il giallo facciale e ventrale è più brillante ed ha una maggiore estensione rispetto a quanto riscontrabile nelle femmine.
I venturoni corsi sono uccelli diurni, molto miti, che vivono in coppie o in piccoli gruppi e passano la maggior parte della giornata fra i cespugli o al suolo alla ricerca di cibo.
Questi uccelli hanno dieta essenzialmente granivora, nutrendosi principalmente di semi di piante erbacee e di pino nero: tuttavia, essi si nutrono anche di bacche, frutti, foglioline tenere, germogli, e di tanto in tanto non disdegnano neanche di nutrirsi di piccoli insetti, specie nel periodo della riproduzione.
La stagione degli amori inizia in primavera e si conclude in giugno: durante questo periodo, le coppie (si tratta di uccelli monogami) portano generalmente avanti due covata[3].
Il nido, a forma di coppa, viene costruito dalla femmina intrecciando rametti e fibre vegetali e foderando l'interno con lanugine e piumino: esso viene generalmente ubicato in un cespuglio di ginepro, erica arborea o rovo[4], e la sua costruzione è a completo carico della femmina, col maschio che può talvolta fornire parte del materiale da costruzione.
All'interno del nido, la femmina depone 4-5 uova azzurrine con rade maculature bruno-rossicce, presenti in special modo sul polo ottuso: essa provvede a covarle per circa due settimane, col maschio che sosta nei paraggi occupandosi di reperire il cibo per sé e per la compagna. Alla schiusa, i nidiacei sono ciechi ed implumi: essi vengono imbeccati e accuditi da ambedue i genitori, rendendosi in tal modo atti all'involo a tre settimane dalla schiusa e pienamente indipendenti a circa un mese e mezzo.
Come intuibile sia dal nome comune che dal nome scientifico, il venturone corso è diffuso in Corsica, anche se non ne è endemico in quanto lo si trova anche in Sardegna e nelle isole tirreniche dell'Arcipelago Toscano dell'Elba, di Capraia e di Gorgona (si tratta quindi di un endemismo tirrenico). Mentre la popolazione corsa tende a scendere di quota durante i mesi invernali, spostandosi verso le aree costiere dell'isola, le altre sono stanziali[3].
L'habitat di questi uccelli è rappresentato dalla macchia mediterranea, dalle aree secche e cespugliose collinari e montane e dalle pinete non eccessivamente fitte, a prevalenza di pino nero[3].
A lungo considerato una sottospecie del venturone europeo, il venturone corso ne ha seguito le sorti tassonomiche, venendo ascritto prima al genere Serinus (col nome di S. citrinella corsicana) ed in seguito a Carduelis (col nome di C. citrinella corsicana): le recenti analisi del DNA mitocondriale hanno inoltre rivelato una certa distanza genetica rispetto alla sua controparte continentale[5], facendone ritenere corretta l'elevazione al rango di specie a sé stante[2][3].
Il venturone corso (Carduelis corsicana (Koenig, 1899)) è un uccello passeriforme della famiglia dei Fringillidi.
De Corsicaanse citroensijs (Carduelis corsicana) is een zangvogel uit de familie van vinkachtigen (Fringillidae).
Deze soort komt voor in Corsica, Sardinië en op de Italiaanse eilanden Elba, Capraia Isola en Gorgona.
De Corsicaanse citroensijs (Carduelis corsicana) is een zangvogel uit de familie van vinkachtigen (Fringillidae).
Osetnik korsykański (Carduelis corsicana) – gatunek ptaka z rodziny łuszczakowatych (Fringillidae).
Takson o niepewnej pozycji taksonomicznej, tutaj traktowany jako odrębny gatunek[4][5][6][7][8][9].
Osetnik korsykański (Carduelis corsicana) – gatunek ptaka z rodziny łuszczakowatych (Fringillidae).
O Verdilhão-corso (Carduelis corsicana) é um passeriforme da família Fringillidae. Foi durante muito tempo considerado como uma subespécie do Verdilhão-serrano (Carduelis citrinella), mas estudos recentes, baseados em particular na sequência do ADN mitocondrial (Sangster, 2000, Pasquet & Thibault, 1997, Förschler et al. 2009), mas também nas diferenças na morfologia e nas vocalizações (Förschler & Kalko, 2007), levaram alguns autores a considerá-los duas espécies diferentes. Ambos estavam incluídos no género Serinus mas parecem ser parentes próximos do pintassilgo (Arnaiz-Villena et al., 1998), pelo que foram integrados no género carduelis, embora não seja consensual.
Muito semelhante ao verdilhão-serrano, tem um comprimento de 12 cm e um peso de 15 gramas, corpo amarelo esverdeado, dorso acastanhado, barra amarela nas asas negras, nuca cinzenta. As fêmeas têm cores semelhantes aos machos mas menos brilhantes.
Distribui-se pelas ilhas da Córsega, Sardenha, Elba, Capraia e Gorgona. Na Córsega, nas zonas mais elevadas (maciço de l’Ospedale), frequenta os bosques abertos de Pinheiro-larício e de Pinheiro-bravo (pinus pinaster), na Sardenha (monte Limbara) encontra-se nos pinhais de pinheiro-larício. Prefere os matagais e arbustos de baixa altitude (maquis), em especial a Urze-molar (Erica arborea), para nidificar (Förschler & Kalko, 2006). O ninho em forma de taça é feito com caules de plantas secas e raízes finas, forrado com ervas secas e algumas penas. A fêmea põe 3 a 4 ovos esbranquiçados com pintas avermelhadas.
Durante a época de reprodução os verdilhões da Córsega alimentam-se principalmente da planta Bolsa-de-pastor (Capsella bursa - pastoris), enquanto os de Capraia preferem o Alecrim (Rosmarinus officinalis) e os da Sardenha escolhem predominantemente sementes de pinheiro-larício (Förschler & Kalko, 2006a).
Obtida por Antonio Arnaiz-Villena et al.[1][2]
|coautor=
(ajuda) |coautor=
(ajuda) O Verdilhão-corso (Carduelis corsicana) é um passeriforme da família Fringillidae. Foi durante muito tempo considerado como uma subespécie do Verdilhão-serrano (Carduelis citrinella), mas estudos recentes, baseados em particular na sequência do ADN mitocondrial (Sangster, 2000, Pasquet & Thibault, 1997, Förschler et al. 2009), mas também nas diferenças na morfologia e nas vocalizações (Förschler & Kalko, 2007), levaram alguns autores a considerá-los duas espécies diferentes. Ambos estavam incluídos no género Serinus mas parecem ser parentes próximos do pintassilgo (Arnaiz-Villena et al., 1998), pelo que foram integrados no género carduelis, embora não seja consensual.
Korsikansk siska[2] (Carduelis corsicana) är en tätting inom familjen finkar som enbart förekommer på öarna Korsika och Sardinien i Medelhavet.[3]
Korsikansk siska är en liten fink, endast 11,5-12,5 centimeter lång. Den är mycket lik citronsiskan med sin spetsiga näbb och gulgröna vingband. Till skillnad från denna har dock korsikansk siska brun och streckad rygg, gult på undersidan och i ansiktet istället för gulgrönt samt gråa övre stjärttäckare, ej olivgröna.[1]
Sång och läten är mycket lika citronsiskan: ett kort teh som lockläte och steglitsliknande sång med inslag av surrande drillar á la gråsiska. Korsikansk siska sjunger dock något längre och mer strukturerat, påminnande om gärdsmyg.[4]
Arten förekommer på Korsika och Sardinien i Medelhavet.[5] Tidigare behandlades den som underart till citronsiska (Serinus citrinella) och vissa gör det fortfarande.[6]
Tidigare fördes citronsiskan och korsikansk siska till släktet Serinus men DNA-studier visar att citronsiska (och därmed med största sannolikhet även korsikansk siska) står nära steglitsen (C. carduelis) och bör därför placeras i släktet Carduelis.[7]
Till skillnad från den bergslevande citronsiskan förekommer korsikansk siska ända ned till havsnivån. Den trivs i allt från låglänt macchia till bergsbelägna buskmarker och öppna barrskogar huvudsakligen med svarttall (Pinus nigra) och terpentintall (Pinus pinaster). Fågeln återfinns också i hedartade miljöer med trädljung, björnbär och ginst.[1]
Korsikansk siska häckar från slutet av mars till åtminstone juni. Den lägger två till fem ägg i ett löst byggt och grunt bo placerat tre meter upp. Den livnär sig av frön från svarttall, gräs och örter, på Sardinien även larver och puppor från spinnmalar.[1]
Arten må ha en begränsad utbredning, men populationen är stabil och relativt stor (18.000-20.500 par). Utifrån dessa kriterier kategoriserar IUCN arten som livskraftig (LC).[1]
Korsikansk siska (Carduelis corsicana) är en tätting inom familjen finkar som enbart förekommer på öarna Korsika och Sardinien i Medelhavet.
Serinus corsicanus là một loài chim trong họ Fringillidae.[1]
Serinus corsicanus là một loài chim trong họ Fringillidae.