Rhynchostruthus percivali és un ocell de la família dels fringíl·lids (Fringillidae) que habita el sud de la Península Aràbiga
Habita zones forestals i de matoll de les muntanyes de l'est i oest del Iemen, oest d'Oman i sud-oest de l'Aràbia Saudita.
No es reconeixen subespècies. Tradicionalment considerat una subespècie de Rhynchostruthus socotranus, actualment és reconegut com una espècie de ple dret.[1]
Rhynchostruthus percivali és un ocell de la família dels fringíl·lids (Fringillidae) que habita el sud de la Península Aràbiga
The Arabian golden-winged grosbeak or Arabian grosbeak (Rhynchostruthus percivali) is a finch found in Saudi Arabia, Oman and Yemen. It is included as a subspecies in R. socotranus by some authorities, but in recent times the three golden-winged grosbeak populations are usually considered distinct species.[2]
The males are grey-brown overall with a black bill. The head is brown, with a dark grey mask and white cheeks, and it has large, bright yellow patches on the wings and tail. The females are similar to the males though somewhat duller, and the juveniles are rather streaky and lack the adults' distinctive head pattern.
The Arabian Golden-winged Grosbeak is typically found between 1,060 and 2,800 metres (3,480 and 9,190 ft) ASL in forested wadis and areas of scrub. Its range encompasses Dhofar in Oman, the Mahra of eastern Yemen, and the mountains of northern Yemen[3] to Saudi Arabia. It ranges as far north as Al Hara near Ta'if, where one or two birds were seen on April 26–27, 1996.[4]
In southwestern Saudi Arabia it is resident in relict East African Juniper (Juniperus procera) forests. In Yemen it has been recorded in spurge (Euphorbia) scrub and woodland of acacias (Acacia) and junipers (Juniperus), while in the wooded Mahrah it is primarily found in Anogeissus/Commiphora woodland. The fruits of juniper, acacia and spurge species appear to form the bulk of its diet.
It appears to be present in low densities throughout its range. The population is estimated at around 9000 individuals, but it is becoming rare due to habitat destruction. Therefore, when it was first evaluated as a distinct species for the 2008 IUCN Red List, it was categorized as a Near Threatened species.[5]
The Arabian golden-winged grosbeak or Arabian grosbeak (Rhynchostruthus percivali) is a finch found in Saudi Arabia, Oman and Yemen. It is included as a subspecies in R. socotranus by some authorities, but in recent times the three golden-winged grosbeak populations are usually considered distinct species.
La Arabia dikbekulo aŭ Arabia orflugila dikbekulo (Rhynchostruthus percivali) estas birdo de la familio de Fringedoj kaj genro de orflugilaj dikbekuloj, kiu troviĝas en suda Saŭdarabio, Omano kaj Jemeno. Ĝi estas inkludita kiel subspecio en R. socotranus fare de kelkaj fakuloj konsiderata kiel unusola specio de la tiam monotipa genro Rhynchostruthus, inklude ĉiujn aliajn orflugilajn dikbekulojn kiel subspeciojn. Sed ĵuse la tri populacioj estis ekkonsiderataj distingaj specioj, el kiuj R. socotranus estus limigita al la sokotra populacio kiel Sokotra dikbekulo, la Arabia dikbekulo iĝus R. percivali, kaj la Somalia dikbekulo R. louisae[1].
Tiu afrotropisa specio estas diketa, mezgranda, dikbeka fringedo kiu montras iom da seksa duformismo. Masklo estas grizbruna ĝenerale kaj supre kun nigra beko, malhela kapo kun nigra masko (brido kaj vizaĝo), brunaj gorĝareo kaj krono, grandaj blankaj vangomakuloj, kaj grandaj brilflavaj makuloj en flugiloj (kies flugilplumoj estas nigrecaj) kaj vosto. La kruroj estas ruĝecaj. Inoj estas similaj al maskloj, kvankam iom pli senkoloraj, kaj junuloj estas pli striecaj kaj ne havas la plenkreskan distingan kapobildon.
La Arabia dikbekulo tipe troviĝas inter 1,060 kaj 2,800 m super marnivelo en arbaraj uedoj kaj areoj de arbustaro. Ties teritorio enhavas Dofaro en Omano, Mahrah de orienta Jemeno, kaj la montojn de norda Jemeno[2] al suda Sauda Arabio. La teritorio atingas norde ĝis Al Hara ĉe Ta'if, kie oni vidis unu aŭ du birdojn la 26-an/27-an de aprilo 1996[3].
En sudokcidenta Sauda Arabio ĝi estas specio de loĝantaj birdoj en restantaj arbaroj de altkreska junipero (Juniperus procera). En Jemeno ĝi estis vidata en arbustaro de eŭforbio (Euphorbia) kaj arbaroj de akacio (Acacia) kaj de junipero (Juniperus), dum en arbara Mahrah ĝi troviĝas ĉefe en arbaro de Anogeissus mikse kun Commiphora. La fruktoj de junipero, akacio kaj eŭforbio ŝajne formas la kernon de ties dieto.
Ŝajne ĝi estas en malaltaj densecoj tra sia teritorio. La populacio estas ĉirkaŭkalkulita je 9,000 individuoj, sed ĝi iĝas rara pro habitatodetruo. Tamen kiam ĝi estis unuafoje taksata kiel distinga specio por la de 2008 IUCN Ruĝa Listo, ĝi estis kategoriita kiel specio Preskaŭ Minacata[4].
La Arabia dikbekulo aŭ Arabia orflugila dikbekulo (Rhynchostruthus percivali) estas birdo de la familio de Fringedoj kaj genro de orflugilaj dikbekuloj, kiu troviĝas en suda Saŭdarabio, Omano kaj Jemeno. Ĝi estas inkludita kiel subspecio en R. socotranus fare de kelkaj fakuloj konsiderata kiel unusola specio de la tiam monotipa genro Rhynchostruthus, inklude ĉiujn aliajn orflugilajn dikbekulojn kiel subspeciojn. Sed ĵuse la tri populacioj estis ekkonsiderataj distingaj specioj, el kiuj R. socotranus estus limigita al la sokotra populacio kiel Sokotra dikbekulo, la Arabia dikbekulo iĝus R. percivali, kaj la Somalia dikbekulo R. louisae.
El picogordo árabe (Rhynchostruthus percivali)[2] es una especie de ave paseriforme de la familia Fringillidae endémica de la península arábiga. Anteriormente se clasificaba como una subespecie de R. socotranus, pero ahora se consideran especies separadas.[3]
Los machos son de un color marrón grisáceo con pico negro. Su cabeza es marrón, con una máscara gris oscuro y mejillas blancas, y tiene grandes manchas de color amarillo intenso en las alas y cola. Las hembras son similares a los machos pero de tonos más apagados, y los juveniles poseen plumaje de tono moteado y carecen de los patrones de color distintivos de la cabeza de los adultos.
Vive en los montes en la península arábiga, donde se lo encuentra en Arabia Saudita, Omán y Yemen. Habita por lo general entre los 1.060 a 2.800 m.s.n.m. en wadis arbolados y zonas de matorral. Las zonas en las que se lo encuentra abarcan desde Dhofar en Omán, el sultanato de Mahra en el este de Yemen, y las montañas al norte de Yemen[4] hasta Arabia Saudita. Por el norte se lo encuentra hasta en Al Hara cerca de Ta'if,donde existen registros de avistamientos de unos pocos ejemplares.[5]
En el suroeste de Arabia Saudita habita en bosques de enebro africano (Juniperus procera). En Yemen se lo encuentra en zonas de matorral de Euphorbia y en arboledas de acacias (Acacia) y enebros (Juniperus), mientras que en el arbolado Mahrah se le encuentra principalmente en bosques de Anogeissus/Commiphora. Los frutos de los enebros, acacias y euforbias suponen la mayor parte de su dieta.
En su área de distribución aparece en densidades bajas. Su población se estima en unos 9.000 individuos, pero se está haciendo más escaso debido a la destrucción de sus hábitats. Por ello cuando fue evaluado por primera vez como especie independiente en 2008 se lo catalogó como especie casi amenazada por la UICN.[6]
El picogordo árabe (Rhynchostruthus percivali) es una especie de ave paseriforme de la familia Fringillidae endémica de la península arábiga. Anteriormente se clasificaba como una subespecie de R. socotranus, pero ahora se consideran especies separadas.
Rhynchostruthus percivali Rhynchostruthus generoko animalia da. Hegaztien barruko Fringillidae familian sailkatua dago.
Rhynchostruthus percivali Rhynchostruthus generoko animalia da. Hegaztien barruko Fringillidae familian sailkatua dago.
Rhynchostruthus percivali
Le Grand-verdier de Somalie (Rhynchostruthus percivali) est une espèce de passereaux de la famille des Fringillidae. Il était autrefois considéré comme une sous-espèce du « Grand-verdier à ailes d'or » (R. socotranus s.l.), aujourd'hui éclaté en trois espèces formant le genre Rhynchostruthus. Les deux autres espèces sont le Grand-verdier de Socotra (R. socotranus) et le Grand-verdier de Somalie (R. louisae).
Son bec épais suggère une adaptation à une alimentation de graines dures. Selon Fry (1992) et ses collègues, ils se nourrissent des fruits de la Myrrhe abyssinienne (Commiphora habessinica)[1]. Martins (1987) observa un spécimen en train de mâchonner les fruits charnus de l'euphorbe Euphorbia schimperi pour en absorber le jus et extraire les petites graines à l’intérieur. Il remarqua que les fruits de Jujubier (Ziziphus sp.) et du Genévrier d'Afrique (Juniperus procera) sont aussi consommés[2].
Le Grand-verdier d'Arabie se déplace seul ou en bandes erratiques en quête de nourriture. Les groupes peuvent atteindre 30 individus mais ne se forment qu’après la saison de reproduction. Ces volées se perchent souvent en petits groupes, à la manière des moineaux, en haut des buissons[3].
Martins (1987) avait entendu des chants en octobre et en novembre 1985. Il avait vu, à plusieurs reprises, des mâles, en parade nuptiale, exécuter des descentes en plané et des vols papillonnants de type verdier avec les ailes maintenues constamment au-dessus du dos. Il avait également assisté à une parade nuptiale mettant en scène un oiseau perché à trois mètres de hauteur sur une branche d’acacia (Acacia mellifera) tout en agitant les ailes et en faisant trembler la queue face à un congénère pendant environ une minute[2].
Le nid et les œufs n’avaient jamais été décrits jusqu’à la publication des deux rapports circonstanciés de Fry (1992)[1] puis de Brown (1993)[4].
Fry (1992) rapporte la découverte du tout premier nid à Wadi Hinna, sud d’Oman. Il décrit le site de nidification comme une vallée escarpée arrosée d’un petit cours d’eau permanent à environ 50 km à l’est de Salalah. Le pied de la vallée est pourvu d’une végétation arborée luxuriante et l’oued est réputé pour ses nombreux Baobabs africains (Adansonia digitata). Quelques grands verdiers fréquentent le secteur malgré la relative rareté des euphorbes auxquels ils sont inféodés ailleurs[1]. Fry et ses collaborateurs étudièrent les grands verdiers pendant plusieurs heures les 17, 18 et 19 avril 1991. Le matin du 17 avril, un couple construisit un nid en seulement 30 visites réparties sur 2 h 30 dans la couronne d’un arbre (Delonyx elata) haut d’environ huit mètres. C’était une coupe grossière et peu profonde constituée de fins rameaux gris de D. elata de 4–6 cm de long et de 1 mm de diamètre. D’autres matériaux provenaient d’un ancien nid de Tisserin de Rüppell (Ploceus galbula) qui faisait partie d’une colonie proche. Les grands verdiers apportèrent aussi au moins sept petites formations blanches de 5 mm de long, peut-être des chatons ou des cocons qu’ils incorporèrent au nid. La construction se poursuivit le 18 avril mais peu de visites au nid furent notées le 19[1].
Brown (1993), en compagnie de Bill Simpson, découvrit un nid le 26 mars 1992 à seulement 200 m du site de 1991. Ils avaient entendu un cri inhabituel provenant d’un arbre penché et y repérèrent deux oiseaux dont l’un était manifestement en train de couver[4]. Ils prirent quelques photos mais de piètre qualité. Quelque temps après, Brown observait seul les oiseaux d’un autre site quand il rencontra M. Gallagher, Charles Hilary Fry et J.S. Ash le 17 avril 1992. Il les amena au nid découvert peu avant et, comme il semblait abandonné, Gallagher grimpa à l’arbre peu robuste pour l’enlever. Il était placé dans une fourche à trois branches d’un Anogeissus dhofarica à quatre mètres de hauteur sur un versant boisé, près d’un cours d’eau. Il fut mesuré et photographié puis déposé au muséum d’histoire naturelle d’Oman, Muscat. C’était une coupe grossière de fines brindilles avec un revêtement intérieur de très fines herbes sèches sur une assise de rameaux. Des cocons et une capsule de chrysalide étaient incorporés à la structure. Des restes de fientes au fond du nid suggéraient que des jeunes avaient bien été élevés[4].
Gallagher & Woodcock (1980) ont décrit l’habitat comme un ensemble de versants boisés d’acacias, d’euphorbes et de genévriers, de coteaux buissonneux et de zones arides situés sur des hauts plateaux[3]. Martins (1987), a mentionné des terrains rocailleux couverts de buissons à moyenne ou haute altitude (aussi bas que 150 m à Socotra) pourvus d’une végétation dominée par des euphorbes (Euphorbia sp.) et des acacias (Acacia sp.)[2].
Cette espèce peuple la péninsule Arabique.
Le nom d'espèce est dédié au collecteur du spécimen type, Arthur Blayney Percival[5].
Meinertzhagen (1954), en raison de son gros-bec et du dessin du plumage, pensait que le genre Rhynchostruthus était plus proche des fringilles himalayens qu’africains ou même européens tout en admettant la possibilité d’une parenté avec Carduelis[6]. Ripley & Bond (1966) soutenaient la thèse d’une affinité himalayenne[7]. Lees-Smith (1986), par l’étude de la morphologie et de la coloration du plumage, pensait qu’il avait évolué à partir du même stock que les carduélinés mais sans ressemblance avec un quelconque fringille africain[8]. Martins (1987) constatait aussi chez le Grand-verdier d'Arabie une ressemblance avec certaines vocalisations de type Verdier d'Europe, Chardonneret élégant ou Linotte du Yémen[2]. Selon Clement et al. (1993), il s’agit d’une espèce relique descendant des fringilles à gros-bec de l’est-asiatique mais Groth (1998), par ses analyses génétiques, a établi que Rhynchostruthus occupe un clade incluant des Serinus, certains Carduelis, les Loxia et Rhodospiza obsoleta[9]. Fry & Keith (2004) considèrent Rhynchostruthus comme proche de Carduelis en raison de similarités morphologiques au point de l’inclure même dans le genre Carduelis[10].
Rhynchostruthus percivali
Le Grand-verdier de Somalie (Rhynchostruthus percivali) est une espèce de passereaux de la famille des Fringillidae. Il était autrefois considéré comme une sous-espèce du « Grand-verdier à ailes d'or » (R. socotranus s.l.), aujourd'hui éclaté en trois espèces formant le genre Rhynchostruthus. Les deux autres espèces sont le Grand-verdier de Socotra (R. socotranus) et le Grand-verdier de Somalie (R. louisae).
Il frosone arabo (Rhynchostruthus percivali Ogilvie-Grant, 1900) è un uccello passeriforme della famiglia dei Fringillidi[2].
Il nome scientifico della specie, percivali, venne scelto in omaggio all'ornitologo Arthur Blayney Percival, molto attivo in Arabia.
Misura 15 cm di lunghezza, per un peso di 29-33 g[3].
Si tratta di uccelli dall'aspetto massiccio e robusto, muniti di grossa testa e forte becco conico, dall'aspetto vagamente simile a un frosone o a un padda.
Il piumaggio è bruno-grigiastro su testa, petto, fianchi e dorso, mentre il ventre è grigiastro ed il sottocoda è bianco: bianche sono anche le guance, mentre la faccia è nera e dello stesso colore sono le remiganti e la coda, ambedue con barre laterali gialle. Il dimorfismo sessuale è presente ma non evidentissimo, con le femmine dal nero facciale meno esteso ed in generale dalla colorazione più scialba. In ambedue i sessi, il becco è nero, gli occhi sono di colore bruno scuro e le zampe sono di colore carnicino-nerastro.
I frosoni arabi sono uccelli essenzialmente diurni e moderatamente gregari, che si muovono in gruppetti e passano la maggior parte della giornata alla ricerca di cibo e acqua, foraggiandosi specialmente al suolo.
Questo uccello ha una dieta perlopiù granivora, nutrendosi però anche di bacche, frutti e germogli e sporadicamente anche di insetti ed altri piccoli invertebrati rinvenuti casualmente mentre è alla ricerca di questi tipi di cibo: fra le specie principali delle quali il frosone arabo si nutre vi sono le euforbiacee (soprattutto E. schimperi), datteri del genere Ziziphus e ginepri[3].
Il periodo degli amori si estende fra dicembre e aprile: si tratta di uccelli monogami, che portano avanti una singola covata l'anno.
I maschi corteggiano le femmine svolazzando in maniera simile a quanto osservabile nei verdoni, cantando a squarciagola da posatoi in evidenza fra i cespugli e seguendole con le penne arruffate, tenendo la coda alzata e le ali puntate verso il basso, mettendo bene in evidenza il giallo presente su queste parti.
Il nido è a forma di coppa, e viene edificato dalla sola femmina alla biforcazione di un ramo di albero o un cespuglio, intrecciando fibre vegetali ed imbottendo l'interno con lanugine. La cova delle 3-5 uova, che dura circa due settimane, è anch'essa a carico della femmina, che viene nel frattempo nutrita dal maschio: i nidiacei vengono invece accuditi da ambedue i partner per circa tre settimane, quando sono pronti per l'involo e si rendono indipendenti.
Il frosone arabo è endemico della porzione sud-orientale della penisola araba, dove con areale disgiunto abita l'area costiera di confine fra Oman (governatorato del Dhofar) e Yemen (Hadramaut e Mahra) e l'area montuosa costiera fra lo Yemen occidentale e l'Arabia Saudita meridionale, spingendosi a nord fino a Ta'if[4].
L'habitat di questi uccelli è rappresentato dalle aree semiaride rocciose con rada copertura cespugliosa e arborea (come gli uadi), fra i 1060 e i 2800 m di quota: nella porzione occidentale del proprio areale lo si trova nella boscaglia di ginepro locale, nella porzione orientale lo si trova nelle aree boschive a dominanza di acacia, euforbia, ginepro o dell'associazione Anogeissus/Commiphora[5].
A lungo questi uccelli sono stati classificati come sottospecie del frosone di Socotra, col nome di R. socotranus percivali: attualmente si ritiene tuttavia che questi uccelli rappresentino una specie a sé stante[2][6].
Sebbene la popolazione occidentale di questi uccelli venga considerata da alcuni una sottospecie a sé stante col nome di R. p. yemenensis[6], la specie è considerata monotipica[2].
Il frosone arabo (Rhynchostruthus percivali Ogilvie-Grant, 1900) è un uccello passeriforme della famiglia dei Fringillidi.
De Arabische goudvleugelvink (Rhynchostruthus percivali) is een zangvogel uit de familie Fringillidae (vinkachtigen).
Deze soort komt voor in de bergen van het zuidwestelijk Arabisch Schiereiland.
De Arabische goudvleugelvink (Rhynchostruthus percivali) is een zangvogel uit de familie Fringillidae (vinkachtigen).
Arabisk guldvingefink[2] (Rhynchostruthus percivali) är en kraftig och fåtalig fink som enbart förekommer i sydvästra hörnet på Arabiska halvön.[3]
Arabisk guldvingefink är en medelstor (15 centimeter lång), kraftig och rätt kortstjärtad fink med stort huvud och kraftig näbb.[4] Adulta hanar är generelt gråbruna med svart näbb, vita kinder, mörk ögonmask och lysande gula fläckar på vingar och stjärt.[1] Honan har ett likartat utseende men är dovare i färgerna, medan ungfåglarna är streckade och saknar de vuxna fåglarnas huvudteckning.[1]
Sången är en svamlande ömsom musikalisk, ömsom disharmonisk skrällande ramsa.[4]
Fågeln förekommer enbart på den sydvästra delen av Arabiska halvön,[3] i sydvästra Saudiarabien, sydvästra Oman och västra Jemen.[5] Mellan Aden och al-Mukalla har inga fynd gjorts sedan 1950, vilket tolkas som att den är väldigt sällsynt eller utgången i det området.[6]
Fågeln behandlas den som en underart till R. socotranus.[7] Guldvingefinkarna i Rhynchostruthus är nära släkt med ökenfink (Rhodospiza obsoleta) och grönfinkarna i Chloris.[8] Arten behandlas som monotypisk, det vill säga att den inte delas in i några underarter.
Fågeln återfinns dels i Jemen i högbelägen klippig busktäckt terräng med inslag av enar, akacia, törel och Anogeissus/Compiphora-skogar, dels i Oman i branta dalar och frodiga sluttningar mot havet med baobab, Comiphora habessinica och törel.[9] Den lever huvudsakligen av frukt och frön.[9]
Arabisk guldvingefink är generellt fåtalig och svårt att finna. Världspopulationen uppskattas till endast 3000 par, varav 500 par i Saudiarabien, 500 i Oman och 2000 i Jemen. Den tros också minska i antal, möjligen på grund av habitatförstörelse. Internationella naturvårdsuionen IUCN kategoriserar därför arten som nära hotad.[1].
Fågelns vetenskapliga artnamn hedrar Arthur Blayney Percival (1875-1941), brittisk ornitolog verksam i Arabien och södra Afrika.[10]
Arabisk guldvingefink (Rhynchostruthus percivali) är en kraftig och fåtalig fink som enbart förekommer i sydvästra hörnet på Arabiska halvön.