dcsimg

Status in Egypt ( 英語 )

由Bibliotheca Alexandrina LifeDesk提供

Winter visitor?

許可
cc-by-nc-sa-3.0
版權
Bibliotheca Alexandrina
作者
BA Cultnat
提供者
Bibliotheca Alexandrina

Pterocles alchata ( 阿斯圖里亞斯語 )

由wikipedia AST提供

Pterocles alchata[2] ye una especie d'ave pterocliforme de la familia Pteroclidae mesma del sur d'Eurasia y el norte d'África. Ye una ave afecha a terrenales semidesérticos y esteparios.

Descripción

La ganga ibérica ye una ave con aspeutu de palombu gordosu que mide ente 31 y 39 cm de llargu. El coloríu del so plumaxe polo xeneral ye crípticu, y nél entemécense motudos y llistaos de colores verde oliva, pardos, anaranxaos, mariellos, grises y negros nes partes cimeres. El plumaxe de la mayor parte de les sos partes inferiores, incluyíes les sos carauterístiques pates, ye blancu.[3]

 src=
Ilustración d'una pareya de Pterocles alchata caudacutus (machu delantre y fema detrás).

Presenta dimorfismu sexual y el plumaxe del machu varia a lo llargo del añu. Na dómina de cría'l machu tien el pileu, la mayor parte del pescuezu, el llombu y les coberteras de la parte inferior de les nales de color verdosu ocráceo con motudu mariellu claro. Les sos mexelles son marielles y tienen una llista negra que s'estiende dende'l güeyu hasta la nuca y un llurdiu negru nel gargüelu, darréu sol picu. Presenta una amplia banda de color castañu anaranxáu en forma de media lluna cubriendo'l so pechu y que ta enmarcada per llinies negres percima y per debaxo. Los sos güeyos son pardos y el so pido abuxáu. Les coberteras esteriores de les sos nales son castañes con cantos negros y blancos y los sos primaries son negres con cantos claros, lo qu'en vuelu apurre a la parte inferior de les sos nales un marcu escuru. El so obispillo y cola presenten un llistáu negru y ocre, y presenta unes plumes centrales de la cola allargaes de color gris escuru que sobresalen del restu. Fora de la dómina de cría toles sos partes cimeros, incluyíos el pileu y les mexelles adquieren el llistáu negru y ocre, y sume del so gargüelu el llurdiu negru que ve vuelvi ablancazada.[3]

La fema polo xeneral paezse al machu con plumaxe d'iviernu anque de tonos más apagaos. Les sos mexelles y pescuezu son amarellentaos y escarez del tonu verdosu del machu. El so gargüelu ye blanca y presenta una llista postocular negra, y una llista negra adicional na parte inferior del so pescuezu qu'enmarca superiormente una banda amarellentada xuntu cola llista negra que tamién tienen los machos na parte cimera del pechu. El so llombu y nales son abuxaes y llistaes en negru. El so obispillo y cola tienen una coloración similar a los machos anque con llistes negres más fines y les plumes centrales de la so cola son más curties.[3]

En vuelu les gangues ibériques son fácilmente identificables pol blancu del so banduyu y coberteras inferiores de les sos nales, y les llargues plumes centrales de la so cola. Polo xeneral son aves silencioses cuando tán nel suelu pero cuando vuelen comuníquense emintiendo los sos carauterísticos soníos graves de tipu kata-kata, y los nasales "ga-ga-ga" y unos más agudos gang gang,[3] a los que debe'l so nome común n'español.

Taxonomía y etimoloxía

 src=
Les gangues viven n'llanures semiáridas.

Los pterocliformes son aves afeches a los terrenes grebos, de cabeces asemeyaes a los palombos, pero con cuerpos más robustos y gordosos. La so taxonomía foi revesosa. Primeramente fueron clasificaos dientro de galliformes, pero les sos semeyances deber a la converxencia adaptativa a los medios terrestres. Darréu fueron incluyíos en columbiformes, pero na actualidá considérense una familia separada.

La ganga ibérica describióse científicamente por Carlos Linneo en 1766,[4] col nome de Tetrao alchata.[5] En 1815 foi treslladada como especie tipo al xéneru Pterocles, creáu por Coenraad Jacob Temminck. Reconócense dos subespecies:[6]

  • Pterocles alchata alchata - ocupa la península ibérica y el sur de Francia.
  • Pterocles alchata caudacutus - estender pol norte d'África y Asia sudoccidental, dende'l noroeste del Sahara al noroeste de la India.

La etimoloxía del nome del so xéneru Pterocles provién del términu griegu pteron que significa «nala», y la terminación -klēs «notable por». Sicasí'l so nome específicu ye la llatinización de les pallabres árabes al kattar, que tienen como significáu «la ganga».[7]

Distribución y hábitat

 src=
Grupu de gangues alimentándose nos cultivos.

La ganga ibérica cría principalmente nel norte d'África, Oriente mediu y el sur d'Asia central, llegando hasta Paquistán. N'Europa solu nidifican na península ibérica y na rexón de La Crau, nel sur de Francia. Les poblaciones orientales, especialmente les de Kazakstán migren a Paquistán y al noroeste de la India pel hibiernu.[8] Y les poblaciones d'Oriente mediu migren hasta Arabia Saudita.

Les gangues ibériques suelen habitar n'estepes semiáridas, en planicies cascayoses ensin árboles, los cantos del desiertu, y dacuando en marismas reseques. Pel hibiernu pueden visitar los campos de cultivu o los barbechos, anque prefieren los suelos arenosos y ye menos dependiente de qu'haya cubrir vexetal que la ganga ortega (Pterocles orientalis) de distribución similar. Nun s'atopen n'altitúes cimeres a los 1000 metros.[3]

 src=
Nial de ganga.

Comportamientu

Les gangues ibériques suelen alimentase en grupos y concéntrase en grandes cantidaes alredor de los bebederos, a los que vuela a l'amanecida. Mientres el día esvalixar en busca de granes, que componen la principal parte de la so dieta, amás de los biltos y fueyes verdes. Prefieren les granes de les lleguminoses, pero tamién peracaben granes de yerba gabitero (Polygonum), alforfones (Fagopyrum), Salicornia, Artemisia, Alhagi), jarillas (Helianthemum) y gamones (Asphodelus). Nos campos de cultivu peracaben ceberes y les granes de les colleches de lleguminoses. Tamién peracaben de xemes en cuando escarabayos y otros pequeños invertebraos, y amás inxeren gravilla p'ayudar a esmagayar l'alimentu.[3]

Reproducción

Les gangues ibériques añeren al descubiertu en pequeñes depresiones del terrén. Suelen poner dos o tres güevos n'intervalos de dos díes. Los güevos son de color antedado con llixos pardos o abuxaes. Dambos miembros de la pareya encargar de la xera de la incubación, que dura ente 19 y 21 díes. El machu empieza la so vez d'incubación aprosimao una hora enantes de la puesta de sol y la fema toma'l relevu dempués de qu'abebentara pela mañana. Los pitucos son nidífugos y dexen el nial al poco de la eclosión. Los dos proxenitores curien de los pitucos pero solo'l machu encargar de trae-yos agua, papando unes plumes especializaes del so pechu na bebezón y volando rápido hasta onde tán les sos críes.[3] Los pitucos pueden alimentase por sigo mesmos a la selmana d'edá y consiguen volar a los cuatro selmanes. Siguen dependiendo de los sos padres hasta los dos meses y adquieren el plumaxe adultu a los cuatro meses. De normal solo críen una niarada por temporada, pero si pierden la primera puesta pueden realizar una segunda.[3]

Referencies

  1. BirdLife International. «Pterocles alchata» (inglés). Llista Roxa d'especies amenazaes de la UICN 2014.3.
  2. Bernis, F; De Juana, E; Del Hoyo, J; Fernández-Cruz, M; Ferrer, X; Sáez-Royuela, R; Sargatal, J. «Nombres en castellano de las aves del mundo recomendados por la Sociedad Española de Ornitología (Cuarta parte: Pterocliformes, Columbiformes, Psittaciformes y Cuculiformes)». Ardeola. Handbook of the Birds of the World (Madrid: SEO/BirdLife) 45 (1): pp. 87-96. ISSN 0570-7358. http://www.seo.org/wp-content/uploads/tmp/docs/vol_45_4_cuarto1.pdf. Consultáu el 7 d'abril de 2015.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 Madge, Steve (2002). Pheasants, Partridges and Grouse: A Guide to the Pheasants, Partridges, Quails, Grouse, Guineafowl, Buttonquails and Sandgrouse of the World. A & C Black, 445–446.
  4. Alan P. Peterson, Clasificación de Pteroclidiformes en Zoonomen.
  5. Ficha de la especie en AVIS-IBIS. Birds of Indian Subcontinent
  6. Frank Gill y David Donsker. Coursers, noddies, gulls, terns, auks & sandgrouse. IOC World Bird List versión 5.1.
  7. James A. Jobling. Helm Dictionary of Scientific Bird Names. Bloomsbury Publishing p.40 y 322 ISBN 1408125013
  8. Gooders, John (ed) (1979). Birds of Heath and Woodland: Pin-tailed Sandgrouse. Londres: Orbis Publishing.

Enllaces esternos

Protonotaria-citrea-002 edit.jpg Esta páxina forma parte del wikiproyeutu Aves, un esfuerciu collaborativu col fin d'ameyorar y organizar tolos conteníos rellacionaos con esti tema. Visita la páxina d'alderique del proyeutu pa collaborar y facer entrugues o suxerencies.
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia authors and editors
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia AST

Pterocles alchata: Brief Summary ( 阿斯圖里亞斯語 )

由wikipedia AST提供
Pterocles alchata

Pterocles alchata ye una especie d'ave pterocliforme de la familia Pteroclidae mesma del sur d'Eurasia y el norte d'África. Ye una ave afecha a terrenales semidesérticos y esteparios.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia authors and editors
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia AST

Qılquyruq bağrıqara ( 亞塞拜然語 )

由wikipedia AZ提供
 src=
Pterocles alchata

Qılquyruq bağrıqara (lat. Pterocles alchata) - bağrıqara cinsinə aid heyvan növü.

Mənbə

Bird template.svg Quş ilə əlaqədar bu məqalə qaralama halındadır. Məqaləni redaktə edərək Vikipediyanı zənginləşdirin.


許可
cc-by-sa-3.0
版權
Vikipediya müəllifləri və redaktorları
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia AZ

Qılquyruq bağrıqara: Brief Summary ( 亞塞拜然語 )

由wikipedia AZ提供
 src= Pterocles alchata

Qılquyruq bağrıqara (lat. Pterocles alchata) - bağrıqara cinsinə aid heyvan növü.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Vikipediya müəllifləri və redaktorları
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia AZ

Ganga kata ( 布列塔尼語 )

由wikipedia BR提供
 src=
Vioù

Ar ganga kata[1] pe ganga kof gwenn[2] a zo un evn, Pterocles alchata an anv skiantel anezhañ.

Doareoù pennañ

Boued

Annez hag isspesadoù

Daou isspesad zo dezhañ[3] :

Rummatadur

Diouzh an evnoniourien e vez renket ar ganga kata en urzhiad Ciconiiformes pe Pteroclidiformes.

Liammoù diavaez

Notennoù ha daveennoù

  1. Studiet gant TermOfis Ofis Publik ar Brezhoneg.
  2. Hor Yezh niv. 203-204, p. 28, Gwengolo-Kerzu 1995.
  3. Pterocles alchata war al lec'hienn Avibase.
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia authors and editors
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia BR

Ganga kata: Brief Summary ( 布列塔尼語 )

由wikipedia BR提供
 src= Vioù

Ar ganga kata pe ganga kof gwenn a zo un evn, Pterocles alchata an anv skiantel anezhañ.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia authors and editors
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia BR

Ganga eurasiàtica ( 加泰隆語 )

由wikipedia CA提供
 src= Per a altres significats, vegeu «Ganga eurasiàtica (desambiguació)».

La ganga o perdiu de garriga[1] o perdiu d'Anglaterra (Pterocles alchata) és un ocell de l'ordre dels pteroclidiformes.

Morfologia

  • Fa 31 cm de llargària total i 54-65 cm d'envergadura alar.
  • Pesa 200-280 g.
  • Té les plomes centrals de la cua molt llargues.
  • El ventre de color blanc.
  • Les ales són blanques amb la punta negra.
  • El mascle té el dors d'un to groc verdós i el pit rogenc ribetejat amb dues fines franges negres.
  • La femella és de color més groguenc i amb dues o tres bandes negres al pit.

Subespècies

Reproducció

 src=
Ou

Estableix el nial en una depressió del sòl, en zones pedregoses i semidesèrtiques que tinguin conreus de cereals sense gaire vegetació a la vora. A l'abril-juny pon 2-3 ous que els pares coven al llarg de 4 setmanes.

Alimentació

Menja grans, herbes i plantes silvestres.

Distribució geogràfica

Viu al nord d'Àfrica, a l'Orient Pròxim i a la meitat meridional de la península Ibèrica.

Als Països Catalans només se'n troben a la Depressió de l'Ebre i a la Franja de Ponent més propera, mentre que al País Valencià i a la Catalunya Nord va desaparèixer al llarg del segle XX.[3]

Pertany a la categoria d'ocells estèpics.

Costums

  • És sedentària i migradora. A l'hivern és marcadament gregària, i no ho és tant quan nidifica.
  • Cada dia s'ha desplaçar als abeuradors per compensar la seua dieta tan escassa en aigua. Ja que els pollets no poden anar-hi, són els pares qui s'amaren les plomes del pit i de la panxa perquè, un cop retornen al niu, els petits xuclin l'aigua.[4]

Conservació

Aquesta au, juntament amb la xurra, es troba en disminució a causa de la transformació progressiva de les àrees naturals de secà en àrees de regadiu (a primers dels anys vuitanta del segle XX, encara se'n trobaven en amplis sectors del Segrià, les Garrigues i la Noguera).[5] Al Principat de Catalunya es calcula que n'hi queden entre 50 i 60 parelles mentre que la població europea oscil·la entre 10.000 i 21.0000 parelles (5-24% de la població mundial).[6]

Referències

  1. Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italiá, per una societat de Catalans. Joseph Torner, 1839, p.445.
  2. Tucker, G.M., i Heath, M.F.: Birds in Europe. Their Conservation Status. Any 1994. BirdLife International. Cambridge, Regne Unit.
  3. Ferrer, X., Martínez-Vilalta, A. & Muntaner, J.: "Ocells" a Història natural dels Països Catalans. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1986.
  4. Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, plana 61. ISBN 84-315-0434-X.
  5. La ganga i la xurra a Catalunya.
  6. La ganga al Principat de Catalunya. (català)

Bibliografia

Enllaços externs

En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons Modifica l'enllaç a Wikidata
Viquiespècies
Viquiespècies


許可
cc-by-sa-3.0
版權
Autors i editors de Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia CA

Ganga eurasiàtica: Brief Summary ( 加泰隆語 )

由wikipedia CA提供

La ganga o perdiu de garriga o perdiu d'Anglaterra (Pterocles alchata) és un ocell de l'ordre dels pteroclidiformes.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Autors i editors de Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia CA

Iâr diffeithwch gynffonfain ( 威爾斯語 )

由wikipedia CY提供

Aderyn a rhywogaeth o adar yw Iâr diffeithwch gynffonfain (sy'n enw benywaidd; enw lluosog: ieir diffeithwch cynffonfain) a adnabyddir hefyd gyda'i enw gwyddonol Pterocles alchata; yr enw Saesneg arno yw Pintailed sandgrouse. Mae'n perthyn i deulu'r Ieir y Diffeithwch (Lladin: Pteroclididae) sydd yn urdd y Columbiformes.[1]

Talfyrir yr enw Lladin yn aml yn P. alchata, sef enw'r rhywogaeth.[2]

Teulu

Mae'r iâr diffeithwch gynffonfain yn perthyn i deulu'r Ieir y Diffeithwch (Lladin: Pteroclididae). Dyma rai o aelodau eraill y teulu:

Rhestr Wicidata:

rhywogaeth enw tacson delwedd Iâr diffeithwch Syrrhaptes paradoxus Iâr diffeithwch Burchell Pterocles burchelli
Pterocles burchelli 1.jpg
Iâr diffeithwch dorddu Pterocles orientalis
Pterocles orientalis in flight.jpg
Iâr diffeithwch dorwen Pterocles decoratus
Pterocles decoratus -Serengeti National Park, Tanzania -pair-8.jpg
Iâr diffeithwch ddwyres Pterocles bicinctus
2012-double-banded-sandgrouse.jpg
Iâr diffeithwch frech Pterocles senegallus
Pterocles senegallus 1921.jpg
Iâr diffeithwch goronog Pterocles coronatus
Pterocles coronatus 1921.jpg
Iâr diffeithwch India Pterocles indicus
Pterocles indicus 1921.jpg
Iâr diffeithwch Lichtenstein Pterocles lichtensteinii
Lichtenstein's sandgrouse cropped.jpg
Iâr diffeithwch Madagasgar Pterocles personatus
Pterocles-personatus.jpg
Iâr diffeithwch Namaqua Pterocles namaqua
2012-namaqua-sandgrouse-male.jpg
Iâr diffeithwch resog Pterocles quadricinctus
Pterocles quadricinctusEYP19A.jpg
Iâr diffeithwch Tibet Syrrhaptes tibetanus
Syrrhaptes tibetanus.jpg
Iâr diffeithwch winau Pterocles exustus
Pterocles exustus.jpg
Iâr diffeithwch yddf-felen Pterocles gutturalis
2009-Yellow-throated-sandgrouse.jpg
Diwedd y rhestr a gynhyrchwyd yn otomatig o Wicidata.

Gweler hefyd

Cyfeiriadau

  1. Gwefan Cymdeithas Edward Llwyd; adalwyd 30 Medi 2016.
  2. Gwefan Avibase; adalwyd 3 Hydref 2016.
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Awduron a golygyddion Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia CY

Iâr diffeithwch gynffonfain: Brief Summary ( 威爾斯語 )

由wikipedia CY提供

Aderyn a rhywogaeth o adar yw Iâr diffeithwch gynffonfain (sy'n enw benywaidd; enw lluosog: ieir diffeithwch cynffonfain) a adnabyddir hefyd gyda'i enw gwyddonol Pterocles alchata; yr enw Saesneg arno yw Pintailed sandgrouse. Mae'n perthyn i deulu'r Ieir y Diffeithwch (Lladin: Pteroclididae) sydd yn urdd y Columbiformes.

Talfyrir yr enw Lladin yn aml yn P. alchata, sef enw'r rhywogaeth.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Awduron a golygyddion Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia CY

Spießflughuhn ( 德語 )

由wikipedia DE提供

Das Spießflughuhn (Pterocles alchata) ist eine kontrastreich gefärbte Art aus der Familie der Flughühner und gehört neben dem Sandflughuhn und dem noch bis zu Beginn des 20. Jahrhunderts invasionsartig einfliegenden Steppenflughuhn zu den Arten dieser Familie, die auch in Europa vorkommen.

Merkmale

Das Spießflughuhn wird ca. 37 cm lang und erreicht eine Flügelspannweite bis zu 65 cm. Anders als andere Vertreter dieser Familie haben die Männchen und die Weibchen ein vom Brutkleid deutlich zu unterscheidendes Schlichtkleid.

Beim Männchen im Brutkleid sind der Augenstreif, das Kinn und die Kehle schwarz. Der Kopf ist ockerfarben. Ein breites rotbraunes Brustband ist schwarz gefärbt. Der Bauch ist weiß und die mittleren der 16 Schwanzfedern sind spießartig verlängert. Auf dem Rücken sowie den Flügeldecken befinden sich auffällig olivgelbliche Tropenflecken. Im Schlichtkleid zeigen sie diese tropfenförmigen Flecken auch auf dem Scheitel, dem Hinterkopf und der Stirn. Die Kehle ist ganz oder teilweise weiß. Die übrige Gefiederfärbung entspricht dem Brutkleid.

Die Weibchen sind im Brutkleid etwas blasser als die Männchen. Ihre Kehle ist weiß und sie haben ein zusätzliches schwarzes Halsband. Sie weisen auf der Körperoberseite eine schwarze und perlgraue Querbänderung auf. Im Ruhekleid fehlt die Querbänderung.

Lebensraum und Verbreitung

Die Spießflughühner kommen in Halbwüsten und Trockensteppen vor. Diese sind besonders geeignet, wenn sie sandige Landstriche oder Dünen beinhalten. Der Lebensraum der Tiere nimmt jedoch beständig ab. Zum Überwintern fliegt diese Art zum Nordrand der Sahara.

Fortpflanzung

 src=
Ei des Spießflughuhnes
 src=
Küken

Die Vögel brüten von der ersten Maihälfte bis in den Juli hinein. Das Gelege, das meist aus drei, selten auch aus zwei Eiern besteht, wird ohne eine Unterlage in den Schatten eines Busches gelegt. Das Männchen brütet die Nacht durch und am späten Morgen/frühen Nachmittag übernimmt dann das Weibchen. Oft finden sich die Tiere zur Brutzeit zu lockeren Kolonien zusammen. Die Jungtiere sehen zu Anfang aus wie die Küken der Regenpfeifer. Sie besorgen ihre Nahrung von Anfang an selbst, werden aber noch mit Trinkwasser von den Altvögeln versorgt. Nach drei bis vier Wochen werden die Jungen flügge.

Nahrung

Die Nahrung besteht hauptsächlich aus Körnern, die am Boden gefunden werden. Da ihre Nahrung sehr trocken ist, benötigen sie viel Wasser und fliegen daher mehrmals täglich zu ihrer Tränke, welche bis zu 50 km vom Brutplatz entfernt liegen kann. Sie tauchen ihre Federn in das Wasser ein und fliegen wieder zurück. Dort ziehen sich die Jungvögel die nassen Federn durch den Schnabel.

Trivia

Der Asteroid des inneren Hauptgürtels (8596) Alchata ist nach dem Spießflughuhn benannt (wissenschaftlicher Name: Pterocles alchata) lautet. Zum Zeitpunkt der Benennung des Asteroiden am 2. Februar 1999 befand sich das Spießflughuhn auf der europäischen Roten Liste gefährdeter Arten.[1]

Literatur

Einzelnachweise

  1. Lutz D. Schmadel: Dictionary of Minor Planet Names. Springer, Heidelberg 2012, 6. Auflage, Seite 645 (englisch)
 title=
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Autoren und Herausgeber von Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia DE

Spießflughuhn: Brief Summary ( 德語 )

由wikipedia DE提供

Das Spießflughuhn (Pterocles alchata) ist eine kontrastreich gefärbte Art aus der Familie der Flughühner und gehört neben dem Sandflughuhn und dem noch bis zu Beginn des 20. Jahrhunderts invasionsartig einfliegenden Steppenflughuhn zu den Arten dieser Familie, die auch in Europa vorkommen.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Autoren und Herausgeber von Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia DE

Ак төштүү карабоор ( 吉爾吉斯語 )

由wikipedia emerging languages提供
Pin-tailed sandgrouse (Pterocles alchata).jpg

Ак төштүү карабоор (Pterocles alchata), (Linnaeus, 1758):

Жалпы жана өлкөдө таралышы

Түштүк Европа, Кичи, Алдынкы жана Орто Азия. Кыргызстандын территориясында Нарын областында жана Атбашы дарыясынын жайылмасында учуп өтүү мезгилинде гана кездешет .

Жашаган аймактары

Башка кара боорлорго караганда кумдуу жерлер менен көбүрөөк байланышкан. Көпчүлүк учурда чополуу жана шор жерлер менен кезектешип турган дөңдүү кумдарда жашайт. Сууга жакын жерлерде уялайт

Саны

Так маалымат жок, бирок бардык жерде аз санда. ==Жашоо тиричилиги (жашоо циклдары)==Жазда марттын аягында апрелдин башында кездешет. Колония болуп уялайт, уясын кумдуу дөңдүн жантаймасында же чополуу жерлерде, көбүнчө өсүмдүктөрдүн көлөкөсүндө салышат. Бир басканга 2-3 жумуртка тууйт. Ата-эне экөө тең 21-23 күн басышат. Балапандары чоңойгондо үйбүлөлөр чогулуп көчүшөт

Чектөөчү факторлор

Изилденген эмес.

Көбөйтүү (колдо багуу)

Маалымат жок.

Уюштурулган коргоо аракеттери

Атайын коргоо иш-аракеттери иштелип чыккан эмес.

Коргоо үчүн зарыл аракеттер

Түрдү коргоону пропагандалоо.

Статусу

VI категория, Near Threatened, NT: R Аз сандуу түр, аз изилденген. P.a.caudatus ( S.G. Gmelin, 1774) түрчөсү кездешүүдө.

Колдонулган адабияттар

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia жазуучу жана редактор
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia emerging languages

Pin-tailed sandgrouse ( 英語 )

由wikipedia EN提供

The pin-tailed sandgrouse (Pterocles alchata) is a medium large bird in the sandgrouse family. It has a small, pigeon like head and neck and a sturdy, compact body. It has long pointed wings, which are white underneath, a long tail and a fast direct flight. Flocks fly to watering holes at dawn. The call is a loud kattar-kattar. This gregarious species breeds on dry open treeless plains and similar habitats. Its nest is a ground scrape into which two or three cream-coloured eggs with cryptic markings are laid. Both sexes incubate the eggs.

The pin-tailed sandgrouse is about 35 centimetres (14 in) long. Its head and upperparts are yellowish-green. The underparts are white with a chestnut breast band separating the belly from the green neck. Sexes are somewhat similar, but the female is better camouflaged and has a shorter tail than the male. There are two subspecies; P. a. alchata breeds in southern Europe and P. a. caudacutus breeds in northwestern Africa, the Middle East and southeastern Asia. It is a partial migrant, with some Asian birds moving to the Middle East and northern Pakistan in winter. Males of the eastern race have duller underparts than the European birds, and the females have white, rather than yellow, wing coverts.

Taxonomy

There are two subspecies. The nominate race, P. a. alchata, breeds in Iberia and southern France, and the eastern form P. a. caudacutus (Gmelin, 1774) is found in northwest Africa, and from southeast Turkey east to Kazakhstan.[2]

The species name alchata is thought to be derived from the Arabic name al-gata القطا which is derived from the call of the bird.[3]

Description

The pin-tailed sandgrouse is a robust, medium-sized bird about 31 to 39 centimetres (12 to 15 in) in length. The general colouring is cryptic, a blend of barred and flecked olive green, brown, buff, yellow, grey and black. The underparts and the feathered legs are dull white.[4]

Pin-tailed sandgrouse

The sexes are different and the male's plumage varies with the time of year. In the breeding season, the male has the crown, most of the neck, the back and under-wing coverts a yellowish-green colour with dull yellow spots in the shoulder region. The cheeks are also yellow with a narrow black line extending from the beak, through the eye to the nape of the neck. The irises are brown and the beak is slatey grey. There is a black patch on the throat immediately below the beak and below this, there is a broad, reddish-brown band round the breast, bordered by a thin black stripe above and below the band. The outer wing coverts are chestnut edged with black and white and the primaries are black with pale edges which gives both the leading and trailing edges of the wing the appearance of a black rim in flight. The rump and the tail are distinctly barred in black and brownish-yellow and the streamers on the central tail feathers are slate-grey. Outside the breeding season, all the upper parts, including the crown and cheeks, are barred in black and brownish-yellow and the throat loses its black patch, becoming whitish.[4]

The female is generally similar to the male but the colours are duller. The cheeks and neck are golden-buff and lack the greenish tinge of the male. There is a black stripe running through the eye. The chin is white and there is an additional yellow-buff band across the breast with a broad black stripe above, another thinner one about a third of the way down and a further narrow black stripe at the base. The back and wings are grey, barred with black. The rump and the tail (which has shorter central feathers than the male) are similar in colouration to the male but have finer black barrings.[4]

In flight, the pin-tailed sandgrouse can be identified by its bright, white underparts and under-wing coverts, and the long feathers in the centre part of its tail. It is usually silent when on the ground but in the air communicates with other birds with a frequently uttered, loud "kattar-kattar", a nasal "ga-ga-ga" and a low-pitched "gang gang".[4]

Distribution and habitat

The pin-tailed sandgrouse breeds in North Africa and the Middle East, Turkey, Iran, Iraq and Kazakhstan. In Europe it breeds in Spain, Portugal and the southern part of France. Eastern populations, particularly those from Kazakhstan, migrate to Pakistan and parts of northern India in winter.[5]

The pin-tailed sandgrouse inhabits open areas of stony land, semi arid areas at the edge of deserts, treeless plains and occasionally dried-out mud flats. In winter it may visit ploughed or fallow land but prefers sandy soils and is much less reliant on vegetation cover than the black-bellied sandgrouse (Pterocles orientalis) which has a similar range. It does not occur at elevations above about 1,000 metres (3,300 ft).[4]

Behaviour

The pin-tailed sandgrouse often feeds in groups and gathers regularly in large numbers at waterholes, to which the birds fly soon after dawn. During the day they disperse to forage for seeds, which are the main part of their diet, and also eat buds, green shoots and leaves. They favour leguminous seeds and also eat seeds of knotweed (Polygonum), buckwheat (Fagopyrum), Salicornia, Artemisia, camelthorn (Alhagi), rock rose (Helianthemum) and asphodel (Asphodelus). In cultivated areas they take grain and the seeds of leguminous crops. Beetles and other small invertebrates are sometimes eaten and grit is consumed to help grind up the contents of the crop.[4]

Breeding

Egg

The pin-tailed sandgrouse nests in a slight depression on the ground in the open. Two or three eggs are laid at intervals of two days, creamy-brown spotted with darker brown, reddish-brown and grey. Both parents share the task of incubation which lasts from nineteen to twenty five days. The male starts his shift about an hour before sunset and the female takes over after she has been to the waterhole in the morning. The young are precocial and leave the nest soon after they have hatched. Both parents care for them but only the male is involved in bringing them water, absorbed by the feathers on his breast.[4] The chicks are able to feed themselves by the age of a week and can fly by the time they are four weeks old. They are dependent on their parents for two months and attain their adult plumage at about four months. There is normally a single brood each year but if the eggs are destroyed or removed, more eggs may be laid.[4]

Status

The pin-tailed sandgrouse is rated as being of "Least Concern" by BirdLife International. This is because it has a large range and the population, estimated to be somewhere between 130,000 and 1,500,000 individuals, is believed to be stable.[6] The range may be expanding in south eastern Turkey, possibly as a result of changes in climate. However, the populations in parts of Europe are decreasing due to changes in agricultural production. The bird remains common in Spain but in the only remaining locality in southern France where it is found, at La Crau, only about 170 pairs remained in 2002, while there were fewer than 100 pairs of birds breeding in Portugal in the same year.[4]

References

Wikimedia Commons has media related to Pterocles alchata.
  1. ^ BirdLife International (2019). "Pterocles alchata". IUCN Red List of Threatened Species. 2019: e.T22692983A155616576. doi:10.2305/IUCN.UK.2018-2.RLTS.T22692983A155616576.en. Retrieved 12 November 2021.|date= / |doi= mismatch
  2. ^ Lepage, Dennis. "Pin-tailed Sandgrouse (Pterocles alchata) (Linnaeus, 1766)". Avibase. Retrieved 2013-07-29.
  3. ^ Charmantier, Isabelle; Birkhead, T. R. (2008). "Willughby's angel: The pintailed sandgrouse (Pterocles alchata)". Journal of Ornithology. 149 (3): 469–472. doi:10.1007/s10336-008-0298-6. S2CID 43629840.
  4. ^ a b c d e f g h i Madge, Steve; McGowan, Philip J. K.; Kirwan, Guy M. (2002). Pheasants, Partridges and Grouse: A Guide to the Pheasants, Partridges, Quails, Grouse, Guineafowl, Buttonquails and Sandgrouse of the World. A & C Black. pp. 445–446. ISBN 9780713639667.
  5. ^ Gooders, John, ed. (1979). Birds of Heath and Woodland: Pin-tailed Sandgrouse. London: Orbis Publishing. p. 7. ISBN 0856133809.
  6. ^ Butchart, S.; Ekstrom, J. (2013). "Species factsheet: Pterocles alchata". BirdLife International. Retrieved 2013-07-28.
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia authors and editors
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia EN

Pin-tailed sandgrouse: Brief Summary ( 英語 )

由wikipedia EN提供

The pin-tailed sandgrouse (Pterocles alchata) is a medium large bird in the sandgrouse family. It has a small, pigeon like head and neck and a sturdy, compact body. It has long pointed wings, which are white underneath, a long tail and a fast direct flight. Flocks fly to watering holes at dawn. The call is a loud kattar-kattar. This gregarious species breeds on dry open treeless plains and similar habitats. Its nest is a ground scrape into which two or three cream-coloured eggs with cryptic markings are laid. Both sexes incubate the eggs.

The pin-tailed sandgrouse is about 35 centimetres (14 in) long. Its head and upperparts are yellowish-green. The underparts are white with a chestnut breast band separating the belly from the green neck. Sexes are somewhat similar, but the female is better camouflaged and has a shorter tail than the male. There are two subspecies; P. a. alchata breeds in southern Europe and P. a. caudacutus breeds in northwestern Africa, the Middle East and southeastern Asia. It is a partial migrant, with some Asian birds moving to the Middle East and northern Pakistan in winter. Males of the eastern race have duller underparts than the European birds, and the females have white, rather than yellow, wing coverts.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia authors and editors
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia EN

Blankventra stepkoko ( 世界語 )

由wikipedia EO提供

La Blankventra stepkoko (Pterocles alchata) estas mezgranda birdo de la familio de pterokledoj. Temas pri malfacile videbla birdo, ĉar spite siajn kolorojn povas kamufliĝi tre bone.

Disvastiĝo kaj rasoj

La nomiga raso reproduktiĝas en la Iberio kaj suda Francio ĉe Crau, kaj la orienta formo P. a. caudacutus (Gmelin, 1774) troviĝas en nordokcidenta Afriko, kaj el sudorienta Turkio oriente ĝis Kazaĥio. Ĝi estas parte migranta, ĉar kelkaj birdoj translokiĝas el Azio al Mezoriento kaj al norda Barato vintre.

Aspekto

La Blankventra stepkoko estas 31–39 cm longa kun enverguro de 54–65 cm kaj pezo de 200-280 g. La kapo kaj supraj partoj estas grizflavecaj. La subaj partoj estas blankaj kun helbruna brustobendo (videbla eĉ dumfluge) separanta la blanka ventro el la flavverdeca kolo. La bekoj estas blugrizaj. Ambaŭ seksoj estas tre similaj, sed ekzistas diferencigaj detaloj kaj la ino havas pli mallongan voston ol la masklo. Ambaŭ seksoj havas bluajn okulringojn kaj nigrajn striojn traokulajn, sed krome la masklo havas tre nigran gorĝon (markita de ruĝecaj nuancoj) dum inoj havas tie helajn makulojn. Maskloj havas grizajn kronon kaj nukon, dum inoj havas ilin pli malhelajn kaj tre markite punktitajn. Maskloj havas tre koloran helbrunan brustobendon kiu estas limigita per du nigraj strioj, dum ĉe la inoj estas limigita supre per dua bendo pli hela, kies supra strio estas pli larĝa ol la aliaj. En dorso la masklo montras tri tre diferencajn partojn: supre flavverdajn skvamojn, antaŭe mallarĝajn striojn brunajn kaj nigrajn kaj malantaŭe kvar brunaj larĝaj strioj limigitaj de mallarĝaj nigraj strioj; ĉe inoj ĉio estas pli homogene striita kaj kamufliga.

La masklo de la orienta raso havas pli senkolorajn subajn partojn ol la eŭropaj birdoj, kaj la inoj havas blankajn, pli ol flavajn, flugilkovrilojn.

La Blankventra stepkoko havas etajn kolombecajn kapon kaj kolon, sed fortikan korpon. Ĝi havas longajn pintajn flugilojn, kiuj estas sube blankaj kun nigraj bordoj kaj pintoj, kaj longan pintegan voston. La voĉo estas laŭta gatar-gatar.

Kutimoj

Tiu gregema specio reproduktiĝas printempe en sekaj malfermaj senarbaj ebenaĵoj kaj similaj medioj. Sed ili preferas esti proksime de akvejoj. La nesto estas grunda truo (en Afriko eĉ spuro de kamelo) en kiu la ino demetas 2 aŭ 3 kremokolorajn ovojn kun kamufligaj markoj. Ambaŭ seksoj kovas, sed la ino dumtage ĉefe por protekti la ovojn el la suno kaj la masklo vespere por varmigi ilin. Unu tagon post eloviĝo la idoj elnestiĝas kun la gepatroj kaj piediras ĉirkaŭe, eĉ ekbekoprenas erojn. Antaŭ unu monato ili jam ekflugas.

Dekomence okazas pariĝadaj ceremonioj per kio la masklo persekutas aŭ allogas inojn malsuprenigante la kapon kaj montrante kaj malfermante la voston.

La flugo estas fajfa, rekta kaj rapida. Aroj flugas al akvejoj je mateniĝo. Por tiu flugado tre ofte oni organizas multnombrajn arojn. Ili estas vegetaranoj kaj manĝas ĉefe grejnojn, herberojn, semojn de cerealoj kaj pli malofte verdajn folietojn aŭ burĝonojn. En Afriko aŭ Arabio ili prenas la grejnojn el la fekaĵoj de la kameloj. Kiel la kokoformaj birdoj, tiu specio englutas sablerojn kaj ŝtonetojn por faciligi la digestadon.

Referencoj

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Vikipedio aŭtoroj kaj redaktantoj
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia EO

Blankventra stepkoko: Brief Summary ( 世界語 )

由wikipedia EO提供

La Blankventra stepkoko (Pterocles alchata) estas mezgranda birdo de la familio de pterokledoj. Temas pri malfacile videbla birdo, ĉar spite siajn kolorojn povas kamufliĝi tre bone.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Vikipedio aŭtoroj kaj redaktantoj
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia EO

Pterocles alchata ( 西班牙、卡斯蒂利亞西班牙語 )

由wikipedia ES提供

La ganga ibérica o ganga común (Pterocles alchata)[2]​ es una especie de ave pterocliforme de la familia Pteroclidae propia del sur de Eurasia y el norte de África. Es un ave adaptada a terrenos semidesérticos y esteparios.

Descripción

La ganga ibérica es un ave con aspecto de paloma rechoncha que mide entre 31 y 39 cm de largo. El colorido de su plumaje en general es críptico, y en él se entremezclan moteados y listados de colores verde oliva, pardos, anaranjados, amarillos, grises y negros en las partes superiores. El plumaje de la mayor parte de sus partes inferiores, incluidas sus características patas, es blanco.[3]

Macho de ganga ibérica
Macho de ganga ibérica
Ganga macho en plumaje de eclipse
Ganga macho en plumaje de eclipse

Presenta dimorfismo sexual y el plumaje del macho varía a lo largo del año. En la época de cría el macho tiene el píleo, la mayor parte del cuello, la espalda y las coberteras de la parte inferior de las alas de color verdoso ocráceo con moteado amarillo claro. Sus mejillas son amarillas y tienen una lista negra que se extiende desde el ojo hasta la nuca y una mancha negra en la garganta, inmediatamente bajo el pico. Presenta una amplia banda de color castaño anaranjado en forma de media luna cubriendo su pecho, que está enmarcada por líneas negras por encima y por debajo. Sus ojos son pardos y su pico grisáceo. Las coberteras exteriores de las alas son castañas con bordes negros y blancos, y sus primarias son negras con bordes claros, lo que en vuelo proporciona a la parte inferior de las alas un marco oscuro. Obispillo y cola presentan un listado negro y ocre, y presenta las plumas centrales de la cola alargadas, de color gris oscuro, que sobresalen del resto. Fuera de la época de cría todas sus partes superiores, incluidos el píleo y las mejillas adquieren el listado negro y ocre, y desaparece de la garganta la mancha negra que ve vuelve blanquecina.[3]

Hembra de ganga ibérica
Hembra de ganga ibérica

La hembra en general se parece al macho con plumaje de invierno aunque de tonos más apagados. Sus mejillas y cuello son amarillentos y carece del tono verdoso del macho. La garganta es blanca y presenta una lista postocular negra, y una lista negra adicional en la parte inferior del cuello, que enmarca superiormente una banda amarillenta junto con la lista negra que también tienen los machos en la parte superior del pecho. La espalda y alas son grisáceas y listadas en negro. El obispillo y la cola tienen una coloración similar a los machos aunque con listas negras más finas y las plumas centrales de la cola son más cortas.[3]

En vuelo las gangas ibéricas son fácilmente identificables por el blanco de su vientre y coberteras inferiores de sus alas, y las largas plumas centrales de la cola. Por lo general son aves silenciosas cuando están en el suelo, pero cuando vuelan se comunican emitiendo sus característicos sonidos graves de tipo kata-kata, los nasales "ga-ga-ga" y unos más agudos gang gang,[3]​ a los que debe su nombre común en español.

Taxonomía y etimología

 src=
Las gangas viven en llanuras semiáridas.

Los pterocliformes son aves adaptadas a los terrenos áridos, de cabezas parecidas a las palomas, pero con cuerpos más robustos y rechonchos. Su taxonomía ha sido controvertida. Inicialmente fueron clasificados dentro de galliformes, pero sus similitudes se deben a la convergencia adaptativa a los medios terrestres. Posteriormente fueron incluidos en columbiformes, pero en la actualidad se consideran un orden separado.

La ganga ibérica fue descrita científicamente por Carlos Linneo en 1766,[4]​ con el nombre de Tetrao alchata.[5]​ En 1815 fue trasladada como especie tipo al género Pterocles, creado por Coenraad Jacob Temminck. Se reconocen dos subespecies:[6]

  • Pterocles alchata alchata - ocupa la península ibérica y el sur de Francia.
  • Pterocles alchata caudacutus - se extiende por el norte de África y Asia sudoccidental, desde el noroeste del Sahara al noroeste de la India.

La etimología del nombre de su género Pterocles proviene del término griego pteron que significa «ala», y la terminación -klēs «notable por». En cambio su nombre específico es la latinización de las palabras árabes al kattar, que tienen como significado «la ganga».[7]​ El término ganga como adquisición muy barata procede de estas aves, cuya carne en los mercados medievales era la más barata por ser considerada de baja calidad.

Distribución y hábitat

 src=
Grupo de gangas alimentándose en los cultivos.

La ganga ibérica cría principalmente en el norte de África, Oriente medio y el sur de Asia central, llegando hasta Pakistán. En Europa solo nidifican en la península ibérica y en la región de La Crau, en el sur de Francia. Las poblaciones orientales, especialmente las de Kazajistán migran a Pakistán y al noroeste de la India en invierno.[8]​ Y las poblaciones de Oriente medio migran hasta Arabia Saudí.

 src=
Hembra en Extremadura.

Las gangas ibéricas suelen habitar en estepas semiáridas, en planicies pedregosas sin árboles, los bordes del desierto, y ocasionalmente en marismas resecas. En invierno pueden visitar los campos de cultivo o los barbechos, aunque prefieren los suelos arenosos y es menos dependiente de que haya cubierta vegetal que la ganga ortega (Pterocles orientalis) de distribución similar. No se encuentran en altitudes superiores a los 1000 metros.[3]

 src=
Nido de ganga.

Comportamiento

La ganga ibérica suelen alimentarse en grupos y se concentra en grandes cantidades alrededor de los abrevaderos, a los que vuela al amanecer. Durante el día los individuos se dispersan en busca de semillas, que componen la principal parte de su dieta, además de los brotes y hojas verdes. Prefieren las semillas de las leguminosas, pero también consumen semillas de hierba pejiguera (Polygonum), alforfones (Fagopyrum), Salicornia, Artemisia, Alhagi), jarillas (Helianthemum) y gamones (Asphodelus). En los campos de cultivo comen cereales y semillas de las cosechas de leguminosas. También consumen de vez en cuando escarabajos y otros pequeños invertebrados, y además ingieren gravilla para ayudarse a triturar el alimento.[3]

Reproducción

Pollo de ganga ibérica sobre una mano
Pollo de ganga ibérica

Las gangas ibéricas anidan al descubierto en pequeñas depresiones del terreno. Suelen poner dos o tres huevos en intervalos de dos días. Los huevos son de color antedado con motas pardas o grisáceas. Ambos miembros de la pareja se encargan de la tarea de la incubación, que dura entre 19 y 21 días. El macho empieza su turno de incubación aproximadamente una hora antes de la puesta de sol y la hembra toma el relevo después de que haya abrevado por la mañana. Los polluelos son nidífugos y dejan el nido al poco de la eclosión. Los dos progenitores cuidan de los polluelos pero solo el macho se encarga de traerles agua, empapando unas plumas especializadas de su pecho en el bebedero y volando rápidamente hasta donde están sus crías.[3]​ Los polluelos pueden alimentarse por sí mismos a la semana de edad y consiguen volar a las cuatro semanas. Siguen dependiendo de sus padres hasta los dos meses y adquieren el plumaje adulto a los cuatro meses. Normalmente solo crían una nidada por temporada, pero si pierden la primera puesta pueden realizar una segunda.[3]

Referencias

  1. BirdLife International (2012). «Pterocles alchata». Lista Roja de especies amenazadas de la UICN 2014.3 (en inglés). ISSN 2307-8235. Consultado el 7 de abril de 2015.
  2. Bernis, F; De Juana, E; Del Hoyo, J; Fernández-Cruz, M; Ferrer, X; Sáez-Royuela, R; Sargatal, J (1998). «Nombres en castellano de las aves del mundo recomendados por la Sociedad Española de Ornitología (Cuarta parte: Pterocliformes, Columbiformes, Psittaciformes y Cuculiformes)». Ardeola. Handbook of the Birds of the World (Madrid: SEO/BirdLife) 45 (1): 87-96. ISSN 0570-7358. Consultado el 7 de abril de 2015.
  3. a b c d e f g h Madge, Steve; McGowan, Philip J. K.; Kirwan, Guy M. (2002). Pheasants, Partridges and Grouse: A Guide to the Pheasants, Partridges, Quails, Grouse, Guineafowl, Buttonquails and Sandgrouse of the World. A & C Black. pp. 445-446. ISBN 9780713639667.
  4. Alan P. Peterson, Clasificación de Pteroclidiformes en Zoonomen.
  5. Ficha de la especie en AVIS-IBIS. Birds of Indian Subcontinent
  6. Frank Gill y David Donsker. Coursers, noddies, gulls, terns, auks & sandgrouse. IOC World Bird List versión 5.1.
  7. James A. Jobling. Helm Dictionary of Scientific Bird Names. Bloomsbury Publishing p.40 y 322 ISBN 1408125013
  8. Gooders, John (ed) (1979). Birds of Heath and Woodland: Pin-tailed Sandgrouse. Londres: Orbis Publishing. p. 7. ISBN 0856133809.

 title=
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Autores y editores de Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia ES

Pterocles alchata: Brief Summary ( 西班牙、卡斯蒂利亞西班牙語 )

由wikipedia ES提供

La ganga ibérica o ganga común (Pterocles alchata)​ es una especie de ave pterocliforme de la familia Pteroclidae propia del sur de Eurasia y el norte de África. Es un ave adaptada a terrenos semidesérticos y esteparios.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Autores y editores de Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia ES

Ganga azpizuri ( 巴斯克語 )

由wikipedia EU提供

Ganga azpizuria (Pterocles alchata) Pteroclididae familiako hegaztia da, Iberiar penintsulan, iparraldeko Afrikan eta Asian bizi dena[1].

Taxonomia

Ganga azpizuriak bi azpiespezie ditu[2]:

Erreferentziak


Biologia Artikulu hau biologiari buruzko zirriborroa da. Wikipedia lagun dezakezu edukia osatuz.
(RLQ=window.RLQ||[]).push(function(){mw.log.warn("Gadget "ErrefAurrebista" was not loaded. Please migrate it to use ResourceLoader. See u003Chttps://eu.wikipedia.org/wiki/Berezi:Gadgetaku003E.");});
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipediako egileak eta editoreak
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia EU

Ganga azpizuri: Brief Summary ( 巴斯克語 )

由wikipedia EU提供

Ganga azpizuria (Pterocles alchata) Pteroclididae familiako hegaztia da, Iberiar penintsulan, iparraldeko Afrikan eta Asian bizi dena.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipediako egileak eta editoreak
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia EU

Jouhihietakyyhky ( 芬蘭語 )

由wikipedia FI提供

Jouhihietakyyhky (Pterocles alchata) on hietakyyhkylaji.

Tuntomerkit

Jouhihietakyyhky on 28–32 cm pitkä, lisäksi sillä on 2–10 cm pitkät pyrstöjouhet. Lajin siipiväli on 55–63 cm. Jouhihietakyyhkyllä on valkoinen vatsa ja siiven alapeitinhöyhenet. Koiraan siipien peitinhöyhenet ovat kellanvihreät ja niiden kärjet ovat mustat. Hartioilla ja selässä koiraalla on kullanvihreitä täpliä. Kurkku on musta ja päälaki, niska ja kaulavyö oliivinvihreät. Posket ovat punaruskeat ja rinnassa on mustien juovien rajaama ruskea vyö.[2]

Naaraan siipien peitinhöyhenet ovat vähemmän vihertäviä ja niissä on tiheässä mustia raitoja. Myös päälaella ja niskassa sillä on tiheää poikkiraidoitusta. Kurkku on valkoinen. Posket ja rintavyö ovat himmeämmän ruskeat kuin koiraalla.[2]

Jouhihietakyyhkyn ääni on särähtävän kova ja laskeva ”rraahr-au”, jota se päästää lennossa.[2]

Levinneisyys

Jouhihietakyyhkyjä tavataan Ranskassa, Espanjassa, Portugalissa, Pohjois-Afrikassa, Lähi-idässä ja Keski- ja Etelä-Aasiassa. Euroopassa elää arviolta 30 000–63 000 yksilöä. Euroopan kanta muodostaa 5–24 prosenttia koko maailman kannasta, joten hyvin varovainen arvio koko maailman kannasta on 130 000–1 500 000 yksilöä.[1]

Elintavat

Jouhihietakyyhky käy aamuisin juomapaikoilla. Laji saattaa kerääntyä tuhansien yksilöiden parviksi.[2]

Lähteet

  1. a b c BirdLife International: Pterocles alchata IUCN Red List of Threatened Species. Version 2013.2. 2012. International Union for Conservation of Nature, IUCN, Iucnredlist.org. Viitattu 26.3.2014. (englanniksi)
  2. a b c d Svensson, Lars: Lintuopas – Euroopan ja Välimeren alueen linnut, s. 212. Otava, 2010. ISBN 978-951-1-21351-2.
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedian tekijät ja toimittajat
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia FI

Jouhihietakyyhky: Brief Summary ( 芬蘭語 )

由wikipedia FI提供

Jouhihietakyyhky (Pterocles alchata) on hietakyyhkylaji.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedian tekijät ja toimittajat
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia FI

Ganga cata ( 法語 )

由wikipedia FR提供

Pterocles alchata

Le Ganga cata (Pterocles alchata) est une espèce d'oiseaux de taille moyenne de la famille des ptéroclidés.

Historique et dénomination

L'espèce a été décrite par le naturaliste suédois Carl von Linné en 1766 sous le nom de Pterocles alchata[1].

Description

Le ganga cata a une longueur de 31 à 39 cm. Sa tête et ses parties supérieures sont vert-jaunâtre. Le dessous du corps est blanc avec une bande pectorale marron, qui sépare le ventre du cou vert. Les sexes sont semblables, mais la queue de la femelle est plus courte que celle du mâle.

Les mâles de la race orientale ont les parties inférieures plus ternes que les oiseaux européens, et les femelles ont les couvertures alaires blanches plutôt que jaunes.

Ce ganga a une petite tête ressemblant à celle d’un pigeon, mais un corps robuste et compact. Ses longues ailes pointues sont blanches par-dessous ; il a une longue queue et son vol est rapide et direct. Les groupes se rendent aux points d’eau à l’aube.

Répartition

La race nominale Pterocles alchata alchata niche dans la péninsule ibérique et dans le Midi de la France (Crau), et la forme orientale Pterocles alchata caudacutus se rencontre dans le Nord-Ouest de l’Afrique (Maroc, Algérie, Tunisie, Libye), et depuis le Sud-Est de la Turquie jusqu’en Israël, au Kazakhstan et en Inde.

C’est un migrateur partiel : en Asie, des oiseaux partent en hiver vers le Moyen-Orient et le Nord de l’Inde.

Reproduction

 src=
Pterocles alchata alchata - Muséum de Toulouse

Le principal site français de reproduction de l'espèce est la plaine de la Crau dans les Bouches-du-Rhône. Cette espèce grégaire niche dans les plaines sèches dépourvues d’arbres, et dans des milieux similaires. La ponte a lieu de mai à juillet. Son nid est une dépression grattée à la surface du sol dans laquelle sont pondus 2 ou 3 œufs crème camouflés par des tâches. La couvaison est assurée par les deux parents: mâle et femelle couvent 22 à 23 jours.

Protection

Le Ganga cata bénéficie d'une protection totale sur le territoire français depuis l'arrêté ministériel du 17 avril 1981 relatif aux oiseaux protégés sur l'ensemble du territoire. Il est inscrit à l'annexe I de la directive Oiseaux de l'Union européenne. Il est donc interdit de le détruire, le mutiler, le capturer ou l'enlever, de le perturber intentionnellement ou de le naturaliser, ainsi que de détruire ou enlever les œufs et les nids, et de détruire, altérer ou dégrader son milieu. Qu'il soit vivant ou mort, il est aussi interdit de le transporter, colporter, de l'utiliser, de le détenir, de le vendre ou de l'acheter.

Notes et références

  1. Linneus, Systema Naturae ed.12 p.276

Références taxonomiques

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Auteurs et éditeurs de Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia FR

Ganga cata: Brief Summary ( 法語 )

由wikipedia FR提供

Pterocles alchata

Le Ganga cata (Pterocles alchata) est une espèce d'oiseaux de taille moyenne de la famille des ptéroclidés.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Auteurs et éditeurs de Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia FR

Pterocles alchata ( 義大利語 )

由wikipedia IT提供

La grandule mediterranea (Pterocles alchata (Linnaeus, 1766)) è una specie della famiglia degli Pteroclidi originaria di Europa meridionale, Nordafrica e Asia sud-occidentale[2].

Descrizione

Dimensioni

Misura 31-39 cm di lunghezza, per un peso di circa 250-408 g nel maschio e 207-370 nella femmina. L'apertura alare è di 54-65 cm[3].

Aspetto

La grandule mediterranea è un robusto uccello di medie dimensioni, dalla colorazione generale criptica, con un misto di macchie e strisce verdi oliva, marroni, beige, gialle, grigie e nere. Le regioni inferiori e le zampe ricoperte di piume sono di colore bianco sporco[4].

 src=
Grandule mediterranea.

I sessi sono differenti, e il piumaggio del maschio varia a seconda del periodo dell'anno. Durante la stagione riproduttiva, ha il vertice, la maggior parte del collo, il dorso e le copritrici del sottoala di colore verde-giallastro, con macchie giallo opache nella regione scapolare. Anche le guance sono gialle, con una sottile striscia nera che si estende dal becco, attraverso l'occhio, fino alla nuca. L'iride è marrone e il becco è grigio ardesia. Sulla gola, immediatamente sotto il becco, è presente una macchia nera, sotto la quale, attorno al petto, si trova una larga banda bruno-rossastra, delimitata sopra e sotto da una sottile striscia nera. Le copritrici alari esterne sono castane, con margini bianchi e neri, e le primarie sono nere con margini chiari: ciò fa sì che in volo sia il margine anteriore dell'ala che quello posteriore appaiano bordati di nero. Il groppone e la coda sono screziati da barre nere e giallo-brunastre e le lunghe timoniere centrali sono grigio ardesia. Al di fuori della stagione riproduttiva, tutte le parti superiori, compresi vertice e guance, sono barrati di nero e giallo-brunastro, mentre la macchia nera sulla gola scompare, divenendo biancastra[4].

La femmina è generalmente simile al maschio, ma ha una colorazione più spenta. Le guance e il collo sono di colore beige-oro e sono privi dei riflessi verdastri presenti nel maschio. Attraverso l'occhio corre una striscia nera. Il mento è bianco e sul petto si trova un'ulteriore fascia giallo-beige con un'ampia striscia nera sopra, un'altra più sottile a circa un terzo della discesa e un'ulteriore striscia nera sottile alla base. Il dorso e le ali sono grigi, barrati di nero. Il groppone e la coda (che presenta timoniere centrali più corte di quelle del maschio) hanno una colorazione simile a quella del maschio, ma presentano barre nere più sottili[4].

I maschi della sottospecie orientale, P. a. caudacutus, hanno le regioni inferiori di un colore più spento rispetto agli uccelli europei, e le femmine hanno copritrici alari bianche invece che gialle. In volo, la grandule mediterranea può essere facilmente identificata grazie alla brillante colorazione bianca delle regioni inferiori e del sottoala, e per le lunghe timoniere centrali della coda[4].

Voce

Quando è a terra, la grandule mediterranea è generalmente silenziosa, ma in aria comunica con i conspecifici con un forte kattar-kattar emesso frequentemente, un ga-ga-ga nasale e un gang gang di bassa intensità[4].

Comportamento

Al di fuori della stagione riproduttiva, le granduli mediterranee vagano per gli spazi aperti in stormi numerosi. Questi densi raggruppamenti sono costituiti da adulti e da numerosi giovani che cercano in primavera i luoghi ove potersi abbeverare. Nel mese di marzo, queste bande si sciolgono e ad aprile è possibile osservare le prime coppie stabilitesi. Comunque, non è raro vedere numerose coppie che nidificano a poca distanza l'una dall'altra. Tuttavia, nel mese di maggio, vi sono ancora dei piccoli gruppi e bisognerà attendere la fine del mese perché anche questi si disgreghino completamente. La stagione degli amori inizia spesso con l'avvento delle piogge primaverili. I maschi cominciano quindi il tradizionale inseguimento delle femmine, con la testa abbassata e la coda eretta e in parte aperta a ventaglio. Questi rituali di solito hanno luogo durante il mese di maggio, ma covate precoci si possono trovare già a partire dalla seconda metà del mese di aprile.

In Spagna, le popolazioni di granduli mediterranee sono considerate sedentarie, anche se sono soggette a brevi spostamenti in autunno e inverno. Solo in casi eccezionali, comunque, si allontanano dai loro soliti territori di nidificazione[3].

Volo

Durante la parata nuziale, questi uccelli volano rapidamente ed effettuano forti accelerazioni. Le ali emettono allora fischi come quelle delle tortore[3].

Alimentazione

Quasi tutta la dieta di questa specie è costituita da sostanze di origine vegetale. La grandule mediterranea mangia soprattutto semi, erbe, piante selvatiche e chicchi di cereali. Occasionalmente, becchetta anche foglie verdi e gemme. Nel continente africano e nei deserti arabici, dove le risorse alimentari sono scarse, recupera i semi che trova negli escrementi dei cammelli. Come i galliformi, inghiotte una grande quantità di sabbia e piccoli sassolini al fine di facilitare la digestione[3].

Riproduzione

 src=
Uovo di Pterocles alchata.

Le granduli mediterranee non costruiscono un nido. Si accontentano di depositare le loro uova in una piccola cavità naturale del terreno. È stato riferito che, nei deserti africani, arrivino talvolta a lasciare le loro uova nell'impronta dello zoccolo di un cammello. In Spagna, la grandule scava più frequentemente un buco accanto ad un cespuglio o ad un arbusto o in una zona ben esposta al sole. Questa depressione scavata nella terra o nella sabbia non supera mai 10-15 centimetri di diametro e 1-4 centimetri di profondità. Il suo interno non è coperto con alcun materiale, tranne in rari casi quando l'uccello vuole proteggere il nido dal vento. La femmina di solito depone tre uova, che vanno dal bianco-grigio o dal marrone chiaro al rosa con delle macchie bruno scure, marroni, rossastre o grigio chiare. Le uova vengono deposte nel giro di 24 ore, e la femmina inizia a covare non appena la deposizione della covata è completa. I maschi si tengono nelle vicinanze e subentrano alla femmina non appena questa lascia il nido in serata per placare la sete. I maschi sono dotati di placche incubatrici, mentre le femmine, che covano esclusivamente di giorno, quando le temperature sono molto elevate, devono fare attenzione affinché le uova non siano calcinate dal sole.

Le uova si schiudono dopo 19 o 20 giorni, contemporaneamente o nel giro di 48 ore al massimo. I pulcini sono ricoperti da un piumaggio mimetico bruno-giallastro e beige, con strisce nere più o meno visibili sulla parte superiore. Non appena il loro piumino si è asciugato, nel giro di 12-24 ore, lasciano il nido, seguono gli adulti e si nascondono nella boscaglia, nutrendosi da soli e becchettando per terra. Dopo tre settimane, hanno già sviluppato delle corte ali e acquisito la totalità del piumaggio giovanile. Non appena sono autosufficienti, formano piccoli gruppi familiari che vanno in cerca di luoghi adatti per abbeverarsi in compagnia dei genitori[3].

Distribuzione e habitat

La grandule mediterranea nidifica in Nordafrica e Medio Oriente, Turchia, Iran, Iraq e Kazakistan. In Europa nidifica in Spagna, Portogallo e nelle regioni meridionali della Francia. Le popolazioni orientali, specialmente quelle del Kazakistan, migrano verso il Pakistan e alcune aree dell'India settentrionale durante l'inverno[5].

Frequenta zone aperte ricoperte da terreni sassosi, zone semiaride ai margini dei deserti, pianure prive di alberi e, più raramente, distese di fango ormai prosciugate. In inverno può visitare terreni arati o incolti, ma preferisce i terreni sabbiosi ed è molto meno dipendente da una copertura vegetativa della ganga (Pterocles orientalis), specie che occupa un areale simile. Non si spinge mai al di sopra dei 1000 metri di quota[4].

Tassonomia

Ne vengono riconosciute due sottospecie[2]:

Conservazione

La grandule mediterranea è classificata come «specie a rischio minimo» (Least Concern) da BirdLife International. Occupa infatti un areale molto vasto e la sua popolazione, stimata tra 130.000 e 1.500.000 unità, è considerata stabile[6]. L'areale sembra essere addirittura in espansione nelle regioni sud-orientali della Turchia, forse a causa dei cambiamenti climatici. Tuttavia, le popolazioni in alcune zone dell'Europa stanno diminuendo a causa dei cambiamenti nella produzione agricola. La specie rimane comune in Spagna, ma nell'unica località rimasta nel sud della Francia dove questa è presente, a La Crau, nel 2002 rimanevano solo circa 170 coppie, mentre nello stesso anno in Portogallo c'erano meno di 100 coppie di uccelli nidificanti[4].

Note

  1. ^ (EN) BirdLife International, Pterocles alchata, su IUCN Red List of Threatened Species, Versione 2020.2, IUCN, 2020.
  2. ^ a b (EN) Gill F. and Donsker D. (eds), Family Pteroclidae, in IOC World Bird Names (ver 9.2), International Ornithologists’ Union, 2019. URL consultato il 15 maggio 2014.
  3. ^ a b c d e (EN) Pin-tailed Sandgrouse (Pterocles alchata), su hbw.com. URL consultato il 25 dicembre 2017.
  4. ^ a b c d e f g Steve Madge, Philip J. K. McGowan e Guy M. Kirwan, Pheasants, Partridges and Grouse: A Guide to the Pheasants, Partridges, Quails, Grouse, Guineafowl, Buttonquails and Sandgrouse of the World, A & C Black, 2002, pp. 445-446, ISBN 9780713639667.
  5. ^ John Gooders, Birds of Heath and Woodland: Pin-tailed Sandgrouse, Londra, Orbis Publishing, 1979, p. 7, ISBN 0856133809.
  6. ^ S. Butchart e J. Ekstrom, Species factsheet: Pterocles alchata, su birdlife.org, BirdLife International, 2013. URL consultato il 28 luglio 2013.

 title=
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Autori e redattori di Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia IT

Pterocles alchata: Brief Summary ( 義大利語 )

由wikipedia IT提供

La grandule mediterranea (Pterocles alchata (Linnaeus, 1766)) è una specie della famiglia degli Pteroclidi originaria di Europa meridionale, Nordafrica e Asia sud-occidentale.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Autori e redattori di Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia IT

Witbuikzandhoen ( 荷蘭、佛萊明語 )

由wikipedia NL提供

Vogels
 src=
Ei van Pterocles alchata

Het witbuikzandhoen (Pterocles alchata) is een vogel uit de familie van de zandhoenders (Pteroclididae). De soort broedt in Noord-Afrika, het Midden-Oosten, Spanje, Portugal en Zuid-Frankrijk.

Kenmerken

Het mannetje heeft een witte buik, gescheiden van de donker oranjebruine borst door een zwarte streep; de oranjebruine keel is op zijn beurt weer gescheiden van de borst door een zwarte streep. De bovendelen zijn olijfgroen met ronde gele vlekken, de vleugeldekveren goudgroen met zwarte dwarsstrepen. De kop is oranjebruin met een zwarte oogstreep en keelstreep. Het vrouwtje lijkt op het mannetje, maar heeft weinig groen en is meer gemarmerd. Verder heeft zij twee zwarte banden op de bovenborst en ontbreekt de zwarte keelstreep. De ondersoort P. a. caudacutus is iets fletser van kleur.

Broeden

Witbuikzandhoenders broeden in zandige gebieden op steppes, opgedroogde meren en rivieren, rotsige bergvlaktes en droog cultuurland. Het nest bestaat uit een kuiltje op de grond. Nadat het laatste ei is gelegd, begint het vrouwtje met broeden, hoewel ze hiervoor wel de eieren tegen de zon beschermt. De kuikens zijn nestvlieders.

Verspreiding en leefgebied

De soort broedt in Noord-Afrika, het Midden-Oosten, Spanje, Portugal en Zuid-Frankrijk en telt 2 ondersoorten:

Status

De grootte van de wereldpopulatie werd in 2004 geschat op 130.000 tot 1.500.000 individuen. Men veronderstelt dat de soort in aantal stabiel is. Om deze redenen staat het witbuikzandhoen als niet bedreigd op de Rode Lijst van de IUCN.[1]

Gelijkende soorten

Bronnen, noten en/of referenties
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia-auteurs en -editors
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia NL

Witbuikzandhoen: Brief Summary ( 荷蘭、佛萊明語 )

由wikipedia NL提供
 src= Ei van Pterocles alchata

Het witbuikzandhoen (Pterocles alchata) is een vogel uit de familie van de zandhoenders (Pteroclididae). De soort broedt in Noord-Afrika, het Midden-Oosten, Spanje, Portugal en Zuid-Frankrijk.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia-auteurs en -editors
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia NL

Pterocles alchata ( Pms )

由wikipedia PMS提供
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia authors and editors
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia PMS

Pterocles alchata: Brief Summary ( Pms )

由wikipedia PMS提供
 src=
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia authors and editors
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia PMS

Stepówka białobrzucha ( 波蘭語 )

由wikipedia POL提供
Commons Multimedia w Wikimedia Commons
 src=
Stado w pobliżu Lleidy, północno-wschodnia Hiszpania
 src=
Jaja w gnieździe w pobliżu miasta Fraga, północno-wschodnia Hiszpania

Stepówka białobrzucha (Pterocles alchata) – gatunek średniego, częściowo wędrownego ptaka z rodziny stepówek (Pteroclidae). Nieregularnie i wyspowo zasiedla południowo-wschodnią Azję, Hiszpanię oraz południową Afrykę. Nie jest zagrożona, 2 podgatunki.

Charakterystyka
Występuje dosyć wyraźny dymorfizm płciowy. Długie, zaostrzone skrzydła. Samiec ma żółtą głowę oraz gardło, nieco zielonkawy kark. Gardło oddzielone od brązowej piersi cienką czarną kreseczką, a pierś tak samo odzielona od białego spodu ciała. Samica ma brązowy wierzch głowy w delikatne, czarne i gęste prążki, żółtą pierś, a pod gardłem ograniczoną z obu stron czarnymi paseczkami półobrożę. W przeciwieństwie do samca jej skrzydła są takie jak głowa, ale z mniej gęstymi paskami; u samca są zielonkawe. Ponadto samica ma krótsze wydłużone środkowe sterówki w ogonie. Poza tym obie płcie takie same. Reszta wierzchu ciała, łącznie z ogonem prążkowana. Nogi opierzone aż do szarych stóp. Dziób również szary.
Wymiary
  • długość ciała: 31-39 cm
  • rozpiętość skrzydeł: 54-65 cm
  • masa ciała: 200-400 g
Biotop
Ciepłe, suche i bezdrzewne stepy, suche błotne równiny, wyschnięte koryta rzek oraz grunty orne.
Głos, zachowanie
Zazwyczaj w locie donośne "katta katta" lub "ketarr ketarr". Jest skrytym ptakiem, w zimie często spotykana w dużych stadach. Lata szybko i po linii prostej.
Lęgi
Gniazdo to zagłębienie w ziemi. Składa 3 pokryte wzorami kremowe jaja inkubowane przez około 3 tygodnie przez obojga rodziców.

Przypisy

  1. Pterocles alchata, w: Integrated Taxonomic Information System (ang.).
  2. Pterocles alchata. Czerwona księga gatunków zagrożonych (IUCN Red List of Threatened Species) (ang.).

Bibliografia

  • David Burni, Ben Hoare, Joseph DiCostanzo, BirdLife International (mapy wyst.), Phil Benstead i inni: Ptaki. Encyklopedia. Warszawa: Wydawnictwo Naukowe PWN, 2009, s. 243. ISBN 978-83-01-15733-3.
  • Paul Sterry, Andrew Cleave, Andy Clements, Peter Goodfellow: Ptaki Europy. Przewodnik. Warszawa: Świat Książki, 2007, s. 224. ISBN 978-83-247-0818-5.
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Autorzy i redaktorzy Wikipedii
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia POL

Stepówka białobrzucha: Brief Summary ( 波蘭語 )

由wikipedia POL提供
 src= Stado w pobliżu Lleidy, północno-wschodnia Hiszpania  src= Jaja w gnieździe w pobliżu miasta Fraga, północno-wschodnia Hiszpania

Stepówka białobrzucha (Pterocles alchata) – gatunek średniego, częściowo wędrownego ptaka z rodziny stepówek (Pteroclidae). Nieregularnie i wyspowo zasiedla południowo-wschodnią Azję, Hiszpanię oraz południową Afrykę. Nie jest zagrożona, 2 podgatunki.

Charakterystyka Występuje dosyć wyraźny dymorfizm płciowy. Długie, zaostrzone skrzydła. Samiec ma żółtą głowę oraz gardło, nieco zielonkawy kark. Gardło oddzielone od brązowej piersi cienką czarną kreseczką, a pierś tak samo odzielona od białego spodu ciała. Samica ma brązowy wierzch głowy w delikatne, czarne i gęste prążki, żółtą pierś, a pod gardłem ograniczoną z obu stron czarnymi paseczkami półobrożę. W przeciwieństwie do samca jej skrzydła są takie jak głowa, ale z mniej gęstymi paskami; u samca są zielonkawe. Ponadto samica ma krótsze wydłużone środkowe sterówki w ogonie. Poza tym obie płcie takie same. Reszta wierzchu ciała, łącznie z ogonem prążkowana. Nogi opierzone aż do szarych stóp. Dziób również szary. Wymiary długość ciała: 31-39 cm rozpiętość skrzydeł: 54-65 cm masa ciała: 200-400 g Biotop Ciepłe, suche i bezdrzewne stepy, suche błotne równiny, wyschnięte koryta rzek oraz grunty orne. Głos, zachowanie Zazwyczaj w locie donośne "katta katta" lub "ketarr ketarr". Jest skrytym ptakiem, w zimie często spotykana w dużych stadach. Lata szybko i po linii prostej. Lęgi Gniazdo to zagłębienie w ziemi. Składa 3 pokryte wzorami kremowe jaja inkubowane przez około 3 tygodnie przez obojga rodziców.
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Autorzy i redaktorzy Wikipedii
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia POL

Cortiçol-de-barriga-branca ( 葡萄牙語 )

由wikipedia PT提供
 src=
Pterocles alchata

O Cortiçol-de-barriga-branca (Pterocles alchata) é uma ave da família Pteroclididae. É um pouco mais pequeno que o cortiçol-de-barriga-preta, distinguindo-se pelo ventre branco e pela cauda longa.

Em Portugal esta espécie, outrora comum, encontra-se à beira da extinção.

Subespécies

São reconhecidas 2 subespécies:

 title=
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Autores e editores de Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia PT

Cortiçol-de-barriga-branca: Brief Summary ( 葡萄牙語 )

由wikipedia PT提供
 src= Pterocles alchata

O Cortiçol-de-barriga-branca (Pterocles alchata) é uma ave da família Pteroclididae. É um pouco mais pequeno que o cortiçol-de-barriga-preta, distinguindo-se pelo ventre branco e pela cauda longa.

Em Portugal esta espécie, outrora comum, encontra-se à beira da extinção.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Autores e editores de Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia PT

Vitbukig flyghöna ( 瑞典語 )

由wikipedia SV提供

Vitbukig flyghöna[2] (Pterocles alchata) är en fågel i familjen flyghöns som förekommer från Medelhavsområdet österut till Indien.[3]

Utseende

Vitbukig flyghöna är en kraftigt byggd och medelstor fågel, 31–39 centimeter lång, och liksom andra flyghönor med duvlikt litet huvud, långa spetsiga vingar och snabb flykt. Den är generellt kryptiskt färgad i olivgrönt, brunt, gulbrunt, grått och svart. Ett kastanjebrunt bröstband skiljer den vita buken från den gulgröna halsen. I flykten syns den vita buken tydligt, liksom vita vingundersidor och förlängda mittersta stjärtfjädrar. Honan är lik hanen men blekare.[4]

Utbredning och systematik

Vitbukig flyghöna delas in i två distinkta underarter:[3]

Östliga populationer, framför allt de från Kazakstan, flyttar vintertid till Pakistan och delar av norra Indien.[5]

Ekologi

Habitat

Vitbukig flyghöna årerfinns i öppet stenlandskap, halvöken, trädlösa slätter och ibland i uttorkade lerslätter. Vintertid besöker den även jordbruksmark, men föredrar sandigare jord och mycket mindre beroende av växtlighet än svartbukig flyghöna som den delar utbredningsområde med. Den förekommer inte heller till skillnad från denna över 1000 meter över havet.[4]

Föda

Fågeln födosöker ofta i grupp och samlas i stora antal för att dricka vatten strax efter gryning. Vitbukig flyghöna lever framför allt av frön, men också knoppar, skott och löv. Den intar ibland också sklbaggar och andra små ryggradslösa djur, liksom grus för att hjälpa till vid matsmältningen..[4]

 src=
Hane och hona vitbukig flyghöna vid ett vattenhål.

Häckning

Boet är inget mer än en uppskrapad grop i en sänka, där den lägger två till tre ägg. Båda könen ruvar i 19–25 dagar och turas om att hämta vatten till dem genom att blötlägga bukfjädrarna vid vattenhålen. Ungarna lämnar boet kort efter de föds.[4]

 src=
Ett bo med ägg.

Status

Arten har ett stort utbredningsområde, en stor population och den globala populationstrenden är stabil.[1] Utifrån dessa kriterier kategoriserar IUCN arten som livskraftig (LC).[1] I Europa tros det häcka mellan 4.200 och 6.200 par.

Noter

  1. ^ [a b c] Birdlife International 2012 Pterocles alchata Från: IUCN 2015. IUCN Red List of Threatened Species. Version 2015.4 www.iucnredlist.org. Läst 2016-02-01.
  2. ^ Sveriges ornitologiska förening (2017) Officiella listan över svenska namn på världens fågelarter, läst 2017-02-14
  3. ^ [a b] Clements, J. F., T. S. Schulenberg, M. J. Iliff, D. Roberson, T. A. Fredericks, B. L. Sullivan, and C. L. Wood (2016) The eBird/Clements checklist of birds of the world: Version 2016 http://www.birds.cornell.edu/clementschecklist/download, läst 2016-08-11
  4. ^ [a b c d] Madge, Steve; McGowan, Philip J. K.; Kirwan, Guy M. (2002). Pheasants, Partridges and Grouse: A Guide to the Pheasants, Partridges, Quails, Grouse, Guineafowl, Buttonquails and Sandgrouse of the World. A & C Black. sid. 445–446. ISBN 9780713639667. https://books.google.com/books?hl=en&lr=&id=_YLw38EoErYC&oi=fnd&pg=PP2
  5. ^ Gooders, John, red (1979). Birds of Heath and Woodland: Pin-tailed Sandgrouse. London: Orbis Publishing. sid. 7. ISBN 0856133809

Externa länkar

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia författare och redaktörer
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia SV

Vitbukig flyghöna: Brief Summary ( 瑞典語 )

由wikipedia SV提供

Vitbukig flyghöna (Pterocles alchata) är en fågel i familjen flyghöns som förekommer från Medelhavsområdet österut till Indien.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia författare och redaktörer
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia SV

Kılkuyruk bağırtlak ( 土耳其語 )

由wikipedia TR提供

Kılkuyruk bağırtlak (Pterocles alchata), bağırtlakgiller familyasından bir kuş türü.

Özellikleri

Büyüklükleri 31–39 cm civarındadır. Baş ve üst parçalar sarımsı yeşil renktedir. Eşeyler benzerdir ama dişinin kuyruğu erkeğe göre daha kısadır. Bu küçük bağırtlak, güvercin gibi baş ve boyna sahiptir. Ama vücudu kuvvetli ve sıkıdır. Alt kısmı beyaz olan uzun sivri uçlu kanatları vardır. Uzun bir kuyruğa sahiptirler. Hızlı direkt bir uçuşları vardır. Ötüşleri gürültülü bir gatar-gatar'dır.

Davranış ve ekoloji

Toplu halde yaşarlar, kuru açık ağaçsız ovalar ve benzer habitatlarda görülürler. Yerde kazarak açtıkları yuvalarına 2-3 krem rengi yumurta koyar. İki eşeyde kuluçkaya yatar.

Stub icon Kuşlar ile ilgili bu madde bir taslaktır. Madde içeriğini geliştirerek Vikipedi'ye katkıda bulunabilirsiniz.
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia yazarları ve editörleri
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia TR

Kılkuyruk bağırtlak: Brief Summary ( 土耳其語 )

由wikipedia TR提供

Kılkuyruk bağırtlak (Pterocles alchata), bağırtlakgiller familyasından bir kuş türü.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia yazarları ve editörleri
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia TR

Pterocles alchata ( 越南語 )

由wikipedia VI提供
 src=
Pterocles alchata

Pterocles alchata là một loài chim trong họ Pteroclidae.[1]

Chú thích

  1. ^ Clements, J. F., T. S. Schulenberg, M. J. Iliff, B.L. Sullivan, C. L. Wood, and D. Roberson (2012). “The eBird/Clements checklist of birds of the world: Version 6.7.”. Truy cập ngày 19 tháng 12 năm 2012.

Tham khảo


Hình tượng sơ khai Bài viết liên quan đến chim này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn.
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia tác giả và biên tập viên
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia VI

Pterocles alchata: Brief Summary ( 越南語 )

由wikipedia VI提供
 src= Pterocles alchata

Pterocles alchata là một loài chim trong họ Pteroclidae.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia tác giả và biên tập viên
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia VI

Белобрюхий рябок ( 俄語 )

由wikipedia русскую Википедию提供
 src=
Pterocles alchata

Птицы гнездятся, начиная с первой половины мая вплоть до июля. Кладка из 3-х, реже из 2-х яиц, кладётся в тени у основания куста. Самец высиживает ночью, а утром или во вторую половину дня высиживает самка. Часто птицы в период инкубации объединяются в небольшие колонии. Сначала птенцы выглядят как птенцы ржанковых. С самого начала они сами обеспечивают себя кормом, однако, питьевой водой их снабжают взрослые птицы. Через 3—4 недели птенцы становятся самостоятельными.

Примечания

  1. Бёме Р. Л., Флинт В. Е. Пятиязычный словарь названий животных. Птицы. Латинский, русский, английский, немецкий, французский / Под общ. ред. акад. В. Е. Соколова. — М.: Рус. яз., «РУССО», 1994. — С. 94. — 2030 экз.ISBN 5-200-00643-0.
 title=
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Авторы и редакторы Википедии

Белобрюхий рябок: Brief Summary ( 俄語 )

由wikipedia русскую Википедию提供
 src= Pterocles alchata

Птицы гнездятся, начиная с первой половины мая вплоть до июля. Кладка из 3-х, реже из 2-х яиц, кладётся в тени у основания куста. Самец высиживает ночью, а утром или во вторую половину дня высиживает самка. Часто птицы в период инкубации объединяются в небольшие колонии. Сначала птенцы выглядят как птенцы ржанковых. С самого начала они сами обеспечивают себя кормом, однако, питьевой водой их снабжают взрослые птицы. Через 3—4 недели птенцы становятся самостоятельными.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Авторы и редакторы Википедии