dcsimg

Lluer vermell sud-americà ( 加泰隆語 )

由wikipedia CA提供

En lluer vermell sud-americà[3] (Spinus cucullata) és una espècie d'ocell de la família dels fringíl·lids[4] oriünd de Colòmbia (Departament de Santander), Veneçuela i Guaiana; es va extingir a Trinitat i Tobago, i ha estat introduït a Puerto Rico.[5][6]

Morfologia

 src=
Pollets de tres dies d'edat
  • Fa 10 cm de llargària.
  • Presenta dimorfisme sexual: el mascle és vermell amb la cua i el cap negres. Les ales són negres amb una franja de color vermell. Les plomes cobertores secundàries i mitjanes estan rivetejades de vermell formant dues línies alars característiques. L'extrem de les rèmiges es presenta rivetejat de blanc. El carpó és de color vermell escarlata. Bec cònic de color grisenc amb la mandíbula superior lleugerament més fosca que la inferior. Ulls negres. Potes fosques.
  • La femella és principalment de color marró.[6][7][8]

Ecologia

Es troba entre 100 i 1.300 m d'altitud, en moviment semi-nòmada i altitudinal (estacional i diari) entre el bosc perennifoli humit, el bosc sec caducifoli i les pastures arbustives.[5]

El principal període de reproducció és de l'abril a principis del juny, tot i que té un segon període també al novembre i el desembre. Basteix el niu entre grups de bromèlies del gènere Tillandsia en arbres alts, encara que a Guaiana ho fa a les capçades dels arbres del gènere Curatella.[5]

Menja fruits de vesc, fruites (com ara, de diferents espècies de Ficus), capolls i llavors de gramínies i plantes herbàcies.[5]

Captivitat

Recent capturades, aquestes aus són víctimes d'una mortalitat molt alta (del 90% en mans no experimentades i, si fa no fa, del 50% en mans expertes). L'adaptació al captiveri dels que sobreviuen és ràpida i, al cap d'un any, es tornen molt dòcils. Té una esperança de vida de 8 anys.[9] [10]

Estat de conservació

Es troba en perill d'extinció pel fet que està experimentant una disminució molt ràpida com a resultat de l'expansió de l'agricultura intensiva i la seua captura per al comerç d'ocells de gàbia (degut a la seua capacitat per hibridar amb els canaris), tot i que està prohibit des de la dècada de 1940. La seua població està severament fragmentada en gran part de la seua àrea de distribució històrica, encara que el descobriment, l'any 2000, d'una nova població al sud-oest de Guaiana obligarà a refer les dades sobre aquesta espècie.[11][12] Els programes de cria en captivitat es veuen obstaculitzats per les malalties i els exemplars híbrids.[5][6]

Referències

  1. uBio (anglès)
  2. todofauna.com (castellà)
  3. El lluer vermell sud-americà a CERCATERM (català)
  4. The Taxonomicon (anglès)
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 UICN
  6. 6,0 6,1 6,2 Bird Life International (anglès)
  7. Aviarango (castellà)
  8. Ficha Técnica del Cardenalito de Venezuela (Carduelis Cucullata) (castellà)
  9. Cardenalito ( Carduelis cucullata) “Observaciones para su Cría” (castellà)
  10. Carduelisur (castellà)
  11. Discovery of a population of the endangered Red Siskin (Carduelis cucullata) in Guyana (anglès)
  12. Robbins, M. R., M. J. Braun i D. W. Finch, (2003): Discovery of a population of the endangered Red Siskin (Carduelis cucullata) in Guyana. Auk 120:291-298.

Bibliografia

  • BirdLife International, 2000. Threatened Birds of the World. Lynx Edicions and BirdLife International, Barcelona i Cambridge, la Gran Bretanya
  • BirdLife International, 2004. Aves Amenazadas del Mundo 2004. CD-ROM. BirdLife International, Cambridge, Gran Bretanya
  • Birds of Trinidad and Tobago. ISBN 0-7136-6759-1.
  • Clement, Harris i Davis: Finches and Sparrows. ISBN 0-7136-8017-2.
  • Coats, S. i W. H. Phelps, JR., (1985): The Venezuelan Red Siskin: Case history of an endangered species. Ornithological Monographs, núm. 36.
  • Collar, N.J. i Andrew, P., 1988. Birds to Watch. The ICBP World Checklist of Threatened Birds. ICBP Technical Publication Núm. 8. Page Bros. (Norwich) Ltd, Norfolk, Anglaterra
  • Dickinson, E.C. (ed.), 2003, The Howard & Moore Complete Checklist of the Birds of the World. 3a edició. Christopher Helm, Londres, 1-1039.
  • Hilty: Birds of Venezuela. ISBN 0-7136-6418-5.
  • López-Lanús, B., 2000, Carduelis cucullata aún sobrevive en Colombia. Boletín de la Sociedad Antioqueña Ornitología. 11:89-91.
  • Monroe Jr., B.L. & Sibley, C.G., 1993, A World Checklist of Birds. Yale University Press, New Haven i Londres
  • Raffaele, H. A., 1983, The raising of a ghost--Spinus cucullatus in Puerto Rico, Auk 100:737-739.
  • Raffaele, H., J. Wiley, O. Garrido, A. Keith i J. Raffaele, 1998, A Guide to the Birds of the West Indies. Princeton University Press, Princeton, Nova Jersey
  • Ruelle, M., 1995, Le tarin des aulnes (Carduelis spinus, Linnaeus) et ses cousins, les tarins et Chardonnerets americains. Págs: 282-296. Belgium, Fédération Ornithologique Wallonne.
  • Schreiber, Diamond, Stern i Thielcke: Kapuzenzeizig – ein Schwarzmarktfall aus dem Buch Rettet die Vogelwelt. Pro Natur GmbH, Frankfurt, ISBN 3-473-46160-1.

Enllaços externs

En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons (Galeria)
Commons
Commons (Categoria) Modifica l'enllaç a Wikidata
Viquiespècies
Viquiespècies
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Autors i editors de Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia CA

Lluer vermell sud-americà: Brief Summary ( 加泰隆語 )

由wikipedia CA提供

En lluer vermell sud-americà (Spinus cucullata) és una espècie d'ocell de la família dels fringíl·lids oriünd de Colòmbia (Departament de Santander), Veneçuela i Guaiana; es va extingir a Trinitat i Tobago, i ha estat introduït a Puerto Rico.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Autors i editors de Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia CA

Pila coch y Gogledd ( 威爾斯語 )

由wikipedia CY提供

Aderyn a rhywogaeth o adar yw Pila coch y Gogledd (sy'n enw gwrywaidd; enw lluosog: pilaon cochion y Gogledd) a adnabyddir hefyd gyda'i enw gwyddonol Carduelis cucullata; yr enw Saesneg arno yw Red siskin. Mae'n perthyn i deulu'r Pincod (Lladin: Fringillidae) sydd yn urdd y Passeriformes.[1]

Talfyrir yr enw Lladin yn aml yn C. cucullata, sef enw'r rhywogaeth.[2] Mae'r rhywogaeth hon i'w chanfod yn Ne America a Gogledd America.

Teulu

Mae'r pila coch y Gogledd yn perthyn i deulu'r Pincod (Lladin: Fringillidae). Dyma rai o aelodau eraill y teulu:

Rhestr Wicidata:

rhywogaeth enw tacson delwedd Caneri aelfelyn Crithagra mozambica Caneri coedwig Crithagra scotops
Crithagra scotops, Kirstenbosch 2.jpg
Caneri gyddf-felyn Crithagra flavigula Caneri melynllwyd Crithagra citrinipectus
Lemon-breasted canary, Crithagra citrinipectus, near Pafuri in Kruger National Park, South Africa.jpg
Caneri papyrws Crithagra koliensis
Papyrus Canary - Uganda MG 1468 (23040012745).jpg
Caneri tinfelyn Crithagra atrogularis
Serinus atrogularis -Opuwo, Namibia-8.jpg
Caneri tinwyn Crithagra leucopygia
White-rumped Seedeater - Gambia (32270398890).jpg
Caneri torwyn Crithagra dorsostriata
White-bellied Canary.jpg
Caneri wynebddu Crithagra capistrata
Chrysomitris Serinus Gronvold.jpg
Serin Ankober Crithagra ankoberensis
Diwedd y rhestr a gynhyrchwyd yn otomatig o Wicidata.

Gweler hefyd

Cyfeiriadau

  1. Gwefan Cymdeithas Edward Llwyd; adalwyd 30 Medi 2016.
  2. Gwefan Avibase; adalwyd 3 Hydref 2016.
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Awduron a golygyddion Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia CY

Pila coch y Gogledd: Brief Summary ( 威爾斯語 )

由wikipedia CY提供

Aderyn a rhywogaeth o adar yw Pila coch y Gogledd (sy'n enw gwrywaidd; enw lluosog: pilaon cochion y Gogledd) a adnabyddir hefyd gyda'i enw gwyddonol Carduelis cucullata; yr enw Saesneg arno yw Red siskin. Mae'n perthyn i deulu'r Pincod (Lladin: Fringillidae) sydd yn urdd y Passeriformes.

Talfyrir yr enw Lladin yn aml yn C. cucullata, sef enw'r rhywogaeth. Mae'r rhywogaeth hon i'w chanfod yn Ne America a Gogledd America.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Awduron a golygyddion Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia CY

Kapuzenzeisig ( 德語 )

由wikipedia DE提供

Der Kapuzenzeisig (Spinus cucullatus, Syn.: Carduelis cucullata) ist eine Vogelart aus der Unterfamilie der Stieglitzartigen (Carduelinae).

Beschreibung

Die ursprüngliche Wildform des Kapuzenzeisigs war max.9,5 cm lang. Heutige Exemplare sind aufgrund von Einkreuzungen anderer Arten etwas größer. Er hat einen roten Körper, einen schwarzen Kopf, schwarze Flügel und einen schwarzen Schwanz. Der Bauch und die Schenkel sind weiß. Das Weibchen ist nicht so auffallend gefärbt wie das Männchen. Es ist mehr stahlgrau gefärbt und zeigt nur auf der Brust, am Rücken und am Bürzel ein wenig rote Färbung. Die Flügel- und Schwanzfedern sind nicht ganz so ausgeprägt schwarz wie bei den Männchen. Beide Geschlechter zeigen einen leuchtend roten Flügelspiegel.

Verbreitung

Der Kapuzenzeisig ist in den warmen Ländern Venezuela und Kolumbien verbreitet. Dort ist er im Bestand stark gefährdet, man schätzt, dass es nur noch einige 100 Tiere in Freiheit gibt.

Fortpflanzung

Aus Pflanzenfasern und Tierhaaren baut die Henne ein kleines napfförmiges Nest in eine Astgabel von Bäumen oder Sträuchern. Die drei bis fünf weißlichen Eier werden alleine vom Weibchen bebrütet. Nach circa 13 Tagen schlüpfen die Jungvögel und werden in den ersten Tagen allein vom Weibchen gefüttert. Das Männchen füttert sein Weibchen auf dem Nest. Erst nach etwa fünf Tagen füttert auch das Männchen direkt die Jungen, die nach ungefähr 17 Tagen das Nest verlassen und dann meist vom Männchen allein versorgt werden, wenn das Weibchen bereits auf einem neuen Gelege brütet.

Gegenüber Artgenossen zeigen sich die Männchen während der Brutzeit recht aggressiv.

Haltung

Als Nahrung dient eine gute Zeisigmischung (Körnerfutter), wie sie speziell für südamerikanische Zeisige im Handel erhältlich ist. Als Grünfutter bevorzugt er Chicorée, Kopfsalat, Vogelmiere, aber auch Löwenzahnblätter. Auch halbreife Samenstände von Löwenzahn, Nachtkerze, Wegwarte usw. werden sehr gerne angenommen. Eingewöhnte Tiere in gut geschützten Volieren überwintern auch in Deutschland im Freien.

Zucht

 src=
Kapuzenzeisig (Spinus cucullatus)

Durch sein Wesen und sein Aussehen ist er bei Züchtern in der ganzen Welt sehr beliebt, so dass er heute regelmäßig in großer Zahl nachgezüchtet wird und der Bestand, zumindest in Züchterhand, als gesichert angesehen werden kann.

Die Zucht gelingt bei paarweiser Haltung sehr gut in sogenannten Kistenkäfigen oder Volieren. Während der Zucht sollte die Temperatur nicht unter 20 °C absinken.

Anfang des letzten Jahrhunderts haben deutsche Kanarienzüchter damit begonnen, durch Einkreuzung von Kapuzenzeisigen die rote Farbe auf den Kanarienvogel zu übertragen. Heute weiß man, dass ein Teil der bei Kanarien bekannten Farbschläge auf diese Einkreuzungen zurückzuführen ist. So sind neben dem Rot auch der Mosaikfaktor und der sogenannte „optische Blaufaktor“ ein Erbe des Kapuzenzeisigs.

Durch das Einkreuzen des Magellanzeisigs in früheren Jahren ist der Kapuzenzeisig heute größer – 10,5–11 cm – geworden.

Literatur

Weblinks

 src=
– Album mit Bildern
 title=
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Autoren und Herausgeber von Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia DE

Kapuzenzeisig: Brief Summary ( 德語 )

由wikipedia DE提供

Der Kapuzenzeisig (Spinus cucullatus, Syn.: Carduelis cucullata) ist eine Vogelart aus der Unterfamilie der Stieglitzartigen (Carduelinae).

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Autoren und Herausgeber von Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia DE

Red siskin ( 英語 )

由wikipedia EN提供

The red siskin (Spinus cucullatus) is a small endangered finch.

Distribution

It is native to tropical South America - in northern Colombia, northern Venezuela (where it is called the "cardenalito") and Guyana.[1] It was common in the early 20th century, occurring throughout the foothills of northern Venezuela, but has now become extremely rare in a fragmented range. The population on Trinidad is believed to be extirpated, with no sightings since 1960. An introduced population derived from escaped cagebirds in Puerto Rico has since thought to become extinct.

Habitat

The red siskin is found in open country, forest edges and grassland with trees or shrubs. The female is believed to lay three greenish-white eggs in a grassy cup nest in a tree.

Description

The red siskin is about 10 cm long. The male is mainly deep red, with black on the head, throat, flight feathers and tail tip, and a whitish lower belly and under tail. The female is grey on the head, breast, and upper parts, apart from a red rump and upper tail. The breast is grey with reddish flanks, and the rest of the underparts, the wings and tail resemble the corresponding areas of the male. Immature females are paler than the adults, and immature males are brown rather than red.

Call

The call is a high-pitched chitter and sharp chi-tit like the Indian silverbill, and the male's song is a musical goldfinch-like melody with twitters and trills.

Diet

Red siskins eat seeds and are highly gregarious. When they were more numerous, they formed semi-nomadic flocks.

Conservation

This siskin has been illegally trapped for the cage bird trade[3] and endangered by environmental factors. Domestication has probably been responsible for the continuation of the species, which might otherwise be extinct. This is an attractive finch with a pleasant song, and its unique coloration for a small finch has led to it being used for interbreeding with domestic canaries to produce varieties with red in the plumage.

Conservation status

The red siskin is listed as endangered by the IUCN Red List and nationally critically endangered in Venezuela. It is listed on CITES Appendix I. The greatest threat to the species has been intense illegal trapping for the bird trade since the 1940s, however the species also faces extensive habitat loss.[1] Some hope has been given to this highly endangered species by the discovery in 2003 of a population of several thousand birds in southern Guyana, 1000 km from any previously known colony. Otherwise, the world population is believed to be between 600-6,000 pairs.

Researchers at the Smithsonian Conservation Biology Institute lead a program, the Red Siskin Initiative, with the goals of uncovering more about this species and preventing its extinction.[4] The National Aviary in Pittsburgh, PA has a captive breeding program for the species.[5]

References

  1. ^ a b c BirdLife International (2018). "Spinus cucullatus". IUCN Red List of Threatened Species. 2018: e.T22720374A132138099. doi:10.2305/IUCN.UK.2018-2.RLTS.T22720374A132138099.en. Retrieved 12 November 2021.
  2. ^ "Appendices | CITES". cites.org. Retrieved 2022-01-14.
  3. ^ Sánchez‐Mercado, A.; Cardozo‐Urdaneta, A.; Moran, L.; Ovalle, L.; Arvelo, M. Á.; Morales‐Campos, J.; Coyle, B.; Braun, M. J.; Rodríguez‐Clark, K. M. (2019). "Social network analysis reveals specialized trade in an Endangered songbird". Animal Conservation. 23 (2): 132–144. doi:10.1111/acv.12514. ISSN 1367-9430.
  4. ^ Red Siskin Initiative. "Red Siskin". RSI. Retrieved 2021-01-22.{{cite web}}: CS1 maint: url-status (link)
  5. ^ "Grasslands". National Aviary. Retrieved 2021-01-22.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia authors and editors
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia EN

Red siskin: Brief Summary ( 英語 )

由wikipedia EN提供

The red siskin (Spinus cucullatus) is a small endangered finch.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia authors and editors
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia EN

Ruĝa kardelo ( 世界語 )

由wikipedia EO提供

La Ruĝa kardelo (Spinus cucullatus, iam Carduelis cucullata) estas malgranda paserina birdo, membro de la familio de Fringedoj. Tiu fringedo estas specio de loĝantaj birdoj en tropika Sudameriko en norda Kolombio kaj norda Venezuelo (kie ĝi estas nomata "cardenalito" -kardenaleto-). La enmetita populacio de Trinidado ŝajne estas formortinta, sen vidaĵoj el 1960.

Espero venis por tiu tre endanĝerita specio pro la malkovro en 2003 de populacio de kelkaj miloj da birdoj en suda Gujano, 1000 km for el ĉiu ajn ĝis tiam konata kolonio. Krome la tutmonda populacio estas ŝajne inter 600-6000 paroj. Iam estis en 15 subŝtatoj de Venezuelo, sed nun nur en 4.

La Ruĝa kardelo troviĝas en malferma kamparo, arbarbordoj kaj herbejoj kun arboj aŭ arbustoj. La ino ŝajne demetas 3 verdecblankajn ovojn en herbeca tasforma nesto en arbo. Ili estis komunaj komence de la 20a jarcento, loĝantaj en montetoj de norda Venezuelo sed iĝis ege rara en fragmenta teritorio.

La Ruĝa kardelo estas ĉirkaŭ 10 cm longa. La masklo estas tre ruĝa (kio nomigas la specion), kun nigro en kapo, gorĝareo, flugilplumoj (kun larĝaj ruĝaj flugilstrioj) kaj vostopinto, kaj blankecaj suba ventro kaj subvosto. La beko estas helgriza kaj tre larĝa baze, estas hela (griza) okulringo kaj la kruroj estas rozkolorecaj.

La ino estas brungriza en kapo, brusto kaj supraj partoj, krom ruĝaj pugo kaj supra vosto. La brusto estas griza kun ruĝecaj flankoj, kaj la resto de la subaj partoj, la flugiloj kaj vosto similas al la korespondaj areoj de la masklo. Nematuraj inoj estas pli palaj ol plenkreskuloj, kaj nematuraj maskloj estas brunaj pli ol ruĝaj.

La alvoko estas altatona pepado kaj akra ĉi-tit kiel de Hindia arĝentbekulo, kaj la maskla kanto estas muzikeca melodio kiel de Eŭropa kardelo kun pepado kaj trilado.

Ruĝaj kardeloj manĝas semojn, kaj estas tre gregemaj. Kiam ili estas multnombraj, ili formas duonnomadajn arojn. Ili troviĝas inter 100-1,300 m, moviĝante duonnomadece kaj altitude (sezone kaj ĉiutage) inter humidaj ĉiamverdaj arbaroj, sekaj deciduaj arbaroj kaj asociaj arbarbordoj, arbustaj herbejoj kaj paŝtejoj. Ĉefo de la reprodukta sezono estas el aprilo al komenco de junio, kun dua periodo en novembro kaj decembro. La nestoj situas en bromeliadoj Tillandsia en altaj arboj kaj en Gujano en densa foliaro de krono de Curatella. La reproduktaj teritorioj en Gujano estis dense kunigitaj pro troabundo de frukta visko. La dieto inkludas ankaŭ fruktojn (ekz Ficus spp.), florburĝonojn kaj semojn de herboj kaj herboplantoj.

La kialo de la malpliiĝo de tiu kardelo estas amasa kontraŭleĝa kaptado por porkaĝa birdokomerco. Tiu estas alloga belega fringedo kun agrabla kanto, kaj ties unikaj koloroj inter malgrandaj fringedoj (kiuj estas ĉefe flavaj) permesis ke ili estas uzataj por interreproduktado kun hejmigitaj kanarioj por produkti variaĵojn kun ruĝo en plumaro, kiu eĉ ne dependas de la manĝo. Se malpliiĝo pluas, iam povas esti formortinta specio en naturo, dum en kaptiveco estos ĉefe nur hibridoj, mutacioj ktp. Necesas haltigi la kaptadon kaj en kaptiveco necesas pluhavi purajn ekzemplerojn de la specio senmikse. La totala populacio povus esti 2,500-10,000 kaj malpliiĝas en malgranda fragmentata teritorio de nur 11,300 km².

Tiu neotropisa birdo estas protektata de la Venezuela registaro el la 1940-aj jaroj, de la Convention on International Trade in Endangered Species (CITES) el 1975, kaj estis listita kiel endanĝerita specio de la U.S. Fish and Wildlife Service el 1976. La usona Fish and Wildlife Service konsideras ĉiujn ajn kaptive bredatan kardelon (inklude idojn aŭ hibridojn) kiel protektito laŭ la akto pri endanĝeritaj specioj. En Usono estas kontraŭleĝa aĉeti aŭ vendi tiujn birdojn sen speciala permesilo eldonata de la U.S. Fish & Wildlife. Subŝtatoj povus postuli ankaŭ kromajn permesilojn.

Referencoj

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Vikipedio aŭtoroj kaj redaktantoj
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia EO

Ruĝa kardelo: Brief Summary ( 世界語 )

由wikipedia EO提供

La Ruĝa kardelo (Spinus cucullatus, iam Carduelis cucullata) estas malgranda paserina birdo, membro de la familio de Fringedoj. Tiu fringedo estas specio de loĝantaj birdoj en tropika Sudameriko en norda Kolombio kaj norda Venezuelo (kie ĝi estas nomata "cardenalito" -kardenaleto-). La enmetita populacio de Trinidado ŝajne estas formortinta, sen vidaĵoj el 1960.

Espero venis por tiu tre endanĝerita specio pro la malkovro en 2003 de populacio de kelkaj miloj da birdoj en suda Gujano, 1000 km for el ĉiu ajn ĝis tiam konata kolonio. Krome la tutmonda populacio estas ŝajne inter 600-6000 paroj. Iam estis en 15 subŝtatoj de Venezuelo, sed nun nur en 4.

La Ruĝa kardelo troviĝas en malferma kamparo, arbarbordoj kaj herbejoj kun arboj aŭ arbustoj. La ino ŝajne demetas 3 verdecblankajn ovojn en herbeca tasforma nesto en arbo. Ili estis komunaj komence de la 20a jarcento, loĝantaj en montetoj de norda Venezuelo sed iĝis ege rara en fragmenta teritorio.

La Ruĝa kardelo estas ĉirkaŭ 10 cm longa. La masklo estas tre ruĝa (kio nomigas la specion), kun nigro en kapo, gorĝareo, flugilplumoj (kun larĝaj ruĝaj flugilstrioj) kaj vostopinto, kaj blankecaj suba ventro kaj subvosto. La beko estas helgriza kaj tre larĝa baze, estas hela (griza) okulringo kaj la kruroj estas rozkolorecaj.

La ino estas brungriza en kapo, brusto kaj supraj partoj, krom ruĝaj pugo kaj supra vosto. La brusto estas griza kun ruĝecaj flankoj, kaj la resto de la subaj partoj, la flugiloj kaj vosto similas al la korespondaj areoj de la masklo. Nematuraj inoj estas pli palaj ol plenkreskuloj, kaj nematuraj maskloj estas brunaj pli ol ruĝaj.

La alvoko estas altatona pepado kaj akra ĉi-tit kiel de Hindia arĝentbekulo, kaj la maskla kanto estas muzikeca melodio kiel de Eŭropa kardelo kun pepado kaj trilado.

Ruĝaj kardeloj manĝas semojn, kaj estas tre gregemaj. Kiam ili estas multnombraj, ili formas duonnomadajn arojn. Ili troviĝas inter 100-1,300 m, moviĝante duonnomadece kaj altitude (sezone kaj ĉiutage) inter humidaj ĉiamverdaj arbaroj, sekaj deciduaj arbaroj kaj asociaj arbarbordoj, arbustaj herbejoj kaj paŝtejoj. Ĉefo de la reprodukta sezono estas el aprilo al komenco de junio, kun dua periodo en novembro kaj decembro. La nestoj situas en bromeliadoj Tillandsia en altaj arboj kaj en Gujano en densa foliaro de krono de Curatella. La reproduktaj teritorioj en Gujano estis dense kunigitaj pro troabundo de frukta visko. La dieto inkludas ankaŭ fruktojn (ekz Ficus spp.), florburĝonojn kaj semojn de herboj kaj herboplantoj.

La kialo de la malpliiĝo de tiu kardelo estas amasa kontraŭleĝa kaptado por porkaĝa birdokomerco. Tiu estas alloga belega fringedo kun agrabla kanto, kaj ties unikaj koloroj inter malgrandaj fringedoj (kiuj estas ĉefe flavaj) permesis ke ili estas uzataj por interreproduktado kun hejmigitaj kanarioj por produkti variaĵojn kun ruĝo en plumaro, kiu eĉ ne dependas de la manĝo. Se malpliiĝo pluas, iam povas esti formortinta specio en naturo, dum en kaptiveco estos ĉefe nur hibridoj, mutacioj ktp. Necesas haltigi la kaptadon kaj en kaptiveco necesas pluhavi purajn ekzemplerojn de la specio senmikse. La totala populacio povus esti 2,500-10,000 kaj malpliiĝas en malgranda fragmentata teritorio de nur 11,300 km².

Tiu neotropisa birdo estas protektata de la Venezuela registaro el la 1940-aj jaroj, de la Convention on International Trade in Endangered Species (CITES) el 1975, kaj estis listita kiel endanĝerita specio de la U.S. Fish and Wildlife Service el 1976. La usona Fish and Wildlife Service konsideras ĉiujn ajn kaptive bredatan kardelon (inklude idojn aŭ hibridojn) kiel protektito laŭ la akto pri endanĝeritaj specioj. En Usono estas kontraŭleĝa aĉeti aŭ vendi tiujn birdojn sen speciala permesilo eldonata de la U.S. Fish & Wildlife. Subŝtatoj povus postuli ankaŭ kromajn permesilojn.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Vikipedio aŭtoroj kaj redaktantoj
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia EO

Spinus cucullatus ( 西班牙、卡斯蒂利亞西班牙語 )

由wikipedia ES提供

El cardenalito, cardenalito de Venezuela, Rosaito, jilguero rojo[3]​ o pireno rojo (Carduelis cucullata) es una especie de ave paseriforme de la familia Fringillidae propio del norte de América del Sur. Es un pequeño pájaro nativo de Venezuela, con pequeñas poblaciones relictas en su estado natural en el este de Colombia, los estados norte-costeros y centro-occidentales de Venezuela y Guyana. Está considerada extinto en la isla Monos (Trinidad y Tobago). Ha sido introducido en la islas de Cuba y Puerto Rico.

Descripción e identificación

Fue descrito originalmente en 1820, a partir de un ejemplar cautivo procedente de los territorios de las antiguas colonias españolas en el continente americano.[4]

  • Longitud: de 10 a 11,5 cm.
  • Ala: de 62 a 67 mm en los machos y de 57 a 60 mm en las hembras.

Conducta y comportamiento

Es seminómada. Fuera de la época de cría se desplaza en pequeñas bandadas de hasta 12-13 individuos. En Venezuela, solo se ven individuos solitarios o en parejas.[cita requerida]

Hábitat

Se conoce poco sobre su vida salvaje, resultando difícil saber cuál fue su hábitat natural. Gran parte de su zona de distribución está ocupada ahora por prados de hierba corta, pero que originariamente fueron bosques caducifolios abiertos. A menudo, estos bosques están más cubiertos de hierba que los bosques de hoja perenne, a consecuencia de la mayor cantidad de luz que penetra hasta el suelo cuando los árboles pierden sus hojas, permitiendo el crecimiento de la hierba.

Vive en zonas semiáridas tipo sabana, paisajes abiertos, zonas secas y áridas, donde los árboles se encuentran dispersos entre zonas más o menos rocosas, con arbustos espinosos y cactus. También se ha encontrado en bosques semihúmedos de Venezuela. En Colombia se ha encontrado en los estratos medio y alto de bosques, entre los 1.744 y 3.165 msnm. En Guyana se ha encontrado en bosques de chaparro (Curatella americana). A altitudes comprendidas entre los 280 y los 1.300 msnm.

Canto y reclamos

El canto es bastante complejo con gran variedad de notas, aunque poco musicales. Dura entre dos y tres minutos sin interrupción. Ambos sexos emiten reclamos simples o dobles. Los primeros los emiten posados, los segundos en vuelo y están relacionados con el apareamiento.

Distribución

Su distribución original aparentemente estaba restringida a partes de Venezuela, Colombia y Trinidad y Tobago. En Puerto Rico y Cuba se han registrado poblaciones formadas por individuos escapados del cautiverio. Existe un registro reciente de poblaciones en Guyana que amplía la distribución conocida de la especie, pero aún no se ha confirmado su especie en regiones aledañas de Brasil y Venezuela.

En Venezuela su distribución actual ocupa menos del 20% de la original, y es considerada una de las especies más amenazadas del país. Los registros históricos incluían localidades en los estados Zulia, Barinas, Trujillo, Portuguesa, Lara, Falcón, Yaracuy, Carabobo, Aragua, Miranda, Guárico, Estado Anzoátegui, Sucre, Monagas y Distrito Federal.[5]​ De esta amplia distribución original, actualmente solo se ha confirmado su presencia en dos núcleos: uno en los estados Falcón y Lara, y otro en el triángulo formado por Miranda, Guárico y Anzoátegui. De las seis localidades cercanas a la ciudad de Caracas donde se encontraba la especie, es probable que aún sobrevivan en dos sitios del parque nacional El Ávila. También se sospecha su presencia en localidades aisladas en Barinas y el estado Zulia. La situación de amenaza es tan alarmante que algunos autores se abstienen de reportar las localidades exactas donde aún se encuentra la especie, por temor a facilitar la acción de los cazadores de aves. La distribución histórica incluye una pequeña población en las cercanías de Cúcuta, en Colombia. En esta región se tienen registro recientes de su presencia.[6]​ En Trinidad parece que siempre fue un ave muy rara y actualmente se reporta como extinta.[7]

C. cucullata ha estado presente desde la primera mitad del siglo XIX en Puerto Rico, inicialmente traída en jaulas para el cruce con canarios, y posteriormente establecida como una población naturalizada.[8][9]​ Igualmente fue registrada en estado silvestre en las cercanías de Santiago de Cuba y al norte de la isla alrededor de 1856, pero varios autores han descartado que se trate de una población nativa, y sugiere que se trataba de aves escapadas de cautiverio que no lograron establecerse como población.[10][11]

Entre 2000 y 2003 se descubrieron poblaciones en las sabanas de Roraima-Rupununi, Guayana, en parte del territorio de la Guayana Esequiba reclamado por Venezuela. Estas poblaciones son aparentemente nativas y están aisladas más de 900 km de otras poblaciones conocidas. Las exploraciones de hábitats adecuados para la especie en regiones aledañas de Brasil y Venezuela han tenido resultados negativos.[12]

Alimentación

Buscan las semillas en la baja vegetación y en los árboles. Entre las preferidas están las de Wedelia calycina (Asteraceae), Phoradendron sp. (Loranthaceae), el árbol Curatella sp. y la higuera (Ficus spp.). En la isla Trinidad se alimenta de las semillas de la Argemone mexicana.

Nidificación

Suele anidar en dos épocas, en Guyana de mayo a julio y de noviembre a diciembre. En Venezuela, de marzo a abril y de agosto a septiembre. Sin embargo en Cúcuta, Colombia solamente se le ha visto anidar en octubre. Coincide con la floración de los árboles y las plantas que producen las semillas de las que se alimentan.

Las parejas empiezan a formarse en abril mediante vuelos nupciales semejantes al vuelo de las mariposas. El macho sale de un posadero y llega a otro donde se encuentra la hembra. Usualmente surgen peleas con otros machos por el territorio. El macho dominante se posa un poco más elevado que el adversario y poniéndose horizontal abre las alas y las hace vibrar. Así el otro huye o bien se pelean pico con pico.

La pareja una vez formada no se aleja mucho del lugar de anidación (0,5 km). Anidan colonialmente en pequeños grupos separados por áreas de unos treinta metros.

Colocan el nido en el extremo de la rama más alta de un árbol y bien camuflado. Tiene forma de copa con una profundidad de 10 cm y un diámetro de 12 cm. Lo construyen con fibras algodonosas, musgo y trozos de hierbas secas entre 2 y 10 cm de largo.

Se puede dar el caso de que una hembra dominante robe el material del nido de otra hembra. Aunque el macho no lo construye, sí que suele acompañar a la hembra en su colecta de materiales. El apareamiento tiene lugar cerca del nido cuando la hembra adopta una posición horizontal, abre las alas y emite la llamada larga “tee tee tee”. Ponen de dos a tres huevos completamente blancos o ligeramente verdoso pálidos. Medidas: 14,7 - 17,8 mm × 10,8 - 13 mm.

La hembra sola los incuba durante doce días siendo alimentada periódicamente por el macho. Su principal tarea es la defensa de su pequeño territorio de otros pájaros intrusos. La hembra los alimenta y deja de darles calor cinco días después, pues la temperatura exterior no baja de los 30-32 ºC. A los quince días salen del nido. Dos o tres días más tarde ella construye otro nido y hace una segunda puesta. A su vez, el macho se ocupa de cuidar los polluelos hasta su independencia.

Población

Se han realizado varios ensayos para tratar de estimar el número de individuos silvestres que sobreviven en la actualidad; sin embargo, dichos estimados se caracterizan por sus imprecisiones y se desconoce realmente la población actual. Los estimados varían desde un mínimo de 600 hasta 800 aves en todo el país, de los cuales se calculan unos 350 a 500 individuos en occidente, y otros 300 en la zona central. Otros estimados indican que en la actualidad sobreviven alrededor de 4.000 cardenalitos silvestres en total, de los cuales unos 2.500 viven en los estados Lara y Falcón. Las cifras de aves capturadas apoyarían más al segundo estimado que al primero. Es necesario aclarar que, si bien se puede asegurar que la cifra es baja, aún falta información para estimar la población con exactitud. En cualquier caso, las cifras actuales son menores que las anteriores y la mayoría de las poblaciones referidas en el pasado se encuentran extintas en la actualidad.

Amenazas y Conservación

Cría y comercialización

El cardenalito atrajo el interés de los criadores de aves europeos desde muy temprano por sus belleza, porte, docilidad y la calidad de su canto.[13]

Se supone que los primeros individuos fueron llevados a Europa desde el siglo XVIII. De hecho, la descripción de la especie se basó en un ejemplar en cautiverio, aparentemente proveniente de España.[4]​ Aparentemente fue un ave común en colecciones científicas, museos y zoológicos, y fue objeto de estudios anatómicos comparativos del reino animal al menos desde 1840.[14][15][16][17]

En Alemania se hizo popular su cría a partir de la década de 1870, y fue comercializado por varias casas especializadas ubicadas en Londres y en Hamburgo. El cruce del cardenalito con canarios fue presentado como una novedad merecedora de distinciones en una exposición de cría de aves en Hamburgo en 1877.[13]

Situación actual

Esta ave podría extinguirse en vida silvestre en un futuro cercano si no se logra controlar su captura y comercio. Las amenazas se consideran extremas y han causado severos impactos en las poblaciones, estimándose que la mayoría se encuentran extintas y que la distribución actual es solo un relicto de la pasada. La situación de esta especie ha sido denunciada desde principios de siglo. Desde 1952 ha sido clasificada como Amenazada por la Unión Mundial para la Naturaleza, y en la última versión del Libro Rojo se clasifica En Peligro, en situación grave y que requiere de acciones urgentes.

Amenazas

La principal causa de la situación que actualmente[¿cuándo?] enfrenta el cardenalito ha sido la extracción maderera de su hábitat, la segunda ha sido su captura y comercio ilegal, prácticas realizadas persistentemente desde 1835. Incluso a mediados de este siglo se utilizó su plumaje como adorno para sombreros en forma indiscriminada. El comercio desmedido está fuertemente vinculado a la hibridación con canarios para producir canarios rojos, lo cual constituyó un acontecimiento en la canaricultura y marcaría el inicio de la extinción del cardenalito. La situación se agrava ya que el codiciado color rojo en los canarios se pierde en varias generaciones y es necesario volver a reproducirlo con nuevos cruces para mantener el color[cita requerida]. Producto de esta situación los cardenalitos alcanzaron precios exorbitantes en el mercado internacional, y a nivel nacional era una de las aves por la que mejor oferta recibía su colector. Se cuenta con información[¿cuál?] de que todavía en algunas localidades de la zona central los traficantes compran cardenalitos a los lugareños a cambio de artefactos eléctricos. Las cifras sobre aves capturadas y exportadas adquieren dimensiones impresionantes a pesar de la disminución poblacional del ave, la actividad de captura se mantiene y el comercio aún es rentable y de magnitudes significativas.[cita requerida]

Medidas de conservación

El cardenalito está especialmente protegido por las leyes venezolana según la resolución 439 del 07/12/82, en la Gaceta Oficial No. 32619. Su comercio está regulado por CITES, que incluye a la especie en el Apéndice I, gracias a lo cual se controla el tráfico a través de Curazao, país que servía de puente entre Venezuela y Europa para el comercio de cardenalitos.

Referencias

  1. BirdLife International (2012). «Spinus cucullatus». Lista Roja de especies amenazadas de la UICN 2015.4 (en inglés). ISSN 2307-8235. Consultado el 28 de mayo de 2016.
  2. IOC World Bird List (v 3.5)
  3. De Juana, E; Del Hoyo, J; Fernández-Cruz, M; Ferrer, X; Sáez-Royuela, R; Sargatal, J (2010). «Nombres en castellano de las aves del mundo recomendados por la Sociedad Española de Ornitología (Decimoquinta parte: Orden Passeriformes, Familias Ploceidae a Parulidae)». Ardeola. Handbook of the Birds of the World (Madrid: SEO/BirdLife) 57 (2): 449-456. ISSN 0570-7358. Consultado el 2 de abril de 2019.
  4. a b William Swainson, 1820, Zoological illustrations, or, Original figures and descriptions of new, rare, or interesting animals : selected chiefly from the classes of ornithology, entomology, and conchology, and arranged on the principles of Cuvier and other modern zoologists. London: Printed by R. and A. Taylor for Baldwin, Cradock, and Joy; and W. Wood. Disponible en Biodiversity Heritage Library, ilustración, descripción.
  5. Coats, S.; Phelps, Jr., W. H. (1985). «The Venezuelan Red Siskin: Case history of an endangered species». Ornithological Monographs 36.
  6. López-Lanús, B. (2000): Carduelis cucullata aún sobrevive en Colombia. Boletín de la Sociedad Antioqueña Ornitología. 11:89-91.
  7. Sharpe, Chris (2016). «Globally Threatened Bird: Red Siskin Sporagra cucullata». Neotropical Birding 18: 36--40. |fechaacceso= requiere |url= (ayuda)
  8. Gundlach, Juan (1878). «Apuntes para la fauna Puerto-Riqueña». Anales de la Sociedad Española de Historia Natural 7: 135--234. Consultado el 29 de mayo de 2016.
  9. Raffaele, H. A. (1983): The raising of a ghost--SPINUS CUCULLATUS in Puerto Rico. Auk 100:737-739.
  10. Albrecht, R. (1861). «Zur Ornithologie Cuba's». Journal für Ornithologie 9: 198--215. doi:10.1007/bf02004970. Consultado el 29 de mayo de 2016.
  11. Lawrence, George N. (1862). «Notes on some Cuban's birds, with descriptions of new species». Annals of the Lyceum of Natural History of New York 7: 247--275. Consultado el 29 de mayo de 2016.
  12. Robbins, M. R., M. J. Braun, and D. W. Finch. (2003): Discovery of a population of the endangered Red Siskin (Carduelis cucullata) in Guyana. Auk 120:291-298.
  13. a b Russ, Karl (1879). Die körnerfressenden fremdländischen Stubenvögel; ihre Naturgeschichte, Pflege, und Zucht. Hanover, Alemania: Carl Rümpler. pp. 384-387. Consultado el 28 de mayo de 2016., ver página
  14. Gerber, Fr.; Gulliver, George (1842). Elements of the general and minute anatomy of man and the mammalia. Londres, Reino Unido: Bailliere. Consultado el 28 de mayo de 2016.
  15. Edwards, H. Milne (1857). Leçons sur la physiologie et l'anatomie comparée de l'homme et des animaux / faites à la Faculté des Sciences de Paris. Paris, Francia: Librairie de Victor Masson. Consultado el 28 de mayo de 2016.
  16. Gulliver, F.R.S., George (1875). «Observations on the Sizes and Shapes of the Red Corpuscles of the Blood of Vertebrates, with Drawings of them to a uniform Scale, and extended and revised Tables of Measurements». Proceedings of the Zoological Society of London: 474-495. Consultado el 28 de mayo de 2016.
  17. Mlíkovský, Jiry; Suturová, Helena (2010). «Specimens of extinct and endangered birds in the Moravian Museum, Brno, Czech Republic». Acta Musei Moraviae, Scientiae biologicae (Brno) 95 (1): 137-142. Consultado el 28 de mayo de 2016.

Bibliografía

  • Coats, S., and W. H. Phelps, JR. (1985): The Venezuelan Red Siskin: Case history of an endangered species. Ornithological Monographs, no. 36.
  • Collar, N.J. and Warren B. King (1992): Threatened birds of the Americas. International Council for Bird Preservation.
  • López-Lanús, B. (2000): Carduelis cucullata aún sobrevive en Colombia. Boletín de la Sociedad Antioqueña Ornitología. 11:89-91.
  • Raffaele, H. A. (1983): The raising of a ghost--SPINUS CUCULLATUS in Puerto Rico. Auk 100:737-739.
  • Renjifo, L. M., A. M. Franco-Maya, J. D. Amaya-Espinel, G. H. Kattan y B. López-Lanús (eds.) (2002): Libro rojo de aves de Colombia: 473-476. Bogotá: Instituto de Investigación de Recursos Biológicos Alexander von Humboldt.
  • Robbins, M. R., M. J. Braun, and D. W. Finch. (2003): Discovery of a population of the endangered Red Siskin (Carduelis cucullata) in Guyana. Auk 120:291-298.
  • Ruelle, M. (1995): Le tarin des aulnes (carduelis spinus, Linnaeus) et ses cousins, les tarins et Chardonnerets americains. Págs: 282-296. Belgium, Fédération Ornithologique Wallonne.

 title=
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Autores y editores de Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia ES

Spinus cucullatus: Brief Summary ( 西班牙、卡斯蒂利亞西班牙語 )

由wikipedia ES提供

El cardenalito, cardenalito de Venezuela, Rosaito, jilguero rojo​ o pireno rojo (Carduelis cucullata) es una especie de ave paseriforme de la familia Fringillidae propio del norte de América del Sur. Es un pequeño pájaro nativo de Venezuela, con pequeñas poblaciones relictas en su estado natural en el este de Colombia, los estados norte-costeros y centro-occidentales de Venezuela y Guyana. Está considerada extinto en la isla Monos (Trinidad y Tobago). Ha sido introducido en la islas de Cuba y Puerto Rico.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Autores y editores de Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia ES

Carduelis cucullata ( 巴斯克語 )

由wikipedia EU提供

Carduelis cucullata Carduelis generoko animalia da. Hegaztien barruko Fringillidae familian sailkatua dago.

Erreferentziak

  1. (Ingelesez)BirdLife International (2012) Species factsheet. www.birdlife.org webgunetitik jaitsia 2012/05/07an
  2. (Ingelesez) IOC Master List

Ikus, gainera

(RLQ=window.RLQ||[]).push(function(){mw.log.warn("Gadget "ErrefAurrebista" was not loaded. Please migrate it to use ResourceLoader. See u003Chttps://eu.wikipedia.org/wiki/Berezi:Gadgetaku003E.");});
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipediako egileak eta editoreak
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia EU

Carduelis cucullata: Brief Summary ( 巴斯克語 )

由wikipedia EU提供

Carduelis cucullata Carduelis generoko animalia da. Hegaztien barruko Fringillidae familian sailkatua dago.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipediako egileak eta editoreak
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia EU

Tulitikli ( 芬蘭語 )

由wikipedia FI提供

Tulitikli (Spinus cucullatus) on eteläamerikkalainen uhanalainen varpuslintu.

Tulitiklit elävät Venezuelassa neljän läänin alueella, Kolumbian Norte de Santanderissa ja Guyanan lounaisosassa, josta löydettiin uusi populaatio vuonna 2000. Trinidadissa elänyt vahva populaatio on todennäköisesti hävinnyt, sillä havaintoja ei ole tehty 1960-luvun jälkeen. Myös Puerto Ricossa elänyt, häkkikarkureista syntynyt populaatio, on vaarassa hävitä. Lajin kokonaiskanta on 2 500–9 999 yksilöä ja kanta on edelleen taantumassa.

Lajin uhanalaisuuden syy on kaupallinen pyynti, joka on 1940-luvulta saakka ollut laitonta. Tulitikli on suosittu lemmikki värikkään ulkomuotonsa ja kauniin laulunsa takia. 1920-luvulta alkaen sitä on risteytetty kanarialintujen kanssa punertavien värisävyjen saamiseksi. Hans Duncker ja Karl Reich tutkivat silloin värien periytyvyyttä.

Lähteet

  1. BirdLife International: Spinus cucullatus IUCN Red List of Threatened Species. Version 2013.2. 2012. International Union for Conservation of Nature, IUCN, Iucnredlist.org. Viitattu 1.2.2014. (englanniksi)
Tämä lintuihin liittyvä artikkeli on tynkä. Voit auttaa Wikipediaa laajentamalla artikkelia.
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedian tekijät ja toimittajat
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia FI

Tulitikli: Brief Summary ( 芬蘭語 )

由wikipedia FI提供

Tulitikli (Spinus cucullatus) on eteläamerikkalainen uhanalainen varpuslintu.

Tulitiklit elävät Venezuelassa neljän läänin alueella, Kolumbian Norte de Santanderissa ja Guyanan lounaisosassa, josta löydettiin uusi populaatio vuonna 2000. Trinidadissa elänyt vahva populaatio on todennäköisesti hävinnyt, sillä havaintoja ei ole tehty 1960-luvun jälkeen. Myös Puerto Ricossa elänyt, häkkikarkureista syntynyt populaatio, on vaarassa hävitä. Lajin kokonaiskanta on 2 500–9 999 yksilöä ja kanta on edelleen taantumassa.

Lajin uhanalaisuuden syy on kaupallinen pyynti, joka on 1940-luvulta saakka ollut laitonta. Tulitikli on suosittu lemmikki värikkään ulkomuotonsa ja kauniin laulunsa takia. 1920-luvulta alkaen sitä on risteytetty kanarialintujen kanssa punertavien värisävyjen saamiseksi. Hans Duncker ja Karl Reich tutkivat silloin värien periytyvyyttä.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedian tekijät ja toimittajat
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia FI

Chardonneret rouge ( 法語 )

由wikipedia FR提供

Spinus cucullatus

Le Tarin rouge du Vénézuela, improprement appelé chardonneret rouge (Spinus cucullatus, anciennement Carduelis cucullata) est une espèce de passereaux de la famille des fringillidés (ou Fringillidae).

Description

Cet oiseau mesure environ 11,5 cm de longueur. Il présente un dimorphisme sexuel : le mâle a les ailes rouges et noires tandis que la femelle, plus terne, les a orange et grises.

La tête est noire, le dessus du corps et les bords du cou vermillon avec des reflets métalliques sur le bas du dos, la poitrine rouge orangé, les yeux marron foncé, le bec corne et les pattes brun gris clair.

Il apparait sur les billets de 100 bolivars vénézuéliens.

Répartition

Originellement, cet oiseau vit au nord du Venezuela (de Falcon à Sucre) et dans la Cordillère de Merida se prolongeant sur l’extrême nord de la Cordillère Orientale dans le nord de la Colombie avec les îles Gasparea et Monos. Actuellement, six minuscules poches très isolées sont connues au Venezuela : Cabimas et La Vela (Falcon), Maiquetia (Aragua), Cumana (Sucre), Molatan et Valero (Trujillo) et une septième à Cucuta en Colombie (extrême nord de la Cordillère Orientale). Il faut ajouter la population nouvellement découverte dans le sud du Rupununi, sud-ouest du Guyana.

Découverte

Mark B. Robbins, de l’université du Kansas, Michael J. Braun, du Smithsonian Institution et Davis W. Finch, de WINGS en Arizona, ont exploré la région peu étudiée de Rupununi dans le sud-ouest du Guyana. Le 12 avril 2000, alors qu’il observait un groupe d’oiseaux entre la lisière d’une forêt et la savane, Mark Robbins entendit un petit groupe d’oiseaux de type Carduelis voler au-dessus de sa tête. Il localisa ce groupe quelques minutes plus tard mais sachant qu’il n’y a pas d’espèces de chardonneret dans la région, il fut sidéré de voir cinq chardonnerets rouges (trois mâles et deux femelles, tous adultes) perchés à environ 15 m de hauteur à la cime d’un arbre défolié (Robbins et al. 2003).

Habitat

Au Venezuela et en Colombie, le chardonneret rouge habite les zones couvertes de buissons épineux et de cactus, les fourrés et les broussailles, les plaines rocailleuses et sèches, les lisières de forêt sempervirente et les aires couvertes de plantes herbacées et parsemées de quelques arbres entre 300 et 1 200 m mais souvent à proximité d’un point d’eau. À Porto Rico, il fréquente les zones herbeuses humides faisant transition avec la forêt ouverte (Ottaviani 2011). Au Guyana, Robbins et al. (2003) ont décrit une zone ouverte de savane herbeuse dominée par une espèce d’herbe pérenne Trachypogon plumosus, poacée, et des arbres de savane Curatella americana, dilléniacée. Le paysage présente également de petites montagnes granitiques en forme de dôme recouvertes d’une forêt semi-humide et éparse. La savane est parsemée de fragments forestiers isolés d’une superficie allant de quelques mètres carrés à plusieurs kilomètres carrés et apparaissant comme des îlots de forêt dans l’étendue herbeuse. La savane fait ensuite transition avec la vaste forêt humide mais que les chardonnerets ne pénètrent pas. La saison sèche commence en septembre et se prolonge jusqu’en avril tandis que la saison humide a lieu de la fin-avril à août.

Alimentation

Selon Coats & Rivero (1984) et Candeal (1995), son alimentation se compose de fleurs ou de graines de pissenlit Taraxacum officinale (astéracée), de plantain Plantago major (plantaginacée), de botonera Borreria verticillata (rubiacée), d’un anis Pimpinella sp. (apiacée), de Tribulus cistoides (zygophyllacée), de Pehria compacta (lythracée), d’une érythrine Erythrina poepigiana (fabacée) et d’une moutarde Brassica sp. (brassicacée). Au Guyana, en avril, les chardonnerets rouges se nourrissaient de boutons floraux d’une vigne Wedelia calycina (astéracée) mais surtout de graines de Curatella americana et de fruits d’un gui Phoradendron sp. (loranthacée). Ils privilégiaient nettement les zones abritant ces deux dernières plantes. En octobre et en novembre, ils consommaient des figues Ficus sp. et, à nouveau, des bourgeons floraux et des graines de Curatella. Pendant les deux périodes d’observation (avril et octobre-novembre), ils se nourrissaient aussi de graines de plantes herbacées (Robbins et al. 2003).

Nidification

Au Venezuela et en Colombie, elle a lieu de mars à avril et d’août à septembre. La femelle construit un nid dans la couronne d’un grand arbre, parfois dans la rosette d’une broméliacée ou, plus bas, dans un buisson, parfois en association avec la broméliacée filamenteuse Tillandsia usneoides qui pend aux branches et qu’on appelle « barba de palo » au Venezuela. Elle confectionne une petite coupe de 10 cm de diamètre avec des racines, des herbes sèches et de la mousse qu’elle tapisse intérieurement de duvet végétal avec parfois des fragments de ces filaments. Le nid contient trois-quatre œufs blanc rosâtre tachetés de brun noir et de brun roux au gros pôle qu’elle couve pendant 12-13 jours (Candeal 1995, López-Lanús 2000).

Origine de la population du Guyana

Cette population se trouve isolée à 950 km de celle du Venezuela, séparée par une vaste zone de forêt pluviale et par les tépuis. Si on admet qu’elle descend de celle vénézuélienne (origine vicariante), l’histoire de la végétation, l’étude des barrières géographiques et la géologie du nord de l’Amérique du Sud suggèrent qu’elle est restée isolée depuis environ 8 000 à 10 000 ans. On suppose aussi que le chardonneret rouge de Rupununi devait jadis avoir une distribution continue entre les savanes et les zones boisées du Roraima-Rupununi et jusqu’aux savanes côtières du Guyana et du Venezuela. Mais c’est une espèce grégaire et semi-erratique qui niche en colonies, la possibilité qu’elle ait pu atteindre récemment le Guyana par des déplacements au long cours ne doit pas être exclue. Elle ne semble pas avoir divergé sur le plan du plumage et de la morphométrie mais des études génétiques comparatives sont prévues.

Statut, menaces

Originellement, le chardonneret rouge habitait le Venezuela avec les îles Gasparea et Monos ainsi que le nord de la Colombie. De tout temps, il a été gardé en captivité dans sa patrie d’origine par la population locale. Puis son commerce s’étendit aux pays voisins mais sans dépasser l’Amérique centrale et le nord de l’Amérique du Sud. Ce n’est qu’au XIXe siècle que son exportation prit de l’ampleur pour approvisionner d’abord les oiselleries d’Amérique du Nord et du Sud puis d’Europe. Mais quand on s’aperçut qu’on pouvait le croiser avec le canari domestique et que cet hybride permettait d’obtenir, par croisement d’absorption, des canaris rouges, la demande devint rapidement très forte et le prix des chardonnerets se mit à flamber. Des milliers d’éleveurs voulaient être les premiers à produire ces fameux canaris à facteur rouge tant convoités. Dès lors, les piégeurs et les oiseleurs du Venezuela et de la Colombie exercèrent des captures à grande échelle et on estime que plusieurs milliers de chardonnerets furent ainsi prélevés chaque année. Mais ce trafic qui continue de nos jours, même s’il s’est ralenti, est d’autant plus scandaleux que de nombreux sujets périssent pendant les transports. Par ailleurs, le sex-ratio de la population sauvage laisse apparaître un net déficit en mâles, plus particulièrement convoités pour leur couleur rouge.

Législation

Le chardonneret rouge est protégé par le gouvernement vénézuélien depuis les années 1940, par la Convention on International Trade in Endangered Species (CITES) depuis 1975 et répertorié comme espèce en danger par l’U.S. Fish and Wildlife Service depuis 1976. Aux États-Unis, il est strictement interdit aux éleveurs d’acheter ou vendre des chardonnerets rouges sans une autorisation spéciale délivrée par l’U.S. Fish and Wildlife. En 1983, il figurait sur la liste des oiseaux menacés d’extinction de la Convention de Washington. De nos jours, il est toujours inscrit en annexe 1 de cette convention, ce qui signifie que son commerce international est strictement interdit. Par ailleurs, il est protégé par une autre loi, nationale cette fois (gouvernement du Venezuela) qui stipule que toute espèce indigène (animale ou végétale) est strictement protégée.

Au Guyana, le chardonneret rouge est protégé par une loi internationale de la « Convention of International Trade in Endangered Species of Wild Fauna and Flore » (CITES) (annexe 1) et de la « U. S. Endangered Species Act. Prohibition of Trade of Red Siskins » ainsi que par une loi nationale recommandée par le « Management Authority of the Guyanese Wildlife Division ». Malgré cette protection, des chardonnerets rouges sont toujours exportés illégalement du Venezuela en Europe via certains pays comme la Hollande qui n’est pas signataire de la CITES. La conservation de cette espèce passe donc par une coopération internationale, la création d’un organisme d’application des lois et une concertation entre propriétaires terriens, aviculteurs et protecteurs. Les auteurs espèrent que la relative inaccessibilité du site du Guyana et l’écotourisme du ranch assurent une protection non seulement au chardonneret rouge mais aussi à d’autres espèces d’oiseaux (Robbins et al. 2003).

Mesures de conservation

Robbins et al. (2003) ont décidé de garder secrète la localité exacte de leur découverte jusqu’à ce qu’un plan de conservation, apportant une protection gouvernementale, soit mis en place. Actuellement le plan de conservation du chardonneret rouge au Guyana comprend une protection gouvernementale et une sensibilisation de la population locale aux dangers des captures et des feux de brousse mais il comporte aussi trois mesures à prendre : • l’instauration d’autres zones protégées. • des études écologiques afin de déterminer les exigences de l’espèce pour une meilleure conservation. • des études génétiques pour une meilleure connaissance de la population et donc une meilleure protection.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Auteurs et éditeurs de Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia FR

Chardonneret rouge: Brief Summary ( 法語 )

由wikipedia FR提供

Spinus cucullatus

Le Tarin rouge du Vénézuela, improprement appelé chardonneret rouge (Spinus cucullatus, anciennement Carduelis cucullata) est une espèce de passereaux de la famille des fringillidés (ou Fringillidae).

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Auteurs et éditeurs de Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia FR

Spinus cucullatus ( 義大利語 )

由wikipedia IT提供

Il cardinalino del Venezuela (Spinus cucullatus (Swainson, 1820)) è un uccello passeriforme della famiglia Fringillidae[2].

Etimologia

Il nome scientifico della specie, cucullatus, deriva dal latino e significa "incappucciato", in riferimento alla testa nera dei maschi: il nome comune è anch'esso un riferimento alla livrea dei maschi, così come all'areale di distribuzione della specie.

Descrizione

 src=
Maschio in cattività.
 src=
Due femmine in cattività.

Dimensioni

Misura 10–11 cm di lunghezza, per circa 12 grammi di peso[3].

Aspetto

Si tratta di uccelletti dall'aspetto minuto ma robusto, muniti di testa arrotondata, becco conico e appuntito, ali appuntite anch'esse e coda dalla punta lievemente forcuta.

Il piumaggio dei maschi è inconfondibile: la testa (faccia, fronte, vertice, guance, gola) è nera, così come nere sono la coda e le ali (queste ultime con ampi specchi rossi su copritrici e penne remiganti), mentre il resto del piumaggio (nuca, collo, petto, ventre, sottocoda, dorso e codione) è uniformemente di colore rosso vivido, più scuro e con sfumature nerastre su groppa e scapole e fianchi grigiastri, mentre nell'area della cloaca e sul sottocoda sono presenti isolate penne bianche.
Il dimorfismo sessuale è evidentissimo, in quanto la femmina manca completamente del nero cefalico (mentre permane il nero di ali e coda, con le prime che presentano inoltre remigati dalle punte biancastre) e quasi completamente del lipocromo rosso, presente solo nelle zone di elezione (lati del petto, codione, specchi alari), mentre il resto della livrea è grigio, più chiaro su faccia e area ventrale e più scuro dorsalmente.
In ambedue i sessi il becco e le zampe sono di colore nerastro, mentre gli occhi sono di colore bruno scuro.

Il Cardinalino del Venezuela è diffusamente allevato in regime domestico, negli allevamenti di tutto il mondo a partire dal 1950 ed ha notevolmente modificato negli anni il proprio aspetto fenotipico cromatico, grazie ad ibridazioni con le mutazioni di allevamento del Lucherino eurasiatico (Spinus spinus), del Lucherino Testanera (Spinus magellanicus) e successivo ritorno selettivo verso il Cardinalino. Oggi ritroviamo in cattività oltre il Cardinalino ancestrale, in origine prelevato in Natura, anche il Cardinalino del Venezuela di mutazione Pastello, Bruno, Pastello Bruno, Topazio, Diluito, Rubino (ad occhi rossi), sino all'ultimo tipo segnalato in ordine di tempo: il Cardinalino Pastello Ali Grigie (Chieppa F. - "Italia Ornitologica", febbraio 2019 https://www.foi.it/news-documenti-pubblicazioni/italia-ornitologica/annata-2019/febbraio-2019-sfogliabile.html).

Biologia

 src=
Esemplare maschio.
Canto di maschio.
 src=
Due maschi e una femmina (in secondo piano) in cattività.

Il cardinalino del Venezuela è un uccelletto vispo e molto vivace, dalle abitudini di vita essenzialmente diurne: all'infuori della stagione riproduttiva, questi uccelli si riuniscono in stormi anche consistenti (compatibilmente con l'esiguo numero di esemplari rimasti allo stato selvatico[1]), passando la maggior parte della giornata alla ricerca di cibo fra i rami o l'erba alta, salvo poi fare ritorno sul far della sera verso posatoi comuni fra gli alberi, fra i quali passare la notte al riparo da eventuali predatori.

Durante i loro spostamenti, i vari esemplari si tengono in contatto fra loro mediante richiami molto simili a quelli del becco di piombo: il canto dei maschi, invece, è molto vario e melodioso e ricorda quello del canarino[3].

Alimentazione

Si tratta di uccelli prevalentemente granivori, la cui dieta è basata in massima parte dei piccoli semi di piante erbacee: il cardinalino del Venezuela si nutre inoltre anche di bacche, frutti (soprattutto di cactus e fichi[3]), germogli, foglioline e, sebbene piuttosto sporadicamente e soprattutto durante il periodo riproduttivo (quando il fabbisogno energetico cresce esponenzialmente) di insetti ed altri piccoli invertebrati.

Riproduzione

Il periodo degli amori va da maggio ai primi di luglio, con alcune coppie che nidificano nuovamente in novembre-dicembre[3]. Si tratta di uccelletti rigidamente monogami, coi maschi che competono aspramente per le femmine cantando ed arruffando le penne per mostrare i colori brillanti, e che dopo la formazione delle coppie si dimostrano molto aggressivi e territoriali nei confronti dei conspecifici: nonostante questo, alcune popolazioni sembrerebbero mostrare la tendenza a formare colonie riproduttive, con territori ben delimitati e difesi dai maschi, ma coi nidi scarsamente distanziati fra loro[3].

 src=
Nido con pulli di tre giorni in cattività.
 src=
Coppia con giovani in cattività.

Il nido mostra la forma a coppa tipicamente osservabile fra i fringillidi e viene edificato dalla sola femmina fra i rami un albero, ben al riparo fra la vegetazione, utilizzando rametti e fibre vegetali intrecciate per definire la parte esterna e foderando l'interno con materiale soffice, come piumino e licheni. Al suo interno vengono deposte 3-5 uova di colore bianco-rosato, con rade maculature rossicce ai poli, che la femmina provvede a covare da sola (col maschio che staziona di guardia nei pressi del nido, difendendolo da eventuali intrusi ed occupandosi inoltre di reperire il cibo per sé e per la compagna) per circa due settimane, al termine delle quali schiudono pulli ciechi ed implumi. Fra gli allevatori di questi uccelli è opinione frequente che le uova fecondate tendano a schiarirsi di colore qualche giorno dopo la deposizione.
I piccoli vengono amorevolmente imbeccati da ambedue i genitori con abbondanti semi verdi e insetti rigurgitati: in tal modo, essi sono in grado d'involarsi attorno alle tre settimane di vita. I nidiacei restano tuttavia nei pressi del nido ancora per qualche tempo, chiedendo sempre più sporadicamente l'imbeccata ai genitori, per poi allontanarsi definitivamente e disperdersi attorno a un mese e mezzo circa dalla schiusa.

Distribuzione e habitat

 src=
Maschio in Guyana.
 src=
Maschio in voliera.

Il cardinalino del Venezuela, come intuibile dal nome comune, è diffuso con areale molto frammentato lungo la costa settentrionale del Venezuela ad est del Lago di Maracaibo: a dispetto del nome comune, tuttavia, lo si può osservare anche in Colombia nord-orientale (dipartimento di Norte de Santander) ed in Guyana sud-occidentale[4]. La specie è stata inoltre introdotta a Porto Rico, dove si è naturalizzata, mentre la popolazione introdotta a Trinidad si crede estinta, mancando avvistamenti fin dagli anni '60.

L'habitat del cardinalino del Venezuela è rappresentato dalle aree boschive decidue o miste di pianura o pedemontane con presenza di radure erbose più o meno estese, oltre che dal limitare delle foreste sempreverdi e dalle aree cespugliose e di savana con presenza di alberi sparsi. Questi uccelli si dimostrano molto motili all'infuori della stagione degli amori, percorrendo anche fino a 50 km al giorno[3].

Conservazione

 src=
canarino rosso: il prelievo di cardinalini da ibridare coi canarini è stato uno dei fattori principali della loro rarefazione in natura.

In passato molto comune lungo tutto l'areale di diffusione, durante il XX secolo il cardinalino del Venezuela è stato prelevato in grande quantità dal proprio habitat per utilizzarlo come animale da gabbia e soprattutto per ibridarlo col canarino domestico al fine di trasmettere il colore rosso: gli ibridi maschi di cardinalino x canarina sono infatti fertili nel 50% dei casi se accoppiati con le madri, mentre le femmine sono, nella quasi totalità dei casi, sterili.
Se da un lato il prelievo per la cattività ha portato la specie sull'orlo della scomparsa, il suo allevamento in gabbia l'ha preservata dall'estinzione totale a causa dell'alterazione dell'habitat: tutti gli esemplari di cardinalino del Venezuela attualmente in commercio, infatti, sono nati in cattività (essendo il commercio di esemplari selvatici vietato), e spesso a partire da esemplari domestici si effettuano tentativi di reintroduzione in natura.

Attualmente si stimano in natura fra i 600 ed i 6000 esemplari di cardinalino, cui se ne sommano alcune migliaia scoperte nel 2003 in Guyana[3]: la IUCN pertanto classifica questi animali come "specie a rischio di estinzione" (Endangered)[1].

La specie è inserita nella Appendice I della CITES[5].

Note

  1. ^ a b c (EN) BirdLife International 2012, Spinus cucullatus, su IUCN Red List of Threatened Species, Versione 2020.2, IUCN, 2020.
  2. ^ (EN) Gill F. and Donsker D. (eds), Family Fringillidae, in IOC World Bird Names (ver 9.2), International Ornithologists’ Union, 2019. URL consultato il 23 maggio 2017.
  3. ^ a b c d e f g (EN) Red Siskin (Spinus cucullatus), su Handbook of the Birds of the World. URL consultato il 23 settembre 2017.
  4. ^ Robbins, M. B.; Braun, M. J. & Finch, D. W., Avifauna of the Guyana southern Rupununi, with comparisons of other savannas of northern South America, in Orn. Neotrop., vol. 15, n. 2, 2004, p. 173–200.
  5. ^ CITES - Appendices I, II and III (PDF), in Convention On International Trade In Endangered Species Of Wild Fauna And Flora, International Environment House, 2011 (archiviato dall'url originale il 4 agosto 2012).

 title=
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Autori e redattori di Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia IT

Spinus cucullatus: Brief Summary ( 義大利語 )

由wikipedia IT提供

Il cardinalino del Venezuela (Spinus cucullatus (Swainson, 1820)) è un uccello passeriforme della famiglia Fringillidae.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Autori e redattori di Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia IT

Kapoetsensijs ( 荷蘭、佛萊明語 )

由wikipedia NL提供

Vogels

De kapoetsensijs (Spinus cucullatus synoniem: Carduelis cucullata) is een vogel uit de familie Fringillidae. Het is een bedreigde vogelsoort uit het noorden van Zuid-Amerika. Er bestaat een uitgebreide handel in kapoetsensijzen om deze als volièrevogel te houden.

Uiterlijke kenmerken

De vogel heeft een lengte van 10 tot 11 cm. De kapoetsensijs is de enige soort in het geslacht Spinus die voornamelijk rood is. De mannetjes zijn felrood en hebben een intens zwarte kop. De vrouwtjes hebben een overwegend vale, roodachtige kleur en een grijze kop.[2]

Voedsel

De vogel eet voornamelijk kleine zaden van verschillende soorten grassen, struiken en bomen maar ook delen van planten en bloemhoofdjes en de vruchten van cactussen en wilde vijgenbomen.[2]

Verspreiding en leefgebied

Deze soort komt voor in Venezuela en Colombia. De soort is erg zeldzaam en er zijn in Venezuela en Colombia nog maar enkele (kleine) populaties te vinden. In 2000 werd in het zuidwesten van Brits Guyana een nieuwe populatie ontdekt. Verder zijn in het verleden vogels geïntroduceerd in Puerto Rico. De soort komt voor in half open, vrij droge tropische loofbossen in heuvellandschap tussen de 300 en 1200 m boven zeeniveau en in Guyana vooral in savannegebied, waar zij buiten de broedtijd in grote groepen vormen.[2]

Voortplanting

De vogels nestelen in losse kolonies in 25 m hoge bomen of in dicht struikgewas op 5 tot 7 m hoogte. Daarin maken ze een nest met een vrij diepe nestkom die wordt bekleed met katoenachtige vezels. Er worden drie tot vijf eitjes gelegd die alleen door het vrouwtje worden bebroed en uitkomen na 11 tot 13 dagen. De jongen vliegen na 14 tot 16 dagen uit.[2]

Status

Van deze soort sijs zijn nog 1500 tot 7000 volwassen vogels op de wereld en dit aantal neemt nog steeds af. De oorzaak is illegale vogelvangst voor de handel in volièrevogels. De handel van uit de natuur gevangen vogels is verboden krachtens de "overeenkomst inzake de internationale handel in bedreigde soorten wilde dieren" (CITES Bijlage I). Een ander gevaar is aantasting en versnippering van het leefgebied door intensivering van de landbouw. Door de ontdekking van een nieuwe populatie in Guyana kon de schatting van de populatie naar boven toe worden bijgesteld, maar desondanks staat de vogel als bedreigd op de Rode Lijst van de IUCN.[1]

Bronnen, noten en/of referenties
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia-auteurs en -editors
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia NL

Kapoetsensijs: Brief Summary ( 荷蘭、佛萊明語 )

由wikipedia NL提供

De kapoetsensijs (Spinus cucullatus synoniem: Carduelis cucullata) is een vogel uit de familie Fringillidae. Het is een bedreigde vogelsoort uit het noorden van Zuid-Amerika. Er bestaat een uitgebreide handel in kapoetsensijzen om deze als volièrevogel te houden.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia-auteurs en -editors
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia NL

Pintassilgo-da-venezuela ( 葡萄牙語 )

由wikipedia PT提供

O Pintassilgo-da-Venezuela (Spinus cucullatus[1] ou Carduelis cucullata) é um pequeno pássaro da família Fringillidae, originário da América do Sul tropical, do norte da Colômbia, da Venezuela, onde é conhecido como "cardenalito". Recentemente foi descoberta uma população na Guiana. Também muito conhecido no Brasil como Tarim.

Descrição

O pintassilgo da Venezuela tem um comprimento de cerca de 10 cm. O macho apresenta o peito, a barriga, o dorso e o uropígio de um vermelho vivo. As asas são pretas com uma banda vermelha, a cauda é vermelha com as extremidades das penas também pretas. A cabeça e o pescoço são pretos, o ventre e as pernas são brancos. A fêmea não tem o capuz preto do macho, e o vermelho, menos vivo, apenas aparece no peito, barra alar e uropígio.[2] A cor predominante é o cinzento acastanhado com as asas e a cauda mais escuras, quase pretas.[3] Os juvenis são todos cinzentos e mudam a plumagem aos 3-4 meses. À medida que vão crescendo as cores vão ficando mais vivas.[2]

 src=
Fêmeas de pintassilgo-da-venezuela

Distribuição

O pintassilgo da Venezuela que era comum no início do século XX, tornou-se raro e está presente apenas em bolsas isoladas. Antes aparecia em 15 estados do norte da Venezuela, mas os avistamentos mais recentes restringem-se apenas a sete estados (Falcón, Lara, Trujillo, Miranda, Aragua, Anzoátegui e Sucre). Em Trinidad, onde sempre foi raro, desapareceu. A população de Porto Rico, originada por pássaros que fugiram de gaiolas, tem decrescido. Uma pequena comunidade mantém-se no Norte de Santander (Cúcuta), na Colômbia. Em 2000 foi descoberta um nova população no sudoeste da Guiana (Rupununi), talvez de várias centenas ou poucos milhares, a 950 km da localidade venezuelana mais próxima.[3]

Taxonomia

Foi descoberto por Swainson, em 1820, em Cumaná na Venezuela. Recentemente foi proposto incluir esta espécie nos géneros Spinus ou Sporagra, sendo atualmente classificada no género Spinus.[1] Sem subspecies.[4]

Habitat

Ave semi-nómada, encontra-se entre os 100 e os 1500 m, em florestas húmidas de árvores de folha persistente, bosques de árvores de folha caduca, orlas de bosques, clareiras, pastos, moitas de arbustos.[3]

Alimentação

Alimenta-se de frutos (figos), de gomos de flores, de sementes de plantas herbáceas.[3] Também consome insectos pequenos, grãos de cajueiro-bravo (Curatella americana), sementes de dente-de-leão (Taraxacum officinale), botões florais de uma asterácea (wedelia) e frutos de phoradendron.

Nidificação

O período de reprodução dura de Abril a Junho, com um segundo período de Novembro a Dezembro. A fêmea constrói o ninho em forma de taça com palhinhas, raizes secas, fibras de coco, pêlos animais, em maciços de Tillandsia em árvores altas. Na Guiana o ninho é construído na folhagem densa no topo de árvores como o cajueiro-bravo (Curatella americana).[3] A postura consiste de 3-4 ovos esbranquiçados. As pequenas crias nascem ao fim de 12-14 dias, são alimentadas pela fêmea e ficam totalmente emplumados aos 12 dias.[2]

 src=
Crias de pintassilgo-da-venezuela

Filogenia

Foi obtida por Antonio Arnaiz-Villena et al.[5][6]

Ameaças

Em 1920 um criador alemão descobriu que o pintassilgo da Venezuela se cruzava com canárias dando origem a canários com factor vermelho. Dez anos depois outro criador alemão comprovou que os híbridos eram férteis. Isto originou uma grande procura destas aves o que aumentou a sua captura.[7] Desde 1940 que a sua captura é ilegal mas o pintassilgo da Venezuela é cada vez mais raro. Considerado pela IUCN (2012) como espécie Em Perigo, para além da captura ilegal também a redução do habitat natural para agricultura, constitui uma ameaça.[3]

Acções de conservação

Programas de criação em cativeiro para posterior reintrodução na natureza, poderão ser uma solução para inverter a actual tendência. Nos Estados Unidos da América existe já um projecto de criação em cativeiro dirigido pela National Finch and Softbill Society (NFSS), que mantém uma base de dados on-line dos pássaros criados por criadores independentes e anualmente promove um censo on-line das aves existente em cativeiro.[3]

Referências

  1. a b Frank Gill & David Donsker (Eds) (8 de janeiro de 2017). «Finches, euphonias» (em inglês). Consultado em 15 de fevereiro de 2017 !CS1 manut: Usa parâmetro autores (link)
  2. a b c ARKIVE Red-siskin Arquivado em 28 de outubro de 2012, no Wayback Machine.. Consultado em 16 de Dezembro de 2013.
  3. a b c d e f g BirdLife International 2012. red-siskin carduelis cucullata. 2012 IUCN Red List of Threatened Species Consultada em 31 de Outubro de 2012.
  4. The Internet Bird Collection Red-Siskin. Consultado em 31 de Outubro de 2012.
  5. Arnaiz-Villena, Antonio; Alvarez-Tejado M., Ruiz-del-Valle V., García-de-la-Torre C., Varela P, Recio M. J., Ferre S., Martinez-Laso J. (1998). «Phylogeny and rapid Northern and Southern Hemisphere speciation of goldfinches during the Miocene and Pliocene Epochs» (PDF). Cell.Mol.Life.Sci. 54(9): 1031–41 A referência emprega parâmetros obsoletos |coautor= (ajuda)
  6. Arnaiz-Villena, A; Areces C, Rey D, Enríquez-de-Salamanca M, Alonso-Rubio J and Ruiz-del-Valle V (2012). «Three Different North American Siskin/Goldfinch Evolutionary Radiations (Genus Carduelis): Pine Siskin Green Morphs and European Siskins in America» (PDF). The Open Ornithology Journal. 5: 73–81. doi:10.2174/1874453201205010073. Consultado em 14 de dezembro de 2013. Arquivado do original (PDF) em 21 de setembro de 2013 A referência emprega parâmetros obsoletos |coautor= (ajuda)
  7. Infomascota cardenalito-de-venezuela Arquivado em 1 de dezembro de 2012, no Wayback Machine.

 title=
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Autores e editores de Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia PT

Pintassilgo-da-venezuela: Brief Summary ( 葡萄牙語 )

由wikipedia PT提供

O Pintassilgo-da-Venezuela (Spinus cucullatus ou Carduelis cucullata) é um pequeno pássaro da família Fringillidae, originário da América do Sul tropical, do norte da Colômbia, da Venezuela, onde é conhecido como "cardenalito". Recentemente foi descoberta uma população na Guiana. Também muito conhecido no Brasil como Tarim.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Autores e editores de Wikipedia
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia PT

Rödsiska ( 瑞典語 )

由wikipedia SV提供

Rödsiska[2] (Spinus cucullatus) är en hotad sydamerikansk finkfågel. Trots att arten fridlystes på 1940-talet har handeln med vilda individer fortsatt. Dessa används framför allt till hybridisering med kanariefågel. Handeln gör att populationen fortsätter att minska.[1]

Utseende

Rödsiskan är ungefär 10 centimeter lång. Den adulta hanen är huvudsakligen djupröd, men svart på huvud, strupe, vingpennor och spetsen av stjärten. Den är vitaktig på magen och på undersidan av stjärten. Honan är grå på översidan, huvudet och bröstet, förutom på gumpen och översidan av stjärten, där den är röd. Hon är dessutom rödaktig på undersidan och på sidorna av bröstet. Vingarna och stjärten liknar i övrigt hannens.

Utbredning och systematik

Rödsiskan förekommer lokalt i de tropiska delarna av Sydamerika[3] och förekommer i nordöstra Colombia och norra Venezuela.[3] Dess utbredningsområde är fragmentariserat och den är regionalt utrotadTrinidad och Tobago. Det finns en introducerad population i Puerto Rico.[1]

Släktestillhörighet

Tidigare placerades den i Carduelis, men förs numera till Spinus efter genetiska studier.[4]

Ekologi

Rödsiskan förekommer på höjder mellan 100-1 300 meter över havet och förflyttar sig i höjdled, både dagligen och säsongsbundet, mellan fuktig städsegrön skog och torra lövfällande skogar i områden som domineras av gräs, men som gärna kan innehålla buskar och enstaka träd, även skogskanter.[1] Honan lägger ungefär tre grönaktigt vita ägg i ett skålformat bo byggt av gräs i ett träd. Den lever av frukt, blomknoppar och frön av gräs och örter.[1]

Rödsiskan och människan

Som burfågel

Trots att rödsiskan inte tillhör samma släkte som kanariesiska (Serinus canaria) (som i domesticerad form kallas kanariefågel) så kan det ändå bli fertil avkomma när man korsar dessa båda arter. Eftersom stora delar av rödsiskans fjäderdräkt är intensivt röd har detta gjort att man kunnat avla fram röda kanariefåglar. Eftersom arten är utrotningshotad är det sedan 1940-talet förbjudet att ha vilda individer som burfåglar.[1]

Status och hot

På grund av långvarigt infångande av arten för att säljas som burfåglar, främst för hybridisering med kanariefågel, så har arten minskat, och på vissa platser helt försvunnit, sedan början av 1900-talet. Sedan 1940-talet är den fridlyst men jakten har ändå fortsatt illegalt och populationen minskar därför. Idag beräknas beståndet i Guyana bestå av mellan ett hundratal och ett tusental individer. I Venezuela uppskattas beståndet bestå av ungefär lika många. På grund av detta kategoriseras arten som starkt hotad (EN) av IUCN.[1]

Namn

Arten har tidigare på svenska kallats kapucinersiska.

Noter

  1. ^ [a b c d e f g] BirdLife International 2016 Spinus cucullatus Från: IUCN 2016. IUCN Red List of Threatened Species. Version 2016.3 www.iucnredlist.org. Läst 2016-12-11.
  2. ^ Sveriges ornitologiska förening (2017) Officiella listan över svenska namn på världens fågelarter, läst 2017-08-14
  3. ^ [a b] Clements, J. F., T. S. Schulenberg, M. J. Iliff, D. Roberson, T. A. Fredericks, B. L. Sullivan, and C. L. Wood (2015) The eBird/Clements checklist of birds of the world: Version 2015 http://www.birds.cornell.edu/clementschecklist/download, läst 2015-08-11
  4. ^ Zuccon, D., Prys-Jones, R., P.C. Rasmussen, and P.G.P. Ericson (2012), The phylogenetic relationships and generic limits of finches (Fringillidae), Mol. Phylogenet. Evol. 62, 581-596.

Externa länkar

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia författare och redaktörer
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia SV

Rödsiska: Brief Summary ( 瑞典語 )

由wikipedia SV提供

Rödsiska (Spinus cucullatus) är en hotad sydamerikansk finkfågel. Trots att arten fridlystes på 1940-talet har handeln med vilda individer fortsatt. Dessa används framför allt till hybridisering med kanariefågel. Handeln gör att populationen fortsätter att minska.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia författare och redaktörer
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia SV

Kırmızı iskete ( 土耳其語 )

由wikipedia TR提供

Kırmızı iskete (Carduelis cucullata), ispinozgiller (Fringillidae) familyasından ötücü bir kuş türü.

Özellikleri

10 cm uzunluğundadır. Erkek genel olarak koyu kırmızı; baş, boğaz ve kuyruk kısmı siyahtır. Dişinin baş, göğüs ve üst kısımları bozdur, kuyruk üst tarafı ise kırmızıdır.

Beslenme ve üreme

Kırmızı isketeler tohum yer ve çok büyük sürüler halinde gezinir. Yarı göçebedirler. Dişi, ağaçta yapmış olduğu fincan şeklindeki yuvasına 3 yeşilimsi beyaz yumurta bırakır.

Dağılımı ve yaşam alanı

Bu kuş Güney Kolombiya ve Güney Venezuela'da görülür. Kırmızı iskete, açıklıklarda, orman yakınlarında, otlaklar ile ağaç ve çalılıklarda bulunur.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia yazarları ve editörleri
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia TR

Kırmızı iskete: Brief Summary ( 土耳其語 )

由wikipedia TR提供

Kırmızı iskete (Carduelis cucullata), ispinozgiller (Fringillidae) familyasından ötücü bir kuş türü.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia yazarları ve editörleri
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia TR

Чиж червоний ( 烏克蘭語 )

由wikipedia UK提供
  1. BirdLife International (2012). Carduelis cucullata: інформація на сайті МСОП (версія 2013.2) (англ.) 26 November 2013
  2. Фесенко Г. В. Вітчизняна номенклатура птахів світу. — Кривий Ріг : ДІОНАТ, 2018. — 580 с. — ISBN 978-617-7553-34-1.

Посилання

Птах Це незавершена стаття з орнітології.
Ви можете допомогти проекту, виправивши або дописавши її.
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Автори та редактори Вікіпедії
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia UK

Чиж червоний: Brief Summary ( 烏克蘭語 )

由wikipedia UK提供
BirdLife International (2012). Carduelis cucullata: інформація на сайті МСОП (версія 2013.2) (англ.) 26 November 2013 Фесенко Г. В. Вітчизняна номенклатура птахів світу. — Кривий Ріг : ДІОНАТ, 2018. — 580 с. — ISBN 978-617-7553-34-1.
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Автори та редактори Вікіпедії
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia UK

Sẻ vàng đỏ ( 越南語 )

由wikipedia VI提供

Sẻ vàng đỏ (danh pháp hai phần:Carduelis cucullata)[2] là một loài chim trong họ Fringillidae.[3]

Chú thích

  1. ^ BirdLife International (2012). Carduelis cucullata. Sách Đỏ IUCN các loài bị đe dọa. Phiên bản 2012.1. Liên minh Bảo tồn Thiên nhiên Quốc tế. Truy cập ngày 16 tháng 7 năm 2012.
  2. ^ “Thông tư Ban hành Danh mục các loài động vật, thực vật hoang dã thuộc quản lý của Công ước về buôn bán quốc tế các loài động vật, thực vật hoang dã nguy cấp”. Bộ Nông nghiệp và Phát triển nông thôn Việt Nam. Truy cập ngày 24 tháng 1 năm 2013.
  3. ^ Clements, J. F., T. S. Schulenberg, M. J. Iliff, B.L. Sullivan, C. L. Wood, and D. Roberson (2012). “The eBird/Clements checklist of birds of the world: Version 6.7.”. Truy cập ngày 19 tháng 12 năm 2012.

Tham khảo


Hình tượng sơ khai Bài viết liên quan đến họ Sẻ thông này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn.
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia tác giả và biên tập viên
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia VI

Sẻ vàng đỏ: Brief Summary ( 越南語 )

由wikipedia VI提供

Sẻ vàng đỏ (danh pháp hai phần:Carduelis cucullata) là một loài chim trong họ Fringillidae.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Wikipedia tác giả và biên tập viên
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia VI

Огненный чиж ( 俄語 )

由wikipedia русскую Википедию提供
Царство: Животные
Подцарство: Эуметазои
Без ранга: Вторичноротые
Подтип: Позвоночные
Инфратип: Челюстноротые
Надкласс: Четвероногие
Класс: Птицы
Подкласс: Настоящие птицы
Инфракласс: Новонёбные
Инфраотряд: Passerida
Надсемейство: Passeroidea
Семейство: Вьюрковые
Подсемейство: Щеглиные
Триба: Щеглиные
Род: Щеглы
Вид: Огненный чиж
Международное научное название

Spinus cucullatus
(Swainson, 1820)

Синонимы
  • Spinus cucullata
  • Carduelis cucullata (Swainson, 1820)
Охранный статус Wikispecies-logo.svg
Систематика
на Викивидах
Commons-logo.svg
Изображения
на Викискладе
ITIS 997868

Огненный чиж[1] (лат. Spinus cucullatus) — птица семейства вьюрковых.

Внешний вид

Длина тела около 10 см; вес — около 12 г. Самец напоминает обыкновенного чижа. Основная окраска оперения огненно-красная. Голова, крылья и хвост — чёрные. Низ брюшка и подхвостье беловатые.

Распространение

Обитали на севере Венесуэлы и от северо-востока Колумбии до острова Тринидад.

Образ жизни

Населяют участки тропического леса, кустарниковых зарослей и редколесья с луговинами. Питаются различными семенами. Очень общительные птицы, когда они были многочисленными, то образовывали полукочевые стаи.

Размножение

В кладке 3—5 зеленовато-белых яиц.

Угрозы и охрана

Этих птиц ежегодно тысячами отлавливали для продажи коллекционерам-любителям. С 1947 года огненные чижи исчезли в Колумбии, с 1960 года не наблюдаются на Тринидаде, а в Венесуэле в период гнездования их можно встретить только в отдалённых от посёлков и дорог горных районах. В 2003 году была открыта популяция из нескольких тысяч птиц на юге Гайаны. Хотя формально в Венесуэле огненный чиж находится под охраной закона и включён в Приложение I CITES, высокая стоимость этих птиц на чёрном рынке способствуют нелегальному отлову их и экспорту.

Примечания

  1. Бёме Р. Л., Флинт В. Е. Пятиязычный словарь названий животных. Птицы. Латинский, русский, английский, немецкий, французский / Под общ. ред. акад. В. Е. Соколова. — М.: Рус. яз., «РУССО», 1994. — С. 439. — 2030 экз.ISBN 5-200-00643-0.
許可
cc-by-sa-3.0
版權
Авторы и редакторы Википедии

Огненный чиж: Brief Summary ( 俄語 )

由wikipedia русскую Википедию提供

Огненный чиж (лат. Spinus cucullatus) — птица семейства вьюрковых.

許可
cc-by-sa-3.0
版權
Авторы и редакторы Википедии

黑頭紅金翅雀 ( 漢語 )

由wikipedia 中文维基百科提供
二名法 Carduelis cucullata
Swainson, 1820

黑頭紅金翅雀学名Carduelis cucullata)是分佈在南美洲熱帶的一種細小的。牠們是留鳥,棲息在哥倫比亞北部及委內瑞拉北部。引入到千里達的群落已於1960年失去蹤影,估計已經滅絕[2]

特徵

黑頭紅金翅雀長約10厘米。雄鳥主要是深紅色,喉嚨、飛羽及尾端都是黑色,下及尾底呈白色。雌鳥的頭、及上身呈灰色,臀部及上尾呈紅色。未成長的雌鳥較雄鳥淡色,而未成長的雄鳥則呈褐色。

行為

黑頭紅金翅雀棲息在遼闊的野外、森林邊界及草原。牠們會在樹上以草築巢。雌鳥每次會生3隻蛋,蛋呈綠白色。於20世紀初時,在委內瑞拉北部的山腳牠們還很普遍,但現已極度稀少。

黑頭紅金翅雀主要吃種子。牠們是高度群居的,當數量增加時,牠們會組成半遊走的群落。

保育

黑頭紅金翅雀的衰落是因大量非法捕獵所致。由於牠們的羽毛及歌聲吸引,故經常被用來與金絲雀混種

於2003年在圭亞那南部發現了黑頭紅金翅雀的群落,數量約有幾千隻。其餘世界各地的群落數量估計有600-6000對。

參考

  1. ^ Carduelis cucullata. IUCN Red List of Threatened Species 2008. International Union for Conservation of Nature. 2008.
  2. ^ ffrench, Richard. A Guide to the Birds of Trinidad and Tobago 2nd edition. Comstock Publishing. 1991. ISBN 0-8014-9792-2. 引文格式1维护:冗余文本 (link)

外部連結

 title=
許可
cc-by-sa-3.0
版權
维基百科作者和编辑
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia 中文维基百科

黑頭紅金翅雀: Brief Summary ( 漢語 )

由wikipedia 中文维基百科提供

黑頭紅金翅雀(学名:Carduelis cucullata)是分佈在南美洲熱帶的一種細小的。牠們是留鳥,棲息在哥倫比亞北部及委內瑞拉北部。引入到千里達的群落已於1960年失去蹤影,估計已經滅絕

許可
cc-by-sa-3.0
版權
维基百科作者和编辑
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia 中文维基百科

ショウジョウヒワ ( 日語 )

由wikipedia 日本語提供
NoFonti.svg
この記事には参考文献外部リンクの一覧が含まれていますが、脚注による参照が不十分であるため、情報源が依然不明確です。適切な位置に脚注を追加して、記事の信頼性向上にご協力ください。2016年11月
ショウジョウヒワ ショウジョウヒワ
ショウジョウヒワ(オス) Carduelis cucullata
保全状況評価 ENDANGERED
(IUCN Red List Ver.3.1 (2001))
Status iucn3.1 EN.svgワシントン条約附属書I 分類 : 動物界 Animalia : 脊索動物門 Chordata 亜門 : 脊椎動物亜門 Vertebrata : 鳥綱 Aves : スズメ目 Passeriformes 亜目 : スズメ亜目 Oscines : アトリ科 Fringillidae : ヒワ属 Carduelis : ショウジョウヒワ C. cucullata 学名 Carduelis cucullata Swainson, 1820 和名 ショウジョウヒワ 英名 Red siskin

ショウジョウヒワ(猩々鶸、Carduelis cucullata)は、スズメ目アトリ科ヒワ属に分類される鳥類

分布[編集]

コロンビアノステ・デ・サンタンデル県)、ベネズエラ北部

形態[編集]

全長10cm。

オスの成鳥は頭部が黒、背中や肩羽が赤、腰がピンクがかったオレンジ色、尾羽基部(上尾筒、下尾筒)が赤みがかったオレンジ色の羽毛で覆われる。尾羽の色彩は黒い。雨覆は黒く、外縁(羽縁)は赤みがかったオレンジ色。風切羽は赤みがかったオレンジ色。メスの成鳥は全身が灰褐色の羽毛で覆われる。頭頂から後頸、肩羽に暗色斑が入り、胸部や腹部、腰は赤みがかったオレンジ色。

生態[編集]

標高280-1,300mにある森林や林縁、その周辺にある草原や牧草地に生息する。単独もしくはペアで生活する(以前は大規模な群れを形成して生活していた)。

食性は植物食で、種子果実などを食べる。

高木の樹上にお椀状の巣を作り、5-6月と11-12月に卵を産む。

人間との関係[編集]

カナリアとの属間交配により赤みの強いカナリアの作出やオレンジ色の系統の維持が試みられていたが、属が異なることから交配が難しいとされ、交配した個体も単に赤みを帯びる程度に過ぎない。しかしそうして得られた雑種は今日もペットショップの店頭においてよく見かけられる。

開発による生息地の破壊、ペット用の乱獲により生息数は激減している。ベネズエラでは法的に保護の対象とされているが、密猟されることもある。また飼育下繁殖個体の再導入に対する感染症蔓延の懸念や、生息地の住民に対する保護の啓蒙活動による捕獲圧の増加などの問題がある。トリニダード・トバゴプエルトリコにも人為的に移入された個体群がいたが既に絶滅(前者は1960年、後者は1982年以降発見例がない)している。1981年における生息数は600-800羽と推定されているが、同時期に年に1,000羽の捕獲例があるため過小評価と考えられている。

ワシントン条約附属書I記載種なので取引には厳しい流通規制があるが、飼育下繁殖個体や雑種はその対象外であるため、欧米では累代飼育された個体や、ゴシキヒワやカナリアとの雑種がペットとして多数流通している。ただし日本では雑種個体を除き、ほとんど見かけることはない。またアメリカではそれら飼育下繁殖個体を再野生化に用いる動き[1]もある。

画像[編集]

  •  src=

    メス

参考文献[編集]

  • 小原秀雄・浦本昌紀・太田英利・松井正文編著 『動物世界遺産 レッド・データ・アニマルズ3 中央・南アメリカ』、講談社2001年、100、255頁。
  • 『絶滅危惧動物百科6 サイ(スマトラサイ)―セジマミソサザイ』 財団法人自然環境研究センター監訳、朝倉書店2008年、62-63頁。

出典[編集]

外部リンク[編集]

 src= ウィキメディア・コモンズには、ショウジョウヒワに関連するメディアがあります。  src= ウィキスピーシーズにショウジョウヒワに関する情報があります。 執筆の途中です この項目は、鳥類に関連した書きかけの項目です。この項目を加筆・訂正などしてくださる協力者を求めていますポータル鳥類 - PJ鳥類)。
 title=
許可
cc-by-sa-3.0
版權
ウィキペディアの著者と編集者
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia 日本語

ショウジョウヒワ: Brief Summary ( 日語 )

由wikipedia 日本語提供

ショウジョウヒワ(猩々鶸、Carduelis cucullata)は、スズメ目アトリ科ヒワ属に分類される鳥類

許可
cc-by-sa-3.0
版權
ウィキペディアの著者と編集者
原始內容
參訪來源
合作夥伴網站
wikipedia 日本語