Natural History:
Wasmannia auropunctata is a pest ant about which much has been written (e.g., Clark et al. 1982, De Souza et al 1998, Fabres and Brown 1978, Jourdan 1997, Lubin 1984, Ulloa Chac?n and Cherix 1990, Williams 1994). The species is remarkably catholic in its habitat preference. It can be abundant in primary forest or young second growth, wet forest or dry forest, although it is perhaps most abundant in disturbed habitats. It can be an agricultural pest in many parts of the tropics because of its strong sting.
The sting of Wasmannia is worth commenting on. These are extremely tiny ants, barely visible in the field. When I first began studying ants in Costa Rica, for a while I was puzzled about Wasmannia. By literature and reputation Wasmannia was reputed to have a terrible sting, but I had been collecting them for months in Corcovado National Park and never experienced the famous sting. Then one day I was collecting from a populous nest and some workers made it up to the soft skin of my inner forearm and began to sting. The sting was not terrible, about as bad as a fire ant (i.e., Solenopsis geminata) but inordinately strong for an ant you could barely see! I then learned that they are so small they cannot sting through the thicker skin of your hands. I subsequently learned that necks are nice places to get stung. Often when crawling through trashy second growth or Heliconia thickets my neck would start to burn. I would reach around to find the culprit and find nothing there. This was my cue that it was Wasmannia, and often a close inspection would reveal that I had brushed into a nest and workers were scattered on my head and shoulders.
Colonies are polygynous and it is never clear where colony boundaries are. Dozens of dealate queens may be found together in nests. Nests can be almost anywhere: in rolled leaves or dead sticks in the leaf litter, under stones, in rotten wood, in hollow stems suspended above the ground, in ant-plant domatia, and under epiphytes. Workers are omnivorous scavengers and predators and can rapidly recruit to food.
Taxonomic history
[Misspelled as aurata by Menozzi, 1935b PDF: 196.].Wheeler & Wheeler, 1954d PDF: 444 (l.).Combination in Ochetomyrmex: Forel, 1886b PDF: xlix.Combination in Tetramorium (Xiphomyrmex): Forel, 1887 PDF: 384.Combination in Wasmannia: Forel, 1893j PDF: 383.Status as species: Roger, 1863b PDF: 27; Mayr, 1863a PDF: 456; Forel, 1885a PDF: 375; Forel, 1886b PDF: xlix; Mayr, 1887 PDF: 623; Emery, 1890c PDF: 46; Dalla Torre, 1893 PDF: 130; Forel, 1893j PDF: 383; Emery, 1894l PDF: 53; Forel, 1895b PDF: 126, 143; Forel, 1897b PDF: 300; Forel, 1899b PDF: 54; Forel, 1901d PDF: 128; Forel, 1902b PDF: 177; Wheeler, 1905c PDF: 128; Emery, 1906c PDF: 160; Wheeler, 1908a PDF: 143; Wheeler, 1908b PDF: 161; Forel, 1908c PDF: 44; Wheeler, 1911a PDF: 28; Wheeler, 1911b PDF: 170; Forel, 1912h PDF: 1; Wheeler, 1913b PDF: 486; Wheeler, 1913e PDF: 240; Wheeler & Mann, 1914 PDF: 38; Donisthorpe, 1915f: 341; Mann, 1916 PDF: 448; Wheeler, 1916c PDF: 8; Wheeler, 1916f PDF: 324; Wasmann, 1918a PDF: 75; Luederwaldt, 1918 PDF: 40; Wheeler, 1919e: 304; Mann, 1920b PDF: 428; Mann, 1922 PDF: 33; Wheeler, 1922: 912; Wheeler, 1922e PDF: 11; Wheeler, 1923d PDF: 5; Emery, 1924f PDF: 294; Wheeler, 1925a: 36; Stärcke, 1926a PDF: 88 (in key); Borgmeier, 1927c PDF: 111; Donisthorpe, 1927c: 393; Menozzi, 1927c PDF: 268; Menozzi, 1929b PDF: 3; Menozzi & Russo, 1930 PDF: 162; Smith, 1930a PDF: 4; Menozzi, 1931b PDF: 272; Santschi, 1931d PDF: 271; Wheeler, 1932a PDF: 11; Wheeler, 1935g: 32; Eidmann, 1936a PDF: 48; Wheeler, 1936c PDF: 200; Smith, 1937 PDF: 854; Wheeler, 1942 PDF: 207; Brown, 1948d PDF: 102; Weber, 1948b PDF: 82; Creighton, 1950a PDF: 295; Smith, 1951c PDF: 824; Kusnezov, 1952h PDF: 182 (in key); Kusnezov, 1953c PDF: 338; Smith, 1954c PDF: 7; Smith, 1958c PDF: 135; Kempf, 1961b PDF: 512; Kempf, 1964e PDF: 66; Kempf, 1970c PDF: 335; Kempf, 1972b PDF: 257; Alayo, 1974 PDF: 39; Smith, 1979: 1402; Taylor, 1987a PDF: 81; Zolessi et al., 1988: 4; Deyrup et al., 1989 PDF: 97; Brandão, 1991 PDF: 383; Bolton, 1995b: 423; Deyrup et al., 2000: 298; Deyrup, 2003 PDF: 47; Wetterer & Wetterer, 2004 PDF: 215; Coovert, 2005 PDF: 86; Ward, 2005 PDF: 38; Longino & Fernández, 2007 PDF: 276; Wild, 2007b PDF: 38; Vonshak & Ionescu-Hirsch, 2009 PDF: 45; Branstetter & Sáenz, 2012 PDF: 262; Sarnat et al., 2013 PDF: 72; Wetterer, 2013d 10.1163/18749836-06001068 PDF: 173; Borowiec, 2014 PDF: 206; Ramage, 2014 PDF: 174; Bezděčková et al., 2015 PDF: 122; Cuezzo et al., 2015 PDF: 249 (redescription); Wetterer et al., 2016 PDF: 21; Deyrup, 2017: 158; Fernández & Serna, 2019 PDF: 881; Lubertazzi, 2019 10.3099/MCZ-43.1 PDF: 198.Senior synonym of Wasmannia atomum: Wheeler, 1922: 912; Bolton, 1995b: 423; Longino & Fernández, 2007 PDF: 277.Senior synonym of Wasmannia auropunctata australis: Longino & Fernández, 2007 PDF: 276.Senior synonym of Wasmannia glabra: Kempf, 1964e PDF: 66; Kempf, 1972b PDF: 258; Smith, 1979: 1402; Bolton, 1995b: 423; Longino & Fernández, 2007 PDF: 277.Senior synonym of Wasmannia auropunctata laevifrons: Longino & Fernández, 2007 PDF: 276.Senior synonym of Wasmannia auropunctata nigricans: Longino & Fernández, 2007 PDF: 276.Senior synonym of Wasmannia auropunctata obscura: Longino & Fernández, 2007 PDF: 276.Senior synonym of Wasmannia panamana: Brown, 1948d PDF: 102; Smith, 1954c PDF: 7; Kempf, 1972b PDF: 258; Smith, 1979: 1402; Bolton, 1995b: 423; Longino & Fernández, 2007 PDF: 277.Senior synonym of Wasmannia auropunctata pulla: Longino & Fernández, 2007 PDF: 277.Senior synonym of Wasmannia auropunctata rugosa: Longino & Fernández, 2007 PDF: 276.Taxonomic comments
Workers of W. auropunctata have a strongly quadrate petiolar node. The anterior face of the node is sharply differentiated from both the peduncle and the dorsal face of the node, meeting both at nearly right angles, and forming a strongly step-like profile. This is a highly distinctive feature that easily distinguishes auropunctata workers from all other Wasmannia species. Within the species there is abundant variation in the strength of sculpturing and coloration, and this has engendered the naming of nine infraspecific forms in addition to the nominotypical. We have never been able to discover evidence of discrete forms among the workers of auropunctata , either in sympatry or allopatry; the variation appears continuous. Three of the forms have already been synonymized by others: atomum , glabra , and panamana . We have been able to examine types of three additional forms — obscura , pulla , and rugosa — and they fall well within our concept of auropunctata . The remaining forms — australis , laevifrons , nigricans — we have not examined, but the published descriptions give no indication that they are beyond the range of variation of auropunctata . We have synonymized them, following the philosophy that taxa should be synonymized unless evidence of distinctness is obtained.
The above synonymy does not assure that there is no genetic structuring, and perhaps species-level differences, within the broad concept of auropunctata . There may even be distinct sympatric species. In Costa Rica, there appear to be two size classes of queens (Fig. 2). Queens with smaller heads include ten from various sites in Costa Rica, including La Selva Biological Station and the Penas Blancas Valley, one from Jamaica, and one from Venezuela. Queens with large heads are all from the Atlantic slope of Costa Rica. Three are from La Selva (two from different Winkler samples of sifted leaf litter from the forest floor, one from a small nest under an epiphyte mat in an old treefall) and one is an alate queen found in a Cecropia sapling near Volcan Arenal. Thus the small-headed and big-headed forms are broadly sympatric in Costa Rica. Among the small-headed queens four are definitively associated with workers from the same colony, and among the big-headed queens one is associated with workers. Others have workers doubtfully associated (together in the same Winkler sample). We can discern no differences in workers associated with the two types of queens. The cause of the two size classes of queens is unknown, but could reflect either differences between cryptic species or intraspecific polymorphism.
An aberrant worker form is frequently encountered in large samples of W. auropunctata . These aberrant workers have the head grossly swollen. The entire head is more spherical than normal, as if the head were inflated like a balloon. The rest of the body is little different from a normal worker. These aberrant workers are occasionally encountered in Winkler samples that contain hundreds or thousands of auropunctata workers.
Natural History
Wasmannia auropunctata is a widespread pest ant (Clark et al., 1982; De Souza et al., 1998; Fabres & Brown, 1978; Jourdan, 1997; Lubin, 1984; Ulloa Chacon & Cherix, 1990; Williams, 1994; Wetterer & Porter, 2003). In its presumed native range it occurs from Argentina to Mexico (Kempf, 1972; Wetterer & Porter, 2003). Its introduced range includes the Galapagos Islands, West Africa (Gabon, Cameroon, and possibly the Republic of Congo and the Democratic RepubIic of Congo), Melanesia (New Caledonia, Solomon Islands, Vanuatu, and possibly Tuvalu), Polynesia (Wallis and Futuna and Hawaii), parts of the US (Florida and possibly California), and subtropical Atlantic islands (the Bahamas and Bermuda) (Wetterer & Porter, 2003). It is widespread on Caribbean islands, but it is unclear whether these are long-term native populations or recent introductions (Wetterer & Porter, 2003).
The species is remarkably catholic in its habitat preference. It is common in habitats ranging from wet to dry and from early successional to mature. In an elevational gradient of mature wet forest on the Atlantic slope of Costa Rica (the Barva Transect, from La Selva Biological Station to 2000 m elevation on the slope of Volcan Barva) it is abundant at 50 m and 500 m elevations, but nearly absent at 1070 m (Table 2). In the lowland habitats where it is abundant, it occurs in leaf litter on the forest floor and at all levels in the vegetation.
Although it occurs frequently in samples from mature forest habitats in Costa Rica, it is never so abundant in those habitats that it is noticeable as a pest or appears to be displacing other native species (Tennant, 1994; McGlynn & Kirksey, 2000; pers. obs.). In contrast, in certain agricultural habitats (banana plantations) and in parts of the tropics where it has been introduced it becomes super-abundant, with negative impacts on native species and human comfort (Clark et al., 1982; Wetterer & Porter, 2003). In dry-forest fragments in Colombia there is a negative correlation between W. auropunctata abundance and overall ant diversity (Armbrecht & Ulloa Chacon, 2003). Where introduced in New Caledonia it invades dense native forest and displaces native ants (Le Breton et al., 2003). Behavioral tests and cuticular hydrocarbon analysis show that W. auropunctata is multicolonial in its native range in Brazil, unicolonial where introduced in New Caledonia (Errard et al., 2002).
The sting of Wasmannia is noteworthy. These are extremely tiny ants, barely visible in the field. When the senior author first began studying ants in Costa Rica, he was at first puzzled about Wasmannia . By literature accounts Wasmannia was reputed to have a terrible sting, but he had been collecting them for months in Corcovado National Park without ever experiencing the famous sting. One day he was collecting from a populous nest and some workers made it up to the soft skin of his inner forearm and began to sting. The sting was definitely noticeable, about as severe as a fire ant (i. e., Solenopsis geminata ) but inordinately strong for an ant that could barely be seen! Workers are so small they cannot sting through the thicker skin of the hands.
Surprisingly, the chemical and toxicological nature of the venom of W. auropunctata has not been investigated. Howard et al. (1982) discovered an alkylpyrazine compound in the mandibular glands, which acted as an attractant to conspecifics and a repellent to heterospecifics. They speculated that the workers might apply the mandibular gland product as an irritating secretion, augmenting the defensive properties of the venomous sting. It would be interesting to investigate whether the venom alone is the powerful agent in this small ant, or if the strong burning sensation is a synergetic effect of venom plus mandibular gland product.
Nests can be almost anywhere: in rolled leaves or dead sticks in the leaf litter, under stones, in rotten wood, in hollow stems suspended above the ground, in ant-plant domatia, and under epiphytes. Workers are omnivorous scavengers and predators and can rapidly recruit to food. Colonies are polygynous and it is never clear where colony boundaries are. Dozens of dealate queens may be found together in nests. Males are rare but do occasionally occur.
Boquerón , Caaguazú , Canindeyú , Central, Pte. Hayes (ALWC, IFML, INBP, LACM, MHNG MSCN, MZSP). Literature records: Alto Paraná , Concepción (Emery 1894a, Emery 1906, Forel 1907b; [also as “ australis ”, “ nigricans ”, and “ rugosa ”]).
(No. 39 a, b, c, d, e, f, g, h, i, j, k, l, vi, n, o, q, r, s, t, u, et 48 c bis), [[ worker ]] [[ queen ]] [[ male ]], [[ queen ]] (Inedite). L. 4 a 4, 3 mill.; thorax large de 1, 0 a 1,1, abdo- men de 1, 3 mill. Le thorax beaucoup plus large que la tete. Tete beaucoup plus large que longue et beaucoup plus large derriere que devant, largement concave derriere. Occiput subtronque. Pronotum epaule devant. Mesonotum subdeprime. Metanotum pourvu de deux epines extremement larges, triangulaires et assess longues qui se prolongent en aretes un peu translucides jusqu'au lobule metasternal qui est lamelliforme. Premier article du pedi- cule avec un petiole beaucoup plus long et plus fort, et un n oe ud plus court que chez l'ouvriere.
Tete et thorax longitudinalement rides-stries, mats et tres finement reticules-ponctues entre les rides. Pedicule et 1 er segment de l'abdomen tres finement et densement reticules-ponctues et mats (le dernier en partie reticule et subopaque ainsi que les pattes). Le pedicule a en outre quelques impressions longitudinales. Les autres segments abdominaux tres faiblement chagrines et luisants. Le premier segment de l'abdomen n'a pas les gros points enfonces de la [[ worker ]] et du [[ male ]].
D'un brun roussatre ou jaunatre, ferrugineux. Dessus de la tete et du thorax ainsi que le milieu des segments abdominaux d'un brun chatain. Ailes teintes de brunatre, pubescentes; nervures et tache marginale brunes. Du reste comme l'ouvriere, en particulier la pilosite et la pubescence, les aretes frontales, etc.
[[ male ]] (inedit). L. 4, 2 mill. Yeux grands, rapproches du bord anterieur de la tete. Mandibules dentees. Epistome sans carene. Scapes longs comme les deux premiers articles du funicule reunis. Premier article du funicule tres court, a peine plus long que large; second article d' 1 / 4 plus long que le 3 me. Face basale du meta- notum bien plus longue que la face declive; metanotum portant deux tubercules lateraux allonges. Premier article du pedicule avec un petiole large et un n oe ud arrondi, fortement elargi vers sa base. Valvules genitales exterieures terminees par deux immenses appendices longs, etroits, recourbes en bas, faiblement elargis vers leur extremite, longs comme les 2 / 3 de l'abdomen et depassant d'autant son extremite. Ces singuliers appendices qui ne sont qu'un prolongement demesure de l'extremite des valvules exte- rieures, donnent a ce male un aspect tout particulier. Mesonotum avec un large sillon median anterieur, deux sillons convergents et deux sillons lateraux posterieurs.
Tete et thorax densement reticules-ponctues et mats, avec quelques rides (quelques stries sur la tete). Metanotum en outre fortement ride en long. Pedicule reticule et subopaque. Abdomen luisant, faiblement reticule; sur le premier segment de gros points enfonces irreguliers. Pilosite et pubescence comme chez la [[ queen ]] et l'ouvriere, mais plus pointue et plus fine.
D'un brun fonce ou noiratre. Cotes du thorax, pattes et funicules d'un brun jaunatre sale. Mandibules, scapes, tarses, extre- mite des segments abdominaux, et appendices genitaux d'an jaunatre sale. Ailes d'une teinte un peu plus noiratre que chez la [[ queen ]].
(39). A very common species. The communities ave generally rather small, but may be composed of several hundred, or even a thousand, individuals. The formicaria are very simple, advantage being taken of a space among rotting leaves on the ground, or there is a single chamber - sometimes two or three close together - - under a stone or stick, at the roots of grass, or under bark, nearly always in a damp place. In this the ants are found closely packed, with a single female, or several, if the community is large, and the eggs and larvas. The workers are sluggish in their movements, and the females still more so. The workers are frequently found on foliage, forest or open land.
(39 a). Oct. 11 th (leeward). Forest above Chateau- belais, 1000 ft.; under a stick.
(39 b). Near Fort Charlotte, Kingstown, 500 ft. Oct. 25 th. Small nest under the side of a stone; thickets. Several males but no female found.
(39 c). Fitz-Hugh Valley (leeward), 500 ft. Nov. 4 th. Open place. Nest under log, and partly under the bark, with several chambers.
(39 d). Several nests. Localities and dates, not noted.
(39 e). Near Golden Grove House (leeward), 500 ft. Oct. 6 th. Coco orchards, among rotting leaves, under stones, & c. Several colonies; in one large one (several hundred workers) I could find no female. Some were taken on foliage.
(39 f). Same locality and date as No. 89 e. A small colony, under a stone.
(39 g). Bowwood Valley, near Kingstown, 800 ft. Oct. 21 st. Open place under a stone. Small colony.
(39 h). Near Palmyra Estate (leewardi, 1000 ft. Nov. 3 rd. Open place; under a log; between rotting leaves.
(39 i). Wallilobo Valley (leeward), Nov. 5 th. 5000 ft. Forest. Small nest under sod on a rock.
(39 j). Wallibou (leeward); seashore thickets. Oct. 7 th. Small nest under a stone.
(39 k). Old Botanical Garden, Kingstown; second growth. A small nest, in rotting-wood.
(39 l). Forest above Chateaubelais, 1000 ft. March. A single female, under rotting leaves.
(39 m). Open land and forest, 1500 ft. to sea-level. Beaten from foliage. Various localities and dates.
(39 n). Various localities and dates; forest or open land below 2000 ft. Taken from small nests, or found among rotting leaves.
(39 o). Southern end of island; Villa Estate. Oct. 14 th. Seashore thicket. Small nest under a block of coral (doubtfully referred to this species).
(39 q). Petit Bordelle Valley, 1600 ft. Nov. 13 th. Clearing. A small nest in rotten wood.
(39 r). Camden Park Estate (leeward), north of Kingstown. Nov. 19 th. Small nest under the bark of a palm-log; seaside thicket. No female could be found.
(39 s). Windward side, Robocca to Grand Sable Estate. Jan .. 2 nd and 3 rd. From several nests in various localities near the seashore; under stones.
(39 t). Windward, Grand Sable Estate; open place near the sea. Community of about 500, under a stone. Jan. 3 rd.
(32 u). Sandy bed of Dry River (windward), near sea. Jan. 2 nd. Under a stone. Associated with No. 34 c.
(48 c bis). Females found without workers; under sod on rocks; different localities near sea-level (leeward), and south end of island. November.
[[ worker ]]. La Caja, pres San Jose de Costa Rica, 1100 metres, Costa Rica (P. Biolley), Costa Rica (J. - F. Tristan).
I [introduced species]
Wasmannia auropunctata és una petita formiga social (d'uns 1,5 mm de llargada), d'un color marró daurat (gingebre) nativa d'Amèrica del Sud i Central, que s'ha estès a parts d'Àfrica (incloent Gabon i Camerun), Amèrica del Nord, Puerto Rico, Israel,[1][2] Cuba, i sis grups d'illes del Pacífic (incloent-hi les illes Galápagos, Hawaii, Nova Caledònia i les illes Salomó) més el nord-est d'Austràlia (Cairns).[3] [4]
[5] La seva mossegada és intensament dolorosa.[6] L'impacte d'aquesta formiga en aquells entorns i els països més enllà de la seva distribució autòctona ha estat descrit de la manera següent:[5]
Es responsabilitza Wasmannia auropunctata d'una la reducció de la biodiversitat, reduint l'abundància global d'insectes voladors i d'aquells que s'alimentes de plantes, i eliminant poblacions d'aràcnids. També és coneguda pels seus agullons dolorosos. A les Galápagos depreda les postes de tortugues i ataca els ulls i cloaques de les tortugues adultes. Se l'ha considerat l'espècie invasora de formiga amb major amenaça pel que fa a la regió d'Oceà Pacífic.
La formiga és descrita de la manera següent:[5]
"Les obreres de Wasmannia auropunctata són monomòrfica, el qual significa no mostren cap diferenciació física... Les formigues són típicament petites de mida mitjana, amb les obrerews oscil·lant entre els 1 i 2mm ... Són d'un lleu color marró daurat. El gaster és sovint més fosc. El pecíol, entre el tòrax i gaster, té dos segments; el pecíol i el post-pecíol. El pecíol té forma de destral, amb un node amb un perfil gairebé rectangular i més alt que el post-pecíol. L'antena té 11 segments, amb els darrers dos segments engruixits en forma de maça. L'escap antenal (el primer segment) té un solc distintiu que s'estén gairebé fins a la part posterior del cap. El tòrax presenta moltes espines epinotals al dors. El cos és cobert de forma esparsa amb llarg, aixecar cabells. Aquesta espècie és bé-conegut per un agulló dolorós, aparentment desproporcinada en comparació a la seva mida."
En Wasmannia auropunctata les reines produeixen més reines mitjançant partenogènesi. Les obreres estèrils procedeixen d'ous fertilitzats per mascles. Dins alguns dels ous fertilitzats per mascles, tanmateix, la fertilització pot causar el material genètic de femella sigui obliterat del zigot. D'aquesta manera els mascles només passen el seu material genètic a la seva descendència masculina. Aquest és el primer exemple descrit d'una espècie animal on ambdues femelles i els mascles poden reproduir clònicament resultant en una separació completa dels pools genètics masculins i femenins.[7][8]
Aquestes formigues aconsegueixen els beneficis d'ambdues reproduccions asexual i sexual - les filles es que poden reproduir (les reines) té tot dels gens de la mare, mentre que les obreres estèrils la força física de la qual i resistència a les malalties són importants és generen sexualment.[7][9]
La partenogènesi és una forma natural de reproducció en la que creixement i el desenvolupament dels embrions ocorre sense fecundació. telitòquia És una forma particular de partenogènesi en la que el desenvolupament d'un individu femella ocorre d'un ou no fertilitzat. La partenogènesi és una forma de telitòquia, però hi ha diverses classes de partenogènesi. La mena de partenogènesi pertinent aquí és un en quins dos productes haploides de la mateixa meiosi es combinen per a formar un zigot diploide.
Les reines telitòciques de W. auropunctata procedents de poblacions clòniques es poden reproduir per partenogènesi que implica la fusió central dels productes meiòtics haploides, un procés que permet la conservació de l'heterozigosi en la progènie.[10] Les mateixes reines partenogenètiques que produeixen progènie per partenogènesi també poden produir normalment segregant oòcits meiòtics, el qual a la fecundació per mascles origina obreres diploides.
Els oòcits que experimenten partenogènesi mostren índexs més baixos de recombinació per entrecreuament (amb un factor de 45) que els oòcits produïts per reines reproduint-se sexualment que origines a obreres. Aquests índexs de recombinació baixos en la partenogènesi afavoreix el manteniment dels oòcits heterozigòtics, i permetre només índexs molt baixos de transició de heterozigosi a homozigosi (0 a 2,8%).[10] La forta disminució dels índexs de recombinació probablement permet que les reines clòniques que utilitzen partenogènesi per beneficiar de telitòquia (transmissió dels seus genomes sencers a progènies individual), i també evita el potencial per depressió endogàmica que resultaria de fusió aleatòria dels productes meiòtics que condueix a pèrdua d'heterozigosi.
En general, la partenogènesi sembla ser afavorida en hàbitats recentment degradats (per exemple per inundacions, focs i glaçades).[11] El clonal poblacions de W. auropunctata Es troba majoritàriament en hàbitats recentment pertorbats per l'activitat humana.[10]
La distribució nativa de W. auropunctata abasta gairebé arreu d'Amèrica del Sud i Amèrica Central, deixant de banda aquelles regions amb un clima més fred. W. auropunctata té un comportament generalista tendint a colonitzar les àrees associades als éssers humans en regions més temperades. Aquests hàbitats inclouen vores de boscos, boscos gestionats, plantacions i camps agrícoles..[12][13] W. auropunctata són generalistes que consumeixen altres insectes, vegetació en descomposició, llavors i plantes. Aquestes formigues també consumeixen mel de melada i estableixen relacions simbiòtiques amb altres insectes herbívors, com els àfids.[12][13] W. auropunctata actuen com a depredadors eficaços ja que tenen un fibló verinós que els permet sotmetre a insectes grans i petits vertebrats. .[14]
W. auropunctata estableixen les colònies sota roques i residus vegetals. Aquestes formigues també es consideren una plaga residencial ja que són capaces d'establir colònies dins de mobiliari, menjar i roba a les cases. Els aiguats pluges poden ocasionar el moviment de la colònia.[15][16]
W. auropunctata ha sigut traslladada involuntàriament de la seva distribució nativa a l'Àfrica, Amèrica del Nord, Puerto Rico, Israel, Cuba, i diversos grups d'illes del Pacífic.[13][15] Aquestes formigues no poden sobreviure en regions que tenen entorns freds. Però W. auropunctata s'ha establert a àrees dels Canadà i Anglaterra on troben refugi en infraestructures humana gran i hivernacles..[17] Els paisatges alterats pels humans – com la pràctica de monocultius, i la desforestació – ha causat una explosió en les poblacions de W. auropunctata població en regions de Brasil i Colòmbia. Aquestes regions tenen gran quantitat de granges de cacau i monocultius de canya de sucre. Alguns estudis han revelat a Colòmbia, que una alta abundància en les poblacions de W. auropunctata redueixen la diversitat d'altres espècies de formigues a les regions intensament desforestades.[16]
W. auropunctata depreda als insectes natius causant un descens en les densitats de població, i també poden atacar vertebrats de mida petita i mitjana si destorben les colònies d'aquestes formigues.[12] Al llarg de la seva distribució invasora i nativa, W. auropunctata redueix la diversitat de formigues natives quan les colonitza amb èxit.[18] Aquestes formigues superen amb èxit les altres formigues perquè exploten una gran quantitat de recursos que necessiten per a sobreviure les altres espècies, incloent residus de mel, nèctar i refugis en vegetació.
Les mossegades d'aquesta formiga als ulls d'animals de companyia i animals domèstics grans (com gats i gossos) poden provocar-los-hi ceguesa. A les illes Galápagos W. auropunctata és considerada una de les espècies més agressives introduïdes en aquesta regió. La formiga ha contribuït a un descens en les poblacions de tortugues terrestres, ja que aquestes formigues consumeixen les postes de les tortugues i ataquen els ulls de les tortugues adultes. També s'han notat fortes davallades en les poblacions d'escorpins, aranyes, les formigues natives directament atribuïdes a la formiga invasora.[19][20][21]
Quan interaccionen amb les persones aquestes formigues tenen un agulló potent en proporció a la seva mida. La picada de l'agulló provoca envermelliments de la pell d'una polzada acompanyat de picor i dolor. Alguns treballadors i pagesos poden sofrir els seus atacs durant la recol·lecció en àrees agrícoles amb una alta densitat de W. auropunctata.[15]
La recerca mostra que aquestes formigues poden extreure nutrients de plantes agrícoles, augmentant en aquestes la susceptibilitat d'emmalaltiment i els atacs d'altres plagues d'insectes herbívors. Arran de la presència de la formiga en camps agrícoles, disminueixen els rendiments de les collites, i tenen un efecte econòmic negatiu en qualsevol indústria agrícola afectada per la formiga.[15]
Hi ha molts prevenció i control proposat estratègies que han estat agafat per ajudar minimitzar o erradicar W. auropunctata . El Programa de Prevenció de Formiges del Pacífic és una proposta que il·lustra mètodes de prevenció dins de les illes arreu de la regió d'Oceà Pacífic a Polinèsia (com Hawaii i Futuna) per a espècies de formigues invasores incloent-hi W. auropunctata. El programa va ser iniciat per a dotar de protocols millorats de quarantena per a l'àrea polinèsia, a més de conscienciar sobre el possible l'impacte de W. auropunctata.[18] El 1999 el Departament d'Agricultura de l'Estat de Hawaii instaurà la política d'inspeccionar el 100% de qualsevol material vegetal que fos exportat des de l'estat per a comprovar la presència de la formiga de manera que no pugui estendre's a altres regions.[13]
Generalment una millor gestió de la terra agrícola -incloent la reducció de monocultius i produccions més baixes de collites - pot reduir les poblacions de W. auropunctata. A més els plans propis de gestió del sòl poden alleujar els pics de la població de formigues que es troben en àrees molt degradades. Quan s'estableix un nou camp agrícola, minimitzant els canvis del paisatge -com la desforestació- pot impedir o reduir la densitat de població de W. auropunctata.[16]
S'han emprat substàncies químiques i pesticides en poblacions d'aquesta formiga amb menor densitat a les Illes Galápagos. Aquestes poblacions de W. auropunctata no ocupaven més de 24 hectàrees.[21] Altres mètodes de control com pesticides no selectius per a W. auropunctata, les cremes i els desbrossaments han reeixit a l'hora de controlar petites poblacions d'aquesta formiga a les illes petites.
Es sospita sobre associació entre la ceratopatia de Florida o ceropatia tropical i la presència de W. auropunctata.[22]
Wasmannia auropunctata és una petita formiga social (d'uns 1,5 mm de llargada), d'un color marró daurat (gingebre) nativa d'Amèrica del Sud i Central, que s'ha estès a parts d'Àfrica (incloent Gabon i Camerun), Amèrica del Nord, Puerto Rico, Israel, Cuba, i sis grups d'illes del Pacífic (incloent-hi les illes Galápagos, Hawaii, Nova Caledònia i les illes Salomó) més el nord-est d'Austràlia (Cairns).
La seva mossegada és intensament dolorosa. L'impacte d'aquesta formiga en aquells entorns i els països més enllà de la seva distribució autòctona ha estat descrit de la manera següent:
Es responsabilitza Wasmannia auropunctata d'una la reducció de la biodiversitat, reduint l'abundància global d'insectes voladors i d'aquells que s'alimentes de plantes, i eliminant poblacions d'aràcnids. També és coneguda pels seus agullons dolorosos. A les Galápagos depreda les postes de tortugues i ataca els ulls i cloaques de les tortugues adultes. Se l'ha considerat l'espècie invasora de formiga amb major amenaça pel que fa a la regió d'Oceà Pacífic.
Die Kleine Feuerameise (Wasmannia auropunctata) ist eine ursprünglich in Südamerika heimische Ameisenart, die heute fast weltweit durch den Menschen verschleppt und eingebürgert worden ist. Sie gilt überall dort, wo sie auftritt, als Schädling. Der Name Feuerameise leitet sich von dem unangenehmen, für ein so kleines Insekt bemerkenswerten Stich ab. Als „kleine“ Feuerameise wird sie nicht nur wegen der geringen Körpergröße bezeichnet, sondern auch, um sie von der „großen“ Feuerameise Solenopsis invicta zu unterscheiden, mit der sie nicht näher verwandt ist. Der Gattungsname wurde zu Ehren des „Ameisenpaters“ Erich Wasmann vergeben.
Arbeiterinnen der Art sind kleine Ameisen mit einer Körperlänge von kaum 1,5 Millimeter. Sie sind einfarbig gelbbraun bis orange gefärbt. Wie typisch für Vertreter der Unterfamilie Myrmicinae, ist der freie Hinterleib (Gaster) durch zwei verdickte Stielglieder, Petiolus und Postpetiolus genannt, vom Rumpfabschnitt (Alitrunk oder Mesosoma) abgesetzt. Typisch für die Art und wichtigstes Unterscheidungsmerkmal zu anderen Wasmannia-Arten ist die Gestalt des Petiolus. Dieser ist knotenförmig verdickt mit im Profil rechteckiger Gestalt, bei den anderen Arten im Profil immer abgerundet. Der Kopf trägt elfsegmentige Antennen, deren beiden letzte Glieder eine abgesetzte Fühlerkeule bilden. Das verlängerte Basalglied der Antennen, der Scapus, reicht bei zurückgelegter Antenne nach hinten bis über den Augenrand, aber nicht über den Rand des Kopfes. Die Mandibeln sind dreieckig, die Kauleiste trägt fünf kleine Zähne. Die Komplexaugen sind relativ groß, mit mehr als 10 Ommatidien. Auffallend sind zwei Kiele auf der Kopfoberseite, die Frontalkiele, die bei der Art bis zur Hinterkante des Kopfs reichen und zwei schwach eingesenkte Fühlergruben begrenzen. Der Rumpfabschnitt ist im Profil abgerundet, er trägt lange Borsten (Setae). Das Propodeum trägt zwei lange, spitze Dornen. Die Tiere besitzen einen funktionstüchtigen Giftstachel, mit dem sie auch die menschliche Haut durchdringen können.[1][2][3] Wasmannia auropunctata ähnelt den kleinen Rasenameisen der Gattung Tetramorium, ist von diesen aber durch die langen, spitzen Dornen am Propodeum und die nur elfsegmentigen Antennen mit zweigliedriger Keule unterscheidbar.
Königinnen der Art sind wesentlich größer als die Arbeiterinnen, sie erreichen etwa 4,5 Millimeter Körperlänge, und sind dunkel gefärbt.
Die Kleine Feuerameise nistet gewöhnlich oberhalb des Erdbodens, in der Streuschicht und unter Steinen und in jeder Art von Spalten und Höhlungen, sowohl in Pflanzen wie auch in menschengemachten Strukturen. Sie ist in Bezug auf den Lebensraum nicht wählerisch und kommt in besonnten und beschatteten Habitaten gleichermaßen vor. Obwohl sie auch in ungestörten Primärwäldern nicht völlig fehlt, erreicht sie höhere Dichten vor allem in vom Menschen gestörten Habitaten und Kulturland. Hier kann sie nicht selten die häufigste und individuenreichste Ameisenart überhaupt sein.
Wichtigste Nahrungsquelle der Art ist Honigtau aus von ihr betreuten und verteidigten Blattlaus- oder Schildlaus-Kolonien, sie nutzt auch gern Nektar aus extrafloralen Nektarien.[4] Die Art bildet große Kolonien mit mehreren Königinnen, ist also polygyn. Neue Kolonien entstehen durch Sprossung, indem eine oder mehrere Jungköniginnen das Nest gemeinsam mit einer Anzahl Arbeiterinnen verlassen. Während sie anderen Ameisenarten gegenüber hochgradig aggressiv ist, sind Kolonien der Art untereinander friedlich. Dies geht teilweise auf die besondere Vermehrungsweise zurück, bei der Jungköniginnen durch Parthenogenese erzeugt werden, also als Klone aufgefasst werden können. Dies geht so weit, dass Königinnen, Brut und Arbeiterinnen ohne Schranken zwischen vielen verschiedenen Kolonien hin- und herwechseln. Diese werden daher oft als eine gemeinsame, noch zusammengehörige „Superkolonie“ aufgefasst. Zum Beispiel bilden alle Kolonien auf der Insel Neukaledonien eine Superkolonie von 450 Kilometer Länge. Dies gilt aber insbesondere für die eingeführten, invasiven Populationen der Art, während es im natürlichen Verbreitungsgebiet zwar vorkommt, aber hier vor allem in vom Menschen gestörten Lebensräumen.[5]
Der Fortpflanzungsmodus der Art ist bemerkenswert, er wurde 2005 von Denis Fournier und Kollegen beschrieben[6]. Sie fanden, dass die Königinnen sowohl innerhalb eines Nests wie auch in benachbarten Nestern oft genetisch identisch waren, also offensichtlich auf (ameiotische) Parthenogenese zurückgehen. Bei der Analyse erwiesen sich auch die Männchen untereinander als genetisch identisch – aber mit einem anderen Genotyp als die Königinnen. Arbeiterinnen waren genetisch untereinander verschieden und gehen offensichtlich auf normale geschlechtliche Fortpflanzung zurück. Dass die sexuelle Fortpflanzung bei den Arbeiterinnen beibehalten wurde, führen sie auf die Vorteile, die genetisch diverse Tiere zum Beispiel gegenüber Parasiten und Krankheitserregern besitzen, zurück. Solange dieser Fortpflanzungsmodus anhält, verhindert er jeden Genfluss zwischen Männchen und Weibchen der Art, wodurch sich diese genetisch auseinanderentwickeln könnten. Spätere Untersuchungen haben aber gezeigt, dass es neben der klonalen Fortpflanzung auch zu sexueller Fortpflanzung bei der Art kommt, häufiger im natürlichen Lebensraum[5], aber gelegentlich auch in eingeführten Populationen[7].
Das natürliche Areal der Art liegt in Süd- und Mittelamerika (Neotropis), es reicht von Zentralmexiko bis nach Uruguay und den Norden Argentiniens. Nach einigen Angaben sind auch die Populationen im Norden Mexikos, bis in den äußersten Süden der USA autochthon, andere gehen hier von eingeschleppten Tieren aus. Genauso umstritten ist auch der Status auf den westindischen Inseln; zumindest heute kommt sie auf nahezu allen Inseln vor, ist aber möglicherweise auf einer Reihe von ihnen ursprünglich. Die Typlokalität der Art ist die Insel Kuba.
Die geringe Körpergröße der Art, ihre ökologische Plastizität und der Modus der Koloniegründung durch Sprossung und ihre Besiedlung auch menschengemachter Substrate haben dazu geführt, dass die Art fast weltweit in warme Regionen verschleppt worden ist. Schon im 19. Jahrhundert war sie in Afrika (in Gabun und Sierra Leone) gefunden worden und hat seitdem weitere Teile von Afrika erreicht. Im 20. Jahrhundert begann ihr Siegeszug in Ozeanien. 1972 erreichte sie Neukaledonien, 1974 die Salomonen, 1997 Tuvalu und 1999 Hawaii. Seit 2002 ist sie auch in Australien, seit 2005 auf Neuguinea nachgewiesen.[8] Seit ca. 1998 wird auch Israel besiedelt[9]. Dies zeigt, dass sie sowohl in Regionen mit mehr als 5 Monaten Trockenzeit wie auch in Bereichen mit Minimumtemperaturen weit unterhalb tropischer Verhältnisse leben kann. Die Minimaltemperaturen der besiedelten Bereichen in Israel liegen verbreitet unter 9 °C, in einem Fall sogar unter 6 °C. In gemäßigtem Klima mit Nachtfrösten vermag die Art nicht im Freien zu leben. Hier sind allerdings immer wieder Kolonien in dauerwarmen Gewächshäusern beobachtet worden, die erste schon 1907 in Kew Gardens, England[8].
Die Art ist als ökonomischer Schädling eingestuft. Problematisch sind vor allem durch Stiche von Arbeitern bei der Feldarbeit eintretende Ernteschäden wie auch die Schädigung von Pflanzen durch von ihr geförderte und verbreitete pflanzensaugende Blatt- und Schildläuse. Außerdem werden, sowohl von Haus- wie auch von Wildtieren, Fälle von Blindheit durch Stiche in die Augen angegeben[4]. Als weitaus bedeutsamer werden allerdings die ökologischen Konsequenzen ihrer Ausbreitung angesehen. Die gravierendsten Auswirkungen werden dabei für tropische Inseln angegeben. Besonders gravierend sind ihre Auswirkungen auf andere Ameisenarten. Sie ist imstande, über große Gebiete buchstäblich alle anderen vorkommenden Ameisenarten zu verdrängen[10]. Auf den Galapagosinseln verschwanden in den von der Kleinen Feuerameise besiedelten Gebieten nicht nur die dort heimischen Ameisen, sondern auch andere Arthropoden (mit Ausnahme der Blattläuse) wurden signifikant seltener[4]. Die Verdrängung der heimischen Ameisenfauna wird nun auch aus den Regionen Israels berichtet, die die Art schon erreicht hat[9]. Aufgrund dieser Berichte wird die Art auf der Liste der 100 schlimmsten invasiven Arten weltweit aufgeführt, die vom IUCN herausgegeben wird[11] (vgl. Liste der 100 gefährlichsten Neobiota)
Die Gattung Wasmannia umfasst zehn Arten,[1] die außer Wasmannia auropunctata alle auf Südamerika beschränkt sind, oft mit recht kleinem Verbreitungsgebiet. Als nächstverwandt gilt die Gattung Blepharidatta. Die Gattung wird nach neueren Analysen gemeinsam mit den Blattschneiderameisen der Gattung Atta in der Tribus Attini eingeordnet.[12]
Die Kleine Feuerameise (Wasmannia auropunctata) ist eine ursprünglich in Südamerika heimische Ameisenart, die heute fast weltweit durch den Menschen verschleppt und eingebürgert worden ist. Sie gilt überall dort, wo sie auftritt, als Schädling. Der Name Feuerameise leitet sich von dem unangenehmen, für ein so kleines Insekt bemerkenswerten Stich ab. Als „kleine“ Feuerameise wird sie nicht nur wegen der geringen Körpergröße bezeichnet, sondern auch, um sie von der „großen“ Feuerameise Solenopsis invicta zu unterscheiden, mit der sie nicht näher verwandt ist. Der Gattungsname wurde zu Ehren des „Ameisenpaters“ Erich Wasmann vergeben.
The little fire ant (Wasmannia auropunctata), also known as the electric ant, is a small (approx 1.5 mm (1⁄16 in) long), light to golden brown (ginger) social ant native to Central and South America, now spread to parts of Africa (including Gabon and Cameroon), Taiwan,[2] North America, Puerto Rico,[3] Israel,[4][5] Cuba, and six Pacific Island groups (including the Galápagos Islands, Hawaii, New Caledonia and the Solomon Islands) plus north-eastern Australia (Cairns).[6] It is a very harmful invasive species.
The name, electric ant (or little fire ant), derives from the ant's painful sting relative to its size.[7]
The ant is described as follows:[8]
Wasmannia auropunctata workers are monomorphic, which means they display no physical differentiation... The ants are typically small to medium-sized, with the workers ranging from 1-2mm ... [It] is light to golden brown in color. The gaster is often darker. The pedicel, between the thorax and gaster, has two segments; the petiole and postpetiole. The petiole is "hatchet-like", with a node that is almost rectangular in profile and higher than the postpetiole. The antennae have 11 segments, with the last two segments greatly enlarged into a distinct club. The antennal scape (the first segment) is received into a distinct groove (scrobe) that extends almost to the posterior border of the head. The thorax has long and sharp epinotal spines. The body is sparsely covered with long, erect hairs. This species is well-known for a painful sting, seemingly out of proportion to its size.
In Wasmannia auropunctata, queens produce more queens through parthenogenesis. Sterile workers usually are produced from eggs fertilized by males. In some of the eggs fertilized by males, however, the fertilization can cause the female genetic material to be ablated from the zygote. In this way, males pass on only their genes to become fertile male offspring. This is the first recognized example of an animal species where both females and males can reproduce clonally resulting in a complete separation of male and female gene pools.[9][10]
These ants get the benefits of both asexual and sexual reproduction[9][11] - the daughters who can reproduce (the queens) have all of the mother's genes, while the sterile workers whose physical strength and disease resistance are important are produced sexually.
Parthenogenesis is a natural form of reproduction in which growth and development of embryos occur without fertilization. Thelytoky is a particular form of parthenogenesis in which the development of a female individual occurs from an unfertilized egg. Automixis is a form of thelytoky, but there are several kinds of automixis. The kind of automixis relevant here is one in which two haploid products from the same meiosis combine to form a diploid zygote.
W. auropunctata thelytokous queens from clonal populations can reproduce by automictic parthenogenesis involving central fusion of haploid meiotic products, a process that allows conservation of heterozygosity in progeny.[12] The same parthenogenic queens that produce progeny by automixis may also produce normally segregating meiotic oocytes, which upon fertilisation by males give rise to diploid workers.
The oocytes that undergo automixis display much lower rates of crossover recombination (by a factor of 45) than the oocytes produced by sexually reproducing queens that give rise to workers. These low recombination rates in automictic oocytes favor maintenance of heterozygosity, and allow only very low rates of transition from heterozygosity to homozygosity (0 to 2.8%).[12] The sharp decrease in recombination rates likely allows clonal queens using automixis to benefit from thelytoky (transmission of their entire genomes to individual progeny), while also avoiding the potential for inbreeding depression that would result from random fusion of meiotic products leading to loss of heterozygosity.
In general, parthenogenesis appears to be favored in recently disturbed habitats (such as produced by floods, fires and glaciers).[13] The clonal populations of W. auropunctata are mostly found in habitats disturbed by recent human activity.[12]
The native range of the little fire ant is in almost all portions of South America and Central America, excluding colder climate regions. Little fire ants are habitat generalists that tend to colonize areas associated with humans in warmer regions. These habitats include forest edges, managed forests, agricultural fields and plantations.[14][15] Little fire ants are generalists that consume other insects, decaying vegetation, seeds, and plants. These ants also consume honeydew and engage in mutualistic symbiotic relationships with other herbivorous insects, such as aphids.[14][15] The little fire ants are effective predators that have a venomous sting that can subdue large insects and vertebrate prey.[16]
Little fire ants establish colonies under rocks and plant litter. These ants are also considered a residential pest as they establish colonies in furniture, food, and clothing in people's homes. Colony movement can be amplified after a heavy rainstorm.[17][18]
The little fire ant has been introduced on plantations in Gabon and Cameroon to be used as a biological control agent.[8] The species has been unintentionally transported from its native range to Africa, North America, Puerto Rico, Cuba, Israel, Taiwan,[2] and multiple Pacific Island groups.[15][17] Invading ants cannot survive in global regions that have cold environments. But, little fire ants are found in Canada and England where they find refuge in large human infrastructure and greenhouses.[19] Human disturbed landscapes – such as the practice of monocultures, and the deforestation of land – have caused an explosion in the little fire ant population in regions of Brazil and Colombia which have a prevalence of cocoa farms and sugarcane monocultures. In Colombia, research shows that high abundance little fire ant populations reduce other ant diversity in heavily deforested regions.[18]
The little fire ant preys on native insects, causing a decline in population densities, and they can also attack small to medium-sized vertebrates if the ant colonies are disturbed.[14] Throughout their invasive and native range, the little fire ant reduces native ant diversity when successfully colonized.[20] These ants successfully outcompete the other ants because they exploit a multitude of resources other species need to survive, including honeydew residues, nectar and refuges in vegetation.
Pets and large domestic animals (such as cats and dogs) stung around the eyes by this ant are known to develop blindness.[15] In the Galapagos Islands, the little fire ant is regarded as one of the most aggressive species introduced to this region. The ant has contributed to the decline in tortoise populations, as these ants eat the tortoise hatchlings and attacks the eyes of adult tortoises. Furthermore, large population declines of scorpions, spiders, and native ants can be directly attributed to the invasive ant.[21][22][23]
When humans are encountered, these ants have a powerful sting in proportion to its size. The sting causes inch long welts that are itchy and painful. Some workers and farmers may have issues properly harvesting crops in high density little fire ant agricultural areas.[17]
Research shows that the ant can strip nutrients from agricultural plants, which increases crop susceptibility to disease and other herbivorous insect pests. As a result of the ant's presence in agricultural fields, crop yields diminish, and have a negative economic effect on any particular agricultural industry affected by the ant.[17]
There are several proposed control and prevention strategies that have been taken to help minimize or eradicate the little fire ant. The Pacific Ant Prevention Program is a proposal that illustrates prevention methods within the islands located throughout the Pacific region in Polynesia (such as Hawaii and Futuna) for invasive ant species including the little fire ant. The program was initiated to provide improved quarantine protocols for the Polynesian area, in addition to raising awareness of the possible impact of the little fire ant.[20] In 1999, the Hawaiian State Department of Agriculture proposed a 100% inspection policy on all plant material exported from the state to check for the ant so that it cannot spread to other regions.[15]
Generally, better agricultural land management—including the reduction of monocultures and lower crop production—can reduce little fire ant populations. In addition, proper land management plans can alleviate ant population spikes that occur in highly degraded areas. When first constructing an agricultural field, minimizing landscape changes—such a deforestation—can prevent or reduce the population density of the little fire ant.[18]
Chemicals and pesticides have been employed in smaller density ant populations in the Galapagos Islands. These little fire ant populations were no bigger than approximately 24 hectares.[23] Other control methods such as non-selective ant poisons, fire and vegetation clearing have been successful on small ant populations and small islands.
There is a strong suspicion of a link between Florida keratopathy or tropical keratopathy and presence of W. auropunctata.[24]
The little fire ant (Wasmannia auropunctata), also known as the electric ant, is a small (approx 1.5 mm (1⁄16 in) long), light to golden brown (ginger) social ant native to Central and South America, now spread to parts of Africa (including Gabon and Cameroon), Taiwan, North America, Puerto Rico, Israel, Cuba, and six Pacific Island groups (including the Galápagos Islands, Hawaii, New Caledonia and the Solomon Islands) plus north-eastern Australia (Cairns). It is a very harmful invasive species.
The name, electric ant (or little fire ant), derives from the ant's painful sting relative to its size.
W. auropunctata biting a human
La hormiguita de fuego (Wasmannia auropunctata) es una hormiga social muy pequeña (alrededor de 1,5 mm de largo), de color castaño claro a castaño dorado. Es nativa de América Central y del Sur y ahora está esparcida por partes de África (incluidos Gabón y Camerún), América del Norte, las Antillas y seis grupos de islas del Pacífico (incluidas las islas Galápagos, Hawái, Nueva Caledonia y las islas Salomón) y el nordeste de Australia (Cairns). Está incluida en la lista 100 de las especies exóticas invasoras más dañinas del mundo[2][3] de la Unión Internacional para la Conservación de la Naturaleza.
En Cuba es una especie introducida invasora,[4] y recibe el nombre de santanilla, o santanica porque cuando comenzó a ser abundante en la región donde apareció, Sancti Spíritus, llamaron a un cura para exonerarla, quien rogó el auxilio de Santa Ana de la cual tomó el nombre.[5] La especie fue descrita por primera vez en 1863 a partir de especímenes provenientes de Cuba y nombrada originalmente Tetramorium auropunctatum.[6] En Puerto Rico es llamada albayalde, hormiguilla y yerba de guinea, en Panamá y en la costa colombiana es conocida como Candelilla. En otros lugares es llamada hormiga roja (o colorada), hormiga eléctrica u hormiguita de fuego por su picada dolorosa. En Brasil es llamada formiga pixixica.[3][7] Otros nombres en otros idiomas son: Rote Feuerameise (alemán), electric ant o small fire ant (inglés), fourmi rouge o petit fourmi de feu (francés) y tsangonawenda (en Gabón).
Las obreras no presentan diferenciación en castas, son muy pequeñas, con alrededor de 1,5 mm de largo, y son de color castaño claro a castaño dorado. El gáster es a menudo más dorado. La cabeza es aparentemente grande en relación al cuerpo, que se ve más corto al estar el gáster inclinado hacia abajo. Las antenas tienen 11 segmentos, los dos últimos son más grandes y forman una maza diferenciada. Los escapos de las antenas (primer segmento) son cortos, no sobrepasan el borde posterior de la cabeza. Pueden insertarse, para proteger las antenas, dentro de canales que se extienden en la cabeza hasta casi su borde posterior. Los ojos son relativamente pequeños y se cuentan solo 6 omatidios en su longitud mayor. La superficie del tórax es muy rugosa y con apariencia opaca, tiene en la parte posterior dorsal (propodeales o epinotales) dos espinas largas y agudas, que en la base están cercanas y divergen hacia atrás con una ligera curvatura hacia adentro en vista dorsal. Presenta el pedicelo (dos segmentos entre el mesosoma y el gáster) formado por el pecíolo y el post-pecíolo. El pecíolo tiene forma de hachuela, con un nudo de forma casi rectangular visto de perfil y más alto que el post-pecíolo. El gáster es brillante, sin rugosidades. Pelos erectos y relativamente largos cubren el cuerpo de forma espaciada.[3][6][8]
Son hormigas de andar pausado, que siguen bastante fielmente largas rutas de muchos metros desde el hormiguero a sus sitios de aprovisionamiento. Son hormigas generalistas, que se aprovechan de una amplia variedad de alimentos. Cazan algunos invertebrados, consumen restos de animales muertos, roban comida de otras hormigas, consumen semillas, y otras partes de vegetales, pero tienen especial predilección por néctares de flores y nectarios, y por los mielatos de insectos homópteros a los que cuidan. Son cooperativas en el transporte de piezas de alimento grandes. Las obreras recolectoras son activas las 24 horas del día, aunque son más activas en la noche. Su pequeño tamaño no limita su agresividad contra otras hormigas y son capaces de aniquilar o expulsar a otras especies en defensa de sus fuentes de alimento. Sin embargo, son poco agresivas con individuos de su misma especie aunque provengan de otra colonia.[8] Son notables también por su dolorosa picada, desproporcionada para su tamaño. En Cuba muchas personas se quejan de que su picadura es tan intensa que el dolor de esta dura aproximadamente 45 minutos.[9]
El hormiguero no suele ser muy definido, sino que usan cualquier sitio útil disponible al amparo de la lluvia, junto al suelo o elevado en árboles y plantas, en rocas, macetas o en viviendas humanas. La colonia es por lo tanto dispersa y móvil, y va generando nuevos núcleos inicialmente muy pequeños, que se mantienen en contacto con el núcleo de origen, y crecen y se reubican fácilmente en caso de ser afectados. El hormiguero puede tener una o más reinas. La reina puede vivir usualmente cerca de un año. Se producen hembras y machos reproductores a lo largo de casi todo el año.[8] En su hábitat original anidan y se alimentan principalmente en la hojarasca.[10] En áreas no perturbadas de Panamá, donde la distribución de la especie es natural, se han encontrado densidades de 0,05 a 0,13 núcleos de hormigueros por cada metro cuadrado. En ecosistemas perturbados y en áreas fuera de la distribución natural la densidad de nidos o núcleos por metro cuadrado puede ser mucho más alta, por ejemplo en Islas Galápagos, llegan a 0,75 a 2,7 núcleos/m².[8]
Lo común en otras hormigas es que los machos se produzcan de huevos haploides no fecundados, y que los huevos fecundados produzcan las hembras, es decir las obreras estériles y las reinas, que son una nueva combinación de los aportes de padre y madre. Sin embargo, en W. auropunctata, se ha demostrado que los machos y reinas son reproducidos de forma clónica. Las reinas son producidas por huevos no fecundados que por partenogénesis duplican su genoma, y resultan así idénticas a la madre. Los machos, que son haploides, son producidos por huevos fecundados que pierden el aporte materno y son por lo tanto clones del genoma nuclear del macho progenitor. Las obreras son los únicos individuos diploides resultantes de fecundación, pero son estériles.[11] Así, aunque en la especie hay líneas genéticas separadas para cada sexo reproductor, estas dependen una de la otra para sobrevivir, porque el resultado de su mezcla son las obreras. Estas, a pesar de ser estériles, aseguran la organización social de la especie y el buen funcionamiento de las colonias.
Como la especie no obtiene los beneficios de la reproducción sexual exogámica, el vuelo nupcial se hace innecesario para encontrar una pareja. Las reinas tienen alas cuando son jóvenes, pero no realizan el vuelo nupcial. Se ha demostrado que una reina nueva sobrevive mal sin la ayuda de algunas obreras, las que no podrían acompañarla en un vuelo nupcial. Aunque no se benefician de la dispersión por vuelo nupcial, la colonia invade nuevos territorios emitiendo nuevas colonias hacia el exterior de su centro de origen.[3] Como la agresividad entre miembros de núcleos diferentes de una misma localidad, y aun entre los alejados es débil, una colonia puede irradiar por gemación para formar en la práctica una colonia multicéntrica. Una colonia puede llegar a expandirse radialmente hasta 500 metros en un año si las condiciones son propicias.[12] Así va invadiendo territorios de enorme superficie. Además de la dispersión normal por gemación de colonias, durante las inundaciones pueden ocurrir traslados de colonias situadas en objetos flotantes. Estas colonias podrían también superar barreras marítimas entre islas cuando objetos como los cocos sirven de transporte. El hombre es el mayor responsable de la amplia distribución actual. El comercio de productos es el causante del traslado transoceánico de la especie.[8] El comercio de plantas ornamentales es la fuente de infestación en invernaderos de países de climas fríos. En África hacia 1920, la especie fue introducida deliberadamente por agrónomos en Gabón como controladora de plagas del cacaotero. Actualmente en Camerún la especie se ha extendido 120 km al sur y 300 km al norte desde el origen de introducción y se considera que en toda esa extensión constituye una única supercolonia.[13]
En los países donde es nativa, W. auropunctata es una plaga en los bosques perturbados y en áreas agrícolas. Sus densidades pueden ser muy elevadas en las plantaciones, como en plantaciones de caña de azúcar y en los cacaotales. En los bosques fragmentarios la densidad de W. auropunctata está correlacionada con una pobre diversidad de otras hormigas. Compiten muy eficientemente en la explotación de los recursos del medio, y pueden disminuir o anular a otras hormigas competidoras.[3] La especie es generalista también en la elección del lugar de anidación. Estos pueden encontrarse en amplia variedad de hábitats, desde viviendas urbanas y rurales y en sus alrededores, y en campos agrícolas, en matorrales y hasta en bosques que pueden ser naturales o perturbados o artificiales. Pueden vivir en hábitats húmedos o secos y en zonas costeras. Por sus limitaciones dispersivas, no es colonizadora temprana de hábitats perturbados.[8] En zonas de climas fríos no logran establecerse en hábitats naturales, pero han logrado establecerse en edificaciones con temperaturas cálidas, como en viviendas e invernaderos, en Los Ángeles y San Francisco (California, EE. UU.), Gran Bretaña y Canadá. En esos lugares el frío impide la dispersión local, pero el traslado y exportación de plantas infestadas pueden servir para que estas poblaciones invadan nuevas regiones y países más cálidos.[3]
A pesar de no beneficiarse de la recombinación de los aportes materno y paterno como fuente de variación transmisible para la adaptación al medio, esta especie es ecológicamente muy exitosa. Su éxito se debe a numerosas razones como son: alimentación generalista, cópula dentro del nido, reproducción clónica, desarrollo de las colonias por gemación con el auxilio de la colonia inicial, falta de agresividad con las hormigas de su misma especie, creación de supercolonias, reclutamiento de gran cantidad de individuos, actividad a toda hora, y comportamiento oportunista que les permite apropiarse de la totalidad de los recursos disponibles en el ambiente en detrimento de especies competidoras.
Es originaria de países de tropicales de América continental (Neotrópico) pero no está claro cuan expandida estaba en esos territorios antes de su dispersión por el hombre. En Chile y en el territorio continental de Ecuador no existen registros de su presencia. Ha sido introducida en las Antillas, Bahamas, Bermuda, Florida, California, África centro occidental (Gabón y Camerún), y en numerosas islas del Pacífico como: las Galápagos, Nueva Caledonia, las Salomón, Vanuatu, las Hawái, Fiyi, Wallis y Futuna, Tahití y también está presente en Cairns, nordeste de Australia. Es muy probable que se siga expandiendo por otras islas mediante el comercio. En Canadá y Gran Bretaña es una plaga de invernaderos. En España ha sido recientemente detectada nidificando en el exterior. [14]
La introducción por el ser humano ha causado que esta especie se haya difundido por muchos países del trópico mundialmente. Y como es extremadamente exitosa en términos ecológicos, como especie exótica en esos países contribuye a la reducción de la diversidad de especies, al estar involucrada en la disminución de la abundancia total de insectos voladores y arborícolas, y en la eliminación de poblaciones de arácnidos. En Galápagos, comen las tortugas galápagos recién nacidas y atacan los ojos y las cloacas de las tortugas adultas. Se considera que es quizás la especie de hormiga que más amenaza a la región del Pacífico.[3] En África Central la especie se expande sin límites y está afectando a numerosas especies animales, incluso los elefantes son afectados al atacar sus ojos. Esta especie es una de las cinco especies de hormigas incluidas en la lista de las 100 peores especies invasoras de la Base de Datos Global de Especies Invasoras (Global Invasive Species Database) del IUCN SSC Invasive Species Specialist Group (ISSG).[3] En Santa Fe, pequeña isla de las Galápagos se ha conseguido erradicar esta especie mediante venenos para hormigas no selectivos, por fuego o por eliminación de vegetación.[9]
La hormiguita de fuego (Wasmannia auropunctata) es una hormiga social muy pequeña (alrededor de 1,5 mm de largo), de color castaño claro a castaño dorado. Es nativa de América Central y del Sur y ahora está esparcida por partes de África (incluidos Gabón y Camerún), América del Norte, las Antillas y seis grupos de islas del Pacífico (incluidas las islas Galápagos, Hawái, Nueva Caledonia y las islas Salomón) y el nordeste de Australia (Cairns). Está incluida en la lista 100 de las especies exóticas invasoras más dañinas del mundo de la Unión Internacional para la Conservación de la Naturaleza.
Wasmannia auropunctata (aussi appelée petite fourmi de feu ou fourmi électrique, en raison de sa piqûre très urticante) est une espèce de fourmis invasives pouvant former des supercolonies. Originaire de l'Amérique du sud, elle se trouve aujourd'hui sur la majorité des continents.
Elle ne doit pas être confondue avec Linepithema humile, aussi appelée « fourmi d'Argentine ».
Des chercheurs français et suisses expliquent la stratégie reproductive par clonage de Wasmannia auropunctata. Dans ce mode de reproduction jamais observé auparavant, les mâles sont les clones de leur père et les reines sont les clones de leur mère.
« Chez la plupart des espèces de fourmis, les reines fabriquent deux types d'œuf », explique Denis Fournier, premier auteur de l'étude et chargé de recherche au Fonds national de la recherche scientifique (FNRS) de Belgique. « Certains, dits haploïdes, non fécondés, produisent des mâles tandis que d'autres, dits diploïdes, sont fécondés et produisent soit des reines, soit des ouvrières ». Mais chez la petite fourmi de feu, les reines ont, peu à peu, appris à se passer de la semence des mâles pour engendrer d'autres reines, transmettant ainsi la totalité de leur patrimoine génétique à la génération suivante de femelles reproductrices.
Du coup, les mâles ne transmettent plus leurs gènes qu'aux ouvrières, qui, stériles, ne peuvent assurer la pérennité de ce patrimoine génétique. Pour contrecarrer cet « hégémonisme génétique » des reines, les mâles ont dû ruser. Les mâles fécondent les ovules haploïdes et une fois la fécondation effectuée, l'ADN du mâle élimine celui de la femelle. L'œuf en question engendre, en définitive, un clone du mâle l'ayant fécondé.
Chez Wasmannia auropunctata, tout ou presque se passe donc comme si les mâles et les femelles appartenaient à deux espèces différentes. Cependant, même si ce divorce, consommé de longue date, les place sur deux branches distinctes de l'arbre de l'évolution, mâles et reines ont malgré tout besoin l'un de l'autre. Leurs gènes se mêlent pour engendrer les ouvrières. Bien que stériles, ces dernières n'en assurent pas moins l'organisation sociale de l'espèce et le bon fonctionnement des colonies.
Sans être finaliste, on pourrait y voir une des explications du fait que, bien que pourvues d'ailes dans leur jeunesse, les reines et les mâles ne font jamais de vol nuptial. De plus, il a été montré que les reines survivent mal sans l'aide de quelques ouvrières (qui n'ont pas d'ailes).
Depuis son introduction au Gabon par des agronomes dans les années 1920, Wasmannia auropunctata envahit maintenant plusieurs pays d'Afrique centrale et menace la biodiversité.
Une enquête a été conduite sur sa distribution actuelle au Cameroun. Des nids ont été récoltés dans chaque localité infestée et élevés en laboratoire pendant un mois. Des tests d'agressivité consistant à des confrontations une à une des ouvrières provenant de mêmes nids, de même localités ou de localités différentes ont été conduits dans des boîtes de Petri (Ø = 1,5 cm). Les observations ont été faites sous une loupe binoculaire (x16). Pendant cinq minutes, les comportements prédéfinis ont été enregistrés et classés selon une échelle d'agressivité croissante à quatre niveaux : 1 = contact fortuit, antennation brève, antennation mutuelle, rester immobile au contact d'un congenère, trophallaxie, 2 = antennation prolongée, poursuite, évitement, 3 = saisie, 4 = combat, agrippement. Les résultats obtenus montrent que la zone infestée par W. auropunctata s'est étendue d'environ 120 km et 300 km respectivement vers le sud et le nord de la zone d'introduction. L'agressivité a été absente à l'intérieur du même nid, faible à l'intérieur d'une même localité et entre les localités. Ces résultats indiquent qu'une seule super-colonie existe au Cameroun[1].
La Nouvelle-Calédonie a été contaminée avant les années 60 et aucun plan de lutte n'a jamais été mis en place. Elle est entièrement contaminée, y compris les îles Loyauté au Nord et les ilots périphériques du "Caillou" (La grande île)[2]. La contamination déborde sur les îles les plus proches de l'archipel voisin du Vanuatu. Il n'existe toujours aucun plan de lutte en Nouvelle-Calédonie.
Sur place, on remarque depuis quelques années qu'elle recule devant une autre fourmi envahissante, une fourmi noire, Pheidole megacephala dite Fourmi à Grosse Tête, mais ceci n'est constaté que dans les zones sèches : les zones humides à végétation foisonnante restent interdites.
La Polynésie est constituée de 120 îles et atolls et possède un climat plus humide que la Nouvelle-Calédonie.
Découverte officiellement mi-2004 sur Tahiti, Wasmannia auropuncata y est certainement arrivée au début des années 90. Elle n'y a probablement pas été introduite volontairement, mais elle s'y étend depuis. Son expansion est désormais en cours de description et de début de contrôle car, comme ailleurs, elle menace la biodiversité locale et les économies touristique et agricole.
Les animaux de compagnie et le bétail font déjà les frais de ses attaques : la petite fourmi de feu provoque, en piquant les yeux, la kératite de Floride, une maladie incurable pouvant aller jusqu'à provoquer la cécité.
En Polynésie en 2009, l'île de Tahiti semble être la seule contaminée mais les recherches systématiques de 2008-2009 n'ont concerné que cette île et sa voisine, Moorea, sur les 120 de l'archipel. La presse locale a rapporté fin 2006 l'interception d'un catamaran contaminé en provenance de Tahiti, interception réalisée dans le port d'Uturoa (île de Raiatea) par les agents du service phytosanitaire. Il y a donc tout lieu d'être prudent quant à l'état réel de la contamination de la Polynésie.
Cet insecte est représenté par sept sous-espèces :
Wasmannia auropunctata (aussi appelée petite fourmi de feu ou fourmi électrique, en raison de sa piqûre très urticante) est une espèce de fourmis invasives pouvant former des supercolonies. Originaire de l'Amérique du sud, elle se trouve aujourd'hui sur la majorité des continents.
Elle ne doit pas être confondue avec Linepithema humile, aussi appelée « fourmi d'Argentine ».
De dwergvuurmier[1] (Wasmannia auropunctata) is een kleine (ongeveer 1,5 mm groot) mierensoort uit de onderfamilie van de Myrmicinae.[2][3] De wetenschappelijke naam van de soort is voor het eerst geldig gepubliceerd in 1863 door Roger.
De soort komt oorspronkelijk voor in Centraal- en Zuid-Amerika, maar heeft zich verspreid in Noord-Amerika, de Antillen, vele eilanden in de Grote Oceaan, Afrika, en Australië.
Deze mier staat op de lijst van de 100 ergste invasieve soorten.[4] Hij staat onder meer bekend om zijn beten die uitslag veroorzaken en wordt ervan verdacht huisdieren blind te maken.[5]
Verder veroorzaakt de mier schade aan landbouwgewassen omdat ze schadelijke soorten bladluizen op de planten brengen. De mier kan hele ecosystemen ontwrichten op Tropische eilanden zoals de Galapagoseilanden. De soort is in staat om letterlijk alle andere soorten mieren van een eiland te verdringen. Ook andere soorten insecten (behalve de bladzuigende luizen) verdwijnen of worden zeldzamer op de eilanden.[6]
Niet alleen op eilanden in de tropen, maar ook in het Midden-Oosten vormt de introductie van deze mier inmiddels een ecologisch probleem.[7]
Bronnen, noten en/of referentiesDe dwergvuurmier (Wasmannia auropunctata) is een kleine (ongeveer 1,5 mm groot) mierensoort uit de onderfamilie van de Myrmicinae. De wetenschappelijke naam van de soort is voor het eerst geldig gepubliceerd in 1863 door Roger.
De soort komt oorspronkelijk voor in Centraal- en Zuid-Amerika, maar heeft zich verspreid in Noord-Amerika, de Antillen, vele eilanden in de Grote Oceaan, Afrika, en Australië.
A pixixica (Wasmannia auropunctata) (Roger 1863) é uma formiga da subfamília Myrmicinae nativa das regiões neotropicais, apresenta uma cor amarelo-avermelhada, medindo cerca de 1,5 mm. Possui grande importância ecológica e econômica, principalmente no setor cacaueiro das regiões sul e sudeste da Bahia, devido a suas picadas dolorosas que torna a colheita do cacau dificultoso. Também é conhecida como pequena formiga de fogo (little fire ants) e confundidas com a também formiga de fogo Solenopsis invicta. É uma das espécies que tem contato frequente com pessoas.[1]
Geralmente constroem ninhos no solo ou na parte interior ou sob a casca das árvores. Sua picada é muito dolorosa e o veneno pode causar alergias. São atraídas por ambientes antropizados o que facilita sua dispersão, um dos motivos para ser reconhecida como praga em ambientes instáveis. É necessário estudos a cerca do controle populacional desta espécie.
A pixixica (Wasmannia auropunctata) (Roger 1863) é uma formiga da subfamília Myrmicinae nativa das regiões neotropicais, apresenta uma cor amarelo-avermelhada, medindo cerca de 1,5 mm. Possui grande importância ecológica e econômica, principalmente no setor cacaueiro das regiões sul e sudeste da Bahia, devido a suas picadas dolorosas que torna a colheita do cacau dificultoso. Também é conhecida como pequena formiga de fogo (little fire ants) e confundidas com a também formiga de fogo Solenopsis invicta. É uma das espécies que tem contato frequente com pessoas.
Geralmente constroem ninhos no solo ou na parte interior ou sob a casca das árvores. Sua picada é muito dolorosa e o veneno pode causar alergias. São atraídas por ambientes antropizados o que facilita sua dispersão, um dos motivos para ser reconhecida como praga em ambientes instáveis. É necessário estudos a cerca do controle populacional desta espécie.
Kiến lửa nhỏ (Danh pháp khoa học: Wasmannia auropunctata) là một loài kiến nhỏ bản địa ở Trung và Nam Mỹ, nó cũng là loài xâm lấn, chúng làm giảm tính đa dạng loài, giảm số lượng côn trùng có cánh, mọt gỗ và các quần thể nhện. Chúng bị coi là thủ phạm làm suy giảm tính đa dạng loài, làm giảm số lượng côn trùng có cánh, mọt gỗ và tiêu diệt các quần thể nhện. Ở Galapagos, chúng còn ăn thịt cả rùa con mới nở và đốt mắt và huyệt của rùa trưởng thành.
Kiến lửa nhỏ (Danh pháp khoa học: Wasmannia auropunctata) là một loài kiến nhỏ bản địa ở Trung và Nam Mỹ, nó cũng là loài xâm lấn, chúng làm giảm tính đa dạng loài, giảm số lượng côn trùng có cánh, mọt gỗ và các quần thể nhện. Chúng bị coi là thủ phạm làm suy giảm tính đa dạng loài, làm giảm số lượng côn trùng có cánh, mọt gỗ và tiêu diệt các quần thể nhện. Ở Galapagos, chúng còn ăn thịt cả rùa con mới nở và đốt mắt và huyệt của rùa trưởng thành.
Малый огненный муравей[1] (лат. Wasmannia auropunctata) — вид мелких муравьёв (размером 1—2 мм) рода Wasmannia, широко известный как опасный инвазивный вид, расселившийся по всему миру.
Название малого огненного муравья связано с его ядовитым жалом. Известен также под такими названиями, как Electric ant, Little fire ant, Rote Feuerameise (нем.яз.), Fourmi rouge, Petit fourmi de feu (франц.яз.), Tsangonawenda (в Габоне)[2]. В Латинской Америке его называют albayalde, hormiguilla, yerba de guinea, hormiga roja, hormiga eléctrica, hormiguita de fuego, formiga pixixica[3][4].
Мелкий муравей длиной около 1—2 мм, от желтоватой до золотисто-коричневой окраски (брюшко темнее). Рабочие мономорфные. Стебелёк двухчлениковый, состоит из петиоля и постпетиоля. Усики 11-члениковые, булава из 2 члеников.
Малый огненный муравей происходит из Центральной и Южной Америки. Однако, в последние десятилетия распространился практически по всему свету, став опасным инвазивным видом[5][3]. Он обнаружен в следующих регионах: Африка (в том числе, Габон и Камерун), Северная Америка, Израиль[6], на Тихоокеанских островах (Галапагосские острова, Гавайи, Новая Каледония, Соломоновы острова), северо-восточная Австралия (Квинсленд, Cairns)[7][3].
Вид был впервые описан в 1863 году под названием Tetramorium auropunctatum[8]. Относится к трибе Blepharidattini.
Вредное воздействие малого огненного муравья на экосистемы, в которые он был интродуцирован, описывается следующим образом[3]:
Wasmannia auropunctata … сокращает видовое разнообразие и обилие крылатых и древесных насекомых, а также уменьшает численность популяций паукообразных. Он также известен своими болезненными ужалениями. На Галапагосских островах этот муравей ест только что вылупившихся из яиц черепашат и нападает на глаза и клоаку взрослых черепах. Этот вид муравьёв, как полагают эксперты, является, возможно, самым опасным видом среди всех муравьёв в Тихоокеанском регионе.
С появлением в местных экосистемах малого огненного муравья связывают развитие такой болезни, как Флоридская кератопатия (en:Florida keratopathy, «Florida spots», «Florida keratitis/keratopathy»; Roze et al, 2004; Moore, 2005). Она выражается в появлении микропятен на роговице глаза домашних животных, прежде всего у собак и кошек, и ведёт к слепоте. Это объясняется ужалениями малого огненного муравья. Известна на юго-востоке США, а под названием тропической кератопатии («tropical keratopathy») — в других местах инвазивного распространения малого огненного муравья[9].
Пятна на роговице могут иметь размер от 1 до 8 мм[10].
У малого огненного муравья недавно был обнаружен уникальный вариант естественного клонирования[11]. Самцы и самки этого муравья развились в отдельные, но симбиотические виды. У него рабочие особи развиваются из оплодотворённых яиц, матки — из неоплодотворённых диплоидных яиц. В некоторых яйцах, оплодотворённых самцами, все хромосомы матери разрушаются, и из таких гаплоидных яиц развиваются самцы[12].
В составе феромонов тревоги мандибулярных желёз у малого огненного муравья обнаружены алкилпиразины, в том числе 2,5-диметил-3-(2-метилбутил)пиразин[13].
|quotes= (справка) Малый огненный муравей (лат. Wasmannia auropunctata) — вид мелких муравьёв (размером 1—2 мм) рода Wasmannia, широко известный как опасный инвазивный вид, расселившийся по всему миру.
小火蟻（學名：Wasmannia auropunctata，英语：electric ant、little fire ant）是一種小型的家蟻亞科物種，原産於中南美洲，現已擴張到北美洲、以色列、[2][3] 和一些太平洋島嶼（加拉帕戈斯群島、夏威夷、新喀里多尼亞和所羅門群島），此外東北澳大利亞的凱恩也發現了其蹤跡。[4][5]
其英文名稱“electric ant”來自其咬傷產生如觸電的強烈痛感，[6] 它也是世界百大外來入侵種之一。小火蟻體長約1.5毫米（0.059英寸），通體姜色。雌雄兩種都可以無性繁殖，是世界上首個被發現兩性都可以無性繁殖的動物。[7][7][8]
小火蟻（學名：Wasmannia auropunctata，英语：electric ant、little fire ant）是一種小型的家蟻亞科物種，原産於中南美洲，現已擴張到北美洲、以色列、 和一些太平洋島嶼（加拉帕戈斯群島、夏威夷、新喀里多尼亞和所羅門群島），此外東北澳大利亞的凱恩也發現了其蹤跡。
其英文名稱“electric ant”來自其咬傷產生如觸電的強烈痛感， 它也是世界百大外來入侵種之一。小火蟻體長約1.5毫米（0.059英寸），通體姜色。雌雄兩種都可以無性繁殖，是世界上首個被發現兩性都可以無性繁殖的動物。
