Melanopareia, és un gènere d'ocells d'Amèrica del Sud. Durant molt de temps se n'han classificat a la família dels rinocríptids (Rhinocriptidae), però aquesta ubicació va ser qüestionada, i en 2007 es va situar en la seva pròpia família, la dels melanopareids (Melanopareiidae) pel South American Classification Committee. Subseqüentment la família va ser acceptada pel Congrés Ornitològic Internacional i la Clements Checklist. La família va ser formalment acceptada en 2009.
Són aus de matoll àrid. Dues de les espècies, Melanopareia torquata i Melanopareia maximiliani es distribueixen per una ampla zona a través del centre i sud de Brasil, Bolívia, Paraguai i Argentina, mentre les altres dues tenen distribucions molt més restringides a Perú i Equador.
Generalment s'alimenten a terra, però no hi ha bons registres de la dieta.
Es coneix molt poc del comportament d'aquest gènere. De l'única espècie que se sap alguna cosa és M.maximiliani. Els membres d'aquesta espècie són criadors estacionals. El niu té forma d'una tassa de 15 cm d'alçada, feta de fibres vegetals i fulles de palmera, amagada entre herbes o arbusts baixos, prop del terra. La posta és de dos o tres ous, blancs amb petites taques negres.
El gènere conté quatre espècies:
Melanopareia, és un gènere d'ocells d'Amèrica del Sud. Durant molt de temps se n'han classificat a la família dels rinocríptids (Rhinocriptidae), però aquesta ubicació va ser qüestionada, i en 2007 es va situar en la seva pròpia família, la dels melanopareids (Melanopareiidae) pel South American Classification Committee. Subseqüentment la família va ser acceptada pel Congrés Ornitològic Internacional i la Clements Checklist. La família va ser formalment acceptada en 2009.
Die Bandvögel (Melanopareia) sind eine südamerikanische Gattung der Schreivögel. Sie stellen seit 2009 die einzige Gattung in der neu eingerichteten Familie Melanopareiidae.
Es handelt sich um kleine bis mittelgroße Bodenbewohner von 13–16 cm Größe und einem Gewicht zwischen 16 und 23 g. Besonders auffällig ist das der Gattung namensgebende dunkle Band auf der Brust. Insgesamt besitzen die Vögel ein kontrastreiches Gefieder, das braun, schwarz und rotbraun gemustert ist. Die Arten weisen keinen offensichtlichen Geschlechtsdimorphismus auf. Die allgemeine Gestalt (gedrungener Körper, kurze, runde Flügel, lange Beine und lange, kräftig Zehen) teilen die Bandvögeln mit ihren näheren Verwandten, wie den Bürzelstelzern.
Bändervögel halten sich meist am Boden auf, wo sie sich durch trockenes Gebüsch huschend auf Nahrungssuche machen. Über die Nahrung der Vogel ist allerdings bisher wenig bekannt.[1]
Olivscheitel-Bandvogel (Melanopareia maximiliani) und Rotnacken-Bandvogel (Melanopareia torquata) haben ein recht großes Verbreitungsgebiet, dass sich über Zentral- und Süd-Brasilien, Bolivien, Paraguay und Nord-Argentinien erstreckt. Die anderen drei Arten habe recht kleine Verbreitungsgebiete in Peru, Bolivien und Ecuador.[1]
Die Bandvögel wurden lange als Teil der Familie der Bürzelstelzer (Rhinocryptidae) gesehen. Neuere Untersuchungen haben aber gezeigt, dass sie mit diesen nicht besonders nahe verwandt sind.[2] Stattdessen nehmen die Bandvögel innerhalb der Schreivögel vom „Töpfervogeltyp“ (Furnariida) eine basale Stellung ein, d. h. sie sind die Schwestergruppe aller anderen Vögel dieses Typs (Töpfervögel, Ameisenvögel etc.).[3]
Die Bandvögel (Melanopareia) sind eine südamerikanische Gattung der Schreivögel. Sie stellen seit 2009 die einzige Gattung in der neu eingerichteten Familie Melanopareiidae.
The crescentchests are a genus, Melanopareia, of suboscine passerine birds from South America. The genus has long been placed with the tapaculos in the family Rhinocryptidae. Their placement there has been questioned and in 2007 the genus was placed in its own family, Melanopareiidae, by the South American Classification Committee.[1] Subsequently, the family was accepted by the International Ornithological Congress Bird List and the Clements Checklist.[2][3] The family Melanopareiidae was formally erected in 2009.[4]
The crescentchests range in length from 14 to 16 cm (5.5–6.3 in), in weight from 16 to 23 g (0.56–0.81 oz) and have relatively long tails compared to the tapaculos. The plumage is striking with a distinctive band across the chest that gives the group their name.[5]
The crescentchests are birds of arid scrub. They generally forage on the ground, but their diet has not yet been recorded. Two species, the collared crescentchest and olive-crowned crescentchest, are widely distributed across central and southern Brazil, Bolivia, Paraguay and northern Argentina. The double-collared crescentchest, which was recently split from the collared crescentchest, is found in eastern Bolivia, whilst the other two species, the elegant crescentchest and Marañón crescentchest, have a more restricted distribution in Peru and Ecuador.[5]
Little is known about the behaviour of the crescentchests. The only species about which anything is known about the breeding behaviour is the olive-crowned crescentchest. That species is a seasonal breeder. The nest of that species is a 15 cm high cup made of vegetable fibres and palm fronds, hidden in grasses or low shrubs close to the ground. The clutch size is two to three eggs, the eggs are white with blotches or black spots.[5]
No species of crescentchest is considered by the IUCN to be threatened by human activities, but the Marañón crescentchest is listed as near threatened. Although the species is apparently tolerant of some disturbance it has a tiny global range and is uncommon even within that range.[5]
The genus contains the following five species:[6]
The crescentchests are a genus, Melanopareia, of suboscine passerine birds from South America. The genus has long been placed with the tapaculos in the family Rhinocryptidae. Their placement there has been questioned and in 2007 the genus was placed in its own family, Melanopareiidae, by the South American Classification Committee. Subsequently, the family was accepted by the International Ornithological Congress Bird List and the Clements Checklist. The family Melanopareiidae was formally erected in 2009.
The crescentchests range in length from 14 to 16 cm (5.5–6.3 in), in weight from 16 to 23 g (0.56–0.81 oz) and have relatively long tails compared to the tapaculos. The plumage is striking with a distinctive band across the chest that gives the group their name.
The crescentchests are birds of arid scrub. They generally forage on the ground, but their diet has not yet been recorded. Two species, the collared crescentchest and olive-crowned crescentchest, are widely distributed across central and southern Brazil, Bolivia, Paraguay and northern Argentina. The double-collared crescentchest, which was recently split from the collared crescentchest, is found in eastern Bolivia, whilst the other two species, the elegant crescentchest and Marañón crescentchest, have a more restricted distribution in Peru and Ecuador.
Little is known about the behaviour of the crescentchests. The only species about which anything is known about the breeding behaviour is the olive-crowned crescentchest. That species is a seasonal breeder. The nest of that species is a 15 cm high cup made of vegetable fibres and palm fronds, hidden in grasses or low shrubs close to the ground. The clutch size is two to three eggs, the eggs are white with blotches or black spots.
No species of crescentchest is considered by the IUCN to be threatened by human activities, but the Marañón crescentchest is listed as near threatened. Although the species is apparently tolerant of some disturbance it has a tiny global range and is uncommon even within that range.
Melanopareia maximiliani d'Orbigny, 1847
Melanopareia es un género de aves paserifomes, el único integrante de la familia Melanopareiidae, anteriormente incluido en Rhinocryptidae.[5] Agrupa a cuatro especies nativas de América del Sur, donde se distribuyen desde el noreste árido de Brasil hacia el oeste hasta las yungas de Bolivia y hacia el sur hasta el centro de Argentina; y en el noroeste del continente, al sur de Ecuador y norte de Perú.[6] A sus miembros se les conoce por el nombre común de pecholunas[7] o gallitos.[3]
El nombre genérico femenino «Melanopareia» se compone de las palabras del griego «μελας melas, μελανος melanos»: negro, y «παρηιον parēion»: mejilla; significando «con la mejilla negra».[4]
El largo total de estas especies va desde 14 hasta 16 cm con pesos de entre 16 a 23 g; tienen una cola relativamente larga en comparación con los tapaculos (Rhinocryptidae). El plumaje es llamativo, con una distintiva banda que cruza a través del pecho, la que da nombre al género.[8]
Son aves características de sabanas arbustivas, donde sus típicas series de silbos monótonos y sostenidos forman parte del paisaje acústico de su ecosistema.
Poco se sabe sobre el comportamiento de las especies de este género. Prefieren mayormente habitar en matorrales semixerófilos. Generalmente se alimentan en el suelo. La apariencia del nido es la de una gran copa de 15 cm de diámetro construida con fibra vegetales y de hojas de palma, y lo ubica escondido en pastizales o arbustos bajos cerca del suelo. El tamaño de la postura es de dos a tres huevos, que son de color blanco con manchas negras.[8]
Según las clasificaciones del Congreso Ornitológico Internacional (IOC),[9] y Clements Checklist/eBird v.2019,[6] el género agrupa a las siguientes especies con el respectivo nombre popular de acuerdo con la Sociedad Española de Ornitología (SEO)[7] y con su correspondiente distribución:
(*) Estado de conservación
Este género fue descrito originalmente en el año 1853 por el ornitólogo alemán Ludwig Reichenbach.[2]
Hasta recientemente, este género era colocado dentro de Rhinocryptidae, a pesar de que esta colocación siempre fue controvertida. Los datos genético moleculares de Irestedt et al. (2002)[14] y Chesser (2004),[15] indicaron claramente que Melanopareia no pertenece a Rhinocryptidae y es apenas pariente distante de estos. De hecho, aunque la posición de Melanopareia no pudo ser establecida con precisión por ninguno de los estudios, ambos indicaron que el género representa una ramificación profunda sin parientes próximos obvios dentro de Furnariida. La propuesta N° 239 al Comité de Clasificación de Sudamérica (SACC) aprobó la transferencia del género a una familia propia.[16] Finalmente, los estudios de los ornitólogos Per G.P. Ericson, Storrs L. Olson, Martin Irestedt, Herculano Alvarenga y Jon Fjeldså en 2010, confirmaron los datos anteriores y describieron la nueva familia Melanopareiidae.[5]
Algunas clasificaciones, como el IOC[9] y Zoonomen[1] consideran a la subespecie M. torquata bitorquata como especie separada de M. torquata con base en las diferencias morfológicas presentadas por Lopes & Gonzaga (2016).[17] El SACC aguarda una propuesta para analizar el cambio.[18]
De acuerdo a la clasificación propuesta por Ohlson et al (2013), así se ubica la presente familia:[19]
Infraorden Tyrannides Parvorden Furnariida Superfamilia ThamnophiloideaMelanopareiidae: Melanopareia
Superfamilia FurnarioideaParvorden Tyrannida
.jpg)
|formato= requiere |url= (ayuda)) (en inglés). |fechaacceso= requiere |url= (ayuda) Melanopareia es un género de aves paserifomes, el único integrante de la familia Melanopareiidae, anteriormente incluido en Rhinocryptidae. Agrupa a cuatro especies nativas de América del Sur, donde se distribuyen desde el noreste árido de Brasil hacia el oeste hasta las yungas de Bolivia y hacia el sur hasta el centro de Argentina; y en el noroeste del continente, al sur de Ecuador y norte de Perú. A sus miembros se les conoce por el nombre común de pecholunas o gallitos.
Sepeltapakulot (Melanopareiidae) on varpuslintuihin kuuluva heimo. Aikaisemmin heimon lajit on luettu kuuluvaksi tapakulojen heimoon, mutta on molekyylifylogeneettisten tutkimusten perusteella erotettu omaan heimoonsa.[1][2] Sepeltapakulojen heimoon kuuluu BirdLife Suomen mukaan yksi suku ja neljä lajia[3].
Sepeltapakuloja tavataan Etelä-Amerikasta. Niiden elinympäristöä ovat kuivat pensaikkoiset alueet ja ravintoa selkärangattomat eläimet. Väritykseltään ne ovat usein kirjavia.[4][5]
Sepeltapakulot (Melanopareiidae) on varpuslintuihin kuuluva heimo. Aikaisemmin heimon lajit on luettu kuuluvaksi tapakulojen heimoon, mutta on molekyylifylogeneettisten tutkimusten perusteella erotettu omaan heimoonsa. Sepeltapakulojen heimoon kuuluu BirdLife Suomen mukaan yksi suku ja neljä lajia.
Sepeltapakuloja tavataan Etelä-Amerikasta. Niiden elinympäristöä ovat kuivat pensaikkoiset alueet ja ravintoa selkärangattomat eläimet. Väritykseltään ne ovat usein kirjavia.
Melanopareia, unique représentant de la famille des Melanopareiidae, est un genre de passereaux communément appelés cordons-noirs. Ces espèces sont présentes en Amérique du Sud.
Selon la classification de référence du Congrès ornithologique international (version 11.1, 2021)[1] :
Melanopareia, unique représentant de la famille des Melanopareiidae, est un genre de passereaux communément appelés cordons-noirs. Ces espèces sont présentes en Amérique du Sud.
Melanopareia Reichenbach, 1853 è un genere di uccelli passeriformi appartenente al sottordine Tyranni, l'unico ascritto alla famiglia Melanopareiidae Ericsson et al., 2010[1].
Il nome scientifico del genere, Melanopareia, deriva dall'unione delle parole greche μελανος (melanos, "nero") e παρηιον (parēion, "guancia"), col significato di "dalle guance nere", in riferimento alla colorazione facciale delle varie specie ascritte.
Al genere vengono ascritti uccelli di piccole dimensioni (14-16 cm di lunghezza), caratterizzati da aspetto paffuto e massiccio con grossa testa arrotondata e allungata dal becco conico piuttosto corto e sottile, zampe forti e piuttosto lunghe, ali appuntite e coda anch'essa lunga (praticamente quanto il corpo) e dall'estremità squadrata.
Il piumaggio è caratterizzato dalla presenza di una mascherina nera che va dai lati del becco all'area auricolare, coprendo occhi e guance (caratteristica alla quale il genere deve il proprio nome scientifico) e di un'area nera a mezzaluna sita sul petto appena sotto la gola (alla quale i pettolunato devono il proprio nome comune): gola ed area ventrale sono di colore più chiaro rispetto all'area dorsale, con le tinte che variano a seconda della specie presa in considerazione.
Si tratta di uccelli diurni e piuttosto schivi, riguardo alle abitudini dei quali si conosce ancora poco: essi sembrano condurre una vita solitaria, passando gran parte della giornata al suolo alla ricerca di cibo (sebbene tutte le specie di pettolunato siano in grado di volare) e nidificando al suolo o in basso fra i cespugli.
Il genere Melanopareia è limitato all'America meridionale, della quale le varie specie popolano la boscaglia secca a prevalenza cespugliosa dell'area compresa fra Brasile centrale, Argentina settentrionale ed Ecuador.
Al genere vengono ascritte 5 specie[1]:
In precedenza assegnato alla famiglia Rhinocryptidae, l'effettiva validità di tale assegnazione del genere Melanopareia è stata messa in discussione dagli studiosi sudamericani già a partire dal 2006[2], portando tre anni dopo, in seguito ad analisi di carattere molecolare, alla creazione di una nuova famiglia monotipica[3].
Il genere occupa un clade molto basale in seno ai Furnariides, vicino ai sister taxa Conopophagidae e Thamnophilidae[4].
Melanopareia Reichenbach, 1853 è un genere di uccelli passeriformi appartenente al sottordine Tyranni, l'unico ascritto alla famiglia Melanopareiidae Ericsson et al., 2010.
Melanopareia is een geslacht van zangvogels uit de familie Melanopareiidae.
Het geslacht kent de volgende soorten:[1]
Melanopareia is een geslacht van zangvogels uit de familie Melanopareiidae.
Melanopareia é um género de aves da família Melanopareiidae. O gênero tradicionalmente era classificado na família Rhinocryptidae. Em 2009, uma família distinta foi nomeada para abrigar o Melanopareia.[1]
Melanopareia é um género de aves da família Melanopareiidae. O gênero tradicionalmente era classificado na família Rhinocryptidae. Em 2009, uma família distinta foi nomeada para abrigar o Melanopareia.
Månbröst (Melanopareia) är ett släkte med sydamerikanska fåglar som länge placerats tillsammans med tapakulerna i familjen Rhinocryptidae. Denna placering har ifrågasatts utifrån DNA-studier och idag behandlas gruppen oftast som den egna familjen Melanopareiidae.[2][3]
Månbrösten mäter mellan 14 och 16 cm och väger mellan 16 och 23 gram. De har relativt lång stjärt i förhållande till tapakulerna. Deras fjäderdräkt är iögonfallande med ett distinkt band över bröstet, vilket gett gruppen dess trivialnamn.[4]
De lever i torra buskmarker och födosöker främst på marken, med exakt vad de lever av har inte dokumenterats. De två arterna halsbandsmånbröst och chacomånbröst, förekommer över stora delar av de centrala och södra delarna av Brasilien, Bolivia, Paraguay och norra Argentina, medan de övriga två arterna, praktmånbröst och marañonmånbröst, förekommer mer lokalt i Peru och Ecuador.[4]
Lite tär känt om deras ekologi. Man känner bara till chacomånbröstets häckningsekologi. Denna art har en häckningssäsong per år, och den bygger ett skålformigt bo som mäter 15 cm av växtfibrer och palmblad, vilket placeras dolt i gräs och eller en låg buske nära marken. Den lägger två till tre vita ägg med svart fläckar eller prickar.[4]
Ingen av arterna kategoriseras som utrotningshotad av IUCN, men marañonmånbröst kategoriseras som nära hotad (NR).
Vissa delar upp torquata i två arter, halsbandsmånbröst och boliviamånbröst (Melanopareia bitorquata).[3]
Månbröst (Melanopareia) är ett släkte med sydamerikanska fåglar som länge placerats tillsammans med tapakulerna i familjen Rhinocryptidae. Denna placering har ifrågasatts utifrån DNA-studier och idag behandlas gruppen oftast som den egna familjen Melanopareiidae.
Månbrösten mäter mellan 14 och 16 cm och väger mellan 16 och 23 gram. De har relativt lång stjärt i förhållande till tapakulerna. Deras fjäderdräkt är iögonfallande med ett distinkt band över bröstet, vilket gett gruppen dess trivialnamn.
De lever i torra buskmarker och födosöker främst på marken, med exakt vad de lever av har inte dokumenterats. De två arterna halsbandsmånbröst och chacomånbröst, förekommer över stora delar av de centrala och södra delarna av Brasilien, Bolivia, Paraguay och norra Argentina, medan de övriga två arterna, praktmånbröst och marañonmånbröst, förekommer mer lokalt i Peru och Ecuador.
Lite tär känt om deras ekologi. Man känner bara till chacomånbröstets häckningsekologi. Denna art har en häckningssäsong per år, och den bygger ett skålformigt bo som mäter 15 cm av växtfibrer och palmblad, vilket placeras dolt i gräs och eller en låg buske nära marken. Den lägger två till tre vita ägg med svart fläckar eller prickar.
Ingen av arterna kategoriseras som utrotningshotad av IUCN, men marañonmånbröst kategoriseras som nära hotad (NR).
Melanopareia là một chi chim trong họ Melanopareiidae.[1]
Chi này được ghi nhận có 4 loài:[2]
Melanopareia là một chi chim trong họ Melanopareiidae.
Кустарниковые топаколо обитают в пустынных кустарниках. Как правило, птицы питаются на земле, однако нет каких-либо сообщений об их рационе. Ожерелковый и оливковошапочный кустарниковые топаколо широко распространена в центральной и южной Бразилии, Боливии, Парагвае и северной Аргентине, в то время как украшенный и длиннохвостый виды имеют ограниченный ареал в Перу и Эквадоре[6].
О поведении кустарниковых топаколо мало что известно. Единственный вид, о котором ничего неизвестно о поведении во время сезона размножения, — это оливковошапочный кустарниковый топаколо. У этого вида посезонный цикл размножения. Гнездо птиц этого рода представляет собой 15 см высокую чашу, построенную из растительных волокон и пальмовых листьев, спрятанную в траве или мелких кустарниках близ земли. В кладке два-три яйца белого цвета с крапинками или чёрными пятнами[6].
Ни один из видов, по мнению МСОП, не находится под угрозой исчезновения вследствие влияния человека, однако длиннохвостый кустарниковый топаколо имеет положение, близкое к уязвимому. Хотя этот вид, по-видимому, терпимо переносит некоторые нарушения в экосистеме, однако у него крошечный мировой ареал и редок даже внутри его границ[6].
Кустарниковые топаколо обитают в пустынных кустарниках. Как правило, птицы питаются на земле, однако нет каких-либо сообщений об их рационе. Ожерелковый и оливковошапочный кустарниковые топаколо широко распространена в центральной и южной Бразилии, Боливии, Парагвае и северной Аргентине, в то время как украшенный и длиннохвостый виды имеют ограниченный ареал в Перу и Эквадоре.
초승달가슴새류(crescentchests)는 남아메리카에서 발견되는 초승달가슴새속(Melanopareia)에 속하는 조류의 총칭이다. 이전에는 이 속을 꼬리세움새과로 분류했다. 이 분류학적 위치에 의문이 제기되었고, 남아메리카 분류 위원회에 의해 2007년부터 초승달가슴새과(Melanopareiidae)라는 별도의 과로 독립시켜 분류하고 있다.[1] 이어 이 과는 국제조류학회(IOC: International Ornithological Congress) 조류 목록과 클레멘츠 체크리스트에서 인정되었다.[2][3][4]
초승달가슴새의 몸길이는 14–16 cm, 몸무게는16-23g 정도이며, 꼬리세움새류보다 꼬리가 비교적 길다. 초승달가슴새라는 이름처럼, 가슴을 가로질러 나 있는 독특한 띠 형태의 깃털이 두드러진 특징이다.[5]
다음은 2019년 올리버로스(Oliveros) 등의 연구에 의한 산적딱새아목 계통 분류이다.[6]
산적딱새아목 넓적부리새하목초승달가슴새류(crescentchests)는 남아메리카에서 발견되는 초승달가슴새속(Melanopareia)에 속하는 조류의 총칭이다. 이전에는 이 속을 꼬리세움새과로 분류했다. 이 분류학적 위치에 의문이 제기되었고, 남아메리카 분류 위원회에 의해 2007년부터 초승달가슴새과(Melanopareiidae)라는 별도의 과로 독립시켜 분류하고 있다. 이어 이 과는 국제조류학회(IOC: International Ornithological Congress) 조류 목록과 클레멘츠 체크리스트에서 인정되었다.
초승달가슴새의 몸길이는 14–16 cm, 몸무게는16-23g 정도이며, 꼬리세움새류보다 꼬리가 비교적 길다. 초승달가슴새라는 이름처럼, 가슴을 가로질러 나 있는 독특한 띠 형태의 깃털이 두드러진 특징이다.
