Els odonats (Odonata) són un ordre d'insectes coneguts popularment com a libèl·lules,[1] espiadimonis,[2] cavallets,[3] cavallets del dimoni,[3] estiracabells,[4] senyoretes,[5] parots,[3] parotets,[3] segons les contrades (per a més variants, vegeu més endavant). Comprèn els subordres anisozigòpters, zigòpters i anisòpters.
Tenen quatre ales grans, membranoses, transparents i amb nervació reticulada, que poden ser de la mateixa forma i mida o bé desiguals. Tenen el cap eixamplat, amb ulls molt grans i sortints, que són uns dels més perfectes d'entre els dels insectes. Tenen les antenes curtes i filiformes, tarsos de tres artells, aparell bucal mastegador i abdomen molt allargat i estret.
Les fases juvenils (nimfes) viuen en aigües continentals i respiren per mitjà de brànquies traqueals anals. Tenen una metamorfosi incompleta i són actives depredadores. Els adults són d'hàbits diürns i depredadors que cacen al vol, prop de l'aigua. Les espècies majors (anisòpters) es poden allunyar molt del lloc d'origen.
Els odonats s'han subdividit tradicionalment en dos subordres:
Recents revisions de la filogènia dels odonats[6][7] suggereixen que el subordre Anisoptera es parafilètic (i per tant caldria abandonar-se), segons mostra el cladograma següent:[8]
OdonataA partir del cladograma, la nova classificació dels odonats seria:
Si es consideren les formes fòssils resulta el següent cladograma:[8]
OdonataLa terminologia presenta dificultats i confusions en el llenguatge popular, ja que l’ordre dels odonats inclou el subordre dels anisozigòpters, dels zigòpters (anomenats cavallets del diable) - que conté les famílies dels calopetrígids o agriònids (denominats damisel·les o senyoretes) - els lèstids (dits en molts llocs espiadimonis) i els anisòpters (anomenats espiadimonis i libèl·lula usats com a sinònims, però científicament cal distingir-los perquè pertanyen a dues famílies diferents dins els anisòpters: els èsnids i els libel·lúlids respectivament). L'Enciclopèdia Catalana diu bé que els zigòpters són damisel·les o senyoretes, però no espiadimonis. El DCVB precisa que els espiadimonis designen essencialment les libèl·lules i l'IEC no desfà l’embull perquè libèl·lules, espiadimonis i damisel·les hi són tots sinònims sense distinció.
Sembla doncs que el mot espiadimonis és el més polivalent de tots i pot usar-se en sentit ampli per a designar qualsevol odonat. Libèl·lula s’aplicaria en sentit ampli per a qualsevol anisòpter (infraodre dels odonats), però mai per a designar un zigòpter. Finalment, damisel·la es reservaria estrictament per als zigòpters.
El nom culte és libèl·lula i s'ha escampat com a terme estàndard un dels noms populars, espiadimonis, tanmateix nom molt minoritari en relació al territori (les localitats que l'usen no arriben a 1%: és genuí a Barcelona i en alguns pobles de comarques veïnes i uns pocs més esparsos pel Principat de Catalunya).
A la resta del país els nomd següents (s'ha precisat el lloc d'origen del terme quan és d'ús relativament limitat):
andreus (Ginebrosa), avions (de bassa) o avionets), barratgina/barretgina (Sóller/València), borinots, bruixes, bumberots, cabots (Libellula depressa), cabuts, calabruixes, cavalls (de serp/de bruixa/d'aigua/), cavalles, cavall(et)s de Sant Martí, cavallets (del diable/dimoni), cavallets (de séquia/de serp/d'acer/de mar), cavallets voladors, cevils/civils, damisel·les, diablets (Ondara), dianxos (a Gata), dimoseles (Rosselló, Vallespir, Cerdanya) i madimoseles (Rosselló), dotors de bassa, escopetes, espantadimonis, espantacriatures, espiadimonis, espieta, estiracabells, ferrers, fideues, gaiter(o)s, gambosins, gavatxos, grandaios, guàrdies civils (Delta de l'Ebre), guitarretes, guitarrons, gulles, helicòpters, iaios (la Sénia), iaios figues (Mas de Barberans, Montsià), joanets, jolibeus/julibeus (a Pedreguer), judios, leonors, llagostins, mares de cavall, marianets, marietes, marotets (femella), marotetes (femella), micalets, mongetes (La Marina de Pinet), mor-te-i-fuigs/mortefuigs (Almenar), palometes, paraguais, paraigüer(o)s, pardals d'aigua (auia), pardalets d'estiu, parecabots (o parecabotes), pares vicaris, parits, parots, parotets (mascle), passabarrancs (emprat potser a tort, puix que designa, també, els Cordulegaster) pericos, pixatinters, pixavins (a Nules), redolins (Delta de l'Ebre), reiets, relicaris, remiqueris, rodabasses, rodadits (rodadit en singular. rodadits de bassa: Gomphus pulchellus, rodadits groc: Gomphus simillimus, rodadits esperonat: Gomphus graslinii), rodalitxos, rodapous, sardineros (els Valentins, Montsià), sastres, senyores, senyoretes, serpents, serradits (en singular), tabals, tallanàs o tallanassos (invariable) (Alcanar), tallaorelles, teixidors, treu-ulls, volantins de fontana, voliaina (Targasona), voltabaixos, voltapous... segons les contrades.[9][10] Per a més noms vegeu el mapa pregadéu pregadéu de l'ALDC. i aquí,[11][12][13][14]
El mot espiadimonis apareix pels volts del 1890 i és un compost d’'espia' i 'dimonis'. El nom d’espia li vindria del fet de tenir uns ulls tan desproporcionadament grossos i laterals, la qual cosa li permetria de veure tot el que passa al seu voltant sense ni tan sols moure el cap. La tasca d’un espia és d’observar sense aixecar sospites, i aquests ulls són una bona eina per a aquest menester. El seu aspecte força diabòlic i com que per a espiar es cal camuflar o mimetitzar amb l’entorn, explicarien aquest nom en consonància amb altres llengües europees : en portuguès tira-olhos ('treu-ulls'), en anglès dragonfly (mosca (del) drac. anisòpter/epiproct) o devil's darning needle ('agulla de sargir del diable') i devil’s arrow ('sageta del diable'), així com 'damselfly' (zigòpter), 'horse-stinger' i 'ear cutter', que relliguen l'animal a la ferida. En alemany Teufelsnadel ('agulla del diable'). En noruec Øyenstikker ('buidador d'ull') i el folklore suec manté que el dimoni i utilitza els espiadimonis per a pesar les ànimes de la gent. Sovint s'associa amb les serps, com en el gal·lès gwas-y-neidr ('servent de l'escurçó'). Al sud dels Estats Units d'Amèrica snake doctor es refereix a la creença popular que els espiadimonis acacen les serpents i les cusen si aquestes estan ferides.
L'ús del mots dimoni o diable per a fer-hi referència prové del fet que, probablement pel seu aspecte malèfic, les llegendes populars han relacionat aquest insecte amb el mal. Probablement la seva faiçó de volar a batzegades, aturant-se i tot d’un plegat movent-se amb gran acceleració ha propiciat aquesta creença que seria una bèstia posseïda els moviments de la qual controla el diable. Els espiadimonis apareixen com a éssers fantàstics a la tradició catalana en dues versions molt diferenciades:
Els anisòpters i els zigòpters s’assemblen molt però hi ha alguns trets que permeten de diferenciar-los fàcilment:
Dins els anisòpters, els espiadimonis (èsnids) es poden distingir de les libèl·lules (libel·lúlids o libellulidae) en aquest aspectes :
El pixaví (Castelló, Gandia), estiracabells o parot (València, Gandia) designen els calopterígids, els lèstids i els zigòpters (A VERIFICAR I PRECISAR)[cal citació]
Els odonats (Odonata) són un ordre d'insectes coneguts popularment com a libèl·lules, espiadimonis, cavallets, cavallets del dimoni, estiracabells, senyoretes, parots, parotets, segons les contrades (per a més variants, vegeu més endavant). Comprèn els subordres anisozigòpters, zigòpters i anisòpters.
Tenen quatre ales grans, membranoses, transparents i amb nervació reticulada, que poden ser de la mateixa forma i mida o bé desiguals. Tenen el cap eixamplat, amb ulls molt grans i sortints, que són uns dels més perfectes d'entre els dels insectes. Tenen les antenes curtes i filiformes, tarsos de tres artells, aparell bucal mastegador i abdomen molt allargat i estret.
Les fases juvenils (nimfes) viuen en aigües continentals i respiren per mitjà de brànquies traqueals anals. Tenen una metamorfosi incompleta i són actives depredadores. Els adults són d'hàbits diürns i depredadors que cacen al vol, prop de l'aigua. Les espècies majors (anisòpters) es poden allunyar molt del lloc d'origen.
.jpg)
