El gamón o gamuetu (Asphodelus albus) ye una planta yerbácea perenne nativa de la rexón mediterránea.
A. albus puede algamar hasta 200 cm. d'altor, anque esto puede variar bien de según la disponibilidá d'agua. Tien un únicu tarmu rectu, sofitáu en raigaños tuberosas. Les fueyes nacen a partir de la base del tarmu; son llargues y acanalaes, de superficie cerúlea. Les flores apaecen ente mayu y agostu na so rexón nativa; son hermafrodites, actinomorfes, hexapétalas, y vanse xuntando a midida que xúbese pol tarmu, que raramente alcuéntrase ramificáu, hasta llegar al ápiz que tán en recímanos o más arrexuntaes. Los frutos son cápsules ovoides, allugaes al cabu de curtios pedúnculos, de color mariellu-verdosu que s'abrir en trés partes al maurecer.
A. albus crez de forma montesa en praderíes y llanures soleyeres d'España, el sur de Francia y la mariña mediterránea hasta los Balcanes, ente'l nivel del mar y los 2.000 metros sobre'l nivel del mar. Prefier suelos alcalíns, y ye marcadamente termófila.
Na antigua Grecia, el asfódelo blancu acomuñar a la muerte y el tránsitu a los Campos Elíseos; yera frecuente la so presencia nes ceremonies aciages.
El rizoma y los tubérculos son tóxicos en crudu, non recomendables pol so conteníu d'asfodelina. La fermentadura de los mesmos produz alcohol.
Dientro de la Contorna d'Omaña (provincia de Lleón) utilizábense les fueyes de los gamones pa dar de comer a los gochos (gochos).
En Campu de Xibraltar, hasta los años sesenta'l raigañu usar pa tratar los fungos o empeines de la cara y estremidaes.
En Ubrique, un pueblu de la provincia de Cádiz, hai una fiesta tradicional, celebrada'l trés de mayu, na que'l tarmu de los gamones calecer en delles candeles y faise esplotar topetándolo contra les piedres.
Asphodelus albus describióse por Philip Miller y espublizóse en Gard. Dict. ed. 8 3 1768.[1]
Asphodelus: nome xenéricu que remanez del griegu antiguu:[2] a = "non", sphodos = "cenices" y elos = valle: quier dicir "el valle que nun ye ceniza" (por causa del fueu). El nome ta acomuñáu al fechu de que los rizomas soterraños d'esta planta nun se ven bien afeutaos pol fueu, polo que la planta puede "alicar" tres una quema.
Amás, el nome puede tener orixe griegu, una y bones los asfodelos llantábense cerca de les tumbes, por que los muertos pudieren alimentase d'elles, como se fai referencia d'ello en munchos poemes. El nome derivaría de la pallabra griega ἀσφόδελος, que signigica cetru. En griegu la lleenda del asfodelo ye una de les más famoses de les plantes rellacionaes colos muertos y el mundu soterrañu. Homero describir como que cubre la gran pradería ( ἀσφόδελος λειμών ), el xoril de los muertos. Foi llantáu en tumbes , y con frecuencia rellacionar con Perséfone, qu'apaez coronada con una guirlanda de asfódelos. La so conexón xeneral cola muerte débese ensin dulda a los color abuxáu de les sos fueyes y les sos flores amarellentaes, que suxuren la escuridá del inframundo y la palidez de la muerte.
albus: epítetu llatín que significa "blancu".[3]
El gamón o gamuetu (Asphodelus albus) ye una planta yerbácea perenne nativa de la rexón mediterránea.
Vista del hábitat de Asphodelus albus en Torrecuadrada de los Valles.L'albó de muntanya (Asphodelus albus, del grec asphódelos -asfòdel, nom d'aquesta planta-; i del llatí albus, 'blanc') és una planta que prolifera en prats i matollars d'indrets assolellats i arrecerats del vent de l'estatge subalpí. És una planta herbàcia, perenne, de fins a 1,2 m d'alçària, amb un aparell radical constituït per diversos tubercles allargassats. Les fulles són de secció triangular, llargues i d'1 a 3 cm d'amplada. Les flors són de 3 a 5 cm de diàmetre amb 6 tèpals blancs, amb el nervi central de color púrpura, envoltades de bràctees de color bru fosc, reunides en grans inflorescències d'una gran bellesa. La floració s'esdevé de maig a agost. El fruit és una càpsula esfèrica, de cosa d'1 cm de diàmetre, verda, grisenca en la maturitat.
Es pot confondre amb l'albó (Asphodelus aestivus), que viu a les brolles de les contrades mediterrànies, i amb el cebollí (Asphodelus fistulosus), planta més humil de les vores dels camins de terra baixa. És fàcil diferenciar-les, més que per les seues característiques, per l'hàbitat. Es cullen els seus tubercles de l'any, que solen ser més llisos i més grocs que els més vells.
L'albó de muntanya (Asphodelus albus, del grec asphódelos -asfòdel, nom d'aquesta planta-; i del llatí albus, 'blanc') és una planta que prolifera en prats i matollars d'indrets assolellats i arrecerats del vent de l'estatge subalpí. És una planta herbàcia, perenne, de fins a 1,2 m d'alçària, amb un aparell radical constituït per diversos tubercles allargassats. Les fulles són de secció triangular, llargues i d'1 a 3 cm d'amplada. Les flors són de 3 a 5 cm de diàmetre amb 6 tèpals blancs, amb el nervi central de color púrpura, envoltades de bràctees de color bru fosc, reunides en grans inflorescències d'una gran bellesa. La floració s'esdevé de maig a agost. El fruit és una càpsula esfèrica, de cosa d'1 cm de diàmetre, verda, grisenca en la maturitat.
Es pot confondre amb l'albó (Asphodelus aestivus), que viu a les brolles de les contrades mediterrànies, i amb el cebollí (Asphodelus fistulosus), planta més humil de les vores dels camins de terra baixa. És fàcil diferenciar-les, més que per les seues característiques, per l'hàbitat. Es cullen els seus tubercles de l'any, que solen ser més llisos i més grocs que els més vells.
Der Weiße Affodill (Asphodelus albus), kurz Affodill genannt, ist eine Pflanzenart aus der Gattung Affodill (Asphodelus) in der Unterfamilie der Affodillgewächse (Asphodeloideae).
Der Weiße Affodill ist eine ausdauernde krautige Pflanze, die Wuchshöhen von 30 bis 120 Zentimetern erreicht. Er besitzt fleischige, rübenartig verdickte Rhizome. Der Stängel ist aufrecht, röhrig und meist blattlos.
Die einfachen, graugrünen Grundblätter sind 15 bis 60 Zentimeter lang sowie meist 1 bis 2 (0,5 bis 3) Zentimeter breit und gekielt.
Die Blütezeit reicht von Mai bis Juli. Der dichte, traubige Blütenstand ist unverzweigt oder weist nur wenige kurze Verzweigungen auf. Die häutigen Tragblätter sind schwarzbraun bis dunkelbraun.
Die zwittrigen Blüten sind radiärsymmetrisch, trichterförmig und dreizählig. Die Perigonblätter messen 15 bis 24 × 2,5 bis 5,5 Millimeter und sind weiß oder blassrosafarben, mit einem dunkleren Mittelnerv.
Die lederige, dreifächrige Kapselfrucht ist bei einer Länge von meist 8 bis 10 (6,5 bis 13) Millimetern eiförmig.
Es treten diploide, tetraploide und hexaploide Zytotypen mit Chromosomenzahlen von 2n = 28, 56 oder 84 auf.[1]
Der Weiße Affodill kommt in den Gebirgen Mittel- und Nord-Spaniens sowie in West-, Süd- und Mittel-Frankreich, Norditalien, der Südschweiz, Ungarn sowie der westlichen und zentralen Balkanhalbinsel vor.[1]
Der Weiße Affodill besiedelt sonnige Wiesen, Felsrasen, offene Gehölze und Brandstellen in Höhenlagen von 0 bis 2200 Metern. Er gedeiht am besten auf nährstoffreichen, kalkhaltigen Boden.
Die ökologischen Zeigerwerte nach Landolt & al. 2010 sind in der Schweiz: Feuchtezahl F = 2w (mäßig trocken aber mäßig wechselnd), Lichtzahl L = 4 (hell), Reaktionszahl R = 2 (sauer), Temperaturzahl T = 3 (montan), Nährstoffzahl N = 4 (nährstoffreich), Kontinentalitätszahl K = 4 (subkontinental).[2]
Die Erstveröffentlichung von Asphodelus albus erfolgte 1768 durch Philip Miller in The Gardeners Dictionary. 8. Auflage.[3]
Seit Diaz et al 1996 gibt es von Asphodelus albus etwa vier Unterarten:[1]
Der Weiße Affodill wird selten als Zierpflanze für Rabatten, Staudenbeete und große Steingärten genutzt. Er ist seit spätestens 1596 in Kultur. Er wurde als Heilpflanze, so bereits als Volksmittel in den Mittelmeerländern,[4] eingesetzt.
Der Weiße Affodill (Asphodelus albus), kurz Affodill genannt, ist eine Pflanzenart aus der Gattung Affodill (Asphodelus) in der Unterfamilie der Affodillgewächse (Asphodeloideae).
Asphodelus albus, common name white asphodel, is a herbaceous perennial plant belonging to the genus Asphodelus.
White asphodel grows to a height of 50–120 centimetres (20–47 in). The plain stem is supported by fleshy, thickened roots (rhizomes). The leaves, which originate from the base of the stem, are gutter-shaped and glaucous (covered by a waxy coating), about 20–22 millimetres (0.79–0.87 in) wide and 50–70 centimetres (20–28 in) long. The white hermaphroditic flowers are funnel-shaped, 4 centimetres (1.6 in) of diameter, with six elongated petals. The flowering period extends from April through June. The egg-shaped yellow-green seed capsules are usually 8–10 millimetres (0.31–0.39 in) in length.[1]
This plant is native to the Mediterranean area. It is commonly found in meadows and heathland of central Spain, southwest France, and along the southern Alps to the western Balkans up to an altitude of 2,000 metres (6,600 ft). It is also found on the continent Africa, mainly in Libyan territory. Soils with a high lime content are preferred.
White asphodel is a feature of the Asphodel Meadows. In Ancient Greece, white asphodel was associated with mourning and death.[1] Its presence was held to facilitate the transition of the dead to Elysium.
White asphodel is also known by the name of branched lily or king's spear.[2]
White asphodel roots were used as food staple in ancient Greece: According to Pliny the Elder, one plant could produce up to 80 tubers. Charles de L´ecluse wrote that he saw 200 tubers attached to one plant. Theophrastus mentioned that the roasted stalk and seeds could be used as food as well. Asphodel is supposed to have extended Epimenides life. The custom of planting graves in Greece with asphodel described in 1887 Macmillan's Magazine may have been to provide nourishment to the dead.[2]
It was introduced as an ornamental in England in 1551, and as of 1887 "extensively used in Algeria for the manufacture of alcohol".[2]
Capsules and seeds
Asphodelus albus, common name white asphodel, is a herbaceous perennial plant belonging to the genus Asphodelus.
El asfódelo, varilla de San José, gamoncillo o gamón blanco (Asphodelus albus) es una planta herbácea perenne nativa de la región mediterránea.
A. albus puede alcanzar hasta 200 cm de altura, aunque esto puede variar muchísimo según la disponibilidad de agua. Tiene un único tallo recto, apoyado en raíces tuberosas. Las hojas nacen a partir de la base del tallo; son largas y acanaladas, de superficie cerúlea. Las flores aparecen entre mayo y agosto en su región nativa; son hermafroditas, actinomorfas, hexapétalas, y se van juntando a medida que se asciende por el tallo, que raramente se encuentra ramificado, hasta llegar al ápice que están en racimos o más agrupadas. Los frutos son cápsulas ovoides, ubicadas al cabo de cortos pedúnculos, de color amarillo-verdoso que se abren en tres partes al madurar.
A. albus crece de forma silvestre en praderas y llanuras soleadas de España, el sur de Francia y la costa mediterránea hasta los Balcanes, entre el nivel del mar y los 2000 metros sobre el nivel del mar. Prefiere suelos alcalinos, y es marcadamente termófila.
En la antigua Grecia, el asfódelo blanco se asociaba a la muerte y el tránsito a los Campos Elíseos; era frecuente su presencia en las ceremonias fúnebres. En la mitología, los Prados asfódelos eran una sección del inframundo equivalente al limbo cristiano.
El rizoma y los tubérculos son tóxicos en crudo, no recomendables por su contenido de asfodelina. La fermentación de los mismos produce alcohol.
Dentro de la Comarca de Omaña (provincia de León) se utilizaban las hojas de los gamones para dar de comer a los gochos (cerdos).
En Campo de Gibraltar, hasta los años sesenta la raíz se usaba para tratar los hongos o empeines de la cara y extremidades.
En Ubrique, un pueblo de la provincia de Cádiz, hay una fiesta tradicional, celebrada el tres de mayo, en la que el tallo de los gamones se calienta en algunas candelas y se hace explotar chocándolo contra las piedras.
En Cabeza del Caballo y en la comarca de la Ramajería, en Salamanca[¿cuál?], se usaban los tallos secos para encender candiles y faroles tomando la llama desde la lumbre.
Asphodelus albus fue descrita por Philip Miller y publicado en Gard. Dict. ed. 8 3 1768.[1]
Asphodelus: nombre genérico que deriva del griego antiguo ἀσφόδελος, de etimología desconocida[2]
En la Grecia Antigua el asfódelo se relaciona con los muertos. Homero afirma que en el Hades o mundo subterráneo estaban los Prados Asfódelos (ἀσφόδελος λειμών), adonde iban los muertos que no merecían premio ni castigo. Con frecuencia se relaciona el asfódelo con Perséfone, que aparece coronada con una guirnalda de esta planta.
albus: epíteto latíno que significa "blanco".[3]
El asfódelo, varilla de San José, gamoncillo o gamón blanco (Asphodelus albus) es una planta herbácea perenne nativa de la región mediterránea.
Vista del hábitat de Asphodelus albus en Torrecuadrada de los Valles.Valkosoihtu (Asphodelus albus) on monivuotinen ruohokasvi heinäpuukasvien heimon (Xanthorrhoeaceae) alaheimossa Asphodeloideae (aiemmin heimona Asphodelaceae, soihtukasvit)[1]. Lajia viljellään perennana eli monivuotisena koristekasvina[2].
Tätä tummanvihreälehtistä vaaleakukkaista kasvia kasvoi antiikin taruston mukaan manalan niityillä. Kukat ilahduttivat kuolleiden sieluja. Kreikkalaiset omistivat kasvin kasvuvoiman jumalattarelle Demeterille ja hänen tyttärelleen Persefonelle, roomalaiset Saturnukselle. Myytit kertovat asphodeluksen mukuloita käytetyn kuolleiden ravintona Haadeksessa. Nälänhätien aikoihin niitä söivät myös elävät. Mukuloiden uskottiin parantavan myrkytyksiä. Kukkatertut olivat jumalkuvien koristeita (hastula regia). Välimeren maissa asphodeluksella ilmaistaan surua vielä tänäkin päivänä. Kansanuskomuksissa kasvin arvellaan karkottavan pahoja henkiä.[3]
Valkosoihtu (Asphodelus albus) on monivuotinen ruohokasvi heinäpuukasvien heimon (Xanthorrhoeaceae) alaheimossa Asphodeloideae (aiemmin heimona Asphodelaceae, soihtukasvit). Lajia viljellään perennana eli monivuotisena koristekasvina.
Tätä tummanvihreälehtistä vaaleakukkaista kasvia kasvoi antiikin taruston mukaan manalan niityillä. Kukat ilahduttivat kuolleiden sieluja. Kreikkalaiset omistivat kasvin kasvuvoiman jumalattarelle Demeterille ja hänen tyttärelleen Persefonelle, roomalaiset Saturnukselle. Myytit kertovat asphodeluksen mukuloita käytetyn kuolleiden ravintona Haadeksessa. Nälänhätien aikoihin niitä söivät myös elävät. Mukuloiden uskottiin parantavan myrkytyksiä. Kukkatertut olivat jumalkuvien koristeita (hastula regia). Välimeren maissa asphodeluksella ilmaistaan surua vielä tänäkin päivänä. Kansanuskomuksissa kasvin arvellaan karkottavan pahoja henkiä.
Asphodelus albus
L'Asphodèle blanc (Asphodelus albus) est une espèce de plante herbacée vivace. Elle appartient à la famille des Liliaceae selon la classification classique, ou à celle des Asphodelaceae (ou optionnellement à celle des Xanthorrhoeaceae lato sensus) selon la classification phylogénétique et au genre Asphodelus.
C'est une espèce pyrophyte, c'est-à-dire qui résiste aux incendies.
L'espèce Asphodelus albus a été décrite par le botaniste Philip Miller en 1768[1].
Il existe quatre sous-espèces :
Capsules et graines - Muséum de Toulouse.
Mai à septembre.
Prairies, pelouses et landes jusqu'à 2 000 m d'altitude.
L'espèce est présente en France métropolitaine dans 47 départements depuis le Finistère jusqu'aux Pyrénées au sud et les Cévennes à l'est, ainsi que dans sept départements des Alpes.
On en trouve en nombre important en Touraine du sud, sur une aire réduite d'environ cinq kilomètres de rayon, dans les vallées de la Claise, de la Creuse et de la Gartempe, dans les fossés humides en bordure des routes forestières, sur les pentes des sous-bois clairs et humides, particulièrement sur la butte qui sépare la vallée de la Creuse de celle de la Gartempe, près de leur confluent.
Elle est très abondante dans la commune de Loire-Atlantique de Notre-Dame-des-Landes où elle se développe en station conséquente dans les bois et sur les talus et murets.
On en trouve également à l'ouest de Toulouse, à la faveur d'ouvertures dans la forêt de Bouconne. Elle est très présente également dans les forêts du Périgord, en particulier la forêt de la Double. On trouve aussi l'asphodèle blanc en Vendée d'avril à mai dans les fossés, en bordure des routes…
Non toxique.
L'asphodèle blanc ne bénéficie d'aucun statut de protection légale en France[4],[5].
Dans la Grèce antique, l'asphodèle blanc était associé au deuil et à la mort. Sa présence était censée faciliter le passage du mort vers l'elysium, paradis des héros défunts.
Asphodelus albus
L'Asphodèle blanc (Asphodelus albus) est une espèce de plante herbacée vivace. Elle appartient à la famille des Liliaceae selon la classification classique, ou à celle des Asphodelaceae (ou optionnellement à celle des Xanthorrhoeaceae lato sensus) selon la classification phylogénétique et au genre Asphodelus.
C'est une espèce pyrophyte, c'est-à-dire qui résiste aux incendies.
A abrótega[1] ou abrótea (Asphodelus albus) é unha planta perenne da familia das liliáceas, moi empregada como planta de xardín, nativa do centro sur de Europa. Pode chegar ata o metro de altura, aínda que habitualmente tan só chega a 50 cm. As follas con forma de espada nacen na base da planta; as flores vanse xuntando a medida que se ascende polo talo ata chegar á cima na que están en acios ou amoreadas.
Na parroquia de Vilelos (O Saviñao), os agucios (polo seu nome local) arríncanse durante o último mes do verán para facer fachas ás que se prende lume na derradeira semana de setembro.[2]
Asphodelus albus foi descrita por Philip Miller e publicado en Gard. Dict. ed. 8 3 1768.[3]
En Galicia foi descrita por Baltasar Merino na súa obra Flora descriptiva é ilustrada de Galicia no ano 1909.[4]
Abundante en terreos estériles e montes principalmente da costa e rexión media. Fl. a finais de primavera.Baltasar Merino, Flora descriptiva é ilustrada de Galicia, Tomo III, páxina 7, 1909.[5]
Medra de forma silvestre en pradeiras e chairas solleiras de España, o sur de Francia e a costa mediterránea ata os Balcáns, entre o nivel do mar e os 2.000 metros sobre o nivel do mar. Prefire chans alcalinos, e é marcadamente termófila.
Tamén recibe os nomes de abrótena, apóutiga, asfódelo, breca, gamón, gamota, herba do gando, lumbrieiro, nunú, ouropesa, ouropeso, pé de pita, pella[Cómpre referencia] e petuga.[6][7]
Abrótega seca nun herbario.
A abrótega ou abrótea (Asphodelus albus) é unha planta perenne da familia das liliáceas, moi empregada como planta de xardín, nativa do centro sur de Europa. Pode chegar ata o metro de altura, aínda que habitualmente tan só chega a 50 cm. As follas con forma de espada nacen na base da planta; as flores vanse xuntando a medida que se ascende polo talo ata chegar á cima na que están en acios ou amoreadas.
Na parroquia de Vilelos (O Saviñao), os agucios (polo seu nome local) arríncanse durante o último mes do verán para facer fachas ás que se prende lume na derradeira semana de setembro.
Asphodelus albus foi descrita por Philip Miller e publicado en Gard. Dict. ed. 8 3 1768.
En Galicia foi descrita por Baltasar Merino na súa obra Flora descriptiva é ilustrada de Galicia no ano 1909.
Abundante en terreos estériles e montes principalmente da costa e rexión media. Fl. a finais de primavera. Baltasar Merino, Flora descriptiva é ilustrada de Galicia, Tomo III, páxina 7, 1909.De witte affodil (Asphodelus albus) is een plant uit de affodilfamilie (Asphodelaceae). De soort komt voor in zuidelijke delen van Europa.
De bladeren zijn vlezig en biesachtig. Op de doorsnede zijn ze V-vormig (gekield).
De bloemsteel kan 1,5 m hoog worden. De bloemen zijn beschut door bruine schutbladen die lancetvormig zijn. De stervormige bloemen vormen een tros, die soms vertakt is.
De bloem is normaal gesproken wit, maar heeft soms een roze waas. Elk bloemdekblad heeft een bruinachtige middennerf. De witte affodil bloeit van april tot juni.
De vrucht is een bruine doosvrucht, waarin bruine zaadjes.
De witte affodil groeit op droge, rotsige plaatsen, ook op zuidelijk hellingen van de Alpen tot op hoogten van 1600 m. Soms vormen ze grote trossen op alpenweiden.
De witte affodil (Asphodelus albus) is een plant uit de affodilfamilie (Asphodelaceae). De soort komt voor in zuidelijke delen van Europa.
Asphodelus albus é uma espécie de planta com flor pertencente à família Liliaceae.
A autoridade científica da espécie é Mill., tendo sido publicada em Gard. Dict. ed. 8 n.º 3 (1768).[1]
Trata-se de uma espécie presente no território português, nomeadamente os seguintes táxones infraespecíficos:[2]
Asphodelus albus é uma espécie de planta com flor pertencente à família Liliaceae.
A autoridade científica da espécie é Mill., tendo sido publicada em Gard. Dict. ed. 8 n.º 3 (1768).
Afodill (Asphodelus albus) är en art inom afodillsläktet (Asphodelus) och familjen afodillväxter. Den förekommer i södra och centrala Europa.
Afodill är en mångformig och flerårig ört som blir 30–100 cm. Bladen är platta och 15–60 cm långa. Blomstjälk solid, vanligen ogrenad eller med få korta grenar. Högblad hinnartade, vitaktiga till mörkt bruna. Kalkblad 1,5–2 cm långa, vita eller blekt rosa med mörkare mittnerv. Fruktkapsel 8–20 mm. Blommar under vår och sommar.
Artepitetet albus (lat.) betyder vit.
Odlas i soligt läge på väldränerad jord. Härdig till EGF H4. Förökas bäst genom delning.
subsp. albus
subsp. carpetanus Z.Díaz Lifante & B.Valdés
subsp. delphinensis (Gren. & Godr.) Z.Díaz Lifante & B.Valdés
subsp. occidentalis (Jord.) Z.Díaz Lifante & B.Valdés
Afodill (Asphodelus albus) är en art inom afodillsläktet (Asphodelus) och familjen afodillväxter. Den förekommer i södra och centrala Europa.
Afodill är en mångformig och flerårig ört som blir 30–100 cm. Bladen är platta och 15–60 cm långa. Blomstjälk solid, vanligen ogrenad eller med få korta grenar. Högblad hinnartade, vitaktiga till mörkt bruna. Kalkblad 1,5–2 cm långa, vita eller blekt rosa med mörkare mittnerv. Fruktkapsel 8–20 mm. Blommar under vår och sommar.
Artepitetet albus (lat.) betyder vit.
Росте висотою 50-120 см. Стебло підтримується м'ясистим, потовщеним коренем. Кореневища і бульби отруйні. Листя, що виходить з основи стебла, має жолобоподібну форму і сірувате (вкрите восковим покриттям), близько 20-22 мм в ширину і 50-70 см довжиною. Білі квіти гермафродитні воронкоподібні, 4 см діаметром з шістьма подовженими пелюстками виробляються в період з квітня по червень. Плоди — яйцевидні жовто-зелені капсули, як правило, 8-10 мм завдовжки, розташовані на коротких черешках.
Вид зазвичай знаходиться на луках і пустках в центральній Іспанії, в Гібралтарі, на південному заході Франції, по південних Альпах і до західної частини Балкан; росте до висоти 2000 метрів. Він також знаходиться на африканському континенті, в основному, в лівійській території. Ґрунти переважно з високим вмістом вапна.
Asphodelus albus là một loài thực vật có hoa trong họ Thích diệp thụ. Loài này được Mill. miêu tả khoa học đầu tiên năm 1768.[1]
Asphodelus albus là một loài thực vật có hoa trong họ Thích diệp thụ. Loài này được Mill. miêu tả khoa học đầu tiên năm 1768.
Asphodelus albus Mill., 1768
Асфоделус белый (лат. Asphodelus albus) — вид растений семейства Ксанторреевые (Xanthorrhoeaceae).
Растение достигает в высоту от 30 до 120 см. Стебель поддерживается мясистым, утолщённым корнем. Корневища и клубни ядовиты. Листья, выходящие из основания стебля, имеют желобчатую форму, серого цвета (покрыты воском), около 20-22 мм шириной и 50-70 см длиной. Белые цветы гермафродитные воронкообразные, диаметром 4 см с шестью удлиненными лепестками. Цветёт с апреля по июнь. Плоды - яйцевидные жёлто-зелёные капсулы, как правило, 8-10 мм длиной, расположены на коротких черешках.
Вид обычно произрастает на лугах и пустырях в центральной Испании, в Гибралтаре, на юго-западе Франции, в южных Альпах и в западной части Балканского полуострова. Встречается на высоте до 2200 метров над уровнем моря. Вид также произрастает на африканском континенте, в основном, на территории Ливии, преимущественно на почвах с высоким содержанием извести.
В культуре используется с 1596 года как декоративное растение.
Асфоделус белый (лат. Asphodelus albus) — вид растений семейства Ксанторреевые (Xanthorrhoeaceae).
Растение достигает в высоту от 30 до 120 см. Стебель поддерживается мясистым, утолщённым корнем. Корневища и клубни ядовиты. Листья, выходящие из основания стебля, имеют желобчатую форму, серого цвета (покрыты воском), около 20-22 мм шириной и 50-70 см длиной. Белые цветы гермафродитные воронкообразные, диаметром 4 см с шестью удлиненными лепестками. Цветёт с апреля по июнь. Плоды - яйцевидные жёлто-зелёные капсулы, как правило, 8-10 мм длиной, расположены на коротких черешках.
Вид обычно произрастает на лугах и пустырях в центральной Испании, в Гибралтаре, на юго-западе Франции, в южных Альпах и в западной части Балканского полуострова. Встречается на высоте до 2200 метров над уровнем моря. Вид также произрастает на африканском континенте, в основном, на территории Ливии, преимущественно на почвах с высоким содержанием извести.
В культуре используется с 1596 года как декоративное растение.