La escorzonera ( Scorzonera hispanica) ye una planta de la familia de les asteracees, nativa del centru y el sur d'Europa y el centru d'Asia, abondosu na península Ibérica.
Trátase d'una planta perenne que puede algamar los 90 cm d'altor, fueyes llanceolaes, alternes, de color verde brillante nel fexe y pálides nel viesu, cantu enteru o llixeramente dentáu, superficie ondulada y con un peciolu aláu y allargáu. Flores marielles que se dan principalmente ente mayu y xunetu, anque depende enforma de la so situación xeográfica. Les raigaños suelen tener un llargor ente 20 y 30 cm, con una grosez ente 3 y 4 cm de diámetru, de corteza negra, arciada y magaya blanca. Na parte cimera del renuevu principal fórmense unes cabezueles arrodiaes d'un arreyo d'anches bráctees, más llargues les internes que les esternes. Frutos allargaos y remataos nun miriguanu d'arestes plumoses.
Na península ibérica crez montesa en terrenes arenosos baldíos, con frecuencia cerca del mar, dende Cataluña hasta Andalucía, siendo más común atopar la planta en suelos ricos en cal.
D'antiguo pensábase que'l zusmiu de los raigaños podía curar les mordedures de culiebra. El raigañu utilízase cocida en comíes y ensalaes, y asaes o frites en mantequilla p'acompañar carnes. Nel sieglu XVI Nicolás Monardes foi'l primeru en describir la escorzonera:«Los raigaños calteníos n'azucre, como lo fixi de cutiu, resulten casi tan delicaes al cielu la boca como los raigaños del eringio».[1] La so eficacia nel aliviu de flatulencias ya indixestiones fixo que Lluis XIV ordenara al so xardineru'l cultivu d'esta planta en grandes cantidaes pa disponer d'ella mientres tol añu.[2] Los brotos cocíos tamién s'utilicen n'ensalaes según les fueyes, especialmente les moces dempués de fervíes.
Scorzonera hispanica describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Species Plantarum 2: 791. 1753.[3]
Esta páxina forma parte del wikiproyeutu Botánica, un esfuerciu collaborativu col fin d'ameyorar y organizar tolos conteníos rellacionaos con esti tema. Visita la páxina d'alderique del proyeutu pa collaborar y facer entrugues o suxerencies. La escorzonera ( Scorzonera hispanica) ye una planta de la familia de les asteracees, nativa del centru y el sur d'Europa y el centru d'Asia, abondosu na península Ibérica.
İspan təkəsaqqalı (lat. Scorzonera hispanica)[1] — təkəsaqqalı, keçiyemliyi cinsinə aid bitki növü.[2]
İspan təkəsaqqalı (lat. Scorzonera hispanica) — təkəsaqqalı, keçiyemliyi cinsinə aid bitki növü.
L'escurçonera,[1] escurçonera hispana[2] (Scorzonera hispanica) és una planta conreada de la família Asteraceae d'origen mediterrani. És semblant al salsifí (Tragopogon porrifolius), amb el qual a vegades es confon.
El nom sembla provenir del català escurçó perquè es creia popularment que protegia de la mossegada d'aquesta serp, ja que l'aqueni sembla el cap d'un escurçó (segons Pius Font i Quer).
És visible el terme comú en la majoria de noms populars o sinònims de l'Escurçonera. En principi, es cregué que la veu escorzonera derivà de l'italià scorzonera i aquesta alhora de scorza (que vol dir escorça) i nera (que vol dir negra). Però aquesta etimologia ja va ser posada en dubte per alguns grans botànics i científics com Marzell i Mattioli. L'autèntic origen va ser descobert cap al 1561 (veiem per tant que és una espècie prou estudiada i antigament descoberta), on es va trobar pels camps d'Espanya i que segons escrits antics pseudocientífics es tractava d'un remei eficaç contra les mossegades o picades d'escurçons i altres animals verinosos. També se li atribuí més propietats beneficioses: per al tractament d'atacs epilèptics, per al tractament de la tristor, per a la promoció del riure i per aguditzar la vista.
Planta herbàcia cosmopolita. Es troba a nivell mundial: podem trobar-la al centre i sud d'Europa, a Sibèria, al nord d'Àfrica i al Brasil, però és nativa del sud-est d'Europa, principalment a Espanya. En el principat de Catalunya es troba de forma una mica per tot arreu, ja que no demana gaire condicions per desenvolupar-se amb normalitat.
És fàcil trobar-la en climes de tipus mediterrani, mentre que en zones muntanyoses o amb climes més extrems, la seva densitat de població disminueix notablement. Es troba en la major part de la zona oriental de la conca mediterrània, mentre que disminueix a mesura que ens desplacem cap a la zona occidental.
Es tracta d'una planta típicament d'hivern, però es considera una planta perenne (ja que s'aconsegueix cultivar anualment) i hemicriptòfita.
Vegetal glabrescent que té una arrel que necessita almenys 4 mesos per desenvolupar-se totalment. Durant el seu desenvolupament, l'escurçonera pot arribar a mesurar fins a 90 cm d'alçada, mentre que durant el segon any de creixement pot emetre tiges molt ramificades que arriben fins a 1,2 m. Té una arrel gruixuda i resistent que pot trobar-se excavant aproximadament un pam sota terra. És fasciculada i té una llargària de 20 a 30 cm i un diàmetre d'entre 3 a 4 cm. Si es talla sagitalment es podria observar que es desprèn fàcilment; el seu interior és de color marronós clar. Per a la total recol·lecció de l'arrel cal cavar un bon solc, ja que aquesta es ramifica força pel subsòl, creant estructures xarxoses força vistoses. La tija té una escorça negrosa i força esquerdada, que es va estovant com més se separa del terra. En la base de la tija, a nivell de terra, s'estén una rosella actinomorfa de fulles seques d'anys anteriors, anomenades fulles bassals o caulinars. Les fulles caulinars o bassals estan agrupades de forma força densa, són lanceolades, cuminades, amb una superfície ondulada i amb la possibilitat d'observar petites serres, sobretot a la punta de la fulla. Mesuren de 5 a 15 cm de longitud i d'1 a 3 cm d'amplada.
Les fulles superiors són força més escasses, es diferencien notablement de les basals perquè són més petites, ja que mesuren d'1 a 5 cm de longitud i de 60 a 100 mm d'amplada. Són amplexicaules i acaben amb una llarga punta subulada. En l'extrem de la tija superior es formen capítols solitaris, grans i terminals on les bràctees de la flor, que s'agrupen en dimensions de 20 a 45 mm formant diverses fileres de bràctees aplicades una mica acuminades i escarioses al marge.
La flor és ligulada, zigomorfa i hermafrodita. Es troba disposada sobre un capítol sense esquames. La flor és groga i té un calze transformat en un plomall i pluriseriat de pèls. Té una corol·la groga, tubular i amb una lígula aproximadament dues vegades més llarga que l'involucre. L'androceu està format per 5 estams amb les anteres soldades en forma de tub, d'un color semblant al púrpura. El gineceu és ínfer i consta de dos carpels soldats en un ovari unilocular, que conté un sol primordi seminal. El fruit és un aqueni de 10 a 18 mm de llargada, muricat i quasi espinós. Presenta un papus de color blanc brut, aproximadament igual de llarg que l'aqueni. Aquests aquenis marginals són rugosos o tuberculats, mentre que els que provenen de les flors centrals són llisos.
El valor net de 100 g d'escuçonera Hispànica és de:
Valor energètic kcal / 289 kJ Carbohidrats 12,5 g Proteïnes 1,5 g Greixos 0,5 g Vitamina C 5 mg Vitamina B1 0,05 mg Vitamina B2 0,02 mg Potassi 400 mg Calci 60 mg Ferro 1,5 mgLa droga o part fonamental d'aquesta planta és l'arrel, ja que es tracta de la regió vegetal més rica en components químics i nutrients.
Destacada a nivell nutricional per posseir alts continguts en vitamines E, B1 i riboflavina, de minerals com el ferro, el fòsfor i el calci. Però en l'arrel es troben sobretot glúcids de coniferina, asparagina, manita, levulina, colina, bases aloxúriques, arginina, histidina, quantitats importants de trigonelina i proteases. En canvi, com a substàncies de reserva trobem la inulina. En el làtex de l'escurçonera hi ha cautxú, lactucerol α i β,àcid ascètic, inosita i lacucina.
Malgrat les miraculoses propietats que van relacionar-se amb aquest vegetal, avui en dia s'utilitza per les seves propietats diürètiques. Se'n recomana la ingestió[Qui?] a persones que pateixen reumatismes gotosos, hipertensos, arterioescleròtics, etc. És també molt útil per a persones que no poden prendre fècula, com els diabètics (ja que és un vegetal pobre en glúcids).
És molt baixa. S'han descrit casos clínics d'incompatibilitat gàstrica, però de forma molt puntual i en casos greus o terminals relacionats amb altres patologies d'origen al·lèrgic o intestinoestomacal.
Conreada especialment a França, Bèlgica i Països Baixos per aprofitar les rels. Necessita terres profundes i soltes per tal que l'arrel creixi llarga i sense bifurcar. Un cop arrencada l'arrel la part que hi queda torna a desenvolupar la planta. Com totes les Asteraceae conté inulina i no midó com a substància de reserva. Es considera un menjar delicat propi de l'alta cuina especialment a França. Darrerament s'està introduint molt en la cuina als Països Catalans (on és una planta autòctona).
Varietat d'Escorçonera
Aspecte general
Rels d'Escurçonera
Làmina
Aspecte sense flors
Rels d'Escurçonera
Plantació
Tall de la tija
Aquesta espècie té fulles de forma força variable: estretes (amb només 5mm d'amplada), allargades, planes, llises, etc. i per això no és un tret gaire característic ni recomanat a l'hora d'identificar el vegetal.
L'olor de les flors d'escurçonera recorda el cacau i darrerament s'està emprant molt en l'alta cuina com a ornament i potenciador del sabor.
Històricament cal remarcar que hi ha hagut una gran controvèrsia i confusió inevitable entre l'Scorzonera hispanica i el Tragopogon, ja que tenen unes característiques morfològiques molt semblants.
L'escurçonera, escurçonera hispana (Scorzonera hispanica) és una planta conreada de la família Asteraceae d'origen mediterrani. És semblant al salsifí (Tragopogon porrifolius), amb el qual a vegades es confon.
El nom sembla provenir del català escurçó perquè es creia popularment que protegia de la mossegada d'aquesta serp, ja que l'aqueni sembla el cap d'un escurçó (segons Pius Font i Quer).
Hadí mord španělský (Scorzonera hispanica L.) je kořenová zelenina z čeledi hvězdnicovitých.
Plodina s názvem černý kořen, původně nazývaná hadí mord španělský[1], obdržela své jméno z lidového moudra, které praví, že pokud se tento kořen vloží hadovi do úst, had zahyne. Jako zelenina se začala používat až v 16. století.[2] Dle historických zdrojů pochází rostlina původně z jižní Evropy a Blízkého Východu. Jak je možné odvodit z jeho názvu, obecně se věří, že se hadí mord španělský rozšířil do zbytku Evropy právě ze Španělska. Dle pověstí až do 16. století pojídaly keltské a germánské národy hadí mord španělský zejména z toho důvodu, že věřily v jeho pozitivní účinky proti dýmějovému moru a hadímu kousnutí.
Vzhledem k tomu, že je černý kořen odolný proti mrazu, daří se mu po celé Evropě a Asii.
Za největší pěstitele hadího mordu španělského na světě je považována Francie, Belgie a Nizozemsko.
Kořeny vyšlechtěných druhů černého kořene mohou dosahovat délky až 40 cm a průměru 4 cm. Černý kořen je velice podobný mrkvi či petrželi, liší se pouze barvou, jež je, jak už název napovídá, temně černá. Na povrchu bulvy se nacházejí jemňoučké proužky a kořínky. Dužnina černého kořene je sněhově bílá a křehká. Po jakémkoli fyzickém zásahu vytéká z bulvy tzv. latex, což je hustá bílá šťáva, která po několika minutách zasychá a v místě poškození či řezu utvoří bílý film.
Podle listů rozlišujeme 3 odrůdy černého kořene:
Lodyha vyrůstající ve druhém roce pěstování černého kořene může dorůst výšky až 120 cm. V červenci a srpnu se dále pyšní žlutými květy. Příjemnou vůni květů však můžeme zakusit pouze dopoledne, odpoledne se totiž květy zavírají. Koncem srpna či během září je možné sbírat semena, která následně mají klíčivost až 2 roky.
Černý kořen je velice nenáročnou plodinou, paradoxně se ale v České republice pěstuje velice zřídka, a to odrůda Libochovický, jež byla vyšlechtěna z variace jednoletý obrovský. Černý kořen vyžaduje slunné stanoviště s vlhkou písčitohlinitou zeminou s dostatečným přísunem hnojiva (ne však čerstvého chlévského). Pokud je půda, kde vyrůstá, příliš hrubá, jeho kořeny se pokroutí a slábnou. Doporučuje se vysévat již v únoru či březnu, aby měl dostatek času na vytvoření silných kořenů. Je také možné provést výsev již na podzim, poté ale hrozí, že v následujícím roce rostlina vyžene do květu. Sběr se provádí v pozdním podzimu, avšak před příchodem přízemních mrazíků, jež by mohly negativně ovlivnit jeho kvalitu a s tím i jeho chuť. Pokud se rozhodneme pro zimní uskladnění kořenů, je nutné je před uložením do vlhkého písku svázat do svazků a následně zabalit do fólií, aby nevysychaly.
Černý kořen je nutné před přípravou pečlivě omýt a zbavit černého povrchu, stejně tak jako latexu, který z kořene vytéká. Jelikož je černý kořen velice lepkavý, někdy se doporučuje oloupat jej až po 20-25 minutovém povaření. Po pečlivém očištění se doporučuje namočit celý kořen do okyselené vody, aby se tím zabránilo jeho zhnědnutí. Černý kořen se dá konzumovat nejen syrový, jako přísada do zeleninových salátů, nebo dušený, jako příloha k masu, ale i smažený v trojobalu.
Černý kořen má nasládlou chuť připomínající chuť pastináku, latex z něj vytékající má chuť hořkou, proto je nutné zabránit tomu, aby se dostal do připravovaného pokrmu. Chuť kořene je jemná, připomíná vzdáleně kokos nebo loupané mandle.
V černém kořenu se nachází vysoký obsah sacharidů a inulinu, čímž je velice vhodný zejména pro diabetiky. Obsahuje velké množství vody, bílkovin, tuků a vlákniny. Ze stopových prvků jsou zde zastoupeny: hořčík, fosfor, železo, vápník, draslík a sodík. Mimo to je také zdrojem vitamínů, nejvíce jsou zde zastoupeny vitamíny A, B1, C a E. Je vhodný pro pacienty trpící revmatismem. Jedná se o velice chutný a zdraví prospěšný druh zeleniny.
Obrázky, zvuky či videa k tématu hadí mord španělský ve Wikimedia Commons
Skorzonerrod, haveskorzoner eller aspargesrod (Scorzonera hispanica) er en rodfrugt i kurvblomst-familien.
Det er en vintergrønsag, der dyrkes fra sidst i april til oktober. Smagen er lidt aspargesagtig, og skorzonerroden kan både anvendes rå og tilberedt. Historisk har den været anvendt til fremstilling af kaffeerstatning.
StubDie Garten-Schwarzwurzel (Scorzonera hispanica), auch Spanische Schwarzwurzel oder Echte Schwarzwurzel genannt, gehört zur Pflanzengattung Schwarzwurzeln (Scorzonera) in der Familie der Korbblütler (Asteraceae). Sie wird auch Skorzenerwurzel und Winterspargel oder auch „Arme-Leute-Spargel“ genannt. Die italienische Bezeichnung Scorzone bedeutet giftige schwarze Schlange. Dies spielt auf die mittelalterliche Verwendung zur Heilung bei Schlangenbissen und Herzerkrankungen an.
Es handelt sich um eine ausdauernde krautige Pflanze. Die Wurzel wird 30 bis 40 cm lang, erreicht einen Durchmesser von 2 bis 3 cm und ist leicht konisch spitz zulaufend. Die Wurzelhaut erhält ihre Farbe durch eine fast schwarze Korkauflage, die auch die Verdunstung hemmt. Die Wurzel nimmt botanisch eine Zwischenstellung ein: Sie erfüllt die Kriterien einer Pfahlwurzel, aber nicht vollständig die einer Rübe.[1] Die Schwarzwurzel ist frosthart. Die Pflanze ist zweijährig,[2] wird jedoch einjährig kultiviert. Die Laubblätter sind ganzrandig, im Umriss lang oval und spitz bis ovalrund.
Blütenstände werden erst im zweiten Jahr gebildet. Der Blütenstängel wird 65 bis 120 cm lang. In einem Blütenstand stehen mehrere körbchenförmige Teilblütenstände zusammen. Die Blütenstängel sind reich beblättert. Die Blütenkörbchen bestehen aus vielen Einzelblüten. Die Kronblätter sind gelb.
Die Tausendkornmasse beträgt 13 bis 14 g. Das Samenkorn ist weiß und hat eine stäbchenartige Form.[3] Das Saatgut ist nur ein Jahr keimfähig. Danach keimt es nur noch zu einem Bruchteil. Es handelt sich um Dunkelkeimer und Warmkeimer.[4]
Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 14.[5]
Die Garten-Schwarzwurzel kommt ursprünglich in Südeuropa, Mitteleuropa, Nordafrika und Vorderasien vor.[6] Sie gedeiht auf mäßig trockenen, basenreichen, meist kalkhaltigen, mild-neutralen, humosen, sandigen oder reinen Tonböden. Sie ist ein Wechseltrockenheitszeiger. Sie ist in Mitteleuropa eine Charakterart des Verbands Geranion sangunei, kommt aber auch im Adonido-Brachypodietum des Cirsio-Brachypodion-Verbands und in Gesellschaften der Verbände Potentillo-Quercion petraeae oder Erico-Pinion vor.[5]
Die Garten-Schwarzwurzel ist ein Tiefwurzler.[5]
Die Garten-Schwarzwurzel (Scorzonera hispanica L.) hat die folgenden Synonyme: Scorzonera denticulata Lam., Scorzonera glastifolia Willd., Scorzonera hispanica subsp. glastifolia (Willd.) Arcang.[6]
Man kann die folgenden Unterarten unterscheiden:[6]
Sie ist die bekannteste Art innerhalb der Schwarzwurzeln. Schon Conrad Gessner berichtet, dass er sie in seinen Gärten kultivierte.[7] Wie ihr lateinischer Name erkennen lässt, ist sie ursprünglich von der iberischen Halbinsel, Spanien, von wo aus sie im 17. Jahrhundert nach Mitteleuropa eingeführt wurde. Sie verdrängte die davor zum gleichen Zweck kultivierte Haferwurzel durch ihre bessere Wurzelqualität.[8] Heute wird sie am meisten in Belgien und Frankreich angebaut, ist aber auch in anderen europäischen Ländern wieder salonfähiger geworden.
Schwarzwurzel sollte als zweite Kultur des Jahres stehen. Als bester Standort sind Gegenden und Böden mit möglichst langer Kulturperiode geeignet. Nur dann können höchste Erträge erzielt werden. Der Boden muss locker, tiefgründig und leicht zu bearbeiten sein, sonst bleiben die Wurzeln kurz. Am besten sind leichtere Sandböden.[9] Für die Kultur werden Sorten bevorzugt, die keine beinigen Wurzeln bilden. Die bekannteste ist 'Hoffmanns schwarzer Pfahl' und im Hobbybereich 'Duplex'. Es gibt jedoch mindestens 30 Sorten. Durch ihre Frosthärte ist sie auf dem Feld überwinterbar und kann bei geeignetem Wetter geerntet werden. Erntebeginn ist der Oktober. Bei der Ernte dürfen die Wurzeln nicht gebrochen werden, sonst läuft der Milchsaft aus und die Wurzel verliert zu viel Feuchtigkeit. Man rechnet mit einem Ertrag von ca. 15–20 t/ha.[10] Die Wurzeln können in feuchtem Sand eingelagert werden und sind so bis März haltbar.
Der zu den Falschen Mehltaupilzen zählende Weiße Rost (Albugo tragopogonis)[11] kommt am häufigsten vor. Wichtig sind auch Echter Mehltau[12][13] (Erysiphe cichoracearum), Alternaria-Blattflecken und Falscher Mehltau.[14] Seltener ist auch Schaden durch Befall mit Wurzelgallenälchen (Nematoden), Erdschnaken und Salatwurzelläusen zu finden.
Außer dem Gehalt an Mineralstoffen und Vitaminen enthält das leichtverdauliche Gemüse auch Inulin, ein für Diabetiker besonders geeignetes Polysaccharid. Das Inulin wurde früher gleichzeitig auch dafür verantwortlich gemacht, dass es bei „empfindlichen“ Menschen beim Verzehr von Schwarzwurzeln zu Verdauungsproblemen (Blähungen, Durchfall) kommen könne.[15] Mittlerweile ist jedoch wie bei anderen Trägern komplexer Kohlenhydrate wieder bekannt, dass dies durch eine Fehlverdauung zustande kommt, die im Falle der typischen Fehlernährung innerhalb von Industriegesellschaften durch die dann dominierenden Darmbakterien geschieht. Bei Menschen die sich "ursprünglicher" ernähren, ist dies nachweislich nicht der Fall.[16] Der weißlich-gelbe, kautschukhaltige Milchsaft färbt die Haut beim Verarbeiten braun.
100 g Schwarzwurzel enthalten durchschnittlich:[17]
Von den Wurzeln werden anhaftende Erde und Sand abgewaschen, danach unter Benutzung von Handschuhen (gegen den stark haftenden Milchsaft) mit einem Gemüseschäler geschält und gleich in Wasser eingelegt, damit sie nicht braun anlaufen. Werden sie in Essigwasser eingetaucht geschält, werden Hände und Küchengerät weniger verschmutzt. Leicht vorgekocht (blanchiert) lässt sich die Haut auch abziehen.
Die Schwarzwurzel kann dann als Suppe, gekochte Gemüsebeilage und Blätter oder Wurzel als Salat verwendet werden. Da die Schwarzwurzel der Wurzel der Großen Klette (ein in Japan typisches Wurzelgemüse) sehr ähnlich ist, kann die Zubereitung auch als Kinpira erfolgen, eine aus Japan stammende Art der Zubereitung von Wurzelgemüse mit Sojasauce, Mirin und Sesamöl. Früher wurde der Feldabfall, die Blätter, als Viehfutter verwendet. Heute ist das nicht mehr üblich, weil die Flächen zu klein bzw. der Viehbestand zu groß ist, sodass der Aufwand nicht lohnt.
Zum Strecken von Bohnenkaffee wurden Schwarzwurzeln ebenfalls verwendet (ähnlich wie die verwandte Wegwarte).
Die Garten-Schwarzwurzel (Scorzonera hispanica), auch Spanische Schwarzwurzel oder Echte Schwarzwurzel genannt, gehört zur Pflanzengattung Schwarzwurzeln (Scorzonera) in der Familie der Korbblütler (Asteraceae). Sie wird auch Skorzenerwurzel und Winterspargel oder auch „Arme-Leute-Spargel“ genannt. Die italienische Bezeichnung Scorzone bedeutet giftige schwarze Schlange. Dies spielt auf die mittelalterliche Verwendung zur Heilung bei Schlangenbissen und Herzerkrankungen an.
E sesnêle of schossenêle is e groensel da in den êesten elft van 'n vôrige eeuw redelik algemêen wos. De bynoame is winterasperge of armeluzeasperge.
't Trekt ip een asperge moa der zit e zwarte schelle round. Die pele makt da j' der zwart' and'n van krygt. 't Is vele werk voe da der of te doen.
A ze gescheld zyn, moe je z'in stikskes snyen van 2 toe 4 centimeter. Toen kok je ze met e scheutje azyn omda ze schône blêek zoen bluuvn en ton moe je z'ofwerk'n met e bechamelsause.
Vô de verskillende noamen van de schossenêle in de Vlamse streekdialecten, zie in Typische_West-Vlamsche_woordn. In Vrankryk klappn ze van salsifis.
De voediengsweirde van 100 gram vesche schossenêeln is:
Energetische weirde 69 kcal / 289 kJ Koolhydroatn 12,5 gram Eiwit 1,5 gram Vet 0,5 gram Vitamine C 5 mg Vitamine B1 0,05 mg Vitamine B2 0,02 mg Kalium 400 mg Calcium 60 mg Yzer 1,5 mgSchossenêeln word'n ip zandground ter plekke gezoaid tussn olf april en begun meie. A ze te vroeg gezoaid zyn, kunn'n de plantn goan bloein, moa de wortels bluuvn wel eetboar. Den afstand tussn de reek'n is 20 toe 25 cm, en in de reke tussn 7 toet 8 cm. Ze kunn'n uutgedoan word'n vanaf 't ende van oktober. De wortels kunn'n teegn de winter, en kunn'n hêel de winter uutgedoan word'n, voe zolange of dat de ground nie bevroorn es. De wortels kunn'n toe 50 cm lange word'n. Voe z'uut te doen met d'and, moe j' met e spa langs de wortels e diepe gerre delven, en ton kun je z'uut de ground oalen.
Schossenêeln zyn dus êen van de zeldzoame groensels da je deur de winter kud eetn.
E sesnêle of schossenêle is e groensel da in den êesten elft van 'n vôrige eeuw redelik algemêen wos. De bynoame is winterasperge of armeluzeasperge.
't Trekt ip een asperge moa der zit e zwarte schelle round. Die pele makt da j' der zwart' and'n van krygt. 't Is vele werk voe da der of te doen.
A ze gescheld zyn, moe je z'in stikskes snyen van 2 toe 4 centimeter. Toen kok je ze met e scheutje azyn omda ze schône blêek zoen bluuvn en ton moe je z'ofwerk'n met e bechamelsause.
Vô de verskillende noamen van de schossenêle in de Vlamse streekdialecten, zie in Typische_West-Vlamsche_woordn. In Vrankryk klappn ze van salsifis.
Sping (Scorzonera hispanica), spang, span(k), spilk, hisping, hişping navê pincarek biharê ye. Li Kurdistanê pirranî bi xavî û heşînî tê xwarin. Herwiha kokên wê di bijîşkiya gelêrî ya Kurdistanê de tê bikaranîn.
Hin zanistên rojavayî ji ber ku navê wê dişibe Spanyayê, dibêjin ji wir belav bûye. Navê wê yê kurdî jî ji heman bingehê ye. Lê ev îdîayek e.
Li Kurdistanê ji xwezayê tê berhevkirin lê li Ewropayê çandiniya wê dikin. Ji aliyê vîtamîn û mîneralan ve gelek dewlemend e û şîrê ji kok û pelgên wên derxistin di bijîşkiyê de tê bikaranîn, bo nexweşên şekir gelek bikêr e.
Çend cureyên wê hene, hin riwek dişibin wan divê mirov tevlîhev neke.
Li Kurdistanê gelek e
Sping (Scorzonera hispanica), spang, span(k), spilk, hisping, hişping navê pincarek biharê ye. Li Kurdistanê pirranî bi xavî û heşînî tê xwarin. Herwiha kokên wê di bijîşkiya gelêrî ya Kurdistanê de tê bikaranîn.
Hin zanistên rojavayî ji ber ku navê wê dişibe Spanyayê, dibêjin ji wir belav bûye. Navê wê yê kurdî jî ji heman bingehê ye. Lê ev îdîayek e.
Li Kurdistanê ji xwezayê tê berhevkirin lê li Ewropayê çandiniya wê dikin. Ji aliyê vîtamîn û mîneralan ve gelek dewlemend e û şîrê ji kok û pelgên wên derxistin di bijîşkiyê de tê bikaranîn, bo nexweşên şekir gelek bikêr e.
Çend cureyên wê hene, hin riwek dişibin wan divê mirov tevlîhev neke.
Scorzonera hispanica, commonly known as black salsify or Spanish salsify, also known as black oyster plant, serpent root, viper's herb, viper's grass or simply scorzonera, is a perennial member of the genus Scorzonera in the sunflower family (Asteraceae), cultivated as a root vegetable in the same way as purple salsify (Tragopogon porrifolius), also in the sunflower family.[1] It is native to Southern Europe and cultivated as a crop in Southern and Central Europe.[2] It grows on nutrient poor soils, dry pasture, rocky areas, in thickets and on limy or marly soils of temperate zones.[3]
Scorzonera hispanica is grown commercially as an annual, although it is a biennial plant. After a vegetative phase in the first year, the plant flowers in its second year and can reach a height of 60cm with a stem diameter of 5 cm. The hermaphroditic flowers are insect-pollinated.[4] The flower-head is terminal and consists of yellow ray florets. The stem is smooth and leafy and the leaves are lanceolate to ovate with entire margins.[5] Black salsify forms a long cylindrical taproot with a brownish to black cork layer. If harvested young, the carrot-like roots are tender, long and tapered with shiny white flesh.[4] They contain a milky latex, which turns the roots black when exposed to air.[5]
Black salsify is native to Southern Europe and the Near East.[3] As is indicated by its binomial name, it is generally thought to have spread to the rest of Europe from Spain, but the first mention of the vegetable by a Western writer came from Rudolf Leonhard, who reported seeing scorzonera at the market of Aleppo in Syria, in 1575. It is often claimed that the name of the genus Scorzonera derives from the Old French word scorzon meaning snake (or "adder" to be exact), which seems likely given a widespread belief that the plant makes a good antidote against bites of venomous snakes. Alternatively, the name could be derived from the Italian "scorza negra" meaning "black bark"/"black peel" and indicating the dark brown to black skin of the root. The Celtic and Germanic peoples are believed to have eaten the black salsify, which was considered efficacious against the bubonic plague and snake bites until the 16th century.[3] The plant was being cultivated as a vegetable in Italy and France by 1660 and, soon after, vast fields were grown of it in what is now Belgium.
The black salsify is considered nutritious: it contains proteins, fats, asparagine, choline, laevulin, as well as minerals such as potassium, calcium, phosphorus, iron, sodium, and vitamins A, B1, E and C. It also contains the polysaccharide inulin, conferring a mild sweetness that is suitable for diabetics.[3] Inulin, used as a dietary fibre, may have a positive effect on the digestive system, blood circulation, kidneys and inhibit cancerous processes.[6]
Various parts of the Black Salsify plant can be consumed, including roots, leafy shoots, and open flowers, either cooked or raw.[4] The principal product however are the stem tuber roots.[7] The thick black skin of the salsify root is usually considered inedible and can be removed either prior to or after boiling. If the skin is removed prior to boiling, the peeled root should be immediately immersed in water mixed with vinegar or lemon juice, in order to prevent discolouring. Since the root contains an extremely sticky latex, it is often more convenient to peel it after boiling the root for 20 to 25 minutes (or less). Residue of the latex can be removed by rubbing with a drop of oil and then washing with soap.
Black salsify is often eaten together with other vegetables, such as peas and carrots. But it is also popular served like asparagus in a white sauce, such as bechamel sauce, mustard sauce or hollandaise sauce. Boiled salsify roots may also be coated with batter and deep fried. The young roots are used in salads and the salsify latex can be used as chewing gum.[4] Flowering shoots are consumed similarly to asparagus and the flowers can be added to salads, together with brown seedlings or the long clumps of grass-like green leaves.[4]
The scorzonera sweet is a crystallized dessert made from scorzonera in Évora, Alentejo, Portugal. It is listed on the Ark of Taste.[8]
Black salsify is hitherto mainly a European crop. Belgium, France and the Netherlands are the world's largest producers of black salsify; significant amounts are also produced in Germany.[9][3] In the latter country, 'Hoffmanns Schwarzer Pfahl' is a cultivar widely used by commercial growers, while 'Duplex' is popular among small-scale gardeners.[10] Some other cultivars are commercially available, but because it was a rather localized crop before being produced for a wider market there are comparatively few landraces. Collections of local races and old cultivars can be found at the Nordic Genetic Resource Center in Sweden[11] and the Vavilov Institute of Plant-Genetic Resources[12] in Russia.[3]
Black salsify cultivars differ in taste, size, region of origin and harvest time. The following table shows some popular examples.[10][13]
Breeding objectives are reduced susceptibility to bolting, low percentage of roots with cavities, improved suitability for mechanical sowing and harvesting, as well as for industrial processing.[3]
Scorzonera is sown in early spring, preferably at the end of April.[14] Sowing too early can result in early flowering and loss of yield. About 12kg of seeds per hectare are required. The seeds are sown directly into shallow furrows at a depth of 1.5 - 2cm with 30-50cm in between them. Plants should stand at a density of 50 plants/m2 for optimal yield. Because of the seeds’ unusual shape, machine sowing is difficult. Storage of seeds is also a critical point, as germination is usually only guaranteed for 1-2 years. Optimal storage conditions are dry and cool.[9]
The roots develop best in very light textured, sandy soil. Any stones or gravel in the ground can cause root deformation. Ideal pH values are between 5.8 – 6.5 and liming is recommended for more acidic soils. A high humus content is beneficial.[9] Generally, the species can grow in a variety of conditions and has potential to be grown as a cash crop in less favorable, marginal environments in temperate zones.[15][3]
Harvesting takes place from November to March, with the optimum time for high quality being end of December.[14] The process is somewhat complicated, as the roots are quite fragile, and broken material loses its freshness.[9] Entire roots will keep fresh all winter if stored in a cool dark place, due to their robust black corky skin. In root cellars they may keep fresh well into springtime. The roots can also be washed, peeled, cut and then frozen.[3] In supermarkets, they can be bought conserved in glass or canned. On farmer’s markets, the roots are sold unwashed to secure quality and freshness.[9] Black salsify is, however, very hardy and frost-resistant[16] and will grow well in most cool-temperate climates and usually yield 15–20 tonnes of roots per hectare. In British gardens it is common to profit from its perennial character by leaving it in the ground until its roots have grown to sufficient size for harvesting; this can take two years. Commercially, it can be grown best as the year's second crop. It is recommended to have three to four years in the crop rotation before the cultivation of other Asteraceae.[17]
Scorzonera hispanica, commonly known as black salsify or Spanish salsify, also known as black oyster plant, serpent root, viper's herb, viper's grass or simply scorzonera, is a perennial member of the genus Scorzonera in the sunflower family (Asteraceae), cultivated as a root vegetable in the same way as purple salsify (Tragopogon porrifolius), also in the sunflower family. It is native to Southern Europe and cultivated as a crop in Southern and Central Europe. It grows on nutrient poor soils, dry pasture, rocky areas, in thickets and on limy or marly soils of temperate zones.
La escorzonera (Scorzonera hispanica) es una planta herbácea de la familia de las asteráceas, nativa del centro y el sur de Europa y el centro de Asia, abundante en la península ibérica.
Se trata de una planta perenne que puede alcanzar los 90 cm de altura, hojas lanceoladas, alternas, de color verde brillante en la haz y pálidas en el envés, borde entero o ligeramente dentado, superficie ondulada y con un pecíolo alado y alargado. Flores amarillas que se dan principalmente entre mayo y julio, aunque depende mucho de su situación geográfica. Las raíces suelen tener una longitud entre 20 y 30 cm, con un grosor entre 3 y 4 cm de diámetro, de corteza negra, resquebrajada y pulpa blanca. En la parte superior del vástago principal se forman unas cabezuelas rodeadas de un involucro de anchas brácteas, más largas las internas que las externas. Frutos alargados y rematados en un vilano de aristas plumosas.
En la península ibérica crece silvestre en terrenos arenosos baldíos, con frecuencia cerca del mar, desde Cataluña hasta Andalucía, siendo más común encontrar la planta en suelos ricos en cal.
Antiguamente se pensaba que el jugo de las raíces podía curar las mordeduras de serpiente. La raíz se utiliza cocida en comidas y ensaladas, y asadas o fritas en mantequilla para acompañar carnes. En el siglo XVI Nicolás Monardes fue el primero en describir la escorzonera:«Las raíces conservadas en azúcar, como lo he hecho a menudo, resultan casi tan delicadas al paladar como las raíces del eringio».[1] Su eficacia en el alivio de flatulencias e indigestiones hizo que Luis XIV ordenara a su jardinero el cultivo de esta planta en grandes cantidades para disponer de ella durante todo el año.[2] Los capullos cocidos también se utilizan en ensaladas así como las hojas, especialmente las jóvenes después de hervidas.
Scorzonera hispanica fue descrita por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 2: 791. 1753.[3]
La escorzonera (Scorzonera hispanica) es una planta herbácea de la familia de las asteráceas, nativa del centro y el sur de Europa y el centro de Asia, abundante en la península ibérica.
Aed-mustjuur (Scorzonera hispanica) on korvõieliste sugukonna mustjuure perekonda kuuluv rohttaim.
Aed-mustjuurt kasvatatakse köögiviljakultuurina.
Juurvili (vähesel määral ka taime lehed) sisaldab suhkruid (umbes 20%), C-, B1-, B2-vitamiini, kaaliumsoolasid, mangaani, rauda, vaske, tsinki, fosforit ja kaltsiumi. Aed-mustjuure peamiseks väärtuseks on suur inuliini sisaldus juurikas (umbes 10%) ning asparagiini ja levuliini sisaldus. Lisaks sisaldab mustjuure juurikas kuni 2% pektiinaineid.
Aed-mustjuur on hea meetaim.
Aed-mustjuur (Scorzonera hispanica) on korvõieliste sugukonna mustjuure perekonda kuuluv rohttaim.
Aed-mustjuurt kasvatatakse köögiviljakultuurina.
Juurvili (vähesel määral ka taime lehed) sisaldab suhkruid (umbes 20%), C-, B1-, B2-vitamiini, kaaliumsoolasid, mangaani, rauda, vaske, tsinki, fosforit ja kaltsiumi. Aed-mustjuure peamiseks väärtuseks on suur inuliini sisaldus juurikas (umbes 10%) ning asparagiini ja levuliini sisaldus. Lisaks sisaldab mustjuure juurikas kuni 2% pektiinaineid.
Aed-mustjuur on hea meetaim.
Eskortzonera (Scorzonera hispanica) Asteraceae familiakoa eta Scorzonera generokoa den landare belarra da. Sustraia jateko landatzen da. Bere lorea horia da eta zurtoina beltza du.
Ez da nahastu behar Tragopon porrifolius(salsifia)
Barietate bat
zurtoinaren motza
Eskortzonera (Scorzonera hispanica) Asteraceae familiakoa eta Scorzonera generokoa den landare belarra da. Sustraia jateko landatzen da. Bere lorea horia da eta zurtoina beltza du.
Ez da nahastu behar Tragopon porrifolius(salsifia)
Mustajuuri (Scorzonera hispanica) on 20–30 senttimetriä pitkä juures, joka on sukua voikukalle.[1]
Mustajuuresta syödään yleensä sen juuri. Juuri on kuorittuna vaalea mutta tummuu maitiaisnesteen vaikutuksesta. Tummumisen voi ehkäistä sitruunamehulla.[2] Mustajuuri voidaan tarjoilla lisäkkeenä, keittona tai voisulan kanssa.[3] Se muistuttaa paljon parsaa, ja sitä voidaankin käyttää parsan tavoin.[4]
Mustajuuri kylvetään joko edellisenä syksynä tai aikaisin keväällä. Kasvupaikan pitää olla kuohkeamultainen.[6]
Kaalit: keräkaali | kiinankaali | kukkakaali | kyssäkaali | lehtikaali | punakaali | parsakaali | ruusukaali | kurttu- eli savoijinkaali
Kurkkukasvit: kurkku | kesäkurpitsa | kurpitsa | spagettikurpitsa
Mausteet: basilika | humala | kirveli | krassi | kumina | kurkkuyrtti | kynteli | lipstikka | meirami | minttu | persilja | rakuuna | rosmariini | salvia | sitruunamelissa | tilli | timjami
Mukulakasvit: maa-artisokka | peruna
Palkokasvit: herne | härkäpapu | tarhapapu
Sipulit: hillosipuli | ilmasipuli | jättisipuli | purjo | sipuli | ruohosipuli | ryvässipuli | valkosipuli | vihersipuli
Muut kasvikset: endiivi | fenkoli | latva-artisokka | lehtisalaatti | lehtiselleri | mangoldi | maissi | paprika | parsa | pinaatti | raparperi | tomaatti
Mustajuuri (Scorzonera hispanica) on 20–30 senttimetriä pitkä juures, joka on sukua voikukalle.
Scorsonère, Scorsonère d'Espagne, Salsifis noir
La scorsonère d'Espagne (Scorzonera hispanica), est une plante originaire d'Europe[2] de la famille des Astéracées. Cultivée industriellement pour sa racine comestible, consommée comme légume, il est appelé couramment salsifis. Il ne faut pas le confondre toutefois avec le salsifis cultivé d'antan (Tragopogon porrifolius), devenu rare dans les potagers[3].
Nom scientifique : Scorzonera hispanica L.
Noms vulgaires recommandés ou typiques : scorsonère[4],[5],[6], scorsonère d'Espagne[5] (anciennement orthographié scorzonère d'Espagne[4],[5]), salsifis noir[4],[5].
Noms vernaculaires occasionnels ou régionaux : asperge d'hiver[5], salsifis d'Espagne[6], salsifis d'été[6].
Nom commercial : sur les marchés, la racine est simplement appelée salsifis[3].
En anglais, l'espèce est nommée entre autres black salsify (salsifis noir).
Plante vivace herbacée, à racine pivotante charnue de couleur noire.
Les fleurs sont groupées en capitules jaune vif, solitaires, à l'extrémité des tiges[3].
Plants de Scorsonère d'Espagne.
Capitules.
Racines.
Autrefois utilisée pour la préparation d'une boisson rafraichissante qu'on vendait dans les rues.
Comme son nom l’indique, c’est un légume d’Europe du sud. Il est admis que les Celtes et les Germains le cultivaient déjà, et il entrait dans les remèdes contre la peste bubonique et les morsures de serpent jusqu’au XIVe siècle. Son nom, en ancien français, « scorzon », signifie « serpent ». À partir de 1660, les Italiens, les Français et quelque temps après, les Belges, ont commencé à le cultiver comme légume, en plein champ.
La racine de scorsonère est très nutritive : entre autres, protéines, graisses, minéraux (calcium, potassium, phosphore, fer, sodium) et vitamines A, B1, C et E.
En outre, elle est utilisable comme repas pour les diabétiques car elle ne contient pas de l'amidon mais de l'inuline[7].
Pour le consommer, il faut l’éplucher, avant ou après la cuisson. Comme le salsifis, le scorsonère noircit après l’épluchage à cru, il convient donc de l'arroser de vinaigre ou de jus de citron. En outre, dans la mesure où il contient un latex assez désagréable à la manipulation, car très collant, il est plus souvent recommandé de ne le peler qu’après la cuisson, dans l’eau bouillante, pendant 20 à 30 min.
Une fois pelé, le scorsonère peut se manger tel quel, ou repassé à la poêle, ou à la friture.
Selon Catalogue of Life (23 mars 2013)[8] :
Selon NCBI (23 mars 2013)[9] :
Selon Tropicos (23 mars 2013)[10] (Attention liste brute contenant possiblement des synonymes) :
Scorsonère, Scorsonère d'Espagne, Salsifis noir
La scorsonère d'Espagne (Scorzonera hispanica), est une plante originaire d'Europe de la famille des Astéracées. Cultivée industriellement pour sa racine comestible, consommée comme légume, il est appelé couramment salsifis. Il ne faut pas le confondre toutefois avec le salsifis cultivé d'antan (Tragopogon porrifolius), devenu rare dans les potagers.
A escorzoneira (Scorzonera hispanica) é unha planta da familia das asteráceas, nativa do centro e o sur de Europa e o centro de Asia, abundante na península Ibérica.
Trátase dunha planta perenne que pode alcanzar os 90 cm de altura, follas lanceoladas, alternas, de cor verde brillante na face e pálidas no envés, bordo enteiro ou lixeiramente dentado, superficie ondulada e cun pecíolo alado e alongado. Flores amarelas que se dan principalmente entre maio e xullo, aínda que depende moito da súa situación xeográfica. As raíces teñen unha lonxitude de entre 20 e 30 cm, cun grosor entre 3 e 4 cm de diámetro, de codia negra, agretada e polpa branca. Na parte superior do talo principal fórmanse unhas cabezas rodeadas dun invólucro de largas brácteas, máis longas as internas que as externas. Froitos alongados e rematados nun papus de arestas plumosas.
Na península ibérica crece silvestre en terreos areosos baldíos, con frecuencia preto do mar, desde Cataluña até Andalucía, sendo máis común encontrar a planta en solos ricos en cal.
Antigamente pensábase que o zume das raíces podía curar as mordeduras de serpes. A raíz utilízase cocida en comidas e ensaladas, e asadas ou fritas en manteiga para acompañar carnes. No século XVI Nicolás Monardes foi o primeiro en describir a escorzoneira:«As raíces conservadas en azucre, como o fixen a miúdo, resultan case tan delicadas ao padal como as raíces do erinxio».[1] A súa eficacia no alivio de flatulencias e indixestións fixo que Luís XIV lle mandara ao seu xardineiro o cultivo desta planta en grandes cantidades para dispoñer dela durante todo o ano.[2] Os capullos cocidos tamén se utilizan en ensaladas así como as follas, especialmente as novas despois de fervidas.
Scorzonera hispanica foi descrita por Carl von Linné e publicado en Species Plantarum 2: 791. 1753.[3]
A escorzoneira (Scorzonera hispanica) é unha planta da familia das asteráceas, nativa do centro e o sur de Europa e o centro de Asia, abundante na península Ibérica.
La scorzonera di Spagna (Pseudopodospermum hispanicum (L.) Zaika, Sukhor. & N.Kilian, 2020) è una specie di piante angiosperme dicotiledoni della famiglia delle Asteraceae dall'aspetto simile alle "margherite" di colore giallo.[1][2]
Il nome del genere (Pseudopodospermum) significa "simile/derivato" dal genere Podospermum (un sinonimo di Scprzonera[3]). Il termine Podospermum deriva dall'unione della parola greca: podos (= piede)[4] e sperma (un suffisso che si riferisce ai semi).[5] Tale nome probabilmente è stato dato per qualche carattere della base dei frutti acheni. L'epiteto specifico (hispanicum) deriva dal suo areale più tipico (anche se le sue origini probabilmente sono dell'Europa Centrale - Asia[6]); mentre uno dei nomi comuni ("viperaria") deriva dalle sue presunte qualità medicamentose.
Il binomio scientifico della pianta di questa voce è stato proposto dai botanici Carl von Linné (1707 – 1778), Maxim A. Zaika, Alexander Petrovich Sukhorukov (1967-) e Norbert Kilian (1957-) nella pubblicazione "PhytoKeys" (PhytoKeys 137: 68) del 2020.[7]
Habitus. La forma biologica è emicriptofita scaposa (H scap), ossia sono piante perenni, con gemme svernanti al livello del suolo e protette dalla lettiera o dalla neve, spesso sono dotate di un asse fiorale eretto e privo di foglie. Tutta la pianta è glabrescente. Queste piante contengono inoltre grandi quantità di inulina (circa il 30% della sostanza carboidrata).[6][8][9][10][11][12][13][14][15]
Fusto. L'altezza di queste piante varia da 4 a 10 dm (massimo 13 dm). La parte sotterranea consiste in una lunga, grossa radice fittonante. Esternamente è scura, ma all'interno è bianca. La parte aerea del fusto è eretta e ramosa nella parte distale. Le radici sono secondarie.
Foglie. Le foglie lungo il caule sono disposte in modo alterno. Il contorno della lamina fogliare è lineare-spatolato; ed è acuto nella parte apicale. La lamina delle foglie basali è allargata, mentre quella delle foglie cauline superiori è più lineare e ridotta. I bordi laterali sono percorsi da pochi denti ottusi e a volte sono ondulati. Alla base delle foglie possono essere presenti alcuni peli fioccosi. Dimensioni delle foglie: larghezza 2 – 5 cm; lunghezza 20 – 35 cm (massimo 40 cm).
Infiorescenza. Le infiorescenze sono composte da numerosi capolini. I capolini, che si aprono solamente alla sera, sono formati da un involucro a forma cilindrica composto da brattee (o squame) disposte su parecchie serie all'interno delle quali un ricettacolo fa da base ai fiori tutti ligulati. Le squame si dividono in due tipi: inferiori e superiori. Quelle inferiori hanno una forma ovato-acuminata (sono più o meno aristate), sono prive di orlo biancastro, sono glabre, e ricoprono quelle superiori di un quarto. Il ricettacolo, a protezione della base dei fiori, è nudo, ossia privo di pagliette. Dimensioni delle squame inferiori: larghezza 5 mm; lunghezza 7 mm. Dimensioni delle squame superiori: larghezza 6 mm; lunghezza 25 mm. Dimensione dell'involucro: larghezza 8 – 12 mm; lunghezza 20 – 30 mm. Diametro dei capolini: 30 – 45 mm.
Fiori. I fiori sono tutti del tipo ligulato[16] (il tipo tubuloso, i fiori del disco, presente nella maggioranza delle Asteraceae, qui è assente), sono tetra-ciclici (ossia sono presenti 4 verticilli: calice – corolla – androceo – gineceo) e pentameri (ogni verticillo ha 5 elementi). I fiori sono ermafroditi e zigomorfi.
, [C (5), A (5)], G 2 (infero), achenio[17]
Frutti. I frutti sono degli acheni con pappo. L'achenio, ristretto all'apice, è lungo 10 – 15 mm. Il pappo, piumoso per morbide proiezioni laterali (pappo fimbriato), è bianco-sporco ed è lungo più o meno come il frutto.
Dal punto di vista fitosociologico alpino la specie di questa voce appartiene alla seguente comunità vegetale:[22]
Per l'areale italiano completo la specie di questa voce appartiene alla seguente comunità vegetale:[24]
L'alleanza Genistion lobelii è caratterizzata da praterie mediterraneo-montane, dominate da camefite (emicriptofite cespitose e camefite suffrutticose) ad habitus pulvinato, che crescono su litosuoli calcarei e dolomitici delle Alpi marittime. Può anche colonizzare formazioni di litosuoli calcarei e dolomitici, in condizioni geomorfologiche difficili come di forti pendenze o di creste ventose o su rocce emergenti. La distribuzione di questa alleanza va dai Pirenei orientali alla Corsica sino alle Alpi marittime, provenzali e liguri con penetrazione anche in quelle piemontesi. Tali formazioni xerofile possono essere in rapporto evolutivo con i boschi xerofitici, calcicoli a Quercus ilex e a Quercus pubescens delle Alpi sud-occidentali ma possono pure costituire delle formazioni durevoli in particolari condizioni geomorfologiche come zone scoscese e crinali rocciosi ventosi.[24]
Specie presenti nell'associazione: Anthyllis montana, Helianthemum oelandicum, Carlina acanthifolia, Crepis albida, Globularia repens, Helianthemum apenninum, Iberis saxatilis, Inula montana, Leontodon crispus, Minuartia capillacea, Ononis pusilla, Ranunculus gramineus, Teucrium aureum, Genista desoleana, Fritillaria involucrata, Gentiana ligustica, Ononis striata, Onosma fastigiatum, Plantago argentea, Sesleria caerulea e Thalictrum minus.[24]
La famiglia di appartenenza di questa voce (Asteraceae o Compositae, nomen conservandum) probabilmente originaria del Sud America, è la più numerosa del mondo vegetale, comprende oltre 23.000 specie distribuite su 1.535 generi[25], oppure 22.750 specie e 1.530 generi secondo altre fonti[26] (una delle checklist più aggiornata elenca fino a 1.679 generi)[27]. La famiglia attualmente (2021) è divisa in 16 sottofamiglie.[1][12][13]
Il genere di questa voce appartiene alla sottotribù Scorzonerinae della tribù Cichorieae (unica tribù della sottofamiglia Cichorioideae). In base ai dati filogenetici la sottofamiglia Cichorioideae è il terz'ultimo gruppo che si è separato dal nucleo delle Asteraceae (gli ultimi due sono Corymbioideae e Asteroideae).[1] La sottotribù Scorzonerinae è il secondo clade che si è separato dalla tribù.[13]
All'interno della sottotribù sono stati individuati diversi cladi, alcuni in posizione politomica. Il genere di questa voce, da un punto di vista della filogenesi, si trova in un clade più interno insieme al genere Takhtajaniantha, e, in altre analisi, insieme al genere Epilasia. Questo genere deriva da alcune specie del genere Scorzonera[14]
Il numero cromosomico di P. hispanicum è: 2n = 14.[15]
Il basionimo per questa specie è: Myscolus hispanicus (L.) Endl..[7]
Questa specie è molto variabile. Nell'ambito del taxon P. hispanicum Sandro Pignatti descrive 3 sottospecie.[8] Altre checklist considerano valide solamente due sottospecie:[2]
mentre la terza sottospecie asphodeloides (Wallrr.) Arcang. è un sinonimo di Pseudopodospermum strictum (Hornem.) Zaika, Sukhor. & N.Kilian.
Descrizione delle sottospecie:[8]
Questa entità ha avuto nel tempo diverse nomenclature. L'elenco seguente indica alcuni tra i sinonimi più frequenti:[2]
sottospecie hispanicum
sottospecie neapolitanum
Nell'ambito delle "scorzonerine" le seguenti specie sono abbastanza simili a quella di questa voce (sono indicati alcuni caratteri più distintivi):
La pianta di questa voce spesso è coltivata di proposito per le buone qualità eduli della sua radice la cui polpa è soda, consistente e zuccherina. Contiene (oltre all'inulina già citata) anche "mannitolo" e "levulina". Nel dettaglio la composizione della scorzonera è la seguente:[6]
Oltre alle radici, per scopi alimentari vengono usate le foglie e i fiori. Le radici in genere si raccolgono alla fine del primo anno di crescita (prima che induriscano troppo si può attendere al massimo un altro anno). Mentre le foglie e i giovani germogli si consumano in primavera in insalata.[28]
La "scorzonera di Spagna" in altre lingue è chiamata nei seguenti modi:
La scorzonera di Spagna (Pseudopodospermum hispanicum (L.) Zaika, Sukhor. & N.Kilian, 2020) è una specie di piante angiosperme dicotiledoni della famiglia delle Asteraceae dall'aspetto simile alle "margherite" di colore giallo.
Valgomoji gelteklė (lot. Scorzonera hispanica, angl. Black salsify, vok. Garten-Schwarzwurzel) – astrinių (Asteraceae) šeimos, gelteklių (Scorzonera) genties augalas.
Labai retai auginama. Šaknys vartojamos vaistams, maistui ir kaip kavos surogatas. Šaknys dar vadinamos juodosiomis šaknimis. Lapais maitinami šilkverpio vikšrai. Manoma, kad iš pradžių augalą imta auginti Ispanijoje kaip vaistinį nuo gyvačių įkandimo, nervų ir kitų ligų. Išvesta daug kultūrinių veislių.
Melnsakne (Scorzonera hispanica) ir viengadīgs kurvjziežu dzimtas sakņaugs, kuru izmanto uzturā. Tas tiek audzēts kā dārzenis, līdzīgā veidā kā auzu sakne. Melnsakne zied dzelteniem ziediem, sakne zem zemes var sasniegt metra garumu, tās diametrs — 2 cm.
Melnsakne brīvā dabā aug Dienvideiropā un Tuvajos Austrumos. No šiem reģioniem tās audzēšana ir izplatījusies citur Eiropā. Lielākās melnsaknes audzētājvalstis mūsdienās ir Nīderlande, Beļģija un Francija.
Pārtikā visbiežāk izmanto melnsaknes saknes, kas ir ēdamas svaigā veidā, lai gan tās cietības dēļ mēdz nomizot. Saknes ir ļoti nozīmīgs magnija un dzelzs avots — šīs minerālvielas ir sastopamas vairāk nekā citos bieži audzētos dārzeņos. Saknes lieto sautējumos un kā nozīmīgu pārtikas piedevu ēdieniem, tās var arī marinēt, kā arī iegūt un dzert to sulu.
De grote schorseneer, Scorzonera hispanica, is een plant uit de composietenfamilie, Asteraceae. Het is een tweejarige plant. In het eerste jaar wordt er een bladrozet en een vlezige penwortel gevormd. De plant bloeit in het tweede jaar na zaaien met citroengele bloemen. De plant wordt gebruikt als groente en werd voor de Tweede Wereldoorlog vrij algemeen gegeten, maar raakte na de oorlog in diskrediet, mogelijk door zijn bewerkelijkheid. Bij het schillen van de langwerpige, donkere wortels komt namelijk een kleverig melksap vrij. Dit feit heeft de groente de bijnaam "keukenmeidenverdriet" of "huisvrouwenleed" opgeleverd. Bijnamen die ook aan de verwante paarse morgenster, Tragopogon porrifolius, of haverwortel worden gegeven. Andere bijnamen zijn: "winterasperge", "armeluisasperge" en "winterstaaf". Schorseneren zijn een typische wintergroente, met de grootste aanvoer in februari.
Schorseneren kunnen aangetast worden door de schimmels echte meeldauw of wit (Erysiphe cichoracearum) en witte roest (Albugo tragopogonis).
In verband met het kleverige melksap worden bij het schillen vaak keukenhandschoenen gedragen. De wortels kunnen ook onder water met wat azijn worden geschild, dit voorkomt het uittreden van het melksap en dus verkleuring van handen en wortel. Een andere mogelijkheid is de schorseneren eerst met kokend water te overgieten, ze vervolgens te laten schrikken met koud water en dan pas te schillen. Mochten handen en/of pannen toch kleverig zijn geworden dan kan men ze schoonmaken met een beetje spijsolie. Daarna kunnen de resten met zeep worden weggewassen.
Schorseneren worden na het schillen in stukjes gesneden en gekookt, met een scheutje azijn om verkleuring tegen te gaan.
In de 16e eeuw is de schorseneer vanuit het Middellandse Zeegebied naar de Lage Landen geïmporteerd. Het woord heeft een lange weg afgelegd. Het woord is afkomstig uit het Catalaans escurçonera afgeleid van escurçó dat adder betekent, omdat het sap als tegengif tegen adderbeten werd gebruikt. Het kwam via het Spaanse escorzonera en het Franse scorsonère in het Nederlands.[1]
Schorseneren worden op zandgrond ter plaatse gezaaid tussen maart en half april. Bij te vroeg zaaien kunnen de planten gaan bloeien, maar de wortels blijven wel eetbaar. De afstand tussen de rijen is 25-30 cm en in de rij 5-6 cm. De oogst begint vanaf begin september. De wortels zijn winterhard en kunnen de gehele winter, zolang de grond niet bevroren is, worden geoogst. De wortels kunnen tot 60 cm lang worden. Voor de oogst met de hand wordt er met een ploeg langs de wortels een diepe sleuf gegraven, waarna ze uit de grond kunnen worden gehaald.
In het Lierse dialect worden schorseneren ook wel 'protstokken' genoemd.[2] Ze staan er namelijk om bekend flatulentie uit te lokken. De houtvezels kunnen niet door de menselijke spijsverteringsenzymen worden afgebroken en komen onverteerd in de dikke darm. Daar worden ze verteerd door de darmflora. De darmflora kan zich aanpassen door initieel kleine hoeveelheden te consumeren en slechts geleidelijk meer te gaan eten. 'Protten' kan zo worden vermeden.
De voedingswaarde van 100 gram verse schorseneer is:
Energetische waarde 289 kJ/69 kcal Koolhydraten 12,5 gram Eiwit 1,5 gram Vet 0,5 gram Vitamine C 5 mg Vitamine B1 0,05 mg Vitamine B2 0,02 mg Kalium 400 mg Calcium 60 mg IJzer 1,5 mgDe grote schorseneer, Scorzonera hispanica, is een plant uit de composietenfamilie, Asteraceae. Het is een tweejarige plant. In het eerste jaar wordt er een bladrozet en een vlezige penwortel gevormd. De plant bloeit in het tweede jaar na zaaien met citroengele bloemen. De plant wordt gebruikt als groente en werd voor de Tweede Wereldoorlog vrij algemeen gegeten, maar raakte na de oorlog in diskrediet, mogelijk door zijn bewerkelijkheid. Bij het schillen van de langwerpige, donkere wortels komt namelijk een kleverig melksap vrij. Dit feit heeft de groente de bijnaam "keukenmeidenverdriet" of "huisvrouwenleed" opgeleverd. Bijnamen die ook aan de verwante paarse morgenster, Tragopogon porrifolius, of haverwortel worden gegeven. Andere bijnamen zijn: "winterasperge", "armeluisasperge" en "winterstaaf". Schorseneren zijn een typische wintergroente, met de grootste aanvoer in februari.
Schorseneren kunnen aangetast worden door de schimmels echte meeldauw of wit (Erysiphe cichoracearum) en witte roest (Albugo tragopogonis).
Wężymord czarny korzeń, czarne korzonki, skorzonera[2] (wym. /skor-zonera/, nie: /skożonera/) (Scorzonera hispanica L.) – gatunek rośliny warzywnej z rodziny astrowatych. Pochodzi z południowej i środkowej Europy oraz części Azji (Syberia Zachodnia, Kaukaz, Zakaukazie, Dagestan)[3]. Jest uprawiany w niektórych krajach świata.
Korzeń spichrzowy wydzielający sok mleczny jest jadalny, w smaku przypomina szparagi, jednak smak jest mniej delikatny. Jest bardzo sycący i nie posiada włókien. Zawiera sód, potas, magnez, wapń, żelazo, fosfor, chlor, karoten, witaminy: E, B1, B2, C oraz kwas nikotynowy. Rośnie w klimacie umiarkowanym, sadzony wiosną dojrzewa w listopadzie.
Nazwa wężymord pochodzi z czasów, gdy w medycynie ludowej używano tego warzywa jako antidotum na jad żmij[4]. Polska nazwa skorzonera (wym. /r-z/) oraz łacińska nazwa rodzajowa Scorzonera pochodzi z włoskiego scorzone (wąż, żmija), hiszpańskiego escorzonera, katalońskiego escurçonera (żmija)[5].
Wężymord czarny korzeń, czarne korzonki, skorzonera (wym. /skor-zonera/, nie: /skożonera/) (Scorzonera hispanica L.) – gatunek rośliny warzywnej z rodziny astrowatych. Pochodzi z południowej i środkowej Europy oraz części Azji (Syberia Zachodnia, Kaukaz, Zakaukazie, Dagestan). Jest uprawiany w niektórych krajach świata.
A Scorzonera hispanica L., conhecida pelo nome comum de escorcioneira, é uma planta perene do género Scorzonera na família do girassol (Asteraceae), indígena do sul e centro da Europa e é cultivada como uma raiz comestível.
A escorcioneira é uma herbácea perene, de 60 a 70 cm de altura, bem ramificada: folhas lanceoladas, em algumas formas lineares, onduladas, glabras; flores terminais nos diversos ramos das inflorescências.[1]
As raízes brancas e carnosas( bem como as folhas) são utilizadas em saladas. É também uma excelente forragem animal[2]
A escorcioneira é diurética, depurativa e laxante[2].
A Scorzonera hispanica L., conhecida pelo nome comum de escorcioneira, é uma planta perene do género Scorzonera na família do girassol (Asteraceae), indígena do sul e centro da Europa e é cultivada como uma raiz comestível.
Stare de conservareClasificare științificăSupradomeniu[*]BiotaSupraregn[*]EukaryotaRegnPlantaeSubregnViridiplantaeInfraregn[*]StreptophytaOrdinAsteralesFamilieAsteraceaeSubfamilieCichorioideaeGenScorzoneraNume binomialScorzonera hispanica[1]
Scorțonera (Scorzonera hispanica) este o plantă originară din Europa,[2] care face parte din familia Asteraceae. Cultivată în special pentru rădăcinile sale comestibile și consumată ca legumă, ea este de obicei numită barba caprei. Aceasta nu trebuie confundată, însă, cu Tragopogon porrifolius, care este cultivată tot mai rar în grădinile de legume.
Denumire științifică: Scorzonera hispanica L.
Nume populare ocazionale sau regionale: salată de iarnă, salsifi de Spania, salsifi de vară.
Nume comercial: în piețe, rădăcina este pur și simplu numită salsifi.
Planta perenă, cu o rădăcină cărnoasă de culoare neagră.
Florile sunt grupate în capitule galbene, solitare, la capetele tulpinilor.
Scorțonere
Capitule
Rădăcini
Scorțonera era utilizată în trecut pentru pregătirea unei băuturi răcoritoare care era vândut pe stradă.
Rădăcina de scorțoneră este foarte nutritivă: ea conține, printre altele, proteine, grăsimi, minerale (calciu, potasiu, fosfor, fier, sodiu) și vitaminele A, B1, C și E.
În plus, ea este folosită ca hrană pentru diabetici , deoarece nu conține amidon, ci inulină.[3]
Potrivit Catalogue of Life:
Potrivit NCBI:
Potrivit Tropicos (Atenție este o listă simplă):
|sous-titre= ignorat (ajutor); Parametru necunoscut |titre chapitre= ignorat (ajutor); Parametru necunoscut |pages totales= ignorat (ajutor). Scorțonera (Scorzonera hispanica) este o plantă originară din Europa, care face parte din familia Asteraceae. Cultivată în special pentru rădăcinile sale comestibile și consumată ca legumă, ea este de obicei numită barba caprei. Aceasta nu trebuie confundată, însă, cu Tragopogon porrifolius, care este cultivată tot mai rar în grădinile de legume.
Svartrot (Scorzonera hispanica L.) är en art i familjen korgblommiga växter[1] (Asteraceae). Svartroten är flerårig och växer vild i södra Europa och Kaukasien.
Den har odlats som föda mycket länge och kom till Sverige första gången någon gång mellan 1600 och 1650. Då var den ganska sällsynt i Sverige och odlades mest i större trädgårdar (dvs hos adeln).
Runt 1700 blev svartroten allmän och odlades i nästan var mans trädgård. Detta höll i sig under hela 1800-talet men sedan under 1900-talet händer det något. När man gör en uppteckning av namnsorter under slutet av 1960-talet så har antalet varianter minskat radikalt och hos många fröfirmor har svartroten helt försvunnit ur växtlistorna. Under 1990-talet återupptäcks svartroten och antalet sorter börjar nu öka igen.
Det vetenskapliga namnet på svartrot kommer enligt en av två möjliga förklaringar från medeltidslatinets curtio med genitivformen curtionis som betyder giftorm. Med anledning av detta så kallas svartroten för bland annat snake grass, serpent root och viper's grass i engelsktalande länder. Växten användes i Spanien för att mildra effekterna av ormbett, vilket de gamla svenska namnen på örten, "ormemörda" och "spanisk ormeroot" vittnar om[1]. På svenska har roten även kallats för fattigmanssparris, bondsparris och scortzonera. Den har även kallats för ringormsrötter i södra Sverige. En annan förklaring till växtens latinska namn är att det återgår på italienskans scorza nera som betyder svart bark, vilket syftar på roten.
Rå svartrot kan ge svåra magkramper enligt företaget Mossagården. Näthandlaren avråder därför starkt från att äta okokt svartrot.[2]
Svartrot (Scorzonera hispanica L.) är en art i familjen korgblommiga växter (Asteraceae). Svartroten är flerårig och växer vild i södra Europa och Kaukasien.
Sakız otu (Scorzonera hispanica), papatyagiller (Asteraceae) familyasından çok yıllık bir kök sebzedir.
Kökleri soyulduktan sonra pişirilerek veya piştikten sonra soyularak yenir.
İki çenekliler ile ilgili bu madde bir taslaktır. Madde içeriğini geliştirerek Vikipedi'ye katkıda bulunabilirsiniz. Інші назви: скорцонера, чорна морква, чорний корінь, солодкий корінь, козелець, козелець іспанський.[1]
В англійській мові називається «чорний сальсифай» (англ. black salsify), «іспанський сальсифай» (англ. Spanish salsify), також відомий під назвою «чорна устрична рослина» (англ. black oyster plant), «зміїний корінь» (англ. serpent root), «гадюча трава» (англ. viper's herb, англ. viper's grass).
Дворічна рослина. У перший рік вегетації скорцонера утворює розетку листків і формує корневище, а наступного року зацвітає і дає насіння. Корінь циліндричний, м'ясистий, зовні темно-коричневий, а всередині білий. Цвіте скорцонера красивими жовтими квітками.
Зростає в Південній Європі та на Близькому Сході. Як видно з біномінальної назви рослини - поширився у Європі з Іспанії.
Вперше згадується Леонгардом Рудольфом, що бачив її на ринку в Аллепо, Сирія у 1575 році.
Рослина багато використовувалася у народній медицині середньовічної Європи. Люди вірили, що коріння скорцонери рятує від укусів отруйних змій та ефективні ліки від бубонної чуми.
Скорцонеру використовують як овоч у Італі, Франції та Бельгії. Коріння містить липкий латекст, тому чистити чорну шкірку зручніше після 20 хв відварювання. Відварений корінь можна їсти під соусом чи маслом, смажити. За смаком корінь нагадує щось середнє між спаржею і цвітною капустою. Дуже смачні з нього соуси до м'ясних і овочевих страв. Сушена скорцонера - хороша приправа до супів.
У їжу також можна вживати і молоденькі листя чорного кореня.
Наразі сорт Hoffmanns Schwarzer Pfahl вирощується у промислових масштабах, тоді як Duplex - популярний серед дрібних городників.
Листя
Квіти
Плоди
Поле скорцонери
Коріння
Scorzonera hispanica là một loài thực vật có hoa trong họ Cúc. Loài này được L. miêu tả khoa học đầu tiên năm 1753.[1]
Scorzonera hispanica là một loài thực vật có hoa trong họ Cúc. Loài này được L. miêu tả khoa học đầu tiên năm 1753.
Корнеплоды содержат значительное количество ценных веществ — инулин, аспарагин, левулин и др.
Начиная с XVI века растение стало широко культивироваться как овощ в Италии, Франции, Нидерландах и Бельгии.
Корнеплоды имеют разнообразное использование в кулинарии, их готовят как спаржу или цветную капусту, употребляют как приправу к супам, как добавку к прохладительным напиткам, сиропам, мороженому. Идут в пищу по удалении кожицы. Особенно хорош корень, поджаренный в масле[3]. Наряду с высокими вкусовыми качествами имеет большое значение как диетический овощ, особенно в пищевом рационе пожилых людей, больных сахарным диабетом, гипертонической болезнью, при подагре, заболеваниях печени.
Благодаря значительному содержанию аспарагина в корнеплодах оказывает положительное влияние на работу сердца и способствует усилению деятельности почек.
Листья могут служить кормом для шелковичных червей[3].
Вид Козелец испанский входит в род Козелец (Scorzonera) семейства Астровые (Asteraceae) порядка Астроцветные (Asterales).
ещё 12 семейств (согласно Системе APG II) ещё около 175 видов порядок Астроцветные род Козелец отдел Цветковые, или Покрытосеменные семейство Астровые вид Козелец испанский ещё 44 порядка цветковых растенийСинонимы: Scorzonera asphodeloides Wallr., Scorzonera hispanica subsp. taurica (M.Bieb.) Tzvelev, Scorzonera marschalliana C.A.Mey., Scorzonera stricta Hornem., Scorzonera taurica M.Bieb., Scorzonera transtagana Cout.
Синонимы: Scorzonera brevicaulis Vahl, Scorzonera coronopifolia Desf., Scorzonera fasciata Pomel, Scorzonera heterophylla Pomel
Синоним: Scorzonera crispatula (DC.) Boiss.
Синонимы: Scorzonera hispanica var. crispatula DC., Scorzonera hispanica subsp. trachysperma Maire & Weiller, Scorzonera hispanica var. trachysperma (Guss.) Fiori, Scorzonera neapolitana Grande, Scorzonera serrulata Viv., Scorzonera trachysperma Guss., Scorzonera trachysperma Guenth. ex Spreng.
Корнеплоды содержат значительное количество ценных веществ — инулин, аспарагин, левулин и др.
Начиная с XVI века растение стало широко культивироваться как овощ в Италии, Франции, Нидерландах и Бельгии.
Корнеплоды имеют разнообразное использование в кулинарии, их готовят как спаржу или цветную капусту, употребляют как приправу к супам, как добавку к прохладительным напиткам, сиропам, мороженому. Идут в пищу по удалении кожицы. Особенно хорош корень, поджаренный в масле. Наряду с высокими вкусовыми качествами имеет большое значение как диетический овощ, особенно в пищевом рационе пожилых людей, больных сахарным диабетом, гипертонической болезнью, при подагре, заболеваниях печени.
Благодаря значительному содержанию аспарагина в корнеплодах оказывает положительное влияние на работу сердца и способствует усилению деятельности почек.
Листья могут служить кормом для шелковичных червей.
黑婆罗门参，Scorzonera hispanica，别名洋牛蒡、鸦葱、黑根、蛇根，是一种菊科鸦葱属多年生草本植物，作为一、二年生蔬菜栽培，主要食用其根部，其嫩叶也可食用。原产欧洲南部，法国、比利时、荷兰普遍栽培，在轻度盐渍化土壤中也能生长。台灣、中国山东等地从欧洲引进栽培。新疆地区有来自土耳其的同类植物栽培。
黑婆罗门参根部皮呈褐黑色，根肉雪白，有粘液，微辣。
中世纪时期在欧洲曾作为治疗被毒蛇咬伤的药物，现在在欧洲是普通的蔬菜，一般在冬季上市，所以在德国也被称作“冬天的芦笋”。
黑婆罗门参，Scorzonera hispanica，别名洋牛蒡、鸦葱、黑根、蛇根，是一种菊科鸦葱属多年生草本植物，作为一、二年生蔬菜栽培，主要食用其根部，其嫩叶也可食用。原产欧洲南部，法国、比利时、荷兰普遍栽培，在轻度盐渍化土壤中也能生长。台灣、中国山东等地从欧洲引进栽培。新疆地区有来自土耳其的同类植物栽培。
黑婆罗门参根部皮呈褐黑色，根肉雪白，有粘液，微辣。
中世纪时期在欧洲曾作为治疗被毒蛇咬伤的药物，现在在欧洲是普通的蔬菜，一般在冬季上市，所以在德国也被称作“冬天的芦笋”。
この項目では、ヨーロッパ原産のキクゴボウと呼ばれる植物について説明しています。日本産のキクゴボウと呼ばれる植物については「アザミ」をご覧ください。 
分類（APG III） 界 : 植物界 Plantae 階級なし : 被子植物 angiosperms 階級なし : 真正双子葉類 eudicots 階級なし : コア真正双子葉類 core eudicots 階級なし : キク類 asterids 目 : キク目 Asterales 科 : キク科 Asteraceae 属 : フタナミソウ属 Scorzonera 種 : キバナバラモンジンキバナバラモンジン(学名:Scorzonera hispanica)は、キク目キク科フタナミソウ属の種のひとつ。多年生植物。別名ブラックサルシファイ、スパニッシュサルシファイ、ブラックオイスタープラント、また単にスコルツォネラとしても種苗業では流通している。
キクゴボウ、西洋黒ゴボウなどと呼ばれることもある。キバナバラモンジンという名前はバラモンジン属のバラモンジン(Tragopogon porrifolius)と共通するが、別属である[1]。また食用・薬用の根はゴボウと外見は似ているが別属であり、味も異なる。
花弁は黄色で、放射花である。根は直根性で長さ2メートル位まで成長する。直径は約2センチメートルほど。皮は黒く、中身は白い。
南ヨーロッパ、近東など地中海沿岸が原産で、学名にあるようにスペインまで分布しているとみなされているが、西洋で初めてスコルツォネラを記録したレオンハルト・ルドルフは、1575年にシリアのアレッポの市場で発見した。
属名のスコルツォネラという名前は、古フランス語で蛇、毒蛇を意味するscorzonという言葉や、イタリア語で黒い皮を意味する"scorza negra"に由来するとされる。
薬用、食用根菜としてヨーロッパでは利用されている。ケルト人やゲルマン人は16世紀頃まで人獣共通感染症や蛇の毒を中和すると考えていたため、薬用として利用されていた。イタリア、フランスなどで1660年までには栽培されるようになり、後にベルギーなどにも広がった。19世紀にはオランダで「白アスパラガス」とも呼ばれていた[2]。
栄養値が高く、プロテイン、脂肪、アスパラギン、コリン、カリウム、リン、鉄分、ナトリウム、ビタミンA・B1・E・C、イヌリン配糖体などを含む。料理の際は、豆や人参などとともに調理され、アスパラガスのようにホワイトソースやマスタードソースなどをかけて食べる。
現在、本種は、ベルギー、フランス、オランダ、ドイツなどで栽培されている。種苗業での栽培品種としては、ドイツのHoffmanns Schwarzer Pfahlや、Scorzonera Duplexなどが有名である[3]。
葉
花のアップ
花
市場で取り引きされる根
キバナバラモンジン(学名:Scorzonera hispanica)は、キク目キク科フタナミソウ属の種のひとつ。多年生植物。別名ブラックサルシファイ、スパニッシュサルシファイ、ブラックオイスタープラント、また単にスコルツォネラとしても種苗業では流通している。
검은쇠채(학명: Scorzonera hispanica 스코르조네라 히스파니카[*])는 국화과의 여러해살이 식물이다.[2] 원산지는 서남아시아와 캅카스, 유럽 및 북아프리카에 이르는 지역이며, 아메리카 일부 지역에도 도입되어 귀화식물로 자란다.[3][4] 유럽에서 뿌리채소로 재배된다.
검은쇠채 밭
Wikimedia Commons har media som rör 
.JPG)
.JPG)
