Opuntia ficus-indica, cultivated nearly worldwide, is presumed to be a native of Mexico, but is definitely known only from cultivation or escapes from cultivation. The species has been used for cattle feed, ornament, and fuel. As human food, the young stem segments, "nopalitos," are eaten as salad or pickled as a vegetable, and the large delicious fruits, "tunas," are enjoyed in tropical and subtropical regions worldwide.
This species probably originated through selection by native peoples of Mexico for spineless forms of Opuntia streptacantha (also 2n = 88) to ease the culturing and collection of cochineal scale insects for their red dye. Numerous cultivar names are known.
Naturalized Opuntia ficus-indica (octoploid, spiny morphotype) is known to hybridize in central California with O. phaeacantha (hexaploid), forming a heptaploid with usually intermediate morphology.
Opuntia ficus-indica, comúnmente conocida como chumbera, ye una planta de la familia de les cactacees.
Planta arbustiva de la familia de les cactacees. Como la mayoría de los miembros d'esti xéneru escarez de fueyes nomofilas, los segmentos o cladodios en que s'estrema, son tarmos capaces de ramificase, emitiendo flores y frutos. Estos tarmos son planos, ovales y de color verde mediu. Tienen dos clases d'escayos, axuntaes nos gloquidios (especie de cojincillos) de les areolas, unes llargues y dures, y otres curties y fines con aspeutu velloso, conocíes como “penepes” na zona cordillerana d'Arxentina.
Les flores, en forma de corona, nacen de les areolas nos cantos de los segmentos. Floria una vegada al añu y tantu el frutu como la flor pueden ser de diversos colores, dende'l mariellu en candia.
El frutu tien un pulgu gruesu, espinosa, y con una magaya abondosa en pepas o granes. El frutu maduru ye una baga de forma ovalada con diámetros d'ente 5,5 y 7 cm, un llargor de 5 cm a 11 cm y un pesu variable ente 43 y 220 g.
Una hipótesis [1] plantega que ye orixinaria de Mesoamérica (Méxicu),[2][3][4] esta Cactaceae atopar dende les praderíes canadianes hasta'l estrechu de Magallanes, y ye naturalizada y cultivada nel mundu enteru dende tiempos inmemorables y forma parte de la economía agrícola en munches zones grebes y semiáridas del mundu.
Los segmentos frescos d'esti cactus contienen alredor d'un 90% d'agua. Los frutos, un 12% d'azucre y 6,75% de materies nitrogenaes, amás d'ácidos orgánicos (alredor del 0,10%), con un carauterísticu colorante ente colloráu y anaranxáu, lo que provoca que, al consumilo, la orina tiñir d'esi color.
El grau de maduror en que se colleche depende del mercáu al que va destináu'l figu chumbu . El grau de maduror ye importante pa caltener el productu en bones condiciones mientres el tiempu necesariu hasta'l consumidor final. Ente los índices visuales pa determinar el grau de maduror tán:
El frutu tien na superficie una especie d'escayos bien finos conocíes como peluses o “penepes”, que son fuertes cuando'l frutu esta verde, pero vuélvense fráxiles y fáciles d'esprender a midida que ésti avanza nos sos graos de maduror.
Esisten diferencies vultables de la grosez del pulgu ente un frutu verde y uno qu'empecipia la so maduración, según ente los de distintos graos de maduror. (Ésti ye un métodu bien suxetivu).
Llograr de los cladodios, d'aprosimao 5 cm de llargu. Desagafar nel llaboratoriu dempués de desaposialos de los escayos. Darréu desagáfense con etanol al 70% mientres unos segundos, siguíu por una sumersión en hipoclorito de calciu al 6% mientres 10 minutos. Xuagar de siguío con agua manero y fracciónase n'aprosimao 30 fracciones con siquier una areola. Cultívense de la mesma nun mediu apropiáu, por casu Murashige y Skoog con complementos de distintes concentraciones de beciladenina.
Una vegada inoculaos los explantes, caltener a condiciones normales de micropropagación de lluz y temperatura, siendo que se presenta la rexeneración de la planta a partir del explante nunos 40 díes. Trescurríos 25 díes de cultivu, cortar a lo llargo los biltos y refúgase el meristema apical, cultivándose les metaes nel mediu de BA 10µM. Diches metaes producen aprosimao 60 explantes con yemes llaterales, que de la mesma pueden refaer en promediu 15 biltos por explante; d'últimes quier dicir que pueden llograse 900 biltos axilares en 55 díes de cultivu d'un cladodio de 5 cm, lo cual xubiría a 25000 biltos n'aprosimao 3 meses de cultivu. Tocantes a la xeneración de raigaños, confirmóse que les mesmes son formaes bonalmente o pueden ser aguiyaos pola adición de auxinas.
Esta especie cultívase, ente otros llugares, en Méxicu, Perú, España, Sicilia, les mariñes del sur d'Italia, Marruecos, Arxelia, Exiptu, Israel, Arabia Saudita, Brasil, Chile, el norte d'África, según n'Eritrea y n'Etiopía, onde la fruta ye llamada beles.[5]
Rústica y espinosa, esta planta ye tamién carauterística del norte arxentín, estendiéndose hasta la zona greba de Córdoba. Dar en paraxes grebes, secos, onde de normal nun habita nengún cultivu. El cultivu del figu chumbu nesti país nun s'esplota económicamente, atopándose de casualidá, y siendo considerada una planta montesa. Ye costume'l so consumu per parte de la población llocal, inxiriéndose preferentemente frescu o tamién procesáu en forma d'un dulce rexonal llamáu arrope.
Estudios del ADN indiquen que O. ficus-indica foi adomada a partir d'especies de Opuntia del centru de Méxicu.[ensin referencies]
La planta espandir a munches partes d'América en tiempos precolombinos, y tres la llegada de los europeos estender a munches otres partes del mundu, especialmente pola cuenca mediterránea, onde se naturalizó. Esta espansión viose favorecida pol tresporte de les plantes vives nes embarcaciones pa evitar el escorbutu.[6]
Por cuenta del so potencial colonizador y constituyir una amenaza grave pa les especies autóctones, los hábitats o los ecosistemes, foi catalogada nel Catálogu Español d'Especies Exótiques Invasores, aprobáu por Real Decretu 1628/2011, de 14 de payares, col nome de Opuntia maxima Miller, tando prohibida n'España la so introducción nel mediu natural, posesión, tresporte, tráficu y comerciu.
Anque la chumbera esti nel Catálogu d'Especies Exótiques Invasores, tantu'l Cultivu como la comercialización de los sos frutos tán dexaos n'España con delles restricciones (Como cultivar llugares destinaos a actividaes humanes) cultivar y comercializar ye llegal y ríxese poles lleis d'Agricultura al ser un recursu alimenticiu.
Méxicu ye'l mayor productor mundial de chumbera, con 72.500 ha dedicaes a los figos chumbos y 10.500 a les chumberes.
Esisten más de 300 especies de chumbera, pero pa consumu namái s'utilicen 12. Opuntia ficus-indica ye la única que se cultiva pa consumu humanu y animal.
El so cultivu realizar en tierres de poca calidá y con escasez d'agua.
La chumbera tuvo gran usu a lo llargo de la historia per parte de les cultures asitiaes sobre'l territoriu mexicanu. Tanto ye asina que son diversos los vocablos que cada cultura, nel so respeutivu idioma, usó y usa pa referise a esti vexetal.
La importancia cultural dela chumbera na historia mexicana refléxase inclusive na presencia d'esta planta nel escudu y la bandera del país, qu'inclúin la representación d'una chumbera sobre'l qu'una águila taramia a una culiebra.
Esiste una gran diversidá de figos chumbos , con una amplia gama de sabores y colores, que dexaron un variáu usu gastronómicu de la chumbera na cocina mexicana.
El frutu en sí ye una escelente llambionada refrescante, y el númberu de maneres de preparar tantu en guisos duces como salaos ye tan diversu como la variedá de tunes.
Ellabórense recetes, como'l miel de figu chumbu o melcocha, el quesu de figu chumbu , la mermelada, el colonche (pulque de figu chumbu), el néctar o los figos chumbos cristalizaos.
Esisten plantíos de chumberes nos Andes del Perú: la mayor producción montesa atopar nos valles interandinos nes rexones de Ayacucho, Huancavelica, Apurímac, Arequipa, Ancash, Lima y Moquegua, ente otres.
El cultivu del figu chumbu tecnificada baxu riego por pinga ta allugada en Colca (Arequipa) y supera les 20.000 plantes per hectárea, con escelentes resultancies.
Esta especie cultívase (como otres especies de Opuntia y de Nopalea) pa sirvir de güéspede a la cochinillana grana, que produz tinturas coloraes y purpúreas con un grau de pureza de 18 a 20% d'ácidu carmínico, a diferencia d'otros países productores, polo que Perú ye'l mayor productor y esportador del mundu. Esta ye una práutica que data de la dómina precolombina.[7]
Los sos frutos ufierten la posibilidá de industrialización pol so conteníu n'azucres y proteínes.
Tien gran diversidá de ecotipos:
Colos frutos ellaboren mermelada y llicor.
Como fruta de mesa utilicen el figu chumbu blancu y el moráu, por ser frutos de bona calidá y preferíos pol públicu.
En Méxicu les paletes nueves de la planta peracábense como verdura (chumberas) y el frutu como tal (figu chumbu).
En Marruecos y la zona mediterránea onde se cultiven son bien apreciaos y aprovéchense tantu'l frutu (figu chumbu) como'l cactus en sí, esti postreru pa forraxe.
El figu chumbu :
La chumbera:
En medicina natural, los frutos son consideraos astringentes, y, les palas fresques, calecíes al fornu, utilícense como emolientes, asitiaos en forma de cataplasma sobre la zona afeutada.[8]
Munches persones peracaben el figu chumbu pol so prestosu sabor, ensin conocer los beneficios que puede apurrir al so salú. La fruta, en toles sos variedaes (blanca, colorada y anaranxada) tien propiedaes nutricionales: contién vitamines, tales como tiamina, niacina y riboflavina, amás de minerales esenciales, como calciu, fósforu, potasiu, fierro, seleniu, cobre, cinc, sodiu y magnesiu.[ensin referencies]
Los componentes de la planta de chumbera tán acomuñaos tamién a la medicina tradicional, yá que s'emplega en tratamientos pa la foria, el cáncer de próstata y úlceras.[ensin referencies] Tien, amás, propiedaes diurétiques,[ensin referencies] y ameyora la dixestión.[ensin referencies]
Amás del consumu como alimentu, utilizar na industria de cosméticos.
Tamién s'inclúi como parte del adobe, impermiabilizándolo.
Como espesante y adherente caseru de la pintura a l'agua (por casu:Cal).
Nel sur d'España yera común de zones rurales l'usu como xuguete per parte de neños, usando dos fueyes de chumbera (palas) cola forma d'una rueda y con palos creábense un carru.[9]
Opuntia ficus-indica describióse primero por Carlos Linneo en Species Plantarum, vol. 1, p. 468 en 1753 como Cactus ficus-indica[10] y atribuyida al xéneru nuevu Opuntia y publicada en The Gardeners Dictionary, ed. 8, nº2, por Philip Miller en 1768.[11][12][13]
Opuntia: nome xenéricu que provién del griegu usáu por Pliniu'l Vieyu pa una planta que creció alredor de la ciudá d'Opus en Grecia.[14]
ficus-indica: compuestu por ficus, la figal, y el epítetu neolóxicu llatín indica que significa "de la India", entendíu como Indies Occidentales (West Indies). Esto ye, figal de la India.
Opuntia ficus-indica, comúnmente conocida como chumbera, ye una planta de la familia de les cactacees.
La figuera de moro és una planta del gènere Opuntia, originària d'Amèrica però ara estesa per altres àrees del planeta.[1]
A les zones de parla catalanovalenciana, té molts noms populars, entre d'altres: figuera de pala o palera al País Valencià,[2] figuera d'Índia (Camp de Tarragona, Priorat, Eivissa i l'Alguer), figuerassa, figuera de Maó a la Catalunya del Nord o figuera de pic a Eivissa.[3] El nom del gènere prové de la ciutat grega Lòcrida Opúncia (Λοκροὶ Ἐπικνημίδιοι) i l'epítet del binomi prové del llatí ficus indica «figuera de l'Índia».
És un arbust de tiges carnoses, molt ramificat, amb les branques constituïdes per articles de forma el·líptica, aplanats, de 20 a 50 cm de llargada per uns 10 a 30 cm d'amplada i uns 2 o 3 cm de gruix, de color verd, anomenades pales o cladodis, que es troben superposats els uns als altres. En aquesta planta els cladodis prenen la funció fotosintetitzadora, ja que les fulles són molt menudes, d'uns 3 mm, i cauen aviat. En el seu lloc, dins una petita àrea circular, apareixen les espines, 1 o 2, llargues i rígides, envoltades d'altres de molt petites, fines i corbades, que gairebé no es veuen però que si es toquen amb els dits es trenquen i queden clavades a la pell.
Les flors són grogues, grosses i molt vistoses, amb nombroses peces florals. La floració s'esdevé entre maig i juliol.
El fruit, anomenat figa de moro, és una baia espinosa ovoide, de 5 a 9 cm, vermellosa quan és madura. La fructificació es fa entre els mesos de juny i agost.
La figuera de moro és originària dels deserts del nord de Mèxic,[4] on es coneix com nopal. S'ha estès a altres parts del planeta per l'acció de l'home.
Actualment es troba plantada en talussos i marges assolellats, sovint per a fer tanques, a gairebé tot el litoral mediterrani. Als Països Catalans ha esdevingut subspontània des de la costa nord fins al migjorn valencià. És comuna a les Illes Balears. Figura a la llista de les 100 espècies invasores més nocives d'Europa.[5][6]
Les figues de moro es cullen a la darreria de l'estiu i a la tardor. Cal anar proveït de guants per a fer-ne la collita. Un cop pelades, es mengen fresques, però també se'n prepara xarop i arrop, formes en què s'eviten els pinyols. A Mèxic, que l'anomenen nopal, se'n mengen també les pales tendres.[4]
Un altre ús, que motivà en gran part la difusió a les Canàries, el Nord d'Àfrica i el Mediterrani, és la cria de cotxinilles per a la producció d'un pigment vermell, el carmí, utilitzat entre altres coses com a colorant alimentari.[7]
La figuera de moro és una planta del gènere Opuntia, originària d'Amèrica però ara estesa per altres àrees del planeta.
A les zones de parla catalanovalenciana, té molts noms populars, entre d'altres: figuera de pala o palera al País Valencià, figuera d'Índia (Camp de Tarragona, Priorat, Eivissa i l'Alguer), figuerassa, figuera de Maó a la Catalunya del Nord o figuera de pic a Eivissa. El nom del gènere prové de la ciutat grega Lòcrida Opúncia (Λοκροὶ Ἐπικνημίδιοι) i l'epítet del binomi prové del llatí ficus indica «figuera de l'Índia».
Opuncie mexická (Opuntia ficus-indica), česky též nopál obecný, je druh kaktusu původem pravděpodobně z Mexika. Pro jedlé plody se pěstuje v mnoha tropických a subtropických oblastech světa. V řadě míst, kam byl nopál obecný zaveden, se začal samovolně šířit jako plevel. Kvete žlutými, oranžovými nebo červenými květy a jeho bobule jsou kvalitním ovocem, lze z nich rovněž pálit alkohol. Rostlina se používá i v léčitelství.
Opuncie mexická (Opuntia ficus-indica), česky též nopál obecný, je druh kaktusu původem pravděpodobně z Mexika. Pro jedlé plody se pěstuje v mnoha tropických a subtropických oblastech světa. V řadě míst, kam byl nopál obecný zaveden, se začal samovolně šířit jako plevel. Kvete žlutými, oranžovými nebo červenými květy a jeho bobule jsou kvalitním ovocem, lze z nich rovněž pálit alkohol. Rostlina se používá i v léčitelství.
Opuntia undulata ist eine Pflanzenart in der Gattung der Opuntien (Opuntia) aus der Familie der Kakteengewächse (Cactaceae). Das Artepitheton undulata bedeutet ‚gewellt, wellig gebogen‘.
Opuntia undulata wächst baumförmig, ist hochwüchsig und offen verzweigt. Es wird ein bis zu 30 Zentimeter dicker Stamm ausgebildet. Die anfangs gelblich grünen, glänzenden, häufig welligen, festen und hartfleischigen, verkehrt eiförmigen Triebabschnitte werden mit der Zeit dunkelgrün. Sie sind 35 bis 55 Zentimeter breit. Ihre kleine Areolen stehen eng beieinander und tragen bis zu 1 Millimeter lange Glochiden. Der meist einzelne weiße Dorn, gelegentlich werden zwei bis vier ausgebildet, manchmal fehlt er, ist abstehend, manchmal verdreht und 1 bis 1,5 Zentimeter lang.
Die Blüten sind cremeweiß. Die orangefarben überhauchten roten Früchte sind 9 bis 10 Zentimeter lang und weisen Durchmesser von 4 bis 5 Zentimeter auf.
Opuntia undulata stammt vermutlich ursprünglich aus dem mexikanischen Bundesstaat Aguascalientes. Die Art wird weit verbreitet kultiviert.
Die Erstbeschreibung durch David Griffiths wurde 1911 veröffentlicht.[1]
Opuntia undulata ist eine Pflanzenart in der Gattung der Opuntien (Opuntia) aus der Familie der Kakteengewächse (Cactaceae). Das Artepitheton undulata bedeutet ‚gewellt, wellig gebogen‘.
Akaṛmus (Assaɣ usnan: Opuntia ficus-indica) d talmest n yemɣan yeṭṭafaren tawsit n ukarmus deg twacult n tkaṛmusin, Akaṛmus yettemɣay deg yidgan yekkawen ila (yesɛa) tazmert meqqren deg tudert deg yidgan dgi drusen (neqsen) waman acku igeṭman-is ččuren d aman, Dɣa igeṭman-a d učči ira (iḥemmel) welɣem deg tneẓruft ɣas akken dges isennanen imesden
Tamurt taẓaṛant n ukaṛmus d Tamrikt n Ugafa sin akin yedda ar tamiwin n iden n umadal deg uwines wis 16 seg Uruppa ar Idgan n iden, Akarmus d win yettilin deg Tefrikt n ugafa aladɣa deg Tmurt n Iqbayliyen
Ɣer imaziɣen n Sus isem-is Aknari maca llan waṭas n yismawen n iden am: Tahendect, Iguran, Tahendit
Addud n ukarmus d win yettiwṭen ar 2,5 m neɣ ugar
Akaṛmus (Assaɣ usnan: Opuntia ficus-indica) d talmest n yemɣan yeṭṭafaren tawsit n ukarmus deg twacult n tkaṛmusin, Akaṛmus yettemɣay deg yidgan yekkawen ila (yesɛa) tazmert meqqren deg tudert deg yidgan dgi drusen (neqsen) waman acku igeṭman-is ččuren d aman, Dɣa igeṭman-a d učči ira (iḥemmel) welɣem deg tneẓruft ɣas akken dges isennanen imesden
A Fica d'India o fica muresca (Opuntia ficus-indica) hè una pianta chì faci partita di a famiglia di i Cactaceae. Hè urighjinaria di u Messicu ma si trova avali intornu à u mari Mediterraniu è in Africa di u Sudu. Hè alta sin'à cinqui metri. A fica d'India dà un fruttu chì hè u ficu d'India o ficu murescu. A fica d'India hè cultivata in parechji paesi o rigioni, com'è u Messicu, i Stati Uniti d'America, Israeli, a Turchia, a Sicilia.
A fica d'India hè cumuna in Corsica.
A Fica d'India o fica muresca (Opuntia ficus-indica) hè una pianta chì faci partita di a famiglia di i Cactaceae. Hè urighjinaria di u Messicu ma si trova avali intornu à u mari Mediterraniu è in Africa di u Sudu. Hè alta sin'à cinqui metri. A fica d'India dà un fruttu chì hè u ficu d'India o ficu murescu. A fica d'India hè cultivata in parechji paesi o rigioni, com'è u Messicu, i Stati Uniti d'America, Israeli, a Turchia, a Sicilia.
Lu Ficudìnnia o Ficupala o macari Ficurìnia è na chianta grascia di lu gèniri Opunzia (Opuntia ficus–indica) origginaria dî riggiuni trupicali, cu spini, fusti virdi e carnusi e ciuri cu curolla vistusa.
È cultivata nta l’Italia miridiunali e ntâ Sicilia pi furmari sipali.
Sta chianta pruduci nu fruttu cummistìbbili cu buccia cusparsa di sètuli puncenti, purpa duci e ricca di simenzi.
Opuntia ficus-indica
Lo Figuièr de Barbariá (Opuntia ficus-indica) es una espècia de planta de la familha de las Cactacèas, originària del Mexic, que se naturalizèt dins d'autres continents, coma dins lo bacin mediterranèu e en Africa del Sud e Africa del Nòrd. Dona un fruch comestible nomenat figa de Barbariá.
Aquesta espècia aparten a la sosfamilha de las Opuntioideae, tribú de las Opuntieae.
Es una planta arborescenta que pòt aténher de 3 a 5 mètres de naut. Son organizacion en cladòdes, correntament nomenat « raquetas », es particulara. Los cladods son de tijas modificadas de forma plana, de 30 a 40 cm de long sus 15 a 25 cm de larg e de 1,5 a 3 cm d'espessor. Units los uns als autres, tendon a formar de brancas. Aquestes de la basa se lignifican per formar après la quatrena annada de creissença un tronc vertadièr.
Aquestes cladòdes asseguran la foncion clorofilliana a la plaça de las fuèlha, e son cobèrtas d'una cuticula cerosa (la cutina), que limita la transpiracion e los apara contra los predators.
Las fuèlhas an una forma conica e fan pas qu'unes millimètres de long. Apareisson suls cladòdes joves e son efemèras.
A la basa la des fuèlhas i a las areòlas (unes 150 per cladòde) que son de borrons axillars modificats, tipics de las Cactacèas. Lor meristèma, segon las escasenças, dona d'espinas e de gloquidas, o alara fa de raïces adventivas, de cladòdes novèls o de flors. De notar que quitament l'ovari e donc lo fruch es cobèrt d'areòlas susceptiblas de tornar far espelir de flors o de raïces.
Las quitas espinas, blanquinosas, esclerificadas, solidament plantadas, son longas de 1 a 2 cm. Existís de varietats inèrmes, sens espinas.
Las gloquidas, finas espinas d'unes millimètres, de color brunenca, se desligan aisidament, mas dotats de minusculas escatas en forma d'anquets se plantan solidament dins la pèl e son plan malaisida de levar. Se trenca aisidament quand se las vòl levar. Son sempre presents e tanben dins las varietats inèrmas.
L'aparelh racinari es superficial, se concentrant dins los 30 primièrs centimètres del sol, mas es fòrça espandit.
Las flors son d'ovaris infèr, unilocular. Lo pistil es susmontat d'un estigmata multiple. Las estaminas son fòrça nombrosas. Los sepals pauc aparents e los petals plan visibles de color jaune irange.
Las floeurs se destrian mai sovent sus de cladòdes vièlhs d'un an, mai sovent sus las areòlas situadas al suc del cladòde o sus la fàcia mai expausada al solelh. En principi, una sola flor apareis dins cada areòla. Las flors jovas pòrtan de fuèlhas efemèras caracteristicas de l'espècia. Un cladòde fertil pòt portar fins a una trentena de flors, mas aqueste nombre varia fòrça segon la posicion del cladòde sus la planta, son exposicion, e tanben segon de factors fisiologics (nutricion).
Lo fruch, o figa de Barbariá, es una baia carnosa, uniloculara, amb fòrça granas (polispermica) que lo pes pòt variar de 150 a 400 g. Deriba de l'ovari infèr aderissent al receptacle floral. Unes autors le considèran coma una falsa arilha. Sa color es variabla selon las varietats: jauna, roja, blanca... La forma es tanben plan variabla, que siá segon las varietats o tanben l'epòca de formacion: los primièrs son redonds, los mai tardièrs an una forma mai alongada de pedoncul. Lo nombre de granas es fòrça grand; de 300 per un fruch de 160 g.
L'espècia es originària del Mexic, ont es nomenada nopal e figura dins l'escut de la badièra mexicana. Èra desconeguda dins l'Euròpa d'abans los viatges de Cristòl Colomb. Foguèt descrich de biais precís pel primièr còp en 1535 per l'Espanhòl Gonzalo Fernández de Oviedo y Valdés dins son Istòri de las Índias occidentalas. Sa morfologia insolita toquèt los primièrs conquistadors. En mai dels fruchs, es l'abaliment de la cochenilha qu'atrach subretot lor atencion, mas l'abaliment d'aquela a la Canàrias capitèt sonque al sègle XIX. Se tròba en Euròpa d'en primièr dins los jardins botanics coma curiositat. Naturalament, lo figuièr de Barbariá se reproduch par multiplicacion vegetativa (versus reproduccion sexuada).
Se difusèt lèu dins lo bacin de la Mediterranèa e s'i es naturalizada fins a venir un element caracteristic dels païsatge costièrs occitans sa diffusion es deguda tant a l'òma (qu'embarcava de cladòdes coma aliment antiscorbutic) qu'als aucèls que ne manjant los fruchs assegurant l'espandiment de las granas. Tanben s'espandiguèt dins l'emisfèr sud, coma en Africa del Sud, a Madagascar, a La Réunion e Maurici, en Índia e al Sri Lanka, e tanben Austràlia e en Nòva Caledònia.
Dins gaireben totes aquestes païses, foguèt una plaga vertadièra, l'espècia venent aisidament invasiva. Sola la luta biologica, per l'introduccion d'insectes parasits coma lo parpalhon Cactoblastis cactorum e la cochenilha Dactylopius opuntiae, poguèt la mestrejar en 1920-1925. Es encara invasiva dins unes païses africans. En Namibia per exemple, ont s'utilizèt un compausat d'arsenic (le metanearseniat monosodic, deserbant e fongicid sus las culturas de coton e los terens de gòlf), que semblava mai eficaç que lo glifosat)[1]. Es plaçada dins la lista d'espècias invasivas classificadas d'entre mai noisiblas al sègle XXI en Euròpa[2].
Uèi ara la planta es cultivada dins fòrça païses, coma lo Marròc, lo Mexic, l'Argeria, la Tunisia, Los EUA, lo Chile, l'Africa del Sud, la Grècia, l'Israèl, la Turquia, l'Itàlia (Sicília, Sardenha, Polha), lo Portugal....
Lo figuièr de Barbariá es cultivat subretot per la produccion de fruchs. Se cultiva tanben per la produccion de nopalitos (cladòdes joves consomats coma legums al Mexic) o marginalament per l'abaliment de la cochenilha Dactylopius coccus, per la produccion d'un colorant roge, dins las Canàrias.
Es tanben cultivat en Tunisia, subretot dins la region de Kasserine, coma a Thala, e fòrça consomada pendent l'estiu. Es conegut per son efièch "blocant" sus la digestion (constipacion sevèra).
Li cal un clima caud e una exposicion plan solelhada. Preferís un sòl filtrant e plan secat, de pH neutre
La multiplicacion se pòt far o per semenada, o en porreta, amb de cladòdes vielhs d'un a dos ans.
La talha, se realiza ala prima o fin d'estiu, servís a empachar lo contacte entre los cladòdes, e levar aquestes que son malformats o domatjas.
Per melhorar lo rendiment, es melhor de portar una fertilizacion fosfopotassica, de preferéncia organica.
En cultura assagada, se pòt realizar un rendiment de 250 a 300 quintals de fruchs a l'ectara.
La gama de las varietats en cultura se limita a tres cultivars que se destrian per la coloracion del fruch: jauna (Sulfarina), blanca (Muscaredda) e roja (Sanguigna). Lo cultivar Sulfarina es mai espandit en Itàlia per sa mai granda capacitat productiva als metòdes de cultura intensiva. La tendéncia en general es d'integrar la cultura dels tres cultivars, de biais a provesir al mercat un produch caracterizat per sa diversitat cromatica.
Se cal plantar de biais isolat (coma planta d'ornament), veire inaccessible, subretot en preséncia d'enfants que las espinas son de veritadièrs arpons e las ferridas plan dolorosas.
Lo figuièr de Barbariá es una planta fòrça utila per las regions aridas. Sas utilizacions son multiplas:
Opuntia ficus-indica
Lo Figuièr de Barbariá (Opuntia ficus-indica) es una espècia de planta de la familha de las Cactacèas, originària del Mexic, que se naturalizèt dins d'autres continents, coma dins lo bacin mediterranèu e en Africa del Sud e Africa del Nòrd. Dona un fruch comestible nomenat figa de Barbariá.
Aquesta espècia aparten a la sosfamilha de las Opuntioideae, tribú de las Opuntieae.
Fiku i detit (Opuntia ficus-indica Miller) bime e familjes caclaceae me origjine nga Amerika tropikale.
In Opuntia ficus-indica, in imacehualtoca Nohpalli (Caxtiltlahtolli: Nopal, Chumbera, Palera), ce centlamantli tlanelhuayotl in ineneuhcayo Opuntia, in icenyeliz Cactáceae.
Yehuatl in tlanelhuayotl in cuauhtontli in itoca Cactaceae[1]. Ca in azqui ixquich centlamantli neneuhcayotl ahquipia huel izhuatl nomopiltic, in tenochtin in tlein itech moxexeloa (ca) in quiomeh cuauhmatiloni, ca quinchihua in xochimeh, in ihuan xocomeh. Inin in kiomeh in patlachtique, ateyoque ihuan quilitique. Quimpiah in ontlamantli huitztin, in ipan icoquitihuan (gloquidios) in penepeme in itlahme hueyac ihuan tilictic, in ihuan cequintin achihueyac, pitzahuac ihuan tzontic.
In ixochihuan in copilteuh ihuicpa catiah in penepeme in intenco tenochtin. In ceppa xihuitl xochichihua, auh in xocotl ihuan xochitl huel in ixachi tlapalli, ihuicpa in coztic, ihuicpa in chichiltic.
|df=
ignored (help) In Opuntia ficus-indica, in imacehualtoca Nohpalli (Caxtiltlahtolli: Nopal, Chumbera, Palera), ce centlamantli tlanelhuayotl in ineneuhcayo Opuntia, in icenyeliz Cactáceae.
Takalmin makka (tààkàlmín mákkà) (Opuntia ficus-indica) shuka ne.[1]
Takalmin makka (tààkàlmín mákkà) (Opuntia ficus-indica) shuka ne.
Tuna waraqu icha Tunas[1] (Opuntia ficus-indica) nisqaqa huk wayuq, waraqu hina kichkasapa yuram. Rurunkunatam mikhunchik. Tuunas nisqa qhichwa Q.I. pi, huk pachapi sutin: winka
Tuna waraqu icha Tunas (Opuntia ficus-indica) nisqaqa huk wayuq, waraqu hina kichkasapa yuram. Rurunkunatam mikhunchik. Tuunas nisqa qhichwa Q.I. pi, huk pachapi sutin: winka
Xoconōchnohpalli Opuntia joconostle F.A.C.Weber.
Η Οπουντία η ινδική συκή (Opuntia ficus-indica) ή κοινώς η φραγκοσυκιά, στην Κύπρο ονομάζεται παπουτσοσυκ̌ιά, είναι είδος κάκτου που έχει εδώ και καιρό γίνει εξημερωμένο είδος, σημαντικό στον τομέα των γεωργικών οικονομιών των καλλιεργειών σε όλες τις άνυδρες και ημι-άνυδρες[Σημ. 1] περιοχές του κόσμου. Θεωρείται ότι ενδεχομένως προέρχεται από το Μεξικό.[1]
Μερικές από τις κοινές Αγγλικές ονομασίες για το φυτό και τον καρπό του είναι: «Ινδικό σύκο οπουντία», «σύκο της μπαρμπαριάς», «κάκτος αχλάδι», «ασπόνδυλος κάκτος» και «αγκαθωτό αχλάδι», αν και αυτή η τελευταία ονομασία, επίσης εφαρμόζεται και σε άλλα λιγότερο κοινά είδη Οπουντίας (Opuntia).
Στο Ισπανόφωνο Μεξικό το φυτό ονομάζεται nopal (νοπάλ),[Σημ. 2][2] ενώ ο καρπός του ονομάζεται tuna (τούνα), ονομασίες που χρησιμοποιούνται επίσης και στα Αμερικανικά Αγγλικά, ιδίως στους όρους της μαγειρικής.
Ο καρπός του ονομάζεται στην Ελλάδα φραγκόσυκο, στην Κύπρο παπουτσόσυκο, στην Αιθιοπία beles,[3] στην Αλβανία fik deti (που σημαίνει σύκο της θάλασσας), στο Ισραήλ sabra, στη Μάλτα bajtra και στην Τυνησία El Hindi. Στη Σικελία, όπου ο καρπός της φραγκοσυκιάς «αγκαθωτό αχλάδι», είναι γνωστός ως ficudinnia (η Ιταλική του ονομασία είναι fico d'India, που σημαίνει «Ινδικό σύκο»).
Η φραγκοσυκιά είναι κακτοειδές φυτό, πολύκλαδο, το οποίο μπορεί να φτάσει σε ύψος μέχρι τα 3-5 μ. Δεν έχει κορμό και αποτελείται από σαρκώδη επίπεδα τμήματα («φύλλα») με μορφή ελλειπτικού δίσκου, ενωμένα μεταξύ τους.
Ο καρπός της φραγκοσυκιάς είναι το φραγκόσυκο, ο οποίος είναι ένα από κίτρινο (πριν ωριμάσει πλήρως) προς ροδοκόκκινο (όταν ωριμάσει) φρούτο με μικρά αγκαθάκια, σαν χνούδι, στην επιφάνειά του. Τα φραγκόσυκα αναπτύσσονται περιμετρικά στην άκρη των επίπεδων τμημάτων της φραγκοσυκιάς και έχουν βάρος 150-400 γραμμάρια. Τα άνθη της είναι κίτρινα, χωρίς μίσχο.
Το φυτό opuntia καλλιεργείται κυρίως ως καρπός, αλλά και ως χορταρικό nopales καθώς και για άλλες χρήσεις. Οι περισσότερες γαστρονομικές αναφορές στο «φραγκόσυκο», αναφέρονται σε αυτό το είδος. Επίσης, η ονομασία «tuna», χρησιμοποιείται για τον καρπό αυτού του κάκτου, καθώς και για τα Opuntia γενικότερα· σύμφωνα με τον Alexander von Humboldt, ήταν μια φυσικής προέλευσης λέξη, που προήλθε από την Νήσο Ισπανιόλα και η οποία περί το 1500, προστέθηκε στην Ισπανική γλώσσα.[4]
Οι κάκτοι είναι μια πολύ καλή καλλιέργεια για τις ξηρές περιοχές, επειδή μετατρέπουν αποτελεσματικά το νερό σε βιομάζα.
Η Οπουντία η ινδική συκή (Opuntia ficus-indica), ως η πιο διαδεδομένη και από τους από μακρόν εξημερωμένους κάκτους, είναι σήμερα στο Μεξικό, οικονομικά τόσο σημαντική, όσο ο αραβόσιτος και η μπλε αγαύη (Agave tequilana). Επειδή τα είδη Opuntia υβριδοποιούνται εύκολα (σαν τις βελανιδιές), η άγρια καταγωγή της «Ο. της ινδικής συκής», είναι πιθανό να ήταν το Μεξικό, λόγω του γεγονότος ότι οι στενοί γενετικοί της συγγενείς, βρίσκονται στο κεντρικό Μεξικό.[5]
Οποιοδήποτε μέρος του φυτού ριζοβολά, κάνοντας πολύ εύκολη την αναπαραγωγή του. Στην Αυστραλία δημιουργήθηκαν προβλήματα από τη ραγδαία εξάπλωση του φυτού. Για την αντιμετώπισή του εισάχθηκε έντομο από την κεντρική Αμερική που περιόρισε σημαντικά την έκτασή του.
Το φυτό, χρησιμοποιείται συχνά ως φυτοφράκτης. Φράκτες από φραγκοσυκιές μπορούν να λειτουργήσουν αποτρεπτικά στην εξάπλωση δασικών πυρκαγιών διότι ο σαρκώδης κορμός περιέχει νερό και καίγεται δύσκολα.
Η πλέον εμπορικά χρήσιμη αξία της Οπουντίας της ινδικής συκής (Opuntia ficus-indica), είναι σήμερα οι μεγάλοι, γλυκοί καρποί της, που στο Μεξικό ονομάζονται tunas (τούνας). Περιοχές με σημαντική αυξημένη καλλιέργεια tuna, περιλαμβάνουν το Μεξικό, τη Μάλτα, την Ισπανία, τη Σικελία, τις ακτές της Νότιας Ιταλίας, την Αλβανία, την Ελλάδα, τη Λιβύη, την Τυνησία, το Μαρόκο, την Αλγερία, το Λίβανο, τη Συρία, την Αίγυπτο, τη Σαουδική Αραβία, την Υεμένη, το Ισραήλ, τη Χιλή, τη Βραζιλία, την Τουρκία, την Ερυθραία και την Αιθιοπία. Ο κάκτος φύεται άγριος και καλλιεργούμενος φθάνει σε ύψος τα 4-5 μ. (12-16 πόδια). Στη Ναμίμπια, η Οπουντία η ινδική συκή (Opuntia ficus-indica), είναι ένα κοινό ανθεκτικό στην ξηρασία, κτηνοτροφικό φυτό.[6]
Τα φυτό ανθίζει σε τρία ευδιάκριτα χρώματα: λευκό, κίτρινο και κόκκινο. Τα άνθη εμφανίζονται για πρώτη φορά στις αρχές Μαΐου, από τις αρχές του καλοκαιριού στο βόρειο ημισφαίριο και οι καρποί ωριμάζουν από τον Αύγουστο μέχρι τον Οκτώβριο. Οι καρποί συνήθως τρώγονται, αφού προηγουμένως αφαιρεθεί ο παχύς εξωτερικός τους φλοιός και μετά από την ψύξη τους για μερικές ώρες, σε ένα ψυγείο. Έχουν παρόμοια γεύση με ένα ζουμερό, γλυκό καρπούζι. Η έντονη κόκκινη / μωβ ή λευκό / κίτρινη σάρκα, περιέχει πολλούς μικρούς σκληρούς σπόρους που συνήθως καταπίνονται, αλλά θα πρέπει να αποφεύγεται από όσους έχουν προβλήματα πέψης σπόρων.
Ο καρπός του, το φραγκόσυκο καταναλώνεται ως φρούτο αλλά πριν το φάει κανείς θα πρέπει να το καθαρίσει προσεκτικά γιατί είναι γεμάτο μικροσκοπικά αγκάθια.
Οι μαρμελάδες και τα ζελέ που παράγονται από τον καρπό, μοιάζουν με τις φράουλες και τα σύκα, τόσο στο χρώμα όσο και στη γεύση.
Οι Μεξικανοί χρησιμοποιούν την Opuntia, εδώ και χιλιάδες χρόνια για να κάνουν ένα αλκοολούχο ποτό που ονομάζεται colonche (κολόντσε).[Σημ. 3]
Στο κέντρο της Σικελίας, στην επαρχία της Έννα, σε ένα μικρό χωριό που ονομάζεται Gagliano Castelferrato, παράγεται ένα λικέρ αρωματισμένο με φραγκόσυκο, με μια γεύση κάπως σαν ένα φαρμακευτικό / απεριτίφ, που ονομάζεται "Ficodi".
Στις αρχές της δεκαετίας του 1900, στις Ηνωμένες Πολιτείες, ο καρπός «αγκαθωτό αχλάδι» της φραγκοσυκιάς, εισάγονταν από το Μεξικό και τις χώρες της Μεσογείου, για να ικανοποιήσει τον αυξανόμενο πληθυσμό των μεταναστών που έφταναν από την Ιταλία και την Ελλάδα. Ο καρπός έχασε τη δημοτικότητά του κατά τα μέσα της δεκαετίας του 1950, αλλά έχει αυξήσει τη δημοτικότητά του από τα τέλη της δεκαετίας του 1990, λόγω της εισροής των μεταναστών από το Μεξικό.
Πρόσφατα, οι βιομηχανίες βοοειδών στις ΝΔ Ηνωμένες Πολιτείες, έχουν αρχίσει να καλλιεργούν την Οπουντία την ινδική συκή (Opuntia ficus-indica), ως μια νέα πηγή τροφής των βοοειδών των. Ο κάκτος καλλιεργείται τόσο ως πηγή τροφοδοσίας όσο και ως περίφραξη. Τα βοοειδή αποφεύγουν τα αιχμηρά αγκάθια του κάκτου περίφραξης και δεν περιπλανώνται εκτός των ορίων που περικλείονται από αυτήν. Το ιθαγενές «αγκαθωτό αχλάδι» φραγκόσυκο, χρησιμοποιείται πάνω από έναν αιώνα, για να τα θρέψει· και τα αγκάθια του μπορούν να καούν ώστε να μειωθούν οι στοματικοί τραυματισμοί. Τα επιθέματα κάκτου, στα οποία τρέφονται τα βοοειδή, είναι χαμηλά σε ξηρή ύλη και ακατέργαστη πρωτεΐνη, αλλά είναι χρήσιμα ως συμπλήρωμα σε συνθήκες ξηρασίας.[7] Πέρα από την διατροφική αξία, η περιεκτικότητα σε υγρασία, ουσιαστικά εξαλείφει το πότισμα των βοοειδών και την ανθρώπινη προσπάθεια για την επίτευξη αυτής της αγγαρείας.
Οι Μεξικανοί και οι άλλοι κατοίκων των νοτιοδυτικών, τρώνε τα νεαρά επιθέματα κάκτου (ενικός: nopal - νοπάλ, πληθυντικός: nopales - νοπάλες), επιλέγονται συνήθως προτού σκληρύνουν τα αγκάθια. Κόβονται σε λωρίδες, ξεφλουδισμένες ή όχι, τηγανίζονται με αυγά και jalapeños (χαλαπένιος) ,[Σημ. 4][8] σερβίρονται ως ένα απολαυστικό πρωινό. Έχουν την υφή και τη γεύση, όπως τα φασολάκια.
Μπορούν να βράσουν, να χρησιμοποιηθούν ωμά αναμεμειγμένα με χυμό φρούτων, μαγειρεμένα στο τηγάνι (έχουν καλύτερη γεύση από το βρασμένο) και συχνά χρησιμοποιούνται ως δευτερεύον πιάτο, που συνοδεύει το κοτόπουλο ή προστίθενται σε tacos, μαζί με ψιλοκομμένο κρεμμύδι και το κόλιαντρο.
Η εκδοχή 1975–1988 του Οικοσήμου της Μάλτας, επίσης παρουσιάζει μια φραγκοσυκιά, μαζί με μια παραδοσιακή dgħajsa, ένα φτυάρι και μια πιρούνα, με τον ανατέλλοντα ήλιο στον ορίζοντα.[9]
Στη Μάλτα, το λικέρ που ονομάζεται bajtra (η ονομασία του φραγκόσυκου στη Μάλτα), είναι παρασκευασμένο από αυτόν τον καρπό, ο οποίος μπορεί να βρεθεί να φύεται αγρίως, στα περισσότερα χωράφια. Στο νησί της Αγίας Ελένης, το φραγκόσυκο δίνει το όνομά του στο τοπικά αποσταγμένο λικέρ, Tungi Spirit.
Άλλες χρήσεις, το περιλαμβάνουν ως συστατικό στο αδόμπε (adobe) (για τη σύνδεση και την αδιαβροχοποίηση).[Σημ. 5][5][10]
Η Οπουντία η ινδική συκή (Opuntia ficus-indica) (καθώς και σε άλλα είδη Opuntia και Nopalea), καλλιεργείται σε nopalries για να χρησιμεύσει ως ένα φυτό ξενιστής για τα έντομα κοχενίλης, τα οποία παράγουν τις επιθυμητές κόκκινες και μωβ βαφές, πρακτική που χρονολογείται από την προ-Κολομβιανή εποχή.[11]
Το φυτό θεωρείται επιβλαβές είδος, σε ορισμένα μέρη της Λεκάνης της Μεσογείου, λόγω της ικανότητάς του να εξαπλούται ταχέως πέρα από τις ζώνες όπου αρχικά καλλιεργείτο. Στην εβραϊκή το φυτό αναφέρεται ως sabra (εβραϊκά: סברה). Αυτό οδήγησε στη λαϊκή χρήση του όρου «Σάμπρα», που αναφέρεται σε ένα Ισραηλογεννημένο Εβραίο, παραπέμπον στα φρούτα και τους ανθρώπους οι οποίοι είναι ανυποχώρητοι και ακανθώδεις (τραχύς και αρσενικοί) στο εξωτερικό, αλλά γλυκύς και μαλακοί (λεπτοί και ευαίσθητοι) στο εσωτερικό. Ο Kishkashta,[Σημ. 6] ο κύριος χαρακτήρας, στην Ισραηλίτικη παιδική εκπομπή Ma Pit'om των 1970-80, ήταν μια μεγάλη, ομιλούσα μαριονέτα του κάκτου Οπουντία (Opuntia).
Τα υψηλά επίπεδα του σεληνίου στην Οπουντία (Opuntia), είναι συγκρίσιμα με εκείνα που βρέθηκαν στα Κραμβοειδή (Brassicaceae).[12]
Ο καρπός της Οπουντίας της ινδικής συκής (Opuntia ficus-indica), εάν καταναλωθεί με τους σπόρους μπορεί να προκαλέσει δυσκοιλιότητα, ενώ, γίνεται καθαρτικό εάν καταναλωθεί χωρίς τους σπόρους,.[13]
Ένας καθηγητής μηχανικής και μια ομάδα από ερευνητές από το Πανεπιστήμιο της Νότιας Φλόριντα, έχουν διαπιστώσει ότι το γλίσχραμα [[Σημ. 7] από το φραγκόσυκο λειτουργεί ως ένας φυσικός, μη τοξικός διασπορέας πετρελαιοκηλίδων.[14]
Ο καρπός περιέχει βιταμίνη C[15] και ήταν μία από τις πρώτες θεραπείες για το σκορβούτο.[16] Το κόκκινο χρώμα του χυμού οφείλεται στις βεταλαΐνες, (βετανίνη και ιντικαξανθίνη).[17] Το φυτό περιέχει επίσης φλαβονοειδή, όπως κερκετίνη, ισοραμνετίνη και καιμπφερόλη.[18] Άλλα συστατικά του πολτού του καρπού, είναι οι υδατάνθρακες (γλυκόζη, φρουκτόζη και άμυλο), πρωτεΐνες και ίνες πλούσιες σε πηκτίνη.[19]
Πρόσφατες αναλύσεις DNA έδειξαν ότι η Οπουντία η ινδική συκή (Opuntia ficus-indica), εξημερώθηκε από τα ιθαγενή είδη της Opuntia στο κεντρικό Μεξικό. Ο Κώδικας Μεντόθα (Codex Mendoza)[Σημ. 8][20][21] και άλλες πρώιμες πηγές, δείχνουν την Opuntia cladodes,[Σημ. 9][22] καθώς και την χρωστική βαφή κοχενίλη (cochineal)[Σημ. 10] (η οποία χρειάζεται καλλιεργούμενες Οπουντίες), σε Αζτέκικα ρολά συλλογής (βλέπε παραπλεύρως σχετική φωτογραφία). Το φυτό εξαπλώθηκε σε πολλά μέρη της Αμερικής, την προ-Κολομβιανή εποχή και από τον Κολόμβο, έχει εξαπλωθεί σε πολλά μέρη του κόσμου, κυρίως της Μεσογείου, όπου έχει εγκλιματιστεί (και στην πραγματικότητα πιστεύετο από πολλούς ότι ήταν η μητρική του καταγωγή). Η εξάπλωση αυτή στα πλοία, διευκολύνθηκε από την αξία των nopales, για την πρόληψη του σκορβούτου.[5]
Η Οπουντία η ινδική συκή (Opuntia ficus-indica) ή κοινώς η φραγκοσυκιά, στην Κύπρο ονομάζεται παπουτσοσυκ̌ιά, είναι είδος κάκτου που έχει εδώ και καιρό γίνει εξημερωμένο είδος, σημαντικό στον τομέα των γεωργικών οικονομιών των καλλιεργειών σε όλες τις άνυδρες και ημι-άνυδρες περιοχές του κόσμου. Θεωρείται ότι ενδεχομένως προέρχεται από το Μεξικό.
భారతీయ నాగజెముడు లేదా నాగజెముడు ఫికస్ ఇండికా కాక్టేసి కుటుంబానికి చెందిన పుష్పించే మొక్క. ఇది సుదీర్ఘకాలంగా కొన్ని దేశాలలో ఆహార ఉత్పత్తి కోసం పండించబడుతున్న ముఖ్యమైన వ్యవసాయ మొక్క.
దీని వృక్ష శాస్త్రీయ నామం Opuntia ficus-indica. ఇవి ఎక్కువగా ఇసుక ప్రాంతాలలో పెరుగుతుంటాయి. వీటి కాండం ఆకు రూపాన్ని కలిగి ఉంటుంది. ఇవి తక్కువ నీటితో ఎక్కువకాలం బతుకుతాయి.
ప్రపంచం మొత్తం మీద ఎండిన, సారహీనమైన, నిర్జల, ఎడారి వంటి అన్ని నేలలో ఇది పండుతుంది. ఈ మొక్క సుమారు 12 నుంచి 16 అడుగుల ఎత్తు పెరుగుతుంది. ఈ మొక్క యొక్క మూలాలు మెక్సికో కు చెందినవిగా భావిస్తున్నారు.[1]
నాగజెముడు ఫికస్ ఇండికా మొక్క యొక్క కాయ ఆకు పచ్చరంగు నుండి బాగా మగ్గిన తరువాత ఎరుపు రంగుకు మారుతుంది.
బాగా మగ్గిన పండ్లను అతి జాగ్రత్తగా దాని పైన ఉన్న తోలును వలచి లోపలి కండను నములుతూ విత్తనాలను అతి జాగ్రత్తగా ఊసివేస్తారు.
నాగజెముడు ఫికస్ ఇండికా మొక్క చాలా భయంకరంగా అనేక ముళ్ళను కలిగి ఉంటుంది. అదికాక ఇది నాగ అనే పేరును కలిగి ఉంది.
నాగుపాము పడగ విప్పినపుడు తల భాగం ఏ ఆకారంలో ఉంటుందో ఈ చెట్టు కాండం మొత్తం అదే పద్ధతి లో ఉంటుంది. అందుకే ఈ రకం మొక్కలను నాగజెముడు అని అంటారు.
ఈ మొక్క యొక్క పండ్లను తినాలనుకునే వారు పెద్దల సలహాను తీసుకోండి. ఈ చెట్లు వుండే ప్రాంతాలలో చీకుగా ఉన్నందువలన పాములు సంచరిస్తుంటాయి.
ఈ చెట్టుంతా ముళ్ళతో ఉంటుంది. చాలా జాగ్రత్తగా పండును తీసుకోవాలి. ఈ పండుకు కూడా వందల సంఖ్యలో అనేక చిన్న ముళ్ళుంటాయి. ఈ ముళ్ళను ఏ మాత్రం కొంచెం తగిలినా అనేక ముళ్ళు గుచ్చుకుంటాయి.
ఈ పండుకు ఉండే కనిపించి కనిపించని సన్నని ముళ్లు అవేమి చేస్తాయిలే అని ఆజాగ్రత్తగా ఉన్నప్పుడు అనేక ముళ్ళు గుంచుకుని విపరీతమైన చురుకును కలుగజేస్తాయి.
ఈ పండును తినడం అనేక సమస్యలతో కూడుకున్నందు వలన ఈ పండును తినడం కన్నా ఊరకుండడం మేలు లేదా తినకూడదనే అభిప్రాయం భారతదేశంలోని అన్ని ప్రాంతాలలో ఉంది.
|website=
(help) የአሸዋ ቁልቋል (Opuntia ficus-indica) ኢትዮጵያ ውስጥ የሚገኝ ተክል ነው።
Euphorbia abyssinica (ሌላ ዝርያ) ደግሞ «ቁልቋል» ይባላል።
ይህ ቁልቋል የትም ቢገኝም መነሻው ከመካከለኛ አሜሪካ ነበር።
ፍሬው እንደ ሃብሃብ ስለሚጣፈት ይወደዳል።
ከመጠን በላይ ቢመገብ ግን የሆድ ድርቀት ያደርጋል። ስለዚህ በጣም የወደዱት ሰዎች ከብዙ ሻይ ጋር ይበሉታል።
በሕንድ አገር ይህን ቁልቋል መብላት ለአስማ (መተንፈስ ሁከት) እንደሚረዳ ተብሏል።[1]
በፍቼ በአንድ ጥናት እንደ ተዘገበ፣ ፍሬውም (1-4) ለራስ ምታት ይበላል።[2]
Sa Figu morisca o Figuindia o Figu moru (Opuntia ficus-indica) est una matta de sa familia Cactacee. Creschet ispontanea, e si nd'agatat meda in Sardigna. Truncu pulposu, cun sas "palas", inue creschent sas ispinas chi sunt sas fozas. Su frutu, cando est maduru diventat guasi ruju, e si podet mandigare. Creschet azzumai in tottu sa Sardigna fiszas a alturas de 350/400 metros dae su mare, andada a cumprimentu a s'agabàda de s'istadiale, a coa de su mese de capudanne e cominzu de su mese de sant'aine, innantis de l'ingollere s'accostumada a illimpiare sa figu morisca cun nd'un'iscova fatta de murdegu (o de atteru linnamene chi si zappada)pro che li ogare s'ispina, pro l'ispuligare cun discanzu, sa figu morisca es prupposa e ranulosa de semenes, saboria e sustanziosa, sos menzus sabores si podent intendere papandodda a manzanu, daghi est galu frisca, pro l'ingollere si manizzat una canna, in sa punta s'isperrada e s'illascada in chimbe limbas, appustis pro fagher abbarrare apertas sas limbas si che istichidi un biculu de ortigu, su lumene de custu atrezzu est "cànnau".
Opuntia ficus-indica, the Indian fig opuntia, fig opuntia, or prickly pear, is a species of cactus that has long been a domesticated crop plant grown in agricultural economies throughout arid and semiarid parts of the world.[3] O. ficus-indica is the most widespread and most commercially important cactus.[2][3] It is grown primarily as a fruit crop, and also for the vegetable nopales and other uses. Cacti are good crops for dry areas because they efficiently convert water into biomass. O. ficus-indica, as the most widespread of the long-domesticated cactuses, is as economically important as maize and blue agave in Mexico. Opuntia species hybridize easily, but the wild origin of O. ficus-indica is likely to have been in central Mexico, where its closest genetic relatives are found.[4]
Most culinary references to the "prickly pear" refer to this species. The Spanish name tuna is also used for the fruit of this cactus and for Opuntia in general; according to Alexander von Humboldt, it was a word of Taino origin taken into the Spanish language around 1500.[5]
Common English names for the plant and its fruit are Indian fig opuntia, Barbary fig, cactus pear, prickly pear, and spineless cactus, among many others.[3] In Mexican Spanish, the plant is called nopal, a name that may be used in American English as culinary terms. Peninsular Spanish mostly uses higo chumbo for the fruit and chumbera for the plant.[6]
O. ficus-indica is polyploid, hermaphroditic, and autogamous.[7] As Opuntia species grow in semiarid environments, the main limiting factor in their environment is water. They have developed several adaptations to dry conditions, notably succulence.[8]
A perennial shrub, O. ficus-indica can grow up to 5 m in height, with thick, succulent, and oblong to spatulate stems called cladodes. It has a water-repellent and sun-reflecting waxy epidermis. Cladodes 1–2 years old produce flowers, with the fruit's colours ranging from pale green to deep red.[7]
The plants flower in three distinct colours: white, yellow, and red. The flowers first appear in early May through the early summer in the Northern Hemisphere, and the fruits ripen from August through October. The fruits are typically eaten, minus the thick outer skin, after chilling in a refrigerator for a few hours. They have a taste similar to sweet watermelon. The bright red/purple or white/yellowish flesh contains many tiny hard seeds that are usually swallowed but should be avoided by those who have problems digesting seeds.
O. ficus-indica is consumed widely as food.[3] The fruits are commercialized in many parts of the world, eaten raw, and have one of the highest concentrations of vitamin C of any fruit.[3] The young "leaves" (actually cladodes, which technically are stems) are cooked and eaten as a vegetable known as nopalitos.[3] They are sliced into strips, skinned or unskinned, and fried with eggs and jalapeños, served as a breakfast treat. They have a texture and flavor like green beans. The fruits or leaves can be boiled, used raw, or blended with fruit juice, cooked on a frying pan, used as a side dish with chicken, or added to tacos. Jams and jellies are produced from the fruit, which resemble strawberries and figs in color and flavor.[3] Mexicans may use Opuntia fruit to make an alcoholic drink called colonche.[9]
In Sicily, a prickly pear-flavored liqueur called ficodi is produced, flavored somewhat like a medicinal aperitif. In Malta, a liqueur called bajtra (the Maltese name for prickly pear) is made from this fruit, which grows wild in almost every field. On the island of Saint Helena, the prickly pear also gives its name to locally distilled liqueur, Tungi Spirit.
The cattle industry of the Southwest United States has begun to cultivate O. ficus-indica,[3][10] both as a feed source for cattle and a boundary fence. Cattle are normally fed a spineless variety of the cactus.[10] The cactus pads are low in dry matter and crude protein but useful as a supplement in drought conditions. In addition to the food value, the moisture content adequately eliminates watering the cattle during drought.[10] Numerous wildlife species use the prickly pear for food.[10] In severe drought years, the spines of wild prickly pear are sometimes burned off for emergency feed.
O. ficus-indica is planted in hedges to provide a cheap but effective erosion control in the Mediterranean basin. Under those hedges and adjacent areas, soil physical properties, nitrogen, and organic matter are considerably improved. The structural stability of the soil is enhanced, runoff and erosion are reduced, and water storage capacity and permeability are enhanced.[11] Prickly pear plantations also positively impact the plant growth of other species by improving severe environmental conditions, which facilitate the colonization and development of herbaceous species.[12]
O. ficus-indica is being advantageously used in Tunisia and Algeria to slow and direct sand movement and enhance the restoration of vegetative cover, thus minimizing deterioration of built terraces with its deep and strong rooting system.[13]
The plant may be used as an ingredient in adobe to bind and waterproof roofs.[4] O. ficus-indica (as well as other species in Opuntia and Nopalea) is cultivated in nopalries to serve as a host plant for cochineal insects, which produce desirable red and purple dyes,[3] a practice dating to the pre-Columbian era.[14]
Mucilage from prickly pear may work as a natural, non-toxic dispersant for oil spills.[15]
Mexico has a semicommercial pilot plant for biofuel production from Opuntia biomass, in operation since 2016.[16]
Commercial use for O. ficus-indica is for the large, sweet fruits called tunas. An area with a significant tuna-growing cultivation is Mexico.[17] The cactus grows wild and cultivated to heights of 12–16 feet (3.7–4.9 m). In Namibia, O. ficus-indica is a common drought-resistant fodder plant.[18] O. ficus-indica grows in many frost-free areas of the world, including the Southern United States.[19]
Prickly pears are a massive weed problem for some parts of Australia, especially southeast Queensland, some inland parts of New South Wales, Victoria, and south-eastern and eastern South Australia.[20][21][22][23]
The plant is considered an invasive species in northern Africa.[3][24]
Factors that limit the growth of prickly pear are rainfall, soil, atmospheric humidity, and temperature.[25] Its minimum rainfall requirement is 200 mm per year as long as the soils are sandy and deep. The ideal growth conditions regarding rainfall are 200–400 mm (7.9–15.7 in) per year.[11]
O. ficus-indica is sensitive to lack of oxygen in the root zone, requiring well-drained soils.[11] It is similar to crassulacean acid metabolism species, which are not salt-tolerant in their root zone, and growth may cease under high salt concentration.[11] O. ficus-indica usually grows in regions where relative humidity is above 60%, and saturation deficit occurs.[11] It is absent in regions where less than 40% humidity occurs for more than a month.[25] Mean daily temperature required to develop is at least 1.5–2.0 °C. At −10 to −12 °C, prickly pear growth is inhibited even if it is exposed to these temperatures only for a few minutes. The maximum temperature limit of prickly pear is above 50 °C.[11]
As the fruits of O. ficus-indica are delicate, they need to be carefully harvested by hand. The small spines on the fruits are removed by rubbing them on an abrasive surface or sweeping them through the grass. Before consumption, they are peeled.[26]
The pads of the plant (mainly used as fodder) also must be harvested by hand. The pads are cut with a knife, detaching the pad from the plant in the joint. If O. ficus-indica is cultivated for forage production, spineless cultivars are preferred, but wild plants are also used as fodder. In these cases, the spines must be removed from the pads to avoid animal damage. Primarily, this is achieved by burning the spines off the pads.[8]
O. ficus-indica for human and animal consumption is valuable for its water content in an arid environment, containing about 85% water as a water source for wildlife.[8] The seeds contain 3–10% protein and 6–13% of fatty acids, mainly linoleic acid.[7][27] However, the seeds contained in the fruits can be unpleasant to chew because of their hardness and can lead to constipation.[28][29][30] For this reason, some agronomic studies in Italy and Mexico have focused on decreasing the seed content of Opuntia ficus-indica fruits.[31][32]
As the fruit contains vitamin C (containing 25–30 mg per 100 g),[7][33] it was once used to mitigate scurvy.[34] Opuntia contains selenium.[35]
The red color of the fruit and juice is due to betalains, (betanin and indicaxanthin).[36] The plant also contains flavonoids, such as quercetin, isorhamnetin,[37] and kaempferol.[38]
DNA analysis indicated O. ficus-indica was domesticated from Opuntia species native to central Mexico.[4] The Codex Mendoza, and other early sources, show Opuntia cladodes, as well as cochineal dye (which must be cultivated on Opuntia), in Aztec tribute rolls. The plant spread to many parts of the Americas in pre-Columbian times. Since Columbus, it has spread to many parts of the world, especially the Mediterranean, where it has become naturalized.
{{cite journal}}
: CS1 maint: multiple names: authors list (link) Opuntia ficus-indica, the Indian fig opuntia, fig opuntia, or prickly pear, is a species of cactus that has long been a domesticated crop plant grown in agricultural economies throughout arid and semiarid parts of the world. O. ficus-indica is the most widespread and most commercially important cactus. It is grown primarily as a fruit crop, and also for the vegetable nopales and other uses. Cacti are good crops for dry areas because they efficiently convert water into biomass. O. ficus-indica, as the most widespread of the long-domesticated cactuses, is as economically important as maize and blue agave in Mexico. Opuntia species hybridize easily, but the wild origin of O. ficus-indica is likely to have been in central Mexico, where its closest genetic relatives are found.
Opuntia ficus-indica aŭ nopalo estas specio de kakto kiu delonge estis kultivoplanto grava en agrikulturaj ekonomioj ĉie en aridaj kaj duonaridaj mondopartoj. Ĝi eble estas indiĝena el Meksiko.
Ĝi estas uzata ĉefe kiel frukto aŭ fruktlegomo. La plej multaj kuirartaj referencoj al opuntio rilatas al tiu specio. Laŭ Alexander von Humboldt, ĝi estis indiĝena vorto el Hispaniolo prenita en la hispanan lingvon ĉirkaŭ 1500 p.K.[1]
Kaktoj estas bonaj kultivaĵoj por sekaj areoj ĉar ili efike ŝanĝas akvon en biomason. O. ficus-indica, kiel la plej ĝeneraligita el la kultivitaj kaktoj , estas hodiaŭ same grava en Meksiko kiel maizo kaj la tekila agavo. Ĉar Opuntia specioj hibridiĝas facile (tre kiel kverkoj), la natura origino de O. ficus-indica supozeble estis Meksiko pro la fakto ke ĝiaj proksimaj genetikaj parencoj estas trovitaj en centra Meksiko[2].
La plej komerce valora uzo de Opuntia ficus-indica hodiaŭ estas la grandaj, dolĉaj fruktoj, nomitaj "tunas". Areoj kun signifa kultivado inkludas Meksikon, Hispanion, Sicilion kaj la marbordojn de Suda Italio, Grekio, Libio, Tunizio, Maroko, Alĝerio, Egiptujo, Saud-Arabio, Jemeno, Israelo, Ĉilio, Brazilo, Turkio, same kiel en Eritreo kaj Etiopio kie la frukto estas nomita "Beles" (etiopa skribo: በለስ).[3] En Sicilio, kie la opuntifrukto estas konata kiel ficudinnia, la kakto kreskas kaj nature kaj kultivite al alteco de 4-5 metroj. En Hispanio la planto estas uzata kiel natura muro inter bienoj.
La plantoj floras en tri apartaj koloroj: blanka, flava kaj ruĝa. La floroj unue aperas en frua majo ĝis la somerkomenco en la norda duonglobo, kaj la frukto maturiĝas de aŭgusto ĝis oktobro. La frukto estas manĝata, krom la dika ekstera dorneca haŭto, post malvarmiĝado en fridujo dum kelkaj horoj. Ili havas guston similan al suka, speciale dolĉa akvomelono. La helruĝa /purpura aŭ blanka/ flaveca karno enhavas multajn malgrandegajn malmolajn semojn kiuj estas kutime glutitaj, sed devus esti evititaj per tiuj kiu havas problemojn digestante semojn. Opunti-konfitaĵoj kaj -ĵeleoj estas produktitaj el la frukto, kiu similas fragojn kaj figojn en koloro kaj gusto.
Meksikanoj uzis Opuntion dum miloj da jaroj por fari alkoholaĵon nomitan "colonche".
En la centro de Sicilio, en la Provinco de Enna, en malgranda vilaĝo nomita Gagliano Castelferrato, opuntio-aromigita likvoro estas produktita nomita "Ficodi", kun aromo iom kiel medicina aperitivo.
En la fruaj 1900-aj jaroj en Usono, la opuntiofrukto estis importita de Meksiko kaj mediteraneaj landoj por kontentigi la kreskantan populacion de enmigrintoj alvenantaj de Italio kaj Grekio. La frukto perdis sian popularecon dum la mezaj 1950-aj jaroj, sed repopulariĝis ekde la malfruaj 1990-aj jaroj, pro la enfluo de meksikaj enmigrintoj.
Lastatempe, la brutarindustrio de la Sudokcidento de Usono komencis kultivi O. ficus-indica kiel freŝan fonton de furaĝo por brutaro. La kakto estas kultivita kaj kiel furaĝofonto kaj limobarilo. Brutaro evitas la akrajn spinojn de la kakto kaj ne devagas de areo enfermita per ĝi. Indiĝena opuntioprovizo estis uzita dum pli ol jarcento por nutri ilin; la rakioj povas esti bruligitaj for por eviti buŝvundojn. La kaktokusenetoj, de kiuj la brutaro manĝas, estas malriĉaj je seksubstanco kaj kruda proteino, sed estas utilaj kiel aldono dum sekperiodoj.[4] Aldone al la nutreco, la malsekecenhavo praktike malnecesigas trinkigi la brutaron kaj la homan fortostreĉon ĉi-rilate.
Meksikaj kaj aliaj sudokcidentaj loĝantoj manĝas la junajn kladodiojn (nopaloj, pluralo; nopalo, singularo), kutime plukitaj antaŭ ol la spinoj malmoliĝas. Ili estas tranĉaĵigitaj en striojn, senhaŭtigitaj, kaj frititaj kun ovoj kaj jalapeño, servitaj kiel matenmanĝoregalo. Ili havas teksturon kaj guston kiel fazeoloj.
En Malto, likvoro nomita Bajtra (la malta nomo por opuntio) estas faritaj de tiu frukto, kiu povas esti trovita preterkultive en preskaŭ ĉiu kampo. Sur la insulo de Sankta Heleno, la opuntio ankaŭ donas sian nomon al loke distilita likvoro, Tungi Spirit.
Aliaj uzoj inkludas uzadon kiel ingredienco en adobo (por ligi kaj impregni).[2]
Opuntia ficus-indica (same kiel aliaj specioj en Opuntia kaj Nopalea) estas kultivita en nopalejoj por funkcii kiel gastigantplanto por kobitido -insektoj, kiuj produktas dezirindajn ruĝajn kaj purpurajn tinkturfarbojn. Tiu praktiko originas de antaŭkolumbaj tempoj.[5]
La planto estas konsiderita fispecio en partoj de la Mediteranea Baseno pro sia kapablo disvastiĝi rapide preter la zonoj en kiuj ĝi estis origine kultivita. En la hebrea, la planto estas referita kiel "sabres. " Kiŝkaŝta, ĉefa rolulo en israela infantelevidaĵo el la 1970-aj al 1980-aj jaroj, "Ma Pit'om", estis granda, parolanta opuntio-marioneto.
La altaj niveloj de seleno en Opuntia estas kompareblaj al tiuj trovitaj en Kruciferacoj[6]
La frukto de Opuntia ficus-indica povas kaŭzi mallakson se konsumite kun la semoj, sen la semoj ĝi estas laksiga.[7]
Inĝenieristika profesoro kaj teamo de esploristoj de la Universitato de Suda Florido eltrovis ke muko de la opuntiokakto funkcias kiel natura, ne-toksa solvilo por naftopoluoj.[8]
Lastatempa analizo indikis ke O. ficus-indica estis kulturita de Opuntiaj specioj indiĝenaj al centra Meksiko. La Codex Mendoza, kaj aliaj fruaj fontoj, montras Opuntia kladodiojn, same kiel kobitido tinkturfarbon (kiu bezonas kultivitan opuntion), en aztekaj tributorulaĵoj. La planto atingis multajn partojn de Ameriko en antaŭkolumbaj tempoj, kaj ekde Kolumbo, atingis multajn mondopartojn, aparte Mediteranean Maron, kie ili fariĝis nature aperantaj (kaj fakte estis kreditaj esti indiĝenaj de multaj). Tiu disvastiĝo estis faciligita per la kunportado de nopaloj sur ŝipoj por malhelpi skorbuton.[2]
Opuntia ficus-indica aŭ nopalo estas specio de kakto kiu delonge estis kultivoplanto grava en agrikulturaj ekonomioj ĉie en aridaj kaj duonaridaj mondopartoj. Ĝi eble estas indiĝena el Meksiko.
Opuntia ficus-indica, comúnmente conocida, entre otros nombres, como nopal, higuera (de pala), palera, penca, tuna,[2] chumbera, es una especie arbustiva del género Opuntia de la familia de las cactáceas.
Originaria del continente americano, fue introducida en Europa por los conquistadores españoles para aprovechar suelos poco productivos del sur de la península ibérica, y de allí pasaron a Italia –donde existió una pequeña industria ligada a ellas–, y al norte de África.[3]
Planta arbustiva de la familia Cactaceae. Como la mayoría de los miembros de este género carece de hojas nomofilas, los segmentos o cladodios en que se divide, son tallos capaces de ramificarse, emitiendo flores y frutos. Estos tallos son planos, ovales y de color verde medio. Poseen dos clases de espinas, reunidas en los gloquidios (especie de cojincillos) de las areolas, unas largas y duras, y otras cortas y finas con aspecto velloso, conocidas como “penepes” en la zona cordillerana de Argentina.
Las flores, en forma de corona, nacen de las areolas en los bordes de los segmentos. Florece una vez al año y tanto el fruto como la flor pueden ser de diversos colores, desde el amarillo al rojo.
El fruto maduro es una baya de forma ovalada con diámetros de entre 5,5 y 7 cm, una longitud de 5 cm a 11 cm y un peso variable entre 43 y 220 g. Tiene una cáscara gruesa, espinosa, y con una pulpa abundante en pepas o semillas.
Una hipótesis plantea que es originaria de Mesoamérica (México),[4][5] esta cactácea es nativa de América y se encuentra desde las praderas canadienses hasta el estrecho de Magallanes, pero ha sido naturalizada y cultivada en el mundo entero, diversas referencias históricas sobre el nopal se remontan a los primeros años de la Nueva España. En su Historia general de las cosas de la Nueva España, fray Bernardino de Sahagún describe el legendario y "monstruoso" nopal, como él le llama (ya que los nativos lo llamaban nopalli). El sacerdote José de Acosta lo cita como un árbol célebre de la Nueva España, "el árbol se debe llamar como a un montón de hojas o pencas unas sobre otras'".
Opuntia ficus-indica fue descrita primero por Carlos Linneo en Species Plantarum, vol. 1, p. 468 en 1753 como Cactus ficus-indica[6] y atribuida al género nuevo Opuntia y publicada en The Gardeners Dictionary, ed. 8, n.º 2, por Philip Miller en 1768.[7][8][9]
Opuntia: nombre genérico que proviene del griego usado por Plinio el Viejo para una planta que creció alrededor de la ciudad de Opus en Grecia.[10]
ficus-indica: compuesto por ficus, la higuera, y el epíteto neológico latino indica que significa "de la India", entendido como Indias Occidentales (West Indies). O sea, higuera de América.
Los segmentos frescos de este cactus contienen alrededor de un 90 % de agua. Los frutos, un 12 % de azúcar y 6,75 % de materias nitrogenadas, además de ácidos orgánicos (alrededor del 0,10 %), con un característico colorante entre rojo y anaranjado, lo que provoca que, al consumirlo, la orina se tiña de ese color.
Los frutos son ricos en fibra y vitaminas, especialmente vitamina A, vitamina C y vitamina K, así como vitamina B2 y vitamina B6; también contienen minerales como calcio, magnesio, potasio, hierro y cobre.[11]
El grado de madurez en que se coseche depende del mercado al que va destinada la tuna. El grado de madurez es importante para mantener el producto en buenas condiciones durante el tiempo necesario hasta el consumidor final. Entre los índices visuales para determinar el grado de madurez están:
El fruto posee en la superficie una especie de espinas muy finas conocidas como pelusas, penepes o ahuates, en la sierra del Perú abrojos o jepos, las cuales son fuertes cuando el fruto está verde, pero se vuelven frágiles y fáciles de desprender a medida que avanza su grado de madurez.
Existen diferencias notorias del grosor de la cáscara entre un fruto verde y uno que inicia su maduración, así como entre los de distintos grados de madurez. (Este es un método muy subjetivo).
Se obtienen de los cladodios, de aproximadamente 5 cm de largo. Se desinfectan en el laboratorio después de despojarlos de las espinas. Posteriormente se desinfectan con etanol al 70 % durante unos segundos, seguido por una sumersión en hipoclorito de calcio al 6 % durante diez minutos. Se enjuaga a continuación con agua estéril y se fracciona en aproximadamente treinta fracciones con al menos una areola. Se cultivan a su vez en un medio apropiado, por ejemplo Murashige y Skoog (MS) con complementos de diferentes concentraciones de benciladenina.
Una vez inoculados los explantes, se mantienen a condiciones normales de micropropagación de luz y temperatura, siendo que se presenta la regeneración de la planta a partir del explante en unos cuarenta días. Transcurridos veinticinco días de cultivo, se cortan a lo largo los brotes y se descarta el meristema apical, cultivándose las mitades en el medio de BA 10 µM. Dichas mitades producen aproximadamente sesenta explantes con yemas laterales, los cuales a su vez pueden regenerar en promedio quince brotes por explante; en suma quiere decir que se pueden obtener novecientos brotes axilares en cincuenta y cinco días de cultivo de un cladodio de 5 cm, lo cual ascendería a veinticinco mil brotes en aproximadamente tres meses de cultivo. En cuanto a la generación de raíces, se ha confirmado que las mismas son formadas espontáneamente o pueden ser estimulados por la adición de auxinas.
Esta especie se cultiva, entre otros lugares, en México, Perú, Bolivia, Colombia, España, Sicilia, las costas del sur de Italia, Túnez, Marruecos, Argelia, Egipto, Israel, Arabia Saudita, Brasil, Chile, Ecuador, el norte de África, así como en Eritrea y en Etiopía, donde la fruta es llamada beles.[12]
Rústica y espinosa, esta planta es también característica del norte argentino, extendiéndose hasta la zona árida de Córdoba. Se da en parajes áridos, secos, donde normalmente no habita ningún cultivo. El cultivo de la tuna en este país no se explota económicamente, encontrándose casualmente, y siendo considerada una planta silvestre. Es costumbre su consumo por parte de la población local, ingiriéndose preferentemente fresco o también procesado en forma de un dulce regional llamado arrope.
Se denomina tunal o nopalera al sitio donde abunda.
Estudios del ADN indican que O. ficus-indica fue domesticada a partir de especies de Opuntia del centro de México.[cita requerida]
La planta se expandió a muchas partes de América en tiempos precolombinos, y tras la llegada de los europeos se extendió a muchas otras partes del mundo, especialmente por la cuenca mediterránea, donde se ha naturalizado. Esta expansión se vio favorecida por el transporte de las plantas vivas en las embarcaciones para evitar el escorbuto.[13]
Debido a su potencial colonizador y constituir una amenaza grave para las especies autóctonas, los hábitats o los ecosistemas, ha sido incluida en el Catálogo de especies exóticas invasoras (con el sinónimo Opuntia maxima),[14] aprobado por Real Decreto 630/2013, de 2 de agosto, estando prohibida en España su introducción en el medio natural, posesión, transporte, tráfico y comercio. Aunque tanto el cultivo como la comercialización de sus frutos están permitidos con algunas restricciones (como cultivar lugares destinados a actividades humanas) cultivar y comercializar es legal y se rige por las leyes de Agricultura al ser un recurso alimenticio.[15]
El nopal ha tenido gran utilización a lo largo de la historia por parte de las culturas asentadas sobre el territorio mexicano. Tanto es así que son diversos los vocablos que cada cultura, en su respectivo idioma, ha usado y usa para referirse a este vegetal:
Existe una gran diversidad de tunas, con una amplia gama de sabores y colores, que han permitido una variada utilización gastronómica del nopal en la cocina mexicana.
Esas tunas se conocen en México con los nombres de:
El fruto en sí es una excelente golosina refrescante, y el número de maneras de prepararlo tanto en guisos dulces como salados es tan diverso como la variedad de tunas.
Se elaboran recetas, como la miel de tuna o melcocha, el queso de tuna, la mermelada, el colonche (bebiba alcohólica preparada a partir de la de la pulpa de la tuna), el néctar o las tunas cristalizadas.
Perú es el mayor productor de tuna en el sur de América, con 72 500 ha dedicadas a las tunas y diez mil quinientos a los nopales. Existen plantaciones de tunales en los andes del Perú: la mayor producción silvestre se encuentra en los valles interandinos en las regiones de Ayacucho, Huancavelica, Apurímac, Arequipa, Áncash, Lima y Moquegua, entre otras. Pero es México quien líderea la producción mundial de tuna con aproximadamente 100,000 hectáreas destinadas para el cultivo solo de tuna y más de 300,000 para el cultivo del nopal comestible llamado nopal verdura ,y es en el valle de México donde se han encontrado los rastros más antiguos de este fruto, se han encontrado restos de este fruto de hace más de ocho mil años .
El cultivo de la tuna tecnificada bajo riego por goteo está ubicada en Colca (Arequipa) y supera las veinte mil plantas por hectárea, con excelentes resultados. Y en México, líder mundial gracias al manejo agronómico junto a técnicas para su cultivo que han permitido un cultivo selectivo de variedades mejoradas, obteniendo así la mejor calidad de tuna así como la producción más grande más grande del mundo (superan con facilidad las 70 tm/ha) solamente para tuna. Ha de decirse que hay otros países productores como Israel, Sudáfrica, Perú o USA, pero en estos países el cultivo no se destina a alimento, sino para elaborar subproductos como fibra, champú o derivados forrajeros. En cambio, en México el principal destino del nopal es como verdura aunque ha surgido una incipiente industria en biocombustibles centrados en una variedad muy especial de nopal con alto en azúcares, téngase en cuenta que México es centro de origen de la especie y posee la mayor diversidad de variedades de nopal.
Esta especie se cultiva (como otras especies de Opuntia y de Nopalea) para servir de huésped a la cochinillana grana, que produce tinturas rojas y purpúreas con un grado de pureza de 18 a 20 % de ácido carmínico, a diferencia de otros países productores, por lo que Perú es el mayor productor y exportador del mundo. Esta es una práctica que data de la época precolombina.[16]
Sus frutos ofrecen la posibilidad de industrialización por su contenido en azúcares y proteínas.
Tiene gran diversidad de ecotipos:
Con los frutos se elaboran mermeladas y licor.
Como fruta de mesa se utilizan la tuna blanca y la morada, por ser frutos de buena calidad y preferidos por el público.
Los cladodios jóvenes de este cacto son usados en la cocina mexicana para preparar el plato llamado nopalito o ensalada de nopales, para el que también se emplea cilantro y sal.[20][21] El nopalito es bajo en carbohidratos y puede ayudar en el tratamiento de la diabetes.[22]
Los frutos (conocidos como tunas en Argentina, Bolivia, Chile, Perú, Uruguay y México, tunos e higos picos en Islas Canarias, e higos chumbos en el resto de España) son dulces, comestibles y muy apreciados. Existe también una especie (Opuntia joconostle) que produce tunas llamadas comúnmente xoconostle (pronunciado “shoconostle” o “joconostle”), que significa «tuna agria» o «tuna ácida». La particularidad de estos frutos es que la cáscara es muy gruesa, comparada con otras especies de tunas (hasta 2 cm). Estos frutos se utilizan principalmente en la cocina como postre (incluso sacado de la nevera en verano para refrescar) y para la preparación de ciertas salsas, para la preparación de dulces y helados (como el popular arrope de tuna en Argentina), como condimento, como aperitivo y también como planta medicinal (infusión para la tos, migraña y dolor de cabeza). Además, se ha comprobado a nivel médico su eficacia en la reducción de glucosa en sangre, por lo que es una alternativa en el tratamiento de la diabetes.[23]
En México las paletas jóvenes de la planta se consumen como verdura (nopales) y el fruto como tal (tuna).
En Marruecos y la zona mediterránea donde se cultivan son muy apreciados y se aprovechan tanto el fruto (higo chumbo) como el cactus en sí, este último para forraje.
La tuna:
El nopal:
En medicina natural, los frutos son considerados astringentes, y, las palas frescas, calentadas al horno, se utilizan como emolientes, colocados en forma de cataplasma sobre la zona afectada.[25]
Muchas personas consumen la tuna por su agradable sabor, sin conocer los beneficios que puede proporcionar a su salud. La fruta, en todas sus variedades (blanca, roja y anaranjada) tiene propiedades nutricionales: contiene vitaminas, tales como tiamina, niacina y riboflavina, además de minerales esenciales, como calcio, fósforo, potasio, hierro, selenio, cobre, zinc, sodio y magnesio.[cita requerida]
Los componentes de la planta de nopal están asociados también a la medicina tradicional, ya que se emplea en tratamientos para la diarrea, el cáncer de próstata y úlceras.[cita requerida] Tiene, además, propiedades diuréticas,[cita requerida] y mejora la digestión.[cita requerida]
En 2019, la marca Adriano Di Marti presentó Desserto, un cuero vegetal hecho a partir de nopal. El cuero de nopal se produce en Zacatecas, México, y abastece a un amplio número de marcas de la moda para elaborar bolsos, calzado y otros productos.[26] A la vez que muy similar al cuero animal, es mucho más respetuoso con el medio ambiente y en su producción no se utilizan productos tóxicos.[27]
Además del consumo como alimento, se utiliza en la industria de cosméticos.(maquillaje, tintes, etc).
También se incluye como parte del adobe, impermeabilizándolo.
Como espesante y adherente casero de la pintura al agua (por ejemplo:Cal).
Es también un elemento clave en la crianza de cochinillas grana ya que se alimentan de la savia de esta planta, y cuyo tinte obtenido de estos insectos conocido como carmín es usado como colorante para diversos productos como cosméticos, tejidos textiles, alimentos, etc.
En el sur de España era común en zonas rurales el uso como juguete por parte de niños, usando dos hojas de chumbera (palas) con la forma de una rueda y con palos se creaba una especie de carro.[28]
La importancia cultural del nopal en la historia mexicana se refleja incluso en la presencia de esta planta en el escudo y la bandera del país, que incluyen la representación de un nopal sobre el que un águila devora a una serpiente, enraizado en una pequeña isleta de piedra sobre el agua.
Esta planta es parte de la mitología mexica, en la que se considera como la planta de la vida, ya que aparentemente nunca muere, puesto que al secarse puede dar vida a una nueva planta.[cita requerida]
Según los mitos mexicas, el primer nopal nació del corazón de Copil, el hijo de Malinalxóchitl, quien, al tratar de vengarse de su tío Huitzilopochtli por dejar sola a su madre, fue mandado a matar por este.[cita requerida] Según cuenta la leyenda, Huitzilopochtili mandó sacarle el corazón a Copil, y que luego fuera enterrado en unos peñascos. Al día siguiente apareció el primer nopal: con espinas de valiente guerrero y flores de un hijo que defiende a su madre.
Opuntia ficus-indica, comúnmente conocida, entre otros nombres, como nopal, higuera (de pala), palera, penca, tuna, chumbera, es una especie arbustiva del género Opuntia de la familia de las cactáceas.
Originaria del continente americano, fue introducida en Europa por los conquistadores españoles para aprovechar suelos poco productivos del sur de la península ibérica, y de allí pasaron a Italia –donde existió una pequeña industria ligada a ellas–, y al norte de África.
Indipikondo (Opuntia ficus-indica) Opuntia generoko kaktus loreduna da. Zurtoin mamitsu arantzadunak eta izar-itxuran antolatutako arantzak izaten ditu; loreak, berriz, gorrixkak edo horixkak. Haren fruitua, indipikua, jateko ona da. Mesoamerikan jatorria duen arren, mundu osotik zabaldu da labore moduan.
Kaktusak bezalako adar mamitsu arantzadunak ditu, 20-50 cm luzeak eta 10-20 cm zabalak, hostoak aldiz oso txikiak eta gutxi irauten dutenak eta loreak hori zabalak eta hosto txiki askotakoak, oin biribil ezkatatsu batean kokatuak. Marrubiaren antzeko fruitu gorri leuna ematen du, jateko ona baina dituen arantzengatik eta landarean bertan heldu behar duelako saltzeko eragozpen handiak dituena.[1]
Landare hau ezaguna da Indipikondoaren kukurutxa koloragarri moduan erabiltzen den landare zorri estimatua bertan bizi eta hazten delako.
Indipikondo (Opuntia ficus-indica) Opuntia generoko kaktus loreduna da. Zurtoin mamitsu arantzadunak eta izar-itxuran antolatutako arantzak izaten ditu; loreak, berriz, gorrixkak edo horixkak. Haren fruitua, indipikua, jateko ona da. Mesoamerikan jatorria duen arren, mundu osotik zabaldu da labore moduan.
Kaktusak bezalako adar mamitsu arantzadunak ditu, 20-50 cm luzeak eta 10-20 cm zabalak, hostoak aldiz oso txikiak eta gutxi irauten dutenak eta loreak hori zabalak eta hosto txiki askotakoak, oin biribil ezkatatsu batean kokatuak. Marrubiaren antzeko fruitu gorri leuna ematen du, jateko ona baina dituen arantzengatik eta landarean bertan heldu behar duelako saltzeko eragozpen handiak dituena.
Landare hau ezaguna da Indipikondoaren kukurutxa koloragarri moduan erabiltzen den landare zorri estimatua bertan bizi eta hazten delako.
Viikunaopuntia eli viikunakaktus (Opuntia ficus-indica) on kaktuslaji, joka on tärkeä maatalouden viljelykasvi kaikkialla maapallon kuivilla ja puolikuivilla alueilla. Viikunaopuntiaa kasvatetaan lähinnä sen hedelmän vuoksi mutta myös kaktusvihanneksena ja muihin käyttöihin. Se on alkujaan kotoisin Meksikosta ja Yhdysvaltojen eteläosista. Se on monivuotinen ja tanakka kaktus ja kasvaa 2–5 metriä korkeaksi.
Viikunaopuntia on tanakka monivuotinen kasvi, joka kasvaa 2–5 metriä korkeaksi. Varret ovat sinivihreitä. Ne koostuvat nivelikkäästi toisiinsa kiinnittyneistä, 10–50 senttimetriä pitkistä, litistyneistä ja soikeista varrenosista, versonivelistä. Lehdet ovat piikkejä. Areolit eli nystymäiset, surkastuneet varren sivuhaarat ovat pieniä ja valkeahkoja.
Piikkejä on kahta muotoa. Suurin osa piikeistä on kellertäviä, karvamaisia ja koukkupäisiä, helposti ihoon tarttuvia. Osa piikeistä on harmaanruskeita, kovia, pitkiä ja suoria. Viikunaopuntia kukkii maalis-heinäkuussa. Kirkkaankeltaiset kukat ovat 6–10 senttimetriä pitkiä ja sijaitsevat ylimpien versonivelten reunoissa.[2][3] Hedelmä on yleensä 5–10 senttimetriä pitkä ja 4–9 senttimetriä leveä, viikunamainen. Raakana hedelmä on vaaleanvihreä, kypsänä sen väritys vaihtelee punertavan keltaisesta purppuraiseen. Hedelmän kuoren pinta on kalju, mutta kuoressa on kymmeniä areoleja, joissa on hyvin pieniä piikkejä.[4][3]
Viikunaopuntian voi sekoittaa kiilto-opuntiaan (Opuntia monacantha) ja okaopuntiaan (Opuntia stricta).
Viikunaopuntia on alkujaan kotoisin Meksikosta ja Yhdysvaltojen eteläosista.[3][5] Laji on saattanut saapua Eurooppaan jo Kristoffer Kolumbuksen aikana. Laji leviää hyvin helposti pienistäkin kasvinosista.[2] Lämpimän ilmaston alueella se onkin monin paikoin yleinen ja haitallinen vieraslaji villiinnyttyään luontoon.[3][5]
Viikunaopuntia on kuivien kasvupaikkojen laji. Sitä tavataan muun muassa kivikkorinteillä, kallionkielekkeillä, tienpientareilla sekä kuivilla aromaisilla ja kivisillä mailla. Vapaasti kasvaessaan viikunaopuntiat muodostavat tiheitä, läpipääsemättömiä tiheikköjä.[2]
Kaktukset ovat hyviä kuivien alueiden viljelykasveja, koska ne hyödyntävät veden tehokkaasti biomassaksi. Talouskäyttöön hyödynnetään eniten viikunaopuntian suuria, makeita hedelmiä. Viikunaopuntia on laajimmalle levinneitä viljeltyjä kaktuksia, ja se on Meksikossa yhtä tärkeä taloudellisesti kuin maissi ja tequila-agaave.[6] Lajia viljellään runsaasti myös Välimeren alueen maissa.[3] Suomessa hedelmän kauppanimi on kaktusviikuna.[5]
Viikunaopuntian kukkia on käytetty myös lääkkeenä verenvuodon tyrehdyttämiseen sekä ripulin, paksusuolentulehduksen ja ärtyneen paksusuolen hoitoon.[2] Kasvia käytetään myös savitiilessä sitovana ja vesitiiviyden tuovana ainesosana.[6]
Viikunakaktusta voi kasvattaa Suomessa huonekasvina lämpimällä ja aurinkoisella paikalla. Se ei kestä pakkasia, mutta kesäisin sen voi antaa nauttia ulkoauringosta parvekkeella tai puutarhassa vuoden lämpimän ajan. Itämiseen kuluu kaupasta ostetun hedelmän siemenistä 2–12 viikkoa. Kukkakaupoista saattaa myös löytää valmiita taimia. Siemenet kylvetään normaaliin kylvömultaan. Aluksi ilmaantuu kaksi sirkkalehteä, joiden jälkeen tulee pieni kaktuskasvi. Taimet istutetaan muutaman sentin korkuisina omiin ruukkuihinsa kaktusmultaan. Talvisin riittää erittäin niukka kastelu, mutta myös kesäisin tulee välttää liikakastelua.[7]
Viikunaopuntia eli viikunakaktus (Opuntia ficus-indica) on kaktuslaji, joka on tärkeä maatalouden viljelykasvi kaikkialla maapallon kuivilla ja puolikuivilla alueilla. Viikunaopuntiaa kasvatetaan lähinnä sen hedelmän vuoksi mutta myös kaktusvihanneksena ja muihin käyttöihin. Se on alkujaan kotoisin Meksikosta ja Yhdysvaltojen eteläosista. Se on monivuotinen ja tanakka kaktus ja kasvaa 2–5 metriä korkeaksi.
Opuntia ficus-indica
Le Figuier de Barbarie (Opuntia ficus-indica) est une espèce de plante de la famille des Cactaceae, originaire du Mexique, qui s'est naturalisée dans d'autres continents, notamment le bassin méditerranéen et en Afrique du Sud et Afrique du Nord. Il s'agit d'une des deux espèces produisant le fruit comestible appelé figue de Barbarie[1].
Le figuier de Barbarie fait partie des 100 pires espèces envahissantes selon UICN. Mais ce n'est pas l'espèce Opuntia ficus-indica, cultivée, qui se répand sans controle, mais d'autres espèces comme l'opuntia stricta.
Cette espèce appartient à la sous-famille des Opuntioideae, tribu des Opuntieae.
Noms vernaculaires : figuier d'Inde, nopal.
Le nom figuier de Barbarie trouve son origine dans le nom donné depuis le Moyen Âge aux côtes du Maghreb, où le figuier s'est particulièrement bien implanté. Il est aussi connu sous son nom nahuatl de nopal[2]. En Afrique du Nord, le fruit porte le nom de karmouss nssara, qui signifie « la figue des Chrétiens », ou simplement karmous ou akaṛmus[3]. En Tunisie il porte le nom de Hindi tel que le nommèrent les autochtones pensant que cette plante venait des Indes, car elle fut introduite par les Conquistadores sous Charles Quint lors de la conquête de Tunis.
C'est une plante arborescente qui peut atteindre de 3 à 5 mètres de haut. Son organisation en cladodes, couramment appelés « raquettes », est particulière. Les cladodes sont des tiges modifiées de forme aplatie, de 30 à 40 cm de long sur 15 à 25 cm de large et de 1,5 à 3 cm d'épaisseur. Unis les uns aux autres, ils tendent à former des branches. Ceux de la base se lignifient pour former au-delà de la quatrième année de croissance un véritable tronc.
Ces cladodes assurent la fonction chlorophyllienne à la place des feuilles, et sont recouvertes d'une cuticule céreuse (la cutine), qui limite la transpiration et les protège contre les prédateurs.
Les feuilles ont une forme conique et ont seulement quelques millimètres de long. Elles apparaissent sur les cladodes jeunes et sont éphémères.
À la base des feuilles se trouvent les aréoles (environ 150 par cladode) qui sont des bourgeons axillaires modifiés, typiques des Cactacées. Leur méristème, selon les cas, produit des épines et des glochides, ou bien émet des racines adventives, de nouveaux cladodes ou des fleurs. À noter que même l'ovaire et donc le fruit est couvert d'aréoles susceptibles d'émettre à nouveau des fleurs ou des racines.
Les épines proprement dites, blanchâtres, sclérifiées, solidement implantées, sont longues de 1 à 2 cm. Il existe des variétés inermes, sans épines.
Les glochides, fines épines de quelques millimètres, de couleur brunâtre, se décrochent facilement, mais munis de minuscules écailles en forme d'hameçons s'implantent solidement dans la peau et sont très difficiles à retirer. Ils se cassent facilement quand on cherche à les enlever. Ils sont toujours présents y compris dans les variétés inermes.
L'appareil racinaire est superficiel, se concentrant dans les 30 premiers centimètres du sol, mais en revanche très étendu.
Les fleurs sont à ovaire infère, uniloculaire. Le pistil est surmonté d'un stigmate multiple. Les étamines sont très nombreuses. Les sépales peu apparents et les pétales bien visibles de couleur jaune orange.
Les fleurs se différencient en général sur des cladodes âgés d'un an, le plus souvent sur les aréoles situées au sommet du cladode ou sur la face la plus exposée au soleil. En principe, une seule fleur apparaît dans chaque aréole. Les jeunes fleurs portent des feuilles éphémères caractéristiques de l'espèce. Un cladode fertile peut porter jusqu'à une trentaine de fleurs, mais ce nombre varie énormément selon la position du cladode sur la plante, son exposition, et aussi selon des facteurs physiologiques (nutrition).
Le fruit, ou figue de Barbarie, est une baie charnue, uniloculaire, à nombreuses graines (polyspermique) dont le poids peut varier de 150 à 400 g[4]. Il dérive de l'ovaire infère adhérent au réceptacle floral. Certains auteurs le considèrent comme une fausse arille. Sa couleur est variable selon les variétés : jaune, rouge, blanc... La forme est également très variable, non seulement selon les variétés mais aussi selon l'époque de formation : les premiers sont arrondis, les plus tardifs ont davantage une forme allongée de pédoncule. Le nombre de graines est très élevé ; de l'ordre de 300 pour un fruit de 160 g.
L'espèce est originaire du Mexique, où elle est appelée nopal et figure dans les armoiries du drapeau mexicain. Le figuier de Barbarie était inconnu en Europe avant les voyages de Christophe Colomb. Il fut décrit de façon précise pour la première fois en 1535 par l'Espagnol Gonzalo Fernández de Oviedo y Valdés dans son Histoire des Indes occidentales. Sa morphologie insolite frappa les premiers conquistadors. Outre les fruits, c'est l'élevage de la cochenille qui attira surtout leur attention, mais l'élevage de cette dernière aux îles Canaries ne fut réussi qu'au XIXe siècle. La plante se répandit d'abord dans les jardins botaniques comme curiosité. Naturellement, le figuier de Barbarie se reproduit par multiplication végétative (versus reproduction sexuée).
Le figuier de Barbarie aurait été introduit en 1535 dans la région de Monaco et de Menton par le Père Baptiste de Savone, franciscain à Carnolès et chapelain d'Honoré ler qui avait suivi le jeune prince faisant ses premières armes sous les yeux de Charles Quint, a l'assaut de Tunis avec ses galères monégasques ; il aurait rapporté de ce pays selon la tradition six feuilles de Ficus indica. La plante se naturalise rapidement mais l'histoire reste muette sur l'accueil fait à cet étrange organisme dont les formes et la silhouette auraient fasciné le Jean-Baptiste de Lamarck lors de son séjour à Monaco en 1763[5].
Le figuier de Barbarie s'est diffusé rapidement dans le bassin de la Méditerranée et s'y est naturalisé au point de devenir un élément caractéristique du paysage, notamment en région PACA et en Corse. Sa diffusion est due autant à l'homme (qui embarquait des cladodes comme aliment anti-scorbutique) qu'aux oiseaux qui en mangeant les fruits assurent la dispersion des graines. Il s'est répandu également dans l'hémisphère sud, notamment en Afrique du Sud, à Madagascar, à La Réunion et à l'île Maurice, en Inde et au Sri Lanka, ainsi qu'en Australie et en Nouvelle-Calédonie.
Dans la plupart de ces pays, ce fut véritablement un fléau, l'espèce devenant volontiers invasive. Seule la lutte biologique, par l'introduction d'insectes parasites comme le papillon Cactoblastis cactorum et la cochenille Dactylopius opuntiae, put en venir à bout dans les années 1920-1925. Elle est encore invasive dans certains pays africains, notamment en Namibie, où on a utilisé un composé d'arsenic (le méthanearséniate monosodique, désherbant et fongicide sur les cultures de coton et les terrains de golf), qui semblait plus efficace que le glyphosate[6]. Elle figure dans la liste d'espèces invasives classées parmi les plus nuisibles au XXIe siècle en Europe[7].
De nos jours la plante est cultivée dans de nombreux pays, notamment au Maroc, au Mexique, en Algérie, en Tunisie, aux États-Unis, au Chili, en Afrique du Sud, en Grèce, en Israël, en Turquie, en Italie (Sicile, Sardaigne, Pouilles), au Portugal... Dans nombre de ces pays, elle est appelée "figue du diable" ou plus souvent "figue d'Inde" (karmous l'hendi ou l'hendia, en arabe).
Le figuier de Barbarie est cultivé principalement pour la production de fruits. On le cultive aussi pour la production de nopalitos (jeunes cladodes consommés comme légumes au Mexique) ou marginalement pour l'élevage de la cochenille Dactylopius coccus, pour la production d'un colorant rouge, aux îles Canaries[8].
Il nécessite un climat chaud et une exposition bien ensoleillée. Il préfère un sol filtrant et bien drainé, de pH neutre.
La multiplication peut se faire soit par semis, soit par bouture, en partant de cladodes âgés de un à deux ans.
La taille, à exécuter au printemps ou en fin d'été, sert à empêcher le contact entre les cladodes, ainsi qu'à éliminer ceux qui sont malformés ou endommagés.
Pour améliorer le rendement, il est opportun d'apporter une fertilisation phospho-potassique, de préférence organique.
En culture irriguée, on peut obtenir un rendement de 250 à 300 quintaux de fruits à l'hectare.
La gamme des variétés en culture se limite en substance à trois cultivars qui diffèrent par la coloration du fruit : jaune (Sulfarina), blanche (Muscaredda) et rouge (Sanguigna, cultivar le plus épineux aussi utilisé en barrière défensive).
Le cultivar Sulfarina est le plus répandu en Italie pour sa plus grande capacité productive aux méthodes de culture intensive et pour son caractère presque inerme. La tendance en général est d'intégrer la culture des trois cultivars, de manière à fournir au marché un produit caractérisé par sa diversité chromatique.
Sa rusticité peut être qualifiée de moyenne (idéalement Zone USDA 9) ; bien exposé et en sol drainant, il peut être cultivé au nord de la Loire en France. Certains cultivars pourraient supporter des températures allant jusqu'à -10° C mais mieux vaut éviter de trop longues périodes sous les -5° C surtout en zone humide et/ou sur de jeunes plants.
On veillera à le planter de manière isolée (comme plante d'ornement), voire inaccessible, notamment en présence d'enfants car les épines sont de véritables harpons et les blessures peuvent être très douloureuses.
Le figuier de Barbarie est une plante très utile pour les régions arides[1]. Ses utilisations sont multiples :
Opuntia ficus-indica
Le Figuier de Barbarie (Opuntia ficus-indica) est une espèce de plante de la famille des Cactaceae, originaire du Mexique, qui s'est naturalisée dans d'autres continents, notamment le bassin méditerranéen et en Afrique du Sud et Afrique du Nord. Il s'agit d'une des deux espèces produisant le fruit comestible appelé figue de Barbarie.
Le figuier de Barbarie fait partie des 100 pires espèces envahissantes selon UICN. Mais ce n'est pas l'espèce Opuntia ficus-indica, cultivée, qui se répand sans controle, mais d'autres espèces comme l'opuntia stricta.
Cette espèce appartient à la sous-famille des Opuntioideae, tribu des Opuntieae.
Noms vernaculaires : figuier d'Inde, nopal.
A chumbeira[4] ou figueira chumba[5] (Opuntia ficus-indica) é unha especie de cacto común en rexións semiáridas de América e naturalizada no mediterráneo. Non aparece nin se cultiva en Galiza. Tamén recibe os nomes galegos de nopal, figueira da India ou opuncia. A froita é comestíbel, recibe o nome de figo chumbo, figo do diaño ou figo indio; posúe alto contido de fibras, vitamina A e ferro.
Opuntia (de acordo con Alexander von Humboldt), era unha palabra oriúnda do Haití e absorbida pola lingua española por volta do ano 1500. É tan importante economicamente como o millo e a tequila (ágave) en México na actualidade. Como orixinan híbridos facilmente, a súa orixe é difícil de determinar mais é sabido que o consumo humano remóntase hai polo menos 9000 anos.[6] En Israel e na Palestina é moi común e ten o nome de sabra, sendo de consumo habitual. Por ser un froito áspero e duro por fóra, máis macío e doce por dentro, a palabra "sabra" xeneralizouse para designar os xudeus nacidos en Israel, en oposición aos que viñeran dos países da diáspora.[7]
Cacto suculento, ramificado, de porte arbustivo, con altura entre 1,5–3 m, ramos clorofilados achatados, de coloración verde cinsenta, máis curtos (30–60 cm) que largos (6–15 cm), coa superficie que pode estar moi provista de espiñas, coma sen elas. As follas son excepcionalmente pequenas, deciduas precoces. As flores son amarelo ou laranxa brillantes, vistosas. Os froitos son amarelos avermellados, suculentos, con aproximadamente 8 cm de longo, con feixes de espiñas miudiñas. A reprodución faise por semente ou vexetativamente.
Estudos do ADN indican que O. ficus-indica foi domesticada a partir de especies de Opuntia do centro de México. A planta espallouse por moitas partes das Américas en tempos precolombianos, e trala chegada dos europeos espallouse a moitas outras partes do mundo, especialmente pola conca mediterránea, onde se naturalizou. Este espallamento veuse favorecido polo transporte das plantas vivas nas embarcacións para evitar o escorbuto.[8] Por mor ao seu potencial colonizador e constituír unha ameaza grave para as especies autóctonas, os hábitats ou os ecosistemas, foi catalogada no Catálogo Español de Especies Exóticas Invasoras, aprobado polo Real Decreto 1628/2011, do 14 de novembro, co nome de Opuntia maxima Miller, estando prohibida en España a súa introdución no medio natural, posesión, transporte, tráfico e comercio. Porén, en Galiza as condicións non son favorábeis para o seu desenvolvemento.
O seu froito coñecese coma figo chumbo, figo do diaño ou figo indio (en portugués: " tabaibo, figo-da-Índia" ou " tuna". A polpa é suculenta e ten alto contido de fibras, vitamina A e ferro.[9]. Os figos chumbos son moi populares en México, Chile, noroeste da Arxentina, Perú, Sicilia, no sur de Italia, as Illas Canarias, Andalucía, Marrocos e o Levante español (dos que incluso se fai xeado).
Os segmentos frescos deste cacto conteñen arredor dun 90% de auga. Os froitos especificamente un 12% de azucre e 6,75% de materias nitroxenadas, ademais de ácidos orgánicos (arredor do 0,10%), cun característico colorante entre vermello e alaranxado, que ao consumilo provoca que os ouriños se tinxan desta cor.
En México as paletas novas da planta consómense coma verdura (nopais) e o froito como tal (tuna). En Marrocos e a zona mediterránea onde se cultivan son moi apreciados e aprovéitanse tanto o froito (figo chumbo) coma o cacto en si, este último para forraxe. Apañar os figos ten o seu aquel para evitar as espiñas que defenden o froito dos depredadores. As espiñas poden ser arrastradas polo vento polo que cómpre apañalo de costas a este, e unha vez apañado (cuns tenaces ou trebello caseiro) bótase no chan e se varre cun cepillo ou vasoira para tirar os peliños; despois ponse baixo un chorro de auga, e finalmente se consome fresco coma froita tirando a pela. Tamén é común o consumo en zume, marmelada, licores, ou os toros cubertos de azucre para xerar un xarope doce despois de deixalo repousar unha horas. Na área central de Sicilia, provincia de Enna, na aldea de Gagliano Castelferrato, elabórase co figo chumbo o licor Ficodi, tanto para uso medicinal coma aperitivo. En gran parte da Arxentina coas tunas faise un doce chamado arrope.
En medicina natural, os froitos son considerados adstrinxentes, e, as pas frescas, quecidas no forno, empréganse coma emolientes, colocados en forma de cataplasma sobre a zona afectada.[10] A froita, en todas as súas variedades (branca, rubia ou alaranxada) ten propiedades nutricionais: contén vitaminas, tales como tiamina, niacina e riboflavina, ademais de minerais esenciais, coma calcio, fósforo, potasio, ferro, selenio, cobre, cinc, sodio e magnesio.
Ademais utilízase na industria dos cosméticos, densificante e adherentes caseiros
A chumbeira ou figueira chumba (Opuntia ficus-indica) é unha especie de cacto común en rexións semiáridas de América e naturalizada no mediterráneo. Non aparece nin se cultiva en Galiza. Tamén recibe os nomes galegos de nopal, figueira da India ou opuncia. A froita é comestíbel, recibe o nome de figo chumbo, figo do diaño ou figo indio; posúe alto contido de fibras, vitamina A e ferro.
Indijska smokva (lat. Opuntia ficus-indica), korisni grm iz roda opuncija, porodica kaktusovki, nije u nikakvoj vezi sa smokvama. Ova vrsta raširena je po Novom svijetu (Karibi, Sjeverna Amerika) i Oceaniji.[1]
Indijska smokva (lat. Opuntia ficus-indica), korisni grm iz roda opuncija, porodica kaktusovki, nije u nikakvoj vezi sa smokvama. Ova vrsta raširena je po Novom svijetu (Karibi, Sjeverna Amerika) i Oceaniji.
Figowa opuntija (Opuntia ficus-indica) je rostlina ze swójby kaktusowych rostlinow. Dalše serbske mjeno je figowy kaktus.
Jeli sy jedyn z mjenowanych njedostatkow skorigował(a), wotstroń prošu potrjecheny parameter předłohi {{Předźěłuj}}
. Podrobnosće namakaš w dokumentaciji.
Figowa opuntija (Opuntia ficus-indica) je rostlina ze swójby kaktusowych rostlinow. Dalše serbske mjeno je figowy kaktus.
«… erano di pietra celeste, tutti fichidindia, e quando si incontrava anima viva era un ragazzo che andava o tornava, lungo la linea, per cogliere i frutti coronati di spine che crescevano, corallo, sulla pietra …»
(Elio Vittorini, Conversazione in Sicilia)Il fico d'India o ficodindia (Opuntia ficus-indica ((L.) Mill., 1768), è una pianta succulenta appartenente alla famiglia delle Cactacee[2], originaria del Centroamerica ma naturalizzata in tutto il bacino del Mediterraneo, soprattutto nelle zone di Sicilia, Calabria, Puglia e Sardegna.
L'O. ficus-indica è nativa del Messico. Da qui, nell'antichità, si diffuse tra le popolazioni del Centro America che la coltivavano e commerciavano già ai tempi degli Aztechi, presso i quali era considerata pianta sacra con forti valori simbolici. Una testimonianza dell'importanza di questa pianta negli scambi commerciali è fornita dal Codice Mendoza[3]. Questo codice include una rappresentazione di tralci di Opuntia insieme ad altri tributi quali pelli di ocelot e di giaguaro. Il carminio, pregiato colorante naturale per la cui produzione è richiesta la coltivazione dell'Opuntia, è anch'esso elencato tra i beni commerciati dagli Aztechi.
La pianta arrivò nel Vecchio Mondo verosimilmente intorno al 1493, anno del ritorno a Lisbona della spedizione di Cristoforo Colombo. La prima descrizione dettagliata risale comunque al 1535, ad opera dello spagnolo Gonzalo Fernández de Oviedo y Valdés nella sua Historia general y natural de las Indias. Linneo, nel suo Species Plantarum (1753), descrisse due differenti specie: Cactus opuntia e C. ficus-indica. Fu Miller, nel 1768, a definire la specie Opuntia ficus-indica, denominazione tuttora ufficialmente accettata.
È una pianta succulenta arborescente che può raggiungere i 4-5 metri di altezza.
Il fusto è composto da cladodi, comunemente denominati pale: si tratta di fusti modificati, di forma appiattita e ovaliforme, lunghi da 30 a 40 cm, larghi da 15 a 25 cm e spessi 1,5-3,0 cm, che, unendosi gli uni agli altri formano delle ramificazioni. I cladodi assicurano la fotosintesi clorofilliana, vicariando la funzione delle foglie. Sono ricoperti da una cuticola cerosa che limita la traspirazione e rappresenta una barriera contro i predatori. I cladodi basali, intorno al quarto anno di crescita, vanno incontro a lignificazione dando vita ad un vero e proprio fusto.
Le vere foglie hanno una forma conica e sono lunghe appena qualche millimetro. Appaiono sui cladodi giovani e sono effimere. Alla base delle foglie si trovano le areole (circa 150 per cladode) che sono delle ascelle modificate, tipiche delle Cactaceae.
Il tessuto meristematico dell'areola si può differenziare, secondo i casi, in spine e glochidi, ovvero può dare vita a radici avventizie, a dei nuovi cladodi o a dei fiori. Da notare che anche il ricettacolo fiorale, e dunque il frutto, è coperto da areole da cui si possono differenziare sia nuovi fiori che radici.
Le spine propriamente dette sono biancastre, sclerificate, solidamente impiantate, lunghe da 1 a 2 cm. Esistono anche varietà di Opuntia inermi, senza spine.
I glochidi sono invece sottili spine lunghe alcuni millimetri, di colore brunastro, che si staccano facilmente dalla pianta al contatto, ma essendo muniti di minuscole scaglie a forma di uncino, si impiantano solidamente nella cute e sono molto difficili da estrarre, in quanto si rompono facilmente quando si cerca di toglierle. Sono sempre presenti, anche nelle varietà inermi.
L'apparato radicale è superficiale, non supera in genere i 30 cm di profondità nel suolo, ma di contro è molto esteso.
I fiori sono a ovario infero e uniloculare. Il pistillo è sormontato da uno stimma multiplo. Gli stami sono molto numerosi. I sepali sono poco vistosi mentre i petali sono ben visibili e di colore giallo-arancio.
I fiori si differenziano generalmente sui cladodi di oltre un anno di vita, più spesso sulle areole situate sulla sommità del cladode o sulla superficie più esposta al sole. All'inizio, per ogni areola, si sviluppa un unico fiore. I fiori giovani portano delle foglie effimere caratteristiche della specie. Un cladode fertile può portare sino a una trentina di fiori, ma questo numero varia considerevolmente in base alla posizione che il cladode occupa sulla pianta, alla sua esposizione e anche in base alle condizioni di nutrizione della pianta.
Il frutto è una bacca carnosa, uniloculare, con numerosi semi (polispermica), il cui peso può variare da 150 a 400 g. Deriva dall'ovario infero aderente al ricettacolo fiorale. Certi autori lo considerano un falso arillo. Il colore è differente a seconda delle varietà: giallo-arancione nella varietà sulfarina, rosso porpora nella varietà sanguigna e bianco nella muscaredda. La forma è anch'essa molto variabile, non solo secondo le varietà ma anche in rapporto all'epoca di formazione: i primi frutti sono tondeggianti, quelli più tardivi hanno una forma allungata e peduncolata. Ogni frutto contiene un gran numero di semi, nell'ordine di 300 per un frutto di 160 g. Molto dolci, i frutti sono commestibili e hanno un ottimo sapore. Una volta sbucciati e privati delle punte si possono tenere in frigorifero e mangiare freddi.
Il fico d'india è una pianta xerofila ed eliofila. Recenti studi genetici indicano che O. ficus-indica è originaria del Messico centrale.[4] Da qui si diffuse successivamente a tutto il Mesoamerica e quindi a Cuba, Hispaniola, e alle altre isole dei Caraibi, dove i primi esploratori europei della spedizione di Cristoforo Colombo la conobbero, introducendola in Europa. È verosimile che la pianta fosse stata introdotta in Sud America in epoca precolombiana, sebbene non vi siano prove certe in tal senso; quel che sembra accertato è che la produzione del carminio, strettamente correlata alla coltivazione della Opuntia, fosse già diffusa tra gli Incas.
In Europa la pianta oltre che per i suoi frutti, suscitò attenzione quale possibile strumento per l'allevamento della cocciniglia del carminio, ma si dovette aspettare sino al XIX secolo perché il tentativo avesse successo nelle isole Canarie. Agli inizi restò pertanto una curiosità da ospitare negli orti botanici.
Da qui si diffuse rapidamente in tutto il bacino del Mediterraneo dove si è naturalizzata al punto di divenire un elemento caratteristico del paesaggio. La sua diffusione si dovette sia agli uccelli, che mangiandone i frutti ne assicuravano la dispersione dei semi, sia all'uomo, che le trasportava sulle navi quale rimedio contro lo scorbuto. In nessun'altra parte del Mediterraneo il ficodindia si è diffuso come in Sicilia e Malta, dove oltre a rappresentare un elemento costante nel paesaggio naturale, è divenuto anche un elemento ricorrente nelle rappresentazioni letterarie e iconografiche dell'isola, fino a diventarne in un certo qual modo il simbolo. Le pale raccolte in Sardegna furono portate anche in Eritrea per introdurre la coltivazione a fini alimentari. La qualità sarda tra l'altro è nota per non avere spine[5]
Opuntia ficus-indica si espanse inoltre negli ambienti aridi e semi-aridi dell'Asia (India e Ceylon) e dell'emisfero sud, in particolare in Sudafrica, Madagascar, Réunion e Mauritius, così come in Australia. In molti di questi paesi, i fichi d'India sono diventati infestanti tanto da invadere milioni di ettari e da richiedere gran quantità di diserbanti per contenerne l'invadenza;[6] soltanto la lotta biologica poté venirne a capo intorno al 1920-1925, con l'introduzione di insetti fitofagi come la farfalla Cactoblastis cactorum e la cocciniglia Dactylopius opuntiae.
La pianta è al giorno d'oggi coltivata in numerosi paesi, tra cui:[7] Messico, Stati uniti, Cile, Brasile, Nord Africa, Sudafrica, Medio Oriente, Turchia, Tunisia su ampie regioni del paese. In Italia è coltivata prevalentemente in Basilicata, Sicilia, Calabria, Puglia e Sardegna ma è diffusa su tutto il litorale tirrenico fino alla Liguria.
Il carattere infestante della specie, che tende a sostituire la flora autoctona modificando il paesaggio naturale, ha messo in allerta anche alcune regioni italiane, tra le quali la Toscana, dove una legge regionale ne vieta espressamente l'uso per interventi d'ingegneria naturalistica, come il rinverdimento, la riforestazione ed il consolidamento dei terreni.[8]
Opuntia ficus-indica ha una grande resistenza alla siccità (e al tempo stesso una grande produttività di biomassa) determinata dai cladodi che sono ricoperti da una spessa cuticola cerosa e dal parenchima che è costituito da strati di cellule che fungono da riserva d'acqua. Anche la presenza di radici superficiali e disposte su ampia superficie è un adattamento che consente la sopravvivenza anche in zone con precipitazioni piovose di modesta entità. La pianta inoltre, analogamente alle altre Cactacee, è dotata di un particolare metabolismo fotosintetico, denominato fotosintesi CAM (Crassulacean Acid Metabolism), che consente l'assimilazione dell'anidride carbonica e la traspirazione durante la notte, quando la temperatura è più bassa e l'umidità più alta. Le perdite di acqua per traspirazione sono conseguentemente molto ridotte, mentre la quantità di anidride carbonica assorbita è, in rapporto all'acqua disponibile, elevata. Ciò determina una maggiore efficienza d'uso dell'acqua, cioè un costo in termini di acqua necessaria per fissare una molecola di carbonio, da 3 a 5 volte più basso di quello che si registra nelle altre specie agricole.
È una pianta resistente all'aridità che richiede temperature superiori a 0 °C, al di sopra di 6 °C per uno sviluppo ottimale. Temperature invernali prolungate al di sotto di 0 °C, pur non costituendo un fattore limitante per le piante selvatiche, deprimono l'attività vegetativa e la produttività delle piante in coltura e possono portarle al deperimento.
È una pianta molto adattabile alle diverse condizioni pedologiche. I suoli idonei alla coltura hanno una profondità di circa 20–40 cm, sono terreni leggeri o grossolani, senza ristagni idrici, e con valori di pH che oscillano tra 5.0 e 7.5 (reazione acida, neutra o leggermente subalcalina). Dal punto di vista altimetrico, le superfici destinate alla coltivazione possono andare dai 150 ai 750 metri sul livello del mare.
La propagazione si attua per talea, si preparano tagliando longitudinalmente in due parti cladodi di uno o due anni, che vengono lasciati essiccare per alcuni giorni e poi immessi nel terreno, dove radicano facilmente. La potatura, da eseguirsi in primavera o a fine estate, serve ad impedire il contatto tra i cladodi, nonché ad eliminare quelli malformati o danneggiati. Per migliorare la resa è opportuna una concimazione fosfo-potassica, preferibilmente organica.
La tecnica della scozzolatura, il taglio cioè dei fiori della prima fioritura, da eseguirsi in maggio-giugno, consente di ottenerne una seconda fioritura, più abbondante, con una maturazione più ritardata, in autunno. In base a tale consuetudine si distinguono i frutti che maturano già in agosto, cosiddetti agostani, di dimensioni ridotte, e i tardivi o bastardoni, più grossi e succulenti, che arrivano sul mercato in autunno. La produzione degli agostani non necessita di irrigazione, che invece è richiesta per la produzione dei bastardoni. In coltura irrigua si può ottenere una resa di 250-300 quintali di frutto ad ettaro.
Il panorama varietale della coltura è limitato sostanzialmente a tre cultivar che differiscono per la colorazione del frutto: gialla (Sulfarina), bianca (Muscaredda) e rossa (Sanguigna). La cultivar Sulfarina è la più diffusa per la maggiore capacità produttiva e la buona adattabilità a metodi di coltivazione intensiva. In genere vi è la tendenza ad integrare la coltivazione delle tre cultivar, in modo da fornire al mercato un prodotto caratterizzato da varietà cromatica.
Il fico d'india viene coltivato in molte aree del mondo, in alcune zone per la produzione dei frutti a fini alimentari, in altre per la coltivazione della cocciniglia del carminio,[9] in altre ancora per il foraggio e in alcune zone anche per commercializzare le giovani pale usate come una sorta d'insalata.
Il Messico risulta principale produttore mondiale per quanto riguarda i frutti (circa 50.000-70.000 ettari a seconda della fonte) oltre a circa 10.000 ettari dedicati alla coltivazione di pale a fini alimentari.
Il Perù viene indicato come importante paese di produzione, con circa 30-40.000 ettari soprattutto produzione selvatica per la cocciniglia. La coltivazione avviene nelle valli andine principalmente delle regioni Ayacucho, Huancavelica, Apurímac, Arequipa, Ancash, Lima e Moquegua.
In Brasile si coltiva su circa 40.000 ettari prevalentemente per foraggio[10]. In Cile la superficie è di circa 1.000 ettari[10].
Tra i principali paesi produttori a livello mondiale e primo a livello europeo è l'Italia[11], dove la produzione riguarda di fatto esclusivamente il frutto da commercializzare. In Italia vengono prodotti da 750 000 a 900 000 quintali all'anno (periodo 1999-2010)[12], prevalentemente nelle provincie di Catania, Caltanissetta e Agrigento. Infatti, il 90% della superficie coltivata a fico d'India è localizzata in Sicilia (800.000 quintali, 8.000 ettari[13]), il rimanente 10% in Basilicata, Calabria (5.000 quintali, 50 ettari[14]), Puglia (25.000 quintali, 300 ettari[15]) e Sardegna. In Sicilia, oltre il 70% delle colture si concentrano in 3 aree: la zona collinare di San Cono, il versante sud-orientale delle pendici dell'Etna e la Valle del Belice.
In Tunisia (dove la pianta è chiamata "hindi") si stima che ci siano sui 600.000 ettari, i quali però solo in piccola parte sono utilizzati a fini commerciali, mentre la maggior parte serve per l'alimentazione animale e contro l'erosione. [16] Le principali regioni sono governatorati Kairouan, Kasserine (soprattutto presso Thala) e Sidi Bouzid, tra di loro confinanti. Nei settori (imada) El Messaid, Sayada Nord, Messiouta El Hanachir della delegazione El Alâa nella regione di Kairouan 2.000 ettari, ovvero il 15% del territorio è ricoperto da tale pianta. 1.200 di questi (9% del territorio) sono coltivati, gli altri sono formati da siepi, barriere o da piante presso gli edifici abitati. Sia le piante coltivate che quelle non coltivate sono a disposizione per la raccolta e la trasformazione di frutti, semi, fiori e pale. I frutti vengono venduti tradizionalmente da metà giugno fino a metà ottobre lungo le strade. Solo negli ultimi anni il frutto ha fatto ingresso anche nella grande distribuzione. Anche grazie agli accordi doganali tra la Tunisia e l'Unione Europea vengono esportati annualmente circa 70-80.000 tonnellate. La produzione biologica certificata nella regione Kairouan è meno diffusa che nelle regioni Kasserine e Sidi Bouzid (situazione 2015).
In Marocco la produzione avviene su circa 120.000 ettari e coinvolge 23 varietà di Opuntia ficus-indica e 7 di Opuntia megacantha.[17][18]
In Spagna, dove la pianta viene chiamata "nopal" e "higuera chumba", agli inizi del XX secolo la produzione aveva ancora una certa importanza. nelle Canarie[19] e in diverse regioni tra le quali prevaleva l'Andalusia[20] Con il passare dei decenni questa pianta ha perso la sua importanza economica nell'agricoltura spagnola: agli inizi degli anni 1950 si contavano ancora 100-300 ettari.[21]. Già negli anni '70 l'Istituto nazionale di statistica non ha più rilevato il dato perché irrilevante. [22]
L'Opuntia ficus-indica, per la sua capacità di svilupparsi anche in presenza di poca acqua, si rivela una pianta di enormi potenzialità per l'agricoltura e l'alimentazione dei paesi aridi.[7] Ha un notevole valore nutrizionale essendo ricco di minerali, soprattutto calcio e fosforo, oltreché di vitamina C.
La risorsa alimentare più pregiata è rappresentata dai frutti, chiamati fichi d'India, che oltre ad essere consumati freschi, possono essere utilizzati per la produzione di succhi, liquori, gelatine (in Sicilia p.es. detta mostarda), marmellate, dolcificanti ed altro; ma anche le pale, più propriamente i cladodi, possono essere mangiati freschi, in salamoia, sottoaceto, canditi, sotto forma di confettura. Vengono utilizzati anche come foraggio. Una farina ottenuta dalle bucce dei frutti può essere come ingrediente per la produzione di biscotti.[7]
Se consumato in quantità eccessive può causare occlusione intestinale meccanica dovuta alla formazione di boli di semi nell'intestino crasso. Pertanto questo frutto va mangiato in quantità moderata e accompagnato da pane per impedire ai semi, durante l'assorbimento della parte polpacea, di conglobarsi e formare i "tappi" occlusivi. Per analogo motivo è sconsigliato questo frutto alle persone affette da diverticolosi intestinale. Questo problema è lo sfondo di una poesia di Giuseppe Coniglio, poeta di Pazzano, nel libro A terra mia.
Peculiari della tradizione messicana sono il miel de tuna, uno sciroppo ottenuto dall'ebollizione del succo, il queso de tuna, una pasta dolce ottenuta portando il succo alla solidificazione, la melcocha, una gelatina ricavata dalle mucillagini dei cladodi, ed il colonche una bevanda fermentata a basso tenore alcolico.
In Sicilia si produce tradizionalmente uno sciroppo, ottenuto concentrando la polpa privata dei semi, del tutto simile come consistenza e gusto allo sciroppo d'acero, ed utilizzato nella preparazione di dolci rustici. È utilizzato anche come infuso per un liquore digestivo.
La produzione di cladodi a scopo alimentare è ottenuta da varietà a basso tenore in mucillagini selezionate in Messico. Le pale del fico d'India (nopales), spinate accuratamente e scottate su piastre arroventate di pietra o di ferro, fanno parte delle abitudini alimentari del Messico, così come di altri paesi latinoamericani. Non è difficile trovarne nei mercati rionali già pronte all'uso o vendute dagli ambulanti per le strade, insieme a crema di fagioli, mais e cipolla.
La diffusione capillare in Sicilia, lo storico e ampio uso che se ne fa nella cucina siciliana hanno portato il ficodindia generico (Opuntia ficus-indica) ad essere inserito nella lista dei prodotti agroalimentari tradizionali italiani (P.A.T) del Ministero delle politiche agricole alimentari e forestali (Mipaaf) come prodotto tipico siciliano.[24] Su proposta della Regione Siciliana sono stati riconosciuti anche i seguenti prodotti tradizionali come eccellenze specifiche del territorio:[25]
Il ficodindia di San Cono e il ficodindia dell'Etna sono inoltre riconosciuti come prodotti a Denominazione di origine protetta (DOP).[26][27]
Nella medicina popolare:[28]
Evidenze mediche recenti:
Il fico d'India o ficodindia (Opuntia ficus-indica ((L.) Mill., 1768), è una pianta succulenta appartenente alla famiglia delle Cactacee, originaria del Centroamerica ma naturalizzata in tutto il bacino del Mediterraneo, soprattutto nelle zone di Sicilia, Calabria, Puglia e Sardegna.
Opuntia ficus-indica est species plantarum cactacearum familiae. Haec planta est indigena Mexici, sed nunc vivit etiam in regionibus temperatis Europae (iuxta litora maris Mediterranei), Americae, Africae, Asiae, Australiae.
Opuntia ficus-indica est species plantarum cactacearum familiae. Haec planta est indigena Mexici, sed nunc vivit etiam in regionibus temperatis Europae (iuxta litora maris Mediterranei), Americae, Africae, Asiae, Australiae.
Figavaisė opuncija (Opuntia ficus-indica) – kaktusinių (Cactaceae) šeimos augalas. Vaisiai ir augalo nareliai ("nopales") vartojami maistui ir pašarui.
Figavaisė opuncija (Opuntia ficus-indica) – kaktusinių (Cactaceae) šeimos augalas. Vaisiai ir augalo nareliai ("nopales") vartojami maistui ir pašarui.
Opuntia ficus-indica (basioniem: Cactus ficus-indica) is de bekendste vijgcactus.
De plant is een uitgebreid vertakte, tot 5 m hoge cactus. De plant vormt ovale, tot 50 cm lange en 20 cm brede schijven. De schijven bezitten wratvormende kussentjes met veel, fijne, stekende borstels (glochiden) met één of twee kleine doornen, die bij aanraking kunnen afbreken en in de huid terechtkomen. In de huid kunnen de doornen ontstekingsreacties veroorzaken. Gekweekte planten zijn vaak doornloos. Aan jonge spruiten zitten snel afvallende tot 3 mm lange bladeren. De tweeslachtige bloemen zitten meestal talrijk aan de bovenrand van eindstandige schijven. Het vruchtbeginsel zit in een gedrongen, eivormige bloeischeut waar de 7-10 cm brede kroon van vele bloembladen op staat.
De vrucht (cactusvijg) is een eivormige of ovale, 5-10 cm lange en tot 6 cm brede bes, die in een ronde, verzonken navel eindigt. De vrucht is zowel van binnen als van buiten groenig-geel of oranje- tot wijnrood. De dunne schil is glad en bezet met glochiden en stekels. De vruchten kunnen worden gehalveerd en worden uitgelepeld. Het sappige vruchtvlees is zacht-vlezig en bevat vele circa 5 mm grote zaden. De zaden kunnen met het vruchtvlees worden opgegeten.
Niet alleen zijn de vruchten eetbaar, de succulente schijven kunnen na het verwijderen van de doornen als groente worden gekookt en gegeten. De plant wordt vaak als haag gebruikt. De cochenille-schildluis (Dactylopius coccus) parasiteert op deze plant. Dit insect levert een rode kleurstof voor de cosmetica- en voedingsmiddelenindustrie.
Opuntia ficus-indica komt van nature voor in Mexico en kan wereldwijd in vorstvrije, droge gebieden aangetroffen worden. Ook is de plant in het staatswapen en in de vlag van Mexico verwerkt.
Opuntia ficus-indica (basioniem: Cactus ficus-indica) is de bekendste vijgcactus.
De plant is een uitgebreid vertakte, tot 5 m hoge cactus. De plant vormt ovale, tot 50 cm lange en 20 cm brede schijven. De schijven bezitten wratvormende kussentjes met veel, fijne, stekende borstels (glochiden) met één of twee kleine doornen, die bij aanraking kunnen afbreken en in de huid terechtkomen. In de huid kunnen de doornen ontstekingsreacties veroorzaken. Gekweekte planten zijn vaak doornloos. Aan jonge spruiten zitten snel afvallende tot 3 mm lange bladeren. De tweeslachtige bloemen zitten meestal talrijk aan de bovenrand van eindstandige schijven. Het vruchtbeginsel zit in een gedrongen, eivormige bloeischeut waar de 7-10 cm brede kroon van vele bloembladen op staat.
De vrucht (cactusvijg) is een eivormige of ovale, 5-10 cm lange en tot 6 cm brede bes, die in een ronde, verzonken navel eindigt. De vrucht is zowel van binnen als van buiten groenig-geel of oranje- tot wijnrood. De dunne schil is glad en bezet met glochiden en stekels. De vruchten kunnen worden gehalveerd en worden uitgelepeld. Het sappige vruchtvlees is zacht-vlezig en bevat vele circa 5 mm grote zaden. De zaden kunnen met het vruchtvlees worden opgegeten.
Niet alleen zijn de vruchten eetbaar, de succulente schijven kunnen na het verwijderen van de doornen als groente worden gekookt en gegeten. De plant wordt vaak als haag gebruikt. De cochenille-schildluis (Dactylopius coccus) parasiteert op deze plant. Dit insect levert een rode kleurstof voor de cosmetica- en voedingsmiddelenindustrie.
Opuntia ficus-indica komt van nature voor in Mexico en kan wereldwijd in vorstvrije, droge gebieden aangetroffen worden. Ook is de plant in het staatswapen en in de vlag van Mexico verwerkt.
Fikenkaktus er ein art i kaktusfamilien som produserer kaktusfiken eller kaktusfrukt. Planten har flattrykte, leddete stammar, gule blomar. Fruktene er kjende som kaktusfiken. Dei har tjukt, tornefullt skal, men kan etast.
Fikenkaktus stammar frå tropisk Amerika, men er blitt planta og naturalisert mange andre stader. Han er svært vanleg i middelhavslanda. Kaktusen er også brukt som hekkplante, og dannar lett ugjennomtrengelege kratt som kan bli fleire meter høge.
Botanisk illustrasjon av Mary Emily Eaton i The Cactaceae.
Fikenkaktus er ein art i kaktusfamilien som produserer kaktusfiken eller kaktusfrukt. Planten har flattrykte, leddete stammar, gule blomar. Fruktene er kjende som kaktusfiken. Dei har tjukt, tornefullt skal, men kan etast.
Fikenkaktus stammar frå tropisk Amerika, men er blitt planta og naturalisert mange andre stader. Han er svært vanleg i middelhavslanda. Kaktusen er også brukt som hekkplante, og dannar lett ugjennomtrengelege kratt som kan bli fleire meter høge.
Botanisk illustrasjon av Mary Emily Eaton i The Cactaceae.
Fikenkaktus på Hawaii.
Fikenkaktus på Korfu.
Fikenkaktushekk i Etiopia.
Opuncja figowa (Opuntia ficus-indica) – gatunek opuncji pochodzący z Meksyku, lecz uprawiany również w wielu innych krajach o ciepłym klimacie, także w południowej Europie[2]. Łatwo przystosowuje się do różnych warunków glebowych. Aztekowie uważali ją za roślinę świętą i wykorzystywali do różnych celów. Pierwsze owoce, dotarły do Europy prawdopodobnie już pod koniec XV w. po powrocie wyprawy Krzysztofa Kolumba. Stąd używana do tej pory nazwa ficus indica (figa indyjska).
Gatunek o licznych synonimach nazwy naukowej: Cactus decumanus Willd., Cactus ficus-indica L., Opuntia amyclaea Ten., Opuntia cordobensis Speg., Opuntia decumana (Willd.) Haw., Opuntia ficus-indica var. gymnocarpa (F. A. C. Weber) Speg., Opuntia gymnocarpa F. A. C. Weber, Opuntia hispanica Griffiths, Opuntia maxima Mill., Opuntia megacantha Salm-Dyck, Opuntia paraguayensis K. Schum[2].
Opuncję można uprawiać jako roślinę doniczkową. Podłoże powinno być piaszczyste i lekkie. Opuncje podlewa się niewielkimi ilościami wody tylko po całkowitym przeschnięciu podłoża. Nawożenie (nawozem dla kaktusów) powinno odbywać się raz w miesiącu. Opuncja rozmnażana jest poprzez ukorzenianie pojedynczych pędów (sadzonki wierzchołkowe) oraz za pomocą nasion z dobrze wysuszonych owoców opuncji[4].
Opuncja figowa (Opuntia ficus-indica) – gatunek opuncji pochodzący z Meksyku, lecz uprawiany również w wielu innych krajach o ciepłym klimacie, także w południowej Europie. Łatwo przystosowuje się do różnych warunków glebowych. Aztekowie uważali ją za roślinę świętą i wykorzystywali do różnych celów. Pierwsze owoce, dotarły do Europy prawdopodobnie już pod koniec XV w. po powrocie wyprawy Krzysztofa Kolumba. Stąd używana do tej pory nazwa ficus indica (figa indyjska).
Opuntia ficus-indica (nomes comun: tabaibeira, figueira-do-diabo, figueira-da-índia, piteira, tuna, figueira-tuna, figueira-palmeira, pera espinhosa ou palma) é uma espécie de cacto originária das regiões desérticas do Norte do México ao Sudoeste dos Estados Unidos[1]. Planta comum em regiões semiáridas, possui alto teor de carboidratos não fibrosos, vitamina A e ferro.
Opuntia (de acordo com Alexander von Humboldt), era uma palavra oriunda da língua dos taínos e absorvida pela língua espanhola por volta do ano 1500. É tão importante economicamente como o milho e a tequila no México da atualidade. Como originam híbridos facilmente, a sua origem é difícil de determinar mas é sabido que o consumo humano remonta há pelo menos 9000 anos.[2] Em Israel e na Palestina é muito comum e tem o nome de Sabra, sendo de consumo habitual. Por ser um fruto áspero e duro por fora, mas macio e doce por dentro, a palavra "sabra" generalizou-se para designar os judeus nascidos em Israel, em oposição aos que vieram dos países da Diáspora.[3] No nordeste do Brasil já foi incluída na merenda escolar dos estudantes.[4]
Cacto suculento, ramificado, de porte arbustivo, com altura entre 1,5–3 m, ramos clorofilados achatados, de coloração verde-acinzentada, mais compridos (30–60 cm) do que largos (6–15 cm), variando de densamente espinhosos até desprovidos de espinhos. As folhas são excepcionalmente pequenas, decíduas precoces. As flores são amarelo ou laranja brilhantes, vistosas. Os frutos são amarelos-avermelhados, suculentos, com aproximadamente 8 cm de comprimento, com tufos de diminutos espinhos. A reprodução, faz-se por semente ou vegetativamente.
Existem dois tipos dentro dessa mesma espécie:
O fruto é conhecido por tabaibo, figo-do-diabo, figo-da-Índia, figo-palmeira ou tuna. A sua polpa é suculenta e tem alto teor de fibras, vitamina A e ferro.[6]
|língua2=
(ajuda) Opuntia ficus-indica (nomes comun: tabaibeira, figueira-do-diabo, figueira-da-índia, piteira, tuna, figueira-tuna, figueira-palmeira, pera espinhosa ou palma) é uma espécie de cacto originária das regiões desérticas do Norte do México ao Sudoeste dos Estados Unidos. Planta comum em regiões semiáridas, possui alto teor de carboidratos não fibrosos, vitamina A e ferro.
Opuntia ficus-indica sau chumbo aparține genului Opuntia, familia Cactaceae. Planta este originară din Mexic unde este cunoscută și folosită dinaintea descoperirii Americii. Fructul opuntiei poartă numele de chumbo (sau fruct de cactus, smochină chumbo) și este acoperit de o coajă groasă,spinoasă cu pulpa bogată în semințe,are o formă ovală și măsoară de la 5-11cm și are un diametru de 5,5-7cm. În alte limbi fructul poartă numele de: higo chumbo în spaniolă, fico d'India în italiană, Figuier de Barbarie în franceză.
În Mexic se folosește atât fructul ca atare cât și bucățile tinere ale întregii plante care se întrebuințează în bucătărie. În Maroc unde este foarte cultivat cactusul se folosește ca furaj, iar fructul în alimentația umană.
Cactusul este cultivat în mari zone ale lumii precum: zona mediteraneană (Spania, Italia, Algeria, Israel), zone din Orientul Mijlociu și cornul Africii (Etiopia, Eritreea), Mexic și sudul Americii de Sud (Chile, Argentina).
Recoltarea și pregătirea fructului chumbo pentru consum are o tehnică specifică pentru înlăturarea spinilor.La recoltare se folosesc mănuși groase, cuțite și este bine ca și fața să fie protejată deoarece spinii luați de vânt pot fi periculoși. Apoi,fructele se lasă pe pământ și cu o perie se îndepărtează spinii. Odată ajunși acasă se pun fructele sub jetul de apă pentru a ne asigura că s-au curățat bine de spini.
Fructul chumbo este savuros și dulce. Fructul se poate mânca proaspăt iar dacă se taie în felii și se acoperă cu zahăr se obține un sirop care se poate consuma rece sau se poate amesteca cu alte fructe. Din fructul opuntiei se mai poate face gem,suc natural sau se poate usca și consuma așa. În unele zone centrale ale Siciliei din acest fruct se obține o băutură numită Ficodi care se folosește atât ca aperitiv cât și ca medicament.
În unele bucătării tradiționale se folosește sărat și se adaugă sosurilor pentru carne și salate.
Mai poate fi folosit în industria cosmetică.
Bucățile fragede de opuntia ficus-indica conține 90%apă. Fructul conține 12%zahăr, 6,75% materii nitrogenate și 0,1% acizi organici care dau culoarea galben-portocalie fructelor și care trece în urina celor ce o consumă colorând-o în această culoare.
Mexicul este principalul cultivator mondial al acestui cactus. Pământul cel mai recomandat sădirii cactusului este cel sărac în apă și de slabă calitate.
Opuntia ficus-indica sau chumbo aparține genului Opuntia, familia Cactaceae. Planta este originară din Mexic unde este cunoscută și folosită dinaintea descoperirii Americii. Fructul opuntiei poartă numele de chumbo (sau fruct de cactus, smochină chumbo) și este acoperit de o coajă groasă,spinoasă cu pulpa bogată în semințe,are o formă ovală și măsoară de la 5-11cm și are un diametru de 5,5-7cm. În alte limbi fructul poartă numele de: higo chumbo în spaniolă, fico d'India în italiană, Figuier de Barbarie în franceză.
În Mexic se folosește atât fructul ca atare cât și bucățile tinere ale întregii plante care se întrebuințează în bucătărie. În Maroc unde este foarte cultivat cactusul se folosește ca furaj, iar fructul în alimentația umană.
Cactusul este cultivat în mari zone ale lumii precum: zona mediteraneană (Spania, Italia, Algeria, Israel), zone din Orientul Mijlociu și cornul Africii (Etiopia, Eritreea), Mexic și sudul Americii de Sud (Chile, Argentina).
Fikonkaktus (Opuntia ficus-indica) är en suckulent växtart inom släktet opuntiasläktet[1] (Opuntia) och familjen kaktusar. Arten är troligen ursprunglig i Mexiko, men numera förvildad i varma områden i hela världen.
Fikonkaktus bildar suckulenta träd, 3–6 meter höga, med en stam som kan bli 30-45 cm i diameter. Grenarna är indelade i platta gröna segment som är omvänt äggrunda till avlånga, 20-60 cm långa och 10-25 cm breda. Areolerna är smalt elliptiska, brunulliga och sitter 2-5 cm från varandra. Glochiderna är gula eller bruna. Bladen är syllika och faller tidigt. Taggar saknas ofta helt, eller 1-6. Blommorna är gula till orange, 5-10 cm i diameter. Ståndarna är gula och pistillen något rödaktig, märkesflikarna är gula. Frukten är ett ätligt, äggformat bär som blir gult, orange purpurrött som moget, 5-10 cm långt med glochider och ibland taggar. Blomningstid är våren.
Arten har varit i odling länge och dess ursprung är inte längre känt, men är troligen selekterad ur den mexikanska arten Opuntia streptacantha. Selektion har drivit fram tagglösa populationer som idag är vanligare än de med taggar. Fikonkaktusar finns naturaliserade i de flesta varma områden och klassas ibland som ogräs.
Fikonkaktus odlas för sina välsmakande frukter. Unga skott kan användas som grönsak i inläggningar och sallader. Arten används också som underlag för koschenillsköldlusen i produktionen av koschenill.
Gamla europeiska sorter som kan finnas kvar i odling:
Numera finns en mängd kommersiella sorter.
Fikonkaktus (Opuntia ficus-indica) är en suckulent växtart inom släktet opuntiasläktet (Opuntia) och familjen kaktusar. Arten är troligen ursprunglig i Mexiko, men numera förvildad i varma områden i hela världen.
Fikonkaktus bildar suckulenta träd, 3–6 meter höga, med en stam som kan bli 30-45 cm i diameter. Grenarna är indelade i platta gröna segment som är omvänt äggrunda till avlånga, 20-60 cm långa och 10-25 cm breda. Areolerna är smalt elliptiska, brunulliga och sitter 2-5 cm från varandra. Glochiderna är gula eller bruna. Bladen är syllika och faller tidigt. Taggar saknas ofta helt, eller 1-6. Blommorna är gula till orange, 5-10 cm i diameter. Ståndarna är gula och pistillen något rödaktig, märkesflikarna är gula. Frukten är ett ätligt, äggformat bär som blir gult, orange purpurrött som moget, 5-10 cm långt med glochider och ibland taggar. Blomningstid är våren.
Arten har varit i odling länge och dess ursprung är inte längre känt, men är troligen selekterad ur den mexikanska arten Opuntia streptacantha. Selektion har drivit fram tagglösa populationer som idag är vanligare än de med taggar. Fikonkaktusar finns naturaliserade i de flesta varma områden och klassas ibland som ogräs.
Fikonkaktus odlas för sina välsmakande frukter. Unga skott kan användas som grönsak i inläggningar och sallader. Arten används också som underlag för koschenillsköldlusen i produktionen av koschenill.
Figowo uopůncyjo (Opuntia ficus-indica) je sukulynt ze familije kaktusowatych, pochodzůncy ze Meksyku, nale znaturalizowany we cołkim basyńe strzůdźymnygo morzo a we sztrefach uo umjarkowanym klimaće we Americe, Africe, Azyji a Uoceańiji.
Hint inciri (Opuntia ficus-indica), kaktüsgiller (Cactaceae) familyasında sınıflanan Opuntia cinsinin tipik türüdür. Türkçede bu kaktüs türü için frenk inciri, frenk yemişi, dikenli incir ya da halk ağzında kaynanadili adları da kullanılır.[1][2]
5–10 cm uzunluğunda, kırmızı, sarı, turuncu renklerde kabuğu olan etli bir meyvedir.
Üzerinde çok sayıda diken bulunur. İçinde tohumları bulunur. Tatlı ve suludur. Yenilebilir. Ancak, yerken kabuk kısmı soyulup çıkarılır. Akdeniz'de doğal olarak yetişir. Türkiye'de Batı ve Güney Anadolu'da bulunur.
Hint inciri (Opuntia ficus-indica), kaktüsgiller (Cactaceae) familyasında sınıflanan Opuntia cinsinin tipik türüdür. Türkçede bu kaktüs türü için frenk inciri, frenk yemişi, dikenli incir ya da halk ağzında kaynanadili adları da kullanılır.
5–10 cm uzunluğunda, kırmızı, sarı, turuncu renklerde kabuğu olan etli bir meyvedir.
Üzerinde çok sayıda diken bulunur. İçinde tohumları bulunur. Tatlı ve suludur. Yenilebilir. Ancak, yerken kabuk kısmı soyulup çıkarılır. Akdeniz'de doğal olarak yetişir. Türkiye'de Batı ve Güney Anadolu'da bulunur.
Плоди O. ficus-indica продаються в Марокко.
O. ficus-indica в Секундерабаді, Індія.
Xương rồng Nopal (Opuntia ficus-indica) là một loài xương rồng, một loài cây trồng quan trọng ở những vùng hoang mạc và bán hoang mạc trên thế giới. Nó được cho là có thể có nguồn gốc từ Mexico.[1]
Xương rồng Nopal (Opuntia ficus-indica) là một loài xương rồng, một loài cây trồng quan trọng ở những vùng hoang mạc và bán hoang mạc trên thế giới. Nó được cho là có thể có nguồn gốc từ Mexico.
Плоды опунции после очистки от колючек употребляются в пищу, как в свежем, так и в переработанном виде. Из них изготавливается джем. В Мексике используют как зрелые плоды (обычно их сушат), так и незрелые — их или варят, или сушат (в сушёном виде незрелые плоды используют как приправу к мясу)[4].
В Мексике мясистые стебли этого кактуса используют в пищу как овощ. В Северной Африке пластинки молодых стеблей едят в варёном и печёном виде, а также используют на корм скоту[4].
С помощью этого вида опунции создают живые изгороди[4].
Экстракт стебля используется в качестве липолитика.
Есть данные о том, что экстракт опунции снижает выраженность похмельного синдрома[6].
Плоды опунции после очистки от колючек употребляются в пищу, как в свежем, так и в переработанном виде. Из них изготавливается джем. В Мексике используют как зрелые плоды (обычно их сушат), так и незрелые — их или варят, или сушат (в сушёном виде незрелые плоды используют как приправу к мясу).
В Мексике мясистые стебли этого кактуса используют в пищу как овощ. В Северной Африке пластинки молодых стеблей едят в варёном и печёном виде, а также используют на корм скоту.
С помощью этого вида опунции создают живые изгороди.
Экстракт стебля используется в качестве липолитика.
Есть данные о том, что экстракт опунции снижает выраженность похмельного синдрома.
梨果仙人掌又名食用仙人掌(学名:Opuntia ficus-indica)为仙人掌科仙人掌属的植物。分布于台湾、吉海及红海沿岸、澳大利亚、毛里求斯、南非、东非、夏威夷以及中国大陆的云南、广东、四川、福建、贵州、浙江、广西等地,生长于海拔600米至2,900米的地区,多生在热河谷,目前尚未由人工引种栽培。
仙桃(川西俗称)[來源請求]
|access-date=
中的日期值 (帮助) 梨果仙人掌又名食用仙人掌(学名:Opuntia ficus-indica)为仙人掌科仙人掌属的植物。分布于台湾、吉海及红海沿岸、澳大利亚、毛里求斯、南非、东非、夏威夷以及中国大陆的云南、广东、四川、福建、贵州、浙江、广西等地,生长于海拔600米至2,900米的地区,多生在热河谷,目前尚未由人工引种栽培。
보검선인장(寶劍仙人掌, 학명: Opuntia ficus-indica 오푼티아 피쿠스인디카[*])은 선인장과의 다육 식물이다.[3] 식물과 그 열매가 백년초(百年草)라는 이름으로도 알려져 있으며, "천년초"로 불리는 자단선선인장과 함께 한국 제주도에서 자생하는 귀화종 선인장류이다. 원산지는 멕시코이다.[2][4]