L'isard pirinenc[1] (Rupicapra pyrenaica) és un bòvid freqüent als Pirineus. També se sol anomenar "isard", tot i que aquesta denominació correspon a l'altra espècie del gènere Rupicapra, Rupicapra rupicapra.[2]
Es troba entre els 400 i els 2.800 m d'altitud, principalment a Andorra, al Cadí-Moixeró, a l'Alt Urgell, al Pallars Sobirà, a l'Alta Ribagorça i a la Vall d'Aran. i als Pirineus en general, tot i que també n'hi ha petites poblacions als Apenins, Itàlia i a la Serralada Cantàbrica, Espanya.[3]
Estudis genètics recents confirmen la separació de les dues espècies reconegudes, R. pyrenaica i R. rupicapra, encara que això no és una cosa que hagi estat adoptat encara per tota la comunitat científica internacional per les discrepàncies sobre la data en què ambdues espècies van divergir (entre 57.000 i 280.000 anys). No obstant això totes les dates proposades coincideixen amb el període interglacial de la Glaciació de Riss-Glaciació de Würm.
És un bòvid de mida petita, menor i més esvelt que la cabra salvatge ibèrica (Capra pyrenaica ). Ambdós sexes posseeixen banyes, amb forma de ganxo, sent els dels mascles més gruixuts i amb el ganxo més tancat. Cap i gola clares i una taca fosca que cobreix els ulls a manera d'antifaç. El color del cos és uniforme, amb una línia fosca que recorre longitudinalment el dors. Els mascles solen ser una mica més pesants que les femelles.
L'espècie ocupa tres nuclis de població, a les muntanyes del sud-oest d'Europa, dos nuclis a la península Ibèrica, R. p. pyrenaica als Pirineus i R. p. parva a la Serralada Cantàbrica, i R. p. ornata als Apenins, en greu perill d'extinció.
A Catalunya es troben isards en estat salvatge en diverses zones del Pirineu i Pre-Pirineu. L'isard (Rupicapra pyrenaica) és un “mamífer artiodàctil remugant de la família dels bòvids, semblant a la cabra, amb banyes primes i corbades de la punta i pelatge fosc amb taques blanquinoses al cap, que habita les zones muntanyoses del sud d'Europa”.
Els adults solen tenir una altura de llom d'uns 60 cm. i pesar uns 30 kg. A més del Pirineu també n'hi ha a la Serralada Cantàbrica i als Alps, entre altres llocs.
És una espècie típica del pis subalpí, que a la major part de les muntanyes ibèriques, fou desforestat per guanyar superfície de pastures. Es mou entre el límit superior dels boscos i les pastures supraforestals, ocupant a l'estiu les màximes altituds. Prefereix pendents forts i rocosos on la neu s'acumula poc. Viu entre els 1.000 i els 2.800 metres als Pirineus i entre els 400 i els 2.400 m. a la Serralada Cantàbrica.
És una espècie cinegètica. Als Pirineus, davant l'absència gairebé total de grans depredadors, les úniques espècies que preden sobre l'isard són l'àguila reial (Aquila chrysaetos) i la guineu (Vulpes vulpes). En els llocs on encara són presents, s'ha descrit també depredació per part del llop (Canis lupus signatus) i l'ós bru (Ursus arctos).
L'isard pirinenc (Rupicapra pyrenaica) és un bòvid freqüent als Pirineus. També se sol anomenar "isard", tot i que aquesta denominació correspon a l'altra espècie del gènere Rupicapra, Rupicapra rupicapra.
Es troba entre els 400 i els 2.800 m d'altitud, principalment a Andorra, al Cadí-Moixeró, a l'Alt Urgell, al Pallars Sobirà, a l'Alta Ribagorça i a la Vall d'Aran. i als Pirineus en general, tot i que també n'hi ha petites poblacions als Apenins, Itàlia i a la Serralada Cantàbrica, Espanya.
Estudis genètics recents confirmen la separació de les dues espècies reconegudes, R. pyrenaica i R. rupicapra, encara que això no és una cosa que hagi estat adoptat encara per tota la comunitat científica internacional per les discrepàncies sobre la data en què ambdues espècies van divergir (entre 57.000 i 280.000 anys). No obstant això totes les dates proposades coincideixen amb el període interglacial de la Glaciació de Riss-Glaciació de Würm.
