R. pyrenaica has an average length between 900-1300 mm (Nowak, 1983). Tail length is 30-40 mm and shoulder height is 760-810 mm (Nowak, 1983). R. pyrenaica usually weighs between 24-50 kg (Nowak, 1983). The summer coat is reddish in color, while the much thicker winter coat is blackish brown with white markings on the throat, neck, shoulders and flanks (Nowak, 1983). Both sexes have slender, black horns that are 152-203 mm long (Nowak, 1983). The horns are set very close together, rise in a vertical fashion, and then bend backwards sharply to form hooks. The hoof is padded with a slight depression and is somewhat elastic, helping to provide solid footing in rough terrain (Nowak, 1983).
Range mass: 24 to 50 kg.
Range length: 900 to 1300 mm.
Other Physical Features: endothermic ; bilateral symmetry
They have been known to live up to 22 years (Nowak, 1983).
Typical lifespan
Status: wild: 22 (high) years.
Average lifespan
Status: wild: 22 years.
R. pyrenaica generally stays above 1,800 meters in alpine meadows during the warmer months of the year (Nowak, 1983). In late fall and winter they have been known to enter lands below 1,100 meters, while usually staying on steep slopes (Nowak, 1983). Rarely do they ever enter forests (Nowak, 1983).
Habitat Regions: temperate
Terrestrial Biomes: mountains
Rupicapra pyrenaica is found in the mountains of northwestern Spain, the Pyrenees, and the Apennines of central Italy (Nowak, 1983).
Biogeographic Regions: palearctic (Native )
During the summer months R. pyrenaica subsists mainly on herbs and flowers, and in the winter months they also eat lichens, mosses, and young pine shoots (Nowak, 1983). If conditions are bad due to snow, they have been known to fast for two weeks until food could be secured (Nowak, 1983).
Plant Foods: leaves; flowers; bryophytes; lichens
Primary Diet: herbivore (Folivore )
The meat is a prized food for some people (Nowak, 1983). The winter hair from the back is often used to make hats (Nowak, 1983). Another popular use is to make the skin into "shammy" leather that is used for cleaning glass and polishing automobiles.
Positive Impacts: food
R. pyrenaica were declining in numbers, due to hunting, but are now back on the rise and nearly stabilized. Total numbers for all of Europe hover around 31,000 (Nowak, 1983). One subspecies (Rupicapra pyrenaica ornata) is classified as Endangered and listed in CITES Appendix I
US Federal List: no special status
CITES: appendix i; no special status
IUCN Red List of Threatened Species: least concern
Perception Channels: tactile ; chemical
R. pyrenaica is also sometimes called Chamois (pronounced shammy).
R. pyrenaica breeds seasonally, mating in the fall and giving birth in the spring (Nowak, 1983). Females have a gestation period of about 170 days after which the young are born in a shelter of lichens and mosses (Nowak, 1983). Twins and triplets do sometimes occur.
Breeding season: fall
Range number of offspring: 1 (low) .
Average number of offspring: 1.
Average age at sexual or reproductive maturity (female): 8-9 years.
Average age at sexual or reproductive maturity (male): 8-9 years.
Key Reproductive Features: seasonal breeding ; gonochoric/gonochoristic/dioecious (sexes separate); sexual
The young of R. pyrenaica can usually follow their mothers almost immediately after birth, and they rapidly improve their leaping ability during the first few days of their life (Nowak, 1983).
Parental Investment: altricial ; post-independence association with parents
Chamoez ar Pireneoù, pe gavr-venez ar Pireneoù, (Rupicapra pyrenaica) a zo ur bronneg daskirier hag a vev en Italia, Spagn ha Bro-C'hall.
L'isard pirinenc[1] (Rupicapra pyrenaica) és un bòvid freqüent als Pirineus. També se sol anomenar "isard", tot i que aquesta denominació correspon a l'altra espècie del gènere Rupicapra, Rupicapra rupicapra.[2]
Es troba entre els 400 i els 2.800 m d'altitud, principalment a Andorra, al Cadí-Moixeró, a l'Alt Urgell, al Pallars Sobirà, a l'Alta Ribagorça i a la Vall d'Aran. i als Pirineus en general, tot i que també n'hi ha petites poblacions als Apenins, Itàlia i a la Serralada Cantàbrica, Espanya.[3]
Estudis genètics recents confirmen la separació de les dues espècies reconegudes, R. pyrenaica i R. rupicapra, encara que això no és una cosa que hagi estat adoptat encara per tota la comunitat científica internacional per les discrepàncies sobre la data en què ambdues espècies van divergir (entre 57.000 i 280.000 anys). No obstant això totes les dates proposades coincideixen amb el període interglacial de la Glaciació de Riss-Glaciació de Würm.
És un bòvid de mida petita, menor i més esvelt que la cabra salvatge ibèrica (Capra pyrenaica ). Ambdós sexes posseeixen banyes, amb forma de ganxo, sent els dels mascles més gruixuts i amb el ganxo més tancat. Cap i gola clares i una taca fosca que cobreix els ulls a manera d'antifaç. El color del cos és uniforme, amb una línia fosca que recorre longitudinalment el dors. Els mascles solen ser una mica més pesants que les femelles.
L'espècie ocupa tres nuclis de població, a les muntanyes del sud-oest d'Europa, dos nuclis a la península Ibèrica, R. p. pyrenaica als Pirineus i R. p. parva a la Serralada Cantàbrica, i R. p. ornata als Apenins, en greu perill d'extinció.
A Catalunya es troben isards en estat salvatge en diverses zones del Pirineu i Pre-Pirineu. L'isard (Rupicapra pyrenaica) és un “mamífer artiodàctil remugant de la família dels bòvids, semblant a la cabra, amb banyes primes i corbades de la punta i pelatge fosc amb taques blanquinoses al cap, que habita les zones muntanyoses del sud d'Europa”.
Els adults solen tenir una altura de llom d'uns 60 cm. i pesar uns 30 kg. A més del Pirineu també n'hi ha a la Serralada Cantàbrica i als Alps, entre altres llocs.
És una espècie típica del pis subalpí, que a la major part de les muntanyes ibèriques, fou desforestat per guanyar superfície de pastures. Es mou entre el límit superior dels boscos i les pastures supraforestals, ocupant a l'estiu les màximes altituds. Prefereix pendents forts i rocosos on la neu s'acumula poc. Viu entre els 1.000 i els 2.800 metres als Pirineus i entre els 400 i els 2.400 m. a la Serralada Cantàbrica.
És una espècie cinegètica. Als Pirineus, davant l'absència gairebé total de grans depredadors, les úniques espècies que preden sobre l'isard són l'àguila reial (Aquila chrysaetos) i la guineu (Vulpes vulpes). En els llocs on encara són presents, s'ha descrit també depredació per part del llop (Canis lupus signatus) i l'ós bru (Ursus arctos).
L'isard pirinenc (Rupicapra pyrenaica) és un bòvid freqüent als Pirineus. També se sol anomenar "isard", tot i que aquesta denominació correspon a l'altra espècie del gènere Rupicapra, Rupicapra rupicapra.
Es troba entre els 400 i els 2.800 m d'altitud, principalment a Andorra, al Cadí-Moixeró, a l'Alt Urgell, al Pallars Sobirà, a l'Alta Ribagorça i a la Vall d'Aran. i als Pirineus en general, tot i que també n'hi ha petites poblacions als Apenins, Itàlia i a la Serralada Cantàbrica, Espanya.
Estudis genètics recents confirmen la separació de les dues espècies reconegudes, R. pyrenaica i R. rupicapra, encara que això no és una cosa que hagi estat adoptat encara per tota la comunitat científica internacional per les discrepàncies sobre la data en què ambdues espècies van divergir (entre 57.000 i 280.000 anys). No obstant això totes les dates proposades coincideixen amb el període interglacial de la Glaciació de Riss-Glaciació de Würm.
Kamzík středozemní (Rupicapra pyrenaica) je druh kamzíka žijící v Pyrenejích, Kantaberském pohoří a v Apeninském pohoří. Dosahuje až 80 cm výšky, letní srst má ryšavě hnědou, v zimě se mění na černohnědou s tmavšími skvrnami kolem očí. Samci i samice mají dozadu zahnuté rohy dosahující až 20 cm délky. Hlavním zdrojem potravy jsou trávy, lišejníky, pupeny stromů. Tak jako všechny kozí antilopy je mrštný, jistý v nerovném hornatém terénu, nachází se ve výšce až 3 000 m. V polovině 20. století se stal ohroženým druhem, jeho kůže se využívala pro výrobu jelenice. Populace kamzíka se ale stabilizovala, v roce 2002 byla odhadnuta na 25 000 jedinců a dle Mezinárodního svazu ochrany přírody je málo dotčeným druhem.
Obrázky, zvuky či videa k tématu kamzík středozemní ve Wikimedia Commons
Kamzík středozemní (Rupicapra pyrenaica) je druh kamzíka žijící v Pyrenejích, Kantaberském pohoří a v Apeninském pohoří. Dosahuje až 80 cm výšky, letní srst má ryšavě hnědou, v zimě se mění na černohnědou s tmavšími skvrnami kolem očí. Samci i samice mají dozadu zahnuté rohy dosahující až 20 cm délky. Hlavním zdrojem potravy jsou trávy, lišejníky, pupeny stromů. Tak jako všechny kozí antilopy je mrštný, jistý v nerovném hornatém terénu, nachází se ve výšce až 3 000 m. V polovině 20. století se stal ohroženým druhem, jeho kůže se využívala pro výrobu jelenice. Populace kamzíka se ale stabilizovala, v roce 2002 byla odhadnuta na 25 000 jedinců a dle Mezinárodního svazu ochrany přírody je málo dotčeným druhem.
Pyrenæisk gemse (Rupicapra pyrenaica) er en gedeantilope. Den findes vildt i Pyrenæerne, de Cantabriske Bjerge og på Appenninerne. Den er den ene af to gemsearter, hvor den anden blot kaldes gemse (Rupicapra rupicapra). Den bliver op til 80 cm høj og dens horn kan blive 20 cm lange. Den lever i op til 3000 meters højde og føden består af træskud, græs og lav.
I 1940’erne blev den pyrenæiske gemse næsten udryddet ligesom dens søsterart, gemse, da der var stor efterspørgsel på gemseskind, men arten er siden kommet sig, og i 2002 fandtes der ca. 25.000 individer. Den pyrenæiske gemse vil pr. 1. januar 2014 figurere på de andorranske 1-, 2- og 5-eurocent[1].
Pyrenæisk gemse (Rupicapra pyrenaica) er en gedeantilope. Den findes vildt i Pyrenæerne, de Cantabriske Bjerge og på Appenninerne. Den er den ene af to gemsearter, hvor den anden blot kaldes gemse (Rupicapra rupicapra). Den bliver op til 80 cm høj og dens horn kan blive 20 cm lange. Den lever i op til 3000 meters højde og føden består af træskud, græs og lav.
I 1940’erne blev den pyrenæiske gemse næsten udryddet ligesom dens søsterart, gemse, da der var stor efterspørgsel på gemseskind, men arten er siden kommet sig, og i 2002 fandtes der ca. 25.000 individer. Den pyrenæiske gemse vil pr. 1. januar 2014 figurere på de andorranske 1-, 2- og 5-eurocent.
Die Pyrenäen-Gämse (Rupicapra pyrenaica) ist eine in Südeuropa lebende Paarhuferart. Sie ist eng mit der auch in Mitteleuropa vorkommenden (eigentlichen) Gämse verwandt.
Pyrenäen-Gämsen erreichen eine Kopf-Rumpf-Länge von 90 bis 130 Zentimeter, wozu noch ein kurzer, 3 bis 4 Zentimeter langer Schwanz kommt. Die Schulterhöhe liegt bei rund 80 Zentimetern und das Gewicht variiert zwischen 24 und 50 Kilogramm. Das Fell ist im Sommer kurz und rötlich gefärbt (deutlicher rot als bei der Gämse), das Winterfell ist lang, dicht und dunkelbraun und weist charakteristische weiße Flecken am Nacken, an den Schultern und an den Flanken auf. Beide Geschlechter tragen bis zu 20 Zentimeter lange Hörner, diese ragen zunächst senkrecht nach oben und biegen sich dann hakenförmig nach hinten.
In der Vergangenheit wurde angenommen, dass die Pyrenäen-Gämsen nicht nur in den Pyrenäen (Rupicapra pyrenaica pyrenaica), sondern auch im Kantabrischen Gebirge im nördlichen Spanien sowie im Apennin in Mittelitalien vorkommen.
Die Bestände im Kantabrischen Gebirge werden nach neueren Untersuchungen als Kantabrische Gämse (vormals Rupicapra pyrenaica parva, jetzt Rupicapra parva) als eigene Art geführt.[1] Auch die italienischen Bestände werden heute unter dem Namen Abruzzen-Gämse (vormals Rupicapra pyrenaica ornata, jetzt Rupicapra ornata) als eigene Art geführt.
Ihr Lebensraum sind Wiesen und Felsregionen im Hochgebirge – Wälder meiden sie weitgehend.
Diese Tiere sind geschickte Kletterer, die im Sommer in höher gelegene Regionen hinaufsteigen, im Winter aber tiefere Gebiete aufsuchen. Die Weibchen leben mit den Jungtieren in Gruppen, während die Männchen die meiste Zeit des Jahres einzelgängerisch leben.
Es sind Pflanzenfresser, die sich je nach Jahreszeit von Kräutern, Gräsern, Moosen, Flechten und anderen Pflanzen ernähren.
Nach einer rund 170-tägigen Tragzeit bringt das Weibchen im Frühling meist ein einzelnes Jungtier zur Welt, Zwillinge und Drillinge sind selten.
Die Bestände wurden durch die Bejagung stark dezimiert, hinzu kommt der Verlust des Lebensraums. Die Population wird auf rund 35.000 Tiere geschätzt. Die IUCN listet die Art als nicht gefährdet.
Seit 2014 ist die Pyrenäen-Gams auf den 1- bis 5-Centmünzen Andorras zu sehen.[2]
Die Pyrenäen-Gämse (Rupicapra pyrenaica) ist eine in Südeuropa lebende Paarhuferart. Sie ist eng mit der auch in Mitteleuropa vorkommenden (eigentlichen) Gämse verwandt.
The Pyrenean chamois (Rupicapra pyrenaica) is a goat-antelope that lives in the Pyrenees and Cantabrian Mountains of Spain, France and Andorra, and the Apennine Mountains of central Italy. It is one of the two species of the genus Rupicapra, the other being the chamois, Rupicapra rupicapra.[1]
Up to 80 cm tall, its summer coat is a ruddy brown; in winter, it is black or brown, with darker patches around the eyes. Both males and females have backward-hooked horns up to 20 cm in length. They browse on grass, lichens and buds of trees. Sure-footed and agile, they are found on any elevation up to 3000 m.
Like other species of chamois, it was hunted almost to extinction, especially in the 1940s, for the production of chamois leather. The population has since recovered, and in 2022 was estimated to be about 50,000 mature individuals.[2][1]
The Pyrenean chamois (Rupicapra pyrenaica) is a goat-antelope that lives in the Pyrenees and Cantabrian Mountains of Spain, France and Andorra, and the Apennine Mountains of central Italy. It is one of the two species of the genus Rupicapra, the other being the chamois, Rupicapra rupicapra.
El rebeco pirenaico o sarrio (Rupicapra pyrenaica) es un bóvido de la subfamilia Caprinae presente en algunas cadenas montañosas del suroeste de Europa. Estudios genéticos recientes confirman la separación de las dos especies reconocidas, R. pyrenaica y R. rupicapra, aunque esto no es algo que haya sido adoptado aún por toda la comunidad científica internacional por las discrepancias sobre la fecha en que ambas especies divergieron[4] (entre 57 000 y 280 000 años). Sin embargo todas las fechas propuestas coinciden con el periodo interglacial del Riss-Würm.
Es un bóvido de pequeño tamaño, menor y más esbelto que la cabra montés (Capra pyrenaica). Ambos sexos poseen cuernos, con forma de gancho, siendo los de los machos más gruesos y con el gancho más cerrado. Cabeza y garganta claras y una mancha oscura que cubre los ojos a modo de antifaz. El color del cuerpo es uniforme, con una línea oscura que recorre longitudinalmente el dorso. Los machos suelen ser algo más pesados que las hembras.
La especie ocupa tres núcleos de población, en las montañas del suroeste de Europa, dos núcleos en la península ibérica, R. p. pyrenaica en los Pirineos y R. p. parva en la cordillera Cantábrica, desde Galicia hasta la sierra de Híjar y R. p. ornata en los Apeninos.
Es una especie típica del piso subalpino, que en la mayor parte de las montañas ibéricas fue deforestado para ganar superficie de pastos. Se mueve entre el límite superior de los bosques y los pastos supraforestales, ocupando en verano las máximas altitudes. Prefiere pendientes fuertes y rocosas donde la nieve se acumula poco. Habita entre los 1000 y 2800 metros en los Pirineos, y entre los 400 y 2400 m en la cordillera Cantábrica.
Tanto en Pirineos como en la cordillera Cantábrica, los rebecos entran en celo entre octubre y noviembre, un mes antes que los rebecos del resto de Europa. Durante ese tiempo, los grupos de machos siguen a los de hembras y se unen a ellos, formándose entonces fuertes enfrentamientos entre los machos, que luchan cabeza contra cabeza por el derecho a reproducirse.
La gestación dura alrededor de 20 semanas, al término de las cuales nace una sola cría. Ésta alcanza la madurez sexual entre los 2 y los 4 años, madurando antes las hembras que los machos.
En España es una especie cinegética. En los Pirineos, ante la ausencia casi total de grandes depredadores, las únicas especies que predan sobre el rebeco son el águila real (Aquila chrysaetos) y el zorro (Vulpes vulpes). En los lugares donde aún están presentes, se ha descrito también depredación por parte del lobo (Canis lupus signatus) y el oso pardo (Ursus arctos arctos).
El rebeco pirenaico o sarrio (Rupicapra pyrenaica) es un bóvido de la subfamilia Caprinae presente en algunas cadenas montañosas del suroeste de Europa. Estudios genéticos recientes confirman la separación de las dos especies reconocidas, R. pyrenaica y R. rupicapra, aunque esto no es algo que haya sido adoptado aún por toda la comunidad científica internacional por las discrepancias sobre la fecha en que ambas especies divergieron (entre 57 000 y 280 000 años). Sin embargo todas las fechas propuestas coinciden con el periodo interglacial del Riss-Würm.
Pirinioetako sarrioa (Rupicapra pyrenaica) Rupicapra generoko animalia da. Artiodaktiloen barruko Caprinae azpifamilia eta Bovidae familian sailkatuta dago
Arrek eta emeek kako formako adarrak dituzte, baina arrenak lodiagoak dira eta punta aldean itxiagoak. Burua eta eztarria argiak dira, begiak estaltzen dituen maskara itxurako orban beltz batekin. Gorputzaren kolorea marroi iluna da bizkarraldean, bularrean, hanketan eta saihetsetan, eta argiagoa ipurtaldean eta sorbaldetan. 1,1-1,3 m-ko luzera du; isatsa laburra izaten da, 4cm ingurukoa. Jaioberritan 2 kg inguru pisatzen dute; heldutasunean 40 kg pisatzera iristen dira arrak, eta emeak normalean ez dira 30 kg-tik pasatzen.
Sarrioa Kaukasotik hasi eta Europa atlantikoraino banatuta dago, eta Europako mendikate gehienetan aurkitzen da. Iberiar Penintsulan bi nukleo nagusi daude: pirenaica subespeziea Pirinioetan eta parva subespeziea Kantauriar mendilerroan. Euskal Herrian, Nafarroaren ekialdeko erpin altuenetan, eta Zuberoako eta Behe Nafarroako isurialde piriniarrean aurkitzen da. Nafarroakoak subespeziearen mendebaldeko muga dira.
Basoen eta basoak baino goragoko larreen arteko mugan mugitzen dira. Udaberrian, elurra urtuz doan heinean, altitudean gora mugitzen dira elur orbanen artetik agertzen den belarraz elikatzeko. Udan bizi dira altitude maximoan, ganadu-taldeen kokapenaren gainetik. Neguan haizearekiko babesa duten mendialdeak hautatzen dituzte. Ehiza jarduera mantentzen den lekuetan gizakia ibiltzen den inguruak saihesten dituzte, baina parke naturaletan eta beste eremu babestuetan giza jarduerara ohitzen dira. Ihesbideen hurbiltasuna gustatzen zaie, harkaitzena edo basoena normalean.
Udan beren denboraren zati handia ematen dute jaten sarrioek. Gutxi mugitzen dira eta atseden asko hartzen dute. Horrela udan pisu dexente irabazten dute eta honek erreserbak ematen dizkie neguan bizirauteko. Espezie belarkarak egurtsuak baino gehiago hautazen dituzte, baita basoan dabiltzanean ere. Elurrak neguan larreak estaltzen dituenean soilik hasten dira sarrioak espezie egurtsu gehiago jaten. Baldintza hauetan koniferoak, erikazeoak eta elurretatik gailentzen diren beste zuhaixka batzuk jaten dituzte, eta tokiko sarrio dentsitatea altua denean kalteak eragin ditzakete basoko espezieetan.
Araldia azaroan hasten da. Urtea bakarrik pasa duten ar nagusiak eme taldeetara bilduko dira orduan, eta bertan arrik bada, eta aurre egiten badio iritsi berriari, borroka egingo dute eme taldearekin nor geratzen den erabakitzeko. Galtzaileak ihes egin beharko du taldea utziz. Borroka hauetan sabelean ere jotzen dizkiete kolpeak elkarri, eta hemen ikusten da zeinen garrantzitsua den adarren kako forma, bestela zauri larriak egingo lizkieke elkarri.
Kume bakarraz erditzen dira, oso arraroa bi kume izatea. 2 kg-rekin jaiotzen dira. Taldeen ugalkortasun tasa altua da (%70 - 80) eta gorabehera askokoa lekuaren eta urte sasoiaren arabera. Kumeen heriotza tasa altua lehen bizitza urtean, eta honek populazioak oso motel haztea eragiten du.
Lehenengo bizitza urtean %40 - 50eko heriotza-tasa dute, eta urte 1 eta 2 artean %10 - 40koa. Heldutasunean heriotza-tasa baxuak dituzte. Bizi-itxaropen altua dute, 20 urteak gaindi ditzakete. Hazten ari diren populaziotan 2 urteko emeen proportzio altu bat ugalkorra da; egonkortutako populaziotan aldiz ez dira ugalkorrak izaten 3 - 4 urte arte. Ez dira seneszentzian sartzen 11 - 13 urte arte.
Eguneko jarduera dute. Talde desberdinak osatzen dituzte, baina talde egonkor bakarra ama eta kumearen artekoa da, bizitzako bigarren urteraino iraun dezake. Batera migratzen duten taldeak ere ikusi dira, baina ez dute luzaro irauten elkarte hauek. Emeen talde handitan “haurtzaindegi” izeneko egiturak ikusi dira, sarrio kumeak batera jarrita eta inguruan helduak hauek ikuskatzeko. Dentsitate altuek eme talde handiak eta ar taldeak egitea faboratzen dute, eta inguru basotsuek talde txikiak egitea; baina honetan ere ikusi dira salbuespenak.
Arrak eta emeak bereizita egoten dira araldian izan ezik. Joera lurraldekoiak ere ikusi dira
Sarrioak beste ungulatu basatiekin eta etxe-abereekin lehiatzen du bazkagatik, baina ez du talde mistorik osatzen hauekin. Sarrioa helduak ehiza ditzaken espezie bakarra otsoa da, baina kumeak azeriaren eta arrano beltzaren harrapakin ere izan daitezke.
Queratoconjuntivitisa da azken urteetako epizootia zabalduena sarrioen artean. Zornadurak eragiten ditu begien inguruan, eta guztiz itsu utzi dezake animalia. Oso kutsakorra den arren patogenizitatea ez da oso altua. Pasteurella multocidak eragindako pneumonia ere gaixotasun ohikoa da, heriotzak eragin ditzake kume eta gazteen artean.
Pirinioetako sarrioa (Rupicapra pyrenaica) Rupicapra generoko animalia da. Artiodaktiloen barruko Caprinae azpifamilia eta Bovidae familian sailkatuta dago
Rupicapra pyrenaica
L'isard ou izard (Rupicapra pyrenaica) est une espèce de la sous-famille des caprins, assez fréquente dans le massif des Pyrénées, la cordillère Cantabrique et les Apennins.
Son nom vient d'un mot pyrénéen izardo[1].
Il fait partie du même genre Rupicapra que le chamois des Alpes, plus lourd d'une dizaine de kilogrammes. Il en diffère aussi par un pelage d'été plus roux et un pelage d'hiver plus clair agrémenté d'un collier de poils noirs au niveau du cou. Les cornes forment un crochet plus ouvert (souvent> 45°) que celui du chamois[2].
La hauteur au garrot de l'isard est de 70 cm, sa longueur est d'un mètre. L'isard mâle fait entre 25 et 40 kg ; la femelle fait entre 22 et 30 kg. Son espérance de vie est de 22 ans.
Les cornes sont présentes pour les deux sexes. Chez le mâle, les étuis sont épais, de section ovale, avec le grand axe dans le sens antéro-postérieur ; le crochet est fortement arqué ; la pinte prend une direction parallèle à l’axe de la corne. Chez la femelle, les étuis sont plus grêles et moins recourbés que ceux du mâle et ont une section arrondie ; le crochet est plus ouvert. Les cornes ont pour origine une production cutanée creuse et permanente. Elles se développent à partir de 3 à 4 mois sous la forme d’un petit corné de kératine. La croissance est importante les trois premières années, surtout au cours de la deuxième, lorsque le crochet se forme. L'examen des cornes, dans le cas d'animaux morts ou capturés, permet de déterminer l'âge par dénombrement des segments de croissance. Leur croissance est permanente avec un arrêt en hiver ce qui détermine sur l’étui un sillon circulaire.
L’isard possède 32 dents.
Le pelage du chevreau est grisâtre et uniforme. À la mue du printemps, son pelage est roux vif, et à la mue d’automne son poil est brun avec une écharpe noire. L’isard se distingue par une tache claire à la gorge se terminant en pointe.
L’isard mâle se distingue par un cou large et une ganache courte et par des cornes plus espacées et plus recourbées que celles de la femelle, avec un angle de courbure inférieur à 45° dans 90 % des cas.
On peut aussi différencier le mâle et la femelle par leur comportement. Le mâle est principalement solitaire, isolé, alors que la femelle vit principalement en groupe.
Les isards se reconnaissent à leur robe plutôt sombre en hiver qui devient couleur « chamois » en été. Le mâle, plus massif, le cou plus large et les cornes plus courbes, se distingue des femelles.
Comme pour beaucoup d’animaux la taille des cornes permet d’identifier l’âge de l’isard, si celui-ci à des petites cornes droites c’est qu'il est dans la période de la naissance jusqu’à un an et demi ; on l’appelle alors chevreau. Quand ses cornes sont courbées et ne dépassent pas l’oreille, l’isard a entre un an et demi et trois ans ; on l’appelle alors enterlous. Au-delà de trois ans, l’isard devient adulte, ses cornes sont alors courbées et dépassent son oreille, elles n’évoluent plus jusqu’à sa mort.
Il se déplace par hardes souvent sous la conduite d'une femelle. Les mâles adultes vivent en solitaires[3]. Ils ne se rassemblent qu'en octobre et en novembre, à l'époque du rut, qui provoque une activité menant certains d'entre eux au seuil de l'épuisement.
Cet animal a été très chassé jusque dans les années 1960 et a failli disparaître, mais il a pu être sauvé grâce à la création en 1967 du parc national des Pyrénées[4]. L'isard est aujourd'hui un animal commun des Pyrénées ; il est même abondant (quelque 4 000 individus) dans les zones protégées.
Les régulateurs les plus importants de la population d'isards, en dehors de l'homme qui le chasse en limite des parcs, sont, en hiver, le froid, les avalanches et l'accès plus difficile à la nourriture[5].
Le petit cabri naît à la fin du printemps, en juin après une gestation de 23 semaines et est sevré à 6 mois. Il est une des proies préférées de l'aigle royal qui peut les décimer certaines années[5]. Au bout d'un an, on le nomme éterle (♀) ou éterlou (♂).
L'isard des Apennins (Rupicapra pyrenaica ornata) a été menacé d’extinction dans le courant du XXe siècle : seule une petite population de 50 isards se maintenait sur les hauteurs de la Camosciara, une localité très sauvage des Abruzzes. Il a pu être sauvé grâce à la création du parc national des Abruzzes, en 1923.
Aujourd'hui, grâce à différentes réintroductions, l'espèce se trouve de nouveau dans les principaux massifs de l'Apennin central. Environ 3 600 isards vivent dans le parc national des Abruzzes, Latium et Molise, dans le parc national de la Majella, dans le parc national du Gran Sasso e Monti della Laga et dans le parc national des Monts Sibyllins.
On distingue deux sous-espèces :
L'isard cantabrique (Rupicapra pyrenaica parva, Cabreta 1911) est aujourd'hui rattaché à la sous-espèce Rupicapra pyrenaica pyrenaica.
Rupicapra pyrenaica
L'isard ou izard (Rupicapra pyrenaica) est une espèce de la sous-famille des caprins, assez fréquente dans le massif des Pyrénées, la cordillère Cantabrique et les Apennins.
O rebezo pirenaico, Rupicapra pyrenaica, é unha especie de mamífero artiodáctilo da familia dos bóvidos, subfamilia dos caprinos, unha das dúas que conforman o xénero Rupicapra.
Distribúese por algunhas cadeas montañosas do suroeste de Europa, chegando a súa área de dispersión até a Galicia oriental.
En Galicia adoita chamarse simplemente rebezo, xa que é a única especie do xénero Rupricapra que forma parte da nosa fauna.[1]
É un bóvido de pequeno tamaño (o menor de todos os da península Ibérica), menor e máis esvelto que a cabra montesa, Capra pyrenaica. O seu corpo é compacto, alcanzando un tamaño de entre 108 e 128 cm (incluíndo a curta cola, de 3 a 4 cm); a altura na cruz é de entre os 70 e os 80 cm. Pesa entre os 20 e os 35 kg. Os machos son lixeiramente máis grandes que as femias.[1]
Ambos os sexos posúen cornos, que comenzan a medrar a partir dos 3 meses de idade, e que perduran dutante toda a vida do animal; estes cornos teñen forma de gancho, e xorden do cranio verticais, para despois curvarse cara atrás; os dos machos son máis grosos e co gancho máis pechado que os das femias; a estrutura dos cornos é ósea, de sección ovalada, recuberta po un estoxo córneo (é dicir, queratinoso).[1]
A cabeza é pequena, con ollos e orellas grandes (que son de cor escura pola cara dorsal e abrancazada pola ventral). A fronte, a queixada e a gorxa son de cor clara, abrancazada, cunha mancha escura que vai desde o labio superior até máis arriba dos ollos, a xeito de enteface. A cor do corpo é uniforme, semellante en ambos os sexos, parda avermellada (máis clara no verán), cunha liña escura que percorre lonxitudinalmente o dorso; o peito, o ventre e a cara anterior das patas é máis escura; o pelame invernal presenta unha maior densidade de pelos, cunha coloración máis agrisada e con contraste de cores máis marcada que na de verán.[1]
As patas son fortes, ben adaptadas á vida entre as rochas. Os pezuños, rematados en punta, son anchos e presentan almofadas brandas recubertas por unha vaíña dura e, para asegurar unha maior adherencia cando camiñan no inverno sobre a neve, entre ambos os dedos anteriores hai unha membrana interdixital que fai aumentar a superficie do pezuño.[1]
Aínda que o dimorfismo sexual é pouco acentuado, podemos distinguir os sexos (e tamén entre os indiuviiduos adultos e os novos) pola forma e tamaño cos cornos, e polos aneis de crecemento. Os machos teñen os os cornos máis grandes e grosos, son de sección claramente oval e son máis ganchudos, mentres que os das femias son máis pequenos e delgados, de sección case circular e co extremo superior menos curvado, formando coa parte anterio un ángulo de case 90º. Outros caracteres morfolóxicos distintivos son a maior corpulencia dos machos, o seu pescozo máis groso, e o pincel peneano; cando urinan, os machos fano cara a adiante, ao contrario das femias que, ademais, teñen o pesozo más delgado e o tronco máis estilizado. Por outra parte, cada ano de vida fórmase un segmento de corno que despraza ao anterior cara a arriba, formándose entre ambos os segmentos unha estría; o reconto das estrías permite calcular a idade do animal.[1]
Cabeza de rebezo ♀
Cranio de rebezo ♂
Rebezo ♂ coa súa cría
R. pyrenaica ornata
A especie foi descrita en 1845 polo naturalista francés Charles Lucien Bonaparte, aínda que durante moito tempo foi cuestionada pola comunidade científica, e non foi aceptada até 1985 a súa separación de Rupicapra rupicapra.[2]
Na especie distínguense tres subespecies:[3]
A especie ten tres núcleos de poboación nas montañas do suroeste de Europa, dous deles na península Ibérica, R. p. pyrenaica nos Pireneos, e R. p. parva na cordilleira Cantábrica, desde Galicia até a serra de Híjar (entre Cantabria e Palencia), e a terceira, R. p. ornata, nos Apeninos (Italia), poboación esta en perigo de extinción.[3]
Viven nas montañas, orixinalmente moi cinguidos aos bosques (caducifolios, de coníferas ou mixtos), especialmente en ladeiras con moita pendente e abundancia de rochas. Porén, frecuentan tamén os terreos rochosos por riba do límite das árbores.[7]
É unha especie típica do andar subalpino que, na maior parte das montañas ibéricas, foi deforestado para gañar superficie de pasteiros. Móvese entre o límite superior dos bosques e os pasteiros supraforestais ocupando, en verán, as máximas altitudes. Prefiren pendentes fortes e rochosas, onde a neve se acumula pouco. Habitan desde os 1.000 e os 2.800 m nos Pireneos e entre os 400 e os 2.400 m na cordilleira Cantábrica.
Os rebezos son sobre todo diúrnos, descansando ao medio día (especialmente nos días calorosos do verán), e son raramente activos pola noite. Son áxiles trepadores, marchan regularmente ao paso e ao galope, raramente ao trote. Son capaces de nadar, aínda que no o fan máis que en caso de necesidade.[7] Poden realizar saltos de até 2 m de altura e 6 m de lonxitude.
Son animais sociais que se moven en pequenos grupos á procura de pastos de montaña. Estes grupos están formados por femias as súas crías do ano e individuos xuvenís (ás veces, tamén acompañanos por un ou dous machos adultos) e son guiados por unha feima vella. Os machos son solitarios ou viaxan reunidos en pequenos grupos. Estes grupos só se reúnen durante a época de celo.[7][8]
A vista, olfacto e oído son excelentes. Isto axúdalles a identificar axiña aos seus depredadores, como osos, lobos, e homes. Outros perigos que axexan aos rebezos que viven en altas montañas son os aludes, até o punto de que non é raro atopar rabaños enteiros mortos pola súa causa na época do desxeo.
En inverno refúxianse nos bosques alimentándose de musgos, liques e poliñas.
Comen plantas gramíneas e outras plantas herbácas, follas, agromos, musgos, liques, codias e arumes.[8]
O rebezo alcanza a madurez sexual entre os 2 e os 4 anos de idade, madurando antes as femias. A época do celo adoiota comezar entre outubro e novembro. Neste tempo os grupos de machos seguen aos de femias e únense a eles. Os machos vólvense territoiriais e agresivos, producíndose entón fortes enfrontamentos entre eles, que loitan polo dereito a reproducírense; estas loitas non son sanguentas, reucíndose case sempre a amagos intimidatorios trucando testa contra testa.
Durante a época da reprodución os machos apenas comen, ocupados como están en conseguir o maior número de femias posíbel. Os machos dominantes adoitan marcar os arbustos cunha substancia cun cheiro que atrae ás femias, esfregando a cabeza contra as plantas e o ventre contra o chan. A xestación dura 6 meses, ao cabo dos cales as femias paren unha única cría.[1]
A esperanza de vida destes animais é duns 15 a 20 anos.[8]
En España e Francia é unha especie cinexética.[8]
En España as únicas especies que predan sobre o rebezo son a aguia real (Aquila chrysaetos) e o raposo (Vulpes vulpes). E, nos lugares onde aínda están presentes, describiuse tamén depredación por parte do lobo (Canis lupus signatus) e o oso pardo (Ursus arctos).
Segundo a UICN o estado de conservación desta especie, a data do ano actual (2014), é de LC (pouco preocupante).[3]
En xeral, a situación desta especie mellorou considerabelmente desde 1990. A poboación e a área de distribución da subespecie dos Pireneos, R. p. pyrenaica, aumentaron marcadamente desde 1989 a 2003, aínda que posteriormente houbo algunhas caídas. A estimación en 1989 do número total espécimes de R. p. pyrenaica era aproximadamente 15.500 animais, pero en 2003 estimábase que polo menos eran 53.000. Hoxe en día probabelmente o número sexa menor, porque moitas poboaciones desta subespecie diminuíron localmente desde 2004 debido a imha severa mortandade causada por enfermidades víricas e a caza na zona francesa, xa que o núemero de pezas cobradas mantívose constante neste tempo. As densidades de R. p. pyrenaica tenden a ser menores fóra das áreas protexidas.
Non todas as subpoboacións da subespecie cantábrica, R. r. parva foron censadas, pero a pobloción total estimábase enm 2002 nunhas 15.000 cabezas.
Porén, a poboación da subespecie italiana, R. r. ornata, segue a ser moi escasa. O número de espécimes probabelmente foron baixos durante os últimos séculos, e só empzarpn a aumentar nos anos 1920 como resultado dunha maior protección. As cifras caeron outra vez, até chegar tan só a varias decenas de individuos nunha úinica poboación no Parque Nacional dos Abruzos durante a II Guerra Mundial. Como resultado da acción de conservación nos últimos anos, incluíndo reintroducións e o establecemento de dúas novas poboacións, o número de individuos aumentou, de xeito que a poboación estímase actualmente nuns 1.100 animais nas tres subpoboacións.[3]
En Galicia, nas serras orientais lugesas e ourensás (Ancares, Courel, Enciña da Lastra) vive a subespecie Rupicapra pyrenaica parva Cabrera, 1911. O número de exemplares é escaso, pero na actualidae está colonizando novas zonas.[1]
O rebezo pirenaico, Rupicapra pyrenaica, é unha especie de mamífero artiodáctilo da familia dos bóvidos, subfamilia dos caprinos, unha das dúas que conforman o xénero Rupicapra.
Distribúese por algunhas cadeas montañosas do suroeste de Europa, chegando a súa área de dispersión até a Galicia oriental.
En Galicia adoita chamarse simplemente rebezo, xa que é a única especie do xénero Rupricapra que forma parte da nosa fauna.
Il camoscio pirenaico o camoscio dei Pirenei (Rupicapra pyrenaica, Bonaparte 1845) è un'antilope caprina che vive sui Pirenei, sui Monti Cantabrici e sugli Appennini centrali. Appartiene alla sottofamiglia Caprinae, all'interno della famiglia dei bovidi, insieme a pecore e capre.
La specie Rupicapra pyrenaica si divide in 3 sottospecie che si caratterizzano per lievi differenze morfologiche:
Il suo mantello estivo è bruno-ruggine; in inverno è bruno-nero con macchie più scure attorno agli occhi. Sia i maschi che le femmine hanno corna uncinate rivolte all'indietro lunghe fino a 20 cm. Si nutre di erba, licheni e germogli di alberi. Agile e ben saldo sulle sue zampe si trova in ogni tipo di ambiente montano, fino ai 3 000 m di quota.
Questa specie differisce da quella alpina (Rupicapra rupicapra) per le corna di forma leggermente diversa e che sono più corte (tranne che nella sottospecie appenninica, che invece le ha più lunghe); quindi per la sua mole minore, e soprattutto per il mantello: molto più rossiccio in estate, in invernale è di colore marrone scuro anziché nero e con una macchia golare molto più estesa che nel camoscio alpino e pezzature chiare sulle spalle, più evidenti nella sottospecie appenninica, e che hanno determinato il nome scientifico "ornata" per la sottospecie autoctona dell'Italia e il suo soprannome di camoscio più bello del mondo.
La lunghezza totale del corpo, misurata dall'estremità della testa alla radice della coda, varia tra 100 e 110 cm. L'altezza media, misurata al garrese, è di 70 cm[1].
Il peso corporeo è influenzato dall'età e dal sesso: nei maschi adulti tale valore oscilla tra i 25 e i 40 kg, nelle femmine adulte tra i 25 e i 32 kg. Il peso varia notevolmente nel corso dell'anno. I valori massimi si raggiungono nel periodo di maggiore accumulo del grasso, che corrisponde al mese di ottobre. I maschi adulti, al termine del periodo riproduttivo, arrivano a perdere quasi il 25% del loro peso corporeo, a causa del forte dispendio energetico durante le lotte tra rivali. In generale comunque, tra gennaio ed aprile si ha una diminuzione della massa corporea in tutti i soggetti, provati dalle dure condizioni invernali (nelle femmine il calo è compreso tra il 12 e il 15%)[2].
Il camoscio vive in branchi composti dalle femmine con i giovani e i piccoli dell'anno, mentre i maschi adulti in estate conducono vita solitaria per poi riunirsi al branco nel periodo autunnale, quando inizia il periodo degli amori. In questa fase avviene la lotta tra i maschi adulti che si contendono il diritto di accoppiarsi con le femmine adulte del branco. A fine inverno, i maschi adulti verranno allontanati, tornando così a vita solitaria.
Cacciati fino quasi all'estinzione negli anni quaranta del Novecento, la popolazione ha mostrato una forte ripresa e nel 2002 è stata stimata, sui Pirenei, una popolazione di 25 000 esemplari[3].
Anche la popolazione appenninica fu cacciata fino all'orlo dell'estinzione: negli anni venti del Novecento restava solamente un unico nucleo di 50 esemplari nel parco nazionale d'Abruzzo, Lazio e Molise, aumentato poi, grazie alla tutela accordatagli sin dal 1913, a circa 250-300 negli anni settanta e a 600-700 capi negli anni novanta. Grazie a reintroduzioni in altri quattro massicci montuosi dell'Appennino centrale, questa sottospecie si è accresciuta numericamente fino a giungere nel 2021 ad una popolazione di oltre 3 600 capi.
Il camoscio dei Pirenei, nella sua sottospecie tipica, è presente sulle monete da 1, 2 e 5 centesimi di euro del Principato di Andorra.
Il camoscio pirenaico o camoscio dei Pirenei (Rupicapra pyrenaica, Bonaparte 1845) è un'antilope caprina che vive sui Pirenei, sui Monti Cantabrici e sugli Appennini centrali. Appartiene alla sottofamiglia Caprinae, all'interno della famiglia dei bovidi, insieme a pecore e capre.
Pirėninė gemzė (lot. Rupicapra pyrenaica, angl. Pyrenean Chamois) – dykaraginių (Bovidae) šeimos žinduolis, priklausantis ožkų (Caprinae) pošeimiui.
Šis su teriologija susijęs straipsnis yra nebaigtas. Jūs galite prisidėti prie Vikipedijos papildydami šį straipsnį. Pireneju ģemze (Rupicapra pyrenaica) ir dobradžu dzimtas (Bovidae) suga, kurai ir 3 pasugas un kurām savstarpēji ir izolēta izplatība.[1] Pireneju ģemze mājo Eiropas dienvidrietumu un dienviddaļas kalnu masīvos (Pirenejos Francijas, Spānijas robežas reģionā, Andoru ieskaitot, Karntabrijas kalnos Spānijas ziemeļos un Apenīnos Itālijas centrālajā daļā).[2][3]
Pireneju ģemze ir vidēji liels dobradzis un ārēji ļoti līdzīga Eiropas ģemzei. Tās ķermeņa garums ir 90—130 cm, augstums skaustā 76—81 cm, astes garums 3—4 cm, svars 24—50 kg.[3] Abiem dzimumiem ir nelieli, slaidi, melni ragi, sasniedzot apmēram 20 cm garumu. Tie aug stāvus gaisā un tikai pašos galos atliecas nelielā lokā uz atpakaļu. Turklāt tie aug salīdzinoši tuvu viens otram blakus.[3] Tēviņu ragi, salīdzinot ar mātītēm, ir biezāki un nedaudz masīvāki.
Matojums vasarā Pireneju ģemzei ir īss un gluds, sarkanbrūnā krāsā. Toties ziemā tai uzaug biezs, garš (10—15 cm[4]) ziemas kažoks tumši brūnā, gandrīz melnā krāsā ar koši baltām pazīmēm uz zoda, pakakles, vaigiem un deguna kaula virspusē,[4] kakla un pleciem.[3] Vasarā baltās pazīmes uz sejas zaudē košumu, bet uz kakla un pleciem gandrīz izzūd. Pēdām apakšā ir nedaudz iedobti, elastīgi spilventiņi, kas ģemzei palīdz pārvietoties pa stāvajām klintīm.[3]
Pireneju ģemze uzturas 400—2800 metru augstumā virs jūras līmeņa.[2] Vasarā augstāk kalnos, bet ziemā zemāk. Mātītes kopā ar pēcnācējiem veido ģimeņu barus, kuros ir 15—30 īpatņi. Pieauguši tēviņi visa gada garumā pamatā ir vientuļnieki, baram pievienojoties vasaras beigās un pavada rudeni kopā ar baru, apaugļojot mātītes. Jaunie tēviņi mātes barā dzīvo līdz 2—3 gadu vecumam, tad tos dominantais tēviņš padzen no ģimenes. Reizēm vajāšana beidzas ar jaunuļa nāvi. Līdz 8—9 gadu vecumam tie vienatnē klejo apvidū. Sasniedzot briedumu, tēviņš nostiprina savu teritoriju, kurā uzturas arī mātīšu bars.[3] Pireneju ģemze ir ļoti ātra, atlētiska un vienlaicīgi gracizoca. Tā piemērojusies dzīvei kalnos, veikli pārvietojoties pa stāvajām nogāzēm un klintīm. Pireneju ģemze spēj lēkt 2 metru augstumā un 6 metru tālumā, turklāt klinšainā apvidū attīstīt ātrumu līdz 50 km/h.[3]
Vasaras mēnešos Pireneju ģemze galvenokārt barojas ar zāli un lakstaugiem, bet ziemas mēnešos tā barojas arī ar ķērpjiem, sūnām un priežu jaunajiem dzinumiem. Ja ziemā apstākļi kļūst īpaši smagi un barību atrast ir grūti, ģemze spēj badoties līdz 2 nedēļām, sagaidot labvēlīgākus apstākļus.[3]
Dzimumbriedumu Pireneju ģemzes sasniedz samērā vēlu, mātītes 2,5 gadu vecumā, tēviņi 3,5—4 gadu vecumā.[5] Tomēr spēka gadus un spēju konkurēt uz tiesībām pāroties tēviņi sasniedz tikai 8—9 gadu vecumā. Riesta laiks Pireneju ģemzēm ir rudenī, bet mazuļi dzimst pavasarī. Grūsnības periods ilgst 170 dienas. Pirms dzemdībām mātīte nošķiras no bara un mazulis dzimst vientuļā, labi pasargātā vietā. Parasti piedzimst viens mazulis, bet retos gadījumos var piedzimt dvīnīši vai trīnīši. Uzreiz pēc piedzimšanas mazuļi spēj sekot savai mātei un samērā drīz kļūst tikpat veikli stāvajās nogāzēs kā pieaugušās ģemzes.[3] Pireneju ģemze savvaļā dzīvo līdz 14—22 gadu vecumam.[3][5]
Pireneju ģemzei ir 3 pasugas:[6]
Pireneju ģemze (Rupicapra pyrenaica) ir dobradžu dzimtas (Bovidae) suga, kurai ir 3 pasugas un kurām savstarpēji ir izolēta izplatība. Pireneju ģemze mājo Eiropas dienvidrietumu un dienviddaļas kalnu masīvos (Pirenejos Francijas, Spānijas robežas reģionā, Andoru ieskaitot, Karntabrijas kalnos Spānijas ziemeļos un Apenīnos Itālijas centrālajā daļā).
De Pyrenese gems (Rupicapra pyrenaica) is een zoogdier uit de familie der holhoornigen (Bovidae). De wetenschappelijke naam van de soort werd voor het eerst geldig gepubliceerd door Karel Lucien Bonaparte in 1845. In het Frans en Spaans wordt gewoonlijk de naam 'Isard' respectievelijk 'Isardo' gebruikt.[1]
In de recent uitgebrachte publicaties van Wilson & Mittermeier (2011) en Groves & Grubb (2011) wordt de Pyrenese gems als zelfstandige soort binnen het geslacht Rupicapra beschouwd, met uitsluiting van de abruzzengems (Rupicapra ornata) en Cantabrische gems (Rupicapra parva). In het iets oudere Mammal Species of the World van Wilson & Reeder (2005) werden deze vermeld als ondersoort van de Pyrenese gems (Rupicapra pyrenaica). De Pyrenese gems was hierin de nominaatondersoort.[2][3][4] In een beoordeling van de IUCN uit 2008 worden alle drie nog samen behandeld onder Rupicapra pyrenaica.[1]
De Pyrenese gems komt voornamelijk voor in de Pyreneeën van Spanje, Frankrijk en Andorra. Er is echter ook een ondersoort die in de Appenijnen van Italië voorkomt. De Pyrenese gems kon in aantal toenemen door de veranderingen in jachtregulaties, afname van landbouwactiviteiten, afname van de veehouderij en in mindere mate een verhoogd overlevingspercentage van volwassen dieren. In 2004 werd het aantal Pyrenese gemzen op 53.000 exemplaren geschat.[5]
Het merendeel van de mannetjes van deze soort houdt zich op in struikgewassen onder de boomgrens, op hoogten tussen 2.000 en 2.200 meter boven zeeniveau. Vrouwtjes en gemengde groepen trekken vaker tussen verschillende hoogten en zijn 's zomers vaak op alpiene en boreale graslanden boven 2.200 meter hoogte te vinden. De aanwezigheid van Pyrenese gemzen hangt echter af van de aanwezigheid van vee in het gebied en gaan gebieden met grazend vee uit de weg. Dit heeft een effect op de hoogten waarop Pyrenese gemzen zich bevinden.[6]
De Pyrenese gems is een nationaal symbool van Andorra.[7] Ook staan ze samen met de lammergier (Gypaetes barbatus) op de munten van 1, 2 en 5 eurocent van Andorra.[8]
Bronnen, noten en/of referentiesDe Pyrenese gems (Rupicapra pyrenaica) is een zoogdier uit de familie der holhoornigen (Bovidae). De wetenschappelijke naam van de soort werd voor het eerst geldig gepubliceerd door Karel Lucien Bonaparte in 1845. In het Frans en Spaans wordt gewoonlijk de naam 'Isard' respectievelijk 'Isardo' gebruikt.
Multimedia w Wikimedia Commons Kozica południowa[2] (Rupicapra pyrenaica) – ssak z rodziny wołowatych.
Podgatunki kozicy południowej[2]:
Kozica kantabryjska i kozica pirenejska (odpowiednio 26500 sztuk i 8000 sztuk) są taksonami niezagrożonymi, natomiast kozica apenińska (800 sztuk) jest podgatunkiem zagrożonym, lecz widmo jej wymarcia zostało zażegnane dzięki podjęciu kategorycznych działań ochronnych.
Kozica południowa (Rupicapra pyrenaica) – ssak z rodziny wołowatych.
A camurça-dos-pirenéus (Rupicapra pyrenaica) é um caprino encontrado nos Pirenéus e nas montanhas Cantábricas.
A camurça-dos-pirenéus (Rupicapra pyrenaica) é um caprino encontrado nos Pirenéus e nas montanhas Cantábricas.
Pyreneisk gems (Rupicapra pyrenaica)[3], är en art i familjen slidhornsdjur (Bovidae) som förekommer i södra Europa. Den är nära släkt med gemsen, och bägge arter bildar tillsammans släktet gemsarna (Rupicapra).
Pyreneisk gems har först under senare år givits status som egen art skild från gems,[4] och benämningen pyreneisk gems är inte särskild spridd på svenska. På flera andra språk, inklusive på italienska (camoscio pirenaico) och katalanska (isard pirinenc), är detta dock det etablerade namnet (även latinets Rupicapra pyrenaica betyder "pyreneisk gems"). På franska särskiljs de båda Rupicapra-arterna som chamois (gems) och isard (Rupicapra pyrenaica), enligt de två traditionella regionala benämningarna på "gemsar".
Djuret når en kroppslängd mellan 90 och 130 centimeter och därtill kommer en 3 till 4 centimeter lång svans. Mankhöjden ligger ungefär vid 80 centimeter och vikten varierar mellan 24 och 50 kilogram. På sommaren är pälsen kort och rödaktig (tydlig mer röd än hos gemsen). Vinterpälsen är lång, tät och mörkbrun, ibland med kännetecknande vita fläckar på bakre halsen, skulrorna och sidorna. De upp till 20 cm langa hornen finns hos bägge kön. Hornen växer först uppåt och sedan bakåt, liksom en krok.
Som namnet antyder lever arten i Pyrenéerna men den förekommer även i Kantabriska bergen i nordvästra Spanien samt på Apenninerna i centrala Italien. Beståndet i Italien listas vanligen som underart med namnet Rupicapra pyrenaica ornata. Habitatet utgörs främst av ängar och klippiga regioner i bergstrakter, och djuret undvikar vanligen skogar.
Djuret har bra förmåga att klättra i bergstrakter. Under sommaren vandrar individerna till högre höjder. Honor och deras ungdjur bildar flockar och hannar lever utanför parningstiden främst ensam.
De är växtätare som livnär sig beroende pa årstiden av örter, gräs, mossa, lav och andra växtdelar.
Efter dräktigheten som varar omkring 170 dagar föder honan under våren oftast ett enda ungdjur. Sällan förekommer tvillingar eller tre ungar per kull.
Arten hotas av jakt samt av förstöringen av levnadsområdet. För närvarande listas arten av IUCN som livskraftig. Det totala beståndet uppskattas till 35 000 individer.
Den italienska underarten gäller däremot som hotad. Under 1990-talet fanns bara 300 till 400 individer kvar. För att bevara underarten inrättades bland annat Parco nazionale d'Abruzzo, Lazio e Molise, och antalet individer har sedan dess stigit till cirka 1 000.[1] Dessutom avlas underarten i vissa djurparker.
Pyreneisk gems (Rupicapra pyrenaica), är en art i familjen slidhornsdjur (Bovidae) som förekommer i södra Europa. Den är nära släkt med gemsen, och bägge arter bildar tillsammans släktet gemsarna (Rupicapra).
Країни поширення: Андорра, Франція, Італія, Іспанія. Висотний діапазон проживання: 400-2,800 м над рівнем моря.
Зустрічається в альпійських луках, кам'янистих ділянках, лісових долинах і нижніх частинах схилів в гірських районах. Цей вид в цілому залишається на рівні вище 1800 метрів на альпійських луках у теплі місяці року. В кінці осені і взимку, як відомо, сходять нижче 1100 метрів. В останні роки деякі групи тварин почали постійно населяти ліси. Самиці живуть в групах з молодими тваринами, в той час як самці живуть більшу частину року одинаками. Харчуються травами, мохами, лишайники та іншим рослинним кормом. Після 170-денної вагітності, самиця народжує навесні, як правило, одне маля; двійня і трійня рідкісні.
Висота в холці: 760-810 мм, довжина голови й тіла: 900-1300 мм, довжина хвоста: 30-40 мм, вага: 24-50 кг.
Волосся літнього хутра лише 40 мм довжиною, рудувато-коричневе. Зимове хутро утворене довгим і товстим покривним волоссям довжиною 100—200 мм і пухнастим підшерстям. Зимове хутро чорнувато-коричневе з великими булими площами на шиї, плечах, боках. Тонкі чорні роги 152—203 мм завдовжки є в обох статей.
Rupicapra pyrenaica
Rupicapra pyrenaica là một loài động vật có vú trong họ Bovidae, bộ Artiodactyla. Loài này được Bonaparte mô tả năm 1845.[2]
Phương tiện liên quan tới Rupicapra pyrenaica tại Wikimedia Commons
.png){kind=small}
Bài viết về chủ đề Bộ Guốc chẵn này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn. Rupicapra pyrenaica là một loài động vật có vú trong họ Bovidae, bộ Artiodactyla. Loài này được Bonaparte mô tả năm 1845.
Rupicapra pyrenaica
(Bonaparte, 1845)
Пиренейская серна[1] (лат. Rupicapra pyrenaica) — парнокопытное млекопитающее из подсемейства козьих семейства полорогих.
Вид распространён в Андорре, Франции, Италии, Испании. Высотный диапазон обитания 400—2800 метров над уровнем моря.
Встречается в альпийских лугах, на каменистых участках, в лесных долинах и нижних частях склонов в горных районах. Этот вид в целом остается на уровне выше 1800 метров на альпийских лугах в тёплые месяцы года. В конце осени и зимой, как известно, спускаются ниже 1100 метров. В последние годы некоторые группы животных начали постоянно населять леса. Самки живут в группах с молодыми животными, в то время как самцы живут большую часть года одиночками. Питаются травами, мхами, лишайниками и другим растительным кормом. После 170-дневной беременности, самка рождает весной, как правило, одного детёныша; двойня и тройня редки.
Высота в холке 76-81 см, длина тела 90-130 см, длина хвоста 3-4 см, вес 24-50 кг. Волосы летнего меха длиной всего 4 см, рыжевато-коричневые. Зимний мех образован длинными и толстыми волосами длиной 10-20 см и пушистым подшёрстком. Зимний мех черновато-коричневого цвета с большими белыми площадями на шее, плечах, боках. Тонкие чёрные рога длиной 15,2-20,3 см у обоих полов.
Пиренейская серна образует 3 подвида, которые в настоящее время некоторыми исследователями рассматриваются как отдельные виды[2][3]:
Кантабрийская серна (R. p. parva), самец в зимнем меху.
Абруцкая серна (R. p. ornata)
Пиренейская серна (лат. Rupicapra pyrenaica) — парнокопытное млекопитающее из подсемейства козьих семейства полорогих.
比利牛斯臆羚(在法语中为 Izard或Isard，在西班牙语中为 Rebeco或Sarrio)生活于比利牛斯山脉、坎塔布连山脉和亚平宁山脉。是臆羚(Rupicapra rupicapra)的同属近亲。
比利牛斯臆羚(Rupicapra pyrenaica)的肩高为80厘米。其夏天的毛色为红色，冬天为棕黑色。雌雄都有向后弯的角，角长20厘米。以草、嫩芽和荔枝为食。非常灵敏。生活于海拔3000米的山区。
由于人类的无限制地捕杀，目前世界上只有25000只比利牛斯臆羚。
比利牛斯臆羚(在法语中为 Izard或Isard，在西班牙语中为 Rebeco或Sarrio)生活于比利牛斯山脉、坎塔布连山脉和亚平宁山脉。是臆羚(Rupicapra rupicapra)的同属近亲。
比利牛斯臆羚(Rupicapra pyrenaica)的肩高为80厘米。其夏天的毛色为红色，冬天为棕黑色。雌雄都有向后弯的角，角长20厘米。以草、嫩芽和荔枝为食。非常灵敏。生活于海拔3000米的山区。
由于人类的无限制地捕杀，目前世界上只有25000只比利牛斯臆羚。
피레네산양 또는 피레네샤무아(Pyrenean chamois, 학명: Rupicapra pyrenaica)는 소과 영양아과에 속하는 포유류의 일종이다. 피레네 산맥과 칸타브리아 산맥, 아펜니노 산맥 등에서 서식한다. 샤무아속에 속하는 2종 중의 하나이며, 나머지 종은 알프스산양이다. 꼬리는 80cm까지 자라며, 몸의 털 색깔은 여름에 붉은 갈색에서 겨울에 눈 주위의 검은 반점과 함께 검은색 또는 갈색으로 변한다. 암컷과 수컷 모두 뒷쪽으로 휘어져 나는 뿔이 있으며, 약 20cm까지 자란다. 발을 단단히 딛고서며 재빠르고 고도 3000m까지의 지역에서 발견된다. 다른 샤무아 종들처럼, 섀미 가죽을 얻기 위한 과도한 사냥으로 특히 1940년대에 멸종 위기를 겪었다. 이제는 개체수가 회복되었으며, 2002년 기준 약 25,000여 마리가 서식하는 것으로 추정하고 있다.(Pérez et al., 2002)
Rupicapra pyrenaica ornata
R. p. parva
피레네산양 또는 피레네샤무아(Pyrenean chamois, 학명: Rupicapra pyrenaica)는 소과 영양아과에 속하는 포유류의 일종이다. 피레네 산맥과 칸타브리아 산맥, 아펜니노 산맥 등에서 서식한다. 샤무아속에 속하는 2종 중의 하나이며, 나머지 종은 알프스산양이다. 꼬리는 80cm까지 자라며, 몸의 털 색깔은 여름에 붉은 갈색에서 겨울에 눈 주위의 검은 반점과 함께 검은색 또는 갈색으로 변한다. 암컷과 수컷 모두 뒷쪽으로 휘어져 나는 뿔이 있으며, 약 20cm까지 자란다. 발을 단단히 딛고서며 재빠르고 고도 3000m까지의 지역에서 발견된다. 다른 샤무아 종들처럼, 섀미 가죽을 얻기 위한 과도한 사냥으로 특히 1940년대에 멸종 위기를 겪었다. 이제는 개체수가 회복되었으며, 2002년 기준 약 25,000여 마리가 서식하는 것으로 추정하고 있다.(Pérez et al., 2002)
