They roost near streams, coastal marine habitats, major river basins, or other moist places.
Generally, bats with long narrow wings are rapid, enduring fliers. The flight of greater bulldog bats has been described as rather stiff-winged and not particularly rapid. However, they are powerful. If knocked into the water, this bat can swim using its wings as oars, and it is capable of taking flight from water.
Regarding food habits, one study on the Island of Culebra, Puerto Rico, showed that during the wet season, the bat's diet was predominantly small insects, but during the dry season, pelagic and freshwater fish represented a greater portion of the diet. This indicates the bat has a flexible foraging strategy, allowing it to adjust to local conditions.
The roosts of greater bulldog bats are characterized by a strong musky odor. This odor comes from oily secretions found beneath the wings, in the subaxillary region. Female bats roost in groups that remain together associating with the same individuals and in the same location for years. Females scent mark their heads with the sub-axil secretions of other females. They do this by rubbing their heads under other bats' wings. These secretions have been found to differ between sexes. It has been suggested this scent may communicate information about sexual identity and reproductive condition. It may also allow bats to be recognized by their odor within the roost and while flying.
Males of this species have an unusual pocket-like fold of skin associated with the scrotum. Glands in this pocket also contribute to the obvious musky odor in males.
Another peculiar characteristic is that N. leporinus' sperm is unique among mammalian spermatozoa. The sperm head is extraordinarily large and flat. There is a large acrosome which lies anterior to the nucleus. This acrosome is shaped into a dozen accordion-like folds that run parallel to the long axis of the sperm. Researchers believe these acrosome ridges may strengthen the sperm head during transport.
Perception Channels: tactile ; chemical
These bats have no special conservation status. However, one report on the island of Curacao, Netherlands Antilles, showed that uncontrolled cave disturbance and removal of resources through development has brought about an apparent decrease in bat numbers.
CITES: no special status
IUCN Red List of Threatened Species: least concern
Groups of Noctilio leporinus may take significant numbers of small fish from hatcheries and aquaculture projects. Methods for blocking echolocation over hatchery ponds can be effective in preventing these losses.
None known.
Noctilio leporinus catches and consumes fish. It is one of about six bat species that regularly eat fish. It will also eat aquatic crustaceans, stinkbugs, crickets, scarab beetles, moths, winged ants, and other insects, but primarily, it is a piscivore (fish-eater).
Animal Foods: fish; insects; terrestrial non-insect arthropods; aquatic crustaceans
Primary Diet: carnivore (Piscivore )
Noctilo leporinus is found in tropical and subtropical parts of the New World from Southern Vera Cruz (Mexico) to Northern Argentina and Southeastern Brazil. This species is also found on the Greater and Lesser Antilles, and the Bahamas.
Biogeographic Regions: neotropical (Native )
Average lifespan
Status: captivity: 11.5 years.
The sexes are slightly dimorphic in size, the males averaging larger than the females. A male weighing 78 g, and a female weighing 60 g were reported by Klingener, Genoways, and Baker (1978). Head and body length is 98 to 132 mm, and forearm length measures 70 to 92 mm.
The sexes are also dimorphic in color, with males having reddish to orange pelage dorsally, and females generally having greyish or dull brown fur. Both males and females tend to have paler underparts, and the pelage is extremely short.
Noctilionids have a pointed muzzle and lack a nose leaf. The nose is somewhat tubular and projects slightly beyond the lips. Upper lips are smooth but divided by a "hare lip", a vertical fold of skin under the nostrils. The lips are also large and swollen in appearance, suggesting the common name, greater bulldog bat.
This bat presents a formidable dentition. Its cheeks are elastic and can be greatly expanded. Internal cheek pouches are present. The ears are large, slender, pointed, and separate. There is also a tragus which has a serrated margin.
Noctilio leporinus has wings which are long and quite narrow, being more than two and a half times the length of the head and body. Nearly 65% of the wingspan is composed of the third digit.
The tail is more than half as long as the thigh bone. It extends to about the middle of a well-developed uropatagium, or tail membrane. The tail tip is free, protruding for about 10 to 15 mm from the dorsal surface of this membrane. The uropatagium is supported by the legs, tail, and calcar, or heel extension. The calcar is a cartilaginous structure that articulates with the heel bone (calcaneum) and is unique to bats. In this fishing species, the calcar is large and serves to hold the uropatagium out of the water as the bat flies close to the surface.
Noctilio leporinus has unusually long hind limbs and very large hind feet with strong gaff-like claws. Fishing bats tend to have hind feet 1.8 to 3.9 times larger than related non-fishing bats.
Range mass: 60 to 78 g.
Range length: 98 to 132 mm.
Sexual Dimorphism: male larger; sexes colored or patterned differently; male more colorful
Other Physical Features: endothermic ; bilateral symmetry
Average basal metabolic rate: 0.4 W.
Bachelor males roost apart from females. Males residing with female groups stay for two or more reproductive seasons. Female N. leporinus bear a single young each pregnancy. This appears to form the basis of a polygynous social organization.
This species tends to have pregnancies occuring from September until January, and lactation is first seen in November and continues until April. This is a general pattern, however, and it can vary with geographical location. Reproduction corresponds to seasons of greatest food availability.
Young bats don't leave the roost for their first attempts at sustained flight until nearly adult size. At that time they are slightly less than one month of age and the parents have remained at the roost throughout. This suggests a high degree of bi-parental care which may be a characteristic of this species.
Breeding interval: These bats apparently breed once per year.
Breeding season: Pregnancies occur from September until January, although the time of mating is apparently unreported in the literature.
Range number of offspring: 1 to 1.
Average gestation period: 2 months.
Average time to independence: 1 months.
Key Reproductive Features: iteroparous ; seasonal breeding ; gonochoric/gonochoristic/dioecious (sexes separate); sexual ; fertilization ; viviparous
Average number of offspring: 1.
Uno de los murciélagos más grandes en América Central, con unas patas traseras largas y extendidas. Parte dorsal de color anaranjado, pardo o café; tiene una raya pálida sobre la espalda (usualmente ancha y prominente); parte ventral más pálida, en ocasiones amarillo brillante. Orejas largas y angostas; labio superior agrietado (leporino), caído. Membranas de color café (brillan en la noche); membranas de las alas y de las patas traseras (uropatagio) muy grandes; calcáneos más grandes que las patas. Garras de las patas traseras muy alargadas, anaranjadas si el cuerpo está cubierto con pelo anaranjado, blancas si el cuerpo es gris o café.
Distribucion General: Desde México hasta Guyanas, sur de Brasil, norte de Argentina, Perú, Trinidad, Antillas Mayores y Menores, sur de Bahamas. Se encuentran en las zonas bajas, solamente.
Se refugian en las partes más altas de cavernas oscuras, pero también utilizan huecos situados en árboles.
El ratpenat pescador gros (Noctilio leporinus) és una espècie de ratpenat pescador que viu a Amèrica del Sud i Central. Aquest ratpenat fa servir l'ecolocalització per detectar les ones creades pels peixos a l'aigua quan s'alimenten, i després fan servir la bossa entre les cames per atreure els peixos i les seves urpes esmolades per atrapar-los. No s'ha de confondre amb el ratpenat pescador petit que, tot i pertànyer al mateix gènere, més aviat captura insectes aquàtics, com els gèrrids d'aigua i els coleòpters d'aigua.
Emet una ecolocalització per la boca com el ratpenat d'aigua, encara que el so és bastant diferent, format per una freqüència llarga i constant al voltant dels 55 kHz, el qual és una freqüència rarament alta per un ratpenat d'aquesta mida.
El ratpenat pescador gros és un ratpenat gran que fa entre 10,9 i 12,7 centímetres i pesa entre 50 i 90 grams.[1] Els mascles tendeixen a ser més grans que les femelles, amb una mitjana de 67 grams en el cas dels mascles i de 56 grams en el cas de les femelles.[2] També són diferents en el color del pelatge. Els mascles tenen un pelatge d'un color taronja brillant a l'esquena mentre que les femelles el tenen de color gris.[3] No obstant això, ambdós sexes tenen el revers pàl·lid i poden tenir una línia pàl·lida que recorre el centre de l'esquena.[3] Aquesta espècie té unes fosses nasals arrodonides que s'obren cap endavant i avall. Té unes orelles allargades i puntegudes amb un trague encarat cap a la vora exterior. Té llavis suaus, encara que el llavi superior està dividit per un plec de pell, mentre que el llavi inferior té una berruga per sobre els plecs de pell que s'estenen fins a la barbeta.[3]
El ratpenat pescador gros té una envergadura d'ales d'un metre. L'ala d'aquesta espècie és més llarga que el cap i el cos combinats i un 65% de la seva envergadura prové del tercer dit.[4] El moviment de les seves ales és lent quan vola.[4] Neda amb prou habilitat remant amb les ales.[4] Té unes bosses a les galtes que són útils per emmagatzemar l'aliment. Les potes posteriors i els peus són particularment grans.[3]
Viu des de Mèxic fins al nord de l'Argentina i la majoria d'illes del Carib.[4] Encara que enorme, la seva àrea de distribució també és desigual, ja que es limita a les terres baixes prop de l'aigua i zones costaneres així com les conques fluvials. Hi ha variacions geogràfica de l'espècie que estan classificades com a subespècies. Els individus del Carib són grans i solen tenir la franja dorsal mitjana pàl·lida, tot i que varien en el pelatge.[5] A les guaianes i la conca de l'amazones, són més petits i foscos i no tenen la franja dorsal mitjana pàl·lida.[5] A l'est de Bolívia, al sud del Brasil i al nord de l'Argentina tendeixen a ser grans i pàl·lids, més del que ho són altres subespècies.[5]
El ratpenat pescador gran viu principalment a les terres baixes tropicals,[6] on es troben normalment als estanys i rierols, així com als estuaris i llacunes costaneres.[7]
Viu en colònies que es conten per centenars d'individus.[4] A Trinitat i Tobago, es refugien a forats d'arbres com el mangle vermell i la balata vermella.[8] També es refugien a coves marines profundes.[8] Com la majoria de ratpenats són animals nocturns. Les femelles estan en juntes en grups mentre descansen, solen anar acompanyades per un mascle i s'associen amb els mateixos individus al mateix lloc durant molts anys sense veure's afectades pels canvis en els mascles i els moviments del grup a diferents refugis.[9] Un mascle pot estar amb un grup de femelles durant dues o més temporades reproductives.[9] Els mascles solters estan separats de les femelles i poden viure sols o en petits grups. Les femelles cerquen aliment en solitari o amb els seus companys de refugi, amb grups estables de femelles que segueixen cercant aliment a les mateixes àrees durant molt de temps.[9] Els mascles s'alimenten sols a àrees més grans i separades de les de les femelles.[9]
El ratpenat pescador gros és una de les poques espècies de ratpenats que s'ha adaptat a menjar peix. No obstant això, s'alimenta tant de peixos com d'insectes. Durant l'estació plujosa, la seva font principal d'aliments són els insectes, com les arnes i els coleòpters.[1] Durant l'estació seca, s'alimenten principalment de peixos, així com crancs, escorpins i carideus, en menor mesura. Caça peixos especialment durant la marea alta localitzant-los fent ús de l'ecolocalització. Quan cerca preses, vola alt i en cercles. Si detecta un peix saltant, descendeix fins prop de la superfície de l'aigua al lloc on féu el salt i disminueix la durada del pols i la periodicitat dels seus senyals d'ecolocalització.[10] El ratpenat pescador gros també pot cercar aliment arrossegant els peus sobre la superfície de l'aigua.[10] Utilitza aquesta tècnica a les zones on els salts dels peixos són més freqüents o en àrees on prèviament havia fet una captura amb èxit.[10]
Emeten uns senyals d'ecolocalització que són o bé a una freqüència constant (CF), freqüència modulada (FM) o una combinació de les dues (CF-FM).[10] Els senyals més llargs són els senyals de freqüència constant que duren típicament 13,3 ms, podent arribar als 17 ms.[10] Els senyals combinats de freqüència constant i modulada són senyals de freqüència constant seguits de senyals de freqüència modulada. En aquest tipus de senyals, la primera és de 8,9 ms amb una freqüència entre 52,8 i 56,2 kHz, mentre que la segona té una durada de 3,9 ms amb una amplada de banda de 25,9 kHz.[10] Tenen dos tipus de senyals durant el vol. Al primer tipus els impulsos de freqüència constant comencen a 60 kHz i poden caure no més enllà de 50 kHz.[4] Al segon, els impulsos de freqüència constant comencen a 60 kHz i poden caure durant més d'una octava.[4]
L'embaràs de les femelles té lloc des del setembre fins al gener i la lactància comença al novembre i s'allarga fins a l'abril.[3] A cada gestació només neix una cria.[4] Els mascles s'aparellen principalment a la tardor i a l'hivern.[4] Els joves romanen al refugi durant un mes fins que poden volar per si mateixos.[4] Tant el mascle com la femella tenen cura dels joves.[4]
Encara que en conjunt no es tracta d'una espècie en perill, està amenaçada per la contaminació de l'aigua, la persecució, els canvis de nivells d'aigua i la desforestació.
El ratpenat pescador gros (Noctilio leporinus) és una espècie de ratpenat pescador que viu a Amèrica del Sud i Central. Aquest ratpenat fa servir l'ecolocalització per detectar les ones creades pels peixos a l'aigua quan s'alimenten, i després fan servir la bossa entre les cames per atreure els peixos i les seves urpes esmolades per atrapar-los. No s'ha de confondre amb el ratpenat pescador petit que, tot i pertànyer al mateix gènere, més aviat captura insectes aquàtics, com els gèrrids d'aigua i els coleòpters d'aigua.
Emet una ecolocalització per la boca com el ratpenat d'aigua, encara que el so és bastant diferent, format per una freqüència llarga i constant al voltant dels 55 kHz, el qual és una freqüència rarament alta per un ratpenat d'aquesta mida.
Netopýr rybožravý (Noctilio leporinus, také netopýr rybařící – Vespertilio leporinus) je americký druh netopýra.
Obývá tropické pásmo Střední a Jižní Ameriky. Žije v koloniích o asi 50 až 80 jedincích v dutinách stromů, skalních rozsedlinách nebo jeskyních poblíž řek, jezer i u moře. Patří k poměrně velkým druhům netopýrů – délka jeho těla je 10 až 13 cm. Od ostatních druhů se odlišuje dlouhými pysky vytvářejícími lícní vaky a srostlými pánevními kostmi. Jeho zadní končetiny jsou neobvykle dlouhé a jsou zakončeny pěti silnými drápy které mu umožňují lovit rybky do délky asi 8 cm plovoucí těsně pod hladinou. Jejich polohu zjišťuje s velkou přesností pomocí echolokace, jež mu umožňuje zjistit i jen velmi nepatrně zvířenou vodní hladinu. Loví většinou v noci; jen výjimečně chytá ryby ve dne společně s rybožravými ptáky. Kromě ryb se živí i větším hmyzem, žábami i drobnými hlodavci žijícími na zemi i na stromech.
Obrázky, zvuky či videa k tématu netopýr rybožravý ve Wikimedia Commons
Netopýr rybožravý (Noctilio leporinus, také netopýr rybařící – Vespertilio leporinus) je americký druh netopýra.
Obývá tropické pásmo Střední a Jižní Ameriky. Žije v koloniích o asi 50 až 80 jedincích v dutinách stromů, skalních rozsedlinách nebo jeskyních poblíž řek, jezer i u moře. Patří k poměrně velkým druhům netopýrů – délka jeho těla je 10 až 13 cm. Od ostatních druhů se odlišuje dlouhými pysky vytvářejícími lícní vaky a srostlými pánevními kostmi. Jeho zadní končetiny jsou neobvykle dlouhé a jsou zakončeny pěti silnými drápy které mu umožňují lovit rybky do délky asi 8 cm plovoucí těsně pod hladinou. Jejich polohu zjišťuje s velkou přesností pomocí echolokace, jež mu umožňuje zjistit i jen velmi nepatrně zvířenou vodní hladinu. Loví většinou v noci; jen výjimečně chytá ryby ve dne společně s rybožravými ptáky. Kromě ryb se živí i větším hmyzem, žábami i drobnými hlodavci žijícími na zemi i na stromech.
Das Große Hasenmaul (Noctilio leporinus) ist eine Fledermausart aus der Familie der Hasenmäuler, welche in Zentral- und Südamerika beheimatet ist.
Das Große Hasenmaul ist wie der Name besagt die größere der beiden Arten der Hasenmäuler. Die Gesamtlänge beträgt 119–127 mm, die Unterarmlänge 81,6–88,1 mm, wobei die Männchen größer sind als die Weibchen. Die Wangen bilden im Maul durch den ausgeweiteten Backenmuskel (Musculus buccinator) eine Art Tasche, welche auch beim Kleinen Hasenmaul (Noctilio albiventris) vorhanden ist. Die Ohren sind schmal und spitz zulaufend, der Tragus besitzt fingerartige Auswüchse. Die Füße sind stark vergrößert (32–34 mm), der Calcar ist lang und knochenartig und die Krallen lang und robust. Das Fell ist extrem kurz, wobei die Farbe zwischen einem blassen Orange über braun zu grau variiert. Ein deutlicher, heller Streifen verläuft vom Kopf über den Rücken. Das Bauchfell ist meist weißlich bis hell orange.
Das Große Hasenmaul ist wie die meisten anderen Fledermäuse nachtaktiv. Die Hauptaktivitätszeit unterscheidet sich von der des Kleinen Hasenmauls, welches zwei durch eine lange Pause getrennte Aktivitätsperioden hat. Das Große Hasenmaul jedoch ist durch die ganze Nacht hindurch aktiv, was die Koexistenz der beiden Schwesterarten durch Vermeidung von Nahrungskonkurrenz ermöglicht.
Das Große Hasenmaul ernährt sich primär von Fischen. Die stark verlängerten Füße dienen dabei als eine Art Rechen, mit denen die Fledermaus im Flug die Wasseroberfläche von Seen, großen Flüssen und Buchten durchkämmt. Befindet sich die Beute nahe genug an der Wasseroberfläche, so kann das Große Hasenmaul sie auch mithilfe von Echoortungsrufen entdecken und gezielt aus dem Wasser fischen. Gefangene Fische werden kurz gekaut und in die Backentasche verfrachtet. Nebst Fischen frisst das Große Hasenmaul jedoch besonders während der Regenzeit auch Insekten, welche es von der Wasseroberfläche aufsammelt. Ein ähnliches Verhalten wurde bei anderen Fledermausarten wie der Schwesterart, dem Kleinen Hasenmaul, sowie Myotis vivesi bekannt. Man geht davon aus, dass sich die fischfressende Lebensart des großen Hasenmauls aus der Jagd nach Insekten auf der Wasseroberfläche entwickelt hat. Tatsächlich zeigen molekulargenetische Analysen, dass sich das große Hasenmaul vor etwa 0,28–0,7 Millionen Jahren aus einer Art entwickelte, die dem Kleinen Hasenmaul ähnlich sah.[1]
Die Echoortungsrufe des Großen Hasenmauls bewegen sich zwischen 60 und 50 kHz und sind somit für das menschliche Ohr nicht hörbar. Pro Sekunde werden während der Jagd bis zu 200 Echoortungsrufe ausgestoßen, welche jeweils 8 ms lang andauern. Dabei erreichen die Rufe eine Lautstärke von über 137 dB, was in etwa der eines Düsenflugzeugs in 100 m Entfernung entspricht.[2]
Tagsüber hängen Große Hasenmäuler in Kolonien von meist mehreren hundert Tieren größtenteils in hohlen Bäumen wie dem Kapokbaum (Ceiba pentandra), der Roten Mangrove (Rhizophora mangle) und dem Balatabaum (Manilkara bidentata). Die einzige Fledermausart, die zusammen mit dem Großen Hasenmaul in solchen Baumhöhlen gefunden wurde, ist der Gemeine Vampir (Desmodus rotundus). In Küstennähe nutzt das Große Hasenmaul auch Brandungshöhlen, in denen gelegentlich andere Fledermausarten leben wie Mormoops megalophylla, Glossophaga soricina, die Brillenblattnase (Carollia perspicillata) und der Gemeine Vampir. Weibchen des Großen Hasenmauls bleiben zusammen in einer Gruppe, wobei sie sich gegenseitig mit einem Sekret markieren, indem sie den Kopf unter den Flügel anderer Weibchen reiben.[3] Es wurde auch beobachtet, dass Weibchen aus einer Kolonie zusammen jagen. Männchen hängen meist getrennt von den Weibchen, mit Ausnahme von territorialen Männchen, welche meistens mehr als zwei Reproduktionssaisons mit den Weibchen verbringen. Das Große Hasenmaul scheint somit eine polygyne Sozialstruktur zu haben.
Über die Fortpflanzung des Großen Hasenmauls ist nur wenig bekannt. Die Weibchen gebären pro Jahr jeweils ein einziges Jungtier. Tragende Weibchen wurden zwischen Dezember und April, sowie im Juli und August beobachtet, Geburten zwischen Februar und Oktober. Die Paarung findet im Herbst und Winter statt. Die Männchen besitzen taschenartige Hautlappen rund um das Skrotum, welche einen moschusartigen Geruch verströmen, der wahrscheinlich eine Rolle bei der Balz spielt.
Das Große Hasenmaul kommt von Mexiko bis Norden Argentiniens, sowie auf den Großen und Kleinen Antillen vor. Die Art wird von der IUCN als ungefährdet eingestuft.[4]
Das Große Hasenmaul (Noctilio leporinus) ist eine Fledermausart aus der Familie der Hasenmäuler, welche in Zentral- und Südamerika beheimatet ist.
Mbopi pytã guasu (karaiñe'ẽ: Murciélago pescador grande, lasioñe'ẽ: Noctilio leporinus) mymba okambúva.
The greater bulldog bat or fisherman bat (Noctilio leporinus) is a species of fishing bat native to Latin America (Spanish: murciélago pescador; Portuguese: morcego-pescador). The bat uses echolocation to detect water ripples made by the fish upon which it preys, then uses the pouch between its legs to scoop the fish up and its sharp claws to catch and cling to it. It is not to be confused with the lesser bulldog bat, which, though belonging to the same genus, merely catches water insects, such as water striders and water beetles.
It emits echolocation sounds through the mouth like Myotis daubentoni, but the sounds are quite different, containing a long constant frequency part around 55 kHz, which is an unusually high frequency for a bat this large.
The greater bulldog bat is a large bat, often with a combined body and head length of 10.9 to 12.7 cm (4.3 to 5.0 in). It generally weighs from 50–90 grams (1.8–3.2 oz).[3] Males tend to be larger than females, with the former averaging 67 grams (2.4 oz) and the latter averaging 56 grams (2.0 oz).[4] They also differ in fur color. Males have bright orange fur on the back while females are dull gray.[5] However, both sexes have pale undersides and may have a pale line that runs down the middle of the back.[5] The males do not have a baculum.[6] The bulldog bat has rounded nostrils that open forward and down. It has elongated, pointed ears with a tragus that gets ridged at the outer edge. The bulldog bat has smooth lips but its upper lip is divided by a skin fold while its bottom lip has a wart above skin folds that extend to the chin.[5] It is these features that give the bulldog bat its name, as it resembles a bulldog.
The bulldog bat has a wingspan of 1 meter (3 feet). The wing of the bat is longer than the head and body combined and 65% of its wingspan is made of the third digit.[7] When in flight, the bat's wings move slowly.[7] This species is a capable swimmer and will use its wings to paddle.[5] The greater bulldog bat also has prominent cheek pouches which are useful for holding its food.[7] Its hind legs and feet are particularly large,[5] capable of 180° rotation when hunting. The leg bones are significantly compressed in order to be streamlined towards the dragging direction.[8]
The greater bulldog bat's range stretches from Mexico to Northern Argentina and also includes most Caribbean islands.[7] While vast, its range is also patchy as the bat is limited to mostly well-watered lowland and coastal areas as well as river basins. There is geographical variation in the species and are classified as subspecies. Bats around the Caribbean Basin are large and usually have the pale mid-dorsal stripe, despite varying in pelage.[9] These bats are known as N. l. mastivus. In Guianas and the Amazon Basin, the bats are small and dark and often lack the pale mid-dorsal stripe.[9] These bats are known as N. l. leporinus. In eastern Bolivia, southern Brazil and northern Argentina bats tend to be large and pale, more so than the other subspecies.[9] They are known as N. l. rufenscenes.
The greater bulldog bat lives primarily in tropical lowlands.[10] The bats are commonly found over ponds and streams as well as estuaries and coastal lagoons.[11] They live in colonies that number in the hundreds.[7] In Trinidad, bulldog bats rest in hollow trees like silk-cotton, red mangrove and balatá.[12] The bats live in hollow tree roosts in other areas as well.[7] They also roost in deep sea caves.[12] Like most bats, bulldog bats are nocturnal.
Female bulldog bats stay together in groups while roosting and tend to be accompanied by a resident male. Females associate with the same individuals in the same location for several years unaffected by changes in resident males and movements of the group to different roosts. A male may stay with a female group for two or more reproductive seasons. Bachelor males are segregated from the females and may roost alone or together in small groups. Female bats forage either alone or with their roost mates, with stable female groups continue to forage in the same areas in the long term. Males forage alone and use areas that are larger and separate from those used by the females.[13]
The greater bulldog bat is one of the few bat species that has adapted to eating fish. Nevertheless, the bats eat both fish and insects. During the wet season, the bats feed primarily on insects like moths and beetles.[3] During the dry season, bat will primarily feed on fish as well as crabs, scorpions and shrimp to a lesser extent.[3] The bulldog bat mostly forages for fish during high tide and locates them with echolocation. A bulldog bat will fly high in the air and in a circular direction when searching for prey. If it spots a jumping fish, the bat will drop down closer to the water surface, particularly the spot where it made the jump, and decreases the pulse duration and intervals of its echolocation signals.[14] The bulldog bat may also search by dragging its feet across the water surface, a behavior known as raking.[14] The bat may rake through areas where fish jumping is most frequent or in areas where it had previously made a successful catch.[14]
Greater bulldog bats emit echolocation signals that are either at constant frequency (CF), frequency-modulated (FM) or a combination of the two (CF-FM).[14] The longest signals are the pure CF signal which typically last 13.3 ms but can go as long as 17 ms.[14] CF-FM signals have CF followed by an FM. In a CF-FM signal, the CF are typically 8.9 ms with a frequency of 52.8–56.2 kHz while the FM ranges up to 3.9 ms with 25.9 kHz bandwidth.[14] Bulldog bats have two kinds of signal when flying. In one, the CF pulses begin at 60 kHz of frequency and may fall no further than 50 kHz.[7] The second type has the CF starting at a frequency of 60 kHz and then falls for more than a single octave.[7]
For females, pregnancy occurs from September until January, and lactation starts in November and continues until April.[5] Only one young is born each gestation.[7] Male bats mostly breed autumn and winter.[7] Young bats stay in the roosts for one month and are then capable of flight.[7] Both the male and female care for the young.[7]
While the bulldog bat is not in danger overall, the bat is nevertheless threatened by water pollution, persecution, changing water levels, cave disturbances, and deforestation.[1]
The greater bulldog bat or fisherman bat (Noctilio leporinus) is a species of fishing bat native to Latin America (Spanish: murciélago pescador; Portuguese: morcego-pescador). The bat uses echolocation to detect water ripples made by the fish upon which it preys, then uses the pouch between its legs to scoop the fish up and its sharp claws to catch and cling to it. It is not to be confused with the lesser bulldog bat, which, though belonging to the same genus, merely catches water insects, such as water striders and water beetles.
It emits echolocation sounds through the mouth like Myotis daubentoni, but the sounds are quite different, containing a long constant frequency part around 55 kHz, which is an unusually high frequency for a bat this large.
El murciélago pescador (Noctilio leporinus) es una especie de quiróptero que habita en zonas de bosque húmedo, desde México hasta el norte de Argentina, incluidas las Antillas. Otra especie del mismo género, el murciélago pescador menor (Noctilio albiventris) es un piscívoro ocasional. Existen tres especies de murciélagos que comen peces y su cuerpo está perfectamente adaptado para pescarlos. Este extraordinario mamífero volador sale a pescar en las noches.
Mide 13 cm de longitud y pesa entre 40 y 70 gramos. El antebrazo tiene entre 77 y 88 mm de largo. Su pelo es muy corto, aunque más largo en el cuello y hombros; en los machos el pelaje superior es rojo-anaranjado,por lo tanto que las hembras son gris-marrón; en el vientre más claro en ambos casos. Las membranas de las alas y la cola son pardas traslúcidas. Tienen cola y patas muy largas con respecto a otros murciélagos. Los labios son hinchados; la barbilla presenta pliegue transversal; en las mejillas tiene bolsas para almacenar el alimento; las orejas puntiagudas y estrechas, están separadas. Las garras de las patas traseras son largas, curvas, y muy comprimidas lateralmente, lo que les permite surcar el agua casi sin resistencia.
Se alimenta principalmente de crustáceos, insectos y peces, aunque también consumen otros vertebrados acuáticos. Al atardecer salen de sus cuevas y vuelan rápidamente a ras del agua, ecolocalizando sus presas, atrapándolas con la membrana interfemoral o con las garras ganchudas de las patas traseras, o con ambas a la vez. Pescan durante la noche.
Durante el día vive en colonias numerosas al interior de cuevas o bajo las ramas de árboles de follaje denso.
Se conocen tres subespecies de Noctilio leporinus:[2]
Además existen otras dos especies de murciélagos que se alimentan de peces: Pizonyx Vivesi y el falso vampiro Megaderma lyra de la india. Éste come también pájaros, ranas y otros murciélagos.
Datos: Q1073474
Multimedia:
Especies: Noctilio leporinus
El murciélago pescador (Noctilio leporinus) es una especie de quiróptero que habita en zonas de bosque húmedo, desde México hasta el norte de Argentina, incluidas las Antillas. Otra especie del mismo género, el murciélago pescador menor (Noctilio albiventris) es un piscívoro ocasional. Existen tres especies de murciélagos que comen peces y su cuerpo está perfectamente adaptado para pescarlos. Este extraordinario mamífero volador sale a pescar en las noches.
Noctilio leporinus Noctilio generoko animalia da. Chiropteraren barruko Noctilionidae familian sailkatuta dago.
Noctilio leporinus Noctilio generoko animalia da. Chiropteraren barruko Noctilionidae familian sailkatuta dago.
Kalastajalepakko (Noctilio leporinus) on toinen kalastajalepakoiden heimon lajeista. Nisäkäsnimistötoimikunnan ehdotus lajin uudeksi suomenkieliseksi nimeksi on isokalastajalepakko.[2]
Kalastajalepakoita esiintyy Amerikan mantereella Meksikosta Pohjois-Argentiinaan ja monilla saarilla. Laji viihtyy luolissa, ontoissa puissa ja kallionkoloissa,[3] asuinympäristö sijaitsee trooppisessa ja subtrooppisessa metsässä lähellä vettä.[4]
Kalastajanlepakko on kooltaan suuri, sen massa on 40–79 g, ruumiin pituus 10 cm ja kyynärvarsi 8 cm. Sen korvat ovat teräväkärkiset ja ovat taipuneena eteenpäin. Lajille on tyypillistä myös jäniksen ristihuulta muistuttava ihopoimu kasvoissa.[4]
Sen turkki on lyhyt ja karvat ohuet.[3] Jalat kalastajalepakolla ovat suuret ja sen varpaissa on pitkät kynnet.[4]
Kalastajalepakot voivat elää usean sadan yksilön ryhmissä, joissa on kumpaakin sukupuolta. Naaraat muodostavat pieniä ryhmiä, joissa on lisäksi yksi uros ja muut urokset muodostavat omat erilliset ryhmänsä.[3]
Naaraan raskaus saattaa kestää yhdeksän kuukautta, mihin sisältyy viivästetty hedelmöitys.[3]
Laji pystyy pyydystämään kaloja jaloillaan ja saalistus tapahtuu kaikuluotauksen avulla tavallisesti myöhään iltapäivällä. Lisäksi kalastajalepakoille kelpaavaa ravinnoksi myös vesihyönteiset ja äyriäiset.[4]
Kalastajalepakko (Noctilio leporinus) on toinen kalastajalepakoiden heimon lajeista. Nisäkäsnimistötoimikunnan ehdotus lajin uudeksi suomenkieliseksi nimeksi on isokalastajalepakko.
Noctilio leporinus
Le Grand Noctilion, aussi appelé « Chauve-Souris bouledogue », ou Noctilio leporinus, est une espèce de chauve-souris pêcheuses indigènes d’Amérique latine.
Les chauves-souris utilisent l’écholocalisation pour détecter des ondulations de l’eau engendrées par les poissons, puis utilisent leurs griffes acérées pour attraper le poisson. Leur sonar est très précis et elles peuvent détecter une nageoire de vairon aussi fine qu’un cheveu dépassant seulement de quelques millimètres à la surface de l’eau, une étonnante prouesse de l’évolution.
Elle émet des sons par la bouche de la même façon que Myotis daubentonii, mais les sons sont différents, avec une longue fréquence constante d’environ 55 kHz, qui est une fréquence inhabituellement haute pour une chauve-souris de cette taille.
Selon Mammal Species of the World (version 3, 2005) (10 juillet 2014)[2] :
Noctilio leporinus
Le Grand Noctilion, aussi appelé « Chauve-Souris bouledogue », ou Noctilio leporinus, est une espèce de chauve-souris pêcheuses indigènes d’Amérique latine.
Les chauves-souris utilisent l’écholocalisation pour détecter des ondulations de l’eau engendrées par les poissons, puis utilisent leurs griffes acérées pour attraper le poisson. Leur sonar est très précis et elles peuvent détecter une nageoire de vairon aussi fine qu’un cheveu dépassant seulement de quelques millimètres à la surface de l’eau, une étonnante prouesse de l’évolution.
Elle émet des sons par la bouche de la même façon que Myotis daubentonii, mais les sons sont différents, avec une longue fréquence constante d’environ 55 kHz, qui est une fréquence inhabituellement haute pour une chauve-souris de cette taille.
Il pipistrello pescatore maggiore (Noctilio leporinus Linnaeus, 1758) è un pipistrello della famiglia dei Nottilionidi diffuso nel Continente americano.[1][2]
Pipistrello di medie dimensioni, con la lunghezza della testa e del corpo tra 89 e 105 mm, la lunghezza dell'avambraccio tra 77 e 78 mm, la lunghezza della coda tra 26 e 35 mm, la lunghezza del piede tra 30 e 35 mm, la lunghezza delle orecchie tra 26 e 29 mm, un'apertura alare fino a 50 cm e un peso fino a 90 g.[3]
La pelliccia è molto corta. Le parti dorsali variano dal marrone scuro al bruno-rossastro, mentre le parti ventrali variano dal giallastro all'arancione brillante. Una striscia dorsale biancastra indistinta si estende dalle spalle fino alla base della coda. Il muso è tronco, appuntito e rivolto all'insù, con le labbra gonfie e delle tasche guanciali. Sono presenti due creste cutanee trasversali sul mento. Gli occhi sono relativamente piccoli. Le orecchie sono grandi, strette, appuntite, ben separate tra loro e piegate in avanti. Il trago è piccolo con il bordo posteriore dentellato. Le membrane alari sono nerastre o marroni scure, attaccate sulla schiena e posteriormente lungo la parte terminale della tibia. I piedi sono enormi, allungati e con gli artigli robusti. La loro lunghezza, combinata con quella della tibia, è più della metà della lunghezza della testa e del corpo. La coda è corta e fuoriesce con l'estremità dalla superficie dorsale dell'ampio uropatagio. Il calcar è molto lungo. Il cariotipo è 2n=34 FNa=58.
Emette due differenti tipi di ultrasuoni, entrambi con impulsi di medio-lunga durata, il primo a frequenza costante di 60 kHz, mentre il secondo a frequenza modulata con decremento elevato alla fine del segnale. Questa configurazione è adatta per la predazione in spazi aperti.
Si rifugia in gruppi contenenti fino a diverse centinaia di individui all'interno delle cavità degli alberi, inclusi il kapok, la mangrovia rossa e la balata, ma anche in grotte, crepacci ed occasionalmente negli edifici abitati. L'unico altro pipistrello osservato occupare gli stessi siti è il vampiro vero di Azara. Solitamente maschi, femmine, adulti e giovani convivono insieme nelle stesse colonie, eccetto i maschi solitari. L'attività predatoria avviene durante tutta la notte, durante i periodi più freddi può iniziare anche 2 ore prima il tramonto. Alcune volte sono stati osservati volare la sera tardi vicino ad uccelli acquatici come i pellicani, catturando piccoli pesci disturbati dalla loro presenza.
Le caratteristiche morfologiche particolari, quasi uniche tra tutti i chirotteri eccetto qualche specie del genere Myotis, come gli arti inferiori e i piedi eccessivamente allungati, gli artigli enormi e ricurvi, nonché le potenti mascelle, le tasche guanciali e la morfologia del tratto gastrico, lo rende specializzato nella cattura di pesci sulla superficie dell'acqua o immediatamente sotto di essa. Comunque aggiunge alla sua dieta grosse quantità di insetti, in particolare formiche volanti, grillotalpa, scarabei, cerambici, blatte ed Elateridae. Le dimensioni delle prede acquatiche non superano i 10 cm, e vengono catturate a non più di 25 cm di profondità. Gli animali vengono individuati tramite le piccole perturbazioni sulla superficie dell'acqua attraverso gli ultrasuoni. Una volta afferrati con i potenti artigli, sono portati immediatamente alla bocca e masticati. I resti vengono depositati nelle tasche guanciali, permettendo di cacciare continuamente altri pesci. Talvolta le prede catturate vengono trattenute dall'uropatagio e successivamente consumate su dei posatoi specifici. Alcune volte tende a compiere ripetute incursioni in zone dove precedentemente sono state catturate diverse prede senza aver osservato nessun movimento sulla superficie dell'acqua.
Il picco delle nascite avviene tra aprile e giugno; occasionalmente una seconda gravidanza può avvenire tra settembre ed ottobre. Danno alla luce dopo circa due mesi di gestazione un piccolo alla volta, il quale rimane nei rifugi per un mese, accudito da entrambi i genitori.
Questa specie è diffusa dallo Stato messicano occidentale di Sinaloa attraverso tutta l'America centrale e meridionale fino all'Argentina settentrionale. È inoltre presente nei Caraibi da Cuba a Grenada e l'isola di Trinidad.
Vive in ambienti tropicali di pianura in prossimità di stagni, corsi d'acqua lenti ma anche estuari di grandi fiumi e baie e lagune lungo le coste.
Sono state riconosciute 3 sottospecie:
La IUCN Red List, considerato il vasto areale, la popolazione presumibilmente numerosa, la presenza in diverse aree protette e la tolleranza alle modifiche ambientali, classifica N.leporinus come specie a rischio minimo (LC).[1]
Il pipistrello pescatore maggiore (Noctilio leporinus Linnaeus, 1758) è un pipistrello della famiglia dei Nottilionidi diffuso nel Continente americano.
De grote hazenlipvleermuis of grote visservleermuis (Noctilio leporinus) is een Latijns-Amerikaanse vleermuissoort, die voornamelijk van vissen leeft. Het is een van de twee nog levende soorten hazenlipvleermuizen. De andere soort is de kleine hazenlipvleermuis (Noctilio albiventris). De wetenschappelijke naam van de soort werd in 1758 als Vespertilio leporinus door Carl Linnaeus gepubliceerd.[2]
De grote hazenlipvleermuis heeft lange aanhangsels aan zijn neus, een hangende bovenlip en een geribbelde kin, als een buldog. De achterpoten en klauwen zijn sterk en lang om de prooidieren uit het water te kunnen grijpen. Hij heeft een korte, fluwelen, waterdichte vacht, die oranje, gelig bruin of grijs van kleur is, met een lichte streep over de rug. De grote hazenlipvleermuis heeft een spanwijdte van 28 tot 45 centimeter. Hij is 9,8 tot 13,2 centimeter lang en 35 tot 90 gram zwaar. De staart is 1 tot 2,5 centimeter lang.
De grote hazenlipvleermuis leeft in tropische en subtropische bossen nabij wateren (moerassen, rivieren, meren, estuaria, lagunes) en in mangroven, van Mexico zuidwaarts tot Argentinië. De soort komt tevens voor op de Antillen en op Trinidad. Overdag schuilt deze soort in een holle boom, een rotsspleet of een grot, zowel landinwaarts als langs de zeekust. Uit de roestplaats van een hazenlipvleermuis komt meestal een sterke visgeur.
Rond zonsondergang wordt de soort actief. Hij jaagt boven het oppervlak van stilstaande wateren of langs de oever. De vleermuis spoort zijn prooi op door met echolocatie onregelmatigheden in de rimpels in het wateroppervlak te ontdekken, of door op goed geluk in het water te graaien op een plek waar hij vaker succes heeft gehad. De grote hazenlipvleermuis maakt een duikvlucht, waarna hij met de sterke, gekromde klauwen vissen (tot acht centimeter lang), schaaldieren als krabben en garnalen, grote waterinsecten en andere kleine waterdieren van het wateroppervlak grijpt. Hij draagt de prooi in wangzakken. De grote hazenlipvleermuis vangt ook ongewervelde dieren als schorpioenen op de grond en insecten in de lucht. Deze worden eveneens met de achterpoten gevangen.
De paartijd vindt plaats in november en december. Na een draagtijd van ongeveer zestien weken wordt één jong geboren. De natuurlijke vijanden van de grote hazenlipvleermuis zijn onder andere uilen, die het dier in de lucht grijpen, en slangen, die zijn roestplek binnendringt.
Sommige Indianenstammen vrezen deze vleermuissoort, omdat ze menen dat het een vliegend roofdier is.
Bronnen, noten en/of referentiesDe grote hazenlipvleermuis of grote visservleermuis (Noctilio leporinus) is een Latijns-Amerikaanse vleermuissoort, die voornamelijk van vissen leeft. Het is een van de twee nog levende soorten hazenlipvleermuizen. De andere soort is de kleine hazenlipvleermuis (Noctilio albiventris). De wetenschappelijke naam van de soort werd in 1758 als Vespertilio leporinus door Carl Linnaeus gepubliceerd.
Multimedia w Wikimedia Commons Rybak nocny[3] (Noctilio leporinus) – średniej wielkości gatunek nietoperza z rodziny rybakowatych o długości ciała ok. 7 cm, ogon ok. 2 cm, masa ok. 80 g, zaliczany do jednego z dwóch gatunków rodziny rybaków (Noctilionidae), jaskrawo ubarwionych rękoskrzydłych. Zamieszkuje zróżnicowane środowiska w tropikalnej części Ameryki Środkowej i Południowej. Ma duże uszy i małe oczy, a jego górna warga jest rozdzielona i przez wcięcie widoczne są duże siekacze. Ma długą, gęstą, pomarańczową sierść z jasną smugą wzdłuż grzbietu. Rybak nocny żyje nad brzegami zbiorników wód słodkich i nad morzem, w grupach liczących od 50 do 80 osobników. Żywi się owadami, żabami, rybami i gryzoniami.
Rybak nocny (Noctilio leporinus) – średniej wielkości gatunek nietoperza z rodziny rybakowatych o długości ciała ok. 7 cm, ogon ok. 2 cm, masa ok. 80 g, zaliczany do jednego z dwóch gatunków rodziny rybaków (Noctilionidae), jaskrawo ubarwionych rękoskrzydłych. Zamieszkuje zróżnicowane środowiska w tropikalnej części Ameryki Środkowej i Południowej. Ma duże uszy i małe oczy, a jego górna warga jest rozdzielona i przez wcięcie widoczne są duże siekacze. Ma długą, gęstą, pomarańczową sierść z jasną smugą wzdłuż grzbietu. Rybak nocny żyje nad brzegami zbiorników wód słodkich i nad morzem, w grupach liczących od 50 do 80 osobników. Żywi się owadami, żabami, rybami i gryzoniami.
O morcego-pescador (Noctilio leporinus) é um morcego da família Noctilionidae, com distribuição neotropical desde a costa sul do México até à Argentina.
O morcego-pescador é nativo do continente americano e situa-se em regiões de clima neotropical, abrigados nas margens de águas doces e estuários marinhos, presentes no México ao norte da Argentina, incluindo a América Central e Antilhas, estabelecendo-se em terras baixas não áridas, áreas costeiras e bacias hidrográficas[1].
O morcego-pescador é uma das poucas espécies da ordem Chiroptera adeptas a piscivoria, com crustáceos e insetos inclusos. Para uma melhor eficiência na captura, ganhou adaptações como garras e pernas longas com grande compressão lateral (mesmo sendo um dos menores morcegos), além de um sistema de ecolocalização sensível em que os indivíduos utilizam diferentes frequências sonoras para localizar as presas sobrevoando a superfície da água, além de lembrar onde teve melhores resultados de caça. No entanto, sendo carnívoro, o morcego-pescador pode consumir invertebrados e frutas para completar sua dieta.[2]
A captura de peixes é feita normalmente durante a noite, sobrevoando próximos da superfície da água e aguardando o momento certo em que os peixes produzam ondas na superfície com seu movimento para poder atacá-los. O morcego captura o animal, armazena em suas bochechas e ao retornar ao seu abrigo, termina a mastigação e engole a presa. O morcego-pescador costuma consumir mais peixes das espécies sardinha, manjuba e peixe-rei, enquanto crustáceos são camarões e siris. Já os insetos, consome muitas mariposas e besouros, além de ectoparasitas.[3]
O morcego-pescador utilizam ocos de árvore, costões rochosos e cavernas próximos a corpos de água como abrigo, por vezes, criando uma comunidade de centenas de indivíduos da espécie, uma vez que são animais sociáveis. Costumam repousar em galhos altos das árvores, mas podem também ocupar o telhado de residências e estruturas de concreto, tais como pontes e viadutos.[4]
Possuem lábios inchados e o lábio superior fendido e coloração de amarelo-avermelhada a cinza, além de uma listra clara da nuca até a cauda. Medem cerca de 12cm de comprimento, pesando em volta de 80g. Seu queixo tem dobras de pele frouxa e suas bochechas têm sacos de armazenamento de alimentos. As orelhas são pontudas, com um grande espaço entre ambas. Seu pequeno corpo é coberto por pelos curtos, com barriga mais clara que as costas e cauda e membrana das asas bege. O morcego-pescador possui três subespécies catalogadas atualmente: Noctilio leporinus leporinus, Noctilio leporinus mastivus e Noctilio leporinus rufescens.[5]
O que até pouco tempo não passava de uma mera suspeita, tornou-se um fato; estudos recentes confirmaram a presença do “morcego pescador”, Noctilio leporinus, na Estação de Piscicultura da CHESF em Paulo Afonso – BA. O mamífero voador vinha trazendo grandes prejuízos aos técnicos da Estação ao reduzir a produção de alevinos em até 50%. Quem “pagava o pato” pelas perdas eram sempre os socós, os bem-te-vis e as garças brancas. No entanto, eram eles, os “inofensivos” morcegos, que durante o dia se deleitavam com o resultado das suas grandes noitadas.[6]
A presença de aves piscívoras na Estação de Piscicultura da CHESF, em Paulo Afonso é bastante expressiva. Aqui, já por muito tempo, existem o bem-te-vi Pitangus sulphuratus, martim-pescador Ceryle sp., socó Ardeidae e a garça branca Egretta thula. É por isso que medidas de prevenção contra os ataques desses predadores são constantes na Estação, principalmente nos tanques e viveiros de primeira alevinagem.[carece de fontes?]
Com a implantação do Programa Xingó, esforços foram direcionados para aumentar a produção de alevinos na Estação. No entanto, para surpresa dos técnicos, o número de peixes produzido não vinha correspondendo aos valores esperados, apesar de tomadas todas as medidas preventivas contra os predadores mais comuns da região. Vários morcegos, entretanto, eram vistos realizando vôos rasantes sobre os tanques de alevinagem, mais efetivamente a partir do pôr do sol, um fato que, aliado a queda da produção dos alevinos, trouxe à tona uma antiga suspeita da participação desses mamíferos alados na predação dos peixes. Após exaustivas observações, essa suspeita foi confirmada[7].
|doi= (ajuda). Consultado em 17 de dezembro de 2021 O morcego-pescador (Noctilio leporinus) é um morcego da família Noctilionidae, com distribuição neotropical desde a costa sul do México até à Argentina.
O morcego-pescador é nativo do continente americano e situa-se em regiões de clima neotropical, abrigados nas margens de águas doces e estuários marinhos, presentes no México ao norte da Argentina, incluindo a América Central e Antilhas, estabelecendo-se em terras baixas não áridas, áreas costeiras e bacias hidrográficas.
Noctilio leporinus[2][3][4][5][6] (en: Greater bulldog bat) är en fladdermusart som först beskrevs av Carl von Linné 1758. Noctilio leporinus ingår i släktet Noctilio och familjen harmunfladdermöss.[7][8] IUCN kategoriserar arten globalt som livskraftig.[1]
Inga underarter finns listade i Catalogue of Life.[7] Wilson & Reeder (2005) skiljer mellan tre underarter.[4]
Hanar blir med en kroppslängd (huvud och bål) av cirka 97 mm och en genomsnittlig vikt av 67 g större än honor. Honor är ungefär 91 mm långa och väger omkring 56 g. Arten har orangebrun päls på ryggen och på ryggens mitt finns en ljusare linje. Undersidan är täckt av ljusgrå till orange päls.[9]
Noctilio leporinus förekommer i Central- och Sydamerika från västra Mexiko till norra Argentina. Arten hittas även på flera västindiska öar. Den lever i olika habitat men behöver vattenansamlingar i utbredningsområdet.[1]
Vid viloplatsen (grottor eller trädens håligheter) samlas stora flockar med några hundra medlemmar. I mindre hålrum sover mindre flockar med 30 till 75 medlemmar. Flockarna består huvudsakligen av honor samt av några könsmogna hanar. Andra hanar bildar ungkarlsflockar. I grottor vilar arten tillsammans med andra fladdermöss. Flocken delar sig före jakten i mindre grupper med 5 till 15 medlemmar. Artens byten utgörs av fiskar och av vattenlevande insekter. Fladdermusen flyger därför tät över vattenytan och fångar sina byten med sina långa klor. Bytena upptäcks med hjälp av ekolokalisering. I motsats till den andra arten i släktet är Noctilio leporinus aktiv under hela natten.[1][10] I körtlarna nära axlarna bildas en oljeliknande vätska som har en kännetecknande lukt. Honor som vilar i samma gömställe fördelar vätskan på varandras päls.[11]
Allmänt sker parningen mellan september och januari. Ungen från denna kull diar sin mor fram till november respektive april. Tiden kan variera mellan olika populationer beroende på utbredning. Alla honor av samma flock får sina ungar ungefär samtidig.[1][9]
Wikimedia Commons har media som rör Noctilio leporinus.
Wikispecies har information om Noctilio leporinus.
Noctilio leporinus (en: Greater bulldog bat) är en fladdermusart som först beskrevs av Carl von Linné 1758. Noctilio leporinus ingår i släktet Noctilio och familjen harmunfladdermöss. IUCN kategoriserar arten globalt som livskraftig.
Inga underarter finns listade i Catalogue of Life. Wilson & Reeder (2005) skiljer mellan tre underarter.
Hanar blir med en kroppslängd (huvud och bål) av cirka 97 mm och en genomsnittlig vikt av 67 g större än honor. Honor är ungefär 91 mm långa och väger omkring 56 g. Arten har orangebrun päls på ryggen och på ryggens mitt finns en ljusare linje. Undersidan är täckt av ljusgrå till orange päls.
Noctilio leporinus förekommer i Central- och Sydamerika från västra Mexiko till norra Argentina. Arten hittas även på flera västindiska öar. Den lever i olika habitat men behöver vattenansamlingar i utbredningsområdet.
Vid viloplatsen (grottor eller trädens håligheter) samlas stora flockar med några hundra medlemmar. I mindre hålrum sover mindre flockar med 30 till 75 medlemmar. Flockarna består huvudsakligen av honor samt av några könsmogna hanar. Andra hanar bildar ungkarlsflockar. I grottor vilar arten tillsammans med andra fladdermöss. Flocken delar sig före jakten i mindre grupper med 5 till 15 medlemmar. Artens byten utgörs av fiskar och av vattenlevande insekter. Fladdermusen flyger därför tät över vattenytan och fångar sina byten med sina långa klor. Bytena upptäcks med hjälp av ekolokalisering. I motsats till den andra arten i släktet är Noctilio leporinus aktiv under hela natten. I körtlarna nära axlarna bildas en oljeliknande vätska som har en kännetecknande lukt. Honor som vilar i samma gömställe fördelar vätskan på varandras päls.
Allmänt sker parningen mellan september och januari. Ungen från denna kull diar sin mor fram till november respektive april. Tiden kan variera mellan olika populationer beroende på utbredning. Alla honor av samma flock får sina ungar ungefär samtidig.
Noctilio leporinus — є одним з видів кажанів родини Noctilionidae.
Країни поширення: Ангілья, Антигуа і Барбуда, Аргентина, Аруба, Багамські Острови, Барбадос, Беліз, Болівія, Бразилія, Колумбія, Коста-Рика, Куба, Домініка, Домініканська Республіка, Еквадор, Сальвадор, Французька Гвіана, Гренада, Гваделупа, Гватемала, Гаяна, Гаїті, Гондурас, Ямайка, Мартиніка, Мексика, Монтсеррат, Нідерландські Антильські острови, Нікарагуа, Панама, Парагвай, Перу, Пуерто-Рико, Сент-Кітс і Невіс, Сент-Люсія, Сент-Вінсент і Гренадини, Суринам, Тринідад і Тобаго, Венесуела, Британські Віргінські острови, Американські Віргінські острови. Цей вид зустрічається в різних типах рослинності у всьому діапазоні, але завжди поблизу річок, водойм або інших вологих місць. Зазвичай спочиває у дуплах дерев, печерах.
Ніяких серйозних загроз. Знайдений в охоронних районах.
Noctilio leporinus — є одним з видів кажанів родини Noctilionidae.
Noctilio leporinus là một loài động vật có vú trong họ Noctilionidae, bộ Dơi. Loài này được Linnaeus mô tả năm 1758.[4]
Phương tiện liên quan tới Noctilio leporinus tại Wikimedia Commons
Noctilio leporinus là một loài động vật có vú trong họ Noctilionidae, bộ Dơi. Loài này được Linnaeus mô tả năm 1758.
큰불독박쥐(Noctilio leporinus)는 불독박쥐과에 속하는 박쥐의 일종이다. 라틴 아메리카의 토착종이다. 먹이인 물고기가 일으키는 물소리를 탐지하기 위해 반향정위를 사용하고, 물고기를 주워 모으기 위해 다리 사이의 주머니를 사용하며, 날카로운 발톱으로 먹이를 붙잡는다. 그저 소금쟁이와 물방개 등과 같은 수서 곤충을 잡는 같은 불독박쥐속의 작은불독박쥐와 혼동을 일으키지 않는다. 물윗수염박쥐처럼 입을 통해 반향정위 소리를 내지만, 소리는 상당히 다르며 박쥐에게 비정상적으로 높은 주파수인 약 55kHz 정도의 길고 지속적인 주파수 부분을 포함하고 있다.
큰불독박쥐는 대형 박쥐의 일종으로 몸길이가 10.9~12.7cm 정도이다. 몸무게는 일반적으로 50~90g이다.[3] 수컷이 암컷보다 큰 경향이 있고 수컷은 평균 67g, 암컷은 평균 56g이다.[4] 암수는 털 색깔도 다르다. 수컷은 등 쪽에 밝은 오렌지 색을 띠는 반면에 암컷은 희미한 회색이다.[5] 그러나 암수 모두 하체 쪽은 연한 색을 띠고, 등 중앙에 희미한 선이 아래로 이어진다.[5] 큰불독박쥐는 앞으로 아래로 열리는 둥근 콧구멍을 갖고 있다. 바깥 가장자리가 융기되어 있는 귓구슬(이주, 耳珠)와 함께 가늘고 길며 뾰족한 귀를 갖고 있다. 큰불독박쥐는 부드러운 입술을 갖고 있으며, 윗입술은 일종의 주름으로 구분되는 반면에 아랫입술은 뺨까지 연장된 피부 주름 위에 사마귀가 나 있다.[5] 이와 같이 불독을 닮은 특징때문에 불독박쥐라는 이름이 붙여졌다.
날개 폭은 1m 정도이다. 날개 폭이 머리와 몸 사이 길이보다 길고, 날개 길이의 65%는 3지로 이루어져 있다.[6] 비행을 할 때는 날개를 천처히 움직인다.[6] 수영이 가능한 박쥐이며, 날개를 물갈퀴로 사용한다.[5] 큰불독박쥐는 또한 현저히 큰 뺨주머니를 갖고 있으며, 먹이를 저장하는 데 사용한다.[6] 뒷다리와 뒷발은 특히 크다.[5]
.jpg){kind=small}
