Ocean sunfish, Mola mola, were originally described as Tetraodon mola by Linnaeus in his book, Systema Naturae 10th edition. Mola is the Latin word for millstone (Smith and Heemstra, 1986).
Little is known regarding methods of communication and perception of ocean sunfish.
Perception Channels: tactile ; chemical
Ocean sunfish have not been evaluated by the IUCN, US Federal List, or CITES. They are often caught as bycatch by drift gillnet fisheries. In southern California, ocean sunfish compromised 29% of the catch in drift gillnet fisheries targeting swordfish (Cartamil and Lowe, 2004). In the Mediterranean between 1992 and 1994, ocean sunfish had a bycatch rate of 70 to 93%. In South Africa, the bycatch rate of ocean sunfish is estimated at 17% (Liu et al., 2009).
US Federal List: no special status
CITES: no special status
Ocean sunfish have two larval stages. Larvae in the first tetradon-like stage are round and spines protrude from the edges of their body. They have a well-developed tail and caudal fin (Bass et al., 2005; Muus, 1964) During the second larval stage, the tail is completely absorbed and spines disappear (Bass et al., 2005). Larvae generally measure about 0.25 cm in length (Pope et al., 2010). Juvenile ocean sunfish grow at an considerable rate, averaging 0.02 to 0.42 kg/day and sometimes reaching 0.82 kg/day (Pope et al., 2010).
Ocean sunfish are often caught as bycatch in commercial fishing nets, which can be a great inconvenience (Liu et al., 2009).
Ocean sunfish are considered a delicacy in some Asian countries. They are also used in traditional Chinese medicines (Humann and Deloach, 2002).
Positive Impacts: food ; body parts are source of valuable material
Ocean sunfish are considered to have strategic top-down control of jellyfish populations. They may also have a direct influence on the incidence and occurrence of jellyfish blooms (Liu et al., 2009).
Ecosystem Impact: keystone species
Ocean sunfish primarily feed on jellyfish and gelatinous zooplankton, such as ctenophores, salps, and medusae. They have also been known to eat soft bodied invertebrates, crustaceans, mollusks, seaweed, eel larvae, and even flounder (Wheeler, 1969). Ocean sunfish are thought to migrate to higher latitudes in response to zooplankton migrations during the spring and summer months (Liu et al., 2009). They may also migrate vertically during the day to prey upon jellyfish and zooplankton found below the thermocline (Cartamil and Lowe, 2004; Liu et al., 2009).
Animal Foods: fish; mollusks; aquatic crustaceans; cnidarians; zooplankton
Plant Foods: macroalgae
Primary Diet: herbivore (Algivore); planktivore
Ocean sunfish, Mola mola, are found in the temperate and tropical regions of the Mediterranean, Atlantic, Indian, and Pacific Oceans (Wheeler, 1969; Sims and Southall, 2002; Houghton et al., 2006). They are commonly observed off the coast of Southern California, Indonesia, the British Isles, the Northern and Southern Isles of New Zealand, the southern coasts of Africa, and in the Mediterranean and occasionally in the North Sea (Muus, 1964; Ayling and Cox, 1982; Smith, 1965; Cartamil and Lowe, 2004; Houghton et al., 2006; Sims and Southall, 2002; Konow et al., 2006). Most sightings in the British Isles and North Sea occur during the summer months, particularly June and July, when the waters are between 13 and 17˚C (Sims and Southall, 2002). Ocean sunfish are thought to migrate to higher latitudes during the spring and summer months to pursue their migrating zooplankton prey (Liu et al., 2009).
Biogeographic Regions: indian ocean (Native ); atlantic ocean (Native ); pacific ocean (Native ); mediterranean sea (Native )
Adult ocean sunfish are found in temperate and tropical oceans across the globe. They prefer the open ocean but occasionally venture into kelp beds and deep coral reefs in order to be cleaned of parasites by fishes such as wrasses (Labroides dimidiatus and Thalasoma lunare) and Emperor Angelfish (Hutchins, 2004; Humann and Deloach, 2002, Konow et al., 2006).
Habitat Regions: saltwater or marine
Aquatic Biomes: pelagic
The lifespan of ocean sunfish is currently unknown. A member of the same family, sharptail mola are estimated to have a lifespan of 82 to 105 years (Liu et al., 2009).
Ocean sunfish have a large body that is compressed and ovular. They are the largest bony fish, measuring up to 3.1 m in length, 4.26 m in height, and weighing up to 2235 kg (Hutchins, 2004; Humann and Deloach, 2002; Houghton et al., 2006). They are scale-less, and have a thick, rubbery skin and irregular patches of tubercles over their body (Hutchins, 2004; Wheeler, 1969; Smith, 1965). Notably, adult ocean sunfish do not have a caudal fin or caudal peduncle. They instead have a clavus, which is a truncated tail, used more like a rudder than for propulsion. The clavus reaches from the rear edge of the dorsal fin to the rear edge of the anal fin (Wheeler, 1969; Hutchins, 2004; Linnaeus, 1758). The dorsal and anal fins of ocean sunfish are tall, and their small pectoral fins point toward the dorsal fin (Hutchins, 2004). The dorsal fin has 15 to 18 soft rays, and the anal fin has 14 to 17 soft rays (Hutchins, 2004). They also have a small mouth with fused teeth that form a beak-like structure (Hutchins, 2004).
Ocean sunfish vary in coloration, though the head, back, tips of the anal and dorsal fins, and clavus are generally a mixture of dark grey-brown and dark silvery grey (Hutchins, 2004; Humann and Deloach, 2002; Ayling and Collins, 1982). They have a white belly and sometimes have white splotches on their fins and dorsal side (Ayling and Collins, 1982; Humann and Deloach, 2002). Adult ocean fish do not possess a lateral line, and only one gill opening is visible on each side, which is located near the base of the pectoral fins (Hutchins, 2004; Smith and Heemstra, 1986).
Range mass: 2235 (high) kg.
Range length: 3.1 (high) m.
Other Physical Features: ectothermic ; bilateral symmetry
Ocean sunfish are often preyed upon by large sharks and California sea lions (Cartamil and Lowe, 2004). They may dive below the thermocline to avoid predators (Cartamil and Lowe, 2004). Ocean sunfish are also occassionally hunted by humans.
Known Predators:
Little is known about the mating systems of ocean fish, although they are thought to have paired courtship (Muus,1964; Hutchins, 2004). Some individuals are thought to spawn in the Sargasso Sea.
Little is known about the breeding behaviors of ocean sunfish. Off the coast of Japan, spawning is thought to occur between August and October (Nakatsubo et al., 2007). Female ocean sunfish can produce over 300 million eggs each breeding season, making them the most fecund extant vertebrate (Bass et al., 2005). Their eggs are very small, with an average diameter of 0.13 cm (Pope et al., 2010).
Range number of offspring: 300,000,000 (high) .
Little is known regarding parental investment of offspring in ocean sunfish.
The Ocean Sunfish or Mola (Mola mola) is the world's heaviest bony fish. The distinctive body shape is laterally compressed and appears bluntly terminated to the rear, as if the tail had been lopped off. Molas have a reduced skeleton, with fewer vertebrae than any other fish. Metamorphosis from larva to adult is remarkable in that, unlike most fish, Molas pass through two distinct larval phases—a typical Tetraodon pufferfish-like larval and another highly transformative stage resulting in the complete absorption of the tail (Fraser-Brunner 1951). Molas have been claimed to be the most fecund vertebrates known, with a single female reportedly producing several hundred million eggs at once (Schmidt 1921, cited in Pope et al. 2010).
Molas have a very broad global distribution, occurring in both temperate and tropical waters of the Atlantic, Indian, and Pacific Oceans. Due to their primarily pelagic (open water) distribution, studying their ecology and behavior is challenging. They are most easily observed basking at the surface, a behavior for which several functions have been proposed, including warming themselves after deep dives into cold water and presenting themselves to seabirds and other fishes that remove parasites (such as Pennella copepods) from their bodies (Abe et al. 2012; Pope et al. 2010 and references therein). Although Molas were long believed to be sluggish swimmers, drifting passively in ocean currents, based on investigations in recent years (e.g., Cartamil and Lowe 2004; Sims et al. 2009; Dewar et al. 2010) it is now clear that Molas do not necessarily travel with prevailing currents and instead appear to be relatively active predators that are capable of migrating at least moderate distances, perhaps in response to shifts in regional productivity and temperature. Gelatinous zooplankton (such as jellyfishes, salps, and pyrosomes) comprise a large fraction of the diet of these fish, although Syväranta et al. (2012) have used stable isotype analyses to argue that the extent of dependence of Molas on gelatinous zooplankton may be overstated, as was suggested by Pope et al. (2010) (but see Logan and Dodge 2013 and Harrod et al. 2013). Stable isotope studies of Molas in the Mediterranean Sea by Cardona et al. (2012) supported the assertion that gelatinous zooplankton are at least a major component of the diet. Hays et al. (2009) compared foraging depths for Molas and Leatherback Turtles (Dermochelys coriacea)--the heaviest bony fish and the heaviest sea turtle, both of which are believed to feed heavily on gelatinous zooplankton. They found that while Molas can feed from the surface to depths greater than 500 m, Leatherbacks are limited to relatively shallow waters (<200 m), presumably because of the constraint that they must return to the surface to breathe air.
Although Molas are caught and sold in only a few parts of the world, such as Japan and Taiwan, in recent years they have been taken incidentally in substantial numbers in many fisheries, including the swordfish drift gillnet fishery off California and Oregon (U.S.A.), the illegal Spanish driftnet swordfish fishery off the Gibraltar Straits in the Mediterranean, and the the tuna and swordfish longline fishery off the coast of South Africa (Dewar et al. 2010 and references therein).
The taxonomic treatment of fishes in the family Molidae has fluctuated considerably through time. Current molecular, morphological, and distributional data appear to support the recognition of at least two species in the genus Mola: M. mola and the far less familiar M. ramsayi (which is likely limited to the southern hemisphere), as well as possibly at least one more. Because of the unresolved taxonomic issues in the genus Mola, it is possible that some studies supposedly done on M. mola may actually apply to a different closely related species. Two additional species are included in the family Molidae, Masturus lanceolatus and Ranzania laevis. The Molidae are closely related to the Tetraodontidae (pufferfishes) and Diodontidae (porcupine fishes). (Bass et al. 2005; Yoshita et al. 2009; Pope et al. 2010 and references therein)
Pope et al. (2010) provide a wide-ranging and thorough review of the limited available data on the taxonomy, morphology, ecology, and conservation of Molas. The oceansunfish.org website is a rich source of information about molas.
(Bass et al. 2005 and references therein; Pope et al. 2010 and references therein)
Sims et al. (2009) used a fast-acquisition global positioning system (Fastloc GPS) tag with remote data retrieval to track long-term movements of three Ocean Sunfish (Mola mola) captured and tagged off southern Portugal. This allowed tracking in near real time with position accuracy of <70 m. These fish are known to dive to depths of at least 472 m and can often remain at deep depths for long periods, only returning occasionally, and then often only briefly, to the surface. The system implemented permitted reception and transmission of location information whenever the fish came close to the surface.
According to Sims et al., their study represents the first demonstration of long-term (>90 days) GPS tracking of a large pelagic fish and shows the great potential for this technique, whereby GPS-quality location data are retrieved remotely via conventional Argos satellites. By freeing researchers from the restriction of working on estuarine or nearshore species in order to physically recover tags to download GPS acquisition data, this technique offers tremendous potential for tracking large pelagic fish species that surface relatively frequently. Although the high spatial accuracy of this technique for fish in open ocean habitats has practical applications for both fisheries and conservation, it will not be suitable for fish species that remain in deep water after tagging.
In the early part of the 20th Century, Ocean Sunfish were sometimes described as active swimmers, but in other cases described as sluggish, inefficient swimmers, passively carried by ocean currents. Modern tracking studies of these fish using attached acoustic transmitters, acceleration dataloggers, and satellite-linked archival transmitters have demonstrated that they are active swimmers both horizontally and vertically. Sims et al. (2009) found that the Ocean Sunfish they tracked covered around 10 to 20 km per day, a rate that is comparable to the movements of pelagic sharks. GPS track integration with current direction/strength maps showed individuals often headed into and across prevailing currents associated with mesoscale eddies. These data confirm that Ocean Sunfish are not passive drifters, but rather, are in fact active swimmers with movement rates within the range observed for other pelagic fishes. Search-like movements occurred over at least three distinct spatial scales. At fine scales, Ocean Sunfish spent longer in highly localised areas with faster, straighter excursions between them. These "stopovers" during long-distance movement appear consistent with finding and exploiting food patches.
Sims et al. (2009) suggest that there would be great value in pursuing long-term GPS tracking of other large pelagic fish species--such as tunas, billfish, and sharks--that surface relatively frequently and have high conservation priority in many ocean regions where a greater understanding of when and why they use certain habitats could enhance management.
Die sonvis (Mola mola) is 'n algemene seevis wat dwars oor die wêreld in beide koue en warm oseane aangetref word. Die vis word so genoem aangesien dit op die oppervlak van die water dryf. 'n Volwasse vis weeg gemiddeld 1 ton en is 1,8 meter groot, maar visse van 2,3 ton en 4 meter (met vinne ingesluit) is al aangetref.
Sonvisse is die grootste soort vis met 'n beenskelet, eerder as 'n kraakbeenskelet. Hulle het nie sterte nie, maar 'n clavus, oftewel 'n versmelting van die dorsale en anale vinne. Hulle is diepsee-duikers, maar word meestal net onder die oppervlak van die see gesien, waar hul op hul sye swem.
Hulle leef hoofsaaklik van kwalle, wat hulle in groot hoeveelhede verorber, maar vreet ook plankton en kleiner vissies. As gevolg van hulle grootte en die dikte van die vel, het hulle min natuurlike vyande.
Sonvisse, blaasoppies, penvisse en varkvisse behoort tot die orde Tetraodontiformes. Die visse se vleis is giftig en baie van hulle kan hul buikholtes met lug of water oppomp totdat die dier feitlik bolvormig is. Die visse se groottes kan tussen enkele sentimeters en etlike meters wissel na gelang van die spesie.
Die lede van die orde Tetraodontiformes of Plectognathi is goed ontwikkelde visse wat veral langs tropiese en subtropiese kuste voorkom. Die orde kan in 2 subordes verdeel word: die suborde Balistoidei, wat uit 3 superfamilies en 6 families bestaan, en die suborde Tetradontoidei, wat uit 4 superfamilies en 5 families bestaan. Baie van die spesies hou op koraalriwwe, waar hulle meestal van skulpdiere en stekelderms leef.
Hulle tande is versmelt om die gebit te versterk en dit stel die visse in staat om deur hul prooi se harde doppe te byt. Sommige van die spesies se mae is met behulp van 'n buis met die buikholte verbind. Die visse kan hul buikholtes met lug of water vul en hulle byna koeëlrond opblaas. Hierdie vermoë het 'n beskermende funksie; 'n aantal dooie roofvisse met opgeblaaste tetraodonte in hul kele is al gevind, wat daarop dui dat hul dood deur versmoring veroorsaak is.
Baie van die sonvisse het ook stekels aan hul wande en hulle word daarom grotendeels deur ander visse met rus gelaat. 'n Relatief groot aantal visse van die orde Tetraodontiformes word langs die Suid-Afrikaanse kus aangetref. Die penvisse wat tot die superfamilie Diodontoidea en die familie Diodontidae behoort, is ronderige visse wat oral oor met oprigbare stekels bedek is.
Die visse kan hulle ook opblaas maar is nie giftig nie. Die blaasoppies behoort tot die superfamilie Tetradontoidea en 2 families kan onderskei word. Die bekendste blaasoppies behoort tot die familie Tetraodontidae en hulle is veral daarvoor bekend dat hulle hul liggame groot kan opblaas. Hul ingewande bevat 'n dodelike gifstof, tetrodoksien, maar sommige Oosterse kulture beskou die visse nogtans as 'n lekkerny.
Gedurende die voorbereiding van die gereg word die ingewande versigtig uit die liggaam verwyder en die vleis word daarna goed gewas, maar 'n aantal mense sterf nog voortdurend as gevolg daarvan - ten spyte van die voorsorgmaatreëls. Lede van die familie Canthigasteridae word ook as blaasoppies beskou en hul bekke is meer snoetvormig as die van die ander blaasoppies.
Die sonvisse (superfamilie Moloidea, familie Molidae) is bekende visse en sommige verteenwoordigers, soos die sonvis (Mola mola), kan tot 3 m lank word en ʼn massa van tot 1 900 kg hê. Die visse is lateraal afgeplat en hulle kan ongewone vorme hê. Die diepseevisse kan hulle nie opblaas nie en is onskadelik. Matrose het in die verlede daarop aangedring dat hul skepe omdraai en na 'n hawe terugvaar wanneer hulle 'n sonvis opgemerk het. Volgens 'n ou bygeloof sou so 'n skip sink indien dit verder vaar.
Die sonvis word van Desember tot Maart aangetref waar hulle lui-lui na aan die oppervlakte van die Kaapse waters swem.
'n Homprug-soort (Mola alexandrini) wat vir die eerste keer gedurende 1839 in Alexandrië geïdentifiseer is, is ook in 1934 by Kommetjie en 1942 by Seepunt, Kaapstad gevang.
Daar is ook 'n kleiner stomp sonvis (Ranzania truncata) wat 60 cm lank word en ook reeds 'n paar keer by Kaapstad aangetref is.[1]
Die sonvis (Mola mola) is 'n algemene seevis wat dwars oor die wêreld in beide koue en warm oseane aangetref word. Die vis word so genoem aangesien dit op die oppervlak van die water dryf. 'n Volwasse vis weeg gemiddeld 1 ton en is 1,8 meter groot, maar visse van 2,3 ton en 4 meter (met vinne ingesluit) is al aangetref.
Sonvisse is die grootste soort vis met 'n beenskelet, eerder as 'n kraakbeenskelet. Hulle het nie sterte nie, maar 'n clavus, oftewel 'n versmelting van die dorsale en anale vinne. Hulle is diepsee-duikers, maar word meestal net onder die oppervlak van die see gesien, waar hul op hul sye swem.
Hulle leef hoofsaaklik van kwalle, wat hulle in groot hoeveelhede verorber, maar vreet ook plankton en kleiner vissies. As gevolg van hulle grootte en die dikte van die vel, het hulle min natuurlike vyande.
Sonvisse, blaasoppies, penvisse en varkvisse behoort tot die orde Tetraodontiformes. Die visse se vleis is giftig en baie van hulle kan hul buikholtes met lug of water oppomp totdat die dier feitlik bolvormig is. Die visse se groottes kan tussen enkele sentimeters en etlike meters wissel na gelang van die spesie.
Die lede van die orde Tetraodontiformes of Plectognathi is goed ontwikkelde visse wat veral langs tropiese en subtropiese kuste voorkom. Die orde kan in 2 subordes verdeel word: die suborde Balistoidei, wat uit 3 superfamilies en 6 families bestaan, en die suborde Tetradontoidei, wat uit 4 superfamilies en 5 families bestaan. Baie van die spesies hou op koraalriwwe, waar hulle meestal van skulpdiere en stekelderms leef.
Hulle tande is versmelt om die gebit te versterk en dit stel die visse in staat om deur hul prooi se harde doppe te byt. Sommige van die spesies se mae is met behulp van 'n buis met die buikholte verbind. Die visse kan hul buikholtes met lug of water vul en hulle byna koeëlrond opblaas. Hierdie vermoë het 'n beskermende funksie; 'n aantal dooie roofvisse met opgeblaaste tetraodonte in hul kele is al gevind, wat daarop dui dat hul dood deur versmoring veroorsaak is.
Baie van die sonvisse het ook stekels aan hul wande en hulle word daarom grotendeels deur ander visse met rus gelaat. 'n Relatief groot aantal visse van die orde Tetraodontiformes word langs die Suid-Afrikaanse kus aangetref. Die penvisse wat tot die superfamilie Diodontoidea en die familie Diodontidae behoort, is ronderige visse wat oral oor met oprigbare stekels bedek is.
Die visse kan hulle ook opblaas maar is nie giftig nie. Die blaasoppies behoort tot die superfamilie Tetradontoidea en 2 families kan onderskei word. Die bekendste blaasoppies behoort tot die familie Tetraodontidae en hulle is veral daarvoor bekend dat hulle hul liggame groot kan opblaas. Hul ingewande bevat 'n dodelike gifstof, tetrodoksien, maar sommige Oosterse kulture beskou die visse nogtans as 'n lekkerny.
Gedurende die voorbereiding van die gereg word die ingewande versigtig uit die liggaam verwyder en die vleis word daarna goed gewas, maar 'n aantal mense sterf nog voortdurend as gevolg daarvan - ten spyte van die voorsorgmaatreëls. Lede van die familie Canthigasteridae word ook as blaasoppies beskou en hul bekke is meer snoetvormig as die van die ander blaasoppies.
Die sonvisse (superfamilie Moloidea, familie Molidae) is bekende visse en sommige verteenwoordigers, soos die sonvis (Mola mola), kan tot 3 m lank word en ʼn massa van tot 1 900 kg hê. Die visse is lateraal afgeplat en hulle kan ongewone vorme hê. Die diepseevisse kan hulle nie opblaas nie en is onskadelik. Matrose het in die verlede daarop aangedring dat hul skepe omdraai en na 'n hawe terugvaar wanneer hulle 'n sonvis opgemerk het. Volgens 'n ou bygeloof sou so 'n skip sink indien dit verder vaar.
La Roda o Rueda (Mola mola) ye un pexe peláxicu tetraodontiforme de la familia Molidae. Ye'l pexe óseu más pesáu del mundu, con una media de 1000 kg de pesu y con exemplares qu'algamen más de 3 m de llargor y superen les 2 tonelaes.[1] Ye una especie cosmopolita qu'habita n'agües tropicales y templaes a lo llargo de tol planeta. Tien el cuerpu achapláu llateralmente y cuando estiende les sos aletes dorsales y ventrales, el pexe ye tan llargu como altu.
Aliméntase principalmente de dellos tipos de zooplancton xelatinosu como les aguamales, de les que consume grandes cantidaes pa poder desenvolvese y caltener el so gran tamañu, porque ye una dieta probe en nutrientes. Les femes d'esta especie pueden producir hasta 300 millones de güevos, más que cualesquier otru vertebráu conocíu.[2] Los esquiles del pexe lluna paecen pequeños pexes globu con grandes aletes pectorales, una aleta caudal y espines corporales que nun tienen los exemplares adultos.
Los exemplares adultos son vulnerables a pocos depredadores naturales, pero ye presa de lleones marinos, orques y tiburones. Entre los humanos, la carne ta considerao como una esquisitez en delles partes del mundu, como Xapón, Corea y Taiwán,[3] pero la venta de la so carne ta torgada na Xunión Europea.[4] De vezu, estos pexes queden accidentalmente enganchaos en redes de pesca y tamién pueden dañase o morrer al encontrase con basories flotantes, como bolses de plásticu.
La roda ye miembru del orde de los Tetraodontiformes, que tamién inclúi a los pexes globu, los pexes corpuspín y les tixes, polo que comparte munchos de les traces comunes a los miembros d'esti orde. Orixinalmente describióse como Tetraodon mola, dientro del xéneru de los pexes globu Tetraodon, pero darréu fueron clasificaos dientro del so propiu xéneru, Mola, qu'inclúi dos especies; M. mola ye la especie tipu d'esti xéneru.
La mayoría de los nomes comunes aplicaos a esta especie a lo llargo de tol mundu faen referencia a la so carauterística forma achaplada y arrondada. El nome científicu de la especie, mola, significa en llatín «muela, piedra de molín», por cuenta del so color gris, testura aspra y cuerpu arrondáu. El nome común n'español y n'otros idiomes como'l neerlandés (maanvis), el portugués (peixe lua), el francés (poisson lune), l'alemán (Mondfisch) o'l rusu (рыба-луна) ye «pez luna», en referencia a la so forma arrondada. N'alemán tamién recibe'l nome de Schwimmender Kopf, «cabeza que nada» y en polacu samogłów «namái cabeza», en dambos casos denotando que nun tien una auténtica aleta caudal. El so nome común n'inglés, sunfish (pez sol), fai referencia al vezu que tien esti animal de tomar el sol na superficie de l'agua. En Taiwán conócenlu como «pexe mambo».[3]
La roda tien dellos sinónimos binominales obsoletos, y primeramente describióse como Tetraodon mola Linneo, 1758 (basiónimo), dientro del xéneru de pexe globu Tetraodon, pero darréu clasificáronse dientro del so propiu xéneru, Mola, qu'inclúi dos especies: M. ramsayi y el mesmu M. mola.[5][6][7] El pexe lluna ye la especie tipu d'esti xéneru.[8]
El xéneru Mola pertenez a la familia Molidae; esta familia abarca tres xéneros: Masturus, Mola y Ranzania. La familia Molidae pertenez al orde de los tetraodontiformes, qu'inclúi a los pexes globu, a los pexes corpuspín y a les tixes, colos que comparte munches de les traces comunes a los sos miembros, como los cuatro dientes fundíos que formen el so carauterísticu picu, y que dan nome al orde (tetra=cuatro, odous=diente y forma=forma). Ello ye que les sos canesbes aseméyense más a los espinosos pexes globu qu'a les rodes adultes.[9]
La roda paez una gran cabeza de pexe sin cola. Nun tien cola ni pedúnculu caudal, porque l'aleta caudal sustituyóse por una estructura redondiada llamada clavus, que-y da la forma carauterística. El cuerpu ta aplastáu pelos llaos, lo que-y da una forma llarga y ovalada vista de frente. Les aletes pectorales son pequeñes y tienen forma d'abanicu; por embargu, les aletes dorsal y anal son más llargues y, cuando les despliega, ye tan llargu cómo altu.
Nel trescursu de la so evolución, la aleta caudal (o cola) desapaeció y sustituyóse por una seudocola en forma d'abanicu, el clavus. Esta estructura ta formada pola converxencia de les aletes dorsal y anal.[10][11] El clavus, que tien dentículos llisos, conserva doce radios,[12] y acaba n'una serie de osículos redondiaos.[12][1] Les aletes branquiales son redondiaes, en forma d'abanicu y pequeñes enforma pal tamañu d'estos pexes.
Pola mor de la falta d'una cola auténtica pa impulsase p'alantre y del pequeñu tamañu de les aletes pectorales, la roda utiliza les sos aletes dorsal y anal llargues y delgaes pa movese, puxando hacia alantre col movimientu d'estes aletes d'un llau al otru.[13] Suel nadar cerca de la superficie, y cuando asoma la so aleta dorsal, confúndese de vezu cola d'un tiburón.[14]
El color de los exemplares adultos va del marrón al gris plata o blancu y ta cubiertu de llurdies irregulares de color claru; dalgunos de esti patrones pueden ser específicos d'una rexón.[2] La color suel ser más escura na parte dorsal, tendiendo escontra una tonalidá más clara na parte ventral, lo que-y sirve como una forma de camuflaxe. M. mola tamién tien la capacidá de camudar la color de la piel d'una tonalidá clara a una escura, especialmente cuando lu ataquen.[2] La piel, que contién grandes cantidaes de coláxenu reticular, puede tener 7,6 cm de grueso na parte ventral, y ta cubierta de dentículos y una capa de mucosidá en llugar d'escames. La piel del clavus ye más llisa que'l restu del cuerpu, onde pue ser tan aspera como'l papel de lija
La Roda o Rueda (Mola mola) ye un pexe peláxicu tetraodontiforme de la familia Molidae. Ye'l pexe óseu más pesáu del mundu, con una media de 1000 kg de pesu y con exemplares qu'algamen más de 3 m de llargor y superen les 2 tonelaes. Ye una especie cosmopolita qu'habita n'agües tropicales y templaes a lo llargo de tol planeta. Tien el cuerpu achapláu llateralmente y cuando estiende les sos aletes dorsales y ventrales, el pexe ye tan llargu como altu.
Aliméntase principalmente de dellos tipos de zooplancton xelatinosu como les aguamales, de les que consume grandes cantidaes pa poder desenvolvese y caltener el so gran tamañu, porque ye una dieta probe en nutrientes. Les femes d'esta especie pueden producir hasta 300 millones de güevos, más que cualesquier otru vertebráu conocíu. Los esquiles del pexe lluna paecen pequeños pexes globu con grandes aletes pectorales, una aleta caudal y espines corporales que nun tienen los exemplares adultos.
Los exemplares adultos son vulnerables a pocos depredadores naturales, pero ye presa de lleones marinos, orques y tiburones. Entre los humanos, la carne ta considerao como una esquisitez en delles partes del mundu, como Xapón, Corea y Taiwán, pero la venta de la so carne ta torgada na Xunión Europea. De vezu, estos pexes queden accidentalmente enganchaos en redes de pesca y tamién pueden dañase o morrer al encontrase con basories flotantes, como bolses de plásticu.
La roda ye miembru del orde de los Tetraodontiformes, que tamién inclúi a los pexes globu, los pexes corpuspín y les tixes, polo que comparte munchos de les traces comunes a los miembros d'esti orde. Orixinalmente describióse como Tetraodon mola, dientro del xéneru de los pexes globu Tetraodon, pero darréu fueron clasificaos dientro del so propiu xéneru, Mola, qu'inclúi dos especies; M. mola ye la especie tipu d'esti xéneru.
El bot (Mola mola), també conegut com a lluna, peix lluna o mola,[3] és el peix ossi més pesant conegut. Té un pes mitjà de mil quilograms. El bot habita en aigües tropicals i temperades arreu del món. Sembla un cap de peix sense cua, i el seu cos és aplanat pels laterals. Els bots poden ser tan alts com llargs quan estenen les seves aletes dorsals i ventrals.
Els bots tenen una dieta que consisteix principalment en meduses. Com que aquesta dieta és pobra en nutrients, en consumeixen grans quantitats per tal de desenvolupar-se i mantenir la seva gran mida. Les femelles ponen més ous que qualsevol altre vertebrat conegut. Les cries de bot semblen peixos globus, amb grans aletes pectorals, una aleta caudal i espines corporals que no són típiques dels exemplars adults.
Els bots adults són vulnerables a pocs predadors naturals, però els lleons marins, orques i els taurons se'ls mengen. Entre els humans, els bots són considerats una delicadesa en algunes parts del món, com el Japó, Corea i Taiwan, però a la Unió Europea està prohibit vendre'n la carn.[4] Els bots sovint queden accidentalment atrapats en xarxes, i també són vulnerables a fer-se mal o morir a causa de deixalles flotants, com ara bosses de plàstic.
És un membre de l'ordre dels tetraodontiformes, que inclou els peixos globus, els peixos eriçons i els peixos ballesta, amb els quals el bot comparteix molts trets comuns. Originalment, els bots foren descrits com Tetraodon mola, dins el gènere dels peixos globus, però posteriorment foren classificats dins el seu propi gènere, Mola, amb dues espècies incloses. El bot és l'espècie tipus d'aquest gènere.
La majoria dels noms del bot fan referència a la seva forma aplanada característica. El seu nom d'espècie, mola, en llatí significa "pedra de molí", que s'assembla al peix a causa del seu color gris, textura aspra i cos arrodonit. El seu nom comú en anglès, "sunfish", fa referència al costum que té aquest animal de prendre el sol a la superfície de l'aigua. En les llengües romàniques, amb diferents variacions del nom "peix lluna";[5] i en l'alemany, es fa referència a la seva forma arrodonida. En alemany, el peix també rep el nom de Schwimmender Kopf, o "cap nedador", perquè no té una cua autèntica. Al comtat de Hualien al Taiwan, on els bots són la mascota oficial, se'ls coneix com els peixos mambo pel seu moviment quan neden. El bot té diversos sinònims binomials obsolets, i fou originalment classificat en un dels gèneres de peix globus, com Tetraodon mola.[6][7] Actualment se'l classifica dins el seu propi gènere Mola, amb dues espècies: Mola mola i Mola ramsayi. El bot és l'espècie tipus del gènere.[8]
El gènere Mola pertany a la família dels mòlids. Aquesta família comprèn tres gèneres: Masturus, Mola i Ranzania. Els mòlids pertanyen a l'ordre dels tetraodontiformes, que inclou els peixos globus, peixos eriçó i peixos ballesta, amb els quals comparteix trets comuns com ara les quatre dents fusionades que formen el seu bec característic, i que donen el nom a l'ordre (tetra = quatre – odous = dent – forma = forma). De fet, les larves de bots s'assemblen més als espinosos peixos globus que als bots adults.[9]
El bot sembla un cap de peix sense cua. La seva aleta caudal ha sigut substituïda per un clau arrodonit, creant la forma característica del cos. El cos està aplanat pels laterals, cosa que li dóna una forma llarga i ovalada quan se'l veu de davant. Les aletes pectorals són petites i tenen forma de ventall. Tanmateix, les aletes dorsal i anal són més llargues, i solen fer el peix tan llarg com és alt. S'han trobat exemplars de fins a 3,2 metres d'alçada.[10]
El bot té una longitud mitjana d'1,6 metres i un pes mitjà de mil quilograms,[11] tot i que s'han observat exemplars de fins a 3,3 metres de longitud[10] i fins a 2.300 quilograms de pes.[12]
La columna vertebral del bot conté menys vèrtebres i és més curta en proporció al cos que qualsevol altre peix.[13] La medul·la espinal d'un exemplar de 2,1 metres de longitud té menys de 25 mm de llargària.[14] Tot i que els bots descendeixen d'avantpassats ossis, el seu esquelet, de fet, conté teixits principalment cartilaginosos que són més lleugers que l'os autèntic i els permet créixer a mides no plausibles per altres peixos ossis.[13] [15]
Els bots no tenen bufeta natatòria.[13] Algunes fonts indiquen que els òrgans interns contenen una neurotoxina concentrada, la tetrodotoxina, com els òrgans d'altres tetraodontiformes verinosos,[12] mentre que d'altres refuten aquesta teoria.[16]
Al llarg del seu camí evolutiu, l'aleta caudal (o cua) del bot ha desaparegut, essent substituïda per una pseudocua amb bonys, el clau. Aquesta estructura està formada per la convergència de les aletes dorsal i anal.[17][18] El clau, dotat de denticles lisos, conserva dotze rajos,[19] i s'acaba en una sèrie d'ossicles arrodonits.[20] A causa de la manca d'una cua autèntica per propel·lir-se cap endavant i a la petita mida de les seves aletes pectorals, el bot utilitza les seves llargues i primes aletes dorsal i anal per moure's, empenyent-se cap endavant mitjançant el moviment d'aquestes aletes d'un costat a l'altre.[14]
Els bots solen nedar a prop de la superfície, i quan les seves aletes dorsals sobresurten, a vegades se les confon amb les dels taurons.[21] Tanmateix, és possible distingir un tauró d'un bot, observant la trajectòria de l'aleta dorsal a la superfície, mentre que el peix roman invisible sota l'aigua. Els taurons, com la majoria de peixos, es mouen mitjançant un moviment lateral de la cua i un moviment rectilini de l'aleta dorsal. El bot, en canvi, mou les seves aletes dorsal i anal en el seu característic moviment remador. Així doncs, el moviment lateral de la seva aleta dorsal a la superfície pot servir per identificar els bots.[22]
El color dels bots adults va del marró al gris platejat o blanc, amb una varietat de patrons de pell tacada; alguns d'aquests patrons poden ser específics d'una regió.[11] La coloració sol ser més fosca a la part dorsal, aclarint-se en una tonalitat més clara a la part ventral; es tracta d'una forma de camuflatge. Mola mola també presenta la capacitat de canviar la coloració de la pell d'una tonalitat clara a una de fosca, especialment quan és atacat.[11] La pell, que conté grans quantitats de col·lagen reticulat, pot tenir 7,5 centímetres de gruixor a la regió ventral, i està coberta de denticles i una capa de mucositat en lloc d'escates. La pell del clau és més llisa que a la resta del cos, on pot ser tan aspra com el paper de vidre.[13]
Poden trobar-se més de quaranta espècies de paràsits tant a la pell com l'interior del cos, de manera que el peix busca alleujar-se de diferents maneres.[11] [19] En regions temperades, les algues flotants alberguen làbrids netejadors i altres peixos que retiren els paràsits de la pell dels bots que els visiten. Als tròpics, el bot demana ajut als peixos dels coralls. Posant-se de costat a la superfície, també permet a les aus marines alimentar-se dels paràsits de la seva pell. S'han observat casos de bots que han saltat a més de deu metres per sobre de la superfície, possiblement en un intent d'eliminar els paràsits del seu cos.[21][23]
Els bots habiten a les aigües temperades i tropicals de tots els oceans del món.[13] Els genotips de Mola semblen variar significativament entre l'oceà Atlàntic i el Pacífic, però les diferències genètiques entre els exemplars de l'hemisferi nord i l'hemisferi sud són mínimes.[24] En concret, és present al Pacífic oriental (des de la Colúmbia Britànica -el Canadà-[25] fins al Perú i Xile),[26] el Pacífic occidental (des del Japó fins a Austràlia), l'Atlàntic oriental (des d'Escandinàvia fins a Sud-àfrica, incloent-hi, de manera ocasional, la mar Bàltica occidental i la Mediterrània) i l'Atlàntic occidental (des de Terranova -el Canadà-[27] fins a l'Argentina).[28][2]
Els bots són pelàgics i neden a profunditats de fins a 600 metres. A diferència de la creença general que els bots es passen gran part del temps prenent el sol a la superfície, les investigacions suggereixen que els adults, de fet, passen gran part de la seva vida submergits a profunditats superiors a 200 metres, ocupant les zones epipelàgica i mesopelàgica.[29]
Els bots solen romandre en aigües més càlides que 10 °C.[29] De fet, romandre períodes llargs en aigües de 12 °C o menys pot causar-los desorientació i finalment la mort.[22] Els investigadors opinen que el comportament dels bots de prendre el sol a la superfície, nedant de costat per presentar la major superfície possible al sol, pot ser un mètode de "recàrrega tèrmica" després d'immersions en aigües més profundes i fredes.[30] [24] Altres han assenyalat observacions d'aquest peix en aigües més fredes com les del sud-oest d'Anglaterra, fora del seu hàbitat normal, com prova de l'augment de les temperatures marines.[31]
Els bots solen moure's sols, però a vegades es reuneixen en parelles o grups grans quan estan sent netejats.[13] Neden principalment en aigües obertes, però a vegades se'ls veu a prop de capes d'algues per aprofitar la seva població de petits peixos que retiren els ectoparàsits de la seva pell. Com que els bots consumeixen una gran quantitat de preses, la seva presència en una àrea determinada pot servir per indicar les aigües riques en nutrients on es poden trobar espècies amenaçades.[13]
La dieta del bot consisteix principalment de diversos tipus de medusa (similar a la dieta d'una tortuga llaüt). A més, consumeix sàlpids, ctenòfors, zooplàncton, calamars, crustacis, peixos petits, larves de peix i algues de mar.[14] Aquesta dieta és pobra en nutrients, cosa que obliga el bot a consumir grans quantitats d'aliment per mantenir la seva mida.[22] La varietat d'aliments trobats dins els bots indica que mengen a molts nivells diferents, de la superfície a les aigües profundes, i en algunes zones fins i tot baixen al fons marí en algunes ocasions.[11]
El bot pot escopir i empassar-se aigua a través de la seva petita boca per estripar les preses de cos tou.[14] Les seves dents estan unides en una estructura similar a un bec, permetent-li trencar organismes més durs.[12] A més, les dents faríngies, situades a la gola, molen l'aliment en peces més petites abans de passar-les a l'estómac.[14]
Els bots poden viure fins a deu anys en captivitat, però encara no se n'ha determinat la longevitat en el seu hàbitat natural.[21] El seu ritme de creixement tampoc no ha sigut determinat. Tanmateix, se sap que un exemplar jove del Monterey Bay Aquarium augmentà de pes de 26 kg a 399 kg, i assolí una alçada de gairebé 1,8 metres, en quinze mesos.[22]
Les dimensions d'un exemplar adult i la seva pell gruixuda dissuadeix molts predadors petits, però els individus joves són vulnerables a ser predats per la tonyina vermella i la llampuga. Els adults són consumits pels lleons marins, orques i taurons.[13] Els lleons marins semblen caçar els bots com un esport, arrancant-los les aletes, movent-ne el cos d'una banda a l'altra i després abandonant el cos, encara vivent però indefens, fins que mor, al fons marí.[11][22]
Les pràctiques de l'aparellament del bot no estan ben compreses, però s'ha suggerit que fresen al nord i al sud de l'Atlàntic, al nord i al sud del Pacífic, i l'oceà Índic.[13] Les femelles poden produir fins a 300 milions d'ous en una vegada, més que qualsevol altre vertebrat conegut.[11] Els ous del bot són alliberats a l'aigua i fertilitzats externament pels espermatozous.[32]
Les larves nounates de bot només tenen una llargària de 2,5 mm. Creixen més, i els que sobreviuen augmenten milions de vegades la seva mida original abans d'arribar a les dimensions adultes.[14] Les cries, amb grans aletes pectorals, una aleta caudal i espines corporals que no es troben en els adults, semblen peixos globus (parents propers seus) en miniatura.[32][33] Les cries es mouen en bancs per protegir-se, però abandonen aquest costum quan creixen.[34]
Malgrat la seva mida, els bots són dòcils, i no representen cap mena d'amenaça pels bussos humans.[20] Les lesions causades pels bots són rares, tot i que hi ha un cert perill per part dels bots que salten de l'aigua i cauen als vaixells. Segons Cliff Benson de Sea Trust, l'únic cas conegut en què un bot matà una persona fou quan li caigué a sobre i l'esclafà.[35] Les regions en què se'ls sol trobar són destins populars per la immersió esportiva, i es diu que els bots s'han familiaritzat amb els bussos en alguns indrets.[12] De fet, el peix és més perillós pels navegadors que pels nedadors, car la seva enorme mida i pes poden causar danys significatius quan impacten amb una embarcació. Les col·lisions amb els bots poden malmetre el casc d'una embarcació,[36] i els seus cossos es poden quedar encallats a les hèlices dels vaixells més grans.[37]
La carn de bot és considerada una delicadesa en algunes regions. Els mercats més grans per aquesta carn són Taiwan i el Japó. S'utilitzen totes les parts del peix, de les aletes als òrgans interns.[16] Algunes parts del peix són utilitzades en alguns tipus de medicina tradicional.[12]
Els bots són capturats accidentalment però freqüentment en xarxes de captura passiva, component fins a un 30% de les captures totals de la pesca de peixos espasa per mitjà de xarxes de captura passiva a Califòrnia.[14] La proporció de captura accessòria és encara més alta per la indústria del peix espasa mediterrània, on els bots componen entre el 71% i el 90% de les captures totals.[16][34]
La pesca, captura accessòria i destrucció dels bots no està regulada enlloc. En algunes àrees, els pescadors els tallen les aletes, car els consideren lladres d'esquers sense valor. Aquest procés acaba matant l'animal, que ja no és capaç de desplaçar-se sense les seves aletes dorsal i anal.[38] Aquest animal també és amenaçat per deixalles flotants com ara les bosses de plàstic, que semblen meduses, el seu aliment principal. Les bosses poden ennuegar i asfixiar un individu o omplir-ne l'estómac fins a tal punt que mor de fam.[21]
Moltes parts de la biologia del bot romanen poc compreses, i s'estan fent diversos esforços per investigar-les, com ara prospeccions aèries de les poblacions de bots,[39] supervisió per satèl·lit per mitjà d'etiquetes posades als animals,[39][16] anàlisis genètiques de mostres de teixits,[16] i la recollida d'informació sobre observacions d'afeccionats.[40] Estudis recents indiquen una reducció en les poblacions de bots que podria ser causada per una captura accessòria més freqüent i la popularitat creixent del bot en la dieta humana.[13]
Els bots no solen ser mantinguts en aquaris, a causa dels requeriments especials i exigents de cuidar-los. Alguns aquaris asiàtics en mantenen, especialment al Japó.[22] L'Osaka Aquarium Kaiyukan, a Osaka, és un dels pocs aquaris amb bots, i es diu que són una atracció tan popular com els taurons balena més grans.[41] L'Oceanário de Lisboa de Portugal és un altre aquari en què s'exposen bots al tanc principal.[42]
El primer bot a ser conservat en un aquari dels Estats Units arribà al Monterey Bay Aquarium a l'agost del 1986.[43] Com que mai no s'havien mantingut bots en captivitat a gran escala anteriorment, el personal de Monterey Bay estigué obligat a innovar i crear els seus propis mètodes de captura, alimentació i control de paràsits. El 1998 ja s'havien superat aquests problemes, i l'aquari fou capaç de mantenir un exemplar durant més d'un any, alliberant-lo quan el seu pes havia augmentat més de catorze vegades.[22] Des d'aleshores, els Mola mola han esdevingut una atracció permanent del tanc d'Outer Bay.[14] L'exemplar de bot més gran del Monterey Bay Aquarium fou sacrificat el 14 de febrer del 2008, després d'un llarg període de mala salut.[44] L'Aquàrium de Barcelona també ha conservat aquesta espècie.[45] L'any 2007 l'Oceanogràfic de València va afegir 15 bots a la seua col·lecció.[46]
Com que els bots no són gaire àgils, evitar que es facin mal fregant-se contra les parets d'un tanc és una preocupació important pels cuidadors d'aquari.[41] En els tancs més petits, s'ha penjat una cortina de vinil per arrodonir un tanc originalment en forma de cub, per tal que els peixos no es freguin contra els costats. Una solució més efectiva és simplement donar prou espai al bot perquè pugui nedar en grans cercles.[22] El tanc també ha de tenir prou profunditat com per acomodar la mida vertical del peix, que pot ser gairebé tan alt com llarg, i pot arribar a una alçada de 3,2 metres.[10]
Alimentar bots dins un tanc juntament amb altres peixos més ràpids i agressius també pot representar un repte. Finalment, es pot ensenyar als peixos a agafar menjar de la punta d'una barra o de la mà dels humans.[22]
|date=, |accessdate= (ajuda) 
El bot (Mola mola), també conegut com a lluna, peix lluna o mola, és el peix ossi més pesant conegut. Té un pes mitjà de mil quilograms. El bot habita en aigües tropicals i temperades arreu del món. Sembla un cap de peix sense cua, i el seu cos és aplanat pels laterals. Els bots poden ser tan alts com llargs quan estenen les seves aletes dorsals i ventrals.
Els bots tenen una dieta que consisteix principalment en meduses. Com que aquesta dieta és pobra en nutrients, en consumeixen grans quantitats per tal de desenvolupar-se i mantenir la seva gran mida. Les femelles ponen més ous que qualsevol altre vertebrat conegut. Les cries de bot semblen peixos globus, amb grans aletes pectorals, una aleta caudal i espines corporals que no són típiques dels exemplars adults.
Els bots adults són vulnerables a pocs predadors naturals, però els lleons marins, orques i els taurons se'ls mengen. Entre els humans, els bots són considerats una delicadesa en algunes parts del món, com el Japó, Corea i Taiwan, però a la Unió Europea està prohibit vendre'n la carn. Els bots sovint queden accidentalment atrapats en xarxes, i també són vulnerables a fer-se mal o morir a causa de deixalles flotants, com ara bosses de plàstic.
És un membre de l'ordre dels tetraodontiformes, que inclou els peixos globus, els peixos eriçons i els peixos ballesta, amb els quals el bot comparteix molts trets comuns. Originalment, els bots foren descrits com Tetraodon mola, dins el gènere dels peixos globus, però posteriorment foren classificats dins el seu propi gènere, Mola, amb dues espècies incloses. El bot és l'espècie tipus d'aquest gènere.
Pysgodyn sy'n byw yn y môr ac sy'n perthyn i deulu'r Molidae ydy'r pysgodyn haul sy'n enw gwrywaidd; lluosog: pysgod haul (Lladin: Mola mola; Saesneg: Ocean sunfish).
Mae ei diriogaeth yn cynnwys Asia, Ewrop, Affrica, y Môr Canoldir a Chefnfor yr Iwerydd ac mae i'w ganfod ym Môr y Gogledd ac arfordir Cymru.
Ar restr yr Undeb Rhyngwladol dros Gadwraeth Natur (UICN), caiff y rhywogaeth hon ei rhoi yn y dosbarth 'Heb ei gwerthuso' o ran niferoedd, bygythiad a chadwraeth gan nad oes data digonol.[1]
Pysgodyn sy'n byw yn y môr ac sy'n perthyn i deulu'r Molidae ydy'r pysgodyn haul sy'n enw gwrywaidd; lluosog: pysgod haul (Lladin: Mola mola; Saesneg: Ocean sunfish).
Mae ei diriogaeth yn cynnwys Asia, Ewrop, Affrica, y Môr Canoldir a Chefnfor yr Iwerydd ac mae i'w ganfod ym Môr y Gogledd ac arfordir Cymru.
Ar restr yr Undeb Rhyngwladol dros Gadwraeth Natur (UICN), caiff y rhywogaeth hon ei rhoi yn y dosbarth 'Heb ei gwerthuso' o ran niferoedd, bygythiad a chadwraeth gan nad oes data digonol.
Měsíčník svítivý (Mola mola) je mořská ryba z čeledi měsíčníkovitých.
Žije na volném moři mírného a tropického Atlantského, Tichého a Indického oceánu.
Průměrná váha dospělého jedince je 247-1000 kg, maximální hmotnosti jsou i přes 2000 kg. Rekordní jedinec měřil na výšku 3,2 metru, na délku 3,3 metru a vážil asi 2300 kilogramů.[2] Měsíčníci se od ostatních ryb odlišují zploštělým kruhovitým tělem, které je dozadu vyklenuté a zakončené řadou přívěsků, které představují jakýsi druh ocasní ploutve. Hřbetní ploutev a řitní ploutev jsou úzké a velice vysoké. Prsní ploutve jsou okrouhlé, břišní ploutve chybějí. V malých ústech je v každé čelisti po páru zubů srostlých v destičku, které vytvářejí typický zobákovitý útvar.
Měsíčník svítivý se živí hlavně živočišným planktonem, medúzami a menšími druhy korýšů a ryb.
Měsíčníci jsou zřídkakdy drženi v chovech zoologických akvarií vzhledem k náročnosti jejich chovu. Jsou k nalezení v některých asijských akváriích, zejména japonských. Měsíčníky chovají například i akvária v Lisabonu, Barceloně, ve Valencii a v dánském Hirtshalsu.
V tomto článku byl použit překlad textu z článku Ocean Sunfish na anglické Wikipedii.
Obrázky, zvuky či videa k tématu měsíčník svítivý ve Wikimedia Commons
Měsíčník svítivý (Mola mola) je mořská ryba z čeledi měsíčníkovitých.
Klumpfisk (Mola mola) er den tungeste art af benfisk der er kendt i verden. Den kan blive over 3,5 meter lang og vægten kan passere 2,3 ton. Gennemsnitsvægten er et ton og dens gennemsnitslængde er 1,8 meter. På trods af en ellers konventionel øjestilling, så synes det at være vilkårligt om fisken svømmer "oprejst" eller liggende på siden, og dette skifter fra tid til anden.
Klumpfisken lever i overvejende grad af vandmænd, som den fanger på ned til 600 meters dybde. Dette er også med til at forklare fiskens vane med at lægge sig fladt i havoverfladen og "slikke sol"; fisken har brug for varmen fra solen til at varme sig op efter at have taget disse dybe dyk til koldt vand efter føde.[1]
Klumpfisk (Mola mola) er den tungeste art af benfisk der er kendt i verden. Den kan blive over 3,5 meter lang og vægten kan passere 2,3 ton. Gennemsnitsvægten er et ton og dens gennemsnitslængde er 1,8 meter. På trods af en ellers konventionel øjestilling, så synes det at være vilkårligt om fisken svømmer "oprejst" eller liggende på siden, og dette skifter fra tid til anden.
Klumpfisken lever i overvejende grad af vandmænd, som den fanger på ned til 600 meters dybde. Dette er også med til at forklare fiskens vane med at lægge sig fladt i havoverfladen og "slikke sol"; fisken har brug for varmen fra solen til at varme sig op efter at have taget disse dybe dyk til koldt vand efter føde.
Der Mondfisch (Mola mola, von lat. mola „Mühlstein“) gilt als einer der schwersten Knochenfische der Welt. Der Mondfisch kann eine Länge von 3,30 Metern und eine Masse von 2,3 Tonnen[1] erreichen, bleibt allerdings meist kleiner. Einige andere Knochenfischarten, wie der Europäische Hausen (Huso huso) oder der Riemenfisch Regalecus glesne, werden wesentlich länger.
Der pelagische Mondfisch kommt vor allem in warmen Meeren vor. Im östlichen Pazifik fand man ihn von British Columbia bis Chile, im östlichen Atlantik von Skandinavien bis Südafrika, im westlichen Atlantik von Neufundland bis Argentinien. Außerdem kommt er im Mittelmeer vor, ist im Herbst häufig in der Nordsee und schwimmt bis in den Skagerrak und den Kattegat.
Der Körper ist kurz, diskusförmig und kaum länger als hoch. Eine normale, an einem Schwanzstiel sitzende Schwanzflosse fehlt, sie wird im Laufe der Ontogenese zurückgebildet. Stattdessen wird sie durch einen Clavus genannten gewellten Hautsaum ersetzt, der den hinten stumpfen Körper abschließt und fast von der Rücken- bis zur Afterflosse reicht. Diese gephyrocerk genannte Schwanzflossenform ist nur den Mondfischen eigen und bei keiner anderen Knochenfischfamilie vorhanden.
Der schuppenlose Körper des Mondfischs ist von einer sehr dicken, bis zu 7,5 cm starken, lederartigen und elastischen Haut bedeckt (Linné nannte die Gattung deshalb Orthagoriscus, „Schweinchen“). Rücken- und Afterflosse haben die gleiche hohe, dreieckig-spitze Form. Sie sitzen weit hinten, einander symmetrisch gegenüber, sind das Hauptantriebsorgan und werden zum Vortrieb synchron seitlich geschlagen. Beide Flossen haben eine schmale Basis und sind steif. Sie können nicht zusammengefaltet werden. Die Rückenflosse wird von 15 bis 18 knorpeligen Flossenstrahlen gestützt, die Afterflosse von 14 bis 17. Die Brustflossen stehen aufwärts und sind rund und klein, Bauchflossen fehlen. Das Maul ist sehr klein und steht meist offen, die Zähne sind zu einem papageiartigen Schnabel verwachsen. Die Kiemenöffnung ist zu einem kleinen Loch oberhalb der Basis der Brustflossen reduziert (durch Auspressen von Wasser kann Rückstoß erzeugt werden). Das Skelett ausgewachsener Tiere besteht fast nur aus Knorpel, eine Schwimmblase fehlt. Der Rücken der Mondfische ist bräunlich, grau oder grünlich, die Flanken und die Unterseite hell.
Mondfische leben im offenen Ozean von der Wasseroberfläche bis in eine Tiefe von etwa 500 Metern. Sie halten sich oft in der Nähe der Oberfläche auf, entweder senkrecht schwimmend, wobei die Rückenflosse, wie bei einem Hai, aus dem Wasser ragen kann, oder in Seitenlage, waagerecht an der Wasseroberfläche treibend (sich „sonnend“). Der Grund für dieses Verhalten ist noch nicht abschließend geklärt. Eine Hypothese geht davon aus, dass sie so nach der Beutejagd in tieferen und kälteren Gewässerzonen wieder ihre Körpertemperatur regulieren. Nach einer anderen Hypothese legen sie dieses Verhalten an den Tag, um sich von nahe der Meeresoberfläche lebenden Putzerfischen oder Seevögeln die zahlreichen Parasiten von der Haut entfernen zu lassen.[2]
Ausgewachsene Tiere haben aufgrund ihrer Größe kaum natürliche Feinde. Berichtet wird von Angriffen durch Kalifornische Seelöwen (Zalophus californianus) und Orcas (Orcinus orca). Überreste von Mondfischen wurden außerdem im Mageninhalt von Blauhaien (Prionace glauca) und, in einem Fall, auch eines Weißen Hais (Carcharodon carcharias) gefunden.[2]
Ihre Nahrung besteht vorwiegend aus gallertigen Lebewesen wie Quallen und Salpen. Außerdem werden Plankton, kleine Fische, vor allem Aallarven, aber auch Heringe, kleine pelagische Kopffüßer, Flügelschnecken (Thecosomata), Krebstiere, Schlangensterne und andere Meerestiere gefressen.
Mondfische sind extrem fruchtbar. Ein Weibchen kann pro Laichvorgang bis zu 300 Millionen Eier ablaichen, die höchste Zahl aller Fischarten. Die Eier haben einen Durchmesser von einem Millimeter. Die Larven sind beim Schlüpfen 3 mm lang und besitzen noch eine normale Schwanzflosse. Fünf lange Stacheln sollen sie vor Fressfeinden schützen. Über verschiedene Larvenstadien, von denen die beiden ersten denen der verwandten Kugel- und Kofferfische ähneln, wandeln sie sich zum erwachsenen Tier um. Die Stacheln werden im Laufe der Entwicklung zurückgebildet, verbleiben aber als knöcherne Reste in der Haut.
Mondfische werden selten gezielt zum menschlichen Verzehr gefangen. In Taiwan wird das gummiartige Fleisch geschätzt. Einige Teile des Fisches werden in der traditionellen chinesischen Medizin verwendet.
Mondfische werden in einigen großen Schauaquarien gehalten, z. B. im Oceanário de Lisboa, im L’Oceanogràfic in Valencia, im Aquàrium de Barcelona, im National Aquarium of Ireland in Galway, im Monterey Bay Aquarium und zeitweise[3] im Aquarium „Offener Atlantik“ des Ozeaneums in Stralsund.[4]
Der Mondfisch (Mola mola, von lat. mola „Mühlstein“) gilt als einer der schwersten Knochenfische der Welt. Der Mondfisch kann eine Länge von 3,30 Metern und eine Masse von 2,3 Tonnen erreichen, bleibt allerdings meist kleiner. Einige andere Knochenfischarten, wie der Europäische Hausen (Huso huso) oder der Riemenfisch Regalecus glesne, werden wesentlich länger.
Molao (Mola mola) esas baroka pelagiko-fisho, la maxim larja osta fisho en la mondo (ma ne la maxim longa, ta honoro iras ad giganta haringo), kun specimeni observita til 3,3 m di longeso, e pezo til 2,300 kg. Unika membro di familio Tetraodontiformes.
U Pesciu tondu (Mola mola da u latinu mola, 'macina, mola' ) hè u più grandi trà i pesci ossei (i squali sò infatti pesci cartilaginei). In inglesu hè chjamatu Sunfish, prisumibilamenti tantu par a so forma, quantu par i so diminsioni è par u fattu chì duranti i ghjurnati di soli tendi à cuddà à a superficia di l'acqua.
Stà in u mari apartu, ma hè lucalizatu privalintamenti longu l'acqui custieri, in acqui trupicali, timparati è freti (spinghjendu si finu à Terranova è i costi nurvigesi, uccasiunalamenti ancu in u Mari Balticu), Mari Tarraniu cumpresu. In l'emisferu australi hè diffusu intornu à l'acqui di Sudafrica è Australia, ma micca intornu à a Terra di u focu.
I pesci tondi sò i pesci ossei più pisanti è l'esimplari più grandi poni righjunghja un'altezza di 4,2 metri, 3 metri di lunghezza è circa 2.268 chilugrammi, suparati in parechji casi da squali è manti, chì appartenini parò à a classa di i cartilaginei. Stu pesciu hè carattarizatu da una forma allungata, uvaloidi, molta cumpressa à i fianchi. A nutaghjola caudali hè furmata da un' escriscenza carnosa (chì parti da a radica di a nutaghjola dursali) chì hà poca mubilità: a locumuzioni hè affidata à i nutaghjoli dursali è anali, opposti, simmetrichi, rubusti è allungati. A nutaghjola dursali hè piccula è à vintagliu.
I denti sò fusi trà eddi in a piccula bocca è formani una spezia di bizzicu. L'aparturi branchiali sò ridutti à un tafonu situatu appena prima di a nutaghjola pitturali.
A peddi di u pesciu tondu pò righjunghja u spissori di 15 cm. Uspiteghja finu à cinquanta spezii di parassiti è micruorganisimi, chì poni ancu pruvucà u finominu di a biuluminiscenza.
U pesciu tondu pò righjunghja a lunghezza di trè metri par un'altezza di trè metri è un pesu di oltri dui tonni. Si tratta inoltri di un pesci di grandissima lungività: prisumibilamenti pò suparà ampiamenti i centu anni di ità.
Quandu u pesciu tondu nota in prussimità di a superficia, vistu da una barca, pò essa cunfusu incù un squalu, essendu datu chì s'è ni vedi sultantu una nutaghjola. À spessu u pesciu tondu ricodda à a superficia di u mari induva faci gallighjà u corpu in pusizioni orizuntali. Pari chì quissa sii una manera di libarà si di i parassiti, chì in stu modu poni essa manghjati da l'aceddi.
Una femina pò dipona finu à 1,5 milioni di ova par volta è finu à 300 milioni di ova duranti u ciclu vitali. I larvi ani un diamitru di appena dui o trè millimitri.
U pesciu tondu si nutrisci di rubu, di picculi pesci è di potti marini.
'Ss'articulu pruveni in parti o in tutalità da l'articulu currispundenti di a wikipedia in talianu.
U Pesciu tondu (Mola mola da u latinu mola, 'macina, mola' ) hè u più grandi trà i pesci ossei (i squali sò infatti pesci cartilaginei). In inglesu hè chjamatu Sunfish, prisumibilamenti tantu par a so forma, quantu par i so diminsioni è par u fattu chì duranti i ghjurnati di soli tendi à cuddà à a superficia di l'acqua.
பெருங்கடல் சூரியமீன் (Ocean sunfish) என்பது உலகில் மிக அதிகமாக அறியப்பட்ட ஒருவகை எலும்பு மீனாகும். இதன் அறிவியல் பெயர் மோலா மோலா என்பதாகும். சராசரியாக நன்கு வளர்ச்சியடைந்த எலும்பு மீன் ஏறத்தாழ 247 கிலோ முதல் 1000 கிலோ கிராம் வரை எடையைக் கொண்டுள்ளது. இவ்வினங்கள் உலகம் முழுவதும் வெப்ப வலயம் மற்றும் மிதவெப்ப மண்டலப் பகுதிகளை வாழிடமாகக் கொண்டுள்ளன. இம்மீனின் தோற்றம் மற்ற மீன்களைப் போலில்லாமல் வால்பகுதியில் இணைந்துள்ள தலையைப் பெற்றதாக உள்ளது. இல்லாதது போல் இருக்கும் இதன் உடல் பக்கவாட்டில் தட்டையாக இருக்கிறது. சூரிய மீனின் முதுகுத் துடுப்பும் கீழ்த்துடுப்பும் நீட்சியடைந்து உயரமானவைகளாக உள்ளன.
முக்கியமாக சொறிமீன்களை உணவாக உட்கொண்டே இவை வாழ்கின்றன. ஆனால் இவ்வுணவு ஒரு சத்துமிகுந்த உணவாக அவற்றிற்கு இருப்பதில்லை. எனவே அதிகமான அளவில் சொறிமீன்களை இவை உட்கொண்டால்தான் இதனுடைய பெரிய உருவத்தை காப்பாற்றிக் கொள்ளவும் அபிவிருத்தி செய்து கொள்ளவும் முடிகிறது. முதுகெலும்பிகளில் மிக அதிகமான முட்டையிடும் மீன் சூரிய மீனாகும் சுமார் முப்பது கோடி வரையிலான எண்ணிக்கையில் பெண் சூரிய மீன் ஒரே நேரத்தில் முட்டைகளிடுகிறது[1]. சூரியமீனின் குட்டிகள் பெரிய மார்புத் துடுப்புகள் , ஒரு வால் துடுப்பு மற்றும் முதுகுத் தண்டுடன் கூடிய நுண்ணோவிய கோளமீன்கள் போல முதிர்ச்சியடைந்த சூரியமீனுடன் தொடர்பற்றவை போலக் காணப்படுகின்றன.
முதிர்ச்சியடைந்த சூரிய மீன்கள் சிலவகையான இயற்கை விலங்குகளால் பாதிக்கப்படுகின்றன. ஆனால் கடல் சிங்கங்கள், கொலையாளி திமிங்கிலங்கள், மற்றும் சுறாக்கள் அவற்றை உட்கொள்கின்றன. ஜப்பான், கொரியா, தைவான் உட்பட உலகின் சில பகுதிகளில் சூரியமீன் உணவு அருஞ்சுவை உணவாகக் கருதப்படுகிறது. மோலிடே குடும்பத்தைச் சேர்ந்த மீன்களையும் மீன்வகைப் பொருட்களையும் விற்பனை செய்ய ஐரோப்பிய ஒன்றியம் கட்டுப்பாடுகளை விதித்துள்ளது[2]. பெரும்பாலும் இவ்வகை மீன்கள் வலை விச்சுகளில் அகப்பட்டுக் கொள்கின்றன.
அக்டினோட்டெரிகீயை என்னும் முதுகுநாணி மீன்கள் வகையில் கோள மீன்கள், முள்ளம்பன்றி மீன்கள், சொறி மீன்கள் ஆகிய மீன்வகைகளும் அடங்கும். பெருங்கடல் சூரியமீன் இவற்றின் பெரும்பாலான பண்புகளுடன் ஒத்திருக்கிறது.
பெருங்கடல் சூரியமீன் (Ocean sunfish) என்பது உலகில் மிக அதிகமாக அறியப்பட்ட ஒருவகை எலும்பு மீனாகும். இதன் அறிவியல் பெயர் மோலா மோலா என்பதாகும். சராசரியாக நன்கு வளர்ச்சியடைந்த எலும்பு மீன் ஏறத்தாழ 247 கிலோ முதல் 1000 கிலோ கிராம் வரை எடையைக் கொண்டுள்ளது. இவ்வினங்கள் உலகம் முழுவதும் வெப்ப வலயம் மற்றும் மிதவெப்ப மண்டலப் பகுதிகளை வாழிடமாகக் கொண்டுள்ளன. இம்மீனின் தோற்றம் மற்ற மீன்களைப் போலில்லாமல் வால்பகுதியில் இணைந்துள்ள தலையைப் பெற்றதாக உள்ளது. இல்லாதது போல் இருக்கும் இதன் உடல் பக்கவாட்டில் தட்டையாக இருக்கிறது. சூரிய மீனின் முதுகுத் துடுப்பும் கீழ்த்துடுப்பும் நீட்சியடைந்து உயரமானவைகளாக உள்ளன.
முக்கியமாக சொறிமீன்களை உணவாக உட்கொண்டே இவை வாழ்கின்றன. ஆனால் இவ்வுணவு ஒரு சத்துமிகுந்த உணவாக அவற்றிற்கு இருப்பதில்லை. எனவே அதிகமான அளவில் சொறிமீன்களை இவை உட்கொண்டால்தான் இதனுடைய பெரிய உருவத்தை காப்பாற்றிக் கொள்ளவும் அபிவிருத்தி செய்து கொள்ளவும் முடிகிறது. முதுகெலும்பிகளில் மிக அதிகமான முட்டையிடும் மீன் சூரிய மீனாகும் சுமார் முப்பது கோடி வரையிலான எண்ணிக்கையில் பெண் சூரிய மீன் ஒரே நேரத்தில் முட்டைகளிடுகிறது. சூரியமீனின் குட்டிகள் பெரிய மார்புத் துடுப்புகள் , ஒரு வால் துடுப்பு மற்றும் முதுகுத் தண்டுடன் கூடிய நுண்ணோவிய கோளமீன்கள் போல முதிர்ச்சியடைந்த சூரியமீனுடன் தொடர்பற்றவை போலக் காணப்படுகின்றன.
முதிர்ச்சியடைந்த சூரிய மீன்கள் சிலவகையான இயற்கை விலங்குகளால் பாதிக்கப்படுகின்றன. ஆனால் கடல் சிங்கங்கள், கொலையாளி திமிங்கிலங்கள், மற்றும் சுறாக்கள் அவற்றை உட்கொள்கின்றன. ஜப்பான், கொரியா, தைவான் உட்பட உலகின் சில பகுதிகளில் சூரியமீன் உணவு அருஞ்சுவை உணவாகக் கருதப்படுகிறது. மோலிடே குடும்பத்தைச் சேர்ந்த மீன்களையும் மீன்வகைப் பொருட்களையும் விற்பனை செய்ய ஐரோப்பிய ஒன்றியம் கட்டுப்பாடுகளை விதித்துள்ளது. பெரும்பாலும் இவ்வகை மீன்கள் வலை விச்சுகளில் அகப்பட்டுக் கொள்கின்றன.
அக்டினோட்டெரிகீயை என்னும் முதுகுநாணி மீன்கள் வகையில் கோள மீன்கள், முள்ளம்பன்றி மீன்கள், சொறி மீன்கள் ஆகிய மீன்வகைகளும் அடங்கும். பெருங்கடல் சூரியமீன் இவற்றின் பெரும்பாலான பண்புகளுடன் ஒத்திருக்கிறது.
The ocean sunfish or common mola (Mola mola) is one of the largest bony fish in the world. It was misidentified as the heaviest bony fish, which was actually a different species, Mola alexandrini.[4] Adults typically weigh between 247 and 1,000 kg (545 and 2,205 lb). The species is native to tropical and temperate waters around the world. It resembles a fish head without a tail, and its main body is flattened laterally. Sunfish can be as tall as they are long when their dorsal and ventral fins are extended.
Sunfish are generalist predators that consume largely small fish, fish larvae, squid, and crustaceans. Sea jellies and salps, once thought to be the primary prey of sunfish, make up only 15% of a sunfish's diet. Females of the species can produce more eggs than any other known vertebrate,[5] up to 300,000,000 at a time.[6] Sunfish fry resemble miniature pufferfish, with large pectoral fins, a tail fin, and body spines uncharacteristic of adult sunfish.
Adult sunfish are vulnerable to few natural predators, but sea lions, killer whales, and sharks will consume them. Sunfish are considered a delicacy in some parts of the world, including Japan, Korea, and Taiwan. In the European Union, regulations ban the sale of fish and fishery products derived from the family Molidae.[7] Sunfish are frequently caught in gillnets.
A member of the order Tetraodontiformes, which also includes pufferfish, porcupinefish, and filefish, the sunfish shares many traits common to members of this order. The ocean sunfish, Mola mola, is the type species of the genus.
Many of the sunfish's various names allude themselves to its flattened shape. Its scientific name, mola, is Latin for "millstone", which the fish resembles because of its gray color, rough texture, and rounded body. Its common English name, sunfish, refers to the animal's habit of sunbathing at the surface of the water. Its common names in Dutch, Portuguese, French, Spanish, Catalan, Italian, Russian, Greek, Hungarian, Norwegian, and German (maanvis, peixe lua, Poisson lune, pez luna, peix lluna, Pesce luna, рыба-луна, φεγγαρόψαρο, holdhal, månefisk and Mondfisch, respectively) mean "moon fish", in reference to its rounded shape. In German, the fish is also known as Schwimmender Kopf, or "swimming head". In Polish, it is named samogłów, meaning "head alone" or "only head", because it has no true tail. In Swedish, Danish and Norwegian it is known as klumpfisk, in Dutch klompvis, in Finnish möhkäkala, all of which mean "lump fish". The Chinese translation of its academic name is 翻車魚; fān chē yú, meaning "toppled wheel fish". The ocean sunfish has various superseded binomial synonyms, and was originally classified in the pufferfish genus, as Tetraodon mola.[8][9] It is now placed in its own genus, Mola, with three species: Mola mola, Mola tecta and Mola alexandrini (previously known as Mola ramsayi). The ocean sunfish, Mola mola, is the type species of the genus.[10]
The genus Mola belongs to the family Molidae. This family comprises three genera: Masturus, Mola and Ranzania. The common name "sunfish" without qualifier is used to describe the marine family Molidae and the freshwater sunfish in the family Centrarchidae, which is unrelated to Molidae. On the other hand, the name "ocean sunfish" and "mola" refer only to the family Molidae.[5]
The family Molidae belongs to the order Tetraodontiformes, which includes pufferfish and filefish. It shares many traits common to members of this order, including the four fused teeth that form the characteristic beak and give the order its name (tetra=four, odous=tooth, and forma=shape). Indeed, sunfish fry resemble spiky pufferfish more than they resemble adult molas.[11]
The caudal fin of the ocean sunfish is replaced by a rounded clavus, creating the body's distinct truncated shape. The body is flattened laterally, giving it a long oval shape when seen head-on. The pectoral fins are small and fan-shaped, while the dorsal fin and the anal fin are lengthened, often making the fish as tall as it is long. Specimens up to 3.3 m (10 ft 10 in) in height have been recorded.[12]
The mature ocean sunfish has an average length of 1.8 m (5 ft 11 in) and a fin-to-fin length of 2.5 m (8 ft 2 in). The weight of mature specimens can range from 247 to 1,000 kg (545 to 2,205 lb),[5][13][14] but even larger individuals are not unheard of. The maximum size recorded is 3.3 m (10 ft 10 in) in length,[12][15] and maximum weight recorded is 2,300 kg (5,100 lb).[15]
The spinal column of M. mola contains fewer vertebrae and is shorter in relation to the body than that of any other fish.[16] Although the sunfish descended from bony ancestors, its skeleton contains largely cartilaginous tissues, which are lighter than bone, allowing it to grow to sizes impractical for other bony fishes.[16][17] Its teeth are fused into a beak-like structure,[18] which prevents them from being able to fully close their mouths, while also having pharyngeal teeth located in the throat.[19]
The sunfish lacks a swim bladder.[16] Some sources indicate the internal organs contain a concentrated neurotoxin, tetrodotoxin, like the organs of other poisonous tetraodontiformes,[18] while others dispute this claim.[20]
In the course of its evolution, the caudal fin (tail) of the sunfish disappeared, to be replaced by a lumpy pseudotail, the clavus. This structure is formed by the convergence of the dorsal and anal fins,[21][22] and is used by the fish as a rudder.[23] The smooth-denticled clavus retains 12 fin rays and terminates in a number of rounded ossicles.[24]
Ocean sunfish often swim near the surface, and their protruding dorsal fins are sometimes mistaken for those of sharks.[25] However, the two can be distinguished by the motion of the fin. Unlike most fish, the sunfish swings its dorsal fin and anal fin in a characteristic sculling motion.[26]
Adult sunfish range from brown to silvery-grey or white, with a variety of region-specific mottled skin patterns.[5] Coloration is often darker on the dorsal surface, fading to a lighter shade ventrally as a form of countershading camouflage. M. mola also exhibits the ability to vary skin coloration from light to dark, especially when under attack.[5] The skin, which contains large amounts of reticulated collagen, can be up to 7.3 cm (2+3⁄4 in) thick on the ventral surface, and is covered by denticles and a layer of mucus instead of scales. The skin on the clavus is smoother than that on the body, where it can be as rough as sandpaper.[16]
More than 40 species of parasites may reside on the skin and internally, motivating the fish to seek relief in a number of ways.[5][24] One of the most frequent ocean sunfish parasites is the flatworm Accacoelium contortum.[27]
In temperate regions, drifting kelp fields harbor cleaner wrasses and other fish which remove parasites from the skin of visiting sunfish. In the tropics, M. mola solicits cleaning help from reef fishes. By basking on its side at the surface, the sunfish also allows seabirds to feed on parasites from its skin. Sunfish have been reported to breach, clearing the surface by approximately 3 m (10 ft), in an apparent effort to dislodge embedded parasites.[25][28]
Ocean sunfish are native to the temperate and tropical waters of every ocean in the world.[16] Mola genotypes appear to vary widely between the Atlantic and Pacific, but genetic differences between individuals in the Northern and Southern hemispheres are minimal.[29]
Although early research suggested sunfish moved around mainly by drifting with ocean currents, individuals have been recorded swimming 26 km (16 mi) in a day at a cruising speed of 3.2 km/h (1.7 kn).[23]
While this might be the case most of the time, they are also capable of moving rapidly when feeding or avoiding predators, to the extent that they can vertically leap out of water. Contrary to the perception that sunfish spend much of their time basking at the surface, M. mola adults actually spend a large portion of their lives actively hunting at depths greater than 200 m (660 ft), occupying both the epipelagic and mesopelagic zones.[30]
Sunfish are most often found in water warmer than 10 °C (50 °F);[30] prolonged periods spent in water at temperatures of 12 °C (54 °F) or lower can lead to disorientation and eventual death.[26] Surface basking behavior, in which a sunfish swims on its side, presenting its largest profile to the sun, may be a method of "thermally recharging" following dives into deeper, colder water in order to feed.[29][31] Sightings of the fish in colder waters outside of its usual habitat, such as those southwest of England, may be evidence of increasing marine temperatures,[32][33] although the proximity of England's southwestern coast to the Gulf Stream means that many of these sightings may also be the result of the fish being carried to Europe by the current.[34]
Sunfish are usually found alone, but occasionally in pairs.[16]
The diet of the ocean sunfish was formerly thought to consist primarily of various jellyfish. However, genetic analysis reveals that sunfish are actually generalist predators that consume largely small fish, fish larvae, squid, and crustaceans, with jellyfish and salps making up only around 15% of the diet.[35] Occasionally they will ingest eel grass. This range of food items indicates that the sunfish feeds at many levels, from the surface to deep water, and occasionally down to the seafloor in some areas.[5]
Ocean sunfish may live up to ten years in captivity, but their lifespan in a natural habitat has not yet been determined.[25] Their growth rate remains undetermined. However, a young specimen at the Monterey Bay Aquarium increased in weight from 26 to 399 kg (57 to 880 lb) and reached a height of nearly 1.8 m (5 ft 11 in) in 15 months.[26]
The sheer size and thick skin of an adult of the species deters many smaller predators, but younger fish are vulnerable to predation by bluefin tuna and mahi mahi. Adults are consumed by orca, sharks[16] and sea lions.[5][26]
The mating practices of the ocean sunfish are poorly understood, but spawning areas have been suggested in the North Atlantic, South Atlantic, North Pacific, South Pacific, and Indian oceans.[16] Females are estimated to be carrying as many as 300 million eggs, more than any other known vertebrate.[5] Sunfish eggs are released into the water and externally fertilized by sperm.[24]
Newly hatched sunfish larvae are only 2.5 mm (3⁄32 in) long and weigh less than one gram. They develop into fry, and those which survive can grow up to 60 million times their original weight before reaching adult proportions,[23] arguably the most extreme size growth of any vertebrate animal.[36][37]
Sunfish fry, with large pectoral fins, a tail fin, and body spines uncharacteristic of adult sunfish, resemble miniature pufferfish, their close relatives.[24][38] Young sunfish school for protection, but this behavior is abandoned as they grow.[39]
In 2016, researchers from China National Genebank and A*STAR Singapore, including Nobel laureate Sydney Brenner, sequenced the genome of the ocean sunfish and discovered several genes which might explain its fast growth rate and large body size. As member of the order Tetraodontiformes, like fugu, the sunfish has quite a compact genome, at 730 Mb in size. Analysis from this data suggests that sunfish and pufferfishes diverged approximately 68 million years ago, which corroborates the results of other recent studies based on smaller datasets.[40]
Despite their size, ocean sunfish are docile and pose no threat to human divers.[24] Injuries from sunfish are rare, although a slight danger exists from large sunfish leaping out of the water onto boats; in one instance, a sunfish landed on a 4-year-old boy when the fish leaped onto the boy's family's boat.[41] Areas where they are commonly found are popular destinations for sport dives, and sunfish at some locations have reportedly become familiar with divers.[18] They are more of a problem to boaters than to swimmers, as they can pose a hazard to watercraft due to their large size and weight. Collisions with sunfish are common in some parts of the world and can cause damage to the hull of a boat,[42] or to the propellers of larger ships, as well as to the fish.[24]
The flesh of the ocean sunfish is considered a delicacy in some regions, the largest markets being Taiwan and Japan. All parts of the sunfish are used in cuisine, from the fins to the internal organs.[20] Some parts are used in some areas of traditional medicine.[18] Fishery products derived from sunfish are forbidden in the European Union according to Regulation (EC) No 853/2004 of the European Parliament and of the Council as they contain toxins that are harmful to human health.[7]
Sunfish are accidentally but frequently caught in drift gillnet fisheries, making up nearly 30% of the total catch of the swordfish fishery employing drift gillnets in California.[23] The bycatch rate is even higher for the Mediterranean swordfish industry, with 71% to 90% of the total catch being sunfish.[20][39]
The fishery bycatch and destruction of ocean sunfish are unregulated worldwide. In some areas, the fish are "finned" by fishermen who regard them as worthless bait thieves; this process, in which the fins are cut off, results in the eventual death of the fish, because it can no longer propel itself without its dorsal and anal fins.[43] The species is also threatened by floating litter such as plastic bags which resemble jellyfish, a common prey item. Bags can choke and suffocate a fish or fill its stomach to the extent that it starves.[25]
Many areas of sunfish biology remain poorly understood, and various research efforts are underway, including aerial surveys of populations,[44] satellite surveillance using pop-off satellite tags,[20][44] genetic analysis of tissue samples,[20] and collection of amateur sighting data.[45] A decrease in sunfish populations may be caused by more frequent bycatch and the increasing popularity of sunfish in human diet.[16]
Sunfish are not widely held in aquarium exhibits, due to the unique and demanding requirements of their care. Some Asian aquaria display them, particularly in Japan.[26] The Kaiyukan Aquarium in Osaka is one of few aquariums with M. mola on display, where it is reportedly as popular an attraction as the larger whale sharks.[46] The Lisbon Oceanarium in Portugal has sunfish showcased in the main tank,[47] and in Spain, the Valencia Oceanogràfic[48] has specimens of sunfish. The Ocean sunfish is also on display at the Denmark Nordsøen Oceanarium.[49]
In Kamogawa Sea World the ocean sunfish named Kukey, who started captivity in 1982, set a world record for captivity for 2,993 days, living for eight years. Kukey was 72 cm (2.36 ft) at the time of delivery, but was 187 cm (6.14 ft) in size at the time of death.[50][51]
While the first ocean sunfish to be held in an aquarium in the United States is said to have arrived at the Monterey Bay Aquarium in August 1986,[52] other specimens have previously been held at other locations. Marineland of the Pacific, closed since 1987 and located on the Palos Verdes Peninsula in Los Angeles County, California, held at least one ocean sunfish by 1961,[53] and in 1964 held a 290-kilogram (650 lb) specimen, said to be the largest ever captured at that time.[54] However, another 450-kilogram (1,000 lb) specimen was brought alive to Marineland Studios Aquarium, near St. Augustine, Florida, in 1941.[55]
Because sunfish had not been kept in captivity on a large scale before, the staff at Monterey Bay was forced to innovate and create their own methods for capture, feeding, and parasite control. By 1998, these issues were overcome, and the aquarium was able to hold a specimen for more than a year, later releasing it after its weight increased by more than 14 times.[26] Mola mola has since become a permanent feature of the Open Sea exhibit.[23] Monterey Bay Aquarium's largest sunfish specimen was euthanized on February 14, 2008, after an extended period of poor health.[56]
A major concern to curators is preventive measures taken to keep specimens in captivity from injuring themselves by rubbing against the walls of a tank, since ocean sunfish cannot easily maneuver their bodies.[46] In a smaller tank, hanging a vinyl curtain has been used as a stopgap measure to convert a cuboid tank to a rounded shape and prevent the fish from scraping against the sides. A more effective solution is simply to provide enough room for the sunfish to swim in wide circles.[26] The tank must also be sufficiently deep to accommodate the vertical height of the sunfish, which may reach 3.2 m (10 ft 6 in).[12]
Feeding captive sunfish in a tank with faster-moving, more aggressive fish can also present a challenge. Eventually, the fish can be taught to respond to a floating target to be fed,[57] and to take food from the end of a pole or from human hands.[26]
The ocean sunfish or common mola (Mola mola) is one of the largest bony fish in the world. It was misidentified as the heaviest bony fish, which was actually a different species, Mola alexandrini. Adults typically weigh between 247 and 1,000 kg (545 and 2,205 lb). The species is native to tropical and temperate waters around the world. It resembles a fish head without a tail, and its main body is flattened laterally. Sunfish can be as tall as they are long when their dorsal and ventral fins are extended.
Sunfish are generalist predators that consume largely small fish, fish larvae, squid, and crustaceans. Sea jellies and salps, once thought to be the primary prey of sunfish, make up only 15% of a sunfish's diet. Females of the species can produce more eggs than any other known vertebrate, up to 300,000,000 at a time. Sunfish fry resemble miniature pufferfish, with large pectoral fins, a tail fin, and body spines uncharacteristic of adult sunfish.
Adult sunfish are vulnerable to few natural predators, but sea lions, killer whales, and sharks will consume them. Sunfish are considered a delicacy in some parts of the world, including Japan, Korea, and Taiwan. In the European Union, regulations ban the sale of fish and fishery products derived from the family Molidae. Sunfish are frequently caught in gillnets.
A member of the order Tetraodontiformes, which also includes pufferfish, porcupinefish, and filefish, the sunfish shares many traits common to members of this order. The ocean sunfish, Mola mola, is the type species of the genus.
Molao (Mola mola) estas aparta kaj hodiaŭ jam preskaŭ pereigita mara fiŝo el familio de molaedoj.
Ĝi vivas sole en libera maro de milda kaj tropika Atlantika Oceano, Pacifiko kaj Hinda Oceano. Sed la nombro de moloaj senĉese malaltiĝas, ne nur pro ilia bona viando, sed ankaŭ pro ilia aspekto.
Tradicie tiu ĉi fiŝo estis tre adorata kaj ĉi tieaj indiĝenoj pensis, ke temas pri dia mesaĝisto.
Ĉefe tajvanoj kaj japanoj manĝas molaojn.
El pez luna (Mola mola) es un pez pelágico tetraodontiforme de la familia Molidae. Es el pez óseo más pesado del mundo, con una media de 1000 kg de peso y con ejemplares que alcanzan más de tres metros de longitud y superan las dos toneladas.[2] Es una especie cosmopolita que habita en aguas tropicales y templadas a lo largo de todo el planeta. Tiene el cuerpo aplastado lateralmente y cuando extiende sus aletas dorsales y ventrales, el pez es tan largo como alto.
Se alimenta principalmente de varios tipos de zooplancton gelatinoso como las medusas, de las que consume grandes cantidades para poder desarrollarse y mantener su gran tamaño, puesto que es una dieta pobre en nutrientes. Las hembras de esta especie pueden producir hasta 300 millones de huevos, más que cualquier otro vertebrado conocido.[3] Los alevines del pez luna parecen pequeños peces globo con grandes aletas pectorales, una aleta caudal y espinas corporales que no tienen los ejemplares adultos.
Los ejemplares adultos son vulnerables a pocos depredadores naturales, pero es presa de leones marinos, orcas y tiburones. Entre los humanos, su carne está considerada como una exquisitez en algunas partes del mundo, como Japón, Corea y Taiwán,[4] pero la venta de su carne está prohibida en la Unión Europea.[5] A menudo estos peces quedan accidentalmente atrapados en redes de pesca y también pueden dañarse o morir debido a encuentros con desechos flotantes, como bolsas de plástico.
El pez luna es miembro del orden de los Tetraodontiformes, que también incluye a los peces globo, los peces erizo y las lijas, por lo que comparte muchos de los rasgos comunes a los miembros de este orden. Originalmente fue descrito como Tetraodon mola, dentro del género de los peces globo Tetraodon, pero posteriormente fueron clasificados dentro de su propio género, Mola, que incluye dos especies; M. mola es la especie tipo de este género.
La mayoría de los nombres comunes aplicados a esta especie a lo largo de todo el mundo hacen referencia a su característica forma aplastada y redondeada. El nombre científico de la especie, mola, significa en latín «muela, piedra de molino», debido a su color gris, textura áspera y cuerpo redondeado. El nombre común en español y en otros idiomas como el neerlandés (maanvis), el portugués (peixe lua), el francés (poisson lune), el alemán (Mondfisch) o el ruso (рыба-луна) es «pez luna», en referencia a su forma redondeada. En alemán también recibe el nombre de Schwimmender Kopf, «cabeza que nada» y en polaco samogłów «solo cabeza», en ambos casos denotando que no tiene una auténtica aleta caudal. Su nombre común en inglés, sunfish (pez sol), hace referencia a la costumbre que tiene este animal de tomar el sol en la superficie del agua. En Taiwán se los conoce como «pez mambo».[4] En la costa andaluza española, recibe el nombre de mula.[6]
El pez luna tiene varios sinónimos binominales obsoletos,[7] e inicialmente fue descrito como Tetraodon mola Linneo, 1758 (basiónimo), dentro del género de peces globo Tetraodon,[8][9] pero posteriormente fueron clasificados dentro de su propio género, Mola, que incluye dos especies: M. ramsayi y el propio M. mola. El pez luna es la especie tipo de este género.[10]
El género Mola pertenece a la familia Molidae; esta familia comprende tres géneros: Masturus, Mola y Ranzania. La familia Molidae pertenece al orden de los tetraodontiformes, que incluye a los peces globo, a los peces erizo y a las tijas, con los que comparte muchos de los rasgos comunes a sus miembros, como los cuatro dientes fusionados que forman su característico pico, y que dan nombre al orden (tetra=cuatro, odous=diente y forma=forma). De hecho, sus larvas se asemejan más a los espinosos peces globo que a los peces luna adultos.[11]
El pez luna parece una gran cabeza de pescado sin cola. No posee cola ni pedúnculo caudal, ya que la aleta caudal está sustituida por una estructura redondeada llamada clavus, que le da su forma característica. El cuerpo está aplastado por los lados, lo que le confiere una forma larga y ovalada visto de frente. Las aletas pectorales son pequeñas y tienen forma de abanico; sin embargo, las aletas dorsal y anal son más largas y, cuando las extiende, es tan largo como alto.
Es el mayor pez óseo del mundo; tiene una longitud media de 1,8 metros y un peso medio de una tonelada,[3] aunque hay registros de ejemplares de hasta 3,3 m de longitud, 4,2 m entre aletas y hasta 2300 kg de peso.[2][12][13][14]
Su columna vertebral contiene menos vértebras y es más corta en proporción al cuerpo que en cualquier otro pez.[15] La médula espinal de un ejemplar de 2,1 m de longitud tiene menos de 25 mm de longitud,[16] y su cerebro es muy pequeño, más pequeño incluso que uno de sus dos riñones, que están situados justo detrás del cerebro, en lugar de ocupar una posición más atrasada, como es habitual en los peces.[17] El hocico se proyecta más allá de su pequeña boca y los dientes en ambas mandíbulas se unen para formar un único y afilado pico parecido al de un loro y sus aberturas branquiales aparecen como dos pequeños orificios.[2][17]
A pesar de su calificación como osteíctio y de su descendencia de antepasados óseos, su esqueleto en realidad contiene tejidos principalmente cartilaginosos, que son más ligeros que el hueso, lo que les permite alcanzar unas dimensiones impensables para otros peces óseos.[15] [18] Esta característica también es ilustrada por el hecho de que el pez más grande existente en la actualidad es el tiburón ballena (Rhincodon typus), un pez que carece por completo de huesos.
Los peces luna carecen de vejiga natatoria.[15] Algunas fuentes indican que los órganos internos contienen una neurotoxina concentrada, la tetradotoxina, como los órganos de otros tetraodontiformes venenosos,[13] mientras que otras refutan esta teoría.[19]
En el transcurso de su evolución, su aleta caudal (o cola) desapareció y fue sustituida por una seudocola en forma de abanico, el clavus. Esta estructura está formada por la convergencia de las aletas dorsal y anal.[20][21] El clavus, dotado de dentículos lisos, conserva doce radios,[22] y acaba en una serie de osículos redondeados.[22][2] Sus aletas branquiales son redondeadas, en forma de abanico y muy pequeñas para el tamaño de estos peces.
Debido a la carencia de una cola auténtica para propulsarse hacia adelante y al pequeño tamaño de sus aletas pectorales, el pez luna utiliza sus largas y delgadas aletas dorsal y anal para moverse, empujándose hacia adelante mediante el movimiento de estas aletas de un lado al otro.[16] Suele nadar cerca de la superficie, y cuando su aleta dorsal sobresale, se confunde a menudo con la de un tiburón.[23] Sin embargo es posible distinguir un tiburón de un pez luna observando la trayectoria de la aleta dorsal en la superficie mientras que el pez permanece sin ser visto bajo el agua: los tiburones, como la mayoría de los peces, se mueven mediante un movimiento lateral de la cola y un movimiento rectilíneo de la aleta dorsal; el pez luna, en cambio, mueve sus aletas dorsal y anal en su característico movimiento lateral de remo.[24]
El color de los ejemplares adultos va del marrón al gris plateado o blanco y está cubierto de manchas irregulares de color claro; algunos de estos patrones pueden ser específicos de una región.[3] La coloración suele ser más oscura en la parte dorsal, tendiendo hacia una tonalidad más clara en la parte ventral, lo que le sirve como una forma de camuflaje. M. mola también tiene la capacidad de cambiar la coloración de la piel de una tonalidad clara a una oscura, especialmente cuando es atacado.[3] La piel, que contiene grandes cantidades de colágeno reticular, puede tener 7,6 cm de grosor en la región ventral, y está cubierta de dentículos y una capa de mucosidad en lugar de escamas. La piel del clavus es más lisa que el resto del cuerpo, donde puede ser tan áspera como el papel de lija.[15]
Se pueden encontrar más de cuarenta especies de parásitos tanto en la piel como el interior de su cuerpo, por lo que estos peces buscan diferentes formas de aliviarse.[3][22] En regiones templadas, las zonas de algas a la deriva albergan peces limpiadores y otros peces que retiran los parásitos de la piel de los peces luna que las visitan. En los trópicos recibe la ayuda de los peces de los arrecifes de coral. Poniéndose de lado en la superficie, también permite a las aves marinas alimentarse de los parásitos de su piel. Se han observado casos de peces luna dando grandes saltos sobre el agua y golpeándose contra la superficie del agua, posiblemente en un intento de eliminar los parásitos de su cuerpo.[23][25]
Es una especie cosmopolita que se distribuye por las aguas templadas y tropicales de todos los océanos del mundo.[15] Los genotipos de Mola parecen variar significativamente entre el océano Atlántico y el Pacífico, pero las diferencias genéticas entre los ejemplares del Hemisferio Norte y el Hemisferio Sur son mínimas.[26]
M. mola es una especie pelágica y nada a profundidades de hasta 600 metros. A pesar de la creencia general de que los peces luna se pasan gran parte del tiempo tomando el sol en la superficie, recientes investigaciones apuntan a que los adultos pasan gran parte de su vida sumergidos a profundidades superiores a 200 metros, ocupando las zonas epipelágica y mesopelágica.[27]
Suelen encontrarse en aguas con temperaturas por encima de los 10 °C.[27] De hecho, permanecer durante largos periodos en aguas por debajo de los 12 °C puede causarles desorientación y probablemente la muerte.[24] Investigadores como la bióloga marina Tierney Thys opinan que el comportamiento de los peces luna de tomar el sol en la superficie, nadando de lado para presentar la mayor superficie posible al Sol, puede ser un método de «recarga térmica» tras sus inmersiones en aguas más profundas y frías.[26] Se ha observado a estos peces en aguas habitualmente tan frías como las del suroeste de Gran Bretaña, fuera de su hábitat normal, y se ha señalado como prueba del aumento de las temperaturas marinas.[28]
Por lo general se le ve solo y ocasionalmente en parejas.[15] Nadan principalmente en aguas abiertas, pero a veces se encuentran cerca de bosques de kelp para aprovechar su población de pequeños peces que quitan los ectoparásitos de su piel. La mayoría de los informes existentes sugieren que M. mola se desplaza principalmente por transporte pasivo con las corrientes marinas, pero un estudio reciente utilizando telemetría acústica mostró una capacidad natatoria direccional no relacionada con el sentido de las corrientes.[15]
Su dieta consiste principalmente en varios tipos zooplancton gelatinoso como medusas, fragatas portuguesas, ctenóforos y salpas.[3][16] Se han encontrado calamares, esponjas, trozos de ofiuras, varios tipos de Zostera, crustáceos, pequeños peces y larvas de anguila de las profundidades en los estómagos de M. mola, lo que indica que buscan su alimento tanto en la superficie, en los fondos marinos como en aguas profundas.[3] Esta dieta es pobre en nutrientes, lo que le obliga a consumir grandes cantidades de alimento para mantener su tamaño.[24]
El pez luna puede escupir y sorber agua a través de su pequeña boca para desgarrar las presas de cuerpo blando.[16] Sus dientes están fusionados en una estructura similar a un pico, lo que les permite romper presas más duras.[13] Además, los dientes faríngeos situados en su garganta, deshacen el alimento en trozos más pequeños antes de pasarlo al estómago.[16]
Puede vivir hasta diez años en cautividad, pero todavía no se ha determinado su longevidad en un hábitat natural.[23][3] Su ritmo de crecimiento tampoco ha sido determinado, aunque hay constancia de que un ejemplar joven del Monterey Bay Aquarium (Monterrey, California) aumentó de peso de 26 a 399 kg y alcanzó una altura de casi 1,8 metros en quince meses.[24]
El considerable tamaño de un ejemplar adulto y su piel gruesa disuaden a muchos depredadores, pero los ejemplares jóvenes son vulnerables a ser capturados por el atún rojo y el dorado. Los adultos son presa de leones marinos, orcas y tiburones.[15] Los leones marinos parecen cazarlo como un «deporte», arrancándoles las aletas, moviendo su cuerpo de un lado a otro y luego simplemente abandonando al pez indefenso, pero todavía vivo, hasta que muere en el fondo marino.[3][24]
No se sabe mucho acerca de las prácticas de apareamiento de M. mola, pero se cree que sus áreas de desove se encuentran en el Atlántico Norte y Sur, en el Pacífico Norte y Sur y en el Índico.[15] Las hembras pueden producir hasta 300 millones de huevos, más que cualquier otro vertebrado conocido.[3] El pez luna libera los huevos en el agua y son fertilizados externamente por el esperma de los machos.[22]
A pesar del enorme tamaño de estos peces, nacen de unos huevos realmente minúsculos, extraordinariamente desproporcionados en relación con el tamaño que alcanzan de adultos: las larvas recién nacidas solo tienen una longitud de unos 2,5 mm, lo que supone aumentar 60 millones de veces su tamaño original cuando alcanzan sus dimensiones de adultos.[16] Los alevines, con grandes aletas pectorales y una aleta caudal y espinas corporales que no se encuentran en los adultos, parecen pequeños peces globo (parientes cercanos suyos).[22][29] Las crías se desplazan en bancos para protegerse, pero abandonan esta costumbre cuando crecen.[30]
A pesar de su enorme tamaño, el pez luna es dócil y no representa ningún tipo de amenaza para los buzos humanos.[22] Los casos de lesiones producidas por peces luna son raros, aunque hay un cierto peligro por parte de algunos ejemplares grandes que incidentalmente puedan caer sobre un barco cuando saltan del agua. El único caso conocido en que un pez luna lastimó a una persona, fue cuando en uno de esos saltos le cayó encima a un niño de 4 años en Pembrokeshire (Gales).[31] Las zonas en las que se los suele encontrar son destinos populares para la inmersión de recreo, y se dice que los peces luna se han familiarizado con los buzos en algunos lugares.[13] De hecho, estos peces son más peligrosos para los navegantes que para los nadadores, puesto que su enorme tamaño y peso pueden causar daños significativos cuando impactan con una pequeña embarcación. Las colisiones contra estos peces pueden dañar el casco de una embarcación,[32] y su cuerpo puede quedar encallado en las hélices de los barcos más grandes.[22]
Su carne se considera un manjar en algunas regiones, sobre todo en Corea, Japón y Taiwán;[4] sin embargo, debido a su consideración de peces venenosos, su comercialización (junto con el resto de las especies de la familia Molidae) está prohibida en la Unión Europea.[33][5] En cocina se utilizan todas las partes de su cuerpo, de las aletas a los órganos internos.[19] Partes del pez luna también se utilizan en algunas regiones en el ámbito de la medicina tradicional.[13]
Los peces luna son capturados accidentalmente con frecuencia en redes de captura pasiva, llegando a alcanzar hasta un 30 % de las capturas totales en la pesca de peces espada por medio de este tipo de redes en California.[16] La proporción de capturas accesorias (captura de especies distintas a la que se pretende pescar) de peces luna es todavía más alta en el caso la industria del pez espada en el Mediterráneo, donde M. mola representaba entre el 71 % y el 90 % de las capturas totales entre 1992-1994.[19][30]
Su pesca, captura accesoria y destrucción no está regulada a nivel mundial.[34] En algunas regiones los pescadores les cortan las aletas, al considerarlos ladrones de cebo sin valor; este proceso acaba matando al animal, que ya no es capaz de desplazarse sin sus aletas dorsal y anal.[34] Este animal también está amenazado por desechos flotantes como por ejemplo bolsas de plástico, que parecen medusas, su alimento principal; las bolsas pueden atragantar y asfixiar a un ejemplar o llenar su estómago hasta el punto de impedir que pueda alimentarse.[23]
Todavía se desconocen muchas cuestiones acerca de la biología de M. mola, y se están desarrollando diversas investigaciones para esclarecerlas, como reconocimientos aéreos de sus poblaciones,[35] utilización de seguimiento por satélite de dispositivos colocados en algunos especímenes (que, tras un tiempo determinado, se desprenden del animal) para su seguimiento vertical y horizontal,[35][19] análisis genético de muestras de tejidos,[19] y recogida de información de datos de observación por parte de aficionados.[36] Estudios recientes indican una disminución en las poblaciones de pez luna que podría estar causada por una mayor frecuencia en las capturas accesorias y por el creciente aumento de su popularidad en la dieta humana.[15]
El pez luna no suele ser exhibido en acuarios debido a los exigentes y especiales requerimientos para su cuidado. Sin embargo algunos acuarios asiáticos cuentan con algún espécimen, especialmente en Japón.[24] El Aquarium Kaiyukan, en Osaka, es uno de estos acuarios con peces luna, donde son una atracción tan popular como los enormes tiburones ballena.[37] En Europa, en el Oceanário de Lisboa (Portugal) se exponen M. mola en el tanque principal,[38] y en España, tanto el Acuario de Barcelona como L'Oceanogràfic en Valencia y el acuario de Gijón también cuentan con especímenes de pez luna.[39][40][41]
En Estados Unidos, el primer ejemplar conservado en un acuario llegó al Monterey Bay Aquarium en Monterrey (California) en 1986.[42] Dado que nunca se habían mantenido peces luna en cautividad a gran escala, se vieron obligados a innovar y crear sus propios métodos de captura, alimentación y control de parásitos. En 1998 ya se habían superado estos problemas y pudieron mantener un ejemplar durante más de un año, liberándolo cuando su peso había aumentado más de catorce veces.[24] Desde entonces, Mola mola se ha convertido en una atracción permanente del tanque de Outer Bay.[16] El mayor ejemplar del Monterey Bay Aquarium fue sacrificado en febrero de 2008, tras un prolongado periodo de enfermedad.[43]
Dado que estos peces maniobran con lentitud, una de las principales preocupaciones de los cuidadores es evitar que se hagan daño golpeándose contra las paredes de los tanques del acuario.[37] En tanques pequeños, se puede colgar una cortina de vinilo para redondear los tanques en forma de cubo para que los peces no se golpeen contra los lados. Una solución más eficaz es dar suficiente espacio al animal para que pueda nadar en grandes círculos.[24] El tanque también tiene que tener suficiente profundidad como para acomodar la altura en vertical de estos peces, que puede superar los 3 metros.[44] Alimentarlos dentro de un tanque junto con otros peces más rápidos y agresivos también puede representar un reto; una solución puede ser enseñarles a coger su comida de la punta de una barra o de la mano de los cuidadores.[24]
El pez luna (Mola mola) es un pez pelágico tetraodontiforme de la familia Molidae. Es el pez óseo más pesado del mundo, con una media de 1000 kg de peso y con ejemplares que alcanzan más de tres metros de longitud y superan las dos toneladas. Es una especie cosmopolita que habita en aguas tropicales y templadas a lo largo de todo el planeta. Tiene el cuerpo aplastado lateralmente y cuando extiende sus aletas dorsales y ventrales, el pez es tan largo como alto.
Se alimenta principalmente de varios tipos de zooplancton gelatinoso como las medusas, de las que consume grandes cantidades para poder desarrollarse y mantener su gran tamaño, puesto que es una dieta pobre en nutrientes. Las hembras de esta especie pueden producir hasta 300 millones de huevos, más que cualquier otro vertebrado conocido. Los alevines del pez luna parecen pequeños peces globo con grandes aletas pectorales, una aleta caudal y espinas corporales que no tienen los ejemplares adultos.
Los ejemplares adultos son vulnerables a pocos depredadores naturales, pero es presa de leones marinos, orcas y tiburones. Entre los humanos, su carne está considerada como una exquisitez en algunas partes del mundo, como Japón, Corea y Taiwán, pero la venta de su carne está prohibida en la Unión Europea. A menudo estos peces quedan accidentalmente atrapados en redes de pesca y también pueden dañarse o morir debido a encuentros con desechos flotantes, como bolsas de plástico.
El pez luna es miembro del orden de los Tetraodontiformes, que también incluye a los peces globo, los peces erizo y las lijas, por lo que comparte muchos de los rasgos comunes a los miembros de este orden. Originalmente fue descrito como Tetraodon mola, dentro del género de los peces globo Tetraodon, pero posteriormente fueron clasificados dentro de su propio género, Mola, que incluye dos especies; M. mola es la especie tipo de este género.
See artikkel räägib liigist; perekonna kohta vaata artiklit Kuukala (perekond) Kuukala (Mola mola) on kuukalalaste sugukonda kuukala perekonda kuuluv kala.
Kuukala asustab troopilisi ja parasvöötme, ka Euroopa meresid. Kudemine toimub kõigi ookeanide troopilistes ja ekvatoriaalsetes vetes, aga hoovustest aetuna jõuavad nad sageli parasvöötmesse. Atlandi ookeani põhjaosas on nad jõudnud Newfoundlandi, Islandi ja Golfi hoovuse abil isegi Murmani rannikuni, samuti Läänemere lääneossa.[1]
Teaduslikult kirjeldas kuukala esimesena Linnaeus aastal 1758.
Kuukala teaduslik nimetus Mola tähendab ladina keeles 'veskikivi'. Teda peetakse maailma raskeimaks luukalaks. Täiskasvanud isendi keskmine kaal on 1 tonn. Ta võib kasvada üle 3 m pikaks ja kaaluda 1410 kg. Kord püüti Atlandi ookeani rannikul New Hampshire'is 5,5 m pikkune isend, kelle mass jäi aga teadmata.[1]
Harilikud luukalad ei kasva nii suureks sellepärast, et luud kaaluvad palju, aga kuukalal on paljud luud mandunud ja asendunud kõhrega, mis on kergem, kuid ühtlasi vähem vastupidav.
Kala keha on külgede suunas kokku surutud, meenutades põhikujult ketast. Tema pikkus on väljasirutatud kõhu- ja seljauime korral lähedane kõrgusele.
Nagu kõigil kuukalaliste alamseltsi liikidel, on ka kuukalal saba ja selgroo tagaosa mandunud. Puuduvad ogakiirtest seljauim ja kõhuuimed, vaagnavööde ja ujupõis on samuti täielikult mandunud. See annab kuukalalistele kummalise välimuse, just nagu oleks neil tagumine ots maha lõigatud. Pehmekiirtest koosnevad selja- ja pärakuuim asuvad teineteise vastas ja on kaugele taha nihkunud. Nad on kitsa alusega, väga kõrged ja üsna terava tipuga. Need uimed on paaritud. Nende tagaosa ulatub keha "amputeeritud" tagaosale ning nende kiired on sabauime kohal tipust tugevasti harunenud ja toetavad laia vetruvat kõhrest plaati, mis toimib aeruna. Nende hambad on liitunud terviklikuks plaadiks, mis eesosas üldse ei katke.[1]
Kõik kuukalalaste liigid läbivad noorena väga keeruka moonde, mis koosneb mitmest osast. Äsjakoorunud vastsed meenutavad kerakalalaste omi (kerakalalased on naaberalamselts ja see tõendab, et nad on sugulased). Kuid juba 6–8 mm pikkuste kuukalade keha kattub laiade luuplaatidega, millel on suured kolmnurksed nukid. See on niinimetatud kohverkala-arengujärk. Ka kohverkalalased on kuukalalaste naaberalamselts. Selles staadiumis on neil veel olemas sabauim, mis aga peatselt kaob.[1]
Kuukala on halb ujuja. Ta ei suuda liikuda vastu tugevat hoovust. Sageli lebab ta lihtsalt külili veepinnal, liigutades laisalt oma selja- ja pärakuuime ja sirutades neid vaheldumisi veest välja. Kuid on ka oletatud, et nii toimivad peamiselt haiged kuukalad, keda selletõttu saab püüda raskusteta ja kelle magu on tavaliselt tühi.[1]
Kuukala maksimaalne täheldatud ujumiskiirus on 2 sõlme ehk 3,2 km/h.
Emaste kuukalade produtseeritud munarakkude arv ühel kudeperioodil on umbes 300 miljonit; tegemist on selgroogsete hulgas kõige suurema munarakkude arvuga liigiga [2].
Kuukala üheks iseäraks kalade hulgas on tema termoregulatsiooni võime — kuukala kehatemperatuur võib olla märksa kõrgem ümbritseva vee temperatuurist. On oletatud, et see on seotud tema "päevitamisega" ehk külili veepinnal lebamisega, mille käigus ta akumuleerib endasse päikeseenergiat.
Laialt on levinud arvamus, et suurema osa ajast kuukala lebabki veepinnal ja päevitab. See pole siiski nii. Suure osa ajast veedab kuukala rohkem kui 200 m sügavusele sukeldununa ja ta on võimeline sukelduma 600 m sügavusele.
Kuukala toitub zooplantonist. Tema magu sisaldab põhiliselt koorikloomi, väikesi kalmaare, leptotseefalusi ehk angerjavastseid, kammloomi ja meduuse. Inimesele, kes tema juurde ujub, ei kujuta kuukala endast mingisugust ohtu.[1]
Mõnevõrra ohtlikum on kuukala väikestele veesõidukitele, sest aeg-ajalt on aerupaadid kuukala otsa sõites põhja läinud. On ka juhtunud, et kuukala on takerdunud mootorsõiduki propellerisse või sõukruvisse, mis seepeale on murdunud või muidu rikki läinud.
Kuukala liha pole mürgine, aga pole ka maitsev ja sellepärast teda eriti toiduks ei kasutata.[1]
Lõuna-Aafrika kalurid suhtuvad kuukalasse vahel ebauskliku hirmuga ja pöörduvad merel kuukala kohates sadamasse tagasi. Sellele ebausule võis aluse panna asjaolu, et kuukala kui halb ujuja triivib sinna, kuhu hoovused teda tõukavad, ja mõnes paigas ennustab kuukalade ilmumine ranniku lähedale peatselt saabuvat tormi.[1]
Kuukala on raske okeanaariumis pidada. Asi pole söötmises, mis on väga lihtne: planktonitoidulised loomad pole valivad ning nad imevad sisse igasuguse küllalt peenikese toidu, mis nende suu juurde on pandud. Kuid nad hukkuvad sellepärast, et vigastavad end vastu akvaariumi seinu.[1]
Sellepärast on okeanaariumide põhiline probleem kuukalade pidamisel see, kuidas neid kaitsta iseennast vigastamast. Tema liikumise takistamiseks kasutatakse vinüülist kardinaid. Akvaarium peaks olema nii suur, et kuukalal on seal ruumi ringiratast ujuda. Akvaariumi sügavus peab olema nii suur, et kuukala suudaks end seal veest välja ulatumata vertikaalselt välja sirutada, see tähendab üle 3 meetri. Kuid lõpuks on mõnd kuukala õpetatud isegi käest sööki vastu võtma.
Kuukala (Mola mola) on kuukalalaste sugukonda kuukala perekonda kuuluv kala.
Kuukala asustab troopilisi ja parasvöötme, ka Euroopa meresid. Kudemine toimub kõigi ookeanide troopilistes ja ekvatoriaalsetes vetes, aga hoovustest aetuna jõuavad nad sageli parasvöötmesse. Atlandi ookeani põhjaosas on nad jõudnud Newfoundlandi, Islandi ja Golfi hoovuse abil isegi Murmani rannikuni, samuti Läänemere lääneossa.
Teaduslikult kirjeldas kuukala esimesena Linnaeus aastal 1758.
Ataloa (Mola mola) Molidae familiako ur gaziko arraina da, mundu osoko ur tropikal eta epeletan bizi dena[1]. Arrain osteiktienik astunena da, 1.000 kilogramo baino gehiago izanik.
2’5 m-rainoko luzera izaten du. Gorputza, hegalak barne, luze baino altuagoa du. Arre kolore iluna edo grisa, eta azal zakarra ditu. Askotan ur gainean azaltzen da albora etzana. Mundu osoko itsaso tropikaletan bizi da.[2]
Artikulu hau biologiari buruzko zirriborroa da. Wikipedia lagun dezakezu edukia osatuz. Ataloa (Mola mola) Molidae familiako ur gaziko arraina da, mundu osoko ur tropikal eta epeletan bizi dena. Arrain osteiktienik astunena da, 1.000 kilogramo baino gehiago izanik.
2’5 m-rainoko luzera izaten du. Gorputza, hegalak barne, luze baino altuagoa du. Arre kolore iluna edo grisa, eta azal zakarra ditu. Askotan ur gainean azaltzen da albora etzana. Mundu osoko itsaso tropikaletan bizi da.
Möhkäkala (Mola mola) on möhkäkalojen heimoon kuuluva erikoisen muotoinen kala, joka elää lauhkeilla ja trooppisilla merillä. Möhkäkalat ovat valtavan kokoisia, levinneet laajalti ja ulkonäöltään eriskummallisia, mutta niistä tiedetään varsin vähän. Usein ne liikkuvat hitaasti pintavesissä, ja kokonsa vuoksi voivat aiheuttaa onnettomuuksia veneiden törmätessä niihin.
Möhkäkalan jopa kolmimetrinen ruumis on kuin puoliksi halkaistu kiekko, ja se päättyy röyhelömäiseen reunukseen, joka on useista liuskoista koostuva muuntunut pyrstöevä. Sekä selkä- että peräevä ovat lyhyttyviset ja korkeat ja ovat aivan ruumiin takapäässä. Rintaevät ovat pyöreät ja vatsaevät puuttuvat. Suu on pieni. Väriltään kala on harmaan ja valkoisen kuviollinen. Osa möhkäkaloista hohtaa helmiäisen sävyissä.[2] Suurin osa möhkäkalan ihosta on yhtä karkeaa kuin hiekkapaperi.[3]
Tyypillinen möhkäkalan pituus on 1,8 metriä, ja leveys 2,4 metriä evänkärjestä toiseen. Painoa kalalle kertyy tonnin verran. Suurin mitattu möhkäkala oli 3,1 metriä pitkä ja painoi 2 235 kilogrammaa. Se törmäsi laivaan Australian lähivesillä vuonna 1908.[2]
Möhkäkala elää Atlantin sekä Intian valtameren ja Tyynenmeren lauhkeilla ja trooppisilla alueilla. Tyynellämerellä sen levinneisyysalue ulottuu Kanadasta Peruun ja Chileen, Atlantilla Skandinaviasta Etelä-Afrikkaan ja Kanadaan. Sitä tavataan ajoittain myös Itämeren länsiosassa ja Välimerellä. Möhkäkaloja tavataan merenpohjan syvänteiden rinteiden läheisyydessä. Se ui usein lähellä pintaa siten, että selkäevä pistää pinnan yläpuolelle, mutta kaloja on kuvattu myös jopa 480 metrin syvyydessä.[4]
Möhkäkala lienee maailman kaloista ahkerin mätimunien tuottaja: naaras saattaa tuottaa kerralla jopa 300 miljoonaa mätimunaa. Vastakuoriutuneet möhkäkalat ovat piikkien peitossa, mistä huomaa, että laji kuuluu samaan lahkoon pallokalojen kanssa.[2]
Toisiinsa sulautuneet hampaat muodostavat vahvan nokan, jolla möhkäkala syö planktonia, meduusoja ja kampamaneetteja, mutta myös äyriäisiä ja pikkukaloja.[4]
Täysikasvuisella möhkäkalalla on harvoja vihollisia, mutta kasvuiässä sitä kohtaavat monet vaarat. Se voi joutua kalastajien sivusaaliiksi. Loiset ovat myös tappava kiusa. Möhkäkalasta on tavattu yli 40 sukuun kuuluvia erilaisia loisia. Varsinaisia saalistajia ovat miekkavalaat ja merileijonat.[2] Nuoria möhkäkaloja syövät tonnikalat.[3]
Möhkäkala (Mola mola) on möhkäkalojen heimoon kuuluva erikoisen muotoinen kala, joka elää lauhkeilla ja trooppisilla merillä. Möhkäkalat ovat valtavan kokoisia, levinneet laajalti ja ulkonäöltään eriskummallisia, mutta niistä tiedetään varsin vähän. Usein ne liikkuvat hitaasti pintavesissä, ja kokonsa vuoksi voivat aiheuttaa onnettomuuksia veneiden törmätessä niihin.
Mola mola • Poisson-lune
La môle ou poisson-lune (Mola mola) est une espèce de poissons de la famille des Molidae. C'est le plus lourd des poissons osseux[1], sa masse dépassant communément la tonne[2] et pouvant atteindre jusqu'à 2300 kg[3]. On la trouve dans les eaux tropicales et tempérées tout autour du monde. C'est un animal à la tête proéminente, sans queue et peu épais par rapport à sa hauteur. Nageoires comprises, une môle peut être aussi haute que longue.
La môle se nourrit principalement de méduses qu'elle consomme en grandes quantités en raison de leur faible valeur nutritionnelle. Les femelles pondent plus d'œufs que n'importe quel autre vertébré connu. Le fretin de môle ressemble à un petit poisson-hérisson. Il possède de grandes nageoires pectorales et caudale. Son corps est recouvert d'épines qui disparaissent à l'âge adulte.
Les môles adultes ont peu de prédateurs, si ce n'est les lions de mer, les orques ou les requins. L'homme, dans certaines parties du monde, la considère comme un mets délicat comme au Japon ou à Taïwan mais la commercialisation de sa chair est interdite dans l'Union européenne. Elle se retrouve fréquemment, par accident, prise dans des filets. Il lui arrive aussi de consommer par erreur des déchets flottants, comme des gobelets, des sacs ou des ballons en plastique, qui peuvent entraîner sa mort.
Membre de l'ordre des Tetraodontiformes qui comprend les Tetraodontidae, Diodontidae et les Monacanthidae, la môle partage nombre de traits communs aux membres de ces familles. Elle fut même classée comme Tetraodon mola, une espèce du genre Tetraodon de la famille des Tetraodontidae. Finalement, la môle a été classée avec la Mola ramsayi dans un genre propre — Mola — dont elle est l'espèce type.
La môle ressemble à une tête de gros poisson sans queue. La forme de sa nageoire caudale lui donne son allure si particulière. C'est un poisson plat dans la largeur, ovoïde vu de face. Les nageoires pectorales sont petites par rapport aux nageoires dorsale et anale. La longueur de ces dernières peut presque doubler la hauteur de la môle. Le plus grand spécimen connu mesure 3,20 mètres de hauteur[4].
La môle a une longueur moyenne de 1,80 mètre et une masse moyenne de 1 000 kg[2]. On a cependant capturé certains spécimens mesurant jusqu'à 3,30 mètres[4] et pesant 2 300 kg[5].
L'épine dorsale de la môle contient peu de vertèbres et est plus courte que celle d'autres poissons du fait de la forme de son corps[6]. La moelle épinière d'une môle fait en moyenne 2,10 mètres de long pour un diamètre de 25 millimètres[7]. Bien qu'elle appartienne à la lignée des Osteichthyes, poissons osseux, son squelette contient une part importante de tissus cartilagineux, plus légers que de vrais os, qui lui permettent d'atteindre cette grande taille[6],[8][réf. incomplète]. Sa croissance ne s'arrête jamais : plus elle mange, plus elle grandit.
La môle n'a pas de vessie natatoire[6]. Certaines sources indiquent que les organes internes de l'animal contiennent une concentration de neurotoxine et tétrodotoxine comme les organes d'autres Tetraodontiformes toxiques comme le fugu, par exemple[5]. D'autres contestent néanmoins cela[9].
Au long de son évolution, la nageoire caudale de la môle a disparu pour être remplacée par une pseudo-queue appelée clavus. Cette structure est formée à la convergence entre les nageoires dorsale et anale[10],[11]. Sans une véritable queue pour permettre une poussée vers l'avant et avec seulement des petites nageoires pectorales, la môle utilise ses longues et minces nageoires dorsales et anales pour la propulsion en les faisant bouger d'un côté à l'autre[7].
La môle nage souvent près de la surface où sa nageoire dorsale protubérante la fait ressembler à un requin[12]. Il est néanmoins possible de la différencier des requins, en observant le sillage créé par sa nageoire dorsale à la surface. Les requins, comme la plupart des poissons, nagent en bougeant leur queue d'un côté à l'autre alors que leur nageoire dorsale avance sur une ligne droite. Les môles, quant à elles, font bouger leurs nageoires dorsales et anales, ce qui donne un mouvement de godille caractéristique. Le mouvement de la nageoire dorsale à la surface permet donc d'identifier la môle[13].
La couleur de la môle adulte varie entre gris argenté et blanc, avec une large palette de peaux tachetées, des taches parfois concentrées dans une région spécifique[2]. La coloration est souvent plus sombre sur la surface dorsale, s'éclaircissant vers la zone ventrale, ce qui forme un camouflage en ombre inversée. La môle a la capacité de faire varier la couleur de sa peau du clair au sombre, notamment en cas d'attaque d'un prédateur[2]. La peau, qui contient beaucoup de collagène réticulé, peut être d'une épaisseur allant jusqu'à 7,6 centimètres sur la surface ventrale et elle est couverte de pointes et d'une couche de mucus au lieu d'écailles. La peau sur le clavus est plus douce que celle sur le corps, qui peut être aussi rugueuse que du papier de verre[6].
Plus de 40 espèces de parasites peuvent vivre sur et sous la peau de la môle, ce qui la fait rechercher le soulagement par bien des manières[2],[14]. Dans les régions tempérées, elle passe par les champs de laminaires qui hébergent des poissons nettoyeurs et d'autres poissons qui retirent les parasites de sa peau. Dans les régions tropicales, la môle sollicite les poissons nettoyeurs des récifs. En exposant ses flancs à la surface, la môle permet aussi aux oiseaux marins de se nourrir des parasites de sa peau. Il a été rapporté que les môles pouvaient faire des sauts de plus de 3 mètres au-dessus de la surface de l'eau à la manière des baleines, ce qui serait également un effort pour déloger les parasites de son corps[12],[15].
Comme la tortue luth, la môle s'alimente principalement de méduses : en utilisant des modèles bioénergétiques, il est estimé qu’un individu moyen de 121 kg ingère 71 kg de méduses tous les jours pour couvrir ses besoins en énergie, la méduse étant peu calorique[16]. Elle consomme aussi des Salpidae, des cténophores, du zooplancton, des calmars, des crustacés, des petits poissons, des alevins et des zostères[7]. Cette alimentation étant pauvre en nutriments, la môle doit en consommer en grandes quantités[13]. Elle trouve sa nourriture à des niveaux très variés, de la surface aux eaux profondes et occasionnellement au niveau des fonds océaniques dans certaines zones[2].
La môle peut cracher et avaler de l'eau à travers sa petite bouche pour écarteler les proies au corps mou[7]. Ses dents sont disposées dans une structure ressemblant à un bec, ce qui lui permet de casser les organismes plus solides[5]. En plus de cela, des dents pharyngiales, situées dans la gorge, déchiquètent la nourriture en petits morceaux avant de les faire passer dans l'estomac[7].
La môle peut vivre jusqu'à dix ans en captivité mais son espérance de vie à l'état sauvage n'a pas encore été déterminée[12]. Leur vitesse de croissance est aussi inconnue. Néanmoins, on sait, grâce à l'observation de jeunes spécimens de l'aquarium de la baie de Monterey, qu'elle peut passer de 26 à 399 kilogrammes pour une taille de 1,80 mètre en quinze mois[13].
La forme plate et la peau épaisse d'un spécimen adulte dissuadent de nombreux petits prédateurs mais les plus jeunes spécimens sont vulnérables aux attaques du thon rouge et du mahi-mahi. Les adultes sont consommés par les lions de mer, les orques et les requins[6]. Ils déchirent leurs nageoires et ballotent leur corps. Ils les abandonnent parfois agonisantes[2]. Leurs cadavres peuvent être consommés par les étoiles de mer Asterina miniata[2].
Les pratiques d'accouplement de la môle sont mal connues mais on pense qu'il y a des frayères dans l'Atlantique nord, l'Atlantique sud, le Pacifique nord, le Pacifique sud et l'océan Indien[6]. Les femelles peuvent produire 300 millions d'œufs, plus que n'importe quel autre vertébré[2]. Les œufs de môles sont libérés dans l'eau et fécondés à l'extérieur par le sperme[17].
Les larves de môles mesurent 2,5 millimètres. Elles grandissent pour devenir du fretin et atteindront leurs proportions adultes en multipliant par des milliers leur taille originelle[7]. Le fretin de môle a des larges nageoires pectorales, une nageoire caudale et un corps entouré d'épines qui disparaissent lors de la croissance et qui font alors ressembler la môle à des petits poisson-hérissons[17],[18]. Afin de se protéger, les jeunes môles vivent en banc, instinct grégaire qu'elles perdent en grandissant[19].
Les môles naissent dans les eaux tempérées et tropicales de chaque océan du monde[6]. Le génotype de la môle varie beaucoup entre les spécimens de l'Atlantique et du Pacifique mais les différences génétiques entre les spécimens de l'hémisphère nord et l'hémisphère sud sont minimes[20].
Les môles vivent dans la zone pélagique et nagent à des profondeurs allant jusqu'à 600 mètres. À l'inverse de la perception générale qui suggère que la môle passe la plupart de son temps à la surface de l'eau, les recherches suggèrent que les môles adultes passent en réalité la plus grande partie de leur vie dans des profondeurs inférieures à 200 mètres, occupant ainsi les zones épipélagiques et mésopélagiques[21].
Les môles restent généralement dans des eaux chaudes de plus de 10 °C[21]. Un séjour prolongé dans des eaux dont la température est inférieure à 12 °C peut désorienter l'animal et causer sa mort[13]. Des chercheurs ont émis une théorie selon laquelle la tendance de la môle à exposer son plus large côté au soleil en surface agirait comme une sorte de rechargement thermique qui lui permettrait ensuite de descendre dans les eaux profondes et froides[20],[22]. La présence de la môle a été rapportée dans des eaux plus froides au large de l'Angleterre, en dehors de sa zone de répartition habituelle, et interprétée par certains comme un signe du réchauffement des eaux[23].
La plupart des noms de la môle se rapportent à sa forme particulière.
Le terme « môle » dérive probablement du latin mola qui désigne une « meule » ou une grosse pierre[24]. Cette espèce devrait donc son nom à sa couleur grise, sa texture rugueuse et son corps rond. Un autre nom courant de la môle est « poisson lune », terme que l'on retrouve en italien (pesce luna), espagnol (pez luna), en portugais (Peixe-lua), en allemand (Mondfisch). Ce nom est dû à sa forme ronde rappelant celle de la lune.
La môle prend régulièrement des bains de soleil à la surface de l'eau, d'où son nom anglais de ocean sunfish. Les Taïwanais en parlent parfois comme le « poisson voiture renversée » parce que la môle est penchée quand elle prend des bains de soleil. Dans le comté d'Hualien, à Taïwan, dont la mascotte officielle est la môle, on l'appelle « poisson mambo » en référence aux mouvements du poisson lorsqu'il nage, rappelant le mambo.
La môle a plusieurs noms binomiaux obsolètes et synonymes et était originellement classée dans le genre des Tetraodon en tant que Tetraodon mola[25],[26]. Désormais, elle possède son propre genre, Mola, qui concerne deux espèces : Mola mola (la môle) et Mola ramsayi[27]. Ce genre, appartient à la famille des Molidae qui compte trois genres : Mola, Masturus et Ranziana. Les Molidae appartiennent à l'ordre des Tetraodontiformes qui est formé des Tetraodontidae, Diodontidae, Monacanthidae. Les membres de cet ordre possèdent de nombreux traits communs comme les quatre dents fuselées qui donnent à leurs bouches un aspect de bec caractéristique et auquel l'ordre doit son nom (tetra = quatre, odous = dent et forma = forme). Les alevins de môle, dont le corps est recouvert de piquants, ressemblent d'ailleurs davantage aux Diodontidae qu'à la môle adulte.
Malgré leur taille, les môles ne présentent aucun danger pour l'être humain. On en trouve communément sur certains sites de plongée fréquentés où elles s'habituent à la présence des plongeurs[5]. En fait, la môle est plus une menace pour les plaisanciers que pour les nageurs, sa taille et son poids peuvent lui faire causer des dégâts significatifs lors de collisions avec des bateaux de plaisance ou avec des hélices de bateaux de grande taille[28],[29].
Les môles sont fréquemment prises au piège dans des filets de pêche. Elles représentent même 30 % du total des prises lors de la pêche au filet de traine de l'espadon en Californie[7]. Ce pourcentage monte entre 71 % et 90 % pour la pêche de l'espadon en Méditerranée[9],[19]. La pêche à la môle n'est règlementée nulle part dans le monde. Dans certains endroits, les pêcheurs leur coupent les nageoires car ils les considèrent comme des voleurs de prises potentielles, ce qui entraîne leur mort[30].
Les môles sont également menacées par les déchets flottants tels que les sacs plastiques qui ressemblent aux méduses, leur aliment principal. Avalés par mégarde, les sacs plastiques peuvent étouffer les môles ou remplir leur estomac jusqu'à les faire mourir de faim[12].
Des recherches récentes révèlent une diminution de la population mondiale de môles, vraisemblablement causée par un nombre trop élevé de prises liées à la pêche[6].
Toutes les parties de la môle sont comestibles, des nageoires aux organes internes[9]. Certaines parties sont d'ailleurs utilisées en médecine traditionnelle chinoise[5]. La chair de môle est un mets apprécié dans certaines régions, les plus grands marchés étant Taïwan et le Japon. La vente de sa viande est cependant interdite dans l'Union européenne notamment pour des questions d'hygiène[31],[32].
De nombreux aspects de la biologie de la môle restent mal compris et des recherches sont faites pour étudier l'animal, notamment des campagnes de recensement grâce à des prises de vue aériennes[33], des campagnes de surveillance par images satellite[9],[33], l'analyse génétique des tissus[9] ou encore la collecte de données d'observation effectuées par des amateurs[34].
Les suivis aériens de la mégafaune marine montrent que cette espèce ne fréquente que les endroits où les méduses pullulent, faisant du môle un bioindicateur d’abondance des méduses[16].
Les môles ne sont pas très présentes dans les expositions en aquariums, en raison de leur taille et des soins particuliers qu'elles requièrent. Cependant, certains aquariums japonais en présentent[13]. L'aquarium Kaiyukan d'Osaka présente quelques môles qui sont une attraction aussi populaire que le requin baleine[35]. L'aquarium de Barcelone, l'Oceanogràfic de Valence et le bassin principal du Pavillon des Océans à Lisbonne présentent aussi des môles[36].
La première môle en aquarium des États-Unis est arrivée en août 1986 à l'aquarium de la baie de Monterey[37]. Comme il s'agissait de la première captivité de si grande ampleur à l'époque, l'équipe de l'aquarium fut contrainte d'innover en créant ses propres méthodes de capture, d'alimentation et de contrôle des parasites. En 1998, l'aquarium parvint à conserver un spécimen pendant plus d'un an avant de le relâcher, car son poids avait été multiplié par quatorze[13]. Des môles sont désormais présentes en permanence au sein de l'exposition d'Outer Bay[7].
Il est important pour les aquariums de mettre en place des méthodes de prévention afin que les môles ne percutent pas les parois de leurs bassins[35]. Dans de petits aquariums, on peut par exemple placer un rideau de vinyle pour arrondir artificiellement les parois. Il faut, sinon, de grands bassins afin que l'espace soit suffisant pour permettre à la môle de faire de larges cercles[13]. Le bassin doit être aussi suffisamment profond pour lui permettre de se mouvoir, étant donné qu'elle est aussi longue que haute (jusqu'à 3,20 mètres)[4]. La môle peut être nourrie depuis une perche ou à la main[13].
Mola mola • Poisson-lune
La môle ou poisson-lune (Mola mola) est une espèce de poissons de la famille des Molidae. C'est le plus lourd des poissons osseux, sa masse dépassant communément la tonne et pouvant atteindre jusqu'à 2300 kg. On la trouve dans les eaux tropicales et tempérées tout autour du monde. C'est un animal à la tête proéminente, sans queue et peu épais par rapport à sa hauteur. Nageoires comprises, une môle peut être aussi haute que longue.
La môle se nourrit principalement de méduses qu'elle consomme en grandes quantités en raison de leur faible valeur nutritionnelle. Les femelles pondent plus d'œufs que n'importe quel autre vertébré connu. Le fretin de môle ressemble à un petit poisson-hérisson. Il possède de grandes nageoires pectorales et caudale. Son corps est recouvert d'épines qui disparaissent à l'âge adulte.
Les môles adultes ont peu de prédateurs, si ce n'est les lions de mer, les orques ou les requins. L'homme, dans certaines parties du monde, la considère comme un mets délicat comme au Japon ou à Taïwan mais la commercialisation de sa chair est interdite dans l'Union européenne. Elle se retrouve fréquemment, par accident, prise dans des filets. Il lui arrive aussi de consommer par erreur des déchets flottants, comme des gobelets, des sacs ou des ballons en plastique, qui peuvent entraîner sa mort.
Membre de l'ordre des Tetraodontiformes qui comprend les Tetraodontidae, Diodontidae et les Monacanthidae, la môle partage nombre de traits communs aux membres de ces familles. Elle fut même classée comme Tetraodon mola, une espèce du genre Tetraodon de la famille des Tetraodontidae. Finalement, la môle a été classée avec la Mola ramsayi dans un genre propre — Mola — dont elle est l'espèce type.
Is iasc mór oirirc é an t-iasc gréine a fhaightear go forleathan i bhfarraigí trópaiceacha is measartha. An cholainn brúite, beagnach ciorclach. Suas le 4 m ar fhad, ach 1-2 m de ghnáth. An béal beag, na fiacla cónasctha i ngob géar. Eití arda droma is timpireacha, suite i dtreo an chúil, gan aon eite eireaballach.
O peixe lúa (Mola mola) é o peixe óseo máis pesado coñecido. Ten un peso medio de mil quilogramos. Habita en augas tropicais e temperadas arredor do mundo. Semella unha testa de peixe sen cola, e o seu corpo é aplanado polos laterais. Os peixes lúa poden ser tan altos coma longos cando estenden as súas aletas dorsais e ventrais.
Teñen unha dieta que consiste principalmente en medusas. Como esta dieta é pobre en nutrientes, consómenas en grandes cantidades para desenvolverse e manter a súa medida. As femias poñen máis ovos que calquera outro vertebrado coñecido. As crías semellan peixes globos, con grandes aletas pectorais, unha aleta caudal e espiñas corporais que non son típicas dos exemplares adultos.
Os peixes lúa adultos son vulnerables a poucos predadores naturais, pero os leóns mariños, as candorcas e os tiburóns cómenos. Entre os humanos, os peixes lúa son considerados unha exquisitez nalgunhas partes do mundo, coma no Xapón, Corea e Taiwán, pero na Unión Europea está prohibido vender a súa carne.[1] Os peixes lúa acotío quedan accidentalmente atrapados en redes, e tamén son vulnerables a mancarse ou morrer por causa de refugallos flotantes, como bolsas de plástico.
É un membro da orde dos tetraodontiformes, que inclúe ós peixes globo, ós peixes ourizo e ós peixes bésta, cos cales comparte moitos trazos comúns.
O peixe lúa (Mola mola) é o peixe óseo máis pesado coñecido. Ten un peso medio de mil quilogramos. Habita en augas tropicais e temperadas arredor do mundo. Semella unha testa de peixe sen cola, e o seu corpo é aplanado polos laterais. Os peixes lúa poden ser tan altos coma longos cando estenden as súas aletas dorsais e ventrais.
Teñen unha dieta que consiste principalmente en medusas. Como esta dieta é pobre en nutrientes, consómenas en grandes cantidades para desenvolverse e manter a súa medida. As femias poñen máis ovos que calquera outro vertebrado coñecido. As crías semellan peixes globos, con grandes aletas pectorais, unha aleta caudal e espiñas corporais que non son típicas dos exemplares adultos.
Os peixes lúa adultos son vulnerables a poucos predadores naturais, pero os leóns mariños, as candorcas e os tiburóns cómenos. Entre os humanos, os peixes lúa son considerados unha exquisitez nalgunhas partes do mundo, coma no Xapón, Corea e Taiwán, pero na Unión Europea está prohibido vender a súa carne. Os peixes lúa acotío quedan accidentalmente atrapados en redes, e tamén son vulnerables a mancarse ou morrer por causa de refugallos flotantes, como bolsas de plástico.
É un membro da orde dos tetraodontiformes, que inclúe ós peixes globo, ós peixes ourizo e ós peixes bésta, cos cales comparte moitos trazos comúns.
Bucanj veliki (Mola mola) je riba iz reda Zrakoperki. Ovo je jedna od dvije vrste bucnja koji je ulovljen u Jadranskom moru, a ujedno je i najveća riba koštunjača na cijelome svijetu.
Veliki bucanj je neobična riba koja sliči na riblju glavu na koju je nasađen rep, kojoj nedostaje čitav trup. Gledano iz profila je ovalan, a gledano prema glavi je vrlo izdužen, prema plosnatosti, Repna peraja mu je velika i zauzima cijeli zadnji dio tijela [1]. Boje je smeđe sive i sive sa srebrnim odsjajem. Na tijelu nema ljusaka, koža mu je izuzetno debela i elastična, često obrasla raznim nametnicima. Najveća je riba koštunjača, naraste i do 3,2 m duljine i do 2300 kg težine. Razmak između peraja mu može biti i do 4,2 m. Kljun mu je oštar, sličan kljunu papige, uvučen u tijelo i bez zuba. Vrlo je dobar i brz plivač, što se ne bi reklo iz oblika njegovog tijela, tako da mnoge iznenadi svojom brzinom. Prilikom plivanja pri površini viri mu gornji dio repne peraje, te ukoliko se sporo giba može biti zamijenjen za morskog psa, ali čim se pokrene brže, taj vrh se počne micati. Nema plivajući mjehur.
Kao i mali bucanj i veliki bucanj živi u tropskim i toplijim morima, dulji boravak na temperaturama ispod 12°C će ubiti ovu ribu. Živi na otvorenom moru, najčešće u oceanima, neovisno o dnu, plivajući na dubinama do 480 m. Iako mnogi smatraju da je većinu vremena pri površini gdje pluta, u stvarnosti, većinu svog vremena provodi u dubinama većim od 200 m. Stalno prebivalište velikog bucnja je istočni Tihi ocean od Kanade pa sve do Perua i Čilea, zapadni Atlantski ocean od Newfounlanda do Argentine, istočni Atlantski ocean od Skandinavije do južne Afrike]], ponekad zaluta u Baltik i Mediteran [2].
Veliki bucanj se hrani najviše morskim meduzama, a pored njih jede i zooplankton, glavonošce, račiće, manju ribu, larve... Kako je hranjiva vrijednost ove hrane mala, bucanj mora pojesti velike količine da bi održao svoju veličinu. Zbog toga područja gdje nalazimo velikog bucnja su obično područja bogata hranom.
U ljudskoj prehrani veliki bucanj nema ulogu u većini svijeta, s iznimkom područja Dalekog istoka. Najveća tržišta su Tajvan i Japan, gdje se meso velikog bucnja smatra delikatesom, i upotrebljavaju sve dijelove ove ribe.[3].
Pojedini dijelovi bucnja se upotrebljavaju i u tradicionalnoj kineskoj medicini.
U samoj koži se može naći i više od 40 vrsta nametnika, što potiče ribu da ih se pokuša riješiti na razne načine. U tropskom pojasu veliki bucanj često boravi oko koraljnih grebena gdje mu manje ribe čiste nametnike s kože. U drugim područjima, može ga se vidjeti kako pluta bočno na površini, omogućujući pticama da se hrane nametnicima s njegove kože. Ponekad zna iskočiti i do par metara iz mora u nastojanju da se riješi parazita.
U Guinessovoj knjizi rekorda veliki bucanj se spominje kao najveća koštunjača i kao riba s najvećim brojem jajašaca.
Bucanj veliki (Mola mola) je riba iz reda Zrakoperki. Ovo je jedna od dvije vrste bucnja koji je ulovljen u Jadranskom moru, a ujedno je i najveća riba koštunjača na cijelome svijetu.
Tunglfiskur (fræðiheiti: Mola mola) er þyngsti beinfiskur jarðar, og getur verið yfir tvö tonn að þyngd og rúmir þrír metrar að lengd. Meðalþyngd er um eitt tonn og meðallengd tæpir tveir metrar. Þá er aðallega að finna í hlýjum sjó.
Þeir nærast einkum á marglyttum, smokkfiskum, krabbadýrum og minni fiskum. Munnur þeirra er líkur goggi sem gerir þeim kleift að brjóta harða skel krabbadýranna.
Tunglfiskar eru eitraðir og hefur sala á þeim verið bönnuð í Evrópulöndum með tilskipun frá 1991[1].
Tunglfiskur (fræðiheiti: Mola mola) er þyngsti beinfiskur jarðar, og getur verið yfir tvö tonn að þyngd og rúmir þrír metrar að lengd. Meðalþyngd er um eitt tonn og meðallengd tæpir tveir metrar. Þá er aðallega að finna í hlýjum sjó.
Þeir nærast einkum á marglyttum, smokkfiskum, krabbadýrum og minni fiskum. Munnur þeirra er líkur goggi sem gerir þeim kleift að brjóta harða skel krabbadýranna.
Tunglfiskar eru eitraðir og hefur sala á þeim verið bönnuð í Evrópulöndum með tilskipun frá 1991.
Il pesce luna (Mola mola dal latino mola, "macina, mola") è il più grande e uno dei più pesanti tra i pesci ossei. Gli adulti raggiungono un peso compreso mediamente fra i 247 e i 2.000 kg. In inglese viene anche chiamato sunfish per il fatto che durante le giornate di sole tende a salire alla superficie dell'acqua ed esporre la sua pelle ai raggi solari[2]. La specie è originaria delle acque tropicali e temperate di tutto il mondo. Si può descrivere come testa di pesce alla quale è attaccata una corta coda mentre il corpo è appiattito lateralmente. Quando le loro pinne dorsale e ventrale sono estese, i pesci luna sono simmetricamente alti quanto lunghi.
Abita in mare aperto, ma è localizzato prevalentemente lungo le acque costiere, in acque tropicali, temperate e fredde (spingendosi fino in Terranova e coste norvegesi, occasionalmente anche nel mar Baltico), Mediterraneo compreso. Un esemplare di notevoli dimensioni è stato pescato nell'Adriatico, al largo del Lido di Venezia. Nell'emisfero australe è diffuso intorno alle acque di Sudafrica e Australia, ma non intorno alla Terra del fuoco.
I pesci luna sono i pesci ossei più pesanti e gli esemplari più grandi possono raggiungere un'altezza di 4,2 metri, 3 metri di lunghezza e circa 2.268 chilogrammi [3], superati in alcuni casi da squali e mante, che appartengono però alla classe dei cartilaginei. Questo pesce è caratterizzato da una forma allungata, ovaloide, molto compressa ai fianchi. La pinna caudale è formata da un'escrescenza carnosa (che parte dalla radice della pinna dorsale), la quale ha poca mobilità: la locomozione è affidata alle pinne dorsale e anale, opposte, simmetriche, robuste e allungate. La pinna pettorale è piccola e a ventaglio.
I denti sono fusi tra loro nella piccola bocca e formano una sorta di becco. Le aperture branchiali sono ridotte ad un buco, appena prima della pinna pettorale.
La sua pelle può raggiungere lo spessore di 15 cm. Essa ospita fino a cinquanta specie di parassiti e microorganismi, i quali possono provocare il fenomeno della bioluminescenza.
Si tratta inoltre di un pesce estremamente longevo: si ritiene che possa superare ampiamente i cento anni di età.
Quando il pesce luna nuota in prossimità della superficie, visto da una barca, può esser confuso con uno squalo, dato che se ne vede soltanto una pinna.
Come accennato, spesso risale alla superficie del mare, dove fa galleggiare il corpo in posizione orizzontale. Pare che sia, questo, un sistema per liberarsi dei parassiti, che in questo modo possono venire mangiati dagli uccelli.
Una femmina può deporre fino a 1,5 milioni di uova per volta e fino a 300 milioni di uova durante il ciclo vitale. Le larve hanno il diametro di appena due o tre millimetri.
Il pesce luna si nutre di plancton, piccoli pesci e, occasionalmente, di meduse.
Il pesce luna (Mola mola dal latino mola, "macina, mola") è il più grande e uno dei più pesanti tra i pesci ossei. Gli adulti raggiungono un peso compreso mediamente fra i 247 e i 2.000 kg. In inglese viene anche chiamato sunfish per il fatto che durante le giornate di sole tende a salire alla superficie dell'acqua ed esporre la sua pelle ai raggi solari. La specie è originaria delle acque tropicali e temperate di tutto il mondo. Si può descrivere come testa di pesce alla quale è attaccata una corta coda mentre il corpo è appiattito lateralmente. Quando le loro pinne dorsale e ventrale sono estese, i pesci luna sono simmetricamente alti quanto lunghi.
Mola mola est species piscium osseorum omnium marium gravissima, inter 247 et 1000 chiliogramma pendens, aquarum tropicarum et temperatarum indigena. Speciem capitis et caudae piscis vulgaris coniunctorum praebet, et corpus eius est lateraliter planum. Tam procerae quam longae possunt esse, pinnis dorsalibus et ventralibus extensis.
Molae molae praesertim medusas ("pulmones marinos") edunt, sed propter paupertatem huius victus magnam quantitatem consumunt ad magnitudinem suam crescendam et servandam. Feminae multa ova simul pariunt, usque ad trecentas milliones, plus quam ullum aliud vertebratum.[3] Suboles iuveniles Molarum molarum similes sunt Tetraodontidarum, quae habent magnas pinnas pectorales, pinnam caudalem, ac spinas corporales, proprietatum non propriarum molarum adultarum.
Molae adultae paucos praedatores naturales habent, praeter otariinas, orcinos, ac selachimorpha. Inter homines nonnullarum regionum molae cuppedia ducentur, ut in Iaponia, Corea, ac Taivania. In Unione Europaea autem venditio omnium piscium et fructuum piscariorum familiae Molidarum prohibetur.[4] Molae etiam saepe in retibus piscatoriis imprudenter capiuntur.
Mola mola est species piscium osseorum omnium marium gravissima, inter 247 et 1000 chiliogramma pendens, aquarum tropicarum et temperatarum indigena. Speciem capitis et caudae piscis vulgaris coniunctorum praebet, et corpus eius est lateraliter planum. Tam procerae quam longae possunt esse, pinnis dorsalibus et ventralibus extensis.
Molae molae praesertim medusas ("pulmones marinos") edunt, sed propter paupertatem huius victus magnam quantitatem consumunt ad magnitudinem suam crescendam et servandam. Feminae multa ova simul pariunt, usque ad trecentas milliones, plus quam ullum aliud vertebratum. Suboles iuveniles Molarum molarum similes sunt Tetraodontidarum, quae habent magnas pinnas pectorales, pinnam caudalem, ac spinas corporales, proprietatum non propriarum molarum adultarum.
Molae adultae paucos praedatores naturales habent, praeter otariinas, orcinos, ac selachimorpha. Inter homines nonnullarum regionum molae cuppedia ducentur, ut in Iaponia, Corea, ac Taivania. In Unione Europaea autem venditio omnium piscium et fructuum piscariorum familiae Molidarum prohibetur. Molae etiam saepe in retibus piscatoriis imprudenter capiuntur.
Paprastoji mėnulžuvė, mėnulžuvė (Mola mola) – mėnulžuvinių (Molidae) šeimos žuvis. Pavadinimas iš lotynų k. žodžio – girnos; žiūrint iš šono žuvis atrodo panaši į diską. Ilgis apie 3 m, svoris daugiau kaip tona. Tai sunkiausia pasaulio kaulinė žuvis. Minta medūzomis. Vandenyje plaukioja lėtai, tačiau išgąsdinta gali iš vandens iššokti. Kartais kaitinasi saulėje, gulėdama vandens paviršiuje. Labai vislios, išneršia iki 300 milijonų ikrelių, kuriuos nuneša srovė. Aptinkamos beveik visuose pasaulio vandenynuose, kur vyrauja tropinis klimatas.[1]
Paprastoji mėnulžuvė, mėnulžuvė (Mola mola) – mėnulžuvinių (Molidae) šeimos žuvis. Pavadinimas iš lotynų k. žodžio – girnos; žiūrint iš šono žuvis atrodo panaši į diską. Ilgis apie 3 m, svoris daugiau kaip tona. Tai sunkiausia pasaulio kaulinė žuvis. Minta medūzomis. Vandenyje plaukioja lėtai, tačiau išgąsdinta gali iš vandens iššokti. Kartais kaitinasi saulėje, gulėdama vandens paviršiuje. Labai vislios, išneršia iki 300 milijonų ikrelių, kuriuos nuneša srovė. Aptinkamos beveik visuose pasaulio vandenynuose, kur vyrauja tropinis klimatas.
Mēnesszivs, saukta arī par okeāna sauleszivi, (Mola mola) ir smagākā zināmā kaulzivs. Pieaugušas zivs vidējā masa ir 1 tonna. Šīs sugas zivs ir sastopama tropu ūdeņos, kā arī dažreiz mērenās joslas ūdeņos.
Vikikrātuvē par šo tēmu ir pieejami multivides faili. Skatīt: MēnesszivsDe maanvis of klompvis (Mola mola) is de zwaarst bekende beenvis. Een volwassen dier weegt gemiddeld 1 ton, en is 1,8 meter groot, maar er zijn ook exemplaren bekend die 2300 kilogram wogen en 4 meter hoog waren bij de vinnen. De maanvis leeft in alle grote oceanen waar het klimaat gematigd tot tropisch is. De noordelijkste plaats waar ooit een maanvis is aangetroffen zijn de wateren rond Alaska.
De maanvis leeft van kwallen, plankton en kleine visjes. Door zijn grootte en zijn taaie huid heeft hij weinig natuurlijke vijanden. Vaak worden deze dieren opgemerkt wanneer ze bijna bewegingsloos op hun zij aan de oppervlakte liggen. Daaraan hebben ze de Engelstalige naam sunfish te danken.
Een vrouwtje kan tot 300 miljoen[1] eitjes in een legsel afzetten, wat geldt als record voor een gewerveld dier.
De wetenschappelijke naam werd in 1758 door Linnaeus gepubliceerd als Tetraodon mola.[2] In 1766 creëerde Koelreuter speciaal voor deze soort het op dat moment monotypische geslacht Mola.[3] Veel van de namen die de maanvis wereldwijd krijgt, zijn gerelateerd aan de platte vorm. De wetenschappelijke naam Mola is Latijn voor "molensteen", waar de vis op lijkt door zijn ronde lichaam, grijze kleur, en ruwe textuur. De Engelse benaming sunfish verwijst naar het gedrag om plat aan het wateroppervlak te liggen, alsof ze zonnebaden. De Nederlandse, Portugese, Franse, Spaanse, Russische, Turkse en Duitse benaming, respectievelijk maanvis, peixe lua, poisson lune, pez luna, рыба-луна, Ay balığı en Mondfisch refereren aan de ronde vorm. In het Duits wordt de vis ook wel Schwimmender Kopf (zwemmend hoofd) genoemd, wat lijkt op het Poolse samogłów (alleen hoofd).
De maanvis wordt met nog één andere soort, Mola ramsayi, in het geslacht Mola geplaatst. Mola mola is de typesoort van dat geslacht.[4] Het geslacht Mola is het typegeslacht van de vrij kleine familie Molidae, die daarnaast nog de geslachten Masturus en Ranzania omvat.
De algemene benaming maanvissen wordt vaak gebruikt om de familie Molidae aan te duiden maar kan ook verwijzen naar de zoetwatervis Pterophyllum scalare. Deze laatste heeft geen enkele relatie met de soorten uit de familie Molidae.
De maanvis lijkt op een hoofd met een staart. Een staartvin is er niet. Daarvoor in de plaats heeft hij een afgeronde clavus, waardoor het lichaam zijn bijzondere vorm krijgt. De romp is zijdelings sterk afgeplat. De borstvinnen zijn smal. De rug- en aarsvin zijn lang, waardoor de vis vaak hoger is dan lang. Exemplaren tot een hoogte van 3,2 meter zijn geen uitzondering.[5]
De maanvis heeft een gemiddelde lengte van 1,8 meter en een gemiddelde massa van 1000 kilogram[1] maar er zijn exemplaren tot een lengte van 3,3 meter[5] of een hoogte van 4,2 meter[6] en een massa tot 2300 kilogram[7] waargenomen.
De wervelkolom van de maanvis telt minder wervels en is korter in verhouding tot zijn lichaam dan bij welke andere vis ook.[8] Hoewel de maanvis afstamt van beenvisachtige voorouders, bestaat zijn skelet grotendeels uit kraakbeenachtige weefsels die lichter zijn dan bot, waardoor de vis een grootte kan bereiken die niet praktisch zou zijn voor vissen met echt bot.[8][9] Ook de grootste moderne vis, de walvishaai, is een vis met een kraakbeenskelet, maar die stamt niet af van de beenvissen.
De maanvis heeft geen zwemblaas.[8] Volgens sommige auteurs bevatten de interne organen tetrodotoxine, een geconcentreerde neurotoxine, net als de organen van sommige andere giftige tetraodontiformes,[7] terwijl andere bronnen dit tegenspreken.[10]
De maanvis heeft geen staartvin, noch de bijbehorende skeletdelen. In plaats daarvan heeft hij een knobbelige pseudostaart, de clavus. Deze structuur wordt anatomisch gezien gevormd door de sterk naar achteren geplaatste achterste zes vinstralen van zowel de rug- als de aarsvin.[11] De licht gegolfde clavus heeft twaalf vinstralen[12] en eindigt in een aantal gekromde beentjes.[13]
De maanvis stuwt zich hoofdzakelijk voort met zijn lange, dunne rug- en aarsvin, die hij simultaan heen en weer beweegt.
Maanvissen zwemmen vaak vlak onder het wateroppervlak en hun hoge rugvin wordt soms per vergissing aangezien voor die van een haai.[14][15] Het is echter mogelijk om onderscheid te maken door het volgen van het traject dat de rugvin aflegt door het water, terwijl de vis zelf onderwater blijft. Haaien bewegen, zoals de meeste vissen, hun staart zijwaarts terwijl hun rugvin rechtdoor blijft gaan. Bij de maanvis bewegen de rugvin en de aarsvin in de zo karakteristieke wrikkende beweging.
De zijwaartse beweging van de rugvin door het oppervlak kan dus worden gebruikt om de maanvis te identificeren.[16]
Volwassen maanvissen hebben een kleur die varieert van bruin naar zilvergrijs of wit, met diverse gevlekte patronen. Sommige van deze patronen zijn mogelijk regiospecifiek.[1] De kleur is vaak donkerder aan de rugzijde en vervaagt naar een lichtere schakering aan de buikzijde, als een soort van anti-shading camouflage. De kleur kan veranderen van licht naar donker, in het bijzonder als hij wordt aangevallen.[1] De huid, die grote hoeveelheden netvormig gerangschikt collageen bevat, kan tot 7,5 centimeter dik zijn op de buikzijde en is bedekt met tandjes en een laag slijm in plaats van schubben. De huid van de clavus is gladder dan die van het lichaam dat zo ruw kan zijn als schuurpapier.[8] Omdat er meer dan 40 soorten parasieten kunnen voorkomen op de huid en in de vis, probeert deze hier op diverse manieren vanaf te komen.[1][12] In de gematigde klimaatzones herbergen drijvende velden van wieren poetsvissen en andere vissen die parasieten verwijderen van voorbijkomende maanvissen. In de tropen krijgt de Mola hulp van rifvissen. Door te zonnebaden op zijn zij aan het wateroppervlak geeft de maanvis zeevogels de mogelijkheid om zich tegoed te doen aan de parasieten die zich op de huid bevinden. Verder zijn er rapportages dat ze meer dan drie lichaamslengtes boven het oppervlak uit springen, wat mogelijk een andere manier is om zich van parasieten te ontdoen.[14][15]
Vaak worden deze dieren opgemerkt wanneer ze bijna bewegingsloos op hun zij aan de oppervlakte liggen. Voor dat gedrag bestaan meerdere verklaringen. De eerste is dat ze zich op die manier door meeuwen en andere zeevogels van parasieten laten ontdoen. Dat wordt ook daadwerkelijk waargenomen. De andere is dat ze dit doen om hun temperatuur te laten stijgen. Bij het jagen op neteldieren in koud water op dieptes van 50 tot 200 meter komt hij zo nu en dan naar het wateroppervlak. Daarbij is vastgesteld dat de lichaamstemperatuur inderdaad beduidend oploopt.[17][18] Dankzij hun grote lijf zijn ze in staat de opgedane warmte relatief lang vast te houden.[19]
Maanvissen zijn inheems in de gematigde en tropische wateren van alle oceanen van de wereld.[8] Mola genotypes lijken nogal te variëren tussen de Atlantische en de Grote Oceaan, maar de genetische verschillen tussen de verschillenden exemplaren in het noordelijk en zuidelijk halfrond zijn miniem.[20]
Veel van de biologie van de maanvis is nog onbekend en verschillende onderzoeken zijn nog gaande, inclusief onderzoek vanuit de lucht naar de Mola-populaties,[21] onderzoek via satellietvolgsystemen,[10][21] genetische analyse van weefselmonsters,[10] en het verzamelen van waarnemingen door amateurs.[22] Recente studies geven aan dat de maanvispopulatie aan het afnemen is als gevolg van het toenemen van bijvangst en de populariteit van de vis in het menselijke dieet.[8] In juni 2018 zwom een maanvis minutenlang met een groepje snorkelaars bij de Galapagoseilanden. Het dier toonde geen angst en zwom nieuwsgierig naar de mensen toe. [23][24]
De maanvis wordt door zijn unieke en veeleisende voorwaarden voor verzorging niet veel gehouden in aquaria. Sommige Aziatische aquaria tonen hem wel, met name in Japan. Het Kaiyukan Aquarium in Osaka, Japan, is een van de weinige aquaria met Mola, waarbij wordt gerapporteerd dat deze attractie net zo populair is als die van de grotere walvishaaien. Het Oceanarium van Lissabon in Portugal en het aquarium van het Noordzeemuseum in Hirtshals (Denemarken) zijn andere aquaria waar de maanvis wordt gehouden.
Op het strand van Schoorl aan Zee (Schoorl) spoelde in 1989 een volwassen maanvis aan van 200 kilogram. In januari 2003 spoelde weer een maanvis aan, ditmaal een jong exemplaar. Die vis woog slechts 10 kilogram, was 90 centimeter hoog en had een lengte van 75 centimeter. Het aanspoelen van de maanvis is een zeldzaamheid, maar sinds het begin van de 21e eeuw lijkt de kans erop te stijgen. Zo zijn er in 2004[25] [26] en 2005[27] weer enkele maanvissen aangespoeld aan de Nederlandse en Belgische kust. Op 22 december 2008 spoelde een groot exemplaar aan op het strand van Katwijk[25]. De omvang van deze maanvis was 1,2 meter lang en 1 meter hoog. Grote maanvissen zijn echter zeldzaam in de Noordzee. In mei en juni komen ze wel veel voor langs de kust van Zuid-Frankrijk. De grootste maanvis die in de Nederlandse wateren is waargenomen, spoelde in december 1889 aan op Ameland.[28] Dat dier was 2,73 meter hoog en 2,23 meter lang. De op een na grootste werd op 23 december 1992 in het Diepe Gat gevangen door de Texelse kotter TX 37. Dit dier was 1,60 meter lang en 2 meter hoog.
Bronnen, noten en/of referentiesDe maanvis of klompvis (Mola mola) is de zwaarst bekende beenvis. Een volwassen dier weegt gemiddeld 1 ton, en is 1,8 meter groot, maar er zijn ook exemplaren bekend die 2300 kilogram wogen en 4 meter hoog waren bij de vinnen. De maanvis leeft in alle grote oceanen waar het klimaat gematigd tot tropisch is. De noordelijkste plaats waar ooit een maanvis is aangetroffen zijn de wateren rond Alaska.
De maanvis leeft van kwallen, plankton en kleine visjes. Door zijn grootte en zijn taaie huid heeft hij weinig natuurlijke vijanden. Vaak worden deze dieren opgemerkt wanneer ze bijna bewegingsloos op hun zij aan de oppervlakte liggen. Daaraan hebben ze de Engelstalige naam sunfish te danken.
Een vrouwtje kan tot 300 miljoen eitjes in een legsel afzetten, wat geldt als record voor een gewerveld dier.
Månefisk er ein stor fastkjevefisk i månefiskfamilien. Han førekjem sporadisk i norske farvatn, men er hovudsakleg knytt til tropiske eller tempererte hav. Den store, runde og flate kroppen er tilpassa å driva passivt med straumen i den pelagiske sona, noko som har gjeve arten kallenamnet «verdas største plankton». Han er ein treig rovfisk som lever av større virvellause dyr som manetar, salpar og blekksprut, samt noko fisk.
Månefisk er ein stor fastkjevefisk i månefiskfamilien. Han førekjem sporadisk i norske farvatn, men er hovudsakleg knytt til tropiske eller tempererte hav. Den store, runde og flate kroppen er tilpassa å driva passivt med straumen i den pelagiske sona, noko som har gjeve arten kallenamnet «verdas største plankton». Han er ein treig rovfisk som lever av større virvellause dyr som manetar, salpar og blekksprut, samt noko fisk.
Månefisk, også kalt klumpfisk, er en art av store og saktesvømmende fisk med en særegen kroppsform, som er svært høy i forhold til lengden. Det er den tyngste kjente beinfisken i verden, med en normal voksenvekt på 1 tonn.
Den kan bli opptil 3,5 meter lang og veie over 2 300 kg. Rygg- og gattfinnen ligner på ror. Halefinnen har ingen smal base, men går direkte ut fra kroppen i linje med bakkanten på rygg- og gattfinnen. Munnen er liten, brystfinnene er små, og bukfinnene mangler. Fargen er normalt gråbrun, men kan raskt veksle mellom ulike nyanser.
Månefisken spiser stort sett maneter, men også planter og småfisk. De sees ofte «flytende» nær vannoverflaten hvor de varmer seg i solen før de går ned på dypere, kaldere vann for å finne føde.
Under gyting sprer månefisken enorme mengder rogn, opptil 300 millioner egg.
Månefisk, også kalt klumpfisk, er en art av store og saktesvømmende fisk med en særegen kroppsform, som er svært høy i forhold til lengden. Det er den tyngste kjente beinfisken i verden, med en normal voksenvekt på 1 tonn.
Den kan bli opptil 3,5 meter lang og veie over 2 300 kg. Rygg- og gattfinnen ligner på ror. Halefinnen har ingen smal base, men går direkte ut fra kroppen i linje med bakkanten på rygg- og gattfinnen. Munnen er liten, brystfinnene er små, og bukfinnene mangler. Fargen er normalt gråbrun, men kan raskt veksle mellom ulike nyanser.
Månefisken spiser stort sett maneter, men også planter og småfisk. De sees ofte «flytende» nær vannoverflaten hvor de varmer seg i solen før de går ned på dypere, kaldere vann for å finne føde.
Under gyting sprer månefisken enorme mengder rogn, opptil 300 millioner egg.
Multimedia w Wikimedia Commons 
Hasło w Wikisłowniku Samogłów[2], mola[3] (Mola mola) – gatunek morskiej ryby rozdymkokształtnej z rodziny samogłowowatych (Molidae).
Zamieszkuje niemal wszystkie morza i oceany strefy ciepłej i umiarkowanej. Sporadycznie spotykany w Morzu Północnym i cieśninie Skagerrak[4], a wyjątkowo także w Bałtyku, w tym u wybrzeży polskich. Pojedyncze osobniki wędrują latem w rozgrzanych wodach oceanu i przypadkowo mogą wpływać do wewnętrznych akwenów; giną jednak, gdy temperatura wody spada[5].
Ciało wysokie, silnie spłaszczone bocznie, nagie, pokryte bardzo grubą, elastyczną skórą. Brak trzona ogonowego. Wysoka płetwa grzbietowa i odbytowa. Mały otwór gębowy. U dorosłego brak pęcherza pławnego, a pod skórą jest gruba warstwa tkanki tłuszczowej. Pływa bardzo powoli, często na boku. Samogłowy odżywiają się meduzami, kalmarami i larwami węgorzy[6]. Odżywia się również planktonem i mięczakami.
Samogłów to najcięższa ryba kostnoszkieletowa[potrzebny przypis], dorasta do 3 m długości i masy ciała dochodzącej do 2 ton.
Samica samogłowa to jedna z najpłodniejszych ryb – jednorazowo wytwarza 300 mln jaj[7].
Podobnie jak u innych rozdymkokształtnych narządy wewnętrzne samogłowów mogą zawierać neurotoksyny[6].
Samogłów jest głównym motywem filmu fabularnego Nuvem (ryba księżyc) (1992 r.) portugalskiego reżysera Basila da Cunha, prezentowanego na festiwalu w Cannes[8].
Samogłów, mola (Mola mola) – gatunek morskiej ryby rozdymkokształtnej z rodziny samogłowowatych (Molidae).
O peixe-lua (nome científico: Mola mola) é uma espécie de peixe ósseo pertencente à família Molidae. Se destaca por sua morfologia, que o difere dos demais peixes. É o peixe ósseo mais pesado do mundo, possui a mesma toxina que os baiacus, e não vive bem em cativeiro.
Recentemente, descobriu-se que o que se sabia em relação à sua locomoção estava errado, pois ele é um nadador ativo, não um organismo que vaga passivamente pelo oceano, como se acreditava.
Até recentemente, a taxonomia do gênero Mola era pouco estudada, já que as espécies são morfologicamente muito semelhantes. Entretanto houve uma profusão de decisões que geraram várias espécies nominais, que secundariamente foram sintonizadas com Mola mola. Mais recentemente, foram reconhecidas três espécies válidas, Mola mola (Linnaeus, 1758), Mola alexandrini (Ranzani 1839) e Mola tecta (Nyegaard, 2017). Através de uma revisão de literatura do gênero Mola que ocorreu a pouco tempo, descobriu-se que as espécies Mola alexandrini e Mola ramsayi (Gigliogi, 1883) são sinônimos, mas como a descrição M. ramsayi foi posterior, o nome que deve ser usado é Mola alexandrini.
Seu nome científico Mola mola deriva do termo em latim "mola" que significa "mó", uma pedra circular e rotativa utilizada em moinhos e que se assemelha ao formato do corpo do animal.
Peixe de porte grande, cujo maior indivíduo encontrado possuía 3,3 m de altura e 2,3 toneladas. Nessa espécie, as fêmeas são maiores que os machos. Eles possuem uma morfologia diferente dos outros Tetraodontiformes, sendo caracterizados pela degeneração da coluna vertebral, por conta disso a nadadeira caudal foi substituída por uma estrutura dura e larga chamada clavus. E mesmo sem a presença dessa nadadeira, o M. mola é um bom nadador, conseguindo alcançar velocidades rápidas, movimentos horizontais altamente direcionados e mergulhos profundos. As nadadeiras anal e dorsal são muito longas e se movem em sincronia quando o peixe precisa nadar. Sua boca é pequena em comparação com o corpo. As aberturas das brânquias estão reduzidas a um pequeno buraco na base das nadadeiras peitorais, que por sua vez são pequenas, arredondadas e direcionadas para cima. Não tem espinhos dorsais e anais, mas tem de 15 à 18 raios moles na dorsal e de 14 à 17 raios moles na anal. A pele do Mola mola é muito áspera e sem escamas, e a cor dela vai desde o cinza escuro até uma cor mais prata-esbranquiçada, com um padrão único de pigmentação. Os peixes-lua adultos não possuem vesícula gasosa, ao invés disso, possuem uma camada subcutânea, gelatinosa, espessa e de baixa densidade que fornece a sua flutuabilidade, conhecida como cápsula. Ela é composta por elastina, colágeno e lipídios, e também tem um papel importante na locomoção. Além da cápsula, ele tem um esqueleto cartilaginoso que, em conjunto, dão flutuabilidade positiva para ele.
O peixe-lua é um peixe marinho, encontrado na zona pelágico-oceânica. Tem-se registro desse peixe desde a superfície até os 480 m de profundidade, mas geralmente se encontra entre os 30 à 70m. Ele possui uma distribuição quase mundial, podendo ser achado em águas tropicais e temperadas, com a temperatura variando de 12°C à 25°C. É uma espécie que migra dependendo da estação do ano e a temperatura da água. No final da primavera, por exemplo, os peixes-lua da região oeste do Atlântico Norte migram para as águas frias do Golfo de Maine, passando a maior parte do tempo em águas oceânicas. E depois durante o verão, eles migram para águas mais rasas e costeiras, é neste período que eles costumam ser vistos mais regularmente por pescadores e banhistas. Permanecendo até o outono, quando eles finalmente migram para águas mais tropicais antes do começo do inverno.
Essa espécie pode ser achada no leste do Pacífico: desde Columbia Britânica, Canadá até Peru e Chile; no Oeste, desde o Japão até a Austrália. No oceano Atlântico pode ser achado no Leste, desde a Escandinávia até a África do Sul, e no Oeste, desde o Canadá até a Argentina. Recentemente, se registrou sua aparição em outras partes do mundo, como por exemplo, no Mar Negro.
Em um estudo feito no sul da Califórnia, através de transmissores acústicos presos a oito peixes-lua, foi observado que eles se moveram a uma distância muito maior do que seria possível caso sua locomoção realmente fosse planctônica. Concluiu-se então que eles são nadadores ativos e capazes de realizar movimentos altamente direcionados. E em outro estudo realizado no Japão, descobriu-se que ele é capaz de fazer movimentos verticais e nadar a uma velocidade entre 0.4 e 0.7 m/s, similar à velocidade dos salmões, marlins e tubarões pelágicos. Isto ocorre, pois as nadadeiras dorsal e anal podem bater com mais força do que as dos demais Tetraodontiformes, além disso esse movimento sincrônico das nadadeiras gera um impulso semelhante ao voo de um pássaro. Esse modo incomum de natação pode envolver modificações no sistema nervoso que controlam a locomoção. De fato, estudos anatômicos mostraram que o sistema nervoso periférico do peixe-lua difere de outros peixes Tetraodontiformes.
Assim como a relação entre o comprimento e a largura média das nadadeiras anal e dorsal diminui com a idade, a eficiência natatória dele também. Para compensar isso, os indivíduos adultos batem suas nadadeiras de forma mais rápida que os mais jovens. O que os difere da maioria dos peixes que tem um sistema de propulsão lateral, onde a frequência de batida das nadadeiras tende a diminuir com a idade. O M. mola possui um esqueleto degenerado e cartilaginoso que contribui para sua flutuabilidade. Ele também possui um tecido gelatinoso incompressível, a cápsula, que é extremamente importante para suas rápidas mudanças de profundidade sem as mudanças na flutuabilidade, caso ele possuísse vesícula gasosa como os outros peixes, essa mudança de profundidade seria bem mais lenta. A cápsula, além de servir para a flutuabilidade, também tem um papel importante na locomoção: ela possui dois compartimentos um com o músculo da nadadeira dorsal e o outro com o da nadadeira anal. A combinação dessas duas características é a responsável por permitir que o M. mola se mova por distâncias consideráveis, mesmo possuindo sua morfologia incomum.
Antigamente acreditava-se que o Mola mola se alimentava apenas de zooplâncton, mas foi comprovado que eles possuem uma dieta mais diversa. De acordo com um estudo feito com juvenis, foram encontrados um total de 41 itens alimentares, pertencentes a 5 filos e 8 classes. Dos quais, em geral, a classe Malacostraca compreendia 37%, Actinopterygii 24%, Hydrozoa 15%, e os outros 24% incluíam Maxillopoda, Bivalvia, Cephalopoda, Gastropoda e Scyphozoa. Também descobriu-se que as presas dependiam do tamanho do indivíduo. Os indivíduos maiores de 0.8m tinham uma dieta pelágica baseada em zooplâncton, sendo grande parte cnidários, enquanto os indivíduos menores possuíam uma dieta mais diversa, em outras palavras, mais generalista, o que indica uma mudança ontogênica na dieta.
O peixe-lua ocupa uma ampla faixa de profundidade, movendo-se extensivamente ao longo da coluna d’água. Cartamil e Lowe (2004) observaram um padrão claro na utilização da profundidade, durante a noite, eles residiam na camada mista mais quente acima ou dentro da termoclina e, durante o dia, mergulhavam repetidamente para a camada abaixo da termoclina em águas mais frias . Este comportamento corresponde à estratégia de migração vertical e foi atribuído a uma estratégia de alimentação quase contínua de presas que migram verticalmente. Embora os indivíduos de peixes-lua mostrassem uma faixa de profundidade preferencial que se alterou com o tempo, eles ainda estavam subindo e descendo a coluna de água e retornando regularmente para perto da superfície. Cartamil e Lowe (2004) propuseram que retornos periódicos à superfície do M. mola podem implicar alguma forma de regulação térmica comportamental, ou seja, tempo prolongado em águas frias requer tempo gasto na superfície para reaquecer. Os padrões de mergulho provavelmente são impulsionados pelas oscilações de distribuição de presas.
É considerado o vertebrado mais fértil do planeta, pois uma única fêmea é capaz de produzir 300 milhões de ovos. Os ovos são pequenos (0.13mm de diâmetro), o que significa que o crescimento até a fase adulta é de um aumento de cerca de 60 milhões de vezes a massa do indivíduo da etapa larval (0.25 cm), sendo capaz de crescer aproximadamente 400 kg em 15 meses (indivíduo em cativeiro). Ou seja, o peixe-lua é capaz de ter uma taxa de crescimento de 0.82 kg/dia, em comparação com uma taxa média de outros teleósteos de 0.02-0.29 kg/dia. O desenvolvimento dos oocistos nos ovários dá-se em diferentes etapas, o que indica que o peixe-lua é um multiple spawner. O crescimento do peixe-lua até a fase adulta consiste em duas etapas larvais: na primeira fase, as larvas possuem um par de nadadeiras peitorais, uma nadadeira caudal e espinhos no corpo; na segunda, ocorre uma grande transformação onde a caudal é totalmente absorvida.
Os maiores predadores do M. mola são os leões marinhos, as orcas e os tubarões grandes (por exemplo: tubarão azul e branco).
Essa espécie costuma ter uma grande quantidade de parasitas, os quais acredita-se que vem do seu principal alimento, o zooplâncton, que são hospedeiros intermediários de larvas de trematoda, nematoda e cestoda. E para combatê-los, os peixes-lua adotaram alguns mecanismos de defensa como a capacidade de gerar uma grande quantidade de muco na pele, a fim de evitar a adesão desses organismos. Outro mecanismo é em relação ao comportamento: acredita-se que quando os peixes-lua permanecem na superfície, é uma tentativa para que peixes pequenos e aves, comam os parasitas, e quando pulam para fora da água é uma tentativa de fazer com que os parasitas se desprendam do corpo do animal e caíam na água.
O peixe-lua destaca-se por transportar uma impressionante carga de parasitas. Até à data a comunidade científica identificou cerca de 50 espécies diferentes, entre parasitas internos e externos.
Não se conhece com certeza o tempo de vida desse animal em vida livre, mas sabe-se que em cativeiro pode viver de 8 a 10 anos.
Se não for manuseado de forma correta é venenoso para comer.
Existe um nível alto de pesca incidental nas águas do Mediterrâneo, Califórnia e África do Sul. Não é uma espécie muito comercializada, entretanto em países como Japão e Taiwan, há ocorrência de mercado consumidor. Ele pode ser consumido fresco ou grelhado, e algumas partes do peixe são utilizadas na medicina chinesa tradicional.
O peixe-lua (nome científico: Mola mola) é uma espécie de peixe ósseo pertencente à família Molidae. Se destaca por sua morfologia, que o difere dos demais peixes. É o peixe ósseo mais pesado do mundo, possui a mesma toxina que os baiacus, e não vive bem em cativeiro.
Recentemente, descobriu-se que o que se sabia em relação à sua locomoção estava errado, pois ele é um nadador ativo, não um organismo que vaga passivamente pelo oceano, como se acreditava.
Klumpfisk eller solfisk, även simmande huvudet, Mola mola, är en stor och långsam fiskart med säregen kroppsform.
Kroppen är mycket hög och kort, upp till 4 meter lång med genomsnittsvikten 1100 kg, vilken gör den till den största nu levande benfisken. Rygg- och analfenorna formar utdragna roderlika ytor. Stjärtfenan saknas men har ersatts av en förlängning av rygg- och analfenorna som bildar en slags orörlig köl längst bak. Munnen är liten. Bröstfenorna är små. Bukfenor saknas. Huden är fint skrovlig. Färgen är gråbrun men kan snabbt växla mellan olika nyanser. Fisken är pelagisk. Födan utgörs av ryggradslösa djur, mestadels maneter, men också växter och småfisk.
Klumpfisken avger vid leken enorma mängder rom, upp till 300 miljoner romkorn, vilket kan vara den största mängden ägg hos något ryggradsdjur. Fortplantningen är i stort sett okänd, men larver (5 mm stora) har hittats vid Floridas kust.
Det alternativa namnet solfisk vilket också är artens namn på åtskilliga andra språk kommer av fiskens vana att vid lugnt väder ligga på sidan i ytan, ofta med fenorna lättjefullt viftande i luften. Vid snabbare förflyttning i ytskiktet simmar klumpfisken ofta med ryggfenan stickande upp ovanför vattenytan på ett sätt som påminner om en haj men som lätt skiljs därifrån.
Utbredningsområdet är vidsträckt och inkluderar större delen av Atlanten. Klumpfisken påträffas tillfälligtvis vid svenska västkusten, oftare i Nordsjön och vid Englands kuster. Den största klumpfisk som påträffats i Sverige fastnade i en trål 6 oktober 2005 och vägde 478 kilo.
Klumpfisk eller solfisk, även simmande huvudet, Mola mola, är en stor och långsam fiskart med säregen kroppsform.
Kroppen är mycket hög och kort, upp till 4 meter lång med genomsnittsvikten 1100 kg, vilken gör den till den största nu levande benfisken. Rygg- och analfenorna formar utdragna roderlika ytor. Stjärtfenan saknas men har ersatts av en förlängning av rygg- och analfenorna som bildar en slags orörlig köl längst bak. Munnen är liten. Bröstfenorna är små. Bukfenor saknas. Huden är fint skrovlig. Färgen är gråbrun men kan snabbt växla mellan olika nyanser. Fisken är pelagisk. Födan utgörs av ryggradslösa djur, mestadels maneter, men också växter och småfisk.
Klumpfisken avger vid leken enorma mängder rom, upp till 300 miljoner romkorn, vilket kan vara den största mängden ägg hos något ryggradsdjur. Fortplantningen är i stort sett okänd, men larver (5 mm stora) har hittats vid Floridas kust.
Det alternativa namnet solfisk vilket också är artens namn på åtskilliga andra språk kommer av fiskens vana att vid lugnt väder ligga på sidan i ytan, ofta med fenorna lättjefullt viftande i luften. Vid snabbare förflyttning i ytskiktet simmar klumpfisken ofta med ryggfenan stickande upp ovanför vattenytan på ett sätt som påminner om en haj men som lätt skiljs därifrån.
Utbredningsområdet är vidsträckt och inkluderar större delen av Atlanten. Klumpfisken påträffas tillfälligtvis vid svenska västkusten, oftare i Nordsjön och vid Englands kuster. Den största klumpfisk som påträffats i Sverige fastnade i en trål 6 oktober 2005 och vägde 478 kilo.
Güneş balığı ya da Ay balığı (İngilizce: Sunfish)(Mola mola. Latince mola değirmen taşı demektir), Molidae familyasına ait balık türüdür. Lezzetsiz ve kötü kokan etinden dolayı ticari değeri yoktur.
Ay balığının derisi 15 cm kalınlığındadır, İspermeçet balinasından sonra bütün organizmalar içinde en kalın deriye sahip canlı olma özelliğini taşır. Bu kalın derisinin üzerinde 50 civarı değişik parazit türü ve çeşitli mikroorganizmalar yaşar. Bu canlılar ay balığının karanlıkta parlamasına yol açabilirler. Ay balıkları bazen, henüz bilinmeyen nedenlerden suyun yüzünde yan yatarlar. Geceleri bu şekilde su yüzünde yan yatarak derisinin mikroorganizmalar sayesinde parladığı anlarda ay ışığının su yüzündeki gölgesini andırır.
Ay balıklarının yüzgeçleri sivridir ve köpek balığının yüzgeçlerine benzer. Sudan dışarıya dikilen sivri yüzgecini görenler, ay balığını köpek balığı zannedebilirler, ama Güneş balığı çok sakin bir hayvandır, örneğin kendine yaklaşan dalgıçları çok sakin karşılar.
Vücutları, fugu balığında ve bazı diğer Tetraodontiformes takımına ait balıklarda görülen tetrodotoksin zehirini üretebilir.
Eti yenilmediğinden, insanlar için hiçbir değeri olmasa bile ay balıklarının sayıları denizlerin kirlenmesiyle azalmaya devam etmektedir.
En büyükleri ağzından kuyruğuna kadar 3 metre, sırt yüzgecinden anal yüzgecine kadar 4 metre ve 2 ton ağırlığa kadar varabilirler. 25-30 yaşına kadar varabildikleri tahmin edilir. 2 ton ağırlıkları dikkate alınarak, toplam 27.000 balık türünü kapsayan kemikli balıklar sınıfının en büyük balığı denilebilir (çünkü boyları 7-8 metreye kadar varan mersin balıklarının ağırlıkları en fazla 1,5 tondur).
Kaba yapılı vücudunun sanki yarısı eksikmiş gibi görünmektedir. Karın yüzgeçlerinin de eksik olması bu görüntüyü daha da ilginçleştirir.
Daha henüz yavru olan ay balıklarının iyi gelişmiş ve kullanışlı bir kuyruk yüzgeçleri vardır, ama balıklar büyüdükçe kuyruk yüzgeçleride gittikçe genişler ve sonunda dalgalı uzun bir perde oluşturur. Bu yüzgecini ilerlemek için kullanamaz, yalnızca çok büyük olan sırt ve anal yüzgeçlerinin gücü ile ileriye doğru hareket eder. Güneş balığı iyi bir yüzücü değildir ve hareketleri çok kabadır.
Sadece iki türden oluşan Mola cinsinin diğer türü Mola ramsayi'dir. Bu türün vücut yapısı biraz daha kibardır.
Dişileri 300 milyon yumurta döker. Bunların çoğu diğer balıklara yem olur. Yumurtadan çıkan yavrular sadece 2-3 milimetre büyüklüğündedirler ve böylece annelerinin büyüklüğü ile orantılı bakış açısından hayvan aleminin en küçük yavrularıdırlar. Yavru balıkların uzun bir dikenleri vardır.
Besinlerini deniz anaları, plankton, küçük balıklar ve diğer küçük deniz hayvanları oluşturur.
Ay balıkları özellikle Asya'nın, Afrika'nın ve Avustralya'nın ılık denizlerinde bulunurlar ve 1000 metre derinliğe kadar dalabilirler. Yaz zamanında yoğunlukla Akdeniz'de de görülebilirler. Türkiye'de Ege ve Marmara denizinde nadirende olsa görülmektedir.
Güneş balığı ya da Ay balığı (İngilizce: Sunfish)(Mola mola. Latince mola değirmen taşı demektir), Molidae familyasına ait balık türüdür. Lezzetsiz ve kötü kokan etinden dolayı ticari değeri yoktur.
Риба-місяць зустрічається в тропічних і помірних водах. Нереститься у тропічних водах Атлантичного, Індійського і Тихого океанів. У Північній Атлантиці рибу-місяць можна зустріти біля берегів Ньюфаундленду, Ісландії, Великої Британії, в західній частині Балтійського моря і вздовж берегів Норвегії та Кольського півострова. Зрідка її можна зустріти в північній частині Японського моря і в районі південних островів Великої Курильської гряди.
Не часто можна побачити місяць-рибу, що лежить на боці на поверхні води. Час від часу її плавники з'являються на поверхні — іноді їх помилково приймають за акулячі спинні плавники. Личинки і молодь цього виду плавають як звичайні риби, проте доросла місяць-риба — поганий плавець, нездатний подолати сильну течію, тому її відносять до океанічного макронектону. Харчується риба-місяць планктоном, а також кальмарами, личинками вугрів, сальп, реброплавами й медузами. Риба-місяць — найплодовитіша риба у світі: одна самиця може відкладати до 300 млн ікринок.
Японські учені, використовуючи сучасне устаткування, виявили цікаві, приховані від людських очей, подробиці життя риби-місяця. Ця риба зазвичай попадається людині, коли вона пасивно дрейфує біля поверхні океану. Але виявилося, що в денний час риба-місяць регулярно пірнає на глибину близько 200 м, де полює на сцифомедуз і сифонофор. Після відвідування холодних глибин вона відігрівається у приповерхневих водах[2][3].
Небезпеки для пірнальників місяць-риба не становить. Вживання її в їжу в Європі та США непопулярне, але в Азії їдять усі частини тіла (включаючи шкіру і хребет). У Росії під торговою назвою «риба-місяць» продають рибу вомер (Selene vomer).
Cá mặt trăng[4] (danh pháp hai phần: Mola mola (Linnaeus, 1758) (danh pháp cũ là Tetraodon mola[5][6]) là loài cá thuộc họ Cá mặt trăng (Molidae) trong bộ Cá nóc (Tetraodontiformes).[4] Đây là loài cá biển cỡ lớn có màu sắc sặc sỡ và thân ngắn sống ngoài đại dương, thường lặn xuống dưới vùng nước sâu, nơi nhiệt độ rất thấp. Cá mặt trăng sống ở tầng mặt, tự sưởi não và mắt ấm hơn so với nhiệt độ nước biển nơi chúng sống. Theo tiếng Pháp, tiếng Tây Ban Nha, tiếng Bồ Đào Nha, tiếng Ý, tiếng Hà Lan, tiếng Nga... thì loài cá này có tên là cá mặt trăng, trong khi tên tiếng Anh là "ocean sunfish" nghĩa là cá mặt trời đại dương/cá Thái dương. Chúng được đặt tên là cá mặt trời bởi người ta tin chúng tắm nắng trên mặt biển vì thường thấy chúng bơi ì ạch sát mặt nước.[7]
Đặc điểm chung của cá là cá có hình thù kỳ dị, chúng có thân hình bầu dục tròn, phân bố chủ yếu ở vùng nhiệt đới, cá da trơn mình dẹt, đuôi ngắn, đầu tròn, mắt lớn, miệng nhỏ, miệng khá nhỏ so với kích thước toàn thân, hai vây ngắn.[8][9] Hầu hết thời gian cá mặt trời để cho cả khối thân mình đồ sộ trôi tự do theo các dòng nước. Những con trưởng thành thích trôi nghiêng một bên.
Cá mặt trăng có thân hình bầu dục tròn, rất dẹp bên, chiều dài của thân có thể đạt tới từ 3,5- 5,5m, nặng 1400 kg đến 1700 kg (Andriaxep, 1954),[4] tuy vậy trông xa thì thấy thân hình ngắn, trông gần giống với hình trái xoan hay hình tròn, nhìn từ xa trông giống cái đầu to. Dù thân hình to lớn nhưng với cấu trúc cơ thể cụt ngủn nên cá mặt trăng bơi yếu ớt.
Vây lưng và vâu hậu môn ngắn nhưng rất cao, nằm gần cuối thân mình và gần như đối xứng nhau. (phía trên và phía dưới). Vây ngực (ức) nhỏ, hình tròn, vây đuôi thấp nhưng dài, bao quanh cả phía sau thân, trông như một dải hẹp, ít có tác dụng bơi lội. Mép ngoài của vây chỉ hơi lượn sóng. Da cá thô, mỏng, không phủ vảy và không có đường bên nhưng nhám và dai, bên trên thân mình có màu xám hay nâu, bên dưới có màu nhạt hơn.
Cá mặt trăng không có một cái đầu thực sự. Mặt cá và khe mang nhỏ, đặc biệt là miệng cá rất nhỏ.[4] Tuy to lớn nhưng miệng chúng lại rất nhỏ, mỗi hàm có hai răng dính nhau làm thành một cái mỏ. Với cái miệng đặc biệt như vậy nên chúng không thể nuốt mồi to mà chỉ chuyên ăn giáp xác nhỏ và các phiêu sinh vật khác. Thức ăn chủ yếu của cá là các loại rong, thủy mẫu, động vật giáp xác phù du, ấu trùng cá chình..v.v.[4]
Dù thân hình to lớn nhưng với cấu trúc cơ thể cụt ngủn nên cá mặt trăng bơi yếu ớt; hầu hết thời gian, chúng chỉ để cho cả khối thân mình đồ sộ trôi tự do theo các dòng nước. Những con trưởng thành thích trôi nghiêng một bên. Nhiều khi các dòng hải lưu đưa chúng từ vùng nhiệt đới sang hẳn vùng ôn đới.[10] Cũng chính vì đặc điểm này mà cá mặt trăng còn được đặt tên là "cá mặt trời/cá thái dương" bởi người ta tin rằng chúng "tắm nắng" trên mặt biển vì thường thấy chúng hay bơi ì ạch sát mặt nước.
Do cá mặt trăng ở vùng nước sâu nên nhiệt độ thấp ở đây có thể ảnh hưởng đến các chức năng thần kinh và thị giác của cá, vì vậy một số nhóm cá đã tiến hóa một cách độc lập với khả năng tự sưởi ấm mắt và não để hạn chế tác động kể trên,[11] một số nghiên cứu chỉ ra rằng, các mô cơ nằm phía sau mắt cá mặt trăng thường có nhiệt độ cao hơn 2,1 độ C so với các mô cơ thông thường – nhưng một số trường hợp lên đến 6 độ C, điều đó cho thấy cá mặt trăng đã tiến hóa một số chức năng cho phép tạo ra nhiệt và ngăn nó thất thoát ra môi trường nước lạnh xung quanh. Chức năng đặc biệt này được các nhà khoa học gọi là "nội nhiệt hộp sọ" (cranial endothermy).
Gốc của cặp cơ hoành của cá được cho là nơi phát ra nhiệt. Cơ này là cơ lớn nhất, nằm kế bên não và dây thần kinh thị giác và cách não một lớp xương mỏng. Gốc cơ hoành có màu đỏ bầm và là nơi xảy ra nhiều phản ứng tổng hợp citrat, làm phát sinh nhiệt lượng, hơn so với tất cả các loại cơ ngoài khác. Các cơ của cá được bọc bằng một lớp mỡ mỏng để cách nhiệt với nước lạnh trong khe mang, và một mạng lưới động tĩnh mạch bên trong tạo ra một "bộ truyền - dẫn nhiệt" mà mọi người cho rằng nó giúp cá Mặt Trăng duy trì nhiệt độ cao ở hộp sọ.[10]
Cá mặt trăng là một trong những loài cá đẻ nhiều trứng nhất trong các loài cá ở đại dương,Dù cá mặt trăng chỉ mang thai trong 3 tuần, nhưng có thể đẻ mỗi lần khoảng 300 triệu trứng. Trứng của loài cá này trôi lơ lửng theo các dòng hải lưu. Lúc còn nhỏ cũng bơi bình thường như những loại cá khác, cho đến khi trưởng thành chúng mới bắt đầu lười biếng chỉ thích trôi nghiêng theo các dòng hải lưu.
Loài này có phân bố rộng trên toàn thế giới, trong vùng nhiệt đới và các vùng biển ấm, nhưng cá mặt trăng phân bố chủ yếu ở các vùng biển nhiệt đới. Về mùa nóng có thể đến vùng ôn đới, thậm chí đến cả hàn đới cả phía bắc và phía Nam xích đạo. Những ngày có thời tiết tốt và ít sóng gió chúng thường nổi lên để hở một phần thân và vây lưng khỏi mặt nước để bắt động vật phù du. Khi có mưa to, gió lớn hoặc lúc đuổi mồi, chúng lật ngang thân trong nước dùng vây lưng và vây hậu môn bới rất nhanh.
Hầu hết cuộc đời cá mặt trăng sống cách xa đất liền, cá mặt trăng khi còn nhỏ cũng bơi bình thường như những loại cá khác, mãi cho đến khi trưởng thành, chúng chỉ thích trôi nghiêng theo các dòng hải lưu. Những con nhỏ thì tụ họp lại thành đàn, nhưng khi đã to lớn, chúng chỉ thích sống một mình, trôi phiêu du đi khắp các đại dương.
Cá mặt trăng hiếm khi xuất hiện ở vùng biển Việt Nam tuy thỉnh thoảng có mặt ở vịnh Bắc Bộ vùng Bạch Long Vĩ.[4] Ngư dân ở Nghệ An cũng từng bắt được, có con nặng 120 kg và dài hơn 1,5 mét. Cá mặt trăng lớn nhất ghi nhận bắt được cho đến nay lên đến 400 kg.[8] Tháng Năm 2018 ngư dân Huế bắt được một con dài 1 mét, nặng 32 kg cách bờ biển 40 hải lý.[12]
Việt Nam liệt danh cá mặt trăng là loài cá quý hiếm, có tên trong sách đỏ và là loài cần được bảo vệ cấp thiết; luật cấm hoàn toàn các hoạt động đánh bắt, khai thác dưới mọi hình thức.[8][9][13]
Cá mặt trăng thuộc vào loại cá nổi đại dương, phân bố rộng. Trong vùng biển Việt Nam mới đây đã phát hiện vài lần ở Vịnh Bắc bộ. Gần đây, ngư dân xã Quỳnh Lập và xã Quỳnh Long huyện Quỳnh Lưu, Nghệ An, đã đánh bắt được một con cá có hình dáng lạ. Một số ý kiến khẳng định đó là cá mặt trăng, hiện con cá mặt trăng này đã được đưa về Bảo tàng Thiên nhiên Việt Nam phục vụ cho công tác nghiên cứu.[14]
Loài này có thân hình lớn nên có ý nghĩa kinh tế dễ bị phát hiện và bị sắn bắt. Do hình dạng độc đáo và ít gặp nên cá mặt trăng cũng là hiện vật qúy và hấp dẫn trong các bảo tàng động vật biển. Trong vùng biển Việt Nam mới chỉ phát hiện một lần, chưa rõ số lượng ngoài tự nhiên. Mức đe dọa: Bậc R.[4]
.jpg)
.jpg)
|month= bị phản đối (trợ giúp); Kiểm tra giá trị ngày tháng trong: |date= (trợ giúp) Cá mặt trăng (danh pháp hai phần: Mola mola (Linnaeus, 1758) (danh pháp cũ là Tetraodon mola) là loài cá thuộc họ Cá mặt trăng (Molidae) trong bộ Cá nóc (Tetraodontiformes). Đây là loài cá biển cỡ lớn có màu sắc sặc sỡ và thân ngắn sống ngoài đại dương, thường lặn xuống dưới vùng nước sâu, nơi nhiệt độ rất thấp. Cá mặt trăng sống ở tầng mặt, tự sưởi não và mắt ấm hơn so với nhiệt độ nước biển nơi chúng sống. Theo tiếng Pháp, tiếng Tây Ban Nha, tiếng Bồ Đào Nha, tiếng Ý, tiếng Hà Lan, tiếng Nga... thì loài cá này có tên là cá mặt trăng, trong khi tên tiếng Anh là "ocean sunfish" nghĩa là cá mặt trời đại dương/cá Thái dương. Chúng được đặt tên là cá mặt trời bởi người ta tin chúng tắm nắng trên mặt biển vì thường thấy chúng bơi ì ạch sát mặt nước.
Толстая и довольно грубая кожа лишена чешуи и покрыта костными выступами и слизью[19]. Кожа хвостовой пластины сравнительно мягче[11]. Под кожей пролегает хрящевой слой толщиной 5—7,5 см, поэтому её трудно пробить с первого раза даже гарпуном[24]. Окраска взрослых особей варьирует от коричневого до серебристо-серого цвета с пёстрым узором, который в некоторых случаях бывает характерен для мест обитания. Дорсальная поверхность тела окрашена несколько темнее вентральной, что представляет собой разновидность контрастной защитной окраски, характерной для пелагических рыб. Кроме того, луны-рыбы способны менять цвет, особенно в случае опасности[6].
В некоторых источниках указано, что внутренние органы рыб этого вида содержат нейротоксин тетродотоксин, как и у прочих представителей иглобрюхих[3], однако другие авторы опровергают эту информацию[25].
Взрослые обыкновенные луны-рыбы в среднем достигают длины 1,8 м, а расстояние по высоте между кончиками плавников около 2,5 м. Средняя масса колеблется в пределах 247—1000 кг[6][26][27]. Попадаются и более крупные экземпляры: максимальная зарегистрированная длина 3,3 м[3], а высота с учётом плавников 4,2 м[28].
Хотя предки лун-рыб были костными рыбами, их скелет содержит много хрящевой ткани, что снижает массу скелета и позволяет им достигать столь внушительных размеров[11][29].
Луна-рыба — самая плодовитая рыба: одна самка может вымётывать до 300 млн икринок, однако общая численность её невелика[30]. Диаметр икринок составляет около 1 мм, выклюнувшиеся личинки луны-рыбы имеют длину около 2 мм и массу менее 0,01 г. Во время индивидуального развития подобно прочим представителям своего семейства обыкновенные луны-рыбы проходят сложный метаморфоз. Только что выклюнувшиеся личинки похожи на иглобрюхих рыб. По достижении длины 6—8 мм наступает кузовковая стадия — возникают широкие костные пластинки с большими треугольными выступами, которые потом дробятся на мелкие зубчики с треугольными выступами, образующими длинные шипы, затем полностью исчезающие. На этой стадии ещё имеется личиночный хвостовой плавник, который у взрослых рыб отсутствует[16]. Потенциально достижимый размер взрослых лун-рыб в 60 миллионов раз превышает размер при рождении — это наибольшее соотношение среди позвоночных[28].
В неволе обыкновенные луны-рыбы живут до 10 лет, однако их продолжительность жизни в естественных условиях не установлена[6]. Предположительно у самцов и самок она может составлять до 16 и 23 лет соответственно[4]. В неволе прирост веса колеблется в пределах 0,02—0,49 кг в день, а прибавка в длину в среднем составляет 0,1 см в день[4]. Масса молодой особи, живущей в океанариуме Монтерей Бэй, за 15 месяцев увеличилась с 26 кг до 399, при этом рыба достигла в длину 1,8 м[12]. Крупный размер и толстая кожа делают взрослых лун-рыб неуязвимыми для мелких хищников, однако мальки могут стать добычей тунцов и корифен. На крупных рыб нападают морские львы[31], косатки и акулы. В заливе Монтерей замечены случаи, когда морские львы откусывали лунам-рыбам плавники и выталкивали их на поверхность воды. Вероятно, с помощью таких действий млекопитающим удаётся прокусить толстую кожу рыб. Иногда, подбросив луну-рыбу несколько раз, морские львы отказывались от своей добычи, и та беспомощно опускалась на дно, где её поедали морские звёзды[32].
Несмотря на твёрдый «клюв», основу рациона обыкновенных лун-рыб составляет мягкая пища, хотя иногда они поедают небольших рыб и ракообразных[22]. Основу питания луны-рыбы составляет планктон, а также сальпы, гребневики и медузы. Кроме этого, в их пищеварительном тракте находили личинок угрей, губок, морских звёзд, кальмаров, ракообразных, водоросли и мелких рыбок, это говорит о том, что они кормятся как на поверхности, так и в глубине[6]. Пища лун-рыб в целом бедна питательными веществами, потому им приходится поглощать её в большом количестве[12].
Обыкновенные луны-рыбы обычно сильно заражены как внешними, так и внутренними паразитами (до 40 различных видов)[6][10].Чаще всего на них паразитируют плоские черви Accacoelium contortumruen[33]. В умеренных водах им помогают избавиться от паразитов рыбы-чистильщики, населяющие плавучие скопления водорослей. В тропиках луны-рыбы с этой же целью посещают места скопления животных-чистильщиковruen. Чтобы привлечь внимание морских птиц, например чаек, которые также могут избавить их от паразитов, луны-рыбы выставляют из воды плавник или клюв[23].
Обыкновенные луны-рыбы ведут, как правило, одиночный образ жизни, но иногда они встречаются парами, а в местах скопления животных-чистильщиков могут собраться группой[23][34].
Часто можно увидеть луну-рыбу, лежащую на боку на поверхности воды. Время от времени её плавники показываются на поверхности — иногда их ошибочно принимают за акульи спинные плавники[17]. Их можно отличить по характеру движения плавников. Акулы, подобно большинству рыб, плавают, взмахивая хвостовым плавником из стороны в сторону. При этом спинной плавник остаётся неподвижным. Луны-рыбы двигают спинным и анальным плавниками как вёслами[12]. Личинки и мальки этого вида плавают как обычные рыбы.
Ранее считалось, что луна-рыба — плохой пловец, неспособный преодолевать сильное течение, поэтому её относили к океаническому макропланктону. Однако целенаправленные наблюдения показали, что луна-рыба может проплывать 26 км в день, а максимальная скорость плавания достигает 3,28 км/час[35].
Несмотря на внушительные размеры, обыкновенные луны-рыбы не представляют опасности для человека. Бывали случаи, когда выпрыгнувшие из воды рыбы падали в лодки и сбивали с ног людей[36]. Их места обитания привлекают дайверов, они привыкают к присутствию человека[3]. Столкновения с луна-рыбами — частое явление в некоторых регионах. Эти столкновения могут приводить к повреждению корпусов судов, а иногда тела этих рыб застревают в лопастях крупных судов (что также может спровоцировать аварию)[10].
У этих рыб невкусное дряблое мясо. Однако на Тайване и в Японии оно считается деликатесом, и в некоторых регионах западной части Тихого океана и на юге Атлантики ведётся их специализированный промысел. В пищу используют все части рыб, включая плавники и внутренние органы[25]. Кроме того, они пользуются спросом в традиционной китайской медицине[3]. Из-за вероятного содержания токсина продажа продуктов из лун-рыб в Европе запрещена[8]. В России под торговым названием «рыба-луна» продают рыбу вомер (Selene vomer)[37].
До 30 % улова дрифтерных жаберных сетей, которыми у берегов Калифорнии промышляют меч-рыбу, составляют луны-рыбы[18]. В Средиземном море уровень прилова этого вида ещё выше и достигает 71—90 %[25][38]. В некоторых местах рыбаки отрубают этим рыбам плавники, считая их бесполезными похитителями наживки[39]. Плавающие на поверхности воды полиэтиленовые пакеты напоминают медуз, основную пищу лун-рыб. Наглотавшись мусора, рыбы могут погибнуть от удушья или от голода, поскольку пластик забивает их желудок[17].
Многое в биологии обыкновенных лун-рыб остаётся неясным, их популяции учитывают с воздуха, изучают миграции с помощью мечения[14], проводят генетические исследования тканей[40]. Изредка лун-рыб находят на берегу[41].
Иногда лун-рыб содержат в публичных аквариумах. Они легки в кормлении, так как рефлекторно засасывают любой мелкий корм, поднесённый ко рту. Но они часто погибают, разбиваясь о стенки резервуаров[16], поэтому для их содержания необходимы аквариумы большого объёма, позволяющие рыбам плавать широкими кругами[12]. Этих рыб содержат в Лиссабонском океанариуме[42], в океанографическом парке Валенсии[43], датском океанариуме «Северное море»ruen[44], а содержащаяся в океанариуме «Кайюкан»ruen луна-рыба привлекает внимание посетителей не меньше китовой акулы[45].
В океанариуме Монтерей Бэй разработали собственные методы отлова, кормления и борьбы с паразитами этого вида. В 1998 году одна особь прожила здесь более года и была отпущена на волю, увеличив свою массу в 14 раз[12]. Эти рыбы постоянно выставляются в коллекции океанариума[18]. В 2008 году одна крупная луна-рыба была подвергнута эвтаназии после длительной болезни[46].
Толстая и довольно грубая кожа лишена чешуи и покрыта костными выступами и слизью. Кожа хвостовой пластины сравнительно мягче. Под кожей пролегает хрящевой слой толщиной 5—7,5 см, поэтому её трудно пробить с первого раза даже гарпуном. Окраска взрослых особей варьирует от коричневого до серебристо-серого цвета с пёстрым узором, который в некоторых случаях бывает характерен для мест обитания. Дорсальная поверхность тела окрашена несколько темнее вентральной, что представляет собой разновидность контрастной защитной окраски, характерной для пелагических рыб. Кроме того, луны-рыбы способны менять цвет, особенно в случае опасности.
В некоторых источниках указано, что внутренние органы рыб этого вида содержат нейротоксин тетродотоксин, как и у прочих представителей иглобрюхих, однако другие авторы опровергают эту информацию.
Размер и масса телаВзрослые обыкновенные луны-рыбы в среднем достигают длины 1,8 м, а расстояние по высоте между кончиками плавников около 2,5 м. Средняя масса колеблется в пределах 247—1000 кг. Попадаются и более крупные экземпляры: максимальная зарегистрированная длина 3,3 м, а высота с учётом плавников 4,2 м.
Хотя предки лун-рыб были костными рыбами, их скелет содержит много хрящевой ткани, что снижает массу скелета и позволяет им достигать столь внушительных размеров.
翻車魚（學名：Mola mola），又稱翻車魨、曼波魚[3]、頭魚，為輻鰭魚綱魨形目翻車魨科的一種。分布于全世界温带及热带海区，包括南海、东海等海域，属于大型大洋性鱼类。其常栖息于各热带和亚热带海洋以及也见于温带或寒带海洋。该物种的模式产地在地中海[3][4]。
2017年7月24日，廣島大學、東京大學與澳洲梅鐸大學的國際共同研究團隊，130年來首次在新西蘭海域又發現一種新太陽魚（Sunfish，又稱翻車魚)，該魚種已經逃避分類學記錄長達近三個世紀。這種奇異的新物種已被命名為騙子太陽鱼（Mola tecta，或Hoodwinker Sunfish），這種魚體型巨大，可以達到3米長。
英美地區稱海洋太陽魚、西班牙稱月魚。翻車魚的學名叫做Mola mola，意思是「磨子」。而翻車魚英文為ocean sunfish，則可能與牠會上浮側翻，在海上做日光浴的習性有關，因此又有人叫牠“太陽魚”。另外，其日文為「マンボウ」，也就是現在臺灣將它定名的「曼波魚」，所以又有蜇魚或蜇魴之稱[3]。
曼波魚在臺灣最初叫做翻車魚，漁民常常看見牠翻躺在水面如在作日光浴而以「翻車」的名字來形容牠，2002年花蓮漁業單位結合觀光單位為促銷翻車魚漁產，舉辦了一場「翻車魚盛宴」活動，後來之又因為「翻車」名被認為不吉利（吃了恐怕發生翻車意外），所以漁業單位再舉辦一場「為翻車魚更名、徵名」活動，由民眾票選。最後「曼波魚」這個名稱最高票當選。
一名蜇魴。一名大鯾(鯿)。鯾，魴魚。海內東經:「大鯾居海中。」。「翻車」與「鯾赤」音相似。「鯾赤魚」似指「紅色翻車魚」（月魚，飛盤魚）。
Mola Mola：mola拉丁文的意思是石磨，當曼波魚躺在水面時，好像是一個石磨一樣
月魚：喜歡側身躺在海面之上，在夜間發出微微光芒，於是法國人叫牠「月光魚」
太陽魚：喜歡側身躺在海面之上，在白天讓陽光照耀，好像是海中的『太陽』
游泳的頭：尾巴短小，卻有著圓圓扁扁的龐大身軀，以及大大的眼和嘟起的嘴，可愛的模樣像一個卡通人頭，於是德國人稱牠「游泳的頭」。
曼波魚：在海中游泳時，好像在跳曼波舞一樣有趣，於是日本人稱為「曼波魚」，即「マンボウ」。學界也借用中文的「翻車魚」為マンボウ的宛字[5]。
有三種，分別為翻車魚、槍尾翻車魚及長翻車魚。在臺灣花蓮外海可捕得前二者。
尖尾曼波魚：Masturus lanceolatus，曼波魚的尾鰭像矛一樣尖尖的。
圓尾曼波魚：Mola mola，一般常見的曼波魚，一般體長約1.5公尺，重約數百公斤，但提倡保育的網友堅稱平均體重達一噸。
寬尾曼波魚：Ranzania truncatus，又稱黃尾曼波魚。
遍布世界所有熱帶及溫帶海洋。
體型外觀呈橢圓扁平狀，身型偏短而兩側肥厚，頭小、嘴小，尾鰭也退化無尾柄，很短；沒有腹鰭，但背鰭與臀鰭發達，且相對較高；體側呈灰褐色、腹側則呈銀灰色，翻車魚看上去就好像被人用刀切去了一半一樣，因此其普通名稱也叫頭魚。另外翻車魚有其保護眼睛的肌肉，有著像眼瞼般閉合眼睛的保護作用。翻車魚體型巨大，看起來像是由一個大大的頭部和一條小尾巴組成的。這種魚可以長到3米長。
常飄浮到水面曬太陽以提高體溫。屬大洋中、表層魚類，隨黑潮洄游靠岸，嗜食水母[3]。
翻車魚主要是靠背鰭及臀鰭擺動來前進，所以游泳技術不佳且速度緩慢，很容易被定置漁網捕獲。牠生活在熱帶海洋中，身體周圍常常附著許多發光動物，它一游動，身上的發光動物便會發出亮光，遠看就像一輪明月，故又有“月亮魚”之美名。翻車魚這種頭重腳輕的體型很適宜潛水，它常常潛到深海捕捉深海魚蝦為食。「在海洋中表層生活的牠們，竟可以下潛到600公尺以下的深海，有時一天多達二十次，猜測可能去找東西吃。」[6]
根據慈濟大學張永州教授的推測，曼波魚之所以會喜歡平躺在海面上可能有三種原因：
研究指出，翻車魚身上至少有著50個屬的寄生蟲，讓翻車魚的身體就像個漂浮的自助餐檯﹔而這些寄生蟲除了寄生在上頭為翻車魚帶來各式各樣色彩外，也讓翻車魚皮膚變得相當粗糙會刮人。
臺灣東部海域因為有黑潮洋流經過，也成為翻車魚主要的洄游路線，原本學術界以為翻車魚和其他洄游性魚類一樣，會搭上黑潮這一班北上特快車，順著潮流省力的完成洄游之旅，沒想到一項跨國際的研究成果，跌破大家眼鏡，「水產試驗所及美國提斯博士在花東海域，把追蹤器放到五隻矛尾翻車魨的身上，結果牠們竟然逆流而下，往南方游去。」一直以來大家總認為翻車魚不擅游泳，卻選擇吃力的逆向行駛。
翻車魚身形笨拙，常常被海洋中其他魚類吃掉。而它不致於滅絕的原因是其所具有強大的生殖力，一條雌魚一次可產三億個卵，在海洋中堪稱是最會生產的魚類。但存活只有百萬分之一的機會，所以雖然有很多卵，但最終孵化出來只有幾隻可以存活。
食用魚，肉質鮮細，產量不多，尤其是魚腸更是昂貴，被稱為「龍腸」，魚肉適合各種烹調方法煮食，腸子適合炒食。每年在臺灣花蓮所舉辦的曼波魚季，為當地的經濟帶來了不小的收益，這樣的政策也導致曼波魚的生態浩劫，數量銳減。台灣東部推動的曼波魚季吸引了不少觀光人潮，卻也讓許多未成年的曼波魚沒有機會長大、產卵、繁衍下一代。很多潛水愛好者會為了看曼波魚而到世界各地去潛水，如何保護曼波魚的生態與觀光發展，提倡永續發展的方式創造更好的經歷利用，發人省思。
翻車魚（學名：Mola mola），又稱翻車魨、曼波魚、頭魚，為輻鰭魚綱魨形目翻車魨科的一種。分布于全世界温带及热带海区，包括南海、东海等海域，属于大型大洋性鱼类。其常栖息于各热带和亚热带海洋以及也见于温带或寒带海洋。该物种的模式产地在地中海。
2017年7月24日，廣島大學、東京大學與澳洲梅鐸大學的國際共同研究團隊，130年來首次在新西蘭海域又發現一種新太陽魚（Sunfish，又稱翻車魚)，該魚種已經逃避分類學記錄長達近三個世紀。這種奇異的新物種已被命名為騙子太陽鱼（Mola tecta，或Hoodwinker Sunfish），這種魚體型巨大，可以達到3米長。
「マンボウ」のその他の用法については「マンボウ (曖昧さ回避)」をご覧ください。 
ウオノタユウ（瀬戸内海）、ウキ、ウキギ、ウキキ（浮木）、バンガ（以上東北地方）、マンザイラク（神奈川）、マンボウザメなど多数の地方名で呼ばれる。
2009年に日本近海の標本も多く含めた世界中のマンボウ属の標本122頭のミトコンドリアDNAのD-loop領域の分子系統解析から、マンボウ属は少なくとも3種（group A/B/C）に分かれるという解析結果が得られた[1]。 日本近海で主に見られるものはgroup B（Mola sp. B）に含まれ、日本近海で主に見られるgroup Bの形態はMola molaと一致するとされる[1][2]。一方でこれらの分子系統解析の結果と用いられた標本の形態比較が並行して行われておらず、2009年現在ではgroup Bに対応する学名は不明で更なる研究・比較検討が必要とされている[2]。2010年にM. sp. Bの標準和名を「マンボウ」とすることが提唱された[2]。
ミトコンドリアDNAの分子系統推定では後述するM. molaも含めて、大西洋と太平洋で大きく2つの系統に分かれるという解析結果が得られている[1][3]。
分類 界 : 動物界 Animalia 門 : 脊索動物門 Chordata 亜門 : 脊椎動物亜門 Vertebrata 綱 : 条鰭綱 Actinopterygii 目 : フグ目 Tetraodontiformes 亜目 : フグ亜目 Tetraodontoidei 科 : マンボウ科 Molidae 属 : マンボウ属 Mola 種 : M. mola 学名 Mola mola (Linnaeus, 1758) 英名 Ocean sunfish 以下はマンボウM. sp. Bと同一種の可能性があるMola molaについて解説する。
最大全長333センチメートル[4]。体重2.3トン[4]。現在生息している世界最大級の硬骨魚のひとつである。ただし、後述のとおり、大型の個体はウシマンボウである可能性がある。
体は側面から見ると円盤型、正面から見ると紡錘形をしている。背びれと尻びれは長く発達し、体の後部から上下に突き出しているが、多くの魚が持つ尾びれと腹びれは持たない。体の後端にある尾びれのような部分は、背びれと尻びれの一部が変形したもので、舵びれあるいは橋尾とも呼ばれる[5][6]。泳ぐときは背びれと尻びれの動きを同調させて羽ばたくように対称に動かすことで推進力を生み[7]、舵びれあるいは橋尾で舵をとる。
フグ目に属し、同目に特徴的な丸い目、小さな口、鳥のくちばしのような板状の歯、小さな穴状のエラ穴を持つ。腹びれと肋骨を持たないのも同目の特徴である。
皮膚は厚く粘液で覆われるとともに、おびただしい量の寄生虫が付着している[8]。なお、皮膚は非常に弱く、飼育下では水槽壁面への衝突などでもたやすく傷付くほど。 ただし、インターネット上でミームとして拡散されているほど弱くはない。[9]
岸辺や近海に生息するフグが外洋に進出して適応進化したものであり、全世界の熱帯・温帯の海に広く分布する。外洋の表層で浮遊生活をしていると考えられてきたが、近年[いつ?]の研究により生息の場は深海にまで及んでおり、海上で見せる姿は生態の一部にすぎないことがわかってきた。発信機をつけた追跡調査で、生息水深を一定させず、表層から水深800m程度までの間を往復していることが明らかにされている[10]。25%程度の時間を表層で過ごす個体がいる一方、別の個体は水深200m以深の深海にいる時間が長かった。水温の変化に影響を受けている可能性が考えられているが、外洋に生息する魚だけに生態はまだ謎が多く、詳しい調査が待たれる。
クラゲや動物プランクトンを食べるということは知られているが、胃内容物からは深海性のイカやエビなどの残骸も発見されている。これまで海中を受動的に漂っているだけと考えられることが多かったが、これらの餌を捕食するにはある程度の遊泳力が必要となる。近年[いつ?]、音響遠隔測定による調査で、海流に逆らって移動し得るだけの遊泳力を持つことが示されている[8]。
時折海面にからだを横たえた姿が観察されることがあり、丸い体が浮かんでいる様が太陽のようであることから sunfish という英名がついた。この行動は、小型の魚やカモメなどの海鳥に寄生虫を取ってもらうため[11]、深海に潜ることによって冷えた体を暖めるため[12]、あるいは日光浴による殺菌が目的ではないかと考えられている。マンボウは勢いをつけて海面からジャンプすることもあり[13][注釈 1]、これも寄生虫を振り落とすためである可能性がある[8]。
メスが一度に産む卵の数は3億個に達するともいわれ[13]、最も多く卵を産む脊椎動物とされる。卵は親に保護されることもなく海中を浮遊しながら発生するため、ほとんどが他の動物に食べられてしまい、成長できるのはごくわずかである。孵化した稚魚は全身にとげがあり、成魚とは似つかない金平糖のような姿をしている[14]。一時的にとげが長くなりハリセンボンのようにもなるが、成長するにつれとげは短くなり、独特の姿に変わってゆく。
また、全長40cm程度の若い個体が群れを作ることも報告されている[15]。
刺し網・流し網・トロール漁などによる混獲により生息数が減少している[4][13]。特にアイルランドやポルトガルでは網にかかる個体の減少が著しい[13]。
商業的に食用とされることは少ない[4]。一方でアジア、特に日本の一部と台湾で食用とされる[4][16]。日本では主に定置網で混獲され、専門的に狙う漁師は少ない[13]。
美味とされるが鮮度が落ちやすく[13]、冷蔵冷凍技術の普及以前は市場流通は限られていた。鮮度が落ちると特有臭を放ち、水っぽくなる[13]。 現在[いつ?]は全国的に不定期入荷しているが、特に宮城県から千葉県にかけてと東伊豆、三重県紀北町や尾鷲市などは比較的流通が多い。紀北町には道の駅があり、フライ定食を提供している[13]。
肉は白身で[13]非常に柔らかく、調理法は刺身や湯引きして肝臓（キモ）と和えて、あるいはから揚げ、天ぷらなどで利用される。味はあっさりとしており、食感は鶏肉のささみに似ている[13]。 腸はマン腸またはクジラと同様に百尋と呼ばれる。紀北町ではコワタと呼ばれる[13]。食感はミノに似て、他の部位より日持ちすることもあり、流通量が多い。 皮や目も食用となるが、ほとんど流通していない。
台湾では、5月ごろ海流に乗って東海岸に現れるため、定置網で捕り、食用にすることが盛んである。台湾のほとんどの水揚げが集中する花蓮市では日本語からの借用語で曼波魚（中国語 マンボーユー、台湾語 マンボーヒー）と呼び、5月に「花蓮曼波季」という食のイベントを行い、観光客に紹介している。この時期は台北の高級店でも料理を出す例がある。肉、軟骨、皮などをセロリなどの野菜と炒めたり、フライやスープにしたり、腸を「龍腸」と称して炒め物にしたりすることが多い。
「マンダイ」として切り身などが販売されるアカマンボウは、外観が似ているだけで別の魚である。
大きな体に愛嬌のある風貌で、水中を悠然とただよう姿はスクーバダイビングなどで人気が高い。水族館での飼育は一般的に困難であるが、日本では海遊館・鴨川シーワールド・名古屋港水族館などいくつかの水族館で飼育展示が行われている。飼育が難しい主な理由は泳ぎが下手なため自ら水槽の壁に体をぶつけて弱ってしまうこと、寄生虫が多いことなどである[17]。餌は、水面に顔を出したときにエビのミンチなどを直接口に入れてやる方式がよい結果を残しており、さらに水槽内にビニールやネットの壁をめぐらせてマンボウを守るなどの対策が取られるようになった[13][17]。ただし、飼育に適した小型の個体は手で触るだけで手の跡がそのまま付くほど皮膚が弱く、飼育が難しい事は変わらない。また飼育下で大きく成長した個体は施設に限界があるため、標識をつけて大洋に再び放される事が多い。国内での飼育記録としてはマリンピア松島水族館で飼育されていた「ユーユー」が1379日の記録を残している。
ウオノタユウ（瀬戸内海）、ウキ、ウキギ、ウキキ（浮木）、バンガ（以上東北地方）、マンザイラク（神奈川）、マンボウザメなど多数の地方名で呼ばれる。
개복치(영어: ocean sunfish 또는 common mola, 학명: Mola mola)는 복어목 개복치과에 속하는 바닷물고기이다. 개복치는 온대 및 열대 해역의 대양에 분포하는데 한반도의 전 해안에 나타나며 일본의 홋카이도 이남 지역에서 발견된다. 몸은 크기가 매우 크고 납작하고 넓으며 배지느러미가 없고 눈과 아가미가 작으며 등지느러미와 꼬리지느러미가 매우 크고 특이하게 생겼다. 입은 새의 부리 모양으로 매우 단단하다. 몸이 납작하여 누워서 헤엄칠 수 있다.
18세기에 린네는 개복치의 학명을 ‘Mola mola’라고 지었는데 이는 라틴어로 맷돌을 뜻한다.[3] 한국에서는 안진복, 골복짱이라고도 한다.[4] 복어목의 한 종으로, 이들과 많은 점을 공유한다. 한때 복어속에 속했으나, 이제는 두 가지 종이 속하는 개복치속으로 분류된다. 유사한 이름의 어류 중에 붉평치(학명: Lampris guttatus)가 있는데 실제 개복치와는 아무 관련이 없다.
개복치는 경골어류 중에서는 몸집과 뼈대가 가장 큰 물고기이다. 기록으로는 몸무게 2.2톤 이상에 몸길이는 3.3미터가 넘는 것도 있었다. 또한 알을 가장 많이 낳는 어류이기도 한데 한 번에 3억 개가 넘는 알을 낳는다. 그러나 3억개가 넘는 알들 중에 성체가 되는 개체가 한두 마리 정도에 불과할 정도로 생존률이 미미하다. 치어는 외관상으로 작은 복어와 비슷하기 때문에, 성어와는 매우 다르다. 식성은 잡식성으로 작은 물고기, 개복치, 건과류, 해조류를 먹지만 특히 해파리가 주식으로 알려져 있다. 그런데 이들 거의 대부분은 영양가가 낮기 때문에 많은 양을 먹어 치워야 한다.
다 자란 개복치는 범고래, 백상아리 등을 제외하면 천적이 거의 없다. 못 먹는 것으로 알려진 지역이 많으나 한반도, 타이완, 일본 열도 등 일부 지역에서는 식용으로 이용된다. 최근에는 개복치가 비닐 같은 표류물 때문에 죽거나, 배와 부딪혀서 사고를 일으키기도 한다.
겉으로 보기엔 개복치는 다른 물고기와 달리 꼬리가 없으며, 둥그런 몸통이 이를 대신하고 있다. 입이 매우 작다. 몸이 수직으로 매우 평평하며, 등지느러미와 꼬리지느러미가 아주 길다. 몸 길이는 대개 1.8미터 정도이며, 무게는 1,000킬로그램이다.[5] 하지만 몸길이가 3.3미터,[6] 코 길이가 10.2미터 정도[7]이며, 2.3톤이나 나가는 개체가 채집된 바 있다.[8]
개복치의 척추골은 다른 어류에 비해 차지하는 비중이 작은 편이며 또한 짧기도 하다.[9] 예를 들어 10.1미터 정도 길이 개체의 척수는 100.5센티미터조차 되지 않는다.[10] 개복치는 경골어류이지만, 살이 대개 연골 조직으로 이루어져 있어서, 같은 물고기에 비해 몸집이 정상적으로 커질 수 있다.[9][11]
개복치는 부레가 없다.[9] 또한 개복치의 내장에서 복어목에서나 볼 수 있는 신경독이 발견된다는 말도 있고[8], 그렇지 않다는 말도 있다.[12]
진화하는 동안 꼬리가 사실상 없어지고, 뒷쪽에 위치한 긴 지느러미로 대체되었다. 등지느러미와 뒷지느러미가 같은 방향으로 쏠림으로써 발생하는 현상이다.[13][14] 퇴화한 꼬리와 작은 가슴지느러미를 대신해 등지느러미와 뒷지느러미를 가로로 움직이면서 전진할 수 있다.[10]
개복치는 해면에서 헤엄치면서 등지러미를 드러내는 경우가 잦아 상어나 돌고래로 착각하기도 한다.[15] 하지만 등지러미가 움직이는 패턴으로 상어와 구분할 수 있다.[16] 상어는 대부분의 물고기와 같이 꼬리를 가로로 움직임과 동시에 등지느러미는 전진하는 방향 그대로 가지만, 개복치는 전진함으로써 등지느러미를 헤엄치는 방향의 수직으로 움직이기 때문이다.
개복치의 피부색은 은회색에서 갈색까지 다양하며, 감촉 또한 차이가 있으며, 이들 특징은 지역에 따라 차이가 있을 수 있다.[5] 대체로 등 쪽이 어두운 편이며, 복부에 걸칠수록 어두워지는 경향이 있다. 위협을 받으면 피부색을 더욱 짙게 바꿀 수 있다고 알려져 있다.[5] 교원질로 이루어져 있는 개복치의 피부의 두께는 3센티미터 정도이며, 비늘 대신에 점액 등으로 덮여 있다. 몸체 부분이 더 거친 편으로, 감촉은 사포(sandpaper)와 같다.[9]
무려 40여 종 이상의 기생충이 개복치의 내외에 기생한다고 알려져 있으며, 개복치는 이를 제거하기 위해 여러 가지 방법을 이용한다.[5] 온대 지방에서는 주로 해초 사이에 거주하는 비교적 깨끗한 물고기에게 먹게 한다. 열대 지방에서는 이와 달리 산호초에 사는 물고기에게 기생충 청소를 맡긴다. 또한 해면 위로 떠올라 새가 외부에 기생하는 기생충을 잡아먹게 놔두기도 한다. 물고기들이 흔히 하듯이 높이 뛰어오름으로써 몸 겉에 붙은 기생충이 떨어져 나가게 만들기도 한다.[15]
반대로 다른 물고기가 사포처럼 거친 개복치의 피부에 자신들의 몸을 마찰시켜 기생충을 떼어 내기도 한다. 이때 개복치의 몸에서는 항생 물질이 나와 다른 물고기가 기생충으로 인해 상처를 입은 부분을 치료해 주는 효과를 발휘한다.[17]
몸이 전반적으로 둥그렇고, 피부는 거칠고 회색이기 때문에 라틴어로는 맷돌을 의미하는 “Mola”라 명명된다. 맑은 날 수면에 누워서 일광욕을 하는 것처럼 보이는 모습이 예로부터 눈에 띄어 마치 해바라기를 하는 것처럼 보였기 때문에 영어로는 Ocean Sunfish라고도 한다(또는 머리만 있고 몸통 이하는 없는 것처럼 보인다고 해서 Head Fish라고 불린다.[18]). 세계 여러 나라에서 불리는 명칭은 다양한데, 이는 모두 개복치의 가지각색 특색에서 유래한 것이 많다. 포르투갈어 및 프랑스어, 스페인어, 독일어로는 “달과 비슷한 물고기”라는 뜻인 peixe lua, poisson lune, pez luna와 Mondfisch로 각각 불린다.
개복치속에는 세 종이 들며, 개복치과에 드는 속은 총 세 가지이다. 개복치과는 참복, 쥐치 등을 포함하는 복어목에 속한다. 같은 목에 속하는 종과 단단한 이를 가지는 등 몇 가지 점을 공유하며, 특히 개복치의 치어는 몸 주변에 가시가 솟아 있는 복어를 더 닮았다.[19]
개복치는 전 세계 온대와 열대 바다에 걸쳐 분포한다.[9] 대서양과 태평양의 개체들은 유전적으로 많이 차이가 나지만, 남반구와 북반구 사이에는 거의 차이가 없는 것으로 알려져 있다.[20]
개복치는 주로 원양에 서식하며, 600미터까지 잠수한다. 흔히 해수면에서 대부분의 시간을 보낸다고 알려져 있지만, 연구에 따르면 개복치는 수심 200미터 이하에서 대부분의 시간을 보낸다.[21]
개복치는 대개 섭씨 10도 이상의 바다에 서식하며[21], 섭씨 12도 이하에 오래 머무르면 서서히 죽게 된다.[16] 한 가설에 따르면, 개복치가 해수면에 떠오르는 이유는 차가운 바다에 잠수하기 전에 열을 충분히 공급받기 위한 것이라고 한다.[20][22] 또한 해수온이 올라감에 따라 위도가 높은 지역에서 개복치의 출현 빈도가 잦아지기도 한다.[23]
개복치는 대체로 한 마리씩 발견되지만, 때때로 서로 기생충을 제거할 경우 등에는 무리지어 발견되기도 한다.[9] 가끔 해초군에서 발견되기도 하는데, 다른 작은 물고기들이 기생충을 제거하게끔 하기 위함이다. 개복치는 많은 먹이를 섭취하기 때문에 개복치가 나타나는 곳은 희귀한 종이 발견되는, 양분이 풍부한 곳을 나타내는 지표가 될 수도 있다.[9]
개복치의 헤엄은 느리기 때문에 먹이의 종류는 제한적이다.[3] 장수거북과 마찬가지로 개복치의 주식은 다양한 종의 해파리이다. 기본적으로 이들은 잡식성으로, 해초를 비롯하여 동물성 플랑크톤, 오징어, 갑각류, 작은 물고기 등을 먹는다.[10] 하지만 이와 같은 먹이의 대부분은 영양가가 낮기 때문에 그들의 거대한 몸집을 유지하기 위해 개복치는 많은 양의 먹이를 섭취해야 한다. 개복치의 내장 기관에서 여러 종류의 먹이가 발견되는 것을 보면 깊은 곳에서 얕은 곳까지 두루 넘나들며 먹이를 잡아먹는다는 걸 짐작할 수 있다.[5]
부드러운 먹이를 찢기 위해 개복치는 작은 입을 통해 물을 빼내고 내뱉기를 반복한다.[10] 단단한 먹이를 부수기 위해서는 새의 부리와 같은 단단한 입을 사용한다.[8] 또한 인두면에 위치한 이빨은 먹이가 위에 도달하기 전에 더욱 잘게 부수는 역할을 한다.[10]
개복치는 인간이 사육할 경우 최대 10년까지 산다고 알려져 있지만, 야생에서의 수명은 알려져 있지 않다.[15] 이들의 몸이 어느 정도 속도로 자라는지도 잘 알려져 있지 않다. 하지만 한 예로 몬테레이 수족관의 어린 개체는 15개월 만에 26킬로그램에서 399킬로그램, 신장 1.8미터까지 성장했다.[16]
성체가 된 개복치는 거대한 몸집 덕분에 치어 시절의 대부분의 천적으로부터 안전하지만, 어린 개체는 다랑어 등에게 먹힌다. 다 큰 개체는 바다사자나 범고래, 상어에게 먹힌다.[9] 바다사자가 개복치의 지느러미를 이유 없이 떼어 내고, 가지고 논 뒤에 바다에 버리는 장면이 목격된 바 있다.[5][16]
개복치의 짝짓기 과정은 아직도 많은 부분이 불명이지만, 주로 번식하는 지역은 남·북대서양, 남·북태평양과 인도양으로 알려져 있다.[9] 암컷은 한 번에 최대 3억 개의 알을 낳을 수 있으며, 이는 지구상에 사는 척추동물 중 가장 많은 양이다.[5] 알은 대부분의 물고기와 개구리 알처럼 외부에서 수정된다.[24]
갓 태어난 치어(稚魚)의 몸길이는 고작 2.5밀리미터밖에 되지 않는다. 이들은 살아남을 경우 성어가 되기 전까지 체적이 수백만 배 커지게 된다.[10] 개복치 유어(幼魚)는 성어에게는 없는 큰 가슴지느러미, 눈에 띄는 척추, 꼬리를 가지므로 먼 친척인 복어와 많이 닮았다.[24][25] 또한 자라면서 모습을 여러 번 바꾸기도 한다.
어린 개복치는 스스로를 지키기 위해 무리지어 다니지만, 성장하면서 서서히 흩어지게 된다.[26]
거대한 몸집에도 불구하고, 개복치는 온순한 편이며, 잠수부에게 위협을 끼치지 않는다.[27] 뛰어 오를 때 당할 수 있는 상해를 제외하면 개복치가 인간에 직접 입힐 수 있는 피해는 적다. 다만, 보트 위로 뛰어올라 어린이를 다치게 한 예는 있다.[28] 그들이 자주 발견되는 지역은 잠수부들이 즐겨 찾는 장소이고, 또한 잠수부들과 잘 어울린다는 보고도 있다.[8] 한편 그들의 큰 몸집과 체중은 선박에게 큰 위협을 주기에 충분하다. 많은 지역에서 개복치가 배와 충돌해 사고를 일으킴으로써 선체에 큰 피해를 입히며,[29][30] 몸체가 스크루에 끼는 경우가 많다.[31].
개복치는 포획 때문에 개체수가 줄고 있지만 전 세계적으로 개복치 포획에 대한 규정은 확립되어 있지 않다. 미끼를 빼가 어업에 방해가 되는 경우도 있기 때문에 어부들이 지느러미를 잘라 풀어주기도 하지만 지느러미가 잘린 개복치는 헤엄치지 못해 서서히 죽게 된다.[32] 또 주식인 해파리와 비슷한 비닐봉지를 삼켜 죽는 경우도 많다. 비닐봉지는 개복치를 질식시키거나 위에 쌓이기 때문에 치명적이다.[15] 아직까지 개복치의 생태는 많은 부분이 비밀에 싸여 있으며, 최근 들어 위성 조사[33], 유전자 조사[12], 민간 조사[34] 등을 통해 생태에 대한 연구가 진행되고 있다.[12]
한국과 일본, 대만에서는 식용으로 먹기도 하는데 몸체의 대부분을 먹을 수 있다.[12] 맛과 모양은 기름기가 많아 하얗고 뽀얀 편이라 참치 흰살과 비슷하다. 회로 먹기도 하는데 비린내가 안 나는 편이나 기름이 소화가 잘 안 돼, 많이 먹으면 설사를 유발하기도 한다. 등 쪽에서 나오는 흰색의 창자는 중국에선 용창이라는 이름으로 별미로 여겨지기도 하며[3] 지느러미를 몸통의 살보다 별미로 취급한다. 껍질은 삶으면 흐물흐물해지는데, 이것을 우뭇가사리와 비슷하게 만들어 먹을 수 있다. 어떤 지역에서는 약재로 쓰이기도 한다.[8] 대한민국에서는 포항 지역에서 개복치를 대소사에 쓰이는 별미 재료로 사용해 왔다. 구체적으로 껍질은 수육, 뱃살은 회무침용, 머리뼈와 머릿살은 찜 요리 재료로 사용한다. 근육 부분은 갈아서 부산 어묵에 들어가는 경우도 있다.[35] 한편 유럽 연합에서는 개복치를 식용으로 파는 것이 금지되어 있다.[36]
개복치는 관리가 어려워서 수족관에서 널리 전시되는 물고기는 아니지만, 그 특이한 외모와 크기 때문에 수족관에서 최고의 인기를 누리는 어류이기도 하다. 일본 오사카의 가이유칸 수족관에서는 고래상어만큼 관람객에게 인기를 누린다고 한다.[37] 유럽에서 개복치를 전시하는 수족관은 포르투갈의 리스본 수족관이다.[38] 2001년 11월 서울시 강남구에 있는 코엑스 아쿠아리움에서는 강원도에서 포획한 개복치 3마리를 잠깐 전시하였으나 4일 만에 차례로 모두 폐사하였고,[39] 부산시 해운대구에 있는 부산 아쿠아리움에서는 일본에서 반입한 개복치를 2011년 1월 6일부터 전시하고 있다.(현재 모두 폐사)[40] 한편 미국 캘리포니아주의 몬테레이 베이 수족관에서 개복치가 1986년을 시작으로 대규모로 사육되고 있으며, 놀라운 성장으로 많은 개체가 야생으로 방사되었으며, 그동안 수족관의 중요한 볼거리로 자리 잡아왔다. 이 수족관에서 가장 큰 개체가 2008년 2월 14일 건강 악화로 안락사 처리[41] 되었으며, 남은 개체는 자체 연구를 위해 전자 추적 장비를 장착한 후 바다에 방사될 예정이다.[42]
이처럼 개복치는 기르기가 쉽지 않다. 개복치가 수조의 벽에 부딪혀 입는 부상을 방지하는 것이 가장 중요한 일이다.[37] 이를 막기 위해 주식인 해파리와 비슷하게 생긴 비닐을 수조에 띄운다. 더 좋은 해결책은 개복치가 사는 수조를 거대하게 만드는 것이다.[16] 개복치의 상하 몸길이는 3.2미터[6] 에 이르기 때문에, 수조는 이렇게 큰 몸을 자유롭게 움직일 수 있을 정도로 커야 한다.
다른 물고기에 비해 비교적 느리게 헤엄치기 때문에 먹이를 주는 것도 쉽지 않다. 인간에게 먹이를 받아먹도록 길들여 어느 정도 이 문제를 해결할 수 있다.[16]
개복치(영어: ocean sunfish 또는 common mola, 학명: Mola mola)는 복어목 개복치과에 속하는 바닷물고기이다. 개복치는 온대 및 열대 해역의 대양에 분포하는데 한반도의 전 해안에 나타나며 일본의 홋카이도 이남 지역에서 발견된다. 몸은 크기가 매우 크고 납작하고 넓으며 배지느러미가 없고 눈과 아가미가 작으며 등지느러미와 꼬리지느러미가 매우 크고 특이하게 생겼다. 입은 새의 부리 모양으로 매우 단단하다. 몸이 납작하여 누워서 헤엄칠 수 있다.
18세기에 린네는 개복치의 학명을 ‘Mola mola’라고 지었는데 이는 라틴어로 맷돌을 뜻한다. 한국에서는 안진복, 골복짱이라고도 한다. 복어목의 한 종으로, 이들과 많은 점을 공유한다. 한때 복어속에 속했으나, 이제는 두 가지 종이 속하는 개복치속으로 분류된다. 유사한 이름의 어류 중에 붉평치(학명: Lampris guttatus)가 있는데 실제 개복치와는 아무 관련이 없다.
개복치는 경골어류 중에서는 몸집과 뼈대가 가장 큰 물고기이다. 기록으로는 몸무게 2.2톤 이상에 몸길이는 3.3미터가 넘는 것도 있었다. 또한 알을 가장 많이 낳는 어류이기도 한데 한 번에 3억 개가 넘는 알을 낳는다. 그러나 3억개가 넘는 알들 중에 성체가 되는 개체가 한두 마리 정도에 불과할 정도로 생존률이 미미하다. 치어는 외관상으로 작은 복어와 비슷하기 때문에, 성어와는 매우 다르다. 식성은 잡식성으로 작은 물고기, 개복치, 건과류, 해조류를 먹지만 특히 해파리가 주식으로 알려져 있다. 그런데 이들 거의 대부분은 영양가가 낮기 때문에 많은 양을 먹어 치워야 한다.
다 자란 개복치는 범고래, 백상아리 등을 제외하면 천적이 거의 없다. 못 먹는 것으로 알려진 지역이 많으나 한반도, 타이완, 일본 열도 등 일부 지역에서는 식용으로 이용된다. 최근에는 개복치가 비닐 같은 표류물 때문에 죽거나, 배와 부딪혀서 사고를 일으키기도 한다.
