Kiçik və ya xırda ağdiş (lat. Crocidura suaveolens) Yereşənlər fəsiləsinə (lat. Soricidae), çoxdişlilər (lat. Crocidura) cinsinə aid olan yereşən növüdür.
Kütləsi 4,8-10,2 qram, bədəninin uzunluğu 57,8-69,8 mm, quyruğu 34,8-40,0 mm,pəncəsi 11,0-12,1 mm-ə çatan xırda heyvanlardır [1].
İspaniyadan Koreya yarmadasına qədər Paleoarktikanın geniş ərazilərində yayılmışdır. Azərbaycanda az sayda fərdlər Kiçik və Böyük Qafqazda, Lənkəran və Kür-Araz ovalıqlarında rast gəlinir. Meşələrdə, meşə çöllərdə, yarımsəhralarda yaşayır [2].
Apreldən oktyabrın sonuna qədər çoxalır. Əksər dişilər bir mövsüm ərzində 2-3 nə-sil verir. Yazda balaların sayı yayda və payızda olduğundan çox olur. Xırda ağdişin əsas yemini böcək sürfələri, sərtqanadlılar, ikiqanadlılar, qarışqalar, ağcaqanadlar təşkil edir. Müxtəlif zərərli cücüləri məhv etməklə fayda verir[3].
http://www.iucnredlist.org/details/29656/0Crocidura suaveolens
Kiçik və ya xırda ağdiş (lat. Crocidura suaveolens) Yereşənlər fəsiləsinə (lat. Soricidae), çoxdişlilər (lat. Crocidura) cinsinə aid olan yereşən növüdür.
Minell al liorzhoù (Crocidura suaveolens) a zo ur bronneg bihan eus Eurazia.
a vo kavet e Wikimedia Commons.
La musaranya de jardí (Crocidura suaveolens) és una mamífer que habita a Euràsia. És semblant a la musaranya comuna que és de mida una mica més gran (els adults pesen entre 7 i 13 g) i té la cua relativament més curta; i a la musaranya etrusca que és de mida més petita i té la coloració ventral poc diferenciada respecte a la dorsal.
Pràcticament idèntica a la musaranya comuna, com la seva congènere presenta pèls llargs esparsos entre els ordinaris, sobretot a la cua. Les orelles sobresurten entre els pèls del cap i les dents són blanques. El pelatge del dors és marró vermellós, més o menys fosc, mentre que el ventral és gris amb tons una mica groguencs. Es diferencien bé l'un de l'altre, però no hi ha una línia de separació definida entre tots dos. Dimensions corporals: cap + cos (5 - 6,6 cm) i cua (2,8 - 4,2 cm). Pes: 3 - 4 g.
Es distribueix pels països d'Albània, Algèria, Armènia, Àustria, l'Azerbaidjan, Bielorússia, Bòsnia i Herzegovina, Bulgària, la Xina, Croàcia, Xipre, Txèquia, França, Geòrgia, Alemanya, Grècia, Hongria, l'Iran, l'Iraq, Israel, Itàlia, Jordània, el Kazakhstan, el Líban, Liechtenstein, Macedònia, Moldàvia, Montenegro, el Marroc, Polònia, Romania, Rússia, l'Aràbia Saudita, Sèrbia, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Suïssa, Síria, Turquia, Ucraïna i el Regne Unit.[2] Catalunya, ha estat citada al Massís de l'Albera, al terme municipal d'Espolla.[3]
Habita en terres conreades, jardins, boscos clars, dunes litorals i màquies. Activa tant de dia com de nit. La mare i les seves cries surten a passejar en fila índia com fa la musaranya comuna.
La musaranya de jardí (Crocidura suaveolens) és una mamífer que habita a Euràsia. És semblant a la musaranya comuna que és de mida una mica més gran (els adults pesen entre 7 i 13 g) i té la cua relativament més curta; i a la musaranya etrusca que és de mida més petita i té la coloració ventral poc diferenciada respecte a la dorsal.
Bělozubka šedá (Crocidura suaveolens) je menší hmyzožravec z čeledi rejskovití. Obývá palearktidu.
Bělozubka šedá je v Evropě rozšířena od severu Pyrenejského poloostrova a jižní Francie přes střední Evropu, Apeninský a Balkánský poloostrov až po severní Polsko. Žije i na větších ostrovech Středomoří.
V tomto článku byl použit překlad textu z článku Bielozúbka krpatá na slovenské Wikipedii.
Obrázky, zvuky či videa k tématu bělozubka šedá ve Wikimedia Commons
Bělozubka šedá (Crocidura suaveolens) je menší hmyzožravec z čeledi rejskovití. Obývá palearktidu.
Die Gartenspitzmaus (Crocidura suaveolens) ist ein Säugetier aus der Familie der Spitzmäuse. Sie besiedelt große Teile der Paläarktis.
Die Gartenspitzmaus ist die kleinste der drei in Europa vorkommenden Arten der Weißzahnspitzmäuse (Gattung Crocidura). Die Kopf-Rumpf-Länge beträgt 50 bis 75, selten bis 80 Millimeter, die Schwanzlänge 25 bis 40 Millimeter und das Gewicht 4,0 bis 7,5 Gramm. Die Oberseite ist braungrau, die Flanken und die Unterseite sind grau und gelegentlich gelblich überhaucht. Die Färbung von Unter- und Oberseite ist nicht scharf voneinander abgesetzt.
Das riesige Verbreitungsgebiet der Gartenspitzmaus umfasst große Teile der Paläarktis. Es reicht in West-Ost-Richtung von Portugal und der Bretagne bis in den Osten Sibiriens und in Nord-Süd-Richtung im westlichen Teil des Areals von Mecklenburg-Vorpommern bis zur Südspitze Italiens, in den Norden Ägyptens und die Arabische Halbinsel und im Osten südwärts bis Kasachstan, Kirgisistan und Nord-China. Die früher zu dieser Art gestellten Populationen im Südosten Sibiriens, im Osten Chinas, in Korea und auf Taiwan werden heute als eigene Art (Crocidura shantungensis) betrachtet.
In Südwesteuropa sind der Norden Portugals, Nordspanien und der Südwesten Frankreichs besiedelt. Nach Osten folgt dann eine große Verbreitungslücke, die von Mittelfrankreich über den Westen Italiens und der Schweiz und die Beneluxländer bis Mittel- und Ostdeutschland reicht. Die nordwestliche Verbreitungsgrenze in Europa verläuft durch Deutschland etwa entlang einer Linie Stuttgart, Unterfranken, Thüringen und Neuruppin im mittleren Land Brandenburg bis Pasewalk in Mecklenburg-Vorpommern. Diese nördliche Verbreitungsgrenze setzt sich im Westen Polens fort, biegt dort weiter östlich aber wieder nach Süden ab, so dass die Art im Nordosten Polens fehlt.
Die Gartenspitzmaus bewohnt waldfreie, extensiv genutzte und warme Offenlebensräume wie Brachen, Feld- und Wegränder, Verlandungsvegetation, Gärten, Schutthalden und Trockenmauern vom Flachland bis in etwa 700 Meter Höhe. Die Art lebt häufig – und im Norden des Verbreitungsgebietes fast ausschließlich – in der Nähe menschlicher Siedlungen. Ab September wandern die Tiere verstärkt in Gebäude ein, um dort zu überwintern.
Die Nahrung besteht vor allem aus Insekten und deren Larven, Weberknechten, Webspinnen und Schnecken. Weil sie auch Schnecken[1] verzehren, sind sie im Gemüsegarten – wie Igel – nützlich bei der natürlichen Schneckenbekämpfung. Die Fortpflanzung findet von April bis Oktober statt. Die Würfe umfassen 2 bis 8, meist 4 bis 5 Junge. Die frisch geborenen Jungmäuse wiegen 0,4 bis 0,6 Gramm. Die Augen öffnen sich im Alter von neun Tagen; die Säugezeit beträgt etwa drei Wochen. Bei ihren Ausflügen bilden die Jungmäuse ab dem Alter von acht Tagen durch Festbeißen an der Schwanzwurzel des Vordertieres die für viele Wimperspitzmäuse typischen Karawanen.
Die Gartenspitzmaus wird in Deutschland aufgrund ihrer engen Bindung an extensiv genutzte, offene Habitate und der Gefährdung dieser Lebensräume durch Nutzungsintensivierung in der Roten Liste als „gefährdet“ (Kategorie 3) geführt. An der Westgrenze der Verbreitung wird sie offenbar außerdem durch die nach Osten vordringende Hausspitzmaus verdrängt. Andererseits fand zumindest in Ostdeutschland seit 1955 eine deutliche Arealausweitung nach Norden und Westen statt. Der Weltbestand gilt laut IUCN als ungefährdet (least concern).
In europäischen Zoos wird die Art nicht mehr gehalten, ehemaliger deutscher Halter ist Berlin.[2]
Die Gartenspitzmaus (Crocidura suaveolens) ist ein Säugetier aus der Familie der Spitzmäuse. Sie besiedelt große Teile der Paläarktis.
Güldenstädt's shrew (Crocidura gueldenstaedtii) is a species of mammal in the family Soricidae. It is sometimes considered a subspecies of the lesser white-toothed shrew (C. suaveolens), but more recent studies support it being a distinct species.[1][2] It is named after Johann Anton Güldenstädt.
It has a wide range throughout Europe, from Spain west to Russia, and south through the Caucasus to the Middle East, as far south as the Sinai Peninsula in Egypt. Mummified shrews from the beginning of the Ptolemaic Period at Quesna, Egypt, have also been identified to this species, indicating that it once occurred in the Nile Delta, where it no longer does, supporting a moister regional environment at the time.[3]
It contains several subspecies from western Europe and the island of Cyprus that may represent distinct species of their own.[3]
Güldenstädt's shrew (Crocidura gueldenstaedtii) is a species of mammal in the family Soricidae. It is sometimes considered a subspecies of the lesser white-toothed shrew (C. suaveolens), but more recent studies support it being a distinct species. It is named after Johann Anton Güldenstädt.
It has a wide range throughout Europe, from Spain west to Russia, and south through the Caucasus to the Middle East, as far south as the Sinai Peninsula in Egypt. Mummified shrews from the beginning of the Ptolemaic Period at Quesna, Egypt, have also been identified to this species, indicating that it once occurred in the Nile Delta, where it no longer does, supporting a moister regional environment at the time.
It contains several subspecies from western Europe and the island of Cyprus that may represent distinct species of their own.
La musaraña de campo (Crocidura suaveolens) es una especie de mamífero soricomorfo de la familia Soricidae.
Es un sorícido de dientes blancos semejante a la musaraña gris (Crocidura russula). Con el dorso de color acastañado, vientre grisáceo a veces amarillento, con la cola con unos característicos pelos largos. En Europa continental y en la península ibérica sus dimensiones aumentan de norte a sur. La población de Menorca es la de mayor tamaño.
De amplia distribución en el Paleártico, entre los 23° y los 56° N. Desde el sur de la península ibérica hasta Japón, Corea y China oriental. Presente en numerosas islas del canal de la Mancha y del mar mediterráneo. En España se localiza desde la desembocadura del Guadalquivir, costa onubense y de Portugal, límites del norte de Cáceres y sur de Salamanca, internándose en el valle del Tiétar, noroeste de Zamora, gran parte de Galicia, Cornisa Cantábrica, norte Burgos, Vizcaya, Álava, Guipúzcoa y Navarra. En el área mediterránea está presente en el noreste de Gerona. Ocupa la isla de Menorca.
En la península ibérica ocupa diversos medios en la zona de influencia atlántica, mientras que en la región mediterránea queda relegada a los ambientes húmedos. No parece colonizar medios antropizados como sí hace en otras partes de Europa.
En Centroeuropa tiene una amplia relación de depredadores tanto reptiles como aves y mamíferos. En la Península es depredado principalmente por rapaces nocturnas. En Menorca es depredada por la lechuza común (Tyto alba) y la marta (Martes martes).
La musaraña de campo (Crocidura suaveolens) es una especie de mamífero soricomorfo de la familia Soricidae.
Baratze-satitsua (Crocidura suaveolens) ugaztuna da, soricidaeen familiakoa. Europa osoan bizi da[1]. Crocidura shantungensis familiakide asiarra lehen espezie honetan sailkatzen bazuten ere, egun adituek espezie ezberdintzat jotzen dute.
Euskal Herriko ipar isurialdera mugaturik dagoen satitsua da, satitsu arruntaren oso antzekoa, baina hori baino txikixeagoa, normalean. Paleartikoan oso hedaturik dago latitude ertainetan, eta banaketa Ozeano Atlantikotik Pazifikoraino hedatzen da. Askotariko inguruneetan aurki daiteke, baina leku heze xamarrak hobesten ditu.
Tamaina ertaineko satitsua da. Gorputzaren tamaina aldakorra da eremu geografikoaren arabera, baina Euskal Herrian 6-7 cm luze izan ohi da eta 11 gramoren bueltako pisua izaten dute animaliek (Palomo et al. 2007). Buztanaren luzera 4 cm ingurukoa izan ohi da. Kolorazio arre-grisaxka izan ohi du bizkarraldean ilun xamarra, eta sabelaldea argiagoa izan ohi da hori-grisaxka. Buztanean ile luze bereizgarriak izan ohi ditu.
Eskualde paleartikora mugaturiko banaketa zabala du, Ozeano Atlantikotik Ozeano Pazifikoraino hedatzen dena 23º eta 56º latitudeen tartean. Europan iparraldeko muga Frantzia eta Alemania iparraldean du, eta hegoaldekoa Iberiar Penintsulan. Izan ere, Penintsulako etenik gabeko banaketa ipar eta ipar-mendebaldera mugaturik dago, eta gainerako eremu mediterraneoan populazio isolatuak ezagutzen dira, Erdialdeko Sisteman eta Huelvan, esaterako [2].
Euskal Herrian ere eragin ozeaniko handia duen lurraldean bakarrik bizi da, isurialde kantauriarrean eta mendiguneetan. Nafarroa iparraldean Baztanetik kostaldera bitartean aurkitu da, baina hortik ekialdera ez da espeziea aurkitu.
Askotariko habitatetan aurki daitekeen espeziea da, baina ingurune heze xamarrak hobesten ditu. Horrexegatik, erreka eta ibai ertzetan aurkitu ohi da, eta baita landazabal atlantiarretan ere. Ingurune mediterraneoko eremuetan mendigune hezeak eta padurak erabiltzen ditu[3][4].
Baldintza hotzak ez ditu ondo jasaten, eta 1000 metroko altueratik behera bizi ohi da.
Askotariko artropodoez elikatzen da: intsektu helduak, intsektuen larbak, zizareak eta barraskiloak jaten ditu, eta baita landareen zati berdeak eta haziak ere[3].
Ernaldiak 28 egun irauten du, eta eme bakoitzak 10-12 kumaldi izan ditzake. Kumaldi horietako bakoitzean 3-7 kume izan ohi dituzte[5].
Talde sozialak eratu ohi dituzte, nahiz eta animalia bakoitzak bere lurraldea izan ohi duen. Arren lurraldeak emeenak eta gazteenak baino handixeagoak izan ohi dira, eta 60 metroko tamaina izatera iritsi daitezke. Gainerako mikrougaztun gehienek bezala, animalia honen populazioen tamainak gora-behera handiak jasaten ditu denbora gutxiak, aste gutxiren buruan satitsuen dentsitatea ehunkoiztu egin baitaiteke[2].
Bizi-luzetasun txikiko espeziea da, nekez iristen baita urtebeteko bizitza izatera. Gatibutzan bi urte pasatxo irautera iritsi daiteke.
Ugaztun, hegazti eta narrasti espezie ugariren harrapakina da baratze-satitsua, nahiz eta ez duen harrapari horietako bakar baten dietan ere eragin handirik. Satitsu gehien ehizatzen dituen ugaztuna etxe-katua da (Felix catus), eta lepahori (Martes martes) zein lepazuriek (Martes foina) ere irensten dituzte. Hegaztien artean harrapari gautarrak nabarmendu behar dira; hala nola, hontz ertaina (Asio otus), urubia (Strix aluco) eta hontz zuria (Tyto alba).
Antzeko espeziea satitsu arrunta (Crocidura russula) du. Hortzeriaren eta kranioaren azterketa morfometrikoa ezinbestekoa da espeziea zehatz-mehatz bereizteko.
Kontserbazio-egoera onean dagoen espeziea da, eta ez dauka kontserbazio-neurri berezirik. Pestizidek eta herbizidek eragin negatiboa izan dezaketela sumatzen da, baina ez da maila handiko inpakturik detektatu oraino [4].
Baratze-satitsua (Crocidura suaveolens) ugaztuna da, soricidaeen familiakoa. Europa osoan bizi da. Crocidura shantungensis familiakide asiarra lehen espezie honetan sailkatzen bazuten ere, egun adituek espezie ezberdintzat jotzen dute.
Euskal Herriko ipar isurialdera mugaturik dagoen satitsua da, satitsu arruntaren oso antzekoa, baina hori baino txikixeagoa, normalean. Paleartikoan oso hedaturik dago latitude ertainetan, eta banaketa Ozeano Atlantikotik Pazifikoraino hedatzen da. Askotariko inguruneetan aurki daiteke, baina leku heze xamarrak hobesten ditu.
Kotipäästäinen eli puutarhapäästäinen (Crocidura suaveolens) on päästäislaji.
Kotipäästäisellä on hoikka ruumis, pienet silmät, lyhyet pyöreät korvat, lyhyet jalat, ohut häntä ja tuuhea turkki.[2]
Kotipäästäistä tavataan Etelä- ja Keski-Euroopassa, Lähi-idässä ja Keski- ja Itä-Aasiassa. Se on luokiteltu elinvoimaiseksi, koska se on yleinen ja laajalle levinnyt laji, eikä sillä ole merkittäviä uhkia. Levinneisyysalueensa länsiosissa kotipäästäinen on harvinainen, mutta idempänä se on yleinen.[1]
Kotipäästäinen eli puutarhapäästäinen (Crocidura suaveolens) on päästäislaji.
Crocidura suaveolens, la Crocidure des jardins ou Musaraigne des jardins[1] est une espèce d'Insectivores de la famille des Soricidae.
C'est une musaraigne qui ressemble beaucoup à la Musaraigne musette. Cette espèce est cependant plus petite. Son poids varie de 6 à 9 grammes.
C'est une espèce principalement nocturne, active toute l'année, vivant dans des endroits broussailleux et secs. Les jeunes musaraignes peuvent se déplacer ensemble en file. Son régime alimentaire est à base d'insectes, d'araignées, de gastéropodes, de vers ou de petits vertébrés. Elle consomme aussi quelques fruits.
Écozone paléarctique : Europe occidentale, Asie. En France pourtour méditerranéen, vallée du Rhône, façade atlantique jusqu'à la pointe de la Bretagne, îles comprises, et aux îles Anglo-normandes.
Crocidura suaveolens, la Crocidure des jardins ou Musaraigne des jardins est une espèce d'Insectivores de la famille des Soricidae.
C'est une musaraigne qui ressemble beaucoup à la Musaraigne musette. Cette espèce est cependant plus petite. Son poids varie de 6 à 9 grammes.
O furaño de xardín (Crocidura suaveolens) é unha especie de mamífero placentario da orde dos soricomorfos e familia dos sorícidos.
É un soricido de dentes brancos semellante ao furaño común, (Crocidura russula). Co lombo de cor acastañada, ventre agrisado ás veces amarelado, coa cola cuns característicos pelos longos. Na Europa continental e na Península Ibérica as súas dimensións medran de norte a sur. A poboación de Menorca é a de maior tamaño.
De ampla distribución no Paleártico, entre os 23º e os 56º N. Dende o sur da Península Ibérica até o Xapón, Corea e China oriental. Presente en numerosas illas do Canle da Mancha e do mar Mediterráneo. En España localízase desde a desembocadura do río Guadalquivir, costa onubense e de Portugal, límites do norte de Cáceres e sur de Salamanca, internandose no val do Tietar, noroeste de Zamora, gran parte de Galicia, Cornixa Cantábrica, norte Burgos, Biscaia, Álava, Guipúscoa e Navarra. Na área mediterránea está presente no nordés de Xirona. Ocupa a illa de Menorca.
Na Península Ibérica ocupa diversos medios na zona de influencia atlántica, mentres que na rexión mediterránea fica relegada aos ambientes húmidos. Non parece colonizar medios antropóxenos como en Europa.
En Centroeuropa ten unha ampla relación de depredadores tanto réptiles como aves e mamíferos. Na Península Ibérica é depredado principalmente por rapaces nocturnas. En Menorca é deprededa pola curuxa e maila martaraña, (Meles meles).
O furaño de xardín (Crocidura suaveolens) é unha especie de mamífero placentario da orde dos soricomorfos e familia dos sorícidos.
La crocidura minore (Crocidura suaveolens Pallas, 1811) è un mammifero soricomorfo della famiglia Soricidae [1].
Crocidura suaveolens è uno dei più piccoli mammiferi europei. Con una lunghezza di appena 5-8 centimetri è la più piccola delle crocidure italiane, rispetto alle quali si caratterizza anche per una coda più corta.
La colorazione della pelliccia è piuttosto variabile: ad una colorazione di fondo grigiastra si sovrappongono velature più o meno marcate di bruno rossiccio e di toni bruni più scuri; la parte ventrale è grigio chiara, con sfumature dal giallo crema al giallo ocra. Elemento caratteristico è la mancanza della netta demarcazione laterale tra il manto dorsale e quello ventrale, che consente di differenziarla dalle congeneri Crocidura sicula e Crocidura leucodon [2].
È una specie terricola con abitudini sia diurne che notturne.
Utilizza spesso come nidi tane scavate da altri mammiferi o semplici anfrattuosità delle rocce o alla base dei cespugli, che riveste con una lettiera di foglie e ramoscelli.
Al pari di altre specie di Crocidura pratica il caravanning: i cuccioli si dispongono in fila indiana aggrappandosi alla coda della madre, che li guida negli spostamenti. Il caravanning è utilizzato per spostare la nidiata in caso di pericolo e di disturbo al nido, nonché per incoraggiare i piccoli all'esplorazione del territorio.
Anche la crocidura minore, come altre specie di soricidi, consuma notevoli quantità di cibo a causa del suo elevato metabolismo. La sua dieta è costituita da insetti, ragni, gasteropodi, piccoli vertebrati e, rispetto alle altre crocidure, anche da una significativa componente vegetale (foglie, radici, semi) [3].
La stagione riproduttiva va dalla primavera all'autunno. Le femmine possono avere anche 3-5 gravidanze per stagione. La durata della gestazione è di poco inferiore a un mese.
I giovani escono dal nido già intorno agli otto giorni di vita e raggiungono la maturità sessuale a circa tre mesi.
I suoi principali predatori sono il barbagianni, e in misura minore la civetta e l'allocco. Occasionalmente può essere predata anche dai mustelidi [4], da diversi ofidi [5], dal ratto delle chiaviche [6] e dall'averla maggiore [7].
È una specie con distribuzione paleartica il cui areale si estende dalle coste atlantiche di Portogallo e Spagna sino alla Cina. Il limite meridionale della sua distribuzione è rappresentato dal Sinai (Egitto) e dall'Arabia Saudita [8]. In Europa esistono due aree di distribuzione separate da un profondo iato geografico: la prima è rappresentata dalla penisola iberica e dalla Francia sud-occidentale, mentre la seconda, comprendente l'Europa centro-orientale, ha un confine naturale rappresentato dalla Vistola e si estende a nord fino al golfo di Stettino (Polonia) e ad oriente sino alle coste del Mar Nero [2].
In Italia è presente in quasi tutta la penisola ed in alcune isole minori (Capraia, Elba, Isola del Giglio, Asinara, Ischia e, forse, Capri). Assente in Sicilia e Sardegna [9].
Popola sia gli ambienti boschivi che quelli di macchia mediterranea e di prateria, dal livello del mare sino a 1800 m di altitudine. Si rinviene anche in aree coltivate e nei giardini, anche se tende ad evitate le aree più antropizzate.
La formula cromosomica di Crocidura suaveolens è 2n = 40, NF = 50. Il cariotipo è formato da 4 coppie di cromosomi metacentrici e 15 coppie di acrocentrici, più una coppia di cromosomi sessuali. Va notato che diverse altre specie di Crocidura orientali ed asiatiche, condividono questo numero di cromosomi [2].
In passato basandosi su criteri tassonomici quali variazioni del colore del mantello o delle dimensioni corporee e craniali sono state proposte diverse sottospecie tra cui:
Alcune popolazioni insulari di Sardegna, Sicilia, Egadi e Malta, in passato attribuite a C. suaveolens, sono attualmente attribuite ad altre specie quali Crocidura russula, Crocidura sicula o Crocidura ichnusae.
Nonostante il valore di alcune suddivisioni sottospecifiche venga messo in discussione, recenti studi basati sulla analisi del DNA mitocondriale fanno ritenere necessaria una più approfondita revisione sistematica di questa specie. Tali studi hanno infatti consentito di identificare, nell'ambito dell'areale di C. suaveolens, 7 differenti cladi: 3 orientali e 4 occidentali. Inoltre nell'ambito dei cladi occidentali si possono individuare un aplotipo dell'Europa occidentale (cui andrebbero riferite le popolazioni di Francia, Spagna, Inghilterra e, in Italia, le popolazioni della Liguria) e un aplotipo del centro-sud Europa che comprende le popolazioni di Grecia, Svizzera, Austria, Bulgaria, Ungheria nonché quelle dell'Italia nord-orientale [10][11].
Considerata l'ampiezza del suo areale e la numerosità della popolazione stimata, la IUCN red list classifica la specie come a basso rischio di estinzione [8].
È specie protetta dalla Convenzione di Berna.
La crocidura minore (Crocidura suaveolens Pallas, 1811) è un mammifero soricomorfo della famiglia Soricidae .
De tuinspitsmuis (Crocidura suaveolens) is een Zuid-Europese en Aziatische spitsmuissoort.
Met zichtbare oren en witte tanden lijkt hij op de huisspitsmuis, maar is kleiner (kop-romplengte 50 tot 82 mm, gewicht 3 tot 6 gram). Verder heeft de soort een kleinere staart (24-44 mm) en achterpoten (9,8 tot 13,5 mm) als de huisspitsmuis. De vacht is een grijs-bruine fluwele vacht, waarvan de onderzijde geler is. Op Corsica worden tuinspitsmuizen duidelijk groter, tot 13 gram.
De tuinspitsmuis leeft van insecten en andere kleine geleedpotigen. Het is een solitaire soort, maar niet zo agressief als roodtandspitsmuizen, en woongebieden kunnen overlappen. Ze markeren hun omgeving met hun buik, waarbij ze hun achterpoten spreiden en de onderzijde over de grond slepen, terwijl ze hun lichaam voorttrekken met hun voorpoten. Hierbij raken de klieren op de zij en in de anale regio de grond.
De voortplantingstijd is van maart tot september en een vrouwtje kan 3 tot 4 worpen per jaar krijgen. Na een draagtijd van ongeveer 28 dagen worden 1 tot 6 blinde, naakte jongen geboren. Na 8 dagen houden de jongen al de eerste 'karavanen', waarbij de jongen de staart van hun voorganger grijpen en zo in een lange rij de moeder volgen. Na 10 dagen gaan de oogjes open. Na 22 dagen worden ze gespeend. Jongen kunnen zich al in hun eerste jaar voortplanten en zijn na 45 tot 50 dagen seksueel volwassen. De dieren worden tot 18 maanden oud in het wild, en tot 792 dagen in gevangenschap. Hun belangrijkste vijand zijn waarschijnlijk uilen.
Hij komt voor op de Kanaaleilanden, in West-Frankrijk en Noord-Spanje zuidwaarts via Portugal tot Marokko en Algerije, en oostwaarts via Italië, West-Turkije en Zuid-Rusland tot China en Korea. Daar bewoont hij gematigd bosland, heide en steppe, droge varenbosjes, en andere leefgebieden, zolang er genoeg bedekking en een humuslaag is. De populaties uit Corsica, Oost-Europa, Israël en Turkije werden vroeger tot de huisspitsmuis (Crocidura russula) gerekend.
Bronnen, noten en/of referentiesDe tuinspitsmuis (Crocidura suaveolens) is een Zuid-Europese en Aziatische spitsmuissoort.
Hagespissmus (Crocidura suaveolens) er et lite terrestriskt pattedyr i spissmusfamilien (Soricidae) som lever i sentrale deler av den palearktiske sonen. Det er den minste arten i gruppen av hvittannspissmus (Crocidurinae), en underfamilie som ellers består av ni slekter. Ifølge Mammal Species of the World anerkjennes (i øyeblikket) ingen underarter,[3] selv om flere har blitt beskrevet. Arten minner om den mer vanlige husspissmusa, bortsett fra størrelsen. Arten hadde i august 2017 ikke fått et offisielt norsk navn av Artsdatabanken, men hagespissmus er det vanlig brukte navnet i norskspråklig litteratur.[4][5]
I januar 2012 kom den første meldingen med bare et bilde, og først august i 2017 ble man overbevist om at en bestand av hagespissmus har etablert seg i Rogaland, da flere dyr ble funnet og kunne undersøkes grundig fra forskjellige steder i fylket, flest nord og vest for Stavanger[2].
Hagespissmus veier cirka 3–7,5 g og er sålegjenger med fem tær på hver fot.[6] Hodet og kroppen måler typisk 50–85 mm,[6] mens halen utgjør cirka 25–40 mm i tillegg.[6] Som andre spissmusarter har den en langt og svært bevegelig snuteparti med lange følsomme værhår ytterst.[6] Hodet er imidlertid utrustet med markante nesten hårløse ører.[6] Oversiden har gråbrun–rødbrun pels,[6] mens sidene og buken er lysere grå og eller noen ganger gulaktig. Fargen på over- og underside går jevnt over i hverandre. Vinterpelsen blir gjerne noe tykkere og lengre. Arten forveksles ofte med den vanligere husspissmusa (C. russula).[3][6]
Hagespissmus skiller seg visuelt fra andre spissmus i Norge på flere måter:
Endelig status for C. suaveolens er ikke avklart. Det er beskrevet en rekke underarter, men i øyeblikket anerkjennes ingen av dem. Dette skyldes blant annet at C. suaveolens består av to svært distinkte klader, en østlig og en vestlig. Det har blitt foreslått å splitte disse kladene i tre selvstendige arter: C. suaveolens (østlig klade; Øst-Europa, Sentral-Asia; beskrevet av Pallas i 1811), C. mimula (vestlig klade, Vest-Europa, Miller 1901) og C. gueldenstaedtii (vestlig klade; Kaukasia, det østlige middelhavsområdet; Pallas 1811). Bestandene på Den iberiske halvøy bør kanskje få status som en egen art. C. sibirca (østlig klade, Sør-Sibir, Dukelsky 1930) står svært nært C. suaveolens og kan ikke gis artsstatus, men er en mulig underart.[7] Enn så lenge betraktes imidlertid disse kladene som samme art.
Crocidura shantungensis fra Øst-Asia, Crocidura caspica fra sørbredden av Det kaspiske hav og Crocidura zarudnyi fra Balutsjistan står nært C. suaveolens, men regnes av Mammal Species of the World som egne arter.[7][3] Alle de nevnte artene har samme kromosomtall (2n = 40, FN = 50) og utgjør C. suaveolens-gruppen i slekta Crocidura.[8]
Inndelingen følger i hovedsak Mammal Species of the World og er i henhold til Wilson & Reeder (2005).[3] Norske beskrivelser i parentes er ikke offisielle navn på artene.
Hagespissmusa er utbredt i sentrale deler av Palearktis, fra Spania (og trolig Portugal) og Frankrike (inkludert noen av Kanaløyene og flere øyer i det Middelhavet) i vest, og østover gjennom sentrale deler av Europa og Asia til det sørlige Sibir og det nordøstlige Kina i øst.[1] Arten regnes som sjelden i sin vestlige utbredelse og mer tallrik og vanlig dess lenger øst man kommer.[1] Populasjonen som sådan regnes imidlertid som stabil.[1]
I senere år har arten også etablert seg lenger nord enn tidligere, men det kreves mer omfattende forskning før man kan si noe sikkert om hvorvidt utbredelsesområdet har hatt en generell utvidelse eller ikke. Det er imidlertid oppdaget en hittil ukjent bestand av hagespissmus i Rogaland, der den blant annet har blitt registrert ved noen anledninger i Stavanger-området (Randaberg, Stavanger, Vaulen og Gausel) og i ett tilfelle i Varhaug sør for Bryne. Jeroen van der Kooij hevder det er en sensasjon at arten har klart å etablere seg her.[2] Det er ukjent når og hvordan den har tatt seg til Norge, og hvor stor og hvor utbredt bestanden her eventuelt er. Teoriene er at arten kan ha kommet hit som blindpassasjer på frakteskip, eller til og med ha blitt utsatt her.[2]
Habitatet er variert, men arten trives i tempererte strøk med god tilgang på insekter. På høye breddegrader assosieres hagespissmusa ofte med menneskelig aktivitet og beboelser, som boreal skog, gresskedde stepper, parker, hager og hus med tørrmurer. Andre steder blir arten gjerne assosiert med tettvokst vegetasjon, gjerne langs veikanter, bekker, elver, kanaler og innsjøer. Arten trives fra lavlandet og opp til 700 moh.
Arten lever stort sett solitært og er mindre aggressiv enn Sorex-artene, selv om revirene kan overlappe. Hanner er dominante ovenfor hunner, og eldre ovenfor yngre. De holder gjerne til i nærheten av menneskelige bosettinger. Territoriet omfatter typisk 56–395 m². Om høsten trekker de gjerne inn i hus for å overvintre.
Hagespissmus kan bruke stemmen svært aktivt og kan finne veien rundt omkring i reviret, ved å bruke en primitiv form av ekkolokalisering der de lager høyfrekvente lyder for å tolke omgivelsene. Ved å bruke disse skrikene og ved å bruke værhår til å kjenne omgivelsene i tillegg til synet, hjelper det dem å finne fram. De luktmarkerer reviret ved å spre bakbeina og legge buken ned mot bakken og dra seg framover med framføttene. Derved kommer analkjertlene i kontakt med underlaget.
Hagespissmus spiser mest insekter og insektlarver, skrukketroll, edderkopper, snegler og litt plantekost. Den kan ete opp mot 55 prosent av kroppsvekten daglig, noe som tilsvarer cirka 4,2–8,0 kJ/g.
Reiret finnes gjerne under steiner, stokker, og i forlatte bol fra andre arter. Arten bygger også bol selv. Hagespissmus rekker imidlertid vanligvis bare å oppleve én hekkesesong i sin levetid, og den varer normalt fra mars–april til september–oktober. I den tiden har dyra gjerne 3–4 kull, og ny befruktning skjer ofte rett etter hver fødsel. Etter en drektighetstid på 27–30 dager føder hunnen vanligvis 3–5 ungen, men 2–8 ansees som et normalt antall.[6]
Ungene fødes blinde og nakne og veier typisk 0,4–0,6 g.[6] Pelsbehåring oppstår da ungene er cirka 7–9 dager gamle, og øynene åpnes normalt etter 10–13 dager.[6] Mora dier avkommet i cirka 17–23 dager,[6] hvoretter de avvennes. Ungdyra kan alt etter 8 dager danne karavane med mora, ved å bite seg fast i hverandres halerot, den forreste i moren. Ungene blir kjønnsmodne etter 45–50 dager,[6] slik at unger som fødes om våren altså blir kjønnsmodne allerede samme sommer. Hagespissmus lever i gjennomsnitt i cirka 18 måneder i det fri,[6] mens rekorden i fangenskap er 792 dager.
Hagespissmus fungerer som byttedyr for mange andre dyr, som regulerer bestandene av smådyr. Særlig ugler, men også slanger og andre små rovpattedyr som røyskatt og snømus, er de viktigste predatorene. Katter dreper også spissmus, men spiser dem som regel aldri.
Hagespissmus (Crocidura suaveolens) er et lite terrestriskt pattedyr i spissmusfamilien (Soricidae) som lever i sentrale deler av den palearktiske sonen. Det er den minste arten i gruppen av hvittannspissmus (Crocidurinae), en underfamilie som ellers består av ni slekter. Ifølge Mammal Species of the World anerkjennes (i øyeblikket) ingen underarter, selv om flere har blitt beskrevet. Arten minner om den mer vanlige husspissmusa, bortsett fra størrelsen. Arten hadde i august 2017 ikke fått et offisielt norsk navn av Artsdatabanken, men hagespissmus er det vanlig brukte navnet i norskspråklig litteratur.
I januar 2012 kom den første meldingen med bare et bilde, og først august i 2017 ble man overbevist om at en bestand av hagespissmus har etablert seg i Rogaland, da flere dyr ble funnet og kunne undersøkes grundig fra forskjellige steder i fylket, flest nord og vest for Stavanger.
Multimedia w Wikimedia Commons Zębiełek karliczek[4][5][6] (Crocidura suaveolens) – gatunek ssaka z rodziny ryjówkowatych (Soricidae).
Długość głowy i tułowia to od 5,3 do 8,2 cm, ogona od 2,4 do 4,8 cm. Masa ciała 3,0-7,5 g. Ubarwienie brunatno-brązowe, od strony brzusznej ochrowe, szarożółte.
Europa i centralna Azja. Rzadko w Polsce Zachodniej (Pojezierze Pomorskie, Wielkopolska, Dolny Śląsk) oraz w Karpatach i na Podkarpaciu.
Zasiedla rozmaite biotopy, głównie zbiorowiska krzaczaste i leśne, ogrody.
Aktywny przez całą dobę, zwłaszcza rano i wieczorem, z regularnymi przerwami. Żyje najczęściej na określonym terytorium. Ma dobrze rozwinięte zmysły węchu, słuchu i dotyku, znacznie słabiej wzrok. Do jego głównych wrogów należą sowy, lisy, łasice, koty.
3 lub 4 razy w ciągu roku po 1-6 młodych. Po upływie 10 dni młode otwierają oczy, a dojrzałość płciową uzyskują jeszcze tego samego roku. Rzadko żyją dłużej niż 2 lata.
Owady i inne drobne bezkręgowce. Ilość zjadanego w ciągu dnia pokarmu równa jest masie ciała.
W Polsce podlega częściowej ochronie gatunkowej[7]
Zębiełek karliczek (Crocidura suaveolens) – gatunek ssaka z rodziny ryjówkowatych (Soricidae).
O musaranho-de-dentes-brancos-pequeno ou morganho (Crocidura suaveolens) é um pequeno mamífero terrestre, pertencente à ordem Soricomorpha e à família Soricidae.
É um musaranho com dentes brancos semelhante ao musaranho-de-dentes-brancos, Crocidura russula. Para uma devida identificação requer uma observação detalhada das características dentárias para a devida identificação (Rey, 2002). A coloração dorsal é acastanhada e o ventre é cinza. A cauda apresenta pêlos muito longos. (Rey, 2002). Na Europa continental e na Península Ibérica, as dimensões corporais aumentam de norte para sul: a população da ilha de Minorca (Espanha) possui um maior tamanho, com tamanho cabeça-corpo de 68,3 milímetros e um peso entre os 6,0 e os 11,0 gramas. Na Galiza (Espanha), o tamanho cabeça-corpo é de 62,9 milímetro e o peso situa-se entre os 5,7 e os 8,1 gramas. Não existem dados para Portugal (Rey, 2002). É um ser diplóide, com 40 cromossomas (2n=40).
[1] O musaranho-de-dentes-brancos-pequeno tem uma ampla distribuição geográfica. Ocorre na Região paleoártica, que se estende desde a costa atlântica portuguesa e espanhola, distribuindo-se pela Europa e pela Ásia chegando até à Sibéria (Hutterer et al., 2008). O limite sul da sua distribuição geográfica engloba Sinai (Egipto), Ásia Menor, Israel, Arábia Saudita, Irão e China (Hutterer et al., 2008).
As populações desta espécie têm tendência para formar grupos sociais (Rey, 2002), ocupando uma grande variedade de habitats na sua distribuição geográfica como vinhais, olivais, campos agrícolas, maquis mediterrâneos, dunas, áreas montanhosas e regiões húmidas com vegetação densa e próximo à água, tendendo a evitar florestas densas (Hutterer et al., 2008; Vlasák e Niethammer, 1990; Libois et al., 1999). No sudoeste da Ásia, a espécie também ocorre em habitats com vegetação seca. (Bates e Harrison, 1989; Tez, 2000). Em zonas áridas, ocorre onde há disponibilidade de água, nomeadamente perto de oásis e nascentes. É a espécie mais tolerante a condições de seca do género Crocidura (Qumsiyeh, 1996). Os requisitos principais para a escolha do habitat pelo musaranho-de-dentesbrancos- pequeno são a vegetação e a disponibilidade de alimento. A sua dieta tem como principal alimento pequenos insectos de corpo mole (Vlasák e Niethammer, 1990). Por vezes alimenta-se de micromamíferos, plantas e sementes. (Rey, 2002).
Após um ano de vida, a espécie atinge a maturidade reprodutiva. A época do cio ocorre entre Março e Setembro e em caso de fertilização, a gestação tem uma duração de 26-27 dias, nascendo em média 4 crias, com peso entre os 0,42 gramas e os 0,67 gramas (Rey, 2002).
Na Europa Central, o musaranho-de-dentes-brancos-pequeno é predado por diversas aves, mamíferos e répteis. Na Península Ibérica, os principais predadores são a coruja-pequena (Asio otus), o aluco (Strix aluco) e especialmente, a coruja-das-torres (Tyto alba),. Também é capturado por gatos domésticos (Felis catus) e por martas (Martes martes) (Rey, 2002).
O uso de pesticidas e herbicidas pode ter um impacto negativo sobre as espécies que habitam terrenos agrícolas, como é o caso do musaranho-anão-de-dentes-brancospequeno, no entanto não é considerada uma ameaça séria para a espécie (Libois et al., 1999).
A espécie está classificada como espécie com estatuto de conservação Pouco Preocupante (LC), segundo a Lista Vermelha da IUCN (Hutterer et al., 2008). O musaranho-de-dentes-brancos pequeno encontra-se listado no Apêndice III da Convenção de Berna. Ocorre em várias áreas protegidas da sua distribuição geográfica. Actualmente, não estão implementadas acções específicas para a conservação da espécie. A subespécie Crocidura suaveolens caneae, endémica da ilha de Creta (Grécia), está listada no Apêndice II da Convenção de Berna, como uma subespécie de fauna estritamente protegida (Hutterer, 2008).
O musaranho-de-dentes-brancos-pequeno ou morganho (Crocidura suaveolens) é um pequeno mamífero terrestre, pertencente à ordem Soricomorpha e à família Soricidae.
Bielozúbka krpatá[2] (Crocidura suaveolens) je menší hmyzožravec z čeľade piskorovité. Obýva palearktídu. Výskyt na Slovensku bol doložený na 60,3 % územia, obýva najmä nížiny, kotliny a pahorkatiny.[2]
Bielozúbka krpatá je v Európe rozšírená od severu Pyrenejského polostrova a južného Francúzska cez strednú Európu, Apeninský a Balkánsky polostrov až po severné Poľsko. Žije aj na väčších ostrovoch Stredomoria.[2]
Zo 429 mapovacích kvadrátov DFS sa celkovo vyskytla v 260 (60,3 % rozlohy Slovenska)[2] v nadmorských výškach 97 (Streda nad Bodrogom, NPR Tajba) – 1 750 m n. m. (Závraty, Žiarska dolina v Západných Tatrách).[2]
Commons ponúka multimediálne súbory na tému Bielozúbka krpatá
Wikidruhy ponúkajú informácie na tému Bielozúbka krpatá
Tento článok týkajúci sa živočíchov je zatiaľ „výhonok“. Pomôž Wikipédii tým, že ho doplníš a rozšíriš. Bielozúbka krpatá (Crocidura suaveolens) je menší hmyzožravec z čeľade piskorovité. Obýva palearktídu. Výskyt na Slovensku bol doložený na 60,3 % územia, obýva najmä nížiny, kotliny a pahorkatiny.
Vrtna rovka (znanstveno ime Crocidura suaveolens) je vrsta rovke, ki je razširjena tudi v Sloveniji.
Kot večina ostalih rovk tudi vrtna rovka lovi podnevi in ponoči v dve do tri urnih ciklih. Odrasle živali so samotarske. Samice gnezta ustvarijo pod podrtim drevjem in pod skalami. Parjenje poteka med marcem in septembrom, samica pa ima na leto od 4 do 5 legel, v katerih je od 1 do 6 mladičev. V naravi vrtna rovka živi okoli 18 mesecev.[2]
Vrtna rovka je razširjena po Evropi, Bližnjem vzhodu, Aziji in delih Severne Afrike[3][4] Najraje se zadržuje po grmovjih in vrtovih, kjer lovi majhne žuželke, črve, lazarje, pupke in majhne glodavce.
|url= (pomoč) Vrtna rovka (znanstveno ime Crocidura suaveolens) je vrsta rovke, ki je razširjena tudi v Sloveniji.
Trädgårdsnäbbmus (Crocidura suaveolens) är en art i familjen näbbmöss som förekommer i stora delar av den palearktiska regionen.
Av dessa tre arter från släktet Crocidura som förekommer i Europa är trädgårdsnäbbmusen den minsta. Den når en kroppslängd mellan 50 och 75 millimeter (sällan 80 mm) och därtill kommer en 25 till 40 millimeter lång svans. Vikten ligger mellan 4,0 och 7,5 gram. Ovansidan är brungrå och sidorna samt buken är gråaktiga, ibland med en gul skugga. Mellan färgerna finns ingen utpräglad gräns.
Utbredningsområdet sträcker sig från Portugal och Bretagne i väst till Mongoliet i öst. Norrut finns arten fram till den tyska Östersjökusten. I syd sträcker sig utbredningsområdet gräns från södra Italien, Egypten och Arabiska halvön över Kazakstan och Kirgizistan till nordöstra Kina. Arten saknas däremot i central och östra Frankrike, Benelux, nordvästra Tyskland, Skandinavien, nordöstra Polen och Baltikum.[2]
Habitatet utgörs av skogfria platser som ängar, fält- och vägkanter, trädgårdar och nedlagda gruvor upp till 700 meter över havet.
Trädgårdsnäbbmusen förekommer ofta, och i norra delar av utbredningsområdet nästan alltid, i närheten av människans boplatser. I september uppsöker de ofta byggnader som skydd mot kylan under den mörka årstiden.
Födan består huvudsakligen av insekter och deras larver, spindeldjur och snäckor. Fortplantningstiden ligger mellan april och oktober. Per kull föds 2 till 8 ungdjur, oftast 4 till 5. Nyfödda trädgårdsnäbbmus väger 0,4 till 0,6 gram och är blinda. Efter ungefär nio dagar öppnar de ögonen och efter cirka tre veckor sluter honan att ge di. Vid de första utflykterna bildar ungdjuren karavaner genom att bita sig fast i svansen av individen som går före.
I Centraleuropa konkurrerar trädgårdsnäbbmusen på vissa ställen med husnäbbmusen (Crocidura russula) om samma habitat. IUCN listar arten som livskraftig.[1]
Trädgårdsnäbbmus (Crocidura suaveolens) är en art i familjen näbbmöss som förekommer i stora delar av den palearktiska regionen.
Bahçe sivri faresi (Crocidura suaveolens), Avrupa'da bulunan küçük bir memeli türü.
Yaşam alanı olarak genellikle ormanlık, çalılık alanları seçerler.
Поширений від Атлантичного узбережжя Іспанії та Португалії на схід по Європі та Азії до Сибіру. Найпівденніший край його поширення досягає Синаю (Єгипет), Малої Азії, Ізраїлю, Саудівської Аравії, Ірану та Китаю. Часто пов'язаний з людським житлом, прагнучи селитись в парках, садах і навіть хатах. Дуже поширене в скиртах соломи. Населяє широкий спектр місць проживання, включаючи виноградники, оливкові гаї, сільськогосподарські угіддя на пагорбах, сухі середземноморські чагарники, піщані дюни, скелясті ділянки в горах, і вологу щільну рослинність близько до води; уникає густі ліси.
Носова частина малої білозубки витягнута з тупим кінцем. Мозкова частина плоска, багатокутної форми. Очі округлі і добре помітні, так само як і в інших представників цього роду. Хвіст тонкий і покритий короткими лусочками. Розміри: довжина тіла з хвостом становить 5—7 см. Довжина хвоста в основному дорівнює половині довжині всього тіла — 2,5—3,5 см. Верхня сторона тіла сіра, буро-сіра. Нижня сторона тіла біла, сіро-біла.
Розмноження. Вагітні самиці зустрічаються в основному в травні—червні. Тривалість вагітності близько 1 місяця. Самиця може мати 10-12 приплодів. Кількість дитинчат — 5—9. Середня тривалість життя один рік. Живиться в основному безхребетними тваринами — різними комахами і їх личинками (комарі, кімнатні мухи, коники та інші), черв'яками, молюсками та іншими дрібними тваринами.
Crocidura suaveolens là một loài động vật có vú trong họ Chuột chù, bộ Soricomorpha. Loài này được Pallas mô tả năm 1811.[2]
Phương tiện liên quan tới Crocidura suaveolens tại Wikimedia Commons
Bài viết liên quan đến họ Chuột chù này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn. Crocidura suaveolens là một loài động vật có vú trong họ Chuột chù, bộ Soricomorpha. Loài này được Pallas mô tả năm 1811.
Crocidura suaveolens (Pallas, 1811)
Ареал
Малая белозубка[1][2] (лат. Crocidura suaveolens) — млекопитающее рода Белозубки. Населяет обширные территории Палеарктики.
Длина тела 5—7 см, хвост составляет около половины длины тела, окраска спины и боков — от пепельно-серой и песчано-палевой до коричневато-сероватой, брюхо серо-беловатое, переход выражен нерезко. Хвост двухцветный, но граница окраски заметна плохо. Обитает в лесах, лесостепях, полупустынях и пустынях, часто встречается в домах сельского типа.
Малая белозубка (лат. Crocidura suaveolens) — млекопитающее рода Белозубки. Населяет обширные территории Палеарктики.
Длина тела 5—7 см, хвост составляет около половины длины тела, окраска спины и боков — от пепельно-серой и песчано-палевой до коричневато-сероватой, брюхо серо-беловатое, переход выражен нерезко. Хвост двухцветный, но граница окраски заметна плохо. Обитает в лесах, лесостепях, полупустынях и пустынях, часто встречается в домах сельского типа.
北小麝鼩（学名：Crocidura suaveolens）为鼩鼱科麝鼩属的动物。分布于欧洲各地以及中国大陆陕西、安徽、内蒙古、甘肃、黑龙江、山西、山东、江苏、辽宁、宁夏、浙江、湖北、新疆、四川等地。栖息地广泛，但是较喜爱树林区域。该物种的模式产地在俄国南部。[2]
北小麝鼩非常小，体重只有6-9克。
北小麝鼩（学名：Crocidura suaveolens）为鼩鼱科麝鼩属的动物。分布于欧洲各地以及中国大陆陕西、安徽、内蒙古、甘肃、黑龙江、山西、山东、江苏、辽宁、宁夏、浙江、湖北、新疆、四川等地。栖息地广泛，但是较喜爱树林区域。该物种的模式产地在俄国南部。
北小麝鼩非常小，体重只有6-9克。
작은흰이땃쥐(Crocidura suaveolens)는 땃쥐과에 속하는 작은 포유류이다.[2] 아프리카와 아시아 그리고 유럽에 널리 분포하지만, 스페인의 대부분 지역과 프랑스 북서 지역 그리고 영국 본토에는 발견되지 않는다.[3][4] 서식지로 관목 지대와 정원 등을 좋아하며, 먹이는 곤충과 벌레, 민달팽이, 달팽이 그리고 작은 설치류 등이다. 근연 관계에 있는 아시아작은흰이땃쥐(Crocidura shantungensis)는 한때 이 종에 포함되어 있었으나 현재는 별도의 종으로 간주하고 있다.
