Monopterus albus (lat. Monopterus albus) - monopterus cinsinə aid heyvan növü.
Monopterus albus (Zuiew, 1793) és una espècie d'anguila d'aigua dolça pertanyent a la família dels simbrànquids, amb importància comercial al sud-est Asiàtic. L'espècie és nativa dels pantans de les regions subtropicals de l'est i sud-est d'Àsia, on aconsegueix sobreviure en èpoques de sequera enterrant-se en el fang i respirant aire.
L'anguila del pantà asiàtic és un peix d'aigua dolça que pertany a la família Synbranchidae. Aquesta família és originària de les aigües dolces, salobres, tropicals i subtropicals d'Àsia, però actualment es troba present a l'Àfrica Occidental i del Nord, i a Amèrica Central i del Sud.[1] La seva taxonomia, però, és incorrecta. Encara que inicialment es creia que M. albus era una sola espècie, quatre poblacions conegudes de l'espècie del sud-est dels Estats Units podrien ser en realitat tres espècies o tàxons diferents,[2] cadascun provinent d'una àrea diferent d'Àsia.[3] M. albus pertany a la classe dels actinopterigis. Provenen dels osteïctis, els primers peixos ossis, el registre fòssil dels quals es remunta al període Triàsic.
El nom comú de M. albus, és taxonòmicament erroni, ja que M. albus no és una anguila per se. Les anguiles són de l'ordre Anguilliformes, mentre que M. albus és de l'ordre Synbranchiformes.
Monopterus albus pertany a l'ordre dels anguil·liformes (peixos allargats i en forma de serp). Pot créixer fins a un metre, típicament té entre 25 i 40 cm en adults, i no té aleta pectoral ni pelviana. Les aletes dorsal, anal i caudal són rudimentàries, i aquesta última pot no tenir-la.[1] Aquestes aletes serveixen per a protegir M. albus del rodament, i també les utilitza per aturar-se. Les seves brànquies es troben fusionades i una única membrana branquial amb forma de V se situa sota el cap, de manera que impedeix el flux invers.
El seu cap i cos són foscos, de color marró o oliva fosc al dors i de color lleugerament taronja a la part ventral. També hi ha exemplars de tonalitats més brillants com el groc o el negre i poden presentar taques d'or.
La boca és gran i protràctil, i ambdues mandíbules tenen dents petites per a menjar peixos, cucs, crustacis i altres animals aquàtics petits de nit.[2]
M. albus és un animal nocturn evasiu. La seva dieta inclou altres peixos, gambes, crancs de riu, granotes, ous de tortuga, invertebrats aquàtics com cucs i insectes, i ocasionalment detrits. A diferència d'altres espècies, el cicle de vida i les tendències poblacionals de M. albus (p. ex. supervivència i densitat absoluta) són difícils de mesurar de forma exacta i la detecció d'aquestes tendències pot durar dècades, a causa de la manca de les dades disponibles en el tema.[4] Això dóna lloc a un augment de la població de l'espècie invasiva sense tenir temps d'aplicar mètodes de control de la població. Per això, la seva distribució és tan extensa.[5]
L'anguila del pantà asiàtic té una gran versatilitat i fins i tot és capaç de viure al medi terrestre durant distàncies curtes. M. albus utilitza aquesta habilitat per a canviar d'ubicació quan hi ha manca de recursos. En absència d'aigua i menjar, l'anguila del pantà asiàtic és capaç de sobreviure períodes llargs de sequera enterrada a la terra humida. Aquestes característiques potencien la seva habilitat de dispersió i colonització. L'anguila del pantà asiàtic és un gran depredador de manera que representa una gran amenaça per als peixos natius, amfibis, i invertebrats aquàtics.[6]
El Monopterus albus és hermafrodita. Tots els exemplars joves són femelles. A mesura que els peixos juvenils comencen a madurar, alguns expressen el fenotip masculí. Els mascles són capaços de canviar de sexe, permetent-los equilibrar les poblacions quan les proporcions de femelles són baixes. Aquest procés de canvi d'un sexe a un altre pot durar fins a un any.[7]
La posta d'ous pot tenir lloc durant tot l'any. Els ous són dipositats dins dels nius de bombolles, que es troben en aigües poc profundes. Aquest niu de bombolles flota a la superfície de l'aigua i no es fixen a la vegetació aquàtica. Les femelles produeixen fins a 1.000 ous per cada posta.[8]
La corba de supervivència d'una espècie o cohort s'utilitza per a calcular el número o proporció dels individus que sobreviuen a cada edat concreta. La supervivència de Tipus I es caracteritza per una supervivència alta en les etapes primerenca i mitjana de la vida,[9] seguides per una decadència ràpida de la supervivència en l'etapa de la vida més tardana a causa de canvis fisiològics. El model de supervivència de Tipus II exhibeix un índex de mortalitat constant malgrat l'edat, a causa d'amenaces ambientals contínues.[10] La corba de supervivència de M. albus es troba entre el Tipus I (fisiològic) i el Tipus II (ecològic). Els pares tenen cura de les seves cries, indicatiu d'una supervivència fisiològica.[2] Els mascles adults construeixen nius amb bombolles a la boca de forats i túnels, i guarden els ous i les cries joves. A més, les poblacions d'anguila són dependents de l'abundància de recursos, fent que la seva corba de supervivència sigui parcialment ecològica.
M. albus és natiu de les àrees tropicals i subtropicals des de Birmània i l'Índia del Nord fins a la Xina, la Rússia asiàtica, el Japó, i l'arxipèlag Indo-Malaisi. És un peix comú trobat principalment a l'Àsia, l'Índia, la Xina del Sud, Malàisia i Indonèsia. El peix és una font de proteïna molt important per a persones de la part nord-oriental de Tailàndia. Dins de l'Àsia, l'anguila d'aigua dolça té una distribució molt extensa, es troba tant en climes tropicals com en temperats. L'anguila del pantà asiàtic viu en pantans, basses, corrents, i arrossars d'arròs.
L'entorn natiu de M. albus inclou una àmplia varietat d'hàbitats d'aigua dolça, com aiguamolls superficials, aigües estancades, pantans, rius, séquies, canals, llacs i basses. Tot i que prefereixen aigua fresca, són també capaços de tolerar condicions salines, com s'ha vist en la seva colonització de marismes a Amèrica. La seva franja òptima es troba a menys de 3 metres de profunditat. També pot tolerar temperatures fredes — sota 0 °C — i una gamma àmplia de nivells d'oxigen. Aquest peix pot obtenir fins al 25% d'oxigen d'aire cutàniament quan no utilitza les brànquies sota l'aigua. Els factors que típicament limiten la dispersió d'una espècie — temperatura, oxigen, i la salinitat — no limiten l'anguila del pantà asiàtic.
L'anguila del pantà asiàtic va ser introduïda a les Illes hawaianes al voltant del 1900.[11] Ubicacions al Sud-Est dels Estats Units no van ser colonitzades fins a final del segle XX.[6] El 1990, M. albus va ser introduït a diverses basses a un centre de natura a Atlanta, Geòrgia, dins del riu Chattahoochee, i des d'allà els individus van emigrar a un pantà adjacent.[12] Com a gran depredador, l'anguila del pantà asiàtic ha trencat l'equilibri ecològic dels Everglades. El 1994, un espècimen d'anguila va ser recollit a basses del Centre de Naturalesa d'Atlanta. Subseqüentment, anguiles van ser recollides a Florida el 1997 a dues àrees diferents: una al sud-est i l'altre a l'oest de Florida.[13] S'estima que desenes de milers d'anguiles del pantà asiàtic habiten les gairebé 55 milles dels dos grans canals d'aigua del sud de Florida, un en l'àrea de Miami del Nord i un altre en el costat oriental dels Everglades. Una o més de les poblacions que s'han trobat es creu que són el resultat d'un alliberament intencionat o accidental de l'animal d'un aquàrium de casa o piscifactories. Algunes poblacions poden haver estat el resultat d'un intent d'uns quants residents locals per establir les anguiles com a font alimentària. L'anguila del pantà asiàtic planteja una amenaça a l'homeòstasi del Parc Nacional dels Everglades, interferint en les interaccions naturals entre espècies natives i el seu entorn.[6] L'espècie té una habilitat increïble de sobreviure en condicions adverses, i als Everglades no presenta depredadors naturals coneguts. L'anguila del pantà asiàtic sobreviu fins i tot en l'estació seca quan altres espècies no natives normalment moririen. Per combatre l'anguila del pantà asiàtic s'estan estudiant possibles mètodes de control, contenció, i erradicació.[12]
L'Enquesta Geològica dels Estats Units (USGS) ha proposat i implementat diversos mètodes per a controlar Monopterus albus a Florida del Sud.[2] Tenint la distribució de l'anguila documentada, el seu comportament i biologia, l'USGS desaconsella agafar i transportar l'anguila per a utilitzar com a esquer, menjar o animal de companyia.[2] Les anguiles de pantà asiàtic adultes i juvenils són respiradors d'aire obligats, mentre que els més joves absorbeixen oxigen directament a través de la pell. Com a tal, verins de peix estàndard o pesticides (p. ex., rotenona i antimicina-A), que són transmesos a través de la membrana branquial, no són eficaços.[12] Es van provar dilucions seriades del pesticida antimicina-A però es va trobar que era inocu: no es va observar cap canvi en la mortalitat ni en la morbiditat.[12]
Atès que tots els individus comencen sent femelles abans de la maduració, el més efectiu seria implementar l'extracció de l'espècie a l'etapa juvenil del cicle de vida per tal d'afectar el número més gran de població reproductiva.[6]
A l'Indonèsia, Cambodja, Xina, Laos, Myanmar, Tailàndia, Vietnam i altres països asiàtics, l'anguila del pantà asiàtic es cria en policultius en camps d'arròs i es ven com a producte alimentari amb la collita d'arròs.
Les anguiles d'aigua dolça són un hoste important per Gnathostoma spinigerum. Menjada crua o poc cuita, l'anguila del pantà asiàtic pot causar gnatostomiasi, una malaltia comuna a Tailàndia, Laos, Birmània, i Vietnam.[14][15][16] La neurognatostomiasi ha estat detectada als Estats Units, però no s'ha demostrat un vincle amb l'anguila del pantà asiàtic.[17]
Gnathostoma binucleatum (natiu d'Amèrica) no ha estat relacionat amb la causa de neurognatostomiasi , suggerint que G. spinigerum ha estat introduït a Amèrica, però encara no està confirmat.[18]
Monopterus albus (Zuiew, 1793) és una espècie d'anguila d'aigua dolça pertanyent a la família dels simbrànquids, amb importància comercial al sud-est Asiàtic. L'espècie és nativa dels pantans de les regions subtropicals de l'est i sud-est d'Àsia, on aconsegueix sobreviure en èpoques de sequera enterrant-se en el fang i respirant aire.
Der Ostasiatische Kiemenschlitzaal (Monopterus albus) ist ein Süßwasserfisch, der weit verbreitet von Indien, über ganz Südostasien, China, Japan bis nach Indonesien vorkommt. Er bewohnt schlammige Gewässerböden in ruhigen Flussabschnitten, Kanälen, Teichen, überfluteten Reisfeldern und Flussmündungen. Seit Ende des 20. Jahrhunderts wird er als invasive Art in den USA beobachtet.[1]
Der Ostasiatische Kiemenschlitzaal wird maximal einen Meter lang. Die Fische sind aalartig langgestreckt, schuppenlos, vorn im Querschnitt rund und hinten seitlich abgeflacht. Paarige Flossen (Brust- und Bauchflossen) fehlen. Rücken-, Schwanz- und Afterflosse sind zu einem durchgehenden Flossensaum zusammengewachsen, der aber nur noch wie eine niedrige Hautfalte wirkt. Der Kopf ist kurz und breit, das große, von dicken Lippen umfasste Maul tief gespalten. Die Augen sind klein. Charakteristisch sind die unter der Kehle zusammengewachsenen Kiemen, die dort einen durchgehenden, quergestellten Kiemenschlitz bilden. Die Kiemenhöhle ist durch eine Scheidewand (Septum) zweigeteilt. Die Kiemen selbst sind auf drei Kiemenbögen reduziert. Junge Ostasiatische Kiemenschlitzaale sind auf dem Rücken rotbraun bis hellbraun und mit kleinen dunkelbraunen Tüpfen versehen. Ihr Bauch ist gelblich. Adulte Tiere sind auf dem Rücken einfarbig olivbraun oder olivbraun oder gelbbraun marmoriert. Ihre Unterseite ist weiß.
Der Ostasiatische Kiemenschlitzaal lebt in mittelgroßen Flüssen, in Kanälen, Flussmündungen, Tümpeln, Sümpfen und Reisfeldern, auch in nur zeitweise Wasser führenden Gewässern. Während der Trockenzeit überdauert er im Schlamm an den tiefsten Stellen der ausgetrockneten Gewässer. Die nachtaktiven Fische ernähren sich hauptsächlich von Fischen, Würmern, Krebstieren und anderen meist größeren wasserbewohnenden Tieren. Außerdem nimmt er Detritus zu sich. Ostasiatische Kiemenschlitzaale sind proterandrische Hermaphroditen, d. h., sie wechseln im Laufe ihres Lebens das Geschlecht und sind zuerst männlich, dann weiblich. Zur Fortpflanzung bauen die Männchen große, frei treibende Schaumnester, in die die befruchteten Eier nach dem Laichakt hineingespuckt werden. Das Männchen bewacht die Eier und wahrscheinlich in den ersten Tagen auch die Jungfische.
In seinem Verbreitungsgebiet wird der Kiemenschlitzaal gefangen und zur menschlichen Ernährung genutzt. Nach dem Fang überlebt er lange Zeit außerhalb des Wassers solange seine Haut feucht gehalten wird. Sein Fleisch gilt als ausgezeichnet.
Der Ostasiatische Kiemenschlitzaal (Monopterus albus) ist ein Süßwasserfisch, der weit verbreitet von Indien, über ganz Südostasien, China, Japan bis nach Indonesien vorkommt. Er bewohnt schlammige Gewässerböden in ruhigen Flussabschnitten, Kanälen, Teichen, überfluteten Reisfeldern und Flussmündungen. Seit Ende des 20. Jahrhunderts wird er als invasive Art in den USA beobachtet.
কুচিয়া মাছ ( Asian Swamp Eel) একপ্ৰকাৰৰ ইল প্ৰজাতিৰ মাছ । Sybranchidae পৰিয়ালৰ অন্তৰ্গত এই মাছটোৰ বৈজ্ঞানিক নাম Monopterus albus ।
কুচিয়া মাছৰ দেহ দীঘল আৰু নলাকাৰ । ইয়াৰ নেজ চিধাই ঠেক আৰু প্ৰান্তৰ ফালে ক্ৰমশঃ সৰু । মাছটোৰ ছাল পিচল। ইহঁতৰ বক্ষ, শ্ৰোণী, পায়ু অনুপস্থিত । ইহঁতৰ দেহ গাঢ় বাদামী ৰঙৰ ; উদৰ ঈষৎ ৰঙা আৰু পাৰ্শ্বৰেখাৰ ওপৰ অংশত আৰু নেজত অসংখ্য ক্ষু্দ্ৰ গোলাকাৰ ফোঁট থাকে। দীঘলে ই ৬০ ৰ পৰা ৭০ চেন্টিমিটাৰ পৰ্যন্ত হবে পাৰে । এই মাছটোৰ শাৰীৰিক সক্ষমতা বোৰ বেছি ।
এই মাছ ভাৰতীয় উপমহদেশৰ ভাৰত আৰু বাংলাদেশৰ পাহাৰী অঞ্চলৰ অগভীৰ খাল, বিল, পুখুৰী আৰু মাটিৰ গাতত বাস কৰ। শুকান বতৰত পুখুৰী বা খালৰ যেতিয়া পানী শুকাই যায় তেতিয়া ই বোকাৰ তলত বহু দিন পৰ্যন্ত বাচি থাকিব পাৰে।
কুচিয়া মাছৰ প্ৰধান খাদ্য বিভিন্ন প্ৰজাতিৰ সৰু মাছ , জলজ পোক আৰু প্ৰাণী । ইহঁত বৰ খকুৱা স্বভাৱৰ মাছ হোৱা বাবে ই নানা ধৰনৰ মল মুত্ৰ খাই জীৱন নিৰ্বাহ কৰে
কুচিয়া মাছ ( Asian Swamp Eel) একপ্ৰকাৰৰ ইল প্ৰজাতিৰ মাছ । Sybranchidae পৰিয়ালৰ অন্তৰ্গত এই মাছটোৰ বৈজ্ঞানিক নাম Monopterus albus ।
An Kasili (Monopterus albus; Ingles, Asian swamp eel, rice eel) ) sarong klaseng sira na an hitsura garo halas na nalaba abot sarong metro, 25 abot 40 sentimetro an hawakon niya, pero mahalnas siya asin mayong kiskis. An kasili sirang natood mabuhay sa ta'bang siring sa mga salog, sa mga katangyanan asin sa mga oma. Ini kinakakan asin linuluto sa iba-ibang paagi. Uso man ining itinda sa mga saod. Kun ini lutoon, hinahale an halnas paagi nin paghiris asin paguragod kaini sa abo.[1][2]
An kasili tubong tal sa Subangan asin sa Sur-subangan na Asya, pero magdarapo asin nakakaratak sa Norte Amerika sa ibang mga hayop. Naglakop naman ini sa Aprikang Solnopan, sa Norte, Sentral asin Solnopan na parte kan Amerika. Nakakaagid man ini sa burirawan.
An Kasili (Monopterus albus; Ingles, Asian swamp eel, rice eel) ) sarong klaseng sira na an hitsura garo halas na nalaba abot sarong metro, 25 abot 40 sentimetro an hawakon niya, pero mahalnas siya asin mayong kiskis. An kasili sirang natood mabuhay sa ta'bang siring sa mga salog, sa mga katangyanan asin sa mga oma. Ini kinakakan asin linuluto sa iba-ibang paagi. Uso man ining itinda sa mga saod. Kun ini lutoon, hinahale an halnas paagi nin paghiris asin paguragod kaini sa abo.
An kasili tubong tal sa Subangan asin sa Sur-subangan na Asya, pero magdarapo asin nakakaratak sa Norte Amerika sa ibang mga hayop. Naglakop naman ini sa Aprikang Solnopan, sa Norte, Sentral asin Solnopan na parte kan Amerika. Nakakaagid man ini sa burirawan.
Vòng-sân (黃鱔) he yit chúng ǹg.
The Asian swamp eel (Monopterus albus), also known as rice eel, ricefield eel, or rice paddy eel,[3][1] is a commercially important, air-breathing species of fish in the family Synbranchidae. It occurs in East and Southeast Asia, where it is a very common foodstuff sold throughout the region. It has been introduced to two areas near the Everglades in Florida and near Atlanta in Georgia.
The Asian swamp eel is a freshwater, eel-like fish belonging to the family Synbranchidae (swamp eels).[4]
Some work indicates that the species should be split into three geographical clades or cryptic species, although these were not given nomenclatural names, as the taxonomic synonymy was too complex to sort out at the time. The populations in the Ryukyus are distinct, the populations in China and Japan belong to another clade, and the rest, the original M. albus, belong to the third group. Although these groups are too phenotypically similar to tell apart morphologically, they exhibit different brooding behaviours. In the Japanese/Chinese form, the males wait until the fertilised eggs hatch in their foam nests, and then keep the larvae in their mouths until they can breathe their own air. The Ryukyuan populations also make foam nests, but do not keep the larvae in the somewhat narrow buccal cavities in their mouths. The most widespread clade does not make foam nests, but lays the eggs among the roots of floating plants, and shows no parental care. Larvae use their pectoral fins to increase water flow and thus oxygen intake across their skin. This last form shows the most genetic diversity and may belong to numerous cryptic species. This form is also the type that has been introduced to the USA.[5]
M. albus is not an "true" eel' in the order Anguilliformes; it belongs to the order Synbranchiformes.
_at_a_restaurant_in_Mindanao,_Philippines_01.jpg)
The Asian swamp eel has a scaleless, anguilliform body that grows to a meter or less, typically 25 to 40 cm as an adult. As a swamp eel, it has a tapering tail and blunt snout, and lacks pectoral and pelvic fins. The dorsal, anal, and caudal fins are rudimentary, with the caudal fin often absent.[4] These fins serve to protect the swamp eel against rolling, and assist in sudden turns and stops. Its gill membranes are fused, but one v-shaped gill is located beneath the head. Such a shape prevents reverse flow.
Their colour is variable, but generally olive or brown, with irregular dark flecks.[3] Individuals in Florida usually have a dark body and head, with dark olive or brown dorsal coloring and light orange ventral coloring. Individuals caught in Florida can be more colourful, indicating breeding for the pet trade.[3][6]
The mouth is large and protractile, and both upper and lower jaws have tiny teeth for eating fishes, worms, crustaceans, and other small aquatic animals.[3]
M. cuchia, a related species also commonly eaten, has also been introduced to the USA. When it breaths, the throat expands on sides of head, as opposed to ventrally in M. albus. This species also has "suprapharyngeal air chambers", which M. albus does not, and a few scales, which are entirely absent in M. albus. M. cuchia has a single row of teeth, as opposed to two rows.[3]
It has a wide distribution.[7] Monopterus albus is native to much of East and Southeast Asia, ranging west as far as India.[2] M. albus is native to the tropical and subtropical areas of northern India and Burma to China, Japan, and Indo-Malayan Archipelago,[3] possible populations in Far East Russia and northeastern Australia might belong to different cryptic species.[3][8] It is a common fish in India, Southern China to Malaysia and Indonesia.
The populations in most of Japan (Honshu and Kyushu) are likely introduced from China. The population in the Nara Basin was introduced from Korea in the beginning of the 20th century. Its distribution in Japan is discontinuous, which also indicates that it is introduced within the last millennium or so. The eels found in Taiwan appear to belong to two different species, a Japanese form was introduced in 1940, but a Southeast Asian form is also common and may have also been introduced or be native.[5] The eels were first introduced to the Oahu in Hawaiian Islands around 1900, where they still occur.[3][9] Earliest record of the fish in the Philippines is in 1918 from a collection by the Commercial Museum of Philadelphia where it has become an invasive species.[10][11][12]
Locations in the Southeastern United States were not colonized until the end of the 20th century.[3] Around 1990, the eels were introduced to several ponds at a nature center near Atlanta, Georgia, within the Chattahoochee River drainage basin; by 1994, individuals had migrated to an adjacent marsh, the Chattahoochee Nature Center north of Atlanta.[13] Subsequently, eels were collected from Florida waters in 1997 at two widely separated areas, one in southeast and the other in west-central Florida.[6] Tens of thousands of swamp eels are estimated to inhabit nearly 55 miles of two water canal systems in southern Florida, one in the North Miami area and another on the eastern side of Everglades National Park. Two other populations of the eels have been discovered since 1993, one outside of Tampa, Florida, and one in southern Georgia near the Chattahoochee River.[14] One or more of the populations are believed to be the result of an intentional or accidental release of the creature from a home aquarium or fish farm. Some populations may have been the result of an attempt by a few local residents to establish the eels as a food source.[3]
M. albus is a nocturnal animal. Its diet includes other fish, shrimp, crayfish, frogs, turtle eggs, aquatic invertebrates such as worms and insects, and occasionally detritus.[3]
An old document from 1958 claimed M. albus is capable of moving over dry land, but many years of study found no evidence for this.[3][6]
.jpg)
The preferred environment for the Asian swamp eel includes a wide variety of muddy, freshwater, shallow wetlands, such as rice paddies, ditches, ponds, marshes, streams, rivers, canals, lakes, and reservoirs. Depths less than 3 m are optimal. M. albus can live in a wide range of oxygen levels. This fish can obtain up to 25% oxygen from air transcutaneously if not using gills under water.[3]
The Asian swamp eel is hermaphroditic. All young are females. As juvenile fish begin to mature, some take on the masculine phenotype. Males are capable of changing sex, allowing them to replenish female populations when female densities are low. This change from one sex to another can take up to a year.[15]
Spawning can occur throughout the year.[16] Some Japanese and Chinese forms of M. albus exhibit a great deal of parental care. Large males construct bubble nests at the mouth of burrows and guard the eggs and young.[3][5] In some Japanese and Chinese forms, eggs are laid in bubble nests located in shallow waters. These bubble nests float at the water's surface and are not attached to aquatic vegetation. Females produce up to 1,000 eggs, each, per spawning event.[5][16]
Swamp eels are a host for Gnathostoma spinigerum. Eating raw or undercooked swamp eel could cause gnathostomiasis, a disease that occurs in Thailand and Vietnam.[17][18][19]
The fish is an important protein source for people in Thailand.[17] It is cultured throughout Vietnam.[19] In Indonesia, Cambodia, China, Laos, Myanmar, Thailand, Vietnam, and other Asian countries, swamp eels are farmed in polyculture rice fields and sold as a food product with the rice crop.
In Balinese, the eels are known as lindung, they are sold dried in almost all village markets for use in Hindu offerings.[20]
In Japan, it is known as ta-unagi, from 田, pronounced "ta", meaning paddy and 鰻, pronounced "unagi", meaning eel, usually written in katakana as タウナギ, and usually not eaten.[21][22][23]
In addition to being useful as a food. This species of eel is also often released into natural water resources in Thailand. According to the belief of the Thai people that it will help to end suffering and sorrow, or as a merit as releasing other fish or other aquatic animals such as climbing perch (Anabas testudineus), striped snakehead (Channa striata), Chinese edible frog (Hoplobatrachus rugulosus), pond snail (Filopaludina sumatrensis) etc.[24]
Asian swamp eels might pose a future threat to the environment of Everglades National Park, although preliminary studies reported no deleterious ecological effects in Florida. However, more recent studies[25] in the Everglades do show several species faced precipitous declines after the introduction of swamp eels. Two crayfish became nearly absent from areas with swamp eels, and other species of fish also saw significant declines. The United States Geological Survey has used several methods to control the M. albus population here. They discourage catching and transporting the eel.[3] Water-management structures near established swamp eel populations are not being opened to prevent or at least retard dispersal, particularly into the waters of the park.[26] Adult and juvenile swamp eels are air-breathers, while young absorb oxygen directly through the skin. As such, standard fish poisons or piscicides (e.g., rotenone and antimycin A) that are transmitted across the gill membrane may not be effective. Serial pesticide dilutions of antimycin-A were tested and found to be innocuous. No changes in morbidity and mortality were observed.[13] The fish in the United States likely originate from a different areas in Asia, and are slightly different in characteristics.[8]
The Asian swamp eel (Monopterus albus), also known as rice eel, ricefield eel, or rice paddy eel, is a commercially important, air-breathing species of fish in the family Synbranchidae. It occurs in East and Southeast Asia, where it is a very common foodstuff sold throughout the region. It has been introduced to two areas near the Everglades in Florida and near Atlanta in Georgia.
Monopterus albus Monopterus generoko animalia da. Arrainen barruko Synbranchidae familian sailkatzen da.
Monopterus albus Monopterus generoko animalia da. Arrainen barruko Synbranchidae familian sailkatzen da.
Täpläkutsa eli suoankerias (Monopterus albus) on muodoltaan käärmemäinen, suomuton kala, jolla ei ole rinta- eikä vatsaeviä mutta jonka selkä- ja peräevät ovat pitkät. Pyrstöosa on voimakkaasti kapeneva. Täpäkutsan kidusaukot ovat sulautuneet yhdeksi raoksi ruumiin alapuolella. Kidukset ovat pienet, mutta kala pystyy hengittämään happea ilmasta suun suonikkaiden limakalvojen avulla. Aikuiset kalat ovat yleensä 25-40 cm:n pituisia, joskus lähes metrin.[2]
Lajin luontainen levinneisyysalue ulottuu Japanista ja Pohjois-Kiinasta Thaimaahan ja Burmaan. Se viihtyy seisovissa vesissä kuten lammissa ja riisipelloilla ja voi tarvittaessa kaivautua mutaan, jos sen kotivesistö kuivuu kuivana kautena. Täpläkutsa on ruokakala ja paikoin kaupallisesti tärkeä.[2] Laji on levinnyt luontoon myös Yhdysvalloissa.[3]
Kudun aikana koiras puhaltaa veden pintaan syljestään vaahtopesän, johon naaras laskee mädin. Koiras vahtii vaahtopesää kunnes poikaset kuoriutuvat.[4]
Täpläkutsa eli suoankerias (Monopterus albus) on muodoltaan käärmemäinen, suomuton kala, jolla ei ole rinta- eikä vatsaeviä mutta jonka selkä- ja peräevät ovat pitkät. Pyrstöosa on voimakkaasti kapeneva. Täpäkutsan kidusaukot ovat sulautuneet yhdeksi raoksi ruumiin alapuolella. Kidukset ovat pienet, mutta kala pystyy hengittämään happea ilmasta suun suonikkaiden limakalvojen avulla. Aikuiset kalat ovat yleensä 25-40 cm:n pituisia, joskus lähes metrin.
Belut sawah, mua, atau lindung (Monopterus albus) adalah sejenis ikan anggota suku Synbranchidae (belut), ordo Synbranchiiformes, yang mempunyai nilai ekonomi dan ekologi. Ikan ini dapat dimakan, baik digoreng, dimasak dengan saus pedas asam, atau digoreng renyah sebagai makanan ringan. Secara ekologi, belut dapat dijadikan indikator pencemaran lingkungan karena hewan ini mudah beradaptasi. Lenyapnya belut menandakan kerusakan lingkungan yang sangat parah telah terjadi.
Belut adalah predator ganas di lingkungan rawa dan sawah. Makanannya ikan kecil, cacing, krustasea. Ia aktif di malam hari. Hewan ini dapat mengambil oksigen langsung dari udara dan mampu hidup berbulan-bulan tanpa air, asalkan lingkungannya tetap basah. Hewan ini bahkan mampu menyerap oksigen lewat kulitnya. Kebiasaaannya adalah bersarang di dalam lubang berlumpur dan menunggu mangsa yang lewat. Walaupun berasal dari daerah tropika, belut sawah diketahui dapat bertahan hidup melewati musim dingin dengan suhu sangat rendah. Kombinasi sifat-sifat yang dimiliki belut membuatnya menjadi hewan yang dianggap berbahaya bagi lingkungan yang bukan habitatnya.
Ukuran maksimum adalah 1m, meskipun yang banyak dikonsumsi paling panjang 40 cm. Tidak memiliki sirip, kecuali sirip ekor yang memanjang. Bentuk tubuhnya menyerupai tabung dengan tubuh licin, tanpa sisik. Warna bervariasi, tetapi biasanya kecoklatan hingga kelabu.
Belut merupakan hewan hermaprodit, dimasa muda merupakan belut betina dan bersarang di lubang untuk meletakkan telur-telurnya pada busa-busa di air yang dangkal. Jika telur menetas, keluarlah belut muda yang semuanya betina. Dalam usia lebih tua perkembangan berikutnya, akan menjadi belut jantan.
Belut sawah berasal dari Asia Timur dan Asia Tenggara barat. Belut sekarang bahkan dilaporkan telah menghuni rawa-rawa di Hawaii, Florida, dan Georgia di Amerika Serikat dan dianggap sebagai hewan invasif.
Belut merupakan jenis ikan yang bisa berubah kelamin (hermaprodit) yaitu dimasa usia muda berjenis kelamin betina, dimasa berikutnya yaitu jika sudah usia tua akan berubah menjadi berjenis kelamin jantan.
Belut sawah, mua, atau lindung (Monopterus albus) adalah sejenis ikan anggota suku Synbranchidae (belut), ordo Synbranchiiformes, yang mempunyai nilai ekonomi dan ekologi. Ikan ini dapat dimakan, baik digoreng, dimasak dengan saus pedas asam, atau digoreng renyah sebagai makanan ringan. Secara ekologi, belut dapat dijadikan indikator pencemaran lingkungan karena hewan ini mudah beradaptasi. Lenyapnya belut menandakan kerusakan lingkungan yang sangat parah telah terjadi.
Belut adalah predator ganas di lingkungan rawa dan sawah. Makanannya ikan kecil, cacing, krustasea. Ia aktif di malam hari. Hewan ini dapat mengambil oksigen langsung dari udara dan mampu hidup berbulan-bulan tanpa air, asalkan lingkungannya tetap basah. Hewan ini bahkan mampu menyerap oksigen lewat kulitnya. Kebiasaaannya adalah bersarang di dalam lubang berlumpur dan menunggu mangsa yang lewat. Walaupun berasal dari daerah tropika, belut sawah diketahui dapat bertahan hidup melewati musim dingin dengan suhu sangat rendah. Kombinasi sifat-sifat yang dimiliki belut membuatnya menjadi hewan yang dianggap berbahaya bagi lingkungan yang bukan habitatnya.
Ukuran maksimum adalah 1m, meskipun yang banyak dikonsumsi paling panjang 40 cm. Tidak memiliki sirip, kecuali sirip ekor yang memanjang. Bentuk tubuhnya menyerupai tabung dengan tubuh licin, tanpa sisik. Warna bervariasi, tetapi biasanya kecoklatan hingga kelabu.
Belut merupakan hewan hermaprodit, dimasa muda merupakan belut betina dan bersarang di lubang untuk meletakkan telur-telurnya pada busa-busa di air yang dangkal. Jika telur menetas, keluarlah belut muda yang semuanya betina. Dalam usia lebih tua perkembangan berikutnya, akan menjadi belut jantan.
Belut sawah berasal dari Asia Timur dan Asia Tenggara barat. Belut sekarang bahkan dilaporkan telah menghuni rawa-rawa di Hawaii, Florida, dan Georgia di Amerika Serikat dan dianggap sebagai hewan invasif.
Monopterus albus of moerasaal is een straalvinnige vissensoort uit de familie van kieuwspleetalen (Synbranchidae).[2] De wetenschappelijke naam van de soort is voor het eerst geldig gepubliceerd in 1793 door Zuiew.
De soort staat op de Rode Lijst van de IUCN als niet bedreigd, beoordelingsjaar 2010.[1]
Bronnen, noten en/of referenties
Risål (Monopterus albus) er en ferskvannsfisk. Det er vidt utbredt i India, og forekommer i hele Sørøstasia, Kina, Japan og sør til Indonesia. Den holder til i slambunner i rolige elveleier, kanaler, diker, oversvømte rismarker og i elvemunninger. Selv om den er ferskvannsfisk fra varmere temperatursoner, har den en betydelig toleranse. Den kan tåle kaldt vann — godt under 0 °C - og mange oksygennivåer. Den kan også oppta luft utenfor vann. Faktorer som vanligvis hindrer fiskers utbredelse, knyttet til temperatur, oksygen og salinitet, er ikke store hindre for risålens overlevelse.
Risålen er en matfisk som fanges i stor utstrekning. Etter fangsten overlever den så lenge skinnet er fuktig. I Kina, der den kalles 黃鱔 Huángshàn, og i andre land, drives det noen steder oppdrett av den, og den høstes/fanges i polykulturelt utnyttede rismarker.
Denne iktyologirelaterte artikkelen er foreløpig kort eller mangelfull, og du kan hjelpe Wikipedia ved å utvide den. Risål (Monopterus albus) er en ferskvannsfisk. Det er vidt utbredt i India, og forekommer i hele Sørøstasia, Kina, Japan og sør til Indonesia. Den holder til i slambunner i rolige elveleier, kanaler, diker, oversvømte rismarker og i elvemunninger. Selv om den er ferskvannsfisk fra varmere temperatursoner, har den en betydelig toleranse. Den kan tåle kaldt vann — godt under 0 °C - og mange oksygennivåer. Den kan også oppta luft utenfor vann. Faktorer som vanligvis hindrer fiskers utbredelse, knyttet til temperatur, oksygen og salinitet, er ikke store hindre for risålens overlevelse.
Risålen er en matfisk som fanges i stor utstrekning. Etter fangsten overlever den så lenge skinnet er fuktig. I Kina, der den kalles 黃鱔 Huángshàn, og i andre land, drives det noen steder oppdrett av den, og den høstes/fanges i polykulturelt utnyttede rismarker.
Monopterus albus (Zuiew, 1793) é uma espécie de enguia-d'água-doce pertencente à família Synbranchidae, com importância comercial no Sueste Asiático. A espécie é nativa dos pântanos das regiões subtropicais do leste e sueste da Ásia, onde consegue sobreviver em épocas de seca enterrando-se no lodo e respirando ar. É considerada uma espécie invasora na América do Norte, estando naturalizada na Flórida (Everglades), no Hawaii e em diversas outras regiões subtropicais e tropicais.[1]
Monopterus albus é uma espécie de enguia-d'água-doce asiática, de aspecto anguiliforme pertencente à família Synbranchidae. Apesar dos nomes comuns de Monopterus albus incluirem em geral referência a enguia, a espécie não pertence aos grupo das verdadeiras enguias (a ordem Anguilliformes), estando incluída na ordem Synbranchiformes, um agrupamento taxonómico filogeneticamente distante.
A espécie é nativa das águas doces e salobras das zonas pantanosas, rios e lagos das regiões de clima tropical e subtropical da Ásia, mas encontra-se naturalizada na África Ocidental, em algumas ilhas do Pacífico e em diversas regiões das Américas.[1]
A espécie parecer pertencer a um complexo específico já que as populações identificadas na América do Norte como pertencendo a Monopterus albus aparentam pertencer a pelo menos três espécies ou taxa sub-específicos distintos,[2] cada um dos quais com origem em regiões distintas do Sueste Asiático.[3]
Monopterus albus tem um corpo serpentiforme, sem escamas, que em geral na idade adulta mede entre 25 a 40 cm de comprimento, mas que em alguns casos atinge cerca de 1 m de comprimento. Com a conformaçção típica das espécies da família Synbranchidae, apresenta cauda afilada e focinho rombo, e um tronco sem barbatanas peitorais ou pélvicas. As barbatanas dorsal, anal e caudal são rudimentares, com a caudal muitas vezes ausente.[1] Estas barbatanas rudimentares servem para proteger o animal contra o rolamento e como auxiliar em voltas repentinas e paragens. As suas fendas branquiais são fundidas, mas uma guelra em forma de V está localizado abaixo da cabeça. Tal forma evita o fluxo inverso da água. O corpo e cabeça são escuros, com coloração dorsal verde-oliva escuro ou castanho e coloração ventral clara em tons alaranjadados. Esta coloração camufla o predador aquático, no entanto, alguns espécimes são coloridos com manchas amarelas, pretas ou douradas.
A boca é grande e protáctil, com os maxilares superior e inferior providos de dentes pequenos adaptados para comer peixes, vermes, crustáceos e outros pequenos animais aquáticos durante a noite.[4]
M. albus é um predador nocturno, de comportamento evasivo, o que o torna um animal difícil de estudar e cuja história natural é mal conhecida.[4] A sua dieta inclui outros peixes, camarões, lagostins, rãs, ovos de tartarugas e invertebrados aquáticos como vermes e insectos.Ocasionalmente elimenta-se de detritos.
ao contrário do que acontece com as espécies diurnas semelhantes, os traços da história de vida de M. albus, como a sua densidade absoluta e curva de sobrevivência, são difíceis de medir com precisão e podem exigir décadas de dados para detectar tendências, como se depreende da actual falta de dados disponíveis sobre o tópico.[5] Em consequência desta falta de conhecimento do ciclo de vida da espécie, não são conhecidos métodos adequados de controlo da população nas regiões onde é espécie invasora.[5]
M. albus tem motilidade versátil e ainda é capaz de se mover sobre a terra seca em distâncias curtas. Este comportamento é usado para a relocalização de acordo com a disponibilidade de recursos. Na ausência de água e comida, o animal é capaz de sobreviver a longos períodos de seca enterrando-se em buracos que escava na terra húmida.[6] Se a massa de água em que habita deixa de oferecer condições de sobrevivência, M. albus simplesmente arrasta-se para a margem e faz o seu caminho para um habitat mais adequado deslizando sobre a terra de forma semelhante a uma cobra. Estas características aumentar amplamentea sua capacidade de dispersão.[7] A espécie é um predador voraz e pouco selectivo, fazendo dela uma importante ameaça para as espécies nativas de peixes, anfíbios e invertebrados aquáticos.[7]
A curva de sobrevivência de uma espécie ou coorte pode ser calculada pela proporção de indivíduos que sobrevivem em cada escalão etário. Uma curva de sobrevivência do tipo I[8] (fisiológica) caracteriza-se pela alta sobrevivência nas fases inícais da vida, seguida por um rápido declínio na sobrevivência na fase final da vida devido a mudanças fisiológicas. As curvas de sobrevivência do tipo II[9] (ecológicas) apresentam uma taxa de mortalidade constante, independente da idade, devida a ameaças ambientais consistentes.[10] A curva de sobrevivência de M. albus situa-se entre os tipos I e II, ou seja entre as curvas determinadas por factores fisiológicos e as curvas determinadas por factores ecológicos.
A espécie investe muito em cuidados parentais,[2] o que é indicativo de uma estratégia de sobrevivênca de base fisiológica. Os grandes machos constroem ninhos de bolhas na entrada de tocas e protegem os ovos e filhotes. Além disso, as populações da espécie são dependentes da abundância de recursos, tornando a sua sobrevivência parcialmente ecológica. Por causa dos referidos comportamentos, o controlo da espécie nos habitats em que é invasora pode melhor ser alcançada na fase juvenil ou imediatamente após a desova, quando o cuidado parental é mais elevado.
Monopterus albus (Zuiew, 1793) é uma espécie de enguia-d'água-doce pertencente à família Synbranchidae, com importância comercial no Sueste Asiático. A espécie é nativa dos pântanos das regiões subtropicais do leste e sueste da Ásia, onde consegue sobreviver em épocas de seca enterrando-se no lodo e respirando ar. É considerada uma espécie invasora na América do Norte, estando naturalizada na Flórida (Everglades), no Hawaii e em diversas outras regiões subtropicais e tropicais.
Lươn (danh pháp hai phần: Monopterus albus) là một loài cá thuộc Họ Lươn (Synbranchidae).
Chiều dài thân trung bình khoảng 25–40 cm, mặc dù có cá thể dài tới 1 m. Thân hình trụ, da trần không vảy, thiếu vây chẵn, vây lưng nối liền với vây đuôi, vây hậu môn. Các vây không có gai, mang thoái hóa thành một lỗ phía dưới đầu. Đuôi vót nhọn. Lưng màu nâu, bụng màu trắng hay nâu nhạt. Miệng lớn, có thể kéo dài ra được, cả hai hàm đều có các răng nhỏ để ăn cá, giun, giáp xác cùng các động vật thủy sinh nhỏ khác vào ban đêm. Hai mắt rất nhỏ.
Giống như các loài khác trong bộ Lươn, chúng hô hấp nhờ các màng của khoang bụng và ruột, không có bong bóng.
M. albus là lưỡng tính. Tất cả các con non là cái. Khi chúng trưởng thành, một số biến thành con đực. Con đực có khả năng chuyển đổi giới tính, cho phép chúng bổ sung khi quần thể con cái thấp. Sự thay đổi giới tính có thể mất đến một năm.[1]
Sinh sản có thể xảy ra trong suốt cả năm. Trứng được đẻ trong tổ bong bóng nằm trong vùng nước nông. Các tổ bong bóng nổi trên bề mặt nước và không gắn liền với thảm thực vật thủy sinh. Con cái đẻ tới 1.000 trứng mỗi lần sinh sản.[2] Đặc điểm này rất quan trọng khi xem xét kiểm soát của các loài xâm lấn.
M. albus là loài bản địa của Trung và Nam Mỹ, châu Phi, Australia và từ Ấn Độ tới miền đông châu Á. Tại Hoa Kỳ, người ta thông báo nó có tại các khu vực như Hawaii, Florida và Georgia.
Mặc dù nó có thể sống sót ở nhiệt độ dưới điểm đóng băng của nước (0 °C) hay vài tháng mà không có nhiều nước hoặc nước lợ/mặn; nhưng nói chung chỉ tìm thấy tại tầng đáy trong các khu vực nước ngọt và ấm áp, chẳng hạn như các ao nhiều bùn, đầm lầy, kênh mương và ruộng lúa.
Tiếng Việt ví những người có cặp mắt ti hí là "mắt lươn", không những mắt nhỏ mà còn hàm ý xấu như trong câu:
Ca dao cũng có câu nhắc đến lươn:
Lươn lẹo là thuật ngữ chỉ về việc làm bất chính
Lươn có giá trị thực phẩm cao, thịt lươn được chế biến thành nhiều món ăn ngon khác nhau. Ở Việt Nam lươn có thể được dùng làm nguyên liệu của các món ăn được ưa chuộng như: cháo lươn, miến lươn, lẩu lươn, chuối om lươn,súp lươn, lươn xào sả ớt...Trước kia lươn chủ yếu chỉ được khai thác ngoài tự nhiên. Ngày nay, lươn được nuôi nhân tạo và trở thành một nghề sản xuất mang lại hiệu quả kinh tế cao.
Lươn (danh pháp hai phần: Monopterus albus) là một loài cá thuộc Họ Lươn (Synbranchidae).
黄鳝（學名： Monopterus albus），俗称鳝鱼（鱓魚）、田鳝或田鳗，亦名长鱼、血鱼、罗鱼、无鳞公子等，為輻鰭魚綱合鰓目合鳃魚科的淡水底栖肉食性鱼类，可养殖供食用，具有经济价值。分布於亚洲中國大陆东南半部、台灣、日本、缅甸及東南亞的低纬度或水温较暖的淡水流域[1]。繁殖期为5至8月。黄鳝的体形和鳗鱼有相似之处，均为体形细长类似蛇形，无鳞，有粘液分泌，體長可達100公分。但事实上它们在分类学上并不相同。然而习惯称呼常会混为一谈，如将鳗鱼称为白鳝等。
黄鳝主要棲息在溪流、泥濘的稻田、池塘或沼澤中，會掘洞而居，以甲殼類、蠕蟲、魚類等為食，屬夜行性。
引入北美以后，黄鳝被认为是入侵物种。
黄鳝在各地中国菜都是重要食材，菜式种类繁多。从加工方法上，有生焖、切段、切片、切丝、生炒、软兜、冷炝、煨、油炸等不下数十种。黄鳝需要鲜食，死后的黄鳝身体僵直像一根直棍，体内产生有毒物质。江苏淮安更有所谓全鳝席，整桌菜肴全部用黄鳝（当地俗称为长鱼）制作。
黄鳝（學名： Monopterus albus），俗称鳝鱼（鱓魚）、田鳝或田鳗，亦名长鱼、血鱼、罗鱼、无鳞公子等，為輻鰭魚綱合鰓目合鳃魚科的淡水底栖肉食性鱼类，可养殖供食用，具有经济价值。分布於亚洲中國大陆东南半部、台灣、日本、缅甸及東南亞的低纬度或水温较暖的淡水流域。繁殖期为5至8月。黄鳝的体形和鳗鱼有相似之处，均为体形细长类似蛇形，无鳞，有粘液分泌，體長可達100公分。但事实上它们在分类学上并不相同。然而习惯称呼常会混为一谈，如将鳗鱼称为白鳝等。
タウナギ（田鰻、Monopterus albus）は、タウナギ目タウナギ科に属する淡水魚の一種である。鰓弓内の粘膜を通じて空気呼吸を行うことで知られる。
中国語では「鱔魚」（シャンユー、shànyú）、「鱔」、「黄鱔」（ホワンシャン、huángshàn）などと称す。後漢の『説文解字』には「鱓」（shàn）と記載されており、「鱔」は旁の「單」を同音の「善」に書き換えた異体字。広東語には旁を「先」に書き換えた俗字もある。日本語では「鱓」がウツボの意味に転用された。
ベトナム語では lươn （ルオン）と称す。
タウナギには鱗がなく、ウナギやヘビのような円筒状の体形で、先の細い尾と小さな眼を持つ。1メートル前後になることもあるが、通常は40センチメートルほどである[1]。背側は茶色あるいは緑褐色で、腹側は淡黄色あるいは薄茶色をしている。腹鰭、胸鰭はなく、背鰭、尾鰭、尻鰭は癒合して縮小し、ひだ状になっている[1]。左右の鰓穴は頭の下でつながっている。口は大きくて伸長させることができる。上顎にも下顎にも小さい歯がある。
東南アジアから東アジア南部に広く分布し、インド、マレー半島、フィリピン、中国（東部、南部、四川省[2]）、朝鮮半島、西日本に見られる[3]ほか、おそらくバングラデシュにも分布する[1]。後述するように、人為的移入により分布を広げている。
夜行性で、クリークや水田の畦の水ぎわの泥に巣穴をあけ、昼は奥にひそみ、夜に泳ぎ出て、付近を巡回して小魚や蛭、水生昆虫などをあさる捕食者である[4]。あぜや用水路に穴を掘るので灌漑に障害を与える例がある。低酸素の水中では鼻上げをし、空気呼吸を行う[4]。冬季は泥に深くもぐって冬眠し、土が湿っていれば、水がなくても生きていられる。そのため東南アジアでは、冬に水を抜いた水田を掘り起こしてタウナギを漁獲する。[5]
タウナギは雌性先熟の性転換を行う[6]。日本および中国の個体群では、雄は巣穴の中に泡でできた巣を作り、卵はその中で育つ。雄は孵化までの間、卵に新鮮な空気を補充して保護を行う[6]。さらに、孵化後の仔魚を雄が口内保育することも知られている[6]。ただし琉球列島の個体群では、孵化後の口内保育は見られない[3]。また台湾（おそらく東南アジアも同様）の個体群では、卵はホテイアオイの根に産み付けられ、親の保護を必要としないことが報告されている[3]。この違いは、後述する遺伝的分化に対応している[3]。
ミトコンドリアDNAの塩基配列に基づく研究によれば、タウナギは少なくとも中国および（沖縄を除く）日本に分布するもの、南西諸島に分布するもの、そして東南アジアに分布するもの、という3つの集団に分けられ、それぞれは互いに遺伝的に異なっているため独立した 「種」であると考えられる[3]。これらの内訳をみると、日本に分布するものは中国に分布するものと同じ系統に含まれ、そのため中国大陸から人為的に移入されたものである可能性が高いとされる[3]。実際、1900年前後に朝鮮半島から奈良県に持ち込まれたという記録もある[4]。なお、台湾には東南アジアの系統のものと中国・日本の系統のものとがともに分布しており、いずれも人為的移入によるものかは定かでない[3]。 南西諸島に分布する個体群は、東南アジアのものとも中国・日本のものとも異なる系統に属している。このため、中国・日本の系統からは570万年以上前に分岐したと推定される[3]。したがって人為的移入は考えにくく、琉球には固有の在来タウナギが生息しているということになる[3]ため、保護の必要性が指摘されている[7]。
血液が多いために肉は独特の黒い色で、日本ではほとんど食べる習慣がない。しかし中国や台湾では美味とされ、炒め物、煮物、から揚げなど広く食用にされる。東京都内など中国人の多い地域では、販売されていることもある。
清の詩人にして食通の袁枚は、中華料理の美食メニューを大成した著作『随園食単』中の「水族無鱗単（うろこの無い魚の料理）」の項で、とろみスープの「鱔絲羹」、細切りの炒め物「炒鱔」、ぶつ切りの煮込み「段鱔」の3種の料理を記している[8]。
現代の料理では、細切りの炒め物「炒鱔絲」、江蘇料理のごま油風味の甘い炒め煮「炒鱔糊」、浙江料理のから揚げ甘酢あんかけ「生爆鱔片」[9]、寧波料理のエビと合わせた具の汁麺料理「蝦爆鱔麺」[10]、広東料理の土鍋飯（台山黄鱔煲仔飯）、台湾料理の台南の揚げ麺を使った麺料理「鱔魚意麺」などが著名である。ぶつ切りでスープにする例もあるが、市場では捌いて売ることが多い。
ベトナム料理では、春雨とスープにした「miến lươn」（ミエン・ルオン）や酸っぱいスープの「canh chua lươn」（カインチュア・ルオン）などの汁物にすることが多いが、バナナと共に蒸す「chuối om lươn」（チュオイ・オム・ルオン）などもある。
中国の硯には「鱔魚黄澄泥」と呼ばれる、タウナギの腹の黄色に近い色のものがあり、呼び名に使われている。
_at_a_restaurant_in_Mindanao,_Philippines_01.jpg)
.jpg)
