Vuelan lenta y pesadamente. Se detienen y caminan con las patas en posición vertical y el cuerpo practicamente horizontal.
Es delgado (aunque el plumaje laxo y esponjado puede proporcionarle una apariencia robusta), de cabeza pequeña y patas muy largas.
El adulto es negro pizarra con dos fajas blancas en la cola. La faja blanca curva que atraviesa las primarias externas es prominente al ser observada desde abajo. El iris es rojo, la cera y el pico son negruzcos y las patas son anaranjadas. Las aves de la parte sur del país son más claras en general, y a veces presentan un barreteado claro por debajo, en la región posterior. Los individuos inmaduros son principalmente negro pizarra, con la frente, la región superciliar y la garganta blancas. Las mejillas son listadas con blanco. El pecho y el costado presentan un tinte parduzco, y el abdomen, muslos y coberteras infracaudales son barreteados de blancuzco a ante opaco. Su forma, postura y patas anaranjadas son distintivas cuando se encuentra perchado. La faja en las primarias es diagnóstica al volar.Se reproducen principalmente durante la estación seca y a principios de la estación lluviosa.
Pueden doblar las patas hacia adelante y hacia atrás en la articulación del tarso, lo cual les ayuda a extraer sus presas de huecos y hendiduras de los árboles o las bromelias: lagartijas, ranas, insectos, polluelos de los nidos y ratones.
Distribucion General: Se distribuye del noroeste de México hasta el norte de Argentina.
.
El azor zancón[2] (Geranospiza caerulescens), tamién conocíu como gavilán patillargu, azor zancudu, gavilán ranero, gavilán aplomáu, gavilán grulla, gavilán zancudu, gavilán pates llargues o aguililla zancona, ye una especie d'ave accipitriforme de la familia Accipitridae, qu'habita les selves, montes y sabanes de Centro y Suramérica. Ye l'únicu representante del xéneru Geranospiza.[3]
Ye un ave rapaz d'aprosimao 46 cm de llargor, confiada, que salta ente les cañes de los árboles. Realiza vuelos curtios. Presenta una coloración gris celeste. Cola llarga y angosta, corita barreada de canela y blancu. Ventralmente tien un finu barreado blancu. Pates llargues anaranxaes. En vuelu presenta una notable media lluna blanca, base de les primaries color negru.
Reconócense seis subespecies de Geranospiza caerulescens :[3]
.
El azor zancón (Geranospiza caerulescens), tamién conocíu como gavilán patillargu, azor zancudu, gavilán ranero, gavilán aplomáu, gavilán grulla, gavilán zancudu, gavilán pates llargues o aguililla zancona, ye una especie d'ave accipitriforme de la familia Accipitridae, qu'habita les selves, montes y sabanes de Centro y Suramérica. Ye l'únicu representante del xéneru Geranospiza.
Ye un ave rapaz d'aprosimao 46 cm de llargor, confiada, que salta ente les cañes de los árboles. Realiza vuelos curtios. Presenta una coloración gris celeste. Cola llarga y angosta, corita barreada de canela y blancu. Ventralmente tien un finu barreado blancu. Pates llargues anaranxaes. En vuelu presenta una notable media lluna blanca, base de les primaries color negru.
Geranospiza caerulescens (lat. Geranospiza caerulescens) - geranospiza cinsinə aid quş növü.
Geranospiza caerulescens (lat. Geranospiza caerulescens) - geranospiza cinsinə aid quş növü.
Ar vaou pavioù hir zo un evn-preizh, Geranospiza caerulescens an anv skiantel anezhañ.
Ar spesad nemetañ eo er genad Geranospiza.
Bevañ a ra al labous e kreiz ha su Amerika[1].
Diouzh an evnoniourien e vez renket ar baoued en urzhiad Falconiformes pe Accipitriformes.
Ar vaou pavioù hir zo un evn-preizh, Geranospiza caerulescens an anv skiantel anezhañ.
L'aligot camallarg (Geranospiza caerulescens) és un ocell de la família dels accipítrids (Accipitridae) que habita zones de selva humida, bosc de ribera, pantans i aiguamolls de la zona neotropical, des de le terres baixes de Mèxic, per ambdues vessants, cap al sud per Amèrica Central fins a Panamà, per l'oest dels Andes al'oest a Colòmbia, Equador i Perú i per l'est dels Andes fins a Paraguai, Uruguai, est de Bolívia i nord de l'Argentina. És l'única espècie del gènere Geranospiza.
L'aligot camallarg (Geranospiza caerulescens) és un ocell de la família dels accipítrids (Accipitridae) que habita zones de selva humida, bosc de ribera, pantans i aiguamolls de la zona neotropical, des de le terres baixes de Mèxic, per ambdues vessants, cap al sud per Amèrica Central fins a Panamà, per l'oest dels Andes al'oest a Colòmbia, Equador i Perú i per l'est dels Andes fins a Paraguai, Uruguai, est de Bolívia i nord de l'Argentina. És l'única espècie del gènere Geranospiza.
Aderyn a rhywogaeth o adar yw Gwalch ystwyth America (sy'n enw gwrywaidd; enw lluosog: gweilch ystwyth America) a adnabyddir hefyd gyda'i enw gwyddonol Geranospiza caerulescens; yr enw Saesneg arno yw Crane hawk. Mae'n perthyn i deulu'r Eryr (Lladin: Accipitridae) sydd yn urdd y Falconiformes.[1]
Talfyrir yr enw Lladin yn aml yn G. caerulescens, sef enw'r rhywogaeth.[2] Mae'r rhywogaeth hon i'w chanfod yn Ne America a Gogledd America.
Mae'r gwalch ystwyth America yn perthyn i deulu'r Eryr (Lladin: Accipitridae). Dyma rai o aelodau eraill y teulu:
Rhestr Wicidata:
rhywogaeth enw tacson delwedd Aquila spilogaster Aquila spilogaster Aquila wahlbergi Aquila wahlbergi Barcud wynepgoch Gampsonyx swainsonii Eryr Adalbert Aquila adalberti Eryr Bonelli Aquila fasciata Eryr euraid Aquila chrysaetos Eryr Gurney Aquila gurneyi Eryr nadroedd Madagasgar Eutriorchis astur Eryr rheibus Aquila rapax Eryr rheibus y diffeithwch Aquila nipalensis Eryr ymerodrol Aquila heliaca Fwltur yr Aifft Neophron percnopterusAderyn a rhywogaeth o adar yw Gwalch ystwyth America (sy'n enw gwrywaidd; enw lluosog: gweilch ystwyth America) a adnabyddir hefyd gyda'i enw gwyddonol Geranospiza caerulescens; yr enw Saesneg arno yw Crane hawk. Mae'n perthyn i deulu'r Eryr (Lladin: Accipitridae) sydd yn urdd y Falconiformes.
Talfyrir yr enw Lladin yn aml yn G. caerulescens, sef enw'r rhywogaeth. Mae'r rhywogaeth hon i'w chanfod yn Ne America a Gogledd America.
Die Sperberweihe (Geranospiza caerulescens) ist ein Greifvogel aus der Familie der Habichtartigen. Innerhalb dieser Familie wird sie heute als einziger Vertreter der monotypischen Gattung Geranospiza angesehen. Die Art ist in den tropischen Regionen Mittel- und Südamerikas weit verbreitet, wo sie sowohl lichte Wälder als auch offene Landschaften bewohnt. Bemerkenswert ist die ausgesprochen variable Färbung des Gefieders der Sperberweihe. Des Weiteren nutzt die Art eine eher ungewöhnliche Jagdmethode, bei der mit den besonders flexiblen Beinen in Spalten und Löchern nach Beute geangelt wird.
Sperberweihen sind mittelgroße Vertreter der Habichtartigen, die sich durch einen leichten, schlanken Körperbau und einen vergleichsweise kleinen Kopf auszeichnen. Am Hinterkopf besitzen die Vögel eine aufstellbare Haube. Auffällig sind neben den langen, breiten und abgerundeten Flügeln ein langer Schwanz sowie insbesondere die ungewöhnlich langen und schlanken Beine der Art. Diese stellen eine Anpassung an das Ernährungsverhalten der Sperberweihe dar und besitzen besonders flexible Fußwurzelgelenke, die in der Lage sind, sich bis zu 30° in die „falsche“ Richtung zu verbiegen. Die Füße enden in kurzen Krallen, wobei vor allem die äußeren Krallen ungewöhnlich klein ausfallen. Dieser verkleinerte Fuß dient vermutlich dazu, in möglichst kleine Öffnungen greifen zu können. Außerdem sind die Schuppen an den unbefiederten Beinen zu wenigen großen Platten verwachsen, um die Gefahr zu verringern, bei der Nahrungssuche hängen zu bleiben.[1] Wie bei vielen Greifvögeln sind auch bei der Sperberweihe weibliche Exemplare zumeist etwas größer und schwerer als ihre männlichen Artgenossen, wobei die Unterschiede häufig geringer Ausfallen als bei verwandten Arten. So kommt es regelmäßig vor, dass die zierlichsten Weibchen kleiner sind als die größten Männchen. Ein weitergehender Sexualdimorphismus, anhand dessen die Geschlechter unterschieden werden könnten, liegt hingegen nicht vor.[2] Die Vögel erreichen bei einer Flügelspannweite von circa 237 bis 297 mm eine Größe zwischen 188 und 220 mm. Das Gewicht beträgt etwa 235 bis 353 g, einzelne Berichte über besonders große Weibchen, die bis zu 430 g gewogen haben, existieren jedoch ebenfalls.[3] Die Gefiederfärbung der Sperberweihe zeigt unabhängig vom Geschlecht ein breites Spektrum an Varianten und wird zur Abgrenzung diverser Unterarten herangezogen. Darüber hinaus können jedoch auch bei Vertretern derselben Unterart teilweise erhebliche Unterschiede auftreten. Beschrieben wird hier das Aussehen der Nominatform G. c. caerulescens, die restlichen Unterarten werden im Abschnitt Systematik behandelt: Die Grundfärbung des Gefieders kann von Blau- bis Schiefergrau reichen. An den Schenkeln und im Brust- und Bauchbereich zeigt sich bei vielen, jedoch nicht bei allen Individuen, eine feine weiße oder schwach cremefarbene Bänderung. Im Bereich des Schwanzes können die Konturfedern eine ähnliche Färbung wie die Bänderung annehmen, Exemplare mit uniformer Färbung an der Unterseite sind jedoch ebenfalls häufig. An den Steuerfedern finden sich zwei breitere, ebenfalls weiße oder cremefarbene Bänder, während an den Spitzen ein weißlicher Fleck erkennbar ist. Die Unterseite der primären Schwungfedern weist einen recht breiten, weißen Fleck auf, der im Flug als charakteristischer weißer Bogen sichtbar wird. Einen Kontrast zur Gefiederfärbung bieten vor allem die orange-roten, unbefiederten Beine und die leuchtend rote Iris des Auges. Die Wachshaut ist hingegen unauffällig schwärzlich-grau.[4]
Das Jugendkleid ist im gleichen Maße variabel wie das Gefieder der Adulten, wiederkehrende Merkmale sind jedoch vollkommen weiße oder weiß-gebänderte Bereiche an Stirn, Wangen und Kehle. Darüber hinaus ist die Bänderung, sofern vorhanden, zumeist breiter und ausgeprägter als bei erwachsenen Vögeln. Junge Sperberweihen besitzen des Weiteren bräunlich-schwarze bis cremefarbene Stellen an Brust und Flanken. Beine und Iris sind noch eher gelblich gefärbt, die Wachshaut ist hingegen noch allgemein dunkler.[5] Im Herbst ihres zweiten Jahres haben die Jungvögel das Aussehen der Adulten angenommen und sind von diesen nicht mehr zu unterscheiden.[6]
Verwechslungen mit ähnlichen Arten können innerhalb des sehr großen Verbreitungsgebiets vorkommen, sind jedoch eher selten. Mögliche Verwechslungskandidaten sind unter anderem der Zaunadler (Harpyhaliaetus coronatus), der Graubussard (Buteo plagiatus) oder der Rußbussard (Buteo albonotatus). Die Merkmalskombination aus weißem Flügelbogen, zwei weißen Bändern an den Steuerfedern, dunkler Wachshaut und orange-gelben Beinen ist jedoch nur der Sperberweihe zu eigen. Darüber hinaus zeigen alle genannten Arten ein abweichendes Flugbild, das bei der Sperberweihe im Gleitflug durch weit nach vorn gestreckte Flügel geprägt ist.[5]
Die Sperberweihe bewohnt eine Reihe unterschiedlicher Landschaftsformen, sucht aber offenbar regelmäßig die Nähe zu Wasserquellen wie Flüssen, Seen und Teichen. Bevorzugter Lebensraum sind vor allem Waldränder und Lichtungen feuchter, tropischer Wälder sowie Sümpfe, Mangroven und Marschland. In von Menschen veränderten Gebieten werden auch Kaffee- und Eucalyptusplantagen oder Areale mit vergleichbar hohem Bewuchs besiedelt. Die Art gilt zumeist als Standvogel, unternimmt aber scheinbar unregelmäßige, kurze Wanderungen wenn in einem Gebiet zu wenig Wasser verfügbar ist.[2][7] Sperberweihen können außerhalb der Brutzeit nur selten bei ausgedehnten Gleitflügen in größeren Höhen beobachtet werden. Stattdessen führen Flüge nur selten weit über das Blätterdach hinaus.[1] Die Art gilt allgemein als wenig ruffreudig, ist sie doch zu hören kann zumeist ein schrilles, pfeifendes wheeoo oder kweeuur vernommen werden. Des Weiteren existiert ein – wohl der Interaktion zwischen Artgenossen dienender – Ruf, der aus einer Reihe tiefer Laute, die in etwa wie woop oder whooou klingen sollen, besteht.[5]
Die Sperberweihe hat sich auf die Jagd nach nachtaktiven Beutetieren während der Tagesstunden spezialisiert. Hierbei werden methodisch mögliche Ruheplätze wie Baumhöhlen, Klumpen aus Bromeliengewächsen und anderen Epiphyten, Hohlräume zwischen Steinen, lose Baumrinde oder dichte Vegetation am Boden durchsucht. Hierbei balancieren die Vögel auf Ästen oder halten sich an den Rändern von Öffnungen fest, wobei sie teilweise kopfüber hängen. Wurde ein vielversprechendes Versteck gefunden, stecken sie suchend ihren Kopf in die Öffnung oder tasten mit den äußerst flexiblen Füßen nach möglicher Nahrung. In jedem Fall wird die Beute schließlich mit den Krallen und nicht mit dem Schnabel gegriffen.[8] Bei entsprechender Gelegenheit jagen Sperberweihen auch aktive, am Boden befindliche Beute, auf die sie sich dann von oben herabfallen lassen. Ob die Art auch wie viele andere Greifvögel aus dem Gleitflug heraus jagt, ist nicht erwiesen. Entsprechende Berichte liegen zwar vor, sind jedoch bislang nicht wissenschaftlich verifiziert. Das Nahrungsspektrum ist ausgesprochen variabel. Auf dem Speiseplan stehen Reptilien wie Baumfrösche, Eidechsen und Schlangen von bis zu 30 cm Größe, Nestlinge von Vögeln wie Spechten und Papageien, Fledermäuse und andere kleine Säugetiere wie etwa Ratten oder auch Wirbellose wie Kakerlaken, Zikaden und Käfer.[5] Bei entsprechender Verfügbarkeit scheinen allerdings Frösche, Eidechsen und Nagetiere als Nahrung bevorzugt zu werden.[9]
Der Zeitraum der Brutzeit ist regional sehr unterschiedlich. So finden Bruten beispielsweise in Mexiko von April bis Juli, in Venezuela von Juli bis Oktober und in Suriname von April bis Oktober statt. Die Balz erfolgt ausschließlich in der Luft, wo die Männchen versuchen die Weibchen durch die Zurschaustellung verschiedener Flugmanöver für sich zu gewinnen. Die Männchen fliegen dabei zunächst enge Kreise, steigen dann plötzlich in große Höhen und lassen sich direkt wieder auf die ursprüngliche Flughöhe fallen. Ein anderes beobachtetes Manöver ist ein ansatzloser, starker Anstieg gefolgt von einem flüssigen Übergang in einen abwärtsgerichteten Gleitflug. Haben sich Paare gefunden beginnt der Nestbau in circa 10 bis 15 m Höhe auf einem Baum, gelegentlich versteckt zwischen einigen Ranken. Das Nest selbst ist eine wenig aufwändige, tassenförmige Konstruktion aus Zweigen und Ranken, die mit Blättern, Moosen oder feineren Zweigen ausgekleidet wird. Im Verhältnis zur Größe der Vögel wirkt es eher klein und flach.[5] Nach der Fertigstellung des Nests legt das Weibchen typischerweise zwei, seltener auch ein einzelnes Ei. Diese werden vor allem durch den weiblichen Altvogel bebrütet, während das Männchen für die Versorgung mit Nahrung zuständig ist. Die Inkubationszeit der Eier liegt bei etwa 39 Tagen, gefolgt von einer durchschnittlich 37 Tage andauernden Nestlingsphase. Währenddessen werden die Jungvögel von beiden Eltern gleichermaßen gefüttert. Verfüttert werden dabei vor allem kleinere Beutetiere mit einem Gewicht von unter 20 g. Nach dem Flüggewerden bleibt der Nachwuchs noch verhältnismäßig lange von den Altvögeln abhängig. In einem beobachteten Fall blieb ein Jungvogel nach dem Verlassen des Nests noch für weitere 17 Wochen vollständig auf die Eltern angewiesen.[10] Sperberweihen haben einen vergleichsweise geringen Nisterfolg von weniger als 50 %. Grund dafür ist, neben Prädation durch andere Greifvögel und Säugetiere, vor allem ein weit verbreiteter Parasitismus durch Fliegen der Gattung Philornis. Diese legen ihre Eier unter die Haut der Nestlinge, die geschlüpften Larven ernähren sich anschließend parasitär von den Jungvögeln, was zu einer hohen Sterblichkeitsrate bei betroffenen Arten führt.[11]
Die Sperberweihe besitzt ein sehr großes Verbreitungsgebiet, dessen Kern sich über weite Teile Südamerikas erstreckt. Die südliche Grenze bilden dabei die nördlichen Regionen Argentiniens und Uruguays, während die Art im Westen noch bis in das Zentrum Boliviens und Perus nachweisbar ist. In nördlicher Richtung können die Vögel bis etwa auf Höhe der mexikanischen Bundesstaaten Sonora und Tamaulipas gefunden werden. Der mittelamerikanische Teil des Verbreitungsgebiets ist jedoch wesentlich weniger zusammenhängend, häufig kommt die Sperberweihe hier nur in den Küstenregionen und auch dort nur lokal vor. Die Art ist ein Flachlandbewohner, der Gebiete bis auf eine Höhe von etwa 500 m bevorzugt, gelegentlich allerdings auch auf bis zu 750 m nachgewiesen werden kann.[2] Die IUCN stuft die Sperberweihe mit Stand 2016 auf der niedrigsten Gefährdungsstufe least concern ein. Als Begründung wird dafür, trotz eines allgemein abnehmenden Populationstrends, hauptsächlich die Größe des Verbreitungsgebiets – insgesamt eine Fläche von mehr als 22 Millionen km² – herangezogen.[12] Als Hauptgrund für den Rückgang der Bestände gilt die Abholzung der Wälder und der Verlust von Mangroven-Gebieten in der Region. Lokal begrenzt kann dies zu erheblichen Bestandseinbrüchen führen. So galt die Art etwa in El Salvador bereits Ende der 1990er-Jahre als vom Aussterben bedroht.[9]
Die Erstbeschreibung der Art erfolgte im Jahr 1817 durch den französischen Ornithologen Louis Pierre Vieillot im 10. Band seines Werkes Nouveau dictionnaire d'histoire naturelle, appliquée aux arts, à l'agriculture, à l'économie rurale et domestique, à la médecine, etc. unter dem wissenschaftlichen Namen Sparvius caerulescens.[13] Für die Sperberweihe werden heute insgesamt sechs Unterarten als gültig betrachtet. Drei von ihnen (G. c. nigra, G. c. balzarensis und G. c. livens) galten in der Vergangenheit unter dem Namen Dunkle Sperberweihe (G. nigra) als eigenständige Art, besitzen mittlerweile jedoch nur noch Unterartstatus.[14] Gleiches gilt für die ursprünglich als Falco gracilis beschriebene Unterart G. c. gracilis.[15] Folglich gilt die 1847 durch den deutschen Zoologen Johann Jakob Kaup beschriebene Gattung Geranospiza in moderneren Publikationen nunmehr als monotypisch. Die einzelnen Unterarten unterscheiden sich zumeist vor allem in ihrer Farbgebung, während bei Größe und Körperbau nur geringere Unterschiede vorliegen. Insbesondere im nördlichen Teil des Verbreitungsgebiets, in geringerem Maße aber auch weiter südlich können diverse geographische Varianten und Zwischenformen beobachtet werden, was die sichere taxonomische Einordnung einzelner Individuen zu einer der Unterarten zuweilen schwierig machen kann. Grundsätzlich zeigt sich eine leichte Zunahme der Körpergröße vom Äquator aus sowohl in südlicher als auch in nördlicher Richtung. Das Gefieder ist bei weiter nordwestlich lebenden Exemplaren häufig allgemein dunkler und weniger ausgeprägt gebändert als bei Sperberweihen aus südöstlicheren Regionen.[14]
Die Sperberweihe (Geranospiza caerulescens) ist ein Greifvogel aus der Familie der Habichtartigen. Innerhalb dieser Familie wird sie heute als einziger Vertreter der monotypischen Gattung Geranospiza angesehen. Die Art ist in den tropischen Regionen Mittel- und Südamerikas weit verbreitet, wo sie sowohl lichte Wälder als auch offene Landschaften bewohnt. Bemerkenswert ist die ausgesprochen variable Färbung des Gefieders der Sperberweihe. Des Weiteren nutzt die Art eine eher ungewöhnliche Jagdmethode, bei der mit den besonders flexiblen Beinen in Spalten und Löchern nach Beute geangelt wird.
The crane hawk (Geranospiza caerulescens) is a species of bird of prey in the family Accipitridae. It is monotypic within the genus Geranospiza.[2]
The crane hawk used to be many species that were recently lumped into one. Those species are now designated as subspecies. Color varies clinally, though, and it is now commonly accepted that they comprise one species. There are also two species of harrier-hawks in Africa of the genus Polyboroides that, while they are morphologically and behaviorally similar, are not very closely related. They serve as a good example of convergent evolution.[3]
The crane hawk includes the following subspecies:[4]
Crane hawks occur in tropical lowlands at the edge of forests and are almost always closely associated with water. It is found in Argentina, Belize, Bolivia, Brazil, Colombia, Costa Rica, Ecuador, El Salvador, French Guiana, Guatemala, Guyana, Honduras, Mexico, Nicaragua, Panama, Paraguay, Peru, Suriname, Trinidad, Uruguay, and Venezuela. They are an irruptive and local migrant, probably moving in response to changing water conditions.[3]
These hawks often forage by scanning from a perch or on the wing and swooping down to grab prey. However, they are notable for having “double-jointed” tarsal bones, allowing them to reach into tree cavities and extract prey, a trait they share only with the genus of African harrier-hawks Polyboroids. Their main prey are small vertebrates, especially rodents, bats, lizards, snakes, frogs and small birds (especially nestlings of parrots and woodpeckers), but they have also been known to eat larger insects (such as beetles, cicadas and cockroaches), spiders, other arthropods and snails.[3][5][6]
During breeding, nests are built in tree canopies, often in clumps of orchids or other epiphytes. The nest is a shallow cup of twigs, anywhere from 10–25 metres up in a tree. Clutches are usually 1-2 white-or-bluish-tinged eggs.[3]
Nowhere is the crane hawk particularly common, but it is still widely distributed. However, it is considered threatened in Mexico, endangered in El Salvador, and at low risk in Argentina.[3]
The crane hawk (Geranospiza caerulescens) is a species of bird of prey in the family Accipitridae. It is monotypic within the genus Geranospiza.
In flightLa Geranospizo (Geranospiza caerulescens) estas specio de rabobirdo de la familio de Akcipitredoj kaj subfamilio de Cirkuenoj. Ĝi estas monotipa ene de la genro Geranospiza.
Ĝi troviĝas en Centra kaj Suda Ameriko nome en Argentino, Belizo, Bolivio, Brazilio, Kolombio, Kostariko, Ekvadoro, Salvadoro, Gujanoj, Gvatemalo, Honduro, Meksiko, Nikaragvo, Panamo, Paragvajo, Peruo, Urugvajo, Venezuelo kaj krome en Aŭstralio. Ties natura habitato estas subtropikaj aŭ tropikaj sekaj arbaroj, humidaj arbaroj de malaltaj teroj, mangrovejoj aŭ marĉoj.
La Geranospizo havas tre longajn krurojn utilaj por elpreni predojn el fendoj de arboj.[1] Ĝi povas elpreni arboranojn el interno de bromeliacoj kaj birdidojn el arbotruoj.[1][2] Kiel ekzemplo de konverĝa evoluo, ĝi estas tre simila al la afrika Poliboroido, Polyboroides typus.[2]
Ĝi estas rabobirdo ĉirkaŭ 45 al 50 cm longa (maskloj iom pli malgrandaj), fidema, kiu saltas inter la branĉoj de arboj. Faras mallongajn flugojn. Ĝi estas ĝenerale ĉielgriza. La vosto estas longa kaj mallarĝa, nigreca kaj kun larĝaj strioj je blanka kaj cinamokoloro. Ventre estas fajna blanka strieco. La kruroj estas longaj kaj oranĝecaj. Dumfluge rimarkindas elstara blanka duonluno, baze de la nigraj unuarangaj.
Estas agnoskataj ses subspecioj de Geranospiza caerulescens :
Tiu specio manĝas insektojn, aliajn senvertebrulojn kaj malgrandajn vertebrulojn, kiujn ĝi ĉasas inter la branĉoj de la kanopeo.
La Geranospizo (Geranospiza caerulescens) estas specio de rabobirdo de la familio de Akcipitredoj kaj subfamilio de Cirkuenoj. Ĝi estas monotipa ene de la genro Geranospiza.
El azor zancón[2] (Geranospiza caerulescens), también conocido como gavilán patilargo, azor zancudo, gavilán ranero, gavilán aplomado, gavilán grulla, gavilán zancudo, gavilán patas largas o aguililla zancona, es una especie de ave accipitriforme de la familia Accipitridae, que habita las selvas, bosques y sabanas de Centro y Sudamérica. Es el único representante del género Geranospiza.[3]
Es un ave rapaz de aproximadamente 46 cm de longitud, confiada, que salta entre las ramas de los árboles. Realiza vuelos cortos. Presenta una coloración gris celeste. Cola larga y angosta, negruzca barreada de canela y blanco. Ventralmente tiene un fino barreado blanco. Patas largas anaranjadas. En vuelo presenta una notable media luna blanca, base de las primarias color negro.
Se reconocen seis subespecies de Geranospiza caerulescens :[3]
El azor zancón (Geranospiza caerulescens), también conocido como gavilán patilargo, azor zancudo, gavilán ranero, gavilán aplomado, gavilán grulla, gavilán zancudo, gavilán patas largas o aguililla zancona, es una especie de ave accipitriforme de la familia Accipitridae, que habita las selvas, bosques y sabanas de Centro y Sudamérica. Es el único representante del género Geranospiza.
Es un ave rapaz de aproximadamente 46 cm de longitud, confiada, que salta entre las ramas de los árboles. Realiza vuelos cortos. Presenta una coloración gris celeste. Cola larga y angosta, negruzca barreada de canela y blanco. Ventralmente tiene un fino barreado blanco. Patas largas anaranjadas. En vuelo presenta una notable media luna blanca, base de las primarias color negro.
Geranospiza caerulescens Geranospiza generoko animalia da. Hegaztien barruko Accipitridae familian sailkatua dago.
Geranospiza caerulescens Geranospiza generoko animalia da. Hegaztien barruko Accipitridae familian sailkatua dago.
Pitkäjalkahaukka (Geranospiza caerulescens) on haukkojen heimon suvun Geranospiza ainoa lintu. Sitä tavataan Etelä- ja Keski-Amerikassa seuraavissa maissa: Argentiinassa, Belizessa, Boliviassa, Brasiliassa, Kolumbiassa, Costa Ricassa, Ecuadorissa, El Salvadorissa, Ranskan Guianassa, Guatemalassa, Guyanassa, Hondurasissa, Meksikossa, Nicaraguassa, Panamassa, Paraguayssa, Perussa, Surinamessa, Uruguayssa ja Venezuelassa. Lisäksi sitä tavataan vaelluslintuna Yhdysvalloissa ja alkuperältään tuntemattomana Trinidad ja Tobagossa.[1]
Sen elinpiiriä ovat viljelmät, subtrooppiset ja trooppiset metsät, eri tyyppiset suot ja kuivat savannit. Sen populaation arvioidaan olevan vähenemässä elinalueiden tuhoutumisen vuoksi.[3]
Pitkäjalkahaukka (Geranospiza caerulescens) on haukkojen heimon suvun Geranospiza ainoa lintu. Sitä tavataan Etelä- ja Keski-Amerikassa seuraavissa maissa: Argentiinassa, Belizessa, Boliviassa, Brasiliassa, Kolumbiassa, Costa Ricassa, Ecuadorissa, El Salvadorissa, Ranskan Guianassa, Guatemalassa, Guyanassa, Hondurasissa, Meksikossa, Nicaraguassa, Panamassa, Paraguayssa, Perussa, Surinamessa, Uruguayssa ja Venezuelassa. Lisäksi sitä tavataan vaelluslintuna Yhdysvalloissa ja alkuperältään tuntemattomana Trinidad ja Tobagossa.
Sen elinpiiriä ovat viljelmät, subtrooppiset ja trooppiset metsät, eri tyyppiset suot ja kuivat savannit. Sen populaation arvioidaan olevan vähenemässä elinalueiden tuhoutumisen vuoksi.
Geranospiza caerulescens
La Buse échasse (Geranospiza caerulescens) est une espèce de rapaces de la famille des Accipitridae. C'est la seule espèce du genre Geranospiza.
Ce rapace mesure environ 46 cm de longueur. Il a un plumage gris-bleu foncé, une queue longue et étroite, noirâtre, barrée de cannelle et de blanc. Le ventre est blanc finement rayé. Les pattes longues sont de couleur orange. En vol, cet oiseau présente un croissant blanc remarquable, la base des ailes est noire.
Son aire néotropique s'étend des côtes nord-mexicaines au sud-est du Brésil.
Cette espèce habite les forêts humides tropicales et subtropicales de basse altitude, les mangroves et les zones de marais ainsi que forêts sèches tropicales et subtropicales.
Cet oiseau saute entre les branches des arbres et effectue des vols courts
D'après Alan P. Peterson, cette espèce est constituée des six sous-espèces suivantes :
Geranospiza caerulescens
La Buse échasse (Geranospiza caerulescens) est une espèce de rapaces de la famille des Accipitridae. C'est la seule espèce du genre Geranospiza.
La poiana zampelunghe (Geranospiza caerulescens (Vieillot, 1817)) è un uccello della famiglia Accipitridae. È l'unica specie nota del genere Geranospiza Kaup, 1847.[2]
Questo rapace si nutre di piccoli vertebrati, in particolare roditori, pipistrelli, lucertole, serpenti e uccelli, ma anche di insetti di grossa taglia e molluschi.[3]
La specie è diffusa nel continente americano dal Messico all'Uruguay.[1]
Sono note le seguenti sottospecie:[2]
La poiana zampelunghe (Geranospiza caerulescens (Vieillot, 1817)) è un uccello della famiglia Accipitridae. È l'unica specie nota del genere Geranospiza Kaup, 1847.
De langpootkiekendief (Geranospiza caerulescens) is een roofvogel uit de familie havikachtigen (Accipitridae) uit het monotypische geslacht Geranospiza.
Deze roofvogel heeft opvallend lange poten en ook uiterlijk lijkt hij sterk op de in Afrika voorkomende kaalkop- en holenkiekendief. Hiermee is de vogel echter niet nauw verwant. Er bestaat geen fylogenetische verwantschap; de overeenkomst wordt gezien als voorbeeld van convergente evolutie.[2]
Deze vogel komt voor in de regenwouden en mangrovegebieden van Midden-Amerika en het noordelijk deel van Zuid-Amerika.
De soort telt 6 ondersoorten:
De langpootkiekendief heeft een enorm groot verspreidingsgebied en daardoor alleen al is de kans op de status kwetsbaar (voor uitsterven) gering. De grootte van de populatie wordt geschat op 0,5 tot 5 miljoen individuen. Maar dit aantal loopt door ontbossingen achteruit. Echter, het tempo ligt onder de 30% in tien jaar (minder dan 3,5% per jaar). Om deze redenen staat de langpootkiekendief als niet bedreigd op de Rode Lijst van de IUCN.[1]
Bronnen, noten en/of referentiesDe langpootkiekendief (Geranospiza caerulescens) is een roofvogel uit de familie havikachtigen (Accipitridae) uit het monotypische geslacht Geranospiza.
O gavião-pernilongo (Geranospiza caerulescens) é uma espécie de ave de rapina típica da América do Sul, que ocorre no Brasil, Guiana, Guiana Francesa, Suriname, Venezuela, Colômbia, Equador, e zona Norte do Peru, Bolívia e Argentina. É o único membro do género Geranospiza.
O gavião-pernilongo é uma ave de grande porte, com 45 a 50 cm de comprimento, sendo os machos menores que as fémeas. A sua plumagem é muito uniforme, de cor cinzenta, à excepção das rêmiges (penas de voo) primárias, que são pretas. A cauda é comprida e destaca-se pela cor negra e barras horizontais brancas. As patas são relativamente compridas e alaranjadas. Os olhos são vermelhos.
Este gavião habita uma grande diversidade de ambientes florestados, incluindo florestas tropicais e subtropicais, bosques temperados e manguezais. Alimenta-se de insectos, outros invertebrados e pequenos vertebrados, que caça por entre ramos de árvore.
O gavião-pernilongo tem um estado de conservação seguro.
O gavião-pernilongo costumava ser divididos em muitas espécies, agrupadas agora em uma só. Essas espécies são atualmente designadas como subespécies. A cor varia clinalmente, e agora é comumente aceito que elas compreendem uma espécie. Existem também duas espécies da África do gênero Polyboroides (P. typus e P. radiatus) que, embora sejam morfológica e comportamentalmente semelhantes, não são parentes próximos. Eles servem como um bom exemplo de evolução convergente.[1]
São reconhecidas as seguintes subespécies:[2]
O gavião-pernilongo ocorre nas planícies tropicais na borda das florestas e quase sempre está intimamente associados à água. É encontrado na Argentina, Belize, Bolívia, Brasil, Colômbia, Costa Rica, Equador, El Salvador, Guiana Francesa, Guatemala, Guiana, Honduras, México, Nicarágua, Panamá, Paraguai, Peru, Suriname, Trinidad, Uruguai e Venezuela. Ele é um migrante irruptivo e local, provavelmente movendo-se em resposta às mudanças na disponibilidade de água.[1]
Esse gavião geralmente procura alimentos de um poleiro ou em voo, descendo para agarrar a presa. No entanto, ele é notável por ter ossos do tarso de “dupla articulação”, permitindo que alcance as cavidades das árvores e extraia presas, uma característica que compartilha apenas com o gênero Polyboroides de gaviões-harrier africanos. Suas principais presas são pequenos vertebrados, especialmente roedores, morcegos, lagartos, cobras e pequenos pássaros, mas ele também come insetos e outros artrópodes e caracóis.[1]
Durante a reprodução, o ninho é construído em copas de árvores, geralmente em touceiras de orquídeas ou outras epífitas. O ninho é uma xícara rasa de galhos, em qualquer lugar de 10 a 25 metros de altura em uma árvore. As ninhadas são geralmente de 1-2 ovos tingidos de branco ou azulados.[1]
Em nenhum lugar o gavião-pernilongo é particularmente comum, mas ainda é amplamente distribuído. No entanto, é considerado ameaçado no México e em perigo em El Salvador.[1]
O gavião-pernilongo (Geranospiza caerulescens) é uma espécie de ave de rapina típica da América do Sul, que ocorre no Brasil, Guiana, Guiana Francesa, Suriname, Venezuela, Colômbia, Equador, e zona Norte do Peru, Bolívia e Argentina. É o único membro do género Geranospiza.
O gavião-pernilongo é uma ave de grande porte, com 45 a 50 cm de comprimento, sendo os machos menores que as fémeas. A sua plumagem é muito uniforme, de cor cinzenta, à excepção das rêmiges (penas de voo) primárias, que são pretas. A cauda é comprida e destaca-se pela cor negra e barras horizontais brancas. As patas são relativamente compridas e alaranjadas. Os olhos são vermelhos.
Este gavião habita uma grande diversidade de ambientes florestados, incluindo florestas tropicais e subtropicais, bosques temperados e manguezais. Alimenta-se de insectos, outros invertebrados e pequenos vertebrados, que caça por entre ramos de árvore.
O gavião-pernilongo tem um estado de conservação seguro.
Em vooGrodhök[2] (Geranospiza caerulescens) är en fågel i familjen hökartade rovfåglar inom ordningen hökfåglar.[3]
Grodhök delas upp i sex underarter:[3]
Trots namnet är grodhöken snarare släkt med vråkar, allra närmast svarthalsad vråk, smalnäbbad glada och snäckglada.
Arten har ett stort utbredningsområde och en stor population, men tros minska i antal, dock inte tillräckligt kraftigt för att den ska betraktas som hotad.[1] IUCN kategoriserar därför arten som livskraftig (LC).[1] Världspopulationen uppskattas till mellan 500.000 och fem miljner individer.[1]
Grodhök (Geranospiza caerulescens) är en fågel i familjen hökartade rovfåglar inom ordningen hökfåglar.
Geranospiza caerulescens là một loài chim trong họ Accipitridae.[2]
Geranospiza caerulescens là một loài chim trong họ Accipitridae.